1

Noves parroquies i nova catequesi

Com la catequesi pot sostenir el redesplegament parroquial?

per Alphonse Borras1, professor de la Facultat de Teologia i Dret Canònic

de la Universitat Catòlica de Lovaina

La parròquia «que esclata» A partir d’aquest títol «noves parròquies i nova catequesi», se m’ha de-manat d’exposar «com la catequesi pot sostenir el redesplegament parro-quial». Jo prefereixo, per la meva part, parlar de «remodelació parroqui-al». Aquesta expressió metafòrica suggereix que es tracta d’un procés temptejant, amb tocs i retocs successius, en què el resultat final no sempre correspon al concepte inicial. Des de fa més d’un mil·lenni, a Europa primer, i des del segle XVI en els «nous mons», la xarxa parroquial ha estat la que ha assegurat, en gran part, la visibilitat del fet cristià. Encara avui, la presència de l’Evangeli 1 Alphonse BORRAS, nascut a Lieja (Bèlgica) el 1951 i ordenat prevere el 1976, és doctor en dret canònic per la Universitat Gregoriana de Roma. Des de l’any 2001 és vicari general de la diòcesi de Lieja. Realitza un curs sobre qüestions especials en dret canònic a la Universitat Catòlica de Lovaina (UCL) i és l’encarregat de curs en la Facultat de Dret Canònic de l’Institut Catòlic de París. Especialitzat en dret penal canònic, està interessat en qüesti-ons relatives a l’Església particular, la sinodalitat, els consells pastorals, la institució parroquial, els ministeris. Entre les seves nombroses publicacions, cal destacar la seva obra codirigida amb G. ROUTHIER, Paroisses et minis-tère. Métamorphoses du paysage paroissial et avenir de la mission [Parrò-quies i ministeri. Metamorfosi del paisatge parroquial i esdevenidor de la missió], Montréal/Paris, Médiaspaul, 2001. Actualment prepara Les «nouve-aux ministères». Accompagner le peuple de Dieu dans sa mission [Els «nous ministeris». Acompanyar el poble de Déu en la seva missió] (2004).

2

donant cos a comunitats cristianes és principalment localitzable, sociolò-gicament parlant, en la realitat parroquial amb els seus tres ingredients tradicionals: una església amb el seu campanar (lat. ecclesia), una assem-blea que es reuneix (lat. populus), almenys el diumenge, i un capellà (lat. rector). Formalment, m’agrada descriure la parròquia com la que és «en un lloc –és a dir, un terrer com a un territori–, l’Església per a tots i per a tot, almenys per a l’essencial per a esdevenir cristià i formar Església». Les parròquies són aquestes comunitats eclesials que tenen com a especí-fic –abans i, en certa mesura, encara avui– de permetre a tothom que s’hi acosti d’escoltar l’Evangeli i d’adherir-s’hi en la fe, de celebrar les mera-velles de la salvació i de practicar els costums del Regne. Sota l’efecte dels canvis sense precedents que afecten l’Església catòlica llatina,2 la xarxa parroquial ha esdevingut tanmateix una realitat problemàtica. A Europa occidental i a Amèrica del Nord, la parròquia «esclata».3

Remodelació parroquial i renovació catequètica: dues obres en interacció És en aquest context que se’m convida a indicar «com la catequesi pot sostenir el redesplegament parroquial». Aquest subtítol que se m’ha donat suggereix que la catequesi contribuirà a sostenir aquesta temptativa de remodelació. Al contrari, per tant, queda lloc per a preguntar-se si no és la remodelació parroquial la que podrà sostenir, és a dir, suportar i al mateix temps encoratjar la renovació catequètica a la qual són empeses les nos-tres Esglésies locals a Occident. Més, en definitiva: ¿remodelació parro-quial i renovació catequètica no són dues obres en interacció, fins i tot si, al meu entendre, la primacia s’ha de donar a la rehabilitació parroquial i la palanca d’aquesta és la promoció d’una experiència de vida eclesial? Remodelació parroquial i renovació catequètica han d’anar de costat. Aquesta és la meva opinió. Això no serà possible si no és amb moltes condicions. N’evocaré quatre abans de suggerir com la catequesi pot tenir 2 La meva reflexió es refereix a l’Església llatina. En efecte, no tinc la inten-ció de parlar per als catòlics orientals, ni per a totes les altres esglésies i co-munitats eclesials no catòliques, fins i tot si, en alguns aspectes, la seva situa-ció a Occident és similar a la de l’Església catòlica llatina. 3 Reprenc amb molt de gust aquesta expressió del títol de l’obra dirigida per G. ROUTHIER, La paroisse en éclats, col. Théologies pratiques, núm. 5, Ottawa, Novalis, 1995.

3

a la vegada un paper que genera, federa i educa en el redesplegament parroquial.

Més enllà d’un retorn a un il·lusori règim de cristiandat La primera condició d’una interacció és prendre consciència que hem sortit de la cristiandat. Ja no hi som, en aquest règim que ha prevalgut durant molts segles a Occident, a l’empara del gir constantinià del segle IV, i que ha afaiçonat una organització social en què el cristianisme ha fet el paper de religió civil. En aquest règim en què tots els ciutadans partici-paven de la mateixa religió, aquesta contribuïa d’una manera determinant al lligam social i determinava una cultura comuna –és a dir, a la vegada una visió del món, un conjunt de valors, una concepció de l’ésser humà, del seu destí individual i col·lectiu, més encara, més enllà de creences, de ritus que signifiquen la inscripció dels éssers humans en el medi que els envolta especialment per a exorcitzar-lo o celebrar-lo. Durant més d’un mil·lenni a Occident, el procés de socialització, entès com el desenvolu-pament de les relacions socials entre individus i la seva integració en la vida social ha estat marcada pel cristianisme, que, d’una banda, ha sacra-litzat el temps i l’espai i, de l’altra, ha ritualitzat la vida de les persones i de les col·lectivitats, i ha donat lloc a les «terres cristianes». Nosaltres hem sortit de la cristiandat, al final d’un procés encetat el segle XIII, que s’ha traduït políticament en la Revolució Francesa i s’ha conso-lidat en els darrers decennis –potser ha estat veritablement adquirit amb la caiguda del mur de Berlín. Som d’ara endavant en la modernitat, fins i tot en la postmodernitat, és a dir, en una cultura marcada principalment per l’afirmació de l’individu o, més aviat, l’emergència del subjecte. En con-seqüència, ja no es pot somiar el retorn a la cristiandat.4 Les nostres socie- 4 Cf. ÉVÊQUES DE FRANCE, Proposer la foi dans la société actuelle, III. Lettre aux catholiques de France [ELS BISBES FRANCESOS, Proposar la fe en la societat actual, III. Carta als catòlics de França], col. Documents des Églises, Paris, Cerf, 1996, p. 20. D’altra banda, altres episcopats s’expressen en ter-mes similars a partir de prendre’s seriosament la nostra situació cultural, cf. entre altres: ASSEMBLÉE DES ÉVÊQUES DU QUÉBEC, Annoncer l’Évangi-le dans la culture actuelle au Québec [ASSEMBLEA EPISCOPAL DEL QUE-BEC, Anunciar l’evangeli en la cultura actual al Quebec], col. L’Eglise aux quatre vents, Québec, Éd. Fides, 1999. També podria referir-me als bisbes d’Alemanya: DIE DEUTSCHEN BISCHÖFE, «Zeit zur Aussaat». Missionarisch Kirche sein [ELS BISBES ALEMANYS, «Temps de sembrar». Ser una Esglé-

4

tats pluralistes estan marcades per l’emergència del subjecte i la cultura del debat, la individualització del creure i la recomposició del que és reli-giós, però també per la incidència dels imperatius econòmics, els criteris d’eficàcia i de marca, el fenomen de la ciutat contemporània, una altra relació amb el temps i l’espai, la mundialització i la interdependència planetària que suposa.

Catequesi i parròquia al servei d’engendrar a la fe En aquest context social, la fe cristiana ja no és una evidència cultural: esdevé una actitud arriscada. Del moment que la fe s’ha d’exposar –en el doble sentit de dir-ho i de posar-se en una situació delicada–, ¿no es tracta d’acceptar, més que mai, el risc d’anunciar la presència d’un Déu allà on molts no l’esperen –al cor de la nostra humanitat, sovint al costat dels petits i els marginats– i de testimoniar la seva proximitat allà on ell s’ama-ga a la nostra influència –no en els nostres temples sinó allà on el món es construeix? La segona condició per a una interacció fecunda entre remodelació parro-quial i renovació catequètica és que l’oferta catequètica i la nova parrò-quia estiguin al servei d’introduir a la fe. Això comporta, com a mínim, dues conseqüències. Pel que fa a la catequesi, ja no pot recolzar-se en una socialització en la qual Déu era conegut –suposadament– per les creences de les persones i les doctrines de l’Església, i celebrat en els ritus socials tant com en els eclesi-als. La catequesi ja no es pot acontentar de fer ressonar l’Evangeli com si

sia missionera], Bonn, 2000. Menciono de tota manera el recent document dels bisbes de Bèlgica, Envoyés pour annoncer [Enviats per a anunciar, versió catalana en: «Documents d’Església» 40 (2005) 846, 97-122], Bruxelles, Licap, 2003, i l’última però no la més petita de les mateixes proposicions del bisbe de Roma en la seva encíclica per a obrir el tercer mil·lenni: «ja ha pas-sat, àdhuc en els països d’antiga evangelització, la situació d’una “societat cristiana”» (JOAN PAU II, Carta apostòlica Novo millennio ineunte, 6 de gener 2001, núm. 40). Bona part dels documents que cita l’autor es poden trobar en: D. MARTÍNEZ – P. GONZÁLEZ – J. L. SABORIDO (compiladores), Proponer la fe hoy. De lo heredado a lo propuesto, Santander, Sal Terrae, 2005 [N. del tr.].

5

tothom estigués adherit a la religió cristiana. La catequesi ja no fa una fun-ció d’incorporació. Quan es fa desvetllament a la fe, iniciació al misteri d’un Déu que ha vingut discretament a visitar la nostra humanitat, la cate-quesi esdevé més clarament l’acte eclesial d’engendrament a la fe. A aquest efecte, d’una banda, s’ha de prendre seriosament l’experiència humana viscuda en el do de la nova realitat cultural, i, d’altra banda, d’il·luminar-la i interpretar-la amb el do de la fe. Aquesta és des d’ara «una tasca permanent de la pedagogia de la catequesi, certament difícil, com recorda el Directori romà de 1997, però que no es pot negligir sota pena de caure en juxtaposi-cions artificials o interpretacions integristes de la veritat».5 Pel que fa a la parròquia, ¿aquesta institució més que mil·lenària, afectada pels capgiraments que hem evocat més amunt, pot pretendre encara co-brir-ho «tot» rigorosament? Segons la meva opinió, ja no pot cobrir tot el territori d’una diòcesi quan hi ha localitats en què els cristians ja no poden reunir-se o no perden el temps a fer-ho. ¿Prendre’s seriosament la sortida de la cristiandat no és, en definitiva, acceptar els «blancs», els espais buits, perquè tots els ciutadans ja no s’adhereixen al cristianisme? La quadrícula estricta del territori diocesà en parròquies s’evidencia des d’ara com una pretensió emblemàtica del règim de cristiandat i de la incorporació dels ciutadans per a satisfer les seves necessitats religioses.6 Podem, doncs, interrogar-nos raonablement sobre el seu fonament teòric i la seva utilitat pràctica en règim de modernitat.

Necessitat i relativitat de la parròquia La tercera condició d’una interacció fecunda entre renovació catequètica i nova parròquia és prendre consciència que la parròquia ja no ho és «tot» –tal com veritablement ha estat en el passat, en què la vida associativa no ha

5 CONGRÉGATION POUR LE CLERGÉ, Directoire général pour la catéchèse. Avant-propos de Mgr Gérard Defois [CONGREGACIÓ PER AL CLERGAT, Directori General per a la Catequesi. Pròleg de Mons. Gérard Defois] (=DGC), col. Documents d’Église, Paris/Bruxelles, Centurion/Cerf/Lumen Vitae, 1997, 326 p., aquí núm. 153. 6 En rigor és el Codi de dret canònic de 1917 el que, per primera vegada, ha prescrit la divisió de tota la diòcesi «en parts territorials distintes» (c. 216 § 1). Alguns decennis més tard, el 1983, el Codi de dret canònic de l’Església llatina reprenia aquesta mateixa disposició (c. 374 § 1), del qual el Codi dels cànons de les Esglésies orientals de 1990 farà alguna menció.

6

estat mai absent (cf. confraries i tercers ordes, ordes i congregacions). «En una diòcesi, escriu Gilles Routhier, la parròquia ha de trobar el seu lloc precís en un dispositiu pastoral més ampli, més diversificat i més complex, i encoratjar, sostenir i deixar viure, al seu costat, els projectes complementa-ris que ella mateixa no pot realitzar d’una manera adequada».7 Cal comprendre i realitzar el desplegament de l’Església local diocesana –com a Església que es realitza en aquest lloc– a partir d’un conjunt de pols de vida eclesial: llocs de pelegrinatge, santuaris, abadies i monestirs, cen-tres de recés espiritual, institucions temporals cristianes (escoles, hospi-tals, etc.), llocs de formació cristiana (facultat de teologia o centre dioce-sà), etc., sense oblidar les comunitats associatives i els serveis d’Església, així com la irradiació apostòlica d’alguns mitjans de comunicació.8 Cal relativitzar la parròquia sense negar-ne la necessitat. La remodelació de la xarxa parroquial ha esdevingut una urgència pastoral i s’imposa com un imperatiu canònic amb el risc de la desaparició de les parròquies i de la pèrdua de la visibilitat de l’Evangeli que realitzen.9 Respecte a l’herència secular d’una malla parroquial que quadricula el territori diocesà, la xarxa

7 G. ROUTHIER, «La paroisse: ses figures, ses modèles et ses représenta-tions» [La parròquia: les seves figures, els seus models i les seves repre-sentacions], en G. ROUTHIER – A. BORRAS, Paroisses et ministère. Métamorphoses du paysage paroissial et avenir de la mission [Parròquies i ministeri. Metamorfosi del paisatge parroquial i esdevenidor de la mis-sió], Paris/Montréal, Médiaspaul, 2001, p. 240. 8 Cf. PH. BARRAS, «Liturgie et groupements de paroisses. Vers une nouvelle géographie de la pastorale liturgique et sacramentelle» [Litúrgia i agrupacions de parròquies. Vers una nova geografia de la pastoral litúrgica i sacramental], en Célébrer, 252, 1995, p. 8. Aquesta valoració d’altres pols de vida eclesial es retroba en autors com G. ROUTHIER, «De multiples lieux pour “faire Église” aujourd’hui» [Múltiples llocs per a “fer Església” avui], en Esprit et Vie, 45, 2001, pp. 3-9, o encara M. KEHL, Wohin geht die Kirche? Eine Zeitdiagnose [Cap a on va l’Església? Un diagnòstic del temps], Fribourg-en- Brisgau, Herder, 1996, 5a éd., pp. 131-135. 9 A. BORRAS, «Le remodelage paroissial: un impératif canonique et une nécessité pastorale» [La remodelació parroquial: un imperatiu canònic i una necessitat pastoral], en G. ROUTHIER – A. BORRAS, Paroisses et ministè-re. Métamorphoses du paysage paroissial et avenir de la mission, Pa-ris/Montréal, Médiaspaul, 2001, pp. 43-195.

7

parroquial ha esdevingut una mena de vestit massa ample perquè hi ha menys cristians, subratllem-ho, i no solament ni en primer lloc perquè hi ha menys preveres. En virtut de la necessitat de la parròquia i tenint en compte la modernitat, la remodelació parroquial s’imposa perquè els bate-jats puguin en un lloc, en aquest cas vist el territori sovint sota l’angle de la seva residència, arrelar-se en la fe, acollir l’Evangeli, aprendre els cos-tums del Regne, viure el misteri pasqual i fer Església. Les reorganitzacions parroquials que actualment es fan donen lloc a rea-litzacions molt diverses, segons les diòcesis i les províncies eclesiàstiques. Hi ha primer l’etapa de la col·laboració interparroquial, sovint identifica-ble amb la paraula de «sector pastoral». Hi ha després la de les «noves agrupacions parroquials» o les «unitats pastorals» quan les parròquies del sector han estat confiades a un sol i únic capellà. Hi ha, finalment, la «no-va parròquia» la creació de la qual és el resultat formal de la fusió d’antigues parròquies. Ens plategem fins a quin punt l’objectiu de la re-modelació parroquial no és simplement la repartició apropiada dels preve-res o l’organització adequada de la pastoral sinó la pertinença de la missió de l’Església en aquest lloc i la credibilitat de l’Evangeli per als nostres contemporanis. Una cosa és clara: a diferència del passat, en què, des de la seva emergèn-cia i durant molts segles, la institució parroquial s’ha caracteritzat pel seu paper de concentració en una localitat dels seus components tradicionals (un edifici, una comunitat i un capellà), des d’ara es caracteritza per la seva funció d’articulació d’una diversitat de llocs i comunitats. M’agrada parlar de la parròquia «multicampanar», amb molts campanars, cridats (o obligats) a viure una obertura recíproca, una veritable solidaritat i una complementarietat mútua per a ser junts testimonis de l’Evangeli en el seu medi humà. Succeint al «sector pastoral» i a la «unitat pastoral», la «nova parròquia» tradueix en una diversitat de comunitats l’Església «tan a prop de la vida de les persones» com és possible. Però és la mateixa realitat parroquial que s’inscriu en una diversitat de pols de vida eclesial pels quals es desplega l’anunci de l’Evangeli en l’Església local diocesana. La nova parròquia continua essent necessària, però és més que mai relati-va, és a dir, connectada a un ventall de realitats eclesials que, juntes i cada una per la seva part, testimonien la riquesa de l’Evangeli. Per als nostres contemporanis, gelosos de la seva autonomia i marcats per una religiositat fragmentada, la fe només pot ressonar en una diversitat de llocs d’Església en què, segons les seves opcions i les seves afinitats, descobriran alguna

8

cosa de la riquesa de l’Evangeli, caminaran amb altres per provar la seva fe i validar mútuament els significats compartits tot fent camí. La cateque-si, com a «ressonància de la fe en l’experiència» no pot ser purament i simplement parroquial.

Projecte catequètic i projecte pastoral Fins i tot si la parròquia continua essent un lloc catequètic privilegiat, d’ara endavant ha de comptar amb l’aportació diversificada dels altres llocs per a desvetllar a la fe, iniciar al misteri d’un Déu encarnat, educar en els costums del Regne. És la quarta condició per a una interacció fe-cunda entre la remodelació parroquial i la renovació catequètica. La cate-quesi, com a «ressonància de la fe en l’experiència» no pot ser purament i simplement parroquial. D’aquí l’interès i la necessitat d’un projecte cate-quètic diocesà que tingui en compte la diversitat i la complementarietat dels pols de vida eclesial. El Directori romà parla dels «diversos processos de catequesi, cadascun amb possibles variants socioculturals, (i que) no s’han d’organitzar per separat, com si fossin compartiments estancs i in-comunicats entre ells» (DGC 275), d’aquí l’exigència d’una coordinació de l’oferta catequètica per a «afavorir la seva perfecta complementarietat entre aquestes diverses formes de catequesi» (ibid.). La responsabilitat del bisbe diocesà aquí és compromesa: li correspon d’establir un «projecte global de catequesi, articulat i coherent».10 Més àmpliament, en virtut mateixa de la irradiació de l’evangeli a partir d’una diversitat de pols al si de l’Església local, es tracta fins i tot d’elaborar un projecte diocesà en què la voluntat de proposar la fe als nostres contempo-ranis sigui nodrida per una intel·ligència de la fe, parlant pròpiament d’una «relectura» o una «represa de l’interior» (lat. intus-legere; al. Erin-nerung). Aquesta intel·ligència de la fe s’inscriurà en les condicions con-cretes de l’experiència viscuda i de la cultura ambient i farà honor a la

10 Són els mateixos termes del DGC, núm. 223. És així que vetllarà perquè l’Església local s’edifiqui en cos de Crist per l’anunci de la Paraula de Déu –ja que aquesta està destinada a ser «bona notícia per a avui». Ara bé, això suposa que ella «parla als nostres contemporanis». La inculturació de la fe és una exigència de l’Evangeli. És crida per a la diversitat d’encaminaments. Hi va, en aquest doble títol, la «catolicitat» de la fe. Cf. A. BORRAS, «Catéchè-se, acteurs de la catéchèse et évêque diocésain» [Catequesi, actors de la cate-quesi i bisbe diocesà], en Points de repères, 196, nov.-des. 2003.

9

indispensable pertinença de la fe si és veritat que l’Evangeli és «catòlic», és a dir, susceptible de parlar als éssers humans i, per això, als postmo-derns. Això planteja la qüestió del guiatge que demana aquest projecte pastoral i catequètic. M’ho ha inspirat la reflexió de Danielle Hervieu-Léger.11 Da-vant de les mutacions actuals, subratlla la capacitat reduïda de l’autoritat pastoral, dels bisbes i altres pastors, de regular d’una manera autònoma el guiatge de les comunitats; en aquest cas la realització dels projectes, la remodelació parroquial i, en definitiva, la renovació catequètica. Això no significa que l’autoritat pastoral no hagi de donar impuls, assegurar un acompanyament, exercir una vigilància. Serà més modesta en les seves pretensions com més es confrontarà a les diferents evolucions segons les comunitats i persones implicades. La meva petita experiència de vicari general m’incita a aquesta modèstia sense negligir, tanmateix, la voluntat decidida i l’audàcia necessària per a acompanyar les comunitats parroqui-als a abandonar el règim de cristiandat i a fer-ne el dol. Una oferta cate-quètica pertinent pot justament ajudar a fer aquest dol iniciant a l’experiència cristiana i introduint a una vivència eclesial. Vegem, per concloure aquesta reflexió, com la renovació catequètica pot contribuir a engendrar a la fe a partir de la nova parròquia –entesa com a realitat «multicampanar» que articula algunes comunitats que testimonien, juntes i cada una per la seva banda, l’Evangeli en el seu medi comú. Con-sidero que la nova catequesi constitueix a aquest efecte un triple element que genera, federa i educa.

Generar una vivència eclesial La catequesi pot, en primer lloc, ser un element generador d’una vivència eclesial. La reflexió catequètica contemporània comprèn la catequesi en un sentit global de desvetllament a la fe, d’iniciació al misteri pasqual i d’aprenentatge d’una vivència eclesial. Des del moment en què l’oferta catequètica es vincula a fer caminar les persones desitjoses d’il·luminar i d’interpretar la seva existència a la llum de l’Evangeli, es presenta com una oferta d’encaminament per a tots. En aquest sentit, no pot ser més que

11 D. HERVIEU-LÉGER, Catholicisme, la fin d’un monde [Catolicisme, la fi d’un món], Paris, Bayard, 2003, p. 329.

10

descompartimentada («décloisonnée»),12 en permetre a aquestes persones tan diverses, segons les edats, les necessitats i les esperes, de descobrir-se com a «companys» en el camí de la fe. Ja no s’adreça principalment als infants, es veu ella mateixa fins i tot anant primer a interessar als adults. Es desplega en la comunitat cristiana en què tots –antics i nous, fidels, convertits i que tornen a començar, petits i grans, etc.– són cridats a con-vertir-se a Jesucrist, a adherir-se a la seva persona, a decidir-se a seguir-lo i a viure del seu Esperit per girar-se junts vers el Pare i reprendre el camí cap als seus germans i germanes en humanitat. Això suposa per a uns acceptar que el camí de la fe s’ha de recórrer cons-tantment, i per als altres acceptar que aquest camí ja ha estat recorregut. El conflicte neotestamentari entre judeocristians i paganocristians aquí és emblemàtic d’aquesta necessària confrontació entre vells i nous en la fe, en què els primers aprenen dels segons que Déu és més gran –i sempre tot altre– que el que pensaven i els segons aprenen dels primers que Déu no és mal·leable a voluntat, sinó que es deixa pressentir i trobar en l’objectivitat de l’experiència creient d’un poble que els precedeix. L’essencial és que els primers no es tanquin en la seva arrogància, ni els segons en la seva suficiència. En provar la itinerància de la fe, els catequitzands d’avui aprenen a reco-nèixer-se que formen part d’un poble en marxa. Fan l’experiència de rebre els uns dels altres llum i encoratjament, de compartir el que han comprès de l’Evangeli i de portar junts aquesta Bona Notícia. Aquesta catequesi d’encaminament, decididament descompartimentada, és forçosament «intergeneracional». La nova parròquia ja no pot organitzar la catequesi en el quadre restringit d’una relació dual catequista-catecumen, sinó en el dinamisme d’una confrontació entre catecúmens, catequistes i comunitat cristiana, que és a la vegada «catequitzada i catequitzant». De fet, l’acte catequètic fa de l’Església un poble catequitzat i catequitza-dor. Perquè ha deixat ressonar l’Evangeli en el seu si, el poble de Déu es fa catequitzant. I al mateix temps, és perquè es posa al servei de l’anunci evangèlic que prova l’exigència, si no la necessitat de ser catequitzat. La

12 La paraula «décloisonnée» ha esdevingut comuna en la reflexió catequètica francòfona. Literalment significa «treure els envans que separen», d’aquesta manera es vol referir a una catequesi alliberada en molts moments de tots aquells elements que la compartimenten i separen (edats, processos, etapes, etc.) [N. del tr.].

11

catequesi s’inscriu de fet en la missió evangelitzadora de l’Església; aquesta la precedeix al mateix temps que constantment és (re)construïda per l’anunci de la Paraula i la ressonància d’aquesta –és a dir, literalment la «catequesi»–, en la vida dels cristians. En altres paraules, la renovació catequètica requereix que la nova parròquia escolti la Paraula de Déu per a viure!

Federar un teixit parroquial La catequesi pot ser un element que federi el teixit parroquial. La col·laboració interparroquial, sovint encetada des de fa més de dos decen-nis, en general, ha tingut com a objectiu prioritàriament –com a mínim a França i Bèlgica– l’acció catequètica a emprendre per i amb les comuni-tats parroquials que ja no estaven en condicions de complir aïlladament la seva missió com a «parròquies». La major part de les vegades, l’acció catequètica ha estat el primer àmbit de col·laboració. La catequesi ha constituït, en força casos, una activitat transversal que relliga i implica totes les comunitats en una mateixa mirada catequètica, avenint-se tant com sigui possible sobre els mètodes i també a vegades unificant els itineraris proposats fins aquell moment. En altres paraules, les parròquies han comprès l’interès si no la necessitat de col·laborar en sector pastoral i, més tard, de constituir una unitat pastoral, han arribat a organitzar juntament la catequesi amb dues conseqüències. D’una part, els catequistes han hagut de trobar-se, de posar-se d’acord i finalment d’apreciar-se en la seva tasca realitzada cada vegada de manera més concertada en el conjunt de les parròquies des d’ara federades. De l’altra, els infants i, si es presenta el cas, els joves –perquè es realitza so-bretot en la catequesi d’infants i, sovint, de joves, especialment confir-mands– han hagut d’obrir-se a la realitat més àmplia de la unitat pastoral, de descobrir les altres comunitats i, en la millor de les hipòtesis, de pren-dre consciència de la missió comuna de testimoniar solidàriament Jesu-crist en el seu propi medi. En altres paraules: la catequesi organitzada en la unitat pastoral ha creat lligams entre les comunitats implicades i les ha desvetllat a la seva responsabilitat de testimoniatge evangèlic. En el seu millor moment, l’oferta catequètica s’ha desplegat vers els adults i en una perspectiva de formació permanent. De fet, la catequesi sovint ha implicat els pares dels infants, obrint-los a la comunitat local i proposant-los fer camí en l’Església. La catequesi, en trencar els límits del compartiment únic dels infants que cal «instruir» i esdevenir intergeneracional per la im-

12

plicació dels pares, fins i tot la resta de la comunitat, ha englobat tant el desvetllament a la fe dels infants com l’apropiació i l’aprofundiment de la fe per part dels adults. Concretament, aquest acompanyament dels adults s’ha desplegat en un quadre més ampli de la unitat pastoral o deganat. Grà-cies a la catequesi, els adults fan l’experiència de l’Església més enllà dels seus campanars respectius i experimenten l’exigència de formar part de l’Evangeli o almenys de viure’n més enllà del seu lloc de residència. Una catequesi d’adults també desborda l’horitzó de la unitat pastoral i desembo-ca en una redescoberta de la vocació i de la missió pròpies dels batejats en els seus diferents ambients de vida, de lleure, de professió, etc., i els seus compromisos familiars, culturals, associatius, etc.

Educar per al testimoniatge evangèlic La catequesi pot, en resum, ser un element educatiu del testimoniatge evangèlic. En la perspectiva de la renovació catequètica, es concep i es practica com a «moviment de maduració de la fe»13 des del moment que, en una societat en què el Déu dels cristians ja no és una evidència cultural, la fe no és ni un estat, ni una adquisició, sinó una dinàmica de conversió a Jesucrist i una decisió sempre renovada a seguir-lo amb la força del seu Esperit en el camí de l’Evangeli. En aquesta perspectiva d’una catequesi més inductiva i dialogant, que parteix de l’experiència humana, la il·lumina i la interpreta pel do de la fe, l’existència cristiana es comprèn com un «esdevenir cristià» al llarg d’un camí de fe. Aquesta catequesi d’encaminament mereix aquest nom. Es desplega amb d’altres, igualment «en camí», en què tots són a la vegada catequitzats i catequitzands, i s’eduquen mútuament a prendre part en l’Evangeli –la Bona Notícia de l’amor de Déu revelada en Jesucrist i comunicada pel seu Esperit– i a participar-ne, és a dir, a testimoniar-la.14

13 D. VILLEPELET, «Les défis actuels de la tâche catéchétique en France» [Els reptes actuals de la tasca catequètica a França], en Documents-Épiscopat, núm. 6, abril 2003, p. 9. 14 F. PAJER, «Une catéchèse où la communauté chrétienne dans son ensemble est à la fois catéchisant et catéchisée» [Una catequesi en què la comunitat cristiana en el seu conjunt és a la vegada catequitzant i catequitzada], en H. DERROITTE (dir.), Théologie, mission et catéchèse [Teologia, missió i catequesi], col. Théologies pratiques, Bruxelles/Móntreal, Lumen Vitae/Novalis, 2002, pp. 19-32.

13

La renovació parroquial no busca l’enquadrament de les necessitats reli-gioses dels ciutadans com en altre temps en el règim de cristiandat; busca l’engendrament a la fe per l’adhesió lliure i joiosa a l’Evangeli. En aques-ta perspectiva, la comunitat eclesial, en aquest cas la parròquia i més pre-cisament en el seu si la comunitat local, s’ha d’experimentar com a lloc de reunió, d’acollida de l’Evangeli i, en definitiva, de compartir la vida i la fe. D’altra banda, ¿no realitza el que estructura tota la vida eclesial: la Paraula, el sagrament i els germans? La comunitat eclesial engendra a la fe.15 Perquè aquesta renovació parroquial es realitzi, ha de comptar amb la catequesi entesa com a encaminament de fe en l’Església que inicia als costums del Regne. La fe anunciada –i la catequesi–, viscuda i celebrada engendra la comunitat. La catequesi com a ressonància de la Paraula en l’experiència dóna lloc a l’Església, al mateix temps que és produïda per l’Església i la regenera constantment. La catequesi és, en aquest respecte, un dels llocs en què es viu la maternitat de l’Església (cf. DGC 79). La renovació catequètica es proposa així educar per al testimoniatge portat en l’Església pels homes i dones que es mantenen en camí i aprenen del Res-suscitat a donar sentit a la seva vida entrant al seu torn en una dinàmica del do (cf. Mc 10,45; Lc 24,32). Perquè és essencialment pasqual. Passa certament per la Creu, però n’extreu una fabulosa esperança (cf. Fl 2,5-11)

* * *

Si la interacció entre renovació catequètica i remodelació parroquial té valor d’axioma, sens dubte tenim raons per a esperar que, correlativament, el redesplegament parroquial ajudi també, com a canvi, a educar per al testimoniatge evangèlic. ¿No és el significat d’una remodelació parroquial digna d’aquest nom d’incitar les comunitats a la missió? A aquest efecte, la xarxa parroquial heretada del passat ha de tenir en compte el «món d’aquest temps» perquè les comunitats hi siguin un signe pertinent de l’amor de Déu per als nostres contemporanis. La nova parròquia té aquest preu: es proposa per a tothom qui s’hi acosti com a lloc de desvetllament a la Paraula de Déu, de conversió al Déu vivent, de maduració i de celebra-ció de la fe. Es proposa com un gresol de la iniciació cristiana incitant els

15 J.-P. RICARD, «La catéchèse, une mission d’Église» [La catequesi, una missió d’Església], en Catéchèse, 159, 2000, pp. 23-24.

14

batejats a anar al cor de la fe per a esdevenir-ne testimonis. Es proposa, en definitiva, com a trampolí per a l’anunci de la Bona Notícia. Si les comunitats parroquials estan, per la seva part, en un territori donat que és com un terrer particular, «l’origen i el lloc de la catequesi», no són, parlant pròpiament, el fi d’aquesta: l’Església, de fet, no és un fi en ella mateixa, ni un fi a aconseguir.16 És un horitzó sense treva a ultrapassar en una confrontació fecunda amb el món, la història, els altres. És la trobada amb els altres –en un medi en què Déu ja no és una evidència cultural– que ens obre la plena intel·ligència del misteri que ens habita. Aquest misteri és el projecte d’un Déu que desitja fer aliança amb tota la humani-tat, amb tot ésser humà, sense excepció i sense exclusiva. Aquest Déu no és parcial: ¿no s’ha revelat en Jesucrist com «el Senyor de tots els éssers humans» (Ac 10,34.36)? Aquesta confrontació ens permet descobrir que aquest misteri és més gran que nosaltres –i també més gran que l’Església– i que no el posseïm. En aquesta perspectiva, l’Església està cridada a «fer-se conversació»17 i les nostres comunitats parroquials són invitades a esdevenir l’espai en què uns i altres –practicants, simpatit-zants, els que tornen a començar, veterans, etc.– es descobreixen tots junt «en camí». Avui com ahir –però més que abans–, la parròquia té el deure de ser una comunitat d’encaminament. És amb aquesta condició que po-drà pretendre ser el lloc d’una nova catequesi. És amb aquest títol que la parròquia podrà vàlidament sostenir la renovació catequètica.

16 Respecte d’això es mesura la força però també els límits d’una afirmació com aquesta: «la comunitat cristiana és l’origen, el lloc i l’objectiu de la cate-quesi» (DGC 254). 17 Com li agradava dir a Pau VI en la seva encíclica Ecclesiam suam del 6 d’agost de 1964, núm. 67.