Poema:

ODA A LA PÀTRIA

Bonaventura Carles Aribau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia,dels núvols e del cel de lluny vos distingia,per lo repòs etern, per lo color més blau.Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,com guarda vigilant cobert de boira e neu,guaites per un forat la tomba del Jueu,e al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,com conèixer pogués lo front de mos parents,coneixia també lo so de tos torrentscom la veu de ma mare, o de mon fill los plors.Mes arrencat després per fats perseguidors,ja no conec ni sent com en millors vegades;així d'arbre migrat a terres apartadesson gust perden los fruits e son perfum les flors.

Oda a la pàtria

¿Què val que m´haja tret una enganyosa sorta veure de més prop les torres de Castella,si el cant del trobador no sent la mia orella,ni desperta en mon pit un generós record?En va a mon dolç país en ales jo em transport,e veig del Llobregat la platja serpentina,que fora de cantar en llengua llemosina,no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savisque ompliren l'univers de llurs costums e lleis,la llengua d'aquells forts que acataren los reis,defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.Muira, muira l'ingrat que , al sonar en sos llavisper estranya regió l'accent nadiu, no plora;que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,quant del mugró matern la dolça llet bevia.En llemosí al Senyor pregava cada diae càntics llemosins somiava cada nit.Si quant me trobo sol parl ab mon esperit,en llemosí li parl, que llengua altra no sent,e ma boca llavors no sap mentir, ni ment,puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagratque puga d'home en cor gravar la mà del cel,oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.Ix, e crida pel món que mai mon cor ingratcessarà de cantar de mon patró la glòriae passe per ta veu son nom e sa memòriaals propis, als estranys, a la posteritat.

• Aquest poema va ser escrit per BonaventuraCarles Aribau (1798-1862) lluny de Catalunya,quan treballava a Madrid a les ordres del seupatró, Gaspar de Remisa.

• El poema es va publicar a la revista El Vapor el 1833.

• Es va convertir en el símbol d'arrencada de laRenaixença per 2 motius:

– Exaltació del paisatge– Primer poeta culte dels gustos romàntics

• El poema fa una evocació de la pàtria.

Autor i localització:

• El poema és un elogi que es fonamenta en:– L’enyorament de la llengua catalana com a símbol de la

pàtria.– La valoració de la llengua com a una eina útil per

expressar sentiments.

• Segons Carles Riba, el poema té 2 temes:– Tema general: l'evocació de la pàtria– Tema especial: l'elogi de Gaspar de Remisa (determina el

moviment general).

Tema:

• És un poema que consta de:

– 6 estrofes de vuit versos (octaves)– 8 versos alexandrins (12 síl·labes)

• Amb cesura 6+6 – La rima és consonant, masculina i femenina. – L'estructura és: ABBA ACCA- DEED DFFD -

GHHG GIIG - JKKJ JLLJ - MBBM MNNM - OPPOOQQO.

– Estructura creuada: mateixa rima posicions 1a,4a, 5a i 8a de cada octava.

Mètrica

1a part: (2 primeres estrofes)

• Introducció al tema.• El poeta explica l’allunyament de la pàtria. • Es troba sol i enyoradís.

– 1a estrofa:• Repàs a la geografia dels Països Catalans: Montserrat,

Montseny, Montjuïc i les Illes Balerars.

– 2a estrofa:• Identifica el front de la pàtria (Montseny) amb els parents

(els seus pares) i el so dels torrents amb la veu de la seva mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers.

Estructura

2a part: (3a estrofa)

• L’autor explica que l’única cosa que el consola, mentreestà lluny de la pàtria, és el record de la llenguacatalana.

– 3a estrofa:• El poeta justifica el perquè de la seva partida de

Catalunya (una enganyosa sort).

• Es queixa d'haver marxat perquè ja no sent cantar encatalà, que és l'única cosa que el consolaria.

3a part: (4a i 5a estrofa)

• Aquestes estrofes són un elogi a la llengua catalana, en quèés defensada plenament, mitjançant moviments històrics isentimentals.

– 4a estrofa:• Justificació històrica de la importància de la pròpia llengua:

– Llengua dels savis que van fer costums i lleis– Llengua dels forts que acataren els reis i defengueren els drets.– La llengua del gran Imperi catalanoaragonès de l'Edat Mitjana.

• La resta de la cobla és una maledicció: diu que mori l'ingrat català que, en sentir algú parlar en la seva llengua, no plora i s'enyora de casa seva i no respecta la poesia dels seus avis.

• 5a estrofa:– Continua parlant de la importància de la llengua.

• El català que serveix per a : – pregar a Déu– somiar cada nit– parlar amb ell mateix…

És la llengua del pensament i és la llengua de la veritat,perquè no pot mentir qui parla amb la llengua del cor.

4a part: 6a estrofa• 6a estrofa:

– Es fa una conclusió de la llengua: • Ha de sortir de dins per expressar els afectes, perquè és una

llengua dolça com la mel.• Després el poeta s’adreça a Gaspar de Remisa: "cessarà de

cantar de mon patró la glòria", on "patró", en realitat, vol dir "pàtria” El poema esdevé una oda, o lloança a la pàtria, i al seu patró, a tots dos alhora.

• Metàfores:– Els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat)– Alt palau (metàfora del Montseny que està vigilant i

guarda la tomba del jueu, metàfora de Montjuïc)– La mallorquina nau (metàfora de les Illes Balears)

• Comparació: v. 15-16 (així d'arbre migrat a terres apartades/ son gust perden los fruits e son perfum les flors.)

• Paral·lelisme: v. 1 (Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,) i

v. 4 (per lo repòs etern, per lo color més blau.).

Figures retòriques

• Metonímia: v. 18 Les torres de Castella són unametonímia de tota la regió central espanyola.

• Interrogacions retòriques: v. 17 -20 (Què val quem´haja tret una enganyosa sort / a veure de més prop lestorres de Castella,/ si el cant del trobador no sent la miaorella,/ ni desperta en mon pit un generós record ?)

• Anàfora: v. 41 i v. 45 ( Ix, doncs [...] Ix, e crida ...)

• Hipèrbatons: v. 16 (son gust perdent los fruits e son perfum les flors.).

• La lira abandonada (aquest instrument musical éssímbol de la poesia des dels Salms de la Bíblia ).

• La identificació del paisatge amb la problemàticapersonal.

• El fat o destí perseguidor.• L'enyorament de la pàtria perduda.

Elements romàntics

• Aquest poema és un dels grans exponents de laideologia dels poetes de la Renaixença.

• És el primer poema culte publicat segons els nousgustos romàntics.

• La pàtria, la fe, la llengua, l'amor… resumeixen, en unallengua que barreja verbs en català antic i paraulescol·loquials o fins i tot incorrectes i moltes imatgessimbòliques ,el que tradicionalment ha representat laidentitat catalana.

Conclusió