Òmnium Cultural

La primavera del 2010 ha portat canvis a lapresidència d’Òmnium Cultural. Seria mésexacte parlar d’un «recanvi», ja que els quisom avui a la Junta Nacional som essen-cialment semblants als que hi havia finsara. Com sabeu, hem renovat la meitat de

la Junta. Sortosament, bona part dels membres, entre elsquals el nostre vicepresident, Joan Abellà, han deciditcontinuar, de manera que treballarem havent incorporatnoves il·lusions i capacitats. Pel que fa a mi, m’agradatenir l’oportunitat de posar-me a la disposició de tots elssocis i sòcies, amb qui vull compartir, amb equip i energiarenovats, la tasca per la nostra llengua, la nostra cultura iel nostre país.

Ens movem en un contextde crisi econòmica, una reali-tat que suposa dificultats pera molts; però, com passasovint amb els moments difí-cils, la crisi també ens estimu-la a reflexionar sobre quinamena de futur volem per alnostre país. A l’editorial de latardor, Jordi Porta ens anima-va a «posar en relleu els fac-tors més positius i els expo-nents més rellevants de lanostra cultura. Tenim futur sinosaltres volem», ens deia.Crec que podem aplicaraquest mateix raonament aun aspecte específic de la nos-tra cultura, que és la culturadel treball. El nostre país téuna llarga cultura industrial,comercial, agrària i també enaquelles activitats del sectordels serveis més estretamentlligades a l’economia productiva; ens toca, ara, posar-neen relleu els aspectes més positius.

Des d’Òmnium Cultural hem de saber explicar que elnostre futur cultural és determinat i que, alhora, condicio-na el nostre comportament econòmic. En aquest sentit,hem de posar en valor la bona experiència de la coopera-ció entre les forces, a vegades antagonistes, de la creacióde riquesa. El diàleg forma part de la nostra tradició,nosaltres volem reafirmar-lo, molt especialment en l’àmbitde les indústries culturals, convençuts que és una manerad’incidir positivament en el nostre model econòmic.Òmnium Cultural vol difondre un missatge d’optimismebasat en la voluntat i en l’experiència, volem ser un ele-ment actiu que faci créixer, alhora, l’amor a la nostra cul-tura i el respecte al treball. Sabem que ens hi va el futur.

4 Donassa > Renada Laura Portet5 Notes desacomplexades > Eva Piquer6 La foto > El Canigó7 Tasques connectades > Oriol Lladó 14 L’entrevista > Jordi Porta50 Punt final > Francesc-Marc Álvaro

PAÍS8 La cultura del foc als Països Catalans > De comuna directiva europea pot posar en perill la tradició pirotècnicad’un país on, de banda a banda dels seus quatre punts cardinals,el foc és símbol d’unitat, participació i diàleg. Per Jordi Bertran.12 Perpetuem la Flama del Canigó > Història delrecorregut i mapa de les principals rutes i centres de repartimentde l’edició d’enguany. Per Jordi Bertran i Òmnium Cultural.

CULTURA20 Cents d’anys d’en Massagran > El 7 de maig de1910 sortien al carrer les aventures extraordinàries de l’heroimalgirbat de Folch i Torres, tot un èxit editorial que un segle méstard mereix la nostra admiració. Per Eulàlia Pérez Vallverdú.24 Qualitat i emoció a la 59a Nit de Santa Llúcia> Recordem l’espectacularitat de la darrera edició de la Festa deles Lletres Catalanes celebrada a Terrassa i parlem amb els autorsde les principals obres premiades. Per Marià Veloy.

LLENGUA28 Per un bon ús de les abreviacions > Revisem l’úsd’abreviatures, símbols i sigles tant en els llenguatgesd’especialitat com en la llengua general. Per Pilar Murtra.

3

sumari ÒMNIUM primavera 2010Editorial

«Ens toca, ara,posar en relleuels aspectes més positius dela nostra culturadel treball»

35 ÒC Notícies 134

© R

amon

Boa

della

Muriel Casals

ÒMNIUM primavera 2010 >>>Edita: Òmnium CulturalDiputació, 276, pral. 08009 Barcelonawww.omnium.cat [email protected]. 93 319 80 50 Fax 93 310 69 00

Producció editorial: Ara Llibres, sccl. www.ara.cat Disseny original: Xavier PeraltaDirecció editorial: Roser SebastiàCoordinació editorial Ara Llibres: Toni Quero i David HerediaMaquetació: Natalia MargaritConsell de redacció: Marta Buch, Isidor Marí, Mabel Mas,Joan Maria Piqué, Vicent Sanchis, Roser Sebastià i Oleguer Serra.Publicitat: Carme Mata, [email protected]ó: Gramagraf, scclDipòsit legal: B-51515-2005 / ISSN: 1885-611XÒmnium no es fa responsable de l’opinió dels seus col·laboradors.Amb el suport de:

Laura Portet no es va deixarinfluenciar, i aleshores va ser, al 1970,una de les precursores de l’ensenyamentde la nostra llengua, en aplicació de lallei Deixonne. La seva obra, rica i varia-da, és una il·lustració del seu afecte perla terra nadiua. Escriptora atípica, hasabut combinar les obres de recercaamb les de la creació literària i de latraducció.

Com a investigadora especialitzada enonomàstica rossellonesa, és l’autora detres volums consagrats als noms de lloc:Els noms de lloc del Rosselló, (1981), pre-

mi Vila de Perpinyà; Toponímia rossello-nesa (1983); Els coronells de Perpinyà,(1988) i de molts estudis en revistesespecialitzades.

Com a narradora, li devem els reculls:El caramell de glaç, (1976); La casa delnotari, (1980); Castell negre, (1981),premi Víctor Català; L’escletxa, (1983),finalista del premi Sant Jordi; Lettera

amorosa, (1990); Una dona t’escriu,(2004), premi Ramon Juncosa; lesnovel·les: El metro de Barcelona, (1988),finalista del premi La Piga; Rigau &Rigaud: un pintor a la cort de la rosa gra-tacul, (2002), finalista del Josep Pla; El mirall de Duoda, comtessa de Barcelo-na (2003); Duoda, comtessa de Barcelona,nova edició, 2008.

Com a poeta, ha publicat tres volums:Jocs de convit, (1990); Una ombra ano-menada Oblit, (1992); El cant de laSibil·la, (1994). També ha escrit unaobra teatral, Guillem de Cabestany o elconvidat imprevist, (1995) i assaigs sobreel tema dels trobadors. Ha traduït, entrealtres, El barber de Sevilla, de Beaumar-chais (1974). La seva obra ha estat tra-duïda al francès, a l’alemany i al rus i haformat part d’antologies a Catalunya, alsEstats Units, a França, a Alemanya, aEspanya i a Itàlia.

Portet ha obtingut diverses distincionshonorífiques, entre les quals destaca laCreu de Sant Jordi, el 2004. Ò

Tanmateix, la militància il’amor als seus, sobretot ala seva àvia de Vallestàvia(Conflent), que feia servirun català dels més purs idels més conservats, un

català tan apreciat per Enric Moreu-Rey iJoan Coromines, van sobrepassar elsatacs de les elits locals. Llavors, la llen-gua era, per als dirigents i notables, laparla dels gitanos, de la gent més baixadel poble i, doncs, menyspreada. Elscatalans del sud s’assimilaven als espan-yols, i eren freqüents els insults mésbruts; se sentia sovint: «espanyol ron-quero, fill de punyetero».

D’altra banda, el francès exercia unapressió molt forta. Ella mateixa pintamolt bé aquell ambient al recull denarracions breus Castell negre (1981),d’una gran qualitat: «Aquí, a Catalunya-Nord, en la situació constrenyent queconeixem respecte al català, seguirexpressant-nos dins la llengua dels nos-tres pares representa una lluita de cadadia al carrer, a l’escola, a casa. La nostracatalanitat, si bé la sentim alhora com ungoig i una rica hisenda inalienable, endefensar-la, ens costa sovint mil humilia-cions… És un deure de salvaguardar lanostra integritat, sí!, però, amb tantesdificultats per a mantenir vivent la nostrallengua vernacla, si volem perpetuar-laparlar no basta. Escriure, difondre, mos-trar activa la nostra cultura, fer-la partici-par a la dinàmica dels altres països, esde-vé una necessitat prioritària.»

Professora de castellà i català a l’insti-tut Francesc Aragó de Perpinyà, Renada

«Escriure,difondre, mostraractiva la nostracultura [...]esdevé unanecessitatprioritària»

>>> Christian Camps és professor de llenguai literatura catalanes a l’Université Paul-Valéry,Montpellier III, i president de l’AssociationFrançaise des Catalanistes.

4 DONASSA CHRISTIAN CAMPS

Militant i enamorada de la llengua catalana,l’escriptora rossellonesa Renada Laura Portet(Sant Pau de Fenollet, 1927) s’expressa enl’idioma parlat al si de la seva família, a despitde molts entrebancs i afronts. Quan començàa escriure, el català de la Catalunya del Nordera víctima de pressions, insults,menyspreus i rebuigs de tota mena.

MILITÀNCIA I AMOR

Renada Laura Portet

© il

·lust

ració

: Mar

tí Ab

ril

Comenteu i amplieu el contingut de l’article al web: www.omnium.cat/article/3872

Un nen es mira amb sorpresa un objecte no identificat i exclama: «Ostres, és com un SMS però ambtotes les lletres! Com se’n diu, d’això?». Un vell, que potser és el seu avi, li respon: «Llibre, noi, llibre.» No és cap predicció apocalíptica: és un acudit d’Andreu Faro que m’ha fet riure... per no plorar.

A cara descoberta

El futur és digital, però el paperno moriràNo em pregunteu per què, però d’untemps ençà amics i coneguts volen saberquè opino dels llibres digitals. Potseresperen que apel·li a les virtuts delpaper, que són moltes, i al romanticismede passar pàgines havent-nos llepat prè-viament el dit, un costum lleig enaquesta època de pandèmies gripals.Que consti que encara vaig amb l’agen-da Finocam de tota la vida, i que imagi-no el paradís en forma de llibreria, ambpiles de volums per tocar i fullejar. Tot iaixò, confesso que m’he convertit a lareligió digital. Tinc la sensació que elnou format de lectura és més imparableque el trio Alzamora-Bofill-Forcanoquan exercien de lobby de la literaturacatalana.

Els llibres tradicionals són un graninvent, però ocupen molt lloc als pres-tatges de casa i pesen massa quan envolem dur uns quants a la maleta. Elsllibres digitals no creen problemes d’es-pai, en pots transportar tants com vul-guis sense destrossar-te l’esquena i elspots comprar des de qualsevol ordina-dor en un dit i fet.

Els anomenats nadius digitals assumi-ran amb naturalitat el nou suport: l’hanmamat. Als de vint i trenta anys no elsespanten gens les innovacions tecnolò-giques. I als que passem dels quaranta,que podríem tenir-hi més reserves, elsllibres digitals ens entraran pels ulls: ales nostres velleses patim de vista can-sada, i poder ampliar el cos de la lletraés una prestació prou seductora.

Els llibres de paper no estan pas envies d’extinció, almenys a curt termini.Sempre hi haurà qui s’hi aferri, com jo ala Finocam de pell. Però, a l’hora de llui-tar, no ens podem equivocar de causa nid’enemic: el que cal preservar és el con-tingut, no pas el format.

Els pseudònims ens desperten els pitjors instints Som allò que Sant Google diu que som,tenim tants amics com compta el Facebo-ok i encara no ens hem mort que la Wiki-pedia ja anuncia l’hora i el lloc del nostrefuneral. Les coses són així, tant si ensagraden com si no.

El que menys m’agrada d’Internet éstambé una de les seves grans virtuts: elsaltaveus s’han multiplicat fins a l’infinitde manera que han desaparegut els fil-tres que ens feien estudiar a la facultat.Gatekeeping, en deien. Aquesta democra-tització de la informació té els perillsinherents a la democràcia: tothom té dreta vot, els qui tenen raó i els qui no. Els quisaben de què parlen i els que hi toquend’oïda. La bona gent i els malparits. Elsque van amb el lliri a la mà i els diplo-mats en l’art d’entabanar el personal.

Per culpa de la impunitat que dóna l’a-nonimat, amb perdó pel rodolí, avui lacorrecció política qui sap on para. Larevolució cibernètica ha fet ressorgir elmasclisme, el racisme i altres «ismes» demal recordar. Quan algú es pot amagarrere un pseudònim, cau en la temptacióde treure enfora la seva part més animal.

El dèficit fiscal explicat al meu fillAl costat dels covards que s’emparenen l’anonimat per dir el que nodirien mai a cara descoberta, hi haels impostors que s’inventen una iden-titat: es fabriquen una vida que mai noviuran. Tots plegats ens disfressem persobreviure en societat, sí, però algunsestiren la impostura fins al límit. Internetés un paradís per als farsants amb pocafeina i menys escrúpols.

«A l’hora de lluitar, noens podem equivocarde causa ni d’enemic: el que cal preservar és el contingut, no pas el format»

5NOTES DESACOMPLEXADES EVA PIQUER

Foto

graf

ia: D

ani C

odin

a

M’he deixat enganyar per una noia querelatava en un fòrum virtual una existèn-cia inexistent, amb fill malalt inclòs. Hepatit per la leucèmia d’un nen imaginari.Arran d’això, he agafat por a les màsca-res: prefereixo la gent que dóna la cara.

De fet, la vida de fora és tan o mésapassionant que la de dins la xarxa. Avuimateix el meu fill de set anys volia saberper què Espanya no veuria amb bons ullsque Catalunya fos independent. Val a dirque ell parla de la independència comun horitzó possible: potser és senyal d’al-guna cosa, o potser el nano ha heretat lainnocència (o ingenuïtat?) de la sevamare. En qualsevol cas, ja em tens impro-visant una versió didàctica del dèficit fis-cal i les seves conseqüències. L’explica-ció m’ha quedat tan llarga, amb tantspersonatges bons i dolents, que ha servitcom a conte de bona nit. Ò


LA FOTO EL CANIGÓ6

El Canigó

RADIOGRAFIA

Ubicació: el RossellóAltura: la pica té 2.784metres.Recer de monestirs: elsde Sant Miquel de Cuixài Sant Martí del Canigó(en la imatge petita)La Flama del Canigó: bressol del foc que encénles fogueres de la Nit de Sant Joan arreu dels Països Catalans.

Muntanyes del Canigófresques són i regaladessobre tot ara l’estiuque les aigues són gelades. (bis)

Tres mesos m’hi vaig estarsens veure persona nada,sinó un trist rossinyoletque en eixir del niu cantava. (bis)

Les quatre primeres estrofes de «Muntanyes del Canigó», dins Llibre de cançons: crestomatia de cançons tradicionalscatalanes, de Joaquim Maideu. Vic: Eumo, 1992

Foto

graf

ies:

Jord

i Fol

ch

La cançó, decaràcter amorós i d’enyorança, està basada en el poema «Canigó», de Verdaguer.

El rossinyolet s’és mort,tres dies ha que no canta.Jo d’aquí me’n vull anar,que l’enyorament m’hi mata. (bis)

Ningú m’ha comprès el mal,ni metges ni apotecaris,sinó una nina gentilque l’amor me’n té robada. (bis)

7TASQUES CONNECTADES ORIOL LLADÓ

Jordi Ventura Padró (Badalona, 1976). Guionista,ha treballat a CatalunyaRàdio i a RAC1 en programescom L’hora del pati, d’AlbertOm; o Minoria absoluta, deToni Soler (un altre badaloní).Treballa en l’equip del Polònia (TV3) des del primerdia, actualment n’és el coordinador del guió. Tambécol·labora a La segona hora,de RAC1, amb Quim Morales(un altre badaloní). Però nous deixeu enganyar per tantbadalonisme: viu al barri de Gràcia.

«El compromísés intentaraconseguiruna miradalúcida iequànimeque, enpolítica, estroba a faltar»

El català emprenyat es passa el dia rient. El prime timede televisions i ràdios sembla impregnat per l’humori la sàtira. Potser ens hem acostumat a interpretar larealitat a través de l’humor. Un humorista, avui, ésmés “influent” que un polític?No ho crec. Més fotut seria que els polítics fossin mésdivertits que els humoristes.

Guions d’urgència a Polònia, el programa del qual etscoordinador de guió: la narració del país es fa elsdijous a les 10 del vespre. Pesa?Es diu que els polítics improvisen; doncs imagina’tnosaltres, que anem a remolc. A més, en política,l’acceleració és brutal: qualsevol anècdota es con-verteix en crisi nacional en qüestió d’hores.

Hi ha “compromís” en la broma?L’humor implica distància i un punt d’escepticisme.D’entrada, sembla un antònim de ‘compromís’. Si hiha compromís és amb l’humor i en intentar aconse-guir una mirada lúcida i equànime. I en política, pre-cisament, es troba molt a faltar.

Gràcia, on vius, és la ciutat i Badalona, d’on ets, és elpoble? O és a l’inrevés?No vull que se’m consideri una persona non grata a laciutat; però si fa una pila d’anys Barcelona va absorbirGràcia, per què no ara el torn de Badalona? Barcelonaés a tot arreu on arriba el metro. Badalona, també.

Periodista? Guionista? Humorista? Cronista?Guionista. L’humor i l’actualitat són circumstancials. Sim’encarreguessin escriure un drama ambientat en elsegle XVIII, me n’hauria de sortir. Encara que ho dubto!He escrit santorals i proves de concursos de televisió, hepreparat tertúlies i he fet reculls de premsa internacio-nal. La professió és tan canviant que la foto sempre surtmoguda. Ara treballo com a guionista d’humor. Demà,qui sap.

Jordi Ventura es pren l’humor seriosament, com fan els bonshumoristes. És clar que... és un humorista? És difícil descriure la feinad’aquest professional que, avui, és coordinador de guions delprograma setmanal de sàtira política de TV3 Polònia, que dirigeixToni Soler. En Ventura, a qui molts han seguit també a la ràdio: de L’hora del pati a Minoria absoluta fins arribar a La segona hora, a RAC1, explica en aquesta entrevista que «l’humor implica distànciai un punt d’escepticisme».

«No cal ser un bromista de sobretaula per escriure per a un programa d’humor»

conversa amb...Jordi Ventura

Tens una secció a RAC1 que diu la ponència del segleXXI i els canvis de paradigma... Ens ho prenem massaseriosament, això és clar. Però... ens ho podem pren-dre tot a broma?Hi ha límits, però no hi ha altra manera de conèixer-los que arribar-hi, trepitjar-los i comprovar que, efec-tivament, més enllà podem prendre mal. Creuar persistema totes les línies vermelles no és l’objectiu,però aquestes tampoc són fixes i immòbils.

En un dinar familiar, acaba la frase... «Tu que tens grà-cia en aquestes coses, perquè no ens fas un...»En un dinar familiar, l’única gràcia la té l’àvia i el seuarròs a la cassola. No cal ser un bromista de sobretau-la per escriure per a un programa d’humor.

El guionista en l’època de Twitter... Es mira les novestecnologies o hi participa?Hi participa per intentar descobrircom hi pot fer negoci. Encara no men’he sortit.

Un domini que et descrigui. podriaserpitjor.cat

© il

·lust

ració

: Rik

i Bla

nco

>>> Oriol Lladó Periodista


8 P A Í S > > >

Quan els diputats del Parlament europeu van aprovar la Directiva 2007/23/CE del Parlamentoeuropeo y del Consejo, de 23 de mayo de 2007, sobre la puesta en el mercado de artículos

pirotécnicos, van tenir en compte les lògiques internes dels estats no mediterranis. Per a un suec o un alemany, la tradició pirotècnica és la del castell de focs artificials, disparat

per professionals, amb uns estàndards de seguretat per als espectadors superiors als de l’àreamediterrània, on territoris com el País Valencià, Andalusia, Itàlia, Malta o Catalunya gaudeixen

de costums molt antics, tant en l’àmbit professional com amateur.

La cultura del foc als Països Catalans

Una directiva europea del Nord contra la tradició

pirotècnica del Sud

El febrer de 2009, els grups de foc convocaren una manifestació contra la directiva europea en un escenari simbòlic:la plaça de Sant Pere de Berga, on té lloc per Corpus la Patum (en la imatge, un dels Plens de la Patum).

9LA CULTURA DEL FOC ALS PAÏSOS CATALANSP A Í S

El Govern espanyol traslladàalguns dels articles de ladirectiva a la legislació esta-tal el febrer de 2007, espe-cialment allò que afectava al’ús d’artificis de foc per part

de menors d’edat. No sabem si va ser unaestratègia pensada per copsar quina seriala reacció o una mostra més de la ineficà-cia administrativa en el tema de lapirotècnia. Eren a un mes de l’inici de lesFalles de València, on 370 comissionsorganitzen multitud d’espectacles pirotèc-nics, alhora que milers de nens i adultsencenen artificis de manera individual isense formar part de cap entitat. Igual quequan l’Estat prohibí l’ús del tro de bac –elque esclata quan es llença contra el terrai que s’usa en les despertades falleres–,es va haver de rectificar per la pressió del’Ajuntament de València, les Corts Valen-cianes i la Junta Central Fallera. El marçde 2007 s’establia la moratòria d’aplica-ció de la normativa, que ajornava el pro-blema tres anys, temps en què les admi-nistracions haurien de resoldre el tema.

La tardor del 2008, en una jornada del’Associació Catalana de Municipis iComarques i l’Ajuntament de Barcelona,ens adonàvem dels perills de la directivaque es produirien si entrava en vigor sen-se aplicar excepcions. Moltes celebra-cions quedaven a la corda fluixa, espe-cialment les dels grups de foc –balls dediables, bestiari i colles diverses–, arrande les distàncies mínimes a què hauriende situar-se els espectadors. El fet d’esta-blir una distància de 15 metres derivavaen una problemàtica cap als grups de foc,tant per als que mantenen recorreguts enels nuclis antics de les ciutats i pobles,com els que realitzen correfocs en què ésinherent que els participants ballin sotales espurnes. Alhora, la nova norma esta-bleix que l’edat mínima per usar focsd’artifici passa dels vuit als dotze anys,fet amb una afectació clara sobre elsgrups infantils, integrats per nens d’edatsinferiors a l’establerta. També té la matei-xa afectació sobre l’ús d’aquests produc-tes per la canalla la Nit de Sant Joan.

Atès el caire popular i associatiu en quèes basen aquestes festes, i l’alt grau departicipació de què gaudeixen, el rebom-bori estava servit. Els grups de foc convo-caren una manifestació contra la directivael febrer de 2009 en un escenari simbòlic:el de la plaça de Sant Pere de Berga, on télloc per Corpus la Patum, una de les fes-

tes amb major continuïtat històrica.Volien deixar sentir el clam a favor de lacultura del foc als Països Catalans, pertrobar alguna via de solució.

La Generalitat de Catalunya, que desde la primavera de 2007 mantenia con-tactes amb especialistes, assegurava queexigiria al Govern espanyol que la trans-posició de la norma europea al marc esta-tal tingués en compte les particularitats de

les festes patrimonials. Perquè allò queamenaçava les celebracions era la maneracom el Govern espanyol aplicaria la direc-tiva: la continuïtat de les festes era en joc aMadrid, i no a Brussel·les.

Una ‘directiva’ de la Unió Europea ésun acte legislatiu que proposa objectiussense dictar la manera d’aconseguir-los.Si fos un ‘reglament’ s’executaria senseunes mesures ad hoc. Però les directivespermeten als estats un marge importantde decisió sobre la manera d’arribar al’objectiu que marquen. Quan la Unióaprova una directiva, deixa un temps alsestats perquè facin allò que se’n diu una‘transposició’: cada estat canvia les seves

lleis, si cal, perquè no contradiguin elsprincipis generals de la directiva. Si unestat no ho fa, la Comissió pot portar-loal Tribunal Europeu.

L’Estat espanyol havia de fer els canvislegislatius abans del gener de 2010 per-què, si no, la directiva passaria a ser normaespanyola per defecte. No ha complert elsterminis, i únicament el fet que Espanya téla presidència de la Unió salva la situaciód’un conflicte entre una i l’altra. L’Estat havolgut aprofitar les circumstàncies peractualitzar la normativa de pirotècnia, mésenllà dels grups de focs i endinsant-se en elprocés de fabricació industrial d’artificis ide la utilització en espectacles com els cas-tells de focs. Molta feina per al poc tempsde què es disposava per actualitzar elReglament estatal d’explosius del 1998,modificat el 2005.

Vies de treballPel que fa als grups de foc, s’ha fet neces-sari el diàleg entre la Generalitat de Cata-lunya i l’Estat, amb l’assessorament de tèc-nics del sector pirotècnic i de les entitats,per desenvolupar les escletxes potencialsque ofereix la directiva, concretament enles consideracions inicials. Reconeixen elsfets diferencials vinculats a costums, festesi tradicions culturals dels estats membres.Això no obstant, només exceptuen elsespectacles realitzats per pirotècnies fabri-cants del producte, tant en castells de focs,tronades, traques, entrades de processó,que estarien autoritzats en els contextostradicionals encara que no comptessinamb el nou marcatge unitari CE.

Per Jordi BertranFotografies Dani Codina

«Espanya havia detransposar (adaptar a la llei pròpia) ladirectiva abans delgener perquè, si no,passaria a ser norma. I no ho va fer»

La norma europea estableix que l’edat mínima per usar focs d’artifici passa dels vuits als dotze anys.

Comenteu i amplieu el contingut de l’article al web:HI TROBAREU ELS PRINCIPALS WEBS SOBRE LES FESTES DEL FOC

omnium.cat/article/3875

10 P A Í SLA CULTURA DEL FOC ALS PAÏSOS CATALANS

En el cas dels grups de foc, els actuantsno són fabricants. Per tant, seguim tenintun problema, llevat que fem èmfasi en lalegislació patrimonial de les administra-cions internacional, estatal i nacional. LaUNESCO, l’Estat espanyol i la Generalitattenen normativa específica en defensa deles festes tradicionals com a patrimoniimmaterial, intangible i etnogràfic. Enaquest sentit, des de juliol de 2009 semblaque l’Estat s’inclinaria per exceptuar lesfestes de l’aplicació de la directiva.

De manera paral·lela, el problema delsmenors d’edat actuants en grups de focpodria treballar-se per la via de l’art. 7.2.Aquest articulat focalitza la reducció enca-ra més greu de les edats en circumstànciesespecials que afectin la seguretat i l’ordrepúblic, però alhora obre una escletxa através de la formació. És el que en el llen-guatge dels pirotècnics europeus s’ano-mena training, i que habilita persones perusar artificis concrets: els experts. La per-tinença dels nens a grups organitzats enquè existeix una competència tècnica

podria contribuir a trobar una solució.Molt més difícil és la resolució de la Nit deSant Joan, exceptuant que, per analogia aallò que puguin fer els valencians per SantJosep, ens hi puguem equiparar.

Sobre l’excepcionalitat dedeterminades festesConfiem que arribin a bon port les decla-racions polítiques que s’han produït enrelació amb emparar-se en les considera-cions inicials de la directiva. De fet, exis-teixen antecedents normatius, un a Cata-lunya i un altre al País Valencià, quepoden ajudar a la transposició. Per unabanda, la Generalitat de Catalunya vaestablir un catàleg de festes amb boussense mort per garantir-ne la continuï-tat. En els anys vuitanta es va demanarals ajuntaments que acreditessin quinscorrebous eren fórmules festives patri-monialitzades i quins no. Els que vanacreditar la tradicionalitat de la festal’han mantinguda: Terres de l’Ebre, Olot iCardona.

D’altra banda, el 1999 la DirecciónGeneral de Minas, del Govern central, vaemetre una resolució per la qual s’auto-ritzava la fabricació i utilització del trode bac durant les Falles, malgrat la sevaperillositat, que impedia usar-lo demanera habitual. Aquesta resolució vasorgir arran del front unitari que van ferles 370 comissions falleres de València, lesd’altres localitats, el sector pirotècnic pro-fessional, els ajuntaments i la GeneralitatValenciana, davant del Govern. La resolu-ció apel·lava a la tradicionalitat d’aquestartifici i en permetia l’ús amb la vigilànciade les comissions falleres. La influènciadel sector fester del País Valencià, espe-cialment les comissions falleres i lespirotècnies, que actua de maneracol·legiada amb les institucions valencia-nes, és una força que no es pot menyste-nir. El volum econòmic directe i indirecteque mouen és esfereïdor, i aquesta cir-cumstància va motivar tant la resoluciódel tro de bac del 1999 com la moratòriadel 2007.

1. Falles del Pirineu (Taüll, Alta Ribagorça)2. Santantonada (Forcall, Els Ports)

3. Preparatius de la Tronada de Sant Pere (Reus, Baix Camp)De fons: Fia Faia (Bagà, Berguedà)

A la pàgina següent: Concurs de Focs d’Artifici de la Costa Brava (Blanes, la Selva)

1 2 3

Per contra, l’existència des de tempsrecents de grups de foc a la CatalunyaNord no ha trobat el ressò per part del’Estat francès. La seva inacció implica, ala pràctica, la prohibició de les festes enquè prenen part diables i bèsties, demanera que els elements festius del Ros-selló es veuen forçats a deixar les activi-tats amb foc.

La història catalana del focEls grups de foc que ara són qüestionatstenen una llarga història. A l’Europamediterrània medieval l’església desen-volupà una teatralitat catequètica per ala difusió de la religió. Certes representa-cions incorporaren, als segles XIV-XV, elfoc pirotècnic com a element espectacu-lar i efecte especial, tant a l’interior delstemples com als carrers. Generaven granterrabastall, per la qual cosa només aca-baren sent permeses a l’exterior. El 1467es destruïa l’altar major i retaule de lacatedral de València pels focs del colomde la Pentecosta, una màquina aèria quesimbolitzava la baixada de l’Esperit Santsobre els apòstols.

El carrer fou tota una altra cosa. El 1383els adroguers de Tarragona fabricavenvoladors de foc grec o pirotècnic. Cap al1400 eren estesos arreu en festivitats reli-gioses i civils. A València, el 1412 el consellmunicipal va intentar prohibir que «nullhom no gos lançar corredors ab polvora efoch per les carreres don sorten perills, perexperiencia de cremament dalberchs». Peròels corredors de pólvora i foc són encaraels actuals coets borratxos de diferentseixides. Des del segle XV, en els entreme-sos de Sant Miquel o l’Infern i el de SantJordi i el Drac, al Corpus i les festes patro-nals les espurnes i els esclats de tronsdibuixen el caos, propi de l’avern. El 1445apareix el mot coet al País Valencià, iValència estableix zones dins el casc urbàon es fabrica i ven pirotècnia.

Foc pirotècnic i foc festiuQuan la humanitat va adonar-se de comencendre foc, va començar-ne l’apropia-ment. Ha servit per combatre el fred, peraportar llum, per cuinar, per coure laterrissa i les eines metàl·liques, per generarenergia, per donar avisos, per a la gue-rra… Aviat també va contribuir a la socia-lització de la comunitat al voltant seu. Lacomunitat, quan sortia de l’àmbit familiar ipassava al col·lectiu, s’aplegava en espaispúblics més grans. Els espais sagrats, comels dolmens del Neolític, testimonien ques’hi encenien fogueres, de les quals hanrestat carbons i cendres, com a homenatgeals difunts que hi eren enterrats.

A partir d’aquesta funció socialitzadora,va adquirir-ne una altra: la festiva. Laplaça pública esdevingué el centre de tro-bada de la comunitat per celebrar elsmoments més importants del calendari. Sieren a l’hivern, el foc esdevenia indispen-sable per suportar les temperatures fredes.Si afegim que, en l’etapa en què Catalunyava esdevenir un estat, els clímaxs delcalendari foren els solsticis i dels equinoc-cis, vincularem el foc a una altra funciona-litat més simbòlica, ritual i sagrada.

L’actual calendari festiu dels PaïsosCatalans ens permet de comprovar comles fogueres encara evidencien aquesttempo. Respon a una cultura cristianit-zada però hereva del culte a l’elementdemiürg del Sol, el culte heliolàtric, queal llarg de la història ha experimentat

obliteracions diverses, les principals deles quals han estat obligades per l’esglésiacristiana. La nit de Nadal se celebra la FiaFaia a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola–Berguedà– on cremen les falles, enreferència a les festivitats solsticials de l’hi-vern. La nit de Reis la Riera de Gaià i Van-dellòs encenen les falles o atxes d’espígol, ia Taradell les atxes de barballó perquè elsReis Màgics no passin de llarg i per aixòperfumen el seu camí amb olors. És el pre-cedent dels fanalets d’algunes cavalcades.

La nit de Sant Antoni els fogueronsomplen Mallorca i les Santantonades, elsPorts de Morella, alhora que Ascó i Flix

reuneix la gent al voltant del foc. Dimartso Dimecres de Carnaval, el Carnestoltes ila seva companya cremen en fogueresque acomiaden la república de xauxa.També per Carnaval, al Conflent i elVallespir, inclouen el ball del tio fresco,en què s’encén un ninot de paper penjatrere de la camisa blanca dels balladors.La nit de Sant Josep els valencians anun-cien l’arribada de la primavera amb lesartístiques falles. La nit de Dijous aDivendres Sant, Verges il·lumina l’itine-rari de la processó amb caragols buits,plens d’oli i enganxats a la paret amb unamassa de cendra i aigua.

Per Sant Joan, pobles i ciutats crementrastos vells per celebrar la nit més curtade l’any, mentre que al Pirineu, el foc baixade la muntanya a través de boscos ibarrancs en les particulars falles. A Les, a laVall d’Aran, cremen l’haro –un gran troncd’avet escorçat, esberlat amb tascons iguarnit floralment– que haurà estat plan-tat tot l’any. Es completa amb l’encesa deles halles que dibuixen cercles de foc al cel,com també succeeix a Andorra.

La tesi més estesa sobre l’origen dels focsde Sant Joan els emparenta amb cultessolars. Josep Romeu i Figueras trencàamb aquesta teoria i optà per explicar-losdes d’un vessant purificador i profilàctic.Les flames allunyen els esperits malèfics,preserven dels mals i s’inscriuen en un delsperíodes excepcionals, propicis i sagrats–fasts– que marquen l’any i que comuni-quen aquesta excepcionalitat a tot allòamb què es relacionen: foc, aigües, vege-tals, pràctiques màgiques. La generalitza-ció d’encendre focs en diferents estadis del’any festiu –Sant Antoni, Carnaval, SantJosep, Nadal... i antigament molts altres–,era la prova que desvincula Sant Joan dequalsevol ritu solar. Les fogueres són lamostra més tangible dels ritus de passatgeo advertiments públics del trànsit d’un diaprofà a un altre d’específicament sagrat,amb la necessitat de purificar-se. Ò


«Venim d’una llargahistòria: l’any 1383, els adroguers deTarragona fabricavenvoladors pirotècnics.El 1445, el mot coetapareix a València»

La Flama del Canigó esremunta al 1955. Fou ales-hores quan Francesc Puja-des, d’Arles de Tec (Valles-pir), portat pel seu entusias-me per la muntanya del

Canigó i inspirat pel poema de Verdaguer,tingué la iniciativa d’encendre els Focs deSant Joan en aquesta pica i des d’allàrepartir la flama per les contrades catala-nes. S’iniciava així la renovació d’aquestamil·lenària tradició i altre cop les fogueresprenien un sentit col·lectiu. El nou costumprengué gran força en poc temps, de for-ma que avui és pràcticament impossibletrobar una sola foguera a la Catalunya delNord que no sigui encesa amb la Flama. El1966 el foc creuà per primera vegada elcoll d’Ares i la duana i arribà fins a Vic.Catalunya romania sota el règim fran-quista en una època difícil, marcada per laclandestinitat. A poc a poc, la xarxa s’es-tengué i el foc, escampat per tot el Princi-pat, arribaria al País Valencià.

Durant l’any, Perpinyà guarda el foc delCanigó al Museu de la Casa Pairal. Cada22 de juny, un grup d'excursionistes delCercle de Joves de Perpinyà l’agafa i pujafins al cim del Canigó, a 2.784 metresd’altitud. Allà té lloc la vetlla de la Flamafins que a les 12 de la nit es traspassaràdes del fanal amb el foc de l’any anteriora les torxes i fanalets, que escampen el

foc pel país. El dia 23, al mateix cim,s’encèn la llenya que han portat des dediferents parts dels Països Catalans eldiumenge abans durant l'Aplec. D’aques-ta foguera s’agafa el foc nou de la rege-neració, que serà retornat a Perpinyà.Cada població n’organitza la rebuda,durant la qual s’encenen les diferentsfogueres i es llegeix el missatge que reafir-

ma la pertinença a una mateixa nació. Esreparteix pels pobles mitjançant una llar-ga cadena de relleus que van distribuint-laen tots els mitjans possibles: a peu, acavall, bicicleta, cotxe. La societat civilcontribueix a escampar aquest foc, sím-bol d’unitat, participació i diàleg dels Paï-sos Catalans. Es calcula que encén unes30.000 fogueres des de la Catalunya delNord fins al País Valencià, passant per laFranja de Ponent, el Principat i les Illes.

La Flama del Canigó i el conjunt defogueres, falles, torxes i atxes són, doncs,manifestacions etnogràfiques que no hande ser incloses dins el concepte de focpirotècnic, i a les quals no hauria d’afectarper a res la directiva europea del 2007.En la mateixa situació trobem les festespopulars taurines i els grups d’armes d’a-vantcàrrega. Les taurines, amb el bouembolat, han desenvolupat normativesd’actualització des dels anys vuitanta finsal 2001, tant en l’àmbit estatal com en elnacional. La Generalitat treballa des del2005 en un manual de bones pràctiques,que a hores d’ara encara no té caràcternormatiu sinó de recomanació. De maneraparal·lela, els grups d’armes d’avantcàrre-ga –balls de Serrallonga, trabucaires, gale-jadors, moros i cristians– es regeixen per lanorma estatal de 1993.

Com afirma el pedagog Joan Soler iAmigó, tots aquests ritus són l’expressiócomunitària d’un mite. Quan el mite esperd, el ritu queda buit de sentit, reduït acerimònia, o a mer joc, havent perdut elsentit profund que el va crear. Davant del’abassegadora cultura de la globalitza-ció, els Països Catalans tenen el repte deprojectar cap al futur aquest mite del foc,perquè mantenint el seu sentit també per-petuarem la nostra nació. Ò

>>> Jordi Bertran és filòleg i gestor cultural.

12 P A Í SLA CULTURA DEL FOC ALS PAÏSOS CATALANS

Perpetuem la Flama del Canigó

http://flama.cat

La Flama del Canigó mobilitza anyrere any milers de persones arreudels Països Catalans gràcies al treball desinteressat de molts grups i entitats de tots els territoris. En aquest web podeu trobar-los tots,juntament amb els seus contactes,per si voleu sumar-vos en aquestatasca organitzadora bé en aquestaedició que tenim al damunt, bé enles properes.

Arribada de la Flama del Canigó a la plaçaSant Jaume de Barcelona, en l’acte queÒmnium organitza la tarda del 23 de juny.

«Fogueres, falles,torxes i atxes sónmanifestacionsetnogràfiques d’unacultura, a les quals no hauria d’afectar la directiva europea»

Lleida

l’Aldea

Móra d’Ebre

Figueres

EsparregueraTerrassa

Montesquiu

Cim del Canigó

Igualada

Sant Quirzedel Vallès

Girona

Santpedor

Ripoll

Vinaròs

Sant JustDesvern

Barcelona

Manlleu

Sant Cugatdel Vallès

Perpinyà

Arenys de Mar

Pals

Mollerussa

Reus

Vilassar de Mar

Olot

Vallgorguina

Sabadelll’Espluga

de FrancolíEsplugues

de Llobregat

bicicleta

relleus

llagut

Mitjans de transport de la Flama

ruteszona d’influènciaprincipals rebudes i repartiment

atletes

cotxe

Mequinensa

Vic

Almacelles

Recepció institucional: al migdia del23 de juny, la Flama arriba alParlament de mans d’ÒmniumCultural i la seva delegacióTradicions i Costums.A les 19 h, un espectacle de foc,dansa i música dels Països Catalansa la plaça Sant Jaume completa larebuda institucional i repartimentde la Flama a la ciutat de Barcelona.

Regeneració: a la mitjanit del 22al 23 de juny, la Flama del Canigóinicia les diferents rutes perencendre els Focs de Sant Joanarreu dels Països Catalans.


Principals rutes i centres de repartiment de la Flama del Canigó

Des d'Òmnium i Tradicions i Costums s'està pre-parant un acte d'homenatge al seguit de personesque a principis dels anys seixanta, i en temps declandestinitat, començaren a fer arribar la Flamadel Canigó a diferents poblacions catalanes, comara Vic, Manlleu, Castellterçol o el monestir deMontserrat. Aquesta iniciativa, plantejada perdiferents equips de foc al llarg dels darrers anys,pretén reconèixer la tasca d'aquestes personesen una activitat que, actualment, arriba a cen-tenars de poblacions d'arreu dels Països Cata-lans i, en aquest sentit, és també un acte dereconeixement a una festa que es duu a termegràcies a la participació desinteressada demilers de persones. La Flama del Canigó, doncs,segueix més viva que mai.

La Flama a Vic.

> Ruta d’Anoia: La comissió organitzadora porta 25 edi-cions a les esquenes. Fan arribar la Flama a desenes depoblacions d’arreu del recorregut de manera directa,amb relleus des del Canigó fets per atletes i grupsescolars. D’ella en neix, entre d’altres, la subruta delMontserratí comandada des d’Esparreguera.> Ruta de la Costa: De Perpinyà a Pals, aquesta rutatravessa els Pirineus passant pels pobles de l’Alt i elBaix Empordà. La conformen persones de banda i ban-da de la serralada.> Rutes d’Osona i Ripollès: Entitats coordinades perTradicat s’encarreguen de fer arribar la Flama a lescomarques d’Osona i el Ripollès. Tenen diferents rutesi subrutes, que s’editen en un díptic. Les principals sónles del Moianès, Vic, Manlleu, Osona Sud, Lluçanès, laGarrotxa-Cabrerès i el Vallès Oriental.> Ruta de les Terres de Lleida: Ruta en bicicleta quetranscorre per Puigcerdà i la Seu d’Urgell abans de bai-xar per la Noguera en direcció a Lleida, organitzadades de Lleida i Bellpuig. Assorteix desenes de pobla-cions al llarg del recorregut. Paral·lelament, Mollerussafa arribar la Flama al Pla d’Urgell des del Cim del Cani-gó corrent en relleus.> Ruta del Camp de Tarragona: Ruta que fa arribar laFlama des del Coll d’Ares fins a Barcelona i altres pobla-cions del Baix Llobregat o el Barcelonès Nord. Dins d’a-questa ruta, sorgeix l’itinerari (en cotxe) que la por-tarà fins a les comarques del Camp de Tarragona, deles Terres de l’Ebre i del País Valencià.> Ruta de l’Ebre: Aprofitant la ruta que baixa fins alPaís Valencià, l’embarcador de l’Aldea és el lloc de sor-tida de la travessada marítima que remunta l’Ebre enllagut. Aquesta ha servit per fer arribar la Flama anoves poblacions de manera directa o indirecta.> Rutes del Maresme: Al Maresme trobem diferentsgrups que acudeixen fins al Canigó a recollir la Flama ique després la distribueixen entre els pobles de lacomarca. Per antiguitat, cal destacar l’equip de foc d’A-renys de Mar, que és també qui assorteix a la gent deTradicions i Costums. També cal destacar el de Vilassarde Mar. > Ruta del Baix Llobregat:Des de fa molts anys, el grupde Tradicions i Costums d’Esplugues de Llobregat va abuscar la Flama al Canigó i la distribueix entre moltespoblacions del Baix Llobregat Sud. > Figueres, Vallgorguina, Sant Quirze del Vallès, Girona,l’Espluga de Francolí, Manlleu, Santpedor, Ripoll, Olot,Vinaròs, Sant Just Desvern o Sabadell són algunes deles poblacions que exerceixen de centres de reparti-ment a d’altres poblacions properes o que duen a ter-me rebudes de destacada rellevància. Menció especí-fica mereix Reus, que distribueix la Flama del Canigó ales comarques del Baix Camp, Tarragonès, Conca deBarberà, Baix Penedès i el Priorat.> Recuperació de la Flama del Canigó al Solsonès i l’AltPenedès: Enguany, alguns territoris dels Països Cata-lans on temps enrere hi havia arribat la Flama i permotius diversos havien perdut aquesta tradició, tor-nen a recuperar-la. Així, el foc del Canigó tornarà aencendre les fogueres del Solsonès i l’Alt Penedès, ons’hi dóna un nou impuls.

Homenatge als impulsors de la Flama del Canigó

«El canvi aÒmnium haestat profund:avui, un 60%de la junta té menys de 40 anys.»

14 L’ENTREVISTA AMB

«Òmnium ha de treballar perquè el sí sigui majoritari el dia que es convoqui un referèndum d’autodeterminació»

–Havia arribat el moment de marxar?–Que la gent s’eternitzi en els llocs no és bo.–No era el que passava abans a Òmnium...–Ara, Òmnium és una entitat prou dinàmica,

que s’ha renovat prou com per poder emprendreuna nova etapa amb totes les garanties. Hi hauràun canvi, que també serà en algunes coses conti-nuista, i això és bo. Calen noves idees.

–En vuit anys, en què ha canviat Òmnium?–Ara té una major implantació social, ha crescut

molt en nombre de socis, ja superem la barreradels 20.000. També ha crescut territorialment,amb implantació més homogènia arreu del terri-tori. Hi ha hagut una notable entrada de gent jovei la mitjana d’edat del soci ha baixat.

–Hi havia un tòpic que deia que Òmnium erauna associació de jubilats.

–Quan jo vaig arribar a la presidència, més dela meitat dels socis eren majors de 65 anys. Ararepresenten el 30%. Aquest tòpic està enterrat.Actualment, un 60% d’integrants de la juntadirectiva tenen menys de 40 anys, cosa quedemostra la profunditat del canvi que hi ha haguta Òmnium. Però això ho fem compatible amb elfet que els jubilats continuen tenint un papermolt important, perquè una de les complexitats

que té l’entitat és que és intergeneracional. Entenim d’altres...

–Com per exemple?–La complexitat de la seva composició ideològi-

ca interna. Hi ha gent amb sensibilitats partidistesdiferents. Sempre hi ha qui es queixa que ens que-dem curts i, en canvi, d’altres es queixen que tiremmassa llarg. Però també és una de les gràciesd’Òmnium, el seu pluralisme intern. I l’altra és laseva complexitat territorial, perquè gestionem cul-turalment realitats molt diferents: no és el mateixel que passa a Tortosa que el que pugui passar aGirona. Tot hi haver-hi uns objectius i un projectecomú, també tenim projectes específics que exi-geixen respostes territorials diferents.

–Parla de projecte. Quin portava quan vaarribar fa vuit anys a Òmnium?

–El nostre objectiu era que Òmnium, a més demantenir i defensar els principis fundacionals,pogués donar resposta als nous reptes que teniaplantejats el país, que per a nosaltres eren bàsica-ment tres. El primer, l’impacte de la nova immigra-ció, des d’un punt de vista cultural i lingüístic. Elsegon, la internacionalització dels missatges cultu-rals i la irrupció de les noves tecnologies per ferarribar la cultura a la gent. El tercer, la necessitat de

PortaJordi

El president Jordi Porta marxa. Durant els vuit anys del seu mandat, les activitatsculturals que identifiquen Òmnium Cultural han guanyat prestigi; alhora, l’entitat,rejovenida com mai, s’ha anat posicionant en defensa del dret de decidir.

Per Pere MartíFotografies Jordi Mota

Comenteu i amplieu el contingut de l’article al web:HI TROBAREU EL BALANÇ DELS DARRERS VUIT ANYS DE MANDAT


No he sentit mai parlar malament de Jordi Porta aningú. Bé, hauria de dir que a gairebé ningú, per-què el món no és perfecte, però devia ser algundespistat o algú que no el coneixia bé. Perquèsegurament té defectes, com tothom, però elscompensa amb aquest tarannà dialogant, incan-sablement conciliador, a vegades fins a l’esgota-ment. Porta forma part d’aquesta generació d’homesbons que va sortir de les files de l’escoltisme català, desòlids valors humans i d’insubornable patriotisme.El seu cristianisme integrador i avançat li dóna ladimensió espiritual i el compromís viscut amb

generositat. Després d’una vida professionaldedicada a la Fundació Bofill, quan ja havia arri-bat l’hora de descansar, va acceptar el repte deliderar una candidatura renovadora a la pre-sidència d’Òmnium Cultural. I va guanyar, nosense dificultats, però el soci no es va equivocar.Avui, vuit anys després, Òmnium és una entitatde prestigi, renovada i modernitzada, atent alpresent i capaç d’afrontar els reptes de futur. I en aquest moment dolç de l’entitat, amb la casaendreçada i la feina feta, va decidir que era l’horade plegar.

E L P E R F I L

16 L’ E N T R E V I S TAJORDI PORTA

«Quan el poblede Catalunyamanifesta la seva opiniómitjançant unreferèndum,ningú la potesmenar»

de català ja no tenia sentit i havia de tancar. Haviafet un paper de substitució d’unes institucions que,un cop recuperades, deixaven sense sentit l’entitat.Crec que va ser bo que no tanqués. Ara, Òmniumja no fa el paper de substitució de les institucions,sinó que fa un paper de complementarietat i téuna sèrie de virtualitats que val la pena aprofitar.Primer, no està subjecte a períodes electorals, cosaque permet treballar a llarg termini. En segon lloc,es pot arriscar més que les institucions i ho ha defer, fins i tot amb el risc d’equivocar-se. Si s’equi-voca, els mateixos socis rectifiquen i no passa res.I, en tercer lloc, té més llibertat d’actuació i majortransversalitat. Però també és cert que una entitatcom Òmnium avui potser ja no es crearia. No hiha cap entitat en l’àmbit europeu com la nostra.L’hem buscada i no l’hem trobada.

–Potser perquè a Europa no hi ha cap cascom el de Catalunya.

–El nostre és un cas singular. Tenim més parlantsque molts estats europeus, però en canvi no tenimreconeguda la nostra personalitat com a país. Entot cas, pel que fa a Òmnium, crec que té futur,perquè potser en els anys 80 es podia dir que ja nocalia una entitat com la nostra, ara ens adonemque en democràcia, paral·lelament a una adminis-tració pública potent, necessitem una societat civildinàmica. Les administracions públiques no tenenla capacitat per resoldre-ho tot i el joc polític lesfrena o les limita. La societat civil pot ser un suportmés lliure i més dinàmic.

–Durant el seu mandat, Òmnium s’ha anatposicionant cada cop més en temes polítics.Aquesta politització ha anat en detriment delcaràcter cultural de l’entitat?

–No. Totes les activitats culturals d’Òmnium,com la Nit de Santa Llúcia, el Premi d’Honor, nosolament s’han mantingut, sinó que s’han reno-vat, donant-los una major projecció cultural imediàtica. El que passa és que quan Òmniumpren posició en temes polítics té molta notorietati, aleshores, sortim més als diaris. Sempre ens pre-guntem fins on podem arribar.

–I han trobat resposta?–És una altra de les nostres complexitats. Quan

el 30 de setembre del 2005 es va aprovar l’Estatutal Parlament, que era prou ambiciós, havíem dedemostrar que la societat civil catalana estavadarrere el 89% dels nostres polítics. Era bo que esvisualitzés que darrere aquest Estatut hi havia unagran majoria social.

–No va servir de gaire...–Quan van començar les retallades, la nostra

posició va ser molt difícil. Es van rebre pressionsen totes les direccions, per fer campanya en favordel sí i del no. En aquell moment, vam optar perfer una consulta interna i fer públics els resultats.

–D’això se’n diu fugir per la tangent!–Hi ha límits que Òmnium no pot traspassar si

vol mantenir la seva unitat, la seva pluralitat i laseva independència. Per exemple, jo crec queÒmnium no s’ha de definir com una entitat inde-pendentista, però sí que ha de defensar el dret a

renovar les aspiracions nacionals de Catalunya, uncop constatats els dèficits després de 30 anys d’au-tonomisme. A tot això, calia donar-hi resposta desd’una entitat de la societat civil, i això és el que hafet Òmnium amb el lema Llengua, Cultura i País.

–I la independència econòmica com a entitat,continua sent una assignatura pendent?

–Sí. De tota manera, és una dinàmica general dela societat civil catalana. Durant el franquisme, lasocietat civil havia d’autofinançar-se per tirar enda-vant els seus projectes. Hi havia aportacions de pri-vats que van permetre resistir el franquisme. Ambl’arribada de la democràcia, una part de l’activitatde les entitats ja no era necessària i algunes vanquedar en situació precària. Però, actualment, larelació entre la societat civil i l’administració s’hau-ria de basar en el fet que, davant de problemesconcrets, la societat civil pot donar millors respos-tes que l’administració, perquè és més propera aaquestes realitats o està més ben capacitada perdonar-hi resposta, de forma més ràpida i eficaç. Iaixò serveix tant per a la síndrome de Down comper a alguns programes que fem nosaltres, com elQuedem?. La col·laboració amb l’administraciópública és compatible amb el manteniment de lallibertat d’actuació, però és cert que nosaltres volí-em arribar a un 50% de finançament públic i a un50% de finançament privat i no hi hem arribat.Estem a 60-40.

–Subvencions són pressions?–No les he acceptades mai. Quan algú m’ha

demanat alguna cosa des de la política o l’adminis-tració, sempre he dit que no. O he fet veure que noel sentia.

–Per exemple?–No cal recordar-les.–Doncs tornem a Òmnium. Quin sentit té una

entitat d’aquestes característiques al segle XXI?–Després del franquisme, hi va haver un

moment que potser algú es va plantejar que unaentitat que donava premis literaris i feia classes

17JORDI PORTAL’ E N T R E V I S TA

l’autodeterminació. És un dret democràtic i unvalor cultural. Hem de defensar el dret a pregun-tar quina relació vol tenir Catalunya amb la restade pobles del món, però la resposta ja és una altraqüestió. Aquesta és una opinió personal meva,que a dins la junta debatem constantment, perquèhi ha gent que no ho comparteix, però aquesta ésla gràcia.

–La majoria de socis són independentistes?–Probablement sí. No ho hem preguntat mai.

Però segur que n’hi ha una part que no. Com aentitat ens toca treballar perquè es convoqui unreferèndum d’autodeterminació i treballar enl’àmbit social perquè si arriba mai el moment, el sísigui majoritari.

–Potser aquest equilibri ha fet possible queÒmnium sigui de les poques entitats on no s’haproduït la fractura que s’ha donat al si del móncatalanista.

–Exacte. Durant aquests anys, per Òmnium hanpassat a presentar el seu projecte de país tots elssectors catalanistes: Jordi Pujol, Heribert Barrera,Josep-Lluís Carod-Rovira, Raül Romeva, OriolJunqueras, Maria Badia, Ramon Tremosa, etc.

–Però quan arribi la sentència del TribunalConstitucional sobre l’Estatut, sí que prendranposició. Han anunciat una manifestació...

–Sí, perquè considerem que s’ha de respectar lavoluntat democràtica del poble català expressadaen referèndum. Aquest posicionament tambél’hem hagut d’explicar molt. Hi ha gent que ensdiu que per un Estatut tan retallat no val la pena

«No es potdeixar en mansdel mercat el futur delcatalà. Hi haqui només és liberal amb la llengua. I només amb la nostra»

manifestar-se. La nostra manifestació no serà perdefensar aquest Estatut, sinó per defensar quequan el poble de Catalunya manifesta la seva opi-nió mitjançant un referèndum, ningú la pot esme-nar. Serà el mateix que haurem de defensar sialgun dia es fa un referèndum per l’autodetermi-nació. A banda que el Constitucional és un tribu-nal molt desacreditat, víctima dels tripijocs parti-distes, el que ha de quedar clar és que si el poblede Catalunya aprova una cosa per referèndum,ningú no ho pot modificar.

–A més del país, Òmnium treballa per la llen-gua. S’apunta al club dels pessimistes enaquest terreny?

–No. El futur del català depèn de la voluntat delsque el parlem, però també necessita mesurespúbliques. No es pot deixar en mans del mercat elfutur del català, de la mateixa manera que tampochi deixem l’educació o la sanitat. Hi ha qui nomésés liberal amb la llengua. I només amb la nostra.Totes les llengües tenen un marc legal que les pro-tegeix i les blinda. L’estat francès i l’europeu pre-nen mesures per evitar que el mercat nord-americàes mengi tota la seva producció cinematogràfica.Doncs també l’ha de tenir el català. I en el nostrecas, s’han de compensar els desequilibris que pro-venen de l’època en què estava perseguit política-ment, que van ser quaranta anys.

–I quan es prenen mesures, com la Llei delcinema, hi ha polèmica.

–Quan es critiquen mesures com la Llei del cine-ma ens empenyen a aconseguir un estat. Si no

18 L’ E N T R E V I S TAJORDI PORTA

podem aconseguir un marc legal que garanteixi elfutur del català, només ens queda l’estat per fer-ho. Però, més enllà del marc legal, hi ha la qüestióde l’ús, que depèn molt dels parlants. Aquí hemd’insistir. Les últimes estadístiques demostren que,malgrat la immigració, el grau de comprensiósupera el 90% i, per tant, no hi ha excuses per nousar-lo per part dels catalanoparlants. Òmniumimpulsa el programa Quedem? per reforçar lallengua i la cohesió social, que funciona en grupsde vint persones, en què la meitat són del país il’altra meitat nouvingudes. En aquest programa hihan participat 21.000 persones des del 2005. Lallengua pròpia dels participants en un 38% és elcatalà, i en un 55% no. La d’ús habitual, en canvi,en un 52% és el català. I en l’activitat, la llenguautilitzada en un 89% és el català.

–Encara hi ha sectors que veuen la immigra-ció com una amenaça per a la llengua.

–La immigració estrangera actual és menys pro-blema per a la llengua que la immigració espanyola

dels anys 50 i 60 del segle passat. Aquella immi-gració tenia la percepció que es movia dins elmateix país i ho feia en un moment en què el catalàestava perseguit. En canvi, la immigració actual téconsciència que va a un país estranger i que hauràde fer un esforç per conèixer una altra llengua.Això no passa en el cas dels sud-americans, queamb la mateixa llengua se’n surten, però, tot iaixí, hi ha força bona predisposició. Però la restad’immigració, sobretot la magribina o la subsaha-riana, té molt clar que ha de fer un esforç. El quepassa és que quan arriben aquí hi hauria d’haveruna major visualització del fet que hi ha una altrallengua i, a vegades, això no passa, perquè lapresència del català en l’espai públic encara noestà prou normalitzada. I tampoc ajuda el fet queentre els catalanoparlants hi ha massa dimissionslingüístiques quan es relacionen amb un nouvin-gut. L’altre dia, un senegalès se’m queixava quequan la gent veu el seu color de pell se li dirigei-xen directament en castellà. Això encara passa is’ha de corregir.

–Després de vuit anys al davant d’Òmnium,s’atreveix a diagnosticar la salut de la culturacatalana?

–Òmnium té la limitació que treballa en aque-lles manifestacions de la cultura que fan servir lallengua com a vehicle d’expressió. Ens centrem enla literatura i fem poc en el camp de la música oles arts escèniques, per exemple. Des del punt devista de la cultura literària, els experts reconei-xen que la producció catalana és igual o superioren qualitat a llengües que tenen una demografiamés alta que la nostra. Com a president, semprehe intentat que el premi Sant Jordi es traduís adiverses llengües i no ho he aconseguit, però síque s’han traduït altres autors catalans en l’àmbitinternacional. El problema que tenim és que enaquest país es llegeix poc i encara tenim pendentel repte de com la producció literària s’adapta ales noves tecnologies. La cultura catalana està enun moment d’incertesa des del punt de vista delsnous instruments que hi ha en marxa per difon-dre-la, però tant en quantitat com en qualitat éssuperior a altres literatures que tenen una demo-grafia més alta.

–També, com a president, ha intentat reforçarla col·laboració en l’àmbit dels Països Catalansamb Acció Cultural del País Valencià i Obra Cul-tural Balear mitjançant la Federació Llull.Funciona?

–S’ha aconseguit millorar la coordinació, peròno tant com seria necessari. Hem aconseguitexplicar-nos els projectes que fem cadascú. Perexemple, duem a terme plegats la commemoraciódels 300 anys del 1714. D’aquí al 2014, cada anyfarem un acte popular i acadèmic commemorantla caiguda de diferents ciutats. Però hi ha projec-tes molt específics d’un lloc que són difícils decompartir o dinàmiques internes de cada entitatque són molt diferents. Ò

>>> Pere Martí és periodista.

«Si no podemaconseguir un marc legalque garanteixiel futur delcatalà, nomésens quedal’estat per fer-ho»

19JORDI PORTAL’ E N T R E V I S TA

«EL PAÍS NECESSITA EL COMPROMÍS DE LA GENT PER AVANÇAR»

– Què hauria volgut fer com a president d’Òmnium i no ha pogut?– L’altre dia repassava els 21 punts de candidatura de l’Òmnium21, que és la que vaig encapçalar, i la

veritat és que el grau de compliment és força elevat. Hem situat Òmnium al centre de la societat civil catalana, però potser ens falta més capacitat de lideratge. També m’hauria agradat, com deia abans, que el finançament privat fos més estable.

– Són deures per a la nova presidenta. Aquesta vegada, s’ha aconseguit un relleu tranquil, sense polèmica. És un símptoma de maduresa de l’entitat?

– Que hi hagués hagut més d’una candidatura no seria cap inconvenient, però si hi hagués hagut crispació, com va passar quan vam arribar nosaltres, el soci no ho hagués entès. No s’entendria que hi hagués baralles. És un símptoma de normalitat i la nova presidenta ho farà molt bé.

– El que no em crec és que un home del tarannà de Jordi Porta es jubili del tot.– Quan vaig decidir deixar la presidència d’Òmnium vaig prendre el compromís de no precipitar-me i no

decidir res fins al mes de juliol, però no sé si ho compliré.– Ja té ofertes?– Veurem, veurem... Sense fer res no m’hi estaré. Des dels 14 anys que estic compromès fent coses.– No em digui que a la seva edat encara conserva l’esperit d’escolta...– Exacte! Sóc d’una generació que es va comprometre amb coses al marge de la nostra activitat

professional, perquè eren uns anys molt difícils i això ens ha marcat l’ADN. Quan veig la nova generació que treballa a Òmnium, també els admiro, perquè ara les dificultats són d’una altra mena, però també hi són, en el terreny laboral, amb la crisi... El país necessita el compromís de la gent, perquè si no, no avança. Hi ha d’haver gent en el món polític o professional que lideri i ho faci bé, però també hi ha d’haver gent que es comprometi amb la societat de forma voluntària.

C U LT U R A > > >20

Cent anys d’enMassagran

El dibuixant Junceda fou qui donà forma d’heroi malgirbat al primer Massagran creat per Folch i Torres (en la imatge de la pàgina següent).

El proper 7 de maig es compliran cent anys de l’aparició del primer capítol de Les aventures extraordinàriesd’en Massagran com a suplement de la revista En Patufet. En el context d’una cultura «normal»

i normalitzada, el fet hauria de suscitar un interès general i significatiu en la mesura que el reconeixement d’efemèrides com aquesta atorguen la dimensió de nacional al conjunt demanifestacions culturals d’una col·lectivitat; al capdavall, només una societat que reconeix i usa

com a propis els referents culturals que històricament ha generat pot exigir que se li atorgui i se li respecti la seva identitat.

És cert que hi ha molts factorsque poden impedir el reco-neixement que mereix elcentenari d’en Massagran ino només pel fet que es trac-ta d’un tipus de literatura, la

infantil i/o juvenil, considerada majorità-riament «menor». Més pes adquireixenfactors com l’autor, Josep Maria Folch iTorres, que, de manera exclusiva i exclo-ent, continua identificat tossudament ambuna literatura sentimental i moralitzant; ola plataforma de publicació, En Patufet,una revista d’èxit comercial únic en la nos-tra cultura que té el gran «defecte» devenir representada per un vailet ambesclops, barretina i ressons escatològicsgens d’acord amb la imatge que s’hapretès –i encara es pretén– oferir de la lite-ratura catalana. El desconeixement i elprovincianisme, causes últimes dels preju-dicis envers bona part del nostre patrimo-ni cultural i, més concretament, d’aquellque conforma l’imaginari col·lectiu delssectors populars, no ens han d’impedir,però, de retre l’homenatge que es mereix aun esdeveniment com els cent anys de l’a-parició del personatge folquitorrià i, amés, fer-ho amb la normalitat i la trans-cendència que li pertoca.

Perquè les Aventures extraordinàriesd’en Massagran suposen, sense cap menade dubte, una fita molt important en laliteratura catalana ja que, amb la sevapublicació, la nostra literatura infantilentrava de ple en un procés de moder-nització que afectava, no només el con-cepte mateix de la literatura que podienllegir els infants, sinó també els mecanis-mes editorials a través dels quals aquestaarribava al consumidor. La novel·la fol-quitorriana,magní-

ficament il·lustrada per Joan Junceda,és, doncs, el primer pas cap a una nova imoderna literatura infantil en català i,com a tal, hem de valorar-la.

Trifulgues, peripècies i desorisFins a l’aparició de l’obra folquitorriana,la literatura infantil, de manera majo-ritària, constituïa un corpus de textos detendència verista, l’objectiu últim delsquals era clarament moralitzant; és a dir,es tractava fonamentalment d’atorgarmodels de conducta per als infants queamb la lectura obtenien una «ajuda perviure». Folch, per a qui la literatura, iespecíficament la infantil, era un mitjàde guanyar-se la vida, havia escrit diver-ses obres d’aquest tipus en col·leccionsde les editorials Bastinos o Camí. Tanma-teix, quan l’editor Josep Baguñà li enca-rregà un volum per a la Biblioteca Patu-fet l’actitud del nostre autor varià radi-calment. Segons ens explica ell mateix,va llegir-se el conjunt d’obres que con-formava la Biblioteca i va trobar que lamajoria no eren ni entretingudes ni ame-nes per als infants i, en conseqüència,decidí cercar un altre model. Un modelque s’apropava a la literatura de gènere i,específicament, a la novel·la d’aventures.Però aquest acostament no va ser, com espodia esperar, una adaptació mimètica,sinó que Folch assajà un enfocament par-ticular que atorgà a la seva obra una ori-ginalitat que, ben aviat, donaria unmodel singular i específic de la seva pràc-tica literària: les aventures festives. Així,l’obra apareixia amb el subtítol d’Històriacompleta i detallada de les trifulgues,peripècies i desoris d’un noi de casa bona.

Sobre el canemàs distintiu de l’aven-tura –trifulgues i peripècies – l’autor hiafegia un nou element –els desoris– quesignificava l’entrada de l’humor i la

comicitat en el desenvolupamentargumental. El fet no és pas banal:

la perspectiva humorística conver-tia el registre còmic en l’elementbàsic sobre el qual fixar la perti-nença i l’adequació de l’obra alpúblic infantil i bandejava altrescriteris com la temàtica i eldidactisme que, fins aleshores,restringien l’oferta literària a la

qual podia accedir aquest sectorde públic. Alhora, l’aventura, en

ella mateixa, assolia una novadimensió que l’allunyava del valor

pedagògic que hom atorgava al gènere,

en la mesura que els protagonistes hipodien viure un procés iniciàtic queesdevenia reflex de la maduració perso-nal en el camí de la infància i de l’ado-lescència cap a la vida adulta.

En aquest sentit, l’obra de Folch, adiferència del seu model més clar, Robin-son Crusoe, ens presenta un personatge,en Massagran, les principals virtuts delqual són una actitud flegmàtica i unamolt bona sort, útils per sobreviure peròmolt allunyades de l’heroisme caracterís-tic d’un aventurer com cal. D’altra banda,en Massagran tampoc no intenta trans-formar l’entorn inhòspit on ha anat araure, construint o reconstruint les míni-mes condicions materials de la societatde la qual prové. De fet, no deixa delamentar-se, com bé ens informa elnarrador, de la seva mala sort que l’haportat a naufragar en una illa deserta ino pas en una ciutat poblada, «ab boti-gues y carrers, y gent y tramvies». Alcapdavall, el personatge no és més que«un noi de casa bona», més imprudentque valent que, contra la voluntat delsseus pares, ha deixat la comoditat d’u-na vida com cal per satisfer absurdesfal·leres de veure «paisos nous, gentextranya, costums ignorades», accepta-bles en un infant però poc adients en

21CENT ANYS D’EN MASSAGRANC U LT U R A

Per Eulàlia Pérez Vallverdú Fotografies Fundació Folch i Torres

Les Aventures extraordinàries d'en Massagran van aparèixer en forma de fulletó al número 9de la Biblioteca Patufet, i es van convertir en un gran èxit que avui encara perdura.

Comenteu i amplieu el contingut de l’article al web:AMB ENLLAÇ A L’EXPOSICIÓ 100 ANYS D’EN MASSAGRAN


un adult. Per a ell, doncs, l’aventura ésmolt sovint un «càstig», propiciat pels«desoris» que comet, els quals, però,mai no acaben del tot malament.

Aquesta manca de sentit heroic, però,no converteix l’obra ni en una paròdiani en un contramodel del gènere nascutde la novel·la de Defoe, les robinsona-des, que van ésser profusament usadesper a infants i joves. Les peripècies d’enMassagran són, com l’autor les va defi-nir, «aventures festives». Perquè l’hu-mor i la comicitat provenen fonamen-talment de l’actitud i de les respostesinadequades del protagonista alsmotius argumentals típics del gènereque, en aquest nou context, poden pre-sentar-se sense limitacions que aten-guin a l’edat dels seus lectors. L’èxit delmodel fou reconegut per l’interès delslectors. L’autor va continuar conreant-lorecreant personatges i situacions bàsica-ment en narracions curtes a En Patufet,però també en novel·les publicades a larevista per capítols, entre d’altres, EnCamacurt pel món, Les desventures d’enPicapinyes, Les heroïcitats d’en Macatxu-mí, Les famoses aventures d’en Napbuf i,sobretot, L’extraordinària expedició d’enJep Ganàpia, on Folch aconsegueix demanera magistral portar al límit les pos-sibilitats d’aquest model narratiu, elqual ens mostra la dimensió lúdica del’aventura.

Un cas eficaç de literatura de consumEn el context de l’època, l’obra folquito-rriana era clarament original i única. Defet, el mateix Folch desconfià de l’ade-quació de la novel·la i amb les seixanta

primeres planes va anar a veure Baguñàperquè li donés el vistiplau. L’editor,sense contestar-li directament, va sabercaptar-ne les «virtuts» i, sobretot, elrendiment comercial que se’n podriatreure i va decidir que l’obra, a diferèn-cia de la literatura infantil majoritària,no es publicaria en volum sinó perentregues setmanals juntament amb la

revista En Patufet, i així ho anuncià enel número del 16 d’abril de 1910. Desd’aquesta perspectiva, doncs, les aven-tures d’en Massagran no només incor-poraven a la literatura infantil en catalàla literatura de gènere, sinó que l’editor lacomercialitzava mitjançant els mecanis-mes típics de la literatura de consum. Laconfiança de Baguñà en el producte esmanifestava en el fet de convertir lanovel·la en el reclam necessari per man-tenir un consum continuat i, doncs, unademanda estable que garantís la per-vivència de la seva empresa editorial. Iaixò va ser possible perquè, per primera

vegada, l’oferta literària prenia en consi-deració les preferències dels lectors persobre de les expectatives dels compra-dors, els adults, i ho feia amb un produc-te que incorporava les limitacions pròpiesdels lectors en formació a les tècniquesnarratives usades.

En aquest sentit, les peripècies d’enMassagran es desenvolupen en tramesargumentals on predominen les accionsemmarcades en breus descripcions, sensealteracions temporals. Els diferents epi-sodis, gairebé independents, actuavenper acumulació i reblaven les expectati-ves que sobre el personatge s’havia for-mat el lector. Tot això amb un estil pla-ner, que no esquemàtic, i amb troballessignificatives com l’ús de la fonètica en elparlar de les diferents tribus africanes i,sobretot, en un incipient ús de la llenguaque potenciava el caràcter obvi del llen-guatge amb intenció humorística.

En definitiva, Folch descobria l’eficàciade la literatura industrial i demostrava lespossibilitats del mercat literari en català.Un mercat que, vint-i-cinc anys després,celebrava l’aparició d’en Massagran ambla publicació de Les formidables aventuresd’en Pere Fi. En el centenari, la vigènciadel personatge i la seva consideració coma element emblemàtic de la nostra histò-ria cultural continua, com sempre, enmans dels lectors, del públic i de la sevacapacitat de compartir amb en Massagranles seves trifulgues, peripècies i desoris,alguns d’inversemblants però tots ells pos-sibles, d’aquest noi de casa bona, eixele-brat, bromista i plenament humà. Ò

>>> Eulàlia Pérez Vallverdú és comissària del’exposició 100 anys d’en Massagran.

22 C U LT U R ACENT ANYS D’EN MASSAGRAN

«L’editor Baguñà vasaber-ne captar elrendiment comercial i va decidir que espublicaria perentregues setmanalsamb En Patufet, i aixího anuncià en elnúmero del 16 d’abrilde 1910»

Massagran en altres formats

Després del parèntesi que suposà la dicta-dura franquista, l’escriptor Ramon Folch iCamarasa, fill de Josep Maria Folch i Torres,juntament amb el dibuixant Madorell, ini-ciaven la publicació d’una sèrie de còmicsque ampliaven les aventures del personat-ge, tot mantenint la seva originalitat i idio-sincràsia. Així mateix, en Massagran inte-ressà el sector audiovisual, que en féu pro-ductes d’animació per a infants i joves. Ladarrera aparició del personatge, aquestavegada en format teatral, va coincidir ambla commemoració del centenari de la revis-ta En Patufet, l’any 2005, quan el TeatreNacional posà en escena l’adaptació rea-litzada per Joan Castells.

23C U LT U R A CENT ANYS D’EN MASSAGRAN

En Massagran a terres exòtiques: els Katalatribu

A les Noves aventures d’en Massagran, en Massagran esdevé explorador en terresexòtiques. El contacte i la convivència amb la tribu dels Kukamuskes, plantejada pelprotagonista sota el pragmàtic lema «Allà ahont aniràs, fesho com ho veuràs», noimpedirà, però, la gradual ascendència del personatge sobre el conjunt de la tribu grà-cies a diverses peripècies que supera malgrat ell mateix. Així, esdevindrà generalquan aconsegueixi fer fugir una tribu rival, els Buskabronka, que mai no han vist unhome blanc i el prenen per un fantasma, o quan domestiqui un lleó vell, sense quei-xals, després que en Pum, el seu gos, se’n faci amic. Serà, però, arran de la trobada amben Joanet Baldufa, un altre nàufrag que ha sobreviscut fent-se passar per negre i haesdevingut rei de Kamalikar, que el protagonista canvia substancialment. A partir d’a-ra, en Massagran deixarà d’actuar per la curiositat i la pròpia idiosincràsia i es plan-tejarà, amb en Baldufa, transformar el seu entorn en sintonia amb els models narra-tius típics, clarament eurocèntrics, de la literatura d’aventures d’exploradors.

A la seva ment pren forma un gran projecte que ha de donar «honra y profit a laterra catalana» i que no és altra que establir un sistema de federacions i agrega-cions de tribus per convertir-les en nació. Neix així Katalatribu i els seus habitants, elskatalanins, gaudiran d’aquelles marques d’identitat que el protagonista associa ambla catalanitat: la llengua mitjançant l’extensió de l’escolarització obligatòria, l’agri-cultura per poder menjar escudella, les tradicions populars –sardanes, castells, etc.–,orfeó, casino i partits de futbol. No cal dir que, tot i aquest canvi, en Massagran con-tinua essent un colonitzador atípic i no només pel fet que tot el que aconsegueixresulta independent de la seva condició d’europeu, sinó pel que la seva ascendènciasobre el conjunt de tribus que accepten nacionalitzar-se té més a veure amb les fes-tes i xerinoles que no pas amb l’acceptació d’un valor superior de la «civilització»europea que ell representa.

De fet, el valor i el reconeixement que aquestes tribus atorguen als europeus que-da molt ben reflectida en l’episodi protagonitzat pels Eskifits, que regalen a en Mas-sagran quatre «bèsties estranyes» semblants als micos que resulten ser tripulants deLa Mustela, el vaixell amb el qual el protagonista va salpar del seu poble. Entre ells, enMassagran retroba el cuiner, el responsable del seu abandonament al mar, i no potevitar una petita «venjança»; al capdavall, en Massagran perdona però no oblida i norenuncia a «fer passar cuchs al cuiner», encara que sigui amb intenció bromista. L’ac-titud del personatge, força humana d’altra banda, ens planteja la complexitat ambquè Folch l’ha concebut i que no acaba de ser un perfecte model de conducta. Elretrobament propicia l’acabament de l’aventura i en Massagran retornarà al seupoble, amb en Pum, el lleó, en Kokaseka i en Kamàndules, i serà rebut com un heroi,amb estàtua a semblança de la de Colom a Barcelona, erigida a la plaça major.

En Massagran, colonitzador atípic, reprodueix en el continent africà un sistema de federacions de tribus per convertir-les en nació, amb marquesd’identitat que associa a la catalanitat.

Qualitat i emoció a la 59a Nit

de Santa LlúciaCom mana la tradició, el 2009 no va acabar sense que les Lletres Catalanes acomplissin la seva gran festa,

els premis de la Nit de Santa Llúcia que, des de 1950, atorga Òmnium Cultural. La vetllada, celebrada a la ciutat de Terrassa, va estar marcada per l’espectacle amb què la Fura dels Baus va lloar el caràcter

universal de la cultura catalana i per la primera notícia d’uns llibres que prometen a parts iguals qualitat literària i emocions intenses.

LA FESTA DE LES LLETRES CATALANES C U LT U R A24

La Nit va exhibir tota la riquesa delpatrimoni cultural de Terrassa, des dela colla castellera dels Minyons fins al

músic electrònic Àlex Martín, en unespectacle creat ex professo per Carles

Padrissa, ànima de la Fura. L’instantmés emotiu va arribar amb el poemaque Joan Margarit va llegir en record

de l’editor Isidor Cònsul. La vetllada va concloure amb un àpat

dirigit pel restaurador Lluís Ristol.

Estem contents de celebraraquesta nit a Terrassa, quea més de commemorarenguany els quaranta anysde la creació de la delega-ció d’Òmnium Cultural, és

una ciutat significativa del Vallès Occiden-tal, comarca que ha estat un dels símbolsde la iniciativa empresarial i industrial ique avui ens ha de servir d’exemple de lavoluntat dels catalans i catalanes de noaturar-se mai, justament en uns momentsd’incertesa i d’un cert cansament.» Ambaquestes paraules, el president d’ÒmniumCultural, Jordi Porta, justificava l’eleccióde la seu amfitriona de la 59a Nit de San-ta Llúcia, el proppassat 11 de desembre.L’alcalde egarenc, Pere Navarro, remarca-va l’honor d’acollir per tercer cop la Nit:«Es tracta d’una resposta al patrimonihistòric i cultural de Terrassa, com tambéa les entitats i les persones que fan possi-ble que la cultura catalana estigui presenten tots els àmbits de la nostra societat.»

Una àmplia representació de la societatcivil vallesana va assistir a una festa ontampoc no van faltar les principals perso-nalitats polítiques catalanes. Entre les mésde 750 que es van apropar al Centre Cul-tural Caixa Terrassa, s’hi van veure elsmàxims representants de les dues institu-cions principals del país, com són el presi-dent de la Generalitat, José Montilla, i elpresident del Parlament, Ernest Benach.També va destacar la presència del conse-ller de Cultura, Joan Manel Tresserras;del president d’ERC, Joan Puigcercós, ode l’expresident Jordi Pujol, sempre fidel aaquesta cita anual.

L’espectacle que la Fura dels Baus vaidear expressament per a la cerimònia de

lliurament dels premis impactà els assis-tents. El seu director, Carles Padrissa, vacomptar amb la complicitat dels artistesterrassencs –la colla castellera Minyons deTerrassa, la coral Nova Ègara i el músicelectrònic Àlex Martín– i de l’ESCAC (l’Es-cola Superior de Cinema i Audiovisuals deCatalunya, amb seu a Terrassa); d’aquestamanera, va trenar tradició i avantguardaen un muntatge que feia ús d’imatgesimpactants –una coral d’infants elevadasobre una tela o una geganta que presidial’escenari– per reivindicar la universalitatde la nostra cultura en un món cada vega-da més global. Un missatge que va arribarno només als espectadors de TV3, sinótambé als catalans d’arreu que van seguirla retransmissió a través de la xarxa.

En memòria d’Isidor CònsulLa cerimònia de lliurament, conduïda perla televisiva Bibiana Ballbè, vallesanacom la 59a Nit, va transcórrer al dictat del’emoció dels premiats en les tretze cate-gories. Carles Camps i Mundó, recuperatd’un càncer que impregna La mort i laparaula, va confessar que li feia una espe-cial il·lusió rebre el guardó l’any que secelebra el 50è aniversari de la mort deCarles Riba. Monika Zgustova va ferreferència a l’escriptora que dóna nom alpremi, Mercè Rodoreda, perquè la va ini-ciar en la llengua catalana i en va apren-dre grans lliçons sobre literatura. Perúltim, el guanyador del premi Sant Jordi,Xavier Bosch, no va ocultar la seva satis-facció de formar part d’una «alineació» onhi ha «tres homes que m’han donat moltde plaer, que són Pere Calders, JosepMaria Espinàs i Jaume Cabré». El momentmés sentit de la nit va arribar de la veu del

poeta Joan Margarit, que va recitar unpoema inèdit, Meditació de Vilajoana, enmemòria de l’escriptor, crític literari i edi-tor de Proa, Isidor Cònsul, recentmentdesaparegut.

Amb els premis lliurats, Jordi Porta vaadreçar unes paraules als assistents perrecordar que, en aquests temps de crisi,és més necessària que mai la força delpoble per defensar les seves cultura i iden-titat. Amb la fermesa de qui estima el país,el president va recordar que Òmniumhavia fixat una posició clara en defensadel text de l’Estatut aprovat pel 89 % de lanostra representació parlamentària l’any2005, i lamentà que s’hagués trencat launitat catalana a Madrid. Tanmateix, vareafirmar la seva confiança en el futur, jaque el país té el «potencial humà» perafrontar-lo. Seguiren les intervencions dePere Navarro, Ernest Benach i José Monti-lla. Aquest últim, va recordar que la cultu-ra i la llengua no només es defensen desde les institucions públiques, i va lloar lavitalitat demostrada per Òmnium Culturalen aquesta tasca.

La festa de les lletres catalanes va con-cloure amb el multitudinari sopar, que tin-gué lloc a la Fira de Terrassa, protagonit-zat pels millors cuiners locals dirigits alsfogons pel restaurador Lluís Ristol, presi-dent del Gremi Empresarial d’Hostaleriade Terrassa i Comarca. En aquell momentde distensió i festa gastronòmica, els socisd’Òmnium es mostraven més engrescatsque mai per seguir treballant pel triplelema que mou l’entitat: llengua, cultura,país. «Tots tres van lligats i qualsevol d’ellscondiciona els altres dos», havia dit Portaen el seu darrer discurs presidencial de laNit de Santa Llúcia. Ò

L’ESPECTACLE 25

Per Marià VeloyFotografies Ramon Boadella

C U LT U R AComenteu i amplieu el contingut de l’article al web:HI TROBAREU EL PRIMER CAPÍTOL DE LES PRINCIPALS OBRES PREMIADES



Els rostres de la Nit

Fotografies Rhhjhjhkjhk

Tothom hi era convidat i ningú no hi va faltar. Els estaments de la societat catalana van voler serpresents a la 59a Nit de Santa Llúcia. Polítics de l’arc parlamentari nacional, representants de les principals institucions que fan país, periodistes en voga, savis professors i escriptors de prestigi... Tots es van citar al Centre Cultural Caixa Terrassa per mostrar el seu suport a les lletres catalanes.

1 2

43

1 La directora de TV3, Mònica Terribas. 2 Miquel Calçada, moments abans de l’inici de la cerimònia. 3 L’equip d’Els matins de TV3 amb el guardó de Ràdio i Televisió. 4 L’expresident Jordi Pujol acompanyat per la seva esposa, Marta Ferrusola. 5 Els escriptors Manuel Forcano i Carles Duarte. 6 La filòloga Laura Borràs, un dels membres del jurat del Premi Sant Jordi. 7 Jordi Foz, membre de la Junta d’ÒmniumCultural, posa amb Sebastià Alzamora, guanyador del Carles Riba del 2008. 8 Un altre membre de la Junta d’Òmnium, el lingüista IsidorMarí, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2009, el també lingüista Joan Solà. 9 El sociòleg Salvador Cardús, al sopar. 10 Les principals autoritats –els presidents Porta i Montilla, l'alcalde de Terrassa i el conseller Tresserras– posen amb els guardonats.11 Lluís Cabrera, president d’Els altres andalusos.

27

8

10 11

9

5 6 7

ELS CONVIDATSC U LT U R A


Els protagonistes de la Nit tenen

la paraulaPer Marià Veloy Fotografies Ramon Boadella

l a l l i s t a d e p r e m i a t s d e l 2 0 0 9

Premi Josep M. Folch i Torres de novel·les per a nois i noies:

Carles Sala per Cornelius i el rebost dels impossiblesPremi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil:

Gabriel Janer i Manila per He jugat amb els llopsPremis de ràdio i televisió d’Òmnium Cultural:

Els matins (TV3) i El crepuscle encén estels (IB3 Ràdio)Memorial Joan B. Cendrós i Carbonell:

Roger Boire i Jean-Piere Roy per Questions nationalesPremi Joan Maragall sobre Cristianisme i Cultura:

Joan Grimalt per Música sacra: 9 audicions i un pròleg

Premi Joan Profitós d’assaig pedagògic:

Esteve Pujol per Pensaments d’un educador Premi Ferran Soldevila de biografia, memòria i estudis històrics:

Pau Viciano per Els peus que calciguen la terra. Els llauradors del País Valencia a la fi de l’edat mitjana

Premi de narrativa juvenil Esport i Ciutadania:

Santi Baró per U contra onzePremi El llibre de la meva vida:

Mecanoscrit del segon origen, presentat per Enrique Condeminas i il·lustrat per Mirian Condeminas

Premi Sant Jordi de novel·la: Xavier Bosch per Se sabrà totFinalista del Premi Sant Jordi de novel·la: Albert Llimós per La dona que fugia de la boira

Premi Mercè Rodoreda de contes: Monika Zgustova per Contes de la lluna absentPremi Carles Riba de poesia: Carles Camps i Mundó per La mort i la paraula

Aquests llibres ja estan disponibles a llibreries, biblioteques i www.proa.cat

Fragment del Premi Sant Jordi de novel·la

El càrrec m’ha durat unes sabates.

Quan vaig arribar al diari mai no vaig pensar quant temps m’hi estaria. Mai novaig creure, però, que m’hi passaria menys de quatre anys, segurament el temps quecal per fer canvis, pair-los i consolidar el nou model que portava al cap.

No ha pogut ser. Aquesta és, i em sap greu, una història escapçada. En un any ambprou feines hem tingut temps per variar dinàmiques, ni imposar el projecte, ni modi-ficar els hàbits del lector, que és una tasca apassionant però lenta, de formiga.

Plego, sí. El rumor que ha circulat en les darreres hores en aquest cas era veritat. I usavanço que no em sento fracassat, ni derrotat, però és evident que en tota aquestaepopeia no hi ha cap vencedor.

Per què me’n vaig, doncs? Les relacions entre el director d’un diari i el seu editor mai no són fàcils. Res de nou.

Ja se sap. Un mira d’explicar les coses i l’altre té interessos. L’un vol una redacciópotent, que viatgi, que estigui al lloc dels fets, que mossegui per aixecar una notícia...L’altre mira pel negoci. Si no cal un portàtil ens l’estalviem. Si s’espatlla l’aire condicio-nat, que obrin les finestres. I si suen que es dutxin, colla de porcs, quan arribin a casa.Què us haig d’explicar, oi?

Res d’això no m’ha sorprès, però sí que m’ha sobtat fins a quin punt no ens hementès. Deixeu-m’ho dir sense embuts: quan l’editor vol fer de director, malament rai.

No es pot dir, per tant, que de redacció en amunt hagi treballat gaire a gust. Per nodir gens.

Xavier BoschLes sabates, el càrrec de la veritatSi en el terreny polític l’any 2009 va estar marcat per l’escàndol del Palau de laMúsica o la prostitució als carrers de Barcelona, l’any 2010 literari presenta, a laprimera línia de les llibreries, una obra que acara aquestes i d’altres temàtiquesigualment problemàtiques, com la necessitat d’un periodisme lliure de pres-sions. «Se sabrà tot –va dir el seu autor, el periodista Xavier Bosch, en recollir elpremi– és una història sobre la manca de llibertat del periodisme, un ofici cadavegada més amenaçat.» Però la guanyadora del Sant Jordi també és una novel·la«sobre el terrorisme i la degradació moral del poder», sense oblidar el retrat quefa de «la Barcelona de tot just abans de la crisi.»

Xavier Bosch, a més d’una llarga carrera periodística, ha publicat una novel·la,dos llibres de relats i una obra de teatre, si bé reconeix que el Sant Jordi, «unobjectiu vital», li fa especial il·lusió, perquè li permet formar part d’una «aline-ació» on hi ha «tres homes que m’han donat molt de plaer» (Pere Calders, JosepMaria Espinàs i Jaume Cabré). Per estar a l’alçada, l’autor ha bastit una històriatrepidant que posa al descobert els lligams d’interessos entre els mitjans decomunicació i el poder. Una denúncia que té quelcom de profètic. «El dia queimprimeixo la darrera pàgina de la novel·la, apago el llum del despatx, baixo alcotxe i, en posar la ràdio, sento que els Mossos d’Esquadra entren al Palau de laMúsica.» Se sabrà tot encara té un altre al·licient afegit. El seu protagonista és undirector de diari que dimiteix en estranyes circumstàncies, un cas que recorda ladimissió de Bosch de l’Avui. «No és en absolut una novel·la autobiogràfica... Bé,només la primera frase. ‘El càrrec em va durar unes sabates.’»

La novel·la, en qualsevol cas, no busca passar comptes amb el passat, sinó rei-vindicar la necessitat del bon periodisme. El títol, inspirat en un article de LluísFoix, assenyala la importància de l’ofici de la comunicació perquè la societatconegui la veritat. «Contra la crisi, periodisme», sentencia Bosch.

«Se sabrà tot és unahistòria sobre lamanca de llibertatdel periodisme, unofici cada vegadamés amenaçat.»

ELS PREMIATS 29C U LT U R A

Títol: Se sabrà totAutor: Xavier BoschEditorial: Proa, 2010

30 LA FESTA DE LES LLETRES CATALANES C U LT U R A

Fragment del Premi Mercè Rodoreda de contes

Real men don’t danceQuan es va obrir la porta del carrer, el cafè modernista es va omplir del xim-xim de lapluja. Dos homes i una dona hi van irrompre buscant aixopluc del xàfec nocturn quequeia després d’uns quants dies de cel gris i xafogor.

–Un carajillo de conyac, sisplau. Ben calentet –va demanar la noia morena amb unvestit de nit, mentre deixava l’estoig del violí a la lleixa damunt del penjador.

Durant una fracció de segon el cambrer havia fet cara de pomes agres, però totseguit un somriure professional va allisar-li el rostre. Va anotar les consumicions delstres clients. Aquests es posaven còmodes, i al cap de no res ja barrejaven el sucre ambel cafè perfumat de conyac. Un dels homes continuava entonant Raindrops Are FallingOn My Head, melodia que tenia a frec de llavis quan s’havien endinsat en el Cafè del’Òpera.

–Fixeu-vos quants homes sols, i encara a aquestes hores de la nit! –va dir la noia.–He observat, Montse –deia emfàticament l’home rabassut, que amb un plaer visi-

ble xarrupejava el líquid aromàtic–, que els homes freqüenten els cafès i els restau-rants sols, i en canvi, les dones s’envolten d’amigues.

–Aquests són homes solitaris a qui deprimeix estar sols. I si ho estan no és perquè esfacin insuportables als altres, sinó, més aviat, perquè ells mateixos no suporten ningú.Me’ls sé de memòria –va dir l’home espigat que lluïa una calba pàl·lida.

Monika ZgustovaInspiració quotidianaMonika Zgustova va descobrir Mercè Rodoreda als Estats Units, on la seva famí-lia havia arribat fugint de la Praga comunista, i des d’aleshores s’ha convertit enla seva autora de capçalera. «Em vaig matricular a una classe de llengua i lite-ratura catalana a la universitat en una decisió que no puc dir que fos massaracional. Senzillament, aquell curs resultava intrigant, i vaig voler descobrir quèera allò del català. A la classe de literatura vaig descobrir, entre d’altres, lesnovel·les de Mercè Rodoreda, que es va convertir en una de les meves mestresen català.» Quan va acabar els estudis, va decidir passar un any a Catalunya. «Ésclar que l’any es va convertir en un altre any, i en un altre... I finalment, m’hivaig instal·lar.» En aquest temps, Zgustova va començar a escriure contes queencara no s’atrevia a ensenyar a ningú, i que, en gran mesura, estaven inspiratsen l’autora que dóna nom al premi que ha guanyat aquest any.

L’obra guardonada, Contes de la lluna absent, recull peces que, ubicades adiferents ciutats, tenen en comú la font d’inspiració, que és l’observació de lavida quotidiana. «Penso que una de les coses més maques que hi ha és observarel món i imaginar quina història s’amaga darrere d’una persona que veus almetro o en un restaurant.» D’aquestes observacions ha sorgit un llibre dividit entres parts. La primera, Contes de la lluna absent, ens mostra personatges que, através de les seves petites històries, ens descobreixen grans veritats sobre l’amor,la mort i també l’art. «L’artístic és el món que conec, i són les vides d’aquestespersones les que observo. Els seus ideals, les seves passions, les seves fòbies...»La segona part, Les quatre estacions, mostra com una cosa aparentment trivial,com és el canvi del clima, pot afectar la psicologia dels homes. Finalment, eldarrer apartat, Praga màgica, recull quatre cròniques sobre una ciutat que,darrera de l’escenari turístic, amaga vides marcades per la tragèdia. «Aquestadimensió tràgica, latent en tot el llibre, adquireix aquí una major presència.»

«Una de les cosesmés maques que hi ha és observar el món i imaginarquina històrias’amaga darrered’una persona.»

Títol: Contes de la lluna absentAutora: Monika ZgustovaEditorial: Proa, 2010

ELS PREMIATS 31C U LT U R A

Carles Camps i MundóLa paraula i el seu contrari

Aquesta edició del Carles Riba ha coincidit amb el 50è aniversari de la mort delpoeta, un fet que va decidir Carles Camps i Mundó a presentar-s’hi. «No tan solsperquè comparteixo la seva poesia d’idees, sinó també perquè és un mestre queens mostra com fer front a les paraules, a les frases i a les metàfores.» L’obra se cen-tra en la dialèctica entre la contingència de la paraula i el seu revers absolut, queés la mort. La mort i la paraula havia de ser el títol d’unes hipotètiques obrescompletes, però la greu malaltia que va patir el va decidir a titular així el poemariguardonat. «L’insòlit és que de sobte la mort va aparèixer no com una cosaexterna, com allò que assenyala el límit, sinó que estava incorporada en mimateix, formava part de mi. Aquest sentiment d’estranyesa, i de terror, és presenten aquest llibre, que agafa, doncs, un tombant inesperat...»

Fragment del Premi Carles Riba de poesiaEstar sentint el món sense poder-lo dir, ¿és més silenci que el silenci que rep nom? Estar sentint així, sense denominació, com fan els animals, que senten amb l’instint, ¿és més silenci que el silenci que sentim silenciós, aquest silenci humà que dóna veu al buit sonor? Perquè silenci, ¿què vol dir? ¿Adonada cessació de so? ¿O potser impossibilitat de designar ni el propi gruny, ni el propi crit, ni el propi cant?

«Una obra marcadaper la greu malaltiaque va patir el poeta.»

Albert LlimósUna heroïna del segle XX

El finalista del Sant Jordi d’aquest any ens descobreix una jove promesa de les lle-tres catalanes. Albert Llimós es guanya la vida com a periodista esportiu, però, desque va llegir Madame Bovary sent adolescent, tenia molt clar que volia escriureuna novel·la sobre una dona. Mica en mica, va sorgir el perfil de la Teresa, la pro-tagonista de La dona que fugia de la boira. «La Teresa és una heroïna anònima quereflecteix també la història del segle xx a Catalunya.» L’obra ha begut de diferentsfonts, però la inspiració més important ha vingut de la seva família. «En cap cas ésuna novel·la autobiogràfica, però la Teresa, a banda del nom, té elements de lameva àvia. Concretament, el seu coratge per lluitar i tirar endavant...» Lluny desentir vertigen, el novel·lista recent se sent esperonat per aquest reconeixement.«Haver quedat finalista em motiva a seguir per aquest camí.»

Fragment del finalista del Premi Sant JordiA poc a poc l’església s’anava buidant. Al fons de l’àbsida, parant l’orella amb aten-ció, encara es podia sentir el xiuxiueig d’una oració repetida una vegada i una altra.A fora, a la plaça, s’anaven formant petits cercles d’homes. Els uns conversaven enveu baixa, els altres caragolaven la cigarreta. Tots, però, miraven cap als afores delpoble. Allí, al fons del carrer, encara es distingien les figures que desfilaven cap alcementiri. Era una comitiva reduïda, no més de vint persones que s’aplegaven al vol-tant d’aquell indret temut i respectat.

«La història de la protagonistareflecteix el nostresegle passat.»

Títol: La mort i la paraulaAutor: Carles Camps i MundóEditorial: Proa, 2010

Títol: La dona que fugia de la boiraAutor: Albert LlimósEditorial: Proa, 2010

L L E N G U A > > >32

Per un bon ús de les

abreviacionsCom s’abreuja número: nº, n. o núm.? I carretera o avinguda?

L’ús del plural ONG’s és correcte? Per què h (hores) i m (metre) no porten punt? Com s’abreugen els dies de la setmana en català? L’ús de les abreviacions (les abreviatures,

els símbols i les sigles) és una necessitat dels llenguatges d’especialitat, però també de molts textos de llengua general.

Quan ens cal simplificar itenim poc espai, les abre-viacions ens aporten for-mes gràfiques reduïdes.Tanmateix, per molt quevulguem simplificar i

estalviar espai, si les persones a qui ensadrecem no identifiquen a què es refe-reixen les formes abreujades que fem ser-vir, no ens farem entendre.

L’ús de les abreviacions és convencio-nal, com ho és l’ús de les majúscules iminúscules o el tipus de lletra. Per mésque en diccionaris, articles i obresdiverses es donen pautes per fer un bonús d’aquests elements, el cert és que nopodem parlar d’una regulació o normaúnica. A més, els tipus d’abreviacionsutilitzats han anat variant amb eltemps, i els canvis en la realitat com-porten canvis en el llenguatge, en lesdenominacions de les coses. Actual-ment, s’observa una gran proliferaciód’abreviacions, especialment de sigles,molt utilitzades per denominar orga-nismes (ICS per Institut Català de laSalut, UdG per Universitat de Girona,etc.), partits polítics (PSC, ERC, ICV,etc.), publicacions (DOGC per Diari Ofi-cial de la Generalitat de Catalunya, etc.)i de símbols, usats principalment enciència i tecnologia (m/s per metre persegon, K per potassi, etc.). És lògic quela proliferació comporti vacil·lacions enl’ús, incoherències, canvis de modes ifins i tot contradiccions.

L’objectiu d’aquest article, doncs, uncop presentat breument el panorama,divers i complex, és donar algunes orien-tacions –en forma de pinzellades teninten compte l’espai de què disposem–

sobre els criteris que s’apliquen a l’Ad-ministració de la Generalitat pel que fa al’ús de les abreviacions.

Tipologia: abreviatures, sigles i acrònims, i símbolsSegons la tipologia més acceptada, par-lem d’abreviatures, de sigles i acrònims, ide símbols.

Una abreviatura és un escurçamentgràfic d’un mot o d’un sintagma (grup demots), que es forma suprimint lletresinternes o finals i que s’indica amb unpunt o una barra. N’hi ha de simples–com ara núm. (número), ctra. (carrete-ra), av. (avinguda), e/ (efecte) o p/(pagaré)– i n’hi ha de compostes –comara p. e. (per exemple), c/c (comptecorrent) o p. d. (per delegació).

Més exemples:Dies de la setmana: dl. (dilluns), dt.(dimarts), dc. (dimecres), dj. (dijous),dv. (divendres), ds. (dissabte) i dg.(diumenge).

Mesos: gen. (gener), febr. (febrer), abr.(abril), jul. (juliol), ag. (agost), set.(setembre), oct. (octubre), nov. (novem-bre) i des. (desembre); març, maig i junyno s’abreugen.

Les sigles són abreviacions formadesper la unió de parts d’un sintagma, ques’utilitzen com a substitució d’aquest ien plena equivalència. El sintagmaabreujat tant pot ser un nom propi comun nom comú. Per exemple, ICS (Insti-tut Català de la Salut) i ADN (àciddesoxiribonucleic).

Un tipus d’abreviació pròxima a lasigla és l’acrònim, que s’obté a partir deltruncament dels components del sintag-ma, sense que necessàriament aquestsformants hagin de ser inicials de paraulao correspondre’s amb síl·labes. Ambaquest sistema de formació s’han creattant noms propis (INSETUR: InstitutSuperior d’Estudis Turístics; INCAVI: Ins-titut Català de la Vinya i el Vi) comcomuns (radar: radio detecting and ran-ging, motel: motorist + hotel).

Les sigles i els acrònims s’escriuensense deixar espais en blanc entre lle-tres i sense punts. Com a norma gene-ral, les sigles s’escriuen en majúscules(UGT, DNI, IVA). Els acrònims corres-ponents a noms propis es poden escriu-re amb totes les lletres majúscules oamb la lletra inicial majúscula: RENFE oRenfe. També s’escriuen en minúsculesles sigles i els acrònims lexicalitzats(que s’han incorporat a la llengua gene-ral com a paraula a causa de l’alta fre-qüència d’ús, de l’analogia amb altresparaules del mateix camp semàntic i dela necessitat de derivació): ovni (objec-te volador no identificat), les pimes(petites i mitjanes empreses).

Observem com el plural de nomscomuns originats a partir de la lexica-lització d’una sigla o un acrònim es for-ma regularment (radars, mòdems). Encanvi, el plural d’una sigla no s’especi-fica gràficament de cap manera, ni afe-gint una s al final ni duplicant-ne elscomponents (encara que n’hi hagi quel’ús les ha consolidat, com ara CCOO oPPCC). Davant la necessitat de pluralit-zar moltes sigles (tres DVD, diferentsURL, les ONG, etc.), hi ha qui defensa quecal fer un pas més i posar en un mateixpla la llengua escrita (tres DVDs) i la oral(diem tres de-ve-des).

El símbol és un signe gràfic que, enla ciència i la tècnica, representa unaparaula, un sintagma o un valor i no portamai punt abreviatiu. Per exemple, €

(euro). Majoritàriament, els símbols res-ponen a una convenció, sovint internacio-nal i establerta per organismes competentsen la matèria. Per tant, no els creen lliure-ment els usuaris d’una llengua. És precisa-ment aquesta convencionalitat el que per-met la comprensió interlingüística en dife-rents camps (les matemàtiques, la física, laquímica, el sistema internacional d’unitats,etc.). Per exemple: mg (mil·ligram), Hz(hertz), H (hidrogen), etc.

33PER UN BON ÚS DE LES ABREVIACIONSL L E N G U A

Per Pilar MurtraFotografia Dani Codina

L’ús als topònimsD’acord amb els criteris de la Comissió de Toponímia de Catalunya, en la retolació de noms de lloc es recomana escriure, sempre que sigui possible, els nomscomplets. Si cal abreujar algun mot, convé escriure només la inicial del determinatiudel topònim seguida d’un punt: les Planes d’H. (les Planes d’Hostoles).

Cal, però, tenir en compte que, en alguns casos, la part identificativa del nomd’una població no és el primer element, sinó el segon (Ribes és la denominacióhistòrica i genuïna de Sant Pere de Ribes). Com que aquests casos resulten difícilsde resoldre (és a dir, que la solució resulti identificativa per als habitants de lapoblació i no indueixi a desorientació geogràfica per a la gent de fora), s’had’intentar mantenir la denominació completa.

Els topònims basats en noms de sants es poden abreujar amb les formes St. i Sta.: St. Joan de les A. (Sant Joan de les Abadesses), Sta. Coloma de Q. (Santa Coloma de Queralt).

Comenteu i amplieu el contingut de l’article al web:AMB ENLLAÇ A LA GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA (PROVISIONAL)


34 L L E N G U APER UN BON ÚS DE LES ABREVIACIONS

Per llegir una mica méssobre abreviacions

> MESTRES, Josep M. [et al.]. Diccionarid’abreviacions: Abreviatures, sigles i sím-bols. 2a ed., rev. i ampliada. Barcelona:Enciclopèdia Catalana, 2001.

> MESTRES, Josep M.; COSTA, Joan; OLI-VA, Mireia; FITÉ, Ricard. «IX. Les abrevia-cions». A: Manual d’estil: La redacció i l’edi-ció de textos. 4a ed., rev. i actual. Vic: Eumo;Barcelona: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació deMestres Rosa Sensat, 2009, p. 319-384.

> SOLÀ, Joan; PUJOL, Josep M. «7. Abre-viatures». A: Ortotipografia: Manual del’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic.3a ed., rev. Barcelona: Empúries, 2000, p. 219-262.

Criteris generals d’úsPer fer que un text sigui clar i fàcilmentcomprensible, l’ús que es fa de les abre-viacions ha de ser molt mesurat i, en totsels casos, coherent i pertinent. Per aquestmotiu, hi ha una sèrie de criteris generalsque ajuden a trobar el punt d’equilibrientre la simplificació que representenles abreviacions i la comprensió deltext. Vegem-ne uns quants.

L’ús d’abreviacions és indicat per a tau-les, gràfics, llistes, quadres sinòptics,classificacions i en altres casos similarsque requereixen comprimir el text enbenefici d’una informació més completa.En aquests casos també és freqüent unareducció de la mida de la lletra.

S’ha de tenir present, tot i la recoma-nació restrictiva en la utilització d’abre-viacions, que n’hi ha de molt freqüents id’ús molt estès que poden ser compresesfàcilment per tothom, sobretot si el con-text afavoreix la comprensió. És el cas,per exemple, de les abreviatures de lesvies públiques en les adreces (pg. deGràcia), de les sigles més conegudes(IVA) o dels símbols que acompanyenxifres (135 cm).

Més exemples:Abreviatures i sigles freqüents pelque fa a vies públiques: àt. (àtic), s/àt(sobreàtic), autop. (autopista), av.(avinguda), b. (barri), bda. (baixada),bnc. (barranc), c. o c/ (carrer), cró.(carreró), ctra. (carretera), CP (codipostal), drec. (drecera), dta. (dreta),entl. (entresòl), esc. (escala), esq.(esquerre/a), fca. (finca), n. o núm.

(número), s/n (sense número), ptge.(passatge), pg. (passeig), pl. (plaça),pol. (polígon), pta. (porta), ptal. (por-tal), pral. (principal), pda. (pujada),rbla. (rambla), rda. (ronda), trav. (tra-vessera), trv. (travessia), urb. (urbanit-zació), v. (via), etc.

Quan, per manca d’espai, no hi hagiuna altra solució que recórrer a lesabreviacions ja fixades i, fins i tot, cre-ar-ne de noves, cal que es puguin desxi-frar fàcilment escrivint el desplegamental costat de l’abreviació la primeravegada que apareix –per exemple: Con-sell General del Poder Judicial (CGPJ)–,explicant-ne el significat a peu de pàgi-na, fent una llista de les abreviacionsal començament del document, etc.

Per a un ús adequat de les abreviacions,cal tenir en compte el tipus de persona aqui va adreçat el text i el tipus de text.S’han de distingir els documents internsd’una entitat o d’un organisme delsexterns, els adreçats a especialistes delsadreçats al públic en general, etc. En elsdocuments externs i els adreçats al públicen general, convé utilitzar les abreviacionsindispensables. I com més formal és untext menys abreviacions es fan servir. Caltenir en compte, però, que en els textostècnics i científics s’utilitzen abreviacionspròpies dels diferents llenguatges d’espe-cialitat (matemàtiques, química, informà-tica, biblioteconomia, etc.).

Pel que fa als mots que es poden abreu-jar amb una abreviatura i amb una sigla oun símbol, sempre que sigui possible, éspreferible utilitzar les sigles (per qüestions

d’economia d’espai) o els símbols (a causadel seu ús internacional) abans que lesabreviatures. Per exemple: és preferibleSA en lloc de s. a., per societat anònima.

Finalment, insistim en el criteri decoherència. En un mateix text no s’hande barrejar tipus diferents d’abreviacions.Per exemple: abreviatures llatines i cata-lanes (vid. i veg.), diferents formes d’unamateixa abreviatura (v. i veg.), diferentsgrafies per als ordinals (2n. i 3r), etc. Ò

>>> Pilar Murtra, del Servei de RecursosLingüístics de la Secretaria de PolíticaLingüística.

ÒC Notícies 134

Els socis escullen Muriel Casals com a nova presidenta

Joves d’Òmnium a Manresa pàg. 36 Noves seus i noves juntes rectores arreu del territori pàg. 37 Joan Badia lidera la nova etapa d’Escola Catalana pàg. 38 Els cicles d’Òmnium pàg. 41 La Federació Llull pàg. 42 Coneguem Òmnium Alt Penedès pàg. 44 Balanç del mandat del president Jordi Porta pàg. 49

35Ò C N O T Í C I E S FLAIXOS INFORMATIUS

L’Assemblea General Ordinària del 2010celebrada el passat 20 de març ha servitno només perquè els socis puguin opinar

sobre el rumb de l’entitat, sinó també per escolliruna nova figura al seu capdavant. Així, desprésde vuit anys de mandat, Jordi Porta ha deixat lapresidència d’Òmnium per cedir el relleu a MurielCasals. La nova presidenta, que ja havia entrat aformar part de la Junta Directiva com a vocaldurant les eleccions del 2008, és economista, haestat vicerectora de la UAB, ha format part de laJunta de l’Ateneu Barcelonès durant quatre anysamb Oriol Bohigas i des del 2007 és presidentad’Opinió Catalana. Casals i la resta de noms de laseva candidatura tenen la màxima confiança delpresident sortint i representen un espectre diversde la societat civil catalana.

Jordi Porta: el canvi a ÒmniumEl pas de 15.000 a 21.000 socis, la propietat dellocal del carrer Diputació o el rejoveniment del’entitat són alguns dels senyals del gran canviimpulsat per Porta al capdavant d’Òmnium. Peròencara ho són més el programa Quedem? o lesúltimes edicions de la Nit de Santa Llúcia, ambCarles Santos o la Fura dels Baus. Tot això senseoblidar la capacitat d’influència política i socialque ha tingut en el món del sobiranisme. Peraquest motiu, els socis i sòcies que van assistir al’Assemblea el van ovacionar fortament.

Òmnium 2.1Tal com dicten els estatuts, cada dos anys la mei-tat de la Junta Directiva se sotmet a eleccions.En aquest cas, l’única candidatura era la conti-nuista, amb alguns noms que es presentaven areelecció i d’altres que deixaven pas a novescares. Amb la denominació Òmnium 2.1, aple-gava també Joan Abellà, Vinyet Panyella, ToniReig, Xevi Montoya, Rita Marzoa, Carles Cuní,Vicent Sanchis, Oleguer Serra, Jordi Cuixart,Gerard Birbe, Josep M. Solé Sabaté, JoaquimColominas, Roger Buch, Sònia Llinàs i JosepMaria Forné. De la junta actual se’n van, a mésde Jordi Porta, Miquel Sellarès, Marta Rovira,Jordi Foz, Raimon Rivera i Jordi Sumarroca.

Tot i haver-hi una única candidatura, un totalde 674 socis van passar per la seu nacional adipositar el seu vot. Un cop tancades les urnes,l’Assemblea va tenir lloc a l’Hotel Berna de Bar-celona, on el primer punt va ser fer balanç del’activitat d’Òmnium durant l’últim any. La crea-ció de projectes que responen a necessitats de lasocietat catalana actual, el fort increment desocis i la renovació de la imatge van ser les prin-cipals conclusions d’aquest repàs. A més, es vaexplicar amb detall el creixement econòmic del’entitat, que es deu, principalment, a l’augmentde quotes de socis. Finalment, es van aprovar elpla de treball que l’entitat ha plantejat per al2010 i el pressupost presentat.

Durant el matí del dissabte 20 de març, la seu d’Òmniumva acollir una gran participació electoral.

Muriel Casals va presentar tots els membres de la Junta renovada després de prendre possessió del seu càrrec.

Fotografies: Dani Codina

Manresa va acollir a finals d’any la SegonaTrobada de Joves d’Òmnium; la primerava tenir lloc ara fa un any a Coma-ruga. Estracta d’un espai de formació i reflexióque, alhora, permet als socis més joves del’entitat crear xarxa amb gent de la matei-xa edat i de diferents territoris.

Una trentena de joves d’arreu de Cata-lunya i alguns de les Illes Balears van passarun cap de setmana a l’alberg de joventut deManresa on, després de la salutació del pre-sident d’Òmnium Bages, Jaume Puig, vantenir lloc diverses taules rodones. Sota eltítol «Catalunya i els Països Catalans», Jau-me Hortolà, de l’Associació Cultural CívicaTirant Lo Blanc; Toni Trobat, de l’Obra Cul-tural Balear, i Àlvar Thomas, sociòleg, vanposar en qüestió el concepte de Països Cata-lans. La jornada va continuar amb la pro-jecció de la pel·lícula Cataluña Espanya iamb les reflexions de la seva directora, Iso-na Passola, i del periodista Francesc-Marc

Àlvaro. Els participants van poder gaudird’una visita guiada pels carrers de Manresai van descobrir, així, alguns detalls de lalocalitat on es trobaven.

Mònica Sabata, presidenta de la Fede-ració d’Organitzacions Catalanes Interna-cionalment Reconegudes (FOCIR); Joa-quim Boixareu, membre de la junta deFemCat, Fundació Privada d’Empresaris, iÀngel Cortadelles, director general de rela-cions internacionals de la Generalitat deCatalunya, van reflexionar a l’entorn de larelació entre Catalunya, Europa i el món.La trobada es va tancar amb una sessió deconclusions encapçalada per Joan Abellà,vicepresident d’Òmnium Cultural, i ToniReig, membre de la junta nacional.

També van tenir lloc altres activitats perafavorir la coneixença i l’intercanvi d’ex-periències entre els participants durantels diferents moments de convivència delcap de setmana.

36Activitats i projectes

Ò C N O T Í C I E SFLAIXOS INFORMATIUS

El primer any de vida d’Òmnium.cat es tanca amb més de 248.000 visites

Joves d’Òmnium es reuneixen en una segona trobada a Manresa

El web renovat d’Òmnium Cultural hatancat l’any 2009 amb més de 248.000visites i amb una mitjana mensual demés de 20.000. Les visites es distribuei-xen per l’ampli volum de continguts delweb corporatiu, que engloba la majorpart d’activitats, notícies, articles, vídeos,campanyes i projectes de l’entitat.

Un dels espais més consultats és l’agen-da, que recull totes les activitats organitza-des per Òmnium arreu del Principat.Aquesta secció conté prop de 40 activitatsmensuals, la majoria de les quals són gra-tuïtes i obertes a tota la ciutadania.

Entre els nous apartats que es consoli-den amb èxit destaquen el bloc de JordiPorta i l’espai Òmnium TV, que recull víde-os de producció pròpia i de temàtiques tandiverses com debats, actes festius i reivin-dicatius, i conferències. Altres espais quees consoliden a la xarxa és el grup d’Òm-nium al Facebook i al Twitter, des d’on elssimpatitzants poden fer seguiment de l’ac-tivitat diària. Cal destacar també la possi-bilitat dels lectors a fer comentaris sobreles notícies, activitats i articles que espubliquen. D’aquesta manera, tothom potfer sentir la seva veu al web d’Òmnium.

1) Mònica Sabata, Joaquim Boixareu i ÀngelCortadelles en una de les taules rodones.2) Joan Abellà i Toni Reig van cloure la trobadaexposant el punt de vista d’Òmnium.3) La trentena de participants provenien dediferents punts dels Països Catalans.

1

2

3


Ò C N O T Í C I E S FLAIXOS INFORMATIUS

1) La nova presidenta de la seu de l’Hospitalet de Llobregat amb el president sortint, Joaquim Espejo, i Jordi Bosch, de la Junta Nacional.2) Òmnium Alt Penedès ha incorporat a la sevajunta nous membres per sota dels trenta anys.3) El moment de les votacions per escollir la Junta de la nova seu de la Selva.

Durant els últims mesos les diferents seusd’Òmnium han realitzat les respectivesassemblees generals, on s’ha fet balançde l’activitat del 2009, s’han aprovatels comptes i s’ha presentat el pla detreball del 2010 i el corresponent pres-supost. Aquest cicle d’assemblees,però, també ha anat acompanyat de laconstitució formal de noves seus terri-torials així com de renovació de dife-rents juntes rectores.

Des d’enguany, Òmnium suma unanova seu territorial a la Selva, arran dela fusió dels dos grups actius que l’enti-tat tenia fins al moment a Santa Colo-ma de Farners i Lloret de Mar. Així, Car-les Estapé i Albert Ciurana passen apresidir la nova junta d’Òmnium la Sel-va que, amb més de 250 socis, encara elrepte de treballar en una comarca desi-gual i d’estructura complexa. MartaRieradevall, com a secretària, i Balta-sar Julià, com a tresorer, conjuntamentamb deu vocalies, componen la resta dela nova junta.

Alhora, i ja durant el mes de març,Òmnium Rubí ha celebrat la seva assem-blea constituent. Amb més de 140 socis,aquest grup local esdevé la quarta seu del’entitat al Vallès Occidental. Guifré Llo-ses és la persona escollida al capdavantde la nova junta rectora, que d’uns mesosençà ja organitzava diferents activitats.

Més enllà de les noves seus territorialsi grups locals, cal parlar d’altres novetats.

En aquest sentit, aquesta tanda d’assem-blees ha servit també per renovar dife-rents juntes rectores, on destaquen elscasos de l’Hospitalet de Llobregat i del’Alt Penedès.

Amb gairebé 200 socis, Òmnium l’Hos-pitalet de Llobregat ha aprofitat aquestaassemblea per donar pas a noves genera-cions després dels gairebé vint anys demandat de l’equip actual. Joaquim Espe-jo, el president sortint, ha fet balanç de latasca realitzada per l’anterior equip. Lanova presidenta, Meritxell Escuder, hamanifestat que «aquesta nova junta pre-tén dinamitzar la vida associativa a laciutat tot treballant pels objectius de l’en-titat, que són promoure la normalitzacióde la llengua catalana, la cultura i laidentitat nacionals de Catalunya». L’a-companyaran en aquesta nova juntaDaniel Velasco (vicepresident), JordiMillán (secretari) i Jesús Palomar (treso-rer). Les cinc vocalies seran ocupades perRamon I. Canyelles, els germans Joan iJosep Moya, Antoni Garcia i el fins arapresident, Joaquim Espejo. La junta fouescollida, en format de llistes obertes, perpràctica unanimitat dels socis assistents.

D’altra banda, Òmnium Alt Penedèsha incorporat a la seva junta un seguitde nous membres, tots ells per sota delstrenta anys, amb la voluntat de rejove-nir i dinamitzar l’entitat. Així, SergiSabaté, de Sant Sadurní d’Anoia, entracom a vicepresident; Jeroni Tutusaus,

de Sant Quintí de Mediona, ho fa com asecretari, i Guillem Carol, de Subirats, iPere Sàbat, també de Sant Quintí, coma vocals. Els quatre joves integrants, quevan ser escollits per majoria absoluta,van explicar que emprenen aquesta novaresponsabilitat «amb molta il·lusió i ambmoltes ganes de treballar». Sergi Sabaté,nou vicepresident, va dir en conclourel’acte que «és bo per a Òmnium que elsjoves ens impliquem activament a l’enti-tat, i espero ajudar a potenciar la identi-tat de la institució entre la població delPenedès». El president comarcal de l’en-titat, Ricard Serra, va destacar que «ésmolt important que els joves s’impliquinens entitats com Òmnium Cultural» i vaapuntar que «amb les noves incorpora-cions esperem continuar treballant iengegant projectes de referència a lacomarca».

Finalment, la tanda d’assembleescelebrada per les diferents seus territo-rials i grups locals ha servit per consta-tar el creixement experimentat d’un anyper l’altre.

Òmnium Cultural estrena noves seus i renova diferents juntes rectores

1

2 3


Ò C N O T Í C I E S

El passat mes de desembre, Escola Catala-na, la històrica publicació editada perÒmnium, arribava al número 461. Larevista, que ja compta amb quaranta-qua-tre anys al servei del món educatiu català,ha començat el 2010 fent diversos canvisen la seva organització. Al mes de generha estrenat nou director, Joan Badia, jun-tament amb un consell de redacció reno-vat, en el qual participaran professionalsde diferents àmbits del sector com sónSusanna Arànega, Rosa Boixaderas, PereMartí i Colom, Amaya Saura, MontseTorra, Anna Jolonch, Pere Martí i Bertrani Sònia Llinàs. Badia va formar part de laJunta d’Òmnium fa 8 anys i aporta a lapublicació una llarga trajectòria en edu-cació. Fins al juny de 2009 fou el directorgeneral d'Innovació Educativa de la Gene-ralitat de Catalunya.

Agraïment a l’equip sortintAl llarg d’aquest 2010, els lectors veurancanvis en la revista, que continuarà ambel mateix compromís de generar opinió ireflexió al voltant de l’educació als PaïsosCatalans, però amb la intenció de tras-passar els límits dels espais físics delscentres escolars, anar més enllà i feruna aportació a la societat en general,

perquè, en definitiva, l’educació al nostrepaís ha d’interessar tothom.

La Junta Directiva d’Òmnium Culturalha donat la benvinguda a aquesta novaetapa i agraeix «la feina ininterrompuda»durant vint anys del que fins ara haviaestat el consell de redacció, dirigit perCarme Alcoverro.

L’Associació de Publicacions Periòdiquesen Català d’Abast Nacional (APPEC) haassistit a la Fira Internacional d’IdiomesExpolangues, la més important del seugènere a Europa, que s’ha portat a termedels dies 3 al 6 de febrer a la ciutat deParís. L’APPEC hi ha exposat les revistesque aplega, més de 140, totes elles escri-tes en llengua catalana, de subscripció nogratuïta i de venda al públic. Escola Cata-lana és una d’aquestes publicacions.

Sota el lema El català, una llengua de10.000.000 d’europeus, l’edició del 2010

ha tingut el català com la llengua convi-dada d’una fira que té com a objectiu pre-sentar les diverses possibilitats d’aprendreun idioma i informar sobre les cultures,les característiques lingüístiques i els pro-grames d’educació que hi participen.

Hi volem destacar la presentació deCatalan Magazine, una nova publicaciótrimestral que presenta una selecció d’ar-ticles publicats prèviament a les revistes,en la seva traducció a l’anglès. Ambaquest nou treball l’APPEC vol mostrar laqualitat de la producció feta per les revis-tes del nostres país i poder així establirvincles amb altres capçaleres i entitats del’exterior.

Escola Catalana, present a l’Expolangues de París de la mà de l’APPEC

FLAIXOS INFORMATIUS

Un dels expositors de l’APPEC a la fira Expolangues.

Joan Badia lidera la nova etapa d’Escola Catalana, la històrica revista d’educació editada per Òmnium

La capçalera, dirigida fins ara per Carme Alcoverro, suma quaranta-quatre anys al servei del món educatiu.

El nou director, Joan Badia.

39Ò C N O T Í C I E S FLAIXOS INFORMATIUSActivitats i projectes

Des de principis d’any i fins a finals de2012, Moritz serà la patrocinadora oficiald’Òmnium Cultural en tres de les activi-tats principals de l’entitat: per ordre cro-nològic, la Diada de Sant Jordi, els dies 22i 23 d’abril; la Festa per la Llibertat queorganitza amb motiu de l’11 de setem-bre, i la Festa de les Lletres Catalanes-Nitde Santa Llúcia que se celebra al mes dedesembre. Això és així gràcies al convenide col·laboració publicitària i patrocini

signat entre la nostra entitat i l’empresad’elaboració, comercialització i distribu-ció de cerveses.

D’aquesta forma, Òmnium i Moritz fanoficial una col·laboració que, de formamés puntual, ja havien mantingut enaltres ocasions. El conveni, formalitzatdavant notari, l’han signat, d’una banda,el director general de Moritz, Albert Cas-tellón, i de l’altra, la directora d’Òmnium,Marta Buch.

Acord de col·laboració amb la Confederació de Comerç de CatalunyaLa signatura d’un conveni de col·labo -ració entre Òmnium Cultural i la Confe-deració de Comerç de Catalunya (CCC)apropa ambdues entitats per treballarplegades per al foment de l’ús social delcatalà en l’àmbit de la restauració. Elconveni, signat pel president de la CCC,Pere Llorens, i pel president d’Òmnium,Jordi Porta, té una durada inicial de dosanys i es concreta en un seguit de pactesen pro de la normalització de l’ús de lallengua pròpia en els sectors del comerç,dels serveis i del turisme a Catalunya.

A partir d’ara, ambdues entitats com-partiran la informació de les actuacionsque cadascuna dugui a terme pel que res-pecta a la normalització lingüística. Així,col·laboraran en la difusió, a través dels

seus mitjans habituals, de les campanyes iaccions que s’hi duguin a terme, a fi i efec-te d’augmentar la visibilitat i la repercus-sió de llurs iniciatives.

Destaca la campanya «Oberts al català»,que té el suport de la Generalitat de Cata-lunya i de la Diputació de Barcelona, laqual proporcionauna guia per «ins-tal·lar-se comercial-ment en català». Amés a més, l’entitatque representa elcomerç català hacol·laborat en l’edi-ció del calendari detradicions i costumsd’Òmnium.

Els presidents de la CCC i d’Òmnium signen un conveni en pro de l’ús normalitzat de la llenguaal comerç, els serveis i el turisme de Catalunya.

S’enforteix la complicitat entre Moritz i Òmnium

Al llarg de l’any 2009, i amb motiu delcinquantè aniversari de la mort de l’etnò-leg i folklorista barceloní Joan Amades iGelats (1890-1959), l’associació culturalhomònima ha promogut un seguit d’acti-vitats arreu del país per recordar, reivin-dicar i promoure la seva figura, d’unaimportància cabdal per a la compilació,recull i difusió de la cultura popular cata-

lana i on sobresurt de manera molt espe-cial el Costumari català (1956). El passat17 de gener, tot coincidint amb el dia dela seva mort, es va dur a terme un darreracte simbòlic d’homenatge a diferentspoblacions catalanes, a les portes de dife-rents ajuntaments, amb una enlairada deglobus i la lectura del manifest de l’AnyAmades 2009.

40 FLAIXOS INFORMATIUSActivitats i projectes


Òmnium dónasuport al naixementde la Casa AmazigaA principis d’any, la seu nacionald’Òmnium va acollir i donar suport ala presentació de la nova Casa Amazi-ga de Catalunya. Entre els seus objec-tius hi ha el de fer visibles les realitatscatalana i amaziga al nostre país i a laTamazgha, un conjunt de territorisque s’estén, de manera discontínua,des de l’Oceà Atlàntic fins a l’oest d’E-gipte, conegut com el Magrib, perquèaquest fou el nom que li donà la colo-nització àrab. A Catalunya es calculaque el 80% de la població magribinaés d’origen amazic, fet que situa laseva llengua en la tercera més parla-da a Catalunya.

El web de la Casa Amaziga permetl’apropament entre les cultures amaziga i catalana

Una de les prop de5.000 il·lustracions del Costumari català,editat per primer cop el 1956.

Cloenda de l’Any Amades adiferents poblacions catalanes

Aquest trimestre el cicle ha estat marcat per dos temes que han estat al centre de l’a-genda política i social. D’una banda, l’entitat va convidar representants de diversossectors del cinema per parlar del projecte de Llei del cinema de Catalunya, aprovatal gener pel Govern i que es tramitarà per la via d’urgència al Parlament, fet que per-metria que la nova normativa entrés en vigor al juny. Mentre Xavier Atance defensa-va la posició de l’Associació de Productors Independents de Catalunya, Enric Grata-cós va donar el punt de vista de les sales d’exhibició, Santi Lapeira va parlar en nomde l’Acadèmia del Cinema Català i Eduard Voltas va explicar els arguments de la Con-selleria de Cultura. Pocs dies després de la polèmica vaga de cinemes en protesta perla Llei i del lliurament d’uns Premis Gaudí on aquesta també va estar en el punt demira, el debat va gaudir d’una gran participació per part del públic.

De l’altra banda, Alfons López Tena, Toni Reig, Josep Camprubí i Jordi Fàbrega vanposar sobre la taula el fenomen de les consultes sobre la independència. Partint delfet que la consulta pionera d’Arenys de Munt va fer que Catalunya aparegués als mit-jans de comunicació de tot el món, es va generar un debat al voltant d’aquesta ini-ciativa per la qual milers de voluntaris han treballat de manera desinteressada.

Els Dijous també han permès parlar de temes tant diversos com la biodiversitat delsPaïsos Catalans, la premsa dins l’espai comunicatiu català o figures de l’art i la ciènciacom Màrius Torres, Isaac Albéniz o Narcís Monturiol. Destaca, així mateix, la sessiódedicada a conversar amb Jordi Porta, el qual va compartir amb socis i simpatit-zants el balanç de la tasca feta durant 8 anys com a president de la nostra entitat.Durant el seu parlament, el president sortint d’Òmnium va recordar els inicis del seumandat, l’any 2002. Començava aleshores el que Porta considera «una tercera etapade l’entitat» (la primera, la situa entre els anys 1961 i 1980, i la segona, entre 1981 i2001) caracteritzada per una «clara voluntat de modernització» i que «segur que con-tinuarà per molts anys amb Muriel Casals al capdavant.»

41Ò C N O T Í C I E S ACTIVITATS A LA SEU NACIONALEls cicles d’Òmnium

Actualitat a debat a Els Dijous de l’Òmnium

La seu de l’entitat segueix fent difusió de productes relacionats amb la llengua,la cultura i el país a través del cicle Dimecres Presentem... Així, el trimestre vacomençar amb la presentació d’un estudi del Cercle XXI basat en la situació del’ús oral de la llengua catalana i les bones pràctiques que s’hi relacionen. Ber-nat Joan, Miquel Strubell i Marta Torres ens van fer reflexionar sobre el paperque juguem tots nosaltres com a parlants d’una llengua.

A través de la biografia de Paco Candel, el cicle va retre homenatge a la figu-ra d’aquest nom clau de la literatura catalana del segle XX i imprescindible enla crònica social de la nostra història recent. El periodista Genís Sinca va expli-car com el seu llibre La providència es diu Paco retrata l’autor d’obres clau comEls altres catalans o Donde la ciudad cambia su nombre.

La poesia també va ser present de la mà de Teresa Colom, que va oferir unpetit recital de poemes de la seva última obra, On tot és vidre, acompanyada del’escriptor David Castillo com a prologuista.

Finalment, el cicle ha acollit la presentació de Les identitats a la Catalunyacontemporània, un conjunt d’articles de diversos autors que intenta analitzar,des de diverses perspectives, per quina raó és tan intens el debat identitarinacionalista a Catalunya.

Presentacions de productes culturalsFo

togr

afie

s: Da

ni C

odin

a

A dalt, els ponents de la taula rodona sobre el projecte de Llei del cinema de Catalunya. Al mig, els participants a la sessió sobre la biodiversitat. A sota, els presidents entrant i sortint d’Òmnium.

42 FLAIXOS INFORMATIUS Ò C N O T Í C I E SLa Federació Llull

L’Obra Cultural Balear renova la seva Junta A principis de març, l’Obra Cultural Bale-ar (OCB) va celebrar la seva Assembleaanual per tal de presentar davant delssocis la memòria del 2009 i el pla de tre-ball del 2010, així com l’estat de comptesi el pressupost. Tot i això, enguany, elssocis podien també votar els candidatsde la Junta. La candidatura guanyadoraestava encapçalada per Jaume Mateu,que tornava a presentar-se com a presi-dent. Maria Isabel Cerdó Capellà, que faquatre anys es va incorporar com a vocal,n’ha assumit la vicepresidència. A més,Maria de Lluc Amengual Capó, que vaésser elegida vocal a la renovació parcialde fa dos anys, serà la nova secretària.Francesc Bellés i Robot repetirà com atresorer i Caterina Sánchez Sansó, Cate-rina Canyelles Marquès i Josep de LuisFerrer, com a vocals. Les novetats sónl’entrada de Carme Sánchez Alemany,portaveu de Joves de Mallorca per laLlengua, i de representants de la XarxaTerritorial, com Apol·lònia Bonet Sán-chez, enllaç de Ses Salines; Antoni Colo-mer i Llobera, de l’OCB d’Artà, i Agustí

Josep Aguiló Llofriu, membre de la Pla-taforma Calvià per la Llengua. Tots ellssón vocals.

Mateu ha remarcat la voluntat decontinuar creixent en xarxa territorial–obrint delegacions a més pobles– i enbase social –amb un increment majordel nombre de socis–, impulsar cam-panyes a favor de l’ús social de la llen-gua i defensar de manera constant elsdrets lingüístics dels ciutadans, comtambé promoure Can Alcover com a undels centres principals de la cultura aMallorca. També ha remarcat que l’any2012 l’entitat arribarà als seus cinquan-ta anys d’existència i que la nova juntadirectiva haurà de commemorar comtoca aquesta efemèride.

Uns dies abans de les eleccions, elcoordinador de l’Obra Cultural Balear,Tomeu Martí, va fer la conferència Qua-tre anys de Més per l’Obra, en el decursde la qual va fer un balanç de la feinafeta per la candidatura que ha portatles regnes de l’entitat durant el període2005-2010.

S’amplia fins al maig el termini de recollida designatures per a la ILP Televisió sensefronteresLa campanya continua a bon ritme,de manera que a hores d’ara des d’Ac-ció Cultural del País Valencià comp-tabilitzen més de 400.000 signaturesrecollides del total de 500.000 quecalen. Això ha estat possible gràciesals 2.500 fedataris i a la col·laboracióde tots els sindicats, els partits polí-tics, col·legis professionals, institu-cions i les principals associacions cul-turals, esportives i de tota mena delPaís Valencià, Catalunya i les IllesBalears.

La campanya, que tenia previst fina-litzar la primera setmana de març (jaque la Junta Electoral Central dema-nava lliurar les signatures el 24 demarç a Madrid), s’amplia 3 mesos,amb la qual cosa finalitzarà l’últimasetmana de maig, i les signatures eslliuraran al mes de juny. Aquestaampliació del calendari ha estat unadecisió de la Junta davant del fet que,en l’inici de la campanya, s’havien pro-duït diversos problemes burocràtics al’hora de segellar els fulls de signatu-res i altres que van retardar la possibi-litat de començar a recollir-ne més de2 mesos respecte a la data oficial d’ini-ci, provocant un perjudici a l’organit-zació. Ara, la Junta corregeix aquesterror i amplia el termini de recollidade signatures per compensar-lo.

El fet d’haver superat les 400.000signatures i que es disposi dels mesosde març, abril i maig per continuarrecollint-ne anima Acció Cultural delPaís Valencià i tots els seuscol·laboradors a seguir amb forçaaquest repte i aconseguir-ne el màxim.

La nova Junta de l’Obra Cultural Balear ja ha començat a treballar conjuntament.

43Ò C N O T Í C I E S ÒMNIUM AL TERRITORI

A través d’onze sessions a càrrec de pro-fessors dels instituts de secundària deFigueres, aquest curs ofereix una aproxi-mació a la trajectòria i l’obra d’algunsdels escriptors més representatius de leslletres catalanes. La poeta, traductora iPremi d’Honor de les Lletres Catalanes2008, Montserrat Abelló, va impartir lalliçó inaugural d’aquest curs, organitzatper Òmnium Alt Empordà.

Aquesta seu territorial també realitzaun Curs de Llenguatge Administratiu iComercial especialment dedicat a perso-nal administratiu d’empreses i institucionsalt empordaneses a càrrec de la sòcia Car-me Pagès. Finalment, els socis de l’AltEmpordà han pogut participar en unaexcursió a Sant Llorenç de Cerdans, alVallespir, per assistir a La Festa de l’Ós, unatradició emmarcada en el Carnestoltes.

Activitats i projectes

Montserrat Abelló obre el VII curs deLiteratura Catalana a l’Alt Empordà

A més d’impulsar l’organització de laconsulta sobre la independència a Man-resa i comarca per al 25 d’abril,Òmnium Bages ha organitzat el primercicle sobre Llengua i Dret, amb lacol·laboració del Col·legi d’Advocats deManresa, el Col·legi Oficial de GestorsAdministratius de Catalunya, el Col·legidels Procuradors dels Tribunals deManresa i l’Associació de Juristes enDefensa de la Llengua Pròpia. L’objectiuha estat reflexionar sobre l’ús de la llen-gua en els jutjats, les notaries, els regis-tres civils o amb els professionals deldret, com també sobre la poca voluntatde l’Estat per exigir el coneixement dela llengua cooficial i vetllar pels dretslingüístics del ciutadà.

La conferència Tres aspectes de la llenguacatalana, del professor i Premi d’Honor deles Lletres Catalanes 2009, Joan Solà, vaobrir el cicle, que va continuar amb unataula col·loqui amb els professionals deldret i una taula rodona sobre el català al’Administració de Justícia. Finalment, mésd’un centenar de persones van assistir a laconferència de cloenda del jurista AlfonsLópez Tena, el 15 de gener, sobre La dis-criminació del català pel Regne d’Espanya:lleis, pràctiques i incompliments, en quèl’exvocal del Consell General del PoderJudicial va explicar la situació d’indefensióamb què es troba el ciutadà davant la jus-tícia espanyola, la qual incompleix reite-radament i impunement la legislaciósobre usos lingüístics.

Primer cicle sobre Llengua i Dret al Bages

Diàlegs sobre el país a BadalonaÒmnium compleix 25 anys d’existèn-cia al Barcelonès Nord. L’activitat mésdestacada de la commemoració –quees va iniciar la vigília de la Diada ambuna jornada de portes obertes al noulocal de l’entitat, al carrer de la Costa,13, a Dalt de la Vila– és el cicle de dià-legs Què volem ser?, una reflexiósobre la situació actual i l’evolució delpaís i la ciutat. A través d’un novedósformat, Òmnium Barcelonès Nord haestablert un diàleg entre dues perso-nalitats –una de Badalona i una altra,considerada referent nacional– dedues generacions diferents. Els convi-dats analitzen què s’ha fet, què s’estàfent i què s’ha de fer en àmbits com laparticipació, el catalanisme a l’àreametropolitana, l’encaix de la immigra-ció i la indústria cultural.

Participació, catalanismemetropolità, culturaAmb el títol Participació per a quan?,Fernando Pindado, subdirector gene-ral de Participació en l’Àmbit Local dela Direcció General de ParticipacióCiutadana, i Anna Pruneda, presidentadel Círcol Catòlic, van inaugurar elcicle. El segon diàleg es va titularCatalanisme amb accent metropolità ien el seu decurs es va debatre com ferpaís des de l’àrea metropolitana ambuna conversa entre Jordi Porta, presi-dent d’Òmnium Cultural, i Sílvia Soler,periodista i escriptora. El tercer diàleges va centrar en l’encaix dels nouvin-guts en el marc nacional i es va titularUn país, molts països?, amb LluísCabrera, president d’Els Altres Anda-lusos, i Ricard Vilaregut, politòleg iexpert en programes comunitaris aBadalona. Finalment, va cloure el cicleel diàleg La cultura és indústria?, ambÀlex Gutiérrez, president de la Funda-ció Espai Català de Cultura i Comuni-cació (ESCACC), i Oriol Cortacans,periodista, president de la productoraaudiovisual Batabat.

En definitiva, un cicle que ha abordattemàtiques diverses però clau per con-formar un interessant discurs de país iamb interrogants a resoldre. La singu-lar posada en escena, en format dià-leg, va propiciar la interlocució entreconvidats i va fer més amè el debat.

El cicle de conferències es va celebrar a l’Auditori de Caixa Manresa.

Com definiríeu breument l’evolució de laseu territorial durant els últims temps? Ha estat una evolució positiva. S’han fetactivitats de caire molt divers i la intencióés fer-ne cada cop més. Per exemple, hemrealitzat presentacions de llibres, con-ferències i ballades de sardanes i dansestradicionals i populars al carrer. Pel quefa a la llengua també hem desenvolupatel programa del voluntariat lingüístic.Però, a més, hem estat implicats, fins itot, en l’organització de les consultespopulars sobre la independència.

Acabeu de celebrar una assemblea generala través de la qual s’han incorporat novescares a la Junta Directiva. Com afectaranaquestes incorporacions al dia a dia del’entitat? Sí, hem incorporat nous membres i totsells joves. Aquest fet es notarà sobretotamb la incorporació de les noves tecno-logies als mecanismes de comunicació -tant interna com externa-, amb novesidees i energies renovades. Ara bé, tenimben clar que les noves idees no han d’a-nar en detriment d’aquelles que funcio-

nen. Volem innovar sense abandonarallò que ja era exitós.

Actualment, quines són les vostres priori-tats com a seu territorial d’Òmnium a l’AltPenedès? En tenim diverses però una de fonamen-tal, com en moltes altres entitats, és rejo-venir-se per garantir la continuïtat i elrelleu generacional. Com dèiem abans:volem modernitzar els mecanismes decomunicació per aproximar-nos a tot-hom, però, sobretot, al públic més jove.

De cara als propers mesos, quines activi-tats i projectes dureu a terme? En desta-queu algun en especial? En podem avançar tres. La primera és larecuperació de la tradicional Flama del

Canigó. Aquesta festa es va anar perdenta la comarca i la volem recuperaraquest any i donar-li molta més força.La segona és la presentació del llibrePolítica 2.0 del president del Parlamentde Catalunya, Ernest Benach. I la ter-cera, tot i no ser nova, és imprescindi-ble: consolidar i fomentar tots els pro-jectes que han donat nom a la nostraentitat.

Quines vies de participació oferiu a unsoci o simpatitzant de la comarca? Poden participar personalment en elsactes que organitzem, informant-se iopinant a través del Facebook comarcalde l’entitat o apropant-se a la seu perconèixer-nos una mica millor. En defini-tiva, ens pot trobar organitzant,col·laborant o donant suport a moltesactivitats de la comarca.

Teniu establertes col·laboracions ambaltres entitats de la comarca?Sí. Tenim diverses línies de col·laboracióamb entitats que s’ocupen de temes rela-cionats amb la llengua i la cultura: l’Ins-titut d’Estudis Penedesencs, el Museu deVilafranca (VINSEUM), el Consorci per ala Normalització Lingüística i el col·lectiude Vilafranca Sardanista. A més, tambécol·laborem puntualment amb altresentitats i institucions públiques. Ò

44 ÒMNIUM AL TERRITORILes seus territorials


«La recuperació, ambnova força, de laFlama del Canigó ésuna de les prioritats.» APUNTS

Socis: 348President: Ricard SerraVicepresident: Sergi SabatéMembres a la Junta: 10

Coneguem Òmnium Alt PenedèsÒmnium Alt Penedès és una entitat arrelada a la comarca i les seves activitats gaudeixen de bona participació. Sumar-hi noves idees, agrupar sinergies i incorporar noves forces són alguns dels principals objectius d’aquesta seu territorial actualment. El primer pas per fer-ho ha estat incorporar a la Junta Directiva quatre nois joves i actius dins la vida social de la comarcadurant l’última assemblea. Hem pogut parlar amb els membres de la Junta, que ens han explicat el seu projecte per a Òmnium a l’Alt Penedès.

>>> Departament de Comunicació i Premsa d’Òmnium Cultural. Conegueu més detalls d’Òmnium Alt Penedès a www.omnium.cat/omniumtv

Joventut i experiència per a la nova etapa de la seu penedessenca.

45Ò C N O T Í C I E S ÒMNIUM AL TERRITORILes seus territorials

La veu dels socisRicard Rafecas Ruiz

«Em dic Ricard Rafecas Ruiz, sóc de Vilafranca del Penedès–terra de bon vi– i tinc 52 anys. Sóc casat i pare de duesfilles, i a casa hi tenim una gossa en contra de la mevavoluntat. Sóc periodista i dirigeixo el setmanari El 3 de vuit,que abasta informativament les comarques de l'Alt i el BaixPenedès, i actualment estem en procés de posar en marxaun canal de TDT i una emissora de ràdio locals. Els meus interessos utòpics es basen en elfet de no tenir una gossa a casa, els pragmàtics són que els negocis ens vagin bé i elsfonamentals són aconseguir veure i viure en una Catalunya independent.

Si mal no recordo em vaig fer soci d'Òmnium ja fa molt de temps, als anys setanta delsegle passat, juntament amb el meu germà bessó, Jaume, els companys Ricard Serra iAlbert Bastardas i les germanes Carme i Magda Salvadó. Aquestes sis persones hi vamfundar la branca penedesenca de la Delegació d'Ensenyament de Català, des d'on vamcomençar a donar classes de català mig clandestines a adults tant catalanoparlantscom castellanoparlants. En aquells temps en què tot es feia per amor a l'art, era moltimportant el treball colze a colze per tal d'aportar el nostre granet de sorra al procés denormalització lingüística del país. Vam acabar fent un grup tan compacte que encaraavui en dia ens trobem cada Nadal per fer un sopar.»

UNA BONA RAÓ PER FER-SE SOCIUna que és valida tant ara com fa 40 anys: treballar per la llengua i la cultura catala-nes fins que ja no calgui, cosa que serà quan aconseguim tenir un país normal, unanació amb estat.

Jaume Sellarès i Marcé

«Sóc nascut a Vilafranca del Penedès, on també hi visc. Tinc 69 anys i estic casat ambMaria Antònia Colomer Coral, també sòcia d'Òmnium. Tenim tres fills i cinc néts. Deformació sóc economista i, tot i que estic jubilat, he treballat com a executiu d'unamultinacional nord-americana. M'interessen coses com l'economia empresarial,aconseguir un estat propi per Catalunya, la cultura catalana i les tradicions locals.Tots dos ens vam fer socis d'Òmnium quan es va crear la seu de l'Alt Penedès.»

UNA BONA RAÓ PER FER-SE SOCIFer-se soci de l'entitat és una possibilitat més per lluitar pel país, per aconseguir elsobjectius d'autogovern i per defensar la cultura i els costums catalans. Tot català quecombregui amb aquests objectius i estimi el país, a través d'Òmnium pot posar el seugra de sorra per aconseguir-los.

Rosa Maria Martorell

«Sempre m'he sentit catalana per sobre de tot i m'ha preocupat la llengua, la cultu-ra i el país, que és el meu i em fa patir. Sóc sòcia d'Òmnium a partir d'una conversaamb un soci de Vilafranca, el senyor Lluverol, que em va despertar les ganes de for-mar part de l'entitat. Recordo que va ser en una visita a l'exposició de pessebres quees fa cada any a la ciutat i que compta amb el suport d'Òmnium.

Porto sempre a sobre el meu carnet per poder parlar de l'entitat a qui no la cone-gui, tal com van fer amb mi. Una de les alegries que he tingut darrerament és que elmeu fill, sense demanar-li jo, em digués que ell també s'havia fet soci.»

UNA BONA RAÓ PER FER-SE SOCIPer a mi és molt important pertànyer a una associació que defensa el que crec iestimo jo, em fa sentir recolzada i que no estic sola en aquests ideals que necessitenel nostre suport dia a dia.

L’agenda nacional

Ofertes i avantatges per als socis d’Òmnium

+ música + cinema+ teatre + llibres

Per tenir tota la cultura a les teves mans, consulta el fullet que trobaràs adjunt a la revista amb tots els descomptes que t’ofereix el carnet Òmnium.

Els Dijous de l’ÒmniumActualitat en clau de país. Opinió,creació i debat al voltant dels eixosLlengua, Cultura i País mitjançanttaules rodones, projeccions i conversesamb experts en diferents àmbits.

Dimecres Presentem...T’obrim els sentits amb presentacionsd’obres diverses: novel·la, assaig, poesia i, en algunes ocasions, productes audiovisuals.

Totes les activitats de la seu nacional tenen lloc a:Diputació, 276, principal. Barcelona. A partir del mes d’abril, consulteu l’agenda al webwww.omnium.cat o per telèfon al 93 319 80 50.

Acte de lliurament del 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes14 de juny de 2010 / 20 h / Palau de la Música CatalanaEntrada amb invitació per als socisd’Òmnium

Aquest any el nom del Premi d’Honor de lesLletres Catalanes s’ha donat a conèixer a l’abril.El proper 14 de juny, socis, Junta Directiva i per-sonalitats ens trobarem un cop més a l’acte delliurament del guardó per retre homenatge al guanyador. Per assistir-hi, podeu fer la reservad’entrades a partir de l’1 de juny per telèfon (93 319 80 50). Us recordem que cada soci podràadquirir un màxim de dues entrades.

A+A+

46 ÒMNIUM AL TERRITORIActivitats i projectes


Garrotxa edita el llibre dels premisliteraris dels anys2008 i 2009Òmnium Garrotxa va convocar l’anypassat els XXXVI Premis LiterarisInfantils i Juvenils de la comarca.Ara, ha impulsat la publicació d’unllibre que recull els textos guanyadorsde les dues passades edicions. Cadatext va acompanyatd’un dibuix realit-zat pels alumnes del’Escola Municipald’Expressió de laGarrotxa.

Òmnium Granollers-Vallès Oriental hacelebrat la vintena edició de la Festa deles Lletres Catalanes del Vallès Oriental.Durant l’acte, que es va realitzar a l’HotelCiutat, es van entregar els següents pre-mis: Premi de Narrativa Nacional JosepSaperas, Premi de Poesia Nacional Esta-banell Energia, Premi de Narrativa Juve-nil Fundació Caixa de Sabadell, Premi dePoesia Juvenil Pedra de l’Encant, Premide Periodisme Elèctrica Canet i Premi deTV Lluís Diumaró. Els assistents vanpoder veure la presentació del nou for-mat del Premi Jaume Camp de Sociolin-güística, que a partir d’ara comptarà amb

la col·laboració de l’Institut d’EstudisCatalans, que ja l’ha inclòs al seu bloc depremis. Els parlaments van anar a càrrecde l’alcalde de Granollers, Josep Mayo-ral i Antigas; el vicepresident d’ÒmniumCultural, Joan Abellà, i el presidentd’Òmnium Granollers-Vallès Oriental,Pere Martínez.

Al final de l’acte, que va comptar ambbreus peces musicals de la mà de Tresquarts de cinc quartet i diferents lecturespoètiques a càrrec de Gabriel Salvans, esva poder gaudir d’un refrigeri amb elsguardonats, les autoritats, els patrocina-dors i els socis i sòcies de l’entitat.

Un concert titulat El Nadal que no vamtornar a casa, basat en el llibre que duuel mateix nom, va ser l’activitat ambquè Òmnium la Garriga va acabarl’any. El concert-recital intercala nada-les catalanes i fragments del llibre ambtestimonis d’exiliats catalans sobre elprimer Nadal a l’exili. Es van podersentir, així, textos d’Eugeni Xammar,Agustí Bartra, Xavier Benguerel i derefugiats als camps de concentraciód’Argelers i de Sant Cebrià, a la Cata-lunya del Nord. Hi van participar JordiCortada, tenor; Imma Vidal, piano, iAlbert Benzekry, narrador.

Actualment, la secció local de la Garri-ga està enllestint la programació de la6a edició del Festival Primavera Poètica,que se celebrarà entre els dies 28 d’abril i5 de juny. Podeu consultar l’agenda a:http://www.primaverapoetica.com

La Garriga clou l’any amb El Nadal que no vam tornar a casa

La Festa de les LletresCatalanes del Vallès Oriental

Una imatge dels premiats amb els representants d’Òmnium i de la ciutat.

Ponent-Lleidacommemora l’anyMàrius TorresÒmnium Lleida-Ponent ha recordatla figura de Màrius Torres. El seugermà Víctor, professors i estudiososde l’obra han participat en actes cele-brats a Lleida, Almacelles, Balaguer iles Borges Blanques. Per completar lacommemoració, els socis i simpatit-zants han visitat el Sanatori de Puig-dolena i el Mas Blanc, llocs on el poe-ta va passar els darrers anys de laseva vida. En paral·lel, s’ha presentatel VII Curs d’Història del PensamentPolític Catalanista Contemporani,amb lliçó inaugural del vicepresidentd’Òmnium, Vicent Sanchis.

Altres activitats d’aquesta seu hanestat el cicle «Sàhara: la resistènciad’un poble» i les presentacions delsllibres Els amazics avui, la cultura ber-ber i El gran telescopi de Herschel: unanova forma de mirar el cel, obra queha guanyat el XXV Premi de Divulga-ció Científica Humbert Torres.


Ò C N O T Í C I E S ÒMNIUM AL TERRITORI

El cicle d’aquest any de Literatura i... pre-tenia explorar el terreny de la interdisci-plinarietat, i és que tots els conferen-ciants, a banda de tenir obra literàriapublicada, han desenvolupat tambéalguna altra faceta.

«Acostar-nos a la llengua amb unamirada àmplia, infantil i lúdica, mante-nir-la viva jugant-hi i fruint-hi.» Aquestva ser el missatge que el novel·lista iludolingüista Màrius Serra va volertransmetre al nombrós públic que vaseguir la conferència La llengua és unafont de plaer, amb la qual es va cloure laXV edició del cicle Llegir la literatura,organitzat per Òmnium Mataró-Mares-me. El poeta i pintor Narcís Comadira vaser l’encarregat d’encetar el cicle de con-ferències de tardor amb el discurs Litera-tura i pintura, durant el qual va comen-

tar alguns dels seus poemes. Sota el títolGotes de matemàtica a la literatura, elmatemàtic i novel·lista Josep Pla i Carre-ra va tractar els punts de trobada entreaquests dos àmbits del coneixement.Amb El nostre lloc en el cosmos, el nostrehoritzó en el futur, el físic i poeta DavidJou va recitar alguns poemes inspiratsper aspectes de la física com la matèria,la llum, el sol, la lent, una fórmula, uncientífic o un descobriment.

Òmnium creix al Solsonès Òmnium Solsonès ha començat el2010 amb un gran creixement social,que li ha permès passar de ser un gruplocal a ser una seu territorial. En l’assem-blea de gener s’ha ampliat la Junta ambdues noves vocalies i s’ha definit el pla detreball per al 2010, que es basa en el crei-xement social, el contacte amb el móninstitucional i associatiu i l’increment dela presència arreu de la comarca.

En aquest sentit, s’ha celebrat la pre-sentació d’Òmnium a la Vall de Lordamb una xerrada a Sant Llorenç deMorunys, a càrrec d’Alfons López Tena,per tal de donar suport a la plataformaLa Vall de Lord Decideix.

També s’ha convocat la segona ediciódels premis DRAC, els quals han aug-mentat la seva dotació, avalats pel nota-ble èxit del 2009; els premis es lliuraranel 23 d’abril, amb un concert a càrrecdel cantautor solsoní Roger Mas.

Òmnium Osona, pal de pallerd’Osona DecideixFruit de la inquietud i la iniciativa atítol individual d’unes quantes perso-nes, Osona Decideix va néixer amb lavocació de coordinar les consultespopulars sobre la independència deCatalunya a la comarca. L’objectiu prin-cipal va ser dedicar tots els esforçosperquè les consultes es desenvolupessinamb la màxima transparència, veraci-tat, fiabilitat i participació.

Amb aquesta premissa com a base, eljurista Alfons López Tena, membre dela Junta Nacional d’Òmnium Cultural,va acceptar la invitació per coordinarla xarxa comarcal Osona Decideix. Sotala seva direcció executiva es va estruc-turar un organigrama de funcionamentper fer de paraigua de totes les comis-sions locals. Aquest equip comptavaamb una participació acti-va de socis de la Juntad’Òmnium Osona i, amés, el president dela seu, Jeroni Vinyet,va ser-ne el portaveu.

La programació d’Òmnium Sabadell delprimer trimestre s’ha centrat en activitatsculturals, entre les quals destaca una sor-tida al Teatre Nacional per veure L’aucadel senyor Esteve, l’assistència a un con-

cert de la Polifònica de Puig-reig a l’Audi-tori i la presentació del llibre Estima’t doc-tor / Admira’t mestre, un ampli recull dela correspondència entre el músic PauCasals i el doctor Josep Trueta.

Màrius Serra tanca a Mataró el XV cicle «Llegir la literatura»

Sant Cugat recupera el Poema de Nadal de Josep M. de SagarraÒmnium Sant Cugat ha apostat perdonar a conèixer els poetes i les tradicionscatalanes i fer reflexionar sobre els valorsintrínsecs del Nadal. Així, s’ha dut a termel’espectacle Nadal a casa, muntatge poèticbasat en el Poema de Nadal, de Josep M.de Sagarra. Es va retre un homenatge aqui ha portat el Poema per les principalsesglésies del país, el director teatral EstevePolls, director de l’edició de l’any anterior, ivan col·laborar-hi la Camerata Sant Cugat,

el cor infantil de Fusió i un grup de músicade cambra de la mateixa escola.

Un altre altre amb força assistència haestat la presentació del llibre Memòries II.Temps de construir, de Jordi Pujol, expresi-dent de la Generalitat. Lluís Recoder,alcalde de Sant Cugat del Vallès; Josep M.Sans Travé, director de l’Arxiu Nacionalde Catalunya, i Joan Franquesa, presidentd’Òmnium Sant Cugat, van acompanyarl’expresident durant l’acte.

Difusió cultural a Sabadell

A l’esquerre, presentació del llibre Memòries II. Temps de construir, amb Joan Franquesa, Jordi Pujol i Lluís Recoder. A la dreta, Esteve Polls adreçant-se als nens i nenes participants a Nadal a casa.

48 ÒMNIUM AL TERRITORIActivitats i projectes


La Selva homenatjaVinyoli i Espriu i reivindica el tióAmb motiu dels 25 anys de la mort delpoeta Joan Vinyoli, el qual havia tingutuna relació especial amb Santa Colomade Farners, la seu d’Òmnium la Selvava organitzar un itinerari poètic pelParc de Sant Salvador musicat per larapsode Núria Candela i el músicEduard Iniesta. També el poeta Salva-dor Espriu va ser recordat als 25 anysde la seva mort, a través d’un acte poe-ticomusical.

Per altra banda, amb la intenció dedifondre les tradicions catalanesdavant de l’allau de costums impor-tats durant el Nadal, aquesta seu vaorganitzar una festa del tió a la plaçaFarners de Santa Coloma, on van par-ticipar més de 150 nens i nenes.

La Història deCatalunya a BergaÒmnium Berguedà ha celebrat la 2aedició del II Cicle Sant Jordi de Con-ferències sobre la Història de Cata-lunya. La Guerra dels 30 anys i la dela separació de Catalunya, la històriasegons els Cavallers, Berga durant elssegles XVI i XVII i Catalunya abans idesprés de la Guerra de Successió,són els temes que es van tractar. Elsponents van ser Jaume Farguell,Xavier Pedrals, Dolors Santandreu iAlbert Rumbo. A més a més, la seuterritorial del Berguedà ha realitzatuna prova pilot del programa Que-dem?, juntament amb Òmnium Bages,a través d’una visita guiada al Museude la Colònia Tèxtil de Cal Vidal, almunicipi de Puig-reig.

Vilafranca del Penedès ha acollit unaexposició sobre la personalitat i l’obra del’etnòleg i folklorista Joan Amades i Gelatsamb motiu de la celebració de l’Any Ama-des 2009, en el cinquantenari de la sevamort. L’exposició ha estat organitzada perÒmnium Alt Penedès, ha estat dissenya-da per l’Associació Cultural Joan Amades iha comptat amb el suport del ConsellComarcal de l’Alt Penedès i de l’Ajunta-ment vilafranquí.

En l’acte inaugural hi van ser presentsFrancesc Olivella, president adjunt delConsell Comarcal; Raimon Gusi, regidorde Cultura de l’Ajuntament; Ricard Serra,president d’Òmnium Cultural de l’Alt

Penedès; Miquel Ferret, president delsCastellers de Vilafranca, i Amadeu Carbó,de l’Associació Cultural Joan Amades.

El filòleg Víctor Pàmies, especialista enparemiologia catalana, va pronunciar unaconferència sobre els refranys a través d’A-mades i va resseguir la història d’aquestsestudis des de les primeres publicacionsdels folkloristes fins als reculls actuals i elque es troba a Internet (vegeu el seu bloca http://vpamies.blogspot.com). Final-ment, es va projectar el documental Esti-mat Amades, realitzat per Raül Contel.

L’Alt Penedès és una comarca molt lliga-da a la biografia familiar i també a la laborde recerca popular de Joan Amades.

Més d’un centenar de persones vanassistir a la projecció del documentalSom i serem. Història de la Generalitatde Catalunya en una sessió organitzadaper Òmnium Baix Llobregat. Els assis-tents van gaudir d’aquest audiovisual,que mostra la història del país focalit-zada en la seva institució principald’autogovern i els seus presidents.Abans de la seva projecció, una petitaintroducció va destacar-ne el gran valorhistòric, tot i la seva antiguitat. Des-prés, va tenir lloc un cinema fòrummoderat per l’historiador Josep M.

Gelabert. L’activitat va realitzar-se ambla col·laboració de CineBaix, que vacedir l’espai, i del Servei Local deCatalà de Sant Feliu de Llobregat.

Sant Feliu recupera la història de la Generalitat

L’any Amades a Vilafranca

La inauguració de l’exposició va anar acompanyada d’una explicació sobre la figura d’Amades.

El tió gegant a Santa Coloma de Farners.

49Ò C N O T Í C I E S L’ESPAI DEL SOCIBalanç del mandat de Jordi Porta

Vuit anys dedicats a la llengua, la cultura i el paísJORDI PORTA HA ESTAT PRESIDENT D’ÒMNIUM CULTURAL DES DEL 2002 FINS AL MARÇ DEL 2010. EN AQUESTS VUIT ANYS HA SITUAT L’ENTITAT COM UN REFERENT CLAR DE LA SOCIETAT CIVIL CATALANA EN LA DEFENSA I LA PROMOCIÓ DE LA LLENGUA, LA CULTURA I EL PAÍS. UN COP ACABAT EL SEU MANDAT, FEM BALANÇ DE LA FEINA FETA PER PORTA I EL SEU EQUIP.

201021.000 socis

200215.500 socis

1) CREIXEMENT SOCIAL 3) MODERNITZACIÓ

200215.500

SOCIS

200315.400

SOCIS

200415.500

SOCIS

200515.400

SOCIS

200615.500

SOCIS

200715.700

SOCIS

200819.100

SOCIS

200920.700

SOCIS

201021.000

SOCIS

Nova seu:18 d’abril del 2005: inauguració oficial dela nova seu nacional amb infraestructuraadequada per oferir als socis activitatsdiverses i als treballadors un bon ambientde treball.

Nova imatge corporativa:El símbol és una evolució de l’anterior capa un concepte més unitari: un segell circular de color taronja amb les quatre bandes originals al centre. S’hi afegeix ellema Llengua, cultura i país a la part inferioramb l’objectiu de referenciar, en forma defrase curta, la filosofia d’Òmnium.

Eines 2.0: Facebook i TwitterA partir del 2007, Òmnium s’incorpora ales xarxes socials creant un grup a Facebo-ok des d’on motiva a la participació en lesseves activitats i difon el seu discurs a unnou públic. A principis del 2010, el grupd’Òmnium compta ja amb 903 membres.Al mateix temps, incorpora Twitter al ven-tall d’eines per donar-se a conèixer a laxarxa. Actualment té 566 seguidors iactualitzacions diàries.

Apropament als joves:> 1a i 2a Trobada de joves d’Òmnium

(Coma-ruga, 2008; Manresa, 2009)> Nits Òmnium (des de 2008) > Concert de Sant Jordi al vespre

(des de 2009)> Festa per la Llibertat de l’11 de setembre

(que s’inicia el 2000 i actualment és organitzada íntegrament per Òmnium).

> Al 2005 i 2006, Òmnium va col·laborar en l’organització del macroconcert Catalunya Acció Sonora.

Creació de nous projectes: > Quedem? > Escoles en Xarxa > Voluntariat per la Llengua i Grup de

conversa en català > Premi Sambori Òmnium > Sant Jordi (actes a Barcelona) > Cicles diversos

Ja som 21.ooo socis!

50-64 65-85 >8535-4920-34Edats:

2010

2 %

32 %

4 %

9 %

23 %

2002

29 %

54 %

15 %

33 %

Rejoveniment de l’entitat

Professionalització de l’entitat:2003 C 13 treballadors 2010 C 50 treballadors

Creació de noves seus territorials:2005 C Sant Cugat del Vallès 2008 C Baix Llobregat 2009 C Berguedà2009 C Solsonès 2010 C la Selva 2010 C Rubí

22 seus territorials, Òmnium Cultural Catalunya del Nord i Òmnium Cultural de l’Alguer

Demarcacions:Al 2008, amb l’objectiu de cohesionar i professionalitzar el territori, es creen lesdemarcacions territorials, òrgans de coordinació de les diferents seus en un àmbitterritorial concret, nascudes a causa del creixement de l’entitat i com a via per establirsinergies i facilitar el suport professional a les respectives activitats.

2) NOU MODEL ORGANITZATIU

50 PUNT FINAL FRANCESC-MARC ÁLVARO

ser el pendó nacional de la generació que va créixeramb TV3. El gran impacte d’aquell programa va ferque «pendó» fos un mot de moda. La cara dels nos-tres avis era una barreja d’astorament i satisfacció.

Fa poc, parlava amb un amic de tota aquestapetita història televisiva, que forma part de la nos-tra educació sentimental i, també, d’una certapedagogia que ha contribuït a fer-nos conscientsde la nostra identitat. El meu amic sostenia queels traductors de torn, avui, no gosarien posar elmot «pendó» en boca del pèrfid J. R. perquè, enl’improbable cas que el tinguessin present, el tro-barien massa antic, arnat, obsolet, incomprensi-ble. És una hipòtesi molt plausible. Quin catala-noparlant, de menys de 50 anys, fa servir «pendó»en la seva conversa quotidiana? A Barcelona,pocs. A comarques, segur que uns quants més,però això no arriba a les emissores de ràdio ni ales de televisió. El traductor de 1983 tenia unbagatge de llengua viva que avui, malaurada-ment, costa més de trobar. D’altra banda, amb elpas dels anys, guionistes i adaptadors de TV3 hananat confegint una llengua cada vegada mésanorèctica i resseca. I no em refereixo al registreestàndard dels informatius, com és propi en qual-sevol mitjà de masses. Parlo de la llengua que tro-bem als espais de ficció i entreteniment, cada copmés pobra i grisa, excepte algunes excepcions.

En comptes de ser un pendó, ara la Sue Ellenseria, potser, «una guarra», fent del barbarismeun col·loquialisme simpàtic, en sintonia amb lamena de català que parlen molts joves (i no tantjoves) dins i fora de Barcelona. Del celebrat pendóa la hipotètica «guarra» (no pas bacona, bagassa,puta, barjaula o meuca) han passat quasi vint-i-setanys. Més d’un quart de segle. La temptació deposar-nos dramàtics, fins i tot apocalíptics, és moltalta. No ho farem. Al costat d’aquest fenomen d’a-primament lingüístic evident, trobem petits mira-cles. El més brillant dels últims temps són lescançons del grup Manel, escrites tot hibridant deforma molt original la llengua dels avis, la delspares i la dels néts, des del barri barceloní de Grà-cia i sense rebentar els pronoms febles. Moderni-tat i tradició ben relligades.

No recordo que hi surti cap pendó en les sugge-rents lletres dels Manel, però s’ha de dir queaquests quatre joves han aconseguit que una fraseque deia la meva mare –«ens ha costat déu i aju-da»– sigui ara la consigna més cool entre els cata-lanoparlants més inquiets i creatius per sota delstrenta. Celebrem-ho. Ò

«Ara, la SueEllen seria,potser, una guarra, en sintoniaamb el catalàque parlenmoltsjoves»

Foto

graf

ia: D

ani C

odin

a

Eren els inicis de TV3: en una de les primeres escenes de la telesèrie Dallas, el protagonista J. R. Ewing, en el transcurs d’una forta discussió amb la seva dona, la Sue Ellen, li engaltava aquell mític epítet que va marcar una època. Avui, els traductors no gosarien posar «pendó» en boca del pèrfid petrolier.

Quan van començar les emissionsde TV3, el setembre de 1983, unade les coses que van causar méssensació entre el públic de la novacadena pública impulsada pelGovern de la Generalitat va ser

una telesèrie nord-americana dedicada als embo-lics d’una família texana de petroliers. L’èxit deDallas va ser immediat. Les peripècies dels Ewingeren tan recargolades que l’audiència no notavaque aquella gent parlava en català i no en el cas-tellà «de tota la vida». L’objectiu dels directius deTelevisió de Catalunya s’havia assolit: fer un mitjànormal per a un país que havia de ser menysanormal a partir d’aquell moment. No era unaempresa fàcil. Recordeu que un tal Calviño, quealeshores manava a Televisión Espanyola, haviadit que una televisió «autonòmica» –ell semprel’anomenava així– havia de ser «antropològica»:només s’havia d’ocupar de les sardanes, elscalçots, les havaneres, les rondalles i la cuina del’àvia. La resta de realitats –des de la ciència a lapolítica internacional, passant per les pel·lículesde lladres i serenos o els shows amb ballarinesamb poca roba– eren cosa de les cadenes «nacio-nals», com la que funcionava en règim de mono-poli en mans del govern central. Sortosament,Jordi Pujol i els que van muntar TV3 sabienque calia fer tot el contrari d’allò que recoma-

nava aquell personatge, jacobí de raça i mili-tant del PSOE, per cert.

En una de les primeres escenes deDallas, J. R. Ewing –que era el prota-

gonista i malvat oficial– manteniauna forta discussió amb la seva

dona, la Sue Ellen. La cosa anavaforta i J. R., molt emprenyat, liengaltava el següent epítet: «Etsun pendó!» Allò va ser mític. No

sé què hi deia a la versió originalen anglès, però aquell «pendó»,tan nostrat i escaient, va marcar

tota una època. Per a la gent quehavia mamat el català d’abans de la

guerra –com els meus pares–, aquell«pendó» era un retrobament amb lallengua més genuïna. Per als joves, comjo mateix en aquell moment, «pendó»era un mot que feia gràcia i adquiriaun prestigi nou, perquè sortia per latele. Per sempre més, la Sue Ellen,una noia tan maca com ximpleta, va


Ara potser no li diria «pendó»

Òmnium Cultural

Documents

Transcript of Òmnium Cultural