ONZE DE - Institut Ramon Llull · 2012-08-01 · La participació de la cultura catalana com a...

ONZE DE FRANKFURTA ALEMANYA, EN CATALÀ

MÒNICA BARRIERAS · MURIEL CASALS · JOSEP MARIA FONALLERAS PERE GIMFERRER · MERCÈ IBARZ · BIEL MESQUIDA · IMMA MONSÓ QUIM MONZÓ · GUSTAU MUÑOZ · BALTASAR PORCEL · RICARD TORRENTS

INSTITUT RAMON LLULL

Director: Josep Bargalló

Directora Adjunta: Neus Fornells

Director de Planificació i Comunicació: Antoni Batista

Cap de l’Àrea de Llengua: M. Àngels Prats

Cap de l’Àrea de Creació: Borja Sitjà

Cap de l’Àrea d’Humanitats i Ciència: Carles Torner

Gerent: Josep Marcé

Comissària del projecte Frankfurt 2007: Anna Soler-Pont

La participació de la cultura catalana com a convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, més enllà de les eixorquespolèmiques mediàtiques, ha significat l’oportunitat de donarvisibilitat a la literatura catalana, entesa en la seva màxima ampli-tud. De gèneres —narrativa, poesia, teatre, assaig, pensament,guions…— i de territoris. Ha servit per demostrar que la nostraés una literatura de primera.

Les vendes i la bona crítica de les traduccions a l’alemany —enguany una cinquantena de novetats estrictes, una xifra quemultiplica gairebé per dos les que es van editar els cinc anys ante-riors—, així com l’èxit de participació a la multitud d’actes ques’han desenvolupat a Alemanya tot al llarg del 2007, han fetcallar, finalment, les veus alienes —i alguna de pròpia— que augu-raven un rotund fracàs, que apuntaven que la literatura catalanaera de segona, que menystenien la nostra tradició i el talent con-temporani. La Fira de Frankfurt era una magnífica oportunitati l’hem sabuda aprofitar: entre tots —editors, autors, artistes,organitzadors…— hem donat a la literatura catalana la visibili-tat necessària que li ha permès de presentar-se entre la resta deliteratures europees en un pla de normalitat creativa.

I la nostra literatura va ser a Frankfurt, és clar, els cinc dies d’oc-tubre que dura la Fira, tant en diversos espais del mateix recintecom a la Literaturhaus, amb més de cent actes —lectures, debatsi presentacions de novetats. Constituïa el nus de l’exposició Cul-tura catalana, singular i universal, al Fòrum de la Fira. I també vaser protagonista en diversos moments del programa artístic: l’es-pectacle inaugural de presentació de la nostra cultura, dirigit icreat per Joan Ollé; El cant de la Sibil·la i El Misteri d’Elx, inter-pretats per Jordi Savall a la Sta Katharinenkirche; les lletres delsgrups de rock de la sala Brotfabrik; la nit Sónar dedicada a la

LA VISIBILITAT D’UNA LITERATURA DE PRIMERA

paraula al Bockenheimer Depot; el concert de Maria del MarBonet i Miguel Poveda a l’Alte Oper; el cicle de cinema del Deuts-ches Filmmuseum; el contingut literari de l’exposició VisualKul-tur.cat al Museum für Angewandte Kunst o l’adaptació teatralde Tirant lo Blanc de Calixto Bieito i Marc Rosich, amb músicade Carles Santos, que es presentà al schauspielfrankfurt, senseoblidar les edicions especials de llibres, CD i opuscles diversos.

Però, la nostra literatura no només ha estat present aquest 2007a Frankfurt, sinó que ha anat per tot Alemanya. Poetes, narra-dors, autors teatrals, assagistes i professors han participat en lafesta literària catalana a la Literaturhaus de Munic, el FestivalInternacional de Poesia i el de Literatura de Berlín, el Poetenfestd’Erlangen, el Festival de Literatura de Colònia i la Fira del Lli-bre de Leipzig. En el seminari sobre multilingüisme que vàremorganitzar a Hamburg, el simposi internacional de Catalanís-tica de Berlín, la jornada acadèmica de Tübingen i el seminarisobre pensament de Frankfurt, el cap de setmana previ a la Fira.L’exposició Bibliothek Katalonien ha anat a Stuttgart, Bremen,Frankfurt, Essen, Brunsvic, Friburg, Heidelberg, Würzburg, Mülheim, Reutlingen i Hamburg, amb actes paral·lels. Escrip-tors i escriptores catalans han presentat les seves obres en llibre-ries i centres culturals de Munic, Kiel, Bielefeld, Frankfurt, Berlín, Bremen, Bonn, Tübingen, Bad Berleburg, Nürnberg,Stuttgart, Colònia, Ravensburg, Hannover, Dresden, Osnabrück,Hofheim, Bad Homburg i Lüneburg, entre d’altres. Una seixan-tena d’instituts de secundària alemanys han efectuat activitatssobre la llengua i la literatura catalanes, comptant en algunscasos amb la presència d’escriptors catalans. I el projecte Geo-Graphia i el seminari de traducció poètica, que ajuntaven autorscatalans i alemanys, van fer actes a Hamburg, Berlín, Salzburg,Munic, Leipzig, Stuttgart i Frankfurt mateix.

Tot això ens ha donat una visibilitat a Alemanya —i, en algunscasos, de retruc, a tot Europa— de primera magnitud. Però, notan sols hi hem llegit versos i fragments de novel·les o hem donata conèixer aspectes puntuals de la nostra activitat literària, sinóque hem aprofitat l’oportunitat per presentar la nostra litera-tura globalment i per donar a conèixer propostes sociolingüís-tiques i plantejaments per a la construcció d’una Europa pro-motora de totes les cultures, amb Estat propi o sense. Hemaprofitat per fer un discurs definitori de la nostra realitat sin-gular i de la nostra voluntat d’aportació universal. Alguns d’a-quests discursos —com el de Quim Monzó o el de Baltasar Por-cel— han estat prou difosos a casa nostra. Altres, no tant, o gens.Per això, hem volgut aplegar en un volum onze d’aquestes inter-vencions. Les que han centrat els actes cabdals i algunes quedibuixen aquesta diversitat de plantejaments i gèneres que hanconstruït el nostre projecte Frankfurt 2007.

Josep BargallóDirector de l’Institut Ramon Llull

DISCURSOS DE PRESENTACIÓ DE LA LITERATURA CATALANA A CONFERÈNCIES DE PREMSA A FRANKFURT I A LEIPZIG14 BIEL MESQUIDA22 GUSTAU MUÑOZ30 IMMA MONSÓ

INTERVENCIÓ EN LES “JORNADES SOBRE MULTILINGÜISME A LES CIUTATS EUROPEES” A HAMBURG44 MÒNICA BARRIERAS

INTERVENCIÓ EN EL SIMPOSI INTERNACIONAL “PER UNAEUROPA OBERTA” A FRANKFURT66 MURIEL CASALS

DISCURS DE PRESENTACIÓ DE LA LITERATURA CATALANA A LACERIMÒNIA INAUGURAL DE LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT76 QUIM MONZÓ

LECTURA A L’OBERTURA DEL PROGRAMA LITERARI A LA FIRADEL LLIBRE88 PERE GIMFERRER

INTERVENCIÓ A LA SESSIÓ “NARRAR LA GUERRA CIVIL: MERCÈ RODOREDA I JOAN SALES”96 MERCÈ IBARZ

INTERVENCIÓ EN LA PRESENTACIÓ DE CARRERS DE FRONTERAA LA FIRA DEL LLIBRE106 RICARD TORRENTS

INTERVENCIÓ EN LA PRESENTACIÓ DEL PROJECTE GEOGRAPHIAA LA FIRA DEL LLIBRE116 JOSEP MARIA FONALLERAS

DISCURS DE CLOENDA DEL PROGRAMA LITERARI EN L’ACTE DE RELLEU AMB TURQUIA A LA FIRA DEL LLIBRE126 BALTASAR PORCEL

137 LA PREMSA INTERNACIONAL HA DIT

ÍNDEX

DISCURSOS DE PRESENTACIÓ DE LA LITERATURA CATALANA A CONFERÈNCIES DE PREMSA A FRANKFURT I A LEIPZIG

BIEL MESQUIDA

GUSTAU MUÑOZ

IMMA MONSÓ

15Biel Mesquida(Castelló de la Plana, 1947)Escriptor i poeta, ésllicenciat en Biologia i enCiències de la Informació,i viu de sempre a l’illa deMallorca, on ha desplegatuna àmplia activitatcultural. Director delFestival de Poesia de laMediterrània i col·laboradoren diversos mitjans decomunicació. El 1975publicà la seva primeranovel·la, L’adolescent de sal. El 2006 va serguardonat amb el PremiNacional de Literatura per Els detalls del món. Ha obtingut també elspremis Ciutat de Barcelonai Ciutat de Palma.

Frankfurt, 5 d’octubre del 2006CONFERÈNCIA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ DE LES LÍNIESGENERALS DE LA PROGRAMACIÓ DE LA CULTURA CATALANA COM A CONVIDADA D’HONOR A LA FIRA DEL LLIBRE 2007

Aquest va ser el primer acte públic de lacultura catalana a la ciutat de Frankfurt,organitzat per la Fira del Llibre. S’hi vapresentar el projecte “Cap a Frankfurt”,que abastava el període d’activitatsorganitzades des de l’octubre del 2006fins a l’octubre del 2007, tant aCatalunya com a tot Alemanya. S’hi vapresentar, també, el logotip creat perMiquel Barceló i el lema “CulturaCatalana, Singular i Universal”.

Hi van participar Juergen Boss, directorde la Fira del Llibre de Frankfurt; Ferran Mascarell, conseller de cultura de la Generalitat; Marifé Boix, directoradel programa del país convidat; Emili Manzano, director de l’InstitutRamon Llull; Anna Soler-Pont,comissària del projecte Frankfurt 2007;Antoni Comas, president del Gremid’Editors de Catalunya i Lluís Pagès,president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Biel Mesquida hi va pronunciar el discurs Un escriptor europeu en llengua catalana diu.

17

Qui us parla és un escriptor català, un escriptor en llengua cata-lana, més ben dit, un escriptor europeu en llengua catalana. I amoll això, ara, a la Fira del Llibre de Frankfurt, perquè consi-der que com a escriptor he de reivindicar la llengua i la litera-tura que s’escriu amb aquesta llengua com a dos elements fona-mentals de la nostra identitat com a poble.

Només recordaré que el català prové del llatí amb mil anys devida, vida popular i quotidiana, esplendorosa i creativa, durai lluitadora, i que ha estat en algunes èpoques històriques,sempre massa llargues, abocada al genocidi i a l’extinció. A Alemanya, les càtedres i els lectorats de català ho ensenyen.El català, que es trobava a la boca de la gent, apareix escrit perprimera vegada a la segona meitat del segle XII en uns sermons,les Homilies d’Organyà, i en traduccions de textos llatins. Al segle XIII un català de Mallorca fou el vertader inventor dela prosa catalana en què ens fonamentam: Ramon Llull, queescriu els seus textos amb una riquesa de mots i una sintaxinova de trinca, ben fermada i transparent —lluny de l’asfíxiade la sintaxi llatina. Escrits, polifonia de músiques verbals ple-nes d’idees, que fan dels centenars de volums de la seva obrallaurada en bell catalanesc, una deu clàssica de la llengua lite-rària catalana. Aquest Himàlaia de llengua que basteix Llullpodria ser una bona metàfora per demostrar que uns textsescrits en la parla comuna d’un territori petit i europeu esde-venen matèria literària, religiosa, filosòfica, mística, sàvia iutilitària que mou altes tensions per tot Europa. I el cas d’Alemanya seria canònic: la catalanofília germana passa perla traducció, l’estudi i l’edició de l’obra lul·liana. Amor a la lle-tra de Llull que fins i tot dóna nom a un dels vostres institutsuniversitaris, a Friburg de Brisgòvia.

UN ESCRIPTOR EUROPEU EN LLENGUACATALANA DIU

18

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX la llengua catalana ha passat per períodes diversos, alguns molt difícils, emperò, hemtingut autors que han aconseguit crear obres de valor local i uni-versal —Bernat Metge, Ausiàs March, Anselm Turmeda, JoanotMartorell, l’anònim novel·lista del Curial e Güelfa, etc.— i tenimalhora una literatura popular que sempre refà i amplia la tradi-ció en una revitalització constant de les paraules estimades. Perquè parlam català som catalans, asseguram els amadors dela llengua. Cal dir ben fort que els esdeveniments polítics i, espe-cialment des de principis del segle XVIII, han creat circumstàn-cies hostils a la nostra cultura: el català fou prohibit a l’ensen-yament i expulsat de les institucions públiques per reduir-lo aun ús pobre i vergonyant.

I va sobreviure perquè la societat dels Països Catalans, que eltenia com la materna, tendra, saborosa i saberosa llet de la llen-gua, no el deixà de parlar i escriure d’amagat. El segle XIX és mar-cat pel moviment romàntic de la Renaixença, un moviment dereconstrucció de la cultura catalana i, sobretot, de la llengua quecoincideix amb els propòsits europeus de recuperació nacional.Aquest néixer de bell nou produeix una dignificació social delcatalà que fa possible l’existència d’un conjunt prou sòlid d’escriptors que el tornen a emprar de valent i de bon de veres.Noms significatius són Joaquim Rubió, Tomàs Aguiló, TomàsVillarroya i Jacint Verdaguer.

La fi del segle XIX i el segle XX, fins a 1939, són temps d’alta vidaliterària i cultural amb moviments potents —Noucentisme,Modernisme i les Avantguardes—, el I Congrés Internacional dela Llengua Catalana (1906), amb la participació de lingüistes de tot Europa, i un gruix d’escriptors importantíssim (MiquelCosta i Llobera, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Carner, Cate-

19

rina Albert, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, Josep Pla, J.V. Foix,Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, etc.). I quin català escriuen?El català que es codifica, gràcies al treball fervent i entregat d’ungrup de filòlegs, amb unes normes viables que fan que es puguifer servir com un idioma modern de cultura. Allò que altres llen-gües cultes han assolit en seculars elaboracions col·lectives, elcatalà ho aconseguí en quasi una sola generació. El 1907 es creal’Institut d’Estudis Catalans, corporació acadèmica dedicada al’estudi de tots els elements de la cultura catalana. Dos filòlegsben diferents, Pompeu Fabra i mossèn Antoni Maria Alcover,produiran obres utilíssimes i magnes. La fixació de les NormesOrtogràfiques (1913) és bàsicament obra fabriana, i també la Gramàtica catalana i el Diccionari general, investits de valor nor-matiu oficial. En una llengua disgregada i anàrquica, Fabra vaposar ordre i va fer del català una eina apta per al pensament,per a l’expressió, per a la literatura, per a la ciència, per a la tec-nologia, per a tota idea: un idioma contemporani ordenat i fle-xible, amb una normativitat vertebradora, útil per a totes lessavieses. Mossèn Alcover dedicà gran part de la seva vida a recór-rer les terres catalanes per recollir i guardar el lèxic riquíssim i,amb l’ajut del filòleg Francesc de Borja Moll, ens ha deixat elDiccionari Alcover-Moll, que és un reservori colossal i únic deparaules: una altra deu de sapiència. Recordaré finalment dosmonuments verbals produïts per la feina apassionada i gegan-tina del lingüista Joan Coromines: l’Onomasticon Cataloniae i elDiccionari etimològic, que contenen informacions fonamentalssobre la vida del català. Al segle XX una nova catàstrofe cultural:la dictadura franquista, que durarà quaranta anys, prohibí l’úsdel català i de tots els signes identificadors de la cultura cata-lana. La majoria d’autors catalans sofriren repressió fins a lamort, la presó o l’exili exterior i interior. Els escriptors de la post-guerra vam haver d’aprendre el català clandestinament i fórem

BIEL MESQUIDA

20

perseguits i empresonats pel sol fet de lluitar i defensar el nos-tre idioma i la nostra cultura. L’escriptor, sobretot en llengüesminoritzades, és una consciència ètica, una consciència crítica.Els escriptors catalans en sabem molt, de la lluita per defensarla llengua, la literatura i la cultura nacionals, que ha estat unaconstant al llarg de tot el segle XX.

Des de l’arribada de la democràcia, i després de moltes lluitesper la llengua, que encara duren, parlen en català —i no semprel’escriuen— més de vuit milions de ciutadans, el català s’ensenyaa l’escola i s’ensenya en català a les universitats, amb diferentsenergies segons els territoris, i té la cooficialitat amb l’espanyola Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (és oficial a Ando-rra i no oficial a la Franja de Ponent —a l’Aragó—, al Capcir, l’AltaCerdanya, el Conflent, el Rosselló i el Vallespir francesos o a l’Al-guer italià).

Emperò, habitam en un món global que tendeix a devaluar lesllengües minoritàries, en una societat que no té consciència delvalor de la literatura ni de la cultura humanística en la forma-ció de les persones. A més a més, en la societat dels països cata-lans encara hi ha polítiques que no afavoreixen l’ús social de lallengua entre els ciutadans i, tampoc, entre els ciutadans immi-grants; ens trobam amb dificultats greus per a la difusió inter-nacional dels productes literaris i culturals catalans, domina elmercat que afavoreix la uniformització i l’assimilació per les cul-tures hegemòniques i la fragmentació de la cultura nacional, etc.Aquí és quan els escriptors ens convertim en uns agents doblesde la llengua catalana: per un cantó la treballam, l’enriquim iajudam a la construcció nacional gràcies a la creació, amb la nos-tra obra, d’un imaginari col·lectiu i, per altra banda, lluitam pelseu manteniment, la seva dignitat i el seu ús públic en tots els

21

àmbits. El català, al segle XXI, és l’eina útil per a tots els llenguat-ges que necessita una societat oberta i contemporània que endemana el ple reconeixement a Europa: des de les institucionspúbliques als mitjans de comunicació, des de la ciència a la tec-nologia, des de les arts a les economies i, sobretot, en la litera-tura, que, cal subratllar-ho, té la nòmina d’escriptors més llargade la història amb nombrosos llibres de qualitat mundial.

La invitació de la Fira del Llibre de Frankfurt a la cultura cata-lana és un honor i un plaer. Estic segur que serà un bon catalit-zador per potenciar la literatura i la cultura catalanes i per crearxarxes de traducció i comunicació amb altres llengües i cultu-res del món. Com a escriptor català, desitj que molts dels set milllibres en català que surten cada any trobin a la Fira del Llibrede Frankfurt editors, agents, traductors i, sobretot, lectors. Estimla meva llengua perquè des de petit he sentit i he pensat el móna través dels mots dels meus familiars, camperols i ciutadans,que parlaven amb paraules de Llull i així m’ensenyaren el nomde cada cosa, perquè de més gran he après, he pensat, he sentit,he vist, he estimat, he escrit i he viscut en català. Estim la llen-gua catalana com a eina que m’ajuda a viure, com un tresor únici fràgil que cal vivificar i preservar, perquè la llenguadiversitatsabem, científicament i tot, que ens fa més oberts, més sensuals,més savis i més saludables.

Biel MesquidaEscrit a Telloc, Mallorca,Illes Balears, Països Catalans.Setembre 2006

BIEL MESQUIDA

23Gustau Muñoz(València, 1951)Economista, assagista i traductor de l’alemany. És director de publicacionsperiòdiques de laUniversitat de València,d’on és professor, i cap de redacció de les revistesEspill i Pasajes. És coeditor de la revistaTransfer, publicada perl’Institut Ramon Llull,i de Caràcters. Revista de llibres. Ha publicatestudis d’història delpensament i volums sobreMarx, Rosa Luxemburg,Rudolf Hilferding, MaxStirner i Joan Fuster. El seu darrer llibre,del 2006, és Herènciad’una època.

Leipzig, 22 de març del 2007CONFERÈNCIA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ DE L’AVANÇ DEL PROGRAMA DE LA CULTURACATALANA COM A CONVIDADAD’HONOR A LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT

En l’auditori de l’estand de l’InstitutRamon Llull a la Fira del Llibre de Leipzig—en la qual es desenvolupà unprograma específic d’activitats literàries,teatrals i musicals—, va tenir llocaquesta segona conferència de premsa,en la qual es presentà el preprograma de la cultura catalana a Frankfurt 2007.

Hi van intervenir Juergen Boss, directorde la Fira del Llibre de Frankfurt; Josep Bargalló, director de l’InstitutRamon Llull i Anna Soler-Pont,comissària del projecte Frankfurt. Hi fou present el president de l’Institutd’Estudis Baleàrics.

Gustau Muñoz hi va pronunciar el discurs titulat Dues paraules sobre la cultura catalana avui.

25

La literatura i, més en general, la cultura catalana és una grandesconeguda. És fins a cert punt lògic que siga així, però no ésjust i sobretot no té sentit. Caldria posar-hi esmena i esperemque l’acció coordinada de moltes persones i el context de projecció exterior que es concretarà enguany, l’any 2007, al voltant de la Fira del Llibre de Frankfurt marcaran un punt d’inflexió.

Fóra ben fàcil fer ací una presentació i l’apologia i explicació dela llengua i la cultura catalanes. Hi ha fets i raons a bastamentper fer-ho. L’aventura del català és una història d’esforç i de lluitaper sobreviure, de dificultats i de resistència, però també unahistòria reeixida.

Amb una gran història al darrere, amb una època d’esplendormedieval entre els segles XIII i XV, i després amb moments d’e-clipsi i de represa, la literatura i la cultura catalanes han donatmostres d’una voluntat fèrria de persistència, malgrat els desas-tres històrics, i en primer terme la pèrdua de les institucionsd’autogovern. La cultura catalana ha sobreviscut a intents moltseriosos d’esborrar-la.

El darrer, molt recent i funest, fou la dictadura del generalFranco, que eliminà el català com a llengua pública, la prohibíi l’atacà en tots els fronts. Un episodi especialment greu perquè coincideix amb l’època d’eclosió dels moderns mitjansde comunicació de masses i el canvi social consegüent. Senseun Estat propi que l’hagués defensada i sotmesa a tan dures proves històriques, la cultura catalana no ha tingut el reconei-xement públic que li hauria pertocat o que hauria sigut raona-ble. I ha sobreviscut gràcies a la tenacitat de successives gene-racions i a l’arrelament social i polític d’aquesta voluntat de

DUES PARAULES SOBRE LA CULTURA CATALANA AVUI

26

persistència, en primer terme a Catalunya, i també al fet d’ha-ver comptat amb una gran ciutat moderna com Barcelona.

Però jo voldria parlar sobretot del present, tot i que no podemoblidar un passat que explica el que som i ens condiciona. Lacultura catalana disposa d’uns deu milions de parlants i ambuna activitat i vitalitat en tots els camps que pot resultar esba-laïdora en vista del procés històric ple de daltabaixos que ha tra-vessat. Compta amb una gran tradició literària i d’altra bandaés una cultura molt oberta, com ho demostra el fet del gran nom-bre de traduccions que ha dut i du a terme, des dels clàssics grecsi llatins a les grans obres de la literatura universal i la produccióinternacional actual.

És una cultura bastant sorprenent. Com bé saben, la culturacatalana s’estén per diversos territoris, en més d’un Estat, i inclouCatalunya, València i Balears, una part d’Aragó, l’Estat indepen-dent d’Andorra, Catalunya Nord, a França, i la ciutat de l’Alguer,a l’illa italiana de Sardenya. Té una situació variable segons elsterritoris, que són diversos, però en síntesi es pot dir que des defa trenta anys el català ha tornat a ser una llengua pública enplenitud d’usos i funcions, compta amb una forta presència aca-dèmica, és llengua de l’administració, de l’escola, de les univer-sitats, dels mitjans de comunicació, i és el vehicle, l’instrumentd’una literatura molt important.

La literatura actual pot recolzar en una tradició contemporàniade gran riquesa expressiva. Malgrat els esdeveniments políticsno hi hagué cap estroncament en la continuïtat de la literaturades de la Renaixença del segle XIX. I vull remarcar aquest fet: lacultura catalana és un fet viu, amb presència en tots els camps,s’hi incorporen sempre nous autors joves, i gaudeix d’una inter-

27

relació constant entre autors i públic. També hi ha certamentproblemes, semblants en part als de les altres cultures mitjanesi petites d’aquest món.

Tenim poetes, novel·listes, autors teatrals, i tenim també assa-gistes, pensadors, i tota la gamma d’estudiosos en els diversoscamps del saber que fan servir el català per al seu treball. Voldria fer un esment especial a la força i la importància del’assaig en català, que s’interessa pels diversos matisos de lacondició humana i pels problemes del món actual, però que téalguns punts forts en la reflexió sobre nació i identitat, per unabanda, i en l’assaig estrictament literari per una altra. Tambéalgunes disciplines com la sociolingüística o la història hau-rien de ser esmentades com a fonts de la producció assagísticaen català.

L’assaig en català compta amb tres gran referents contempo-ranis, Eugeni d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. Aquests són tresdels més importants escriptors de la literatura catalana, i totstres van conrear l’anomenada “literatura d’idees”. Això ja voldir alguna cosa. Al seu costat hi ha tota una sèrie d’assagistesdestacats com ara Agustí Calvet (Gaziel), Josep Ferrater Morao també Josep Maria de Sagarra, entre altres. Es tracta d’unatradició magnífica i en part amagada, com tants altres aspec-tes de la cultura catalana, que bé podria ser d’un considerableinterès. Per exemple, a hores d’ara comptem amb una certa proliferació de dietaris, d’autors que plasmen la seua experièn-cia vital i literària, i la seua reflexió, en pàgines lligades al pasdel temps, i que configuren un testimoniatge literari i humà,però també social i polític, de primera importància. Gosariadir que aquesta part de la literatura catalana (lligada també,d’altra banda, als grans models europeus, d’André Gide a

GUSTAU MUÑOZ

28

Thomas Mann) podria ser una gran descoberta. Tanmateix, nos’esgota ací el panorama de l’assaig en català, com a camp detensió entre la reflexió, l’erudició i la literatura. Avui el pensa-ment a partir de les ciències socials i naturals, que tracta derelacionar esferes de l’experiència i de projectar una indagacióen termes intel·ligibles, compta també amb una important pre-sència en català.

Jo vinc del País Valencià, una de les gran àrees històriques de lallengua catalana. En el nostre cas la incorporació moderna i méscompacta a l’esforç de recuperació cultural és més tardana,podríem fixar-la en els anys seixanta del segle XX, tot i que laRenaixença del segle XIX fou compartida també pels valenciansi que hi ha precedents importants als anys trenta. Tenim pro-blemes específics, dificultats especials. Però el gruix d’escriptors,professors, autors i públic convida a l’optimisme. A València hiha hagut sempre tradició poètica en català, que arrenca del granclàssic medieval, Ausiàs March. Les darreres dècades tornem acomptar també amb un bon nombre de narradors, que hono-ren la tradició inaugurada amb la gran novel·la medieval cata-lana Tirant lo Blanch, obra d’un altre valencià, Joanot Martorell.I finalment comptem amb un nombre creixent d’assagistes quetracten de posar a punt idees, interpretacions i anàlisis amb unagran preocupació per la forma, per l’estil literari. La complexi-tat dels problemes d’una societat en transformació, creixent-ment multicultural, socialment i ecològicament fràgil peròalhora amb grans possibilitats, sol·liciten un esforç suplemen-tari d’audàcia i de lucidesa.

La cultura catalana és un món en ella mateixa. Té espais i cam-bres amagades, històries i realitats molt poc conegudes, o nogens. Pot donar moltes sorpreses, com ja he dit.

29

Podria assenyalar, per exemple, que l’illa de Mallorca és un indretespecialment literari, amb una tradició novel·lística en catalàd’una riquesa extraordinària i que presenta semblances, enaquesta condició d’illa literària, amb Sicília.

O podria esmentar el cas de les revistes culturals catalanes, tes-timoni d’una singular vitalitat intel·lectual.

Però sobretot cal parlar dels veritables protagonistes, els autorsi els seus llibres, els d’avui i els d’ahir, les desenes de poetes,novel·listes i assagistes que conreen la llengua catalana i que con-templen i expressen el món a partir de la nostra condició con-creta, però sobretot a partir de la seua individualitat irreductible.

És tot un capítol de la literatura europea que, sens dubte, val lapena no perdre’s. Descobrir la cultura catalana, els ho ben asse-gure, serà una aventura, tan interessant com la de la mateixa cul-tura catalana, que ve de lluny, que ha superat proves molt duresperò que ací està: plena de vitalitat, moderna, suggeridora, obertaa tots els vents del món.

Gustau Muñoz

GUSTAU MUÑOZ

31Imma Monsó(Lleida, 1959)Escriptora i professora de francès. Va fer estudisd’especialització enlingüística aplicada a lesuniversitats d’Estrasburg i Caen. El 1996 publicà el seu primer recull de contes, Si és no és,i la seva primera novel·la,No se sap mai. El seudarrer llibre, Un home de paraula, del 2006,ha obtingut un notableèxit de crítica i de vendes,tant en català com en els altres idiomes alsquals ha estat traduït,entre els quals l’alemany.Ha estat guardonada ambdiversos premis, com arael Prudenci Bertrana i el Salambó.

Frankfurt, 13 de juny del 2007CONFERÈNCIA DE PREMSA DE PRESENTACIÓ DEL PROGRAMALITERARI I ARTÍSTIC DE LA CULTURACATALANA COM A CONVIDADAD’HONOR A LA FIRA DEL LLIBRE 2007

A la Literaturhaus de la ciutat de Frankfurt, va tenir lloc la tercera deles conferències de premsa a Alemanya,aquest cop per presentar ja el programaliterari i artístic de la presència de lacultura catalana com a convidadad’honor a la Fira del Llibre, amb una altaparticipació tant de premsa catalanacom alemanya.

Hi van prendre part Juergen Boss,director de la Fira del Llibre; Josep Bargalló, director de l’InstitutRamon Llull; Antoni Comas, presidentdel Gremi d’Editors de Catalunya; Lluís Pagès, president de l’Associaciód’Editors en Llengua Catalana i Anna Soler-Pont, comissària delprojecte Frankfurt. Hi foren presentsdelegacions del Govern d’Andorra i els ajuntaments de Perpinyà i l’Alguer.

Imma Monsó hi va pronunciar el corresponent discurs de presentacióde la literatura catalana

33

Senyores, senyors,

Vull agrair en primer lloc l’honor que els organitzadors de laFira heu fet a la cultura catalana amb aquesta invitació. Vullagrair igualment l’honor que se m’ha fet en demanar-me que,com a escriptora, representi en aquest acte els meus companys.Però als escriptors no ens acostuma a agradar que algú altreparli en el nostre nom. Per aquesta raó, em guardaré molt deparlar des d’una primera persona del plural o d’utilitzar expres-sions com ara “nosaltres, els escriptors catalans”, perquè par-lar en nom d’un “nosaltres” em sembla més pretensiós i fal·laçque no pas parlar en nom propi. A més a més, ¿existeix aquest“nosaltres”?

Com a escriptors catalans, ¿som essencialment perifèrics i és aixòel que ens defineix? ¿Ens sentim fonamentalment influïts per latradició de la literatura que s’ha fet al nostre territori? ¿O bé allòque ens defineix és el fet d’escriure en una sola llengua, el català?Intentaré glossar el que entenc per literatura catalana dient perquè no em quadra cap d’aquestes definicions.

No tots vivim de la mateixa manera les relacions entre centre i perifèria

Començaré per la qüestió de la perifèria. Formo part d’una d’a-questes cultures anomenades “perifèriques”, amb tot l’embolicque això suposa en l’actual món globalitzat on tota perifèria ésperifèria respecte d’un centre que, alhora, és perifèria d’un altrecentre. Ser escriptora catalana significa això. I ho sé perquè ennombroses ocasions, arreu del món, m’han convidat a partici-par en diàlegs i taules rodones per discutir durant intermina-bles hores, amb escriptors de diferents perifèries, sobre què sig-

34

nifica escriure des de la perifèria. Que jo recordi, mai no hemaconseguit arribar a cap conclusió satisfactòria. Però el que sírecordo és que, sovint, els escriptors perifèrics acostumem a ten-yir el discurs d’un cert victimisme: som, en molts aspectes, víc-times del poder d’un “centre”, i per tant, estem sotmesos a for-ces centrípetes i centrífugues que, o bé ens atrauen finsassimilar-nos o bé ens expulsen sense deixar-nos anar del tot.

Tenen raó, els escriptors catalans que esgrimeixen greuges: laliteratura escrita en català ha sofert interferències greus i adver-sitats de tota mena. La llengua catalana, una llengua amb gai-rebé mil anys de vida i que actualment parlen més de vuitmilions de ciutadans, ha passat per períodes de silenci i derepressió, el darrer dels quals, les acaballes del franquisme, hemviscut els escriptors de la meva generació. Hem hagut i hem desuperar una sèrie d’obstacles per a la difusió de la nostra obraperquè molts dels mecanismes que fan arribar les obres arreudel món passen pel filtre de l’Estat, i el nostre Estat és al cen-tre, no a la perifèria.

En fi, els greuges són reals, i aquells a qui agrada cultivar l’obs-cura flor del ressentiment es dediquen a tenir-ne l’inventarisempre al dia.

Però jo parlo com a amant de la literatura, i per a un amant dela literatura, jo diria que no hi ha res més avorrit que obstinar-se a viure de les rendes que genera el victimisme. Arreu del mónhe vist com els escriptors de les diferents perifèries fan una lite-ratura plena de vida i saben treure els millors rendiments de lesforces que els arrosseguen cap a un cantó o un altre. Al meupaís, també som molts els escriptors que no sentim la pressiódel centre com una pesada llosa per a la nostra feina. Una llosa

35

que no ha impedit construir una sòlida tradició literària queactualment s’ensenya a moltes universitats del món.

Als perifèrics ens agrada pensar com hauria estat, de gran, la nos-tra literatura si haguéssim estat al centre. Sens dubte, hauria estatdiferent. Per bé i per mal. Perquè com que la cultura sempre s’hafet amb individus que lluiten obstinadament contra una realitatque se’ls vol imposar des de fora, gràcies a les condicions adver-ses i als individus lluitadors tenim noms tan interessants com elsde la literatura de l’exili. ¿Tindríem la gran obra de Mercè Rodo-reda si ella no hagués decidit transformar la melancolia de l’exilien literatura? ¿Hauria estat igual la intel·ligent ironia de Pere Cal-ders (l’empremta del qual es pot veure clarament en la importantobra de Quim Monzó) si no hagués estat impregnada del Mèxicon va anar a viure per fugir del règim opressor? I, per parlar d’unautor que connecta plenament amb les noves generacions: ¿seriael mateix el nítid estil incisiu de Sergi Pàmies si no hagués nas-cut a París i hagués estat criat allà?

No tots ens sentim fills d’una mateixa tradició

La nostra realitat és múltiple i ho és cada cop més. Igual que passaarreu, al nostre territori les relacions són transculturals, i les iden-titats que ens incorporem són, any rere any, més nombroses. Aixòno vol dir, atenció, que la nostra sigui o hagi de ser una literatura“cosmopolita”, horrible paraula: cosmopolita és l’individu quesent el món com ‘casa seva’. I el món no és una llar, un no pot“sentir” el món, entitat massa abstracta i massa freda, un no potestimar el món. I la literatura és una qüestió d’amor. Doncs bé,els amors i fílies que han fet la literatura catalana tal com és sónmolt diversos. Ja només limitant-me al que ha passat a partir delfinal de la dictadura, les coses són força complexes:

IMMA MONSÓ

36

Hi ha escriptors que se senten més profundament marcats perla literatura del centre, fins al punt fins i tot d’escriure en caste-llà gran part de la seva producció, cosa que ens ha donat nomstan coneguts com Terenci Moix o Manuel Vázquez Montalbán.A la inversa, hi ha escriptors que, havent nascut a Aragó, fora deCatalunya, escriuen en català, com és el cas dels escriptors de laFranja, que des de Jesús Moncada fins a Mercè Ibarz ens handonat llibres esplèndids.

Hi ha escriptors que ni tan sols han nascut a l’Estat espanyol, sinóa la Catalunya Nord que forma part de l’Estat francès i se sentenmés a gust escrivint en català i formant part d’aquesta tradició.

Hi ha escriptors que, justament de la tradició francesa hem rebutuna empremta important: i ens ha marcat més el centre del paísveí que no pas el centre de l’Estat espanyol: som molts els narra-dors que portem la profunda empremta de la cultura francesa,que en un moment donat va significar un alè de llibertat i d’airefresc inestimable per als escriptors catalans.

Hi ha escriptors de les Illes Balears i escriptors valencians, perquèla realitat dels Països Catalans té una complexitat que va mésenllà del Principat i, des de Joan Fuster fins a Llorenç Vilallonga,la literatura d’aquests territoris ens ha donat obres magnífiques.

Com veieu esmento noms únicament per exemplificar fins aquin punt la nostra literatura és múltiple: a aquells que busquinnoms en el meu discurs, els diré que ben segur que m’he oblidatdels millors.

En els darrers quinze anys, les influències s’han multiplicat ver-tiginosament i donen pas a una diversitat encara més gran. Hi

37

haurà joves generacions que escriuran des d’una realitat roma-nesa o marroquina o russa que es fondrà amb la catalana i esperoque, com hem fet fins ara, continuem vivint aquesta realitat plu-ral com una riquesa més que com un obstacle, perquè els cata-lans sempre n’hem sabut molt, de no endurir els conflictes finsa l’extrem i, pel que fa als escriptors, lluny de resultar empobri-dora, el contacte volgut o forçat amb altres cultures ha multi-plicat els referents del nostre imaginari.

No tots pensem que la llengua sigui l’element que ensuneix per damunt de qualsevol altre

La llengua és la nostra eina, és clar. Naturalment que és l’ins-trument que fa servir l’escriptor, el que fa que soni la seva veu.Però quan sento a dir que allò que uneix un grup d’escriptorsperifèrics és, per damunt de tot, la llengua, em fa el mateixefecte que si sentís a un trompetista afirmar que allò que l’uneix a d’altres trompetistes és, per damunt de tot, l’amor ala trompeta, en comptes de l’amor a la música. Si a un trom-petista li sento dir això, com a usuari de la trompeta em sem-blarà molt correcte. Però com a músic, em semblarà, com amínim, sospitós.

Jo sóc escriptora catalana, de Lleida (que és, per cert, la perifèriade Barcelona). Però en un moment donat puc sentir més afini-tats amb un escriptor canadenc o mexicà o gallec que amb unde català. I penso que això mateix poden dir molts dels meuscol·legues catalans. Jo vaig rebre l’educació primària en castellàcom gairebé tots els nens a les darreries del franquisme, a lavegada vaig rebre l’alè de la cultura francesa que va obrir fines-tres a les ments de molts de nosaltres per on entrava l’aire fresc,vaig descobrir la literatura anglosaxona quan era jove i em va

IMMA MONSÓ

38

marcar… I és aquesta combinació sumada a tantes altres troba-des felices o adverses el que fa de mi una escriptora catalana.

Escric en català, i no he de justificar l’evident importància d’unallengua amb gairebé mil anys d’història i més de vuit milions deparlants. És la llengua amb què els meus pares em van fer conèi-xer el món, i era per a ells l’única llengua de què disposaven. Elmeu pare i el seu van sofrir repressió per defensar-la; la mevamare, d’un poble molt petit, anava a escola en català i s’haviad’enfrontar als examinadors un cop l’any en una llengua quemai no sentia parlar. Escric, doncs, en català, perquè m’estimola llengua.

Però el meu no és un amor incondicional. No hi crec, en elsamors incondicionals, ni tan sols dins d’una parella. Si canvienles condicions, és lògic que l’amor canviï. Com a escriptora, m’es-timo la meva llengua sota la condició que els continguts quevehicula bullin d’idees i d’interès. Per damunt de l’amor a la llen-gua, hi ha l’amor a la paraula, que és el lloc on habiten les idees,l’únic lloc on tots els escriptors segurament coincidiríem; i posantun excessiu èmfasi en la llengua, es corre el risc que les idees rare-gin o es facin rígides.

Tots els que escrivim en català hem renunciat a alguns dels pri-vilegis que suposa escriure en una llengua poderosa. Però pot-ser n’hem tingut d’altres… Per tant, crec que no se’ns ha de donarres que no ens mereixem: la literatura, o és universal o no és res,i la nostra literatura ho és i ha d’aspirar a seguir-ho sent.

Tanmateix, se’ns convoca sota una etiqueta, i és de tota cohe-rència: sense etiquetes no hi hauria mercat, no hi hauria fires.Però els escriptors tenim la responsabilitat de mirar sempre més

39

enllà de les etiquetes nacionals. Perquè em sembla que ens diri-gim cap a un món on la preocupació més petita serà si hem declassificar els llibres per la llengua en què estan escrits. Ens diri-gim a un món on els llibres aviat els classificarem per l’alçada,pel pes, o fins i tot pel color (algunes grans superfícies ja ho fan).Cada cop més i en tots els àmbits, estem polvoritzant els con-tinguts i deixant només les closques.

Habitem en un món de moltes presses i els paquets etiquetatsfaciliten molt les coses. Però la literatura fa de mal etiquetar,perquè cada bon llibre que obrim ens està dient: “Les coses sónmés complicades del que us penseu, defugiu les respostes fàcilsi ràpides…”

Per això, com a escriptora, espero no haver contribuït, ambaquest discurs, a consolidar cap etiqueta. Espero no haver con-tribuït a aclarir el panorama, perquè sovint això vol dir simpli-ficar-lo fins a la falsedat. Les situacions complexes requereixenidees complexes, i és obvi que no habitem un univers senzill. Alsorganitzadors, als polítics, als editors, als periodistes i als pro-gramadors acadèmics, els correspon intentar classificar-nos endiferents paquetets, perquè si no els seria gairebé impossible ferla seva feina avui dia. Als escriptors ens toca fer tot el possibleper sortir dels paquetets i per desembolicar-los. Hi ha escriptorsque s’han escapat del paquet i no vindran a la Fira. Altres, inten-tem fer-li un forat. Que cadascú, doncs, faci la feina que li per-toca (o que li toca), vosaltres i nosaltres, amb el màxim d’entregapossible, de cor, i de cap.

I només vull afegir una darrera cosa breu sobre el sentit que pottenir avui dia fer aquesta feina, la dels que empaquetem i la delsque desempaquetem.

IMMA MONSÓ

40

Aquesta és una fira que ha tingut sempre vocació de dedicar-seal que jo anomeno el “llibre de llegir”. Perquè, com sabem, hi hallibres, que més que de llegir són fenòmens destinats a produirmacroesdeveniments. Però afortunadament encara hi ha moltsllibres destinats a ser llegits i pensats i repensats, dels quals el lec-tor pot sortir fascinat pel singular experiment d’haver entrat enuna ment aliena. Però tot fa sospitar que en el futur el contingutdels llibres vagi disminuint gradualment, fins que arribi elmoment que els hàgim de farcir amb algun objecte regal, comara un clauer. El llibre-de-llegir és una criatura discreta: No cridaencara que contingui esgarips de dolor, no retruny encara queestigui ple d’ira, ni riu amb sonores riallades encara que estiguiple d’humor. Si ningú no l’obre, romandrà tancat, al seu racó,clos, desconegut. No s’imposa a l’oïda com la música ni a la vistacom un gran quadre. El seu contingut només es desplega davantels ulls àvids d’un lector que decideix, en un moment donat, fer-lo riure, plorar, o cridar. I fins i tot llavors, només riu, crida oplora en el cap d’aquest únic lector. El seu atractiu no és crida-ner. I aquí hi ha molt de la seva grandesa, però també hi rau elseu perill d’extinció. Correspon a molts dels que estem aquí serdelicats amb aquest artefacte delicat si volem que sobrevisqui. I correspon als escriptors catalans, siguin quins siguin i comsiguin, fer llibres que siguin caixes plenes d’eines per al futur.

És possible que als escriptors més o menys avesats a un discurscrític ens sembli que això de lluitar contra les etiquetes és ja untòpic, estem farts de sentir-ho, i tota l’estona mentre preparavaaquest discurs pensava en la frase del suís Friedrich Dürrenmatt,aquella que diu: “Quins temps aquests, que hem de lluitar perallò que és evident!” —la qual cosa prova que els temps, per alsescriptors, sempre han consistit a picar en ferro fred per acabarfent, amb sort, un petit bony.

41

Es parla molt del desastre climàtic: personalment, l’amenaça del’homogeneïtat de pensament i el còmode però sinistre grega-risme de la nostra humanitat actual, em fan més por que l’escal-fament del planeta. Si compartiu aquest temor per damunt dequalsevol altre, llavors convindreu amb mi que, en un món comaquest, la narrativa, l’assaig filosòfic i la poesia tenen avui, mésque mai, un paper decisiu.

Imma Monsó

IMMA MONSÓ

INTERVENCIÓ EN LES “JORNADESSOBRE MULTILINGÜISME A LESCIUTATS EUROPEES” A HAMBURG

MÒNICA BARRIERAS

45Mònica Barrieras(Barcelona, 1973)Filòloga, és tècnicasuperior de recerca al Departament deLingüística General de laUniversitat de Barcelona i membre del Grup d’Estudide Llengües Amenaçades(GELA). Ha dut a termeestades d’investigació a laGuaiana Francesa, acollidaper l’Institut de Recherchepour le Développement,i a Surinam. Ha publicatestudis i material didàcticsobre diversitat lingüísticai llengües i migracions. Va participar enl’elaboració de l’exposicióLes llengües a Catalunya,presentada a Barcelona el 2005.

Hamburg, 4 d’octubre del 2007PRESENTACIÓ DE LES PROPOSTES DEL GELA A LES “JORNADES SOBREMULTILINGÜISME A LES CIUTATSEUROPEES”

Organitzades per la Universitatd’Hamburg, l’Institut Ramon Llull i elGELA, el dies 4 i 5 d’octubre tinguerenlloc les “Jornades sobre multilingüismea les ciutats europees: conviure senserenunciar a la diversitat”, en el contextdel projecte general Frankfurt 2007. Hi participaren professors i professoresd’universitats alemanyes i dels diversosterritoris de parla catalana.

Mònica Barrieras hi intervinguépresentant les propostes del Grupd’Estudi de Llengües Amenaçades pel que fa a la nova diversitat lingüísticade Catalunya.

47

Les propostes del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades(GELA)

Durant tot el segle XX Catalunya ha estat un país fonamental-ment receptor d’immigració —tot i que també ha generat uncert nombre d’emigrants i exiliats. L’evolució de la poblacióil·lustra força bé aquest fet: si el 1900 hi havia dos milions d’ha-bitants, actualment en som més de set. Només entre 1950 i 1975van arribar a Catalunya un milió i mig de persones procedentsd’altres zones de l’Estat espanyol. L’arribada d’un nombre tanelevat de població castellanoparlant i el fet que s’esdevinguésdurant la dictadura franquista, que va implicar la persecucióde la llengua catalana i una eliminació del seu ús en totes lesesferes de la vida pública, són factors que van determinar lamanca d’integració lingüística de la major part de la poblacióimmigrada, a diferència del que havia passat històricament finsaquell moment. La primera generació, en general, no va apren-dre català i, pel que fa a les segones i terceres, trobem tot el ven-tall possible d’opcions lingüístiques, tot i que hi predomina l’úshabitual del castellà. Si la llengua castellana ja era present encerts àmbits de la societat catalana des de feia segles, per pri-mera vegada s’estén al carrer. Es consolida el famós «bilin-güisme» de la societat catalana.

En el pas del segle XX al XXI Catalunya està tornant a experimen-tar una gran onada migratòria. En menys de deu anys, entre 1998i 2006, la població catalana ha augmentat en un milió de perso-nes. Actualment hi ha uns 673.000 estrangers amb targeta oautorització de residència a Catalunya, als quals caldria sumarels que no tenen la situació legal regularitzada i els que ja hanobtingut la nacionalitat espanyola. Totes aquestes persones, pro-vinents ara d’estats d’arreu del món, han incorporat un gran

MULTILINGÜISME A CATALUNYA: CONVIURESENSE RENUNCIAR A LA DIVERSITAT

48

nombre de llengües als nostres pobles i ciutats. El paisatge lin-güístic ha canviat dràsticament en molt pocs anys: del bilin-güisme hem passat ara al multilingüisme.

Catalunya concentra gran part de la població estrangera presenta l’Estat espanyol, on el fenomen de la immigració ha estat méstardà que al conjunt dels països europeus, però extraordinària-ment ràpid i intens. Aproximadament el 22% dels més de tresmilions d’estrangers residents a l’Estat es troba a Catalunya. La taxa d’immigració a l’Estat espanyol se situa prop del 10%; lataxa d’immigració a Catalunya se situa prop del 13% i a la ciu-tat de Barcelona és del 15,6%.

Per orígens, la comunitat marroquina és i ha estat des de l’inicidel fenomen migratori a Catalunya la majoritària (180.569).Recentment, tot just en els darrers tres o quatre anys, s’ha pro-duït una arribada molt significativa de població llatinoameri-cana, sobretot procedent de l’Equador, Colòmbia, Perú o Bolí-via (total: 220.244). Altres comunitats destacades, de més dedeu mil persones, són la romanesa (31.081), la ucraïnesa(10.524), la gambiana (13.849), la senegalesa (10.236), la xinesa(31.055), la pakistanesa (18.676), etc. Cal dir, però, que les dadesexperimenten variacions importants en períodes breus detemps: en menys d’un any, per exemple, la població d’origenlituà a Barcelona ha crescut un 72,5% en termes relatius i la d’origen nepalès un 53%.

El multilingüisme a Catalunya

Ara fa uns quants anys el Grup d’Estudi de Llengües Amenaça-des (GELA) es va proposar investigar sobre la nova realitat lin-güística del país. Ens vam adonar que la percepció general subes-

49

timava molt la nova diversitat lingüística: els càlculs que solienaparèixer als mitjans de comunicació establien unes 70-80 llen-gües, pràcticament el mateix nombre que el nombre d’estats d’onera originària la població immigrant en aquell moment. És a dirque els recomptes es basaven únicament en les llengües oficialsdels estats.

Així doncs, ens vam proposar mostrar la diversitat real: cercarles llengües parlades a Catalunya. Òbviament, no preteníem ela-borar una llista completa i exhaustiva, tasca pràcticament impos-sible, sinó fer visible la gran diversitat lingüística present al nos-tre país, no tan sols la més evident, l’oficial; conèixer millor, endefinitiva, el nou paisatge lingüístic del país.

En el transcurs de la nostra recerca, basant-nos fonamentalmenten els països d’origen de la població immigrada, en la diversitatlingüística d’aquests països i en les llengües que anàvem identi-ficant, vam establir la hipòtesi que a Catalunya es deuen parlarunes 300 llengües. Fins ara, i des del moment que vam comen-çar a buscar parlants, n’hem trobat 250. Evidentment són xifresorientatives, aproximacions al que pot ser la realitat, que, comhem dit, és força canviant. En el transcurs de la nostra recerca,per exemple, vam conèixer dos artesans shuar que es dedicavena la venda ambulant, però quan vam voler fer les gravacions jano els vam poder localitzar. No sabem si són encara a Catalunyao si hi ha altres parlants de shuar.

Tot i que es tracti de xifres tot just aproximatives, cal dir que s’a-llunyen molt dels resultats obtinguts a partir de les enquestesen centres escolars de sis ciutats europees dutes a terme dins elMultilingual Cities Project, en què trobem entre 50 i 90 llengüesper ciutat; a Madrid, 56, i a Hamburg, 88, per exemple.1 Un fac-

MÒNICA BARRIERAS

50

tor que podria tenir-hi algun paper és el context de totes duesrecerques, ja que bona part de la població immigrada els darrersanys no té fills o comença a tenir-los ara, perquè és fonamental-ment jove, o encara no els ha pogut dur al país d’acollida mit-jançant la llei d’agrupament familiar. Això és, si més no, el ques’esdevé a Catalunya. Les llengües d’alguns col·lectius, doncs, nosón encara presents en l’àmbit escolar. Pel que fa als resultats dela ciutat de Madrid, cal dir que concentra un nombre molt ele-vat de llatinoamericans, majoritàriament castellanoparlants,mentre que només hi trobem 1.027 pakistanesos censats davantels 18.676 de Catalunya, o 1.516 senegalesos davant els 10.236de Catalunya.

Trobar els parlants de totes aquestes llengües no ha estat unatasca senzilla, atesa la manca de qualsevol mena de dades ofi-cials, més enllà del país d’origen de la població immigrada. Elprimer que vam fer va ser recórrer a tota la xarxa de familiars,amics, veïns o coneguts dels membres de l’equip (i Déu n’hi doel resultat). Després vam adreçar-nos a associacions, centres cul-turals, restaurants, etc. Una gran part, però, va ser feina de carrer:voltar amb les orelles ben obertes i assaltar qualsevol personaque pogués parlar alguna llengua del món (cambrers, botiguers,vianants, venedors ambulants…). D’altres ens han arribat a tra-vés de contactes en escoles, instituts, a partir d’informants ques’han animat a investigar dins la comunitat de persones del seupaís, etc. Pel que fa a la informació sobre les llengües de signes,que hem inclòs també en el nostre inventari, ens la va propor-cionar la Federació de persones sordes de Catalunya (FESOCA).

La nostra llista fa evident que l’equació una llengua un estat (ésa dir, a Pakistan-pakistanès, o si en sabem una mica més, urdú,la llengua oficial) és falsa en la major part dels casos. Per exem-

51

ple, a les Filipines la llengua oficial és el tagal o filipí, juntamentamb l’anglès, però a Catalunya hem identificat parlants de pam-panga, ilocano, ayta (sorgoson), bicolano, cebuano, palawan cen-tral, etc. D’altra banda, es calcula que entre un terç i la meitatde la població marroquina a Catalunya té l’amazic com a pri-mera llengua i no pas l’àrab; molts pakistanesos són parlantsd’urdú, certament, però la comunitat parlant de panjabi és tambémolt important al nostre país. Semblava que difícilment troba-ríem llengües ameríndies, que els llatinoamericans presents alnostre país parlaven únicament espanyol i, en realitat, n’hemtrobat un bon nombre, algunes representades per molt pocs par-lants, com el tzeltal, el zapoteca o el mateix shuar, i altres que jaes troben entre les llengües més parlades al nostre país, com elquítxua o el guaraní. També hem trobat llengües que ni nosal-tres mateixos hauríem esperat trobar: com el rapanui, llenguaparlada per 2.500 persones a l’Illa de Pasqua, Xile (i també aTahití), o el sikkimès, parlat al Sikkim, un estat del nord de l’Ín-dia situat entre el Nepal i el Tibet.

A partir d’aquestes dades vam decidir fer una exposició divulga-tiva, que es va poder visitar durant els mesos d’abril i maig de2005 a la Universitat de Barcelona, i va iniciar després un cicled’itineràncies per Catalunya. En aquesta exposició mostràvemel nou paisatge lingüístic a Catalunya, aportàvem informacionsbàsiques sobre cadascuna de les llengües inventariades i oferíemtambé registres sonors d’un bon nombre d’aquestes llengües.Volíem, a més, fer evident el valor de les llengües i del multilin-güisme, i, molt especialment, explicar que la diversitat no ha deser vista com un problema sinó com una riquesa —encara quecertament aquesta nova realitat plantegi reptes importants. Enaquest sentit vam posar un èmfasi especial a donar a conèixerles iniciatives que s’estan duent a terme en diversos àmbits socials

MÒNICA BARRIERAS

52

per eliminar barreres i facilitar la convivència. Vam oferir visitesguiades per a escoles i vam preparar quaderns d’activitats per ala visita a l’exposició orientats a tres etapes educatives (primà-ria, secundària i batxillerat). Igualment vam organitzar un ciclede conferències durant el període en què l’exposició es va podervisitar a la Universitat de Barcelona i vam editar un catàleg ambarticles que aprofundeixen en alguns aspectes que no era possi-ble desenvolupar en un format d’exposició. Posteriorment envam fer dues versions reduïdes, una de petita per a centres d’en-senyament secundari i una altra de mitjana destinada a biblio-teques i centres cívics. També n’hem fet una versió adaptada pera aquestes “Jornades sobre multilingüisme a les ciutats euro-pees: conviure sense renunciar a la diversitat”, organitzades perl’Institut Ramon Llull, el Centre d’Investigació en Multilin-güisme de la Universitat d’Hamburg i el GELA.

Després de la nostra iniciativa s’han fet altres recerques sem-blants, d’àmbit local a Catalunya, per exemple a la ciutat deLleida, on es van identificar 67 llengües, i també a d’altres indretsde l’Estat espanyol, com el País Basc, on la Unesco Etxea, insti-tució a la qual hem prestat el nostre assessorament, n’ha inven-tariat prop d’un centenar.

La major part de les llengües que hem testimoniat tenen un nom-bre reduït de parlants (que, com hem dit, pot ser només una per-sona o una família). N’hi ha un cert nombre que són parladesper comunitats força més nombroses, encara que sigui molt difí-cil determinar-ne el nombre exacte de parlants. De manera apro-ximada, hem elaborat una llista més reduïda amb les llengüesque considerem que tenen comunitats més nombroses, les mésparlades d’entre totes les testimoniades, per adreçar-hi les nos-tres primeres actuacions.

53

En col·laboració amb Linguamón-Casa de les Llengües, estemelaborant una base de dades amb recursos sobre aquestes llen-gües, que preveiem anar ampliant per incloure-hi també la restade llengües inventariades. Es tracta de diccionaris, cursos, orga-nismes i mitjans de comunicació accessibles a través d’internet.L’objectiu és oferir als professionals o voluntaris que treballenen l’àmbit de la immigració i l’acollida, i també al públic en gene-ral, la possibilitat d’aprendre alguna d’aquestes llengües o d’ob-tenir-ne informació. Ara com ara, si algú s’interessa per una llen-gua com l’italià trobarà fàcilment un munt de dades, però si estracta d’una llengua com el mandinka probablement ho tindràmés complicat.

Encara en fase d’elaboració es troba el projecte de creació deguies d’acollida, és a dir, materials destinats a aquells col·lectiusprofessionals o d’altra mena que es relacionen amb persones aca-bades d’arribar al nostre país. L’objectiu principal és convertirl’acollida en un lloc de trobada on siguin perceptibles tant lesaportacions de la comunitat d’acollida com la dels immigrants.Aquests materials es concreten en unes fitxes corresponents aestats —atès que aquesta sol ser la primera dada identificativa—que inclouen informació sobre la realitat lingüística (llengüesque s’hi parlen, petit diccionari d’intercanvi, antropònims fre-qüents, manlleus d’aquestes llengües presents en el català, etc.).

Per què cal conèixer la nova diversitat lingüística?

A Catalunya, i a tot Europa, el present és ja multicultural i mul-tilingüe. Parafrasejant Emili Boix, podem dir que el somni impos-sible d’una societat compacta ha acabat definitivament,2 i la ges-tió de la diversitat ha esdevingut un repte important a l’Europaactual. Segons els resultats del Multilingual Cities Project, al

MÒNICA BARRIERAS

54

qual hem fet ja referència,3 actualment la proporció d’infantsque es troben a l’ensenyament primari a Europa que tenen unao més llengües familiars diferents de la llengua o llengües de lacomunitat on viuen se situa de mitjana entre un terç i més de lameitat del total.

Els models que ens ofereixen altres països amb una tradició mésllarga com a receptors de població immigrant, com ara França,ens mostren el greu risc d’exclusió, marginació i fractura social.Aquest model ha implicat una dràstica reducció del multilin-güisme, especialment en la segona i tercera generació descen-dent d’immigrants. Segons el nostre parer, aquesta reducció dela diversitat, l’intent d’uniformització, afavoreix la crisi d’iden-titat i el sentiment de desarrelament, tant respecte de la comu-nitat dels pares o els avis com respecte de la comunitat d’aco-llida, que sol donar-se en aquestes generacions.

D’acord amb autors com Skutnab-Kangas i Sánchez Carrión,creiem que en contextos caracteritzats per una pressió uniformit-zadora, els infants es veuen empesos a renegar de la cultura i lallengua dels seus pares, dels seus orígens, i a abraçar la llengua i la cultura de la comunitat d’acollida. La nova identitat, però, noés acceptada fàcilment per tothom. L’aprenentatge complet de lallengua dominant pot ser insuficient per permetre la integració,ja que sempre es poden fer servir altres elements per marcar el fillde l’immigrant, com l’aspecte físic, el cognom, el lloc de residèn-cia, etc. El camí de retorn a la identitat d’origen també està sovinttancat, entre altres motius per la manca de competència en la llen-gua d’origen. Cap de les dues identitats és, doncs, possible.

Considerem necessari, per tant, plantejar nous models de gestióde la diversitat present actualment a les nostres societats, basats

55

en el respecte per la identitat cultural i lingüística de la poblacióimmigrada. Creiem que és possible i desitjable conviure sensehaver de renunciar a la diversitat. Per això és important conèi-xer, entre altres aspectes, la nova diversitat lingüística. La llen-gua és una part important de la identitat de les persones, i obviar-la és negar aquesta identitat. Ens sembla que la convivència potser molt més difícil si partim de la negació del que l’altre és.

La percepció general de tota aquesta diversitat és, però, forçalimitada i simplificadora. Algunes llengües són ressaltades perpotents focus mediàtics i polítics, mentre que altres resten invi-sibles o incloses en grans paquets que amaguen llengües i iden-titats diferents. Els termes àrab, musulmà i moro, per exemple,poden designar igualment persones procedents del Magreb odel Pakistan; un armeni i un bielorús poden ser etiquetats coma russos o dins la categoria encara més vaga i àmplia d’eslaus.Aquest desconeixement, practicat desacomplexadament, no ésgaire ben rebut en canvi quan se’ns aplica a nosaltres mateixos—els catalans, en aquest àmbit, hi tenim força experiència.

Ja hem fet referència a la representació limitada de la diversitatlingüística als mitjans de comunicació catalans. La mateixa limi-tació mostra l’estudi sobre les representacions lingüístiques d’a-lumnes de quatre centres de secundària de Catalunya dut a termeel 2004 per Pere Comellas, membre del GELA.4 Les enquestesrevelen la poca relació entre la percepció de les llengües i lesdimensions de la comunitat de parlants al nostre país. Les llen-gües més citades són l’anglès i el francès, seguides per l’àrab (toti que també trobem entre les deu més citades el marroquí), elxinès i el japonès. Cap dels enquestats cita una llengua amerín-dia pel seu nom, tot i que dos fan referència al sud-americà, inomés en tres enquestes hi ha el nom d’alguna llengua africana,

MÒNICA BARRIERAS

56

el suahili i el haussa. La identificació entre llengua i Estat es tra-dueix en respostes com «pakistanès», «austríac», «brasiler»,«senegalès» o «nigerià».

Dels 26 alumnes enquestats en un institut del barri del Raval deBarcelona, només 2 fan constar l’urdú i tres més consignen el«pakistanès». Cap d’ells cita el panjabi, el paixtu o alguna altrallengua del Pakistan, la qual cosa és força sorprenent, ja que n’hiha prou de voltar una estona pels carrers pròxims a l’institut perconstatar la presència d’una comunitat pakistanesa nombrosai arrelada al barri. Igualment curiós és el cas de la immigració de l’Àfrica subsahariana, un col·lectiu molt present als mitjans decomunicació a causa del fenomen dramàtic de les pasteres i elscayucos, però molt poc visible pel que fa a les llengües. Com hemvist, solament hi ha dues respostes de suahili i una de haussa, ales quals caldria sumar-ne dues més de «llengües africanes», duesde «nigerià» i dues de «senegalès», que si més no revelen unacerta consciència de la presència de llengües africanes, encaraque passades pel filtre estatalista. Ara bé, els residents censats el2004 amb passaport de Kenya eren només 65, mentre Tanzàniani tan sols apareix a la llista de països de forma individualitzada.I encara que hi sumem Sud-àfrica (amb 107 persones) o la Repú-blica Democràtica del Congo (amb 170), països susceptibles detenir parlants de suahili, la xifra continua sent molt baixa. Totplegat fa sospitar que el suahili és l’única llengua de l’Àfrica queels sona a aquests alumnes (potser per la pel·lícula El rei lleó).

La manca de visibilitat no parteix només de la nostra mirada,tanmateix. Algunes persones contribueixen a ocultar les sevesllengües, perquè als seus països no gaudeixen de cap mena deprestigi social i les perceben com un element de marginalització.La síndrome de l’oficialitat és molt comuna: persones procedents

57

de països amb una gran riquesa lingüística declaren conèixer tansols la llengua oficial de l’Estat. Aimares, quítxues o amazics obli-den esmentar les seves llengües a favor del castellà o de l’àrab.Molts d’ells ni tan sols creuen que allò que amaguen sigui unallengua. Si, de manera general, percebre reconeixement i respectevers la pròpia identitat lingüística i cultural en la societat d’aco-llida pot ser un factor important per a la integració, en el cas d’a-quests parlants probablement encara en major mesura.

És força significativa, en aquest sentit, la nostra experiènciadurant la recerca de parlants de llengües del món presents a Cata-lunya. En general la resposta va ser molt positiva: ens vam tro-bar molta gent agradablement sorpresa arran del nostre interèsper la seva llengua. Molts aportaven material de suport (llibres,mapes, música, fotografies), altres hi engrescaven amics o com-panys de feina, o s’oferien directament quan ens veien entrevis-tar una altra persona. Alguns ens han agraït la iniciativa i s’hanofert a seguir col·laborant amb nosaltres.

No cal dir que, més enllà del nivell simbòlic, el coneixement dela realitat lingüística és fonamental a l’hora de dissenyar i imple-mentar amb èxit projectes adreçats a l’acollida i la integració en àmbits com la traducció, l’escola, l’ensenyament d’adults, la sanitat, etc. N’és un bon exemple la col·lecció «Llengua, immi-gració i ensenyament del català», fruit d’un conveni entre laGeneralitat de Catalunya i la Universitat de Girona, i coordinatper Lluïsa Gràcia. Aquesta col·lecció es proposa familiaritzar la comunitat educativa amb les llengües dels immigrants a fique aquesta pugui entendre els problemes lingüístics que hand’afrontar els estudiants quan aprenen català. Cadascun delsvolums de la col·lecció és fruit d’un estudi de les llengües estran-geres no comunitàries més parlades a Catalunya i està destinat

MÒNICA BARRIERAS

58

a fer notar els aspectes lingüístics que poden afavorir o entor-pir l’aprenentatge del català.

Cal dir que, ara com ara les llengües d’immigració no han pene-trat en el currículum escolar oficial a Catalunya, a diferència delque s’esdevé en d’altres països europeus que han recorregut untram més llarg en la gestió de les llengües d’immigració.

L’alumnat d’origen estranger a les escoles catalanes va créixersignificativament en molt poc temps: durant el curs 1999-2000l’alumnat d’origen estranger a l’educació infantil, a l’educacióprimària i a l’educació secundària obligatòria representaven, per-centualment, l’1,76%, el 2,30% i el 2,38% respectivament; en aca-bar el curs 2005-2006, aquests percentatges eren del 8,05%, del12,48% i de l’11,94%. El que calia fer urgentment d’entrada eraproporcionar a l’alumnat d’incorporació tardana de secundàriael nivell bàsic de la llengua pròpia de l’ensenyament, el català.El curs 1998-1999 el Departament d’Educació va posar en fun-cionament, de manera experimental, els Tallers d’Adaptació Esco-lar (TAE), als quals van seguir a partir del curs 2004-2005 lesAules d’Acollida, amb l’objectiu d’acomplir aquesta funció.

Els darrers anys, atesa la demanda de molts pares i l’interès del’administració, han aparegut també nombroses iniciatives d’en-senyament de les llengües familiars dels alumnes en horariextraescolar, ja sigui dins la mateixa escola o en altres espais,com centres cívics, biblioteques, associacions, etc. El Departa-ment d’Educació ha elaborat un protocol sobre aquest aspecte,en el qual estableix que una de les seves línies d’actuació és la defacilitar que els nois i les noies de nacionalitat estrangera puguinconèixer les cultures i les llengües d’origen, com una manera mésde valorar el bagatge cultural i lingüístic que ens aporten a la

59

nostra societat, que, de ben segur, a més, també farà possibleuna millor acollida i una més gran cohesió social. Hi ha, perexemple, vuit centres escolars a Catalunya que, a iniciativa de laGeneralitat i subvencionades per la mateixa Generalitat, de formapionera a tot l’Estat, imparteixen classes d’amazic. La mesuras’emmarca en el Pla per la llengua i la cohesió social de l’admi-nistració autonòmica que té com a objectiu oferir als immigrantsdels col·lectius majoritaris classes de la seva llengua materna pertal de millorar la integració. El curs s’imparteix a quatre escolesde Vic, a Terrassa, a Barcelona, a Viladecans i a Mataró, i estanobertes a tots els nens i nenes, parlants d’amazic o no. Al col·legiRocafonda de Mataró segueixen les classes de moment setzealumnes procedents de diferents escoles de la ciutat: del total,dotze són amazics i els altres quatre, que són germans, són cata-lans d’origen gambià. Alguns pares i mestres també s’han inte-ressat per aprendre l’amazic, però de moment les classes nomésvan dirigides als infants de primària.

La Generalitat ofereix també classes d’àrab a cinquanta-dos cen-tres del territori català, a partir d’un conveni amb el Marroc, queaporta professors; i classes de xinès a vuit centres, a partir d’unconveni amb el consolat de la Xina. Hi ha la intenció d’ampliaraquesta mena de convenis amb el màxim d’estats possibles (comara Romania, Gàmbia, Rússia, Ucraïna, el Pakistan o Bulgària,per citar-ne alguns dels que aporten més alumnes).

Aquestes són algunes de les moltes iniciatives generades a Cata-lunya els darrers anys al voltant de la llengua i la immigració, i,de forma més general, per afavorir el coneixement i l’intercanvientre els nouvinguts i la societat d’acollida. El nombre i la inten-sitat d’aquesta mena d’activitats, tant des de les administracionscom des de la societat civil, sembla indubtablement vinculada a

MÒNICA BARRIERAS

60

l’especificitat lingüística de la societat catalana. Es tracta d’unpaís on es parla una llengua diferent de l’oficial a tot l’Estat, unallengua regional o minoritària segons la terminologia habitual,tot i que amb un nombre de parlants superior al d’altres llen-gües oficials d’estats europeus. Aquesta llengua és consideradael signe d’identitat principal del país i té una presència impor-tant en el debat públic. De fet el tema de la llengua ha estat desde fa anys molt present a Catalunya i l’arribada de la nova immi-gració ha tornat a generar reflexió i preocupació al voltant delfutur de la llengua catalana. Hi ha una percepció força estesaque el català no resistirà l’onada migratòria actual. I no li faltapas fonament: el castellà s’imposa de forma general al carrer coma llengua comuna i el català retrocedeix en molts àmbits públics.La gran presència de ciutadans castellanoparlants procedentsde l’Amèrica Llatina, molt poc receptius en general envers elcatalà, se suma al procés de castellanització provocat per l’onadamigratòria precedent. Els prejudicis lingüístics amb què arribenels immigrants, i els de la mateixa societat catalana, tampoc nohi ajuden. Encara en l’actualitat hi ha una tendència entre elscatalanoparlants a seguir la norma de convergència amb el cas-tellà, cosa que contribueix a invisibilitzar-nos i a donar la impres-sió que el català no és una llengua necessària.

L’opció general no ha estat, però, el desànim o la resignació. Desde tots els sectors de la societat han aparegut iniciatives desti-nades a promoure el coneixement, l’intercanvi, la participació itambé la difusió del català com una eina d’integració en la socie-tat catalana. El moviment no és unidireccional, ja que el conei-xement de la llengua i la cultura dels altres també hi té un paper.Moltes d’aquestes iniciatives es basen, de fet, en les relacionshumanes, l’apropament, la creació de vincles. En són un exem-ple les parelles lingüístiques organitzades pel Consorci per a la

61

Normalització Lingüística. Es tracta d’una experiència iniciadael 2003 per posar en contacte dues persones, una que ha arribata Catalunya recentment i està aprenent o vol aprendre català, iuna altra de catalanoparlant. El compromís que adquireixen lesdues parts és trobar-se un cop per setmana i parlar en català.Des dels centres del Consorci es fa un seguiment i s’organitzenactivitats complementàries. La idea que inspira el projecte ésque la transmissió d’una llengua a nous parlants perquè siguiefectiva ha de ser també afectiva. És a dir que cal un cert graud’adhesió i d’identificació de l’aprenent amb la comunitat lin-güística d’acollida.

Cal dir que el català funciona molt més eficaçment com a ele-ment integrador que una llengua dominant, el coneixement dela qual es considera una condició sine qua non i no implica elvalor afegit de la identificació amb el grup. Per contra, es pot dirque parlar català vol dir ser català. La potència identitària delcatalà és capaç de desactivar fins i tot la distància que pot impo-sar l’aspecte físic. El senegalès arribat fa quatre dies a Catalunyaque parla català és més català que una altra persona, per pàl·lidaque sigui, arribada fa un munt d’anys però que no diu mai unsol mot en català. Malgrat tot, a causa de les circumstàncies his-tòriques que ha patit la societat catalana, hi ha una forta ten-dència a parlar amb els nouvinguts en castellà per defecte, i finsi tot una certa resistència a fer-hi servir el català si no hi ha unacompetència i una voluntat clara de fer-ho per part seva, si mésno en algunes zones del país.

Més enllà d’aquesta potència integradora, hem pogut detectarun altre fenomen interessant entre parlants de comunitats lin-güístiques petites, minoritzades, amb llengües no oficials. Si béen alguns casos es genera simplement una actitud empàtica,

MÒNICA BARRIERAS

62

d’identificació, en d’altres es produeix el descobriment de la prò-pia llengua, del seu valor, de la seva dignitat a través del català.Dins d’aquest canvi d’actitud hi ha des de l’aprenentatge de lallengua d’origen, la defensa del seu ús en la zona d’origen i l’a-prenentatge del català, és a dir que el canvi d’actitud es mani-festa en un canvi de comportament. Es tracta d’un fenomen pocfreqüent, ja que les actituds positives no generen necessàriamentcomportaments en conseqüència. Per això tenim intenció d’a-profundir en aquest aspecte mitjançant entrevistes per tal d’i-dentificar, a través d’experiències personals, els mecanismes d’in-teracció que es poden desenvolupar entre la societat d’acollidai els nouvinguts. Aquest coneixement ens pot ajudar a desenvo-lupar estratègies que facilitin la incorporació activa de la pobla-ció d’origen estranger en la societat catalana mitjançant la presade consciència i generant mecanismes de reciprocitat. En defi-nitiva, volem buscar complicitats, ajudar els altres a dignificarla visió de la pròpia llengua i que, alhora, ells ens ajudin a pre-servar la nostra.

Com proposa Carme Junyent,5 l’estatus particular del catalàentre les llengües europees potser ens permetrà crear i desenvo-lupar un model d’integració que proporcioni a tothom un llocen el món, i que, a més, ens faci participar a tots plegats en larecuperació i construcció del català del segle vinent.

Mònica BarrierasGrup d’Estudi de LlengüesAmenaçades

1 Vegeu EXTRA I YAGMUR (2004). 2 BOIX, E. (1993:212). 3 Vegeu EXTRA I YAGMUR (2004).4 Vegeu Comellas (2004). 5 JUNYENT, M. C. (en premsa).

63

Anuari estadístic de Catalunya, Idescat,(http://www.idescat.net/cat/poblacio/poblrecomptes.html).

BARRIERAS, M.; COMELLAS, P. (2007). «Visibi-lidad de la diversidad lingüística en elentorno escolar de Barcelona: prospec-ción y proyectos», dins LUQUE, J. D. I PÀMIES,A. (eds.), Interculturalidad y lenguaje, vol.II, Identidad cultural y pluralidad lingüís-tica. Método ediciones, Granada, 2007.

BOIX, E. (1993). Triar no és trair: identitati llengua en els joves de Barcelona. Edi-cions 62, Barcelona.

COMELLAS, P. (2004). «Jerarquització i visi-bilitat de les llengües en les representa-cions d’alumnes de quart d’ESO a Cata-lunya». Treball per a l’obtenció del DEA.Departament de Lingüística de la Univer-sitat de Barcelona (inèdit).

EXTRA, G.; YAGMUR, K. (eds.) (2004). Urbanmultilingualism in Europe: immigrant mino-rity languages at home and school. Multi-lingual Matters, Clevedon.

Informes estadístics. La població estran-gera a Barcelona, gener de 2007, Ajun-tament de Barcelona, Departament d’Es-tadística, febrer de 2007, (http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/pobest/pobest07/pobest07.pdf).

JUNYENT, M. C. [et al.] (2005). Les llengüesa Catalunya: quantes llengües s’hi parlen?Universitat de Barcelona, Octaedro, Bar-celona.

JUNYENT, M. C. (en premsa). «El multilin-güisme a la Catalunya del segle XXI»,ponència presentada dins el seminari

La multiculturalitat i les llengües, organit-zat pel Consorci Universitat InternacionalMenéndez Pelayo de Barcelona, CUIMPB-Centre Ernest Llull, 9 i 10 d’octubre de2006, Centre de Cultura Contemporàniade Barcelona (versió manuscrita).

L’amazic trepitja les aules, (http://www.capgros.com/portal_capgros/report/archivos_noticias/ Amazic103.pdf).

Pla de Ciutadania i Immigració 2005-2008, Generalitat de Catalunya, Departa-ment d’Acció Social i Ciutadania, (http://www.gencat.net/benestar/societat/convivencia/immigracio/pla/introduccio/index.htm).

Pla per a la llengua i la cohesió social,Generalitat de Catalunya, Departamentd’Educació, (http://www.xtec.cat/lic/intro/documenta/ Pla_LIC_0607.pdf).

Protocol a seguir per a l’establiment declasses de les llengües i de les culturesd’origen de l’alumnat de nacionalitatestrangera en horari extraescolar, annexal Pla per a la llengua i la cohesió social,Generalitat de Catalunya, Departamentd’Educació, (http://www.xtec.cat/lic/intro/documenta/annex2_protocol.pdf).

SÁNCHEZ CARRIÓN, J. M. TXEPETX (1999).Márgenes de encuentro: Bilbao y el eus-kara. Aplicación sociolingüística de laterritorialidad. Ayuntamiento de Bilbao,1999.

SKUTNAB-KANGAS, T. (2000). Linguistic Geno-cide In Education—Or World-Wide Diver-sity And Human Rights? Mahwah, Nj:Lawrence Erlbaum.

BIBLIOGRAFIA

INTERVENCIÓ EN EL SIMPOSIINTERNACIONAL PER UNA EUROPAOBERTA A FRANKFURT

MURIEL CASALS

67Muriel Casals(Avinyó, França, 1945)Doctora en Economia i autora de diversosvolums, és Vicerrectora de RelacionsInternacionals de laUniversitat Autònoma de Barcelona, d’on ésprofessora de TeoriaEconòmica. És, també,membre de la comissiópermanent de la XarxaVives, que aplega lesuniversitats dels diversosterritoris de parlacatalana. És presidentade l’Opinió Catalana,associació que promou la reflexió sobre els principals reptes de la Catalunya d’avui.Col·labora amb diversosmitjans de comunicació.

Frankfurt, 7 d’octubre del 2007INTERVENCIÓ EN EL SIMPOSIINTERNACIONAL “PER UNA EUROPAOBERTA”

Organitzat per l’Institut Ramon Llull i el Centre Internacional de la Fira del Llibre, amb la col·laboració del’Ajuntament de Frankfurt, els dies 6 i 7d’octubre se celebrà a la seva sala deplens el simposi internacional “Per unaEuropa oberta: les societats europees,vers noves identitats”. Hi participarenprofessors i autors catalans, alemanys,anglesos, noruecs, búlgars, bosnis,escocesos, bascos, russos, txetxens i francesos. També hi intervingueren els expresidents de la Generalitat JordiPujol i Pasqual Maragall. El dia 7 al matís’hi celebrà, amb la col·laboració delscentres PEN català, alemany i austríac,un homenatge a Anna Politkóvskaia, enel primer aniversari del seu assassinat.

Muriel Casals participà en la taularodona que tenia la proposta de debatreel tema “Europa i les seves regions el2050”, amb la intervenció que titulàEuropa i Catalunya el 2050.

69

Com serà Europa el 2050? Tot fa pensar que hi haurà canvis sig-nificatius els propers 40 anys. De la mateixa manera que n’hi hahagut els 40 passats. És suggerent pensar que, precisament els querecordem com vivíem 40 anys enrere, ja no hi serem. Fa 40 anysEuropa va viure un procés accelerat de canvis que han transfor-mat profundament la nostra manera de viure, la nostra cultura.

Dit d’una manera ràpida: el final del segle XX ha estat el finalde l’era industrial. Fins fa 40 anys havíem viscut sabent que lariquesa, la renda, té el seu origen en el treball o bé en el patri-moni que, com ensenyaven els clàssics, era treball acumulat. El treball, propi o d’altri, present o passat, estava al centre del’explicació de l’evolució econòmica de les famílies, les empre-ses, els països.

Una persona jove ben segur que no ho veu de la mateixa manera.Com s’expliquen els nous rics d’avui? D’on provenen les rendesdels financers? Dels inversors? Quines formes pren el patrimonidels propietaris de la nostra societat? Són sovint propietaris d’in-tangibles: informació, know how, contactes, en tot cas software…

També han canviat profundament els esquemes de consum: auna cultura diferent pel que fa als guanys, li correspon una cul-tura diferent pel costat de la despesa.

Aquests canvis són viscuts i afecten molt clarament el compor-tament social i cultural dins de les regions europees. Especial-ment en les velles regions industrials com és Catalunya.

Fixem-nos que aquests canvis en el model econòmic i social espoden relacionar, pel que fa a Europa Occidental, amb l’aug-ment del protagonisme del sector financer i del sector públic.

EUROPA I CATALUNYA EL 2050

70

Dos aspectes ben diferents de l’activitat econòmica que tenenen comú la llunyania respecte de la lògica tradicional de l’em-presari capitalista.

Aquests canvis afecten, i molt, les relacions entre cada una de lesregions i la resta del món. La capacitat per competir i situar lapròpia producció als mercats exteriors és una mesura i alhora unacausa de la possibilitat de ser present en el joc europeu i mundial.

Cal veure també quin és el paper de cada regió dins del conjunteuropeu. Com construïm Europa a partir de molts elementsdiversos. Com refem les polítiques de veïnatge a l’interior d’Eu-ropa. El final de la cultura iniciada amb la revolució industrial,consolidada durant el segle XIX i madurada el segle XX, implicaper Catalunya un canvi profund de la nostra relació amb Espanya.

L’historiador Jaume Vicens Vives explica com hem estat condi-cionats pel fet que al segle XIX Catalunya fos clarament una regióque participava del desenvolupament industrial europeu men-tre que Espanya es mantenia en una situació endarrerida. D’unabanda, el fet de ser els rics de la península va donar un punt d’or-gull als catalans, un sentiment de superioritat que combinatamb el d’inferioritat dels espanyols ha dificultat les relacionsentre els dos pobles. D’altra banda, el fet de pertànyer a l’Espanyapolítica va fer que els dirigents, polítics i econòmics, catalans esproposessin (d’una manera obsessiva, diu Vicens) l’objectiu demodernitzar l’Estat del qual formem part.

Ara que Espanya és rica, desenvolupada (vuitena potènciaindustrial del món) i que ha entrat en la nova cultura econò-mica d’una manera més rotunda que Catalunya, és evident queaquella missió ja no té sentit. Ens cal trobar una nova fórmula

71

de relació, en condicions d’igualtat. D’això en parlen (tambéobsessivament?) els polítics.

Aquesta nova relació entre Espanya i Catalunya pot aportarriquesa a un altre canvi que està vivint Europa i que té com aprotagonista les regions. Ja hem vist com els Estats del segles XIX

i XX estant cedint competències: per dalt, a les institucions euro-pees i/o mundials; per baix, als organismes locals i, pels costatsa les forces del mercat. En aquest procés les unitats polítiquesmitjanes (ni massa grans ni massa petites) s’han mostrat espe-cialment eficients. Pensem en exemples : Finlàndia, Irlanda, Dina-marca, Llombardia, Roine-Alps…

Ser eficient vol dir tenir un paper actiu en el concert mundial.Vol dir ser protagonista junt amb altres protagonistes. Del quees tracta és de no privar el conjunt de cap possible participant,ser-hi tots presents, cada un amb la seva especificitat.

El procés d’unificació europea ha de permetre aquesta multipli-cació de protagonistes. M’agrada més dir multiplicació de pro-tagonistes que parlar de trencament d’unitats grans, però vulldir precisament això: estem revisant quines seran en els propersanys les unitats que es proposen jugar dins l’economia i la cul-tura europees.

Ens cal trobar les fórmules polítiques per fer-ho, que seguramenttambé hauran de ser diverses. Hi ha processos que ja han fun-cionat; els països de l’Europa central i de l’Est, els països bàltics,s’han vist afavorits per la dissolució de la URSS. No estaria béque les regions que no vam ser sota l’òrbita soviètica fóssim arapenalitzades a no trobar el nostre paper per “culpa” d’haver estatal costat bo del teló d’acer.

MURIEL CASALS

72

D’aquí a 40 anys el mapa d’Europa tindrà més colors, hi hauràmés diversitat; sortosament, a diferència del passat, actualmentel dibuix del mapa ja no és el resultat de guerres, ni tan sols decasaments o divisions d’herències dinàstiques. Avui pactem,negociem, proposem que la voluntat popular s’expressi. És a dirque exercim la política en el sentit més noble.

L’aportació de Catalunya: un color més al mapa d’Europa.

Una regió que té una, bona, experiència de diversitat, de plura-litat, al seu interior. Les onades d’immigració d’altres regionsespanyoles al s.XX van ser una experiència que ens ha preparatper viure en positiu les importants arribades de persones quevénen de més lluny. Cal recordar que els qui van venir el seglepassat parlaven un altre idioma, tenien una concepció bastantdiferent de la família i de la religió, ja que si bé eren catòlics comels catalans, vivien la seva fe d’una manera molt diferent delsautòctons.

Avui la cultura i l’economia catalanes són el resultat d’aquellprocés força reeixit. Arribar avui a Catalunya vol dir viure en unpaís on es parlen dues llengües, on la manera d’entendre la famí-lia, de relacionar-se amb el treball i amb l’estalvi, les tradicionsculinàries i tantes altres coses que podem pensar són ja moltvariades. No ens costa gaire afegir diversitat al nostre panorama.

Tot és fàcil? Evidentment que no. Per exemple, els efectes eco-nòmics de la immigració són essencialment positius però hi haaspectes que hauríem de discutir. L’abundància de treball barat(la immigració és sobretot això) pot marcar un camí fàcil a curttermini per a l’economia del país que veu incrementar el seu PIB,però pot incidir en el manteniment d’un model que no busca

73

prou l’ús eficient dels seus recursos. El sistema econòmic catalàdels darrers anys manté el seu fort ritme de creixement basat enla hipertròfia de sectors com la construcció i els serveis al turismei per al turisme; ho fa gràcies a la facilitat de disposar d’un mer-cat de treball que alimenta, per baix, aquestes tasques. Peròaquest funcionament que reporta beneficis immediats pot gene-rar problemes en el futur.

Podem afirmar que el funcionament present de l’economia cata-lana és eficaç en el sentit que genera ocupació per a la seva crei-xent població activa, però en canvi no és prou eficient ja que alcostat de les bones xifres d’ocupació hi ha un nivell de produc-tivitat inferior a la dels països de l’entorn més proper.

Com que guanyar la batalla de la productivitat és essencial peral manteniment del “model europeu”, que implica una forta des-pesa pública en serveis socials, aquí tenim un element de preo-cupació: només assolint un funcionament més eficient de l’eco-nomia podrem garantir els desitjats nivells de benestar perassegurar la cohesió social.

Muriel CasalsUniversitat Autònoma de Barcelona

MURIEL CASALS

DISCURS DE PRESENTACIÓ DE LA LITERATURA CATALANA A LA CERIMÒNIA INAUGURAL DE LA FIRA DEL LLIBRE DE FRANKFURT

QUIM MONZÓ

77Quim Monzó(Barcelona, 1952)Narrador, traductor i articulista. Traduït a mésd’una vintena de llengües,ha guanyat el premiNacional de Literatura,el de narrativa Ciutat deBarcelona, el de novel·laPrudenci Bertrana, el de novel·la El Temps,el Lletra d’Or, el delsEscriptors Catalans i,quatre vegades, el premide la Crítica que atorgaSerra d’Or. El primer recullde contes, Uf, va dir ell,el va publicar el 1978. El 2004 va publicar la seva narrativa curta a Vuitanta-sis contes. El seu darrer llibre, donata conèixer aquest mateix2007, és Mil cretins,un altre llibre de relats.

Frankfurt, 9 d’octubre del 2007DISCURS EN LA CERIMÒNIAINAUGURAL DE LA FIRA DEL LLIBRE2007

Al centre de congressos del recinte firalde Frankfurt, la cerimònia inaugural de la Fira del Llibre va comptar amb els parlaments de Juergen Boss,director de la Fira; Peer Steinbrück,ministre de Finances d’Alemanya; Petra Roth, alcaldessa de Frankfurt; José Montilla, president de la Generalitatde Catalunya i Gottfried Honnefelder,president del Gremi d’Editors i Llibretersd’Alemanya. Amb acompanyamentmusical de Frank Wolf.

Hi assistiren representants del Governd’Andorra, del Govern de Catalunya,del Govern de les Illes Balears, delsajuntaments de Perpinyà, l’Alguer,Morella, Sueca, Gandia, Beseit, Calaceit i diversos municipis catalans, així com el President del Parlament de Catalunya.Quim Monzó hi efectuà el discurs centralen representació de la cultura catalana.

79

Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) elsexplicaré un conte.

El conte va d’un escriptor (un escriptor que sempre parla moltde pressa) a qui, un dia, li proposen de fer el protocol·lari dis-curs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat—dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto,¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà tambéla gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro queal meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure mol-tes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre,l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina bandacarrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o quecarregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a lafruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taron-ges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’es-querra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell declarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses,fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant,malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, mala-ment per no haver avançat.

80

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de dema-nar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell anyhan convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. Ésevident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discursinicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurtsigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu quesí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígrafi una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de lahistòria no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llen-gües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estra-tègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per això el sorprènque un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada ala gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidaruna cultura amb una literatura desestructurada, repartida entrediversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial(encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i quanaquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o elsrepartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De copi volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tantsque els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, enun altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—,ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel deliteratura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no eracatalà. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquèalguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquèel premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyezpropre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literaturasense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

81

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conteté una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraulaexacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als cata-lans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no con-vida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una deles pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literaturasense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entretots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començardient que la potència inicial que va fer que la literatura catalanatingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix deRamon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, RaymondLlull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filò-sof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avuiesdevinguda un ‘Bundesland’ geriatricoturístic alemany. Nas-cut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost ila ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes,centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schif-fer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua tra-vada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibranti corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt,¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar elsgermanoparlants? Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvadord’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyorDamm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques fun-dadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalansencara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i aixòencara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar elsenyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Ale-

QUIM MONZÓ

82

manya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida disco-teca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts bar-celonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba,per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba,també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya eldisc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que hanconfigurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, J.V. Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, JoanotMartorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig,Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Mariade Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall,Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda… I ¿ho hau-ria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria d’esmentarper ordre cronològic?

¿O potser fóra millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel mónliterari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistentsa la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sen-tir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pen-sin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix queno dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix pro-cés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més,segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·ladauna exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers—¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inauguralvisitaran després aquesta exposició amb un interès no meramentprotocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i quees tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts

83

haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les per-sones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir,simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el dis-curs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de lageometria actual del poder políticocultural, potser podria expli-car que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, elprimer tractat de Dret va ser el català Consolat de Mar, pel quales van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podriaafegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina,dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits enllengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altresescriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixaFira? L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos ini-cials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos hi hauna gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre(en cada cas passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exal-tada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor del’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura fran-quista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·listaPau Casals. Va ser un discurs que va emocionar els catalans ambla mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habi-tants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain.But what has been Catalonia?…”: “Sóc català. Catalunya avui ésuna província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Cata-lunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què.Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Angla-terra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides…”

QUIM MONZÓ

84

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials dela Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci.Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (enuna fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandís-sim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becaricava tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals,el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, lacorbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diuexactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llenguamorta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que partdels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en con-cret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus dis-cursos són exemplars: plens de paraules comodins que, amb granmestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en elmoment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres queformen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gra-var fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja dedeclaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtatsi les promeses han estat substituïdes per una repetició constantde la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats.(“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barcade pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins,

85

de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inau-guració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que,sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevolaltra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tantservís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inau-gurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos totritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: abso-lutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i aqui un dia li proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de laFira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta tambési —si ho diu— els que l’escolten hi pararan gaire atenció. Dubtatambé si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir.

Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa senseque en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, com-pleix el cerimonial. Una de les particularitats més importantsdel qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar:quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipu-lats són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

. . . . . . . . . . . . .

Quim Monzó

QUIM MONZÓ

LECTURA A L’OBERTURA DEL PROGRAMA LITERARI A LA FIRA DEL LLIBRE

PERE GIMFERRER

89Pere Gimferrer(Barcelona, 1945)Poeta, prosista, editor,crític i traductor,és membre de la RealAcademia Española i de laReial Acadèmia de BonesLletres de Barcelona.Autor en llenguaespanyola i en llenguacatalana, va començar apublicar en la dècada delsanys 60 del segle passat.El primer llibre de poesiaen català fou Els miralls,el 1970. El 1983 vaestrenar-se com anovel·lista, amb Fortuny.Entre 1996 i 1997 vadonar a conèixer la sevaObra catalana completa.Com a assagista hapublicat volums sobreOctavio Paz i J.V. Foix. Ha rebut multitud depremis, entre els quals elRamon Llull i el Nacionalde las Letras.

Frankfurt, 10 d’octubre del 2007LECTURA A L’OBERTURA DEL PROGRAMA LITERARI DE LA FIRADEL LLIBRE

A les 10 del matí del primer dia de laFira, i a l’auditori del Fòrum, l’espai on se celebraren els actes amb mésassistència de públic dels programatsper a la presentació de la literaturacatalana dins el recinte firal, va tenir llocl’obertura del programa literari. Sota el títol Què és la literatura catalanai amb la moderació de CeciliaDreymüller, hi participaren SalvadorGiner, president de l’Institut d’EstudisCatalans i els escriptors Pere Gimferrer,Joan Francesc Mira i Carme Riera, tresveus cabdals provinents de la diversitatdels territoris de parla catalana.

Pere Gimferrer hi llegí el poema inèditEnsenhamen, que havia escritespecialment per a aquest acte.

91

Us parlo amb les paraules de la llum i de l’aigua,les paraules del ferro, encastades al roc:amb els mots minerals i l’ombratge dels astres,amb el naip de la nit llençada en escampall.I és aquesta collita la nostra vida: els dracsde núvols quan onegen a l’arbreda del vent,com la divisa hissada d’una heràldica fosca,com el torneig dels boscos de llum articulada.Vesprejat de paraules i ensangonat de vespes,amb el mot de la nit el dia té pronúncia.I no diem el dia quan diem aquests mots:ni els dies avials dels estanys submergits,ni aquell dia com urpes de metall i de suroque ens ullprèn i ens corprèn en un feix de fiblons.No ens pertany aquest ferro ni aquestes atzavares;no ens pertany la corranda de les hores de foc;no ens pertanyen les ones de la nit marinada:som els hostes de l’aire i el llamp desquadernat,som ostatges del mot i rehenes del dia,del ressò del coval on reverbera el mot,nuat en si mateix, metàl·lic, com l’agullaque descabdella el temps de vidre imperceptible.En un foc d’avingudes viurem de la claror,com viurem de la fosca en un foc de rials:les paraules no diuen tanta espessor de fletxes,el col·loqui de fones de la pedra i el vent.La llopada dels segles ha esquarterat el sol:en un dia en eclipsi som veus medievals.Una paraula viu de ferralla i d’escorça,però també del xàfec violent del matí,quan sembla que les roses de tanta adolescènciaens esclaten als ulls en un cel ogival.

ENSENHAMEN

92

La paraula, vestida de fulles de tardoro de metall de fulles de primavera, esclatacom el ram de raïms a les mans de la nit.I vam ser aquesta cosa perduda a les drassanes:el navili dels anys a la roda dels mots.Semblava que veníem d’aquelles carrerades,quan el matí ens coïa com un vent d’encenalls.La pavana dels vespres espolsava el trapezidel firmament teixit d’or helicoïdal:el teler de la nit teixidora de xarxeson tanta jovenesa s’esgarria als miralls.Perquè és polièdric el capçal de les hores:als ulls adolescents hi miralleja el temps.I també polièdrica és la claror dels dies:del cel del segle quinze vénen els mots d’un vers,en navegació intemporal, suspesosal velam de les ones, a l’ormeig del passat.Tanta monotonia de paraules oscadesper un ventall de ferro que estripava la niti d’això n’haurem dit fer versos: una vetllaa la torre de guaita dels senders esborratson les paraules troben, redreçant-se, la guerradel sentit i del so, en la llum ancestral.Atalaiers, al ras de les clarors sulfúriques,quan la tarda de coure s’enlluerna pel tro,hem rebut la comanda de les eines del vespre,hem rebut la incertesa dels matins cisellats,hem rebut les absoltes d’un desmai d’aparences,el farratge enfosquit de les al·legoriesesculpint-se a la cara de claror de l’estiu,amb l’òxid de les aigües de la llum transversal,la piranya dels boscos en la nit congelada,

93

quan els signes es trenen a l’or d’una fornal.És tal vegada aquesta la paraula dels dies:en la nit imprecisa se’ns encomana el món.És tal vegada aquest el martell dels poemes:saber que som és viure de l’incendi dels mots.

Pere Gimferrer17-19/IX/2007(Always for Cuca)

PERE GIMFERRER

INTERVENCIÓ A LA SESSIÓ “NARRAR LA GUERRA CIVIL: MERCÈ RODOREDA I JOAN SALES”

MERCÈ IBARZ

97Mercè Ibarz(Saidí, 1954)Narradora, assagista i periodista, ha publicatarticles i assaigs sobreliteratura, arts plàstiques,cinema i fotografia, comara Buñuel documental.Tierra sin pan y su tiempo,el 1999. Com a estudiosade Rodoreda, el 1997 va presentar MercèRodoreda i, el 2004,Mercè Rodoreda. Exilio y deseo. Com a narradora,el 1993 va donar aconèixer un primer llibre,La terra retirada, sobre la vida al seu poble, a laratlla d’Aragó i Catalunya.Posteriorment ha publicatuna novel·la i algunsreculls de relats, el darrer,Febrer de carrer, el 2005.

Frankfurt, 12 d’octubre de 2007INTERVENCIÓ SOBRE MERCÈRODOREDA EN UN ACTE SOBRE LA NARRATIVA DE LA GUERRA CIVIL A LA FIRA DEL LLIBRE

El divendres de la Fira, el darrer delsdies especialment reservats alsprofessionals —editors, agents,periodistes…—, l’auditori del Fòrum va acollir l’acte titulat Narrar la GuerraCivil. Mercè Rodoreda i Joan Sales. Hi van participar Mercè Ibarz i Emili Teixidor, amb la moderació de Michi Strausfeld i la intervenció deJuan Goytisolo, mitjançant una filmacióexpressament realitzada a París ambmotiu de la presentació de la novatraducció al francès d’Incerta glòria.

Mercè Ibarz hi va parlar sobre MercèRodoreda, l’escriptora catalana méstraduïda i llegida arreu i que, el 2008,protagonitzarà força activitats deprojecció exterior de la cultura catalana,amb motiu del centenari del seunaixement.

99

Mercè Rodoreda no escriu sobre la guerra civil, sinó sobre la gue-rra. És a dir, escriu sobre com continuar vivint (i escrivint) des-prés de la guerra.

Una guerra que no s’acaba, que no té fi. ¿Qui la podria contra-dir, avui? Una guerra és una guerra és una guerra és una guerra…va dir el segle XX i el segle XXI no fa més que repetir-ho.

“La vida, si no ho saps, recorda-ho, és una repetició”, escriuRodoreda a Quanta, quanta guerra…, el seu al·legat contra la guerra i en gran mesura el seu testament literari. La guerra vaser una de les vivències més fortes que va conèixer —la guerra aBarcelona, la Revolució, segons en va dir ella sempre— i la guerraa França fugint dels nazis. D’aquesta repetició de la guerra, del’esdevenir repetit, Rodoreda en farà un tret estilístic. Penso enla prosa que obre el llibre Viatges i flors, en el qual el so de la guerra —un paràgraf sencer— es repetirà exactament en el text,sense que el lector pràcticament no se n’adoni. Ho llegeixes i hotrobes natural:

“Patapam, patapam, patapam… tambors de plata, escuts daurats,soldats nus de mig cos en amunt. El sol els venia de cara i l’esclat del’or i de la plata em va fer tancar els ulls. Els trompeters no paraven.Anaven passant tots amb un gran ordre i disciplina. La polseguerava desfer els seus remolins i es va posar plana damunt de la terra.Aleshores es va fer un gran silenci. I el món es va buidar.”

Així l’escriptora aconsegueix de convertir en literatura la bes-tiesa suprema de la guerra: no acabar mai, repetir-se un i altrecop. El relat que engega aquest llibre memorable per tantesraons que és Viatges i flors es titula precisament “Viatge al pobledels guerrers”.

MERCÈ IBARZ

100

“I el món es va buidar”. Rodoreda escriu sobre aquest món buit.És un dels llegats de la seva obra que la fa reiteradament inte-ressant i traduïda. Els seus temes estan tractats sempre demanera elusiva i continguda, sovint grotesca. No podria ser de cap altra manera perquè el seu espai temporal, quan hi és(que no sempre hi és en els seus llibres), és el de la postguerra.O, dit d’una altra manera —en el marc d’aquesta taula rodona—Rodoreda escriu sobre la vida després de la mort. Buit, postguer-ra, continuïtat, reconstrucció. Sense falses il·lusions, sense sen-tit ni de la innocència ni de la culpa. Perquè Rodoreda escriusobre gent comuna, la més comuna de totes, la majoria donesde classe baixa, o bé homes que, com els jardiners, poc manena la vida, o bé són adolescents —com és el cas de les seves últi-mes obres publicades.

I per a la gent més comuna les postguerres són iguals arreu. Tantsi els seus exèrcits han guanyat la guerra com si l’han perduda.

Un dels mèrits de La plaça del Diamant, per esmentar la seva obramés coneguda i traduïda, és que va ser escrita a Ginebra. Aixíresulta que una de les obres que millor han evocat els primerís-sims anys de la postguerra franquista, brutalment anorreadora,va ser escrita des de l’exili. Cert que Rodoreda ja tornava a Bar-celona periòdicament des de 1948, però no deixa de ser un pro-cés literari punyent que Colometa —un personatge que no s’e-xilia, que gairebé no compta en la història— no sigui creació d’unescriptor que podia ser el seu veí, sinó l’obra d’una escriptoraque havia conegut la postguerra a París.

Postguerra, exili. Dues cares de la guerra. Són els temes que fande la literatura de Mercè Rodoreda a partir de finals dels anys50 un retrat colpidor del seu temps.

101

Deixar o no deixar la terra natal, en definitiva. Aquest és potserel motor que mou la imaginació dels escriptors europeus a lameitat del segle XX, i és en aquest marc que l’obra major de Rodo-reda es farà. ¿Com podia continuar un escriptor que ja haviacomençat, com era el seu cas, amb una molt bona novel·la publi-cada en plena guerra a Barcelona, el 1938? Quan Rodoreda estavaal centre dels debats culturals i polítics del seu temps i era salu-dada, en publicar Aloma, com l’autora de, per fi, la “garrotadade cec” que necessitava la novel·la de chaise longue que aleshorespracticava la moderna Catalunya. Una veritable novel·lista, ambcoses per dir, es revelava en plena guerra.

¿Què passaria a la postguerra? Aquest seria el punt d’inflexió.Com reconstruir el món. El procés de Rodoreda no és en aquestsentit gaire diferent al d’Anna Seghers, per exemple, ben en par-ticular per a les dues novel·les més representatives d’aquestesautores en aquests anys, Trànsit i La plaça del Diamant. En efecte,Seghers dóna veu a un narrador anònim que finalment no aban-donarà Europa, que no agafarà aquell vaixell tan esperat que,d’altra banda, si l’hagués agafat, l’hauria matat en naufragi. Men-tre que Rodoreda dóna veu a una dona jove d’una barriada tre-balladora de Barcelona que veurà com els esdeveniments histò-rics, la Història amb majúscula, es mengen la seva vida i gairebél’obliguen, en la postguerra, a matar els seus dos fills petits acausa de la gana, per no poder-los alimentar.

Tant l’heroi anònim de Seghers com l’heroïna sense llinatge deRodoreda no prenen l’opció de l’exili. Cert que l’heroi de Seg-hers ja ha hagut de deixar Alemanya, però la seva decisió de nodeixar Europa no està en realitat tan allunyada del destí de Colo-meta de restar a Barcelona. L’un no se’n vol anar, l’altra no té nila possibilitat de fer-ho. No voler, no poder: dues cares d’una

MERCÈ IBARZ

102

certa resistència, d’una certa fortalesa. Que faran possible, final-ment, la reconstrucció.

Potser per això tots dos personatges conten la seva història enun monòleg que té molt de confessió terapèutica. Seghers i Rodo-reda componen amb una poètica conformada pel fet que tot allòanterior a la gran crisi no serveix en la postguerra. Seghersretorna a fórmules de la literatura popular com el thriller i Rodo-reda experimenta a partir de l’aliè a la tradició cultural. Recor-ren a relats orals. Les narradores i els narradors anònims, sovint,en els contes de Rodoreda, i fins en les seves novel·les en certsaspectes, com anònim és el narrador de Trànsit, ja no són sub-jectes, són no-ningú. Ofereixen la seva història com a part d’unprocés terapèutic de recuperació de les claus de la identitat per-sonal, que no pot ser reconstruïda amb el llegat anterior.

I així Rodoreda escriu sobre la guerra, amb contenció i de formaelusiva. Perquè el món s’havia buidat, havia desaparegut.

Val a dir, però, ara que aquí a Alemanya s’acaba de traduirQuanta, quanta guerra…, que tal com li aconsellen els soldats itota la bona gent que va trobant al llarg dels seus viatges, plensde guerra, Adrià Guinart farà el camí invers: com fugir i evitarla guerra.

Mercè IbarzFrankfurt, 12 d’octubre 2007

INTERVENCIÓ EN LA PRESENTACIÓ DE CARRERS DE FRONTERAA LA FIRA DEL LLIBRE

RICARD TORRENTS

107Ricard Torrents(Folgueroles, 1937)Professor, assagista i traductor de l’alemany,va estudiar a Vic, Roma,Tübingen i Barcelona. Fou el primer rector de la Universitat de Vic i fundador d’Eumoeditorial. Actualment és titular de la CàtedraVerdaguer de la sevauniversitat. President de la Societat Verdaguer,pertany a la HölderlinGesellschaft i a laDeutsch-KatalanischeGesellsachaft. És autor de diversos llibres, comVerdaguer. Poeta per a unpoble, publicat el 2002.Recentment ha rebut la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Pensament i CulturaCientífica.

Frankfurt, 14 d’octubre del 2007INTERVENCIÓ A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE CARRERS DE FRONTERA

El diumenge 14, el darrer dia de la Fira,oberta ja a tot el públic, l’auditori delFòrum acollí l’acte “La cultura alemanyavista amb ulls catalans. Presentació del llibre Carrers de frontera”,amb la intervenció de Feliu Formosa,Arnau Pons, Simona Skrabec i Ricard Torrents, amb la moderació deJohannes Kabatek, professor a Tübingeni president de la Federació Internacionalde les Associacions de Catalanística.

Carrers de frontera és el primer volumdels dos que han de recollir el fruit delprojecte “Passatges”, el resultat de lainvestigació de cent quarantaespecialistes sobre la relació entre la cultura catalana i l’alemanya al llargdels temps, sota l’impuls de l’InstitutRamon Llull, la coordinació de Pons i Skrabec i la direcció d’un comitècientífic, en el qual participen, a més de Formosa i Torrents, Manuel Carbonell,Ramon Farrés, Joan Fontcuberta,Josep Murgades i Lluís Solà. El segonvolum serà presentat a Barcelona el 2008, així com ho serà a Frankfurt la traducció d’ambdós. A Barcelona es presentarà, també, una exposició querecollirà part del fruit d’aquest treball i que posteriorment viatjarà a Alemanya.

Ricard Torrents hi llegí el text Fronteressón carrers.

109

Amics: Llegiria de grat la història de l’escriptor convidat a la Firadel Llibre de Frankfurt que va convertir el discurs inaugural queli havien demanat en un conte on narrava la història de l’escrip-tor convidat a la Fira de Frankfurt que convertia el discurs inau-gural en un conte on narrava la història… Però us l’estalviaré. La meva aportació a la intertextualitat anirà en sentit contrari.Saltant del conte al discurs i del discurs a la poesia canviaré prosanarrativa per prosa discursiva i, en comptes d’amenitzar-la ambsentències de famosos, la reblaré amb quatre versos de la guiauniversal de carrers singulars dels poetes. No ho faig, doncs, perquè la poesia, a causa de no ser competitiva, calgui desloca-litzar-la cap a d’altres gèneres ni tampoc perquè els poetes recla-min ser rescabalats de la injúria antiga de Plató, que els expulsàde la República, ni de l’exclusió moderna d’Adorno, que els eliminava de la lírica després d’Auschwitz, acusats d’excessos d’imaginació. Som a la Fira i barato prosa per poesia perquè ésen poesia que la intertextualitat triomfa convertint les fronte-res en carrers allà on els GPS de la incomunicació converteixenels carrers en fronteres.

Els primers versos acarrerats siguin de Friedrich Hölderlin, EinSchicksalslied:

Doch uns ist gegeben,Auf keiner Stätte zu ruhn,

Es schwinden, es fallenDie leidenden Menschen

Blindlings von einerStunde zur andern,

Wie Wasser von KlippeZu Klippe geworfen,

Jahrlang ins Ungewisse hinab.

FRONTERES SÓN CARRERS

110

Els segons versos acarreradors són de Carles Riba, Cant del destí,i fan:

Però a nosaltresNo ens és donat de tenir

Repòs en cap lloc,S’assequen, rodolen

Els mísers humansA cegues de l’una

Hora dins l’altra,Com aigua de roca

A roca llançada,Anys i anys dins l’incert, daltabaix.

Paul Celan converteix fron-teres en carrers a Tübingen,Jänner

Zur Blindheit über-redete Augen.Ihre – »einRätsel ist Rein-entsprungenes«–, ihreErinnerung anschwimmendeHölderlintürme, möwen-umschwirrt.

Besuche ertrunkenerSchreiner beidiesentauchenden Worten:

Per últim, les fronteres aca-rrerades d’Antoni Pous fan:Tubinga, Giner,

Ulls per-suadits per a la cegor.Llur – «unenigma és pur sallent»–, llurrecord de lessurants Torres de Hölderlin, ambvolior de gavines.

Visites de fusters ofegatssotaaquestessomorgolladisses paraules.

111

De Hölderlin a Celan i de Riba a Pous si alguna activitat humanaés una fira d’intercanvi, aquesta és la Literatura, la Intertextua-litat on els carrers dissortadament també esdevenen fronteresque sortosament tornen a esdevenir carrers. En aquesta direccióva el llibre que presentem avui.

Triar Hölderlin i Celan com a guia de carrers alemanys suposaagafar la via més extrema. Perquè Hölderlin patí la nazificació ila desnazificació i perquè Celan no visqué mai a Alemanya.Triar Riba i Pous com a guia de carrers catalans suposa igual-ment agafar la via més extrema. Perquè Riba fou víctima de l’es-panyolisme franquista i català. I perquè Pous sucumbí a Ale-manya en l’intent de convertir en carrers les fronteres que elseparaven de Catalunya.

RICARD TORRENTS

Käme,käme ein Mensch,käme ein Mensch zur Welt,heute, mitdem Lichtbart derPatriarchen: er dürfte,spräch er von dieserZeit, erdürftenur lallen und lallen,immer-, immer-zuzu.

(»Pallaksch. Pallaksch.«)

Vingués,vingués un home,vingués un home al món, avui, ambla barba de llum delspatriarques: poguera,si tant fos que parlés d’aqueststemps,poguera sols balbejar i balbejar,sempre–, sempre–sussús.

(«Pàl·laix, Pàl·laix.»)

112

Les pomes de Günter Grass

Algú que estira els fils de l’atzar va fer-me dos regals en el volcap a Frankfurt: la companyia de l’escriptor Francesc Serés, queja feia massa temps que no coneixia, i les pàgines literàries delFrankfurter de dissabte/diumenge que publicaven un poemade Günter Grass. Si Serés em va impressionar per la vehemèn-cia exultant del seu discurs, els versos de Grass em varen rebo-tre als ulls de tal manera que a la segona lectura em varen fersentir que se m’adreçaven perquè els portés avui, aquí, en la presentació del llibre Carrers de frontera / Grenzen sind Strassen,i em vaig dir que, si el moderador Johannes Kabatek em conce-dia la segona paraula, us els llegiria. Doncs bé, fan així en ver-sió cursiva:

Liebe geprüft Amor comprovat

Dein Apfel – mein Apfel. La teva poma – la meva poma.

Jetzt beissen wir gleichzeitig zu: Ara mosseguem alhora:schau, wie auf ewig verschieden. mira, com [som] per sempre

diferents.Jetzt legen wir Apfel und Apfel Ara (o) posem poma i pomaBiss gegen Biss. mossec contra mossec.

Les dues pomes, un mossec simultani, la dissolució dels opòsitscom a antecedent necessari de la diferència «per sempre», meta-foritzen la unió dels amants: com més profundament se sabenunits, més diferents es descobreixen.

El context frankfurterià de la presentació del llibre Grenzen sindStrassen (Fronteres són carrers), on es relata la història d’amors

113

i desamors de dues cultures, la de llengua alemanya i la de llen-gua catalana, m’ha fet sentir que el poema de Günter Grass sem’adreçava per a ensenyar-me que el Llibre en català i el Llibreen alemany són com els amants de la respectiva poma, la tevacultura – la meva cultura, que en la unió de la mossegada es des-cobreixen diferents i en la diferència es descobreixen amants.

(Arnau Pons, curador del llibre amb Simona Skrabec, em demanaque inclogui aquest epíleg en la meva presentació):

A Carles Torner, instigador del llibre: ja saps, oi? que les unionsi les diferències si no són «per sempre», no són ni unions nidiferències.

Ricard Torrents

RICARD TORRENTS

INTERVENCIÓ EN LA PRESENTACIÓ DEL PROJECTE GEOGRAPHIAA LA FIRA DEL LLIBRE

JOSEP MARIA FONALLERAS

117Josep Maria Fonalleras(Girona, 1959)Escriptor i articulista,ha publicat nombrososllibres. El 1988 va reunirels seus primers relatscurts a Botxenski i companyia, mentre queel 2003 aplegava bonapart de la seva obra a Llarga vista. La sevanovel·la La millor guerradel món va serreconeguda amb el PremiCiutat de Palma el 1997.L’any 2005 va guanyar el Premi Crítica Serra d’Orpel llibre de relats Sishomes. El seu últim llibrede relats, aquest mateix2007, és Un any dedivorciat. Darrerament ha rebut el premi deliteratura infantil El Vaixellde Vapor amb Les galetesdel Saló de Te Continental.

Frankfurt, 14 d’octubre del 2007INTERVENCIÓ A LA PRESENTACIÓFINAL DEL PROJECTE GEOGRAPHIA.PAISATGES LITERARIS

A la Literaturhaus de Frankfurt, el darrerdia d’activitats del programa literari,es realitzà una lectura titulada “Diàlegentre literatures. Paisatges literaris.Viatges literaris a Catalunya iAlemanya”, amb la participació deCarme Riera, Enric Sòria, Katja Lange-Müller, Jordi Puntí i Michael Ebmeyer i la presentació de Christoph Bartmann i Josep Maria Fonalleras.

Era l’acte de cloenda del projecteGeoGraphia que aplegà les parellesliteràries Sòria / Lange-Müller, Puntí /Ebmeyer i Riera / Keto von Waberer,i les va dur als seus paisatges literaris,en els seus dos països d’origen. A Catalunya foren presents, en actespúblics, a Barcelona, València, Girona i Palma de Mallorca. A Alemanya iÀustria, a Hamburg, Berlín, Salzburg,Munic, Leipzig i Stuttgart. El projecte fou organitzat per l’Institut Ramon Llullen col·laboració amb el Goethe-Institut,la Institució de les Lletres Catalanes i la xarxa alemanya Literatuhauser.

Josep Maria Fonalleras llegí a la cloendael text titulat El que és fugaç i el que ésperenne.

119

Hi ha agències matrimonials que diuen que disposen d’un pro-grama informàtic infalible que aconsegueix ajuntar parelles ques’han apuntat a la seva base de dades. És evident que no es tractad’aparellar perquè sí, sinó de completar un tot, si se’m permetl’expressió, format de manera coherent, en el qual les parts sónabsolutament complementàries. És a dir, juntes conformenaquest tot, on no sobra ni falta res. Fins i tot hi ha un càlcul per-centual sobre el grau de lligam, si se’m permet l’expressió, a quèsón capaces d’arribar dues persones que hagin contactat ambl’agència amb finalitats matrimonials.

Hi ha rumors sobre el fet que el projecte GeoGraphia va ser pensat, en un principi, com una agència matrimonial. Elsmateixos rumors asseguren que GeoGraphia, una idea de l’Ins-titut Ramon Llull i el Goethe-Institut, que es va acabar con-formant finalment com un projecte literari, ha aconseguit ajun-tar parelles amb un altíssim grau de compenetració. Si més no,segur que es va fer servir el programa informàtic de l’agènciamatrimonial per tal que els tres duos tinguessin una llarga i fecunda experiència, que abraça tot l’estiu i que mor a comen-çaments de la tardor. És a dir, la impressió, per a un observa-dor exterior com he estat jo, per a un voyeur d’aquests paisat-ges literaris, és que les parelles formades per Enric Sòria i KatjaLange-Müller, Jordi Puntí i Michael Ebmeyer, i Carme Riera i Keto von Waberer, han aconseguit un nivell notable d’empa-tia. Ells mateixos, parlant de les estades a Catalunya i a Ale-manya, ens han il·lustrat sobre les anècdotes de la seva expe-riència compartida. Han parlat de llargues converses, de visitesa cases familiars, de bars, cerveses, gastronomia, de viatges através dels carrers i les places que han estructurat la seva obrao que han estat escenari, territori, geografia. Geografia escrita,grafia que crea també un espai.

EL QUE ÉS FUGAÇ I EL QUE ÉS PERENNE

120

Tot plegat, tanmateix, aquest “dos a la carretera” múltiple,amaga molt més que l’oportunitat d’una coneixença. Què higuanya, un escriptor, sotmetent-se a aquesta mena de confessióíntima (que esdevé, després, pública), enfrontat a un altre escrip-tor a qui no coneix, disposat a ensenyar les bastides de l’edificidel seu imaginari? Què ensenya, què s’ensenyen, els sis escrip-tors d’aquesta GeoGraphia? El seu real referent? Una reconstruc-ció d’allò que la literatura ha consolidat? L’escenografia? Elsesbossos? Hi ha escriptors dels quals es poden resseguir els pas-sos en rutes que permeten un retorn, una justificació, una iden-tificació, un acoloriment. Hi ha escriptors per als quals els esce-naris de la seva literatura són difusos, a penes una boira rere laqual es pot amagar una terra de ningú, no identificable. Hi haescenaris que es poden palpar i que en canvi tenen poc a veureamb l’escenari construït literàriament. En quin dels grups hau-ríem de col·locar Sòria, Lange-Müller, Puntí, Ebmeyer, Riera ovon Waberer? Serà per sempre un secret del sumari. L’únic queens és donat de saber, als voyeurs, és que s’han trobat i han ensen-yat i s’han ensenyat. Escriuen, tots sis, i mostren allò que els haconformat, allò que ells han conformat. La geografia passadapel sedàs de la forma, la forma que és deutora d’una determi-nada manera de ser al món.

L’Observatori del Paisatge, una entitat amb seu a Olot que inves-tiga sobre les condicions, les categories, les teories del paisatgeentès com a territori i com a hàbitat dels humans, descriu aixíel concepte “creació de paisatge”: “És la intervenció sobre unaporció del territori amb l’objectiu de millorar-ne les condicionspaisatgístiques i de crear un nou imaginari en el supòsit que elpropi original s’hagi perdut o banalitzat”. És curiosa, la defini-ció. L’escriptor també intervé sobre una porció de territori i,doncs, “crea” paisatge. No pas per millorar-ne les condicions pai-

121

satgístiques (excepte si és jardiner!), però sí amb l’objectiu decrear aquest nou imaginari, és a dir, un món, un univers, ambreferents, amb estructura, amb entitat. I no pas perquè l’origi-nal s’hagi perdut o banalitzat, sinó perquè l’original no ha exis-tit mai. Reposa en la memòria de l’escriptor, és un feu on nienels records, un territori inexistent (no paga contribució) on lesfronteres i els llindars no són administrativament certs sinó poè-ticament productius.

El director de L’Observatori del Paisatge, el catedràtic de Geo-grafia Humana a la Universitat de Girona Joan Nogué, va publi-car fa temps un article esplèndid que ens pot ajudar a enten-dre el significat últim d’aquest projecte, la GeoGraphia que harecorregut València, Mallorca, Catalunya i bona part d’Ale-manya. Es titula Ruïnes sense esplendor i parteix de la base d’unaexposició que es va fer l’any 2005 a la Pedrera, a Barcelona: “L’es-plendor de la ruïna”. Agafa com a referència la idea de la ruïna“amb majúscules”, la ruïna que atorga una determinada cate-goria cultural i que és, ella mateixa, una fita històrica. “No obs-tant això”, escriu Nogué, “el nostre entorn està ple a vessar detot de ruïnes sense cap mena d’esplendor, les runes”. Mentreles primeres són restes, les segones són escombraries. Si unesens parlen del sublim, les altres argumenten sobre el que ésbanal. Esplendor contra ocàs. Com diu Nogué, en català “ruï-nes” i “runes” només es diferencien per una i amb dièresi. Unasola lletra. Però fa sentit.

I parla més d’aquestes runes: “Més que d’estructures arquitec-tòniques, parlem dels petits detalls que es troben en el seu inte-rior i que ens parlen dels que hi van deixar, allà dins, bona partde les seves vides: una cadira on algú va seure fa anys, un guantque va cobrir una mà, una frase escrita a la paret per no se sap


122

qui, papers d’un vell arxiu metàl·lic escampats per terra… Aquestsobjectes irrellevants, aquests ínfims detalls que ens remeten alsactes quotidians d’algú que no coneixerem mai, en un momenti un lloc que mai no sabrem”.

En certa manera, l’experiència del sextet de GeoGraphia, s’acostaa l’elogi de la runa que acabem de veure. No pas en un sentitliteral, tot i que després de l’aventura estic segur que molts d’a-quests sis, catalans i alemanys, han acabat rendits i esgotats. Enun sentit al·legòric. Les runes són allò que s’acaba, allò que jano té una base real sobre la qual mantenir la seva identitat.Només en queda un record difús. I és en aquesta runa, però, ones fonamenta el discurs, on hi ha la matèria primera que l’es-criptor manipula.

Joan Nogué continua: “Les ruïnes amb esplendor, integrades enl’ordre de l’espai pel poder, ens transmeten sublimitat, noblesa,bellesa amb majúscules. Les runes, en canvi, expressió diàfanadel desordre de l’espai inherent a la marginalitat territorial delsistema, només poden aspirar a un petit instant de glòria en elprecís moment en què ens aturem per contemplar-les, per sen-tir-les. És aleshores quan ens desperten, encara que sigui en dosispetites, nostàlgia i melancolia. La melancolia de l’ocàs, la tris-tesa de l’abandonament”.

Em quedo amb el moment en què les contemplem, les runes.Només tenen sentit quan ens aturem per veure-les, per obser-var-les. Quan són vistes per algú. Tenen sentit, prenen cos, res-susciten, quan les mirem. La bellesa sublim, en contraposició alpaisatge menor, personal. La memòria és singular. Aquesta Geo-Graphia s’ha allunyat dels grans monuments, de les restes arqueo-lògiques, per entrar en l’interior (observat per altres) de guants,

123

cadires i papers escampats. GeoGraphia, el viatge per les litera-tures alemanya i catalana actuals, l’aventura coral amb duets,ha aconseguit el que sempre mira d’aconseguir la literatura: cap-tar la fugacitat. Convertir el que és runa, el que és a punt de ser-ho, allò minúscul, imperceptible, a penes intuït, un esquitx…convertir aquesta fugacitat en un instant perenne.

Josep Maria Fonalleras


DISCURS DE CLOENDA DEL PROGRAMA LITERARI EN L’ACTE DE RELLEU AMB TURQUIA A LA FIRA DEL LLIBRE

BALTASAR PORCEL

127Baltasar Porcel(Andratx, 1937)Escriptor i articulista.Premi d’Honor de lesLletres Catalanes aquest2007. President, des del1989, del jurat del PremiInternacional Catalunya i fundador de l’InstitutCatalà de la Mediterrània.Autor de nombrososllibres de no-ficció —assaigs, llibres deviatges, biografies…— i d’una àmplia obranarrativa. Les sevesprimeres obres —entre les quals Cavalls cap a lafosca, de 1968, traduïda a nombrosos idiomes,inclòs l’alemany—conformaren el ciclemàgic d’Andratx.Posteriorment ha publicatllibres com Les primaveresi les tardors, premi JoanCrexells el 1986,i Olympia a mitjanit,el 2004. Ha obtinguttambé altres premis,com el Crítica Serra d’Or i el Nacional de Literatura.

Frankfurt, 14 d’octubre del 2007DISCURS DE CLOENDA DEL PROGRAMA LITERARI EN L’ACTE DE RELLEU AMB TURQUIA A LA FIRA DEL LLIBRE

Com a cloenda del programa literari,el diumenge 14 la cultura catalana vapassar el relleu a Turquia, país convidatd’honor de la Fira del Llibre del 2008.Dos novel·listes units per laMediterrània, Baltasar Porcel i la turcaElif Shafak, representaven la literaturacom a pont entre els països d’una i altra banda del mar. Al final de l’acte,sota la presidència de Juergen Boss,el director de la Fira del Llibre,Anna Soler-Pont, la comissària del projecte Frankfurt 2007, va lliurar a un representant del comitèorganitzador turc el GastRolle, un objecteespecialment dissenyat per la Fira com a testimoni del relleu. Hi assistirenautoritats catalanes, entre les quals el Vicepresident de la Generalitat,i turques.

La moderació de l’acte, que es vacelebrar a l’Auditori del Fòrum, va anar a càrrec d’Ilija Trojanow i la lectura dels textos en alemany la va fer Birgitta Asseheuer.

Baltasar Porcel, com a cloenda de la participació catalana a Frankfurt2007, hi va llegir el text El llibre, el Cel i la Terra.

129

He estat una setmana feliç entre vosaltres, gent del llibre sem-pre creador; creador quan s’escriu i creador quan es llegeix. I hohe fet perquè sóc novel·lista i formo part de la literatura cata-lana, enguany convidada d’honor a la Fira de Frankfurt, convi-dada a compartir els infinits llibres de Frankfurt. Per això ara,en l’hora de l’adéu, he de donar la benvinguda als pròxims altsconvidats, la novel·lista Elif Shafak i la literatura turca.

I què som, turcs i catalans, Elif Shafak i jo mateix? Moltes cosesi molts constants, ja que tot el que fem no adorm els somnis,sinó que els estimula. És la crida de la vida intensa, de la fron-dosa diversitat, la que estira amb força de nosaltres, en defini-tiva dos escriptors inscrits en el món dels mons mediterranis,Turquia i Catalunya, a cada banda d’aquest mar ple de sugge-riments.

I per significar el que això representa essencialment i acciden-talment, recorro a un filòsof alemany, Johann Gottfried Herder,per a qui l’origen del coneixement i la seva expressió rauen enles sensacions de l’ànima i en les analogies que estableix l’expe-riència; o sigui, com deia fa un moment, en la vida inscrita enun espai i en el temps. La qual adquireix entitat artística i, finsi tot, transcendència secular a través del llenguatge, conductedel geni literari. Fruit aquest, al seu torn, de la individualitat decada poble i persona conjugats, amb els seus muscles, intuïció isensualitat, amb la seva ment desperta.

Perquè, segons entenia un altre pensador alemany, Martin Hei-degger, la llengua és la casa de l’ànima, i som en el llenguatge. Noens realitzem substancialment, llavors, per exemple, en la nació,compromís històric, sinó en el vector de l’idioma, de l’ànima.Per tant, del món on som i que interpretem a cada frontissa con-

EL LLIBRE, EL CEL I LA TERRA

130

juntural, en tots els seus camins i amb totes les seves criatures.El món d’ahir i el d’avui, com meditava un altre escriptor medi-terrani, el grec Empèdocles:

Car, el que és jo, ja he estat un noi i una noiaun arbust i un ocell, peix del mar lluent d’escates.

De la mar Mediterrània; Empèdocles en la matèria i en lesil·lusions, jo també he estat com ell i tornaré a ser-ho: la unitatpalpitant, i no feta d’uniformitat, sinó de diversitat, la que cons-tituïm els éssers nodrits pels gens i la llum del Mare Nostrum,o, com deien els otomans, de la Mar Blanca.

Regió planetària, la nostra, el benigne clima de la qual ha atret,en el curs de milers d’anys, una multiplicitat de pobles i idio-mes, els quals, gràcies a la reducció espacial mediterrània, s’hanconegut i entrellaçat; i han ocasionat una riquesa d’ideals i decreences, de bellesa, gairebé sense comparació amb cap altra regióplanetària. Poblacions i signes seculars que sempre s’han inter-comunicat, hi ha en aquest mar i univers tantes ribes diferentsi properes com onades van i vénen fusionades entre elles.

Així, cada ésser humà mediterrani ha existit amb les seves corres-pondència i visió mesclades amb les de l’altre, dels altres, siguiper abraçar-se o combatre’s. I, què seríem, pedres, si no fóssimtambé paradoxals? Les meves novel·les i els meus personatgess’alimenten de les seves contradiccions, som altra cosa que unacontradicció eternament assumida, i per això resolta en energia?És el que acaba formulant, amb Protàgores, la definició humanamés excelsa: L’home, mesura de totes les coses. Concepte que es tra-dueix d’immediat en la implantació democràtica efectuada perPèricles, i en el naturalisme de l’escultura d’aquell segle V grec.

131

Però, compte: no estic trenant garlandes erudites, sinó referint-medes de les arrels a la nostra actualitat més càlida i urgent: de quègaudeixen o què desitgen tots els pobles i individus del planeta?;sens dubte, la democràcia política, l’Estat del benestar, l’entronit-zació dels Drets Humans. O sigui, les conseqüències de la sentèn-cia de Protàgores, del sistema de Pèricles, d’aquella homocèntricafiguració escultòrica. El món i l’esperança més lliures, llavors, arti-culen el gran fruit universal i universalista de la Mediterrània. I trobant-nos com ens trobem a Alemanya, d’on prové la filoso-fia, des de Kant a Nietzsche, sinó del ferment mediterrani atenenc?

De tot això, en tot això, doncs, es fonamenta i s’estén la nostracreació literària, amb els seus sabors, perfums i colors, com elsde la vinya i el raïm encantats, del blat i el pa desenfornat, del’oli amb la deessa Atenea guaitant amb els seus ullassos glaucsentre les branques de l’olivera platejada.

I aquests, sorgits de la terra feraç, són els nostres déus; a vega-des els veig, eternament joves, ombres de llum entre la llumino-sitat que verdeja dels pinars al sol, a la meva Mallorca natal. Pas-sen rabents i jo, bolcat en jo mateix, escric el que ells m’handeixat, amb el seu ressò de paraules antigues que es transformenen sang nova.

Perquè el Mediterrani que en veritat ho és, no el políticament iideològicament compartimentat, és un goig politeista. O ho sócjo i desitjo que ho sigui el poble al qual pertanyo i, sobretot, elspobles i les literatures a les quals desitjo pertànyer. Amb quinaceleritat, aleshores, fujo a les meves novel·les, i crec que hem defugir, dels monoteismes cap a la pletòrica vida complexa que enscrida! De la qual ja ens en va parlar un sensible poeta llatí, Horaci,en el seu “Carpe diem”:

BALTASAR PORCEL

132

Sigues sàvia: aboca el vi,I tingues una llarga esperança, perquè durem poc.I és que mentre parlemfuig el temps gelós.Gaudeix l’instant: no et refiïsdel demà.

Perquè demà no existirem si no existim avui, com no existiriacompletament el món sense els nostres llibres, els llibres quepassen per Frankfurt, com els joves déus passen pel bosquet dela meva illa. Vivim la globalització, d’acord. Però serà com unaMediterrània a escala planetària, una germandat o concurrèn-cia de germandats, o ens enfonsarà en una massificada conta-minació mental i ambiental, que només serà mecanicista encaraque creguem que és científica.

Si fins hi ha a Occident qui contempla l’ascensió de la Xina comsi únicament fos la de milions de consumidors als quals explo-tar! Sense ni imaginar que es tracta d’una altra regió planetàriasemblant a la mediterrània, que ha creat també una cultura fron-dosa, irisada i infinita: llegeixi’s la poesia Tang, del joiós Li Baial trist Du Fu; acariciï’s la diamantina porcellana Song…

No crec en els profetes dels persistents apocalipsis; siguin els des-naturalitzats, que ignoren que ciència i naturalesa corren plega-des, o els monoteistes, que imaginen que la mort infon la vida.D’ací la meva fe en la literatura, en la incitació estètica i en l’àn-sia passional, en l’estrella polar de l’aventura, i és que cadascú hade poder, ha d’intentar, traçar el seu propi destí! Ho va endevi-nar Heràclit, en el seu petit regne convuls, situat a les costes avui de Turquia, com ningú no ho ha fet amb tanta clarividència:Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.

133

Per tant, és possible que a més d’encarnar-nos en arbust, peix iadolescent, ho puguem fer en el nostre primer pare, el primerpersonatge novel·lesc, filosòfic, vital, o sigui, més real, del qualsom fills: Ulisses, Odisseu, un altre mediterrani. Qui des del maroriental va guanyar l’occidental, al tremolós timó de la seva naunegra, vencent els monstres d’un sol ull i estimant les deessesmés lascives.

En fi, benvolguts amics, escric perquè he llegit, llegeixo perquèvisc. I crec, així, en tots nosaltres, dimensió i ardor del cel i dela terra.

Baltasar Porcel

BALTASAR PORCEL

LA PREMSA INTERNACIONAL HA DIT

137

FRANKFURTER NEUEPRESSE (Alemany. Difusió 61.000exemplars)

RUHR NACHRICHTEN(Alemany. Difusió 290.000exemplars)

DPA (Agència oficial de notíciesalemanya)

DER SPIEGEL(Alemany. Difusió5.800.000 exemplars)

GIEßENER ANZEIGER(Alemany. Difusió 81.000exemplars)

DIE WELT(Alemany. Difusió 151.000exemplars)

“Probablement cap altre convidatd’honor dels últims anys ha posat en escena un programa tan perfectecom el que han dut els catalans a la Firadel Llibre de Frankfurt.”

Sobre l’estand de la Cultura catalana“Es poden trobar autors catalans, rebreinformació sobre els seus llibres i sobrela regió de Catalunya. Molts visitantssemblen interessats: l’estand estàsempre ple”.

“Els catalans, altament professionals,han utilitzat la més important Fira del Llibre per mostrar la cultura i laliteratura catalanes al món.”

“El gran escriptor Jaume Cabré,amb seqüències ràpides i canvis deperspectiva en les accions dramàtiques,fa una fascinant composició d’Espanya a la seva última novel·la Les veus delPamano.”

Sobre Tirant lo Blanc de Calixto Bieito“L’audiència ha rebut amb entusiasme la visió actual d’una novel·la medievalcavalleresca al teatre de Frankfurt”.

Les Nits Sónar al Bockenheimer Depothan estat una “visió oberta, atrevida i al mateix temps sensual sobre l’art,la gastronomia, la imatge i la música”.

138

INTERNATIONAL HERALDTRIBUNE(Regne Unit. Difusió242.000 exemplars)

THE INDEPENDENT(Regne Unit. Difusió213.000 exemplars)

EURONEWS(Televisió oficial de la UE.Es veu a 120 països.Difusió 155 milionsd’espectadors)

ARTE(Televisió cultural franco-alemana. Difusió 185milions d’espectadors)

FRANKFURTERALLGEMEINE ZEITUNG(Alemany, difusió 950.000exemplars)

“L’informe sobre traduccions iglobalització (de l’IRL) és un exemple de l’habilitat dels catalans per ser localsi pensar globalment.”

“La llengua i la literatura catalanes sóndinàmiques i tenen bona salut, havent-serecuperat després de 40 anys deprohibició sota la dictadura de Franco.”“Quim Monzó és avui l’escriptor en catalàmés conegut. També és, sense exagerar,un dels millors autors de contes delmón.”

“El diàleg intercultural implica tambédonar a conèixer l’herència de lesdiferents regions que formen partd’Europa i les llengües minoritàries que conviuen en el vell continent. El que pretén la Comissió europea ésque idiomes com per exemple el catalàpuguin traspassar les seves fronteres i que la resta dels socis comunitaristinguin accés a la literatura escrita en aquesta llengua.”

“Arte dedica una nit temàtica a Catalunya, una regió amb una cultura i un paisatge encisadors. Catalunya és rica, té autoestima, és rebel, té unallengua pròpia amb mil anys d’història i una cultura que no para de florir.”

“Qui s’esperava trobar una societatprovinciana quedarà decebut. Es trobaràmés aviat un ampli ventall de personescultivades en el pensament de les qualses reflecteix el món sencer.”

139

BUCHJOURNAL(Alemany. Difusió1.900.000 exemplars)

NETZEITUNG.DE(Alemany. Diari electrònicamb un milió de visitesmensuals)

“Se submergiran a una regió amb una de les cultures més innovadores i dinàmiques d’Europa. Els seus artistessón genials, un dels seus cuiners ésconsiderat el millor del món i la sevaescena literària és tan fantàstica que elsseus tentacles arriben —com l’exempled’Albert Sánchez Pinyol ens mostra—fins i tot al Congo.”

“L’escriptor Baltasar Porcel evoca en la seva literatura el mític i ancestralmón mallorquí d’Andratx i la seva ricallengua, que tal i com ell diu, és la casade l’ànima. De ben segur que ell ésl’autor més adequat per a fer el traspàsde la cultura catalana a la turca, duescultures d’àmbit mediterrani. Porcel i laMediterrània han anat sempre plegats.”

Publicació: Institut Ramon Llull

Coberta: Imatge de Miquel Barcelóper promocionar la cultura catalana a la Fira de Frankfurt 2007

Disseny gràfic: Saura - Torrente,Edicions de l’Eixample

© dels textos: els seus autors i autores

Impressió: (XXXXXXXX)

Dipòsit Legal: B-XXXXXX

Fotografies tractades gràficament a partir dels retrats originals de: Eloi Bonjoch, p. 126Nicola Mesken, p. 88Víctor P. de Óbanos, p. 106Tanit Plana, p. 96Carles Roche, p. 76Mònica Rosselló, p. 14 i 30Txema Salvans, p.116

Imprès a Barcelona el desembre del 2007 amb motiu

de la cloenda del projecte Frankfurt 2007

ONZE DE - Institut Ramon Llull · 2012-08-01 · La participació de la cultura catalana com a...

Documents

Transcript of ONZE DE - Institut Ramon Llull · 2012-08-01 · La participació de la cultura catalana com a...