Col·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúmero 73 · Maig · juny · juliol · agost 2015

PARAULES i FETSPARAULES i FETS

Com més igualtat, més dignitat

2

EDITORIAL

Pot sorprendre la varietat de temes que tractem en aquesta revista, però fent cas del seu nom, Paraules i Fets de Dones, tot el que passa en el món, en el món de les dones, ens interessa i ens sentim crida-des a posar-ho en relleu. Hi ha tants fets i tantes paraules de dones que queden amagats, silenciats, com si no s’haguessin viscut ni dit, com si no inte-ressessin a ningú!

A nosaltres, dones creients i feministes, ens inte-ressa el que està passant en el món de les nenes i adolescents, ara i aquí; la creixent violència i abusos que pateixen just en els espais on han d’estar pro-tegides i rebre més respecte i estimació: la família, l’escola, els amics i els parents adults de l’àmbit de relació més proper. L’article de Josep Castillo ens en parla amb la cruesa que implica una denúncia.

Ens preocupa la pobresa tan descaradament real d’una bona part de la població del nostre país, però especialment la pobresa de les dones, la feminitza-ció de la pobresa. La precarietat laboral, la feina a hores, sense contracte ni seguretat social, donarà com a resultat dones que no tindran dret a l’atur, dones grans pobres per no haver cotitzat prou, amb pensions de supervivència. I també, la reconeguda “bretxa salarial” entre dones i homes: elles cobren un 25% menys per la mateixa feina i el mateix ho-rari. La seva dedicació a la família encara fa més difí-cil la dedicació professional en no poder conciliar la vida laboral i la de família.

I encara les dones immigrades, més pobres que ningú, obligades a fugir, en tràgiques expedicions, de la guerra, de la fam, dels maltractaments, amb els seus fills moltes vegades, i que a casa nostra, les que hi arriben, no troben l’ajuda bàsica per refer la

vida. Són les que netegen casa nostra, cuiden els nostres vells, la majoria de vegades amb sous molt baixos i sense contracte ni cap cobertura social. I les dones, immigrades o no, violentades per les màfies que fan tràfic de persones per nodrir els bordells on traficants i propietaris fan diners ràpids.

Ens preocupa la nostra societat i la deriva del capi-talisme salvatge que ho envaeix tot i destrueix mo-dels de vida i de valors que fins ara eren la base de les nostres comunitats en què les persones ens sen-tíem reconegudes i valorades. La pèrdua de la digni-tat, el tresor més íntim de cada persona, està en joc davant les situacions generalitzades d’exclusió, de rebuig, de desigualtat. No podem permetre que ens robin la dignitat!

Tenim esperança en el potencial de les dones! Ve-nim d’una llarga història que no ha sigut fàcil i hem après a valorar la vida, la nostra pròpia, per poder continuar donant vida, tenint cura de les persones i de la terra. Sabem que Déu ens estima, estima tota la humanitat, i ens necessita per acomplir el seu pro-jecte de salvació per a tothom que s’hi vulgui acollir. Confiem que la nostra Església catòlica –de la qual ens sentim membres plenament, però sempre sent considerades menors d’edat, sense capacitats per ser considerades com els homes, que representen el sagrat en exclusiva– reconegui el tresor de la pa-ritat, com ens indica Elisabeth Schüssler Fiorenza en la seva proposta de reforma de l’Església.

La majoria d’articles que trobareu en aquesta sen-zilla revista són fruit d’aquesta convicció. Agraïm als que hi col·laboren la seva generositat, i a les lectores i lectors, la seva fidelitat en la lectura i en les subs-cripcions. Gràcies!

Preu 3 €

Consell de Redacció: Ernestina Ródenas Campos, Paquita Arcas Romeu, Mariona Saurí Pujol, Mercè Sasot Bach · Correcció lingüística i traducció: Josep Pascual Comellas · Portada: Fotografia d’Ernestina Ródenas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

Amb el suport de: On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria Claret · Llúria, 5 (Barcelona)

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

La dignitat ens iguala

SUMARIEditorial

Teologia feminista

Àmbit Obert

Pàgines centrals

Reflexions

Informacions / En recordança

Actualitat

2

3, 4 i 5

6 i 7

8 i 9

10, 11, 1213 i 14

14 i 15

16

PARAULES i FETSPARAULES i FETS

PER LA PARITAT

3

TEOLOGIA FEMINISTA

Elisabeth Schüssler Fiorenza: una proposta de reforma de l‘Església1

La proposta teològica femi-nista de l’autora s’emmarca en una hermenèutica

d’alliberament, que ella mateixa classifica com una Teologia Femi-nista Crítica d’Alliberament. Ac-centuar aquest aspecte crític i allibe-rador és molt important a causa del paper discriminatori de les episte-mologies que posen de relleu el pes fonamental de les injustícies cogniti-ves en el marc general de la injustícia social i cultural. Una proposta que se situa clarament en les Teologies Feministes Cristianes reconstruc-tives, que mantenen un compromís amb el cristianisme, i proposen la seva profunda transformació. ESF, Rosemary Radford Ruether i Phyllis Trible són els noms més coneguts d’aquest grup.

En l’horitzó del treball d’ESF s’hi entrecreuen tres conceptes essen-cials: Igualtat, Democràcia i In-tegració. En el marc delimitat per aquesta tríada, investiga, ensenya i proposa transformacions en la ma-nera de pensar i de viure del Cristia-nisme i de la Societat; i està con-vençuda que la teologia i la filosofia contribueixen a alimentar, reproduir i legitimar les estructures opressives de domini i de deshumanització, que influeixen en les falses vivèn-cies democràtiques, en la manca de igualtat i, per aquesta mateixa raó, en greus llacunes fonamentals res-pecte a la integració humana.

La responsabilitat de l’Església en aquesta situació ve, per una banda, del fet de tenir una estructura kirio-cèntrica, és a dir, d’organitzar-se en una piràmide de múltiples opres-sions; i, per l’altra, de fonamentar i desenvolupar un “discurs kiriàr-quic”, és a dir, amb paraules de Te-resa Toldy, un “cànon d’opressió”, que [...] passa pels llibres sagrats i per les interpretacions i reinterpre-tacions per part de les instàncies

emissores dels discursos oficials (sempre masculines).

Les expressions kiriocèntric i ki-riàrquic són neologismes creats per Fiorenza per expressar un canvi de paradigma en l’anàlisi de la discrimi-nació i de l’opressió que preconitza. Indiquen les estructures múltiples sociopolítiques i religioses d’opressió i deshumanització sistemàtiques.

En la seva investigació teològica ha procurat trobar una perspectiva que comprengui el patriarcat més

enllà del sistema binari de gènere, reconceptualitzant-lo de tal manera que l’ha convertit en una categoria heurística clau de la teologia feminis-ta crítica d’alliberament. Aquesta re-conceptualització ha desconstruït el concepte de patriarcat com un mer esquema binari de domini de la dona per l’home, proposat “en el sentit clàssic del món com un sistema po-lític piramidal complex, de domini i de submissió, estratificat per gènere, raça, classe, religió i taxonomia cul-tural a més d’altres formulacions dis-cursives històriques de dominació”.

Amb aquesta complexificació dels mecanismes d’opressió, vol eviden-ciar l’estructura kiriocèntrica de l’Església i del seu discurs kiriàrquic, i posar de manifest que l’Església presenta una doble instància d’opressió: organitzativa i discur-siva, que es reforcen mútuament. Per assolir la igualtat i la democràcia en l’estructura eclesial i obrir camins al desenvolupament integral de les Dones i dels Homes, cal lluitar con-tra ambdues instàncies opressores.

En aquest sentit, podem com-prendre que la seva postura teolò-gica pot ser caracteritzada com a reconstructiva, en la mesura que la seva proposta apunta vers una re-construcció dels discursos eclesials i de la pròpia organització eclesial.

Opressió i llenguatge: la necessitat d’una reconstrucció de la memòria

En el llibre En memòria d’ella. Una reconstrucció teologicofeminis-ta dels orígens del cristianisme (1983), d’alguna manera estableix una discontinuïtat, i fins i tot una ruptura, en el desenvolupament de la reflexió teològica feminista,

1 Article traduït i condensat per Roser Solé, amb autorització de l’autora.

Per assolir la igualtat i la democràcia en l’estructura eclesial i obrir camins al desenvolupament integral, cal lluitar contra ambdues instàncies opressores, l’organitzativa i la discursiva

4

TEOLOGIA FEMINISTA

en la mesura que defineix paràme-tres epistemològics essencials per al treball d’una hermenèutica dels textos i de la cultura, crítics i allibe-radors. En aquest sentit, representa un punt sense retorn en la mane-ra de pensar teològica feminista. Del seu text fundacional destaca-ria l’establiment de dues qüestions clau per a una teologia feminista crítica d’alliberament: 1) la qüestió del paper opressor del discurs i 2) la necessitat d’un enfocament his-tòric dels textos.

El primer tema es desprèn de la comprensió del llenguatge com a configurador del nostre pensament i de la visió del món. En el marc d’una perspectiva filosòfica respecte a la importància del llenguatge com a mediació essencial de la nostra re-lació amb el món, i les llengües com a sistemes de valors (cada llengua té els seus ulls), Fiorenza s’esforça per prendre el llenguatge com un objectiu essencial d’anàlisi i crítica, i explica la creació dels neologis-mes kiriocèntric i kiriàrquic, per la importància que es dóna a la grafia d’alguns conceptes clau : G*d i wo/men:

G*d: vaig introduir aquesta grafia G*d (Déu), per indicar que el llen-guatge humà és incapaç de com-prendre i expressar el Diví. Per tant, la teologia feminista ha de ser molt curosa i no utilitzar qualsevol nom per referir-se a G*d.

Wo/men: vaig introduir aques-ta grafia no només per indicar l’ambigüitat i la inestabilitat de la paraula dona, sinó també per in-dicar que, quan parlo de les dones marginades i oprimides, també hi incloc els homes.

ESF crida l’atenció respecte a les desviacions androcèntriques practi-cades en les traduccions dels textos bíblics originals, posant de manifest que tota traducció és una interpre-tació basada en una visió patriarcal de la vida i de la societat. Per tant, el que vol és subratllar que el marc semàntic de la traducció dels textos sagrats fonamenti una forma de comprensió de la humanitat i del

diví, que ha de ser diagnosticada i reconstruïda, i per això no n’hi ha prou amb el mer ús actual d’un llen-guatge inclusiu, tot i que hauria de ser obligatori.

El segon tema és un ressò de l’eslògan de Judy Chicago: “La nos-tra herència és el nostre poder”. La Bíblia és un patrimoni nostre, que cal recuperar a través de la recons-trucció de la història bíblica de les Dones com a via d’alliberament.

A Discipulatge d’iguals – Una Ekklesia-logia feminista crítica d’alliberament, mostra clarament que cal reformular la tradició religio-sa cristiana per recuperar l’herència espiritual de les Dones:

No vull que m’entenguin mala-ment. No afirmo que les feministes hagin de continuar sent membres de les religions i esglésies bíbliques

que senten com a opressives i des-humanitzadores. El que jo defenso és que aquelles que hem sentit el poder alliberador de la religió, hem de reivindicar aquest poder com a herència i propietat.

Arran d’aquesta declaració, expli-ca que l’essencial en un marc alli-berador és el poder de donar nom, poder que va ser negat a les Dones de les maneres més diverses, la pri-mera de les quals és la pèrdua de la memòria històrica.

En el context d’aquest tema, cal destacar tres aspectes hermenèutics que l’autora proposa:

En primer lloc, la idea que els textos bíblics són el resultat d’una cultura patriarcal, perquè aquesta perspectiva explica tant l’escassa presència de les Dones com les poques vegades que apareixen amb rols importants. La recepció d’aquests textos des d’aquesta perspectiva, reprodueix i accentua la seva distorsió original, transfor-mant la Bíblia en una estructura opressora de les Dones.

En segon lloc, contràriament al que sembla, les Dones necessària-ment van tenir un paper actiu als inicis del cristianisme, tot i que que posteriorment van ser esborrades dels textos i de la història del cristia-nisme.

Finalment, l’abordatge dels tex-tos bíblics s’ha de fer sota dues con-dicions:

1. Partir d’una hermenèutica de la sospita que confronti els textos per buscar el seu context de construc-ció, que permeti la distinció entre el que és simbòlic i el que és històric, posant de manifest quins interessos i quins objectius pretenien els au-tors del text.

2. Recórrer a una racionalitat ima-ginativa capaç de fer una recons-trucció poètica de les situacions.

Un discipulatge d’iguals – una Ekklesia of wo/men

Com ja he dit, ESF, per una banda, organitza el seu treball teòric al vol-tant de la tríada Igualtat, Demo-

“El que jo defenso és que aquelles que hem sentit el poder alliberador de la religió, hem de reivindicar aquest poder com a herència i propietat”

5

TEOLOGIA FEMINISTA

cràcia, Integració i, per l’altra, pre-tén una reconstrucció del propi sis-tema eclesial. En aquest doble marc considero que encaixa la seva pro-posta d’una ekklesia de Dones.

Amb la relació ekklesia i discipu-latge d’iguals, l’autora pretén fer present la Basileia, és a dir, “el món alternatiu de justícia i benestar, desi-tjat pel poder vivificant de D*, com a realitat i projecte enmig dels poders mortífers d’opressió patriarcal i des-humanització”. Aquesta proposta s’inscriu en el marc de la seva pers-pectiva reconstructiva que, al con-trari del feminisme reformista, no es preocupa gaire dels beneficis a curt termini per a les Dones, i s’explicita en el binomi discipulatge d’iguals – Ekklesia de les Dones (wo/men). Resumint, expressa així:

El concepte d’ekklesia de les dones (wo/men) ofereix un marc teòric que, segons la religió bíblica, permet a les feministes descons-truir el centre patri-kyriarchal de les tradicions bíbliques i culturals occi-dentals, i elaborar simultàniament l’ekklesia de les dones, ambdós com a discursos democràtics radi-cals i de formulació política, en el centre i en l’horitzó d’una crítica a la retòrica feminista d’alliberament.

D’aquesta proposta descarta ca-tegòricament dues hipòtesis:

· Que pretengui la integració de les Dones en les estructures patriar-cals.

· Que vulgui recuperar qualsevol

tipus d’identitat femenina essencial.El que està en joc és una mena de

transformació radical, i només des-prés d’haver reivindicat l’ekklesia com a comunitat, herència, teo-logia i espiritualitat, serà possible anomenar el diví d’una altra mane-ra, perquè “la condició prèvia abso-luta dels nous mites i imatges cris-tianes alliberadores no és solament el canvi de la consciència individual, sinó també el canvi de les estructu-res socials, eclesials i teològiques”.

Consideracions finals

És possible que aquestes posicions siguin compatibles amb un com-promís cristià?

Entenc que és possible per dues raons de distinta naturalesa: una raó històrica i una raó constitutiva.

La raó històrica es deriva de la posició d’ESF respecte de la natu-ralesa qualitativament diferent del cristianisme primitiu, que fonamen-ta en el fet de considerar el paper que Constantí va tenir en l’alteració de les relacions entre l’Església i el poder instituït, i que va ser decisiu en la manera de pensar el poder i l’organització del propi cristianisme, situació que es reforçarà amb Teo-dosi i la proclamació del cristianis-me com a religió oficial de l’Imperi.

L’estructura jeràrquica de l’Església és, doncs, històrica, i no hi ha res d’intrínsec que impedeixi la seva modificació.

Respecte a la raó constituti-va, es refereix a una situació molt més decisiva i que té a veure amb el que ella en diu Carta Magna del Feminisme Cristià, i es refereix a Gàlates 3,27. Segons ESF, el fe-minisme cristià està fascinat per la visió d’igualtat, integració i lliber-tat expressada a Ga 3,27-28: “[en Jesucrist] No hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau ni lliure, no hi ha home ni dona”. Aquesta Car-ta Magna del Feminisme Cristià va ser oficialment ratificada pel Vaticà II, en la Constitució sobre l’Església (n. 32). No obstant això, aquest vi-sió mai no ha estat totalment rea-litzada en l’Església cristiana. El context de la declaració conciliar reflecteix la pràctica discriminatòria de l’Església, altrament no litigaria en favor de la igualtat per a tots els cristians, tot i que solament és res-pecte a la salvació, a l’esperança i a la caritat, però no respecte a les estructures de l’Església i als oficis eclesiàstics. El fracàs de l’Església respecte a la realització de Gàlates 3,28-29, en les seves pròpies insti-tucions i en la praxi, ha donat lloc a una teologia sexista, la qual s’ha practicat en la praxi eclesial de la desigualtat, suprimint així la visió cristiana i el clam d’igualtat i lliber-tat dins l’Església.

Fernanda HenríquesUniversitat d’Évora/Associació

Portuguesa de Teologies Feministes

5

L’estructura jeràrquica de l’Església és, doncs, històrica, i no hi ha res d’intrínsec que impedeixi la seva modificació

Elisabeth Schüssler Fiorenza

6

ÀMBIT OBERT

L’experiència de Déu que implica i complica: mística i política

Aquest era el tema de les XIII Jornades de l’ATE (Asocia-ción de Teólogas Españolas),

en les quals va estar present el nos-tre Col·lectiu. Una implicació mística i “política” que es va anar a buscar en algunes dones que formen part de la nostra genealogia feminista i que, encara que amb més silenci, també formen part del patrimoni espiritual, intel·lectual i compassiu de l’Església i de la humanitat. Conegudes unes, menys conegudes altres, cada una d’elles és un exemple per a nosaltres, dones del segle XXI, que, com elles, vo-lem ser coherents amb la nostra fe, es-coltades en l’Església, profundes en la pregària i actives en el compromís que ha de transformar la nostra realitat.

Carmen Bernabé, María del Mar Gralla, Giselle Gómez, Fernanda Villa-nueva, Mariola López, Silvia Bara i Juan Martín Velasco van mostrar la profun-ditat de la vida d’aquelles dones:

Les beguines, dones laiques que, com Matilde de Magdeburg, Ha-dewijch d’Anvers, Marguerite Pore-te..., al marge dels ordes regularment i jeràrquicament constituïts, vivien del producte de les seves mans, tenien cura de malalts i pobres i es lliuraven a l’estudi.

Dones visionàries castellanes del Renaixement, com Juana de la Cruz, beata, santa per a molts pobles de Castella, escriptora i predicadora

del s. XVII. Potser poc coneguda en-tre nosaltres. No hi podia faltar Te-resa de Jesús, doctora, fundadora, escriptora, monja, santa; la Gran Te-resa, dona que es va implicar (i com-plicar) en l’Església i societat del seu temps; per això sempre va viure en la tensió de l’obediència i la transgres-sió. Ella va saber molt bé i per expe-riència pròpia com era de dur viure en tiempos recios para la aventu-ra del espíritu, i que per això mateix mai no va deixar de formar les seves carmelites para que nadie las en-gañe. Una lliçó per a tots els temps!

Més a prop en el temps, vam recor-dar també Madeleine Delbrêl, laica francesa, que va morir en ple Vaticà II l’any 1964. Mistagoga del quotidià. Aquella missionera sense vaixell que va lliurar la seva vida a la lluita per la justícia, al costat dels seus germans comunistes des de l’Ajuntament d’un barri de París. Mística en les petites co-ses de cada dia, que troba el seu lloc de pregària a les escales del metro, fent la cua del bus o a la cuina, vivint el silenci enmig del brogit del món. Un silenci que li permetia observar i comprometre’s allà on la pobresa i la desesperança la sol·licitaven.

Cadascuna a la seva peculiar ma-nera, totes aquestes dones van saber viure la seva profunda relació amb el Misteri d’una manera compromesa amb la societat i l’Església; algunes

potser van arribar fins i tot a trans-formar algunes lleis conflictives per a les dones; totes van fer possible una humanitat més fraterna. Només hi havien de posar amor, compassió, imaginació, gosadia, per fer possible la voluntat de Déu que no vol ni vio-lències ni discriminacions. Totes van ser místiques “d’ulls oberts”, com tantes vegades es diu avui.

Silvia Bara i Silvia Martínez van com-pletar les Jornades conduint els se-minaris sobre “Profetesses, místiques i predicadores” i “Nous llenguatges teològics”, respectivament. En amb-dós espais es tractava de posar en comú el resultat del treball que s’ha fet durant l’any, en un esforç enco-miable de continuïtat després de tres anys de funcionar. Amb les diverses aportacions vam poder compartir i aprendre les maneres diferents en què es pot abordar el tema dels símbols religiosos i la seva expressió teològica més avançada, per una banda, i, per l’altra, es van aportar noves dades que posen al nostre abast el coneixement de tantes dones que amb la seva au-toritat moral i intel·lectual han cons-truït, al llarg de la història, un sòlid fonament en el qual es por assentar el feminisme en l’Església d’avui.

La valoració general és positiva. Hi hem de ser.

Roser Solé BesteiroM. Pau Trayner Vilanova

Las mujeres hilan finoaunque ya no tengan “rueca”,y un horizonte vislumbrande occidente hasta la Meca.

Quieren recuperarlo que a otras se les niega:la libertad, la palabra,el ser mujer, el ser ellas.

Por eso hay que hilar muy fino,porque hay mucha gente estrecha.Hilar sin romper el hiloy hacer grande la madeja.

¡Hilad, mujeres, hilad!,que a todas nos interesahilar cada vez más fino,que así tendremos más fuerza.

Maruja Soliño Oliveira

23 - IV - 2008

Las mujeres

7

ÀMBIT OBERT

Viatge a Sâo Felix

A vegades els fets més ini-maginables se succeeixen de tal manera que quan te

n’adones ja s’han pres les decisions necessàries per a la seva realització. Això és el que ens va passar a les tres persones que vàrem tenir l’oportu-nitat de viatjar a Sâo Félix per visitar l’admirat bisbe Pere.

Era un petit grup que en una tro-bada d’Araguaia a Balsareny va co-mençar a pensar en la possibilitat d’anar al Brasil; finalment varen ser només dues les persones decidides a acomplir aquest propòsit, decisió que arribà a oïda d’una tercera i lla-vors ja vàrem ser el Jaume, la Rosa i la M. Dolors les que comencem a cercar informació, horaris, preus, etc. per fer realitat el nostre desig.

Encara que la Rosa i la M. Dolors pertanyem al CDE, pràcticament no ens coneixíem. Una és de Rubí, i l’al-tra, de Barcelona, i si hi afegim que el Jaume és veí de Terrassa, es pot comprendre que l’amistat d’aquest grup, fins aquell moment, era inexis-tent. Amb aquestes circumstàncies entenem que fou una aventura poc meditada, però com que l’objectiu per part de tots tres era el mateix, el resultat va ser que des dels primers contactes va néixer una bonica amis-tat.

Iniciem el viatge. L’avió ens dei-xa a Goiâna, i fins a Sâo Félix hem d’arribar-hi amb autocar, aproxima-dament unes 22 hores. Saber-ho im-pressiona, però un cop dalt del bus, cap problema, tot bé i és a partir de Riberaro Casalheira que ens ve al cap el nom del documental Descalç so-bre la terra vermella, perquè aquest és el color de la terra que veiem des del bus i que ja ens acompanyarà sempre.

Arribem a Sâo Félix de nit i no sa-bem cap on anar, però un company de viatge se n’assabenta i immedia-tament ens posa en contacte telefò-nic amb el Paulinho, sacerdot agus-tinià que conviu amb el bisbe Pere. Ens ve a buscar i ens acompanya a

la Pousada on teníem reservada ha-bitació. Ens informa, per si hi volem assistir, de l’hora que fan la pregària cada matí.

L’endemà quan arribem per parti-cipar-hi ja ens trobem amb el bisbe Pere; ens rep de manera que mai ens hauríem pogut imaginar. Quina emo-ció! Commou la seva fragilitat, però, a la vegada, sorprèn la seva fortalesa i la pau que desprèn.

Què ha representat aquesta ex-periència a les nostres vides? Sense cap dubte, ha estat una imatge viva de l’Església que volem. Exposarem unes breus pinzellades del que hem viscut aquests dies en el país on des de l’any 1968 viu el bisbe Pere.

Acollida. Nosaltres no érem ningú, simplement tres persones que sen-tint estima pel Pere Casaldàliga ens atrevim a anar a visitar-lo, però el seu acolliment ens mou a preguntar-nos si no vàrem ser un entrebanc per a ell, ja que el temps que ens va dedi-car possiblement el necessitava per a altres menesters.

Constatem la realitat de la seva fra-se: “M’he de fer pròxim descobrint el proïsme, buscant-lo, acollint-lo, donant i donant-me al seu servei”.

Pregàries. La pregària de cada matí a la seva capella. Dirigeix Paulinho els cants i les lectures. El Pere pendent de qualsevol petit detall per ajudar que aquesta trobada sigui del tot participativa; és una manera de co-és una manera de co-a manera de co-mençar el dia que sempre portarem dins nostre. Aquest record res ens el podrà treure. Gaudim de la gravació d’aquestes vivències, i escoltar-les

des de casa ens retorna als dies meravellosos a Sâo Félix.

Missa dominical. Compartir-la amb gent de Sâo Félix és una experiència preciosa, un goig!

Estones de conversa. Ens meravella la seva memòria. Totes les preguntes que se li fan tenen resposta. Hi ha unes paraules que sempre té als llavis: esperança, comunitat, poble...

Compartir. El regal de dinar cada dia amb ells va ser del tot in-esperat. Som testimonis del sentit de l’humor del bisbe. Admirable com parla del seu amic “parkinson”.

Visites: • Centre Comunitari Tia Irene. En-

tre altres activitats que s’hi desenvo-lupen, s’està treballant amb l’arxiu de tot el que ha estat la vida del Pere.

• Riu Araguaia. Navegar per aquest riu fins on s’uneix amb el Rio Das Mortes, és una meravella. Veure el firmament de nit és del tot inexpli-cable.

• Poblat dels indis Karajà. Inoblida-ble experiència.

• Cooperativa ANSA. Actualment commemoren el seu 40è aniversari. Organisme que fou creat per poten-ciar el desenvolupament del poble indígena. Continua en plena activi-tat.

Són tantes les coses que podríem explicar..., però hem de finalitzar i ho volem fer tenint present un comen-tari que el Pere ens va fer:

“Potser si visqués a Catalunya no se m’aplaudiria tant.”

Aquestes paraules ens porten a reconsiderar la nostra responsabili-tat com a cristianes, pregant perquè l’exemple que vam descobrir en el dia a dia del bisbe sigui guia en el nostre caminar.

Gràcies, bisbe Pere Casaldàliga, per l’exemple que ens heu ofert i per la vostra amistat.

Rosa Prats M. Dolors Figueras

8

PÀGINES CENTRALS

8

En unes jornades recents realit-zades a l’ONU (març de 2015) s’ha tornat a posar de manifest

que el paper de les dones al món em-pitjora o millora amb extraordinària lentitud, fins i tot en les societats des-envolupades. Els prejudicis de gènere, la desigualtat salarial, els obstacles per accedir a l’educació, l’absència en els àmbits de poder i, sobretot, la vio-lència afecten amb especial intensitat les dones: s’estima que un 35% de les dones han patit violència física o sexu-al. L’assetjament i les agressions sexuals estan molt presents en l’àmbit laboral. Aquests dies apareixen notícies sobre agressions sexuals a l’exèrcit, exemple clar que una vivència malaltissa de la masculinitat es transforma en un exer-cici violent i despietat de la jerarquia i la força. Les noies joves pateixen amb freqüència brometes sexistes, in-sinuacions i propostes no desitjades, de forma que estan sotmeses a un grau d’estrès superior al dels nois. I en alguns casos, com dèiem, pateixen agressions que generen problemes psicològics greus, que poden afectar seriosament la seva vida.

Les dones són víctimes de violacions de guerra, de les xarxes de prostitució i de grups fanàtics que s’emparen en falses creences religioses per sotme-tre-les a l’esclavatge sexual. Però no podem oblidar que el principal risc de violència per a la dona és ben a prop seu, en l’entorn familiar i en la seva parella. En aquest escrit em referiré a la meva experiència professional amb adolescents i joves que han patit mal-tractament, i assenyalaré algunes de les possibles conseqüències i el camí que poden seguir cap a la superació del trauma patit.

La família no sempre cuida i protegeixNingú dubta que la família és el marc òptim per al desenvolupament d’un ésser humà. Però les famílies no sem-pre funcionen adequadament. Hi ha

pares i mares que maltracten. El tipus de maltractament més habitual és la negligència, que implica no cuidar fí-sicament i psicològicament, no apor-tar alimentació, vestit, educació, una llar adequada, afecte i protecció. Els altres tipus de maltractament són el psicològic (ignorància, menyspreu, càstigs, vexacions), el físic i els abusos sexuals, i aquests afecten sobretot ne-nes i noies adolescents. Els pares i les mares que maltracten tenen proble-mes de salut mental, de drogoaddic-ció, de personalitat, sovint han estat nens i nenes maltractats...; les causes poden ser diverses, però els efectes són clars: patiment i afectació del des-envolupament personal de fills i filles.

La nena i el nen maltractats experi-menten la paradoxa que els maltrac-ten aquells que els haurien d’estimar i de cuidar. Si un desconegut em fa mal, l’experiència pot ser articulada de

manera clara: hi ha un agressor que és culpable, i una víctima innocent (jo). Però ¿com elaboro l’experiència que el meu pare o la meva mare m’han maltractat? ¿Sóc culpable del que ha passat? ¿És que el meu comportament ha induït a l’abandonament o a la vio-a l’abandonament o a la vio-lència? ¿No sóc una persona digna de ser estimada? ¿He provocat d’alguna forma els abusos sexuals patits? Les persones que haurien de protegir són, com dèiem, les que han fet mal, i això pot capgirar la idea d’un mateix, dels altres i del món. La seguretat bàsica que aporta la família, un entorn físic i relacional de benestar i protecció, es transforma en inseguretat bàsica: el món és insegur, les relacions són pe-rilloses, el futur és incert. En aquest context, s’afebleix el sentit de fortale-sa i integritat personal, les emocions es desregulen i apareixen la inestabili-tat afectiva i els problemes de relació.

L’adolescent i la noia jove maltractada: afectacions personals i relacionals

Centrem-nos en la noia jove que pa-teix violència psicològica, física i/o se-xual. El maltractament intrafamiliar és probable que hagi començat a edats primerenques, però en l’adolescèn-cia apareixen d’altres elements que hi incideixen. Algunes adolescents, per exemple, viuen experiències de maltractament en les primeres rela-cions de parella. En les famílies amb problemes relacionals, l’adolescent assoleix més consciència del clima fa-miliar i del vincle de parella entre els pares, i no és infreqüent que assenyali allò que no funciona. Recordo el cas d’una noia de 19 anys, que anome-narem Carme, que havia patit mal-tractament psicològic i físic per part del pare. La fredor i el desamor entre mare i pare eren evidents. La Carme va descobrir casualment que el pare mantenia una relació amb una altra dona des de feia molts anys. Quan la

Violència contra les noies adolescents i joves:del trauma a una vida amb sentit

Publicat al Diari Ara. Diumenge 1 de fe-brer de 2015

9

PÀGINES CENTRALS

9

noia va confrontar el pare i la mare amb la situació, el pare li va dir “em vaig casar amb la teva mare per culpa teva”, referint-se al fet que la mare s’havia quedat embarassada i ell s’ha-via vist “forçat” a casar-s’hi. La tensió a casa va augmentar fins al punt que els pares van fer fora de casa la filla, de manera que la Carme va pagar els plats trencats del desamor conjugal i d’una família malmesa.

Per cert que aquest cas ens pot aju-dar també a entendre un altre aspec-te important del tema que tractem. Una noia que ha patit violència, so-bretot si ha estat testimoni de mal-tractament en la relació de parella, és probable que enceti la seva relació de parella amb cert risc de reproduir allò que ha viscut a casa. La Carme explicava així la relació de parella que mantenia amb un jove: “Sí, jo crec que estem bé. Quan el vaig conèixer ell estava amb una altra noia, però em va preferir a mi... El cert és que de vegades encara parla amb ella, no crec que hi hagi res entre ells, però a mi em fa mal i sovint discutim per aquest motiu”. Fixem-nos en la situa-ció i fem alguna hipòtesi. ¿De quina manera pot afectar la Carme la seva història familiar a l’hora de cercar pa-rella? ¿És possible, per exemple, que li pugui semblar més interessant, més atractiu, un noi que tenint parella la prefereix a ella? És possible que de forma inconscient li interessi un noi amb parella per canviar el guió de la història entre els pares, de forma que ella sigui l’escollida i l’altra sigui això, “l’altra”, la no triada. ¿Saben què va passar després? En efecte, la Carme es va quedar embarassada, i els pro-blemes amb la seva parella es van accentuar; plorant amb desesperació deia: “No sé si està amb mi perquè m’estima o per obligació, perquè estic embarassada. No vull que passi el que va passar als meus pares”. Uns quants mesos més tard, la Carme va tallar la relació i va anar a una residència on va tenir la criatura. Serveixi aquest exemple per il·lustrar el risc de repetir patrons familiars.

La violència de caire sexual, la induc-ció a la prostitució, els abusos sexuals i

la violació impacten intensament en la vida de la nena, l’adolescent, la jove. Tant els abusos com la violació tenen repercussions més greus quan han es-tat produïts pel pare, la parella o un home de l’entorn proper. I això és el que passa amb més freqüència. Un home, sovint el pare, trenca els límits de la relació pare-filla i abusa sexual-ment. Sovint això afecta la percepció que la noia té de si mateixa: es pot sen-tir culpable dels abusos, es pot sentir “bruta”, permanentment tacada per l’experiència, pot dubtar de la seva orientació sexual, poden aparèixer con-ductes promíscues o, en l’altre extrem, una actitud de rebuig del propi cos i

de la vivència de la sexualitat. Sovint la jove que ha patit abusos viu la rela-ció amb els nois/homes amb una se-xualització que interfereix en el vincle. Ha passat molt de temps, però recor-do perfectament la Joana, una noia de 17 anys que havia patit abusos sexu-als per part del pare i que havia estat un temps en un prostíbul, on la policia –fent una batuda– l’havia trobat. Va ar-ribar a un centre de menors i li vaig fer una primera entrevista. Després de presentar-me com a psicòleg del centre i de preguntar-li com es troba-va, em va mirar fixament i va dir: “Ui, com em mires! Jo he estat amb molts homes i sé què significa aquesta mira-da”. La Joana havia cregut captar en la meva mirada un interès sexual cap a ella. L’experiència amb el pare, que va violentar la intimitat de la Joana, que va canviar la mirada de pare per una mirada sexual, i per l’actuació dels abusos, configurava en aquell mo-ment un patró de relació. L’experiència de la Joana es pot sintetitzar així: “cap

home pot mirar-me amb un interès emocional, humà, d’ajut; tota mirada cap a mi és necessàriament sexual”.

El procés de canvi: la resiliència i la superació del paper de víctima

Sent innegables els efectes de la vio-lència sobre la salut mental (i física) de les noies i de les joves, cal tenir pre-sent que la fortalesa humana és enor-me. És conegut el concepte de “re-siliència”, que implica poder afrontar i superar experiències doloroses. Les relacions interpersonals també poden ser font de resiliència: una persona (mare, pare, parella...) ha produït el mal, però una altra persona (la mare, una àvia, un/a germà/na, la parella, un/a educador) pot ajudar a superar el trauma a través d’un model relacio-nal que repari el mal patit. Parlem de “víctima”, però aquest aspecte caldria matisar-lo. És important que es pugui reconèixer, per exemple, que els abu-sos sexuals han existit, i que la nena abusada ha estat “víctima” de l’abu-sador. No és infreqüent que els abu-sos es posin en dubte, que els judicis acabin amb l’absolució per “manca de proves”, i això incrementa el do-lor de la víctima. Però amb el temps, amb esforç personal i sovint amb ajut professional, l’experiència traumàtica patida ha d’elaborar-se. La nena abu-sada, la jove maltractada, aniran ma-durant a partir de la reflexió, analit-zant les repercussions i assumint allò viscut com un accident vital, com una experiència dolorosa que a poc a poc es va superant. La possible passivitat victimista donarà pas a la maduresa de viure amb tot allò que ens ha pas-sat, i amb els recursos i capacitats que es tenen. La ferida oberta del trauma donarà pas a la cicatriu que molesta una mica, només una mica. I a partir d’aquí, podrà recuperar-se la confian-ça en si mateixa i en els altres, i la vida podrà tenir sentit i projecció de futur.

Josep CastilloPsicòleg de l’Associació Invia

Professor de la Facultat de Psicologia Blanquerna-URL

Amb el temps, amb esforç personal i sovint amb ajut professional, l’experiència traumàtica patida ha d’elaborar-se

10

REFLEXIONS

Per què a l’Església li costa tant ser pràctica?

En tots els anys d’experiència pasto-ral i en tots els intents de proposar canvis concrets i precisos en les ac-

tuacions pastorals, he observat la gran dificultat que té l’Església per ser pràc-tica. I quan dic Església em refereixo tant a les parròquies, com als bisbats, com a diferents institucions eclesials. I quan dic “pràctica” em refereixo a la capacitat d’endegar canvis necessaris i concrets que s’adeqüin a una anàlisi de la realitat. I no em refereixo a canvis d’actituds, que també són molt impor-tants, sinó a canvis en les dinàmiques de les conductes, en els mètodes pastorals, en les estructures i en els organigra-mes eclesials. Considero que als grups i institucions eclesials els és força fàcil apuntar desigs de futur, del que hauria de ser, del que hauria de fer-se en les comunitats cristianes, en les diòcesis... I això es pot comprovar en tots els pro-cessos assemblearis i de participació que es fan i s’han fet: assemblees dioce-sanes, de preveres, fòrums, assemblees parroquials, enquestes en els arxipres-tats, consultes que fan les Delegacions, etc. D’alguna manera tenim facilitat per apuntar els horitzons, les fites on volem arribar, el sentit que hem d’anar donant a l’acció pastoral i fins i tot per indicar una certa utopia eclesial.

Els moviments d’Acció Catòlica són més pràctics per la seva estructura interna més democràtica, amb més ex-periència organitzativa i metodològica, i perquè saben acollir les aportacions d’altres entitats, moviments i organitza-cions civils. Però costa molt que aquesta cultura més pràctica dels moviments fe-cundi altres realitats d’Església. I aquest fet produeix moltes frustracions en el poble cristià, ja que de les expectatives creades en alguns processos participa-tius, en resta ben poc de realitzat. Fins i tot ja fa temps que es dóna, en alguns sectors eclesials avançats, la por i la resistència a tirar endavant trobades i dinàmiques de consulta precisament perquè no es produeixin tals frustra-cions.

La mateixa trajectòria de l’Acció Catòlica ens mostra el camí per desco-

brir les causes d’aquesta certa incapaci-tat pràctica de l’Església.

Un primer factor que pesa força en les mentalitats cristianes, i que és essen-cial i positiu, és la mateixa experiència de fe, que està centrada en una visió profunda i pletòrica de sentit sobre la vida, que afecta més directament les motivacions i actituds de la persona que no pas els canvis estructurals, metodo-lògics, organitzatius i materials. De to-tes maneres, ¿no deu passar que hem rebut una educació cristiana, massa orientada a aquesta dimensió interna i espiritual i hem menyspreat massa la realització “material” del Regne?, ¿no deu passar que l’educació rebuda ha valorat massa poc les metodologies que ens transporten als canvis reals?, ¿no deu passar que no ens han preparat per construir unes comunitats i unes insti-tucions d’Església que siguin realment funcionals al servei de la construcció d’una societat més justa?

A més del tipus d’educació, que caldria veure quina ha estat en cada laic o laica, en cada religiosa o religiós, en cada bisbe o capellà..., també hi ha, en els estaments eclesials, una certa poca

obertura a la cultura del treball per ob-jectius, dels projectes amb accions cro-nològicament col·locades i revisables. Com més avancen les nostres societats, els seus moviments i la ciència, més es van incorporant els mètodes racio-nals que poden portar a una certa mi-llor eficàcia en allò que les entitats es proposen. A vegades sembla que pel fet d’una llarga tradició i experiència i

per una “sacralització” del camí cristià, i pel fet que nosaltres tenim la solu-ció a les qüestions existencials, huma-nes i socials, no hem d’aprendre gaire d’altres realitats més laiques i proce-dents d’altres tradicions. Encara hi ha producció teològica molt deductiva que elabora el pensament sobre la nostra fe a partir d’unes “veritats ja construïdes” i no a partir de les variades experiències personals i comunitàries del seguiment del Crist. Aquest tipus de teologia poc inductiva té conseqüències en una pas-toral poc pràctica.

Un altre factor és la manca de de-mocràcia dins l’Església, sobretot en algunes de les seves institucions. Si s’elegissin els responsables de les comu-nitats, hi hauria més credibilitat interna i més possibilitats de portar a terme el que les bases de les comunitats propo-sessin. Observem com en els moviments portats per laics i laiques i en les con-gregacions religioses, en què de fet hi ha més democràcia, l’eficàcia pràctica també és més alta, i el treball en equip més real.

Segur que molts més factors influei-xen en aquesta dificultat que detecto, però no voldria acabar la reflexió sense anomenar “la por” combinada amb una certa “rutina” conservadora (relaciona-da amb el fet que molts dirigents són gent massa gran) i amb un “escepticis-me” per a les innovacions. El “sempre s’ha fet així”, la desconfiança cap a dinàmiques “modernes”, la por de per-dre “bous i esquelles” en els canvis (i a vegades de perdre el poc poder que es pugui tenir), les resistències a qualsevol canvi (“val més boig conegut que savi per conèixer”) frenen realment els can-vis necessaris en les nostres comunitats parroquials i diocesanes. A vegades, fins i tot, els assentiments verbals positius envers canvis proposats per persones i grups que han analitzat el que neces-sitem per al present i per al futur en l’Església, són la “tapadora” i el “blo-queig” que impedeix endegar i encami-nar realment el canvi en la pràctica.

Quim Cervera

Si s’elegissin els respon-sables de les comunitats, hi hauria més credibilitat interna i més possibili-tats de portar a terme el que les bases de les comunitats proposessin

11

REFLEXIONS

La pobresa

Aquesta paraula té un sentit ge-neralitzat de mancança o es-cassetat del necessari per viure.

Avui dia, s’arriba a utilitzar inclús un índex de pobresa a fi de conèixer es-tadísticament la quantitat de persones que poden ser considerades pobres en un país. També s’aplica l’estadística per qualificar els països com a pobres o rics, segons el nivell del producte in-terior brut i del grau d’endeutament. Però la realitat de la pobresa és molt més complexa i viva que la xifra freda de recursos econòmics per definir-la.

La pobresa cal viure-la, cosa que s’obté visitant, escoltant i compartint els problemes de les persones pobres que trobem a certs barris de les nostres ciutats. A més dels mendicants que ja volten per tota la ciutat, a les portes de les esglésies i dels supermercats, els desocupats de llarga durada, els immigrants sense feina i sense sostre que somien amb l’agrupament familiar i que sovint amb el que guanyen, els qui treballen, han d’enviar diners a la família. També són freqüents els casos de famílies desallotjades de la vivenda, els nens al carrer sense escolaritza-ció o sense protecció quan surten de l’escola, famílies molt humils amb per-sones dependents al seu càrrec i, final-ment, jovent que ni estudia ni treballa, temptats pel robatori i la droga. Tots ells són grups de gent, normalment fora de tots els esquemes de protecció social.

Cal ser conscients que la pobresa la tenim al nostre costat i que els danys que ens causaria podrien ser greus si no tinguéssim institucions com Càritas i altres grups privats que treballen en defensa de la gent gran i dels menors, dels qui busquen feina o qualsevol mena de protecció i no són o no poden ser atesos pels organismes públics i po-lítics. Aquests grups privats de perso-nes que generosament dediquen part del seu temps a ajudar els necessitats, saben que moltes vegades no poden fer res, però donen informació, escol-ten i animen a no defallir; en definitiva, donen esperança a persones que se

sentiran més integrades i protegides per la comunitat humana. Un exem-ple eloqüent és el que s’explica d’un ciutadà benestant que s’afegia a les cues dels pobres que esperen en algun menjador social perquè no només volia menjar el mateix que els pobres, sinó amb els pobres. Després, donava una

quantitat a la institució per compensar el seu consum.

Els cristians sabem pels evangelis que a Jesús se l’entén més com més ens acostem als pobres, perquè ell anava amb la gent més rebutjada pels saduceus i fariseus del seu país: publi-cans, prostitutes, gent humil i inculta, i tots aquells que eren anomenats pe-cadors perquè tenien oficis que con-sideraven impurs i repugnants. A un mestre de la Llei que li diu: “Mestre, et seguiré arreu on vagis”, Jesús li respon: “Les guineus tenen caus i el ocells nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap“ (Mt 8,19-20). Així era la vida de Jesús, un predicador itinerant, que tenia seguidors i seguidores que el pro-veïen amb els seus béns, com diuen els textos Mc 15,40-41 i Lc 8,1-3.

A l’Antic Testament, malgrat que els israelites sembla que creien que les malalties i la pobresa eren un càstig pel comportament dels subjectes o dels seus avantpassats, són molts els textos on es recorda que Déu escolta els po-bres, especialment les vídues, els orfes i els estrangers. És exemplar el salm 12,6 on diu Jahvè: “si els desvalguts sofreixen i ploren els pobres, ara ma-teix m’aixeco i els salvaré si es burlen d’ells”. I el profeta Isaïes dirà aquelles paraules tan conegudes que el Senyor l’ha enviat a portar la bona nova als

pobres, a embenar els cors destros-sats, a anunciar als captius la llibertat i als presos el retorn a la llum (Is 61,1-2). Jesús se les aplicarà més endavant a si mateix quan els enviats de Joan li pregunten si és ell el que ha de venir o n’han d’esperar un altre: “Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu, els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els po-bres reben l’anunci de la bona nova” (Mt 11,4-5). És una doble manifestació del seu missatge revelador: amb fets i amb paraules. Així hauria de ser la conducta del cristià davant la pobresa: amb els nostres actes, ajudant amb la nostra dedicació de temps o amb el nostre ajut econòmic als pobres; però, a més, amb les nostres paraules de comprensió, de compassió i de denún-cia davant les injustícies flagrants.

És difícil a Occident entendre el que significa la pobresa. Veiem per la televisió els casos extrems d’altres paï-sos, la misèria i el sofriment de famílies i pobles sencers, pràcticament abando-nats i dirigits sovint per governants cor-ruptes. Cal ser conscients que no ens val la indiferència i que ens hauríem de comprometre davant les diferents situacions de pobresa que hem esmen-tat. Difícilment trobarem una forma més apropiada de viure i de ser con-seqüents amb la nostra fe cristiana. A la nostra ciutat, entre nosaltres, també tenim una forma subtil de pobresa en moltes persones grans que viuen so-les, sovint amb problemes de mobilitat física, i en malalts a qui no visita nin-gú. La manca de companyia desitjada és també pobresa. He sentit parlar de parròquies que intenten conèixer les persones que estan en aquesta situa-ció en el seu districte i que animen els feligresos a visitar-los periòdicament. La companyia, la conversa, l’interès per conèixer els seus problemes són una mostra evident de l’estima al proïsme. I prou sabem que això és l’essència de l’Evangeli de Jesús de Natzaret.

Manuel Cordón

Cal ser conscients que no ens val la indiferència i que ens hauríem de comprome-tre davant les diferents situacions de pobresa

12

REFLEXIONS

Començo per dir que no em considero feminista, sinó personalista. És a dir, que

considero feminitat i masculinitat dos vessants de l’ésser humà. I sóc feliç que m’hagi tocat ser dona, però sé que tots tenim trets de mas-culinitat i de feminitat. És per això que reivindico la tasca de la dona en la societat i en l’Església, pre-cisament perquè no hi ha d’haver desigualtat, sinó diferència, que és precisament el que enriqueix una societat i un grup humà.

Dit això, suposo que, sent na-tural que hi hagi una prevalença d’un tret masculí o femení sobre l’altre, la meva manera d’estimar Déu i sentir-me estimada per Ell té molt de feminitat. El meu enamo-rament de Jesús segur que està tenyit de feminitat. I la meva ma-nera de cuidar la vida i tenir cura del meu amor a Déu està ple de feminitat.

En el meu cas, a sobre, hi ha un fet o un estat de vida –la meva con-sagració a Déu–, que fa que molta part de la meva relació íntima amb Ell tingui un signe esponsalici. Ho he viscut així des de la meva jo-ventut, amb tot el que comporta aquest sentit: un apassionat ena-morament al principi, que em va portar a l’heroisme del lliurament; una crisi en l’amor i l’entusiasme amb el pas del temps; i un amor ple i serè a la maduresa, que m’ha dut, a la vellesa, a viure aquesta feliç unió de tal manera que ja no po-dem passar l’un sense l’altre.

No sóc teòloga ni puc parlar des d’un coneixement psicològic ni científic, sinó només des de la meva experiència i el meu amor als evangelis. Però sé que es parla dels dos hemisferis del cervell. Que allò masculí suposa un pensament més analític, independència i una acti-tud orientada cap a fites concretes. I que allò femení representa més el sentiment, la interdependència,

la cura de la vida i l’actitud orienta-da cap als processos.

Però, pel que fa a la relació amb Déu, el que sé és el que jo visc de cara a la relació amb Jesús, l’únic que conec i que em parla de Déu com a Pare. “A Déu no l’ha vist mai ningú”, i a mi, personalment em costa més de relacionar-m’hi, mal-grat que en alguns moments m’he sentit abraçada per Ell des de la necessitat de ser perdonada i em-bolcallada de la seva misericòrdia. És en Jesús, Home encarnat en la nostra naturalesa, que m’he trobat sempre més propera i en qui m’he sentit recolzada i estimada en els moments més forts de la meva vida.

Per això em trobo molt més a prop dels encontres de Jesús amb les dones que ens narren els evan-gelis que amb els encontres dels homes. Això no treu que també m’hi trobi reflectida en alguns as-pectes dels homes amb qui té amis-tat Jesús, per allò dels dos hemisfe-ris del cervell i de la prevalença de l’un sobre l’altre.

Anem a les relacions que trobem a l’Evangeli amb les dones: la sama-ritana, l’adúltera, la dona que patia pèrdues de sang, la sirofenícia, la

Magdalena, Marta i Maria... Hi pre-valen trets de feminitat als quals em sento molt propera. La relació que tenen amb Jesús està més a flor de pell: set que necessita calmar-se, desig de tocar, d’acariciar, de servir i tenir cura...; fins i tot, intuïcions femenines, com la de la dona siro-fenícia que gosa donar una lliçó a Jesús que el fa canviar d’opinió sen-se imposar-se aparentment; la de Maria, la mare que s’adona d’una necessitat abans que els homes que l’envolten; o la germana de Llàtzer, que no necessita altre argument que el de l’amistat per presentar-li la malaltia del seu germà i confiar en Jesús.

En alguns encontres d’homes també veien el predomini dels trets masculins: amb Pere, tossut i bus-ca-raons; Nicodem, exigint raona-ment; el fill de Zebedeu, amb desigs d’escalar llocs; Tomàs, demanant proves; Zaqueu, comptabilitzant el perdó... Malgrat tot, també em trobo identificada en algunes de les seves actituds, i per tant, sen-se arguments per no gaudir d’una igualtat en el tracte, com veiem en algunes ocasions quan Jesús trenca motllos de l’època i parla amb total naturalitat amb les dones, fins i tot de temes de religió que semblaven exclusius dels homes. I ben bé que ho va entendre la samaritana quan Jesús li va parlar del culte no res-tringit als temples i li va mostrar la veritable adoració al Pare en “espe-rit i veritat”.

Dit això, crec que podem parlar d’una relació femenina amb Déu que té unes característiques espe-cials.

Per a mi, concretament, un model de la relació amb Déu des de la fe-minitat és Teresa de Jesús. Vaig en-trar en el seu camí per l’experiència forta d’un procés afectiu que im-plicava tota la seva vida, com acos-tuma a passar des de la nostra feminitat: sentir-se cridada per un

Pensar Déu en femení

13

REFLEXIONS

13

amor virginal a Déu, i l’atractiu que altres amors no tan purs i una mica més egoistes ens posaven a pro-va... En sentir-me identificada amb ella en aquest vessant, em vaig sentir després també identificada en l’enamorament de Jesús que m’omplia de joia, en el lliurament als altres des de la cura diguem-ne maternal, i en el fet de trobar Déu en aquesta cura i en aquest senti-ment de maternitat que em porta a la misericòrdia, a l’empatia amb l’ésser humà i el lliurament desin-teressat.

L’afectivitat que Teresa mostra en la seva relació amb Déu, espe-cialment en la persona de Jesús, és eminentment femenina i m’hi sento molt identificada. Potser això és el que fa que els dos grans místics i amics –Teresa i Joan de la Creu– si-guin diferents en les seves manifes-tacions d’una mateixa experiència del misteri de Déu trinitari i de la vida de l’esperit. Jo m’identifico molt més amb la prosa de Teresa i amb la poesia de Joan de la Creu. Potser perquè la poesia de Joan manifesta aquesta part de feminitat que tenia, i la prosa de Teresa és l’expressió més genuïna de l’experiència, cosa que en la poesia es veu més aviat forçada o interpretada amb les se-ves gloses “a lo divino”.

Joan de la Creu tracta d’explicar “teològicament” el fenomen me-ravellós, místic o misteriós, de la relació de Déu amb l’home fins i tot amb tota mena de raonaments. Teresa exposa des de la simplicitat de la seva experiència fenomèni-ca, sense cap necessitat de donar raons, sinó vivències.

Vegem-ne un exemple clar, trac-tant-se del comentari al mateix text del Càntic dels Càntics: “Metióme el Rey en la bodega del vino y orde-nó en mí la caridad”. (Ct 2, 4).

En la interior bodegade mi Amado bebí, y cuando salíapor toda aquesta vega,ya cosa no sabía,y el ganado perdí que antes se-guía. (Cançó 17, Cántico espiritual)

“Esta bodega que aquí dice el alma es el último y más estrecho grado de amor en que el alma puede situarse en esta vida, que por eso la llama interior bodega, es a saber, la más, interior; de donde se sigue que hay otras no tan inte-riores, que son los grados de amor por do se sube hasta este último. Y podemos decir que estos gra-dos o bodegas de amor son siete, los cuales se vienen a tener todos cuando se tienen los siete dones del Espíritu Santo en perfección, en la manera que es capaz de reci-birlos el alma. Y así cuando el alma llega a tener en perfección el espí-ritu de temor, tiene ya en perfec-ción el espíritu del amor, por cuan-to aquel temor (que es el último de los siete dones) es filial, y el te-mor perfecto de hijo sale de amor perfecto de padre, y así, cuando la Escritura divina quiere llamar a uno perfecto en caridad, le llama temeroso de Dios. De donde pro-fetizando Isaías (Is 11, 3) la perfec-ción de Cristo, dijo: Replevit eum spiritus timoris Domini, que quiere

decir: Henchirle ha el espíritu del temor del Señor. Y también san Lucas (Lc 2, 25) al santo Simeón llama timorato, diciendo: Erat vir iustus, et timoratus, y así de otros muchos.” (Comentari de la Cançó 17, del Cántico Espiritual)

El mateix tema a Teresa dóna peu per parlar de la seva experiència de Déu, sense elucubracions filosòfi-ques o teològiques.

“Metióme el Rey en la bodega del vino y ordenó en mí la caridad” (Ct 2, 4).

“Dice la Esposa: Metióme el Rey. Y ¡qué bien hinche este nombre, Rey poderoso, que no tiene supe-rior, ni acabará su reinar para sin fin! El alma que está así a buen se-guro que no le falta fe para conocer mucho de la grandeza de este Rey, que todo lo que es, es imposible en esta vida mortal.

… 2. A mí misma me acaeció en harta mocedad y decir algunas ve-ces: ¡Oh Señor, que no querría yo tanto! Mas daba Su Majestad la fuerza de manera y la paciencia, que aun ahora me espanto cómo lo podría sufrir, y no trocaría aquellos trabajos por todos los tesoros del mundo.

…3. Dice que la metió en la bo-dega del vino; ordenó en mí la ca-ridad. Entiendo yo de aquí que es grande la grandeza de esta merced. Porque puede ser dar a beber más o menos y de un vino bueno y otro mejor, y embriagar y emborrachar a uno más o menos.

… 4. ¡Oh palabras que nunca se habían de olvidar al alma, a quien nuestro Señor regala! ¡Oh sobera-na merced, y qué sin poderse me-recer, si el Señor no diese caudal para ello! Bien que aun para amar no se halla despierta; mas bien-aventurado sueño, dichosa embria-guez, que hace suplir al Esposo lo que el alma no puede, que es dar orden tan maravillosa, que estando todas las potencias muertas o dor-midas, quede el amor vivo; y que sin entender cómo obra, ordene el Señor que obre tan maravillosa-mente, que esté hecho una cosa

14

INFORMACIONS

14

Aquest nou llibre de l’autora vol deixar clar el paper decisiu de les dones en la vida de Jesús i

també, després de la seva mort i resur-recció, en els primers temps de les co-munitats cristianes. I com després van anar sent apartades si no del servei, sí de la representativitat i de les decisions. Això ha portat a generacions i segles de dones “velades” i a un estil masculí i patriarcal a l’Església posterior i ha fet necessària la situació actual per tornar a recuperar la visió de les dones que no s’havia d’haver perdut.

Ens explica amb detall (la legalitat de l’època) com les dones jueves eren menystingudes dins la llei i la religió, que Jesús va capgirar aquests esque-mes i que moltes dones van col·laborar amb ell en un nou pla d’igualtat.

Aquestes Myriams van fer moltes aportacions, molt servei, molt diàleg i seguien amb molta força i il·lusió els nous camins de Jesús perquè hi veien una oportunitat i una veritat diferent.

Parla dels evangelis i hi veu diferents tractaments del paper de les dones. Els primers més acostats i fidels a la

realitat nova d’igualtat i valoració. I els posteriors que ja “velen” el que no els interessa de l’acció de les dones.

A tall d’exemple, la gran figura de Maria de Magdala, gran creient del nou missatge, passa a ser la pobra Magdalena pecadora.

La mentalitat de l’època ajuda a re-vertir altre cop la situació i els textos que ens han arribat ja presenten un domini masculí. Ens parla d’altres evan-gelis “velats”, als quals no tenim accés i que potser aclaririen moltes coses.

Si s’aparta a poc a poc Maria de Magdala, si es nega el seu paper capdavanter, què no s’ha fet amb les altres dones del primer cristia-nisme? Com s’ha gosat enfosquir i embrutar Maria de Magdala, la gran col·laboradora de Jesús!

Esmenta moltes llacunes d’informa-ció sobre la vida de Jesús i sobre la vida dels primers cristians i cristia-nes. Existeix informació però la tenim “velada”, per exemple l’Evangeli de Myriam.

Tots aquests escrits primitius serien interessants per posar al seu lloc te-

mes d’igualtat, de parella, de sexe, etc., que ara i al llarg dels segles han estat una mena de “neurosi crònica” –diu l’autora– per a l’Església.

I veure els mecanismes silenciadors, “veladors” i manipuladors respecte la dona... fins a arribar als nostres dies.

Al llibre hi ha moltes frases extretes de textos antics poc coneguts, molt reveladors i que s’agraeixen molt.

Com a conclusió, de la dignificació i oportunitat per a la dona i per a tots els laics dins del cristianisme, què se n’ha fet?

M. Antònia Davi

Filella, M. Àngels. El vel que amaga les MyriamsBarcelona: Edicions Saragossa, 2014

14

con el mismo Señor del amor, que es Dios, con una limpieza grande; porque no hay quien le estorbe, ni sentidos, ni potencias, digo enten-dimiento y memoria; tampoco la voluntad se entiende.” (Meditacio-nes de los Cantares, 6)

Penso que és aquest tracte tan de tu a tu amb el Senyor el que ens fa reivindicar sovint la nostra posició de dones en l’Església. En aquest sentit, m’agradaria fer-me ressò de les paraules que Teresa adreça al Senyor en aquell temps que la si-tuació de les dones era tan masclis-ta en la societat i en l’Església:

“No aborrecisteis, Señor, cuando andabais en el mundo a las muje-res, antes las favorecisteis con mu-cha piedad y hallasteis en ellas tan-to amor y más fe que en los hom-

bres. […] ¿No basta, Señor, que nos tiene el mundo acorraladas… que no hagamos cosa por Vos en público que valga nada, ni osemos hablar algunas verdades que llora-mos en secreto, sino que no nos habíais de oír petición tan justa? No

lo creo yo, Señor, de vuestra bon-dad y justicia, que sois justo juez y no como los jueces del mundo que –como son hijos de Adán, y en fin, todos varones– no hay virtud de mujer que no tengan por sos-pechosa. Sí, que algún día ha de haber, Señor mío, que se conozcan todos. No hablo por mí, que ya tie-ne el mundo conocida mi ruindad y yo holgado que sea pública. Sino porque veo los tiempos de manera que no es razón desechar ánimos virtuosos y fuertes, aunque sean de mujer.” (Camino de Perfección, se-gons la redacció primera conserva-da al Manuscrit de l’Escorial, no el de Valladolid en què fou suprimit o censurat)

M. Victòria Molins

L’afectivitat que Tere-sa mostra en la seva relació amb Déu, especialment en la persona de Jesús, és eminentment feme-nina i m’hi sento molt identificada

15

INFORMACIONS

Hi ha una petició en l’oració de l’Es-glésia que, tot i ser coneguda i repetida, no em permeto d’acos-

tumar-m’hi. A la meva oració personal, llegida; o bé quan l’escolto a l’oració co-é quan l’escolto a l’oració co- l’escolto a l’oració co-munitària, hi afegeixo mentalment i des del cor els qui no hi són i hi haurien de ser ben presents.

El lector demana a Crist: “Ajudeu els menyspreats per motius de discrimina-ció de raça, color, condició social, llen-gua minoritària, religió”. I es contesta: “Perquè els siguin eficaçment recone-guts els seus drets i la seva dignitat.”. La petició és en el Diürnal - Litúrgia de les Hores, I Vespres diumenge IV.

¿T’has adonat, lector o lectora, que hi falten unes víctimes que, per alguna raó, no s’esmenten en aquesta oració de peti-ció? Segurament ja ho deus haver pescat. No es diu res dels qui pateixen discriminació per motiu del seu sexe. Així doncs, inevita-blement, parlarem de les dones.

Hi ha una literatura extensa sobre la dis-criminació o segregació que pateixen les dones en molts àmbits diferents, el religiós inclòs. No pretenc fer cap proclama però si una demanda: actualitzar el llenguatge cris-tià. Vull animar a fixar la mirada en aquests “petits” detalls lingüístics que continuen fent invisible la dona fins i tot en l’oració.

Sabem que homes i dones pateixen dis-criminació per motiu de la seva raça, color, condició social, llengua o religió, però no podem deixar de banda la discriminació es-pecífica per motiu del fet de ser dona. A la major part dels casos se suma a les altres causes de segregació.

L’oració puja com l’encens i en el moment d’aquesta petició molts cors inclouran des del silenci els qui són víctimes de segregació per motiu del seu sexe, encara que la pa-raula no s’esmenti. Però això no impedeix que ens parem, reflexionem i alcem la veu perquè es vagin reparant aquests espais d’invisibilitat femenina.

Aquí recordo unes paraules del papa Francesc: “Les dones han de tenir més espai i una presència més incisiva a l’Església ca-tòlica”. El llenguatge ha de modificar-se per deixar espai i presència a la realitat femeni-na i molt especialment en l’oració, com és aquest cas.

Confesso que cada vegada que surt l’oració de petició a què m’he referit, de-mano per les dones discriminades en el si de la mateixa Església catòlica, com també en cada espai social, professional, cultural, familiar, religiós, etc. on no es consideri en igualtat una dona pel simple fet de ser-ho.

Jesús va ser un Mestre sincer i rar per al seu temps en el tracte amb el sexe femení, com trobem en belles escenes de l’Evangeli. Jesús parlava amb les dones i de les dones. Res-pectava la seva dignitat en una societat que no les considerava; quant als drets, que no en tenien, sortia a defensar-les o ajudar-les.

Mari Paz López SantosEclesalia, 06/03/15

Actualitzar el llenguatge cristià

El mes de febrer passat va morir Conxita Fusellas Subirós, era companya del CDE a Girona des de fa anys. Pensant en ella em vénen al cap dos passatges de la Bí-blia. Un és del Primer Testa-ment: del llibre de Job. L’al-tre, del Segon Testament: la resurrecció del fill de la viuda. Crec que l’un i l’altre tenen a veure amb la vida de la nos-tra companya. Mai va conèi-xer la seva mare perquè va morir quan ella va néixer. El seu marit, el seu únic fill i el seu nét van morir d’accident sent joves. Recordo que va dir-me : “Les persones tenen por de morir, a mi el que em fa por és viure”. M’ho va dir després de la mort del seu fill i quan era impensable la mort del seu nét i la seva companya.

Darrere la imatge fràgil d’aquesta dona, hi ha hagut sempre una dona amb una fortalesa admirable, de la qual m’han impactat la seva

capacitat d’estimar i enyorar i d’enyorar estimant.

Piua Salvatella

També a Barcelona, dues amigues del CDE han mort recentment a una edat molt semblant, vora els 87 anys. De la Teresa Mora de Bonis, poca gent se’n recorda, sola-ment les de l’inici, l’any 1986. Va formar part del grup direc-tiu com a tresorera, en uns moments en què les associa-cions no es regien per tantes normatives com ara. La Tere-sa, amant de la música i assí-dua als concerts del Palau, no va fer el traspàs als locals de Mare de Déu del Pilar, precisa-ment tan a prop del Palau. Ella i d’altres catequistes de la Par-ròquia de Sant Ildefons, com la Núria Roca, van adherir-se a les idees del CDE i se’n van fer sòcies. Vegeu l’escrit que va deixar en les pàgines d’Una història necessària (p. 248), recull dels primers 25 anys del CDE.

L’altra l’Assumpta Marín Elies, va ser membre del CDE des dels primers moments, ja que va començar a partici-par-hi a partir d’aquell taller del Fòrum Home i Evangeli. També va ser de l’equip de di-recció. Professionalment es de-dicava a la formació de la dona en aspectes humans i sanitaris impartint classes de puericul-tura, maternologia i cura de malalts a l’Escola Professional de la Dona i a l’Escola d’Adults de Can Batllò. “Sóc feminista des que vaig néixer perquè la meva mare ho va ser sempre”, aquestes paraules va deixar es-crites (p. 244), al mateix llibre dels 25 anys. “Al Col·lectiu em vaig sentir com peix a l’aigua i m’hi vaig apuntar de cop i de

cor”. L’any 2005 va participar en la redacció del llibre Feu això, una manera de veure i viure l’Eucaristia.

Ambdues eren baixetes i molt actives. Allò del pot petit... Van viure a redós de l’Església i un dia van saber que elles, que eren dones –l’una, soltera, i l’al-tra, plena de fills– també eren protagonistes i responsables de la marxa de l’Església en el món, i ho van experimentar gràcies al seu contacte amb el CDE. Ara han marxat juntes i ho han fet la mateixa setmana de Pasqua, segurament en un bon moment per a la festa i la joia. Les recordarem a través del seu somriure franc i amical que anunciava una disponibilitat oberta i sincera.

Sefa Amell

EN RECORDANÇA

Conxita Fusellas Assumpta Marín

16

ACTUALITAT

Butlleta de subscripcióQuota anual 9e Fotocopieu i envieu la butlleta

Nom i cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònicTipus de subscripció anual per rebre Paraules i Fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. ......................................................... Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

IBAN _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i Fets de Dones.

B./Podeu també enviar transferència al compte corrent del CDE: IBAN ES83 3025 0001 1214 3330 3596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

Aquest mes d’abril passat la nostra companya M. Teresa Relat Tarrats ha estat guardonada amb la Medalla d’Honor que atorga l’Ajuntament de Sabadell, per la seva tra-jectòria de compromís a

estendre els valors cívics i morals en les múltiples associacions en què ha participat i que, encara ara, amb la seva experièn-cia, aporta en totes les or-ganitzacions i cercles on col·labora.

L’Acció Catòlica Obrera (ACO) ha editat aquest març una nova revista, Salillum, que vol servir de plataforma per expressar idees, reflexions i provocar debat al voltant de les dues fidelitats que vertebren l’entitat: la fidelitat a Jesús fent Església i la fidelitat al món obrer.

XVI Congrés Internacional “Compartint la Paraula de l’Esperança al Món”, del 17 al 21 d’agost, 2015. El Congrés Internacional es realitzarà a l’Orthodox Academy de Creta, Kolympari-Creta:

http://www.oac.gr/http://eswtr2015.blogspot.gr/

Democracia y dignidad para las mujeres ante si-tuaciones de precariedad (Cuadernos Hoac–10). Neus Forcano. Una sugge-ridora obra la reflexió de la

qual, tan necessària com ac-tual, es concreta en la situa-ció de precarietat que tenen moltes dones en un context de crisi de l’ocupació i de l’Estat del benestar.