Rafael Castellanos i Llorenç - Octubre 2008 1

PARTITS I SOCIETAT CIVIL: DUES EINES NECESSÀRIES PER A LA INDEPENDÈNCIA

Aquestes ratlles volen ser unes reflexions sobre el paper dels partits i de la societat civil, especialment útils en uns moments en què cal superar l’etapa autonomista i avançar decididament cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

En el camí cap a l’exercici d’aquest dret trobarem sens dubte resistències importants del nacionalisme espanyol que es manifestaran per mitjà de l’Estat i dels partits espanyols, dels partits catalans “servicials” i dels sectors socials que tenen interessos creats en l’Estat espanyol tal com està estructurat.

Per superar aquestes resistències ens caldrà disposar de totes les eines polítiques possibles, tant dels partits polítics com de la societat civil, i de manera que actuïn per tal d’aconseguir la màxima eficàcia.

Aquestes reflexions es refereixen de manera genèrica a tots els partits polítics i a la societat civil en general, encara que són especialment aplicables a ERC perquè és l’únic partit independentista del Parlament català, però en molts aspectes són aplicables a sectors polítics independentistes d’altres partits parlamentaris com CDC o IC i a partits polítics extraparlamentaris.

Són simples reflexions que pretenen sobretot explicar de manera clara algunes realitats que poden semblar òbvies, però que l’experiència m’ha demostrat que no ho són per a molta gent, perquè en el camp de la política sovint hi té un pes excessiu l’emotivitat per sobre de la racionalitat.

Espero que els experts em sabran perdonar les obvietats.

1.- Els límits i les contradiccions dels partits polítics

Els polítics professionals acostumen a ser objecte de crítiques. Aquestes són tan generals que sovint m’han semblat poc fonamentades.

Com és possible que de manera tan general tots els polítics tinguin tots els defectes?

Molts crítics ho atribueixen a incapacitats personals dels polítics, però és evident que una anàlisi seriosa de la crisi actual de la política no es pot basar en aptituds personals. No es pot reduir tampoc –com fan alguns- a una qüestió de lideratge. Seria molt simple interpretar-ho així.

La resposta l’hem de buscar en les especificitats de la política institucional i de l’exercici del poder. No m’estendré ara a descriure quines són aquestes especificitats; només vull destacar que si bé és cert que algunes pràctiques són millorables, d’altres no ho són tant perquè responen a limitacions intrínseques.

Rafael Castellanos i Llorenç - Octubre 2008 2

Una de les característiques clarament millorable és la relació entre els partits i la societat, sobretot les formes de participació, com es veurà més endavant en tractar del model de partit.

Entre les limitacions intrínseques voldria destacar-ne dues: la necessitats de configurar majories i el marc legal vigent.

Un partit que no té la majoria, si vol governar s’ha d’aliar amb altres partits per configurar una majoria.

No discuteixo aquí l’oportunitat o no de governar que té un partit que no disposa d’una majoria. També té l’opció de quedar-se a l’oposició, encara que la consolidació d’un partit s’adquireix més governant que estant a l’oposició.

Donant per suposat que l’opció de formar govern és l’adequada, la primera limitació evident és que el govern de coalició no permet desplegar tot el propi programa del partit i s’ha de limitar als acords polítics que els altres partits de coalició han acceptat com a programa comú de govern.

Sembla evident, doncs, que si s’accepta la decisió de formar govern no és correcte valorar l’acció d’un partit en funció dels seus objectius finals sinó en funció dels resultats obtinguts en el govern d’acord amb el contingut del pacte.

Una segona limitació la podem trobar en el marc legal vigent. Un partit polític de govern, encara que pretengui canviar el marc legal, mentre aquest no canvia ha de treure el màxim de partit del marc legal existent.

Per exemple, un partit independentista com ERC que governa en un marc estatutari com l’actual s’ha de moure en aquest marc i ha d’intentar aprofundir al màxim el marc legal estatutari.

En aquest context, la lògica del partit independentista és aconseguir objectius parcials que reforcin una estratègia independentista i li permetin guanyar credibilitat per poder aconseguir més endavant una majoria, de manera que pugui governar sense necessitat d’altres partits.

És evident que aquestes limitacions poden crear tensions internes sobretot si no s’expliciten i no es recorre a altres formes d’acció política que no tenen aquests condicionaments.

Conèixer les limitacions no vol pas dir que els partits no tinguin marge de maniobra ni responsabilitat en les seves decisions.

Si bé és cert que un pacte de govern marca uns límits, també ho és que els partits poden decidir en primer lloc sobre la conveniència o no d’un determinat pacte i en segon lloc sobre la interpretació pràctica dels límits d’aquest pacte.

Rafael Castellanos i Llorenç - Octubre 2008 3

2.- Els límits i les contradiccions de la política no institucional

La política no institucional té molts vessants, tants com el concepte de societat civil,

Hi ha molts agents polítics que no són partits. A més dels mitjans de comunicació, que també són uns agents polítics importants, podem esmentar els sindicats, les organitzacions empresarials, els col�legis professionals, les associacions de veïns, les associacions culturals, les associacions esportives, les plataformes en defensa de la llengua, les plataformes en defensa del territori, les plataformes autodeterministes o sobiranistes, etc.

Totes aquestes organitzacions són amb més o menys grau agents polítics que es distingeixen perquè agrupen sectors socials amb interessos sectorials (econòmics, culturals, esportius, lingüístics, nacionals, etc.) específics.

La breu descripció de les diferents organitzacions ja dóna una idea de la diversitat del que es considera societat civil en sentit ampli. Hi podem trobar des dels sectors empresarials, que van aconsellar a Artur Mas el pacte amb Zapatero perquè l’estatut del 30 de setembre del 2005 els semblava excessiu, fins a entitats sobiranistes per les quals la via autonomista és una via morta.

La intervenció política de la societat civil és, doncs, molt diversa i es manifesta de formes molt diferents. Sovint es concreta en la seva influència sobre l’opinió pública i més o menys indirectament sobre els partits polítics. Podríem dir que són agents polítics de segon nivell.

Una de les limitacions polítiques d’aquestes organitzacions és que els seus objectius solen ser sectorials, i, per tant, no abracen tot l’àmbit polític dels partits. Fins i tot les organitzacions més polítiques com les plataformes sobiranistes es limiten a objectius polítics genèrics.

D’altra banda aquestes organitzacions estan formades per persones d’adscripció política diversa: tant membres de partits polítics com persones que no pertanyen a cap partit polític, tant gent que vota com abstencionistes, etc.

La pluralitat interna no els permet tenir un únic posicionament polític en tots els àmbits i, per això, la seva coherència política no pot ser la mateixa que la dels partits.

Això és així fins i tot en les organitzacions més explícitament polítiques, on l’objectiu polític és genèric. La concreció política podria provocar tensions entre els diferents sectors de l’organització.

Deixant de banda les organitzacions empresarials, sindicals i professionals, que tenen mitjans de finançament relativament estables, la majoria de les altres organitzacions tenen problemes d’autofinançament i sovint han de recórrer a subvencions de les Institucions, fet que en limita l’autonomia financera i, per tant, política.

Rafael Castellanos i Llorenç - Octubre 2008 4

Una altra de les limitacions és, doncs, la dificultat a autofinançar-se i a mantenir la independència respecte a les Institucions i, per tant, els partits polítics.

Finalment, la seva representativitat és limitada al sector que agrupa i no està avalada per les urnes com els partits polítics. La seva influència arriba sovint més enllà d’aquest sector i es pot valorar d’acord amb la incidència social dels seus missatges i en alguns casos, amb la seva capacitat de convocatòria a actes o manifestacions.

Per exemple, la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) ha estat capaç de convocar dues manifestacions massives (18 de febrer del 2006 i 1 de desembre del 2007) que cap dels partits polítics catalans individualment seria capaç de convocar.

Aquestes manifestacions són una mostra clara de la voluntat sobiranista d’importants sectors socials. No hi ha acord sobre el nombre de participants. Contrastant els xifrava en 90.000, els organitzadors en un milió. Probablement és més ajustat considerar que eren entre 300.000 i 500.000 persones, una xifra extraordinària, igual o superior a les grans manifestacions a Barcelona del 1977 per l’Estatut o les que es van fer més recentment contra la guerra.

No hem de perdre de vista, però que si volem guanyar un referèndum d’autodeterminació el 2014 hem de comptar amb uns tres milions de vots favorables a Catalunya. Queda, doncs, molta feina a fer, tenint en compte que en el context d’un referèndum caldrà vèncer la forta propaganda en contra, i que, per tant, part dels dos milions favorables a la independència –segons una enquesta recent- no estaran d’entrada assegurats.

3.- Partits polítics i societat civil

Com hem vist, tant els partits polítics com les entitats de la societat civil tenen les seves limitacions. Ara exposaré breument la relació entre aquestes dos tipus d’agents polítics.

La temptació dels partits polítics pot ser controlar les organitzacions de la societat civil per evitar que aquestes actuïn lliurement i puguin condicionar la seva tàctica. Es tractaria en definitiva de tenir organitzacions dòcils i subordinades als seus interessos.

L’intent de control sovint acaba provocant la ruptura de l’organització com va passar fa pocs mesos a la Plataforma pel Dret de Decidir. L’efecte immediat de la divisió és la desmotivació i la reducció de la capacitat d’influència social i de mobilització.

Així trobem paradoxalment que els partits, amb la intenció de controlar una organització, al final aconsegueixen debilitar-la, exactament l’efecte contrari al desitjat. Un mal negoci!

Rafael Castellanos i Llorenç - Octubre 2008 5

Alguna cosa fonamental falla en les estratègies dels partits. I en el cas de la PDD no m’estic referint de manera especial a ERC, perquè l’interès polític principal provenia més aviat de l’anomenada “Casa Gran del Catalanisme”.

Els partits polítics haurien d’entendre que la continuïtat de les organitzacions exigeix el respecte a la seva independència. La independència respecte als partits polítics és essencial perquè és la garantia per aconseguir un suport social ampli i, per tant, una garantia de continuïtat. No n’hi ha prou d’afirmar la independència respecte als partits. S’ha de practicar marcant la pròpia estratègia sense la intervenció dels partits i sense subordinar els propis objectius a la tàctica partidista del moment.

La independència de les organitzacions respecte als partits exigeix també una determinada concepció del partit, com veurem a l’apartat següent.

Per la seva banda, la temptació de les organitzacions de la societat civil pot ser anar contra els partits polítics, com a reacció a la pràctica habitual dels partits de subordinar les organitzacions als seus interessos.

És essencial, però, que les organitzacions permetin la participació tant de gent no partidista com de militants de partits, han de permetre tant la participació de gent que vota com de gent que no vota. Les úniques condicions que s’han d’exigir als membres de l’organització són l’acord amb els objectius i el respecte escrupolós a la independència de l’organització respecte als partits.

No ha ser dependent dels partits, però ha de tenir la porta oberta a la participació dels partits en aquelles iniciatives amb les quals els partits hi estiguin d’acord. Per això, tot i que pel fet de voler ser independent hi pot haver friccions amb els partits que la vulguin controlar, l’organització ha de mantenir relacions amb tots els partits i ha de col�laborar-hi amb més o menys intensitat en funció dels seus objectius.

La relació partit/societat civil ha de preveure les contradiccions . És irreal concebre una col�laboració d’aquests dos agents polítics sense friccions.

L’acció política de les organitzacions de la societat civil es desenvolupa fora de l’àmbit institucional. El seu objectiu no ha de ser competir electoralment amb els partits, perquè si es comportés com un partit més perdria molts dels suports que rep precisament pel fet de mantenir-se independent.

Entendre la política institucional vol dir, per una banda, entendre els límits d’aquesta forma de fer política i, per altra banda, entendre també que és necessària entre altres coses perquè els canvis polítics es puguin consolidar legalment, per mitjà de l’aprovació de canvis legislatius pels representants elegits democràticament. En el cas d’un referèndum d’autodeterminació haurà de ser una majoria parlamentària que estigui d’acord a fer la consulta al poble de Catalunya.

En aquests moments, en què el marc legal a Catalunya està definit per la Constitució espanyola i l’Estatut, el fet que les organitzacions o plataformes de la societat civil no estiguin lligades per les limitacions dels partits polítics els poden permetre

Rafael Castellanos i Llorenç - Octubre 2008 6

defensar més clarament alguns objectius polítics, sense els condicionaments dels pactes.

Sembla, doncs, oportú reconèixer que la política institucional i no institucional es necessiten i es poden complementar, si els dos agents polítics entenen quines són les seves limitacions i què pot aportar cadascuna de les parts.

En resum, sense els partits no es poden consolidar legalment els canvis polítics i sense les organitzacions de la societat civil, els avanços polítics estan massa condicionats pel marc polític del moment.

Per practicar la complementarietat s’han de respectar les regles del joc en cada context i els uns han de partir del fet que necessiten els altres. Les plataformes de la societat civil han d’entendre la funció dels partits polítics, i aquests han d’entendre quina és la funció de les plataformes.

Els partits polítics poden tenir la pretensió de prescindir de la societat civil com a agent polític actiu, però l’eficàcia social de la seva acció política es veurà molt limitada. En un procés cap a la independència es necessiten totes les potencialitats, és a dir, una societat civil com més activa, motivada i mobilitzada, millor.

Sense la participació de la societat civil, els avanços polítics seran sempre molt més lents i les reivindicacions polítiques tindran moltes menys garanties d’èxit. En canvi, amb la participació activa de la societat civil el procés es pot accelerar, ja que la influència política pot arribar més enllà dels sectors on arriben els partits.

Com que hi pot haver conflictes quan les tàctiques no coincideixin, cal acceptar el risc i resoldre’ls en cada moment amb diàleg i col�laboració franca i honesta, sense imposicions.

Els partits s’haurien de preguntar: Es poden aconseguir grans objectius sense arriscar? Què és més important el control polític o la incidència social?

És clar que una relació eficaç amb la societat civil comporta un model de partit que intentaré descriure en l’apartat següent.

4.- Quin model de partit?

Es parla molt de la desafecció dels ciutadans respecte a la política, que es manifesta en un descens creixent de la participació electoral.

Les causes de l’augment de l’abstenció són múltiples, però sembla que tenen molt a veure amb les dificultats de participació dels ciutadans en les decisions, tant pel que fa a les condicions establertes per la llei electoral actual, com a les condicions establertes pels estatuts dels partits.

Rafael Castellanos i Llorenç - Octubre 2008 7

La llei electoral espanyola, que és la vigent a Catalunya, es basa en llistes tancades que no afavoreixen la participació: els candidats són escollits només pels partits i no hi ha la possibilitat d’elecció de llistes obertes. Per això és urgent una nova llei electoral catalana que permeti millorar la participació.

D’altra banda, en l’àmbit intern, els càrrecs i els òrgans directius dels partits sovint no són escollits per elecció directa dels militants sinó per mecanismes d’elecció indirecta. És habitual en la majoria de partits que les grans decisions estratègiques les prenguin els òrgans directius sense una implicació directa de la militància. L’elecció directa dels càrrecs pels militants no és gens habitual, com ho prova el fet que la recent elecció del president i del secretari general d’ERC per aquest sistema es considerés una excepció en el món polític català.

S’han de millorar, doncs, les vies de participació dels militants tant en l’elecció dels càrrecs com en la presa de decisions importants. L’interès dels ciutadans per la política encara es podria millorar estenent algunes d’aquestes possibilitats més enllà de l’estricta militància fins als simpatitzants i els votants.

La participació no seria completa sense tenir en compte les organitzacions de la societat civil, com s’ha apuntat a l’apartat anterior. No n’hi ha prou que els partits donin suport a aquestes organitzacions. Cal que els partits fomentin una política activa de participació, respectant-ne la independència.

Finalment, per aconseguir l’interès dels ciutadans per la política cal també que l’ètica presideixi l’actuació dels partits, perquè la falta d’ètica també genera desafecció. No es tracta només d’evitar els casos de corrupció sinó de millorar la manera de fer política, que massa sovint cau en el cop baix i la difamació. La crítica sense fonament, la difamació no fan més que denigrar la política i embrutir aquell qui la practica. I la denigració de la política és una porta oberta a l’abstenció, a la demagògia i al totalitarisme.

5.- Conclusions

He comentat les diferents formes d’acció política, la que es porta a terme per mitjà dels partits polítics dintre de les institucions i la que es porta a terme fora de les institucions per mitjà de la societat civil, les seves fortaleses i les seves febleses, les contradiccions inherents a aquestes dues formes d’acció política i els avantatges que podria comportar entendre que aquestes dues formes d’acció política són en gran mesura complementàries, per ajudar a definir un nou tipus de partit polític més obert a la societat, on l’ètica hi tingui un paper fonamental; un partit que pugui ser més atractiu per a la ciutadania en uns moments en què es manifesta una gran desafecció envers la política i els polítics.

Uns partits més atractius, més participatius, una societat activa, mobilitzada, heus aquí les eines que necessitem per encarar un referèndun d’independència per al 2014 amb possibilitats d’èxit.