Pati de lletres. Una passejada literària per l'Eixample de Montserrat ...

PATI DE LLETRES

Una passejada literària per l’Eixample de Montserrat Roig

Manel Bosch, Galeries i patis de l’Eixample. Barcelona

Alumna: Joana-Alba Cercós i Gaya

Tutor: Carles Lindín Soriano

Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 1

ÍNDEX

Pàgina

1. Presentació 3

2. Montserrat Roig 5

3. L’Eixample de Montserrat Roig 8

4. Coordenades literàries 13

5. Patis de lletres 14

6. Obra literària més representativa 16

7. Un exemple: Ramona, adéu 19

8. Conclusions 25

9. Bibliografia 27


1. Presentació

Hi ha ciutats, carrers i indrets indestriablement vinculats a noms de persones

escriptores. Aquests llocs tenen un significat especial des que han estat recreats

literàriament; els ulls dels lectors, àvids per reviure les històries explicades, els doten

d’un nou sentit, que roman en el temps i en la memòria: la ciutat mai no és la mateixa,

quan un personatge literari ha viscut en els seus carrers.

La literatura doncs, ens ajuda a viure, a entendre el món, a aprendre, a estimular la

imaginació i a més ens aporta, amb la lectura, un entreteniment agradable. Un

entreteniment que pot veure’s complementat amb reviure tot el que la lectura ens ha

transmès, mitjançant la possibilitat de realitzar rutes literàries i passejades virtuals.

Barcelona ha estat una ciutat que ha inspirat persones narradores i novel.listes. Les

persones que han escrit sobre els seus barris i carrers, han buscat històries i n’han

inventat de noves.

En concret, i pel que fa a l’Eixample, la seva aparició en la geografia barcelonina ha

estat força recent i, per tant, també ho han estat els testimonis literaris que el

descriuen. L’Eixample és un espai ciutadà associat sovint a un moviment històric (els

últims anys de la Renaixença i el Modernisme) i a una classe social (la puixant

burgesia barcelonina de la fi del segle XIX i del començament del XX). Al mateix

temps, però, l’Eixample també és considerat com un territori de frontera, de separació


de la ciutat antiga d’una banda, i de les poblacions (que amb els temps esdevindran

nous barris) que envoltaven la ciutat, de l’altra.

Anys després, una vegada superat l’impacte inicial de la creació de l’Eixample, aquest

nou “barri” s’integrarà en l’imaginari literari de la ciutat amb normalitat, tot i que no

acabarà mai de perdre aquest aire de zona de trànsit per on s’escola la vida dels seus

habitants.

En aquest estudi, incidirem en l’obra de l’escriptora Montserrat Roig, segurament la

novel.lista que ha dedicat més atenció a l’observació d’aquests topants de la ciutat i

dels seus habitants, sempre amb una mirada còmplice i crítica alhora.

Gràfic de lʼEixample

Vista aèria de lʼEixample


2. Montserrat Roig

Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991) va ser una dona compromesa. Amb un gran

domini del llenguatge, va donar veu a les persones sense veu, molt especialment a les

dones, i va contribuir a la recuperació de la memòria històrica del nostre país.

Amb un estil propi, va descriure situacions i va relatar esdeveniments que mostraven

cruament la realitat de la difícil època que li va tocar viure. Els seus escrits tenen un

valor documental molt important, atès que ens permeten reconstruir el nostre passat

més recent, i la possibilitat de conèixer i compartir les vivències de les dones durant

aquells anys 1 .

Montserrat Roig ha estat considerada com un dels noms amb els quals s’acaba la

postguerra en la nostra història literària contemporània, i és una figura significativa

atès que, a banda de convertir-se en figura representativa d’aquell punt d’inflexió situat

al voltant de 1968, ens permet aproximar-nos a la seva obra des d’una doble òptica:

com va literaturitzar la Barcelona del segle XX, i com ho va fer des d’una perspectiva

que la diferencia dels autors i autores que l’havien precedit: la nova perspectiva de la

joventut dels anys seixanta.

1 AYMERICH, Pilar; PESSARRODONA, Marta. Montserrat Roig, un retrat. Barcelona: Institut Català de la Dona, 2001, pàg. 10.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 5

Amb Montserrat Roig es pot parlar del cicle narratiu dels anys setanta. Dins d’aquesta

selecció, en la producció literària de Roig, Barcelona és un espai literari essencial,

encara que sigui per fugir-ne o per retornar-hi després d’haver-lo abandonat.

Barcelona es convertirà en un punt geogràfic que concretarà encara més situant un

bon nombre de narracions i novel.les en una gran part de la ciutat. En concret,

l’Eixample, on va néixer, créixer i viure la major part de la seva vida, serà la clau de

volta per entendre el seu univers literari.

Montserrat Roig s’interessarà vivament pels balcons i per les galeries dels pisos de

l’Eixample, que li permetran construir tot un joc literari que tindrà com a punt de

referència la mirada femenina de la ciutat. En aquest sentit, així ho manifestava en una

entrevista a Lluís Busquets i Grabulosa 2 :

“(...) La inspiració? No sé ben bé què és… més aviat sóc instintiva i emocional. No s’ha

fet del tot la història dels sentiments o la història de les emocions (…) Ho covo tot, saps?

Fins els detalls (…) Quina gràcia, eh? Totes aquestes cases tenen una galeria interior per

estendre-hi la roba (…).”

Així, cal situar la malaguanyada Montserrat Roig com una autèntica filla de l’Eixample

que va saber alternar el periodisme amb la publicació d’algunes novel.les d’ambient

barceloní, sobretot de l’època de la revolta antifranquista. Montserrat Roig, potser pel

fet de ser dona, i una dona que reivindicava el seu paper a la societat, dedicà bona

part de les seves descripcions als interiors domèstics dels pisos de l’Eixample, espai

que sol ser absent en la literatura urbana, en general.

2 BUSQUETS, Lluís. Plomes catalanes contemporànies. Barcelona, Edicions del Mall, 1980, pàg. 179.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 6

La iniciació literària de Montserrat Roig també anirà lligada a uns altres determinats

espais situats a l’Eixample3. Un d’aquests espais és la cúpula Coliseum, on va assistir,

quan encara era una adolescent, als assajos i representacions dels muntatges (com

ara el de La pell de brau), que hi va fer l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, de la qual

Montserrat Roig n’era alumna. Va ser aquí on va conèixer la Maria Aurèlia Campany,

que hi feia de professora i codirectora, amb qui mantindria a partir d’aleshores una

amistat constant. El seu pas per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual va començar a

preparar el terreny per a la seva arribada a la Universitat, on es consolidaria la seva

vocació d’escriptora. Ella mateixa explica que va ser al bar de l’edifici de la Universitat

on se li desvetllà la dèria d’escriure:

“El meu aprenentatge literari va ser molt diferent. Va iniciar-se en un lloc tancat, ple de

fum i que feia olor de salsitxes de Frankfurt (…). Asseguda en aquest bar, voltada de

gent que cridava, vaig començar a escriure un dels meus primers contes. Li vaig posar

un títol ambiciós i un pèl emfàtic: La ciutat dels tristos destins (…) Al bar de la

Universitat, per on s’arribava després de travessar el pati de lletres, hi vaig fer mitja

vida. No hi havia vinyes roges, d’un roig madur, ni un xiprer que somniava. Ni res es

desfeia, a ponent, en suc de taronja. Només hi havia parets d’un color groc dubtós, una

llum de color cendra que s’escolava per unes finestres brutíssimes i unes taules que

pudien de tanta suor acumulada. Si ho veig amb la distància del temps, diria que érem

un munt de matèria jove que ens encofurnàvem en aquell espai tancat perquè així no

teníem tanta por. Però potser no era així, perquè ens divertíem, i els grisos, encara que

apallissaven a cor què vols, eren un pèl matussers en l’estratègia de la dissuasió per la

força. Així, l’espectacle que se m’oferia per a posar els fonaments de l’ofici d’escriure

no era sinó un espai tancat i rònec.”4

3 VILA-SANJUÁN, Sergio i DORIA, Sergi. Passejades per la Barcelona literària. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2005, pàg. 116.

4 ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Edicions 62, 1991, pàg. 147-148.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 7

Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona

3. L’Eixample de Montserrat Roig

Nascuda al mateix Eixample (al número 37 del carrer de Bailén), la seva presència en

l’obra de Montserrat Roig, tant de la ficció com de la no-ficció, és constant. Potser és

per això que la ciutat ha batejat amb el nom de Jardins de Montserrat Roig els qui hi

ha situats a l’illa de cases entre els carrers Provença, Rosselló, Cartagena i Dos de

Maig.

“Jo vaig néixer a la dreta de l’Eixample, quan al meu carrer encara hi havia llambordes, i

els plàtans eren d’un verd lluent i esponjat. Avui agonitzen i creixen raquítics,

esgrogueïts. Alguns ja són morts. Pels celoberts s’alçaven les olors de totes les cuines –

col bullida, peix fregit, brou a l’hivern… em vaig acostumar a les espieres modernistes,

als sostres estucats, a la peça de ferro treballat per a treure el fang, als dracs de les

baranes. Tota la Barcelona modernista en va plena, de dracs.

També em vaig avesar a la diversitat dels dibuixos dels balcons. En Josep Pla els

detestava. “Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d’espines, o us

furguen en la boca de l’estómac amb una persistencia maligna”. A mi m’agradava

contemplar-los –ben aviat em vaig acostumar, a l’Eixample, a mirar cap amunt, i pensava


que l’originalitat de cada ferro amagava una vida diferent de les altres més enllà del

balcó. Darrere de cada porticó hi havia una història per a narrar.

Una història per a narrar des de la galeria estant, quan entrava la llum tamisada d’un

capvespre de potsguerra. Veig a l’àvia asseguda a la galeria en una butaca de vímet.

Llegeix històries de reines destronades o decapitades tot movent els llavis. (…) Recloses

a la part del darrere d’uns pisos immensos, les senyores de l’Eixample idearen com

sentir-s’hi bé.”5

Jardins de Montserrat Roig, Barcelona

Patrícia Gabancho 6 en el seu llibre L’Eixample vist per 20 veïns, preguntà a Montserrat

Roig per la seva íntima vinculació amb aquest indret, personalment i literàriament. Les

declaracions de Roig constitueixen tot un testimoni vital d’aquesta zona de Barcelona,

l’heretatge de la Barcelona del silenci que li han deixat les seves protagonistes:

“(...) No, jo no ho crec. Crec que a les meves novel.les tracto pitjor la gent de l’Eixample

que se n’ha anat de l’Eixample (…) M’explicaré. Crec que la burgesia catalana, certa

burgesia, va tenir una sèrie de virtuts. Però les va tenir sobretot quan va començar, quan

va haver de lluitar, quan va haver de continuar endavant. Quan van crear les seves

fortunes. Els néts i els besnéts han dilapidat aquestes fortunes, no han lluitat i han

5 Íbidem, pàgs. 159-160.

6 GABANCHO, Patrícia. L’Eixample vist per 20 veïns. Barcelona: Edicions La Campana, 1990, pàg. 74-91.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 9

abandonat l’Eixample. Aleshores jo no puc tractar malament l’Eixample, ni els qui s’hi

han quedat.

(...) Quan jo era petita em pensava que Barcelona era l’Eixample o que Barcelona era el

carrer de Bailén, que no existia res més. Jo creia que tota la ciutat era com l’Eixample,

que tot era modernista, sense saber encara el que era modernista ni qui era Gaudí. Jo

crec que aquella gent que va anar a viure al que llavors era el Pla de Barcelona eren

aventurers, que eren una gent innovadora que volien sortir de Ciutat Vella, amb tots els

seus costums i prejudicis. Anar a viure a l’Eixample, en aquell moment, era una aventura.

Qui va a l’Eixample són els pagesos, que comencen a tenir els seus petits telers o el

magatzem de teixits, o els fills dels pagesos que han de deixar el camp perquè en el XIX,

amb les guerres civils, al camp hi ha molta gana.

(…) Per tant, els primers pobladors de l’Eixample eren gent oberta d’idees, gent

progressista, gent que ha lluitat. Jo no vull enaltir els valors clàssics de la burgesia, però

sí certs valors. És una burgesia que va ser capaç de pagar els seus propis poetes, els

seus arquitectes (…).

Ara, al costat d’això a l’Eixample hi ha moltes tragèdies i moltes misèries, és evident.

Molts hereus d’aquella burgesia s’ho estan passant molt malament, perquè hi ha hagut

totes les crisis i moltes dones han de viure de rendes vitalícies molt exigües. Dones que

han viscut en pisos meravellosos i que han tingut l’elegància i la decència de no voler

vendre’s els seus records de família. Jo, a l’Eixample, sempre hi he trobat una cosa que

avui s’està perdent: les formes, l’elegància i la correcció. És el que m’agrada de

l’Eixample.

(…) La nostàlgia és molt bonica, però només serveix per la literatura. Jo he parlat a les

meves novel.les de l’Eixample, no perquè sigui millor o pitjor que un altre barri, sinó

perquè per a mi és un món, un univers humà. A mi el que m’interessa són les persones.

Si jo hagués nascut en un altre barri, parlaria d’aquell univers (...). Sempre utilitzes un

paisatge conegut. Però això és literatura i prou. L’altra qüestió és com es viu avui en els

barris de Barcelona. L’Eixample és com una senyora guapíssima que no s’atreveix a

ensenyar la seva decrepitud.


Cal destacar tot un conjunt de pensaments i declaracions de l’escriptora, que ens

serveixen per descobrir i analitzar la vida discreta, secreta i valuosa que amaguen els

patis i les cases de l’Eixample. Una vida que ens permet imaginar, i crear un univers

de ficció bastit des de la realitat més immediata.

“Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s’esdevenien al mateix escenari:

el pati interior de la casa familiar (...) Molts escriptors barcelonins només ens conten com

eren les cases de la infantesa. Com si en sortir de l’úter que els protegia es tornessin

conqueridors del carrer, de la vida pública. Aleshores desapareixen les cases i comencen

les gestes. La infantesa és una lírica, diuen, l’edat adulta és més èpica. També els

escriptors fan de caçadors. Per a saber com han estat les cases, els interiors, ens

caldrien unes memòries escrites per dones”. (Digues que m’estimes encara que sigui

mentida, pàgs. 21, 122-123)

“Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un

pati ple de gats i de geranis” (“Justificació” a Molta roba i poc sabó…, pàg.5)

“(…) Al diumenge següent, sorgien de moltes porteries eixamplaries unes menudències

disfressades d’indi cheyene, de cowboy o de Maria Antonieta enfarinada, i aleshores

sabíem que era Carnaval. Durant tot el dia desfilaven Barcelona amunt, Barcelona avall,

moltes tendres criatures de casa bona i d’altres de casa no tan bona amb un to

d’ensucrada melangia…” (“Recull de notes una mica desbaratades sobre el carnaval a

Barcelona i a Vilanova i la Geltrú…” Serra d’Or, març, 1972, pàg. 22).

“A El temps de les cireres, hi surt un lllimoner que ja no existeix. Natàlia, la protagonista,

descobreix, en tornar a Barcelona després de dotze anys, que el llimoner ha


desaparegut. I, si el llimoner ha desaparegut, també s’ha esvanit la infantesa…” (Digues

que m’estimes encara que sigui mentida, pàg. 47).

“Les galeries de l’Eixample, doncs, tenen molta història (…) Les galeries, com les

finestres a la Baixa Edat Mitjana, com el balcó del carrer Ample, també poden desvetllar

fantasies…” (Memorial Paulina Pi de la Serra, Institut Català de la Dona, Generalitat de

Catalunya, 1992, pàg. 61).

I fins i tot, com les paraules de Montserrat Roig, tenen el poder d’amarar tot aquell qui

passeja per l’Eixample, i coneix i estima l’obra de l’escriptora. En aquest sentit, Pere

Meroño, dins l’article Bailén, 41, descriu la sensació d’estar dins el pis d’adulta de la

malaguanyada escriptora: un pis que no només és un espai, sinó que pren força per si

mateix amb el record de Montserrat Roig... la seva casa 7 :

“(…) A les finestres que guaiten al pati interior i al buit de l’escala s’hi poden veure,

damunt dels vidres, una munió de formes. Algunes de tipus geomètric, color taronja i

blanc, amb espais fumats. L’altra vidriera ens regala la vista amb flors d’ornament, i una

flor arrodonida rosa-vi claret. (…) Quan la Montserrat hi era, hom recorda la galeria

curulla de plantes. El vell rellotge de paret fent recordança de les hores. La taula. Un

balancí. Els seients de vímet. Les butaques de cretona florida. La gata Marilyn anant

d’ací d’allà, bo i senyorejant aquest àmbit tranquil i lluminós. Topografia de cases i patis

(…) La casa i Montserrat. Aquella seva faldilla tota blanca –confegida amb els enagos de

l’àvia, baixos lleugerament groguencs. El cartell llarg i vistent del Gernika de Pablo

Picasso. La cançó de Jacques Brel… La seva casa.

4. Coordenades literàries

7 MEROÑO, Pere. El goig de viure. Biografia de Montserrat Roig. Barcelona: Publicacions de l̓Abadia de Montserrat, 2005, pàg. 262.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 12

De Molta roba i poc sabó… a El cant de la joventut pel que fa a la narració, o de

Ramona adéu a La veu melodiosa, pel que fa a la novel.la, l’obra de Montserrat Roig

passarà per un procés d’estilització en el fons i la forma, les coordenades damunt de

les quals es basteix tota creació literària.

Isabel-Clara Simó8 ens assenyala que Montserrat Roig es mostra sempre a prop de la

realitat i n’és conscient. A ella, ens diu, escriure la fa feliç, però també li permet pouar i

mirar enrere, sense deixar d’abocar-se a la finestra i mirar la gent que passa, i flairar la

pluja del carrer; i no només per evocar, sinó també per tocar la realitat externa, les

coses, la música, el pas del temps. Simó afegeix que, en l’univers de Roig, també les

paraules són reals, tan reals com el real.

Cristina Dupláa 9 ens situa l’autora en les seves coordenades: la novel.la com a

crònica, Barcelona com a protagonista literària, la història petita, que passa gairebé

desapercebuda, però que és la que va teixint la gran Història. En concret, i a propòsit

del primer llibre narratiu de Montserrat Roig, Molta roba i poc sabó... i tan neta que la

volen, reflexiona sobre l’obra de l’escriptora:

“En definitiva, la capacidad cronística de la autora queda patente en el texto, así como el

rescate testimonial de la memòria. Sus personajes femeninos presentan ya las

constantes en las que se moverán a través de su obra. Rodeadas de soledad, tedio y,

sobretodo, desamor; las mujeres de Roig dejarán huella a esta historia olvidada en el

desván de la gran Historia. Es allí donde Roig penetra sin miedo y con firmeza para

rastrear y hurgar en un espacio que como mujer conoce y desea recuperar”.

8 SIMÓ, Isabel-Clara. Si em necessites, xiula. Qui era Montserrat Roig? . Barcelona: Edicions 62, 2005, pàg. 102.

9 DUPLÁA, Cristina. La voz testimonial en Montserrat Roig . Barcelona:Icaria Editorial, 1996, pàgs. 111-112. Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 13

5. Patis de lletres

L’obra de Montserrat Roig es configura com un calidoscopi de patis de lletres de

l’Eixample: en ella se’ns narren vides de dones anònimes, generacions de personatges

femenins, que se’ns obren per explicar-nos la seva vida petita i quotidiana.

Les dones de la burgesia barcelonina que viuen a l’Eixample tindran un paper destacat

en el conjunt de l’obra de Montserrat Roig. Cases com la que avui dia allotja el centre

cívic Casa Elizalde (erigida, com moltes altres construccions a l’entorn del passeig de

Gràcia, per una família d’i ndianos que havia fet fortuna en terres americanes)

representen la construcció típica de l’Eixample on els balcons i les tribunes permeten

mirar sense ser vistos. El passeig de Gràcia, en concret, ha estat durant molt de temps

l’espai escollit per la societat barcelonina a l’hora de mirar i ser mirats. Els edificis

modernistes que en formen part (com la Casa Milà, la Casa Batlló o la Casa Amatller),

busquen, delerosos, la mirada.

“El carrer de Còrsega és airós i barceloní (...) perquè s’aboca al passeig de Gràcia. És

ple de cubanus i dels qui viuen de les rendes del camp. I no els agrada el camp sinó la

ciutat. Ara anem cada dia a passejar pel passeig de Gràcia i hi comencem a conèixer les

cares. Són les mateixes que trobem als concerts o al Liceu. Són gent de l’Ensanche, ben

vestida i moderna. Tots els gestos, les mirades, les salutacions, són propis de

barcelonins nascuts més enllà de les muralles. El passeig de Gràcia és el centre dels qui

viuen en bona posició. De vegades seiem a prendre l’aperitiu a La Punyalada i jo no em

deixo perdre ni els bastons, les armilles, les ombrel.les, els barrets, les joies, els gossets

dels qui caminen pel davant. En Francisco no hi desentona, amb la seva armilla i la nova

dentadura postissa”.


Els carrers de lʼEixample de Montserrat Roig

Cases Amatller i Batlló

Casa Milà


Casa Elizalde

6.- Obra literària més representativa

Isabel-Clara Simó 10 ens proposa una classificació de la seva obra literària més

representativa com a punt de referència per establir aquesta passejada literària virtual

per patis de l’Eixample:

R amona , adéu (1972)

La primera novel.la de Montserrat Roig que poua en aquest primer univers femení és

R amona , adéu. La novel.la narra la intimitat de tres dones (àvia, mare i filla) que

pertanyen a generacions diferents i que viuen a la ciutat de Barcelona, a partir de la

recerca de la seva pròpia identitat i de les relacions sentimentals que estableixen:

Ramona Jover, Ramona Ventura i Mundeta Claret.

Ramona Jover, la primera baula de la nissaga, està casada amb el prestamista

Francisco Ventura, i viu el tombant del segle (del XIX al XX), amb episodis com la

bomba del Liceu o la Setmana Tràgica. La seva néta, Mundeta Claret, últim referent de

la família, deixà la llar familiar i anà viure amb Jordi Soteres, universitari destacat i

10 S IMÓ, Isabel-Clara. Si em necessites... pàg. 106.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 16

company de tota mena d’activismes, amb qui les coses no anaren massa bé, cosa que

li féu descobrir que havia estat defensant teories en les quals no creia.

Com ens assenyala Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig utilitza en aquesta novel.la

diverses tècniques narratives i posa un especial èmfasi en la història de Barcelona.

Per tots dos motius, és una novel.la que va cridar de seguida l’atenció i amb la qual va

guanyar un públic que ja no l’abandonaria mai.

El temps de les cireres (1977)

La següent novel.la és El temps de les cireres (1977). Està dividida en sis parts. És

una novel.la sofisticada, que no es conforma amb ser una novel.la psicològica sinó que

tendeix a ser la crònica d’una època.

L’hora violeta (1980)

La següent que publica és L’hora violeta (1980), la seva novel.la més reflexiva, amb

àmplies incursions en la reflexió literària i feminista. Té cinc parts, precedides per

l’arbre genealògic de la família de ficció que abasta bona part de la seva obra de

narració.

L’òpera quotidiana (1982)

La quarta novel.la de Montserrat Roig és L’òpera quotidiana (1982), amb una

estructura narrativa basada en l’estructura de l’òpera (duets, cavatines, recitatius…).


La veu melodiosa (1987)

La següent novel.la, i la darrera que va escriure, és La veu melodiosa (1987). Aquí la

Roig fa un gir estilístic, sense abandonar, però, els personatges anteriors, que hi

reapareixen. Cada una de les quatre parts està encapçalada per un fragment del Llibre

de Job.

El cant de la joventut (1989)

L’última obra narrativa de Montserrat Roig és un llibre de contes, El cant de la joventut.

Es tracta d’un recull de vuit contes que va rebre critiques excel.lents.

7.- Un exemple: Ramona, adéu

El fet que la literaturització de Barcelona no vehicula una crònica estricta, sinó la

relectura i la reescriptura dels propis orígens, ens proporciona una imatge de

Barcelona que passa, d’entrada, per la realitat física i històrica, és a dir, per la ciutat

material i protagonista de fets diversos.

A Ramona, adéu, la ciutat de Barcelona serveix d’escenari per emmarcar la història,

els conflictes i l’evolució dels personatge, i a més té una significació pròpia. És un

element viu, en transformació contínua.


Com assenyala Neus Real, la ciutat representada en les narracions de Roig és el món,

el mapa físic i humà, tan present com carregat de passat, i llavor d’esdevenidor, on cal

situar-se. Constitueix el correlat de l’existència: la pròpia i la de l’entorn. Ho

comprovem en com les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent:

Ramona Jover:

Ens mostra, en les seves anotacions, la Barcelona de finals de segle XIX i

principis del XX. La de portes endins, que descriu amb una gran minuciositat

(mobles, quadres, figures, cortines, etc), i la que veu des del balcó, la de portes

enfora. És una ciutat en expansió. Una ciutat que ha canviat de fesomia després

de l’enderrocament de les muralles que la constrenyien i que viu el naixement

d’un barri paradigmàtic, l’Eixample.

“M’agrada la Barcelona fora muralles, oberta i europea. Entre el passeig de Gràcia i la

Rambla, em quedo amb el primer. Car per la Rambla camina gent despreocupada i

sense feina, gent de tota mena, barrejada i cridanera, com les venedores de la Boqueria,

els pinxos de la Barceloneta, els esparracats de la bohèmia provinciana, les minyones i

els soldats, les modistes.”11

“ Barcelona no és la mateixa. No sé si envelleix, tot i que les muralles derruïdes l’haurien

de fer més oberta i més europea. Sembla la germana pobra de Madrid, l’eterna pidolaira,

i l’esguerrada.”12

Ramona Ventura:

La Ramona Ventura, en canvi, viu en una ciutat en crisi, convulsionada pels

esdeveniments polítics de tota mena que se succeeixen a gran velocitat i que

11 R OIG, Montserrat. Ramona ... p àg. 115.

12 Íbidem, pàg. 222.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 19

acabaran desembocant en el drama de la guerra civil. Però viu aliena a aquests

fets. A principis dels trenta, ella i el seu entorn encara gaudeixen de les restes

d’una ciutat opulenta que ha viscut anys de bonança econòmica:

“(...) pensava que Barcelona era una flor oberta i quasi cosmopolita que es desfullava in

eternum, plena de bellesa i de monstruositat; i que, més que una ciutat, semblava una

promesa de ciutat.”13

Mundeta Claret:

La Barcelona de la Mundeta Claret és grisa i decadent. És una ciutat

desordenada, anàrquica, amb deficiències de tot tipus, que menysprea els

edificis d’interès artístic, que viu d’esquena al mar. Un espai que l’oprimeix.

“Era una ciutat que l’atreia amb la força d’un amant cruel. Li era difícil entendre per què

sentia una atracció tan intensa per aquella massa informe i desballestada. Barcelona era

una ciutat debolida que amb prou feines si conservava algun vestigi d’història heroica (...)

la Rambla era la darrera relíquia a què els barcelonins s’aferrissaven. La Rambla

significava l’únic respir d’una personalitat abatuda. Barcelona era una ciutat en ruïnes,

decrèpita, encara que hi enlairessin molts edificis altius i poderosos, les parets mitgeres

la mossegaven per dintre, els fums de les fàbriques la cobrien des de fora, el mar s’hi

moria a poc a poc (...).”14

Independentment de l’època que els ha tocat viure, les tres dones se senten fortament

lligades a la ciutat que les ha vist néixer. La percepció de la ciutat canvia al llarg de la

novel.la en paral.lel a les seves vides. I a Ramona, adéu, Barcelona és sobretot

l’Eixample, el barri burgès per excel.lència:

13 Íbidem, pàg. 159.

14 Íbidem, pàg. 148.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 20

A principis de segle, la primera baula de la nissaga es trasllada a viure a Barcelona –

Gràcia és encara un municipi independent-:

“Des que vivim al pis de Barcelona em veig més jove, més bonica. En Francisco també fa

una altra cara. Tornem a dormir junts i li toco el piano quan m’ho demana. (…) Ara anem

cada dia a passejar pel passeig de Gràcia i hi comencem a conèixer les cares”.

Malgrat tot, s’enamora de l’estudiant Víctor Amat; una història doncs travessada de

bovarisme, una història on ja hi apareixen els balcons i els patis de l’Eixample:

Al davant de casa hi ha una mena de dispesa per a estudiants (…) Al balcó de la dispesa

veig cada dia un jove de figura esvelta. (…) Diuen que estimar és morir. Necessito morir

d’amor. Avui l’estudiant m’ha resseguit el cos mentre jo regava les plantes del balcó. (…)

Es diu Víctor, l’estudiant que em somriu quan surto al balcó, que no em perd d’ull quan

m’aturo davant la merceria de sota de casa, que m’estalona pel passeig de Gràcia, que

m’aguaita així que obro els porticons de bat a bat al matí”.

O la manera quotidiana sobre com ens descriu els fets del dia 14 d’abril de 1931:

“ (...) mare i filla, des del sant Pere més baix, on hi havia la Cultura de la Dona –

taquigrafia, brodar, ortografia, cosir-, fins que arribaren al Núria (…) Pel camí toparen

amb molts grups. Se sentien crits, brams de tota mena. Es veia alguna bandera. (…)

Mentre travessaven Claris camí de la Rambla, la Mundeta notà que baixava de la plaça

Urquinaona una allau de veus ronques que esvalotaven els coloms. La mare

s’esgargamellava i passaven camions plens de treballadors que cridaven no sé què d’en


Cambó i no sé què d’en Macià. (…) Que no veus el que passa (…) la República, han

proclamat la República! 15

Però la recreació literària de la ciutat –d’un temps i d’un país materials i

documentables- no adquireix la seva plena significació sinó com a imatge que ens

remet sobretot a la memòria 16 .

Per això mateix la més jove de les protagonistes de Ramona, adéu pot sentir que “la

ciutat representava el nucli no escollit però acceptat del seu món, local i familiar”.

Aquest món ofega la Mundeta de Montserrat Roig, que veu la ciutat com un correlat

precís de la seva angoixa i del seu malestar vital:

A la recerca d’una individualitat nova i diferent, necessàriament alimentada del passat,

però simultàniament alliberada dels seus llastos, s’imposava, almenys per començar,

un reconeixement bàsic d’aquell passat, sense el qual no era possible (per raons

històriques) definir la pròpia identitat. Pel que fa a la incomunicació entre generacions

que es desprèn d’aquesta visió de la guerra, resulta igualment interessant la que

representa la universitària dels anys seixanta en la primera novel.la de Roig: el

conflicte del jo, situat al centre mateix de l’escriptura, no podia tenir sinó un espai

privilegiat, l’espai que havia generat, és a dir, la Barcelona on havien nascut i havien

crescut aquells fills dels anys quaranta, adolescents dels anys cinquanta i joves de la

dècada dels seixanta, aquells catalans “hereus” de la guerra i les seves conseqüències

polítiques, socials, culturals i literàries per a Catalunya.

15 ROIG, Montserrat, Ramona, adéu, Barcelona: Edicions 62, 2008, pàg. 86.

16 REAL, Neus, dins Narratives urbanes. La construcció literària de Barcelona . Barcelona: Projecte majories urbanes 1900-2025, pàg. 229.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 22

Estem parlant de la ciutat que els joves havien heredat dels pares, de les mares, dels

avis i de les àvies: la Barcelona de postguerra, la supervivent de l’enfrontament armat

de 1936-1939 i radicalment diferent de la ciutat dels anys trenta; una ciutat que en els

anys seixanta estava experimentant una altra transformació. Així s’explica gairebé un

segle, ben resumidament, a Ramona, adéu, amb un èmfasi clar en l’època dels nous

joves:

“La ciutat… Una ciutat que no era la mateixa que la idíl.lica Barcelona dels anys trentes,

ni, molt menys, que la llegendària de fi de segle. (…) La ciutat canviava, es deformava,

s’adulterava, prenia una imatge falsa, a mida de la lletra impresa. (…) Si observava la

gent, veia que havia perdut l’esma de passejar, corria atabalada, atrafegada, amb la cara

absent, sòmines clericals, imatges desterrades de la poesia. (…) Havien desaparegut els

tramvies, s’hi veien més autobuses, es diría que algú hi havia instal.lat tots els bancs del

món, una alegre estesa de supermercats, una llista inacabable de magatzems, de

sucursals de magatzems, de caixes d’estalvis. La plaça de Catalunya era una

calcomania exemplar. La ciutat… Als cinemes feia la temperatura adequada i, a més,

podies triar entre un excel.lent musical o una pel.lícula a favor o en contra de la guerra.

S’hi extingia la raça de les gogo-girls. Sorgien, al mercat, dinàmics, veloços, confortables

i segurs, els nous automòbils, Fidelitat a l’eslògan, la inversió és el motor de l’economia.

Es multiplicaven els pàrquings soterranis. (…) Polèmiques, per als iniciats, sobre les

zones verdes que estafaven al ciutadà. Barcelona de finals dels seixanta, diversa i

eclèctica, plena de tòpics que servien per enllaminir amb imatges gratuïtes els qui

conreaven la literatura grisa, d’oficina, mancada de nervi i d’imaginació.”17

La ciutat recordada mitjançant els protagonistes d’aquestes històries “petites” és sovint

contradictòria, grisa i insatisfactòria; i alhora estimada, inoblidable, imprescindible.

Barcelona, doncs, és materialment, les històries i la Història; la personal i la col.lectiva;

17 Íbidem, pàg. 228-230.Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 23

la història petita que la gran sempre devora, la del passat (tant llunyà com immediat), i

la del present.

Per tal que les noves individualitats que s’hi desenvolupen puguin esdevenir adultes,

puguin assolir la seva identitat i acarar-se amb la vida, cal que acceptin aquest realitat

i, al mateix temps, se’n desmarquin. Per això, la presència de Barcelona en aquesta

novel.la, és perquè Montserrat Roig hi construeix una metàfora perfecta de la identitat

personal i col.lectiva, renovada i alhora devastada, com en una mena de mort

particular perquè la vida pugui tornar-se a obrir camí. És el continent que n’il.lustra i en

determina el contingut: les càrregues històriques (les alegries i les tristeses), els canvis

socials i les transformacions econòmiques, el dolor i les esperances individuals i de

grup. Barcelona la va marcar de tal manera que, ara com ara, la podem imaginar

gràcies a les narracions que Montserrat Roig ens ha llegat.

8. Conclusions

En endinsar-nos en la figura de Montserrat Roig ens hem trobat amb una escriptora on

vida i escriptura estan íntimament relacionades. Els seus llibres beuen de la seva

experiència, són un espill que reflecteix la vida que l’envolta, perquè, com pocs autors,

es compromet políticament i personal amb el temps històric que li tocà viure. Fou una

intel.lectual compromesa amb la cultura catalana, amb el feminisme, i amb la seva

ciutat, Barcelona.

Potser la millor manera de concloure aquest treball és amb unes paraules de la

mateixa escriptora, dins un llibre peculiar, que realitza en col.laboració amb Pati de lletres. Joana-Alba Cercós i Gaya Pàg. 24

l’Ajuntament de Barcelona i que va fer amb un dels millors fotògrafs catalans

contemporanis: Xavier Miserachs.

El text de Montserrat Roig revela el profund coneixement que té de la ciutat i l’habilitat

que té per mirar-la amb els mateixos ulls amb què la mira Miserachs. Isabel-Clara

Simó ens indica que la Montserrat està joveníssima, plena d’alegria i amb els ulls

lluents, com aquell que es disposa a començar una aventura.

Barcelona a vol d’ocell se m’apareix com una altra ciutat. No és la meva, perquè la meva

l’he llegida amb els peus i l’he dominada amb el record. Des de les alçades s’objectiva i,

al primer cop d’ull, la fredor de la geometria domina l’experiència i l’emoció. Fa temps

que veiem avions damunt de Barcelona, creuen les carreteres del cel tan amunt que ens

ignorem mútuament. I ara diuen que volar ja no és una aventura (…) Sí, Barcelona des

de dalt és una altra ciutat. L’entrellat que veig des d’aquí, baixant a poc a poc fins al sud,

em sembla com un joc d’arquitectura de suro, inamovible i silenciós. Només els

missatges del pilot esquerden el silenci. L’helicòpter trontolla i tinc la sensació que estic

penjada de dintre de l’ou com balla. Barcelona té els budells descoberts, i nosaltres

estem a punt de fer-hi una altra dissecció, escorxada als nostres peus, una mica

impúdica. De tant en tant, una clapa de verd, de vegades descurat i un pèl salvatge;

d’altres, retallat fins a la monotonia cartesiana de l’estil francès.

El llibre s’acaba amb aquesta reflexió de l’escriptora:

(…) I aleshores ens adonem que, per fortuna, les imatges fetes a vol d’ocell no han

acabat de revelar tots els secrets que encara ens amaga la nostra ciutat.

____________________________________________________________


Bibliografia

Obra de Montserrat Roig:

Molta roba i poc sabó.... i tan neta que la volen. Barcelona, Selecta, 1971.Personatges. Barcelona, Editorial Pòrtic, 1971Ramona, adéu. Barcelona, Edicions 62, 1972.Retrats i paral.lels. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975.El temps de les cireres. Barcelona, Edicions 62, 1976.Rafael Vidiella: L’aventura de la revolució. Barcelona, Editorial Laia, 1976.Els catalans als camps nazis. Barcelona, Edicions 62, 1977.L’hora violeta. Barcelona, Edicions 62, 1980.L’agulla daurada. Barcelona, Edicions 62, 1985L’òpera quotidiana. Barcelona, Editorial Planeta, 1985.Barcelona a vol d’ocell. Barcelona, Edicions 62, 1987.La veu melodiosa. Barcelona, Edicions 62, 1987.100 pàgines triades per mi. Barcelona, Editorial La Campana, 1988.El cant de la joventut. Barcelona, Edicions 62, 1989.L'autèntica història de Catalunya. Barcelona, Edicions 62, 1990.Melindros. Barcelona, Editorial Barcelona, 1990.Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona, Edicions 62, 1991.Un pensament de sal, un pessic de pebre. Barcelona, Edicions 62, 1992.

Altres obres sobre l’autora i la seva obra:

CASTELLANOS, C. Montserrat Roig i El temps de les cireres. Barcelona, Serra d’Or, 1977.CASTELLS, F. Montserrat Roig, escriptora compromesa. Barcelona, Serra d’Or, 1977.AA.DD Diàlegs a Barcelona: Isabel Clara Simó./Montserrat Roig. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1985.AA.DD. Escribir, espacio propio. Laforet, Matute, Tusquets, Moix, Riera y Roig por símismas. Minneapolis, Institute for the Study of Ideologies & Literature, 1989.AA.DD. En homenatge a Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany. Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes, 1991.DUPL ÀA , C. La voz testimonial en Montserrat Roig. Barcelona, Icària, 1996.

Webgrafia:

http://www.escriptors.com/autors/roigm/http://www.uoc.edu/lletra/noms/mroig/http://www.joanducros.net/corpus/Montserrat%20Roig.htmlhttp://es.geocities.com/revista_vocalis/m_roig.htmlhttp://www.adpc.cc/03recerca.htm


http://www.escriptors.com/autors/roigm/

http://www.adpc.cc/03recerca.htm

http://es.geocities.com/revista_vocalis/m_roig.html

http://www.joanducros.net/corpus/Montserrat%20Roig.html

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mroig/

Pati de lletres. Una passejada literària per l'Eixample de Montserrat ...

Documents

Transcript of Pati de lletres. Una passejada literària per l'Eixample de Montserrat ...