50

pel.lícules

FEAC

per educar

FEAC 00 Hoy empieza todo Bertrand Tavernier, França, 1999 La darrera pel�lícula de Bertrand Tavernier ens mostra el director i professor d'una guarderia de Hearning al nord de França, envoltat d'una realitat social de pobresa i marginació. Daniel, el director de la guarderia, busca solucions a les necessitats que urgeixen als alumnes i llurs famílies, però es troba amb un seguit de dificultats burocràtiques que el limiten. En Daniel relata la seva experiència professional i personal a través de la poesia. La duresa que viuen els alumnes i les famílies contrasta amb la bellesa colpidora de les paraules de Daniel en els seus poemes. La cruesa de la imatge i la bellesa de la paraula descriuen una mateixa realitat. La paraula, la poesia, descriu, però també omple de contingut i dóna sentit a l'experiència, a la vida... La creativitat és el fil invisible del film, creativitat per buscar solucions, per crear xarxes de relacions, per expressar les vivències, per inventar l'escola... En el transcurs dels 117 minuts que dura el film, sorgeixen temes de caire pedagògic, social i familiar; es plantegen preguntes i s'aventuren algunes respostes. Es fa palesa la necessitat de treballar conjuntament família i escola: tot un repte.

FEAC 01

La habitación de Marvin Jerry Zaks, USA, 1996 Després d’una àmplia experiència com a director de teatre, Jerry Zaks s’estrena en el món del cinema amb un repartiment de luxe: Diane Keaton, Meryl Streep, Leonardo Di Caprio i Robert de Niro. La pel�lícula ens presenta dues germanes que han fet eleccions de vida ben diferents. Besie, representada per Diane Keaton, cuida el pare vell i malalt i una tia hipocondríaca a la llar familiar. Lee, representada per Meryl Streep, va marxar de la casa familiar de joveneta, es va casar, va tenir dos fills i es va separar. Besie agafa una leucèmia i Lee torna a casa amb el fills per intentar un trasplantament que salvi Besie. Uns dies de visita a la germana malalta són suficients per remoure antigues històries, decisions que han condicionat la vida de les dues germanes i que fan reflexionar especialment a Lee, la germana moderna i desenfadada. És interessant la relació que es crea entre Besie i el nebot gran, un adolescent piròman. L’estimació que Besie regala al pare i a la tieta gran, la generositat que fa palesa en petits gestos i l’atenció personal colpeixen el jove. Es crea entre ells un lligam de complicitat. Són molts els valors que es transmeten al film: amor per la família, capacitat de diàleg, cura dels grans…, però, sobretot encomana esperança i confiança en la vida.

FEAC 02 La fortuna de vivir Jean Becker, França, 1999 Aquesta pel�lícula ens narra una història quotidiana: la relació de cinc amics que viuen a la França dels anys 30. Els protagonistes, Garris i Riton, viuen a la vora d’un pantà. És un lloc idíl�lic: banyat pel riu Loira on van a pescar, sense sorolls, ple de verd, natura, caragols, plantes i flors. Està a prop, però lluny del poble; viuen aïllats i en contacte amb pluralitat de gents. L’amistat, omnipresent a la pel�lícula, estableix llaços de relació entre persones molt desiguals. “Són rics els que tenen amics” ens dirà Riton al film com qui no diu res. Descobrim que, si s’estima, les diferències aporten color a la vida i dinamisme creatiu (tot i que, de vegades, es produeixen moments dolorosos d’incomprensió). La presencia d’un boxejador professional, al principi enfrontat a Riton, ens mostra que l’enemic pot ser ajudat, perdonat i transformat en amic. La fortuna de vivir ens presenta tota una col�lecció de valors que aporten qualitat a unes relacions imperfectes, però autèntiques. El film flueix amb un ritme constant i presenta una fotografia impecable i bella. Mirar aquesta pel�lícula és fer un parèntesi en l'atrafegada vida diària per somiar que l'amistat existeix i és possible gaudir d'ella.

FEAC 03 El indomable Will Hunting Gus Van Sant, USA, 1998 Un jove d’origen humil, extraordinàriament dotat pels estudis, treballa a l’equip de neteja d’una universitat dels Estats Units. Un professor descobreix les qualitats intel�lectuals del noi i l’ajuda a sortir-se’n de problemes amb la justícia a canvi de què iniciï un tractament terapèutic amb un psicòleg. Aquesta relació d’ajuda es converteix en el centre d’interès del film. Psicòleg i pacient estableixen una relació personal que esdevindrà un intercanvi autèntic de motivacions de vida i acompanyament mutu. Robin Willians en el paper de Sean McGuire, el psicòleg, presenta un model d’interlocutor amb els joves i adolescents que resulta creïble. Desvetlla possibilitats de ser, tot deixant plena responsabilitat al pacient, Will Hunting, representat impecablement per Matt Damon. El diàleg és l'eina que fa el miracle del canvi. És un diàleg que sap buscar el moment oportú, que explora el passat i el futur, que condueix, que acompanya, que obre camins i que, en definitiva, comunica a les persones i les acosta fins a l'estimació. També Sean trobarà nous incentius i al�licients per seguir lluitant, mentre que Will descobrirà que només ell té la clau de la pròpia vida i s’atrevirà a girar-la.

FEAC 04 El Bola Achero Mañas, Espanya, 2000 El Bola ens presenta dos nois de barri de 12 anys. Pablo i Alfredo són companys de classe i, de mica en mica, van esdevenint amics. El Bola, com li diuen tots a Pablo, viu una situació familiar sòrdida i aclaparadora. La fidelitat en tot moment, bo i dolent, consolidarà l'amistat entre ells, i aquesta serà una corda de salvació per a Pablo. De la mà d'aquests preadolescents entrem al món interior de dues famílies ben diferents: una és tradicional i l'altra, molt moderna. Cada un dels pares marcarà el seu fill per tota la vida, comenta el director del film, i ho fan de formes paral�leles: res a veure una amb l'altra. Aquesta pel�lícula ens presenta qüestions en relació amb la família com per exemple: la violència, els maltractaments, la comparació entre germans, els traumes o frustracions no resolts, la identificació familiar, l'amistat... Impressionen les escenes dels jocs a la via del tren per la violència i la desesperació que contenen. Aporten una duresa extra al film i la força dramàtica del realisme més cru. Premiada a Sant Sebastià Es gaudeix d’una excel�lent fotografia i d’una interpretació convincent. El film mostra dues formes d’entendre les relacions familiars, tot fent l’opció per una d’elles i demonitzant l’altra. Dóna joc a que ens preguntem quin és el nostre plantejament familiar. En definitiva, fa pensar.

FEAC 05

Evasión en la granja Peter Lord i Nick Park, Gran Bretanya, 2000

L’acció està situada a una granja, al costat de la casa dels amos. Els protagonistes són Ginger, una gallina inquieta i amb ànsies de llibertat i Rocky, un gall amb aires de grandesa que arriba d’un circ a la granja per casualitat. Animats per Ginger, sempre incansable, els animals de la granja intenten fugir. Van fent fallida els plans per escapar un rere l’altre i, a la vegada, augmenten la creativitat i les ganes de ser lliures. Basada en el llibre Rebelión en la granja de George Orwell i inspirada en la pel�lícula La gran evasión s’han canviat alguns escenaris i, sobretot, els protagonistes. (Els porcs que sortien al llibre apareixen al film transformats en simpàtiques gallines.) També ha perdut l’agressiva crítica política que conté el llibre, tot i que encara es pot percebre de forma molt subtil certa rebeldia. Els personatges són figures de plastelina animats per ordinador que els directors van trigar quatre anys a donar vida. Des de les més simples i innocents a les més revolucionaries, per tant, té interès pels infants ben petits que gaudeixen amb una història d’animalons engabiats i també interessa els adults que poden fer interpretacions més el�laborades. És excel�lent per encetar una conversa sobre el tema de la llibertat i l’autonomia (personal i col�lectiva) sigui quina sigui l’edat del públic. A més a més, ens fa passar una estona agradable de debò.

FEAC 06 La habitación del hijo Nanni Moretti, Itàlia, 2001

Giovanni és el pare d'una família de dos adolescents: Irene i Andrea. Junt amb la seva dona Paola viuen unes relacions familiars càlides i acollidores. Representen una família de classe mitjana-alta preocupada per la formació dels seus fills. Andrea mor en un accident mentre fa submarinisme. Aquest fet colpidor capgira l'ordre familiar i cada un dels membres de la família reacciona d'una forma diferent. Malgrat l'estimació real que hi ha entre ells, viuen en soledat el dolor de la pèrdua del fill, del germà petit. La pel�lícula té dues parts clarament diferenciades: abans i desprès de la mort d'Andrea. Aquest canvi també queda explicitat en la relació del pare, psicoanalista, amb els seus pacients. L'home metòdic, endreçat, esportista, que sap escoltar i estar a prop de les persones resta tan afectat per la desaparició del fill que se sent incapaç de continuar ajudant els seus clients. Es culpabilitza del fet i necessita que l'escoltin. La mare i la filla pateixen també l'absència i expressen el dolor i la ràbia que senten de formes diferents. L'arribada d'una carta, que ningú espera, obrirà una escletxa d'esperança. Nanni Moretti, director i protagonista del film, ens parla de la vida, de la mort i de sentiments que es viuen quan s'estima de debò. Evidentment, aquest és un tema dur i difícil de tractar; i malgrat això considerem que el film ho fa de forma madura i profunda. La habitación del hijo va ser guardonada al Festival de Cannes, 2001.

FEAC 07 Barrio Fernando León de Aranoa, Espanya, 1998 Barrio és una pel�lícula realista de denúncia social. Està situada en un barri de la perifèria d’una gran ciutat. Els protagonistes són Manu, Ray i javi, tres nois de quinze anys que passen l’estiu a la ciutat, tot i que somien a sortir uns dies de vacances. A través dels tres amics protagonistes se’ns presenten tres models de família diferents amb un denominador comú: conviuen en un barri dur i sòrdid. L’acció està centrada en els joves. Els dies van passant sense ocupació i cadascú d’ells s’organitza el temps per obtenir diners i per compartir esperances i, en molts moments, la ràbia i la desil�lusió. El món tèrbol de la delinqüència i la droga es deixa veure amb cruesa i els joves en patiran les conseqüències. Quina força té l’entorn social? Estan condicionals els personatges pel medi en que viuen? És possible canviar certes històries personals? Són preguntes que ens colpeixen i ens incomoden. També es provoquen una altra: què podem fer per treballar per la justícia social? Barrio, segona pel�lícula de Fernando León de Aranoa ( la seva primera pel�lícula, Família, havia guanyat un Goya) , va obtenir la Concha de plata del millor director en el Festival de Cinema de San Sebastià el 1998. Barrio ofereix algunes pinzellades humorístiques al mig del drama d’unes vides amb un futur incert. Tot i la duresa que presenta és una molt bona pel�lícula.

FEAC 08 Estación central de Brasil Walter Salles, Brasil, 1998 Els protagonistes d’Estación central de Brasil són Dora, una mestra jubilada que escriu cartes a l’estació, i Josué, un nen de nou anys que perd la seva mare i inicia la recerca dels seu pares. En un principi, Dora i Josué no tenen res a veure. Ella esstà ferida i desenganyada de la vida; es pobra i viu a costa dels pobres que confien en ella. El seu cor es mostra sensible a tot sentiment humà. Josué és ple de vida i confia en les persones. La pèrdua de la seva mare provoca en ell uns desig de trobar les seves arrels, els seus orígens familiars. La primera part del fil succeeix a la gran ciutat i transmet una visió pessimista del Brasil. La segona part té un to totalment diferent; inicien junts un viatge a l’interior (cor) del Brasil, que també serà un viatge a l’interior (cor) d’ells mateixos. Dora recuperarà la dimensió afectiva que tenia malmesa i, a poc a poc, s’anirà estimant Josué (el nen que sempre havia confiat en ella). La solidaritat de Dora serà la clau perquè ella recuperi els sentiments i el sentit de la vida. Estación Central de Brasil ha estat premiada en els festivals de Berlín i de San Sebastià de 1998. Tot i això, ha passat discretament per les cartelleres catalanes. La relació que els protagonistes estableixen és el nucli del film. Els diàlegs són senzills, però plens de contingut i mostren la capacitat de canvi personal ve donada per la humanitat de la relació.

FEAC 09

Quédate a mi lado Chris Columbus, USA, 1999 La Isabel (Júlia Roberts) és una fotògrafa que s’enamora d’un home divorciat (Ed Harris) que té dos fills. El que li resulta més difícil és situar-se com a nova “mare” de la filla i el fill de l’home que s’estima, especialment perquè la seva veritable mare, Jackie (Susan Sarandon), no està disposada a compartir l’amor dels seus fills amb una altra dona. La pel�lícula fa un gir quan la Jackie s’adona que té una malaltia incurable. La pel�lícula és un drama situat en l’ambient la classe més acomodada dels EEUU, interpretat per tres grans artistes adults i dos nens que ho fan molt bé. (Inoblidable la interpretació que el nen fa de la peça musical "Ain't No Montain High Enough"). A destacar la forma de parlar que tenen els tres adults protagonistes amb els dos infants: com enfoquen les converses sobre els sentiments que els generen la vivència del divorci dels pares i, més tard, la malaltia i la mort de la mare. En alguns dels diàlegs entre pares i fills i de la madrastra amb els nois, i en el diàleg final de la mare amb cada un d’ells, hi ha molts elements valuosos de tractament dels sentiments que, sense negar-los, es poden afrontar, per difícils i dolorosos que resultin. Més enllà de les pel�lícules a les quals el director ens tenia acostumats (amb la saga dels “Sol a casa”), i més enllà també dels entorns d’alta burgesia americana, ens trobem davant una bona lliçó de comunicació pares-fills.

FEAC 10 Billy Elliot (quiero bailar) Stephen Daldry, USA, 2000 Quan hom té cobertes i assegurades les necessitats més vitals és quan es pot plantejar altres tipus de necessitats més lligades a la cultura i a l’art. A les llars on manca el treball o algun membre important com és la mare, sovint es poden produir carències educatives que no poden ni sospitar aquells que sempre han comptat amb tot el necessari i més. L’ambient social i econòmic on se situa l’acció de Billy Elliot no pot ser més trist. La mare, morta; el pare i el germà gran, miners en vaga; la policia al carrer..., i una àvia desorientada, a casa. En aquest context, i per casualitat, en Billy, un nen d’onze anys, descobreix la passió per la dansa. Evidentment que un nen ballarí és el darrer que un pare en aquelles circumstàncies pot desitjar, i més si calen els diners que no té per enviar-lo a estudiar a Londres. La relació que en Billy estableix amb cada un dels personatges obre una perspectiva d’una realitat diversa, mai senzilla, però molt rica en connotacions humanes. Billy Elliot és el primer llargmetratge de Stephen Daldry, un home de teatre, que s’ha envoltat d’un molt bon director de fotografia i un bon coreògraf per realitzar una obra estèticament preciosa.

FEAC 11 Deliciosa Martha Sandra Nettelbeck, Alemanya, 2001 Martha és la cuinera en cap d’un important restaurant francès a Hamburg (Alemanya). Té un caràcter reservat, poc comunicatiu i li costa expressar els sentiments. És intel�ligent, independent i una bona professional. El món de Martha és la cuina. Podem relacionar la seva vida i la seva cuina, ambdues equipades i endreçades, però fredes i mancades d’il�lusió. La protagonista experimenta un canvi sobtat quan ha de fer-se responsable d’una neboda de vuit anys. Fer-se càrrec de la neboda òrfena regira el món interior de Martha. El segon canvi que experimenta Martha és a nivell professional. La mestressa del restaurant on treballa decideix contractar un nou xef per ajudar-la. Màrio és vist com un rival, com una amenaça. Serà Lina, la neboda, qui estableixi el primer pont amb Màrio. I ja la vida de Martha deixarà de ser controlada, buida i avorrida. La barreja de cuina francesa i italiana que ofereix el restaurant pot ser llegida com els diferents estils que Lina necessita per viure. Una consulta psicoanalista increïble, per cert, posa el marc a aquesta història. Un viatge serà la resposta de Martha als reptes que la vida li presenta. L'amor la impulsa a compartir i la fa capaç d'expressar la seva estimació. Poques paraules calen per comunicar-se amb la neboda que ha patit la pèrdua de la mare.

FEAC 12 Corazones en Atlántida Scott Hicks, USA, 2001 Basada en una novel�la d'Stephen King, dos protagonistes masculins donen vida a aquest film. Ted és un home gran i malalt que fuig, no sabem exactament de qui. Té experiència de la vida i ajuda a viure. Està excel�lentment interpretat per Anthony Hopkins. Bobby, (Anton Yelchin), és un nen-adolescent ple de vida, que ha perdut el pare i viu amb la mare. Altres personatges d'interès són Carol i Sully, amics de Bobby, que formen part del món dels iguals; i la mare que no accepta el passat i viu un present fictici. És incapaç d'assumir el paper patern que Bobby necessita. A les portes de l'adolescència Bobby busca la identificació amb el seu pare. La presència de Ted ajuda aquest procés i fa que descobreixi una figura paterna més positiva. Hi ha un interessant intercanvi de fotografies (del pare de Bobby i de Carol) que simbolitzen la incorporació de la figura paterna i materna restaurada. Corazones en Atlántida ens transporta a un món infantil idíl�lic i vital. On es fa el pas de la infància a l'adultesa. És un homenatge als Carol i Sully (amics) de les nostres vides i, encara més, als Ted (pares-mestres) que ens han acompanyat i alenat en l'adolescència. L'Atlàntida, continent perdut, és un lloc emblemàtic per situar la infància dels que la podem mirar amb certa perspectiva.

FEAC 13 Yo soy Sam Jessie Nelson, USA, 2001 Sam (Sean Penn) i Rita (Michelle Pfeiffer) són un discapacitat mental i una advocada agressiva al film. Podríem dir que Sam és un bon pare, però les autoritats es plantegen retirar-li la custòdia de la seva filla per la limitació d'intel�ligència que pateix. En canvi, Rita, és considerada socialment una bona mare malgrat que descuida sovint les necessitats del seu fill. Serà Rita qui, gairebé per atzar, intentarà que Lucy, la filla de Sam, torni a viure amb el seu pare. A través de la relació professional, Sam i Rita es plantegen què es necessita per ser un bon pare o una bona mare i descobreixen què tenen ells personalment i què els manca. La paciència, la constància i la sistematització són les millors característiques de Sam i Rita descobreix que estimar passa per dedicar temps al seu fill. Els móns de Sam i de Rita són ben diferents, tot i això arriben a compartir les inquietuds més íntimes respecte a l'educació dels seus fills. Ambdós els estimen profundament, per això trobaran la forma més plena de ser pare i mare. Altres personatges a destacar són Annie, la veïna i amiga llesta de Sam, que li dóna suport i credibilitat com a pare; i la colla d'amics disminuïts. Aquests no poden testificar al judici, però són testimonis durant tot el film de l'ajuda mútua que pare i filla s'atorguen. Sam i els seus amics són uns enamorats dels Beatles. Tots fan múltiples referències al grup musical, i les seves cançons sonen al llarg de tota la pel�lícula.

FEAC 14 La curva de la felicidad Manuel Poirier, França-Espanya, 2002

Sergi López (Tom) representa un home casat i amb tres fills que està una mica avorrit i cansat de la vida que porta. El desencís fa que centri la seva atenció fora d’ell mateix i de la seva família. L’aparició d’una filla desconeguda sacseja la vida anodina de Tom. La crisi dels quaranta queda evidenciada per una nena de 8 anys. A la problemàtica principal podem afegir la de dues famílies veïnes: una adolescent que no se sent compresa pels seus pares i un home que és abandonat per la seva esposa. Són les complicacions pròpies de la vida. Separar el que és important del que és secundari els ajuda a superar els problemes que semblen irresolubles. L’amistat i el diàleg també són camins per resoldre els conflictes. L’alegria de viure es manifesta en les petites coses reals de cada dia, més que aconseguint quelcom gran i fantàstic. Un dels aprenentatges que fa el protagonista és veure la felicitat com a camí i no com a destí final. Altres són respecte la convivència familiar (ocupa un espai important) i la relació d’amistat amb els veïns. Poirier ha rodat aquest film, sorprenentment, de forma cronològica. Els silencis són significatius i còmics, especialment perquè ens recorden situacions de les nostres vides reals i rutinàries. Manuel Poirier i Sergi López van començar junts al cinema el 1991 i després han treballat conjuntament repetides vegades. La relació fluida que hi ha entre director i actor es nota a La curva de la felicidad.

FEAC 15 Ni uno menos Zhang Yimou, Xina, 1998

Ni uno menos forma part de l’esplèndida filmografia de Zhang Yimou amb obres com Sorgo rojo, La linterna roja, El camino a casa... Aquesta vegada es tracta d’una pel�lícula que pretén ser realista, però que narra una història força inversemblant. Els actors no són professionals. Molts d’ells representen el paper que tenen en la vida real. Va ser guardonada amb el León de Oro a Venècia el 1998. Zhang Yimou ens explica que en un petit poble de la Xina, un mestre ha de marxar a cuidar la seva mare i l’alcalde deixa a càrrec de l’escola una adolescent poc més gran que els alumnes. La consigna és clara: que no marxi cap nen. Per aconseguir-ho haurà de marxar a la ciutat en busca d’un alumne entremaliat. Una petita crítica: el final és un pèl ensucrat. Al llarg del film, el paper de l’adolescent que fa de mestra va canviant. Des de la inicial deixadesa i maldestra actuació fins a certes actituds que es deixen entreveure al final de la pel�lícula, veiem que aquesta mestra improvisada va aprenent a ser-ho. Una anàlisi acurada ens revelarà elements constitutius de la tasca educativa que estan desdibuixats o que, senzillament, li falten. Les imatges de Ni uno menos ens poden evocar passatges i textos que coneixem, com el pastor que va a buscar l’ovella perduda, i aquell qui demana una i altra vegada fins que l’amo li dóna allò que li demana. Sabríem trobar més suggeriments?

FEAC 16 Descubriendo a Forrester Gus Van Sant, USA, 2000 Aquesta és la història de la relació entre un mestre i un deixeble: el vell escriptor William Forrester (interpretat per Sean Connery) i l’estudiant afroamericà superdotat Jamal Wallace (Rob Brown) en el Bronx de Nova York. El director, Gus Van Sant, ja va oferir la seva visió de la realitat a la pel�lícula “El indomable Will Hunting”. Es pot veure un cert paral�lelisme entre ambdues: uns protagonistes joves que procedeixen del món marginal, però que podran fugir-ne, perquè estan dotats amb extraordinàries qualitats i, a més, troben una persona gran que els ensenya el que és important en la vida. En aquest cas, Forrester, autor d’una única i genial novel�la, viu com un ermità i és descobert per Jamal, que té el do d’escriure molt bé als seus 16 anys. El descobriment mutu es converteix en una rica relació entre el mestre i el seu alumne i, finalment, en una profunda amistat, en què tot dos podran demostrar la seva lleialtat. Tot i que té components de melodrama moralitzant típic de Hol�lywood, aquesta pel�lícula permet una reflexió sobre l’educació: quan Jamal obté una beca en una prestigiosa escola de classe alta, la seva companya Claire li diu que en aquell lloc els professors “no busquen que els donis una resposta, més aviat volen escoltar-se només a ells mateixos”. La relació de Jamal amb Forrester serà molt diferent: és un autèntic diàleg en el qual el més important és escoltar l’altre per créixer junts.

FEAC 17 Cadena de favores Mimi Feder, USA, 2000 Arlene (Helen Hunt) y el seu fill Trevor (Haley Joel Osment) viuen a Las Vegas. La vida dels dos canviarà quan Trevor coneix al seu nou professor de Socials, Eugene Simonet (l’actor Kevin Spacey), el qual proposa als alumnes una tasca especial: “pensa què voldries canviar en el món i fes-ho”. Trevor dissenya una “cadena de favors” mitjançant la qual s’anirà estenent progressivament una xarxa de bones accions entre les persones. Els temes que abasta aquesta pel�lícula són diversos: la situació d’una mare sola que ha d’educar un fill petit, ja força madur; la sensació de culpabilitat de la dona mare que treballa; l’alcoholisme i la violència en la família, i la seva incidència en els infants... Però algunes de les reflexions més interessants estan relacionades amb el tema ètic de la gratuïtat o el de les conseqüències de les pròpies accions i el fet que tots hem de complir la tasca que tenim en el món. Trevor pensa que la seva “cadena de favors” no ha funcionat, però realment ha desencadenat un procés que no es pot aturar. A més, ell mateix troba força per afrontar una situació que li fa por, i es produeixen situacions semblants entre els altres implicats, amb la qual cosa es demostra que la “cadena” contribueix a fer millors les persones i no només a difondre una sèrie de “favors”. La pel�lícula no defuig el melodrama, però té una interessant estructura narrativa i un bon conjunt d’actors protagonistes.

FEAC 18 El viaje de Carol Imanol Uribe, Espanya, 2002 Carol (Clara Lago) és una adolescent de 12 anys que viatja per primera vegada a Espanya, al poble de la seva mare, l’any 1938. El seu pare, al qual ella adora, és un pilot nord-americà de les Brigades Internacionals, que ajuda els republicans en la Guerra Civil. Carol és una nena rebel que no amaga les seves idees i sentiments en un entorn conservador i que, en aquests moments, viurà un procés de maduració fonamental en la seva vida. La pel�lícula, tot caient en un cert maniqueisme, ens mostra que són les persones les que ens fan créixer: un noi adolescent, Tomiche (l’actor Juan José Ballesta, que va ser “El Bola”), serà un bon amic i, finalment, el primer amor de la protagonista; els seus amics, “Cagurrio” y “Culovaso”, faran la colla que l’acompanya; la mestra de la seva mare, Maruja (Rosa Mª Sardà), li serà confident i l’ajudarà en moments difícils; l’avi Amalio l’acollirà i li parlarà com una persona adulta. En aquesta pel�lícula intimista, la mirada dels adolescents ens descobreix un món adult dur i fosc, com és la realitat de la guerra i la mort, però també ens demostra que l’amor de la família, l’amistat, la confiança i la llibertat van forjant les persones i creant la possibilitat d’un futur diferent i millor. Tot plegat respon a la metàfora dels cucs de seda que cria la mestra: les persones som aquests cucs que anem fent el nostre capoll de seda, per després convertir-nos en brillants papallones.

FEAC 19 Ser y tener Nicolas Philibert, França, 2002 Aquesta és la història d’una escola unitària francesa, de la població de St. Etienne-sur-Usson, a la regió d’Auvèrnia. Es tracta, de fet, d’un documental, però el director té la intenció d’explicar una història d’emocions: la del petit grup heterogeni format pel mestre Georges López i una dotzena d’alumnes de 4 a 10 anys. El que se’ns mostra, de manera seriosa i tendra, serena i, alhora, amb una gran força vital, és la vida de l’escola: el lent procés de l’educació i el creixement de la persona (representat en el símbol de les tortugues, mascotes de la classe). El retrat quotidià dels nens i nenes està fet de passos com aprendre a expressar els propis sentiments, a demanar perdó a un company o a reconèixer que s’ha fet alguna cosa malament i intentar millorar. El retrat del mestre és el d’una persona compromesa amb la seva tasca d’educador, amb una gran capacitat d’autocontrol i una ferma serenitat, que acompanya els alumnes, els coneix profundament i els educa des del respecte i l’estimació pacient, amb plena confiança en la seva capacitat de créixer. L’escenari és un poble francès, amb unes condicions de vida dures, però que, de fet, és un context amable en què hi ha temps tranquil per resoldre problemes, per parlar, per estar amb els altres, per equivocar-se. La pel�lícula té la capacitat d’encisar-nos i, finalment, tots quedem una mica enamorats dels protagonistes i, especialment, del petit Jojo, amb les seves mans brutes, i tenim ganes de dir, com el mestre abans de les vacances “Em quedo amb aquest nen”.

FEAC 20

Kamchatka Marcelo Piñeyro, Argentina, 2002 La pel�lícula mostra, a través dels ulls d’un nen de 10 anys, Harry (el jove actor Matías del Pozo), la vivència d’una família durant el principi de la dictadura argentina l’any 1976, i com es va ensorrant el seu món. El pare, advocat (Ricardo Darín) i la mare, professora universitària (Cecília Roth), es veuen obligats a refugiar-se en una finca de les afores de Buenos Aires, amb els seus dos fills, Harry i El enano (el petit, de 3 anys). A més, acullen Lucas (Tomás Fonzi), un jove universitari que també fuig de la policia, i que es farà amic d’en Harry. El més interessant és l’aprenentatge de la vida, mitjançant la mirada innocent dels nens, que centra tot l’enfocament del film: de fet, no es veu mai directament la repressió que pateix el país. És la manera que ha escollit el director de mostrar la vida argentina en aquells anys: el terror de la dictadura era part de la vida quotidiana. Una metàfora central és la figura de Houdini: Harry, el protagonista, troba a la finca un llibre sobre aquest “gran escapista” i vol ser com ell, per poder fugir d’una realitat amenaçant, que li ha pres l’escola, els amics, la seva casa i tot allò que estimava. Però el nen finalment aprendrà que no s’ha d’escapar: cal resistir. “Kamchatka és el lloc on es pot resistir”. Encara que tothom qui ha jugat al T.E.G. (un joc de taula) sap que, si només et queda Kamchatka, segur que perdràs la partida, la pel�lícula ens vol demostrar justament el contrari: sempre es pot resistir. El que ens dóna forces és l’estimació de les persones: els pares i el germà, els avis, l’amic.

FEAC 21

The Emperor’s Club Michael Hoffman, USA, 2002 William Hundert és el sots-director i apassionat professor d’un exclusiu col�legi nord-americà, el St, Benedict. El professor Hundert no es limita a ensenyar la història i la cultura clàssiques, sinó que lluita per convertir els seus alumnes en adults responsables, amb uns sòlids principis ètics, i creu fermament que amb l’educació es pot canviar el caràcter d’un noi i, per tant, el seu destí en la vida. En aquest món tradicional i culte, l’any 1972, apareix un nou alumne, Sedgewick Bell, fill d’un senador de l’estat de West Virginia. Bell es convertirà en el líder negatiu del grup, tot desafiant l’autoritat i fent burla de la cultura i l’educació. El professor Hundert creu que el podrà ajudar, tot guanyant-se la seva confiança, però acaba veient com el jove Bell se n’aprofita i el traeix: no ha pogut inculcar-li el principi de Sòcrates: “L’important no és viure, sinó viure correctament”. Sembla que tota la tasca educadora que s’havia proposat el mestre hagi estat un fracàs. En la festa de 25 anys de la seva promoció, els antics alumnes conviden el vell professor i li munten un homenatge, en el qual li dedicaran aquestes paraules: “Els grans mestres no solen destacar per haver tingut una vida important fora de la docència. Les seves vides transcorren a través de les vides i els èxits dels altres. Aquests homes són els pilars de les nostres escoles (...) Amb els anys, el seu esperit continuarà sent guia i exemple: són un component bàsic de la pasta de la qual estan fets els homes”.

FEAC 22

Buscando a Nemo Andrew Stanton i Lee Unkrich, USA, 2003 La història comença amb la tragèdia de la mort de Coral, la mare d’en Nemo. Marlin, el pare, obsessionat, sobreprotegeix el seu fill i insisteix en la por i la inseguretat, de manera que no deixa que el seu fill s’allunyi de casa. Nemo acaba en una peixera en la consulta d’un dentista, mentre tots els seus companys i el seu pare lluiten per lliurar-lo.La pel�lícula és un cant a la diversitat i promou el respecte envers tothom. En el món de l’aigua conviuen espècies tan diferents com les tortugues, les estrelles, els diversos peixos, els taurons i les balenes; a més, alguns d’ells tenen clares “discapacitats”: Nemo té una aleta més curta, Dory pateix pèrdua de memòria a curt termini). La qüestió és que tothom aporta les seves qualitats per ajudar els altres. Per exemple, Dory, que sembla que fa perdre el temps a en Marlin, serà la que l’ajudarà més al final. Els taurons tenen un club, paròdia de les reunions dels alcohòlics anònims, en què declaren que ells no són “màquines cruels de devorar” i que “si volen canviar la seva imatge, han de canviar ells de veritat”. L’altre gran tema és la necessitat d’aprendre i conèixer la vida mitjançant la pròpia experiència, amb l’energia positiva de l’optimisme. En aquest cas, Marlin acaba acceptant que ha de deixar experimentar el seu fill, i que no pot impedir que li passin coses, perquè, si no, mai viuria res. Finalment, les paraules de Dory resumeixen aquest tema: “Com vols que ho aconseguim sense intentar-ho i sense ser optimistes?”.

FEAC 23 Planta 4a Antonio Mercero, Espanya, 2003 La planta de traumatologia d’un hospital és l’àmbit de vida d’un grup d’adolescents, els “pelones” que estan en tractament de càncer d’ossos (i, en alguns casos, han perdut una cama). La pel�lícula està inspirada en un drama autobiogràfic d’Alberto Espinosa (un dels guionistes). En la seva existència quotidiana, Miguel Àngel, Izan, Dani y Jorge, afronten el dolor, la malaltia i, fins i tot, la mort, de vegades, amb una maduresa inusual i, en general, amb les actituds i els comportaments habituals d’uns adolescents (el seu llenguatge i entreteniments ho demostren). Els quatre amics se’n van “de marxa” a la nit (a veure el seu amic de manteniment, Alfredo, que els entreté amb els seus ritmes), visiten els nadons, fan carreres de cadires de rodes pels passadissos i juguen a bàsquet al pati. El doctor Gallego els considera uns immadurs i els diu que han creat un món irreal per fugir de la realitat, mentre que un jove oncòleg, el doctor Marcos, és molt més permissiu, perquè té la capacitat de posar-se en el seu lloc, i els defensa constantment. Tot plegat, el que més destaca és la importància de l’amistat i la solidaritat, junt amb el missatge central: les ganes de viure i l’optimisme. En aquesta línia, destaca la preocupació d’Izan pel nou company, Jorge, que encara no ha afrontat una biopsia i té por, i també, l’interès i l’estimació d’en Dani per Glòria, la noia anorèxica de la 6a planta (“Si tu menges, jo et prometo que aniré a la quimio”). Al final, s’acaba imposant la idea de la cançó d’Estopa, “Nasío pa l’alegría”.

FEAC 24

Quiero ser como Beckham Gurinder Chadha, Regne Unit-Alemanya, 2002 L’adolescent Jesminder viu a un barri hindú de Londres. La seva família ja té decidit el seu futur: el d’una perfecta esposa. La seva germana, Pinky, ja està compromesa amb el noi adequat. La Jess, en canvi, somia amb el futbol, i el seu ídol és en Beckham. De moment, la Jess només practica aquest esport amb alguns amics al parc. La seva vida canviarà quan una altra noia, Jules, li proposa entrar a formar part d’un equip de futbol femení. Llavors comencen les dificultats: primer, per ocultar a la seva família aquesta activitat; després, per aconseguir que li permetin jugar; també es plantegen dificultats entre les dues amigues, quan Jess s’enamora de l’entrenador, Joe. A la pel�lícula, que alguns crítics inscriuen en el corrent del vitalisme optimista o de la comèdia amb certa intenció social, es plantegen diversos temes. En primer lloc, la necessitat d’una adolescent d’afirmar-se com a persona i de forjar el seu propi destí: ella té molts dubtes, però intenta no deixar-se trepitjar per les tradicions i normes rígides de la seva família. En Joe li diu “De qui és la teva vida? Si només vols complaure’ls, acabaràs culpant-los”. Aquest procés li provoca problemes de consciència: “Sé que decebré el meu equip si no jugo, o que provocaré la ira dels meus pares si jugo... i jo no vull fer mal a ningú”. També apareix el tema de la multiculturalitat: en Joe li pregunta per què els pares no la deixen jugar i ella respon “Volen protegir-me: això m’allunya de tot el que coneixen”. Ella haurà de trobar la manera de viure la seva vida.

FEAC 25 Balzac i la petita modista xinesa Dai Sijie, França-Xina, 2002 “De vegades, un llibre pot canviar tota una vida”, diu l’avi de la protagonista d’aquesta novel�la, la petita modista. Els amics de la noia són dos joves, Luo i Ma, enviats a un petit poblet de la muntanya Fénix, per tal de ser reeducats, ja que procedeixen de famílies burgeses (Luo és fill d’un dentista, i els pares de Ma eren tots dos metges): a l’època de la Revolució Cultural de Mao, els joves d’aquestes famílies havien de viure un temps en les dures condicions de les zones rurals del país, per adquirir la puresa del pensament revolucionari. En aquest context, Luo i Ma coneixen i estimaran, tots dos, de diferent manera, la petita modista, néta del sastre que va de poble en poble cosint per la gent. Paral�lelament, es va produint el procés pel qual ells, que saben llegir, ofereixen, a la noia i a tot el poble, les històries dels llibres prohibits que han trobat en la maleta d’un altre noi reeducat (tot prou dissimulat, per no provocar la reacció de les autoritats polítiques). Aquest coneixement de la literatura canviarà definitivament l’existència de la modista: “Qui t’ha canviat?”, li pregunten, quan decideix marxar a buscar una nova vida. “Balzac”, respon ella. El director de la pel�lícula és, de fet, l’escriptor de la novel�la, i ens vol transmetre una crítica de la Xina repressora dels anys 60-70. La literatura i la possibilitat de llegir estan prohibits en aquest món (l’únic autoritzat és el Llibre Vermell de Mao) i, per això, representen la llibertat i tenen la força de canviar el destí de les persones.

FEAC 26 Héctor Gracia Querejeta, Espanya, 2004 Héctor és un adolescent que, després de la mort de la seva mare, Sofía, va a viure a casa del seus tiets al barri d’Aluche, a les afores de Madrid. L’arribada del noi canviarà, especialment, la vida de la seva tieta Tere, germana de la Sofía. Paral�lelament, anem coneixent la seva família i amics: l’oncle Juan, transportista; la cosina Fany, que surt amb l’Ángel, l’amo de l’empresa de transports; l’Emilio, anomenat “Gorilo”, que també treballa amb ells, i que havia tingut una relació amb la Fany fa temps; el sacerdot del barri, Tomás, compromès en la tasca social de la parròquia i amic de la família. També anem tenint més detalls per entendre el que s’oculta en el passat (“Tots tenim secrets”, diu la Tere), i que influeix en el present : el procés de la Sofía, que, de fet, és el que ajudarà els protagonistes a trobar el sentit de les seves vides.Al llarg de la història, es va plantejant l’aprenentatge de la llibertat: el protagonista, als 16 anys, haurà de decidir quina vida vol i com anar superant les ferides (“Créixer fa mal de vegades, quasi sempre...”, diu la Tere); també els altres joves i els adults que l’envolten han d’escollir un determinat camí vital. La cançó de Pedro Guerra, “Miedo” (“Tienen miedo del amor y no saber amar, tienen miedo de la sombra y miedo de la luz, tienen miedo de pedir y miedo de callar...”) expressa molt bé un dels eixos temàtics de la pel�lícula: la por dels personatges a l’amor, al futur, al compromís, a la soledat. Només dominant les diverses pors, es pot arribar a la llibertat.

FEAC 27 Los chicos del coro Christopher Barratier, França-Suïssa, 2004 El professor Clèment Mathieu entra a treballar en un internat de reeducació de menors. El centre està dirigit pel senyor Rachin, que hi aplica uns mètodes repressius i autoritaris, mitjançant el seu lema “acció-reacció”, i basats en la desconfiança (“Vostè només veu el mal a tot arreu”, li diu el nou professor a un dels vigilants). Mathieu és el professor compassiu, que intueix que aquells nens només necessiten una mica d’atenció i estimació. Quan descobreix que els interessa la música, però que no en saben quasi res, decideix muntar un cor: serà una experiència que els canviarà a tots. Influirà en la vida del professor, músic fracassat, que s’esforça a millorar el món que l’envolta, i que tornarà a compondre música per a ells; també influirà en quasi totes les persones que treballen en el centre, ja que es contagiaran de la mirada positiva d’en Mathieu; i, per suposat, canviarà de manera molt profunda la vida dels nens, especialment, la d’en Pierre Morhange, que acabarà convertit en famós director d’orquestra, i la de Pépinot, el petit que espera cada setmana que arribi el seu para a buscar-lo. De fet, la història comença quan ells dos es retroben, al cap dels anys, i recorden la seva infància a l’internat. Aquesta pel�lícula expressa molt bé la generositat d’en Mathieu, que continua lluitant pels seus alumnes, encara que la seva feina està en perill. Però, sobretot, ens demostra que l’estimació és un component fonamental de l’educació, i que és imprescindible confiar en la possibilitat de millorar que tenen totes les persones.

FEAC 28 El color del paraíso Majid Majidi, Iran, 1999 Mohammad és un noi cec de vuit anys, que està intern en una escola especial de Teheran i que, quan arriba l’estiu, va a casa de la seva família, al poble, on viurà amb les seves dues germanes, el seu pare vidu i l’àvia. Mohammad és un noi molt intel�ligent i sensible, que coneix la natura, amb els seus sons, olors i textures, i que també sap llegir i escriure amb el sistema Braille. S’estima molt la seva àvia i les germanes. Però el seu pare no accepta la seva discapacitat i intenta abandonar-lo (el porta a prendre l’ofici amb un fuster cec). La pel�lícula vol mostrar-nos dos temes de fons: la necessitat d’amor i tendresa que tenim totes les persones, i la recerca de Déu (“Estic buscant Déu pertot arreu, fins a trobar-lo i poder tocar-lo amb les meves mans”, diu en Mohammad. De fet, es veu que la traducció literal del títol és “el color de Déu”). En aquest camí de descobriment de la vida, hi ha dos tipus de ceguesa: la física, que pateix Mohammad, però que no és una limitació per a ell, perquè coneix i estima intensament les persones i el món que l’envolta; i la ceguesa del cor, representada en el seu pare, que, des del seu egoisme, no veu la realitat: no té fe, no estima el seu fill i provoca el dolor de l’àvia i de les germanes. La pel�lícula té una fotografia preciosa, tot intentant demostrar-nos com un noi cec ens pot transmetre tota la bellesa de la realitat, des d’una percepció diferent.

FEAC 29 Charlie y la fábrica de chocolate Tim Burton, USA, 2005 Aquesta és la versió cinematogràfica del conte de Roald Dahl, en què es planteja una reflexió sobre la responsabilitat de pares i fills en l’educació i en les relacions familiars, en el món de fantasia de la fàbrica de xocolata, on tot és construït amb dolços. Charlie és un noi d’una família que viu en la misèria. Un dia, rep un dels cinc premis de les xocolates Wonka, que consisteix a visitar la misteriosa fàbrica amb el seu creador, Willy Wonka. La situació permet fer un retrat de cinc tipus de nens: Augustus representa el golafre, Veruca és la nena malcriada que tot ho vol, Violet és l’acostumada a triomfar, com a campiona de xiclet, i Mike representa el nen que viu atrapat per la pantalla de la tele i del videojocs. Només Charlie Bucket, el nen pobre que estima de veritat els seus pares i avis, és qui arribarà al cor de Willy Wonka, superarà les proves dins la fàbrica i acabarà guanyant el premi final. A part del retrats estereotipats dels nens capriciosos i mal educats, que reben el que mereixen pel seu comportament, la pel�lícula subratlla el valor de l’estimació en la família, per sobre de les comoditats materials, i insisteix en l’amor com a força educadora: després de conèixer la família de Charlie, Willy Wonka recupera, també, l’estimació pel seu pare, al qual havia abandonat fugint de la seva rigidesa i fredor.

FEAC 30 Adivina quién (viene a cenar esta noche) S. Kramer/K.R. Sullivan, USA, 1967/2005 Dues versions molt diferents del mateix tema ens poden fer reflexionar sobre la realitat de la diferència viscuda en la família. La pel�lícula de Stanley Kramer recull el clima de les relacions interracials a la societat nord-americana dels anys 60: Joanna Dreyton apareix a casa del seus pares, un matrimoni molt lliberal i obert, amb el seu promès, el doctor John Prentice, que és “de color” (avui diríem “afroamericà”). Els pares d’ella i, després, també els d’ell, expressen els seus prejudicis i la seva por davant d’una unió que veuen que tindrà molts problemes: “Estic convençut que mai podran ser feliços en aquest país ni en aquest món”, diu el pare de Joanna. Finalment, les paraules del gran amic de la família, Monsenyor Ryan s’obren a l’esperança: “Ells són aquest país i canviaran aquest món”. La figura del propi John representa una nova generació que tindrà un futur diferent, quan li diu al seu pare: “Tu et consideres un home “de color”. Jo, en canvi, em considero un home”.La versió actual del tema no té, certament, la mateixa qualitat: incorpora el vessant humorístic de l’enfrontament entre el pare de la noia i el promès, i li dóna la volta a la situació familiar, ja que ara la família és “de color” i el promès és “blanc”. Potser el més interessant és com, l’any 2005, encara es pugui plantejar la situació del noi protagonista, que renuncia a la seva brillant feina de corredor de borsa per mantenir la dignitat davant les pressions racistes que rep a l’empresa.

FEAC 31 Memorias de China Xiao Jiang, China, 2006

Aquesta és una història que comença de manera estranya: el protagonista és Mao Dabing, un repartidor d’aigua que treballa a Pequín, amb la seva bicicleta. Un dia ensopega amb una pila de maons i una noia li dóna un cop al cap amb un d’ells. Després de perdre la seva feina, Mao Dabing troba la noia i ella li dóna les claus del seu pis i li demana que tingui cura dels seus peixos. Aquesta introducció ens permet conèixer el passat de la noia mitjançant la lectura del seu diari: Ling Ling va néixer a començaments dels anys 70 i és la filla d’una mare soltera que va haver de sobreviure en un poblet provincià de la Xina maoista. El fil conductor de la pel�lícula és la passió pel cinema, que tot el poble veia a l’aire lliure anys enrera, però el més important són les relacions humanes: com la mare de Ling Ling ha de superar el menyspreu de la gent del poble; com l’ajuda Pan Daren, el noi que s’encarrega de passar les pel�lícules; com ella mateixa ajuda el petit Mao Dabing, a qui el seu pare maltracta... Al llarg de la infància, es va forjant l’amistat de Ling Ling i Mao Dabing, fins que el nen es veu obligat a abandonar el poble per anar a casa del seu avi. El destí els tornarà a unir al cap dels anys, després que la vida els hagi portat per camins ben diferents. Comparable, en part, amb Cinema Paradiso, la famosa pel�lícula de Giuseppe Tornatore, Memorias de China és una reflexió sobre les persones, les il�lusions que els uneixen i els sentiments que els mouen a viure i a sobreviure.

FEAC 32

La huella del silencio Scott McGehee, David Siegel, USA, 2005

“Una vegada, el meu pare em va dir que, amb les paraules, podria arribar més enllà de mi mateixa”, diu Eliza Naumann, la petita protagonista, que té una extraordinària capacitat per lletrejar. El seu pare, Saül, professor de Teologia jueva a la universitat, s’obsessiona amb la preparació del concurs ortogràfic nacional, al qual es presentarà la seva filla. Per a ell, les paraules són la via per accedir a Déu. Aquest procés ens serveix per conèixer la família Naumann: la mare d’Eliza, Míriam, és una dona estranya, que col�lecciona objectes brillants perquè vol “atrapar la llum”; el germà gran, Aaron, està fent el seu propi procés d’autoafirmació i vol conèixer realitats diferents fora de la seva família: amb la seva amiga Shari comença a freqüentar una comunitat de Hare Krishna. Tot plegat es tracta d’una reflexió sobre la recerca de sentit i l’autosuperació, així com sobre la comunicació entre els membres d’una família i la manera de “parlar amb Déu”. La manca de comunicació entre el pare i la mare provoca infelicitat. Míriam retreu al seu marit que li encanti parlar de coses que no li surten del cor: “Parles, parles, parles, però són només paraules buides”. Fins i tot el seu fill Aaron busca el sentit de la seva existència ben lluny del camí del seu pare. Saül intenta abocar tota la seva il�lusió en les competicions de la seva filla, perquè li sembla que la perfecció de les paraules l’apropa a Déu, però serà Eliza, finalment, qui li farà descobrir el que és important de veritat.

FEAC 33

Ana Luisa y Antón Caroline Link, Alemanya, 1999

Aquesta història és una versió del llibre infantil d’Erich Kästner, que ens presenta l’amistat de dos nens que van a la mateixa escola, Ana Luisa i Anton. Ella és la filla única d’una família rica: el seu pare és un prestigiós cardiòleg molt ocupat; la seva mare es dedica a promoure obres solidàries als països del tercer món i sempre està de viatge. La família d’Anton, en canvi, està formada només per una mare malalta dels pulmons, que no pot anar a treballar. Anton la substitueix cada tarda perquè ella no perdi la feina. La seva il�lusió és aconseguir mil euros per poder portar a la seva mare a la platja, perquè sap que això l’ajudarà a curar-se. Al llarg de la història, veiem com l’amistat dels dos nens va transformant les vides dels que els envolten. Ana Luisa vol ajudar econòmicament Anton i se li acut que pot anar a cantar al metro per aconseguir diners. Això fa que els seus pares es plantegin quina mena de vida porten: tots dos estan donant més importància a la seva feina i al seu èxit professional que a la seva filla. De fet, les persones que li dediquen més estimació són la cuinera de la casa i la noia que fa de mainadera. Ana Luisa serà qui farà veure als seus pares, a més, que potser hi ha una certa incoherència en el fet que no vulguin ajudar el seu amiguet i, en canvi, es plategin grans accions contra la pobresa a terres llunyanes: “Creia que vosaltres us compadíeu de la gent pobra”. Finalment, els valors dels nens contagien els adults i aconsegueixen canviar les vides de tots.

FEAC 34 Deixa’t portar Liz Friedlander, USA, 2006 Aquesta pel�lícula està basada en la història real del professor de ball Pierre Dulaine, que es proposa ensenyar balls de saló als joves més conflictius d’un institut d’un barri pobre a Nova York. Tot i que el plantejament és una mica tòpic, hi apareix una sèrie de principis educatius molt valuosos. La directora del centre té penjades al seu despatx les fotos d’uns alumnes que han mort assassinats en diversos enfrontaments de bandes al barri. Quan el senyor Dulaine li pregunta per què les té, ella diu: “Perquè em recordin que, encara que estigui esgotada, he de seguir treballant”. La idea del professor és que, mitjançant l’aprenentatge del ball, els alumnes adquiriran altres habilitats i valors, com la confiança i el respecte. Per portar endavant el seu pla, ha de superar les dificultats que li posen els altres professors i alguns pares i mares de l’escola: consideren que el seu ensenyament és una pèrdua de temps. Però ell és conscient, i els ho demostrarà, que creure en els persones i donar-los una oportunitat pot canviar les seves vides. Alguns alumnes expressen la seva frustració: “Ningú espera res de nosaltres”, “M’han deixat penjada tota la meva vida”; però el professor Dulaine els diu: “Us miro a tots i només veig decisions que estan esperant que algú les prengui: no veig cap marginat...”. Davant de l’actitud d’altres persones, que prefereixen buscar culpables fora, ell decideix fer alguna cosa, i el que semblava impossible podrà fer-se realitat.

FEAC 35 Sang Woo i la seva àvia Lee Yung-Hyang, Corea del Sud, 2002

Sang Woo, un noi de set anys, es veu obligat a passar un mes amb la seva àvia, que viu prop d’un poblet molt petit, lluny de la civilització. Ell està acostumat a la vida de la ciutat, Seül, i a rebre només regals materials, menjar ràpid i dolços: té un seguit de joguines electròniques, cromos, patins... Quan la seva mare el porta al poble, li diu a l’àvia: “No tindràs problemes amb ell; està acostumat a estar sol”. Una frase reveladora, que ens indica com ha crescut l’infant, però que no serà totalment certa, ja que els problemes vindran quan Sang Woo no podrà tenir tots els capricis als quals està acostumat. Al llarg de la pel�lícula, veiem un nen egoista que tracta la seva àvia amb crueltat, mentre que ella, amb paciència infinita i una estimació profunda, va intentant que el seu nét se senti a gust. Amb altres nens del poble, el protagonista també tindrà problemes de relació: intenta fer-se’n amic, però no sap tractar-los bé. La història conté una crida implícita a educar des dels límits, ensenyant que no es pot tenir tot el que es desitja, i evitant que la persona acabi sent esclava dels seus capricis (com aquest protagonista tirà, que s’aprofita de la bondat de la seva àvia). Imaginem que els adults que l’han acompanyat han substituït el temps de dedicació a l’educació per joguines i objectes, per tal de no sentir-se culpables. El film també és un homenatge a l’estimació totalment gratuïta de l’àvia: ella acaba aconseguint, en el seu context de misèria material, que el nen apreciï la bondat de les persones i aprengui, ell també, a estimar una mica.

FEAC 36

En el mundo a cada rato P. Ferreira, P.J. Ventura, Ch. Gutiérrez, J. Corchera i J. Fesser. Espanya, 2004 Aquesta és una col�lecció d’històries curtes, de diferents directors, sobre temes relacionats amb les prioritats d’UNICEF per a la protecció i desenvolupament dels nens i nenes de tot el món. La primera història, “El secret més ben guardat”, tracta el tema de la sida a l’Índia i com afecta els nens i nenes. “La vida efímera” és la història de la metgessa Vicenta, que treballa a l’Hospital General de Malabo, a Guinea, lluitant contra malalties infeccioses mortals. Aquestes dues històries se centren en la necessitat de la immunització i la prevenció de malalties, amb mesures com la higiene o les vacunes i medicaments assequibles. La tercera història, “Les set clavegueres”, ens mostra, amb la veu dolça i ingènua de la seva protagonista, Maca, de tres anys, el contrast entre la seva concepció de la felicitat i la realitat de la vida en un barri marginal de Còrdova, Argentina. “Filles de Betlem” tracta sobre les nenes d’Iquitos, Perú, que no poden aprendre a llegir i escriure perquè han de treballar des de ben petites. L’última història, preciosa i amb un punt d’humor molt simpàtic, rodada a Senegal, “Binta i la gran idea”, també reivindica la necessitat d’anar a l’escola i, a més, qüestiona que el desenvolupament dels països privilegiats sigui una forma d’aconseguir la felicitat. Tot plegat és un conjunt de testimonis molt durs, però, amarats de tendresa, que ens fan reflexionar sobre els drets i la realitat de la infància al món i que destaquen per la profunda dignitat dels seus protagonistes.

FEAC 37

Ratatouille Brad Bird, USA, 2007 Aquesta és la història de Rémy, una rata que té una sensibilitat especial per al menjar refinat i que ajudarà al seu amic Linguini, un jovenet maldestre que treballa al restaurant del gran cuiner (ja desaparegut) Auguste Gusteau. El nou amo del negoci, Skinner, vol fer més diners fabricant menjar ràpid de poca qualitat i oculta el testament de Gusteau, en el qual es revela que Linguini és el seu fill i que li deixa a ell el restaurant. Els valors que podem veure al llarg de la pel�lícula són el de la fidelitat de la família (encara que no l’entenen, tots ajuden en Rémy quan més els necessita); el valor de la confiança en les possibilitats dels altres (és el lema d’en Gusteau: “Tothom pot cuinar”, una veritat que descobrirà al final el poderós crític gastronòmic, Mr. Ego); el valor l’amistat, que és una força caracteritzada pel reconeixement de l’altre, per l’ajuda sense esperar res a canvi, per l’escolta i el recolzament quan hi ha problemes, pel foment de l’autosuperació: Rémy i Linguini fan una parella d’amics inoblidable; també apareix el valor de la senzillesa viscuda a la infància, representada pel plat de verdures que dóna nom a la pel�lícula, “ratatouille”, amb el qual Mr. Ego recupera el record de la felicitat; i podríem parlar, per què no, del valor de l’honestedat professional del crític gastronòmic, que sap descobrir un nou talent, i reconeix que la seva feina, de vegades, genera interès només menyspreant el valor dels altres. A més, la història és una reivindicació del menjar sa i ben fet, front al menjar ràpid precuinat, tan difós a la nostra societat.

FEAC 38

Spanglish James L. Brooks, USA, 2004

Aquesta és la història d’una família nord-americana de Los Àngeles, John i Deborah Clasky, que tenen dos fills, i que contracten una noia mexicana, Flor, mare d’una nena de 10 anys, Cristina. De la convivència de les dues cultures, es deriva el xoc de maneres d’entendre la vida, la família i l’educació dels fills. I el tema de fons de la pel�lícula és, sens dubte, la comunicació: no només per les dificultats de la convivència de dues llengües diferents, sinó per les situacions que es plantegen entre les persones que conviuen. Deborah està passant una crisi personal que afecta el matrimoni i a la relació amb els seus fills. Serà l’àvia, Evelyn, qui li fa veure que mai trobarà un home tan bo com el seu marit (“només trobaràs homes vulgars i superficials, sense cap caliu a la seva ànima”). En John és un home sensible, que està pendent dels seus fills, especialment de la seva filla adolescent, Bernice, i els educa des de la comprensió i la paciència. Per la seva banda, Flor, que intenta educar la seva filla tot posant límits i també amb estimació i cura, ha de defensar la seva postura i la seva dignitat front a l’actitud de Deborah, que intenta “comprar” l’estimació i admiració de la Cristina amb regals cars i oportunitats d’una vida plena de comoditats. Serà Flor qui defensarà fins al final el seu model de vida i en farà sentir orgullosa la seva filla.

FEAC 39

Lleons per corders Robert Redford, USA, 2007

Aquesta és una pel�lícula amb tres històries paral�leles: la periodista Janine Roth entrevista el senador Jasper Irving; un catedràtic de Ciències Polítiques, Stephen Malley, intenta fer reflexionar el seu alumne Todd Hayes; dos ex-alumnes del mateix professor, Ernets i Arian, lluiten a la guerra d’Afganistan. Amb el rerafons de la crítica a la política exterior dels Estats Units, els temes que es plantegen són, fonamentalment, aquests: per una banda, el gran tema de la responsabilitat, el dilema moral de cada persona que pot assumir el compromís personal amb la construcció d’un món millor, o ser indiferent i contribuir a empitjorar les coses; per altra banda, el tema del paper dels polítics i dels mitjans de comunicació, que prioritzen els seus interessos i són culpables de mentir a la gent (els dos ex-alumnes del Dr. Malley acaben creient que la seva manera de contribuir a millorar el món és allistar-se per lluitar a la guerra). El tema de la responsabilitat apareix explícitament en el diàleg entre el professor i el seu alumne Todd, intel�ligent, però apàtic, que no vol comprometre’s amb la realitat. També es planteja el sentit de la tasca del professor: ell reconeix que el seu mèrit és descobrir la capacitat dels seus alumnes, però té la sensació que no ho està aconseguint, en un món de joves que només volen gaudir d’una bona vida. El seu missatge és clar: “Tu ets lliure i les decisions que prenguis a partir d’ara seran responsabilitat teva”.

FEAC 40

Això és ritme! Thomas Grube, Enrique Sánchez Lansch, Alemanya, 2004 Aquest documental descriu el projecte conjunt de l’Orquestra Filharmònica de Berlín i els coreògrafs Royston Maldoon i Susannah Broughton, que munten un ballet amb la música de La Consagració de la Primavera, de Stravinski. Ambdós coreògrafs han treballat amb projectes de dansa amb nens del carrer a països com Etiòpia, amb joves d’Irlanda del Nord, amb interns de presons o amb jubilats, tot plegat, accions de compromís social des de l’educació en l’art. La pel�lícula explica aquesta experiència d’educació musical amb 250 nois i noies (entre 7 i 22 anys, la majoria adolescents) de diverses procedències socials i geogràfiques. Els assaigs durant tres mesos ens permeten conèixer la vida i les aspiracions d’alguns del joves: la Marie, adolescent que vol aprovar els exàmens de secundària; en Martin, que va descobrint les seves possibilitats, i desenvolupant la confiança en ell mateix; l’Olayinka, que és un orfe de la guerra de Nigèria i parla de la seva cultura de procedència i de com se sent a Alemanya. L’experiència educativa del muntatge de l’obra permet presentar una reflexió sobre les possibilitats de les persones, la disciplina, l’esforç, la lluita per superar els propis límits i per implicar-se en un projecte col�lectiu, amb la il�lusió i el treball dur de tothom. De fet, té raó en Royston Maldoon, quan diu: “No us penseu que només ballem. Una classe de dansa pot canviar la nostra vida.”

FEAC 41

Buda esclatà per vergonya Hana Makhmalbaf, Iran-França, 2007

La protagonista, Baktay, és una nena que viu al poble de coves que hi ha a la muntanya on els talibans va fer explotar un dels Budes gegants tallats a la roca. La història és molt senzilla: la nena té un veí, Abbas, que repassa la lliçó per anar a l’escola i li explica les històries que ha après. La Baktay, a partir d’aquell moment, només tindrà una idea al cap: vol anar, ella també, a l’escola per aprendre a llegir i saber històries entretingudes. Com que necessita un quadren i un llapis, ven uns ous de la seva gallina per obtenir diners i fa al camí cap a l’escola de les nenes (ja que no pot anar a la dels nois amb el seu amic Abbas). Aquest fil argumental li serveix a la directora per mostrar la vida quotidiana del poble i com estan influint al seu país les conseqüències de la guerra i la ideologia intransigent dels talibans. Són especialment esfereïdores les imatges del joc de la lapidació que protagonitzen els nens que la Baktay troba pel camí quan va cap a l’escola. La trista realitat és que aquests nens que només han vist violència, integrisme i sexisme estan reproduint els comportaments i, el que és pitjor, les actituds, dels adults. I que els adults que tenen al voltant no semblen disposats a fer res per canviar les coses. Aquesta història no ens pot deixar indiferents: ens hem de plantejar si l’educació que estem oferint als nostres fills i alumnes no fa més que reproduir l’estil de vida que portem, perquè, llavors, potser estem negant un futur millor als infants.

FEAC 42

Diaris del carrer Richard LaGravanese, USA, 2007

Aquesta és la versió cinematogràfica de la història real d’una professora, Erin Gruwell, que va crear el grup “Freedom Writers” a partir de la seva experiència a l’institut Wilson de Los Àngeles. La jove professora arriba al centre amb la seva il�lusió d’educadora i topa amb la dura realitat: els seus alumnes són un grup d’adolescents de diverses cultures que viuen separats en grupets o tribus i que no tenen cap interès en la literatura que ella intenta ensenyar-los, perquè saben que el sistema es limita a “aparcar-los” i que ningú espera res d’ells (lamentablement, aquesta postura està retratada en dos companys professors del mateix centre). Erib Gruwell intenta trobar la manera d’apropar-se als seus alumnes a partir de la realitat que els afecta de veritat a les seves vides i descobreix que ha de canviar completament la metodologia per fer quelcom autènticament educador. Llavors els proposa escriure (o dibuixar) les seves vivències en un quadern que serà com un diari personal. En aquest procés que es va desenvolupant, tots plegats, els alumnes i la professora, es van coneixent i van aprenent a respectar-se, a estimar-se i a ser millors persones junts. La tasca d’Erin Gruwell continua als Estats Units, com ho demostra la pàgina web dels “Escriptors de la llibertat” que ella va crear: www.gruwellproject.org. La història ens demostra que la fe i les nostres expectatives en els altres els fa créixer i que allò que fem amb convicció i passió val la pena i funciona.

FEAC 43

L’onada (Die Welle) Dennis Gansel, Alemanya, 2008 El professor Wenger fa un experiment didàctic per presentar el tema de la dictadura: primer pregunta als seus alumnes si creuen que es podria repetir un règim com el nazisme a Alemanya. La majoria creu que no. Llavors ell proposa experimentar un règim totalitari a classe durant una setmana: comença reforçant la disciplina i la submissió a la seva voluntat de líder i, després, la unitat i el sentiment de grup, mitjançant un nom (l’Onada), un emblema, un uniforme, el rebuig a tots aquells que no són del grup... en pocs dies l’alumnat s’ho creu i es desencadena un seguit d’actes violents irreversibles. La pel�lícula està basada en fets reals: l’experiment el va fer el professor Ron Jones a Califòrnia l’any 1967 i va haver d’aturar el procés el cinquè dia, perquè s’estava estenent de manera perillosa. Les idees que ens transmet la pel�lícula són clares. En primer lloc, que les barbaritats comeses durant les dic-tadures no són només responsabilitat d’individus amb una psicologia tras-tornada o cruel: qualsevol de nosaltres podria acabar comportant-se de maneres que ni sospitem. De fet, sorprèn com les persones poden convertir-se fàcilment en allò que odien. En segon lloc, sembla que no cal que l’entorn polític, social o econòmic sigui especialment problemàtic (com l’Ale-manya dels anys 20 i 30): aquestes tendències cruels poden aparèixer en societats benestants i en moments tranquils. En tercer lloc: tots els éssers humans tenim tendència a obeir ordres en contextos en què anem adquirint una identitat de grup que ens defineix i ens dóna seguretat. Per tant, a l’educació, caldrà tenir molt en compte els factors psicològics grupals, que són fonamen-tals per entendre moltes reaccions i possibilitats d’acció de les persones.

FEAC 44

The Visitor Thomas McCarthy, USA, 2007 Walter, un professor universitari vidu, desencantat i desmotivat, que assisteix a un congrés a Manhattan, es troba el seu apartament ocupat per una parella d’immigrants sense papers, que han estat víctimes d’un engany: Tarek és un noi sirià que es dedica a la música i que va fugir del seu país per motius polítics (però els EEUU li han negat l’asil); Zainab és una noia senegalesa que dissenya joies per vendre al carrer. A partir d’aquí, la vida d’en Walter es transformarà en dos sentits: es trenca el seu aïllament i la seva incomunicació, i troba una nova motivació de vida, per una banda, i per una altra, té ocasió de conèixer la realitat que viuen els immigrants (detenció injustificada, confinament en centres de reclusió, deportació... sense tenir quasi ni la possibilitat de defensar-se). Un element simbòlic interessant és la música: Walter passa de voler aprendre (inútilment) a tocar el piano, en record de la seva difunta esposa, a entusiasmar-se aprenent a tocar el yembé amb en Tarek (fins i tot s’anima, amb la seva americana i corbata, a tocar amb un grup d’africans a Central Park,!). Aquest aprenentatge representa el seu apropament a una cultura diferent i demostra com el coneixement pot derivar en respecte i estimació. De fet, és això el que passa entre els protagonistes d’aquesta història: procedeixen de móns molt diferents i la seva obertura als altres construeix lligams d’amistat i d’amor. El professor encarna la capacitat de bondat que té l’ésser humà: ofereix el seu acolliment i ajuda als altres i acaba retrobant-se a ell mateix i omplint la seva pròpia vida de sentit. Paral�lelament i en contrast, apareix la visió de la deshumanització de les institucions, que, amb al psicosi dels atemptats de l’11-s, maltracten, marginen, persegueixen i expulsen els immigrants.

FEAC 45

Descobrim Francesc i Clara d’Assís (2008) Barcelona Multimèdia Aquest és un material multimèdia que conté uns episodis (en pel�lícules d’animació) de la vida de Francesc i de Clara d’Assís, així com un conjunt d’activitats, pensats per a amb nois i noies de 7 a 9 anys, per treballar diversos temes relacionats amb les pel�lícules. La narració de la vida dels dos sants contribueix a difondre els valors de la coherència amb el missatge de Jesús, la sobrietat de vida que renuncia a tot allò que és superflu, el respecte per la natura i totes les seves criatures (Sant Francesc és el patró dels animals i del medi ambient) o el compromís amb la pau. Per altra banda, la proposta didàctica d’activitats permet oferir uns jocs per aprofundir en els temes i en les idees fonamentals: el joc de la història presenta preguntes relacionades amb la narració de les pel�lícules; el joc d’art conté imatges d’obres artístiques de tots els temps que es corresponen amb elements de les vides del personatges. A més, hi ha un apartat de coneixements teòrics en què es planteja com ha influït la cultura religiosa en els costums i les tradicions actuals, i un altre apartat de reflexions que recull textos significatius que es poden aprofitar per a fer interiorització o debat en grup. Tot plegat un material valuós per a difondre i treballar els valors.

FEAC 46

Pelegrins Coline Serreau, França, 2005-2008 Obligats pel testament de la seva mare (com a condició per a cobrar una sucosa herència), tres germans que s’odien (Clara, Pierre i Claude) han de fer junts el camí de pelegrinatge cap a Santiago de Compostela, des de Puy-en-Velay, a França. A part del guia que els conduirà, en el grup hi ha cinc persones més: Saïd és un noi d’origen magrebí que enganya al seu amic Ramzi dient-li que van a La Meca (Saïd segueix la noia que li agrada, Camille, que també viatja amb una amiga) i Mathilde, malalta de càncer. Els personatges, de vegades, són una mica esperpèntics, però al final resulten entranyables: des de la Clara, que comença dient barbaritats de l’església i defensant l’escola laica i, després, escriu, ella també, una pregària; passant pel Ramzi, el noi que adora la seva mare i que vol aprendre a llegir perquè ella se senti orgullosa (serà la Clara, amb paciència i tendresa, qui li ensenyarà); fins al Pierre, l’executiu ric, que té la seva dona que vol suïcidar-se... Aquest marc argumental serveix per a plantejar simbòlicament el camí de la vida, amb algunes idees que ens fan reflexionar: en aquest camí ens trobem persones diferents i de totes podem aprendre (el coneixement de l’altre és el camí més apassionant i enriquidor); tots portem la nostra “motxilla”; per a fer el camí hem d’anar lleugers d’equipatge; en qualsevol camí tenim l’oportunitat de fer un procés d’autoconeixement importantíssim...

FEAC 47

Curts amb fons Ana Monescillo, Pablo Olmos, Lucina Gil, Gonzalo Ballester, Espanya, 2008 Aquests són els films guanyadors del concurs “Curts amb fons” que va convocar un conjunt d’entitats com l’Arquebisbat de Barcelona, Càritas, Mans Unidas i Salesians de Barcelona, junt amb l’editorial Casals. Es tracta de quatre històries que mostren valors humans i cristians i que s’han editat acompanyades d’una guia didàctica que es pot treballar a casa o a l’escola. La primera història és “Buscadores”, d’Ana Monescillo, i recull testimonis de l’ONG Basida, que acull malalts de sida, drogoaddictes o persones que han sortit de la presó. La segona història, “¿Por qué lo hago?”, de Pablo Olmos, explica l’experiència d’un jove voluntari en un casal de malalts d’Alzheimer. El tercer film és “El hombre feliz”, de Lucina Gil (premi Goya 2008 al millor curt documental), que presenta un home autènticament feliç que viu sense estar envoltat de totes les coses superficials que la societat valora. La darrera història és “Mimoune”, de Gonzalo Ballester: l’emoció i el drama de la separació d’un immigrant que viu a Múrcia i la seva família del Marroc mentre es comuniquen visualment. Les propostes de la guia didàctica inclouen recursos (webs i llibres recomanats), reflexions i textos o cançons amb orientacions per treballar els temes de cada film. En conjunt, un material molt útil per desenvolupar valors.

FEAC 48

Up! Pete Docter, Bob Peterson, USA, 2009 Carl Fredricksen és un venedor de globus de 78 anys, vidu, que està a punt de perdre la seva casa i que se l’emportin a una residència. Però la seva il�lusió és viatjar a Amèrica del Sud i viure en un lloc paradisíac. Enganxa 10.000 globus a la teulada i surt volant, acompanyat de Russell, un nen de 8 anys que vol ser un bon explorador. Després se’ls uniran el gos Dog i l’ocell Kevin. Aquest és el punt de partida d’una història commovedora i divertida, excel�lent en imatges, que barreja aventures, viatges, amor i amistat. Es tracta de viure un somni, tot negant-se a acceptar les limitacions de la realitat. Carl, quan semblava que la seva vida s’havia acabat, es llença a volar (literalment) i aconsegueix obrir-se a una altra vida: després d’uns anys de soledat (és vidu sense fills), troba l’estimació d’en Russell i viu, a les cataractes del Paradís, les aventures amb les quals havia somniat amb la seva esposa. Carl representa l’autèntic heroisme d’una vida senzilla, la valentia de viure els propis somnis, la importància de l’amistat i la lluita pels altres, la dignitat de la persona honesta, sense màscares... tot plegat, un estil de persona contraposat a la figura de Charles Muntz, “admirat” explorador, que representa els ídols buits que adorem molts cops a la nostra societat.

FEAC 49

Avatar James Cameron, USA, 2009

Aquesta és la història d’un experiment científic al planeta Pandora, un lloc idíl�lic que els humans volen controlar per explotar uns jaciments molt valuosos, just en la zona on els indígenes, els Na’vi, tenen el seu arbre sagrat. Un argument sens dubte tòpic permet transmetre visions i valors diversos. És una faula ecològica, en la qual Pandora representa l’harmonia de tots els elements de la vida i el culte a la natura “divinitzada”. També és una història antiimperialista i antimilitarista, però amb trampa, perquè resulta que la raça Na’vi, pacífica per naturalesa i que defensa la comunió amb tot allò que és viu, acaba decidint fer la guerra contra els humans. El protagonista, Jake, ex-marine paraplègic, comença al servei dels interessos militars, però acaba impressionat pels valors dels indígenes i enamorat d’una d’ells, Neytiri. Jake és un dels pocs humans que no vol ser depredador i insensible, com tota la raça humana, i que acaba entenent la bellesa autèntica de tot ésser viu i la força espiritual de la natura.

FEAC 50

L’eriçó Mona Achache, França, 2009

Aquesta és l’adaptació, no molt fidel, de la preciosa novel�la L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery. Ens presenta un edifici de la burgesia rica a Paris i els protagonistes són Renée Michel, una dona culta i sensible que s’amaga rere la imatge de portera vulgar i inculta, i que llegeix amb passió; Paloma Josse, una nena d’onze anys que té una intel�ligència extraordinària i a qui la seva família no li fa ni cas; i Kakuro Ozu, el nou veí japonès, que sap mirar el fons de les persones. La història transmet un retrat crític de la buidor que poden tenir algunes persones a dins, i de les diferències socials i l’elitisme cultural entre veïns que conviuen i que, de fet, pateixen una profunda soledat. Però, en el fons, és un missatge d’esperança, ja que demostra que l’individualisme i la indiferència de la nostra societat, que provoquen infelicitat, poden ser vençuts mitjançant una mirada a l’ànima dels altres (com fa el Sr. Ozu). El que es descobreix sota la closca és un cor sensible i capaç d’estimar.

Record

del 14 de desembre de 2010