Presencia

Cent anys de la FarineraUna exposició reuneix els projectes de Masó i Jujol

Nú

m.2

017

. ■

De

l 2

2 a

l 2

8 d

’octu

bre

de

l 2

010.

■ A

nyX

LV

.w

ww

.pre

sen

cia.

cat

Un somni deMasó i Jujola Girona

DOSSIER

a Farinera Teixidor compleix enguanyun doble aniversari: cent anys com a

edifici i deu com a seu del diari El Punt id’aquest setmanari.

L’arquitecte Rafael Masó, format en elsprimers anys del segle XX, va començarl’activitat professional en un moment detransformació del gust, que basculava entreel modernisme i el noucentisme. Aquestprocés es fa evident en la seva primera obracabdal, la Farinera. Aquí, encara sota l’om-bra de Gaudí, s’hi descobreixen els intentsde trobar un llenguatge propi. Aquí, a més,es consolida la que serà una constant del’obra de l’arquitecte-poeta: la participaciód’un estol d’artesans experts en els diversosrams de les arts aplicades: la fusteria, la ce-ràmica, la forja, el vitrall. Gràcies a la inte-gració d’aquests bells oficis s’aconsegueix

L un conjunt harmònic de formes i volumsque esdevindrà una fita urbana indefugi-ble. Les pàgines que segueixen evoquen elcontext històric en què va néixer l’immo-ble i n’expliquen la significació arquitectò-nica, la trajectòria industrial i familiar i lareconversió en una factoria del món de lacomunicació.

Molts dels edificis de Masó han desapa-regut, menystinguts per la incomprensió odirectament engolits per l’especulació.D’altres han estat grollerament manipulatso resten desprotegits i progressivament de-gradats. D’altres, per sort, han estat reivin-dicats i han rebut l’atenció merescuda. Ésel cas de la Farinera: adquirir-la i rehabili-tar-la ha estat la millor manera de salvar-lacom a peça única del patrimoni i de donar-li un ús adequat als interessos col·lectius.

Aquesta connexió feliç entre l’arquitec-tura i la societat enllaça de ple amb el com-promís cívic i patriòtic dels millors artífexsdel modernisme i del noucentisme que,com ha escrit Francesc Fontbona : «no erenuns simples fabricants de cases sinó que esplantejaven l’arquitectura amb una altatranscendència: la de col·laborar a la re-construcció nacional». També Masó, quan-ara fa cent anys- va començar a construirla Farinera, se sentia cridat a redefinir i mi-llorar la silueta física i espiritual de la sevaciutat. I aquest mateix designi és el que -arafa deu anys- va estimular el desig de recu-perar-la i va inspirar els criteris de la sevanova utilització. És en aquesta conjuncióde voluntats on els valors del passat i elsprojectes de futur conflueixen amb les ne-cessitats i les il·lusions del present.

NARCÍS-JORDI ARAGÓPresident del Consell Editorial d’El Punt i PresènciaPresident d’Honor de la Fundació Rafael Masó

100 anys, 10 anys

FOTO

: JO

RDI S

OLE

R

JORDI FALGÀS (*)

L’exposició que commemora el centenari de la FarineraTeixidor de Girona presenta per primera vegada el projecte del’arquitecte Josep Maria Jujol i un dibuix inèdit de Rafael Masó

a Farinera Teixidor va ser elprojecte d’edifici de nova

planta més ambiciós i complexque Rafael Masó havia assumit enla seva curta carrera i encara avuiés un dels edificis més emblemà-tics que va dur a terme a la sevaciutat natal –ell el considerava«revolucionari per Girona»–, en elque aleshores eren els afores capon creixia la ciutat moderna. Estractava d’un conjunt inicial-ment format per dos cossos d’edi-ficació units per un pont, desti-nats un a habitatge del propietaride la fàbrica, Alfons Teixidor, i l’al-tre a oficines.

Masó va dissenyar l’edifici alprincipi de 1910 i la construcció esva dur a terme entre el setembre de1910 i el novembre de 1911. Acontinuació, fins al maig de 1912,Masó va dissenyar els magatzems,els tallers i la fàbrica de farina. Enfases posteriors, el 1915-16 i el1923-24, ell mateix va dissenyarsengles ampliacions de l’edificioriginal amb nous magatzems iuna segona planta tant a la casacom al pont i a l’edifici d’oficines–sempre en un creixement orgà-nic que va anar guanyant terrenya banda i banda i a la part posteriordels edificis originals–. A la Farine-

L

Les duesfarineres

Masó, segurament pel fet que eragironí i perquè en aquells mo-ments ja estava treballant per a ellen la remodelació de tres cases en-tre mitgeres per convertir-les enles escoles de Sarrià de Ter. Segonsva dir el net d’Alfons Teixidoranys més tard, també el va escollirperquè era el «menys eixelebrat detots». L’expressió de Teixidor potsemblar trivial, però en realitat de-mostra que entre client i arquitec-

ra Teixidor Masó hi va poder ferun compendi de les seves idees ar-quitectòniques i decoratives gai-rebé sense restriccions ja que, talcom va escriure a la seva futura es-posa, Esperança Bru, «l’amod’aquesta casa o fàbrica (primer co-mensarem per la seva casa) és un fa-bricant ben ric de Sarrià, al que liagraden molt les coses noves i de gust,sap lo que és guanyar cuartos i sapcom s’ha de fer per gastarlos, de ma-nera que’m sembla que no s’haurà depas d’anar am miserias. ¡Gràcies aDéu!, potser si que a l’ultim aquestaGirona s’anirà desvetllant».

Teixidor va voler escollir entremés d’un projecte i com a mínimva encarregar una proposta a Jo-sep M. Jujol, segurament recoma-nat pel mateix Masó. Jujol i Masóeren companys de promoció isentien una gran admiració perGaudí, però mentre que el primeres va quedar a Barcelona treba-llant sovint a les seves ordres i des-envolupant una obra personal apartir de l’organicisme gaudinià,l’obra de Masó ja anava per altrescamins. És interessant compararles dues propostes per comprovarcom partint de la mateixa plantavan arribar a edificis tan diferentsun de l’altre.

Teixidor finalment va optar per

La proposta de Josep M.Jujol, fins ara inèdita, plan-tejava la construcció d’unaresidència per a la famíliaTeixidor de dimensions im-ponents, amb grans corni-ses i teulats inclinats quecoronaven enormes ga-blets amb nombrosos fi-nestrals, i una gran torreen punxa al centre de lacasa que feia el doble d’al-çada que l’edifici. Els dibui-xos de Jujol permeten ob-servar que l’arquitecte jatreballava amb la intencióde deformar i emmotllar lageometria dels volums queesdevindria tan caracterís-tica de la seva obra, sobre-tot als teulats i les cornises,que en aquest cas tenen laforma d’una superfície to-va. Si s’hagués arribat aconstruir, anys més tardhauria delectat Dalí.

Aquests dibuixos, junta-ment amb plànols, docu-ments i objectes originalsde l’edifici, es podran veu-re a Girona, del 23 d’octu-bre al 8 de gener, a la salad’exposicions de la Pia Al-moina, seu del Col·legid’Arquitectes.

El projectede Jujol

8 • PRESÈNCIA • Del 22 al 28 d’octubre del 2010

DOSSIER CENT ANYS DE LA FARINERA

directes a formes i colors de la na-tura, sobretot l’espiga i la farina,base de l’activitat que s’havia defer a l’edifici. Així doncs, va disse-nyar unes estilitzades espigues deblat de ceràmica blanca per al pi-nacle que sobresurt de l’edifici,que es repeteixen sobre la tribunade l’edifici d’oficines, a les reixes i

les portes de ferro forjat, a dife-rents vitralls, i envoltant les ini-cials «A. T.» del propietari en el vi-trall col·locat a la tarja de la portad’entrada.

Pel que fa al cromatisme, laprincipal referència era el blanc dela farina. En una altra carta a la se-va promesa, afirmava: «Lo quetambé farà molt hermós es veurer totlo demés complertament blanc. Resde coloraines, Esposa meva, fins i tot

ra centreeuropea del principi desegle i que no tenia precedents enl’arquitectura catalana de l’època.

El plantejament de Masó a la Fa-rinera Teixidor estava emparentatamb l’organicisme biomòrfic deGaudí i d’Hector Guimard pel fetque va concebre alguns elementsde l’edifici a partir de referències

te hi havia un acord per fer un edi-fici «nou i de gust» però gens ex-travagant, al contrari, havia derespondre als seus valors de tre-ball, civilitat i feina ben feta, i aixòno podia coincidir més amb els in-teressos estètics de la nova genera-ció noucentista, de la qual Masóera el cap més visible a Girona.Tanmateix, com veurem, és unedifici que traspua una moderni-tat comparable amb l’arquitectu-

Dibuix de Rafael Masó, fins ara inèdit, que mostra el seu projecte perals primers edificis de la Farinera Teixidor: Projecte de casa habitació i

oficines per a una farinera de D. Alfons Teixidor, 1910.Col·lecció particular, Girona. / JORDI PUIG

Del 22 al 28 d’octubre del 2010 • PRESÈNCIA • 9

les teulades i la cúpula seran blan-ques. ¡Tot nevat! Vull que sia real-ment la casa de les farines.» L’efectes’havia d’aconseguir estucant lesfaçanes de color blanc i utilitzantceràmica blanca dissenyada ex-pressament per fer ressaltar lesobertures, resseguir les cornises,recobrir superfícies i volums de lesfaçanes, i sobretot remarcar el pi-nacle –que gràcies a la seva marca-da verticalitat indica i destaca onviu el propietari i on és la part mésnoble de l’edifici.

Aquests elements els va combi-nar amb alguns detalls historicis-tes, però tot plegat integrat en unconjunt que és molt més pròxim al’organicisme estructural, o sigui,a les propostes modernes de l’es-cola de l’austríac Otto Wagner.Aquesta tendència deixava debanda l’ús literal de referènciesflorals i vegetals típic de l’Art Nou-veau i veia en la natura una estruc-tura racional més profunda quepodia ser la font de noves formesorgàniques en tant que utilitza-ven la lògica del creixement natu-ral. La multiplicació i la divisiód’un nombre predeterminat decèl·lules arquitectòniques era labase amb la qual es podia arribar aedificar grans conjunts. Aquestaconcepció és la que va permetre aMasó fer un conjunt harmoniós apartir d’una gran varietat de for-mes i volums combinats subtil-ment i, sobre aquesta base, ferigualment

les successives ampliacions ambels elements estructurals que jahavia definit en els dos edificis pri-migenis.

A la part baixa de l’edifici hi vacol·locar un sòcol de grans carreusde pedra poc treballats que s’aixe-quen fins a 2,30 metres d’altura,suggerint que el conjunt reposasobre una base sòlida i en contactedirecte amb la terra, al mateixtemps que li dóna un aire de forta-lesa. L’ús de la pedra sense polir alsòcol es combina amb grans car-reus de pedra polida i la reixa de latanca, amb els quals es fan ressal-tar les entrades a l’edifici. La con-notació medievalista està reforça-da per la utilització de l’arc trevo-lat a la porta de la tanca, a les gransfinestres de la façana, i a la portad’accés a la casa. Aquesta, a més,va precedida per dues cartel·les enforma d’arc escocès que, igual queels arcs, estan tractades de maneramés sinuosa i arrodonida que elsseus precedents medievals.

Tractant-se d’un edifici de novaplanta, Masó el va poder concebrepensant en les tres dimensionsdels volums dels dos cossos del’edifici, i basant-se en una sime-tria compositiva i la repeticiód’una sèrie de plans i formes –so-bretot utilitzant el joc entre el buit

i el ple– que li donen la

«noblesa i distinció» i el «classicis-me dins l’equilibri» que buscava.Per exemple, en el buit i ple queformen el pinacle i l’oberturad’accés a la casa; així com en la re-petició de l’arc de catenària –unaclara citació de Gaudí– que va uti-litzar per crear el finestral i el pontque connecta els edificis, i a lesvoltes dels dos cossos de la casa. Itambé en la sèrie de plans perpen-diculars que formen la tribuna i elpinacle de la casa, que semblendesacoblats del xamfrà creat perles façanes de l’edifici d’oficines, ique perquè ressalti també està re-cobert de ceràmica blanca. Enaquests mateixos cossos els recur-sos estructurals que hi destaquensón la repetició de les formes de lescornises en diferents plans i ni-vells, el contrapunt que crea la re-petició de les cartel·les que supor-ten la tribuna i les del xamfrà, laverticalitat de les finestres en con-trast amb la pesant horitzontalitatdel sòcol de pedra, i el joc de sime-tria i inclinacions entre la teuladade ceràmica verda i les cornises deceràmica blanca al xamfrà del’edifici d’oficines. El conjunt queformen la intersecció de plans delxamfrà, el contrast de colors verd iblanc, i la quadrícula del vitrall dela finestra inferior són un exem-ple de la confluència de Masó capa propostes molt similars a les queJoseph Maria Olbrich havia fet,per exemple, a la Casa Deiter de laColònia d’Artistes de Darmstadt.A la Farinera, Masó va començar autilitzar l’arc d’inflexió rebaixaten coronaments de façanes, por-tes, i finestres, un tipus d’arc queOlbrich havia fet servir en algunscoronaments de cases a Darms-tadt, com la Casa Glückert Gran, ique acabaria essent distintiu delsedificis de Rafael Masó.

Un dels primers esbossos de laFarinera, en una carta de Masó

a la seva promesa (4 de juliolde 1910). FAMÍLIA MASÓ

BRU, GIRONA / JORDI PUIGFotografies de la Farinera,

Estudi Mas, 1916. ARXIUHISTÒRIC DEL COL·LEGI

D’ARQUITECTES DE CATALUNYA -DEMARCACIÓ DE GIRONA. © ARXIU MAS /

INSTITUT AMATLLER D’ART HISPÀNIC.

Jujol i Masóeren companysde promoció isentien una granadmiració perGaudí

Entre client iarquitecte hihavia un acordper fer un edifici«nou i de gust»però gensextravagant

La FarineraTeixidor és unedifici detransició, unhíbrid, i per aixòés notable



Per als interiors de la Farinera,sobretot la part residencial, Masótambé tenia unes idees molt cla-res, tant pel que fa a la distribució ifuncionalitat com a la decoració iatmosfera dels espais, i el seu mo-del eren els interiors Arts & Craftsanglesos. El 5 de juliol de 1910,abans de començar les obres, l’ar-quitecte ja escrivia a EsperançaBru: «Al entrar te trovaràs amb unaimmensa habitació dita Hall... Elsinglesos li donen una gran preferèn-cia i és allí ont la mestressa de la casahi demostra el seu gust amb el mobi-liari, flors, ordenació, etc.». Tambédestaca el seu interès per crear pe-tits espais d’ús individual a les ha-bitacions, els famosos «racons»decorats de forma senzilla on Eu-geni d’Ors assegurava que es tro-baven els petits plaers de la vida i labellesa quotidiana: «Ficsat quetant en aquesta com en el menjadorhi queden uns recons amb unes fines-trelles a dins d’ells. ¡Son aquells re-cons que jo tant estimo i que podenservir per recullirs-hi prop de la llar ode un escriptoriet per a llegir i escriu-re! El menjador té ademés un gran fi-nestral de colors... Tots els vidres dedalt podrien ser acolorits però ambuna gran discreció per a que resultiuna llum més amable».

En el conjunt de la carrera deMasó, la Farinera Teixidor és unedifici de transició, un híbrid, iprecisament per això és notable.El seu hibridisme deixa entreveu-re la tensió entre tradició i moder-nitat que distingeix no només lamillor arquitectura de Masó, sinótambé tot el noucentisme, i inau-gura el llenguatge de maduresaque el convertirà en un dels mà-xims exponents de l’arquitecturacatalana moderna.

(*) Director de la FundacióRafael Masó i cocomissari del’exposició del centenari de la

Farinera Teixidor

El projecte de Josep M. Jujol pera la Farinera Teixidor, fins arainèdit. Perspectiva del conjunt,

Façana principal i Façana lateral. © ARXIU JUJOL, ELS PALLARESOS /

JORDI PUIG



Unaexposiciósobre unedifici viu

exposició del centenaride la Farinera Teixidor

s’ha concebut com un intent demostrar diverses obres, docu-ments i objectes originals rela-cionats amb l’edifici, no nomésper donar-les a conèixer a tot-hom que estigui interessat enun dels exemples més represen-tatius de l’arquitectura catalanade principis del segle XX, sinótambé per explicar els últimscent anys de la història de la ciu-tat de Girona. L’exposició fa unrecorregut molt ràpid per la vi-da de l’edifici: des del primer es-borrany de la planta que Masóva dibuixar en un raconet d’unacarta a la seva futura esposa finsa la profunda restauració i re-modelació que en va fer ArcadiPla i Masmiquel ara fa poc mésde deu anys. Per a mi, com a es-tudiós de l’obra de Rafael Masó idirector de la fundació que por-ta el seu nom, ha estat especial-ment gratificant poder presen-tar un magnífic dibuix a tintade l’alçat de la façana original,així com els dibuixos del pro-jecte de Josep M. Jujol per a la fa-rinera, que fins ara no s’havienexposat.

L’JORDI FALGÀS

Però la Farinera Teixidor ésmolt més que el contingutd’aquesta exposició. Només laseva construcció, per exemple,va ser una tasca molt més com-plexa del que demostren els plà-nols i objectes que hem aplegat.Del treball de molts professio-nals, artesans i operaris –algunsconeguts, la majoria anònims–que van treballar per fer realitatla visió de Rafael Masó, els mi-llors exemples no són a l’expo-sició, sinó a la mateixa Farinera.D’altres, malauradament,s’han perdut. El més difícil, en

realitat, és no quedar-nos en lacontemplació superficial delsobjectes o de l’edifici, sinóaconseguir fer presents i home-natjar les vides dels centenarsd’homes i dones que durant dè-cades van treballar dia rere diaen una fàbrica com aquesta.L’admiració de les grans obresde l’arquitectura industrial,com és aquest cas, té el perilld’oblidar que darrere els colors,les formes i els espais que un diava concebre el geni d’un arqui-tecte van venir moltes videsque de manera directa o indi-

recta van conviure diàriamentamb aquesta arquitectura.

L’exposició és, en definitiva,una oportunitat per reflexionarsobre l’entorn urbà que ens en-volta a través d’una sèried’obres d’art i artesania. Compassa amb les grans obres d’art,contemplant-les amb la distàn-cia d’un segle tenen la capacitatd’evocar un passat que va ser, oque hauria pogut ser (el somnidel títol), i ens ajuden a enten-dre el present. Amb els dibui-xos, peces de ceràmica i foto-grafies que exposem, sense serun recull exhaustiu de tot allòque existeix sobre la Farinera, síque podem reviure la visió i lacapacitat que tenien aquells ar-quitectes i empresaris per trans-formar la ciutat amb la intencióde fer-la millor. I en aquest cas,ja que just davant i per sota de laFarinera en aquests momentss’està construint una infraes-tructura ferroviària que seràuna peça clau de la ciutat del fu-tur, l’exposició també es unaocasió per prendre més cons-ciència del llegat patrimonialque hem rebut i de com volemque sigui el que deixarem. Persort, la Farinera és un edifici viui en serà testimoni –la seva vidai la seva transformació segurque no s’acabaran aquí.

Esbossos per a l’ampliació delpont de la Farinera Teixidor,c. 1923, de Rafael Masó. COL·LEGI D’ARQUITECTES DECATALUNYA-DEMARCACIÓ DEGIRONA, ARXIU HISTÒRIC



ROSA MARIA GIL TORT (*)

uan Rafael Masó va rebrel’encàrrec d’Alfons Teixi-

dor de projectar una fàbrica de fa-rines a Girona, el 1910, arquitectei fabricant ja havien coincidit feiauns mesos quan Teixidor haviadecidit rehabilitar unes cases pro-pietat seva a Sarrià de Ter per con-vertir-les en escola. La filantropia

Q La Farinera Teixidorneix com unafàbrica modernaen una Girona enplena expansió

de Teixidor, que trobem recollidai celebrada a la premsa d’aquellsdies, va seduir Masó i alhora vaenfortir la imatge de patrici queTeixidor s’anava forjant. Fill deSant Julià de Ramis i fabricantamb farinera a Campdorà, on ha-via format companyia amb JosepEnsesa, seguiria els passos del seusoci sarrianenc i planificaria l’ex-

pansió del seu negoci i la sevaprojecció social a Girona. Per ai-xò encarregaria una farinera denova planta i el seu habitatge an-nex a Rafael Masó.

Precisament Masó ja havia in-tervingut en uns magatzems a lacarretera de Barcelona, embrió dela futura farinera Montserrat i Ca-sa Ensesa, per a l’antic soci de Tei-

Vista del pla de Girona des de les Pedreres./ FOTOTÍPIA THOMAS, 1905. ARXIU HISTÒRIC DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES DE CATALUNYA-GIRONA

Teixidor, Masó i la



xidor, Josep Ensesa. Teixidorva recórrer a Masó perconstruir un edifici forta-ment representatiu, enun context urbà als aforesde la ciutat, però amb cla-res expectatives d’expan-sió que l’olfacte de nego-ciant de Teixidor va saberaprofitar.

El 1910 Girona era una ciu-tat de 17.000 habitants, re-closa en les seves muralles,les portes de les quals orde-naven la seva vialitat i desen-

volupament. Tot just l’anyanterior s’havia aprovat un

pla d’eixampla que haviad’ajudar a superar la cotilla de la

fortificació i afrontar el desenvo-

lupament urbà del segle XX. Desdel portal d’Àlvarez, que fins al1896 tancava l’actual carrer Nou ialeshores carrer del Progrés, fins ales cases de la Rodona, llunyà bar-ri a mig camí del poble de SantaEugènia, existien uns terrenyserms, considerats terra de ningúperò amb un valor expectant cla-rament favorable. No hem

Girona de 1910


d’oblidar que la franja de ter-renys situats a 400 metres del pe-rímetre de la muralla era conside-rada «zona polèmica», i com a taltenia molt limitats els usos i l’edi-ficabilitat.

Els terrenys on s’emplaçaria laFarinera Teixidor havien estat,fins feia ben poc, sotmesos a ju-risdicció militar. Un plànol de lazona datat el 1881 encara fa pas-sar per aquest punt la línia de de-limitació del Polígono azul de laR.O. de 19 de abril de 1879. L’alli-berament d’aquests terrenys, se-guint la dinàmica estatal de des-mantellament d’estructures de-fensives considerades ja obsole-tes, va ser un procés que es va ini-ciar en els anys de canvi de segle.No és casual que les infraestruc-tures ferroviàries de tren i carri-lets que es bastiren en aquell mo-ment ocupessin bona part delsterrenys alliberats en aquestapart de la ciutat.

L’emplaçament d’aquestes in-fraestructures, d’un valor estratè-gic transcendental, no va passardesapercebuda als contactes delpatrici Alfons Teixidor. Seguintun procés paral·lel, l’exsoci deTeixidor, Josep Ensesa, havia es-collit els terrenys veïns a les viesdel carrilet de Sant Feliu com alloc idoni per situar la farinera il’habitatge, a la vora de la carrete-ra de Barcelona.

El solar de la Farinera Teixidorera un terreny prou allunyat delcentre de la ciutat, creuat per lacarretera que des de la plaça del

Marquès de Camps –que no s’ur-banitzaria fins al 1925– menavacap als pobles de Santa Eugènia iSalt, un cop superat el pas a nivelldel tren. El projecte de Masó es vaaixecar enmig de les hortes i lesprimeres instal·lacions ferrovià-ries, en unes terres que sovints’inundaven per les crescudes delGüell i que a poc a poc van ser

ocupades per les vies i els magat-zems i tallers del ferrocarril MZA,que feia poc havia arribat a lafrontera amb França; i l’estació iles vies del carrilet d’Olot, quejustament el 1911 va arribar a lacapital de la Garrotxa. L’esdeve-nidor de la zona com a nucli es-tratègic no podia ser més prome-tedor.

Teixidor i la farineraAlfons Teixidor era fill d’un mo-liner de Sarrià de Ter. Havia aprèsl’ofici de la mòlta amb moles tra-dicionals mogudes per una forçamotriu. Aquest sistema mil·le-nari es va mantenir fins a mitjansegle XIX, quan la invenció delmolí de cilindres a Budapest el1837 va marcar un canvi queportaria un augment de la pro-ducció i una particular revolucióindustrial del ram.

Nascut a Sant Julià de Ramis el1865, Teixidor va assumir la mo-dernització de la manufacturafamiliar i va anar a Tarragona peraprendre el nou sistema de mòl-ta per cilindres, conegut com aaustrohongarès. Tornant de Tar-ragona va formar amb altres so-cis la companyia Vilaplana, En-sesa i Teixidor, llogant l’antigafarinera Vinyals de Flaçà. El ne-goci va prosperar, però a la fi elssocis van decidir establir-se pelseu compte. El 1891 Alfons Tei-xidor es va instal·lar a la farineraMaria de Campdorà, on va con-tinuar fent farina durant els vintanys següents. Després d’aques-ta etapa, Alfons Teixidor ja haviaesdevingut un pròsper fabricanten clara ascensió social: membrede la Lliga Regionalista, de laJunta del Centre Catalanista, ide la Cambra de Comerç, el seudesembarcament a la capital erael pas següent que es va materia-litzar en l’encàrrec a Rafael Masóde construir un habitatge i fàbri-ca que fossin representatius del

Alfons Teixidor amb el seu fill Salvador. / COL·LEGI D’APARELLADORS,ARQUITECTES TÈCNICS I ENGINYERS D’EDIFICACIÓ DE GIRONA

Projecte de magatzem en el solar de la carretera de Santa Eugènia propietat d’Alfons Teixidor:Façana pral., c. 1923 (detall). / Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya-Demarcació de Girona. Fons Rafael Masó

Les Escoles deSarrià de Ter,el primerencàrrecd’AlfonsTeixidor aRafael Masó, esvan inaugurarel 5 de juny de1910. Arxiu Històricdel Col·legid’Arquitectes deCatalunya-Demarcació deGirona.



A l’esquerra, lapart posterior dela FarineraTeixidor, anyssetanta. Josep M.Oliveras. ArxiuHistòric del Col·legid’Arquitectes deCatalunya-Girona.A la dreta, laFarinera el 1920,després de laprimeraampliació.Carles Batlle.Ajuntament deGirona, Centre deRecerca i Difusió dela Imatge.

rang social que havia adquirit.La Farinera Teixidor es va con-

cebre com una fàbrica modernamodèlica, dissenyada en claumodernista per Masó, i va co-mençar a funcionar el 1912.Eren anys de prosperitat indus-trial que es van beneficiar de laneutralitat espanyola en la Pri-mera Guerra Mundial, fet que vapropiciar l’ampliació de la fàbri-ca pel mateix Masó el 1915 i el1923, i per Josep Esteve Corredorel 1944 i 1950. La presència delsTeixidor com a urbanitzadors dela zona es va completar ambl’encàrrec d’una casa de pisos delloguer al número 19 del mateix

carrer, que avui es coneix com laPunxa, i l’ordenació de tota l’illarestant amb el conjunt de xaletsde la Urbanització Teixidor,construïts a partir de 1928 i en-derrocats el 1973.

Alfons Teixidor va morir el1936 i el va succeir el seu fill Sal-vador, el qual va haver d’afron-tar l’etapa de la Guerra Civil,amb la col·lectivització de l’em-presa, i els durs temps d’autar-quia de la postguerra. Durant lapostguerra, el 1943, SalvadorTeixidor va escometre una novaampliació de la fàbrica. Va ser unsalt endavant que el va portar aconstruir un annex en el pati

posterior que donava a la sèquiaMonar i un edifici torre que, se-gons la memòria del projecteque es guarda a l’Arxiu Munici-pal de Girona, havia de donar alconjunt «el aspecto industrial quecorresponde a esta construcción».Amb aquest argument, semblacom si l’arquitecte, Josep EsteveCorredor, es justifiqués per in-tervenir en un projecte de Masóque, per les necessitats de la fà-brica el 1910, havia conservatun caràcter manufacturer queara es transformava radicalmentamb la nova ampliació. El 1950la fàbrica es va reformar de nou,en part a causa d’un canvi en els

subministraments que fins ales-hores havien arribat per tren ique ara arribaven en camions.Va ser el moment de la construc-ció de les darreres naus de l’alaesquerra de l’edifici, també obrade l’arquitecte Esteve. El 1969 esvan instal·lar les grans sitges dela part posterior, que van tornara canviar la fesomia del conjunt.La fàbrica va subsistir fins l’any1990, en què els canvis globalsen el mercat dels cereals i les ne-cessitats d’inversió per a moder-nització van portar a tancar-la.

La Farinera va començar aquíun trist període d’edifici aban-donat, que en va propiciar l’es-poli i la destrucció i va obrirmolts interrogants sobre el seufutur. Finalment, l’any 1990l’empresari Joan Bosch va adqui-rir l’immoble amb la intenció derestaurar-lo i convertir-lo en re-dacció i seu central del grup edi-torial El Punt. El 1993 l’arquitec-te Arcadi Pla i Masmiquel va re-bre l’encàrrec de rehabilitarl’edifici de Masó i retornar-li l’es-perit que havia inspirat el seupromotor i el seu creador.

(*) Arxivera del Col·legid’Arquitectes de Catalunya

Demarcació de Gironacocomissària de l’exposiciódel centenari de la Farinera

Teixidor

Rafael Masó, «Plano deEmplazamiento», FarineraTeixidor, 1910. ARXIU HISTÒRIC.DEL COL·LEGI D’ARQUITECTESDE CATALUNYA-GIRONA. FONSRAFAEL MASÓ.


ARCADI PLA I MASMIQUEL

Memòria íntimade Rafel Masó

vant de la façana, no podia deixarde passar la mà sobre la ceràmica.Recordo, com si fos ara, la vibra-ció i el soroll de la meva mà acari-ciant aquella ondulada i sensualsuperfície.

Tornant a aquelles imatges,vull esmentar la casa Corominas,la Casa Gispert-Sauch, la casa Co-lomer i, òbviament, la FarineraTeixidor, amb els seus volumsplens de fantasia, així com lapunxa de la casa Teixidor. Tambérememoro altres records d’infan-tesa: la casa Batlle, Can Cendra,d’Anglès, i les arquitectures d’ori-gen masonià de les cases de la cos-ta en els estius de la meva adoles-cència. La memòria d’aquestes

L’arquitecte que va restaurar la Farinera Teixidor per transformar-la en la seu delGrup El Punt, evoca la figura de Rafael Masó i la seva relació amb l’arquitecte i laseva obra des de la infantesa fins que, el 1991, va rebre l’encàrrec

ots tenim una memòria delmoment en què començà-

rem a descobrir el món i l’entornon ens va tocar néixer. Vull reme-morar en aquest escrit els meusrecords en relació a Masó i la sevaarquitectura que, des de la igno-rància arquitectònica de la mevainfantesa, no quedaren exemptsd’emocions. En els primers anysde la meva vida, nascut a la rondadel Pare Claret de Girona, els es-pais urbans més propers eren elmateix carrer, la plaça Marquèsde Camps, la carretera de SantaEugènia i la de Barcelona, la plaçade l’Estació i la Gran Via. Enaquest entorn hi havia una sèried’edificis que en el meu re-cord constituïen el mónimmediat, amb els espaisurbans, les façanes, lescomposicions, els mate-rials i els colors que vanconformar la meva me-mòria visual d’aquellsanys.

Entre totes elles, vulldestacar la casa Omedes, ala vora de casa; jo tenia lasensació i la convicció, demolt petit, que aquella ca-sa representava una ma-nera diferent de fer arqui-tectura. En caminar da-

Timatges conforma les meves ar-rels i, probablement, part de lameva vocació neix de reconèixeren elles la capacitat de l’arquitec-tura de contribuir al benestar dela gent i al progrés de la societat.

Però el que em va apropar més aRafael Masó és l’experiència del’encàrrec de restaurar i ampliar laFarinera Teixidor, una històriaapassionant que comença l’any1991 i culmina amb la inaugura-ció de la nova seu del diari El Puntel mes de maig de l’any 2000.Obra delicada i difícil, en què vaigplantejar l’aplicació d’experièn-cies adquirides en altres restaura-cions i que, per a mi, representauna etapa altament enriquidora.

L’obra de la Farinera Teixi-dor es basa en aquests tretsfonamentals.–Remarcar que si, en arqui-tectura, la consciència dellloc és la base sobre la qualcal estructurar els planteja-ments més adequats, en elcas de la intervenció sobreels edificis històrics, l’es-mentada condició neix dela presència del propi edifi-ci i de la seva història, quecal preservar, no solamenten les formes mes destaca-bles, sinó prolongant elscriteris estratègics del pro-

Restituir unedificiEl projecte i l’obra va ésserun procés llarg i meticu-lós, però al mig de totesles dificultats i esforços,sempre vaig tenir la con-vicció que fèiem una feinatranscendent i apassio-nant, no només per la im-portància col·lectiva de laempresa que el propicia-va, El Punt, sinó també enel sentit més estricte derestitució a la ciutat d’unedifici i una història que esmereixia no perdre.

La Casa Teixidor (la Punxa), a l’esquerra, i les cases de la Urbanització Teixidor, a primerterme. /ARXIU HISTÒRIC DEL COL·LEGI D’ARQUITECTES - DEMARCACIÓ DE GIRONA



jecte original.–Entendre el conjunt com una

sèrie d’edificis de diverses èpo-ques imbricats amb la ciutat. Peraixò es va plantejar l’accés i el cre-uament lliure de la gent, passantaixí a ésser un edifici públic, en elsentit que els vianants poden ac-cedir-hi travessant per sota el pontd’accés. Per reforçar això, calguémodificar urbanísticament el car-rer posterior, previst en forma decul-de-sac, perquè passés a ésser

un carrer de vianants.–Proposar una volumetria que

integrés el vell i el nou en un nouconjunt que, tot articulant-se enel pati central, ajudés també aemmascarar, dintre del possible,l’entorn més immediat. El paticentral, que constitueix realmentel nou accés a l’edifici, contrapo-sa el vell i el nou amb llenguatgesde compromís i complicitat sen-se necessitat de massa mimetis-me formal, amb la voluntat d’ob-

tenir un nou conjunt unitari demajor dimensió que integra to-tes les parts i les diferents èpo-ques de construcció. Els mate-rials i els colors cerquen l’harmo-nia de l’ordre nou que planteja elprojecte.

–Formular una organitzacióinterna coherent amb els noususos, concentrant la part admi-nistrativa ala part moderna i la re-presentativa a l’edifici històric.

Del resultat final vull destacar

especialment dues coses: d’unabanda, que molta gent que passaper davant i admira l’obra pensaque només hem restaurat l’edificivell, i que no hem fet res més queaixò; de l’altra, per a mi molt gra-tificant, és que tothom ha fet seul’edifici, tant els usuaris com elsciutadans en general, acomplint-se aquell objectiu tan importanten la idea d’arquitectura com a bésocial, en definitiva com un fet decultura col·lectiva.

A dalt, l’espiga que corona l’edifici un cop acabada de restaurar. A ladreta, un esbós del pati central. A baix, l’estat de l’espiga abans de les

obres, i un dibuix d’Arcadi Pla de la façana./ ESTUDI ARCADI PLA


ARCADI PLA I MASMIQUEL

exposició dedicada als 100anys de l’edifici vol expli-

car el seu origen, història, i evo-lució al llarg del segle; però tam-bé hem preparat un comple-ment destinat a fixar la figura deMasó en el context canviant delmoment arquitectònic en què esva concebre. Tot comença ambl’ambició i la voluntat de progrésd’Alfons Teixidor, que cerca en-tre dues grans figures del mo-ment, Masó i Jujol, la manera defer visible el seu somni en formad’un edifici agosarat que fos laimatge de la seva indústria. Ra-fael Masó s’insereix, en aquellmoment, en els dubtes i canvisradicals que s’estan produint enla cultura arquitectònica mun-dial. Paral·lelament a la descrip-ció de les circumstàncies de l’edi-fici, que són la base de l’exposi-ció, hem volgut remarcar lesconnexions variades, tangen-cials, contraposades i radicalsque pateixen els arquitectes de laseva generació, amb la voluntatd’inserir Masó en aquell convulscontext internacional i de re-ivindicar la seva vàlua i el seu co-neixement del que estava pas-sant en relació amb el poderóstrencament que es produeix enel traspàs entre el modernisme ila radicalitat del racionalisme.

Podrem veure les connexionsformals i intel·lectuals entre ell iun grup nombrós d’arquitectesd’edats diverses, que es replante-gen el seu llenguatge en la recer-ca de sintonia amb les transfor-macions sociopolítiques i cultu-rals de la societat. L’arquitecturaés un reflex de la societat que la fa

L’

Masó en elcontextarquitectònicinternacional

possible; des d’aquest punt devista, Masó, format en la maneraclàssica, adscrit fervorosamental modernisme en un moment jade transició, viu en primera per-sona aquell moment, i l’edificide la Farinera Teixidor represen-ta la culminació de les seves aspi-racions formals dintre el contextmodernista. Però també li ser-veix per posar en dubte moltesde les seves il·lusions i, coneixe-dor de l’obra de molts arquitec-tes en evolució, intenta repensarel seu món en la recerca de nouscamins.

En el context de la Gironad’inicis del segle XX, petita en ladimensió, austera en la seva vidade cada dia però amb voluntat deprogrés, la figura de Masó repre-senta un gran puntal de recolza-ment intel·lectual en relacióamb els esdeveniments artístics iculturals del món. Masó i el seuentorn obren la porta de la ciu-tat, tant en les influències exter-nes com en la capacitat de sugge-rir coses des de dintre.

Però els arquitectes són tambéels seus encàrrecs, no només allòque voldrien realitzar. En aquestaspecte, la figura de Teixidor,que més tard li encarregarà altresprojectes, és molt important.Malgrat això, la gran capacitat deMasó queda una mica frenadaper les característiques dels seusencàrrecs. No serà fins als anysvint que Josep Ensesa li donarà laoportunitat de proposar un cor-pus unitari d’interacció entre ar-quitectura i natura, en forma dela nova urbanització de s’Agaró,on podrà, ja llavors en el contextnoucentista, fer una aproxima-

ció moderna a les arrels popularsdels país; malgrat aquesta ads-cripció localista, Masó connectaamb l’arquitectura d’ordre i clas-sicisme despullat que han desen-volupat altres insignes arquitec-tes, com ara Loos, Tessenow, Pleç-nik, Taut, Saarinen, Hoffmann,Perret i altres, tots ells entre els 30i 40 anys d’edat el 1910. Aquestarelació amb l’avantguarda més

influent del món arquitectònic,deixant de banda la nova genera-ció que liderarà els canvis radicalsque es concretaran en el movi-ment modern o racionalisme,ens demostra que Rafael Masó ul-trapassa l’àmbit local, deixant deser un tardomodernista/noucen-tista per passar a ser un arquitecteintegrat en l’avantguarda arqui-tectònica.

De dalt a baix: l’església de l’Esperit Sant de Viena (1910-13), de JožePlecnik; l’Institut Dalcroze de Hellerau (1911), de HeinrichTessenow, i el pavelló Ernst Ludwig de la Colònia d’Artistes deDarmstadt (1901), de Joseph M. Olbrich. Masó va visitar Hellerau iDarmstadt a principi de 1912.



PAU LANAO

Aixecada com un munt de farina per un industrial espavilatque tenia les arrels a Sarrià de Ter, la Farinera Teixidor, queva néixer tocada pel groc or del blat, avui és una fàbrica denotícies on es barallen les tecnologies digitals amb el paper

l 4 de juny del 1910, Sarrià deTer, municipi que patia i

gaudia de la seva proximitat a Gi-rona, va viure una festa que lapremsa va definir com de cultu-ra, però en realitat era una exal-tació de la figura d’Alfons Teixi-dor i Saguer, industrial amb do-micili a Campdorà (Gironès)que, «sense subvencions i utilit-zant els recursos propis», haviaaixecat un nou edifici escolarque, projectat per Rafael Masó,demostrava que aquest homeque era fill de moliner, enteniaen farines i s’havia fet a si mateix,volia assolir nous reptes, entrealtres, traslladar a la capital, a laperifèrica carretera que anava aSanta Eugènia, un negoci quejuntament amb Ensesa i Vilapla-na havia iniciat a la farinera d’enVinyals –funcionava amb la for-ça generada per un saltant d’ai-gua–, coneguda com fàbrica Ma-ria, tocant a Celrà. L’avinençaentre els socis es va mantenir finsque una crisi de creixement vafer que, per traslladar-se a Giro-na, on va obrir una farinera co-neguda com Montserrat, Ensesa

E

Espiga depaper i or

setes, a la feina dels artesans i elstrasllats. Un capital considera-ble, al qual es van afegir107.625,39 pessetes en maqui-nària.

En una entrevista feta l’any1999, Alfons Teixidor i Forgas,nét del fundador de la nissaga,explicava que el seu avi va ser undels primers que van entendreque si volia competir en una in-dústria tan especialitzada comera la de la farina no tenia altrasortida que apostar per la inno-vació i, ja que en tot l’Estat no va

busqués nous socis i Teixidor esconvertís en administrador únicd’una fàbrica que, segons elscontractes, va arrendar l’any1891 i va treballar-hi fins al 3d’abril del 1912, quan el tenidorde Celrà, Jeroni Bosc, va tancar elllibre de comptes de la fàbricaMaria de Campdorà.

Pel mig, Alfons Teixidor es vacasar amb Maria Martos Martí,una dona valenta i estalviadora,filla d’un andalús de Jaén radicata Tarragona, que no es va espan-tar quan va haver de viure algunsanys apartada de la societat –sialgú coneix l’espai on està situa-da la fàbrica Maria entendrà elperquè de l’afirmació– i va ser elferm suport d’un home que finsque no va veure que era econò-micament viable no va decidirconstruir una nova fàbrica a laciutat. Els llibres de Jeroni Boschrecullen que la casa fàbrica de Gi-rona va costar 143.020,20 pesse-tes, de les quals 30.505,50 es vandestinar a la compra i el condi-cionament del solar; 82.080,70,a les obres de construcció;16.832,05, a la nòmina de pale-tes i manobres, i 13.591,95 pes-

En una entrevista publica-da l’any 2000, Joan Boschi Roure, president d’Her-mes Comunicacions, ex-plicava que volia quel’empresa de comunicaciófes la seva expansió des deGirona. Assegurava: «Ésper això que quan vampreveure que el procés decreixement ens portaria acanviar de local, vamcreure que, tot i que po-díem construir una seunova, el millor seria buscarun edifici emblemàtic queestigués íntimament lligatamb la ciutat [Girona].Vam estudiar diferents so-lucions, però finalment iper determinades cir-cumstàncies ens vam de-cantar per la Farinera Tei-xidor». Després d’un llargprocés de reconstrucció iamb la gran complexitatde l’obra, avui, tot i queacull les necessitats d’unaempresa moderna, a la Fa-rinera es respira l’esperitde Rafael Masó.

Un edificiemblemàtica Girona



fàbrica de Farines, desitja bastir-hiun edifici magatzem de tres nausquina disposició i format son posatsde manifest en els planols de laplanta de planta i alsat que conjun-tament se faciliten. La part poste-rior al magatzem ó sia l’espai res-tant entre la paret de testa i la ace-quia serà aprofitada per a instal·la-cions relacionades amb el servei detràfec, tal com garatge per a ca-mions, dipòsit de carros, cuadra,etc., etc.». Una obra important ialhora la demostració que aquellburgès definit per Rafael Masó

com «un fabricant ric de Sarriàque li agraden molt les coses bo-nes i de gust» no tan sols sabia ferdiners, sinó que també tenia unpaper fonamental en la Gironad’abans de la Guerra Civil, ja fossubvencionant colònies escolarso acollint figures de la música ca-talana com la pianista PaquitaMadriguera, que el 4 de febrer del1919 va fer un concert al menja-dor principal de la Farinera o, envista de l’escassetat de blat, reac-cionava viatjant a Madrid peracompanyar el seu amic i col·le-

tatus de neutralitat va convertirl’Estat espanyol en proveïdor dematèries primeres, les farineresho van aprofitar per vendre a l’al-tra banda de la frontera i elsguanys es van traduir en amplia-ció de la fàbrica, primer cons-truint uns nous magatzems elsanys 1915 i el 1916 i després, el1923 i segons instància presenta-da el vuit de març a l’Ajunta-ment: «Alfons Teixidor Saguer..exposa que en el solar de sa propie-tat emplassat en la carretera de san-ta Eugènia i colindant amb la seva

trobar maquinària de molineriaavançada, la va anar a comprar ala casa Robinson de Rochdaile(Anglaterra), d’on va importarun mecanisme que funcionavaamb cilindres estriats –no xafa-ven el blat, sinó que l’obrien–que va ser una innovació i, «comtotes les innovacions, si funcio-nen, li van donar uns rèdits im-portants».

Teixidor es va arriscar i va gua-nyar. Els anys de la Primera Guer-ra Mundial van portar prosperi-tat i oportunitats de treball. L’es-

La redacció d’El Punt aGirona i Presència ocupa una

de les naus de la Farinera. /JORDI SOLER


ga en la competència Ensesa iGruart i visitar el ministred’Abastaments perquè ordenésfer arribar a Catalunya el gra queestava immobilitzat per les auto-ritats. Nomenat president de lasecció d’indústria de la Cambrade Comerç, Alfons Teixidor, jun-tament amb Josep Pérez Xifra,Miquel de Palol o Emili Comadi-ra, era designat com un dels ma-jors contribuents de Girona (26de febrer de 1930) i també estavasubscrit a La Caridad, l’organit-zació benèfica que volia apaiva-gar la pobresa a la ciutat. Quan,al principi del 1936, Alfons Tei-xidor i Saguer va morir i es va fercàrrec de la companyia l’hereu,Salvador Teixidor i Martos, a quiajudava el seu germà Fe-lip, la República estava apunt de deixar enrere elBienni Negre, el FrontPopular tocava el poderi la dreta i l’esquerra ca-talanes es preparavenper a la batalla final quedesembocaria en laGuerra Civil.

Fàbricacol·lectivitzadaL’estiu de l’anarquia del1936 va rebatejar SantaEugènia de Ter com Plade Ter i la «Farinera d’Al-fons Teixidor Saguer»com «Farinera TeixidorEmpresa Col·lectivitza-da», la qual cosa no tansols va comportar uncanvi en la propietat dela companyia, sinó també queels antics propietaris, els ger-mans Salvador i Felip Teixidor iMartos, presentessin recurs d’al-çada contra el procés de col·lecti-vització. La resposta del Departa-ment d’Economia de la Genera-litat, que va arribar el 31 de de-sembre del 1937, entre altrespuntualitzacions recollia: «Re-sultant que per resoluciód’aquest Departament d’Econo-mia del 20 d’agost darrer es vadonar com a bona la col·lectivit-zació ja efectuada, de la FarineraTeixidor de Girona (carretera deSanta Eugènia 42), els germans

Salvador i Felip Teixidor i Mar-tos, d’acord amb els preceptes del’article 39 del decret de 24 d’oc-tubre del 1936 i es determina quedits expatrons devien entrar aformar part de la nòmina del per-sonal de l’empresa d’acord ambl’article 7è del mateix text legal.Resultant que els germans Teixi-dor en l’escrit de referència fanobservar que no abandonarenl’empresa i que si posteriormentes traslladaren a Barcelona foudegut a què el Comitè de ControlObrer els allunyà amb vacances ibaix condició que això serví méstard per donar a la col·lectivitza-ció de la Farinera, encara no efec-tuada aleshores, un caire de lega-litat i com a conseqüència con-

fien que aquesta col·lectivitzacióserà anul·lada; Atès l’article 39del Decret de Col·lectivitzacionsde data del 24 d’octubre del 1936[...] decideixo: desestimar el re-curs presentat pels germans Sal-vador i Felip Teixidor Martos enel seu escrit del dia 28 d’agostdarrer que sigui anul·lada la col-lectivització de la Farinera Teixi-dor de Girona».

Obligats a integrar-se en uncomitè format per tres represen-tants dels treballadors de pro-ducció i dos d’administració,que en un primer moment, i se-gons l’ordre 1617 del Departa-

ment d’Economia de la Genera-litat, va ser presidit per JoaquimMassa Servitjà, nomenat el 24 dejuny del 1937 i destituït el 9 dedesembre del mateix any, quanprovisionalment va ser nomenatdirector Nicolau Bonet i Casade-mont, domiciliat a la plaça DídacTarradell de Girona (avui Mar-quès de Camps). El 27 de julioldel 1938, una notificació del Ne-gociat de Legalitzacions perta-nyent al Departament d’Econo-mia de la Generalitat signada perMartí Esparbé i González com acap de negociat, ratificava Boneten el càrrec, mentre que JaumeBalmanya Campistol i Josep Fo-rasté i Soler, que van substituirJosep Cairol, Pere Ferrer i Joan

Bardera, tenien firmaper fer cobraments.

Pujada idecadènciaAlfons Teixidor i For-gas recordava que des-prés de la guerra el seupare va recuperar lapropietat: «Tot i que elmeu avi havia deixat laFarinera amb un capi-tal, amb blat i la ma-quinària funcionant,quan vam tornar va re-sultar que no hi haviares, la fàbrica havia es-tat bombardejada i en-cara que aquí s’haviafet farina fins al darrermoment, hi haguerenalguns clients que vanaprofitar el canvi de rè-

gim per no pagar, altres ho vanfer amb moneda de la Repúblicaque Franco havia abolit i va seraixí com ens vam trobar sensegènere i sense capital. Tornar acomençar va ser complicat, no hihagué gra fins que gràcies a l’es-traperlo vam poder operar unamica. Si no, no hauríem pogutarrencar». Després d’uns princi-pis incerts que van donar pas alscomplicats temps de l’autarquia,quan el Servicio Nacional del Tri-go marcava les prioritats i els em-presaris fariners es trobaven ambla intervenció d’un Estat que notan sols tergiversava el mercat,

Potser l’element més emble-màtic de la façana dissenya-da per Rafael Masó és el pi-nacle que, aguantat sobreespigues de ceràmica, inten-tava compendiar en unaimatge la força d’una famí-lia. La recuperació del que esva conèixer com l’Espiga vaser una de les feines compli-cades amb què es va haverd’enfrontar el mestred’obres Josep Johé, que ambuna filosofia clara, «una res-tauració ben feta és unacombinació de pràctica, ha-bilitat i temps», va refer elsímbol de la Farinera Teixi-dor.

Larecuperacióde l’espiga

Els treballadors de la Farinera Teixidor l’any 1910. / ARXIU FAMÍLIA TEIXIDOR



Va passar defabricar farinaa ser factoriade notícies

Les espiguesd’or de RafaelMasó decorenla façana

nits sense dormir, finalment Tei-xidor no va tenir altra sortidaque plegar. La fàbrica va tancar elmes d’abril del 1990, Teixidor vafer un expedient de regulació i vabuscar una sortida per a l’edificimodernista: «Primer el vaig ofe-rir a Caixa Catalunya, però emvan dir que ja tenien la Pedrera,després, a l’Ajuntament, peròem van dir que no es volien mou-re de la plaça del Vi». Finalment,el 10 de desembre del 1988 es vavendre una de les naus a Saurina,el 16 de març del 1989, una altraa Campllong SA i el gener del1990, Viaforma SA, una empresaadministrada per Joan Bosch iRoura va comprar la casa pairaldels Teixidor i les naus de Camp-llong SA i va unificar la finca.

La reconstruccióLa compra de la Farinera per Joani Jordi Bosch i Roura va ser un pasdefinitiu en la lluita per la recu-peració d’un edifici reivindicatper una part important de la so-cietat civil gironina. «Jo no haviapensat mai que acabaria com aseu d’un diari», manifestava Al-fons Teixidor, després de veurecom, seguint un pla molt pensat,els nous propietaris havien con-vertit l’antiga fàbrica de farina enla seu central d’Hermes Comuni-cacions, entre altres publica-cions editora d’El Punt i Presèn-cia. Al principi del 1990 es vacomprar la finca, el 1991 es vaparlar amb l’alcalde Joaquim Na-dal i, després d’obrir un concursen el qual van participar tres es-tudis d’arquitectura, un d’inte-grat per Tarrús, Bosch, Vives iComadira, l’altre per Falcó Deu-lofeu i Falcó i el tercer l’equip,d’Arcadi Pla, finalment va seraquest últim el que es va encarre-gar de la reconstrucció d’un edi-fici que va renéixer després que el14 de febrer del 1995 l’Ajunta-ment de Girona va donar llumverd al pla especial de l’illa de laFarinera Teixidor i el 20 d’agostdel 1996, amb un seguit d’ender-rocs selectius van començar lesobres. Adequant els espais al di-namisme d’una empresa dedica-da al periodisme, l’arquitecte Ar-

sinó que fins que no hi hagué lli-bertat de comerç, a la meitat delscinquanta, no podia cobrir lesnecessitats i molts forners no te-nien altra sortida que comprargènere de sotamà. Els responsa-bles de la farinera de Santa Eugè-nia, entre altres, un treballadoren Pere Prat, es van deixar les ba-nyes per tirar endavant una em-presa que després de fer un pla demodernització que va implicar laliquidació del ramal de tren i l’ar-ribada de la mercaderia en ca-mions, va remuntar fins a tenirtrenta-cinc treballadors. A l’any1969, quan amb la instal·lació desis sitges arribades d’Anglaterras’havia fet un pas de gegant perafrontar els canvis d’un mercatcada cop més líquid i fluctuant,un desgraciat accident va dictarsentència. El 30 de setembre unade les sitges –de deu metres dediàmetre, vint-i-tres d’alt i d’unacapacitat de 800 tones de blat– esva esquarterar de dalt a baix i vamorir Jesús Portal, encarregat demagatzem i pare de tres fills. Vaesdevenir un acte més de la tragè-dia en què es veien immersos elsamos d’una companyia que, tot iser treballadors i perseverants,veien com la globalització delmercat i la concentració empre-sarial no tan sols havien con-demnat a mort les farineres mit-janes i petites –primer van tancarla de Campdorà, la de la Bisbald’Empordà, la de Torroella deMontgrí o l’Ensesa de Girona–,sinó que, tot i vendre’s parts im-portants del patrimoni –els xa-lets i la Casa de la Punxa– no po-dien aturar una sagnia definidamolt clarament per Alfons Teixi-dor: «A mi em feia mal el corveient com no es podia fer res persalvar la fàbrica, però com que hiestàvem embarcats i havia rebutl’herència del meu pare, vaig ti-rar endavant sabent que no hihavia manera de sortir-se’n».Buscant una solució desespera-da, el 7 d’octubre del 1970 i ambun capital inicial d’un milió depessetes, els propietaris van crearl’Harinera Teixidor SociedadAnónima, però tot i els molts es-forços per ampliar mercat i les

cadi Pla va intentar buscar unequilibri entre la passió cons-tructiva de Masó i la funcionali-tat d’un edifici destinat a acollirno tan sols les persones, sinótambé tot un procés de produc-ció en el qual tenen un paper fo-namental les noves tecnologies.Després de quatre anys d’obres,el divendres 26 de maig del 2000,l’aleshores president de la Gene-ralitat, Jordi Pujol, acompanyatpel que era alcalde de Girona,Joaquim Nadal, i els consellersde Política Territorial, Pere Ma-cias; de Benestar Social, Irene Ri-gau, i de Cultura, Jordi Vilajoa-na, i més de mil convidats, vaninaugurar la seu central d’ungrup de comunicació que treba-lla per consolidar-se com el mésimportant dels escrits en llenguacatalana. Les espigues d’or dibui-xades per Rafael Masó a la façanai als forjats exteriors han deixatpas a la fàbrica de notícies queavui habita al seu interior.

Avui la FarineraTeixidor és laseu central delGrup El Punt


1317

93-1

0133

30A

Presencia

Documents

Transcript of Presencia