USS

– P

rim

er d

e M

edic

ina

- G

RU

P V

– L

6

La p

ort

a gi

ratò

ria

PR

IVA

TIT

ZA

CIÓ

DE

LA

SA

NIT

AT

Andrea Catalán Redón Jordi Gaja Jarque

Antonio Garre Andrés Jorge Martín Centeles

Marta Picó Olmos

2

ÍNDEX

1. Introducció ......................................................................................... 3

2. Història de la col·lectivització .......................................................... 3

3. Principals models col·lectivizats...................................................... 6

3.1 Model Zemstvo ...................................................................... 6

3.2 Model de Bismark .................................................................. 7

3.3 Model Beveridge .................................................................... 8

4. Els moviments a favor de la privatització de la sanitat en països

amb assistència col · lectivitzada ...................................................... 11

5. En què consisteix el procés ........................................................... 12

6. Arguments pro privatització i arguments contra la privatització 13

7. Valoració entre els avantatges i els inconvenients ...................... 14

8. Exemples .......................................................................................... 15

8.1 Hospital Nisa “Valencia al mar” ........................................ 15

8.2 Hospital de Manises ........................................................... 17

9. Conclusió. ........................................................................................ 18

10. Valoració personal ......................................................................... 19

11. Bibliografia ..................................................................................... 19

3

1. Introducció

En aquest treball sobre la privatització de l’assistència sanitària es veurà la

sanitat des d’un punt de vista empresarial i parlarem, entre altres, sobre el

significat, l’origen i els models del que anomenem “col·lectivització de

l’assistència sanitària” i la compararem amb l’assistència privada veient

exemples i diferents opinions i arguments.

2. Història de la col·lectivització

Abans d'analitzar la història de la col · lectivització de l'assistència

sanitària seria necessari aclarir que entenem per ésta.Podemos parlar d'una

assistència sanitària col · lectiva com aquella assistència mèdica que abasta a

les persones d'una manera universal, independentment del seu nivell

d'ingressos, la seva procedència o la seva posició social, és a dir una sanitat

equitativa i col · lectiva, que es nodreix amb l'aportació econòmica de tota la

població.

Així apareix reflectit en la declaració dels drets humans, del qual

Espanya és signant:

Article 9

Els estats part en el present Pacte reconeixen el dret de tota persona a la

seguretat social i l'assegurança social.

La idea de la col · lectivització de l'assistència sanitària segons el que

s'ha exposat hauria de ser bàsica i estar blindada i assegurada davant de

qualsevol element que la fes perillar, i que només pogués modificar-se per fer-

la progressar i perfeccionarse.Pero Realment és així? Atenent a la seva història

ens adonarem dels vaivens que pateix la col · lectivització de l'assistència

sanitària.

Al marge de seguir una linia cronologica, proposem que s'enfoqui des

d'un punt de vista una mica diferent, que ens permeti observar el fenomen i

4

l'evolució de la assistència sanitaria.Asi situant-nos com espectadors podem

advertir que trobem dos grups socials que exerceixen rols oposats respecte a la

col · lectivització: Els defensors de la col · lectivització i els defensors de

l'assistència sanitària privada.

Així aquest pols per la cobertura sanitària va començar sent favorable a

la col · lectivització, a l'horitzó, una sanitat publica i universal.Parece lògic que

l'aposta col · lectivitzadora guanyés terreny d'una manera ràpid i sòlid, ja que el

món de l'assistència sanitària es presentava com un llenç en blanc en el qual

fins i tot quedaven moltes coses per aconseguir.

D'aquesta manera trobem el primer esbós del que seria en un futur un

sistema sanitari publico en l'any 1948, amb el National Health Service britànic

que assegurava aquest dret a la sanitat universal, sense excepcions.

A Espanya, en aquella època tot anquilosats al règim franquista, les

innovacions pro-col · lectivització van trigar a arribar més que a la resta de

Europa.Es necessari comentar que si ho van fer no va ser ni molt menys per la

intenció de la introducció d'un progrés en la línia col · lectivitzadora del general

Franco, sinó més aviat per les influències "reformistes" dels sectors tecnòcrates

del gobierno.Asi, es pretenia rentar la cara al règim i donar una impressió d'un

país més democràtic a la moderna Europa, així com, pal · liar el creixent

descontentament d'una gran part de la societat espanyola que demandava

reformes democraticas.En aquesta línia trobem en 1967 la "Llei de Seguretat

Social" que va ampliar els mecanismes de cobertura social a càrrec de l'estat,

però aquesta timida reforma (tot i significar un avanç important) evidenciava el

retard respecte a la resta d'Europa i mostrava un sistema fiscal que permetia el

frau i la manca d'equitat social en el repartiment de càrregues tributarias.Pero

no seria fins l'any 1978 amb La Constitució fins que aquesta demanda social es

veuria complaguda, la Seguretat Social cobria de assistència sanitària a

gairebé la totalitat de la población.

La col · lectivització començava a consolidar-se, així va ser com el 1986

s'aprova una reforma a la "Llei general de sanitat" sento els fonaments per al

Sistema Nacional de Salut el qual es finança per impostos generals i dóna

cobertura a tots els ciudadanos.La col · lectivització estava en el que podriem

considerar la "belle epoque", i va anar desenvolupant, fins a esdevenir un dels

sistemes sanitaris públics més envejats del món.

5

D'aquesta manera el pols dels sistemes sanitaris es decantava cap la col

· lectivització, el llunyà horitzó d'una sanitat universal i publica, era una

realitat.Però, els sectors que apostaven per la privatització, que miraven el

projecte col · lectivitzador amb resignació, van començar a actuar.

S'ha produït una estratègia de degradació i menyspreu de la sanitat

pública, amb els més diversos arguments, l'objectiu: Enverinar al sistema

sanitari colectivo.Así dissenyada l'estratègia privatitzadora, calia articular el

projecte i trobar personal per a aquesta maquinària privatizadora.Asi, a

Espanya, aquest personal es trobava en els sectors més conservadors i

l'estructura de "la màquina privatitzadora" es va trobar en empreses privades

de diversa índole: Constructores, asseguradores, grups de gestió sanitària,

immobiliàries ...

Ens trobem a finals del segle XX, amb aquests dos grups enfrontats,

clarament definits, però cap a on anirà el pols en aquest moment?

Com comentàvem el sector privatitzador va moure fitxa, alertat pel gran

avanç de la sanitat colectiva.Aparece llavors en 1991 l'Informe Abril, que

bàsicament consisteix en el primer projecte per a la mercantilització de la

sanitat. Però l'ofensiva privatitzadora, no s'havia d'aturar aquí, i va trobar en el

sector conservador 01:00 líder que donaria suport al projecte privatitzador, Jose

Maria Aznar.Vemos, com el 1997, sota la legislatura del PP d'Aznar (Amb el

suport de PSOE i PNB) s'aprova la "Llei 15/97", que permetia la gestió privada

dels centres sanitaris públicos.La primera vegada que aquest sistema va ser

posat en practica va ser al País Valencià en 1999 amb l'hospital d'Alzira que

constituir el paradigma de la sanitat privada espanyola.

Arribaríem a 2005 i ens trobem a Espanya el començament d’una de les

ofensives privatitzadores contra la sanitat publica més grans dels últims temps,

l’encapçalada per Esperanza Aguirre, que encara té efectes hui en dia, amb

hospitals que han sigut una referència d’aquest moviment de resistència front a

la privatització, com és el cas de l’hospital “La Princesa”.Després retornarem

amb la sanitat madrilenya ja que s’ha provocat un important moviment pro-

colectivitzador.

Trobem que no només Madrid presenta aquesta onada privatizadora,

sinó que altres comunitats com Catalunya i el País Vasc presenten també una

privatització, tot i que amb un model diferent. Seria el corresponent model mixt.

6

Ja al 2012 veiem un evident conflicte entre dos forces que s’han estat

oposant durant tot el desenvolupament que hem seguit.

Així trobem com abans comentàvem, la gran privatització a Madrid i

també en el conjunt de l’estat, com veiem al Real Decreto Ley (RDL 16/2012,

20 de abril),que transforma la sanitat,en una sanitat segregada i discriminatòria

segons el nivell econòmic i la posició social, a més de la introducció del

copagament del medicaments.

Però per altra banda, front a aquest moviments privatitzadors, naixen

uns “contramoviments” per preservar aquesta sanitat col·lectiva que tant ha

costat d’aconseguir (com hem vist). Podem destacar els moviments de

desobediència civil coneguts com “no vull pagar” pel que fa al tema del

copagament o “la marea blanca” que correspon a la privatització de la sanitat a

Madrid.

En aquesta lluita de forces per la privatització, que ens oferirà el futur?

La història ens ho dirà.

3. Principals models col·lectivizats.

Dins dels models col·lectivizats podem fer una gran diferenciació: els

totalment públics o col·lectivizats i els que combinen l’assistència pública amb

la privada (mixtes).

En els totalment públics trobem principalment els models que

corresponen a regímens comunistes. El principal es el soviètic:

3.1. Model Zemstvo:

3.1.1. Finançament: Totalment de l’Estat.

3.1.2. Organització: en forma piramidal amb el Ministeri de Sanitat en la

cúspide successives divisions territorials. Hi havia hospitals

generals i especialitzats. Control longitudinal de l’Estat. Es varen

7

crear tres serveis: materno-infantil, medicina curativa per a adults i

servei de salut pública i medicina preventiva; i quatre especialitats:

terapeuta, pediatra, higienista i odontòleg.

3.1.3. Accés: L’accés era gratuït, equitatiu i universal. Els pacients

podien escollir el seu metge entre els assignats a la seua zona.

3.1.4. Altres: la fama i la satisfacció eren molt bones. Se li donava molta

importància a l’atenció primària. Al llarg dels anys la quantitat de

metges en relació a la població va augmentar molt notòriament.

D’aquest tipus de models, actualment sobreviu el Model Públic Unificat,

que està present a Cuba i Corea del Nord. Aquests sistemes es basen

igualment en un control integral per part de l’Estat, que procura proporcionar

l’assistència mèdica en condicions de gratuïtat, equitat i universalitat i aposten

per la prevenció i l’educació sanitària per a reduïr costos. Aquest model exclou

llibertats de l’individu i la seua representació efectiva al sistema.

D’altra banda tenim els sistemes mixtes, en els que podem incloure tots els

models sanitaris occidentals (exceptuant el de EEUU) i el de la majoria de

països de Latinoamèrica. Pràcticament tots ells són variacions dels dos

principals: (1) el de Bismark -o alemà- i (2) el de Beveridge –o anglés-.

3.2. Model de Bismark, també anomenat de Seguretat Social. Els països

exemplars d’aquest model són França i Alemanya; també és el que

presenten la major part de països occidentals (Àustria, Holanda,

Luxemburg, països d’Europa de l’Est, etc).

3.2.1. Finançament: a través de las quotes que paguen els usuaris a

las Caixes de Seguretat Social (entitats públiques asseguradores).

El pagament d’aquest segur és generalment obligatori, el paguen

els treballadors i empresaris. També existeixen fons de

beneficiència per als no assegurats. Al 2003 en Alemània els

assegurats públicament constituïen un 87% de la població (77% de

8

forma obligada i 10% de forma voluntària); altre 10% de la població

té una assegurança privada; un 2% està cobert per altres fons

guvernamentals; i un 0’2% no estava cobert per cap tipus

d’assistència. Els metges cobren por acte metge.

3.2.2. Organització: les Caixes de Seguretat Social són úniques per

territori, estableixen contractes amb els proveedors sanitaris:

metges, hospitals, farmàcies,etc, que poden tindre caràcter públic o

privat. Es controla per organismes independents dels proveedors

que poden participar al sistema. La fragmentació i independència

dels nivells assistencials entre sí i amb les Caixes dificulta una

planificació sanitària.

3.2.3. Accés: els assegurats poden acudir a qualsevol metge, de família

o d’altra especialitat, i aquest té la llibertat de prestar-li assistència o

no (exceptuant els casos d’urgència). Aquesta estructura descuida

de per sí l’atenció primària, el que requereix un esforç adicional per

potenciar-la (com fan a França i Alemània).

3.2.4. Satisfacció: aquest model aconsegueix alts nivells de satisfacció

per part de la població.

3.2.5. Altres: Els metges poden escollir lliurement el tractament que

apliquen, però per a alguns en concret i per a l’hospitalització és

necessari el consentiment de les Caixes (exceptuant en casos

d’urgència).

3.3. El Model Beveridge, o d’impostos: està present originàriament al

Regne Unit (National Health Service), països nòrdics, i -més

recentment, després d’una conversió des d’un sistema de Seguretat

Social- en Espanya, Portugal i Itàlia.

9

3.3.1. Finançament: en contraposició al de Bismark, el de Beveridge

finança el sistema des dels impostos a través dels pressupostos

estatals. A més, el finançament privat està creixent principalment

des de les tendències neoliberals iniciades i liderades per Margaret

Thatcher a Regne Unit. D’aquesta manera, a banda d’una

assistència sanitària privada que es paga el propi usuari, apareix la

inversió i la gestió privada als sistemes públics, sent l’Estat qui

efectua els contractes amb aquestes empreses. Els metges no

cobren per acte metge sinó per “capitació” (per hores). Actualment

esta tendència està en auge a Espanya, la qual cosa crea una gran

polèmica, sent aquesta la desencadenant de l’estudi que ens

ocupa.

3.3.2. Organització: el control de l’Estat és integral, és a dir, contracta

directament a totes les parts del sistema sanitari, inclosos metges,

hospitals, etc; que passen a ser empleats públics. D’aquesta

manera l’’Estat té un control molt més directe sobre la gestió i

planificació del sistema. Esta labor també pot descentralitzar-se per

territoris (Comunitats Autònomes i Municipis), que estableixen els

seus propis plans regionals i locals.

3.3.3. Accés: els pacients deuen acudir en primer lloc al metge general

o de família, el qual no pot rebutjar-los, i si aquest ho considera

oportú, els passa a atenció especialitzada o sol·licita la seua

hospitalització. D’aquesta manera es potència l’atenció primària i la

prevenció. Tant l’accés com l’assistència es pretenen gratuïtes,

equitatives i universals.

3.3.4. Satisfacció: en aquest aspecte, aquest model té l’inconvenient de

que és massa irregular, es pot dir que quan funciona bé (cas dels

països nòrdics) els resultats són molt bons, però quan no funciona

tan bé els resultats són realment pitjors del que podrien sigut amb

un model de Seguretat Social. A Espanya i Regne Unit es pot dir

que té un funcionament “normal”, i en Italia i Portugal “roí”. Un dels

10

principals indicadors com causa d’insatisfacció n’és la dimensió de

les llistes d’espera.

3.3.5. Altres: Als hospitals es du a terme la labor docent i d’investigació.

Cadascun d’aquests dos models té avantatges i desavantatges respecte

de l’altre. El model Beveridge es considera més rentable i eficent, però la

satisfacció es pot dir que està més “assegurada” amb el de Bismark. El que és

indiscutible és que per a atenció primària i planificació de salut pública, el

model de Beveridge és més eficient. També és relevant la forma d’accedir a

l’assistència.

Relació entre l’esperança de vida i el percentatge de despesa total en

sanitat del PIB.

En la gràfica veiem com davant unes esperances de vida equiparables

entre els països amb model Beveridge (Suècia, Espanya i Regne Unit) i amb

11

model Bismark (França i Alemània); mentre que el percentatge del Producte

Interior Brut que es destina a sanitat és significativament menor als del model

Bismark.

A Latinoamèrica predomina el Model Segmentat que es basa en la

coexistència de tres sectors: el públic (per a la beneficiència), el privat i la

Seguretat Social; els dos darrers funcionen com asseguradores.

4. Els moviments a favor de la privatització de la sanitat en països amb

assistència col · lectivitzada

A Espanya, el moviment a favor de la privatització es podria dir que va

començar a l'hospital d'Alzira (València), on un executiu d'Adeslas buscava

socis per a la formació de l'hospital i la gestió d'aquest, a canvi de cobrar a

l'Administració per cada un dels pacients que acudissin a aquest centre.Aquest

model en un principi no va funcionar, però amb un augment en la quantitat de

diners que el govern havia de pagar per pacient i incloent la privatització de

l'atenció primària, el centre hospitalari va aconseguir seguir endavant. Aquest

moviment va ser estès en més hospitals de la Comunitat Valenciana, com és el

cas de Dénia, Manises i Torrevella, i que s'imposarà pròximament en els de

"Elx-Crevillent" i Torrent.

Actualment, aquest és el moviment a favor de la privatització que

s'intenta dur a terme a Madrid, per mitjà del qual va ser l'ideòleg de l'hospital

d'Alzira, La Ribera, i que ara treballa com a director general d'Hospitals del

Govern de Madrid. Recentment, s'ha aprovat una llei que permet la privatització

de 6 hospitals i de 27 centres de salut a Madrid. Com a conseqüència, 150

metges han decidit dimitir per demostrar així el seu asuport a la sanitat pública i

el seu desacord amb la privatització del sector sanitari. A més, a aquest pla ha

d'unir-se la comunitat autònoma de Castella-la Manxa que juntament amb la de

Madrid traurà 4 hospitals més a concurs.

12

Un altre exemple seria la sanitat de Catalunya, la d'Aragó o Andalusia,

les quals han patit canvis en la Llei de sanitat i gran quantitat d'hospitals públics

s'han convertit en privats.

Tots aquestos casos són a Espanya, però també passa en altres països

com al Regne Unit, en el qual el 27 de març de 2012 es va aprovar la nova Llei

de Reforma sanitària pública que permetia aquesta privatització de la sanitat.

Amb aquesta mesura s'ha reformat l'estructura actual del Sistema Nacional de

Salut que ha sigut molt apreciat pels ciutadans i s'ha permès que les instal ·

lacions d'aquest sistema puguin ser utilitzades tant pel sector públic com pel

privat. Aquestes mesures han provocat un enfrontament entre el govern i els

polítics de l'oposició i professionals.

Els principals moviments a favor de la privatització de la salut són les

grans asseguradores, la indústria farmacèutica i la de tecnologia sanitària, que

tindran l'oportunitat d'augmentar el seu negoci. En segon lloc, els polítics que

entren i surten de l'administració i de les empreses segons els seus interessos

(fenomen conegut com la porta giratòria). I finalment, totes aquelles persones,

grups, entitats o empreses que aconsegueixin un benefici a costa de la sanitat.

5. En què consisteix el procés

S’entén com privatització el procés jurídic-econòmic mitjançant el qual

una activitat és transferida del sector públic al privat, és a dir, traspassada des

de l’Estat o la Comunitat fins agents econòmics privats.

El procés de privatització comença per desprestigiar el sistema

públic vigent fins aleshores, encara que ha quedat comprovat que els sistemes

sanitaris públics són els més rentables. S’argumenta que el sistema resulta

insostenible i es recorda l’ampli deute acumulat, implicant a dit sistema en el

problema en compte de veure-la com el producte de les nefastes polítiques

autonòmiques dutes a terme baix un control poc exhaustiu del govern central.

L’atac continua i s’adverteix que el major problema és un abús

dels fons destinats a la sanitat, justificant-se així la implantació de

13

“repagaments”, solució a dit malbaratament dels diners de tots i aproximació a

la sanitat privada tot i pagant uns elevats impostos de manera religiosa que, se

suposa, deurien cobrir dit dret constitucional.

Els polítics argumenten que la gestió privada és millor que la

pública, el que resulta una autocrítica a la seua gestió, a més afirmen que és

més barata encara que models de gestió privada com el de l’hospital d’Alzira

finalment demanen més diners per habitant del que es destina en els sistemes

públics, una incongruència en sí mateixa.

6. Arguments pro privatització i arguments contra la privatització

Davant l’actual situació, on la privatització del sector sanitari s’ha

convertit en la principal mesura del govern per tractar d’ajustar i reduir la

despesa sanitària, amplis sectors de la població de diferents orígens ideològics

no han tardat en pronunciar-se, formulant propostes, crítiques, o simplement

defensant les decisions preses.

Per una banda, trobem un sector més conservador, que defensa una

inversió privada al sector de la sanitat al·legant en primer lloc una incapacitat

del propi sector públic para la gestió dels seus recursos i pressupostos. Durant

anys els hospitals han estat gestionats pel sector públic, funcionaris al servei de

l’estat que han estat incapaços de controlar la despesa creada als centres

sanitaris. Davant aquesta incapacitat, consideren el sector privat un sector més

responsable amb la despesa, que sabrà gestionar de manera més eficient els

recursos per tal d’aconseguir fer el mateix amb una despesa menor. Per altra

banda, el grup inversor s’encarregarà de finançar un determinat percentatge del

cost total d’un hospital. En molts casos inclús s’encarregarà de construir-lo i

equipar-lo, altres mantenir-lo, depenent el cas, fet que provocarà que la inversió

pública en la sanitat siga menor, alliberant un poc a l’Administració de l’elevat

cost de les instal·lacions sanitàries. Tot i que la gestió siga privada, es

garanteix a més el control total d’aquesta per tant de l’administració, per tal de

garantir una total transparència. La inversió de capital provocarà una

14

modernització del sistema sanitari, passant per la informatització de la

informació per tal d’assegurar una millor organització, eficiència i qualitat en el

treball. Per últim, es remarca el fet de que el sector privat canviaria la manera

d’enfocar la sanitat, preocupant-se per la prevenció de les malalties, per tal

d’estalviar malalts.

Per altra banda trobem els sectors més progressistes, contraris a la

privatització del sector sanitari, que defenen una sanitat universal, que no faça

cap distinció de raça, cultura, sexe ni edat. Durant molts anys Espanya s’ha

caracteritzat per tindre una sanitat publica i gratuïta, que tenia el privilegi de ser

a més una de les millors del món. Però aquest sistema tremola davant un

sistema basat en la distinció classista, que permetrà als més afavorits garantir-

se una sanitat de qualitat amb el contracte d’un segur mèdic, al qual els menys

afavorits no tindran oportunitat d’optar. Les condicions d’aplicabilitat a la

cobertura sanitària gratuïta són cada volta més exigents, i deriven

inexorablement cap a una disminució en les prestacions bàsiques. El

qüestionable altruisme del sector privat queda tacat quan s’esclareix el

percentatge de benefici que els grups inversors rebran, convertint la malaltia i

els malalts en un negoci del qual traure profit. Si a la desigualtat social que

produeix el fet de discriminar la salut d’una persona pel seu nivell econòmic

s’afegeixen les creixents retallades que els hospitals i centres de salut estan

patint en els últims anys, trobarem el perquè de la decadència del sector, de la

seua qualitat.

7. Valoració entre els avantatges i els inconvenients

Per a valorar l’efectivitat del sistema privat, potser el més lògic es mirar

allà on el tenen implantat, els Estats Units. Tot i les actuals intencions del

govern de Barack Obama d’universalitzar la sanitat per tal de fer-la accessible a

tots els habitants, el més cert és que la situació actual és contraria. EEUU és

un gran país, amb molts milions d’habitants i grans diferències entre els seus

nivells econòmics. El seu sistema sanitari és privat, és a dir, existeixen grans

15

companyies asseguradores que per uns preus desorbitats garanteixen una

cobertura equitativa amb allò que pagues. Quant més pagues, tindràs cobertura

per a un nombre major de malalties. Malgrat aquest sistema, el preu d’aquestes

companyies és inaccessible per a un alt percentatge de la població, que viuen

en perill constant de patir una malaltia, un accident que els arruïne de per vida.

En conclusió, un sistema oportunista i corromput que balla al ritme de les

asseguradores, farmacèutiques i demés màfies del món sanitari. Tot per

confirmar el que pareixia impronunciable a Amèrica (la terra de les

oportunitats), qui tinga diners viurà, qui no els tinga, no. Aquesta dramàtica

situació ha portat als polítics a conscienciar-se del tema, fins el punt de crear

reformes encaminades a la transformació del sistema (tot i que la cobdícia és

innata i els interessos molt grans).

Analitzat el sistema privat, comprovant les tensions socials que

ocasiona, les conseqüències directes a la vida de la gent, la pregunta és quin

és el motiu de l’onada privatitzadora que assola Espanya? Realment són

efectives aquestes mesures, les mateixes que altres països comencen a llevar?

La modernització, l’avanç, són aspectes intrínsecs de tot sistema per perviure,

però allò que és públic, que és de tots, ha d’avançar amb l’esforç de

l’Administració, no de la inversió privada. Els interessos individuals han de

quedar a banda, el govern ha de protegir al seu poble, ha d’emparar el més

dèbil, i això només s’aconsegueix amb una gestió responsable, però pública,

que evite la total deshumanització d’una sanitat ja de per si ferida.

8. Exemples

8.1 Hospital Nisa “Valencia al mar”:

Es troba en un edifici declarat patrimoni històrico-artístic al districte

Marítim de València, va ser integrat en Hospitals Nisa al 1991 i col·labora amb

la Conselleria de Sanitat per reduir les llistes d’espera de la sanitat pública.

16

Incorpora serveis de cirurgia, dermatologia, ginecologia i obstetrícia,

oftalmologia, neurologia psicologia clínica, psiquiatria, entre altres, però també

unes unitats especials com depilació làser, hemodiàlisi, podologia o el servei

del Dany Cerebral.

La cadena d’hospitals Nisa consta de 9 hospitals arreu d’Espanya, 4 dels

quals es troben a la província de València. Consten d’una plantilla de 1700

professionals, algunes habitacions individuals, etc. Aquests hospitals van ser

distingits en 2006 amb el premi NOVA al sector socio-sanitari, entre altres

premis.

Entre 2002 i 2003, Sanitat va invertir més de 1400 milions de les

antigues pessetes en l’hospital de la Malvarrosa per a fer obres en aquest entre

les quals constava l’ampliació del nombre de quiròfans, la reforma del recinte

hospitalari o la construcció d’un mortuori que, segons noticies de Setembre de

2007, encara no estava construït. A la data esmentada va eixir una notícia al

diari “El Levante” que advertia de la inexistència de mortuori ni càmera

frigorífica a dit hospital, la qual cosa feia que els difunts hagueren de restar a

les habitacions fins que arribara la funerària. Per aquesta raó, l’hospital va

amenaçar que els malalts en estat crític que els foren enviats d’altre hospital

els retornarien abans de morir. A més açò suposava un problema per als

companys d’habitació del recent difunt que havien de restar amb aquest i els

seus familiars.

17

8.2 Hospital de Manises:

L'Hospital de Manises ha generat un deute de 76 milions d'euros en tres

anys de gestió privada, això significa que el model no és més barat sinó que

costa més. És molt difícil aconseguir major qualitat assistencial amb un cost

igual o menor al dels hospitals públics i més aconseguir beneficis per a

l'empresa.

Segons el professor de Dret de la Universitat de València, Andrés Boix,

afirma que els comptes no surten.

La direcció de Sanitas Hospitales, grup al qual pertany aquest hospital,

es va dirigir al Govern valencià indicant que tenen un deute milionari i que no

estan obtenint els beneficis promesos, ja que es va fixar una taxa de rentabilitat

anual del 7.5%, que actualment no es compleix. Per tant, aquesta empresa

pretén que la Conselleria de Sanitat pague deute i que prorrogue el contracte.

Aquest fracàs no és un fet puntual, sinó que com ja hem explicat abans,

una cosa semblant va passar a l'Hospital de La Ribera, que va ser rescatat amb

69 milions (es va pagar el deute i els beneficis de la gestió que no s'havien

obtingut però que constaven en el contracte). A més, en aquests casos, el més

perjudicat és el pacient ja que per intentar obtenir beneficis es redueix les

intervencions o tractaments d'aquestos, derivant-los a altres hospitals.

18

9. Conclusió.

1. A la revisió històrica s’aprecia perfectament la tendència a la

privatització, pel que, el moviment que estem vivint no és un fet aïllat i

que es pot preveure una continuïtat.

2. Hi ha dos models col·lectivitzats en Europa, dels quals Espanya segueix

el britànic (Model Beveridge), aquest model funciona millor i ha provat

alternatives a altres països com Anglaterra i països nòrdics, pel que

aquests són sistemes a tenir en compte a l’hora de prendre mesures a

Espanya.

3. A favor de la gestió privada del sector sanitari estan,com és natural, les

empreses que durien a terme dita gestió, així com alguns polítics.

Ambdós, traurien profit econòmic de la situació, fent cas omís del

percentatge màxim de benefici.

4. S’entén com privatització el procés de traspàs d’un servei o activitat del

sector públic al privat. En el sector sanitari consisteix en la privatització

de la gestió sanitària i no sanitària (servei administratiu, neteja, etc)

d’hospitals i centres de salut.

5. Un dels arguments a favor de la privatització és una gestió més eficient

així com evitar la despesa innecessària en el pressupost sanitari.

L’empresa privada s’encarregaria de la financiació de part del material

sanitari, garantint la modernització continua del sector.

6. Per altra banda, la privatització de la gestió sanitària no garanteix la

continuïtat d’un sistema universal, produint un sistema socialment

desigual. La sanitat pública queda, per tant, en veritable perill.

19

10. Valoració personal

Pel que fa a la valoració personal, podem afirmar que la realització del

treball ens ha fet treballar d’una manera coordinada i diferent respecte a lo que

estem acostumats.

El fet de treballar tots alhora de una manera simultània en un mateix

document ens ha facilitat la feina de realització del treball, així com, les

diferents reunions que em tingut ens han permès posar en comú i debatre els

diferents punts del treball. D’aquesta manera, encara que la realització de cada

part del treball era més bé individual, el conjunt del treball és col·lectiu ja que

tots els apartats han sigut revisats i comentats per tots els participants del grup.

Potser la dificultat més gran que hem trobat, és (com habitualment

succeeix) el gran abast d’informació del que disposem, ja que pensem que una

de les grans deficiències que tenim és la de filtrar eficientment tota la

informació que els libres, revistes i principalment Internet, ens ofereix.

Allunyant-nos de aquesta part més tècnica i metodística del treball;

aquest ens ha aportat molts coneixements de la col·lectivització de la sanitat. A

més es un tema d’actualitat i que està sota debat social, i que com futurs

treballadors del sector sanitari és interessant que coneguem el tema ja que ens

afecta d’una manera totalment directe. Som els hereus d’aquesta reforma

privatitzadora, i estar ben informats ens farà prevenir o actuar de cara al futur.

11. Bibliografia

«¿Qué es la Sanidad Pública y cómo funciona?» El Blog Salmón.

Accedido 7 de mayo de 2013.

http://www.elblogsalmon.com/conceptos-de-economia/que-es-la-

sanidad-publica-y-como-funciona.

20

«Hospitales Nisa | Valencia, Alicante, Castellón, Madrid, Sevilla».

Accedido 7 de mayo de 2013.

http://www.hospitales.nisa.es/home.aspx.

Levante - EMV. «La falta de mortuorio en el hospital obliga a dejar a los

fallecidos en las habitaciones», 4 de diciembre de 2007.

http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/3741/falta-

mortuorio-hospital-obliga-fallecidos-habitaciones/378731.html.

Manuel Martín García. «Quienes ganan y quienes pierden con la

privatización sanitaria», 6 de abril de 2013.

http://www.nuevatribuna.es/opinion/manuel-martin-garcia/quienes-

ganan-y-quienes-pierden-con-la-privatizacion-

sanitaria/20130406160707090632.html.

País, Ediciones El. «Las concesionarias de los hospitales reducirán un

20% el gasto por paciente». EL PAÍS, 18 de abril de 2013.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/04/17/madrid/1366230291_219474.

html.

«Sanidad invertirá más de 1.400 millones en el hospital de La

Malvarrosa hasta 2003». MedicinaTV. Accedido 7 de mayo de 2013.

http://www.medicinatv.com/noticias/sanidad-invertira-mas-de-1400-

millones-en-el-hospital-de-la-malvarrosa-hasta-2003-46769.

Caracterización de Modelos Sanitarios y Sistemas Sanitarios. Plataforma

de información para políticas públicas de la Universidad Nacional de

Cuyo, 26 de julio de 2011.

http://www.politicaspublicas.uncu.edu.ar/articulos/index/caracteriza

cion-de-modelos-sanitarios-y-sistemas-sanitarios.

Director de la obra: Cabo Salvador, Javier. Gestión Sanitaria Integral:

Pública y Privada. 1a ed. Centro de Estudios Financieros. Accedido 8 de

21

mayo de 2013. http://www.gestion-sanitaria.com/gestion-sanitaria-

integral-publica-privada.html.

Dr José-Manuel Freire. «El Sistema Nacional de Salud español en

perspectiva comparada europea: diferencias, similitudes, retos y

opciones.», 2006.

http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=

3&cad=rja&ved=0CD4QFjAC&url=http%3A%2F%2Fwww.saludinnov

a.com%2Fcommunities%2Feconomia%2Fdocs%2Fdownload%2Ffil

e.php_file%3DFJose_Manuel_Freire%2520SNS.pdf&ei=HfmJUca4Co

e3hQfGmIGwDw&usg=AFQjCNFUsV1fWxZAe3d1305o_JgALx0xDQ

&sig2=RisG2DNa3CBN33ybU1O3Bg.

Entralgo, Pedro Laín. Historia universal de la medicina: Medicina actual.

Salvat, 1975.

Vilar, José Luis Barona. Introducción a la medicina. Universitat de

Valencia, 1991.

Prats J. “El sector privado aporta una gestión más flexible”. El Pais. 28

Dic 2012; Sociedad

AGENCIAS. “El Lugarteniente de Aguirre Privatiza La Sanidad de

Madrid.” Publico. December 27, 2012. http://www.publico.es/448051/el-

lugarteniente-de-aguirre-privatiza-la-sanidad-de-madrid.

ANA RODRÍGUEZ. “Aguirre: Hay Que Privatizar La Sanidad Para Que

‘médicos y Enfermeros’ Cobren Más.” ElPlural, May 8, 2013.

http://www.elplural.com/2012/12/03/esperanza-aguirre-hay-que-

privatizar-la-sanidad-para-que-medicos-y-enfermeros-cobren-mas/.

MARCOS BALFAGÓN. “Pague Por La Cama (también).” Elpais, de Abril

de 2013, sec. opinión.

http://elpais.com/elpais/2013/04/01/opinion/1364834541_972370.html

22

Michael Moore. Sicko. Documental, 2007.

Michael Winterbottom, Mat Whitecross. La Doctrina Del Shock.

Documental, 2009.

Pedro Laín Entralgo. Historia Universal de La Medicina. Salvat Editores,

S.A, 1984.