1r grup del projecte1r grup del projecte“un món d’òpera”“un món d’òpera”

EL món de l’òpera i el LiceuEL món de l’òpera i el Liceu(s’està elaborant)(s’està elaborant)

L’òperaL’òpera L'L'òperaòpera és un drama total o parcialment musicat que s'escenifica cantant amb és un drama total o parcialment musicat que s'escenifica cantant amb

acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre

(decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental o (decoracions, vestuari). Sovint va precedida d'una introducció instrumental o

obertura. obertura. El seu nom prové de la denominació italiana El seu nom prové de la denominació italiana opera in musicaopera in musica

(obra musicada). En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar (obra musicada). En els casos en què la música pot ser omesa sense alterar

totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb totalment la naturalesa de la peça, aquesta es converteix en una obra amb

música incidental.música incidental.

L'òpera tradicional consisteix en dos tipus de cant: L'òpera tradicional consisteix en dos tipus de cant: recitatiurecitatiu (semblant a una (semblant a una

narració en la que la música s'adapta a les paraules), narració en la que la música s'adapta a les paraules), declamació i àriadeclamació i ària; aquesta ; aquesta

darrera es refereix a composicions per veu solista, en la que les paraules darrera es refereix a composicions per veu solista, en la que les paraules

s'adapten a la música.s'adapten a la música.

Les Les veus dels cantantsveus dels cantants d'òpera es distingeixen, en un primer nivell, d'òpera es distingeixen, en un primer nivell, en funció en funció

del sexe i la tessituradel sexe i la tessitura. Així, les . Així, les veus femenines, de més greu a més aguda, són veus femenines, de més greu a més aguda, són

contralt, mezzosoprano i soprano; i les masculines baix, baríton, tenor, contralt, mezzosoprano i soprano; i les masculines baix, baríton, tenor,

contratenor i sopranistacontratenor i sopranista. .

CONCERTINOCONCERTINO

La persona que provoca el primer aplaudiment una vegada La persona que provoca el primer aplaudiment una vegada

que els músics s'han assegut no és el director, sinó el que els músics s'han assegut no és el director, sinó el

concertinoconcertino. Sol ser el primer violí i s'encarrega d'una sèrie . Sol ser el primer violí i s'encarrega d'una sèrie

de tasques, entre les que s'inclouen encarregar-se dels de tasques, entre les que s'inclouen encarregar-se dels

assaigs, ser l'enllaç entre la direcció i els músics, tocar els assaigs, ser l'enllaç entre la direcció i els músics, tocar els

solos i procurar aconseguir la interpretació més ajustada a solos i procurar aconseguir la interpretació més ajustada a

les intencions del director d'orquestra. (Continuarà)les intencions del director d'orquestra. (Continuarà)

2n grup del projecte “un món d’òpera”

Les veus humanes(s’està elaborant)

• Es pot dir que les veus humanes són inclassificables de forma rigorosa. En primer lloc es pot dir que cap cantant pot abastir tots els personatges existents, amb un mínim de solvència: es fa necessària una especialització.

• La primera classificació que es fa és en veus d'home i de dona, encara que això no és tan senzill, ja que els registres més baixos de dona i els més aguts d'home sovint es poden intercanviar.

•Les veus de dona es classifiquen habitualment en tres grans grups: la veu més aguda: soprano, una veu mitjana: la mezzosoprano i una més greu: contralt.

•Les veus d'home es classifiquen bàsicament, de més agut a més greu, en: tenor, baríton i baix. A part, el contratenor, que abasta un registre parcialment semblant al d'una contralt: la veu d'un home que intenta imitar les veus dels antics castrati i té un registre semblant al de les contralts.

• Les veus més admirades pel públic són les agudes: la soprano, i el

tenor, fins i tot arribant a la idolatria. Per al públic es veu com un miracle el

fet d'emetre notes agudes, fora de l'abast de la resta dels humans.

Aquestes notes encisen a la majoria dels aficionats, encara que els entesos

en la matèria no sempre ho valoren d'aquesta manera.

• En general, a més, dins de cada registre s'acostumen a fer subdivisions

segons l'equilibri entre greus i aguts de cada veu particular (per exemple:

soprano lírica, soprano dramàtica, etc.)

SOPRANO:

•Soubrette. Normalment interpreta a la donzella o la jove coqueta; és un excel·lent punt de partida per les

joves cantants. Ex.: Susana (Les noces de Fígaro, Mozart) o Musetta (La Bohème, Puccini).

• Coloratura. L'habilitat de cantar passatges extremadament aguts i florits és essencial. A causa que

aquest tipus de veu és tan inusual i excitant, aquestes parts solen provocar que l'obra es detingui durant

uns moments. Ex.: La reina de la nit (La flauta màgica, Mozart) i Constanza (El rapte del serrall, Mozart).

• Lírica. Interpreta algunes de les millors parts, sovint és la protagonista romàntica. Ex.: Mimi (La Bohème,

Puccini) o Pamina (La flauta màgica, Mozart).

• Spinto. Una veu particularment fort i resistent, capaç d'elevar-se. Interpreta normalment el paper

protagonista de la dona jove. Ex.: Madama Butterfly (Madama Butterfly, Puccini) i Leonora (Il trovatore,

Verdi).

• Dramàtica, Una veu forta i resistent, que conté les qualitats dramàtiques necessàries per interpretar un

paper principal en una òpera de compositors com Verdi. Ex.: Elektra (Elecktra, Strauss) o Tosca (Tosca,

Puccini).

•Dramàtica pesada. També coneguda com a wagneriana. És la veu de soprano més poderosa i

normalment interpreta el paper d'una figura mitològica heroica. Ex.: Isolda (Tristany i Isolda, Wagner) i

Brunilda (L'anell del nibelung, Wagner).

Dintre de la veu de mezzosoprano trobem distints matisos:

• Mezzosoprano lleugera. Gairebé equivalent a la soprano dramàtica, però amb més agilitat (ha

d'estar capacitada per a resoldre ornaments autènticament virtuosistes). Un exemple de

mezzosoprano lleugera és com Desdèmona a l'Otello de Giuseppe Verdi.

• Mezzosoprano lírica. Veu amb els greus reforçats, ha de tenir una bona coloratura i capacitat per a

un vibrato ràpid i perfectament controlat i una gran agilitat en les escales i arpegis. A les

mezzosopranos líriques que estan especialitzades en les òperes de Rossini, també se les anomena

mezzosopranos rossinianes, encara que interpretin papers d'altres compositors. Alguns exemples de

mezzosoprano lírica són Conxita Supervia (com Rosina a Il barbiere di Siviglia de Gioacchino

Rossini), Teresa Berganza (com Sesto a La clemenza di Tito de Wolfgang Amadeus Mozart),

Cecilia Bartoli (com la ventafocs a La Cenerentola de Rossini) i Vivica Genaux (també com Rosina a

Il barbiere di Siviglia de Gioacchino Rossini).

• Mezzosoprano dramàtica: Equiparable a la soprano dramàtica, encara que els seus greus són molt

més rics i potents. Un exemple de mezzosoprano dramàtica és Grace Bumbry com Princesa Eboli al

Don Carlo de Giuseppe Verdi

• Dintre de la veu de contralt trobem diferents matisos:

• Contralt dramàtica: A causa de el seu timbre fosc, en el repertori de les contralts

sovintegen papers dramàtics que requereixen gran intensitat d'expressió, encara que

resulta bastant difícil que una contralt realitzi gaires ornaments. És habitual que les

contralts interpretin papers que van ser escrits originàriament per a veu de castrati (per

això, en moltes ocasions han d'executar rols masculins). Dos exemples de contralt

dramàtica són la nord-americana Marilyn Horne (com Romeo Montecchio en

I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini) o Hitomi Katagiri (com Erda al Sigfrid de

Richard Wagner).

• Contralto còmica o buffa: És el nom que es dóna a una contralt quan interpreta un paper

còmic. És una veu de contralt amb capacitat per a cantar ornaments, encara més difícil de

trobar que la contralt dramàtica. Un exemple és Adriana Plot com a Marcellina a

Le nozze di Figaro de Mozart.

• En música, tenor és el nom donat al tipus més agut de veu d'home, que sol

comprendre aproximadament del do3 al do5. El mateix nom es dóna a aquell c

intèrpret que canta amb aquesta tessitura de veu.

• Musicalment, en contra del que la major part de la gent creu, la veu de tenor és la

més escassa de les veus d‘òpera, i els directors tenen grans problemes per trobar els

tenors que necessiten. En general, els bons tenors tenen més treball del que poden

realitzar. Per raons desconegudes, és una veu que s'ha fet cada vegada més

estranya, fins al punt que pot dir-se que és una malaltia lírica d'aquest segle, tot i els

abundants papers que hi ha per aquesta veu.

•El tenor, és la més aguda de les veus masculines anomenades naturals. (continuarà)

• En l'ambit operístic podem trobar els següents tipus de tenors:

• Tenor lleuger: Té una veu àgil, capacitada per una perfecta vocalització, encara que amb uns aguts limitats. És

freqüent entre els personatges de Rossini i Donizetti. Avui en dia aquests tipus de tenors interpreten a Mozart i

òpera bufa.

• Tenor líric: Aquesta és la tessitura més freqüent de la veu de tenor i el seu so és suau, però no està gaire valorat

en els termes d'extensió, aguts, possibilitats de superar l'orquestra o agilitat tècnica. Acostuma a ser l'intèrpret de la

producció francesa, i també s'acostuma a trobar a Puccini, com en el Rodolfo de La Bohème. Un exemple

d'aquest tipus de veu és Pavarotti.

• Tenor còmic: Té un timbre clar i suau, amb gran capacitat de modulació del volum i per afrontar els passatges de

coloratura amb extrems aguts. Els seus papers no són forçosament còmics.

• Tenor dramàtic (di forza): Té una veu poderosa amb una vocalització tensa i exultant, emesa generalment de pit.

Sense cap tipus de dubte, es tracta del més infreqüent dels tenors, no únicament per les dificultats d'exigència

tècnica que requereix, sinó per l'expressivitat dramàtica (fer creure el paper al públic), imprescindible en els seus

personatges, el que fa que, per força.

• Un contratenor es un cantant adult de sexe masculí que canta amb el registre vocal més agut. El seu rang vocal

equival al d'una siguin també bons actors. (s’ha de continuar)

3r grup del projecte “un món d’òpera”

Mozart i Verdi(s’està elaborant)

4rt grup del projecte “un món d’òpera”

Gaetano Donizetti i Gioacchino Rossini

(s’està elaborant)

Gaetano Gaetano DonizettiDonizetti

Fet per:Carla,Leyre i MartaR.Fet per:Carla,Leyre i MartaR.

Any de naixament i mort

• Va néixer el 29 de novembre del 1797.

• Va morir el 8 d´abril del 1848 (als 50 anys).

Fotografia

Biografia

• Gaetano Donizetti (Bèrgam, 29 de novembre de 1797 - Bèrgam, 8 d'abril de 1848) fou un

compositor italià d'òpera. Al costat de Rossini i Bellini, Gaetano Donizetti conforma la tríada de

compositors italians que va dominar l'escena operística fins l'eclosió de Verdi.

• Dels representants del corrent belcantista, Donizetti va ser el més prolífic amb 71 òperes

escrites entre 1816 i 1844, i reforçà les composicions vocals de conjunt, com els quartets o

sextets, els efectes del cor i la importància de l'orquestra. També va compondre 31 cantates,

116 obres sacres, 21 obertures de concert, 19 quartets per a cordes, 183 cançons i àries, 56

duos, trios i quartets vocals, 44 solos i duets per a piano, etc. Encara que el seu repertori

compositiu comprèn un gran nombre de gèneres, com obres de música religiosa, peces per a

quartet de corda, i obres orquestrals, ha esdevingut cèlebre sobretot per la seva obraz lírica.

• Va ser un treballador incansable. Un cop havia compost l'òpera, ell mateix s'encarregava

d'ensenyar als cantants i adaptar la partitura a les seves característiques, assajar amb els

músics de l'orquestra, i finalment dirigir almenys les tres primeres funcions del nou treball.

Només dues òperes les va estrenar sense la seva supervisió i foren un fracàs. (continuarà)

Gioacchino RossiniGioacchino Rossini

Fet per:Judith i NereaFet per:Judith i Nerea

Any de naixement i mort

• 29 de febrer de 1792 a Itàlia,va morir el 13 de

novembre de l’any 1868 (als 76 anys) a

França.

Fotografia

• La seva vida va ser en certa manera comparable a

un dels seus cèlebres crescendi. Va compondre la

primera òpera a l'edat de catorze anys, però després,

en el cim de la seva popularitat i crèdit, va

abandonar la composició, i es dedicà a una jubilació

tranquil·la a la campanya parisenca.

biografia

Música

Giacchino Rossini (continuarà)

5è grup del projecte “un món d’òpera”Wagner i Puccini

(s’està elaborant)

6è grup del projecte “un món d’òpera”

Bizet i Britten(s’està elaborant)