1

Per citar aquest informe: Cer Migracions (2014): “Característiques

sociodemogràfiques, educació, mercat laboral i salut” working paper projecte “Fills

i filles de famílies immigrants a Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la

cohesió social” Recercaixa 2011, disponible online a www.cermigracions.org

Working paper nº 6: Marc teòric i

conceptual per l’anàlisi i estudi de les

trajectòries de fills i filles de famílies

immigrants

Projecte: Fills i filles de famílies immigrants a

Catalunya: gestió de la interculturalitat per a la

cohesió social (GICS) Recercaixa 2011

2

La societat receptora construeix alteritats per identificar

les persones immigrades i les representa en negatiu. En

general, la imatge que la societat té d'aquests joves està

determinada per l'origen familiar i el procés migratori,

atorgant identitats imposades, diferenciades i, sovint,

excloents. El nom, el color de la pell i l'origen ètnic i

cultural són els elements que els circumscriuen a

identitats tancades, des de l'òptica social. Aquesta

categorització posiciona socialment als joves, que han de

lluitar contra un sistema desigual a base de resistència i

capacitat d'agència. Són joves invisivilitzats pels estudis

globals sobre les migracions, classificats com immigrants

encara que no ho siguin i considerats diferents per la

societat receptora. Pateixen discriminació ètnica,

estereotips i racisme, i la seva inclusió social és fràgil.

Malgrat aquests factors d’exclusió construeixen identitats

flexibles i un fort sentiment de pertinença a la societat de

destí (Roca i Caparà, 2013, 2009). En aquest sentit,

proposem aproximar-nos a l’estudi d’aquests joves des de

la perspectiva de l’estudi de les generacions i de les

transicions al món adult.

3

1. Revisant el concepte de “segona generació” des d'una perspectiva històrica i

política

El concepte de generació s'ha convertit en un instrument analític per poder estudiar com els

fills i filles de famílies immigrants s'integren socialment. Aquesta perspectiva generacional

permet estudiar les característiques socials i culturals que comparteixen aquelles persones que

van viure en una mateixa època i circumstància (Ortega i Gasset, 1994; De Miguel, 1994;

Marías, 1989; Mannheim, 1990 [1928]) en considerar que pertànyer a una mateixa generació

suposa compartir una determinada experiència històrica on les vivències comunes faciliten una

comprensió semblant del món (Mannheim, 1990 [1928]).

Amb tot, la condició de classe social, de gènere, ètnia o ser o no fill de pares immigrats pot

reportar experiències vitals i cosmovisions diverses per molt que s'hagi compartit un moment

històric. Per això és fonamental partir de l'estudi generacional fent èmfasi en les

característiques socials i històriques d'aquella generació que es desitja estudiar. Convé no

oblidar, per tant, l'heterogeneïtat dins de la categoria, en atenció a les possibles experiències –

de subalternitat o discriminació, per exemple –, que poden estar vivint certs sectors de la

mateixa generació.

Vinculat a aquests aspectes, emergeix en els últims anys un debat conceptual sobre la

utilització del terme generació i en especial sobre la que s'ha vingut a anomenar “segona

generació”. Segons Crul i Vermeulen (2003), i tal com recull García Borrego (2003) o Alarcón i

Alcalde (2010) en el seu estudi sobre joves immigrants a Catalunya, el debat actual sobre les

“segones generacions” d'immigrants s'inicia als anys 90 amb els treballs de Portes (1996) i el

monogràfic de la International Migration Review (31) de 1997 sobre “segones generacions” als

Estats Units. Inicialment aquest debat es desenvolupa en els països amb dilatades tradicions a

la recepció d'immigrants, on s'estudien comparativament les característiques de les “segones

generacions” més recents amb altres més antigues, en relació als processos d'integració.

Segons autors com Lozano (2007), la inquietud per l'estudi de les “segones generacions”

sorgeix arran dels mals resultats en la integració social dels fills i filles d'immigrants que es

comencen a emancipar dels seus pares.

En aquests estudis, el concepte de “segona generació” designa tant la qüestió biològica com la

circumstància historicopolítica específica en què cada generació s'insereix en el sistema

d'estratificació social (Portes, 1996; Bolzman, Fibbi i Vial, 2003; Eckstein, 2002; Aparicio i

Tornos, 2006). Aquests treballs investiguen les noves condicions que tenen els fills de la

immigració a l'hora d'adquirir un estatus social propi (Aparicio, 2005:14).

En aquest debat intens sobre la utilització del terme “segona generació”, García Borrego

(2003), recollint les aportacions de Zehraoui (1981), exposa que parlar de “segona generació”

és "confondre una categoria institucional amb una noció sociològica". Per Bolzman et al.

(2003:20), resulta ser una categoria reservada als descendents "de treballadors manuals que

ocupen posicions socials subordinades en les societats d'acollida". En aquest sentit la seva

explicació resulta reveladora:

"Tot i la polisèmia del terme [‘segona generació’], les polítiques d'immigració

han reservat generalment el seu ús per designar els fills dels treballadors

4

immigrants que han nascut o crescut al país de residència dels seus pares i

resideixen. Àmpliament utilitzada en el llenguatge corrent, aquesta

categorització introdueix concomitantment alhora una marca social i ètnica. I és

que en efecte no s'aplica a tots els fills dels estrangers; només als nascuts de

treballadors manuals que ocupen posicions socials subordinades en les societats

d'acollida. Amb això se subratlla l'especificitat social i ètnica no solament pel

que fa als joves autòctons, sinó també pel que fa a joves estrangers nascuts a

mitjans més privilegiats. Se sobreentén així que aquests immigrants endògens

estan destinats a reproduir l'estatus ocupat pels seus pares en les societats de

residència”.

A Europa i a Catalunya, especialment, s'ha optat en major mesura per l'expressió fills

d'immigrants, per tal, encara que el resultat sigui qüestionable, d'evitar la connotació negativa

que suposa remarcar la denominació immigrant en persones que mai s'han desplaçat (Casas,

2003; Torrabadella i Tejero, 2005; Aparicio i Tornos, 2006). Els treballs de Casas (2003), Ben

Hammou (2005:6) i Roca i Caparà (2009) per al context català són crítics amb l'ús del terme.

D'aquesta manera, la crítica al concepte de “segona generació” s'ha basat en diferents

qüestions. En primer lloc, el seu caràcter homogeneïtzador, poc adequat si tenim en compte la

gran heterogeneïtat que caracteritza el col·lectiu de fills i filles de famílies immigrades quant a

edat d'arribada, context de procedència (rural o urbà), situació escolar al país d'origen, nivell

sociocultural dels pares, etc. A més, designar els fills i filles de famílies immigrades en funció

del seu origen és negar la seva complexitat, així com els processos i característiques que

comparteixen amb els joves autòctons. En segon lloc, no es tracta d'un concepte universal, ja

que no és utilitzat per referir-nos als fills d'immigrants procedents de països de l'Europa

comunitària. Les seves connotacions poden ser negatives i estigmatitzadores, al tractar-se

d'una etiqueta que suposa que preval una determinada ascendència per sobre de qualsevol

altra característica. Això pot dificultar la seva consolidació com a ciutadans de ple dret en la

nostra societat. En tercer lloc, l'ús d'aquest terme identifica els fills i filles d'immigrants amb els

pares. Certament, no es pot obviar que els processos de socialització primerenca entre aquest

jovent s'han produït dins la família i que és a partir del bagatge de les pautes familiars rebudes

que negocien les pautes culturals del seu entorn. No obstant això, aquest fet no

necessàriament vol dir que la cultura d'origen dels seus pares constitueixi alguna cosa més que

un mer referent simbòlic del que moltes vegades no tenen experiència real. Així mateix, cal

considerar que l'origen dels seus pares, com "marcador" emprat per la societat majoritària, es

converteix també en una diferència quant experiència, no només pels continguts culturals

familiars, que per altra banda es modifiquen i adeqüen els nous contextos, sinó en ser una

experiència comuna de diferència, tal com el treball de Avtar Brah mostra a les seves

cartografies de la diàspora (2006). En quart lloc, el terme “segona generació” tendeix al

reduccionisme culturalista en funció de l'origen.

En resum, els problemes conceptuals que presenta el terme de “segona generació” apuntats

es poden resumir de la següent manera:

a) El criteri de lloc de naixement no considera important on s'ha socialitzat

finalment aquest fill o filla.

5

b) Connotacions etnicistes, contribuint el concepte a la reificació d'una categoria

social (“segona generació”) (Torrabadella i Tejero, 2005:18-19; Pajares, 1998).

c) Haver utilitzat, especialment en els estudis a Espanya, el concepte de “segona

generació” únicament des d'una perspectiva biològica, és a dir, el d'herència

estigmatitzada (Lozano, 2007).

Això últim s'explica segons Aparicio (2007a, 2007b), perquè a Europa el terme de “segona

generació” no ha tingut el seu sentit originari. En el cas dels Estats Units, en la dècada dels

1980 i 1990, els treballs de Portse converteixen aquests joves en objecte d'estudi des del

moment que es va constatar que els fills i filles d'immigrants no superaven el nivell d'integració

econòmica aconseguit pels seus pares o pels joves de les generacions anteriors (García

Borrego, 2006), partint d'una perspectiva històrica i política del terme generació. A Espanya,

en canvi, el concepte és "importat" des d'una dimensió estrictament biològica, que posa el

focus en el simple fet de ser fills d'immigrants. D'aquesta manera, comencen a fer-se estudis

de “segona generació”, ja abans que aquesta comenci a estar assumint la seva situació adulta,

que es centren principalment en els vincles amb el sistema educatiu (sobretot ensenyament

primari i secundari). Des d'aquesta lògica biologitzadora del terme, el camp d'estudi és molt

més ampli, de manera que "els fills dels immigrants són ‘segona generació’ des de molt abans

de preparar-se a entrar al mercat de treball" (Aparicio, 2004 i 2007). Per tant, l'expressió

“segona generació” s'entén en el seu sentit biològic natural i engloba tant a nens com a

adolescents. No obstant això, des d'alguns camps de recerca específics, com el de l'educació i

immigració s'utilitzen altres termes per referir-se a aquests joves: alumnat immigrant o

alumnat d'origen estranger. Una consideració que corre en paral·lel a l'interès dedicat als

temes vinculats als processos “d’acollida" a les escoles, mentre són més escassos els que s'han

centrat en “segones generacions”. En la literatura internacional és freqüent l'ús del terme

children of immigrants i immigrant children o immigrant students al costat del de second

generation. També apareix el de youth of migration (Gibson, Carrasco, Pàmies, Ponferrada i

Ríos, 2013) i immigrant youth i children of immigration, per exemple Suárez-Orozco, que es

refereix tant a l'experiència real de migració com de diferència. No obstant això, des de la

nostra perspectiva tampoc la categoria fills d'immigrants resulta ser un concepte que permeti

desposseir aquests joves del marcador associat a l'estrangeria, i una cosa que resulta més

problemàtica, no els allibera de les construccions socials que deriven de la seva alteritat, des

de la pervivència d'una immigritat que els converteix en deutors de la cultura d'origen i del

projecte migratori dels seus pares.

Així, si la substitució del terme “segona generació” pel de “fills i filles de famílies immigrades”

(Ben Hammou, 2005), o bé per altres conceptes similars com “fills i filles d'immigrants”,

“adolescents i joves d'origen immigrat”, etc., no ve acompanyat d'una perspectiva social i

històrica, acaba per reproduir gran part de les crítiques que se li fan al concepte “segona

generació”:

S'emfasitza la condició de fill/a i, per tant depenent, el que nega agència social al

col·lectiu.

Tampoc és un concepte universalista perquè està relacionat amb la categoria

social d'immigrant.

6

És igualment homogeneïtzador.

Reforça la condició d'un origen immigrant i per tant l'estigmatització.

Per a aquests joves, més enllà de la relació intrafamiliar i de descendència d'un grup familiar, la

seva experiència de diferència per ser fill d'immigrants estrangers en un context historicosocial

els converteix en subjectes que comparteixen una mateixa situació en un espai social

(Bourdieu, 1988): ser joves i tenir una història personal i/o familiar amb experiències

d'immigració.

2. Superació del concepte “segona generació” des de la perspectiva generacional

Davant d'aquest tipus de crítiques, trobem autors que defensen l'ús del terme sempre i quan

es doti d'una perspectiva historicopolítica, contemplant la generació com un agent de canvi

social (Lozano, 2007). Motiu pel qual utilitzen el concepte generacional superant una definició

reduccionista.

En aquesta conceptualització és ben coneguda la distinció que la major part d'autors fan entre

primera generació, generació 1.5 i generació 2.0 de fills i filles de famílies immigrants, que

permet diferenciar entre aquells que van migrar amb projecte propi dels que van néixer o es

van socialitzar al país d'acollida dels seus progenitors. Des d'aquesta perspectiva, la “segona

generació” (Generació 2.0) serien els fills de famílies immigrants que han nascut al país

receptor, o que van ser portats abans de ser socialitzats al país d'origen i que a més estan

començant la vida adulta, el que els situa en una generació plena. La generació anterior

(Generació 1.5) serien els fills i filles de pares immigrants que encara estan a l'escola i que no

han entrat en la vida adulta, pel que no podríem parlar de generació en un sentit ple (Lozano,

2007). Des d'aquest punt de vista, la generació plena s'aconsegueix amb la maduresa dels seus

membres, i només és observable quan aquest grup ja ha definit una trajectòria completa i es

poden constatar els efectes socials de les seves actuacions al llarg de les seves vides.

En referir-nos a la generació en un sentit ple, aconseguim introduir el sentit historicopolític en

contemplar aquest grup com a joves que comencen a fer-se adults i a acomodar-se en la

societat, conformant una manera generacional nova d'organitzar la vida.

2.1 Ser jove i fill o filla de família immigrant

Tanmateix, un error metodològic, que al nostre parer solen cometre alguns dels estudis sobre

“segones generacions” de fills i filles de famílies immigrants, és que es pensa la generació en la

seva condició d'immigrants i no en la seva condició de joves, cosa que en ocasions dóna lloc a

interpretacions realitzades des de posicions adultocéntriques. Per exemple, cal valorar que

estar integrat en la societat pot significar coses molt diferents per a un jove que per a un adult.

De la mateixa manera, el seu significat resulta certament diferent per a aquells joves que

encara es troben estudiant, que per a aquells que ja han iniciat la transició al món adult.

Aquestes diferències són especialment importants en dimensions com ara la identitària.

Aquest element apareix sempre com una qüestió central, en considerar l'adscripció ètnic-

7

nacional com un indicador altament sensible del grau d'integració d'aquests joves, obviant

altres formes d'identitat grupal i juvenil i altres "sentiments" nacionals.

D'acord amb Cachón (2003:12) la idea o concepte de joventut immigrada s'ha començat a

construir de forma molt recent al nostre país. Això s'explica perquè, si bé sempre han existit

joves en el flux immigratori a Espanya, aquests han estat percebuts o bé com a joves

estudiants – "estudiants estrangers" – o com a obrers immigrants. Allò nou és la definició

simultània en la seva doble condició de joves i d'immigrants (Alarcón, Alcalde, 2010).

En síntesi, els enfocaments sobre el concepte de joventut que impliquen els estudis de les

generacions de fills i filles de famílies immigrants són els següents:

a) La joventut com a etapa vital (concepció afirmadora de la joventut).

b) La joventut com a etapa transitòria i socialitzadora.

En aquesta recerca, considerem que hem de situar l'estudi dels joves fills i filles de famílies

immigrants dins d'aquests dos enfocaments. Coincidim amb Palacín (2005) en considerar que

quan es tracta d'analitzar realitats i necessitats dels joves fills i filles de famílies immigrants, se

solen obviar les concepcions afirmatives de la joventut com a conjunt de valors i etapa amb

contingut en si mateixa (Palacín, 2005:17). En el cas que es destaquin aquestes afirmacions,

s'acostumen a ressaltar els aspectes més negatius de les subcultures dels fills dels immigrants,

cosa que dóna lloc a la construcció d'una imatge negativa dels joves "immigrants": el jove amb

risc o el jove en risc.

D'altra banda, insistir en l'aspecte generacional de la joventut situa la perspectiva de l'anàlisi

en un pla historicopolític. Es remarca el caràcter heterogeni i plural, així com el seu caràcter

sociohistòric, es tracti o no de joves d'origen immigrant. Això significa poder abordar l'estudi

d'aquest col·lectiu considerant tant el fet migratori, com el gènere, l'edat o la classe social, així

com la interrelació amb les pròpies identitats juvenils que cada societat i cultura generen en

un moment donat. El que ens permet aproximar-nos a l'estudi dels joves fills i filles de pares

immigrants com:

a) joves.

b) fills i filles de progenitors immigrants.

c) que van ser socialitzats a Espanya.

d) considerant si tenen o no experiències de transició al món adult.

D'aquesta manera ens referirem a aquest grup com a joves amb experiències familiars

d'immigració. Entenent que en tots aquests casos o bé l'emigració d'aquests s'ha produït en

relació a altres membres de la família – essencialment progenitors – o bé que la seva

socialització al país d'immigració ha estat influenciada per la pròpia experiència migratòria dels

pares i la seva condició d'estrangers. Dins d'aquest grup podem diferenciar a aquells que

encara no han transitat al món adult, d'aquells que sí que ho han fet o es troben en aquest

procés. Pel que podrem distingir als joves dels joves-adults.

8

2.2 Teoria de la assimilació segmentada: potencialitat i reptes per a l’estudi dels

joves amb experiències familiars d’immigració

Per a aquests joves amb experiències familiars d’immigració, l'interès científic i polític s'ha

centrat en els últims anys de forma prioritària en la seva vinculació amb els àmbits

socioeducatius. No obstant això, en la mesura que aquests nois i noies arriben a l'adolescència

i experimenten processos transicionals cap a l'ocupació o l'emancipació familiar, es fa obligat

estudiar de quina manera aquests/es joves construeixen els seus processos identitaris, quines

són les seves expectatives més enllà de la seva etapa formativa, quina és la seva inserció social,

jurídica i laboral, etc.... Aquest èmfasi en l'àmbit socioeducatiu en el context espanyol i català

té a veure precisament amb la recent presència de la immigració al país, en comparació amb

altres entorns. Però a mesura que aquestes persones acaben les seves etapes formatives es fa

necessari plantejar noves preguntes: fins a quin punt els joves amb experiències familiars

d’immigració experimenten trajectòries d'èxit o de fracàs en les diferents esferes de la

societat (educació, mercat laboral, salut) i quins són els elements que determinen unes

trajectòries o altres?

En aquest sentit i amb l'objectiu de crear un marc conceptual capaç de generar instruments

útils per a l'anàlisi, cal reprendre les teories que s'han desenvolupat en el context nord-

americà. Així, segons la teoria de l'assimilació estàndard, els processos d'assimilació permeten

a les successives generacions experimentar mobilitat social ascendent tant a nivell educatiu

com ocupacional, alhora que es dilueixen les particularitats ètniques en l'ús del llenguatge, la

concentració residencial o els patrons de matrimonis mixtos (Warner i Srole, 1945). No obstant

això, en els anys 1990 emergeix com a alternativa a aquest model, la teoria de l'assimilació

segmentada, formulada per Portes i els seus col·laboradors. Des d'aquesta perspectiva, els

autors plantegen que els fills i filles de pares i mares immigrants poden experimentar tres tipus

de processos: assimilació ascendent, assimilació descendent i mobilitat ascendent combinada

amb biculturalisme persistent. Aquests processos corresponen a tres fenòmens que

resumeixen la relació entre els fills i filles, els pares i la comunitat ètnica, donant lloc a

fenòmens diferents d'aculturació. D'una banda, trobem l‘aculturació consonant que té lloc

quan els fills i els pares simultàniament adopten la llengua i la cultura americana i gradualment

abandonen la seva llengua d'origen i els seus costums. En aquest cas els fills experimenten

mobilitat ascendent gràcies al suport dels pares. En segon lloc, destaca l'aculturació dissonant

que passa quan els fills aprenen i adopten la cultura americana molt més ràpid que els seus

pares. Segons Portes i Rumbaut (2001), aquest procés porta a una mobilitat descendent, quan

els joves experimenten discriminació racial en mercats de treball bifurcats, ja que no compten

amb l'autoritat dels pares i amb una comunitat de suport. El tercer procés, el de l'aculturació

selectiva, porta a una assimilació ascendent i biculturalisme. Això passa quan els pares i els fills

gradualment aprenen sobre la cultura americana alhora que segueixen connectats a les seves

comunitats ètniques. A més, la teoria de l'assimilació segmentada apunta altres elements

d'especial rellevància: el paper que juga el capital humà dels pares (el nivell educatiu,

l’ocupació i els ingressos), la forma d'incorporació al país receptor, l'estructura familiar i les

possibles connexions transnacionals. Les aportacions de la teoria de l'assimilació segmentada

estan fortament vinculades a la capacitat de predicció de dos processos que són resultat de

dinàmiques familiars: per una banda, que l'assimilació descendent ocorre no perquè aquests

9

fills i filles siguin incapaços d'integrar, sinó perquè ho fan massa ràpid. La segona predicció té a

veure amb que la mobilitat ascendent és possible per a aquells fills i filles els pares dels quals

tenen baixos ingressos i baix nivell educatiu, però que es mantenen parcialment lligats a les

seves comunitats ètniques (Waters, Tran, Kasinitz i Mollenkopf, 2010).

Com a resposta a aquesta perspectiva, Alba i Nee (2003) reformulen la teoria clàssica de

l'assimilació i recuperen la idea que els fills i filles d'immigrants experimenten gradualment

integració social i mobilitat ascendent. En contrast amb el model de l'assimilació segmentada,

aquests autors posen en dubte l'assimilació descendent, igual que els beneficis que poden

aportar el vincle estret amb les xarxes ètniques. No obstant això, el que tenen en comú les

dues perspectives és el reconeixement que hi haurà fills i filles que experimentin mobilitat

social respecte als seus pares, mentre que altres no. Tant Alba i Nee (2003) com Portes i Zhou

(1993) sostenen que la discriminació racial dificulta en major mesura les trajectòries d'èxit dels

fills i filles no-blancs. La diferència entre els dos models resideix en apuntar els mecanismes

que porten a l'èxit. Mentre la teoria clàssica revisada sosté que els processos històrics

tendeixen a difuminar les diferències entre els grups d'immigrants i la resta de la població, la

teoria de l'assimilació segmentada sosté que, especialment en el cas dels immigrants pobres

no-blancs, mantenir les diferències ètniques respecte a la resta de la població influeix

positivament en la mobilitat dels fills i filles d'immigrants (Waters et al., 2010).

D'altra banda, segons diferents autors, la integració d'aquests joves fills i filles de pares

estrangers es presenta actualment molt més difícil a causa del fet que la integració estructural

s'ha convertit en quelcom més dificultós ara que en el passat. La nova situació econòmica i

d'ocupació, tant als EUA com a Espanya, que castiga especialment a joves i immigrants, obliga

a analitzar des d'aquesta conjuntura els processos d'integració i formes de transitar al món

adult i a l'emancipació.

Amb tota probabilitat, aquesta nova circumstància incrementa el risc que els joves amb

experiències familiars d'immigració, especialment si entren en la jerarquia social des dels

estrats més baixos de l'estructura ocupacional, no puguin millorar la seva posició de manera

semblant a com succeïa en el passat. El que estaria fent referència, per tant, a la incapacitat de

les societats receptores per generar mobilitat social i en conseqüència propiciarien la

reproducció social (Gans, 1992; Bolzman et al., 2003). Aquesta impossibilitat dóna lloc a la

discriminació racial i generacional en el cas d'aquests joves. En aquest sentit, existeixen alguns

estudis a Espanya i Catalunya que permeten observar algunes tendències de reproducció social

similars al cas americà (Carrasco y Riesco, 2007).

Partint de l'anàlisi dels processos d'integració socioculturals, considerem que aquests es

materialitzen en tres dimensions (Solé, Alcalde, Pont, Lurbe i Parella, 2002): la incorporació al

mercat de treball, el reconeixement de drets jurídics, polítics i socials, i el dret a la indiferència

cultural i identitària (Delgado, 1998).

El reconeixement de drets de ciutadania civils, socials i polítics està àmpliament relacionat amb

el concepte d'integració social, no només perquè defineixen les dimensions bàsiques d'aquest

procés, sinó perquè alguns d'ells marcaran la integració a esferes com la laboral. És aquest el

cas del dret a l'educació i l'accés a l'ocupació, o les condicions laborals i l'estat de salut.

10

D'aquesta manera, considerem que la discussió acadèmica sobre les actuals generacions de

joves amb experiències familiars d'immigració no és si s'integren o no en la societat, sinó en

quin segment ho fan i en quina mesura influeix la condició de ser jove i tenir una experiència

immigratòria. En definitiva, es tracta de conèixer com es produeixen les transicions a la vida

adulta i com es produeixen les trajectòries d'integració sociocultural. El reconeixement de la

diversitat d'experiències entre els diferents grups de fills i filles de famílies immigrades resulta

fonamental, no només per conèixer com intervenen diferents variables socials, familiars,

econòmiques i ètniques, sinó també per deconstruir la imatge social del "jove immigrant", com

un jove – en general baró – amb problemes d'integració o indentitaris. En definitiva, com un

jove en risc.

D'altra banda, considerem la integració com un procés obert i no com un punt d'arribada (Solé

et al. 2002). En el cas específic de l'anàlisi d'aquests processos entre joves, cal entendre que

sense realitzar estudis longitudinals l'únic que pot aportar la investigació és la "foto" d'un

moment concret en la vida d'aquests. Un moment en una generació.

3. Trajectòries, transicions i punts d'inflexió

Hem observat que, des de la teoria de l'assimilació segmentada, l'assimilació descendent i

l'assimilació biculturalista – o si escau la integració – semblen ser considerades etapes finals

que resulten en un empobriment permanent o una mobilitat ascendent, deixant poc espai per

a les possibilitats de canvi (Vermeulen, 2010). El que no resulta una perspectiva molt adequada

quan ens referim a un grup social de joves en trànsit a noves etapes vitals que poden ser

temporals. Aquesta crítica té a veure d'alguna manera amb el tipus d'investigacions dutes a

terme i, fins a cert punt, amb una preponderància de les investigacions quantitatives, on els

indicadors no presenten prou sensibilitat a l'hora de capturar aquests canvis. Per aquesta raó,

és important portar a col·lació el concepte de trajectòria i els elements que el configuren.

Les trajectòries socials són definides per Elder, Kirkpatrick i Crosnoe (2003) com les trajectòries

d'educació i treball, familiars i residencials, que construeixen els individus i grups en una

societat. Aquestes trajectòries, conformades per forces històriques i estructurades per les

institucions socials, són, a més, subjectes de canvi, ja que pateixen l'impacte dels contextos

més amplis. En definitiva, la idea de trajectòria es refereix a una successió de situacions que

tenen lloc de manera longitudinal en la vida d'una persona.

Però a més, Elder et al. (2003) assenyala que les trajectòries, estan construïdes per transicions

o canvis en l'estat, com per exemple independitzar-se. Així, Cowan (1991) descriu les

transicions com a processos a llarg termini que resulten en una reorganització de la vida

interior (com els individus entenen i senten les seves vides i el món) i del comportament

exterior (reorganització de la vida dels individus i de les seves relacions). Per als diversos

autors dos són els elements característics de les transicions. D'una banda, la durada, definida

com el temps que transcorre entre transicions. En aquest sentit, les transicions es refereixen a

canvis discrets en l'estatus, que són vinculats a una durada, malgrat que les seves

conseqüències poden ser a llarg termini (George, 1993). En segon lloc, les transicions sovint

impliquen canvi en l'estatus o identitat, tant a nivell personal com social, i això obre

oportunitats per al canvi en el comportament. No obstant això, la socialització dota els

11

individus amb les habilitats necessàries per gestionar les transicions i adaptar-se així a nous

rols.

Mentre les transicions són fonamentals en la construcció de blocs de trajectòries,

investigacions nord-americanes apunten que alguns esdeveniments de transició són

particularment crucials, alterant i redireccionant la trajectòria. Aquestes transicions crítiques

s'han identificat com a punts d'inflexió. Així, els individus experimenten el curs de vida com

una seqüència de trajectòries lligades unes a altres a través de punts d'inflexió: trajectòria,

punt d'inflexió, trajectòria, punt d'inflexió, etc. (Marshall i Mueller, 2003; Elder et al., 2003;

Abbott, 1997). No obstant això, tal com assenyala Abbott (1997), qualsevol canvi brusc no és

un punt d'inflexió, sinó només aquells que són precedits d'un període que posa de manifest

una nova etapa. Una de les característiques dels punts d'inflexió, segons aquest autor, té a

veure amb el seu caràcter narratiu, el que significa que els punts d'inflexió fan referència a dos

punts en el temps, i no a un. En altres paraules, el que converteix un esdeveniment en un punt

d'inflexió és el temps suficient, que marca el pas cap a un nou curs, al punt que queda clar que

la direcció en la trajectòria ha canviat. Finalment, els punts d'inflexió són processos que tenen

una certa durada en el temps. Concretament, els punts d'inflexió són relativament més curts

comparats amb les més llargues i uniformes transicions.

4. La transició a la vida adulta en el context europeu i espanyol

La transició a la vida adulta és el resultat d'experiències vitals segons les quals els joves

adquireixen la independència econòmica, constitueixen la formació d'una llar independent i,

en molts casos, s'inicien o consoliden les relacions de parella. Si bé avui dia s'entén que poden

donar-se, o bé aquestes tres condicions, o bé només una, o bé alguna d'elles. Per això, el

concepte d'emancipació està sent substituït pel “d’itineraris vitals", per referir-se als fenòmens

que defineixen les trajectòries dels joves en un món globalitzat i de risc (Comas, 2007).

Igualment, convé considerar que el concepte de transició pot oferir una falsa idea de linealitat

en aquestes experiències. Molts autors assenyalen que aquests són processos reversibles i

discontinus (Moreno, 2008; Masjuan et al., 1988; Casal, 1999). Igual que resulta imprescindible

estimar que els joves es connecten i desconnecten del món adult segons les seves preferències

i possibilitats.

D'altra banda, hem de considerar almenys dues dimensions des de les quals analitzar els

elements que incideixen en aquests processos de transició (independència econòmica i

independència familiar): una dimensió macrosocial, en què se situaria tant el context

socioeconòmic i l'estructura d'ocupació com les polítiques de joventut i les polítiques socials

(Estat de Benestar), i un context microsocial, relacionat amb elements culturals, com serien

valors i normes adquirides des de l'àmbit familiar, la comunitat i la generació, on s'inclourien

les condicions estructurals com la classe social, el grup ètnic, el gènere i altres.

12

Esquema 2. Factors macro i microsocials que expliquen les transicions a la vida

adulta.

Font: Elaboració pròpia.

En aquest sentit, el cas espanyol i català es caracteritza per una forta cultura familiarista,

entesa com una forma de solidaritat i independència intergeneracional en contextos

institucionals de limitada atenció a les qüestions familiars, en què la transició a la vida adulta

s'ha entès com un procés que s’inicia i es realitza en la família (Moreno, 2008). Aquestes

cultures familiaristes poden explicar-se en relació als models d'estat de benestar i el

desenvolupament de les polítiques socials. Per la seva banda, Almudena Moreno afirma que

els estudis realitzats semblen confirmar el fet que, en el context europeu, s'observa certa

convergència en els processos de transició a la vida adulta dels nostres joves. Aquest, tot i ser

un procés ambivalent, es caracteritza bàsicament per la precarització dels llocs de treball i el

retard de l'adquisició de la independència econòmica i familiar, com a resultat de l'anomenat

procés globalitzador i individualitzador. No obstant això, existeixen diferències i particularitats,

depenent dels models d'estat de benestar europeus.

Moreno (2008) destaca que en els Estats de benestar denominats "socialdemòcrates"1, que

tenen el seu màxim exponent en Dinamarca, els joves s'independitzen a edats més

primerenques que en altres països europeus, a causa d'una major facilitat per a la inserció

laboral, gràcies a les oportunitats d’ocupació juntament amb el desenvolupament de

polítiques econòmiques i de joventut que fomenten l'emancipació i que són un important

esperó per a la vida independent. Es tracta de països on les polítiques socials es centren en els

individus i on, a més, es desenvolupen polítiques educatives escassament segmentades. Aquí

els pares tenen un paper molt limitat en els processos d'emancipació dels seus fills. Igualment,

1 Es segueix la tipología d’Espin-Andersen (2000).

13

en aquests models, la societat civil adquireix un paper actiu en les polítiques de joventut

(Böhnisch et al., 2002).

En els règims de benestar liberals, com seria el cas del Regne Unit, tenen un elevat grau

d'independència econòmica amb escàs suport econòmic de les famílies d'origen, gràcies a

l'ocupació i a les ajudes socials. La minimització de l'Estat i la primacia del mercat converteixen

el mercat laboral en l'única forma d'emancipació, fet que ha generat situacions adverses per a

molts joves, que abandonen molt aviat la llar familiar i el sistema educatiu i es refugien en

l'economia informal, que en molts casos deriva en situacions d'exclusió social. En aquests

països és comú abandonar la llar paterna després d'haver finalitzat els estudis (Biggart, 2004).

Als països amb estats de benestar conservadors (per exemple, Alemanya) són els ajuts a

l'estudi, la família i l'ocupació el que possibiliten l'emancipació. S'assumeix que és la inserció

laboral en categories professionals qualificades allò que possibilita l'emancipació. Pel que fa al

sistema educatiu, ens trobem amb un model dualitzat i rígid d'educació que es correspon amb

un mercat laboral altament regulat (Moreno, 2008).

Finalment, els règims mediterranis, com seria el cas d'Espanya, que es caracteritzen per un

limitat desenvolupament d'un marc institucional de suport econòmic als joves, la precarietat

del mercat laboral, orientat fonamentalment cap a la figura de l'home mantenidor, i els

desajustos existents entre el sistema educatiu i el mercat laboral, aquestes mateixes

característiques converteixen la família en la principal agència per aconseguir l'autonomia i la

independència (Moreno, 2008). El que explica que, amb l'escàs desenvolupament de polítiques

orientades a la família, a diferència dels models conservadors, liberals i socialdemòcrates, hagi

contribuït a reproduir el model cultural familiarista de solidaritat i dependència

intergeneracional.

Així, les experiències de transició a la vida adulta dels i les joves amb experiències familiars

d’immigració s’han de contextualitzar en el marc de les polítiques públiques de l'estat en què

resideixen, comprovant en cada context com s'activen i operen els mecanismes microsocials

com a valors i normes, essencialment els adquirits en l'àmbit familiar i comunitari, en les seves

pròpies trajectòries d'emancipació i com interactuen amb aquests aspectes macrosocials.