a literatura al voltant de la guerra ha es-tat molt productiva en tots els països i entotes les cultures. Els fets d’armes

constitueixen, dissortadament, unelement central de la història.També de la Franja. Els con-flictes bèl·lics han deixat unaforta empremta en la me-mòria col·lectiva i docu-mental, i els escriptorsn’han tret bon profit. Elsrelats conten les lluites en-tre cristians i musulmans dela Reconquesta, entre lli-berals i tradicionalistes a lesguerres carlistes i de fran-quistes contra republicans a la Guerra Ci-vil. Amb un epíleg al voltant del fenomen delmaquis, particularment sagnant al Matarranyai el Baix Aragó.

Dins de la creació literària inspirada en laReconquesta, figura ‘El manuscrit de Wadi al-Abmar’, una novel·la d’aventures i misteri alvoltant del segle XI que transcorre al Matar-ranya escrita per Silvestre Hernández.

Però l’esclat de la literatura èpica a la Fran-ja arriba amb les guerres carlistes. L’assaig, lanovel·la, la narració breu i la poesia li dediquenmoltes fulles a este conflicte que va tindre undels seus principals escenaris als Ports de Be-seit. És el marc de l’obra més rellevant de te-màtica bèl·lica ambientada a l’Aragó catala-nòfon, ‘Les històries naturals’, de Joan Perucho,una narració que barreja amb sorprenent “na-turalitat” la fantasia vampírica i la història, ambRamon Cabrera com a protagonista. El ma-teix personatge protagonitza ‘L’hivern del Ti-gre’, d’Andreu Carranza, un autor amb fortslligams amb la Franja. Joan Josep Rovira li de-dica les ‘Rutes Carlistes’, un llibre il·lustrat perPasqual Vidal. També des de l’assaig s’hi apro-pen Joaquim Monclús i Pedro Rújula, amb su-coses aportacions a ‘El carlime al territori del’antiga diòcesi de Tortosa’, una extensa obra

coordinada per Josep Sànchez Cervelló. Lapoesia rellueix a l’entorn de les guerres entre

carlistes i lliberals. Desideri Lom-barte li dedica el bloc principalde ‘Romanços mai contats’.

Encara que el gran escenaribèl·lic és la Guerra Civil. Alseu voltant n’hi ha memò-ries, relats, novel·les, assa-jos i poesia. Una de les mi-llors novel·les sobre laGuerra Civil, ‘Incerta glò-

ria’, de Joan Sales, estàambientada al frontd’Aragó, a la comarcade les Conques Mine-

res de Terol. Hi estan vinculades les cròniquesperiodístiques de Lluís Capdevilla i Narcís Llo-veras, que van pertànyer a la mateixa unitatrepublicana que Sales. El narrador Albert Sàn-chez Piñol localitza a La Torre del Comte elconte fantàstic, ‘El bosc’, que va ser, a més, l’ar-gument d’una pel·lícula. El periodista Lluís Ra-jadell va publicar la narració ‘Apunts per a unamitologia de guerra’, una recopilació de per-sonatges i anècdotes que beuen de l’oralitat.

‘L’òmnibus de la mort’, l’impactant llibre queel periodista Toni Orensanz li dedica a la re-pressió a la reraguarda republicana, passa pelBaix Aragó de Terol i Saragossa. Pere Calderspublica ‘Unitats de xoc’ sobre la seua expe-riència a la batalla de Terol i el ‘Dietari de guer-ra’, d’Edmon Vallés, esquitxa la Franja.

El maquis, una prolongació de la Guerra Ci-vil, inspira a Rovira ‘Històries de maquis alsports de Morella’ i ‘Maquis i masovers, tragèdiaa la muntanya’. La guerrilla antifranquista ésl’origen de la novel·la curta ‘A la vora del riu’,de Rajadell. Els guerrillers, els darrers actorsa l’escenari bèl·lic de la Franja, son els heroisdels poemes de Desideri Lombarte i TomásBosque ‘Els maquis’ i ‘Cançó’, respectivament.

Pere Mulet

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2018

19

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Ramon Mur

Artur Quintana

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli GimenoMerxe Llop

Carme MesseguerEsteve BetriàMàrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/ Major 4

44610 CALACEITtempsdefranja@gmail.com

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

LLa guerra, un filó literari

styli locus 2

A Calaceit

Per fi vam poder arribar a Calaceit iens vam instal·lar tot el grup a la vorade la carretera de Queretes, esperant or-dres que no podien tardar en arribar, sies volia que els dotze canons estiguerenllestos a punta de dia. Mentrestant novam perdre temps, feia molts dies queno sabíem el que era dormir una nitcompleta, així que cadascú es va instal·larcom li va plaure per descansar..

[...]Va venir l'aviació quan ja el sol havia

sortit. Els oficials ens van aconsellard'escampar-nos. Jo en companyia d'uncompany ens vam allunyar un xic. Vamtrobar una aigüera de la carretera itranquil·lament ens vam posar a xarrar.Sentíem els aparells però no els veiem.Per fi vam sortir de l'amagatall i ensvam adonar que dos homes armats bai-xaven de la muntanya on està situat elpoblat ibèric de Sant Antoni. Quan elsvam distingir bé vam reconèixer queeren homes de les brigades internacio-nals —en observar el seus uniformesverd oliva—. Eren de la XV brigada dela 35 Divisió i venien morts de fatiga icompletament desmoralitzats. Parlavenmolt malament el castellà però els en-teníem. Es queixaven, com nosaltres,de la inferioritat de l'exèrcit republicàdavant la superioritat de l'aviació ene-miga; continuar així no era possible. Itenien raó, durant els últims dos mesosels brigadistes internacionals s'havienportat com a autèntics herois.

Després de parlar una estona amb ellsens vam acomiadar i vam dirigir-nos ala bateria. Ens vam endur una sorpresa... allí no hi havia ningú ... tot el grupse n'havia anat sense nosaltres. Estàvemsols!

La primera cosa que ens va estranyar

fou el gran silenci que hi havia. Vam anarcorrents cap al poble. Tot estava desert,silenciós. Ens vam mirar espaordits, de-semparats, sense saber què fer; potser elscamions no estaven lluny. No ens hovam pensar dues vegades. Vam comen-çar a córrer abandonant el poble en di-recció a Gandesa. No se sentia cap ca-nonada ni hi havia cap avió al cel, sem-

blava com si la guerra s'hagués despla-çat cap a altres llocs. Aquell silenci sos-pitós ens donava angoixa per la incer-tesa del moment. A la guerra qui perdel contacte amb la seva unitat és com siperdés la seva família; el soldat forma partd'un grup on se sent recolzat; fora d'ellestà perdut.

Vam córrer quan ja els pulmons nopodien més. La carretera de Gandesa es-tava buida per complet, davant i darre-ra. No hi havia cap dubte que érem elsúltims que sortíem de Calaceit. Tot ca-minant no paràvem de mirar enrere ambl'esperança que passés un camió i ens re-collís.

Vam passar davant la caseta de peonscaminers ... allí no hi havia ningú ... elsseus habitants també havien fugit. Una

Fragment de les memòries de Manel Dómine Sendrós (Bar-celona 1920-Alcanyís octubre del 1995). Integrant de la lle-va del Biberó, lluità al Front de Terol i després a la nostra co-marca com artiller a la 11a Divisió del general Enrique Lís-ter, més tard participà a la batalla de l’Ebre. En perdre la guer-ra se n'anà refugiat a França. Tornà a Espanya el 1973 i des

mica més avall vam veure gent que esretirava seguint els cims de les munta-nyes cobertes de pins. Les separava unprofund barranc ple de bancals plantatsd'olivers en la part del pendent de la car-retera per on baixàvem nosaltres. Els quees retiraven devien ésser diverses com-panyies.

De sobte va aparèixer una esquadre-ta Fiat i, sense pensar-s'ho, van comen-çar a metrallar els infants. Nosaltres vamtenir el temps just per sortir de la cal-çada. A cada passada deixaven caure unagran quantitat de bombes antipersones.Després van abandonar aquest grup ivam seguir carretera amunt. Continuà-rem el camí sense poder abandonar lasensació de permanent inquietud. Lacarretera era plena de corbes seguint l'ac-cidentat terreny. Tot d'una vam escoltarun soroll de motors que venia de Ca-laceit, semblaven molt a prop. Ens vamaturar, esperàvem veure uns camionsnostres ... i espavorits vam observar dar-rera d'una corba una motocicleta ambsidecar amb el canó amenaçant d'unametralladora. Era l’avantguarda d'una co-lumna blindada italiana! La Littorio.

D'un salt vam tornar a sortir dela calçada sense pensar-ho dues vegadesi ens vam tirar barranc avall. Sobre elsnostres caps varen xiular les bales ... ambl'agilitat que dóna la joventut saltàvemels marges sense adonar-nos del perill ...seguien disparant però no era fàcil to-car-nos corrents de la manera que ho fè-iem. Vam arribar al fons del barranc sen-se alè... però havíem salvat la pell. De daltde la carretera no ens podien veure ...hi havia un angle mort que ens ama-gava.

Manel Dómine Sendrós

de 1985 va viure a Vall-de-roures. Tenia una magnífica bi-blioteca-hemeroteca sobre la guerra civil que havia recopi-lat al llarg de tota la seua vida i que consultava freqüentmentper escriure les seues memòries de guerra i altres treballs decontingut històric. Va ser membre de l’ASCUMA des de laseua fundació.

Cruïlla de les Ventes de Valldesgorfa. Fotode l’exposició Legionari. Italians deMussolini a la Guerra d'Espanya, sobrefotografies de Wilhelm Schrefler(Guglielmo Sandri, en italià)

styli locus3

A casa era tabú

Aquesta història comença el juliol de1936. Nonasp estava a la zona republi-cana. El 25 de juliol, festa de l’apòstolSantiago, el mossèn va celebrar la dar-rera missa. El 26, de matinada, a la por-ta de l’església moriria a tirs. Van saquejari cremar tot allò que hi havia a l’esglé-sia i a l’ermita, menys els objectes de pla-ta que se´ls van quedar. Vivíem enconstant inquietud per les notícies quearribaven dels pobles veïns referents aquè mataven els homes de dretes. Tan-mateix les bones paraules de qui manavaal poble, de què aquí no passaria res, queestiguéssim tranquils, van dir que a totsels pobles del voltant havien fet netejai que aquí, a Nonasp, sobraven dotze otretze homes. Van fer la llista i el nom delpare era el primer.

La nit del 10 a l’11 de febrer de 1937,quan dormien, van trucar a la porta decasa dient que baixés lo pare. Ho va fer,seguit de la meua mare i ma germanagran. Eren uns homes amb la cara ta-pada i en castellà li van dir: venga connosotros que vamos a hacer trincheras.

Ell els hi va contestar: Tots los dies mosveem a la plaça i veniu a estes hores acasa, amb la cara tapada i parlant encastellà? La meua germana gran i lamare estaven abraçades a ell, plorant, iels encaputxats el van treure a la força.Ma germana els hi va dir que se l’em-portessin a ella... Amb la cridòria, unveí, que també anava a la llista, es va es-capar pel terrat i es va amagar en unaaltra casa, un altre, al sentir que truca-ven a la porta, es va escapar per la tàpiadel corral, però li van disparar i vacaure mort. Un oncle meu, germà dema mare, estava al llit i el van traure acops, la seua dona estava embarassada,pocs dies després va avortar. Un altreera pare d’una xiqueta subnormal i elvan prendre juntament amb lo seusogre de 70 anys perquè era el sacristà,i així fins a tretze. A 4 km del poble elsvan assassinar. Des de casa sentíem elstirs. L’endemà els familiars van anar al’Ajuntament a protestar dient que elsdeixessin donar sepultura. Van fer unarasa al cementeri i allí els van llançar.

Quan la mare es va recuperar unamica del trauma ens va reunir als cincgermans (jo tenia nou anys; era elquart) per a dir-nos que no havíem desentir odi ni venjança; que a les guer-res tots perden, que tiraríem endavant,que havíem de perdonar, que el més im-portant era la pau... I jo, en la meua jo-ventut, jugava al futbol amb els fills dequi van assassinar el meu pare.

Ara que estic al final de la vida, ho dicsense por a remoure ferides. Puc dir quetots vam patir, d’un costat i de l’altre. Depetit no ho entenia; jo em vaig quedarsense el pare que em portava en tren almercat de Reus a vendre les primerescarxofes que agafava a l’hort. Jo volia serpagès com ell; en el poc temps que vaiggaudir de la seua presència em va en-senyar a estimar la terra, els dos rius deNonasp i la natura. Amant de la gent delpoble i de la vida; home pacífic i har-monitzador. Mon pare m’ha acompa-nyat sempre! Estic en pau

Juan Manuel Llop Albiac

Som hereus dels sentiments enquistats d’una guerra. Ma-leïda Guerra Civil que mai no hagués d’haver succeït. A casaera tabú i s’actuava com si no hagués existit, aquella guerra.Fa uns dies, he trobat un diari que el meu pare va escriure

abans de morir, abans que les mans vençudes per l’artritis reu-matoide li impedissin agafar el llapis o la ploma entre els seusdits.

Merxe Llop

A la merda les guerres:les legals, les il·legalsles morals, les immorals,les col·lateralsi les perpendiculars.A la merda, totes!

A la merda la guerra de la terra,la del cel,la del cent per u,la del cent per cent.

A la merda la guerra dels estúpids,la dels intel·ligents, la dels prepotents,la de les esquerres, la de les dretes,la dels demòcrates, la dels dictadors.A la merda, totes!

A la merda les guerres preventives,proactives i reactivesi si més no, defensives,a la merda amb lavatives.A la merda totes les guerres,les de tots!

I malgrat tot :—com crec en tu—,em resta un raig de llum,em resta un punt brillant a l’infinit,em restes tu —dona i home—,em resta l’esperança.

* Aquest poema el vaig escriure l’any 2003,en començar la guerra de l’Iraq

A la merda la guerra*J. M. Gràcia

styli locus 4

Novembre, era novembreals carrers de la ciutat,Plaça de la Sal, Blondel,Rambla de Ferran, Cap Pont.

Els infants a les escoles,al Minerva i al Liceu,dotze nens i l’Esperançacanten la taula del deu.

Ai, Esperanceta Serra,pissarreta i davantal,tinta negra i als plumierstots els llapis són vermells.

Pur escalf de sol de tardail·lumina finestrals,dotze nens i l’Esperançacanten la taula eternal.

La remor que ve de fora,i els cistells que es van omplint,unes lliures de castanyesi garrafa de bon vi.

Ai, Esperanceta Serra...

Ningú espera ja gran cosa,que el malson acabi ja,que retornin tots a casa,si vençuts o triomfants.

Saragossa per què enlairesnegra esquadra d’avions?Dotze nens i l’Esperançacanten la taula del tro.

Ai, Esperanceta Serra...

Cinc minuts i Lleida esclata,cinc minuts, carrers de sang;cinc minuts de foc als llavis,corredisses i esquinçats!

Ai, Esperanceta Serra,canten la taula del morts,si és l’escola que s’esfondraamb sa mestra i dotze cors!

Ai, Esperanceta Serra...La baldufaRobert Albiac

Solitari deambulava fins que em vaig topar amb ella. Portava un cordell entre els dits i una baldufa a la mà.

De cap i volta aquella joguina va impactar contra el sòl, el seu esclafit em va deixar sorprès, bocabadat, absort.

Enxisada la meua mirada, centrada en com es mouria, al començament ben dreta, ben perfecta giravoltava. Però les trajectòries inalterables no solen durar molt: la inèrcia; i el curs de la rotació anunciava fer-se tort.

Abandonant aquell punt, directa cap als obstacles, jo corria apartant-los tots, jo volia més espectacle! La baldufa defallia, l’espenta inicial s’havia dissolt, els girs no es fan eterns per estirar el cordell fort.

Va arreplegar la trompa i va dir que marxava.Jo vaig somriure per agrair-li la jugada.

—Adéu amiga! ací seguisc sol, que a les pròximes tirades

t’acompanyela sort.

Esperanceta SerraDaniel Sesé

El dia 2 de novembre de 1937, a les 15:40 h de la tarda,Lleida va ser bombardejada per l’aviació feixista. La mestraEsperança Serra va morir amb els seus alumnes mentre feienclasse. Es pretenia atemorir la població civil. Les fotografiesd’en Centelles així ho testimonien.

AutorretratRaquel Llop Labaila

A vegades, tinc la necessitat de llegir-me.Escriure'm tota seguida, amb totes les lletres.Fins a quedar-me muda.

A vegades tinc la sensació de voler-me callada. Buscar la llibertat en un llapis, i fugir dins d'un full en blanc.

D'altres, busco el vent de les paraules en la boca de la gent, en els llavis del temps.

A vegades vull cridar, saber-me viva.

Veure'm des d'un punt llunyà,entendre que, abans d’aixecar-me,vaig caure.

Caminar.

Baixar de les altures, cremar distàncies.

Apropar-me tant a mi que no hi càpiga res més.

Saber que l'únic que està fet a mida per mi, sóc jo.

Estela roja i negraBlanca Deusdad Ayala

Per a José Ayala Nicolás

In memoriam

La nit cau amb el seu mantell blanc,sobre una vida troncada per un tret;ideals de suro que resisteixena l’oratge de dècades de foscor blava.

Lluitar per un món de llibertats, patir la por del front i superar-la,sentir el dolor de la fi,quan tan sols havies iniciat la vida.

El cos roman ocult,en algun indret de la frontera bèl·lica,resseguida pam a pam.El dolor de la ferida persisteixdins un temps present,filat de record.