QUADERNS DE QUALITAT. 18 Q U A D E R N S D E Q U A L I T A T. 1 L’objectiu del Taller era do -...

QUADERNS DE QUALITAT. 1

La qualitat, garantia de millora.

AQU Catalunya, 2010

© Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya

Via Laietana, 28, 5a planta08003 Barcelona

© del primer article, Joan Manuel del Pozo.© del segon article, Sebastián Rodríguez (coordinador),

Àngels Sahuquillo, Esteve Arboix i Magda Staniewicz.© del tercer article, AQU Catalunya.

Disseny i maquetació: Josep Turon i Sasha CristòfolCorrecció lingüística i traducció: Natàlia Morell

Impressió: Treballs Gràfics, SATiratge: 2.800Primera edició: agost 2010ISBN: 978 - 84 - 693 - 4100 - 0Dipòsit legal: B-24.785-2010

Es permet la reproducció total o parcial del document sempre que se citiel títol de la publicació i l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitaricom a editora.Se permite la reproducción total o parcial del documento siempre que secite el título de la publicación y la Agència per a la Qualitat del SistemaUniversitari de Catalunya como editora.

Disponible també en versió electrònica:Disponible también en versión electrónica:

PRESENTACIÓ

PRÒLEG

L’AVALUACIÓ DEL CONEIXEMENT HUMANÍSTIC I SOCIAL

RESULTATS DE L’ESTUDI SOBRE EL PERFIL DE MÈRITS PER AL’ACREDITACIÓ DEL PROFESSORAT LECTOR I AGREGAT

EN LES ÀREES D’HUMANITATS I CIÈNCIES SOCIALS

CONCLUSIONS GLOBALS DEL TALLER

7

9

13

33

53

PRESENTACIÓN

PRÓLOGO

LA EVALUACIÓN DEL CONOCIMIENTO HUMANÍSTICO Y SOCIAL

RESULTADOS DEL ESTUDIO SOBRE EL PERFIL DE MÉRITOS PARA LA

ACREDITACIÓN DEL PROFESORADO LECTOR Y AGREGADO

EN LAS ÁREAS DE HUMANIDADES Y CIENCIAS SOCIALES

CONCLUSIONES GLOBALES DEL TALLER

67

69

73

93

113

sumari

sumario

presentaciópròleg

7

PRESENTACIÓ

Des que vaig accedir a la pre-sidència d’AQU Catalunya, unnombre significatiu dels comen-taris i suggeriments que rebia es-taven relacionats amb alguns cri-teris d’avaluació de la recercadel professorat universitari en elsàmbits de les Humanitats i lesCiències Socials. Les crítiquesqüestionaven de manera generalalguns criteris d’avaluació ques’han anat aplicant en diferentsorganismes d’avaluació, autonò-mics i estatals. Per tant, la pro-blemàtica va més enllà de l’agèn-cia que presideixo i, moltprobablement, més enllà de l’a-valuació mateixa.

Tradicionalment, tot i els es-forços per objectivar els criterisd’avaluació, els àmbits de lesHumanitats i les Ciències Socialsno han gaudit de l’ampli consensque hauria de regir l’avaluació deles disciplines que engloben. Al-guns dels motius que ho expli-quen són el fet que aquests àm-bits no disposen d’indicadorsd’impacte tan acceptats interna-cionalment com altres àmbitscientífics, i també el difícil encaixentre un enfocament internacio-

nal i una projecció en l’entornmés proper. Finalment, cal dirque la constatació d’un graud’insatisfacció superior en l’ava-luació d’aquests àmbits res-pecte d’altres havia de ser per simateixa un motiu de reflexió.

Amb el propòsit de contribuira aquest debat, es va organitzar,amb la col·laboració de l’Agènciade Gestió d’Ajuts Universitaris ide Recerca (AGAUR) i amb el su-port de la Universitat de Barce-lona, el Taller «L’avaluació de larecerca en Humanitats i Cièn-cies Socials», que s’emmarcavadins l’XI edició dels Tallers de re-flexió i debat d’AQU Catalunyaamb les universitats catalanes,que va tenir lloc els dies 28 i 29de gener de 2010.

Aquest Taller ha estat, si mésno per a AQU Catalunya, un delsexemples més significatius de re-flexió i diàleg de la comunitatcientífica i acadèmica catalana,en un tema que ha suscitat ungran interès.

joaquim prats cuevas president d’aqu catalunya

presentació

8

QUADERNSDEQUALITAT. 1

L’objectiu del Taller era do-ble: d’una banda, reflexionar so-bre l’avaluació de la recerca enels àmbits de les Humanitats iles Ciències Socials i, de l’altra,identificar propostes que promo-guessin un consens més amplisobre aquesta avaluació.

Des del començament, l’en-focament i l’estructura del Tallerperseguien l’humil propòsit degenerar un entorn propici per es-coltar la veu de la comunitat cien-tífica i acadèmica. Més de 300persones van assistir al Taller i,entre ponències i contribucions,gairebé 60 hi van exposar en veualta les seves reflexions. Totes lespersones que hi van participarvan tenir l’oportunitat de parlar,de ser escoltades, de fer aporta-cions i d’establir un diàleg cons-tructiu amb els seus homòlegs.

La suma de les idees, de lesreflexions, en resum, de lesintel·ligències, va donar com a re-sultat la identificació d’un seguitd’aportacions assenyades, quepel seu interès i repercussió me-reixen ser considerades a favorde la millora d’aquest procés d’a-valuació. Les contribucions es-pecífiques per àrees de coneixe-ment que es van fer durant elTaller van quedar recollides enles conclusions per grups de tre-ball, disponibles al web d’AQUCatalunya, i les que eren com-partides per la majoria de grupses van integrar en el documentfinal d’aportacions del Taller, queaquí es presenta.

Les propostes plantejadesvan orientades principalment aun perfeccionament de l’avalua-ció. Per això és indispensableque les agències d’avaluació,d’àmbit català i espanyol, ensposem d’acord a millorar el mo-del, ja que la coherència del sis-tema és un requisit per al seubon funcionament.

El compromís que AQU Ca-talunya ha agafat, prenent coma punt de partida les conclusionsdel Taller, és promoure un debatmés ampli en l’àmbit català i es-panyol, per tal d’articular un sis-tema d’avaluació més ajustat ales especificitats de les àrees hu-manístiques i socials. Ho devema totes aquelles persones quehan invertit el seu temps desin-teressadament a participar en elTaller i que hi han fet aportacions,amb la il·lusió que permetin avan-çar en la millora de l’avaluació dela recerca en aquests àmbits. //

9

PRÒLEG

És una característica del sis-tema universitari espanyol queles avaluacions prèvies als pro-cessos de selecció de professo-rat i les avaluacions de mèrits lesrealitzin les agències per a la qua-litat de les universitats. A la restad’Europa són les universitats lesque les assumeixen, ja que con-sideren que és una funció pròpiagestionar la qualitat del seu pro-fessorat. No és la meva intencióobrir ara aquest debat, però tam-poc no voldria transmetre que elnostre model és universal.

En tot cas, i a més a més dedur a terme la tasca assignadaamb les màximes garanties dequalitat, el valor que podem afe-gir les agències és fer avançarels diferents elements que confi-guren el procés d’avaluació, perassegurar-ne l’equanimitat entots els àmbits.

Però parlar de qualitat sensemesurar variables no té sentit. Sino coneixem el que tenim i nodisposem de referents, difícil-ment sabrem cap on hem d’anari, encara menys, com podem mi-llorar-ho.

El Taller “L’avaluació de larecerca en Humanitats i Cièn-cies Socials” ha estat una bonaexperiència on el professorat iels investigadors catalans hanpogut compartir i posar en comúpropostes per millorar el procésd’avaluació d’unes disciplinesque, per la seva pròpia singulari-tat, no disposen d’uns referentstan parametritzats com altresàmbits científics. En definitiva,per començar un procés de mi-llora que, pel seu abast i la sevacomplexitat, requereix un con-sens global entre el professorat,les universitats i totes les agèn-cies d’avaluació.

El llibre que teniu a les mansté dos propòsits. El primer és re-collir en un document les princi-pals aportacions que s’hi van fer,i el segon és iniciar una reflexióglobal que condueixi a la implan-tació de mesures concretes permillorar el procés d’avaluació iper incrementar el consens so-bre els criteris i referents utilit-zats.

josep anton Ferré viDal Director d’aqu catalunya

pròleg

10


En el primer capítol del llibretrobareu la transcripció de la po-nència inaugural feta pel Dr. JoanManuel del Pozo, que va emmar-car el Taller en una dissertació fi-losòfica sobre l’avaluació del co-neixement humanístic i social.

El segon capítol conté un re-sum dels resultats globals del’estudi que està finalitzant AQUCatalunya sobre el perfil de mè-rits per a l’acreditació de profes-sorat agregat i lector dels àmbitsd’Humanitats i de Ciències So-cials. L’Agència ha fet un bui-datge de 4.800 currículums,amb l’objectiu d’aportar informa-ció sobre el perfil de les personessol·licitants i, així, contribuir a feraflorar referents de qualitat exis-tents.

Finalment, el tercer i darrercapítol és el document que sin-tetitza les principals aportacionsque es van recollir en les conclu-sions dels set grups de treballI

(que es poden consultar íntegra-ment al web ).Aquest document estructura lesaportacions que s’hi van fer, totdistingint entre les que afectenla política d’avaluació i les quefan referència a la mateixa ava-luació. I acaba amb un decàlegde les propostes que s’hauriende dur a terme.

L’acció final que apareix aldecàleg és incrementar la coor-dinació entre les agències queavaluem la recerca. Desitgemque les reflexions d’aquest llibresiguin un bon punt de partida peraugmentar la coordinació entreles agències, amb l’objectiu demillorar el procés d’avaluació deles àrees de coneixement huma-nístiques i socials. //

I Els assistents al Taller es van distribuiren set grups per reflexionar sobre unesqüestions plantejades prèviament:Grup 1: Filosofia, Història, Art,Antropologia i Geografia; Grup 2:Filologia, Traducció i Interpretació;Grup 3: Educació; Grup 4: Economia iEmpresa, Ciències Polítiques iSociologia; Grup 5: Psicologia; Grup 6:Dret; Grup 7: Biblioteconomia iDocumentació, i Comunicació.

joan manuel Del pozo Álvarez

l’avaluació Del coneiXement

HumanÍstic i social

13

L’AVALUACIÓ

DELCONEIXEMENTHUMANÍSTIC

ISOCIAL

L’objectiu d’aquesta ponència és emmarcar el procés de reflexiód’aquestes Jornades d’AQU Catalunya sobre els procediments d’a-valuació de la recerca en l’àmbit dels coneixements humanístics i so-cials. A la funció de marc no li escau presentar un catàleg de criterisd’avaluació o de barems de mesura que poguessin considerar-seplausibles per obtenir un consens sobre l’avaluació de la recerca hu-manística i social, funció que en tot cas s’ha de considerar derivadao cloenda del conjunt de treballs i debats que aquí s’han de produir.Com a ponència marc, l’objectiu buscat és proporcionar bases dereflexió a partir de les quals es pugui legitimar, per mitjà de totes lesaltres aportacions, alguna mena de conclusions que estableixin odeixin apuntades línies i principis que, quan serà el moment, puguinajudar a afinar els processos amb els quals sigui avaluada aquella re-cerca.

El corpus d’aquesta ponència se centrarà, doncs, en dues refle-xions. La primera, destinada a fer-se càrrec del context en què esprodueix la nostra anàlisi, per comprendre millor el procés en el qualens trobem com a responsables de la producció i transmissió de l’a-nomenat coneixement humanístic i social. Proposo com a epígrafd’aquesta part la interrogació següent: “Crisi de l’universalisme científici de la seva seguretat epistemològica?” La interrogació no és només

PLANTEJAMENT GENERAL

joan manuel Del pozo Álvarez*

l’avaluació Del coneiXementHumanÍstic i social

1

* Doctor en Filosofia per la Universitatde Barcelona i professor de Filosofia ala Universitat de Girona

14

QUADERNSDEQUALITAT

retòrica, sinó que es dirigeix sincerament al reco-neixement d’un panorama de confusió real sobreel paper d’una suposada ciència universal que, ar-rencant del segle XVIII però especialment des delsegle XIX, va actuar com a paradigma legitimadorde l’hegemonia intel·lectual i política de l’anome-nada societat occidental. Ho faré amb l’ús de laterminologia i en diàleg amb moltes de les ideesdel sociòleg i historiador Immanuel Wallerstein, dela Universitat de Yale, autor d’un petit assaig degran interès —també des d’altres perspectives, amés de la nostra— publicat el 2006 i traduït a Va-lència el 2008 amb el títol L’universalisme europeu.La retòrica del poder.1

La segona part del corpus central, òbviamentarticulada amb aquesta primera, és una reflexió so-bre les característiques que donen valor al conei-xement humanisticosocial, valor que encara s’hade guanyar el reconeixement de la majoria de ciu-tadans, i la presento sota l’epígraf “Valoració delconeixement humanístic i social”. Precisament ambla idea de valoració pretenc fer el pas, perquèsón sinònims de gran proximitat, al concepte quecentra aquestes Jornades, que no és cap altre queel d’avaluació. Per descomptat, tots dos concep-tes són sinònims, però els usos d’aquests concep-tes són ben diferents. Ja avanço que per valoracióentendré el reconeixement de l’interès i l’acceptaciósocial del treball investigador humanístic i social —o la seva mancança—, mentre que per avaluacióentendré, naturalment, el que pertoca: ponderaciótècnica de la qualitat més alta o més baixa delsnostres treballs de recerca als efectes legals, ad-ministratius i econòmics que corresponguin.

La darrera part de la ponència farà la transicióentre tots dos conceptes, valoració i avaluació,amb l’intent d’oferir, tal com diu literalment l’epígrafque hi poso, “Alguns principis o criteris per a l’ava-luació de la recerca humanística i social”.

La meva aspiració és que el conjunt de les tresparts que ara comencen serveixi com a punt dereferència per al debat i, en el millor dels casos,com a fonamentació d’algunes de les línies accep-tables i àmpliament consensuables dels procedi-ments d’avaluació de la recerca feta en els nostresàmbits de coneixement. //

per valoració entendré elreconeixement de l’interès il’acceptació social del treballinvestigador humanístic isocial, mentre que peravaluació entendré el quepertoca: ponderació tècnica dela qualitat més alta o mésbaixa dels nostres treballs derecerca als efectes legals,administratius i econòmics quecorresponguin

1 I. Wallerstein, L’universalisme europeu. La retòricadel poder (València: Publicacions de laUniversitat de València, 2008).

15

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

Wallerstein situa encertadament l’inici de l’escissió del coneixe-ment humà — el que després s’ha convertit, principalment, en el tòpicde la “separació de les dues cultures” (conferència de Snow a Cam-bridge, 1959), la humanisticosocial i la cientificotècnica— en el segleXIX, quan el que en diem ciència natural consolida els seus mètodesempírics i comença a obtenir resultats d’aplicabilitat tècnica cadacop més espectaculars. Això li dóna suport i prestigi social i, deretruc, reconeixement i progressiva assignació de recursos per partdels governs, que hi veuen grans potencialitats de tota mena.

Diu Wallerstein:2 “Quin era el debat epistemològic subjacent aaquesta separació [...]? Els científics mantenien que només per mitjàdels seus mètodes —la recerca empírica basada en hipòtesis verifi-cables i/o que hi conduïa— es podia arribar a la ‘veritat’ (una veritatuniversal). Els estudiosos del camp de les humanitats impugnavenamb força aquesta pretensió. Aquests insistien en el paper de la pe-netració o intuïció analítica, de la sensibilitat hermenèutica o de l’em-patia del Verstehen [entendre, comprendre] com a camí cap a la ve-ritat. Els humanistes al·legaven que el seu tipus de veritat era méspregona i tan universal com la que és subjacent a les generalitzacionsdels científics, que tot sovint veien com a precipitades. Però el queés més important, els estudiosos de les humanitats donaven moltaimportància al paper central dels valors, del bé i de la bellesa en larecerca del coneixement, mentre que els científics afirmaven que laciència era neutra respecte dels valors, i que dels valors mai no se’npodia dir que foren vertaders o falsos. Per consegüent, deien, elsvalors se situaven fora del camp de preocupacions de la ciència.”

La justificació formal i visible, la discussió sobre la major o menorvalidesa dels mètodes respectius, en realitat amagava una disputade fons molt rellevant: l’objecte propi i últim dels coneixements res-pectius. En el cas de la ciència natural, la determinació de regularitatsen forma de lleis de la naturalesa, que constituïa la determinació de

CRISI DE L’UNIVERSALISMECIENTÍFIC I DE LA SEVASEGURETATEPISTEMOLÒGICA?

2 Op. cit., pàg. 89-90.

2

16


la veritat; en el cas dels coneixements humanisti-cosocials, l’establiment del que és bo i bell, delque té valor per a la vida. Es produïa un trencamentd’un antic principi filosòfic segons el qual unum,verum et bonum —et pulchrum— convertuntur, ésa dir, l’ésser i les seves propietats transcendentalssón intercanviables: la unitat, la veritat, la bondat ila bellesa. I la primera era la unitat, que era tant devalor ontològic —l’ésser és u— com epistemològic—el coneixement de l’ésser, lògicament, també ésu. Un principi d’abast ontològic i epistemològicmolt respectable —dogmatismes i escolasticismesa part— es deixava de banda i es naturalitzava inormalitzava, sobretot per via de facto, una divisióradical entre veritat (cientificonatural) i valor (hu-manisticosocial). El procés, a partir d’aquí, ha estatuna baixada imparable i accelerada pel pendentde la divisió i subdivisió fins a l’infinit d’àrees auto-constituïdes de coneixement, cadascuna de lesquals tendeix a l’autarquia existencial amb la cor-responent, sovint més suposada que real, auto-suficiència epistemològica.

No es tracta de discutir la possibilitat que el co-neixement evolucioni autònomament, fins i tot capa la fragmentació, però justament, si es valoritza laseva capacitat evolutiva i transformadora, s’ha deprendre nota de les darreres —per ara— de les sevestransformacions —la penúltima, podríem dir, la deles anomenades ciències socials—, que, posadesen una mena de mig camí equidistant de les velleshumanitats i de les més modernes ciències empíri-ques, s’esperava que optessin per un o un altredels paradigmes epistemològics. Doncs bé, agrans trets pot afirmar-se que, sense clamorosesunanimitats, l’economia, la ciència política i la so-ciologia van inclinar-se cap al terreny empíric, men-tre que la història, l’antropologia i les ciències jurí-diques s’apropaven més clarament al modelhumanístic. Wallerstein mateix constata3 que, ambtot i això, les fronteres, a partir de la segona meitatdel segle XX, es van anar fent progressivament mésborroses. L’última fase evolutiva és, des del 1968,la crisi institucional de les estructures del coneixe-

ment modern paral·lela a la crisi estructural del “sis-tema-món” —en la seva terminologia—, que portaa qüestionar fortament la divisió entre totes duescultures, tant des de dins de les ciències naturalscom des de les humanitats.4 Com a expressió com-plementària d’aquest qüestionament, les mateixesciències socials s’esmicolen i es fragmenten i in-crementen el panorama general de dubtes i per-plexitats.

La institució universitària, per la seva banda,creix intensament durant la segona meitat del segleXX per acollir la gran eclosió de demanda social deformació i coneixement i, alhora, de multiplicacióinterna d’oferta d’estudis nous i de possibilitats derecerca. Però, com a conseqüència de la insufi-ciència financera creixent per l’encariment progres-

el coneixement tendeix amesurar-se per la seva capacitat

de produir riquesa, cosa que lipermet també obtenir-ne de

nova, però li fa perdreautonomia; al mateix temps,

altres instàncies, empresarials oinstitucionals, generen cada copmés recerca, amb la qual cosa la

universitat va deixant de ser elque semblava que havia de ser

sempre, la font gairebé única deproducció de coneixement

3 Op. cit., pàg. 93.

4 Ibid.

17

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

siu dels serveis, necessita entrar en una certa lògicade mercat, i de creació i explotació de patents ifórmules diverses d’explotació del valor econòmicque pot crear, cosa que tendeix a externalitzar laproducció i l’explotació del nou coneixement. Elconeixement tendeix a mesurar-se per la seva ca-pacitat de produir riquesa, cosa que li permettambé obtenir-ne de nova, però sens dubte li faperdre autonomia; al mateix temps, altres instàn-cies, empresarials o institucionals, generen cadacop més recerca, amb la qual cosa la universitatva deixant de ser el que semblava que havia de sersempre, la font gairebé única de producció de co-neixement. Cal fer esment de la universitat perquèés quasi exclusivament en ella on encara es con-serva l’activitat de recerca i ensenyament huma-nístic i social; són les àrees on la “mercantilització”de la producció de coneixement és menys fàcil imenys intensiva, tret d’una branca de produccióentre literària i artística, que és la dels mitjans decomunicació, que té vida pròpia i un poder creixentcompletament al marge de les institucions acadè-miques. No ens desvia, però, del fil principal de l’a-nàlisi.

Justament dèiem que l’“última” fase de l’evo-lució del coneixement apareix cada cop més for-tament lligada a una crisi que inclou, curiosament,un cert qüestionament de la cèlebre “divisió entreles dues cultures”. En l’àmbit cientificonatural, elsestudis sobre la complexitat i, en l’àmbit humanis-ticosocial, el que Wallerstein en diu “estudis cultu-rals” conviden a revisar la suposada suficiènciaepistemològica autònoma de cadascun dels dosmons.

En l’àmbit cientificonatural els estudis sobre lacomplexitat apunten cap a un refús del determi-nisme lineal que prevalia des de Newton fins a Ein-stein;5 la física quàntica seria l’expressió més clarade la superació de la simplicitat causalista i lineal.En l’àmbit humanisticosocial els anomenats “estu-dis culturals” tendiran a desestabilitzar una vellainèrcia cap als cànons universals de bellesa i denormes eticojurídiques sobre el bé; l’eurocentrismedels valors humanistes es reconeix cada cop méscom una forma intolerable d’universalització impo-sitiva d’un sistema de valors —d’home blanc, occi-dental i de grups ètnics dominants— que evident-

és que algú pot defensar que una àrea de coneixement especialitzada pot tenirsentit per ella mateixa?, o que la selecció d’un fragment de realitat és alguna cosamés que una estratègia funcional que només es justifica si s’acaba negant persuperació, és a dir, reconeixent que, en tant que fragment d’una totalitat, només tésentit referida a la totalitat?, és a dir, vinculada, lligada, articulada, finalmentunificada


18


ment era i és tan legítim com havia d’haver estatentès i sobretot ha de ser entès com a particular.

A més, tant els estudis sobre la complexitatcom els estudis culturals arribaven a la conclusióque la distinció epistemològica entre totes duescultures no té sentit, intel·lectualment parlant, i queva en detriment de la recerca del coneixement útil,6

que no és altre que el que serveix unitàriament a larealitat humana i natural única. Edgar Morin, entremolts altres, fa temps que clama pel restabliment

integrada en— la totalitat?, és a dir, vinculada, lli-gada, articulada, finalment unificada.

En la línia de reconèixer la immensitat del reptesobre la naturalesa del coneixement humà, avuiimitat amb gran eficàcia per les màquines d’intel·li-gència artificial cada cop més potents, és bo derecordar l’anècdota, reportada per George Steiner,arran d’una jugada d’escacs:8 “Fa uns mesos, l’or-dinador Deep Blue guanya contra el campió mun-dial d’escacs Kasparov. [...] Sembla que en les ano-

d’estructures articuladores i reunificadores de ladiversitat fragmentada dels coneixements, que no-més serveix a la fragmentació de l’autocomprensiói, per tant, a la total incomprensió dels fenòmens,no tan sols humans i socials, sinó fins i tot naturals;sobretot des que coneixem que la física més avan-çada ha assumit definitivament el principi de la mo-dificació de l’observació i l’experimentació naturalsper la influència indefugible de l’observador, queno és altre que l’ésser humà. Morin sosté raona-blement que “les disciplines són plenament justifi-cades intel·lectualment a canvi que assegurin uncamp de visió que reconegui i concebi l’existènciade vincles i solidaritats”.7 És que algú pot defensarque una àrea de coneixement especialitzada —siguide l’àmbit que sigui— pot tenir sentit per ella ma-teixa?, o que la selecció d’un fragment de realitatés alguna cosa més que una estratègia funcionalque només es justifica si s’acaba negant per supe-ració, és a dir, reconeixent que, en tant que frag-ment d’una totalitat, només té sentit referida a —i

el repte humanisticosocial és gran, almenys fins que un sistema perfecte i tancat—netament indesitjable— no ens resolgui les grans qüestions de la vida: les queafecten l’educació d’éssers que ens creiem lliures, la responsabilitat de viure,l’exercici dels drets i, fins i tot, les possibles conseqüències penals de les nostresaccions. perquè si no hi ha llibertat, no hi ha responsabilitat i, si no hi haresponsabilitat, no hi ha culpa, i, finalment, si no hi ha culpa, no hi ha pena o càstiglegítim


7 E. Morin, La tête bien faite (París: Éd. du Seuil,

1999).

8 G. Steiner, La barbarie de la ignorancia (Madrid: ElTaller de Mario Muchnik, 2000), pàg. 9.

19

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

Des de la pràctica de la desitjable“socialcientificització” del móncientificonatural es pot produir uncorrent d’influència inversaigualment desitjable per al saberhumanisticosocial, per exemple eldel gran rigor metodològic propidels processos investigadorscientificonaturals

tacions de Kasparov sobre aquesta partida hi haun moment realment extraordinari: la màquina es-pera dos minuts a fer un moviment, més o menyscom uns cent mil anys a l’escala del cervell elec-trònic! I fa una jugada mai no vista abans, mai en-tesa, que és la que li dóna la victòria. I Kasparovassenyala: ‘Vaig entendre que no calculava, pen-sava!’ És aterridor. Li ho explico a un dels meuscol·legues de Cambridge i aquest em replica: ‘Quit’ha dit que el pensament no és un càlcul?’ I si tin-gués raó? Encara més aterridor!”

Sense voler sobrevalorar l’anècdota, la reflexióque conté és interessant pel que apunta: la fronteraentre processos neurològics regits per la determi-nació o processos neurocognitius indeterminats ooberts —lliures, en terminologia forta— és una fron-tera cada cop més imprecisa. I té plantejaments ireptes interessants a tres bandes: o tots els pro-cessos són determinats, però no els dominem, i lallibertat és una vana il·lusió (tot és càlcul, no hi hapensament); o tots els processos són lliures, peròens agrada trobar regularitats estadístiques queconvertim precipitadament però erròniament enlleis fixes (tot és pensament i realitat física oberta,no hi ha determinacions fisicomatemàtiques insu-perables); o existeix el doble principi, que semblael més habitualment assumit, de determinació i dellibertat, però cal reconèixer que la imbricació ésmolt creixent i forta o que la diferenciació no ésclara.

En tots tres casos el repte humanisticosocialés gran, almenys fins que un sistema perfecte i tan-cat —que, d’altra banda, ens sembla netament in-desitjable— no ens resolgui inequívocament bé lesgrans qüestions de la vida: les que afecten l’edu-cació d’éssers que ens creiem lliures —i, per tant,educables de diferents maneres—, la responsabilitatde viure, l’exercici dels drets i, fins i tot, les possiblesconseqüències penals —i la legitimitat de les penesmateixes— de les nostres accions, perquè, si no hiha llibertat, no hi ha responsabilitat i, si no hi ha res-ponsabilitat, no hi ha culpa, i, finalment, si no hi haculpa, no hi ha pena o càstig legítim.

Aquestes darreres consideracions ens tornena situar amb més força davant d’aquella darrerafase de l’evolució de tot el coneixement científic:l’extrema complexitat i indeterminació, reconegudades del sector científic positiu o natural, i el reptedels cànons estables i suposadament universalsde valors, quan la mateixa capacitat de pensar-losi la llibertat de practicar-los semblen més radical-ment qüestionables.

20


Dèiem que en la recerca del coneixement real-ment útil —no només utilitari— per a la vida dels hu-mans, tant en la línia cientificonatural com en la hu-manisticosocial, apareix la necessitat d’unatransversalitat epistemològica i una metodologiacompartida en la producció i la difusió del saberde totes classes que incorporin factors caracterís-tics de les ciències socials —a desgrat, fins i tot, dela seva mateixa desorientació i fragmentació—, comara la contextualització, el reconeixement de la plu-ralitat d’identitats, el respecte i adaptació a les men-talitats i, finalment, la valoració dels vectors de po-der. D’això, Wallerstein en diu la “social-cientificització de tot el coneixement”.9 Seria erroniinterpretar que es pretén una “reducció” de la cièn-cia natural a la ciència social, com ha estat un errorinterpretar que la ciència social podia ser reduïda

a ciència natural. En aquest esforç de transversa-lització epistemològica, el corrent d’intercanvi potser de gran riquesa: justament des de la pràcticade la desitjable “socialcientificització” del món cien-tificonatural es pot produir un corrent d’influènciainversa igualment desitjable per al saber humanis-ticosocial, per exemple el del gran rigor metodolò-gic propi dels processos investigadors cientifico-naturals —no tan sols una ridícula imitació superficialde terminologies i formes de presentació, que ésel que sovint ha passat quan s’ha volgut sortir deles vies metodològiques pròpies, normalment benaplicades.

Wallerstein considera que l’universalisme cien-tífic ja no és inqüestionable; que ha estat l’últim, elmés modern dels universalismes de matriu euro-pea, i que com a tal ha servit de legitimador delpoder en l’època contemporània, però que, comhem vist, ha estat desbordat des de dins mateixtant per la ciència natural com per les humanitatsi les ciències socials, tot fent entrar en crisi les es-tructures profundes de la producció i difusió delconeixement. En paraules seves,10 “les estructuresdel coneixement han entrat en un període d’anar-quia i de bifurcació, de la mateixa manera que elmodern sistema-món en el seu conjunt. El desen-llaç d’aquesta crisi i bifurcació és igualment inde-terminat. Crec que l’evolució de les estructuresdel coneixement és simplement una part —i unapart significativa— de l’evolució del modern sis-tema-món. La crisi estructural de l’un és la crisi es-tructural de l’altre. La batalla pel futur es lliurarà entots dos fronts”.

Una part, sens dubte mínima si es considera aescala global, de la batalla es reflecteix directamenten els sistemes d’avaluació de la recerca. Pateixenalmenys dos problemes: pretenen tenir una certesai una seguretat que ja han perdut els fonamentsepistemològics mateixos dels àmbits de coneixe-ment respectius i pretenen una uniformitat que jafa temps que han perdut els sistemes de coneixe-ment. //

els sistemes d’avaluació de larecerca pateixen almenys dosproblemes: pretenen tenir unacertesa i una seguretat que jahan perdut els fonamentsepistemològics mateixos delsàmbits de coneixementrespectius i pretenen unauniformitat que ja fa temps quehan perdut els sistemes deconeixement

9 Wallerstein, op. cit., pàg. 99.

10 Ibid.

21

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

Una condició prèvia, òbviament no formal, per a la legitimació del’avaluació acadèmica de la recerca humanisticosocial és precisamentla seva valoració social prèvia: encara que valoració i avaluació sóntermes sinònims, perquè tots dos signifiquen essencialment “apre-ciació de valor”, l’ús real de l’un i de l’altre queda fortament marcatper la connotació intel·lectual, ètica i social en el cas de valoració i perla connotació més quantitativa, administrativa i econòmica en el casd’avaluació. I ja fa temps que sabem que l’ús del llenguatge és mésimportant que el llenguatge mateix, perquè és el llenguatge dins dela vida, no dins dels diccionaris (tan respectables, útils i fins i tot apas-sionants, d’altra banda).

Doncs bé, cal valoritzar l’extraordinària eficàcia —de la qual hemde gaudir i ens hem d’alegrar sense reserves— que ha demostrat laciència natural en l’obtenció de derivacions tècniques i d’aplicacionsútils a mil aspectes de la vida de la gent: això ha carregat de legitimaciól’impuls de la seva recerca i l’avaluació dels resultats i les transferènciesde coneixement que aquella recerca fa constantment per a la millorade la producció econòmica, de la salut i del benestar material de totsnosaltres.

No s’esdevé el mateix amb el coneixement —que en podem in’hem de dir científic— de naturalesa humanisticosocial, del qual notan sols no s’aprecien aplicacions gaire útils a la productivitat i el ben-estar de la gent, sinó que sovint es considera un saber purament or-namental, prestigiat només per antigues connotacions elitistes i pro-bablement malgastador de recursos. La seva valoració social és forçamés baixa, parlant en termes molt generals, que la valoració socialde l’interès de la ciència natural i la tècnica.

Cal, doncs, reflexionar sobre com el coneixement humanistico-social mereix ser valorat. Un problema que de segur que ens quedaràpendent és com es difon i es fa arribar a la societat aquesta valoracióque, en els espais acadèmics, no necessita una defensa especial.Però, si més no, és un punt de partida l’esforç de formular les basesde la seva valoració, que és el que intentem fer tot seguit.

VALORACIÓ DEL CONEIXEMENTHUMANÍSTIC I SOCIAL

cal reflexionar sobre comel coneixementhumanisticosocial mereixser valorat. un problemaque de segur que ensquedarà pendent és comes difon i es fa arribar ala societat aquestavaloració que, en elsespais acadèmics, nonecessita una defensaespecial

3

22


Una consideració prèvia és que cal assumir elsinconvenients de la inevitable simplificació que su-posa un únic concepte, el de coneixement huma-nisticosocial o de les ciències humanes; els terrenysde les humanitats i les ciències socials són, en al-guns casos, notablement diferents, però també éscert que, per sota de les diferències, hi ha un tronccomú molt fort en metodologies, llenguatges i plan-tejaments —centrats en el fenomen humà i social,que és únic, marcat singularment perquè té coma referent principal la llibertat amb què aquest fe-nomen es desplega.

Podríem dir, sense afany d’establir cap grantesi, però sí una delimitació ben neta, que, mentreque el coneixement cientificonatural —amb reservade les evolucions més recents al·ludides anterior-ment— es regeix per la cerca de les determinacionsque configuraran les esmentades lleis de la natu-ralesa, el coneixement humanisticosocial es regeixper la comprensió de la naturalesa indeterminada—o poc determinada—, és a dir, lliure, tant de l’indi-vidu com de la societat humana i la seva evolució.En un costat, doncs, la naturalesa física i les sevesdeterminacions; en l’altre, la naturalesa humana ila seva indeterminació. Quins són els resultats dela tasca de recerca científica —és a dir, metodolò-gica i crítica— a banda i banda? La descoberta deregularitats naturals en un costat; la comprensióde la complexa obertura i els sentits plurals de l’e-xistència individual i social en l’altre. Conseqüènciesprevisibles per a l’avaluació: distància enorme entreles qualitats d’un producte i l’altre i, per tant, ne-cessària distància entre els procediments per a l’a-preciació—reconeixement de valor— de l’un i del’altre.

Quin és el valor socialment destacable del co-neixement humanisticosocial? Justament, comavançàvem, l’autocomprensió com a éssers hu-mans en la nostra dimensió constitutiva, lliure: és adir, la comprensió del llenguatge i la producció lite-rària, del pensament i la producció filosòfica, de lasensibilitat i l’art, dels canvis en el temps i la història,

de l’ús de l’espai i la geografia, del consens nor-matiu i el dret, de l’organització complexa i variabledel moviment econòmic i les articulacions socials.Òbviament, algú pot dubtar del valor d’aquestacomprensió, que és un grau superior de la puraexplicació descriptiva perquè tendeix a la captacióde sentit; són les persones que es pregunten perquè les coses han de tenir sentit, és a dir, quetambé els preocupa —no tan sols què és, sinó perquè— el sentit de les coses, però no ho saben oestan distretes amb el comandament a distànciade mil i un aparells.

L’escriptor brasiler Mario Quintana va establirsentenciosament: “Els fets són un aspecte secun-dari de la realitat.” L’agosarament és notable, peròés una lliçó condensada de bona metafísica. Quèconstitueix la realitat és una pregunta —humanís-tica— de gran profunditat i especial interès —molt“realista”, a més. Una resposta de molt poca pro-funditat —i poc realista— és que la realitat la consti-tueixen els fets, tot i que probablement seria majo-ritàriament signada, i sobretot signada sensepensar-hi gaire. Perquè, si s’hi pensa una mica, re-sulta que la vida humana es desplega sobretot grà-cies a les projeccions simbòliques i interpretativesque fem dels fets; o, dit d’una altra manera, els fetshumans —si hem de donar relleu als fets— són fetslingüístics, simbòlics, estètics, eticopolítics, que in-tenten ordenar i encaixar el conjunt de sensacionssubjectives o emocionals i el conjunt no menysmagmàtic de “fets” materials o externs en una xarxade comprensió o de sentit que ens els faci assimi-lables per viure.

El coneixement humanisticosocial és precisa-ment el que intenta construir les xarxes simbòliquesi hermenèutiques per a aquella comprensió. Aquestconeixement es mou principalment en el territoriintangible però imprescindible dels símbols, les pa-raules, les idees, els valors, les normes convencio-nals o l’habilitat i la potència hermenèutica, i cons-titueix el que alguns n’han dit un veritable softpower, un poder lleuger, que no pesa materialment,

23

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

Diu Christian Salmon,12 un escriptor molt atentals actuals mitjans de comunicació: “El ressorgi-ment dels mites en la nostra societat contemporà-nia es confirma molt especialment en períodes d’in-seguretat mundialitzada que estimula la nostrarecerca de la veritat, de sentit per a la vida, tant demàgia com de misteri.” Ho diu en una obra que,en el títol, inclou l’expressió terrible —adoptada deles tecnologies informàtiques— “formater les es-prits”. La seva tesi és que la construcció, òbviamentsimbòlica, de mites i narracions és una poderosamàquina de, ni més ni menys, “formatar els espe-rits”, és a dir, construir-ne els marcs d’intel·ligibilitati, a través d’això, determinar-los, controlar-los. I enel text citat destaquem que és precisament en èpo-ques com la nostra, de forta inseguretat en tots elsordres, quan més “els esperits” necessiten “la re-cerca de veritat i de sentit per a la vida, tant comde màgia i misteri”; és a dir, o bé ens “formata l’es-perit” la recerca de veritat i sentit o la de màgia imisteri.

però que influeix decisivament en la vida individuali col·lectiva.

Escoltem algunes opinions ben recents, i nopas d’humanistes de vella escola —dignes huma-nistes, d’altra banda—, sinó ben contemporanis icompromesos amb els conflictes de l’època. Unautor gens suspecte d’especulativisme simbolistade cap mena, ocupat sobretot en temes durs d’e-conomia i societat contemporània, Timothy GartonAsh, que es defineix a si mateix com a “historiadordel present”, deia en un article11 de premsa: “Unatercera presa de consciència fonamental és la quehem de fer en revisar les pautes per les quals ensguiem. Quants diners més, quantes coses més ne-cessitem? És el mateix tenir-ne prou que tenir-nemassa? [...] Podríem passar amb menys? Què ésveritablement important per a vostè? Què contri-bueix més a la seva felicitat individual?” Els motsclau són tres: “presa de consciència” —o compren-sió d’un sentit—, “revisar les pautes per les qualsens regulem” —interpretació de la millor norma pos-sible— i “felicitat personal” —l’objectiu últim de lavida humana, segons la primera ratlla de la vellaÈtica aristotèlica—; és a dir, problemes de coneixe-ment humanístic que es plantegen sobretot, comdiu dramàticament el títol del seu article, quan elmón està destrossat.

el valor socialment destacable del coneixement humanisticosocial ésl’autocomprensió com a éssers humans en la nostra dimensió constitutiva, lliure: és a dir, la comprensió del llenguatge i la producció literària, del pensament i laproducció filosòfica, de la sensibilitat i l’art, dels canvis en el temps i la història,de l’ús de l’espai i la geografia, del consens normatiu i el dret, de l’organitzaciócomplexa i variable del moviment econòmic i les articulacions socials

11 T. Garton Ash, “La felicidad en un mundo hecho trizas”,

El País, 4 de gener de 2009.

12 Ch. Salmon, Storytelling, la machine à fabriquer des

histoires et à formater les esprits(París: La Découverte, 2007), pàg. 41.

24


És en part el que es dedueix de la contesta queel sociòleg Zygmunt Bauman, que ens ha desco-bert la liquiditat de la condició de la nostra civilitza-ció, feia en una entrevista:13 “El que fa aquesta as-piració de saber [el futur] encara més acuitant ésque la inestabilitat aterradora de tots i cada un delsaspectes de la nostra vida quotidiana coincideixamb el declivi de la confiança en les autoritats. Lallista de promeses incomplertes i expectatives frus-trades és cada dia més llarga, i de sota les runesde la decepció pocs polítics n’emergeixen il·lesos isense taca. Però els científics tampoc no es defi-neixen gaire millor, i quan es produeix una desco-berta tots tendim a preguntar qui és que finançaaquella recerca, qui hi ha al darrere. Tenint encompte el baix nivell de les idees que els expertsgeneren, no és estrany que la gent miri cap a altresfonts de saber que no han tingut ocasió de provari de sortir-ne decebuts, és a dir, cap a gurus i altresautoproclamats profetes, cap a predicadors de co-neixement alternatiu... I em temo que si la gent faaixò caurà també en una frustració molt gran.”

El savi analista ens assenyala alguns punts queconnecten fortament amb el que estem dient: pri-mer, remarca un vell apotegma filosòfic i humanís-tic, “per naturalesa tots aspirem a saber”, en relacióamb el qual tot seguit constata la decepció con-temporània tant de les autoritats polítiques —capnovetat— com de les científiques, la qual cosa ens

interpel·la directament, no tant pel perill que cap la-boratori compri amb sumes astronòmiques un hu-manista que li justifiqui un medicament banal comperquè el coneixement humanisticosocial de qua-litat —critica el “baix nivell de les idees que els ex-perts generen”— és el que més singularment, mésespecíficament, més competentment, pot aparèi-xer —en el context de decepció— per evitar la derivade la gent cap a la temptació del “coneixement al-ternatiu” —o, com deia Salmon, “la màgia i el mis-teri”.

Els falsos formatats, els coneixements alterna-tius vagament esotèrics, la màgia, al capdavall lamanipulabilitat de les persones i les societats, no-més són corregibles per l’aportació intensiva deconeixement humanisticosocial, és a dir, de pen-sament crític, les característiques bàsiques del qualsón: la formació de criteris més que l’acumulacióinformativa, la capacitat autocorrectiva i modèstiaepistemològica i un elevat sentit tant del contextcom dels processos evolutius de totes les realitats.

el coneixement humanisticosocial esmou principalment en el territori

intangible però imprescindible delssímbols, les paraules, les idees, elsvalors, les normes convencionals o

l’habilitat i la potènciahermenèutica, i constitueix un poder

lleuger, que no pesa materialment,però que influeix decisivament en la

vida individual i col·lectiva

13 Z. Bauman entrevistat per CarmeVinyoles a Presència, núm. 1924, 9-15de gener de 2009.

25

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

el coneixement humanisticosocialpot i ha d’aportar a la societat

alguns elements essencials per a lavida individual i col·lectiva. en

primer lloc, sentit de la llibertat,anàlisi de les seves condicions,

límits i possibilitats; en segon lloc,claus de sentit i d’interpretació; entercer lloc, dotació de sentit crític iautocrític; i, finalment, consciència

de la construcció necessàriamenthistòrica de l’ésser i la societat,

ciència inclosa

és en èpoques com lanostra, de fortainseguretat en tots elsordres, quan més “elsesperits” necessiten “larecerca de veritat i desentit per a la vida, tantcom de màgia i misteri”

Aquest coneixement humanisticosocial, lesciències humanes si es vol —perquè com a conei-xement metòdic, autocrític i contrastat són ciènciade la millor—, pot i ha d’aportar a la societat algunselements essencials per a la vida individual i col·lec-tiva. En primer lloc, sentit de la llibertat, anàlisi deles seves condicions, límits i possibilitats, perquèjustament busca comprendre el fenomen humà,essencialment lliure: estudiar la persona, doncs,és estudiar precisament la seva condició d’ésserlliure. En segon lloc, claus de sentit i d’interpretació:s’ha definit la nostra època com l’època de lescomplexitats més grans i, per tant, la de més ne-cessitat de sentit i de capacitat hermenèutica perno perdre’ns-hi i per gestionar-les degudament. Entercer lloc, dotació de sentit crític i autocrític, com

a derivació de l’anterior, que ens situa justament alcostat de les altres ciències —mai en confrontació,perquè tot el saber científic, al final, és un únic saberi ja comença a ser hora de superar l’aberració deles “dues cultures”. I, finalment, consciència de laconstrucció necessàriament històrica de l’ésser ila societat, ciència inclosa: Ken Bain, en un estudisobre professors universitaris,14 constatava que elsmillors professors de totes les àrees de coneixe-ment compartien almenys una característica, latransmissió permanent del sentit històric de la cons-titució dels coneixements que impartien.

Una de les deficiències més greus del “formatat”dels esperits contemporanis és el presentisme ofins i tot l’instantaneïsme amb què tendim a perce-bre els fets, tot associant la noció de passat a lanoció de caducat, quan, com deia Javier Cercasfa pocs dies al seu article d’un dominical de diari,15

“el passat és el present o la matèria de la qual ésfet el present”. Això ens hauria de portar a canviarla denominació de la periodificació del temps i sub-

14 K. Bain, Lo que hacen los mejores profesoresde universidad (València: Publicacionsde la Universitat de València, 2006).

26


stituir les dues nocions de passat i de present —elqual es presenta gairebé com a enemic i excloentdel passat— per l’única de “present continu”, demanera que s’entengui que en realitat el que sem-bla “passat” està passant i és tan nostre i actualcom la respiració que ara mateix estem fent. O queja és hora de valorar que Plató, Galileu o Marx sónestrictament contemporanis nostres, del nostre“present continu”, perquè el nostre present és fet,entre d’altres, de les seves aportacions.

15 J. Cercas, “¡Otra bendita novela sobre la guerracivil!”, El País Semanal, núm. 1737, 10

de gener de 2010, pàg. 8.

Aquesta és la valoració que fa la societat deles ciències humanes? Lamentablement, almenysd’una manera generalitzada, no. Aquesta és lavaloració que hauríem de ser capaços de gua-nyar-nos, perquè sabem que és vàlida, perquèsom capaços de justificar-la acadèmicament, peròsom també capaços de percebre, justament persentit històric i de context, el “fora de joc” en quèens ha situat una evolució de la societat, de l’e-conomia, dels mitjans de comunicació i, finalment,de les mateixes estructures acadèmiques que faque, menystinguda la nostra valoració, tinguemfins i tot dificultats a l’hora de fer la nostra pròpiaavaluació. //

27

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

Valorar i avaluar són sinònims de notable proximitat, dèiem; i hau-ríem de mirar, com a principi, que la valoració que ens sembla quemereix el coneixement humanisticosocial no es vegi contradita fron-talment per la seva submissió a una avaluació on les seves caracte-rístiques no solament no siguin ben ponderades, sinó que siguin finsi tot ignorades. En cap cas no es tracta de resistir-se ni tan sols deposar en dubte la conveniència de l’avaluació, el respecte a les ex-igències del servei públic al qual ens devem, la seva justícia i fins i totnecessitat sistèmica. Sí que es tracta, en canvi, de reflexionar i generarprocessos de diàleg i d’obtenció de procediments tan consensuatscom sigui possible perquè l’avaluació no es degradi en un procésdogmàtic o ideològic —que emmascari falsament la realitat— ni en unreduccionisme quantitativista que estigui en neta contradicció ambla naturalesa dels coneixements avaluats.

No era objectiu —i de cap manera no seria recomanable inventar-se’l en aquests moments finals— entrar en l’anàlisi detallada de lesmodalitats i mesures avaluadores possibles; com a mínim, però, sem-bla que podríem apuntar principis o criteris mínims i genèrics queemmarquessin d’una manera més concreta el debat sobre els pro-cediments d’avaluació de la recerca humanisticosocial.

Aquests criteris pretenen ser coherents i derivats del fil de l’expo-sició. Els raonaments, doncs, es donen per fets i em limito a fer unsmínims enunciats simples.

L’avaluació de la recerca humanisticosocial no és reductible a altresrespectables i respectades formes d’avaluació de recerca; la seva sin-gularitat, fins i tot, ha de permetre una varietat interna notable.

Els criteris de mesura quantitativa i mecànica haurien de ser sem-pre subordinats a criteris qualitatius i de ponderació argumentada.

ALGUNS PRINCIPIS O CRITERISPER A L’AVALUACIÓDE LA RECERCA HUMANÍSTICAI SOCIAL

en cap cas no es tractade resistir-se ni tan solsde posar en dubte laconveniència del’avaluació, el respecte ales exigències del serveipúblic al qual ens devem,la seva justícia i fins i totnecessitat sistèmica

4

28


mental tant en l’àmbit cientificonatural com, no caldir-ho, en l’humanisticosocial. Un elemental sentitde l’autonomia de la producció de coneixement—de qualsevol classe— ens ha de fer reclamar laponderació del seu valor, situada a una gran dis-tància del seu rendiment productiu; altrament, es-taríem postulant el predomini del mercat sobre laciència, la qual cosa, evidentment, té molt d’ideo-lògic i res de científic. Conservo uns apunts d’unaintervenció del professor Joan Subirats, en unesjornades de política universitària de fa uns anys, enquè argumentava que l’increment de la intervencióde criteris de “mercat segons indicadors” dónacom a resultat, com va passar al Regne Unit durantels governs tories, la pèrdua del paper del profes-sorat universitari substituït pel de “treballador deresultats” sense identificació institucional universi-tària. Tinguem-ho present.

Hem apreciat també, amb Wallerstein, una dar-rera fase evolutiva de tots els coneixements cap aun cert —i també confús— retrobament d’una certaunitat, després de la tendència a la superació delcausalisme linealista en la ciència natural i dels cà-nons suposadament universals en el món huma-nístic. Aquesta constatació, que podria llegir-sesimplificadament com una homogeneïtzació, hade ser llegida, en canvi, al meu parer, com unaconstatació del “pluralisme” inherent a la produccióde coneixement en el món contemporani. Enefecte, en la mesura que s’atenua el determinisme

La valoració de les aportacions individuals hade ser especialment rellevant, atès que les pràcti-ques de recerca són essencialment individuals perla naturalesa dels coneixements: reflexius, analítics,crítics i, sovint, fins i tot creatius.

La recerca —i eventualment la transferència—feta en publicacions no homologades internacio-nalment, sobretot si és vinculada a aspectes terri-torials o a singularitats culturals determinades, me-reix una ponderació del seu contingut que puguiarribar a la màxima puntuació.

Les persones responsables de l’avaluació ne-cessiten tenir un grau elevat de coneixement intrín-sec o especialista de les matèries que avaluen, per-què se n’espera que valorin qualitats, més quecomptin quantitats, dels treballs presentats a ava-luació.

La necessitat d’entrar en una certa lògica demercat, a la qual hem fet referència, no obliga asotmetre la valoració del coneixement produït —nitan sols el que té relació més directa amb els movi-ments del mercat— a criteris mercantils ni a proce-diments de mesura mecanicista. Una cosa és de-fensar i practicar la transferència de coneixementsdel món investigador al món productiu i una altrade ben diferent és donar el màxim valor a aquestaacció de transferència que, en rigor, és una simplederivada de la recerca bàsica o no orientada, fona-

la necessitat d’entrar en una certa lògica de mercat no obliga a sotmetre lavaloració del coneixement produït a criteris mercantils ni a procediments de mesuramecanicista

29

L’AVALUACIÓ


ISOCIAL

cal deixar ben clar que no tésentit la uniformitat avaluadora siel valor epistemològic de fonss’expressa funcionalment enmetodologies molt diverses,objectius distants, pràctiquesinvestigadores heterogènies icanals i formes de difusiócompletament diferents

causalista en el món de la ciència natural, s’ex-pressa clarament l’obertura i la diversitat dels seusconeixements, atès que precisament el determi-nisme causalista actuava com a dogma homoge-neïtzador de tot aquell àmbit; no hi ha dubte queavui entre la nanotecnologia, la microbiologia i l’as-trofísica, per esmentar tres àmbits de recerca queestan progressant enormement, s’han “alliberat”formes de coneixement cada cop més irreductiblesles unes a les altres. El mateix passa amb la des-trucció dels cànons de l’humanisme i la fragmen-tació de les ciències socials: és un cant a la plurali-tat, la diversitat i la diferència.

En aquest context, és natural l’establiment deprocediments avaluadors que respectin no tan solsla gran diferència entre àmbits cientificonaturals ihumanisticosocials, sinó les grans diferències dinsde cadascun d’aquests àmbits.

Després de remarcar que no té sentit la distincióradical epistemològica entre les “dues cultures” —tot és ciència si hi ha mètode i esperit crític—, caldeixar ben clar que —justament en honor de l’es-perit metòdic i crític, que evita sobretot la confu-sió— no té sentit la uniformitat avaluadora si, comhem estat observant, el valor epistemològic de fonss’expressa funcionalment en metodologies molt di-verses, objectius distants, pràctiques investigado-res heterogènies i canals i formes de difusió com-pletament diferents. Un cop més en la vida humanael repte és engrescador: arribar a gaudir de la unitatde fons per camins diversos en els procediments.//

sebastiÁn roDrÍguez,Àngels saHuquillo,

esteve arboiX,i magDa staniewicz

resultats Del’estuDi sobre elperFil De mÈrits

per a l’acreDitacióDel proFessorat

lector i agregat enles Àrees

D’Humanitats iciÈncies socials

33

RESULTA

TSDEL’E

STUDISOBREELPERFIL

DEMÈRITSPER

AL’A

CREDITA

CIÓ

DELPROFESSORATLECTORIAGREGATENLESÀREES

D’HUMANITA

TSICIÈNCIESSOCIALS

Aquest article presenta el plantejament i els resultats preliminarsde l’estudi que AQU Catalunya realitza sobre el perfil de mèrits per al’acreditació del professorat lector i agregat en les àrees d’Humanitatsi Ciències Socials, que es van presentar en el Taller “L’avaluació de larecerca en Humanitats i Ciències Socials” que va tenir lloc els dies 28i 29 de gener de 2010 a la Universitat de Barcelona.

La publicació completa dels resultats es durà a terme els propersmesos, un cop finalitzada l’anàlisi de tots els àmbits estudiats. Tan-mateix, s’ha considerat oportú incloure aquest treball a la publicacióresultant del Taller, per tal de descriure les característiques i els objectiusde l’estudi, la metodologia emprada i alguns resultats preliminars.

PRESENTACIÓ

sebastiÁn roDrÍguez, Àngels saHuquillo, esteve arboiXi magDa staniewicz

resultats De l’estuDisobre el perFil DemÈrits per al’acreDitació DelproFessorat lector iagregat en les ÀreesD’Humanitats iciÈncies socials

1

34


1.1. CARACTERÍSTIQUES I OBJECTIUDE L’ESTUDI

L’estudi entronca amb la necessitat de podervalorar adequadament la recerca en els àmbits deCiències Socials i Humanitats. A diferència del patróde recerca habitual en les disciplines científiques,en aquestes disciplines es posa de manifest:

n La diversitat de tradicions de recerca que hiconviuen, com per exemple Economia, Educa-ció i altres disciplines emergents com ara TreballSocial, Didàctica de l’Expressió Musical i Tu-risme.

n La necessitat de poder mesurar la qualitat entreles diferents disciplines de manera eficient(temps i diners) amb l’impacte més petit possi-ble en el mateix procés de recerca.

n El diferent rol entre articles, llibres i capítols dellibre com a mitjans de difusió de la recerca.

n L’increment de l’ús de publicacions electròni-ques (augment de bases de dades i repositoris)i la utilització que les generacions més jovesd’investigadors fan de l’accés obert a la infor-mació científica.

n Preocupació per l’impacte que l’avaluació dela recerca té en el comportament dels joves in-vestigadors i les estratègies que segueixen.

D’altra banda, des de la posada en marxa delsprocessos d’acreditació l’any 2003, AQU Catalu-nya disposa de gairebé 5.000 curriculum vitae (CV)que contenen una informació molt valuosa pel quefa a les fonts i els tipus de publicacions de recerca.Aquesta informació ha de permetre aportar conei-xement per tal de reforçar els referents d’avaluacióemprats en els processos d’avaluació del profes-sorat.

L’objectiu de l’estudi és, doncs, elaborar elsperfils empírics de la recerca i les publicacions deles persones que han demanat l’acreditació a AQUCatalunya (lectors i agregats) en les àrees de Cièn-cies Socials i Humanitats, a partir de l’anàlisi de lainformació continguda en els CV.

Aquest treball empíric té l’objectiu d’aportar in-formació sobre el perfil mitjà de mèrits necessarisper assolir l’acreditació de les persones sol·licitantsen el context català, per figures i camps. Les figuresque s’han analitzat són les figures de professor lec-tor i agregat, ja que són les figures centrals de lavia contractual i on es concentren la majoria desol·licituds d’acreditació. Tal com es mostra a lataula 1, s’han classificat les sol·licituds en deucamps, d’acord amb el criteri que AQU Catalunyasegueix per classificar els CV dels sol·licitants.

l’objectiu de l’estudi és, doncs,elaborar els perfils empírics dela recerca i les publicacions deles persones que han demanatl’acreditació a aqu catalunya

(lectors i agregats) en les àreesde ciències socials i Humanitats,

a partir de l’anàlisi de lainformació continguda en els cv

35

RESULTA

TSDEL’E

STUDISOBREELPERFIL

DEMÈRITSPER

AL’A

CREDITA

CIÓ


D’HUMANITA

TSICIÈNCIESSOCIALS

1.2. FASES DE L’ESTUDI

L’estudi s’ha plantejat en les fases que es des-criuen a continuació. Actualment estan en curs lesfases 1 i 2, mentre que la fase 3 portarà a l’anàlisifinal de dades per a l’elaboració dels perfils empíricsdels candidats.

Fase 1: Obtenció de dades de les diversesdimensions curriculars

En aquesta fase del projecte s’han identificatles dimensions curriculars a analitzar i la grandàriade la mostra a estudiar per tal d’assegurar-ne la re-presentativitat. Per a l’obtenció de les dades expe-rimentals, s’ha desenvolupat una base de dadeson s’ha carregat tota la informació rellevant contin-guda als CV. En aquesta fase s’ha extret la infor-mació d’un total de 1.541 currículums.

Fase 2: Identificació de la tipologia de lesfonts

L’anàlisi preliminar de les dades experimentalsextretes en els primers àmbits estudiats va posarde manifest la necessitat d’abordar una anàlisi de-tallada de les aportacions per establir la tipologiade les fonts, tant pel que fa a les publicacions cien-tífiques d’articles i reviews i a les editorials dels lli-bres i capítols de llibre com pel que fa a les entitatsfinançadores de projectes de recerca i contractesde transferència de tecnologia.

Per a l’estudi de la tipologia de les revistes cien-tífiques, s’han elaborat llistes generals (vegeu l’a-partat 2.2.1) de títols de revistes per a cada àmbit,a partir de la informació que apareix als índexs bi-bliomètrics més habituals com ara ISI, CARHUS+,ERIH, IN-RECS, RESH i MIAR.1 Per identificar el ti-pus d’editorials i entitats finançadores de projectes,s’han establert classificacions partint tant de criterisgeogràfics (català, nacional, internacional) com definançament públic i privat.

La classificació de la tipologia de les fonts estàpermetent l’elaboració d’un mapa empíric del tipusde revistes, editorials i projectes de recerca en elcontext català, per figures i camps. La seva anàlisidetallada permetrà determinar si hi ha un patró es-pecífic dels tipus d’outputs de la recerca a CiènciesSocials i Humanitats.

ciències socials Humanitats

ciències polítiques i sociologia Filologia comunicació i Documentació Història i art Dret geografia economia i empresa Filosofia educació psicologia

TAULA 1. CLASSIFICACIÓ DE CAMPS

1 • Thomson Reuters. ISI Web ofKnowledge [en línia]. Disponible a:

(consulta: 14 de gener de 2010).

• European Science Foundation.European Reference Index forthe Humanities (ERIH) [en línia].Disponible a: (consulta: 14 de gener de 2010).

(continua a la pàgina següent)

36


• Universidad de Granada. Índice deImpacto: Revistas Españolas deCiencias Sociales (INRECS) [enlínia]. Disponible a:


• Consejo Superior deInvestigaciones Científicas.Revistas Españolas de CienciasSociales y Humanas (RESH) [enlínia]. Disponible a:


• Agència de Gestió d’AjutsUniversitaris i de Recerca.CARHUS Plus+ [en línia].Disponible a: (consulta: 14 degener de 2010).

• Universitat de Barcelona. Matriud’Informació per a l’Avaluació deRevistes (MIAR) [en línia].Disponible a: (consulta: 14 de gener de 2010).

(ve de la pàgina anterior)

Fase 3: Elaboració de perfils de mèrits pera professors lectors i agregats

La fase final del projecte permetrà avaluar laqualitat de les fonts (articles, llibres i projectes derecerca) i elaborar els perfils mitjans de mèrits ne-cessaris per assolir l’acreditació com a professorlector i agregat.

Així, per a l’avaluació de la qualitat de les revis-tes, s’ha adreçat una primera enquesta a tots elsavaluadors i exavaluadors de les comissions d’a-valuació de professorat d’AQU Catalunya d’Huma-nitats i Ciències Socials, en què se’ls ha demanatque valorin els diversos indicadors de qualitat deles diferents llistes bibliomètriques, per a cadascundels camps en què AQU Catalunya classifica elsCV. Es demana als avaluadors que valorin en trescategories (A/B/C) els diferents tipus de classifica-ció dels índexs bibliomètrics (posició en quartils,classificació A o valor d’un índex). És importantdestacar que els avaluadors no valoren els títolsde les revistes.

La fase final del projecte ha de permetre, d’unabanda, que aflorin els referents de qualitat ques’han considerat a l’hora de valorar els CV i, de l’al-tra, elaborar els perfils empírics de les personessol·licitants avaluades tant favorablement com des-favorablement.

37

RESULTA

TSDEL’E

STUDISOBREELPERFIL

DEMÈRITSPER

AL’A

CREDITA

CIÓ


D’HUMANITA

TSICIÈNCIESSOCIALS

1.3.IMPACTE ESPERAT

Els resultats d’aquest estudi tindran un impactesobre diferents agents. D’una banda, els avalua-dors disposaran d’un coneixement més gran delcontext de l’avaluació per a cada figura i per a cadacamp, com per exemple quines són les fonts prin-cipals de publicació, en quines llistes bibliomètri-ques estan ubicades o el nombre mitjà d’articlesque presenten les persones sol·licitants. Les llistesgenerals de títols de revistes elaborades són tambéuna eina de treball útil per conèixer la qualitat i la ti-pologia de les fonts.

Així mateix, l’estudi ha de permetre disposarde més evidències per poder construir referentscomuns i compartits, de la mateixa manera ques’ha aconseguit en altres àmbits científics, i establirel nombre mínim i la tipologia de treballs que calaportar per superar l’avaluació.

En el cas de les persones avaluades, l’estudipot contribuir a disposar de referents més clarsrespecte dels treballs que cal aportar per superarl’avaluació.

En el cas de les agències i els organismes d’a-valuació, l’existència de referents comuns i com-partits permet avançar en l’establiment de meca-nismes de reconeixement mutu.

Finalment, aquest treball pot contribuir a teniruna millor informació sobre les principals fonts depublicació de llibres i d’altres treballs de recerca.AQU Catalunya no té previst elaborar una llista declassificació de les editorials, però sí que pot iden-tificar quines són les que concentren la majoria detreballs de qualitat. //

la classificació de la tipologiade les fonts està permetentl’elaboració d’un mapa empíricdel tipus de revistes, editorialsi projectes de recerca en elcontext català, per figures icamps. la seva anàlisidetallada permetrà determinarsi hi ha un patró específic delstipus d’outputs de la recerca aciències socials i Humanitats

38


2.1.OBTENCIÓ DE DADES DE LES DIVERSES DIMENSIONSCURRICULARS

En primer lloc, es va identificar la població i la mostrasusceptibles de ser estudiades, considerant les figures de pro-fessor lector i de professor agregat per a cadascun dels deu campsesmentats. Per tal que els resultats fossin representatius, es vantenir en consideració els CV del total de la població en el cas delsagregats i una mostra representativa dels de la població de lectors(amb una confiança del 95%), mentre que es van eliminar en tots elscasos els CV de candidats repetits. La població d’estudi i la mostraanalitzada s’exposen a les taules 2 i 3, respectivament. Tal com espot observar, s’han buidat les dades de més de 1.500 CV (977 delector i 564 d’agregat).

Establerta la mostra de treball, es va procedir a identificar lesdimensions curriculars de les quals s’havia d’extreure la infor-mació de cada expedient, i que són les que s’assenyalen a conti-nuació:

n Projectes de recerca: nombre total de projectes de recerca, ambindicació del nombre de projectes on era investigador principalo participant, l’entitat finançadora i la seva freqüència.

n Contractes de recerca i transferència: nombre total de contractesde recerca, amb indicació dels que corresponen a investigadorprincipal o participant, l’entitat finançadora i la seva freqüència.

n Publicacions: nombre total d’articles i reviews, tot diferenciantles publicacions en què el sol·licitant era autor únic.

n Llibres i capítols de llibre: nombre total, amb indicació dels quecorresponen a autor únic, les editorials on s’han publicat i la sevafreqüència.

n Altres publicacions: nombre de publicacions en revistes no inde-xades, informes, dictàmens, working papers, ressenyes, traduc-cions, monografies, etc.

METODOLOGIA2

39

RESULTA

TSDEL’E

STUDISOBREELPERFIL

DEMÈRITSPER

AL’A

CREDITA

CIÓ


D’HUMANITA

TSICIÈNCIESSOCIALS

n Congressos: nombre de congressos amb po-nències i les publicacions resultants.

n Estades de recerca: nombre de mesos i la sevanaturalesa (doctorals o postdoctorals).

n Direcció d’activitat investigadora: treballs fi decarrera, tesines, màsters, tesis doctorals.

com a eina de treball per recollir la informació del buidatge dels cv, es va dissenyari assajar una plantilla de buidatge dels cv que va permetre construir la base dedades final amb la informació més rellevant de cada individu

Com a eina de treball per recollir la informaciódel buidatge dels CV, es va dissenyar i assajar unaplantilla de buidatge dels CV que va permetreconstruir la base de dades final amb la in-formació més rellevant de cada individu. L’as-saig a petita escala d’aquesta plantilla va permetre,d’una banda, la validació de les dimensions curri-culars identificades per a tots els camps i, de l’altra,establir els criteris de buidatge dels CV per asse-gurar l’homogeneïtat del procés en el temps, con-siderant i/o rebutjant el mateix tipus d’informacióen tots els camps estudiats.

D’aquesta etapa del projecte cal destacar la di-ficultat que ha representat el fet que el CV sigui undocument relativament obert, de manera que la in-formació continguda no sempre respon a les ins-truccions establertes i, a més, no se subministrade manera completa. Així, per exemple, no sempreés possible distingir els projectes competitius delsno competitius, que en molts CV apareixen barre-jats, i en molts casos hi ha revistes no indexades al’apartat de les publicacions indexades. Això va fer

necessari l’adopció de criteris interns de classifi-cació, per tal que l’extracció de la informació fosun procés com més consistent millor. Sovint, lespersones sol·licitants no inclouen el nombre de pà-gines de les seves contribucions, l’ISBN, etc. Enaquest sentit, des d’AQU Catalunya es planteja lapossibilitat que els CV que els sol·licitants presentensiguin els mateixos de què les universitats disposenen els seus aplicatius institucionals. Per poder arri-bar a aquest estadi, s’ha iniciat un projecte de col·la-boració amb les universitats.

L’anàlisi de la informació obtinguda du-rant el buidatge dels CV va posar de manifestque no hi havia diferències significatives, en nom-bres absoluts, entre el volum d’aportacions d’ex-pedients avaluats favorablement i desfavorable-ment. Així doncs, va ser necessari abordar unaanàlisi més detallada de les aportacions per tal depoder determinar-ne la qualitat i la tipologia, comper exemple publicacions en revistes indexadesen alguna base de dades internacional o articlespublicats en revistes sense indexar.

40


lectors agregats

Àmbit Fav. DesF. total Fav. DesF. total total per àmbit

comunicació i Documentació 37 28 65 8 15 23 88ciència política i sociologia 30 39 69 10 15 25 94Dret 69 28 97 33 21 54 151economia i empresa 66 65 131 46 38 84 215educació 64 55 119 15 18 33 152psicologia 60 47 107 18 25 43 150Filologia 126 45 171 77 49 126 297Història i art 135 32 162 88 45 133 295Filosofia 8 2 10 8 17 25 35geografia 39 7 46 9 9 18 64

total 634 348 977 312 252 564 1.541

TAULA 3. MOSTRA ANALITZADA

lectors agregats

Àmbit Fav. DesF. total Fav. DesF. total total per àmbit

comunicació i Documentació 37 28 65 8 18 26 91ciència política i sociologia 30 39 69 10 15 25 94Dret 82 30 112 33 22 55 167economia i empresa 83 79 162 47 38 85 247educació 74 68 142 15 19 34 176psicologia 80 47 127 18 25 43 170Filologia 186 51 237 84 53 137 374Història i art 195 34 229 90 46 136 365Filosofia 8 2 10 8 22 30 40geografia 40 9 49 9 9 18 67

total 815 387 1.202 322 267 589 1.791

TAULA 2. POBLACIÓ SUSCEPTIBLE DE SER ANALITZADA

41

RESULTA

TSDEL’E

STUDISOBREELPERFIL

DEMÈRITSPER

AL’A

CREDITA

CIÓ


D’HUMANITA

TSICIÈNCIESSOCIALS

l’anàlisi de la tipologia deles fonts s’ha dut a

terme amb la construccióde les anomenades llistesgenerals, que, per a cadacamp estudiat, contenen

tots els títols de lesrevistes incloses en

diferents índexsbibliomètrics

2.2.IDENTIFICACIÓ DE LA TIPOLOGIADE LES FONTS

2.2.1. Publicacions en revistes científiques

En aquest cas, l’anàlisi de la tipologia de lesfonts s’ha dut a terme amb la construcció de lesanomenades llistes generals, que, per a cada campestudiat, contenen tots els títols de les revistes in-closes en diferents índexs bibliomètrics.

El procés que s’ha seguit per a l’elaboració deles llistes ha estat el següent:

n Determinar els índexs bibliomètrics (bé d’im-pacte, com ara ISI, IN-RECS, RESH o ERIH, obé de difusió, com MIAR) a considerar i els àm-bits o àrees de cadascun associats a cadacamp en què AQU Catalunya classifica els CV.

n Fusionar, en una única llista alfabètica i senserepeticions, els títols de les revistes considera-des i la seva categorització a cada àmbit i índexconsiderat. Així, per a cada títol la llista generalpermet conèixer els seus indicis de qualitat,com per exemple quin quartil ocupa a l’ISI, IN-RECS i/o RESH, la seva classificació al CAR-HUS+ i ERIH, i quin és el seu valor de l’índexcompost de difusió secundària (ICDS) del MIAR.

Cal destacar que aquestes llistes generals, ambun nombre total de títols que oscil·la entre 1.145 i5.780 segons els camps, són una bona eina queAQU Catalunya pot posar a la disposició dels ava-luadors.

Per poder conèixer en quins àmbits s’ubiquenles revistes en què estan publicant les personessol·licitants, s’han comparat les llistes experimentalsde la mostra (agrupant les revistes de lectors i agre-gats) amb les llistes generals del seu camp. Les re-vistes no ubicades en el camp corresponent s’hancomparat amb les llistes generals d’altres campsd’AQU Catalunya afins, en funció dels títols de lesrevistes que quedaven sense classificar, i així suc-cessivament. Després d’aquest procés, les revistessense classificar o bé corresponen a títols que noestan inclosos en les llistes generals dels campscomparats (no apareixen a l’ISI, ERIH, CARHUS+,IN-RECS, RESH, MIAR), o bé pertanyen a altresàmbits, o bé són revistes que els sol·licitants hanubicat incorrectament a la secció “articles en revis-tes amb avaluació externa” en comptes de l’apartat“altres publicacions”. A la secció de resultats esmostra com a exemple l’anàlisi de la tipologia deles revistes científiques per al camp de Psicologia.

42


2.2.2. Editorials

Pel que fa a la tipologia d’editorials de llibres icapítols de llibre, s’ha dut a terme la classificaciósegüent:

n Editorials internacionals: s’han dividit segonscriteris geogràfics en europees (països de laUnió Europea), llatinoamericanes, el grup formatper països anglosaxons (EUA, Canadà, Austrà-lia) i, finalment, altres. La categoria de les edito-rials internacionals inclou tant editorials d’insti-tucions públiques com privades. No s’inclouenen aquest apartat les editorials universitàries in-ternacionals, ja que es va optar per fer una ca-tegoria específica d’editorials universitàries.

n Editorials estatals: s’han tractat separadamentles públiques i les privades. Entre les públiqueshi ha tant les editorials de les institucions esta-tals (i. e. Ministeri) com de les comunitats autò-nomes (sense incloure Catalunya). Igual que enel cas anterior, les editorials universitàries s’hanclassificat a part. El criteri que s’ha seguit perdeterminar si una editorial és estatal o catalana,quan no hi havia la informació al CV, ha estat laubicació de la seu editorial.

n Editorials catalanes: anàlogament, s’ha diferen-ciat entre públiques i privades.

n Editorials universitàries: tant públiques com pri-vades i d’acord amb les subcategories segü-ents: internacionals, estatals i catalanes.

n Finalment, el grup d’editorials “sense classificar”correspon a editorials que no s’han pogut clas-sificar, bé per manca d’informació per part delssol·licitants o perquè amb el mateix nom hi hadues editorials diferents o més.

2.2.3. Projectes i contractes de recerca

Per al cas dels projectes i contractes de recerca,s’ha analitzat el tipus d’entitats finançadores. Així,s’han combinat dos criteris de classificació: en pri-mer lloc, si els projectes de recerca eren finançatsper entitats públiques o privades i, en segon lloc,d’acord amb un criteri geogràfic, si l’entitat finan-çadora és catalana, estatal o internacional. //

per al cas dels projectes icontractes de recerca, s’haanalitzat el tipus d’entitatsfinançadores. així, s’han combinatdos criteris de classificació: enprimer lloc, si els projectes derecerca eren finançats per entitatspúbliques o privades i, en segonlloc, d’acord amb un criterigeogràfic, si l’entitat finançadoraés catalana, estatal ointernacional

43

RESULTA

TSDEL’E

STUDISOBREELPERFIL

DEMÈRITSPER

AL ’A

CREDITA

CIÓ


D’HUMANITA

TSICIÈNCIESSOCIALS

En aquest apartat es presenten, a tall d’exemple, alguns resultatspreliminars que s’han obtingut. Preval una aproximació descriptiva,atès que en el moment d’escriure aquest article encara no es disposade l’anàlisi dels resultats de l’enquesta als avaluadors.

Es presenten resultats en quatre grans àrees: una descripció delpatró dels outputs de la recerca en alguns dels àmbits estudiats, l’a-nàlisi del tipus de publicacions en revistes científiques en l’àmbit dePsicologia, la tipologia d’editorials de llibres i capítols de llibre enl’àmbit de Filologia, i l’anàlisi del tipus de projectes de recerca enl’àmbit d’Educació.

3.1. PATRÓ DELS OUTPUTS DE PUBLICACIONSDE LA RECERCA

La figura 1 mostra la distribució en percentatge dels outputs dela recerca en els àmbits de Psicologia, Educació i Filologia pel quefa referència a publicacions (articles científics, llibres i capítols dellibre, informes i dictàmens, altres publicacions, publicacions a con-gressos). Per a cadascun dels àmbits s’indiquen les distribucionsobtingudes per professors lectors i agregats avaluats favorablementi desfavorablement de manera separada.

Mentre que en l’àmbit de Psicologia els articles representen el50% dels outputs per als professors avaluats positivament i el 30-40% per als professors avaluats negativament, en el cas de Filologiael percentatge és inferior al 40% en tots dos casos, i en Educació ésinferior al 25%. En aquest últim àmbit el total de publicacions en lli-bres, capítols de llibre i altres publicacions, on s’inclouen workingpapers, articles no indexats, monografies, ressenyes i traduccions,oscil·la entre el 44 i el 62% del total dels outputs de la recerca. Aques-tes aportacions representen entre el 42 i el 54% en l’àmbit de Filologiai entre el 27 i el 53% en l’àmbit de Psicologia.

RESULTATS3

44


Aquestes dades posen de manifest la diversitatexistent entre les disciplines, ja que, si bé els arti-cles en revistes científiques són el principal mitjàde difusió de la recerca en els àmbits científics, enel camp de les Ciències Socials i les Humanitatscal considerar també els llibres, capítols de llibre ialtres publicacions.

3.2. TIPOLOGIA DE LES PUBLICACIONSD’ARTICLES A PSICOLOGIA

A la figura 2 es presenta una descripció quanti-tativa pel que fa al volum de publicacions dels pro-fessors lectors i dels agregats (favorables i desfa-vorables) en el camp de la Psicologia. Tal com esmostra a la taula superior de la figura, s’han analitzat150 CV, on s’han identificat 584 revistes diferentsamb un total de 1.588 articles i reviews publicats.

Els dos gràfics indiquen, per a agregats i lectors,els valors mitjans del total d’articles i reviews iquants corresponen a publicacions d’autors únics.Les barres de color verd corresponen a avaluacionsfavorables i les de color morat a avaluacions des-favorables.

Tant per al cas dels agregats com dels lectors,es pot observar que no hi ha diferències significati-ves entre els expedients favorables i desfavorablespel que fa al nombre d’articles i reviews com a autorúnic.

Filologia

educació

psicologia

lectors desfavorables

lectors favorables

agregats desfavorables

agregats favorables


lectors favorables


agregats favorables


lectors favorables


agregats favorables

nre. articles + reviews nre. llibres nre. capítols llibre nre. informes + dictàmens nre. altres publ. nre. publ. congressos

FIGURA 1. OUTPUTS DE PUBLICACIONS DE LA RECERCA

0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% 80% 90% 100%

45

RESULTA

TSDEL’E

STUDISOBREELPERFIL

DEMÈRITSPER

AL’A

CREDITA

CIÓ


D’HUMANITA

TSICIÈNCIESSOCIALS

mostra psicologia agregats lectors mostra global

nre. cv total 43 107 150nre. revistes 397 367 584*nre. articles (a+r) 803 785 1588

agregats (mitjanes) lectors (mitjanes)

FIGURA 2. MITJANES DE PUBLICACIONS EN REVISTES A LA MOSTRA DE PSICOLOGIA

* sense repeticions

nota: a: articles; r: reviews

0 5 10 15 20 25

nre. r autor únic

nre. r total

nre. a autor únic

nre. a total

nre. total (a+r)

Favorables: nre. total (a+r): 6 - 59Desfavorables: nre. total (a+r): 6 - 35

Favorables: nre. total (a+r): 1 - 35Desfavorables: nre. total (a+r): 0 - 23

0 2 4 6 8 10

nre. r autor únic

nre. r total

nre. a autor únic

nre. a total

nre. total (a+r)

00

0,130,03

0,40,5

1,41

49

95

01

55

1620

1721

Desfavorables Favorables

Pel que fa al nombre total d’articles i reviews, lamitjana per als agregats és de 17 en els expedientsdesfavorables i de 21 en els favorables. La part in-ferior dels gràfics mostra el rang d’aportacions (va-lors mínims i màxims), que per al cas dels favorablesoscil·la entre 6 i 59 i per al cas dels desfavorablesentre 6 i 35. Així doncs, en algun cas 6 aportacionshan comportat una avaluació favorable i 35 apor-tacions han comportat una avaluació desfavorable.El mateix comportament es pot observar en el casde la mostra de lectors, tot i que, com s’esperava,el nombre mitjà d’aportacions és inferior. El que esdesprèn d’aquesta anàlisi és que, si bé amb un vo-lum més gran de publicacions hi ha més possibili-tats de superar l’avaluació, la quantitat de mèritsno és una qüestió determinant i cal analitzar-ne la

qualitat; per tant, és imprescindible conèixer la ti-pologia de les fonts de publicació.

La comparació de la llista experimental de lesrevistes de la mostra de Psicologia amb les dife-rents llistes generals elaborades per als camps es-tudiats (vegeu l’apartat de metodologia) ha permèsobtenir la distribució percentual de la ubicació derevistes i articles que es mostra a la figura 3. El 34%de les revistes pertanyen al camp de Psicologia, el12% al camp d’Educació i el 7% a l’àmbit de Medi-cina de l’ISI. Per al cas de Psicologia també es vaelaborar una llista amb les 1.090 revistes de lesàrees de Medicina incloses a l’ISI. Pel que fa als ar-ticles, el 46% estan publicats en revistes del campde la Psicologia, el 12% en revistes d’Educació i el

46


7% en revistes de Medicina. Les revistes ubicadesen el camp de Ciències Polítiques i Sociologia cor-responen només al 4% del total de publicacions.Es pot observar també que el 40% de les revistes(el 25% dels articles) no s’han pogut classificar.Aquest grup de publicacions abraça tant revistesno incloses en els índexs bibliomètrics consideratscom revistes ubicades incorrectament a l’apartatde publicacions rellevants per part de les personessol·licitants.

FIGURA 3. PSICOLOGIA: UBICACIÓ DE REVISTES I ARTICLES EN ELS CAMPS ESTUDIATS

12%

4%7%3%

40%34%

50%

13%

5%

7%

1%

24%

ubicació revistes (mostra: 584 revistes) ubicació articles (mostra: 1.588 articles)

psicologia educació ciències polítiques i sociologia medicina altres publicacions sense classificar

S’han analitzat també les freqüències de publi-cació de cadascun dels títols de revistes; i la distri-bució obtinguda per les revistes ubicades en elscamps de Psicologia, Educació, Medicina i Cièn-cies Polítiques i Sociologia es mostra a la figura 4.Per a les revistes ubicades en el camp de Psicolo-gia, s’observa que la majoria de títols (55,8%) re-cullen tan sols un o dos articles, mentre que les re-vistes que presenten freqüències superiors a 11articles són només el 8,5%. En aquest últim grup

es troben, per exemple, les revistes Psicothema,Anuario de Psicología i Revista de Psiquiatria de laFacultat de Medicina de Barcelona.

Una

QUADERNS DE QUALITAT. 18 Q U A D E R N S D E Q U A L I T A T. 1 L’objectiu del Taller era do -...

Documents

Transcript of QUADERNS DE QUALITAT. 18 Q U A D E R N S D E Q U A L I T A T. 1 L’objectiu del Taller era do -...