27

Quan al poble D’Alaiores feien cotxes

Autor:

Fernando César Pons Miquel

28

29

IntroduccióÉs sabut que segles enrere Menorca era un important punt estratègic comercial dins el Mediterrani, però de res hauria servit la situació geogràfica de l’illa si els seus habitants no haguessin posat dinamisme i esforç per aprofitar una posició privilegiada.

Fa uns mesos va tenir lloc a l’Ajuntament d’Alaior la conferència del catedràtic d’Història de les Institucions Econòmiques de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Complutense, senyor Juan Hernández Andreu, que, arribat de Madrid, va il•lustrar els presents a la sala capitular amb la presentació del seu llibre Trenta-cinc empresaris menorquins. Aquesta obra recull la trajectòria individual d’un grup d’importants emprenedors dels sectors industrial i comercial de Menorca en els darrers dos segles. A mesura que exposava els diferents processos personals i empresarials d’aquestes persones, el conferenciant donava a entendre a l’audiència que solia ser la necessitat pura allò que despertava l’enginy de tots aquells homes per cercar coses noves, diferents, que fessin falta a l’illa i que poguessin ser econòmicament rendibles. Com és obvi, Menorca és una illa petita, per la qual cosa normalment qualsevol emprenedor amb ganes d’innovar havia de viatjar per conèixer nous mètodes de producció i per mantenir contactes, tant per adquirir matèries primeres com per consolidar nous punts de venda que asseguressin la viabilitat del seu negoci.

D’aquella xerrada, el que resultà realment sorprenent és la quantitat d’empresaris i homes amb visió de futur que han sortit del poble d’Alaior. Tradicionalment ja era conegut el nombre important de fàbriques de sabates, bijuteria, frontisses, gelats, fusteria, materials de construcció, del sector del formatge, lligat estretament amb el camp de Menorca, i en les darreres dècades el creixent sector turístic i de serveis. Totes aquestes activitats econòmiques i d’altres tenen un procés natural quasi vital: quan neixen, normalment per l’entusiasme empès per la necessitat dels emprenedors; quan es mantenen, ja sigui per un curt període de temps per la seva inviabilitat econòmica, o bé si es perllonguen durant generacions. Aquestes segones, les que sobreviuen en el temps, tenen bàsicament dues qualitats: l’adaptació a la contínua evolució de la situació econòmica i de les demandes de la societat, i el relleu normalment familiar que és dóna entre pares i fills o entre socis, que fa que l’empresa no mori amb el darrer cap sinó que continuï endavant. Seguint amb el cicle vital de les empreses, hi ha les que finalment desapareixen, ja sigui per la falta d’adaptació com també per la decisió de l’emprenedor d’abandonar la seva aventura empresarial. Ara bé, la desaparició d’un negoci no significa la desaparició d’aquell sector al poble, sinó que més bé pot ser l’oportunitat que una altra persona s’arrisqui a començar una nova empresa en el mateix sector.

30

A diferència del que molta gent creu, la competència és vital per a la subsistència empresarial, ja que aguditza l’enginy per innovar i cercar alternatives que, si funcionen, permeten la supervivència dels negocis. La sana competència és la que es donava entre els empresaris illencs o com a molt amb els peninsulars, a diferència d’ara, quan la globalització ha complicat aquest procés pel fet que la competència ja no es dóna entre iguals pròxims sinó que abasta pràcticament tot el món. Tot i això, les oportunitats són encara innombrables, ja que no tan sols competim amb la resta del món, sinó que amb les últimes tecnologies podem estar-hi en contacte a l’instant per posar-nos al seu nivell i exportar d’una manera inimaginable fins fa uns anys.Indiscutiblement, tot empresari té un objectiu de lucre personal, el qual li permetrà gaudir d’una vida millor, però té també una variable social summament important que convé destacar: la creació de llocs de feina, que mouen l’economia, i l’abonament d’uns imposts que permeten que funcioni el sistema de l’estat de benestar sobre el qual se sosté el país.

ArticleDins tota la varietat de sectors econòmics que hi ha hagut i que encara hi ha al poble d’Alaior, explicaré l’evolució de l’empresa i l’activitat artesanal que s’ha donat en el darrers 150 anys dins la meva família, que va passar fins i tot per una fase de construcció d’autobusos i cotxes.

Primera part. El principiTot començà quan a mitjans del segle XIX l’avi del meu avi, en Gabriel Pons Pons, s’establí en una casa dins el poble d’Alaior situada al número 37 del carrer dels Melians. Igual que el seu pare, havia fet feina de pagès com a mitger al lloc Torre d’en Galmés durant part de la seva vida. Però, vet aquí que en Gabriel va sentir inquietuds de canvi en la seva joventut. Seguint el que li dictaven les seves intuïcions, va decidir canviar de professió i passar d’una vida al camp a traslladar-se al poble. Abans, els araders —que es dedicaven a fer estris del camp com arades, barreres, pales o barcelles, entre altres instruments i arreus— anaven a fer la feina directament als llocs, per encàrrec. De petit, en Gabriel observà i començà a aprendre la feina d’arader quan aquell que ho era d’ofici anava al lloc a resoldre les petites necessitats del maneig del predi. Atentament, encuriosit. Amb un poc de temps, des d’aquella base d’aprenentatge per observació, va ser capaç de construir i reparar tots els estris que el seu pare necessitava. I prou li devien estirar aquelles destreses ja que prest es va decidir a muntar un taller propi a Alaior. No era un home ric, de manera que per adquirir casa va haver d’emprar els estalvis que havia aconseguit aixecar son pare després de tota una vida de pagesia.

31

Segons relatà el meu avantpassat als seus descendents, el principi va ser molt dur ja que va haver de guanyar-se la confiança dels clients i demostrar la seva habilitat en la feina. El fet de ser autònom significava que no hi havia ni horaris regulars ni beneficis constants. És per això que havia d’espavilar-se si volia continuar amb el negoci. Si al començament només es dedicava a fer estris del camp, a poc a poc va anar afegint l’elaboració de noves línies de productes dins el negoci perquè li permetessin obrir més vies per guanyar-se la vida. Afegí el sector del vi al seu repertori, un sector important dins el poble d’Alaior, i fabricà premses i bucois per guardar-hi el vi. Aquesta nova gamma de serveis li representà un augment substancial quant a la demanda dels seus productes. Amb els anys, també afegiria com a serveis la construcció de parts dels mecanismes de fusta dels molins de vent i de les sínies de poar aigua. A mesura que el negoci creixia, el seu fill, Bernat Pons Ameller, i un altre empleat es van anar incorporant al taller que, atès el volum d’encàrrecs, prest resultà petit. Així és com tots tres, cap a finals del segle XIX, van haver de traslladar-se al cap de cantó de la Carretera Nova, just davant Cal Bon Jesús, on en Gabriel va construir el taller i la seva pròpia casa a sobre.

Les coses funcionaven bé, però vet aquí que a principis del segle XX la plaga de la fil•loxera atacà la vinya de Menorca i el negoci del vi va desaparèixer per complet en tan sols un any. Amb la desaparició de la vinya també s’acabà una part important del negoci familiar, ja que no tan sols eren en Gabriel,

Vista de la Carretera Nova davant el taller nou a principis del segle XX.

32

en Bernat i els operaris els qui hi treballaven, sinó que tota la família hi participava i vivia únicament d’aquest. Aquesta crisi coincidí, a més a més, amb una decadència dels molins de vent i les sínies de poar aigua, ja que en aquells moments es començaren a emprar els motors de gas i gasoil. En aquell context de crisi és quan es va produir el relleu familiar generacional d’en Gabriel cap a en Bernat al capdavant del negoci. La reacció empresarial era peremptòria i transcendental i va ser en aquestes circumstàncies quan es va prendre la decisió d’enfocar el negoci cap a la construcció de carros, carretons i galeres, compatible amb la construcció de barreres i arades. Aquesta nova empenta va venir a coincidir amb el moment de construcció de les bateries de Llucalari i es Polvorí. En una subhasta de l’exèrcit, en Bernat Pons Ameller va aconseguir els drets per fer tots els mànecs d’ullastre dels picots i càvecs, i reparar tots els carros que s’utilitzarien per construir les bateries. Va arribar a fer més de cent mànecs per jornada fins a la finalització de les bateries.

La feina tornava a abundar, ja que l’empresa transportista Can Doga de Maó els encarregà la construcció de les galeres i carros que servirien per a la línia que anava de Maó a Ciutadella. A més, al taller es van especialitzar en la construcció de rodes de carro. El negoci funcionà amb alts i baixos fins abans de la Guerra Civil espanyola, quan la utilització de carros com a mitjà de transport va disminuir dràsticament. Acabada la guerra l’any 1939, l’avi Gabriel Pons Florit va ser destinat com a soldat al protectorat del Marroc a Ceuta, on va romandre dos anys i mig. Durant aquest període de la seva existència va treballar a La Maestranza de

En aquesta fotografia es poden veure tres generacions de la família davant el boer de Son Gall. El de la destral és en Gabriel Pons Pons preparant llenya d’alzina per dur-la amb carro i entaular-la per fer rodes. El qui seu és el seu fill, Bernat Pons Ameller, i el més petit, fill d’en Bernat i avi meu, és en Gabriel Pons Florit.

33

Targeta postal d’avís per cobrar una lletra de tela que s’utilitzava per cobrir la vela dels carros dirigida a Gabriel Pons Pons l’any 1924.

Factura de l’any 1926 de Gabriel Pons Pons firmada per ell mateix.

34

Automoción de Ceuta, uns tallers de l’exèrcit on es reparaven i construïen camions, cotxes i autobusos. Després de l’estada a Ceuta, en Gabriel s’adonà que l’època dels carros i les galeres s’havia acabat, començava a ser història, puix que el transport s’havia modernitzat de manera ja imparable i no hi havia tornada enrere. A part d’aquells tallers del nord d’Àfrica, també treballà un temps en un altre taller italià de reparació de carrosseria de cotxes, on va aprendre a modular la xapa amb les formes aerodinàmiques i funcionals que, sembla, exigien les noves tendències i el progrés en l’automoció. Així mateix, va aprendre tot el que estava relacionat amb la tapisseria dels seients i ornaments d’interior de les cabines dels cotxes. Acabat el servei militar, regressà a Menorca amb els doblers estalviats a Ceuta. De camí, però, encara s’aturà a Barcelona per adquirir les eines necessàries i poder muntar el seu propi taller de construcció i reparació de cotxes i autobusos.

Segona part. Els primers cotxesEn Gabriel Pons Florit arribà a Menorca i contà les seves idees a son pare i al seu germà Perico. De bon començament, en Bernat es mostrà reticent, ja que no es creia que el món hagués canviat tant com per fer aquest gir tan important en el negoci, però en Gabriel seguí endavant i contactà amb un conegut de Maó, en Rafael Rosselló. Aquest maonès havia establert la línia de transport privat de persones entre Maó i Ciutadella, i en Gabriel el va poder convèncer de les seves habilitats i es va comprometre a construir un autocar a partir tan sols d’un motor i de les quatre rodes que el senyor Rosselló encarregà de Barcelona. Li presentà, així, els primers plànols d’un autocar menorquí, que el senyor Rosselló acceptà.

El resultat de la seva primera feina, feta amb l’ajuda del seu germà Perico, el seu pare Bernat i tres operaris més va ser satisfactòria, ja que van entregar a temps l’autocar al senyor Rosselló. Havia estat un treball molt laboriós i totalment artesà, ja que a partir de les quatre rodes i els eixos que les unien al motor es construïa un esquelet de fusta reforçada i després es folrava tot amb planxa modelada a cop de martell. Totes les aletes, els para-xocs, els fars i

Petita mostra dels plànols dibuixats per Gabriel Pons Florit l’any 1941 per construir un autocar encarregat per cobrir el trajecte Maó - Ciutadella.

35

fins i tot la cuirassa del radiador de llautó eren fets manualment amb la maceta i el martell. Els vidres eren tallats per un vidrier de Maó, i els seients i la tapisseria eren cosits per les dones de la família, de manera que tothom havia col•laborat en la construcció de l’autocar. El germà d’en Gabriel, en Perico, va aprendre a pintar amb pistola de compressor la carrosseria preparada, ja que el negoci no tan sols es dedicava a la construcció d’automòbils, sinó que regularment també s’hi reparaven vehicles accidentats. Les comandes van créixer a partir d’aquell esdeveniment, i el senyor Rosselló li encarregà un altre autocar per cobrir la mateixa ruta, però amb més capacitat per trajecte.

La construcció d’aquests autocars i la reparació d’automòbils començà al mateix taller on abans ja feien carros, al número 114 de la Carretera Nova, motiu pel qual no va tardar a quedar petit per la creixent demanda i

Fotografia del primer autocar construït.

el major volum d’autocars. La reduïda superfície del taller comportava que les condicions laborals fossin dolentes, ja que es pintava i es feia pols en el mateix espai. En Gabriel decidí, idò, que el negoci familiar requeria un

36

Foto feta al encreuament entre el carrer Melians i la Carretera Nova del nou autocar.

nou taller més ample i millor condicionat, per la qual cosa comprà un solar al mateix carrer, uns cent metres més avall. Ara, a més a més, reservà un garatge només per pintar i d’aquesta manera separà les dues feines en dos espais diferents.

A mitjans dels anys quaranta, aquesta enginyosa família aconseguia produir el primer cotxe, una Rubia, la part de davant del qual era de planxa i la part de darrere de fusta i planxa, semblant a una furgoneta moderna. El primer client d’aquest tipus d’automòbil va ser el senyor Codina, en aquella època propietari de la fàbrica de goma de Maó. Abans d’acabar aquest cotxe

Imatge del primer taller de construcció d’automòbils, on actualment hi ha el bar restaurant Groc i Blau.

37

el senyor Patrici Piris, veí d’Alaior i propietari d’Embotits Piris, encarregà una altra Rubia per a ús comercial. Una característica important d’aquests automòbils fabricats artesanalment a Alaior, tant autocars com cotxes, és que cada client podia escollir els acabats de l’interior i també l’aspecte exterior depenent de les seves necessitats i gustos. Normalment, per a ús privat les Rubias tenien cinc seients, mentre que per a ús comercial en tenien només dos i un gran espai a la part de darrere, com va ser el cas de la comanda feta pel senyor Tomàs de Fornells. Aquest va requerir una Rubia per transportar el peix dels pescadors des de Fornells fins a Alaior per dur-lo a vendre. Seguidament, el senyor Pedro Esquerrà encarregà també una altra Rubia per dur fruita a vendre dels horts de Cala en Porter als pobles, a més d’altres encàrrecs vinguts des de diferents indrets de Menorca.

A principis dels anys cinquanta augmentava sobretot la feina de reparació de vehicles, i el taller, dividit en dos espais, també es quedà petit per a una demanda creixent de vehicles. Llavors, en Gabriel i en Perico van decidir construir un edifici suficientment gros per les perspectives de creixement favorables que tenien sobre el seu negoci. En un viatge a Barcelona es van informar sobre les naus industrials amb cavalls de fusta i cobertes

Fotografia d’una Rubia, vehicle d’èxit entre els anys quaranta i cinquanta. Llevat de les rodes i el motor, tota la resta es fabricava a Alaior.

38

d’uralita. En aquell temps, aquest tipus de construcció era molt innovadora, i a Menorca seria de les primeres en erigir-se. L’encarregat de fer la nau va ser el constructor d’Alaior Antoni Quintana, i la coberta va ser col·locada a mà i amb l’ajuda de cordes per uns treballadors vinguts expressament des de Barcelona. Durant la construcció de la nau no van aturar les comandes de reparació d’automòbils i de construcció d’autocars. D’aquests darrers, destacà l’encàrrec fet per l’empresa Autocares Fornells per cobrir la línia regular que unia Fornells amb Mercadal, Alaior i Maó, i també els d’aquella altra companyia de transport sorgida a Ciutadella i anomenada Perico des Bar, que unia Ciutadella amb l’aeroport. Es van traslladar finalment a la nova nau industrial l’any 1954, i van seguir les comandes per al senyor Rosselló, de Transportes Menorca.

A principis dels anys seixanta, en Gabriel viatjà a Barcelona i a Palma de Mallorca per tractar de vendre autocars a diferents empreses de transport regionals i locals. Intentaven encetar una via d’expansió empresarial, però en tornar a Menorca amb totes les comandes aconseguides en aquell viatge, ell i en Perico s’adonaren de la implantació d’una nova llei del Govern que obligava tota empresa dedicada a la construcció d’automòbils nous a tenir

Fotografia de la plaça Miranda de Maó amb un autocar que cobria la línia Maó - es Castell – San Lluís. Com es pot observar, funcionava amb gasòmetre; és a dir, amb gas del carbó en lloc d’emprar gasolina.

39

Fotografia feta davant el taller de la Carretera Nova, 114 amb l’autocar encarregat per l’empresa del senyor Rosselló, Transportes Menorca. Com es pot observar, el sostre és més elevat en la part davantera per tal que la gent pogués viatjar dreta dins l’autocar.

Fotografia d’un autocar a la plaça des Ramal d’Alaior, en què es pot observar l’escala per pujar a la part superior per col•locar-hi l’equipatge de mà i articles que es traslladaven de poble a poble per vendre’s.

40

en plantilla un enginyer industrial, com a mínim, per seguir amb les seves activitats industrials. Aquest fet suposà haver d’escollir entre un model de negoci o un altre: contractar titulats universitaris i créixer, o seguir el camí que ells ja havien practicat des d’un principi, que era la reparació d’automòbils. Condicionats pel fet que de cada vegada hi havia més automòbils en circulació, en Gabriel i en Perico van trobar oportú escollir el camí més senzill i apostar per la reparació de cotxes en un àmbit més local.El taller va funcionar com a taller de reparació de xapa i pintura amb el nom d’empresa Cas Biels i es va procedir a fer un altre relleu generacional amb el meu pare, en Bernat Pons Pons. S’espera en el futur el següent relleu amb el meu germà Gabriel Pons Miquel.

Fotografia del penúltim autocar construït, encarregat per l’empresa Autocares Fornells. S’hi pot observar el meu avi dret i el meu pare assegut damunt el capó dins el taller nou. El darrer autocar va ser encarregat pel mecànic d’Alaior Bernardino Piris, que el va vendre a una empresa mallorquina uns anys després i encara es troba allà.

41

ConclusióLa meva sorpresa va ser gran quan vaig descobrir que la meva família havia construït autocars i cotxes, ja que avui en dia tenim la idea que només es poden fabricar en grans empreses amb milers de treballadors, de manera mecanitzada i informatitzada, i que no són factibles sense grans inversions. Cal destacar que l’entusiasme i les ganes de les persones empeses per la necessitat són la base de tots els èxits laborals. Cercar innovacions i adaptar-se al temps és l’única solució per sobreviure en el món empresarial. En temps de crisi econòmica com la que vivim actualment és fonamental entendre que les empreses tenen temps bons i temps dolents, i que els dolents no han de servir per desanimar els emprenedors i els treballadors, sinó que ha de ser una oportunitat per trobar noves alternatives econòmiques i laborals.

Bibliografia- Documents i fotografies de l’arxiu familiar.- Coneixements de Pedro Pons Florit, germà del meu difunt avi, Gabriel Pons Florit, i de Bernat Pons Pons, el meu pare.-Autor: Fernando César Pons Miquel.

Fotografia del penúltim autocar construït, vist de darrera.

42

Pintura:“N’EULALIA I EN LLORENÇ”

deCRISTINA CARDONA GORNÉS

J. PONS - ALAIOR - D. L. ME 513 - 2012Edita: EXCM. AJUNTAMENT D’ALAIOR

Publicació: “QUAN AL POBLE D’ALAIOR ES FEIEN COTXES”

per gentilessa, de la família Pons Miquel i de manera concreta de l’autor:

FERNANDO CÉSAR PONS MIQUEL

Obra seleccionada i premiada en el concurs convocatper l’Excm. Ajuntament d’Alaior per il·lustrar

la portada del programa de festes