Reial Acadèmia de Medicina - Revista d'Igualada › wp-content › uploads › ... · on va...
20
Reial Acadèmia de Medicina
Transcript of Reial Acadèmia de Medicina - Revista d'Igualada › wp-content › uploads › ... · on va...
Reial Acadèmia de Medicina
17
REVISTA D’IGUALADA . NÚM. 10, ABRIL DE 2002
Les topografies mèdiques de l’Anoia
Josep Maria Ustrell i Torrent
La topografia o descripció de les caracterís-tiques generals d’una localitat, vista per metges,tenia la finalitat general de poder arribar a asso-lir un mapa sanitari de la península, però a lavegada donava una informació en conjunt moltimportant per a la sanitat local de la població.Aquest objectiu va ser assumit per la “RealAcademia Médico-Práctica de la Ciudad deBarcelona”, entitat creada l’any 1770, en un prin-cipi com a treball comissionat i després com aconcurs de premis. En concret es donava unamedalla d’or i el títol d’acadèmic corresponent.
Vallribera (2000) ens diu que l’aparició deles Topografies Mèdiques es deu a les idees delsegle XVIII i XIX sobre les mesures higièniquesadoptades pels responsables de la salut públicade les ciutats. El cert és que autors com GonzálezBalaguer (1885) afirmen que “pocos asuntos lle-van en sí tanta importancia como el estudio delas condiciones médicas de una localidad deter-minada”. En un altre apartat fa constar la neces-sitat d’aquests estudis perquè “ni siquiera laGeografía e Hidrología médica figuran en el plande estudios vigente para optar al grado de licen-ciado en Medicina”.
Les més antigues són del segle XVIII i corres-ponen a la Topografía del departamento destina-do para las mujeres en el Real Hospicio deBarcelona y epidemias observadas en él en 1787 y1794, llegida per Francesc Salvà, i la Topografíade la isla de Menorca, de Miquel Oleo, corres-ponent a l’any 1787.
En relació amb la comarca de l’Anoia, a laReial Acadèmia de Medicina de Catalunya cons-ta la referència d’un total de sis topografies. Dela ciutat d’Igualada es parla d’una de finals delsegle XVIII i de dues del segle XX. De la pobla-ció de Calaf n’hi ha dues de finals del segle XVIIIi una de principis del segle XX i, finalment, deMasquefa n’hi ha una del segle XIX.
Per tant, hauríem pogut tenir notícies sanità-ries del segle XVIII a la ciutat d’Igualada i aCalaf però, malauradament, no es troben lestopografies d’aquesta època. Així i tot, hem d’as-senyalar que l’estudi d’aquestes dues poblacionsva fer-se, no pas per la importància que podientenir, sinó, potser, perquè el metge del lloc vatenir l’interès de fer-la. I és que en el segle XVIIIpodien ser més importants altres poblacions dela comarca que tenien un nombre més gran desanitaris. Tenim notícia, per exemple, de vuitsanitaris (sis metges i dos cirurgians) a Piera, set(tres metges, dos cirurgians i dos farmacèutics)a Igualada i cinc (un metge i quatre cirurgians)a Calaf, és a dir, que sanitàriament era tant omés important Piera que Igualada o Calaf. Delsegle XIX tenim la topografia de Masquefa quanen aquesta població hi consta un sol metge, men-tre que a Igualada tenim referència d’onze sani-taris (un metge, vuit cirurgians i tres farmacèu-tics). Al segle XX, Igualada i Calaf tornen a ser-neels protagonistes.
18
REVISTA D’IGUALADA
Topografies del segle XVIII
- Topografía médica de la villa de Igualada (1797)El seu autor, Josep Revert i Segura, nasqué a
Igualada. Es va graduar en medicina, a Cervera,l’any 1787 i va exercir a Barcelona des del 1797.Aquesta topografia consta en el Diccionario bio-gráfico y bibliográfico de los escritores y artistascatalanes del siglo XIX, d’Elías de Molins, on diuque va ser presentada a l’Acadèmia de MedicinaPràctica de Barcelona.
- Topografía de Calaf (1795)- Topografía de Aguileu y pueblos de los alre-
dedores de Calaf (1799)El seu autor, Josep Canet i Pons, nasqué a
Calaf a la segona meitat del segle XVIII. Llicenciata Cervera el 1780, exercí a la seva vila i el 1804fou metge a Tarragona. Va fer oposicions a unacàtedra de Medicina de la Universitat de Cervera,on va professar Matèria Mèdica, el 1784. Durantla invasió francesa (1808-1814) es va refugiar aMallorca, on va publicar a favor de la religió i encontra dels invasors. El desembre del 1823, eranomenat metge de l’Hospital de Tarragona. Laseva obra escrita és extensa i només els seus dosprimers treballs són de tema sanitari; els altressón escrits político-religiosos: Quastiones Médicae(Cervera 1784), Conversaciones sobre la vacunamuy útiles e importantes (1803).
D’aquestes dues topografies tampoc no n’hempogut llegir l’original, ja que només en tenim notí-cia per les referències escrites d’autors com Elíasde Molins (1895) o Vallribera (2000). Segons ensdiu aquest últim, consten en l’inventari fet perl’Acadèmia de Barcelona.
Topografies del segle XIX
- Estudio Médico-Topográfico de la Villa deMasquefa (1885)
L’autor, Domènec González i Balaguer, nas-qué a Balaguer el 1859. Es llicencià en Medicina
a Barcelona el 1882 i exercí a Masquefa fins al1890. Col·laborador de la “Gaceta MédicaCatalana” i de “La Medicina Popular”. En la sevaobra hi consta el Indice razonado para un estudiotopográfico-médico de la ciudad de Barcelona,memòria que rebé el premi de l’Acadèmia l’any1900. Va ser acadèmic corresponent i premiat perla Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, socicorresponent de la Sociedad Española de Higiene,metge numerari del cos facultatiu d’HigieneEspecial del govern civil, metge supernumeraridel Cos Mèdic Municipal i de les Casas de Socorro.Va morir l’any 1909.
Aquesta topografia conté un text no gaireextens que divideix en tres capítols sense títol. Enel primer ens dóna la situació de Masquefa, quemarca a 254 m. d’altitud, a 41º 35’ 40’’ de latitudnord i 5º 31’ 48’’ de longitud est del meridià deMadrid. Dóna els límits amb les poblacions veï-nes i de “las célebres montañas catalanas” dientque està a 10 km de Montserrat. Xifra a Masquefaun total de 240 cases, 22 al barri de la BegudaAlta i 18 a masies, amb un total de 1.400 habi-tants. Descriu també els edificis del poble, inclo-ent-hi l’església i l’ajuntament, del qual diu queés un edifici ruïnós. Afirma la urgència de cons-truir un nou cementiri i el valor que en el pres-supost consistorial hi consti una partida de 700pessetes per a l’ampliació. Tampoc no deixa gairebé l’escola: “Las escuelas públicas radican en doscasas particulares que al mismo tiempo sirven dehabitación a los maestros. El local destinado parala escuela de niñas está situado en un segundo pisopoco ventilado y de malísimas condiciones. Muchopeor es el que se utiliza como escuela para niños,pues consiste en la entrada de una casa, tan pococapaz que apenas basta para contener el materialde la escuela y tan insuficientemente ventilado...”Igualment descriu l’escorxador dient que “pésimoes el matadero...”. És a dir, exposa unes condicionsd’higiene pública molt deficients.
En el capítol segon fa la descripció orogràficadient que la terra està formada per capes que alter-
19
REVISTA D’IGUALADA
nen l’argila i la sílice amb alguna quantitat de ferro.No hi ha ni fonts ni riu, tot i que descriu un poui una petita deu als afores, per la qual cosa, perpoder beure, s’ha d’utilitzar l’aigua de pluja queacumulen en cisternes. Una de les bones condi-cions de l’indret és l’atmosfera, que és rica en oxi-gen i pobra en matèria orgànica i àcid carbònic, iuna temperatura relativament benigna, tot a causade la seva situació i a la influència dels vents cons-tants de sud-est i oest. També hi descriu l’agricul-tura, que està basada en la vinya. Sobre l’alimen-tació diu que, de forma habitual, a la taula hi hallegum i sardina salada “llamada en el país arenga-da” i que la carn i la llet no són de bona qualitat.
En el tercer capítol fa referència de les malal-ties que es poden deduir de les dades que ha anatexposant. Diu que les més freqüents són la bron-quitis i la faringitis, les malalties de l’aparell diges-tiu, els reumatismes —“característica patológica deesta villa, (...) suelo arcilloso (...) y la costumbre detrabajar con los pies desnudos”. Diu “comunes y másque comunes frecuentísimos son los abortos” i hoatribueix al reumatisme, ja que després de moltinvestigar no ho pot atribuir a la sífilis perquè non’hi ha. Curiosament diu que “el plato favorito delos masquefenses es la sardina salada y la gran can-tidad de cloruro sódico que esta sardina contiene escausa de que la inmensa mayoría de los habitantesde esta localidad sufra afecciones dentarias princi-palmente caries”, i això li fa pensar que una defi-cient masticació, juntament amb la gran quanti-tat de verdura que es consumeix, fan que siguinfreqüents les alteracions gastrointestinals. Finalitzaaquest capítol recomanant normes higièniques.
Al final hi ha unes taules molt interessantsdel següent: I. Defuncions i naixements des de l’1de gener de 1876 fins al 31 d’agost de 1885; II.Malalties esdevingudes a Masquefa i variacionsatmosfèriques des de l’1 de novembre de 1884fins al 31 d’agost de 1885, i un esquema del plà-nol de Masquefa, on es pot observar el “Ferro-carril económico de Igualada a Martorell” que esta-va en construcció.
“Topografia médica de Calaf” (1903)
L’autor, Ignasi Llorens i Gallard, nasqué a laSeu d’Urgell el novembre de 1851. Estudià aBarcelona, on es llicencià en Medicina el 1873.Exercí a Calaf durant un cert temps i després vapassar a Barcelona, on fou metge del Cos MèdicMunicipal i director de la Casa de Lactància. El1879 fou nomenat metge oficial de l’Alcaldia, ifou guardonat després de l’epidèmia de còlera del’any 1885. Fou secretari de la secció de Montblancdintre de les “Seccions comarcals” del Butlletí delSindicat de Metges de Catalunya, on edità diver-sos articles. Fou autor també de nombrosos tre-balls publicats i col·laborador del Diario deBarcelona, El Diluvio i la Gaceta Sanitaria deBarcelona. Va morir a Barcelona l’any 1913.
El seu treball és un tractat manuscrit sobreaquesta població de l’actual Alta Anoia que divi-deix en un estudi general on inclou la història deCalaf i un estudi particular que correspon a latopografia mèdica.
Fent referència a Gregorio Argaix, explica enel capítol 1 que Calaf va ser colònia romana el185 aC i que el nom li ve de Cayo CalaphuscnioPison, el seu administrador. Diu que “era una villo-rrio que no empezó a desarrollarse hasta mediadosdel siglo XI y especialmente en el siglo XVII en quesobrepujó a Prats de Rey”. En el capítol 2 fa referèn-cia a la mort, el 1010, d’un bisbe de Vic en el cas-tell de Calaf. En el capítol 3 escriu sobre la fun-dació del Priorat i Església Col·legiata Regular deCalaf, segons consta en un document imprès aManresa el 1767 i signat per Francisco Argulló, iexplica els fets a partir de l’alliberament delssarraïns. En el capítol següent, no numerat, des-criu els privilegis atorgats a Calaf, escrits en per-gamí i davant notari, i en el capítol 5 la batallade Calaf del 1465, de la qual diu que “recibió elbautismo de sangre el rey Fernando V, el Católico,en las llanuras de Calaf”. En aquesta batalla, quealguns anomenen dels Prats de Rei, va combatregent de la mateixa nacionalitat, de la mateixa regió,
Casa Mensa. Edifici més antic de Calaf
21
REVISTA D’IGUALADA
del mateix poble i fins de la mateixa llar. En elcapítol següent descriu l’epidèmia de pesta bubò-nica que s’inicià a Calaf a primers de gener de1651 i en la qual van morir les tres quartes partsde la població, amb un total de 413 persones endeu mesos. En agraïment per la curta durada del’epidèmia, els habitants de Calaf van construirl’ermita de Sant Sebastià. Després d’aquest fet diuque “Dejó de ser Calaf un lugar para ser una pobla-ción importante”, segons demostra el cadastre del1716. Entre les moltes dades que s’hi poden tro-bar ens centrarem en el nombre de personal sani-tari: dos doctors en medicina, que guanyaven 190lliures entre tots a més de la utilitat de les sevesterres, tres apotecaris que obtenien 150 lliures més30 de treballar la cera, tres cirurgians que juntsrebien només 20 lliures, la qual cosa demostra lacategoria de cadascuna de les dedicacions.D’aquest segle XVIII diu que “Mientras FernandoVII se aliaba con Napoleón, y Godoy convertía ala Reina en su amante, Calaf corrió las contingen-cias de la invasión francesa, dando siempre prue-bas inequívocas de su sentido amor a la patria espa-ñola”. A continuació descriu l’atac de la cavalleriade Serrano a Calaf i fa una exhaustiva però esbiai-xada descripció de la batalla entre carlins i libe-rals, per explicar després que Calaf va seguir elsmoviments polítics espanyols i que va gaudir d’unarelativa calma. Passa després a explicar la inau-guració, el 1861, de la línia de tren entre Manresai Lleida i de la seva influència en el canvi delcomerç per la indústria. Descriu la guerra civildel 1875 i la posterior creació d’una coral dirigi-da per Manuel Giralt.
A partir d’aquest punt, l’autor comença l’es-tudi particular de topografia mèdica, que divideixen 11 capítols i que exposem a continuació:
I. Orografia i hidrografia. Situa Calaf en elpunt culminant del massís central de Catalunya,en una conca de lignit enclavada en terrenys ter-ciaris que s’alternen amb zones de calç i argila.Diu que serà molt curt el capítol referent a l’ai-gua, ja que ni tant sols el riu Anoia que neix a
prop li dóna possibilitat d’utilització perquè cir-cula a gran profunditat. També la neu hi és minsai només se’n veu dues o tres vegades l’any en pocaquantitat. Així, han d’aprofitar l’aigua de la pluja,amb uns 39 litres/any i més freqüents a la pri-mavera i la tardor. D’aquesta aigua diu que és pocpotable i indigesta, ja que arrossega sals, gasos isubstàncies orgàniques com ara clorur de sodi, decalci i magnesi, indicis de fosfats i sulfats, òxid deferro, iode, àcid nítric (màxim al setembre i mínimal juny) i amoníac (màxim al desembre i mínima la tardor). Calcula la necessitat d’aigua/dia perpersona en 54,5 litres.
II. Atmosfera. La zona de Calaf es pot qua-lificar de seca, a causa de la seva situació lliure demuntanyes, a la manca d’aigües superficials i a lapoca quantitat de flora, tot i que es veu afectadaper la boira. Pel que fa a la composició de l’aire,parla dels canvis en l’ozó, com a purificador, queaugmenta amb les tempestes de l’estiu, per l’efec-te de les descàrregues elèctriques, i amb el ventdel N.O. (vent serè) del matí i disminueix amb labrisa del mar de les tardes. La pressió baromètri-ca mitjana anual és de 779’28, menor que en leszones de menys alçada, per la qual cosa la respi-ració és més freqüent per tal d’equilibrar la ten-sió intraorgànica amb l’exterior. De la temperatu-ra només diu que té canvis sobtats, amb unamitjana anual de 9º (dades dels anys 1899-1900).Creu que, com a estació d’estiueig, és saludable iagradable, i que per la seva alçada i temperaturapotser és la millor de Catalunya. D’aquí que con-clou amb la manca de malalties pulmonars.
III. Productes de la terra. En relació amb laterra diu: “Aquí se trabaja en el campo como en lostiempos de San Isidro”. També deixa escrita algunadita com: “Qui no bat pel juliol, no bat quan vol”,fent referència a la manca d’eres per a la trilla.Morta la vinya per la fil·loxera, el blat i la patatasón la base de l’agricultura. Dels productes d’ori-gen animal diu que els de major consum són lallet de cabra i els ous, que les gallines ponen en talquantitat que se n’envien “centenars de milers” a
22
REVISTA D’IGUALADA
Barcelona, Terrassa o Sabadell. Pel que fa a la caça,hi ha una gran quantitat de conills, de llebres i deperdius, de forma que n’existeixen quatre establi-ments de venda. També diu que els pagesos, ambl’excusa de ser del sometent, fan ús de les armesde foc per caçar sense llicència i en èpoques deveda. Dels animals de corral diu que quasi totesles famílies es crien un porc i que, a més, se sacri-fiquen una mitjana de 825 xais l’any a l’escorxa-dor, en unes òptimes condicions, a excepció de lamanca de microscopi o del “trocar-triquinario”.
IV. Flora i fauna. Fa un esquema exhaustiude la flora de Calaf, amb una extensió de vint-i-vuit pàgines, de la qual diu que és igual que enles altres comarques del massís central deCatalunya. En dóna el nom de família, de gène-re i espècie, en castellà i en català, i la divideix endiferents classes. De la fauna també en fa un esque-ma, no tant extens com l’anterior (nou pàgines).
V. Vila calafina en general. La vila de Calafté una forma de ventall japonès en el qual elmànec seria el carrer de Sant Antoni, en el cen-tre les places de les Eres i de la Constitució, ambels seus carrers afluents, i a la vora exterior elscarrers del Carme i Sant Jaume. Té unes 300 caseshabitades i uns 1.400 veïns. L’aspecte general ésde pobresa, la majoria de teulades tenen goteres,les portes i finestres no tanquen bé i a les casesno hi entra gaire el sol. La primera i principal viade comunicació és el ferrocarril de Barcelona aSaragossa i la segona és la carretera: la més impor-tant és la que porta a Ponts i la Seu d’Urgell i quepassa per Castellfollit de Riubregós, Torà, Bioscai Sanaüja, amb un volum de trànsit de dos carruat-ges; la segona important és la que va a Igualada,passant pels Prats de Rei i Copons amb un carruat-ge al dia. Hi ha una altra carretera de l’Estat, enprojecte, que va de Calaf a Tàrrega, amb una des-viació a Pujalt.
VI. Vila calafina en particular. Començaaquest capítol dient que la vila no té ni murallesni muntanyes que la puguin protegir del vent. Hiha un esquema en què escriu el nom dels por-
tals, carrers, places, sortides i en dóna l’orienta-ció en longitud i latitud. També dóna l’alçadasobre el nivell del mar (entre els 665’29 m del’estació i els 701’72 m del camí de les Eres).Descriu també el subsòl afirmant que el grandesnivell afavoreix el desguàs natural, ja que laxarxa de clavegueres està negada (els residushumans normalment van al femer). Consideracorrecte l’enllumenat públic, ja que es va substi-tuir el petroli pel gas acetilè. Per escalfar-se a l’hi-vern, a les cases es fan servir el braser i l’estufade carbó, i a l’escola només l’alè del alumnes.Descriu els edificis públics, com l’església de SantJaume, d’estil gòtic (1618). L’hospital, annex al’escola de les monges, no s’utilitza des de fa moltsanys perquè la beneficència a domicili el supleixperfectament. L’escola pública de nens, situada alsoterrani de la Casa de la Vila, està mal ubicadai li dedica els qualificatius següents: “Mala, detes-table, bochornosa, indigna de un pueblo culto yhasta me atrevo a decir, infamante y mortífera”.Situa l’escola municipal de nenes en un primerpis d’una casa de la plaça de la Constitució, peròtambé diu que és defectuosa i impròpia per tenir-hi 60 nenes. Deixa més ben parades les escolesparticulars: la de les monges, que en nombre desis a vuit nenes, estan en un gran espai, i la par-ticular de nens, que un digne mestre particularté a la plaça de les Eres, mal orientada però ambmolt d’espai. El cementiri està situat a uns 500m a l’oest en un petit turó, té una bona capaci-tat i està ben orientat. Diu que en el segle XVIIIes trobava en el Convent. Els rentadors públics,a un quilòmetre de la vila, contigu a l’antic camídels Prats de Rei, no tenen cap mena de condi-cions acceptables. Finalitza demanant que elmunicipi construeixi el dipòsit de l’aigua a unaalçada suficient perquè les dones hi puguin ren-tar dempeus. Tot seguit hi ha quatre dibuixos,del passeig de Sant Joan (sortida de l’estació), del’església, de la casa Mensa (l’edifici més antic) id’unes tenalles per recollir la correspondència delspobles afectats de pesta.
23
REVISTA D’IGUALADA
VII. Demografia. Descriu la indumentària,que es compon d’americana, armilla i pantalonsde pana, “tejido de terciopelo de algodón muy fuer-te y económico”. Els qui exerceixen professionsuniversitàries utilitzen teixits de llana i llaneta.El jaqué i la levita només es fa servir a les fes-tes solemnes. El treballador té un vestit negreper als diumenges i la gorra i el barret han subs-tituït la barretina. De l’aspecte diu que la sífilisi el raquitisme no han degenerat la raça i queno hi ha persones obeses; per això les donespoden parir amb facilitat. Els naixements supe-ren les defuncions, hi és desconeguda la figurade la dida (nodriza mercenaria) i la virilitat esmanté fins a edats avançades.
Del caràcter diu que hi predomina el limfà-tic-nerviós i sanguini-nerviós. Diu que al segar-renc li molesten la hipocresia, la pedanteria, laburla i l’insult. Homes i dones acostumen a lle-var-se d’hora per anar a les fàbriques, situadesals afores, a les fosques, sense haver menjat resi a canvi d’un sou misèrrim. Això fa, segonsexplica, que sobretot les noies tinguin tendèn-cia a l’anèmia, la congestió pulmonar i sobre-tot la tuberculosi, amb un pronòstic gravíssim.De la mateixa forma descriu els joves que vana la mina, al molí o al camp. Explica els cos-tums del poble, els comerços a la llum d’unallàntia, algun grup de veïns a les places, algunadona anant o sortint de missa i, els dimarts idissabtes, més animació pel mercat. Treballentota la setmana i no es permeten cap despesasupèrflua. Els dies festius van al barber, a “pelarla pava” els joves, a missa els grans, i tots ple-gats, després de dinar, al cafè d’en Felipet o ala Unió Calafinenca, a jugar a la manilla, al tre-sillo o al burro, i a les 7 de la tarda al ball quedura fins a les 9 i, en el cas d’alguns dies fes-tius (Pasqua i Festa Major), fins a la matinada.Fa constar que en els balls mai no hi ha dis-turbis. Descriu costums com les caramelles, enquè es cantaven rondalles de l’Ignasiet del’Armenter, versos de Manuel Giralt o de Candi
Closa1 i cantarelles d’altres autors, com Enric dela Molgosa o Jaumet de l’Arnabal, i la festa majorque es fa a mitjan setembre, el dia de SantaCalamanda, patrona de Calaf. Les joves que tenencura de l’altar d’aquesta santa poden esdevenirpriores, a les quals s’acompanya fins a casa also de la música, i tenen lloc preferent a la pro-cessó de la tarda. Sortint d’ofici es feia el ballanomenat metradansa, que obria precisament lapriora. També parla del ball de disfresses de car-naval. Explica que, fins fa poc, Calaf tenia el CorCalafinenc, amb una gran afició a la músicasacra. També diu que tenien una mútua ano-menada de Santa Calamanda que, per una mòdi-ca quantitat mensual, atenia les malalties delsseus associats.
VIII. La població. Descriu el cens en data 20de gener de 1901, amb una població de fet (taulaI) de 1.399, amb una edat de 21 a 60 anys coma major percentatge (taula II) i amb la majoriad’ells solters (taula III). Totes aquestes dades lesrelaciona amb Espanya i Europa (taula IV).Després dóna una relació de les professions ambel nombre de persones que les exerceixen (taulaV), on veiem que la majoria són propietaris,seguits dels espardenyers, comerciants, paletes isabaters. També explica l’estat d’instrucció (taulaVI), del qual es desprèn que la majoria sap llegiri escriure. Finalment dóna el percentatge de mortssegons el mes de l’any (taula VII) i segons l’edat(taula VIII): el nombre més important es trobaentre zero i sis anys.
IX. Patologia. A l’autor li crida l’atenció queles malalties més freqüents siguin les de l’aparellrespiratori, ja que Calaf sembla gaudir d’un climaprou sa.
1. Visca la pau, que aquí es respira, / ¡visca la pau! / Paui concordia, pau i armonia / fills de Calaf. / Ja que dels poblesde la Segarra / som el mirall / fem que no’s perdi, que no s’a-cabi / aquí la pau. / Fem que la teya de la discordia / no vin-gui may: / y’l nostre Batlle, que tal procura / ¡visca molts anys!
24
REVISTA D’IGUALADA
- Malalties de l’aparell respiratori (27’40%):bronquitis: freqüent a totes les edats; pulmonia: enla seva etiologia s’hi troba un refredament, que podriaser pel temps o per l’alta pressió atmosfèrica.
- Malalties de l’aparell circulatori (19’68%):arteriosclerosi dels vells, endocarditis reumàtiques,moltes vegades degudes a la boira freda de l’hivern.
- Afeccions de l’aparell digestiu (15%): ente-ritis i colibacilosi.
- Neurosis: poc freqüents. Només alguna angi-na de pit i poques epilèpsies.
- Gastropaties: molt freqüents. Dispèpsies igastràlgies.
- Anèmia i cloroanèmia: malaltia de quasitotes les noies adolescents que van a la fàbrica.
- Raquitisme: poc raquitisme, amb pocs gepe-ruts o parts distòcics.
- Malalties infectocontagioses. Tuberculosiapareguda a partir de 1895, a causa de l’aparicióde fàbriques amb telers mecànics. El major nom-bre de defuncions correspon a les dones.
- Propagació de malalties infeccioses. En algu-nes epidèmies de verola la importació es feia enles fires i mercats i la propagació en els balls.Xarampió: es contagia a l’escola. És endèmica latinya pelada. Tifoides: deguda al trasllat dels dipò-sits de les comunes al camp com a adob.
X. Terapèutica. Diu que la ignorància és elsosteniment del curanderisme, i els de Calaf ana-ven a una curandera d’una població veïna.
- Remeis populars. Lladrecà (amarg i laxant)per a les dispèpsies i gastràlgies.
- Hidroteràpia. Malalties de l’aparell circula-tori. Bronquitis: per l’acció fisiològica de l’aiguafreda sobre el sistema nerviós. Es podia aplicarper immersió o per aplicació de draps molls, sobre-tot quan hi havia febre.
Per a la tuberculosi s’hauran de destruir elsesputs i millorar les males condicions de treballa les fàbriques.
En conclusió diu que l’aigua, el sol i l’airesón tres elements naturals de guarició i preser-vació de moltes malalties.
XI. Esbós social de Calaf. És de la província deBarcelona, partit judicial d’Igualada, diòcesi de Vic.
- Autoritat municipal: alcalde, dos tinentsd’alcalde, un síndic, cinc regidors, un secretari—del qual diu: “inteligente secretario que no cobralos honorarios que compensen el ímprobo trabajoque tiene confiado”.
- Autoritat judicial: un jutge i un fiscal—diu: “poco tienen que hacer”.
- Guàrdia civil: un sergent i cinc guàrdies.- Carrabiners: un cap i quatre individus.
Tenen cura d’evitar el contraban.- Sometent: un sotscap i seixanta individus.
Tenen mala organització.- Autoritat eclesiàstica: un prior, ecònom de
la parròquia de Sant Jaume, dos vicaris i algunsbeneficiats.
- Religió: La majoria catòlics. Les noies estanafiliades a l’associació Filles de Maria.
- Indústries: mines de carbó, fàbrica deciment, fàbrica de mocadors de seda, fàbrica detotxos, fàbrica d’espardenyes.
- Malalties socials. Pel que fa a la criminali-tat, diu que en els últims vint-i-cinc anys no hiha hagut cap sentència condemnatòria de fetspunibles i el qualifica de poble model. La prosti-tució i la mendicitat no hi existeixen. Vicis: no hiha borratxeres i poca addicció al joc.
Finalitza la topografia amb la frase següent:“En Calaf las malas pasiones no tienen adeptos fer-vientes y de ahí procede su honrada hidalguía y surelativo bienestar”.
“Topografía médica de Igualada” (1968)
El seu autor, Antoni Secanell i Sala, nasqué aSant Guim de la Plana, a la Segarra, el 1915. Féuels estudis de segona ensenyança a l’InstitutMaragall de Barcelona, s’examinà a l’Institut Balmesi aprovà l’examen d’ingrés a la UniversitatAutònoma de Barcelona el 1933. En l’expedientacadèmic consta la següent nota manuscrita:
25
REVISTA D’IGUALADA
“Declaro que la meva llengua materna és la cata-lana”. Aconseguí la llicenciatura en Medicina el1941, després de revalidar els estudis. Fruit de latopografia és la comunicació Mortalidad infantilen Igualada y consideraciones sobre el concepto legalde nacido.
Es el primer tractat d’Igualada del qual tenimel text, en castellà, dividit en 23 capítols, un prò-leg i la bibliografia corresponent. En el pròleg jafa esment de la preocupació pel medi ambientamb esments com la disminució de l’oxigen con-següent a la tala excessiva de boscos, la contami-nació per radiacions ionitzants procedents de lesexplosions atòmiques, l’alimentació inadequada,el ràpid creixement demogràfic, la pol·lució de lesgrans ciutats, la manca d’habitatges i d’aigua pota-ble o l’augment d’accidents.
I. Dades generals. Situa la ciutat a 315’8 md’altitud, a nivell del temple de Santa Maria, a41º 34’ 43” de latitud N. i a 1º 34’ 10” de longi-tud E. en relació amb el meridià de Greenwich.També el situa a uns 70 km. de Barcelona al margeesquerre del riu “Noya”. Amb un terme munici-pal de només 800 Ha, tenia un padró de 26.291habitants l’any 1967. És cap de partit judicial iestà ben comunicada per carretera, però no pervia ferroviària. El 75% del seu terme està dedicatal conreu, la mineria quasi no existeix (guix iciment) i hi destaca la indústria, sobretot de lapell adobada, amb una producció del 70% del con-sum espanyol. També fa esment de l’embranzidaque està prenent el gènere de punt. Culturalmentla ciutat compta amb el Centre d’EstudisComarcals i un museu.
II. Topografia de la comarca. La comarca ésconeguda com a Conca d’Òdena. La descriu comuna fondalada de 300 m d’altitud amb la ciutaten el centre i vorejada de muntanyes que la sepa-ren de les comarques veïnes.
III. Hidrografia. L’artèria principal és el riu“Noya” que neix a 664 m. als Prats de Rei i desem-boca en el riu Llobregat, amb un cabal no gaireimportant tot i l’orografia de la zona. Ja en aquells
moments afirma que té un índex de pol·lucióextraordinari, per culpa de les aigües residuals deles indústries d’adob i les papereres de la Pobla iCapellades.
IV. Geologia. La xarxa hidrogràfica anterioral període miocè circulava en direcció contràriaa l’actual i adopta la disposició de N.O. a S.E. apartir del quaternari inferior, gràcies als movi-ments pirenencs.
V. Clima. És tan important la influència delclima en la salut humana que en aquells momentses parla de la meteoropatologia. Fa un estudi delclima d’Igualada en un període de 21 anys (1947-1967) amb mesures preses a l’observatori meteo-rològic dels Pares Caputxins (annex al ServicioMeteorológico Nacional).
- Pluviometria. Higrometria. Neu: Pluja mit-jana anual: 571’7 l.; mesos màxima pluja: setem-bre 85 l/m2, octubre 77’3 l/m2, maig 58 l/m2;mesos mínima pluja: juliol 25’8 l/m2 i gener 28l/m2. Neu i calamarsada: poca. Tempestes: quatredies a juliol i agost. Humitat: mitjana màxima 76%a tardor/hivern; mitjana mínima 60% el juliol.
- Temperatura: clima temperat. Mínimes 5’5ºa desembre, 6º a gener. Màximes 22º a l’agost i23º al juliol. Màxima absoluta 39º el 28-6-47; míni-ma absoluta -13º el 1-2-47. Oscil·lació màxima15º al juliol; oscil·lació mínima 9’6º al desembre.Gelades: de més a menys dies -> gener, desem-bre, febrer, març, novembre, abril i octubre.
- Nebulositat, boira, vents: totalment cobert:29’3% matí, 25’8% tarda. Cel serè: 56’5% matí,56’4% tarda. Boira: acostuma a no cobrir les cres-tes orogràfiques. Vents: marinada -> suau i frescdel litoral: llevant -> porta pluges; vent de laSegarra -> sempre fred; vent de ponent -> càlid(panseix les plantes).
Aquestes característiques del temps vénendeterminades per la situació d’Igualada, entreel Penedès de clima marítim i l’altiplà de laSegarra de clima continental, amb vents gelats.Hi plou menys que en la primera i més que ala segona.
26
REVISTA D’IGUALADA
VI. Flora. A Igualada és bàsic el blat i la civa-da, i en canvi hi són de poca importància els cepsi les oliveres. S’hi cultiven llegums com faves,cigrons, guixes, veces i alfals,2 que combinen ambels cereals per millorar la terra. L’hort acostuma aser per a la família i s’hi fa patata, ceba, tomàquet,llegum verd, col, bleda, espinacs, coliflor, enciam,escarola, pebrot, albergínia, cogombre, carbassa,api, espàrrec, pastanaga i maduixot. Hi ha algunsarbres de fruita seca (ametlles, avellana o nous),poma, pera, préssec, albercoc, cirera, pruna i figa.Hi ha poca zona de bosc, en la qual l’arbre mésabundant és el pi (pinus halepensis) —se n’apro-fita l’escorça per a l’adob de la pell—, l’alzina, elpi silvestre i el pinyoner. Els arbusts més freqüentssón: bruc, matoll i boix entre d’altres. S’hi fandues classes de bolets (rovelló i mucosa) i, pel quefa a les plantes aromàtiques, hi ha espígol, roma-ní i farigola.
VII. Fauna- Animals domèstics. Disminueix: cavall, mula
i ruc; augmenta: porc, pollastre i gallina. Poc explo-tat: ovella, cabra i vaca; molt explotat: conill.
- Animals salvatges: guineu (a Can Roca),toixó, mostela petita, insectívors (talp i eriçó),rat-penat. Rosegadors: esquirol, ratolí, rata de ciu-tat (fins a 24 cm.), llebre i conill de camp (pocsper culpa dels caçadors). Porc senglar. Rèptils:sargantana, llangardaix, serp d’aigua, serp de terra(1 m.) i escurçó. Batracis: granota. Peixos: barbs,carpes i anguila (poca quantitat). Aus: esparver,òliba i mussol. Aus temporeres: rossinyol, orene-tes, pardal, canari, merla, colom etc., i hi estàdesapareixent la perdiu
VIII. Creixement de la població. En el segleXIV, Igualada tenia una població de 895 perso-nes. Hi hagué un augment gradual al llarg delssegles (taula IX) fins arribar, l’any 1857, als 14.000habitants, a partir del qual experimentarà un des-cens a 11.896, en el 1862, com a conseqüència
d’una forta crisi industrial que no es recuperaràfins al 1930. A partir d’aquest moment, hi hauràun increment progressiu fins arribar a 26.862habitants l’any 1967. Aquest augment de pobla-ció, comparat amb ciutats com Manresa oSabadell, des de principis de segle (taula X) ésrelativament menor.
IX. Natalitat. La natalitat igualadina era rela-tivament baixa el 1900 (26 per mil) i es va man-tenir fins a 1931 entre 30 i 20 per mil, data enquè davalla fins al percentatge més baix (6,7 permil), el 1939. A partir de 1957 comença a aug-mentar novament fins a arribar al 38 per mil el1967. Això creu que és degut al desplaçament delsnaixements de la comarca en haver millorat l’o-ferta assistencial (Seguretat Social, asseguranceslliures i clíniques particulars).
X. Mortalitat infantil. Durant el s. XX, lamortalitat infantil a Igualada ha seguit la tendèn-cia general descendent. Així, s’ha passat de la taxa100 del 1900 a la de 10,7 del 1967. La més altava ser el 1911 amb 124,4 i la més baixa el 1959amb 7,3, si no tenim en compte el període de laguerra civil. Destaca la taxa del 14,6, mitjana delsanys 60, reflex de la millora sanitària, cultural,econòmica i social de la ciutat.
Per mesos d’edat, el 69,69% de la mortalitatinfantil es produeix en el primer més de vida, ésa dir, 46 en el primer mes i 20 en els restantsmesos del primer any. La causa més freqüent (taulaXII) és el fetus immadur.
XI. Mortalitat general. La taxa de mortalitatgeneral (nombres de morts per mil habitants) hadavallat des del 21,17 el 1900 fins al 9,79 el 1967.L’edat mitjana era de 34,2 dels que van morir el1901 i de 66,7 per als morts el 1967. Les causes mésimportants (taula XIII) són les malalties del cor.
XII. Proveïment d’aigua potable. Començael text amb la paradoxa del significat d’Igualada—“Aqualata” (aigua ampla)— amb el bé més escàsde la ciutat. El problema de l’aigua es va plante-jar, per primera vegada, a la segona meitat delsegle XVIII, amb l’inici del creixement demogrà-2. A l’edat mitjana s’hi havia cultivat safrà.
28
REVISTA D’IGUALADA
fic. En aquells moments existien només dues fontspúbliques i l’aigua contaminada per la proximi-tat de pous negres.
Dóna com a solució “definitiva” la construc-ció del projectat, des de principis de segle, pantàde Jorba. Aquest pantà tindria una capacitat de 6milions de m3 i hauria de subministrar aigua pota-ble a la ciutat, a 1.270 Ha de terreny i a la indús-tria. De moment, l’aigua prové de la població deCarme amb un cabal de 800 m3 diaris, suficientper a una població de 50.000 habitants. D’altrabanda, la ciutat té una dotzena de fonts públiquesi el servei municipal prové de l’Espelt (taula XIV)i la subministrada als domicilis, mitjançant uncomptador, de dues companyies privades: Artés,amb aigua de font (taula XV), procedent de CanBou, i Rigat, amb aigua (taula XVI) depurada ala Pobla de Claramunt. Per als horts i les adobe-ries l’aigua s’obté del riu Anoia. La dotació mit-jana d’aigua, per habitant i dia, ha de ser de 150a 200 l. A Igualada aquesta quantitat és de 160 l.
XIII. Aigües residuals. Les aigües residuals(negres, blanques i industrials) d’Igualada són eva-cuades per un sistema de clavegueram que va adesembocar a un riu de poc cabal, sense haverestat sotmeses a cap tractament depurador previ.Si es té en compte el poc cabal d’aigua del riuAnoia, el volum d’aigües residuals domèstiques (1tona/habitant/any) i industrials (adobs vegetals ominerals, tints i residus orgànics), tindrem unaaigua fortament contaminada. El resultat n’és unaconcentració molt superior al 1/500 d’aigua resi-dual que no permet l’autodepuració. Per això diuque s’imposa una estació depuradora a Igualada.
XIV. Recollida d’escombraries. La recollidai transport de deixalles domèstiques i dels carrerses realitza en perfectes condicions, no així la sevadestinació final. Els ciutadans compleixen les orde-nances municipals posant les deixalles en sacs depaper que són recollits diàriament a partir de les22:00. L’empresa que dóna aquest servei també técura de la neteja dels carrers i així es pot definirIgualada, l’any 1968, com una ciutat neta. La des-
tinació final és l’abocament a uns 3,5 km. de laciutat, sense cap control ni aprofitament.
XV. Escorxador i mercats. L’escorxadormunicipal està situat a la perifèria de la ciutat,en un edifici de l’any 1905, molt ampli, venti-lat i il·luminat. El sacrifici del bestiar el fa per-sonal especialitzat mitjançant l’atordiment previ(vaques, cavalls i ovelles) o elèctric (porc). Sónmolt correctes el transport i la neteja, i tot esfa sota la supervisió de l’inspector municipalveterinari de torn. L’any 1967 es van matar24.884 ovelles, 862 vaques, 139 cavalls i 8.674porcs, amb un consum de 42 kg per habitant,equivalent a 17 gr de proteïna animal, xifra òpti-ma per a una dieta equilibrada.
Hi ha un mercat de carn i peix, al centre dela ciutat, on tot està molt net. El comerç parti-cular és el ram de l’alimentació més ben instal·latde la ciutat. El mercat de fruita i verdura s’efec-tua a l’aire lliure a la plaça del Generalísimo. Estàprohibit que els compradors toquin la mercade-ria i és ràpid i bo el servei de neteja.
XVI. Piscines. Hi ha dues piscines públiques(la del municipi i la del Casal) i moltes de parti-culars. La pública té tres piscines on s’obliga adutxar-se, netejar-se els peus, orinar i expectorarabans del bany. La gran (33,3 x 16 x 1-4 m.) ésde tipus circuit tancat i es desinfecta amb clor,filtrat i raspallat; n’hi ha una altra d’infantil (20x 10 m. x 60 cm) i una per a la primera infàn-cia. La del Casal té una piscina per a dones (peti-ta i amb bon solàrium) i una per a homes (25 x12 x 1,2-3,5 m.). En ambdues hi ha socorrista idisposen d’aparells de reanimació.
XVII. Cementiri. Construït l’any 1819, estàsituat a la part S.E. de la ciutat, dins de zona urba-na, incomplint el decret 22-XII-1960 del Reglamentde policia sanitària que dictamina que en pobla-cions de 10.000 habitants ha d’estar situat a uns2 km. Resta poc espai per a nous nínxols i peraixò el consistori es planteja cercar un nou espai.
XVIII. Urbanisme i habitatges. Amb l’acorddel consistori, l’any 1760, de permetre l’edifica-
29
REVISTA D’IGUALADA
ció fora muralles i l’establiment de la indústria,es va anar configurant l’aspecte urbanístic de laciutat. El traçat dels carrers ofereix un aspecteortogonal, amb dues vies principals: les Ramblesi la Soledat (antiga carretera general) i el passeigVerdaguer (1.200 x 40 m.). En moltes zones s’haproduït un creixement anàrquic. Hi ha poqueszones verdes i només tres parcs infantils, amb 2,5Ha; en canvi, la zona industrial ocupa unes 35Ha. Algun barri (Fàtima) s’ha format amb defec-tes greus d’habitatge i sanejament. Els carrers, engeneral ben il·luminats, comencen a presentar pro-blemes de circulació i aparcament.
Els edificis públics emblemàtics són l’Ajunta-ment, la Basílica de Santa Maria, l’Asil del SantCrist i el Museu de la Ciutat i de la Pell. Un ser-vei públic que mereixeria una millor instal·lacióés el de la Justícia. Té vuit locals d’espectacles,dos hotels de 3ª i tres de 4ª categoria i quaran-ta-nou locals destinats a restaurant, bars o cafès.Per a l’ensenyament té l’Institut de SegonaEnsenyança, l’Escola Superior d’Adoberia i dinoucol·legis o acadèmies. A tota la ciutat només hiha un urinari públic, a la plaça de la Creu. La ciu-tat està dividida en cinc districtes, amb 6.800 habi-tatges, el 82% dels quals plurifamiliars. Els de lazona centre són els que tenen menys salubritat.
XIX. Higiene laboral. En general les indús-tries (taula XVII) estan ben instal·lades, però enalgunes els obrers (taula XVIII) no utilitzen ele-ments de protecció. Una malaltia professional típi-ca de la indústria de la pell adobada i conse-qüentment molt coneguda a Igualada és l’àntrax,sobretot en la seva manifestació cutània (pústulamaligna) i alguna vegada en la pulmonar (pneumò-nia per inhalació de l’espora). L’índex d’accidentsés de 154,5 (taula XIX), amb una freqüència supe-rior en la construcció, i la zona més lesionada sónles mans, els peus i els ulls. Les empreses estanagrupades i disposen de metges d’empresa.
XX. Higiene infantil. A partir de 1940 es vananar establint serveis per a la infància. Actualmentsón els següents: Centre de prematurs: Sant
Hospital (6 incubadores); serveis de neonatolo-gia: Sant Hospital (1950) i Clínica Sant Josep(1964); serveis de puericultura: Centre d’Higiene(1941) i Seguretat Social. En ambdós es vacunade forma sistemàtica contra verola i diftèria (obli-gatòries) a més de tètanus, tos ferina, poliomie-litis i xarampió.
- Guarderies infantils: a les principals indús-tries i als barris de Fàtima i Montserrat.
- Jardins infantils: tres de molt concorreguts.- Revisions escolars: anuals.XXI. Educació física i esports. La pràctica
de l’esport és molt correcta a totes les escoles. De3 a 5 anys: jocs lliures, jocs d’imaginació i gimnàs-tica recreativa. De 5 a 8 anys: jocs pedagògics,gimnàstica educativa i rítmica. Excursions. De 7a 8 anys: cursets de natació. De 10 a 11 anys:gimnàstica sueca, atlètica, correctiva i algunsesports nous (hoquei, bàsquet, atletisme). Tambédisposa de moltes agrupacions esportives: Clubde Futbol Igualada (1939), que juga a terceradivisió; Club Natació Igualada (1934), amb sec-cions de waterpolo, bàsquet, atletisme, excursio-nisme, muntanyisme, càmping i espeleologia;Aero Club Igualada, amb camp propi, organitzacursos amb lliurament de títols de pilot; Clubd’Escacs, amb secció d’excursionisme, milita a pri-mera regional; Club de Tenis Igualada, amb doscamps a Castellolí, és un esport que està desper-tant gran afició; Igualada Hoquei Club, amb lapista a l’estadi municipal, juga a primera divisió;Moto Club Igualada, practica el motorisme i téuna secció de cars; Pescadors Esportius d’E. i D.,organitza molts concursos de pesca; Societat deCaçadors del Noya, disposa d’un camp de tir iun dels seus socis és campió de Catalunya de tiral plat; Unió Ciclista Igualadina, tenen un velò-drom; Club Ping-Pong, té un local al Casal;Delegació Local de la U.E.C., agrupa excursio-nistes i muntanyencs; Obra Atlético Recreativa,amb seccions d’atletisme, ping-pong i bàsquet.
XXII. Personal i institucions sanitàries ibenèfiques. Amb un cens de 78 sanitaris (taula
30
REVISTA D’IGUALADA
XX), exerceixen a Igualada 46 metges, dels qualsnomés 29 viuen a la ciutat. La majoria són prac-ticants i ATS i metges de medicina general, i algunsd’ells formaran part del cos de sanitaris del’Ajuntament.
- Institucions sanitàries: Sant HospitalComarcal (1835), que consta de 162 llits, depènde la Diputació Provincial i de l’Ajuntament i estàregit per una Junta Administrativa presidida perl’alcalde; Clínica i dispensaris de la MútuaIgualadina, amb 60 llits; Clínica de Sant Josep,amb 32 llits, depèn de La Boreal Médica; Dispensaride la Seguretat Social, que té conveni amb el SantHospital; Centre d’Higiene, que depèn de laDirecció General de Sanitat; dispensaris de LaBoreal Médica; Creu Roja Espanyola, que té duesambulàncies.
- Institucions benèfiques: Asil del Sant Crist,que acull uns cent ancians desemparats; BeneficènciaIgualadina (1932), creada per suprimir la mendici-tat dels carrers; Patronat Garcia Fosas (1941), queté un menjador per a nens necessitats del grup esco-lar; Caritas i Conferències de Sant Vicenç de Paul,per atendre famílies necessitades.
XXIII. Educació sanitària. Per tal d’augmen-tar la cultura sanitària de la població, Igualadacompta amb: cursets de socorrisme a la Creu Roja;cursets de prevenció d’accidents de treball, sota lasupervisió de l’organització sindical; cursets de pue-ricultura, que es fan al Centre Secundari d’Higiene,a l’Escola Nocturna per a Obreres i a les EscolesLlar dels col·legis de les Mares Escolàpies i de laDivina Pastora; cursets prematrimonials d’educa-ció sexual, organitzats anualment per Acció Catòlica;cursets de prevenció d’accidents de circulació, orga-nitzats pel Frente de Juventudes. La premsa i laràdio difonen les campanyes de vacunació.
- Formació del personal sanitari: EscolaFemenina d’ATS (1967), annexa al Sant Hospital;projecció periòdica de pel·lícules mèdiques, a laSeguretat Social; conferències de perfeccionament,a l’Hospital Comarcal, sota la supervisió del Capde Servei de Cirurgia.
“Demografía Igualadina desde el renacimien-to hasta 1983 y su relación con algunosaspectos de la sanidad hispana” (1986)
L’autor, Josep Maria Ibáñez i Clarís, nasqué aTerrassa el 1909 i exercí a Igualada l’especialitat decor i pulmó (1944-1986). Aviat s’integrà en el móncultural de la ciutat i així el veiem a la Secció d’EstudisSanitaris del CECI (1947-1954), al Cercle de CulturaTorras i Bages, a l’Espelunca —tertúlia literària quees creà al voltant del notari Carlos García de la Vega,que seria magistrat del tribunal suprem. Va fer unestudi de l’epidèmia de pesta bubònica que assolàIgualada el segle XVI, comparant-ne els efectes ambels que havia estudiat el seu fill, Carles Ibáñez i Fina,a Barcelona. Publicà Estudio demográfico-médico.Acerca de la epidemia de 1859 en Igualada (1954) ala revista Anales de la Cultura Igualadina, fruit d’unade les moltes conferències que donà.
Amb el lema Labor, el seu treball va ser pre-miat el mes de gener de 1986. És un text a màqui-na, amb gràfiques i 105 folis, que no té l’estructu-ra de topografia com les anteriors. Conté lademografia (taula IX) i les causes dels movimentsen el nombre d’habitants i no està estructurat encapítols definits però sí que el divideix per èpoques.
Època inicial. Potser la primera dada demogrà-fica de la ciutat és de l’any 1359, quan el rei PereIII ordenà que es fes un cens a tot Catalunya. Perles dades que ofereix, s’observa que Igualada va sersempre una població petita, amb uns momentsbaixos com els anys de les epidèmies i d’altres demolt més inferiors. Hi ha una davallada l’any 1454,en què perd la tercera part de la població i ho atri-bueix a les insignificants collites i la mort per fam,i entre 1466 i 1470 es toca fons, a causa de la guer-ra contra el rei Joan II. Aprofita l’autor per expli-car pinzellades de la història, com la concessió deltítol de Carrer de Barcelona (1381).
Segle XVI. Segueix el mateix esquema que enl’apartat anterior. La població no supera els 1.000habitants fins al 1521, tot i haver sofert l’epidè-mia de pesta bubònica del 1515, i aprofita per
31
REVISTA D’IGUALADA
apuntar el vot solemne a la Verge de Montserrat.La segona meitat del segle, corresponent al reg-nat de Felip II, es dobla la població. La mitjanaanual de naixements és de 36,4 per mil i la dedefuncions de 38 per mil. Les primeres causes demort citades daten del 1839 i corresponen a “unabasca”, “un cop de pedre” i el 1589 “el morbo”.
Segle XVII. A la primera meitat del segle, elbalanç de naixements i defuncions és igual a 3.941,tot i que hi ha moments de màxima mortalitat (97,2per mil el 1624) i d’altres mínima (12,4 per mil).No consten les causes de mortalitat i, quan és míni-ma, ho atribueix al bon estat sanitari de la ciutat.A la segona meitat del segle hi ha un balanç posi-tiu de 755 habitants per diversos factors, els uns lapoca influència de les pestes que afectaren tota lapenínsula o l’emigració, els altres la immigració delsfrancesos, que arriben a ser 1/5 part de la població.
Segle XVIII. El balanç del segle és positiu enmés de 3.000 habitants, en part a causa de laimmigració de soldats que lluitaren a la guerrade Successió. També el dinamisme econòmic i l’op-timisme de la Il·lustració fa que els matrimonissiguin més joves i hi hagi més naixements. Estudiasobretot la influència de la verola, la febre grogai l’elevada mortalitat infantil en la població.L’esperança de vida en néixer és de 27 anys.
Segle XIX. A final del segle anterior començael cicle de demografia moderna, amb gran aug-ment de la població. En aquest període, el 1857té la xifra més alta amb 14.000, la qual cosa sig-nifica que Igualada és una de les poblacions mésimportants de Catalunya. A partir d’aquí latendència és negativa a causa de la crisi indus-trial i la disminució de la natalitat. Estudia lainfluència de la guerra de la Independència i deles carlistes, així com la incidència de malalties(taula XI) com les següents: tuberculosi, febre tifoi-dea, diftèria, pneumònia, escarlatina, disenteria,verola, xarampió, tos ferina, diarrees dels lactantsi, curiosament, dentició. També és freqüent la mortviolenta. El 1840 un veí d’Igualada va morir defam i el 1847 un altre de l’àntrax.
Segle XX. Continua la gran evolució demogrà-fica, especialment per la immigració (1960-1980)i l’èxode dels pagesos cap a la ciutat. S’obté l’èxiten la lluita contra la mort gràcies als progressoshigiènics, els antibiòtics, els sèrums, la millora del’alimentació i el descens de la mortalitat infantil.Estudia extensament les causes de la mortalitat engeneral, entre les quals destaquen les malalties car-diovasculars i el càncer. L’any 1918 hi hagué lamajor mortaldat del segle (36,4 per mil), com aconseqüència d’una epidèmia de grip.
Clourem el resum d’aquesta Demografía igua-ladina... amb l’opinió que va deixar-ne escrita elbon amic Dr. Pere Vallribera i Puig: “És un estu-di històrico-mèdic portat a terme de manera bri-llant, amb bon mètode i de molt mèrit”.
Bibliografia
Calbet Camarasa, J.M. i J. Corbella Corbella. Diccionaribiogràfic de metges catalans. Tres volums. Barcelona: FundacióSalvador Vives Casajuana-Seminari Pere Mata, 1981-1983.
Elias de Molins, A. Diccionario biográfico y bibliográfico deescritores y artistas catalanes del siglo XIX. Barcelona: Imprentade Calzada, 1895.
González Balaguer, D. Estudio Médico-Topográfico de laVilla de Masquefa. Barcelona: Manuscrit RAM, 1885. Arm.S. Caixa X, Núm 3.
Ibáñez Clarís,J.M.: Demografía Igualadina desde el RenacimientoHasta 1983 y su Relación con Algunos Aspectos de la SanidadHispana. Barcelona: RAM, 1986. Arm. S. Caixa VII, Núm 2.
Llorens Gallard, I. Topografía médica de Calaf. Barcelona:Manuscrit RAM, 1903. Arm. S. Caixa III, Núm 3.
Palau Dulcet, A. Manual del librero hispanoamericano.Bibliografía general española e hispanoamericana desde lainvención de la imprenta hasta nuestros tiempos, con el valorcomercial de los impresos descritos. Barcelona, 1948-1977.
Secanell Sala, A. Topografía médica de Igualada. Barcelona:RAM, 1968. Arm, S. Caixa VII, Núm 1.
Vallribera Puig, P. Les topografies mèdiques de la ReialAcadèmia de Medicina de Catalunya. Barcelona: PPU, 2000.
REVISTA D’IGUALADA
32
1. Propietaris2. Espardenyers3. Comerciants4. Paletes5. Sabaters6. Capellans7. Monges8. Ferrers9. Ramaders10. Empleats ferrocarril11. Teixidors
23. Sastres24. Terrissaires25. Cistellers26. Constructors de carros27. Modistes28. Moliners29. Farmacèutics30. Metges31. Veterinaris32. Boter33. Cadiraire
12. Guàrdia Civil13. Carrabiners14. Barbers15. Llauners16. Confiters17. Mestres18. Taverners19. Basters20. Cafeters21. Manyans22. Rajolers
34. Calderer35. Fuster36. Notari37. Procurador
699
12
682
60
100
200
300
400
500
600
700
I. Població de fet de Calaf (1901)
Residents presents Transeünts
Homes Dones
43,35%
50,26%
6,39%
40,60%
49,40%
9,90%
0
10
20
30
40
50
60
II. Edats a Calaf (1901)
de 0 a 20 de 21 a 60 de 60 a 100
Calaf Espanya
385
282
44
368
282
38
0
50
100
150
200
250
300
350
400
III. Estat civil a Calaf (1901)
Solters Casats Vidus
Homes Dones
57,40%
34,40%
8,20%
61,10%
35%
3,90%
54,90%
26,20%
8,90%
58,40%
36,90%
4,70%
0
10
20
30
40
50
60
70
IV. Relació amb Espanya i Europa
Solters Casats Vidus
Homes Espanya Dones Espanya Homes Europa Dones Europa
V. Professions a Calaf (1901)
1
47
26
15 15
118 7 7 7 6 6 6 5 5 5 4 4 4 3 3 3 3 3 3 2 2 2 2 2 2 2 1 1 1 1 1 1
0
5
10
15
20
25
30
35
40
45
50
2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37
33
REVISTA D’IGUALADA
26,30%
4,10%
20,60%
29,30%
4,40%
15,50%
0
5
10
15
20
25
30
VI. Instrucció a Calaf (1901)
Llegir i escriure Només llegir Ni llegir ni escriure
DonesHomes
1,31%
10,26%
5,52%
6,84%6,05%
5,26%
6,84%
10,52%
9,21%
8,24%
9,73% 9,49%
0
2
4
6
8
10
12
VII. Defuncions a Calaf (1892-1901)
GenerFebrer
MarçAbril
MaigJuny
JuliolAgost
SetembreOctubre
NovembreDesembre
16,8%
1%0,3% 0,5%
2,8%
6,4%
8,6%
1,6%
0
2
4
6
8
10
12
14
16
18
VIII. Defuncions a Calaf per edats
de 0 a 6 de 7 a 13 de 26 a 40de 14 a 20 de 21 a 25 de 41 a 60 de 61 a 80 de 81 a 100
23294
105152
81858
23254
52216
28964
10468
19882
9394
0
20000
40000
60000
80000
100000
120000
X. Creixement comparatiu de la població
1900 1960 Absolut
Manresa 122%Igualada 90% Sabadell 344%
213
184
154 152
121
10185
6656
3721
0
50
100
150
200
250
XI. Causes més freqüents de mortalitat (1840-1900)
Verola1871
Tuber-culosi
Disen-teria
Apo-plexia
Còlera1885
Pneu-mònia
Febretifodea
Denti-ció
1840
Ennéixero pre-matur
Dif-tèria
Diar-rees
infants
45,29
6,615,09 15,09 17,93
100
6,740,92 2,21 2,21 2,52
14,6
48
716 16 19
106
0
20
40
60
80
100
120
XII. Causes de mortalitat infantil a Igualada (1958-1967)
Fetusimmadur
Diarrees Infeccionsrespiratòries
Altresinfeccions
Altrescauses
Total
Per 100 mortsPer 1000 nascutsNombre total de morts
IX. Creixement de la població d’Igualada
1359
895 1470 1000 365 1050 1665 1625 25004925
64949000
1400011896 12932
11193 10486 1055912362
1373015981 16965
19862
26862
31795
0
5000
10000
15000
20000
25000
30000
35000
1450 1454 1466 1521 1566 1602 1628 1768 1797 1819 1857 1862 1870 1880 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1967 1983
34
REVISTA D’IGUALADA
30,25%
24,30%
12,34%
8,28%7,20%
2,80% 2,80%1,70%
0
5
10
15
20
25
30
35
XIII. Causes de mortalitat general (1960-1967)
Malaltiesdel cor
Accidentsvascularsencefàlics
Desnu-trició
Malaltiesrespira-tòries
Neo-plàsies
malignes
Fetusprematur
Anèmies Accidents
69,13
0,8140 mg/l. 0,0484 mg/l. 0,2016 mg/l. 0,10320
10
20
30
40
50
60
70
XIV. Aigua de l’Espelt (gran duresa)
Grauhidrotimètric
Sulfatde magnesi
Sulfat de calç Carbonatde calç
CO2
34
482 mg/l.
443 mg/l.
17 mg/l.0,8 mg/l. 6 mg/l. 0,02mg/ l.
50 /l
0
50
100
150
200
250
300
350
400
450
500
XV. Aigua d’Artés (menys duresa)
1 2 5 63 4 7 8 9 10
Indicis Negatiu
193
138
117
9788
26
0
20
40
60
80
100
120
140
160
180
200
XVII. Principals indústries d’Igualada (1967)
Empresesdel metall
Adoberies Empresesde construcció
Fàbriquesde gènerede punt
Empresesde fusta
Fàbriquesde teixits
96
968
4616
1224
735
176
2603
794
1711
0
500
1000
1500
2000
2500
3000
3500
4000
4500
5000
XVIII. Cens laboral d’Igualada (1967)
Agri-cultura
Ind.gènere
de punt
Ind.adoberia
Ind.tèxtil
VarisInd.del
metall
Ind.de lafusta
Empre-ses
construcció
Serveis
24,82 mg/l.40,9 mg/l.
2,5 mg/l. 0,5 mg/l.
740 mg/l.
216 mg/l.
7,5 mg/l.0
100
200
300
400
500
600
700
800
XVI. Aigua de Rigat (excessiva duresa)
1 2 5 63 4 7 8 9
Negatiu Negatiu
1. Grau hidrotimètric2. Residu fixa a 80º3. Residu calcinat4. Clorurs (en clorur sòdic)5. Matèria orgànica (en medi àcid i en oxigen)6. Nitrats (en anhídrid nítric)7. Nitrits8. Amoníac per reacció directa9. Amoníac per destil·lació10. Colibacils
1. Clorurs en Cl.2. Clorurs en ClNa3. Matèria orgànica en líquid àcid i en oxigen4. Amoníac directe5. Nitrits en N2O36. Nitrats en N2O57. Duresa total en CO3Ca8. Alcalinat en CO3Ca9. Índex Ph a 20ºC
35
REVISTA D’IGUALADA
1840
4 4 2 10
200
400
600
800
1000
1200
1400
1600
1800
2000
XIX. Accidents de treball a Igualada (1967)
Nombreaccidents
Mortals Incapacitatparcial
Incapacitattotal
Incapacitatabsoluta
XX. Personal sanitari a Igualada (1967)
1
10
5 5
34
2 21 1
4
2 21
3
1
14
6
8
4
12
12 2
1 12
0
2
4
6
8
10
12
14
2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 20 21 22 23 24 25 26 2717 18 19
Personal SanitariMetges per especialitats1. Medicina general2. Pediatria3. Odontologia4. Tocoginecologia5. Cirurgia6. Cor i pulmó7. Digestiu8. Radiologia9. Endocrinologia10. Oftalmologia11. Urologia12. Otorrinolaringologia13. Ortopèdia14. Psiquiatria15. Anàlisis
Altres sanitaris16. Practicants i ATS17. Llevadores18. Farmacèutics (1 analista)19. Veterinaris
Personal sanitari de l’Ajuntament20. Inspector mèdic21. Metges titulars22. Tocòleg titular23. Metges “Casa Socorro”24. Practicants titulars25. Llevadora titular26. Inspector farmacèutic27. Veterinaris titulars
Josep M. Ustrell i Torrent (Sabadell, 1953) és doctor enMedicina i Cirurgia i professor titular d’Ortodòncia de laUniversitat de Barcelona. President de la Comissió de SalutBucodental de la Generalitat de Catalunya i acadèmic corres-ponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, hapublicat un total de deu llibres. Els dos darrers han estat Eldoctor Joan Carol i Montfort i la Catalunya del seu temps (2000)i Ortodoncia (2001).
