12 I Lletres febrer / març 2011

Una vegada més (i sort n’hi ha!)comprovem que Catalunya o,millor dit, la literatura catala-na va a cop de premis i d’ani-versaris. Gràcies a Joan

Maragall, ha nascut una bessonadacommemorativa: tant el 2010 com el2011 els considerem “anys Maragall”,ja que l’any passat es van complir elscent cinquanta anys del seu naixement(1860) i, enguany, els cent de la sevamort (1911). Insisteixo, sort en tenimd’aquesta tendència. D’aquí els dosnous títols que acompanyen aquestarticle i, per més felicitat, la reedició(esperadíssima) d’El meu don JoanMaragall (1927), de Josep Pijoan, queés com la cirereta del pastís d’aniversa-ri. Un pastís que ja seria del tot com-plet si s’hagués publicat una bona bio-grafia de Maragall. Cal esperar, encara.

Abrams (guardonat amb el PremiCarles Rahola per l’estudi LlegirMaragall, ara) analitza un a un els cincllibres de poesia que va deixar el poeta.L’assaig de Moreta, en canvi, s’explica, imolt bé, a través del seu subtítol:Pensament i religió en Joan Maragall.Així, Moreta estira molt del Maragallprosista, del pensador que es podiaexpressar des de la premsa, quan no elcensuraven (recordem que Prat de laRiba no va permetre la publicació delseu famós article “La ciutat del perdó”,1909). Com ja he escrit en un altre lloc,el llibre d’Abrams sembla que formipart d’una col·lecció o sèrie, com ellmateix adverteix a la introducció. Peròno és del tot així, ell és —i serà sempre,si continua per aquesta via— qui triaresseguir tota l’obra poètica maragallia-na cronològicament i encarar-la, avegades, amb altres autors catalans(Manent, per exemple; i pràcticamentgens Verdaguer) o amb autors anglosa-xons (de Yeats a Eliot passant per unavariada gamma). Abrams no refusa elmemorialisme, però s’hi detura poc.Tampoc no es detura gaire en el pensa-ment maragallià que, en ocasions, dis-cuteix. Abrams, per exemple, creu poc

en la influència dels Herois (1841) deCarlyle en Maragall, mentre que jo hicrec. De tota manera, sembla possibleintuir que Abrams s’adreça al lectorcorrent, que pot ser l’estudiant, i li ofe-reix una obra que, per la seva disposi-ció, pot fàcilment convertir-se en unmanual. Un manual que, això no obs-tant, exigeix tenir al costat l’obra poè-tica maragalliana (aconsello la deGlòria Casals i Lluís Quintana, 2010)per poder donar-li la raó quan afirma,amb insistència, que Maragall és unpoeta “modern”. (No en teníem, i aramenys, cap dubte). Malauradament,no trobem dins del volum, com l’autorens fa saber al prefaci: «les tres seccionsd’“El comte Arnau” i els poemes queintegren la sèrie que gira a l’entorn dela figura d’Haidé... que seran objected’una altra lectura i d’un nou llibremés endavant». Qui avisa... En canvi,trobem Haidé, i més, a Moreta: “Unamor entre l’absència i la presència”,capítol III de la quarta part, on qüestio-na la precarietat biogràfica en la, curio-sament, reeditada obra de MauriciSerrahima (1938, 1966, 1981 i 1990:viure per veure!).

És fàcil suposar que tos dos autors,Abrams i Moreta, han confegit lesseves obres de manera totalment inde-pendent l’un de l’altre. Nosaltres, coma lectors corrents (o especialitzats, nocal bandejar-ho) tenim l’avantatge queels podem aprofitar tots dos, i tambétenir en compte un testimoni directe,Pijoan, que ens fa cobejar, insistim,una bona biografia de l’autor.

Moreta, que va fer la tesi doctoralsobre Maragall, adopta dos versos delpoema maragallià “Dimecres de cen-dra” (dins de Visions i cants, 1900),subtitulat “A una noia” i d’alta hete-rodòxia (segons Abrams), per titularel seu estudi. Hi trobarem una crono-logia maragalliana summament útil,a part de dos índexs imprescindibles—onomàstic i de textos maragallianscitats dins l’obra—, a més d’una biblio-grafia extensa i impecable. Moreta, de

MaragallianaMarta Pessarrodona

Joan Maragall

revista 47 02-29 articles.qxd 24/01/2011 16:47 PÆgina 12

13

tall més acadèmic, sense deixar que lesnotes es mengin la pàgina, a les solapesdel llibre ja insisteix en el fet queMaragall no va treballar amb les einesd’un teòleg i apunta que l’autor, a partde poeta, era “místic” (un mot clau, alnostre entendre). Certament, un mís-tic i catòlic que podia enlluernar-sedavant del pensament de Nietzsche, dequi en va ser l’introductor ibèric, sensepoder preveure qui serien els admira-dors nietzscheans dels anys vint i tren-ta del segle passat (els nazis). Comsegurament tampoc no podia preveureel tomb que donarien els admiradorsde Carlyle... Segons Borges, recolzant-se en Bertrand Russell i J. K.Chesterton, Carlyle era un “ur-nazi”!La “turba” maragalliana, tan ben estu-diada per Moreta al capítol IV de laquarta part de l’obra —“Turba, poble,

individu”— no deu alguna cosa aCarlyle? En qualsevol cas, en una obraexcel·lent, subratllaríem el capítol V dela tercera part de l’obra —“Enllà,amunt...”—, on tenim la impressió quellegim per primera vegada el famós“Excelsior” maragallià (tanca el llibrePoesies, 1895).

Curiosament, però, el contempora-ni de Maragall, Verdaguer, hi surt benpoc en aquests estudis, encara que hi téuna mica més de presència a l’obra deMoreta. L’explicació la podem trobaren allò que va escriure Pijoan (un delsgrans heterodoxos catalans, per cert) afinal dels anys vint: «Fins aleshores elcatalà literari havia estat el dialected’en Verdaguer, mentre que enMaragall, per les ‘Poesies del festeig’ iles ‘Pirinenques’, va convertir el parlarde Barcelona en la llengua poètica de

Catalunya». Una llengua que, anys méstard, un altre poeta trobaria “incerta”:Gabriel Ferrater (“El núcleo deMaragall”, 1953, dins Sobre literatura,1979). El punt de vista de Ferrater ins-pira constants diatribes en Abrams imés esparses precisions en Moreta. Detota manera, ara tenim tots els ele-ments a mà. I, de fet, allò que retreuFerrater a l’assaig esmentat, citant a lavegada Riba, que Maragall els últimsanys de la seva vida havia dit que ja noescriuria més poesia, troba, si no res-posta, una falca, en els també esplèn-dids darrers capítols de l’obra deMoreta.

Acabant: gràcies al doble AnyMaragall! Un autor que hem pogut lle-gir sempre però que, sens dubte, arapodrem llegir i rellegir millor llil

febrer / març 2011 Lletres I

Llegir Maragall, araSAM ABRAMSEd. Proa - 480 pàgs.XXXI Premi Carles Rahola d’assaig24.50 e - Ref. 112078.1

No et facis posar cendraPensament i religió en Joan MaragallIGNASI MORETAFragmenta Editorial - 552 pàgs.28.00 e - Ref. 111729.1

El meu don Joan MaragallJOSEP PIJOANEd. Quaderns Crema - 104 pàgs.14.00 e - Ref. 111611.1

NOU

NOU

Rectificació

En relació a l’article Guerra i poca pau de la nostracol·laboradora Marta Pessarrodona, que vam publicaral darrer número de Lletres (46) ens veiem obligats afer un aclariment per evitar que es pugui atribuir al’autora un error que hem d’assumir des de la redac-ció. En l’encapçalament del citat article es feiareferència a quatre obres de temàtica complementària(sobre les quals versaria l’article) i a la seva edició enels darrers anys, però quan es va compaginar la pàginaper a la seva publicació, només van aparèixer lesreferències de dos dels llibres, deixant en certa mane-ra incompletes les indicacions que feia l’autora, peraquesta raó els oferim ara la referència de les quatreobres citades:

Josep Carner-Ribalta. Memòries. De Balaguer a NovaYork passant per Moscou i Prats de Molló. Barcelona:Viena, 2009. Pròleg de Jordi Creus, 270 pàg.

Josep Irla Bosch. Memòries d’un president a l’exili.Barcelona: Viena, 2010. A cura de Jordi Gaitx Moltó,237 pàg.

Miquel Mir i Mariano Santamaria. El preu de la traïció.La Fai, Tarradellas i l’assassinat de 172 maristes.Barcelona: Pòrtic, 2010. Pròleg de Josep M. Solé Sabaté,257 pàg.

Mercè Morales Montoya. La Generalitat de Josep Irla il’exili polític català. Barcelona: Base, 2008. Pròleg deJaume Sobrequés Callicó, 1041 pàg.

revista 47 02-29 articles.qxd 24/01/2011 16:48 PÆgina 13