1

2

3

EDITORIAL

Tot arriba al seu fi. El curs 2011/12 passarà al record com l'any dels retalls i incerteses, de les

mobilitzacions i manifestacions, però també com el del treball realitzat a tota costa, i parafrasejant Felip II “lluitant

contra els elements”.

Des de la direcció ens acomiadem del cicle 2007/12, quatre anys “digitals” i un altre... prorrogats.

Al llarg d'estos cinc anys les actuacions han sigut múltiples. Ens hem incorporat a nous programes com el

PAE, PQPI, Amplihora, Experimental d'Orientació Professional per a 4t d'ESO, Centre Practicum per a Professors,

Trilingüe (en el que som pioners dins la Xarxa de Centres a la Comunitat Valenciana), Programa de Qualitat,

Contracte Programa…. S’ha aconseguit el Batxillerat d'Arts Escèniques, Música i Dansa. S’ha activat el Pla

d’Emergència amb l’elaboració del document i la realització anual d’un simulacre d’evacuació. S’ha adequat el PNL,

PEC i RRI als canvis normatius, s’ha produït l’elaboració del DPP i Pla de Convivència… S’han celebrat Jornades

Culturals, i per fi ha quedat assolit un intercanvi d’alumnes (amb Alemanya). També el viatje de fi de cicle de 4t

d'ESO en creuer pel Mediterrani, i l’ara tradicional cerimònia de graduació per a alumnes de 4t, i de Batxilerat... Són

infinitat de projectes (i paperam) que no hagueren sigut possibles sense llargues hores, esforç i entusiasme, a pesar de

reticències i retalls pressupostaris.

Ara, una nova direcció amb forces reconstituïdes, i suport del claustre inicia una nova andadura, que

portarà la nau del Chabás al millor del ports en aquestes aigües mogudes que ens han tocat en sort.

4

MEJORES EXPEDIENTES Una vez finalizado el curso, el IES Historiador Chabás, a iniciativa del Consejo Escolar del Centro,

reconoció a los mejores expedientes académicos de primer y segundo ciclo de la ESO. El galardón pretende resaltar

dentro de nuestro centro a aquellos alumnos que destacan por su dedicación y esfuerzo durante una etapa académica.

Si los premios creados recientemente a tal efecto por la

Consellería de Educación son meramente honoríficos, el

IES Historiador Chabás ha querido gratificar

económicamente (igualando la beca que ofrece el

ayuntamiento para libros) a estos alumnos excelentes en

metálico y con vales canjeables en libros (a la alumna de

primer ciclo).

Este curso fueron excepcionalmente tres alumnas,

ambas con un sobresaliente expediente: María Navarro

Jiménez, de 2º ESO C y AIna Fornés i Catalá de 4º ESO A,

y la alumna de intercambio Nora Raven Tien, de 4º ESO C,

a quienes tras recibir sus notas de final de curso, se les

entregó el diploma conmemorativo y el premio en presencia

de la dirección del centro y profesores tutores.

Desde la dirección del centro felicitamos a estas

alumnas excelentes, y animamos al resto de sus compañeros

a seguir su edificante ejemplo.

JUBILACIONES 2010 El pasado viernes 24 de junio tuvo lugar en el Hotel Las Rotas de nuestra ciudad un emotivo acto

de despedida de los profesores del IES Historiador Chabás que habían alcanzado la merecida jubilación

tras años de compartir su experiencia y buen hacer con el resto de claustro y comunidad educativa.

Se trató de un acto excepcional tanto en el número de profesores que se jubilaban (10, uno de los

cuales no pudo asistir) y el número de asistentes al acto: 92 personas entre profesores del claustro,

5

familiares, e incluso antiguos compañeros ahora

destinados en otros centros y jubilados. En los

corrillos previos al ágape se comentaron los años de

trabajo vividos en el centro, experiencias y cómo

había cambiado el mundo educativo en sus años de

docencia así como diversas anécdotas.

Los compañeros que se jubilaron eran los

profesores Juan Bragado, Eledino Castrillo, Elvira

Gomar, Carmina Pastor, Concha Pixer, Josep

Folguerá, Nati Menéndez, Antonio Moreno, Juan Luis

López y Carlos Torres.

En nombre de la dirección del centro se inició

un parlamento por parte del director, Javier Calvo

seguido de unas emotivas palabras a cargo de la

antigua profesora Charo Cabrera dirigido a todos los

profesores jubilados. En nombre de este nutrido grupo

tomó la palabra Carlos Torres, que glosó anécdotas y experiencias propias y de sus compañeros; sentidas y

entrañables palabras que fueron largamente aplaudidas.

Se entregaron unos obsequios a los compañeros, a los cuales, desde la dirección del centro

felicitamos, deseando sigan cosechando éxitos en su nueva etapa.

RECONOCIMIENTO CENTRO PLURILINGÜE El pasado lunes 11 de julio el IES Historiador Chabás recibió un reconocimiento por parte de la

Conselleria de Educación como centro Plurilingüe. El acto fue presidido por el Conseller de Eduación D.

José Císcar, en su primer acto de contacto con los docentes.

Al evento asistieron otros centros educativos dianenses, destacando la singularidad del Chabás ya

que es el único centro público de la provincia de Alicante que mantiene íntegramente la posibilidad de

realizar un asignatura (no lingüística) del currículo en inglés, desde 1º de ESO hasta 2º de Bachillerato. A

6

destacar también que este ha sido el tercer curso que el IES Historiador Chabás cuenta con enseñanza

plurilingüe en inglés, valenciano y castellano.

En representación del centro estuvieron los profesores de inglés Julia Gozálvez (Vicedirectora) y

Juli Martínez (Jefe de Estudios). El acto estuvo acompañado por unas conferencias explicativas del sistema

plurilingüe, así como diversos centros de la Comunidad explicaron sus experiencias.

PEPE ESCOLANO BIAGÜELO

TEATRE BATXILLERAT D’ARTS

ESCÈNIQUES Els alumnes de la Marina Alta ja poden estudiar teatre en el Baxillerat d'Arts Escèniques de l'IES

Historiador Chabàs de Dénia.

El teatre es un model de les arts escèniques i prototipus ideal per entendre les característiques de

qualsevol espectacle escènic i les seues variants. Per tant l'alumnat pot desenvolupar competències socials,

expressives, creatives i artístiques, formant-se amb diferents àmbits i tècniques teatrals.

En les Arts Escèniques iniciem una fase de creixement i mitjançant el coneixements didàctics del

disseny curricular del centre, els encaminem cap a una carrera Superior.

7

COMPETENCIAS BÁSICAS DEL SOCORRISMO EN UN PARQUE ACUÁTICO El pasado 23 de Septiembre, l@s alumn@s de segundo del Ciclo Formativo Superior (ADAFE),

realizaron una actividad extraescolar a Aqualandia.

Fueron recibidos por el coordinador de socorristas de la instalación, el cual les dio una charla muy

interesante sobre la organización de la seguridad en el mismo a nivel de socorrismo (prevención e

intervención)

Seguidamente participaron en directo en la realización de tres simulacros de actuación (la

interveción en una de las atracciones para evitar un

choque en caso de precipitación de usuarios; un

salvamento en una de las piscinas con traslado al

exterior de la misma y una inmovilización a nivel

cervical con traslado a camilla)

La actividad fue valorada tanto por l@s

alumn@s como por l@s profesor@s acompañantes

como muy positiva y adecuada, puesto que este curso

se les está impartiendo el Módulo de “Primeros

Auxilios y Socorrismo Acuático”

CELEBRACIÓ DEL 9 D´OCTUBRE A L´IES.”HISTORIADOR CHABÀS” Divendres 7 d´octubre el Departament de

Valencià celebrà el 9 d´octubre a la sala SUM del

centre.En l´acte participaren, pràcticament tots els

nivells(de 2n. ESO a 1Rr. de Batxillerat).

Durant la presentació s´aprofità per parlar,

a més de sobre la figura del rei Jaume I , del nostre

gran poeta valencià V.A.Estellés, malauradament

poc conegut.A continuació se´n recitaren 2

poemes.

A més de la informació històrica sobre el

rei Jaume I, es comentaren altres aspectes més

lúdics i folklòrics relacionats amb la festivitat: St.

Dionís, la mocadorà, els tronadors i piulets…

8

L´acte resultà interessant i emotiu, amb una

bona participació de l´alumnat en activitats molt variades i, fins i tot, divertides.

SCHULE GEHT DAS GELD AUS

9

VISITA CIENTÍFICA A VALÈNCIA DE L’IES HISTORIADOR CHABÀS El passat dimarts, 18 d’octubre, 58 alumnes de primer de batxillerat científic i tres professors del

departament de física i química de l’IES Historiador Chabàs es desplaçaren fins a la ciutat de València. El

motiu del viatge va ser la visita a l’exposició “Afinitats electives: València i la revolució química”,

organitzada per la Universitat de València i el CSIC en commemoració de l’Any Internacional de la

Química 2011.

La mostra, albergada en el preciós i cèntric palau de Cerveró, consta de dues parts, una primera on

s’il·lustren els inicis de la química moderna a finals del segle XVIII i primeries del XIX, la segona que es

centra en la figura del químic i metge Mateu Orfila i Rotger, menorquí nascut l’any 1787 que va estudiar a

València, Barcelona i París i va arribar a ser

catedràtic i degà de la facultat de medicina de París,

i a qui es considera el precursor de la toxicologia i

la medicina legal (l’inventor del CSI!).

Després, en un agradable passeig per

l’entorn dels monuments més importants de la

ciutat (Corts Valencianes, Palau de la Generalitat,

catedral, Micalet de la Seu) ens vam acostar a

l’edifici històric de la Universitat de València, al

carrer de la Nau. Una vegada en el venerable edifici vam

poder visitar el claustre, on destaca la columnata

neoclàssica i l’estàtua de l’humanista valencià Joan Lluís

Vives, així com el paranimf, on es celebren els actes

protocol·laris i l’antiga capella de la sapiència, dedicada

hui en dia a sala de concerts de música clàssica.

Per últim, volem agrair al personal de la

Universitat de València l’amabilitat i la paciència que

han tingut amb nosaltres, en especial a Pilar Pérez i al

nostre guia voluntari Ricard, magnífics i entranyables amfitrions.

PAU SOLER Amb la projecció del seu últim documental, Pau Soler denuncia i ens convida a

una valoració crítica de la situació dels pobles indígenes en sud-amèrica, incapaços de

seguir amb les seues vides tradicionals lligades a la mare naturalesa. Ara són víctimes

de les grans multinacionals que estàn acabant amb els recursos mediambientals amb una

exhaustiva explotació dels recursos naturals.

La projecció finalitzà amb un ampli i admirable debat, on es tractaren temes

com l’actual decepció i disconformitat davant dels sistemes democràtics actuals,

l’important paper que hem d’assumir nosaltres els joves en aquest difícil moment que

ens ha tocat viure, l’oposició a l‘actual capitalisme econòmic desmesurat que ha

traspassat a àmbits genocidis i ecoterroristes…entre d’altres aspectes.

Per acabar, a mena de conclusió que nosaltres els joves som el futur, hem de ser inconformistes,

ens ha tocat viure una situació complicada que entre tots haurem de superar, estructurar el nou món que

desitgem dirigint el timó cap a un nou port basat en l’ús sostenible i

racional dels recursos. Són l’esperança d’un nou horitzó..

Vuill agrair a l’Institut Chabàs de Dénia l’oportunitat que

m’han donat de projectar un documental sobre els pobles indígenes

cofanes i ingas , situats al Putumayo colombià, que estan en perill

d’ extinció per culpa de la megamineria que està arrasant el pulmó

del planeta ,l’ Amazones colombià, i que necessiten el nostre

recolzament per intentar paralitzar multitud de megaprojectes que

10

volen fer allí multinacionals mineres. Es obligació de tots i totes parar aquest sistema capitalista neolliberal

que amb el seu model insostenible està arrasant el medi ambient del planeta.Segons experts

medioambientals, ens queden 10 o 15 anys per a poder frenar el canvi climàtic .

A l’ Institut Chabàs vam posar el documental als alumnes i després es vam fer un debat molt

interessant sobre la situació dels pobles indígenes d’ Amèrica i sobre temes com , el 15 M i altres

conflictes actuals en el món, i la seua manera de afrontar-los per a

intentar crear un sistema ms humanista i ecològic ,en què cap

persona passe fam i en què es respete la mare natura o, com diuen

els indígenes la pachamama.

Estem en un moment històric i a les noves generacions us ha

tocat una responsabilitat molt gran de reaccionar i intentar canviar

aquest món, cap a un de millor per a tots i totes..No és fàcil aquesta

tasca .

La responsabilitat és de tots . El temps per a reaccionar

s'acaba i hem d’anar proposant alternatives a aquest model ecocida i

genocida de la vida i la natura..Qui accepte el sistema, és còmplice de les seues conseqüències.És

important informar-se i actuar amb compromís i sense pors. Les futures generacions ho agrairan .

Pau Soler,documentalista social y ambiental, nascut a Dénia .

LECTORA DE INGLÉS El IES Historiador Chabás de nuestra ciudad

cuenta desde el inicio de curso con una auxiliar de

conversación de inglés. Emma Carrigill, gracias a un

programa del Ministerio de Educación, Política

Social y Deporte.

En la toma de esta importante decisión, que

afectará positivamente la formación del alumnado de

este centro en inglés, tuvo especial ponderación el

hecho de poseer un programa especial de enseñanza

plurilingüe, pionero en la comarca, en el cual los

alumnos previamente seleccionados reciben

diferentes asignaturas en dicha lengua (tecnología,

prácticas de laboratorio, ética…) además del propio

inglés. La asignación de esta profesora es un

importante refuerzo para el centro, que cuenta con 9

profesores de esta materia para impartir a los 1240

alumnos del centro.

El día 7 de octubre la profesora Emma Carrigill se incorporó oficialmente (a pesar de estar ya

incorporada al profesorado desde el inicio de curso en septiembre) como auxiliar de conversación

(conocida popularmente como “lectora”) al

Departamento de Inglés del centro y

permanecerá hasta el día 31 de mayo 2012.

Sus funciones son principalmente mejorar

las destrezas orales del alumnado mediante

prácticas de conversación en apoyo a las

actividades del profesorado titular.

También dará a conocer diferentes aspectos

sobre su país (tradiciones, fiestas, leyendas,

y cultura…) que servirán al alumnado para

ampliar sus conocimientos. Como ejemplo

de este aspecto es su intervención en

difundir la festividad de Halloween en el

centro, mediante concurso de redacción

entre los alumnos sobre esta celebración,

así como la decoración del mismo con

diferentes objetos relacionados con esa

fiesta, o la de Bonfire Night.

11

Emma es Inglesa, de Leeds. Está estudiando Lenguas Modernas y Literatura (francesa y española)

en la Universidad de Hull. Por necesidades de sus estudios el año pasado ejerció el lectorado en Francia,

concretamente en Nimes, ciudad a la que espera volver, pues le agradó la experiencia. De nuestra ciudad

destaca su buen clima, y el grato recibimiento que ha tenido por parte de la comunidad educativa.

VISITA A LA UNIVERSITAT POLITÈCNICA (EPSG GANDIA)

El passat 10 de novembre de 2011, els alumnes de

1r i 2n de Batxillerat que cursen Tecnologia industrial a

l’IES Historiador Chabàs, acompanyats pels professors

Josep Pastor i Joan Castelló tingueren l’oportunitat de

visitar l’Escola Politècnica Superior de Gandia (EPSG)

que pertany a la Universitat Politècnica de València.

Aquesta visita tenia com a objectiu que els alumnes

conegueren les titulacions universitàries que s’hi poden

cursar, els perfils professionals de cadascuna d’elles i

algunes de les instal·lacions i equips on es porten a terme

les activitats docents.

Els alumnes, assessorats per professorat

universitari, van poder fer una sèrie de pràctiques utilitzant

diversos equips dels laboratoris de l’escola. Així van poder

muntar un programa de ràdio mitjançant equips

de gravació digital, ordinadors i taules de

mescles professionals. A més a més, els joves

visitaren un dels laboratoris de

telecomunicacions on se’ls va explicar en què

consistia l’espectre radioelèctric, quins serveis de

comunicació s’ofereixen en funció de les

freqüències i quins equips es fan servir per a fer-

ne mesures.

Finalment, els pupils van assistir a una

conferència a càrrec del Dr.Víctor Espinosa,

investigador i professor de l’EPSG el qual els va

explicar els efectes del canvi climàtic als corrents

oceànics i els mètodes i equips que s’utilitzen per

tal de fer-ne mesures.

Tant els alumnes com els professors

valoraren molt positivament l’experiència i de segur, que repetiran en pròximes edicions.

VIATGE A GIRONA, FIGUERES, BARCELONA CURS 2011-2012 Alumnes de Cultura Audiovisual de l’IES Historiador Chabàs

Els alumnes de primer de

batxillerat de Cultura Audiovisual de l

‘IES Historiador Chabás de Dénia,

acompanyats per les professores Joanna

Tamarit i Gràcia Pascual, han realitzat un

viatge a: Girona, Figueres i Barcelona, els

dies 9,10, 11 i 12 de novembre de 2011.

El propòsit del viatge ha estat,

principalment, la visita al Museu del

Cinema a la col·lecció privada de Tomàs

Mallol de Girona. Aquesta col·lecció,

conté els primers aparell del cinema i

elements que contribuïren per a fer de les

imatges fixes, la fantàstica màgia de

posar-les en moviment. Tant les

demostracions/tallers com les activitats

12

que realitzaren els alumnes, estaven dirigides a la direcció i formació dels alumnes de cara als nostres

objectius proposats.

En Figueres cal destacar l’ espectacular Museu Teatre Salvador Dalí i a Barcelona, l’encant del

modernisme i en general tota la fantàstica bellesa d’aquesta ciutat.

CHARLAS DE LA POLICÍA LOCAL SOBRE REDES SOCIALES Desde el pasado mes de noviembre en el IES

Historiador Chabás se están llevando a cabo unas charlas

destinadas a alumnos de primer ciclo de ESO a fin de

darles a conocer la necesidad del buen uso de las nuevas

tecnologías a cargo de miembros de la Policía Nacional

de la comisaría de Dénia. Estas charlas divulgativas se

iniciaron el curso 2010/11, y fueron consideradas de gran

untilidad.

En ellas se les advierten de los peligros que con

llevan las redes sociales que tanto han proliferado entre

nuestros jóvenes (Twenty, Facebook, Twiter, etc),

explicando los peligros más habituales de forma amena y

próxima a los alumnos, así como de las múltiples

precauciones que han de tener cada vez que se adentran

en el ciberespacio.

Estas charlas no sólo están dedicadas a los

alumnos, que continúan el mes de diciembre, pues el miércoles 16 de noviembre se dio otra más amplia

sobre nuevas tecnologías y redes sociales, pero destinada a los padres, organizada a través del AMPA del

centro, en la que hubo numerosa concurrencia e intervenciones por parte de los padres.

Desde la dirección del IES Historiador Chabás agradecemos la colaboración del Cuerpo de Policía

Nacional en su labor preventiva, en estas charlas que se harán extensivas a otros centros educativos de la

ciudad.

VISITA AL SANATORIO DE LEPRA S.

FRANCISCO DE BORJA EN FONTILLES

Los alumnos de Religión de 1º y 3º de la ESO del

Instituto Historiador Chabàs, junto con los profesores

Adrià Cañete y Sonia Martínez, visitaron el día 9 de

noviembre el Sanatorio de lepra S. Francisco de Borja, en

Fontilles (Vall de Laguar) y el centro budista que está

ubicado en la Sella (Pedreguer).

13

Uno de los objetivos de la excursión era que pudiesen

constatar que la base de todas las religiones es la búsqueda del

bien y el anhelo de felicidad que tiene todo ser humano. En

Fontilles vieron en una exposición con datos y fotografías la

labor humanitaria que desde este sanatorio realizan por todo el

mundo donde todavía la lepra mata a miles de personas. El

padre Beneyto, jesuita, les explicó que la enfermedad –que ya

tiene una medicina para su curación- está aún presente y se

transmite en países donde se vive con gran falta de higiene y

altos niveles de

pobreza y

desnutrición.

Pasearon y

vieron las instalaciones del sanatorio, los restos de muralla,

el teatro, la residencia de los enfermos e incluso, pudieron

conversar con más de uno. Así descubrieron que la dignidad

está por encima de cualquier enfermedad aunque la sociedad

nos muestre a veces lo contrario.

Por otra parte, en el centro budista, pudieron

adentrarse en la cultura tibetana con su modo de meditar tan

diferente al cristiano pero a la vez tan válido para tantas

personas ya que una vez más comprendieron que el fin

siempre es el mismo: el beneficio del ser humano.

Hablar de humanización desde la religión, cada día convence más a la gente joven porque así

descubren su “utilidad” para la vida personal.

PREMIO LITERARIO PDC

14

PERFORMANCE. ALUMNES D’ARTS ESCÉNIQUES

15

VIAJE A BARCELONA

VISITA DE LOS ALUMNOS DEL BACHILLERATO ARTÍSTICO DEL IES H. CHABÁS

A LA EXPOSICIÓN CRIMEN 011 EN EL CENTRE D’ ART L’ ESTACIÓ DE DENIA. El departamento de Artes Plásticas en colaboración con el Centre d’ Art L’ Estació de Denia, han

organizado una actividad conjunta dirigida a los alumnos del Bachillerato de Artes del IES Historiador

Chabás. Durante dos días los 63 alumnos de 1º y 2º de Bachillerato Artístico, visitaron la exposición

“Crimen 011” . La exposición se inauguró el pasado 29 de Noviembre y permanecerá abierta hasta el 31

de Diciembre.

16

Crimen 011 es una exposición del grupo “art never pays”; la muestra reúne a 14 profesionales de

diversas actividades artísticas y creativas alrededor de un tema, el crimen, para experimentar en el cruce de

disciplinas. Como nos explica Eugenia García, comisaria de la exposición: “Crimen 011 propone crear una

dramaturgia criminal, que responda a la hibridación e indisciplina de la creación contemporánea. Se

presenta como una fórmula fértil para las artes

visuales y del espacio, en los lugares menos

explorados por éstas”.

Los alumnos del Bachillerato Artístico

acompañados por profesores del departamento de

Artes Plásticas y guiados por Eugenia García,

comisaria de la muestra, recorrieron la exposición y

estudiaron cada una de las obras expuestas. El

objetivo de la actividad es la realización de un

trabajo de análisis de una de las obras. La obra

elegida les servirá de catalizador para desarrollar su

mensaje a través de diferentes medios. El trabajo

realizado para Crimen011 ha significado una

oportunidad de ver otras formas de expresión artística,

distintas a las disciplinas tradicionales (dibujo, pintura,

escultura) como la performance, instalaciones en que se

combinan fotografía, escultura, infografía, vídeo-

instalación, etc.

Desde el departamento de Artes Plásticas

queremos agradecer la colaboración de Maribel Font,

técnica de Cultura del Ayuntamiento de Denia, y de

Eugenia García, quien de forma generosa nos ha regalado

su tiempo para explicar a los alumnos todos los

pormenores de la exposición Crimen 011.

CHABÁS – TIRISITI - Xe, quina sorpresa! On hem vingut? Què és

açò? On anem nosaltres que som alumnes de l’ESO juntament amb aquesta xicalla de 4 o 5 anys?

Probablement, eren les preguntes que devien fer-

se els/les nostres alumnes, en arribar a les portes del

Teatre Principal d’Alcoi, i esperar que ens tocara el torn

per poder entrar-hi.

Però, sols en començar la sessió, tots ens vam

quedar bocabadats i en uns moments retrocedírem en el

temps: davant de nosaltres s’obria l’escenari que

reproduïa la maqueta del poble alcoià i representava

escenes quotidianes del segle passat. La Cultura Popular

s’hi feia palesa: no podia faltar la figura del sereno

desper

tí, ni

la del

sagrist

à

faldiller, ni la del senyoret malfeiner, ni les beates

fadrines, ni el torero Clàsico i com no el típic hostaler o

venter, que dominava tots els xafardejos populars. Però,

tal i com diu el refrany: ”Ningú no es veu la seua gepa”,

i per això,el pobre Tirisiti vivia en la pròpia ignorància

de no saber què passava en sa casa.

A l’escena costumista, s’ajuntava tot un quadre

folklòric de les festes d’Alcoi: el Betlem, la cavalcada

dels Reis Mags, la més antiga d’Espanya, la desfilada

17

de moros i cristians, recordant el triomf sobre Al- Azraq, i finalment, fent honor al seu patró Sant Jordi,

apareixia en escena l’espectacular imatge amb el cavall blanc que finalitzava l’acte.

Sí, tot açò era el teatre de Tirisiti, muntat sobre unes titelles de peu i vareta que anaven movent-se

per l’escenari a través d’uns rails. Una veu en of anava explicant les diferents historietes i els donava l’alè

de vida que necessitaven.

En fi, un espectacle per a gaudir, tant per a xiquets com per a majorets.

REPRESENTACIÓ TEATRAL DE L’OBRA: “DE BOCA EN BOCA”

PON UN KILO DE AMOR EN TU VIDA Una vez más, el tiempo de Navidad mueve los corazones hacia la solidaridad. Durante todo el mes

de diciembre los alumnos de Religión del IES

Historiador Chabàs han colaborado junto con los

alumnos de Religión de los colegios Pou, Montgó y

Cervantes en la campaña que Cáritas ha propuesto

para esta Navidad: “Pon un kilo de amor en tu vida”;

entre todos han recogido más de 150 kg de alimentos

no perecederos.

Un grupo de 1ºESO, en representación de

todos y acompañado de su profesora Sonia Martínez,

ha visitado los belenes en cada uno de los colegios

recogiendo la comida para entregarla más tarde en el

economato de Cáritas de Dénia. Allí, Pepe

Corrécher, sacerdote en la Iglesia de S.Antonio, les

ha explicado la organización y ayuda que el voluntariado, de manera totalmente gratuita, realiza a diario

para tantas familias necesitadas en Dénia.

18

Los jóvenes se han quedado más que impresionados al ver semejante realidad: estanterías llenas de

comida, ropa, juguetes, peluches, zapatos, mantas, etc. Han aprendido que ante la necesidad hay que

“mover ficha”. De hecho, no se lo han pensado dos veces y se han puesto a vaciar cajas y a ordenar los

alimentos, ayudando a los voluntarios en la próxima entrega de bolsas con productos navideños. Más de

uno decía: “no nos queremos ir, ¡hay tanto por hacer!...”.

De nuevo, desde la religión cristiana, hablamos y vivimos un lenguaje universal, el lenguaje del

amor que no entiende de edades ni de creencias: “ubi charitas et amor, Deus ibi est”.

JOVI TORNA AL CHABÁS El divendres 16 de desembre de 2011, els

alumnes de 1r de Batxillerat van gaudir de la grata

visita d’un exalumne del centre i actual escriptor:

Jovi Lozano Seser, que,malgrat la seua joventut, ja

compta amb nombrosos premis i un considerable

reconeixement dins del món literari.

Al principi, Jovi va ser presentat, amb

orgull i felicitat, per la nostra professora de

Valencià, que havia format part, temps arrere del

repertori de professors del nostre escriptor, en

aquest mateix institut, quan ell hi estudiava. A més

de fer-ne una exaltació, ens va sorprendre quan va

començar a llegir un relat, encara innèdit, que ella

havia conservat, perquè ja augurava el seu èxit.

Recordava perfectament el que anys enrere li havia dit: “Signa’m aquest relat que algun dia valdrà diners”.

A més a més, ja va intuir que podria ser el Pere Calders valencià, ja que en realitat el que feia era una mena

de cròniques de la veritat oculta, ja que les seues històries, encara que plantegen situacions ben reals, tenen

un rerefons social i amarg, carregat de crítica i lliçó moral, que has d’anar descobrint a mesura que lliges.

Tots els presents vam ser testimonis de l’orgull que va sentir Jovi en aquests moments.

A continuació, Jovi va prendre el torn de paraula i ens va contar els seus inicis com a escriptor,

que daten quan ell tan sols tenia 14 anys. En eixos moments, havia de desplaçar-se des d’Ondara, tots els

dies. Però, no desaprofitava el temps, ja que els seus moments d’inspiració literària li arribaven a través del

viatge amb autobús, fins arribar a Dénia i així ens ho fa saber en la novel.la que hem llegit: Sis relats i una

novel.la incerta”. També ens va donar a conéixer anècdotes molt gracioses que li havien ocorregut al llarg

de la seua vida i que les havia plasmades en l’obra.

En acabar, ens va cedir el torn de paraula als alumnes que no podíem negar la vergonya que

teníem per encetar la roda de preguntes. Per això, com que ell ja n’era un gat vell i ho notava, va trencar el

gel i ens va incitar amb opinions i curiositats sobre els personatges de la novel.la. Immediatament, tots

nosaltres ens vam llançar a preguntar, ell ens va revelar els seus gustos i preferències literàries i ens

relatava com, des de ben jove, s’havia nodrit de Mercè Rodoreda, la seua font principal.

Aina Fornés diu: “L’acte va resultar molt interessant i el que més li va cridar l’atenció era el fet

que cadascun dels contes se li hagueren ocorregut a través de diverses anècdotes viscudes o situacions

19

vistes des de fora, les quals li van impactar i el van fer reflexionar, quan tenia l’edat que tenim nosaltres ara

des de fora, les quals li van impactar i el van fer reflexionar, quan tenia l’edat que tenim nosaltres ara”.

Adrián Ripoll opina: “Em va semblar un acte prou interactiu entre alumnes i escriptor,

però ben precedit d’una introducció curiosa en què mentre l’escoltàvem, alguns alumnes ens

podíem sentir identificats. Es va notar que ell també va gaudir amb l’exposició. Com que érem

vàries classes, en la sala també hi havia d’altres professors de diferents matèries, als quals Jovi

va despertar la seua curiositat i van participar en el col.loqui. Fins i tot, alguns esperaven eixir

per anar a comprar el llibre. En definitiva, l’acte va estar entretinguti no va deixar lloc a

l’avorriment ni als alumnes ni als professors”.

NAVIDAD

20

21

22

CHARLA VALENCIÀ

23

TALLER DEL ESPECTADOR EN EL IES HISTORIADOR CHABÁS Este martes 25 de enero el IES Historiador Chabás tuvo la

fortuna de contar con la presencia de la reconocida actriz y

directora de teatro Inma Sancho, galardonada con el Premio

Berlanga 2011, directora de la asociación Montgó a Escena y

querida por su papel de Paqui en la serie televisiva l’Alquería

Blanca.

La actriz fue presentada por el antiguo profesor del centro

Juan Luis López, quien glosó su carrera artística e hizo una

introducción histórica referente a la obra que dicha actriz

representará este sábado a las 20H30’ en el Centro Social, Jaleo.

Inma Sancho habló de la obra, y especialmente de la

creación de un taller, en el que se sintieron vivamente interesados

los alumnos de teatro del Chabás, dedicado a los espectadores y

que se iniciaría prontamente.

La charla, dedicada a alumnos de 1º de Bachiller Artes

Escénicas y Diseño, fue cerrada con un debate sobre salidas

profesionales, estudios necesarios, e indicaciones sobre las

circunstancias del mundo de Terpsícore, musa del teatro y artes

escénicas. Multitud de alumnos (y personal del centro) no

resistieron la tentación de finalizar con una sesión de fotos y

autógrafos de la actriz.

XARRADA A CÀRREC DE DAVID JIMÉNEZ MONCHO El dia 24 de gener, va tenir lloc una

xarrada a l'Institut Historiador Chabàs, a càrrec

d'un antic alumne del centre, David Jiménez

Moncho, i adreçada als alumnes de segon curs

del cicle formatiu d'ADAFE.

La xarrada va ser promoguda pel

Departament de FOL i concretament per tractar

continguts del Mòdul d'Organització i gestió

d'una menuda empresa ja que l'encarregat de la

xarrada, David Jiménez Moncho, va explicar

als alumnes la seua experiència al món

empresarial des de l'any 2010, any en què va

crear la seua empresa d'activitats físico-

esportives: DJM SPORT, al municipi de

Bellreguard.

L'empresa compta amb un total de 12

24

treballadors i dona serveis diversos com:

Entrenament personal, entrenament a grups reduïts i planificació d'entrenaments.

Activitats de oci i recreació dirigides a particulars, ajuntaments, col·legis, etc. com activitats extra

escolars, escoles d'estiu, tallers culturals, programes d'activitats per a la tercera edat, etc.

Serveis de massatges com xocolateràpia, massatges esportius, terapèutics, tractaments amb pedres

calentes, Reiki, etc.

Venda de tot tipus de material esportiu.

L'empresari, David Jiménez Moncho, va explicar als alumnes qüestions com: el perfil dels seus

clients, els mitjans de publicitat per donar a conèixer l'empresa, els costos d'aquests mitjans, quins són els

objectius primordials de l'empresa, els tràmits que va realitzar per constituir-se com empresari individual,

els obstacles per iniciar l'activitat econòmica i en general l'experiència pròpia com empresari.

Va ser una xarrada molt profitosa per als alumnes, alguns dels quals no descarten ser futurs

empresaris.

DÍA DE LA PAU

25

MULTIFORMACIÓN INVERNAL FORMACIÓN ESPECÍFICA EN TERRENO NEVADO, DENTRO DEL MODULO DE:

DESPLAZAMIENTO, ESTANCIA Y SEGURIDAD EN EL MEDIO TERRESTRE..

LUGAR: SIERRA NEVADA

FECHA: 16 al 20 de Enero del 2012

ALOJAMIENTO: ALBERGUE

UNIVERSITARIO

CONTENIDOS MINIMOS DE LA

FORMACIÓN:

CONSTRUCCIÓN DE REFUGIOS de

emergencia en terreno nevado: Tipos “Madriguera”.

Tipos de “Trinchera”. Tipos de “Iglus”.

Todos ellos en distintos tipos de nieve, terreno

y formas de construcción utilizando las distintas

herramientas destinadas para ello y las de fortuna.

AUTODETENCIÓN en distintos tipos de

terreno nevado e inclinación de pendiente.

Las posibles caídas sobre pendientes, en

distintas posiciones corporales que se puedan producir y su correspondiente autodetención, sin

herramientas auxiliares y con ellas, así como en situaciones de progresión a pie, con raquetas y crampones,

combinándose con la tenencia de mochila y sin ella.

Técnicas de PROGRESIÓN POR TERRENO NEVADO A PIE.

Aplicación de las distintas técnicas en función de la pendiente, orografía del terreno y el tipo de

desplazamiento que se efectúa, ascenso vertical y diagonal, descenso vertical y diagonal , travesía o

flanqueo, etc.

Aplicación de estas técnicas con el porteo de mochila y sin ella.

Técnicas de PROGRESIÓN POR TERRENO NEVADO CON RAQUETAS.

Aplicación de las distintas técnicas en función de la pendiente, orografía del terreno y el tipo de

desplazamiento que se efectúa, ascenso vertical y diagonal, descenso vertical y diagonal , travesía o

flanqueo, etc.

Aplicación de estas técnicas con el porteo de mochila y sin ella.

Técnicas de PROGRESIÓN POR TERRENO NEVADO CON CRAMPONES Y PIOLET.

Aplicación de las distintas técnicas en función de la pendiente, orografía del terreno y el tipo de

desplazamiento que se efectúa, ascenso vertical y diagonal, descenso vertical y diagonal , travesía o

flanqueo, etc.

Aplicación de estas técnicas con el porteo de mochila y sin ella.

Tácticas de CONDUCCIÓN DE GRUPOS de personas por terreno nevado a pie, con raquetas y

crampones con piolet.

Aplicación de las distintas Tácticas de conducción en función de la orografía del terreno,

meteorología y el tipo de desplazamiento que se efectúa, así como dependiendo del perfil del grupo.

Aplicación y realización de los distintos tipos de “ANCLAJES Y ASEGURAMIENTO” en

terreno nevado.

Aplicación en las distintas técnicas y tácticas en función de la orografía del terreno, el tipo de

desplazamiento que se efectúa y el tipo de conducción que se realice.

Técnicas y tácticas en AVALANCHAS.

Aplicación de las distintas técnicas y tácticas de desplazamiento y conducción frente a posibles

desprendimientos o avalanchas.

Tácticas de búsqueda con herramientas electrónicas y manuales de heridos en casos de avalanchas.

Técnicas y tácticas ORIENTACIÓN en terreno nevado.

Aplicación de las distintas técnicas y tácticas de orientación por terreno nevado durante el

desplazamiento y conducción de grupos.

Aplicación de la orientación y lectura de cartografía en el medio natural nevado.

MATERIALES específicos.

Conocimiento de los distintos tipos de materiales personales y de equipo específicos para las

actividades en el medio nevado e invernal.

El profesorado de ciclos formativos continua con la formación académica de los alumnos de

formación profesional, realizando horas extras, en actividades extraescolares después de la bajada de

26

ueldos y de que Conselleria no invierta en educación Pública los que tiene aprobado por ley. Los

profesores que creemos en la enseñanza pública continuaremos formando a los alumnos por que es nuestra

labor como docentes.

VISITA DELS ALUMNES DE L'IES HITORIADOR CHABÀS A LA FACULTAT DE

CIÈNCIES Els alumnes de 2n de batxillerat científic de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, van participat en

el programa “ven a hacer prácticas a la Universidad” que organitza la Facultat de Ciències de la Universitat

d’Alacant, el passat dimarts 24 de gener de 2012.

Els alumnes van tindre la oportunitat de conèixer la facultat de ciències,ubicada en el campus de

Sant Vicent del Raspeig. En arribar els van fer una xerrada informativa on els van explicar tots el graus que

podem cursar en aquesta facultat, així com les seues eixides professionals. Tenen el grau de biologia,

ciències del mar, geologia, òptica, matemàtiques i químiques.

Després de la xerrada, els alumnes de química junt amb el professor Xavier Clar van anar al

departament de química i van realitzar dues pràctiques: una primera de destil·lació fraccionada i

alcoholimetria i una segona sobre la electròlisis de l’aigua.

Els alumnes de física acompanyats per la professora Mercedes González va anar al departament de

física on també es van realitzar dues pràctiques: una de òptica, amb espills i lents i una segona de

electromagnetisme. Van calcular el camp magnètic terrestre.

Una visita on els alumnes van poder gaudir de l’ambient de la universitat, van realitzar les

pràctiques amb molt d’interès i van obtindre uns bons resultats.

27

VIAJE A BARCELONA 2012 El pasado jueves, 26 de enero, un grupo de 42

alumnos del IES “Historiador Chabàs”, todos ellos de 2º

de Bachillerato, emprendían viaje hacia la ciudad Condal.

Se trataba de una excursión cultural que se iniciaba esa

fría mañana de invierno en la Estación de Autobuses de

Denia y que duraría hasta la tarde- noche del domingo

29.

Los profesores encargados del grupo han sido

Alfonso Fuente y María José Pérez Soler, ambos

profesores de Lengua y Literatura.

El motivo principal ha sido conocer el arte y la

cultura de Barcelona, para aquellos alumnos que están a

punto de entrar en la Universidad, por tanto, actividad

extraescolar. La primera parada fue Tarragona. Conocimos

esta bonita

ciudad que,

además de

tranquila y

acogedora,

nos mostraba

el espectacular Anfiteatro, su Catedral y el Foro

Romano.

Unas horas más tarde llegamos a Barcelona y,

antes de ubicarnos en nuestro lugar de estancia,

visitamos el Parque Güel.

Esta primera jornada iba concluyendo

con la llegada al antiguo Seminario Católico, hoy

convertido en hotel para estudiantes y situado frente

al Hospital Vall d´ Hebrón. Terminaba así el día que se puede considerar como inicio de viaje

para continuar el viernes 27 con Gaudí y la Barcelona modernista.

Al día siguiente todos quedábamos boquiabiertos con la visita a La Sagrada Familia. Al ser

una visita guiada pudimos conocer todos los detalles de esta impresionante obra de Arte en la cual

se sigue trabajando a diario para poder tenerla acabada en el 2026. Belleza y Magnitud la

caracterizan.

A continuación llegamos a La Fundación Joan Miró, Exposición Antológica única que

también pudimos saborearla y exprimirla con la ayuda de los guías que nos explicaban todo con

detalle y minuciosidad…

El sábado 28 conocíamos la Barcelona gótica. A primeras horas de la mañana visitamos la

Ciudad Olímpica, Montjuïc; y, a continuación el Museo Nacional de Arte Románico (MNAC).

28

Empapados de cultura y aprendizaje nos dirigimos a la Catedral de Sta Eulalia, el Barrio gótico y

la Iglesia de Santa María del Mar.

En la mañana del domingo tuvimos nuestra última visita guiada en San Sadurní de Anoia

para conocer las Cavas Codorniú. Disfrutamos de una degustación de cava y de mosto, y no

olvidaremos nuestro paseo subterráneo en tren por los entresijos de sus oscuros, olorosos y

lúgubres pasillos.

La última parada fue en Peñíscola, aprovechando para comer y ver el Castillo del Papa

Luna.

Sobre las 19:00h de la tarde del domingo llegamos a nuestro punto de partida y parecía

que el tiempo no hubiese pasado… y se demostraba en nuestros deseos de volver a vivirlo todo

de nuevo…Por este motivo pensamos que volveremos a Barcelona, si no antes, para el 2026, y así

poder admirar por segunda vez, y ya acabada, a La Sagrada Familia y a toda la Ciudad Condal

que siempre tendremos en nuestras fotos y en la memoria de nuestros mejores recuerdos.

JÓVENS CRISTIANS I MUSULMANS BUSQUEN PROXIMITAT I ENTESA

RELIGIOSA El passat dijous 25 de gener, l’alumnat de religió de 2n i 3r

d’ESO de l’institut Historiador Chabàs de Dénia, junt als professors

Hermenegild Maria i Sonia Martínez, anaren al Centre Islàmic de

València, on Abdelaziz Hammaoui els va fer una breu introducció

en els fonaments de la religió islàmica i va anar explicant les seues

tradicions i costums. Amb el desig de vore les semblances i

diferències entre ambdues religions anaren preguntant i aclarint els

dubtes. Veieren la biblioteca, amb molts llibres en àrab i algunes

traduccions en castellà i valencià, l’oratori, amb les catifes i l’olor a

encens, i la sala de conferències, on es custodia un Alcorà del segle

XV procedent de Sogorb. Malgrat estar una bona estona descalços,

amb fred i asseguts a terra, van eixir molt reconfortats de la xarrada,

ja que es respirava un aire de respecte, sensatesa i molta comprensió

per part de tots. A més a més, estem molt agraïts perquè ens

regalaren alguns llibres per a la biblioteca de l’institut, entre ells una edició bilingüe de l’Alcorà (en versió

original àrab amb traducció al castellà) i un estudi sobre els moriscos valencians. També un calígraf

realitzà una fitxa amb el nom de cada alumne en àrab.

Després d’esmorzar, van entrar en calor pujant els

més de 200 escalons del Micalet de la Seu valenciana. No

feia molt bon oratge, no obstant això, València els va oferir

unes vistes precioses dels seus monuments i d’un dels cascs

històrics més grans del món. El Mercat Central, Santa

Caterina, la plaça Redona, les Torres de Quart i de Serrans, el

Palau de la Generalitat, la plaça i la basílica de la Mare de

Déu es veien a tocar, encara que la resta de la ciutat estava

entelada per la boirina. Així mateix, van poder vore i

fotografiar les campanes del Micalet, aprofitant que s’estaven

fent unes reparacions. Per tot això, els va valdre la pena

l’esforç realitzat.

També vam visitar els Banys de l’Almirall, uns

banys àrabs del segle XIV què eren molt prop de la Seu.

Xafaren el terra de cadascuna de les tres sales: calenta, freda

i temperada, i visionaren un documental sobre la història del

seu funcionament en aquell temps.

Aquests alumnes són un grup de gent jove interessats

en aprofundir en les seues arrels cristianes , que no viuen

només des de la tolerància religiosa, sinó que volen saber el

perquè de diverses tradicions ancestrals que es mantenen

encara vives i que tenen un profund sentit per a aquells que

les tenen com a pròpies.

29

VISITA A L’ESIC DELS ALUMNES DE L’I.E.S. CHABÁS DE DENIA El passat dimecres 1 de febrer, els alumnes del I.E.S. Historiador Chabàs de Dénia de 2n. Curs

d’ADAFE i 2n. de Batxillerat que cursen assignatures dels departaments d’Economia i FOL van ser

convidats per l’ESIC a conèixer les seues instal·lacions a València.

ESIC, Business Marketing School és una de les principals Escoles de Negoci d’Espanya i porta

més de 45 anys professionals al món de l’empresa. La seva experiència en màrketing i la seva constant

activitat els ha portat a ser, com a Centre Universitari Adscrit, l’Escola de negocis líder i pionera en

formació de empresa i màrketing. Aquesta visita s’inclou dins de

l’activitat “Preuniversitaris i l’empresa” i

pretén donar a conèixer aquesta institució

a futurs alumnes. La jornada va consistir

en una presentació prèvia sobre què és

ESIC i què pot oferir als alumnes.

Posteriorment, es va dividir als alumnes

en dos aules on se’ls va explicar què era

el Màrketing i la importància d’aquesta

disciplina en l’actualitat. Desprès

d’esmorzar, els alumnes van aplicar el

coneixements apresos treballant per grups

en un “pla de màrketing” d’un producte

elegit per ells mateixos.

Per últim, es va informar als

alumnes de totes les possibilitats que els

oferia aquest centre per a poder continuar

els seus estudis així com una pàgina web on els orienten en la realització de les proves PAU. Es important

destacar també, a més dels Graus Oficials que poden cursar, les Dobles Titulacions i els màsters, la

existència d’una Borsa de Treball en empreses col.laboradores, que permet a l’alumne incloure en el seu

C.V. una experiència professional.

CURSO DE ESQUÍ Y ANIMACIÓN DE LOS ALUMNOS DE CICLOS FORMATIVOS

ADAFE Dentro del programa de actividades

extraescolares de los ciclos formativos de la familia

de Actividades Físico Deportivas del IES

“Historiador Chabàs”, la semana pasada se realizó

el “Curso de esquí y animación turística”.

La actividad, de una semana de duración y

realizada en la estación de esquí de Vallnord-

Pal/Arinsal, contó con la participación de los

alumnos del ciclo formativo ADAFE y los

profesores Maribel Mira, Ruth Ruiz, Jesús Martínez

y Mariano Iglesias, como coordinador de la misma.

Los objetivos del curso quedaron centrados

en la práctica, aprendizaje y perfeccionamiento de

las técnicas de esquí así como en la organización y

ejecución de actividades de animación turística en

*un complejo hotelero. Para la consecución de los

objetivos se realizaron dos horas diarias de clases de

esquí con monitores especializados y, en

colaboración con la animación del hotel, dos

sesiones de show-animación organizadas por los

alumnos para los huéspedes del mismo.

Los profesores encargados de la

organización del curso realizamos una valoración

muy positiva de la actividad en su conjunto y

30

coincidimos también en que, a través de la realización de estas actividades, se consigue una mejora de las

interrelaciones del grupo.

VIAJE DE RELIGIÓN A VALENCIA

31

TEATRO EN INGLÉS El pasado viernes 17 de febrero los alumnos de 1º de bachiller del IES Historiador Chabás

asistieron a una representación teatral en inglés en el salón de actos de la Casa de la Cultura.

La actividad, que se ha convertido en algo tradicional e incluido en el currículo, fue organizada por

el Departamento de Inglés. Se pretendía que los alumnos, escuchando voces antivas en inglés, mejoren su

capacidad auditiva a la hora de aprender un idioma.

La obra ClapperBoard, claqueta, de la compañía Forum Theatre & Education, contaba con

laparitcularidad de la necesaria participación de los alumnos asistentes. Dos de ellos subieron incluso al

escenario, participando activamente en la representación. Fue muy aplaudida por los alumnos, pues los

diálogos de Ben y Sam eran hilarantes, y estaban acompañados con canciones.

Tras la representación hubo un coloquio entre público y actores, en inglés, of course; donde fueron

satisfechas todas las curiosidades y entresijos de la obra y oficio de actor.

Como era inevitable, una sesión de fotos, con los protagonistas finalizó la jornada.

COEDUCACIÓN

32

AINA FORNÉS Y JAVIER SERER

PARTICIPEN EN ELS ESPORTS

INDIVIDUALS I L’EDUCACIÓN

FÍSICA Dos jóvens promeses denieres de

l'atletisme i el tennis: Aina Fornés i Javier

Serer participen este mes de març, junt amb

l'entrenadora Maribel Mira, en el programa:

“els esports individuals i l'Educació Física”

que es du a terme en l'IES Historiador

Chabàs de Dénia.

Apropar el món de l'esport a l'aula,

Interactuar durant unes hores amb els

xicotets del primer cicle de l'ESO, contar

experiències “de primera mà” sobre la

competició individual, parlar del que tenen

en comú estos esports i per què són tan

espectaculars ha sigut l'objectiu d'esta

trobada.

Els alumnes del Cicle van estar en

tot moment molt interessats amb la

informació que Aina, Javi i Maribel donaven

a les seues preguntes; no cal oblidar que

quatre anys abans, els nostres dos esportistes,

estaven en el mateix curs que els seus

interlocutors. Per un moment, el món dels

esports individuals els ha paregut més

pròxim. La voluntat de superació, la

capacitat de lluita, l’esforç constant, l’esperit

de sacrifici són més assequibles si qui t'ho

conta és algú que ho practica, triomfa i

continua estudiant al mateix IES on vas tu.

INTERCAMBIO DE ALUMNOS CON ALEMANIA Com l'any passat, l'Institut Historiador Chabàs i de Dénia ha organitzat a través del seu

departament d'alemany un intercanvi amb la Helene Lange Schule d'Oldenburg, prop de Bremen.

En aquesta segona ocasió els professors Adrià Cañete Broseta i Mª Elena González Rizo, de l'I.E.S.

Núm. 3, han estat els encarregats de gestionar els preparatius del projecte; de rebre ací a Dénia els alumnes

provinents de la ciutat alemanya, acompanyats per Constanze Leder i Derrick Zollickhofer, professors de

castellà com a llengua estrangera; i de portar els nostres alumnes a Oldenburg.

L'intercanvi, que tenia 2 parts ben diferenciades (una, d'anada i una altra, de tornada) va tenir lloc

del 14 al 21 de març i del 13 al 22 d'abril, respectivament.

Tant a Dénia com a Oldenburg els alumnes i els professors acompanyants van realitzar diverses

excursions de caràcter educatiu i lúdic, com ara al Castell de Dénia, al MARQ d'Alacant o a l'Oceanogràfic

de València, així com al Centre d'Investigació del Montgó; o a Hamburg, a Bremen, a Bremerhaven, a

Cloppenburg, on també vam participar en diferents activitas organitzades pels professors amfitrions.

33

Aquesta experiència ha servit als alumnes per a conéixer diversos aspectes de les nostres cultures,

com ara les Falles, els diferents horaris i les diferents formes de relacionar-se, o el diferent funcionament

dels dos centres escolars, a més de fomentar unes habilitats lingüístiques i extralingüístiques que

possibilitassen la interacció entre els joves. El projecte està més pensat perquè les noves generacions

siguen conscients de la importància de les diferències i de com aquestes ens fan més rics i flexibles, i que

només cal un poc de voluntat per a comprendre-les.

Esperem i desitgem que en els pròxims anys l'intercanvi continue i que la relació entre els 3 centres

involucrats siga una experiència personal i professional estupenda com ara.

Abans d'acabar volem manifestar des d'ací la nostra gratitud a les famílies de Dénia i a les

d'Oldenburg que han intervingut de manera decisiva en aquest projecte i a totes les persones (els professors

implicats, el personal de les agències i dels museus, etc.) que han col·laborat perquè tot açò haja estat una

experiència inoblidable.

CAROLINA TORRES RECIBE UN PREMIO DE LA UNIVERSIDAD POLITÉCNICA

DE VALENCIA POR SU EXPEDIENTE ACADÉMICO La estudiante Carolina Torres ha sido merecedora de uno de los premios anuales que concede la

Universidad Politécnica de Valencia (UPV) a los alumnos que cuentan con mejor expediente académico.

La dianense, que ha comenzado este año sus estudios de Ciencia y Tecnología de los Alimentos, accedió a

la universidad con una puntuación de 12,87 sobre el máximo de 14 que se puede obtener de media entre el

Bachillerato y los exámenes de selectividad.

La ceremonia, en la que también se recompensó a los alumnos con mejores notas en cada

una de las escuelas y facultades del campus, se llevó a cabo en el Paraninfo del edificio del rectorado de la

UPV, con presencia del rector, Juan Julià, quien entregó el diploma correspondiente a cada uno de los 120

premiados.

Carolina Torres ha cursado sus estudios en el colegio Paidos, donde estudió Primaria y la

ESO, pasando posteriormente al IES Historiador Chabàs. Curiosamente, hace dos años otra alumna que

también curso sus estudios en ambos centros, Ana Adam, recibió un premio semejante también de la UPV.

34

Tanto la dirección del colegio Paidos como el equipo directivo del Historiador Chabàs han

felicitado a Carolina Torres por su premio, destacando su trayectoria académica y valores personales, y le

han deseado mucha suerte en sus estudios universitarios.

DÍA DE LA DONA El dia 9 de març les alumnes d’Arts Escèniques de l’IES Historiador Chabàs de Dénia,

representaren la dramatització inprovisada, referent a les dones de la posguerre amb una dedicació

esclusiva al marit i als deures de la casa i a la diferencia en l’evolució i el progrés en la dona actual.

A l’acabar la representació teatral, les alumnes Noelia i Maria, recitaren el poema de Maria Mercé

Marçal dedicat a la dona. Al mateix temps que llegien el poema, Miriam Martí tararejava i cantaba, amb la

excelente veu que la caracteritza, una melodia que tot junt, recreaba el moment evocador i representatiu del

Dia de la Dona.

NO ALS RETALLS. PERFORMANS AJUNTAMENT DE DÉNIA No podem passar per alt, la inquietut que produeix en general, la situació actual de l’ensenyament

aconsecuència dels retalls. Es per això que les alumnes de l’IES

Historiador Chabàs d’Art Escèniques, mitjançant la

representació, escenificaren la Performans “dels retalls”. Una

metàfora evidenciava la realitat actual i tràgica de la situació en

què estem vivint, als centres d’educació. El llegir un comunicat on, reflexia/reflectava les

deficiències i necessitats dels centres públics, ens sensibilitzà,

verificant la realitat que estem passant.

35

PEOP

DELS PREMIS 25 D’ABRIL A LA FAMA...BONS MÚSICS AL CHABÀS És un fet evident que la música envolta a qualsevol adolescent que conviu al si d’un centre

d’Educació Secundària, ho podem observar mirant com duen enganxats els múltiples aparells reproductors

com si d’una peça de roba es tractés, conversant o assajant amb ells en el temps del pati o en horari lectiu,

etc.; Alguns van a escoles de música, al Conservatori o aprenen música d’un mode informal. Al voltant

d’aquesta aureola alguns alumnes del nostre centre han aconseguit fer de la música la seua forma de viure

en pro de poder demostrar-nos el seu esforç diari i la gran quantitat d’hores invertides amb la finalitat de

millorar dia a dia la seua faceta musical. En aquesta línia el passat dissabte 3 de març l’alumne de 2n de

Batxillerat Hugo Moltó va interpretar a la guitarra com a guanyador del “II Premi del Certamen

Intercentres de Grau Mitjà 2011” el flamant Concert d’Aranjuez del mestre Joaquin Rodrigo acompanyat

de l’Orquestra Metropolitana de Madrid baix la direcció de Silvia Sanz a l’Auditori Nacional de Música de

36

Madrid. Fa ara exactament un any aquest jove músic demostrava la seua vàlua guanyant la 1ª edició dels

Premis 25 d’Abril de Música concedits al nostre centre en la modalitat individual deixant bocabadats als

alumnes i professors que assistiren a les audicions i un any després torna a pujar a un escenari, encara que

en aquest el del gran Auditori Nacional i baix l’atenta mirada de més de 1000 persones.

Paradoxes del destí el grup Sunset Rain format per 4 alumnes del nostre centre – Ian Lozano,

Dennis Della, Oscar Jorro i Facu Josa – començava la seua trajectòria en les audicions de la modalitat per

a grups dels citats Premis 25 d’Abril presentant-se al públic del nostre centre en una de les seues primeres

aparicions. La seua vitalitat a l’escenari i l’energia que transmeteren als alumnes presents a través de les

seues cançons auguraren un bon futur per aquest grup, no en va aconseguiren el Premi 25 d’Abril per a

grups instrumentals i fa un mes escàs han aconseguit classificar-se per a les semifinals del III festival de

música pop - rock per a centres educatius “Musicaula” amb la cançó “Try to Catch Me”, sent el 5t grup

més votat pel públic i el més valorat pel jurat.

Els èxits d’aquests joves músics no són més que l’exemple d’un treball diari, de millora constant

amb l’instrument, d’esforç i finalment de gaudi per allò que fan, convertint en so allò que pensen,

reflexionen i senten i ens serveixen a tota la comunitat educativa de model, tant els músics mencionats per

haver aconseguit èxits, com la resta de músics del centre que d’una manera o d’un altra demostren el seu

constant interés – cantant al Cor del Pati, participant en les proves dels Premis 25 d’Abril, assajant en

hores de pati, etc. –.

SENDA DEL POETA 2012 Los pasados 23, 24 y 25 de Marzo de 2012 tuvo lugar la ya habitual por estas fechas Senda del

poeta.

Se trata de una actividad de carácter senderista cuyo objetivo principal es divulgar la vida y obra de

Miguel Hernández. La senda trascurre por las localidades más importantes del Poeta Oriolano y cada vez

tiene una mayor acogida.

La “Senda del Poeta” es una actividad que en los últimos años ha batido todos los récords y

expectativas tanto en participación como en difusión del poeta y se ha consolidado como una de las citas

del senderismo con mayor repercusión cultural, incluso a nivel internacional.

En los últimos años el Institut Valencià de la Joventut. Generalitat Jove (IVAJ.GVA JOVE), en

colaboración con la Federación Valenciana de Cajas de Ahorros, de los ayuntamientos por los que pasa la

Senda, y de la Diputación de Alicante, viene desarrollando este encuentro que discurre por los lugares más

singulares de la vida y obra del poeta. Se trata de una actividad senderista de carácter cultural, turístico

y medioambiental, que promueve valores tales como la participación y la convivencia intergeneracional

dirigiéndose especialmente a jóvenes de la Comunitat Valenciana.

La actividad, discurre por la senda internacional GR-125, realizando paradas en cada localidad de

la ruta. En ellas se proporcionará avituallamiento y descanso, y se deleitará con diversos actos culturales de

poesía, teatro y música realizados principalmente por jóvenes estudiantes de las poblaciones por las que

discurre la Senda.

Los ayuntamientos de estas localidades (Orihuela, Redován, Elche, Crevillente, Alicante…) en

colaboración conjunta con la diputación de Alicante así como el IVAJ, promueven y sostienen

económicamente esta actividad, dotándole de gratuidad absoluta, medidas de seguridad, instalaciones,

avituallamientos y organización.

Cada año son más los que se unen a esta iniciativa, a los que podemos sumar este año al I.E.S

Chabás de Dénia que contó con un grupo de 16 personas. La responsable de la organización de este grupo,

37

Beatriz Alonso, califica la actividad de enriquecedora a nivel social, personal y cultural. “Se produce un

trabajo en valores tales como el compañerismo, la tolerancia, la solidaridad, el esfuerzo, la resiliencia…a

la vez que se conoce de cerca la cultura hernándiana. Por otro lado se visita localidades de la provincia de

Alicante y se permiten las relaciones humanas en un contexto que propicia la comunicación y el

aprendizaje experiencial”.

CONCURSO DE LOGOS DE MEDIACIÓN Durant el mes de febrer a l’IES Historiador Chabàs, per donar a conèixer el grup d’alumnes

mediadors del centre hem organitzat un concurs de logotips. Els logotips els han dissenyat els alumnes de

2n Batxillerat amb la col·laboració de la professora Joana Tamarit.

Hem aprofitat el concurs per a donar a conèixer als alumnes que participen en mediació. Recordar

que la mediació la poden utilitzar tots els alumnes del centre per solucionar qualsevol conflicte que puga

sorgir amb algun company. També pot anar a mediació el que conega algun conflicte entre altres

companys si creu que es pot solucionar. Els alumnes mediadors sempre intentaran que les parts arriben a

algun acord per solucionar el seu problema.

38

Informar que estem fent la mediació tots els dies de la setmana a l’hora del pati a l’aula P4 de la

primera planta, corredor A.

En la votació han participat tots els alumnes des de 1r ESO fins a 4t d’ESO, així com els del PDC

i PQPI.

Reunits els professors següents:

- Adelaida Domínguez

- Beatriz Jimeno

- Mercedes González (Coordinadora ESO)

- Joanna Tamarit (Prof. Artístico)

- Laura Morell (Coordinadora Mediació)

- Mª José Pérez(Coordinadora Mediació)

- Consuelo Hoyuelos

S’ha realitzat el recompte dels vots , ha resultat guanyador el logotip numero 1 de l’alumna Beatriz

Crespo Sapena de 2n Bat F.

Aquest, estarà fixat a la porta de l’aula P4 per tal d’identificar-la com Aula de Mediació, així

mateix estarà en la caixa de Mediació.

GINKAMA RELIGIÓN

6

39

OPERACIÓN TRIUNFO MÚSICA

40

CURSA SOLIDARIA 2012

41

42

LO MEJOR DE LA SENDA DEL POETA Tras ya transcurridos casi 50 km desde que partimos de Albatera, la culebra multicolor que une el

alfa y omega hernándianos, llega a tiempo a El Rebolledo. Alguno de los chavales, quizá con más hambre

que otros, se adelanta a los miles de participantes y espera la ansiada paella que entre gigante y buena, no

sabría cómo calificar. El primero de la expedición del I.E.S Chabàs, Rainer, aguarda paciente su plato,

mientras los demás le miramos con envidia por estar muchos puestos por delante.

Desde fuera se ve, mientras unos esperan,

cómo otros se organizan para montar las mesas,

para acercar las sillas a los que están en cola o para

hacer fotos a los compañeros. Casi una hora para

trabajar la paciencia y el compañerismo, a pesar del

hambre. Tras esa larga hora (más o menos) Rai, se

hace con su paella y no tarda en ofrecer los

entremeses al resto del grupo, que sigue

aguardando. Mientras él come, los demás

avanzan….

Cuando por fin llegamos al plato y nos

disponemos a disfrutar del arroz, uno de los

chavales del fondo de la mesa, se acerca entre

indignado e ilusionado - ¿Habéis visto a los

perritos?- sin darle más importancia seguimos a lo

nuestro, hasta que viene otro a reiterar la noticia -Hay siete perritos abandonados en una bolsa, los ha

encontrado Rai en el contenedor.-

Según parece mientras los demás comíamos, él ya satisfecho, cedió el

sitio a un compañero y se dedicó a pasear. Algo le debió llamar la atención para

acercarse, y para descubrir en una bolsa, una camada de perros que a penas

sumaba un día de vida.

Mientras acabamos de comer (profesorado) y sin tiempo para

reaccionar, todos los chavales colaboraron, bajo propia iniciativa, para salvar a

los perritos. Unos, para alimentarlos, pidieron jeringuillas y leche a las

ambulancias. Otros, pusieron sus gorras y camisetas haciendo de abrigo-cama.

Y otros, dieron la buena nueva entre los senderistas, buscando un hogar a cada

uno de los siete.

Finalmente en menos de lo que tardamos en terminar de comer, 4

quedaron repartidos entre caminantes sensibles que llevaron hasta Alicante y en

brazos, a su nuevo compañero y 3, vinieron para Dénia a llenar las casas de

Jairo, Carlos y Melissa.

…cualquier otro día, nadie hubiese pasado por allí y menos un grupo de

más de mil personas. También es posible, que al igual que alguien abandona a su suerte 7 animales recién

nacidos, podía haber sido que quien los encontrara, hiciera la vista gorda insensibilizándose y dejándolo

pasar de largo, sin complicarse la vida. Pero, no fue así. Era el momento justo, era el lugar adecuado y

sobre todo, las personas perfectas y acordes a las circunstancias.

43

Como decía un familiar mío que ya sabe de qué va eso de vivir…-en esta vida, hasta para ser perro,

hay que tener suerte-.

Enhorabuena por vuestros valores chich@s, que la vida os mantenga así, como ahora sois, haceis

mucha falta.

CRUCERO 2012 4º ESO Claudia García 4 eso A

Último viaje de secundaria/ Adiós a la secundaria…

Después de cuatro largos años compartiendo momentos inolvidables, los alumnos de 4º ESO del

IES Historiador Chabás tuvimos la oportunidad de exprimir totalmente una semana, para, de algún modo,

conmemorar ese tiempo que compartimos y despedirnos. Y qué mejor forma que pasarlo en grande

visitando sitios increíbles y espectaculares como Sicilia, donde degustamos los dulces más sabrosos de

Erice; Mesina, donde algunos dimos una vuelta en caballo; Nápoles, donde desplazándonos en autobús

vimos Pompeya; Roma, donde el flash de las cámaras no cesaba o Porto Torres, donde vimos unas de las

playas más bonitas. Pero lo que lo hacía verdaderamente especial era que estábamos todos juntos, que

recordábamos los mejore momentos unidos y que conocimos a gente genial. Y aunque nos apenó

despedirnos de toda aquella gente que hizo posible e increíble aquella travesía por el Mediterráneo, valió la

pena vivir aquella semana llena de risas, aventuras y aguantando al pie del cañón hasta las cinco de la

mañana en la discoteca, aprendiendo bailes y a hacer figuras con las servilletas del restaurante.

Nos fuimos de allí felices. Por fin empieza un momento crucial en nuestras vidas donde tomaremos

caminos distintos, pero aunque quizás muchos de nosotros nos separemos, es por estos momentos por los

que vale la pena conocer gente y aprovechar el tiempo. Es por esto que vale la pena compartir aventuras

con ellos y vivir momentos inolvidables que siempre permanecerán intactos.

44

6

EDUCACIÓ FÍSICA EN BACHILLERATO Ramón Chalud Cardenete – Profesor de Educación Física

HEY CLASS LISTEN UP, así es como han empezado muchas de las clases de la optativa de

Educación Física de 2º de Bachiller en el IES Chabàs, y es que este curso que ya se nos va, nos hemos

incorporado al programa trilingüe que ya venía funcionando en el Centro desde el curso 2009/2010.

Este programa pretende vehiculizar en lengua inglesa los contenidos propios de cada materia y de

esta manera los alumnos entran en contacto con el vocabulario y las construcciones específicas de la

asignatura. Esto supone un uso del inglés en contexto real, lo que resulta de enorme utilidad a la hora de

fijar cualquier lengua.

En el IES Historiador Chabàs fuimos pioneros en la Comarca en la implantación del programa

trilingüe y para el curso que viene este programa también tendrá presencia en los Ciclos formativos de la

Familia de Actividades Físicas, nos adelantamos así a lo que en breve será una práctica generalizada en

muchos centros públicos de secundaria.

La fuerte demanda por parte del alumnado que esta optativa tiene, nos ha permitido completar este

año dos grupos en el turno diurno y continuar con los bloques de natación y senderismo que pusimos en

marcha el curso pasado, pudiendo añadir además un tercer bloque de deportes de raqueta con prácticas en

el trinquete, y en las pistas de pádel del Centro Deportivo Denia. Por su parte en el grupo de 2º Bachiller

nocturno no nos hemos quedado atrás y hemos pateado a fondo todos los rincones de la Ciudad en

numerosas caminatas vespertinas y nocturnas.

Este año también los alumnos han utilizando sus propios medios para desplazarse a lugares de

interés y desde allí realizar las actividades durante las clases. Esto era nuestro mayor reto porque implica

que el grupo responda con madurez y autonomía, y que aproveche al máximo el tiempo disponible.

Ya lo sabes, si ya eres alumno de 1º Bachiller del Chabàs o si vas a venir aquí el año que viene, y

aún no sabes qué optativa vas a elegir en 2º de Bachiller; si te gusta la actividad física y estás dispuesto a

desplazarte fuera del Centro para aprovechar las posibilidades que la Ciudad ofrece, y si además crees que

cualquier ocasión es buena para mejorar tu Inglés, entonces date prisa, la optativa de Educación Física es la

tuya.

45

Además pensad que las actividades y juegos que podréis hacer son estupendos para crear una

excelente dinámica de grupo y supondrán para muchos de vosotros la última oportunidad de disfrutar de

situaciones lúdicas con vuestros compañeros de estudios. Cuando seáis adultos y echéis la vista atrás

recordaréis con enorme nostalgia vuestros años de Instituto y creedme, daríais cualquier cosa por poder

volver a jugar con vuestros compañeros de clase.

Para acabar y sin hacer de menos a nadie podemos decir que estamos orgullosos de habernos

convertido en una de la optativas más atractivas y dinámicas del Instituto.

SO BYE, BYE AND REMENBER, WE ARE COUNTING ON YOU.

ENCUENTROS DE ALUMNOS DE RELIGIÓN DE LA MARINA El pasado 15 de febrero, 170 alumnos de religión de 3º y 4º de la ESO, de los IES de Dénia,

Benissa, Xàbia, Ondara, Teulada, Gandía y Grao de Gandía , disfrutaron en la Font d’en Carròs de uno de

los muchos encuentros que cada curso organiza la Comisión de

Enseñanza del Arzobispado de Valencia en el que hay tiempo para

la reflexión y el diálogo, para la convivencia y conocimiento mutuo

entre los alumnos asistentes y tiempo para compartir la comida que

cada uno trae desde su casa –tartas, cocas, flanes, bizcochos, pizzas,

bocatas,…- en el mercadillo solidario que organizan con el fin de

recaudar dinero para Cáritas de la ciudad donde se celebra cada

encuentro. Domink Kustra, misionero, ofreció un taller sobre su

labor con los niños de la calle en la India. También se propuso un

taller sobre afectividad y sexualidad en la pareja y un último sobre el

conocimiento personal para superar los problemas.

Después de la comida, se rifaron dos camisetas que

diseñaron los alumnos del Chabàs con el lema del encuentro “ponle

corazón” y así contribuyeron en la recaudación de ese día, que

ascendió a 282 euros.

46

Para finalizar el encuentro, el Padre Jony, conocido como “el cura rockero”, vino de Tarragona

para dar su testimonio pastoral y presentar la ONG que tanto está trabajando por los niños de África.

El 25 de marzo, en el Vergel, 150 alumnos de 6º de Primaria y 1º de la ESO de los colegios de

Primaria y los IES de la Xara, Dénia, el Vergel, Gandía, Teulada, Xàbia y Benissa, tuvieron también su

día de convivencia y encuentro en el que participaron en una gincana organizada por los juniors,

escucharon a Dominik su testimonio y experiencia de misión con los niños de Camboya, compartieron

comida en el mercadillo solidario -en el que recogieron 345 euros-, celebraron juntos la eucaristía

dominical y cantaron, bailaron y animaron a los que, de manera voluntaria, subieron al escenario en la

Casa de la Cultura.

Encuentros en que se comparte vida e ilusión desde el proyecto válido que propone el mensaje

cristiano. Por eso, los alumnos al año siguiente: repiten de nuevo la experiencia

ALTEA UMH Els alumnes de Disseny de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, acompanyats dels professors

organitzadors: Juan Carlos Palonés i Joana Tamarit, del Departament d’Arts Plàstiques, visitaren el dia 23

de març de 2012, el Campus d’Altea, la Universitat Miguel Hernàndez de Belles Arts.

Els alumnes gaudiren d’una classe impartida pel professor Emilio Roselló Tormo a l’aula

d’informàtica de la universitat, on practicaren exercicis de disseny amb ordinador.

Després de la classe el professor coordinador del projecte Fèlix Gutierrez Resa, ens va ensenyar les

dependencies i cada part dels tallers on presenciarem treballs i activitats que estaven realitzant els pròpits

alumnes universitaris.

Agraim així als professor Fèlix Gutierrez i Emilio Roselló, l’atenció i generositat que ens varen

dedicar amb la nostra visita.

47

INAUGURACIÓN EXPOSICIÓN ARTÍSTICO

48

49

ENTREGA PREMIOS 25 DE ABRIL Educación y cultura compartieron el escenario del Salón de Actos de la Casa d la Cultura, donde el

IES Historiador Chabàs de Dènia celebró el viernes 4 de mayo el acto de entrega de sus tradicionales

premios 25 d’Abril, con los que cada año reconoce y homenajea los trabajos que sus alumnos desarrollan

en cada una de las especialidades educativas. La organización, que corrió a cargo de la dirección y

profesorado del centro, contó con la inestimable y grata ayuda de los propios alumnos del centro, quienes

con sus actuaciones, bien al piano, guitarra violín, voz… hicieron el acto ágil y lúdico

Obras de Bublé, Jorge Cardoso, Fiocco, Roland Dyens, y otras más sonaron a cargo de alumnos

como Hugo Moltó, Steffania Maccaferri, Tamara Tent, Alison Laube, Martín González, Fran Bolufer.

Destacar que incluso se presentó un tema compuesto e interpretado por alumnos del propio centro: Néstor

Montiel y Alicia Bolufer, jóvenes precoces de 2º de ESO.

Un total de 32 galardones, entre accésits y primeros premios fueron repartidos entre los alumnos,

por parte del AMPA, familiares de Dolors Ortolá (doblando los premios en valenciano) y centro, con un

montante ligeramente superior a los 2000€ como premio a su creatividad y esfuerzo, incentivando de esta

manera los potenciales de nuestros alumnos.

50

El acto contó con los jefes de los departamentos que participaban en los premios (Castellano,

Valenciano, Latín, Inglés, Alemán, Música, Ciencias Naturales, Artes Plásticas, e Informática), así como

con la presencia inestimable de representantes del AMPA (que siempre han ayudado la labor creativa de

los alumnos) y de la concejala de Educación, Pepa Sivera, quien cerró los premios con el galardón del

cartel anunciador del evento y revista.

Agradecer la ayuda inestimable del departamento de Música, y especialmente de su rector, Dani

Vidal, quien coordinó todas las actuaciones del acto que tuvo una duración aproximada de hora y media, y

que concluyó con la tradicional foto de familia, que reunió sobre la tarima a todos los premiados, en un

ambiente relajado y distendido.

ALTEA UMH Juan Carlos Palonés Joana Tamarit

Els alumnes de Disseny de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, acompanyats dels professors

organitzadors: Juan Carlos Palonés i Joana Tamarit, del Departament d’Arts Plàstiques, visitaren el dia 23

de març de 2012, el Campus d’Altea, la Universitat Miguel Hernàndez de Belles Arts.

Els alumnes gaudiren d’una classe impartida pel professor Emilio Roselló Tormo a l’aula

d’informàtica de la universitat, on practicaren exercicis de disseny amb ordinador.

51

Després de la classe el professor coordinador del projecte Fèlix Gutierrez Resa, ens va ensenyar les

dependencies i cada part dels tallers on presenciarem treballs i activitats que estaven realitzant els pròpits

alumnes universitaris.

Agraim així als professor Fèlix Gutierrez i Emilio Roselló, l’atenció i generositat que ens varen

dedicar amb la nostra visita.

VIATGE A VALÈNCIA. Juan Carlos Palonés Joana Tamarit

Els alumnes de Disseny de l’IES Historiador Chabàs de Dénia, acompanyats dels professors

organitzadors: Juan Carlos Palonés i Joana Tamarit, del Departament d’Arts Plàstiques, visitaren el dia 16

de març, l’Escola Superior de Disseny i el Museu de la Il·lustració (MUVIM) de València.

En l’Escola de Disseny ens varen rebre i informar de les assignatures possibles que poden estudiar

els nostres alumnes i també ens ensenyaren les aules taller amb els treballs que feien els seus alumnes.

L’audiovisual titulat “L’Aventura del Saber” que mostra el MUVIM, ensenyava tota una història

de la il·lustració amb instal·lacions que partien des dels monjos del Sister, filòsofs i grans pensadors, fins a

la nostra actualitat.

SALIDA AL ENGLISH SUMMER SCHOOL-SAGUNTO El departamento de inglés del I.E.S. Historiador Chabás ha realizado por primera vez una salida

con alumnos de 1º y 2º de ESO al campamento Aula de Europa, organizado por la English Summer School

Saint George, en Sagunto.

La actividad, realizada entre el 7 y el 11 de Mayo, ha consistido en la estancia en un campamento,

con cuatro clases de inglés diarias acompañadas de múltiples actividades lúdicas como natación, fútbol,

ajedrez, discoteca..todo ello en un entorno privilegiado de 10.000 metros cuadrados en plena naturaleza. La

organización del curso, la comida, las actividades y el alojamiento han sido, en general, del agrado de

todos. Incluso el clima ha sido bueno, permitiendo a los alumnos disfrutar de todas las actividades al aire

libre, incluidas las clases.

Nuestros alumnos, 17 en total, han disfrutado, han mejorado su nivel de inglés, han practicado

deporte, han hecho nuevas amistades e incluso han derramado algunas lágrimas al despedirse..muchos

quieren repetir la experiencia al año que viene. Podemos decir, por tanto, que la actividad ha sido todo un

éxito, y el departamento de inglés del instituto espera poder seguir ofreciendo a sus alumnos esta magnifica

posibilidad de practicar y aprender inglés en cursos venideros.

52

ENCUENTRO CON INGLESES El departamento de inglés del I.E.S. Historiador Chabás ha organizado este año una actividad

pionera en nuestra comarca: un encuentro con gente inglesa. La actividad se ha dirigido a los alumnos de la

asignatura de inglés práctico de 2º Bachillerato diurno.

El encuentro, realizada el pasado 14 de Mayo, tuvo lugar en la cantina de nuestro centro, donde los

participantes-9 ingleses y 12 estudiantes-se reunieron durante dos horas alrededor de una mesa para

disfrutar de un agradable almuerzo mientras hablaban en inglés. Tanto los alumnos como los invitados

ingleses estuvieron encantados con la actividad, que esperamos pueda repetirse en un futuro. Asimismo, no

podemos dejar pasar la oportunidad de agradecer sinceramente desde aquí a los miembros del Club de

Bridge de Denia por su colaboración desinteresada en esta actividad, que sin duda ha servido para que

nuestros alumnos practiquen el inglés y disfruten con el mismo.

53

GRADUACIÓN 2º BACHILLERATO IES HISTORIADOR CHABÁS El pasado viernes 25 de mayo, en el salón de actos del CIP Llebeig, se celebró la entrega de orlas y

pins de recuerdo a los alumnos que finalizaban 2º de Bachillerato diurno en el IES Historiador Chabás.

El acto fue presentado en su primera parte por alumnos del propio centro, y contó con su

colaboración artística, pues varias actuaciones fueron intercaladas dentro del reparto de orlas, a cargo de

AMPA y profesores tutores.

Participaron Irina Hentosh (la única alumna de 4º, que recibió a padres y público con un baile), las

alumnas Cristina Ribera y Ainoa Poveda (piano y voz), Tamara Tent (guitarra) y Estefanía Macafferri

(violín). También contó con unas palabras tanto de Mayte Rueda (AMPA) como de alumnos (Teresa

Fritchi, Antonio González y Gemma Martínez) que contaron su experiencia en el centro.

El fin de fiesta estuvo a cargo del grupo Sunset Rain, formado por Denis de la Valle, Oscar Jorro,

Ian Lozano y Facu Jossa.

Agradecer a la dirección de Llebeig la cesión temporal del salón de actos del antiguo edificio del

IES Historiador Chabás, pues en la construcción del nuevo edificio no se tuvo en cuenta su necesidad,

indispensable para cualquier acto académico o cívico; más ahora, que el IES Historiador Chabás no sólo es

el único centro de la comarca que posee bachillerato artístico de artes plásticas, dibujo y diseño, sino que

también el único del levante peninsular que, entre Alicante y Valencia, oferta el bachillerato de artes

escénicas, música y danza.

Del mismo modo agradecer la participación de tutores y profesores que con su presencia dieron

realce al acto, y especialmente a Dani Vidal, profesor de música, que coordinó las actuaciones musicales

54

JORNADA NIÑOS DISCAPACITADOS

55

ACTUACIÓ TEATRAL DEL GRUP D’ARTS ESCÈNIQUES I COR DEL PATI DEL

CHABÁS El dia 24 de maig de 2012, al

Centre Social de Dénia, l’IES

Historiador Chabàs, realitzà la fi de

curs amb la representació de l’obra,

per les alumnes de primer de

batxiller d’Arts Escèniques del

nostre centre, titulada: “L’amor

també és això” de Louis- Domínique

Lavigne. El Disseny Curricular de

les assignatures, abasta un gran

contingut d’objectius acadèmics que

cal tenir en compte alhora de

realitzar l’avaluació i que sols es

poden aconseguir amun una

disciplina educativa. Així i tot la

voluntat i el deure de cada alumna,

han fet possible l’exel·lent resultat

de l’actuació.

En el primer trimestre,

gaudirem de l’obra titulada: “De

boca en boca”. Que constaba

d’exercicis de possicions i situacions

quotidianes establertes.

Aquesta última obra

desencadena la prova final de curs.

Una posada en escena i la proposta

d’examen de tots els exercicis

pràctics del curs escolar 2011-2012.

Comprometre’s en l’espai escènic,

responsabilitat amb les

improvisacions. Un resultat

excel·lent per a una nota final.

Les Alumnes són: Maria

Cobos, Noelia Martí, Stefania Gisel,

Pamela Breuring, Alba Garrido,

Selma Bolinches, India García i

Miriam Jaén. Aquesta última per

problemes de malaltia, representà

junt a Pamela, dues escenes gravades

en video.

L’adaptació està realitzada

per les mateixes alumnes.

Sinopsi de l’obra: unes

adolescents descobreixen noves

inquietuts i sensacions per vies,

algunes d’elles, no massa

recomanables. La realitat que viuen

en la societat actual identifica factors

ambientals que desencadenen en

tragèdia per carència d’informació.

Darrere del missatge

d’aquesta joventut hi ha un reclam de

llibertat. Una metàfora de cant a la

vida.

56

Una gran obra teatral i una gran responssabilitat de les alumnes, que han fet de la interpretació la

resposta del seu compromís.

Dirigueix Joana Tamarit.

Continuarem amb l’actuació de la

coreografia del RAP DEL RETALL, creat

per l’alumnat de segon d’ESO i ballat per:

Asya Asenova, Isabel Aspas, Brenda

Camacho, Aida Gallego, Dona Maria Ocaña,

Ailen Olivares i Alexia Sandemetrio.

L’assaaig i la preparació de la coreografia

d’aquest ball ha estat per India García i

Pamela Breuring, alumnes de Cultura

Audiovisual i Arts Escèniques del nostre

centre.

El Cor del Pati està constituit per

grups, des de primers d’ESO, passant pels de

batxillerat i professorat. Alumnes: Nestor

Montiel, Ada Pellicer, Josué Labios, Stefania Gisel, Irene Cañadas, Laura costa, Yanira Canut, Alison

Laube, Natalia Bañuls, Rebeca Valverde, Alba Garrido, Maria Cobos, Raquel Barber, Isabella Mosquera,

Marc Garcia, Martín González, Ester Jorro, Gioia Ilg, Tamara Tent, Lara Carreño, Joan Enric Gómez,

Brian Castillo, Pedro Juan Buigues, Carlos Rodriguez, Belén Zurita i Hugo Moltó.

Profesores: Pilar Bayod, Gràcia Pascual, Ruth Ruiz, Joana Tamarit i Dani Vidal professor de

música i director del Cor del Pati.

Acompanyament instrumental: Irene Bertó, Adrià Esquembre, Malena Mengual, Daniel Navarrete,

Lara Navarro i Maria Romero.Coreografia: Laura García, Pilar González, Alba Martínez i Paula Argudo.

Agraïments: als companys del centre que han facilitat material i dedicació, Consuelo de

Tecnologia, Raül d’Informàtica, Dani de Música... Regidoria de Cultura, Casa de la Cultura, Centre Social,

en especial a Maribel, farmàcia de Mari Paz, als pares, mares i amics que han fet tots els possibles per a

conseguir-nos els objectes decoratius de l’escenografia i moltes gràcies als pares de les alumnes pel suport

de l’obra en general. El Chabàs és un centre que ofereix grans possibilitats Artístiques en l’ensenyament.

Ens ho passem molt divertit treballant. Treballem amb molta diversió:

.

1ER PREMIO ANTITABACO PARA EL IES HISTORIADOR CHABÁS El pasado día 31 de mayo se celebró el día mundial sin tabaco en IES Historiador Chabás de

Dénia.

Dentro de las actividades de prevención del tabaquismo de la Dirección General de Investigación y

Salud Pública, y a través del Centro de Salud Pública de Dénia, se celebró el concurso “Proyecto educativo

de prevención del tabaquismo de la Comunidad Valenciana” en el cual nuestro centro obtuvo el primer

premio en modalidad de Educación Secundaria.

El proyecto constaba de un trabajo en el que destacaba un estudio estadístico realizado a partir de

alumnos, padres y personal vario relacionado con el centro respecto a sus hábitos como fumadores y otras

circunstancias. Acompañaba un video realizado y musicado por los alumnos en el que de forma

humorística se mostraban las diferencias entre la vida “con malos humos” y “sin humos”.

57

Agradecer a todos los alumnos y tutores de 4º de ESO su entusiástica colaboración, así como a los

de primero de Bachillerato de Teatro y Artes Escénicas, que junto con profesores también se implicaron en

la elaboración (Departamento de Informática, Música, Orientación…).

El acto contó con la inestimable presencia de Mª Teresa Abad, unidad de Promoción, y de Pascual

Martín Miralles director del centro de Salud Pública de Dénia.

Ese mismo día también conto con la presencia de las aulas antitabaco de la unidad de prevención

de adicciones en el patio del centro.

PAE 2011-12

GRADUACIÓN 4º ESO Como ya es habitual el IES Historiador Chabás celebró el viernes 15 de julio la graduación de sus

alumnos de 4º de ESO. Una promoción numerosa, pues entre alumnos de ESO, PDC y Programa de

Cualificación Profesional Inicial (Operaciones auxiliares de montaje y mantenimiento de sistemas

microinformáticos) superaban ampliamente el centenar de alumnos.

Se trató de un acto variado, pues no sólo participaron autoridades educativas, sino que desde

diversos ámbitos de la vida escolar se contaron experiencias a lo largo de la vida de esta promoción

58

educativa 2008/12. Hubo parlamentos del AMPA y alumnos de diversas nacionalidades que relataron su

visión del centro y su paso por la ESO.

El coro del IES también participó, inaugurando la velada, y se proyectaron imágenes del crucero

por el Mediterráneo que, este año también, realizaron los alumnos como viaje de fin de curso, así como

otras numerosas actividades de los alumnos llevadas a cabo este año académico (teatro en latín, viaje a

Cartagena, Premios Funcas, viajes tecnológicos y del programa de orientación profesional, etc…).

Un video realizado por los alumnos del Techabás y Juan Luis se proyectó.

La lección magistral que culminaba el año académico corrió a cargo de la popupar actriz televisiva

Inma Sancho, para celebrar que desde este curso el centro cuenta con la rama de Bachillerato de Artes

Escénicas, Música y Danza.

El acto fue presidido por la concejala de educación de nuestra ciudad Pepa Sivera Blanquer, que

animó a los alumnos en la nueva etapa que vivirían al finalizar sus estudios obligatorios.

El emotivo acto se cerró con la proyección del Lip Dub realizado por todo el personal del centro y

que está disponible en la página web del mismo. Un refrigerio, a cargo del AMPA, premió a los asistentes

al final del acto.

59

ORLA 2º BACHILLERATO

60

ORLA 4º ESO

61

PREMIS 25 D’ABRIL

PREMIOS NARRATIVA Y POESÍA 1ER CICLO CASTELLANO

PROSA “IN MEMORIAM” JESSICA YÁÑEZ BAZURTO.

1er PREMIO CASTELLANO. “LA GUERRA” GONZALO JOSUÉ CUBELLS VALDEZ

2º ESO E Cuando aún existían los castillos, los Dioses regalaron dos espadas

irrompibles a un pequeño reino llamado Koncarán; pero tan solo podían

poseer las espadas los guerreros dignos de ellas. Cuando las espadas posean

un dueño, ellos serán acompañados por doce paladines.

El reino de Koncarán es enorme y bello, con diversos parques y

lagunas donde la princesa Miriam suele pasear. Aunque, el rey Matute

mandó a construir enormes murallas alrededor de la ciudad destruyendo

varios parques, para protegerse de las guerras de los países cercanos ha ellos.

El rey a falta de poder militar, llamó a todas las personas que creían

ser dignos de portar las espadas de los dioses. Durante la ceremonia un

sirviente se tropezó cayendo encima de una de las espadas y al no ser

repelido el rey le preguntó su nombre y él le respondió que se llamaba

Tomás. Era un chico alto con el pelo corto y castaño y con una forma física

deportiva.

Posteriormente el Rey Matute anunció que él seria un nuevo

caballero y portador de esa espada. Después de una hora un chico de estatura

media, con el pelo largo,liso y rubio, llamado Santiago, al acercarse al la segunda espada empezó a brillar

y así se supo que él era el otro poseedor.

De repente cayó un rayo en medio de la sala del cual salieron 24 paladines con armaduras de oro

con joyas incrustadas, se dividieron en dos grupos iguales y cada grupo se fue con cada uno de los

caballeros.

Después de un tiempo Santiago empezó a tener ideas oscuras y abandonó el reino de Koncarán

para irse a un castillo en ruinas y reconstruirlo con el fin de montar un ejército, para dominar el mundo

entero.

Tomás se vió obligado a comprobar si era un amenaza, para eso tuvo que espiarlo y arriesgando su

vida subió hasta una ventana trepando luego a las vigas del techo. Así logró escuchar los planes de

Santiago. Cuando se dispuso a salir lo descubrieron. Tomás salió con rapidez siendo perseguido por los

paladines de Santiago, Tomás los guió hasta el bosque, en el cual los despisto a todos. Cuando volvieron,

Santiago declaro la guerra a Koncarán, por supuesto Tomás fue a aceptar el desafío, cuando llego al punto

de encuentro estalló la guerra.

Después de un día de combate, no había muerto nadie aunque los guerreros combatían con honor y

valentía pero sus fuerzas eran iguales. Al segundo día Tomás había perdido a dos de sus paladines y

Santiago perdió a cuatro de ellos. Después de una semana tan solo quedaban Santiago y Tomás.

Aún así la lucha duró un par de días más, al final Tomás venció a Santiago arrojándolo a un

precipicio, como la espada de Santiago no había caído la llevó a una cueva fría poco profunda con una

piedra al final donde clavó la espada.

Al volver Koncarán el rey Matute por su valentía le concedió la mano de su hija Miriam que era

alta, rubia y de ojos azules.

Al día siguiente empezaron a poner los adornos para la boda. La sala de baile se había llenado de

flores y mesas donde iría el banquete ceremonial.

62

Mientras se casaban Tomás no estaba tranquilo porque tenía un mal presentimiento y le rondaba

por la cabeza que Santiago podía seguir con vida.

Durante la boda en el valle Santiago se levantó del suelo del saliente que le salvó la vida, se dirigió

a su castillo para empezar a reunir caballeros para su nuevo ejército, para vengarse de Tomás por casi

haberlo matado. Mientras reunía caballeros iba en busca de su espada.

Después de diez años, Tomás empezó a entrenar a su hijo Ignacio para que pueda luchar cuando

tenga la edad necesaria.

Durante un entrenamiento un grifo (animal mitológico con cuerpo de león , cabeza y alas de

águila) secuestró a Miriam por orden se Santiago. Éste la llevo a una montaña a tres mil metros de

distancia. Cuando Tomás se enteró, salió en su búsqueda.

A mitad de camino se encontró con unas tropas integrada por pocos hombres, casi todos

campesinos que estaban dispuestos a luchar contra él.

Tomás los enfrentó y ellos se burlaron porque estando solo sería muy fácil vencerlo, hasta que

comenzó la lucha. En el primer enfrentamiento dejó sin vida a tres hombres con solo un movimiento de

espada. Esta acción se repitió hasta que decidieron rendirse.

Tomás les pregunto quien los había enviado y ellos le respondieron un rey llamado Santiago, por lo

que siguió su marcha pero con más cautela.

Mientras avanzaba pensaba en como pudo haber sobrevivido Santiago a tal caída. De repente

escuchó un sonido extraño que provenía del final del camino, era la voz de un chico que gritaba algo que

no se alcanzaba a percibir con claridad.

Cuando llegó al final del camino, no encontró a nadie. Solo unas sombras, que se distinguía la de

un grifo y la de un Rey.

Tomás no le dio importancia y siguió andando hasta su nido. Cuando llegó se encontró con

Santiago y a su esposa en el nido del grifo, Santiago lo atacó pero sin su espada,no era rival para Tomás.

Santiago cayó rápidamente de cansancio, porque Tomás no paraba de esquivarlo, y cuando ya no

podía más, Tomás le perdonó la vida y fue a ayudar a Miriam, que estaba en el nido del grifo.

Para cuando el grifo volviera ellos ya estarían a mitad del camino de vuelta. Al llegar, todo el

mundo lo festejo, excepto Tomás que pensaba que no tubo que dejarlo con vida, porque podría volver a

atacar.

VALENCIANO NARRATIVA ACCÉSIT . “SOLS DIR-TE QUE SI”. BELÉN

ZURITA BARBER 2n. ESO A Cada matí òbric els ulls i pense què haguera passat si li haguera dit que sí. Pense que, si li haguera

contestat ara no estaria així i ell estaria amb mi.

Cada dia que passa em penedisc més d´haver sabut la veritat i em dic a

mi mateixa que haguera sigut millor ser ignorant respecte al meu passat, però

al mateix temps, sempre canvie d'opinió perquè sé que volia saber-ho i que

aquell accident no va ser una casualitat.

Un dia, em vaig despertar ràpidament desprès d'haver tingut un

malson, des d´aquell dia res no ha tornat a ser igual. Em vaig alçar, vaig

desdejunar i vaig anar cap a l´institut, va ser aleshores quan un cotxe em va

passar per damunt.

Vaig despertar a l´hospital envoltada de gent que no coneixia, excepte

una persona de qui no sabia el seu nom ni qui era, però estava segura que el

coneixia. Era un home alt de cabells castanys i ulls marrons, em va dir que li

deien Miquel.

Com et trobes?- em va preguntar

Millor, gràcies. Qui és?

Sóc l'home que t'ha atropellat. Ho sent molt, de veritat, anava distret

parlant pel telèfon. Perdona'm.

No es preocupe, estic bé, sols un poc confosa i en dos dies tornaré a

casa. Per cert, em diuen Marta.

De sobte, va arribar mon pare molt preocupat preguntant-me si em trobava bé. Tenia els ulls rojos

per la son que devia tindre, ja que no havia dormit gens aquests últims dies,. Em vaig adonar que Miquel

no estava.

63

Al dia següent, vaig tornar a casa cansada per tot el que havia passat, em vaig gitar i vaig tancar els

ulls. Vaig començar a somiar, un somni molt estrany; en ell apareixia una xiqueta menuda amb els ulls

negres i els cabells castanys, la qual un home amb el rostre cobert la donava a altra persona, en adopció.

Encara que, més que un somni, pareixia un record.

Quan vaig despertar, amb mon pare assegut al meu costat, li vaig contar

el somni i li vaig preguntar què podria significar, si tenia alguna importància o si simplement es

tractava d'un somni. Ell em va respondre que segurament es tractava d'un simple somni, encara que no se’l

veia massa convençut, ja que es va posar molt nerviós i inquiet.

Començà a parlar i el que deia no tenia sentit, deia coses que no jo no coneixia i que no entenia.

Aleshores vaig començar a fer-li preguntes, però no va funcionar perquè seguia embolicant paraules i no

aclaria res.

A la setmana següent, vaig intentar, una altra vegada, parlar amb mon pare. Sabia que molt no

podria aclarir, perquè mon pare no solia ser molt clar. Però una cosa sí que vaig aconseguir endevinar,

vaig intuir que hi havia “quelcom” que jo no sabia i que devia saber.

Des d’eixe moment, vaig començar a investigar, a preguntar i a observar. Res era clar, res tenia

sentit, no aconseguia esbrinar res; sols sabia que alguna cosa no em quadrava, una data, un dia; estava tan

confosa!

Tot seguit, vaig reaccionar i vaig confirmar dins de mi que per alguna raó recordava aquell home i,

a més a més, tenia el mateix aspecte que el del meu somni, “ no podia ser una casualitat “, vaig pensar: “ he

de trobar aquell home, he de trobar Miquel”.

Preguntant a l’assseguradora, per l’accident, el vaig trobar i el vaig convéncer perquè parlara amb

mi. Vaig esbrinar que ja ens coneixíem però no sabia de què.

Finalment, em vaig enfrontar a mon pare, tota seriosa i decidida, que em diguera la veritat. Li vaig

pregar:

Pare, dis-me per favor què passa, de què conec i coneixes al senyor Miquel. Per favor, des de

l'accident no he parat de pegar-li voltes a l´assumpte, sé que no és una bojeria, no l’he conegut pel carrer,

en l’accident- vaig dir impacient.

Està bé Marta, t´ho diré però sols has de fer-me una promesa.

Digues pare!

Que no deixaràs d'estimar-me i que no m'abandonaràs quan ho sàpigues.

Com vaig a deixar d'estimar-te, ets mon pare!.

Si, sóc ton pare però.... no el biològic. Volia dir-t´ho però no sabia com, ta mare i jo vam acordar

que seria ella qui t´ho contaria però va morir

abans de fer-ho. Marta, espere que ara em vulgues igual que al teu pare biològic, encara que no ho

siga- va callar molt trist.

Tu ets mon pare i ningú més podrà ocupar el teu lloc, perquè tu ets el que ha tingut sempre cura

de mi, el que s´ha preocupat per mi i el més important, qui sempre m´ha volgut i mai m´ha abandonat.

Gràcies filla jo sempre et voldré moltíssim.

Al matí següent, vaig anar a visitar Miquel, i li vaig demanar una explicació.

Marta ara no puc parlar-ne -em va dir Miquel.

Ho sent molt però es urgent -li vaig respondre.

Esta bé, però ràpid.

No crec que siga un moment, té massa coses que contar-me. Per què em va donar en adopció?- li

vaig dir clara i directament.

Com?!! Esta bé.... t´ho contaré tot. Ta mare es va quedar embarassada als 16 anys i va decidir

tindre't, però en el part va morir i, clar, jo com que tenia 18 anys i no tenia treball ni diners, havia d'acabar

els estudis i no podia mantindre´t, estava en una situació desesperada. Era l'única solució que li veia al

problema, a més a més, ja t'he dit que sols tenia 18 anys. Em va costar molt prendre la decisió però sols

volia el millor per a tu. Sols espere que em pugues perdonar algun dia, ja que.... no em queda massa temps.

Com que no et queda massa temps, on se’n va??- vaig dir tota sorpresa.

No vaig a cap lloc, m'estic morint.

Què???!!!- vaig exclamar ofegant un crit.

L'any passat em van detectar un tumor al cap i em van dir que era massa tard per operar, no

l'havien detectat a temps i no es podia fer res. Sols esperar.

Esperar què?? Que et mores??

Sí

64

Vaig eixir ràpidament de la casa i plorant, em vaig dirigir al parc, necessitava pensar com devia

actuar en aquest cas. Estava esglaiada i no tenia a ningú amb qui parlar.

Al mes següent em van dir que Miquel estava a l´hospital en coma. Em vaig dirigir cap allà

ràpidament, sense pensar. Una vegada allí, vaig entrar silenciosament i em vaig seure al seu costat.

Encara no sé si sóc conscient del que m'està passant.

Per què mai m'has tornat a buscar? Per què mai t'has interessat per mi?

De sobte, veig que obries els ulls i que no podies respirar, t'estaves ofegant.

Ràpidament, vaig cridar un metge i sent que em dius una cosa però no l'entenc, aleshores m'acoste

més i em dius:

T'estime filla, em perdones?

No em va donar temps a respondre't, tampoc sabia què dir-te. Vas tancar els ulls i sols vaig sentir

que el teu cor va deixar de bategar.

1er PREMI VALENCIÀ. “DIARI DE XARLOT”. PILAR GONZÁLEZ COMPANY. 2N.

ESO A Charlott Adams

20 de setembre de 1892

Benvolgut diari, avui ens han demanat a l'escola un conte de misteri

i jo encara no sé què fer. Tinc moltes idees peró ninguna és vàlida, espere

que demà siga un dia inspirador per escriure.

21 de setembre de 1892

Hola! Encara no sé quin fer...tots els meus amics ja ho tenen pensat ,

inclós Timothy Turner, el xiquet més ximplet de la classe. He preguntat a la

meva amiga, Jessy Monroe, si tenia cap altra idea, però diu que no...no sé

què fer.

25 de setembre de 1892

Ha passat una cosa molt estranya, diuen que Wilson Escott ha

desaparegut! Ja fa alguns dies que no ve al col.legi i avui han cridat als seus

pares preguntant si estava malalt, però no! Ells deien que se'n havia anat a casa de la seua àvia, però han

telefonat i ella diu que no està i que mai ha estat. Sé que açò és una cosa tràgica, però comencen a vindre

idees per al meu conte...

26 de setembre de 1892

Avui han descobert que han raptat Wilson, al principi deien que s'havia fugat però han descobert el

botó de Wilson a mitjan camí de casa la seva àvia. Pense que si l'han raptat és perquè volen diners, ja que

la seua família és una de les més riques de Londres. Espere que torne prompte a casa...

30 de setembre de 1892

Una altra vegada ha passat! Avui, que tan sols fa cinc dies del rapte del Wilson, ha desaparegut

Timothy, ell no en cau massa bé, però ja són dos companys en menys d'una setmana, i això em fa pensar

que qualsevol d'aquesta escola pot ser el següent, fins i tot jo mateix, o la meua amiga Jessy. Creuen els

policies que les duess desaparicions estan relacionades. Però la família de Timothy no són molt rics i jo em

pregunte: perquè voldran uns xiquets de 13 anys?

1 d' octubre de 1892

Ara ja saben com va desaparéixer Timothy, li va dir a sa mare que eixia a comprar uns dolços i no

va tornar, sa mare pensava que s'havia entretingut jugant en els seus amics, però no.La bona notícia és que

ja tinc un tema per a escriure el meu relat: El que està passant ara!, vull dir, tots els segrests que hi ha

hagut. I espere que tot açò acabe bé.

3 d' octubre de 1892

Saps què? Demà he quedat per parlar i ensenyar-nos els nostres diaris amb la meua amiga Jessy

Monroe. És molt bona amiga, encara que de vegades s'enfada per ximpleries, sap guardar bé els secrets i

vull explicar-li les idees que tinc per al cas dels nostres amics, a veure si nosaltres els podem trobar.

4 d' octubre de 1892

Ara estic escrivint amb la meua amiga Jessy davant, creu que no devíem clavar-nos en això, però el

meu espirit aventurer mai s'apagarà. Ara va a per una jaqueta a sa casa que està aquí al costat, però, com

que jo tinc un poc de por que li passe el mateix que a Timothy o Wilson, vaig a seguir-la. Anava tot molt

bé i normal, però, de sobte, va aparèixer un home amb una gavardina negra, li va tapar la boca i se l'ha va

endur. En eixe moment no sabia què fer, però vaig pensar que si li passava algo a Jessy em sentiria

65

culpable tota la vida, així que, sigilosament, la vaig seguir. He pensat que vaig a escriure tot el que em

passa, perquè si en passara alguna cosa i troben aquest diari sabran tota la veritat. És de nit i el segrestador

s'ha parat al port del Tamesis, on hi ha molts vaixells, han entrat en un d´ells i ha tancat la porta. Crec que

va a dormir i jo he mirat pel port i he trobat un cobert, em quedaré allí a vigilar...

5 d'octubre de 1892

Ara són les cinc del matí, no he pogut dormir molt bé, per la gelor i per l'esperança que tots

estiguen bé. Entre de puntetes en el vaixell, la porta està tancada, però una altra que dóna a la bodega està

oberta...que despistat és el segrestador, no? Bé, hi ha unes escales que pugen per a dalt i donen al menjador

i a la cuina, tot es molt luxós. Hi ha també un passadís on crec que estan el bany i el dormitori principal.

Busque on estan els meus amics, he escoltat uns sorolls, vénen del sostre i allí he trobat una cordeta que

quan estires d'ella ixen unes escales i...aquí estan! Els meus amics! Ens hem abraçat molt fort, encara que

feien tots molta pudor, per no rentar-se... En silenci anem tots junts a l´habitació del segrestador, està

dormint i ronca com un porquet. Aprofitant el cinturó del Wilson li cordem les mans a unes tuberies, i tot

seguit deixem el vaixell. Anem tots corrent pel port, buscant a les nostres mares i pares per dir-los que

estem bé, que tot està solucionat.

6 d'octubre de 1892

Els nostres pares s'han alegrat molt de veure'ns. En contar-los tot el que ha passat ens han dit que

som molt valents i també una mica atrevits, però...encara no sabem per què els van raptar...

7 d'octubre de 1892

Avui ha anat la policia al vaixell i ha estat interrogant l´home, diu que el segrest era per fer-los

treballar sense pagar-los, com a esclaus. Però li ha eixit mal perquè Charlott Adams ha estat allí amb el seu

espirit aventurer.

I també tinc una bona notícia, ja tinc el conte per a l´escola. Un relat bastant misteriós...

Charlott Adams

66

2º CICLO ESO + BACHILLERATO

POESIA.

CASTELLANO Accésit: “Perspectivas

inestables”. De Clara Núñez Marsal. 2º

Bach F.

Perspectivas inestables.

Un poco de esto y un poco de aquello.

Una espiral de dulces sentimientos.

Sueños que amanecen despiertos

y recuerdos que desvanecen lento.

Mucho de esto y mucho de aquello.

Las consecuencias del hoy ayer murieron,

se dio la causa sin efecto,

el fin jamás justificó los medios.

Un poco de esto y mucho de aquello.

El desequilibrio de tener un objetivo,

andar por andar, hecho el camino.

Vivir por vivir, puerta al olvido.

Mucho de esto y poco de aquello.

Demasiado orden e inocencia,

vacíos que llenan carencias,

una vida que no se vive, se desprecia

¿Y qué es, sino, el desequilibrio?

¿Qué es engañar al destino?

Moldear a nuestro antojo el futuro,

olvidar pasados, un presente oscuro.

Un poco, mucho, esto, aquello…

¿Qué es el desequilibrio, sino, la vida?

Porque el camino no es camino, amigo,

si no encuentras la salida.

Parte primera del Dos.

Aunque las nubes cubran un sol cálido

y llueva ceniza sobre nosotros.

Aunque las sobras salgan de las ventanas

y todas las puertas queden cerradas.

Cuando sólo queda esperanza

pero aún no sabemos utilizarla.

Cuando los amaneceres rompen pesadillas

pero rompen sueños de puntillas.

Ahora que las hojas han caído,

sin embargo, nunca habrá fruto.

Ahora que la gente ha vivido,

sin embargo, todo es luto.

No hay recompensa,

sí hay esfuerzo.

No hay amor,

sí hay dinero.

¿Por qué esta sed?

Ya no lo entiendo.

¿Por qué sucede esto?

La razón ha muerto.

Yo tengo miedo

a pesar de estar riendo.

Yo sé que no puedo

a pesar de no querer verlo.

Parte segunda del Dos.

Y con ella me voy,

aunque no deje recuerdo.

Y cruzo portales,

aunque no entre el viento.

Pero aún tengo tiempo

cuando no lo aprecio.

Pero aún hay sentimientos

cuando no los encuentro.

Sin embargo, estoy sola,

ahora lo veo.

Sin embargo, hay gente,

ahora no la quiero.

Sí, soy yo,

no mi reflejo.

Sí, busco respuestas,

no un espejo.

Ya se ausenta el desconcierto

¿por qué la luz me ciega?

67

Ya estoy a salvo

¿por qué sube la marea?

A pesar de todo lo escrito,

yo estoy aquí y ahora.

A pesar de lo sufrido,

yo me hago con mi historia.

Lo imposible, ¿dónde está?

Prometí comprarte otro cielo

y un mar sediento.

Uno de tantos sueños

que le conté al viento.

Prometiendo imposibles

creí en lo invisible.

Caeremos en lo incierto

y de aire será nuestro beso.

Sobrecalentando el invierno,

helada la fragua,

saldremos con lo puesto.

Porque no nos lo creemos,

la ilusión disfrazada

sin vida en el cuerpo.

Ya es hora,

no nos engañemos.

Si hay algo imposible

aparte de esto

es: tú y yo,

amor eterno.

1er Premio: “Poemas”. De Guillém Gavilá

Puigcerver. 2º Bach F.

Poema 1

Lamento haberte hecho sufrir más de lo que esperabas,

lamento haber hablado de aquello que no me hablabas,

lamento ser tan duro que ni un grito me doblega,

pero a veces soy tan frágil que hasta la brisa me lleva.

Lamento vivir preso, encarcelado y con cadenas,

lamento haber traído hasta tu vida mi condena,

lamento seguir vivo y sonriéndole al destino,

si no soy capaz de verte sin ver fallos cometidos.

Lamento la desgracia y la inquietud que trae mi alma,

lamento el atraparte y encerrarte en esta jaula,

lamento que tus lágrimas ya no me digan nada,

porque ya he sufrido más de lo que nadie imaginara.

Lamento ver mi sombra o mi reflejo en el espejo,

lamento… que el tiempo me pida consejos,

lamento… que esté perdido aquí tan lejos,

porque ahora te echo de menos y sin ti me siento viejo…

Poema 2

Hoy no puedo andar, lo siento, me encuentro sin fuerzas,

no puedo mover los pies, me duele la cabeza,

hoy me he despertado mal, me falta la destreza,

que me haga sacar las fuerzas para unir las piezas.

Todo pasa lento, todo pasa, con certeza,

y la aguja del reloj se mueve con firmeza,

ya no sé si hacia delante o para atrás, princesa,

hoy vivo encerrado en este mundo de tristeza.

Puedo ver hojas cayendo desde mi ventana,

eso significa que el tiempo sigue, no para,

me paro a pensar y pienso ¿que será mañana?

quizás otro día mirando por la ventana.

Desde aquella cama, en la que soñabas,

que algún día viviría contigo, eso es lo que pensabas,

lo hemos conseguido amor, te veo por la ventana,

te estás dirigiendo hacia la próxima parada.

Miras hacia arriba, me saludas, te saludo,

noto en el talón un pinchazo bastante agudo,

caigo de la silla, ya no veo por la ventana,

sólo veo una pared que parece estar mal pintada.

Se oyen gritos de dolor, ayer me rompí la pierna,

pero estoy tan solo, no hay nadie que me defienda,

oigo una voz pura al otro lado de la puerta,

me arrastró hacia ella y allí estaba, cenicienta.

Un largo vestido azul y unas preciadas piernas,

unas medias las envuelven, dientes como perlas,

unos ojos color miel que hacen que el resto ofendan,

y unas manos que me ayudan a alzarme de tierra.

Allí estaba, de nuevo, mi niña preciosa,

me dio un beso y se marchó, como si tal cosa,

yo volví a mi cama como pude, y ella ansiosa,

pasó de nuevo por mi ventana, era una diosa.

Poema 3

Siento que no es el momento de cerrar los ojos y caer

dormido,

siento... que hay algo más detrás de aquello que he vivido.

Cierras los ojos y oscurece, ¿dónde está aquello por lo que

he sufrido?

¿dónde han quedado las risas, las lágrimas? se las tragó el

olvido...

Veo en mi cabeza, revolotear sonrisas, miradas y guiños...

un segundo es demasiado cuando pienso en esto,

un segundo es poco cuando somos niños...

Como esa lágrima que pretende no salir nunca de tus ojos,

esa bocanada de aire que exhalas, poco a poco, silencioso...

Todo es negro y sólo un flexo ilumina este cuerpo roto...

no me siento triste, me siento pensativo, confuso y loco...

Poema 4

Nadie se gusta a sí mismo al cien por cien,

68

es más, nadie se odia a sí mismo al cien por cien;

todos somos un conjunto de elementos básicos,

con los cuales formamos una cara, unas manos, unos pies...

más perfectos o menos, pero todos somos iguales.

A ti no te gustará tu nariz, al otro no le gustarán sus orejas,

pero sinceramente, he de decir

que tú eres el conjunto de elementos más bonitos que he

visto nunca…

Poema 5

Dieciocho años ya... que pronto pasa el tiempo,

se ve todo nublado y ya no encuentro el firmamento,

es todo tan borroso y es tan triste,

que si no consigo pasta tendré que comer alpiste.

Ya soy esclavo, de los impuestos y del Estado,

soy uno más dentro de lo que cabe, estoy anclado,

¿qué es lo que voy a hacer ahora? un mundo nuevo,

estoy perdido pero... ansío alzar el vuelo...

Dieciocho años ya, por fin... que lento pasa el tiempo,

un día jugando en un parque, al otro estudiando, y tan

contento,

pues claro que contento, ya soy libre,

tengo mi propia casa y hago que la gente vibre.

Al son de esta tonalidad, es tan serena...

que los años se descuentan como granos de un reloj de

arena,

¿pero qué más da? una vida por delante,

tengo más que tiempo suficiente para equivocarme..

VALENCIÀ . ACCÉSIT: “RECULL DE

POESIES”. CLARA NÚÑEZ MARSAL.

1ER. BACH E

Per on fuig el futur?

Som els estudiants sense futur,

som la generació de les oportunitats.

Oportunitats menyspreades.

Al final del camí, inseguretat,

ara per ara, les mans nugades.

Néts de la segona guerra,

fills de la benevolència,

pares de la tercera.

Recursos, oportunitats i desenvolupament,

ara crits, plors i poc més.

Joventut sense esperança,

generacions que ploren pel demà,

generacions que no volen lluitar.

Teníem l’ocell a la mà,

cent u i ell eixiren volant.

Així volarà el demà,

així els joves aprendran.

Res a perdre i res a guanyar,

l’aigua dolça s’ha gelat.

“Adéu” diu la prosperitat.

El futur està fugint, germans.

El futur no ens vol esperar.

El futur partirà.

Estudiants sense futur,

generació d’oportunitats.

L’hivern dels sentits.

El gebre als arbres

al jardí de marbre.

Un passeig pels pols,

una muntanya de cotó.

Cotó que, en tocar-ho, crema.

Cotó, que en tocar-ho, gela.

Aigua prohibida,

Terra surrealista.

Per al dia de demà,

vull sense sabates creuar la neu,

gelar-me el cor i les mans,

cridar fins perdre la veu.

Esperant per la primavera,

caminant cap a ella.

Temps llargs i de soledat,

no queden fulles ni ramat.

Branques blanques són el mural

del qual un dia va ser la vall.

Vull assaborir la llibertat,

fondre’m amb aquest gebre,

ser Blancaneus per sempre

i de l’aigua prohibida beure

fins que arribe Desembre.

69

VALENCIÀ 1ER PREMI: “INTENCIONS

SOBTADES”. PAU CAMPS ESCRIVÁ.

2N. BACH F

El tren que hem perdut

no anava a cap lloc,

no hem d’amoïnar-nos.

Mentre estem ací

gaudim del paisatge,

de la llum

i del bon oratge.

Altres trens partiran

i junt amb ells noves terres.

Preguem tan sols que el viatge siga llarg,

ple d’emocions i noves vivències.

Ítaca ens espera.

Més, no faces amb presses el teu camí,

fes que hi dure un llarg temps

i quan arribes, passats els anys,

l’illa serà teua.

Portaràs damunt les riqueses trobades,

les experiències viscudes

i el camí guanyat.

Gaudim del viatge.

Sóc aquí però tu no em veus.

Sóc allò que no té nom,

si el tingues mai no el diria.

Si el digués us mentiria.

Faig del desig un plaer

i del dolor una mentida.

Doncs sí,

t’estranyo.

No pas perquè siga aquí i no em vegis,

sinó perquè res és com abans

quan m’enfilava cap amunt,

cercant els núvols,

sense importar-me el que diran.

Tal volta em faig major.

Tal volta perd l’essència.

Em perd per la meva infantesa.

Entre records boirosos,

la rialla d’un nen

incapaç de veure l’angoixa;

sols la existència d’un món màgic,

infinit,

ple de llums i d’estels.

La ignorància,

vella amiga,

única en fer de la realitat figurativa

tota una interpretació irreal.

Hi ha dies que em desperto

desitjant recuperar

la ignorància perduda,

o, tan se val

si robada.

Un món creat i fingit,

cregut i temut,

estimat, qüestionat,

però mai retingut.

Transformada la simplicitat

en un mecànic artifici;

què ens queda?

La realitat de la evidència?

Doncs em quedo amb el meu món aparent,

on la suposada fantasia

possiblement siga més creïble

que la rebuscada realitat.

Bonic i abrupte,

el cel,

Travessen els núvols,

l’hivern.

Somnis d’argent

suren a l’aire espés.

Batega el meu cor

llampecs.

L’oblit.

L’oblit

mai s’entén.

Mai no he entès

la meitat del que he après.

Acostumat a acceptar,

submís, esclau.

Qüestione ara el que m’envolta,

allò que hi sóc :

fruit i producte

de les vivències viscudes,

tacades per la sang.

Fruit i producte

dels dies passats.

Temps accelerats,

tot ocorre massa ràpid.

Tot mor, res queda.

Prevalen els actes,

no les persones.

Prevalen les paraules,

no els minuts.

Busque la pau en la ment

i el conflicte en la societat.

Rebel i mai submís.

70

Esclau sí,

però insurrecte.

Equilibri en la ment,

determinació en els actes.

Desperte un cop més

sense saber si el temps passa

o sóc jo qui passa pel temps.

Intencions sobtades,

frustrades, sense fi.

Me n’adono de la realitat.

Monotonia.

Monotonia.

Monotonia.

Monotonia.

INGLÉS: 1ER PREMIO: “HI THERE”

CLARA NÚÑEZ MARSAL. 1º BACH E

Hi there.

She told me to be strong,

never weak,

sometimes I was, though.

She said “words can break things

much more important than even bones”

All her words stuck in my core,

her voice just saying random words.

Just her. Her eyes, her smile.

Someone who I could hug.

When I needed it,

there she was.

The only one who punished me with love,

with care because I’m her doll.

Now that the doll has grown,

she needs her even more.

There she was for me,

for all my fears and tears,

to make sure they’d disappear.

This heart belongs to her,

this heart she made.

Without her, life would be a mistake.

Hey, mum.

Hi there.

I need you,

and by the way

there’s no need to say “I love you” again.

ALEMÁN: 1ER PREMIO: “WORTE

UND IHRE SENDER” ALISON LAUBE.

2º BACH E

Worte und ihre Sender

Manchmal treff´ ich jemand und spür´ sofort:

Eine Verbindung besteht, man kommt vom

gleichen Geistesort.

Mann kann über alles sprechen, egal was es auch

sei,

Egal was einen beschäftig´, bei dieser Person

spricht man sich frei.

Manchmal blick´ ich in Augen und fühl´ mich

sogleich geborgen,

Bei andere bekomm´ ich Lebensmut, vergesse

meine Sorgen.

Bei Manchen Menschen fühl´ ich mich sofort

durchgeschaut,

Und das was sie sagen bereitet mir kribbelnde,

warme Gänsehaut.

Manchmal redet mein Gegenüber von

Gerechtigkeit,

Und sofort bin ich überzeugt und zum kämpfen

bereit.

Manchmal flüstert er leise und mit so viel

Weisheit vor sich hin,

Und ich werde ganz still, damit ich nicht Grund

seines Aufhörens bin.

Manche Menschen berühren mich mit dem was

sie sagen so sehr,

Dass ich davon Herzschmerzen krieg´ und

dennoch, will ich mehr.

Manchmal kann mir jemand mit soviel

Überzeugung erzählen,

Dass vor meinem inneren Auge ein Film abläuft,

ich kann alles sehen.

Manchmal sind Wörter voller Poesie, besitzen

solche Schönheit,

71

Dass ich Angst kriege vor dem Verpassen, davor

dass ich nicht bereit war.

Manchmal sind Wörter so rührend, mein Herz

fängt heftig zu schlagen an,

Schlägt so stark in seinem Zuhause, ich denk´

fast ich zerbrech´ daran.

Worte werden ausgesprochen. Schweben wie

Schmetterlinge durch die Luft, über den Köpfen,

hoch hinaus, drüber.

Bei manchen Herzen lassen sie sich leicht

nieder, bei Anderen fliegen sie so schnell wie

möglich vorüber.

Manche Menschen reden und reden. Reden viel

über wenig. Aus ihrer Mundespforte kommt nur

negatives, dumpfes Tratsch und Klagen.

Andere machen den Mund auf, sagen nur einen

einzigen Satz. Aber es gibt einem solche Kraft,

die ganze Woche kann es einen durchtragen.

Wörter können berauschen, beleben und

aufbauen. Sie können Menschen zum

tiefergehenden Nachdenken bringen.

Wörter können aber auch töten, ersticken, die

Pflanze die so schwach war am wachsen, den

Vogel der so ängstlich war am singen.

LATÍN: Acésit: “MEA IUSTITIA”. DE

DAVID CATALÁN SEBASTIÁ 2º BACH

E

MEA IUSTITIA

“Fiat iustitia,pereat mundus; fiat

iustitia,ruat caelum “

Iustitia,

mea libertas,

id carmen

tibi est.

Ego te timeo

ego te quaero

ego te amo

sed non te video.

Cur non audis?

Cur ex me fugis?

Cur non venis?

Cur me caedis?

Audi mea verba

et te ducam

ad meum agrum,

ad meam vitam.

Ex ea desideratione

omnes fratres,

ut ego, cognoscent

et te amabunt.

Solum si eos desideras,

solum si tu adiuvas,

solum si eos protegis,

solum si tu regnas.

Dirumpendum illis

qui te necaverunt,

qui te expulerunt,

in tua iuventute.

Cognito itinere,

promove, promove,

ego te adiuvabo

et tu redibis.

Clama cum vi,

et omnes scient

ut tu hic sis

ut non progrediaris.

Grates iustitia,

nunc placidus sum,

et tranquillus dormiam

in tua societate.

72

2º CICLO ESO + BACHILLERATO NARRATIVA. VALENCIÀ. ACCÉSIT: “SOMNIS”.

AINOA POVEDA GARCÍA. 2N BAT B

Són les 6:47 del matí. I ja van sis dies que porte alçant-me abans que sone el despertador.

El sol entra per la finestra i em desperta, però em quede gitat un poc més dins del llit, com sempre,

fins que la música de la ràdio sona.

La nit anterior, abans de dormir-me, vaig rebre un missatge al mòbil. Era Julia, dient-me

que la nostra relació no aniria molt més avant, que les últimes setmanes havien sigut insuportables

per a ella.

Vaig pensar que a l’endemà de matí, després de dormir i descansar tota la nit, la cridaria i

parlaria amb ella. També vaig pensar que amb el cap desemboirat sabria exactament com hauríem

pogut arribar a eixe punt després de quasi dos anys d’ estar junts. Però no, ni la vull cridar ni

comprenc com ha pogut deixar-me i menys, encara, entenc com ha pogut fer-ho mitjançant un

simple missatge de text a les dues del matí, després d’haver estat tota la vesprada junts.

Hui el meu propòsit serà evitar-la. Però no crec que haja de preocupar-me molt per això, perquè no em trobe

en condicions d’ anar a cap lloc, la qual cosa significa que possiblement no hauré d’anar a l‘institut, ni veure-la. Estic

marejat i el cos ni em respon. És una situació molt estranya, mai m’havia sentit així.

Una vegada conseguisc controlar i dominar el meu cos i totes les seues extremitats, vaig al servei per llavar-

me la cara i pentinar-me el cabell que a ma mare posa tan nerviosa, me’l vol tallar i ja no sap com fer-me entrar en raó.

Quan em mire a l’espill, mig brut per totes les gotetes que s’han assecat ja en el cristall, veig les xicotetes venes dels

meus ulls que estan més unflats que mai, i un color rogenc, com si fóra sang, ha substituït l’antic color marró, quasi

negre, que he heretat dels meus avis paterns.

Segurament continue somiant. Sí, em pesigaré i em despertaré. Però la meua germana menuda és més ràpida

que jo, i em pega un pessic a l’esquena que em fa posar-me dret de nou. L’esbroncada que li caurà després serà

impressionant, això segur.

Comprovat que estic en la realitat i que els ulls continuen sent rojos, em torne a llavar la cara, per una part per

llevar-me el record dels ulls que pareixen extrets d’una pel·lícula de por i, per una altra, per intentar calmar el dolor

que tinc pel pessic de “l’endimoniada xiqueta dels nassos”.

En l’espill apareix la meua cara de sempre, ha tornat el marró intens quasi negre que ens distinguix als Santos.

Però sé que no m’ho he imaginat, perquè després de llavar-me la cara i de mirar-me’ls dues vegades, encara tenia eixe

color.

De tota manera, no tinc temps de pensar en eixes coses. Seran paranoies meues, estaré dormit, o jo que sé el

que m’haurà passat; la qüestió és que arribe tard a classe. Ma mare està apunt de deixar-m’ho ben clar. 3, 2, 1... i la

sabata vola pel costat esquerre de la meua cara. Aterra als peus dels calaixos de l’armari amb un soroll molt fort. Sort

que la mare encara no té punteria…

- Quantes voltes he de dir-te que t’alces? Ja ets prou majoret com per entendre que, quan és l‘hora, cal alçar-

se! Au, va! Afanya’t, si no vols tornar a arribar tard!- i se’n va rumiant entre dents.

M’encanta veure la meua mare enutjada, fins a un punt, clar. Arriba a ser molt graciós la manera en què

intenta pegar-me i agafar-me del cabell. Però, fa uns quatre anys que els gens de la família Santos van eixir i li van

traure més de dos caps de diferència, la qual cosa dificulta el seu objectiu.

Però, hui no tinc ganes d’enfadar-la, serà que estic madurant? No… ni de conya! Comence a riure i ma mare

em mira amb una cara de pocs amics. Immediatament, agafe la llet i un grapat de cereals , isc corrents de casa amb la

moxil·la a l’esquena, em pose el casc al cap i mentre intente engolir amb dificultat.

Mentrestant vaig de camí amb la moto cap a l’institut, pels carrers de sempre, tinc una espècie de mareig i

perd un poc el control del meu vehícle. La gent que va caminant pel carrer em mira amb cara de preocupació, però tem

més pel que acabe de “veure”. Dins del meu cap ha aparegut la imatge d’una xica, molt guapa per cert, que estava

creuant un pas de vianants, però ací estic jo per a deixar-li una bon record: quasi l’atropelle. Com no, que llest que

sóc… i “oportú“, sobretot això.

Per què m’hauré imaginat aquest tipus d’escena?

Comence a estar fart d’aquest dia, i això que acaba de començar… serà una premonició del desastre que, amb

la sort que tant em caracteritza, tindré hui?

Bé, Alex, tant et fa. Ja pensaràs en això en qualsevol classe. Concentra’t en la carretera. Ja sols et queden dos

semàfors i per fi podràs continuar dormit. Déu meu, hui serà un dia que no s’acabarà mai! A primera hora història,

després filosofia i, abans del patí…

- Compte! Eeeeeh! Frena, frena! Aaaaaaaaaaaah!

Pum!

Genial… no crec que això roig que hi ha al terra siga ketchup que ara m’ix de les orelles. Bé, és igual… el mal

de cap ja el tenia d’abans.

M’alce i comence a fixar-me un poc més en el que hi ha al meu voltant, apart de la gent que envolta alguna

cosa que hi ha en terra. Vaig apartant la gent poc a poc i veig que enmig de la carretera hi ha una xica.

73

Es pot saber que està passant? Feia un minut que anava tan tranquil i, de sobte, em veig enmig d’un bon

percal: la policía preguntant-me, l’ambuància i els infermers guarint-me el tall que tinc anmig del cap, la gent cada

vegada més angoixant i la meua moto destrosada… es pot saber quina classe de xica és eixa? Em destrossa la meua

preciositat acabadeta d’eixir del garatge! Que pasa, que ella és de ferro o què?!

Vull saber on està. I si em pagarà la reparació, clar. Quan em lleve de damunt tot el món, la trobe. Allí està

asseguda en l’ambulàcia. Pregunte com està, si si tot va bé; però, esperant una desposta d’una persona molt enfadada,

la xica es gira i em diu tranquil·lament que sí, que està perfecta.

Mare meua! És ella! És la xica! La que abans… ella sola? No! És tot! Tot el que acaba de passar és el que

havia vist en… en… una visió? Sabia jo que aquest dia seria interminable… i especial, pel que pareix.

Al menys, tot ha acabat. Els meus pares han anat a per mi i per fi puc dormir tranquil. Si ho sé no m’alce del

llit i deixe que ma mare em tire totes les sabates que té, que no són poques.

Estic a La Luna, típic lloc de festa dels dissabtes per la nit. Els meus amics van molt mal, no han parat de

beure tot tipus de begudes i van darrere de totes les xiques posibles. Tant el fa, perquè després tornaran amb taxi; però

jo, com sempre, he d’apartar-me d’eixos vicis, he de tornar a casa amb moto. Serà que sí que m’estic tornant

responsable?

La xica està en el taulell tota sola. Em quede mirant-la i, de sobte, ella em mira. Ens quedem així una bona

estona i,al final, somriu. S’aproxima lentament. Per un moment la perd de vista, però de seguida torne a veure-la. Ja

està enfront de mi. Les nostres cares estan molt juntes. Es podria posar l’excusa que hi ha molta gent al nostre voltant i

és per això que estem així, però no crec . Ens mirem durant més temps. Li pregunte com es diu i, quan està a punt de

dir-m’ho, note una pressió molt forta a l’estòmac.

Òbric els ulls i veig a la meua germana, que deu haver tornat del col·legi, i el gos, asseguts damunt de la meua

panxa. No és una sensació molt agradable, però no puc fer res. Necessite respirar i ells no em deixen. El gos torna a

salvar-me, perquè una olor molt forta comença a expandir-se per tota l’habitació, i la meua germana s’alça corrent i ix

de la meua habitació. Sense pensar-m’ho més, òbric les finestres i trec el cap per poder agafar aire pur.

Em pose a pensar en el somni que acabe de tindre i comence a fer-me les meues històries. Tant de bó es

complira aquest somni com la “visió” que vaig tindre aquest matí quan anava amb la moto. Quina cosa més estranya.

Vaig veure amb tota definició el que passaria a l’accident, abans e que passara res. Coincidències, supose. Encara que,

en són massa.

Després d’estar tota la vesprada fent els deures que havíen manat hui a classe per a demà, ma mare ens crida

per a anar sopar.

Al llit, em pose a pensar massa en totes les coses que hui m’han ocorregut. Primer la incapacitat de moure’m,

després els ulls, més tard la visió de la xica i l’accident que… millor no pensar massa, no és una cosa que m’estime

molt a fer. Potser, si em pose música, el meu cap no li pega tantes voltes a les coses.

Estic en un lloc obscur i tancat. Fa olor a humitat. No puc respirar. M’estic ofegant i no hi ha ningú que puga

ajudar-me. Estic sol, però no sé com puc estar tan segur d’això si la foscor no em deixa veure. Estic a terra i intente

agafar-me de qualsevol lloc, però no pare de tossir. M’entra el pànic, la qual cosa fa que puga respirar menys encara.

De sobte, sent una respiració molt nerviosa. Algú s’aproxima. Però no puc veure qui és ni d’on ve. Ja no tinc

quasi aire als pulmons i estic a punt de perdre la conciència. Una llum s’encén i puc veure el rostre del meu salvador. O

salvadora… perquè, com ja m’ha passat abans, la protagonista del somni és ella.

I sé que és un somni, perquè de seguida em desperte d’un bot. Era tan real que, fins i tot, ara em costa respirar.

Quan per fi el meu cor, que bategava molt fort per l’esglai, comença a portar un ritme més lent i calmat, torne a gitar-

me molt poc a poc en el llit. Em quede mirant la finestra durant una estona més. Encara estic nerviós… i esglaiat. Però

aconseguisc adormir-me de nou.

Pel matí torne a despertar-me abans que sone la ràdio del despertador, però aquesta vegada no tinc pensat

quedar-me al llit fins que sone la música. No vull tornar a arribar tard a classe.

Quan no tinga res en què pensar, començaré a plantejar-me això de la responsabilitat, perquè crec que m’està

afectant massa.

Són les 9 del matí. Acabe d’eixir de la classe de castellà i ja no puc més. Ara comence a penedir-me de no

haver-me quedat mitja horeta més al llit. No és sols el cansament que tenim tots pel matí, sinó que també són, a més de

les poques ganes, els talls i les blaures que l’accident d’ahir em va causar i que tinc per tot el cos.

Quan ja estem tots asseguts en els nostres llocs de sempre i la profesora comença a donar la seua classe, el

meu cos i el meu cap comencen a tindre una xicoteta discussió: el cap vol estar atent i així després no estudiar a casa,

però el cos prefereix descansar damunt de la taula. I, com que el cos és més gran, guanya la partida. Mentre m’estic

posicionant ja de forma definitiva i els ulls ja comencen a tancar-se molt poc a poc, algú crida a la porta i em desperta.

Genial! Moltes gràcies! Ara hauré de tornar a començar.

Abans de tornar a tancar els ulls, mire la porta, esperant quedar-me amb la cara de qui no deixa d’estar pegant

colpets a les portes de les aules, éseque eixa persona no s’adona que hi ha professors que volen donar classe? De

veriritat, quina gent més impertinent! Jo al menys estic callat i no faig sorolls…

Deprés d’estar una llarga estona fora de la classe parlant en algú, la professora i l’alumna nova (segons

estaven parlant els altres, fa cinc minuts) entren. No m’ho puc creure. És ella. Què passa? Què no té suficient amb

ficar-se dins del meu cap continuament, que damunt ha d’estar en la meua classe? I no sols això, perquè com que no hi

74

ha més cadires lliures, ha de seure’s al meu costat. Com si estiguera buscant provocar-me i que a la fí jo em… es pot

saber perquè m’enfade?

Primer, no la conec de res i damunt vaig ser jo qui va passar-li la moto pel damunt; i segona i més important

de tot, com està la xiqueta! Li queda tot perdonat.

Almenys ja tinc amb qui entretindre’m en les calsses.

Ja falta poc per a que acabe l’hora, però la veig un poc despistada i millor serà ajudar-la, no?

- Hola. La nova supose.- es gira i em mira. Com si ningú mai li haguera parlat i jo fóra el primer a fer-ho.

- Hola. Pues no, dóna la casualitat que porte ací tot el curs i tu no t’has molestat ni en girar-te per mirar-me.-

somriu, amb un somriure que em talla l’alé, i em cluca l’ull.

- No, no crec. Si hagueres estat tot el curs ací, al meu costat, creu-me quan et dic que mai se m’hauria

ocorregut d’eixir amb Júlia, aquella de la primera fila. – i li ho dic en un to de burla quan anomene el nom de la meua

ex des de no fa ni un dia. Encara que no sé per què li he dit tal cosa. Podria cosir-me la boca i no tornar a dir

ximpleries. Seria el millor.

Crec que, a ella, també li ha pogut molestar, perquè ha fet mala cara i s’ha possat a fer com que llig alguna

cosa del llibre.

- He dit res que t’haja molestat? – és milor no deixar dubtes. No?

- No, no… és solament que… jo no… bé, jo… és que no sabia que estaves amb aquella xica. No tenia ni idea.

Mai ho hauria imaginat. – i posa una cara de sorpresa. Com si de debó no s’ho haguera imaginat mai.

- No, no… estava. I ho sent, però no cola. –ara sóc jo qui cluca l’ull a l’altre. I no sé si és la meua contestació

o el meu ull màgic, però aconseguisc que torne a somriure.

Ens quedem mirant-nos i ella comença a posar una cara molt estranya. Em mira com si tinguera alguna cosa

en la cara.

- Et passa res? Tens cara d’haver vist un fantasma! – comence a riure tan fort que la professora em crida

l’atenció i torne a posar-me seriós.

La classe continua, i em gire per a tornar-la a mirar. Ella em dóna un espill que, supose jo, tindria guardat en

algun lloc de al motxilla.

- Mira’t els ulls, per favor. –i m’ho diu en un to que no m’agrada gens.

No pot ser. Serà que torne a tindre els ulls del mateix color roig, com el que ahir em vaig veure a l’espill?

Em mire, primer amb por, per no saber que em trobaria en aquell tros de cristall i després amb molta sorpresa.

Efectivament el color rogenc que vaig tindre el dia anterior, havia tornat a ixir. Era espantós. Dóna por mirar-me, fins i

tot a mi em dóna impressió veure eixe color tan esgarrifós una altra vegada.

Li torne l’espill sense mirar-la, a ella. No vull que torne a veure els meus ulls i que, de nou, haja de veure la

cara que havia posat abans, quan estàvem parlant.

Falten dos minuts perquè sone el timbre del canvi de classe, però jo vull eixir ja d’ací. No puc suportar la idea

de saber que ella està al meu costat i jo amb aquesta cara.

Per fí sona el timbre. Guarde les poques coses que abans havia deixat fora de la motxilla, per dissimular un

poc la meua falta de ganes de donar classe, i isc corrent intentant arribar al pati per agafar aire, intentant que ningú es

pare a mirar-me. Però com sempre, la meua dissort m’acompanya. Només passar per la porta, m’he tropessat amb dues

xiques que eixien d’una altra classe, i després amb un professor. Segurament després tindré problemes per anar tan de

pressa pels corredors.

La xica ha eixit darrere de mi, intentant agafar-me. Però no vull veure a ningú. Perquè m’han de passar totes

aquestes coses, a mi? És que no hi ha cap altre imbècil a qui molestar amb totes les coses que, no sé per què, sempre

em passen mi?

L’ oportunitat perfecta per parlar amb eixa xica. L’ oportunitat perfecta de fer-me amic d’ella. La millor

manera de posar gelosa Julia, perquè s’adonara que jo era el millor que li havia passat i ella ho havia deixat escapar. L’

oportunitat perfecta per a tot i vaig jo i la cague! Potser, ningú no s’hurien adonat de res si jo no me n’haguera anat tan

de pressa. Possiblement, ningú s’adonaria del que em passava als ulls. Tal vegada. Però massa tard, tot el món m’ha

vist anar-me’n corrents i a la xica nova darrere de mi. Hauria sigut una escena graciosa si un dels protagonistes no

haguera sigut jo.

Ara mateix tot dóna igual. El meu color normal dels ulls no ha tornat en tota la vesprada. I no he menjat res

per por que algú se n’adonés, per això porte tot el dia pegant voltes pel parc, on els arbres permeten tindre més

intimitat i així ningú et pot mirar. No vull tornar a casa. I si els meus pares em veuen això? No, no, no. Tornaré a

l’endemà si cal, però hui, i amb aquestes pintes des gos abandonat, tot ple de terra d’estar ajupit tanta estona darrere

d’uns matolls, i amb aquesta cara de xiquet perdut (que en part és cert), no pense tornar a casa. Que em busquen però…

bo, bé. Ja és hora de tornar a casa que tinc fred. Probablement, quan arribe tot estarà com toca. O amb sort, el meus

pares estaran treballant i la meua germana… la meua germana no és problema, en veritat. Provarem sort.

Ja és molt fosc i no es veu quasi ningú pel carrer. Per a mi, millor. No vull que ningú em veja com un monstre

o alguna cosa pareguda. Em mire en alguns retrovisors dels cotxes que hi ha aparcats de camí a casa. Mai canvia.

Sempre el mateix color. Roig.

Comence a desesperar-me, però… què puc fer? Si em veuen els meus pares em portaran a urgències, i jo no

vull tornar allà. Estic fart de veure a la mateixa infermera de sempre. I al mateix iaio de sempre que pareix que visca ja

75

allí. Odie eixe ambient. I tampoc és com perquè em veja un metge. Estic bé. Es sols el color, que és diferent. A veure

qui li explica això a ma mare. Es posarà histèrica.

No importa, tornaré a casa. I ja veurem què passa. Ja falta poc per a arribar i poder sopar. Que bé menjar

alguna cosa, ja era hora! Estic mort de gana. Després em pegaré una dutxa, a veure si el mal de cap que tinc pel fred

se’n va ja d’una. Tinc massa coses de què preocupar-me i tampoc sé com explicar exactament tot el que m’ha passat,

als meus pares. Ni em creuran! O sí?

Plaf!

Genial. Sols em faltava això! A veure qui mana fer obres al carrer i deixar un clot a terra sense tapar i sense

res. I com no, havia de caure jo. Bé, no passa res. Tan prompte com isca d’ací, aniré corrent cap a casa, que ja tinc

ganes de tornar al llit! Que es més segur que deixar-me sol per la nit enmig del carrer.

Merda! No puc alçar-me! Crec que m’he fet mal a la cama i note com la tinc unflada. Però no puc comprovar

si tinc alguna ferida més de la qual no m’he adonat, perquè els llums a estes hores de la nit els apaguen tots. Que

Intel.ligents tots. És que no pensen en mi?

Comence a possar-me molt poc a poc de peu, però la cama em fa molt de mal. Intente eixir del clot, siga com

siga. Però no és un clot qualsevol, crec que és l’antic soterrani de la casa que van enderrocar fa dos mesos. Palpe tot el

que puc, intentant descobrir on està el sostre i a on puc agafar-me per tal d’eixir. Però el forat per on he caigut està

massa alt, i no arribe a tocar-lo. Millor serà esperar que el dolor de la cama se’n vaja, o fins que s’alivie un poc. Però

crec que això anirà per a llarg. Tant em fa, amb mal o sense mal, eixiré. Per més que ho intente, no puc alçar-me. Em fa

molt de mal la cama i la pols que s’ha alçat per la meua caiguda inunda tot l’espai.

No puc respirar. La humitat de l’interior és tan gran que fins i tot em fan mal els pulmons. Aquesta sensació jo

ja la recorde. Però mai he viscut una experiència com aquesta, o sí?

Tant de bo passara com en el meu somni i ella, o qui fóra, tant em fa, vinguera i em salvara d’aquest suplici.

També comence a perdre el sentit i el meu cos perd força conforme passen els segons. Cada vegada que agafe aire em

fa mal la gola, perquè tinc una aglomeració de pols i humitat que impedix que l’aire net passe fins als meus pulmons.

No puc més! Per favor que algú m’ajude! Necessite aire! Necessite…

Ja sent eixa respiració aproximant-se a mi. No veig cap llum, però algú ve. Vull cridar per fer-li saber a eixa

persona que estic allà baix, però no puc. Alguna cosa a la gola m’ho impedix.

Una llum apunta la meua cara i, després dels pocs segons en què tarden els meus ulls en acostumar-se a

aquesta, la veig a ella.

En l’ambulància comencen a fer-me el típic reconeixement. Tot està bé, excepte la cama esquerra, que hauré

de tindre en repós durant uns dies fins que la ferida cure. Això ja ho sabia, no feia falta que ningú em diguera res de la

cama i de la ferida.

- Papà comença a sospitar de tu. Creu que ho fas a propòsit. Que tot és per cridar l’atenció dels altres. Abans

estaven parlant de portar-te a un psicòleg o alguna cosa d’eixes. – em diu la meua germana.- Però jo no crec que tot

això ho faces per gust.

- Gràcies. –un poc estranya aquesta simpatia de la meua germana per mi.

- Gràcies de què?! Simplement crec que el que et pasa és per pura lògica: ets imbècil! –somriu i se’n va en

direcció als meus pares.

Ja deia jo que era massa simpàtica i agradable amb mi per tractar-se de la meua germana.

Veig la xica, però no està sola. La policia estarà fent-li unes preguntes, segurament paregudes a les que abans

m’han fet a mi. Sent moltíssim que haja de passar per tot això. Espere que no els conte la experiència que ha tingut el

seu primer, o supose que segon, dia de classe i el seu estrany company que, casualment, sóc jo.

Crec que ja han acabat amb ella. Em mira, em sonriu i em fa un senyal amb el puny tancat i el polze alçat,

somriu mentre ho fa. Tot va bé. Perfecte. Li torne el somriure i li senyale els meus ulls, preguntant-li si ha dit alguna

cosa respecte a això; i ella em respon amb un gest de no saber res del que li parle. El meu sospir d’alivi es tan gran que

fins i tot ella se n’adona, i abans de anar-se’n em cluca l’ull, com aquest matí a classe de història (a l’única classe a la

qual he acudit hui).

Quan arribe a casa em pose a menjar-me tot el que ma mare ha preparat per a sopar amb una ànsia, que pareix

que siga la primera volta que mege des de fa anys. Em pegue una dutxa ben calenteta per tal de llevar-me tota la pols i

el fred del cos. Em fique baix de l’aigua i comence a pensar en totes les coses que m’han estat ocorrent des d’ahir al

matí. Cap persona normal tindria aquestos problemes tan pecualiars, però pareix ser que no sóc normal.

I, si hui torne a tindre un altre somni d’eixos? I, si torna a passar-me? I, si el roig torna a paréixer-me als ulls?

I, si em passa i algú ho veu? I, si…? Serà milor deixar les cavil·lacions per a un altre moment. L’aigua calenta comença

a acabar-se i no tinc ganes de tornar a gelar-me.

Que bé! El llit! El meu calentet i volgudíssim llit! T’he trobat molt a faltar, no saps quant!

Estic adormit, però no puc deixar de pensar en tots els somnis que he tingut amb ella, o la majoria d’ells,

després han passat en la realitat. Tant de bó passara el somni que vaig tindre ahir per la vesprada. Eixe sí que va estar

realment bé. Perquè sols s’han acomplert els que un dels dos ix malparat? Serà casualitat o serà que tinc un

superpoder?

Superpoder… doncs, no estic jo fava… que sóc un xiquet menut que es creu superman o què?

- Alex, què fas despert tan prompte? Són les sis del matí. És que vols ajudar-me a netejar un poc casa abans d’

anar-te’n a classe? Molt gentil per la teua part, gràcies. –ella ho intenta i cola, i amb un gest em dóna la granera. No

76

volia res d’això, però té raò, és molt prompte i fins les 8 no comence l’institut. Mentre espere que es faça l’hora podria

ajudar-la, així faré temps.

No puc esperar a anar a classe i veure-la. En el somni d’anit portava un vestit blau i un llacet al cap, del mateix

color que el vestit. Anava molt guapa, però millor seia veure-la en viu i en directe. Perquè va tan lent el rellotge?

Estic en classe de valencià i, com en totes les altres, em sent en les últimes files jo sol. Tots tenen algun

company amb qui passar l’hora, però jo preferisc estar tot sol dormint plàcidament. Els professors mai s’expliquen com

després puc aprovar amb sets i huits, i algun nou també he de tindre per ahi.

Falta poc perquè sone la campana que avisa a tots els professors i a tot els alumnes, que les classes comencen.

On està? Ha d’entrar ja. A que està esperant? Vinga! Vine! Entra!

És impossible… he somiat que entrava en aquesta mateixa classe amb eixe preciós vestit. Serà que ja no

funcionen els somnis? O és que sols han d’aacomplir-se els més roïns?

Toc! Toc! La porta sobri i apareix la seua cara.

- Perdó pel retard. Puc passar?

El professor li dóna permís i entra sente fer molt de soroll. Mentre ve a asseure’s al meu costat, mira les fulles

que l’home bigotut li ha donat. Són unes fulles on posa les dates dels exàmens, els temes que es donaran, etc.

Deixa la motxilla en terra i s’asseu amb un somriure. Em mira i em regunta si estic bé.

- Sí, beníssim! – i li torne el gest. Però amb menor efecte de perfecció.

- No devies portar una bena a la cama i anar en…

- Sí, però em molesta. I em recorda anit. De tota manera no em fa mal.

No vull pensar en això. Preferisc canviar de tema de conversació. Crec que hi ha alguna cosa millor que parlar

d’una persona poc normal que cau en el primer forat que hi ha. Ella ho agafa a la primera i comença a parlar-me.

- Sent molt haver-te seguit ahir. Vaig perdre’t la pista quan me’n vaig anar a casa amb els meus pares, però al

final vaig trobar-te de nou. I sort que ho vaig fer. No creus? –comença a riure en silenci, per tal que el professor no li

cride l’atenció. – I sent molt haver-me posat així pel tema dels ulls. És que no és molt normal veure una persona amb

els ulls negres, o de qualsevol color, i que de sobte li canvien a roig. Em vaig esglaiar un poc, però no volia que tu te

n’anares corrents. Ho sent.

- Creu-me si et dic que encara hui continue esgaliat per això.

Continuem parlant durant tota l’hora, anem a esmorzar junts i continuem parlant en totes les classes en les

quals podem estar asseguts junts. És una xica molt interessant i no té por de dir-te les coses. Massa atrevida per a no

conéixer ningú i dir tot el que m’ha contat. M’agrada eixa actitud. I ella també, per descomptat…

El menjar de ma mare està boníssim, com sempre, però hui no puc assaborir-lo com faig de costum. Tinc el

cap en altres coses, concretament en els somnis que s’acompleixen sense més i en eixa xica que… com puc ser tan

fava?!

Nigú em creurà quan diga que he conegut una xica meravellosa, hem parlat durant tot el matí i no em sé el

seu nom. No és que me l’haja dit i després l’haja oblidat, més senzill encara: no li l’he preguntat! Com es pot estar

parlant amb una persona durant sis hores i no saber-se el seu nom? Cal ser… jo, cal ser jo per a fer aquestes coses.

Massa somnis acomplits. Ja he perdut el compte de quants en porte. Però dóna igual, mai s’acaben, cada nit en

tinc un de nou; i si no en tinc (cosa molt estranya), el següent és millor encara que els anteriors.

Des que tinc els somnis/visions, tot va de meravella. Sara i jo som molt amics, passem tots els dies junts. Ja sé

què eixirà en el exàmens, les notes que tindré i tot puc millorar-ho. I no sols sé això, sé moltes coses més que encara

no han passat. Puc preveure el futur! Es increïble! No vull que la gent ho sàpiga… No pense fer com les iaies eixes de

la tele que s’anomenen “pitonisses”, i molt menys pense posar-me un d’eixos mocadors al cap i unes arrecades

enormes a les orelles, ni pintar-me els morros rojos (suficient tinc amb els ulls), ni... en fi, que la idea de Sara de

convertir-me en una d’eixes no m’agrada. A més de tot això, he aconseguit un treball que no em lleve molt de temps i

així poder pagar-me la reparació de la moto, que mon pare no vol posar ni un cèntim més. Prompte tindré a la meua

preciositat de nou en casa.

Que més puc demanar?

Mes i mig després.

Els somnis cada vegada són pitjors: més llargs, més intensos, més reals… i el més greu de tot és que no puc

fer res per intentar canviar allò que no m‘agrada. Si alguna volta ho intente i amb sortho aconseguisc, el destí fa que les

coses giren i que algú reba la mala sort que abans li la he llevada a una altra persona. Després em sent dèbil. Perd totes

les meues forces.

Dorm més hores diàries de les que tocaria, però els somnis em debiliten suficientment com per a no poder

quasi ni moure’m. Ja no sé què fer. Els meus pares m’han portat a molts especialistes, a psiquiatres, de tot per tal de

saber què em passa. He visitat tot tipus de metges i consultes. He pres diferents fàrmacs i he fet diferents teràpies. Però

mai funcionen.

Ningú s’explica el que em passa, però ho relacionen amb alguna estranya patologia, encara que l’únic que

diuen és que té a veure amb el roig dels meus ulls. Però res més.

Cada vegada que entra un nou metge a casa i em veu, mai sap de què es tracta. Em fan contar la mateixa

història una i altra vegada. Mai em creuen. Però ja no sé que més demostrar-los: els ulls, les meues hores de son, els

somnis…

Estic desesperat i ningú no em pot ajudar.

77

L’únic que vull és que tot torne a ser com abans. Preferisc ser un xic al que ningú fa cas, per qui mai es

preocupa ningú… tot, ho canviaría tot, per tornar a ser com abans.

L’esgotament i saber què passarà, viure-ho tot dues vegades, sabent que no pots canviar res, perquè si no serà

pijor, em mata moralment. L’esgotament físic també, però ja és un tema secundari. L’únic que vull és tornar enrere.

Deixar de viure en aquest malson que cada dia em torna més boig.

No vull veure abans d’hora com els meus familiars i amics se’n van d’aquest món i jo sense poder fer res al

respecte.

Me adonat que, estant allunyat d’una persona, sense saber res més d’ella, puc parar els somnis fins a un punt. I

això és el que faré aquesta nit. Allunyar-me de tots i de tot. Serà el millor que podré fer.

No vull ser cap càrrega per a ningú i tampoc vuic ser el culpable de tot el que li pase a la meua gent.

No m’oblideu, que jo mai us oblidaré.

1ER PREMI: “INTRODUCCIÓ AL DESASTRE”. DAVID CATALÁ

SEBASTIÁ. 2N. BAT E Mai heu pensat quelcom que no créieu propi de vosaltres mateixos? Mai heu intuït o

sabut quelcom del que vosaltres ni tan sols teníeu consciència? Precisament, el subconscient

és una part molt perillosa de tots nosaltres. Enteneu-me, vos ho dic per experiència, de

vegades els vostres desitjos més profunds no estan a l'abast del que coneixeu aparentment,

però si rasqueu un poc en la ment acaben per eixir. Eixos desitjos poden ser bons, però també

poden ser roïns. El desig de matar a algú, fins i tot sense plantejar-nos-ho clarament; l'impuls

de voler el mal per a qualsevol persona; el somni que quelcom succeïsca, encara que siga per

a un benefici propi i una desgràcia per als altres... un acte egoista. Normalment, el nostre

subconscient és capaç de suprimir aquests pensaments durant algun temps (encara que també

és innegable que de vegades ixen a la llum). Però ara plantejeu-vos: I si quelcom o algú

(cridem-lo geni maligne en homenatge a René Descar) deslligara tot això? I si tal ser tinguera el poder de

controlar-te i t'obligara a fer coses que ni podries imaginar? El diable és famós per les seues temptacions,

pels seus actes malvats aparentment innocents que finalitzaran amb el teu descens al màxim profund de la

maldat. I creu-me, jo ho sé per què així ho he viscut. Tot açò que vos explique, tot açò que vos narre, ja ha

tingut presència en mi, i si vull que ho entengueu, si vull que ho assimileu, només és perquè no caigueu en

un error que vos puga costar un poc més que la vida.

Ho tenia entre les meues mans i ho sentia com el tresor més preciós que poguera imaginar en la

meua ment. No podeu ni albirar l'emoció que recorria tot el meu cos tan sols en tocar aquell objecte, imant

receptor de les meues alegries, o més aïna de la meua eufòria. Ho mirava i no descobria més que l'utensili

normal i corrent que era: un estrany llibre de fulls buits, enquadernat amb cuiro. No sabia què era el que

em cridava l'atenció, ni tan sols jo podia comprendre com podien les meues emocions exaltar-se d'aquesta

manera davant de quelcom tan simple. Potser fóra la seua bellesa exterior: eixe aspecte antic que fa que tot

objecte siga embolicat per una aura sinistra i bella al mateix temps; potser fóra la incertesa del que havia

sigut el passat de tal llibre: per quines mans havia passat abans que per les meues, o com havia arribat al

lloc en què jo ho havia trobat.

Feia uns quants dies que estava en eixa casa campestre, ubicada prop de les muntanyes

contigües a Muro d'Alcoi, pertanyent als meus iaios i en la qual m'havien deixat uns dies de tranquil•litat

davant de la meua pròpia petició. Potser vos sone estrany que hi haja tanta permisivitat (o confiança) en un

jove de dihuit anys com era jo, però sempre havia sigut un xic espavilat, moderat i madur des de la meua

infàntesa, i per tant m'havia guanyat el favor dels meus pares i de molts altres dels meus familiars. El cas és

que havia sigut jo mateix qui els havia demanat que em deixaren sol a casa, allunyada adhuc de la ciutat de

Mur per uns pocs quilòmetres, i no ho havia fet amb una altra intenció que no fóra la de poder estar

tranquil i, tal i com era el meu desig, començar a escriure eixa història que tant de temps havia tingut

pendent. El perquè era la meua dedicació a l'escriptura, era el meu hobby predilecte i moltes vegades

m'havia presentat a interessants concursos en què havia eixit guanyant. No cal amagar-ho: tenia un do per a

escriure. No obstant això, feia ja uns quants mesos que la meua imaginació s'havia assecat del tot: no hi

havia cap inspiració, n'estava buit, sense capacitat per a crear eixos mons fantàstics tan característics que

havia concebut en el passat, i no m'agradava res sentir-me d'esta manera. Per eixa raó vaig decidir aïllar-me

de la ciutat, i atés que ens trobàvem en un període vacacional, sense classes ni exàmens, ho vaig fer anant

en solitari a aquell bell paisatge que tantes vegades havia rebut el meu interés i intensificat la meua

imaginació. Però ni amb eixes havia aconseguit res. Durant uns quants dies vaig fer vida normal: m'alçava,

baixava al poble de tant en tant, descansava, visitava gent... però la creativitat seguia paral.litzada, la qual

78

cosa em desesperava. Per eixa raó aquell dia vaig decidir fer un llarg passeig, no per la ciutat sinó per la

pròpia muntanya, i no tornaria a casa fins que tinguera bones sensacions que m'acontentaren.

El cas és que no va haver de passar molt de temps perquè ocorreguera. Portaria una mitja hora

caminant i escalant pels camps agrestos i poblats de males herbes, bestioles i altres tipus d'animals quan

vaig arribar a una gran esplanada. Era un lloc pla, en el qual hi havia plantes seques, color daurat, i estava

habitat per arbres variats... però en el centre es trobava un que va aconseguir cridar la meua atenció més

que la resta. Era un arbre que destacava per la seua vellesa, ja que a primera vista es podia veure diferent

dels que l’envoltaven, però sense anar més lluny amb esta enunciació he d'admetre que pareixia molt més

altiu, orgullós i grandiós que qualsevolaltre. Em vaig acostar a ell amb curiositat, sens dubte m'havia

hipnotitzat i vaig quedar just davall de la seua copa. Més d’una vegada, en estar ací, va haver-hi quelcom

que em va fer desviar la meua atenció sobtadament. Al principi ho vaig descobrir tan sols com una figura

que no hauria sabut dir si era pròpia d'una pedra o un mala herba, però al temps que m'acostava anava

concretant-se més i, finalment, es va mostrar tal com era: un vell llibre sobre l'herba. La seua localització

pareixia casual, no tenia res al seu voltant, i no obstant això no vaig poder evitar sentir una grandíssima

atracció cap a ell. Quelcom em deia (un instint, una veu interior, un pensament vague... com vulgueu

anomenar-lo) que aquell llibre podia ser la salvació als meus problemes imaginatius. Sense dubtar-ho em

vaig acatxar i ho vaig agafar entre les meues mans. El tacte amb ell no era fred, sinó càlid, i a pesar d'estar

cobert per una capa de pol•len la seua bellesa es va accentuar davant de la meua mirada una vegada va

estar entre les meues mans. Havia aconseguit abstraure'm de l'exterior: del vent, de l'olor de la natura, del

fred, i, fins i tot, de l'elegància d'aquell arbre que havia aconseguit cridar-me l'atenció en una primera

instància. En eixe moment estàvem només nosaltres dos: el llibre i jo, en un món inaccessible per a

qualsevol element alié a nosaltres. Vaig mirar els seus fulls per curiositat i vaig descobrir que totes elles

estaven en blanc. Res més lluny de decebre'm he de dir que açò em va animar encara més: hauria estat bé si

haguera tingut un contingut interessant, però estava encara millor que jo poguera ser qui fera interessant el

seu contingut. I sense importar-me res més, havent trobat allò que buscava, em vaig separar del lloc i em

vaig encaminar cap a la casa amb la meua nova adquisició entre les mans.

No exagere en dir que a cada pas que donava, mentre m'acostava al meu nou destí, aquella

atracció cap al llibre anava en augment. Tenia unes enormes ganes d'arribar a casa, asseure’m a taula i,

llapis en mà (havia decidit escriure amb ell per si havia de fer retocs, per a no desperdiciar el meu estimat

objecte), començar a escriure la meua història. Ni tan sols tenia la més mínima idea del tema sobre el qual

tractaria la narració, tan sols sentia en la meua ment una idea mecànica que em deia que havia d'escriure,

escriure i res més. I, abans d’adonar-me’n, ací estava: en el saló de la casa, amb una confortable ximeneia

crepiten-te al meu costat, assegut sobre un coixí tou en una cadira còmoda i amb el llibre enfront de mi

(obert per la primera pàgina en blanc) , tenint el llapis subjecte en la meua mà dreta. Vaig respirar fondo

diverses vegades, estava nerviós, i em vaig enfrontar cara a cara contra el meu propi repte personal. Fins a

eixe moment la meua pròpia coherència ja havia posat en dubte si la tasca seria tan fàcil, per causa de la

irracionalitat il•lògica de les meues sensacions (la idea que a partir d'eixe moment l'escriure seria més fàcil

que beure's un ou, sense cap fonament) . No sabia si la meua ment m'estava enganyant , però havia passat

de trobar-me desolat per la falta de creativitat a sentir-me com si estiguera desbordat per ella... però sense

estar-ho. Vaig tancar els ulls i vaig tornar a respirar fondo. No els vaig obrir novament. En eixe moment,

sense que jo ho volguera o tan sols ho controlara, la meua mà va començar a moure's al llarg dels fulls (ho

sentia, altrament no ho veia) a una velocitat antinatural, impossible de creure. Era com si haguera caigut en

un estat de xoc: estava escrivint però no sabia el que. Què era el que ocorria? No tenia la més lleu intuïció

sobre el que poguera ser, però de moment simplement deixaria que fóra.

No vaig poder controlar el temps que havia quedat en eixe estrany tràngol, però arribat el

moment oportú, com si ja estiguera designat, vaig poder separar la meua mà del llapis fent que este

caiguera sobre la taula. Vaig obrir els ulls i vaig respirar pantaixant. Em dolia molt la nina. Devia d'haver

passat un llarg lapse temporal des del moment en què vaig començar a escriure. Vaig quedar diversos

segons simplement mirant el llibre. Vaig poder veure un full escrit per meitat (aquell en què estava obert) ,

però també podia veure el cúmul d'aquells que havien quedat arrere, ja complets. Vaig agafar el custodi de

les meues paraules inconscients i vaig començar a llegir per la primera pàgina. Era sorprenent. Aquell

vocabulari, aquella fluïdesa, aquella bellesa i, al mateix temps, la facilitat de lectura... Era realment fruit de

la meua habilitat? De per si la història, almenys en el seu principi, no tenia res de meravellosa i fins a un

cert punt tenia prou semblances amb allò en el que jo m'havia convertit en els últims tres anys.

Quan era més jove, sobretot entre els dotze i els quinze anys, a mi sempre m'havia agradat

escriure històries fantàstiques, basades en arguments espectacularment i extremadament creatius. No

obstant això, el pas del temps havia fet mossa en la meua forma de ser, de pensar i d'escriure, i m'havia

79

convertit en una persona completament arrelada a una societat cruel i malvada, la qual detestava. Coneixia

perfectament el meu entorn, la meua realitat i el meu món, les seues imperfeccions, els seus injustícies...

tot, i volia canviar-ho per mitjà de les meues pròpies mans. Esborrar el mal del món a base de desitjos i

paraules era difícil, per a aconseguir-ho (tal com sabia) calia fer ús dels actes. I necessàriament eixe

pensament estava imprés en la meua història. El protagonista era un estrany home del qual no es donaven

molts detalls, però que jo no vaig tardar a relacionar amb mi mateix. Aquest donava inici a la història amb

un assassinat vil i premeditat, però que al mateix temps era justificat (s'intentava justificar) per mitjà de les

paraules del propi assassí, que conversava amb la seua víctima mentre la matava. Aquesta, segons es

demostrava en la conversació, també havia tingut els seus abundants pecats al llarg de la seua vida (no en

el sentit religiós, sinó humà (havia traficat amb xiquets, els havia explotat, havia abusat de menores...)) , i

el sofisticat protagonista adduïa a tals motius com a justificació de les seues accions. Fins ací arribava allò

que s'ha escrit, que ocupava unes quinze pàgines.

Quan vaig acabar de llegir-ho no vaig poder evitar recordar un personatge que havia eixit

en les notícies recentment. Era el director d'una empresa multinacional, que havia sigut jutjat per

presumptes delictes de violació, explotació i tràfic humà. Havia eixit impune feia dos dies. Jo em vaig

sentir indignat quan em vaig assabentar, perquè havia seguit dia a dia el seu juí i tenia clar que les

acusacions que li feien eren sòlides i tenien proves més que suficients per a empaperar-lo i condemnar-lo...

no van ser suficients. Quan vaig escoltar aquella paraula ('inocente') jure que vaig sentir unes intenses

ganes de matar-lo o que morira encara que no fóra per les meues mans. Va ser un instint, però ho vaig

sentir i no puc negar-ho.

Vaig passar prou de temps mirant i rellegint tot el text, buscant errors que poguera trobar.

No en vaig trobar cap. A continuació, vaig tornar a col•locar la llibreta a la taula, vaig agafar el llapis i em

vaig preparar per a continuar escrivint. Res ocorria, cap impuls m'emportava a escriure, ni encara havent

tancat els ulls. Vaig passar una hora (més o menys) estirant-me els pèls, intentant tornar a trobar la meua

inspiració, però no era fàcil. Era com si haguera de fer un poc més abans de prosseguir.

D'improvís, quelcom em va fer alçar la vista del full en blanc i observar la televisió. Curiós, ni tan

sols sabia per què ho havia fet... però havia quelcom en ella que m'instava a encendre-la. Realment ja

estava fart de sentir totes eixes sensacions i no conéixer el seu origen. Era com si estiguera predestinat que

fera quelcom i algun lloc recòndit de la meua ment, el qual desconeixia, ho sapiera. I eixe 'quelcom'

m'estava manifassejant una vegada i una altra com un cap que controla els seus empleats.

Però, a pesar d’estos pensaments dels quals sóc conscient i simplement per curiositat, em vaig

alçar de la cadira i em vaig acostar al moble on reposava la televisió (cal dir que era un dels pocs elements

tecnològics actuals que podia trobar en ma casa, perquè era la meua unió a l'exterior (mitjà per a poder

informar-me del que succeïa en el món) . Prompte vaig saber el que el meu desconegut amic (eixe que em

feia dur a terme coses que ni tan sols m'havia plantejat) volia que vera. El canal que es va mostrar era el de

'Noticias 24 Horas', i mentrestant apareixien algunes imatges d'un luxós edifici es podia llegir en el titular

ubicat en la part inferior de la pantalla: 'Roberto Velázquez, director de la multinacional 'SPAIN

INDUSTRY' mor d'un inesperat atac al cor. En eixe moment , a mi, quasi se’m va parar el cor. Aquell era

el personatge a qui jo acabava de matar en la meua història. Aquell era el personatge a qui jo havia volgut

veure mort feia dos dies. Vaig pujar el volum de la televisió i vaig atendre, esbalaït i espantat, a la notícia.

Segons pareix s'acabava de conéixer el succés per algunes filtracions que havien ocorregut després de la

crida de la dona del directiu al 091. 'La velocitat a què s'han difòs els fets és quelcom inusual..., apuntava la

reportera que es trobava enfront de l'edifici en què estava la vivenda del difunt. A continuació, va passar a

entrevistar a algun dels veïns, adinerats espantats, que es trobaven prop d'ella.

Vaig apagar la televisió amb estrepitosa velocitat i vaig llançar el comandament lluny de

mi, sentint com queia conseqüentment al sòl. Allò no podia ser, hi havia massa casualitats: les meues

accions irracionals, els meus instints, l'estrany llibre, l'estranya història, la mort del directiu tant en esta

com en la realitat... moltes coincidències. Si la mort haguera ocorregut algun temps arrere, abans que

haguera escrit la meua història, podria resultar quelcom normal: una casualitat sense més; però que morira

tan sobtadament i sense raó aparent no era normal. Vaig començar a híper ventilar mentre mirava la meua

pròpia lletra, inconfusible. Durant un instant vaig voler desfer-me de l'objecte assassí, vaig tindre por del

que poguera fer, vaig creure adhuc que havia sigut enviat pel propi diable per a temptar-me a fer coses que

no havia de dur a terme. Però la qüestió crucial no va tardar a arribar a mi: Com? Coses que no havia de

dur a terme? Què estava dient? No havia sigut jo la persona que havia condemnat eixe personatge en el

meu pensament? No era jo el que havia menyspreat el meu país, a la meua justícia i a la meua pròpia

societat només pel fet d'haver-lo absolt davant de tals proves de culpabilitat? No, no havia de dubtar. Ell

s’ho mereixia, i si jo era qui havia realitzat l'acció, millor per a mi. El meu desig havia començat a complir-

80

se: canviar el món, i només era el principi. Potser jo no fóra jutge ni representara la meua societat, ni

tinguera, teòricament, la potestat per a dur a terme tal cosa; però era l'únic que podia fer. Fora la por i el

penediment, no vaig poder fer més que tindre unes enormes ganes de continuar escrivint. Hi havia tanta

gent a qui havia d'ajusticiar, tants mals que purgar... i no podia esperar ni un segon. En eixe moment sí que

vaig sentir la mateixa sensació que havia experimentat abans. Vaig agafar el llapis amb brusquedat, vaig

estampar la punta contra el full i vaig tancar els ulls una altra volta.

En esta ocasió va ocórrer quelcom diferent. Si bé, en el passat mentre escrivia, tot havia

sigut foscor i silenci, com si haguera habitat el no-res, en eixe moment va haver-hi un factor que em va

apartar d'eixe res. Vaig començar a recordar una reflexió que havia dut a terme feia uns dies, el mateix dia

en què vaig tindre desitjos assassins. En els meus pensaments... condemnava mon pare a la mort. La cosa

era de la manera següent: mon pare havia sigut l'advocat defensor del directiu i, encara que la seua

xarrameca i dialèctica no havien sigut crucials en el cas, al cap i a la fi, ell havia defensat el malvat home

per damunt de la seua integritat moral i la seua humanitat, tan sols per treball. L'odi cap a ell va ser quasi

una expansió de l'odi cap al seu client, però és innegable que durant uns instants em va causar repugnància,

el vaig veure com un ser diabòlic, algú que no podria viure en el món de justícia i neutralitat que jo volia

crear. La mà continuava escrivint sense parar mentre este pensament perdurava en mi. Mort... injustícia...

odi... tot havia de ser purificat, tot havia de desaparéixer (al cap i a la fi pols vam ser i en pols ens

convertirem).

Vaig obrir els ulls quan encara ni tan sols havia deixat de redactar. Que dimonis estava fent, què

era el que estava pensant? ¡Matar mon pare! ? ¡Com anava a fer-ho! ? ¡Era aberrant!! Per molt que ell

haguera defensat una persona culpable (davall la meua consideració) , tot el que havia fet era guanyar-se el

pa. Així es movia la societat de la meua època: havent de treballar i rebaixar-se fins a límits inhòspits per a

poder conviure amb aquelles persones que conformaven la teua família. Jo no el podia culpar per això, de

fet, jo vivia gràcies a eixe treball. Condemnar mon pare era condemnar-me a mi mateix. Mai! I el fet és que

sabia (no ho sentia, ho sabia) que allò que estava escrivint no estava guiat per un camí diferent que no fóra

eixe...

Sense dubtar-ho un sol segon vaig agafar el llibre que hi havia damunt de la taula i el vaig llançar

ràpidament a la ximeneia ardent i crepiten-te. Allí cremaria eixe arma de l'infern. A mi, ningú em

convertiria en una bèstia. I mentre observava com es consumia entre les flames, m'ho vaig preguntar:

Havia sigut el propi llibre el que havia manipulat les meues accions, o era una part desconeguda de mi la

que actuava...?

¿Sabeu?, algunes vegades crec que eixe llibre va ser una arma de l'infern, una arma de doble tall.

D'una banda, treia el millor de mi: les meues millors habilitats; i per una altra treia el pitjor: allò que jo ni

tan sols m'hauria atrevit plantejar-me dues vegades. Hi ha coses en la nostra ment que no ens agradarien,

hem de controlar-les i amagar-les perquè si escaparen del nostre control allò que provocarien ens marcaria

per a tota la vida. Però l'instint humà, el dimoni, el mal, allò que tots tenim sempre és partidari de traure

eixa negativitat. A ell no li preocupa l'ètica ni la moral, només busca el seu desig egoista: caos, descontrol,

salvatgisme. El nostre deure com a sers humans amb capacitat de decisió és la de controlar-ho i limitar-ho;

perquè no som només un res extensa que actua (un cos) , sinó que també som una res pensant que decideix

(ment) .

CASTELLANO ACCÉSIT: “UN VIAJE MÍSTICO” DE GUILLÉM

GAVILÁ PUIGCERVER. 2º BACH F La muerte es tan solo un paso más, insignificante, de nuestra existencia…

El modernismo nos ha cegado por completo, dejando atrás teorías de la

antigüedad sobre nuestro resurgir entre las cenizas y la coalición de una nueva vida, si

se puede llamar así.

Os estaréis preguntando quien soy yo… Yo no soy más que un hombre.

Vivimos en el año 2125, las cosas han cambiado mucho desde vuestra época,

quizás más de lo que esperábamos. La ciencia domina el pensamiento general del

planeta, la religión fue tumbada y masacrada hace medio siglo, aproximadamente, y la

gente ya no vive atada a unas creencias, a unos “líderes”.

Con esto del cambio climático las temperaturas son más extremas que antes.

81

No sé muy bien como pasó para llegar a este punto pero algo haríais en vuestra época…

“Al menos estamos vivos”, recuerdo oír decir a mi padre hace unos años.

Como él vivió más cerca esa época…

Los científicos pudieron estabilizar un poco el problema del cambio climático creando inmensos

ecosistemas artificiales, de ese modo, también ayudaban a mantener la flora y fauna del momento y evitar

más extinciones.

La forma de mandato judicial y legal también cambió más de lo que esperábamos, vivimos en una

remodelación de la anarquía, ahora no existen jerarquías políticas, ni militares, ni judiciales… pero el

capitalismo sigue gobernando al mundo.

Los países asumieron que si se juntaban para formar una gran masa con unas mismas leyes cívicas

y éticas dejarían atrás un gran número de problemas, así que ahora, a pesar de la distancia y los

continentes, todo el planeta es un solo país, Derilia.

Aún no os he dicho ni mi nombre ni mi historia, permitid que me presente como es debido.

Mi nombre es Héctor y hace unos días comencé a entender la vida…

Me gusta dar paseos nocturnos, me considero una persona muy reservada, callada y solitaria, pero

eso no me amarga en absoluto. He descubierto que cuantos menos amigos tienes, más tiempo ganas para

conocerte a ti mismo.

Hoy en día nadie se conoce a sí mismo, y repito, nadie. Todo el mundo anda ajetreado de un sitio a

otro, como si les obligasen, y no emplean su tiempo en vivir.

¿Quién sabe qué es vivir?

Si su tiempo lo emplean en trabajar, comer y dormir… ¿cuándo aprendemos los seres humanos a

pensar?

Sencillamente no lo hacemos, ya hay unas personas que se encargan de ello. Se hacen llamar científicos,

filósofos… ¿Pero por qué ellos?

Antes, cualquier persona podía pensar por sí misma sin necesidad de ayuda; y así llegamos hasta

este momento.

El mundo se vuelve loco y junto a él, todos y cada uno de los seres humanos. Si la gente se parara

a pensar más a menudo habrían descubierto lo que he descubierto yo hace tiempo.

En uno de mis paseos nocturnos alcé la vista al cielo y presencié un acontecimiento único y

maravilloso. Al fundirse casi por completo los polos de la Tierra, las auroras boreales se descontrolaron y

se divulgaron por todo el planeta, apareciendo así, de forma espontánea, en cualquier lugar del mundo y en

cualquier instante.

Y eso ocurrió, apareció ante mis maravillados ojos una inmensa luz multicolor que fluía por el

cielo como bailando para mí…

No sé si fui preso de Morfeo o si simplemente caí en un estado de confusión, pero juraría por todo

aquello que tengo, que no es mucho, que una voz tan pura como el agua de los manantiales del

rejuvenecimiento me habló y me mostró un lugar desconocido para todo ser vivo… el reino de los muertos.

Dicho así, impresiona más de lo que debería, y ahí quería llegar. El reino de los muertos no es

como nos lo habían pintado hasta ahora. Ahora, alejados de las creencias religiosas y de manos que te

señalan puedo decir abiertamente que el otro mundo simplemente es maravilloso.

No hablo del cielo, no hablo del paraíso… hablo de un mundo paralelo al nuestro. Sus vidas han

continuado en el otro mundo como si no hubiera pasado nada.

Al morir en nuestro mundo, nuestro ser interior, pureza, inteligencia y personalidad es absorbida al

otro mundo dejando atrás la estela que vivió en este, que no es nada más que el cuerpo.

En el otro mundo no existe nada material, tan sólo se pueden apreciar las millones de almas que se mueven

y mantienen otro tipo de vida junto al resto. Se palpa el ambiente de tranquilidad, no hay estrés, no hay

prisas, sólo calma, tranquilidad y mucho tiempo para pensar… Pensar en todo lo que no has podido pensar

en toda tu anterior vida, recapacitar, repasar tus pasos…

Desconozco por qué fui yo la persona que pudo ver todo aquello… la aurora boreal no duró más

que unos segundos en los que me absorbió y me mostró su preciado interior. Quizás sea cierto, al fin y al

cabo, que desde arriba nos observan, en cierta manera…

Pero llegué a una conclusión de lo más inesperada…

¡Llegué a la conclusión de que las auroras boreales no eran otra cosa que el reino de los muertos en

sí! ¡Que los colores de la misma no eran más que los reflejos de las almas y espíritus que, en ciertos

momentos, se muestran a nosotros como algo abstracto! ¡Y que sin duda alguna, siempre han estado allí,

deambulando por el mundo y observándonos desde las alturas!

82

Como dije antes, yo sólo soy un hombre; un hombre cansado de la vida, aislado, ausente, que

emplea su vida en ordenar sus ideas… Un hombre que trata de utilizar más del 10 % de capacidad cerebral

que utilizamos generalmente todos.

Lamentablemente, estos fenómenos atmosféricos, si aún se pueden considerar así tras mi hipótesis,

son impredecibles… Y lamentablemente, la gente sigue sin pararse a pensar en todas las posibilidades que

pueden darse. Nunca conocerán el verdadero saber, nunca conocerán realidades que parecían fuera de su

alcance…

CASTELLANO 1ER PREMIO: “EL ÁRBOL DE LA VIDA”. DE DAVID CATALÁN

SEBASTIÁ 2º BACH E Todo era oscuridad. Alguien se había visto atrapado entre un mar de sombras del que

era difícil distinguir nada. No se veía, no se oía, no se olía... nada. Era un hombre como podría

haber sido cualquier otro, se llamaba Álex y no era más que un padre de familia español

¿Cómo había llegado hasta ahí? Eso ya lo veremos en adelante. El caso es que, como buen

humano que era, viéndose rodeado de una escena tan oscura y asoladora no podía hacer más

que caer presa del nerviosismo y la desesperanza, intentando descifrar los acertijos que traía

consigo su localización entre el mar de sombras. En ese momento no recordaba nada, ni quién

era, ni lo que había hecho la “noche anterior”... Nada. Tan solo la búsqueda de un método

posible para huir de aquel lugar parecía acudir a su mente.

Y casi como una respuesta a su plegaria nerviosa, una extraña voz dio contestación a

su necesidad. ¿Una voz? No... más bien podríamos definirlo como un conjunto de ellas.

-Abre los ojos, Álex.-decían- Abre los ojos y enfréntate a tu existencia.

Misteriosas palabras, sin duda, pero por si acaso Álex intentó abrir los ojos tal y como había hecho

todas las mañanas a la hora de despertarse. ¡Milagro, se hizo la luz! Frente a la vista del absorto hombre se

empezó a mostrar un paisaje bien diferente al que conformaban las sombras eternas. Al frente, un cielo

azul, nítido y amplio, como aquel que había adorado en vida; a sus lados, un amplio prado, repleto de

pureza, de hierba verdosa (especialmente bella, brillante) y, según se podía ver al proseguir con el estudio,

también se alcanzaba a ver un sinfín de árboles que se alzaban sobre los cielos, con alturas inverosímiles.

El campo parecía ser extremadamente amplio, por lo que no era posible determinar el número de figuras

que crecían desde lo más bajo hasta lo más alto. Todo esto lo pudo observar Álex con un simple vistazo,

justo antes de que a su espalda se pudiera oír un mensaje que casi consigue sobresaltarle:

-Levanta, Álex. Es hora de empezar a desandar lo andado.-de nuevo eran múltiples voces las que

hablaban.

Una vez más palabras que daban lugar a amplios interrogantes. Álex, con la simple intención

(inicialmente) de observar a sus interlocutores, se incorporó y giró hacia la orientación de la que parecía

haber venido el mensaje. Se mostraron tres figuras: un niño, un adulto y un anciano. Ninguno de ellos tenía

ninguna característica fuera de lo habitual, pero sin embargo podía vislumbrarse en ellos rasgos que

incitaban a la mente de Álex a relacionarlos con algo.

Los tres poseían el cabello corto, de color castaño (excepto el anciano, con abundantes canas que

lo hacían casi completamente blanco), una altura media para sus edades (en orden de colocación: 1’50,

1’80, 1’70) y un rostro pálido, alargado y, tan solo en el caso del octogenario, arrugado, caracterizado por

unos ojos marrones. En cuanto a sus cuerpos, tan solo cabe destacar la corpulencia del adulto, en contraste

con el pequeño casi esquelético y el anciano fofo.

Álex seguía intentando ubicarlos en su memoria, pero parecía que esta no quería dar lugar a ningún

recuerdo, y por lo tanto le hacía completamente incapaz de reconocer aquello que le llamaba la atención.

Por lo tanto, se propuso realizar una pregunta, a la que sus acompañantes se adelantaron. En ese momento

pudo ver como los tres movían los labios al mismo tiempo, sin lapso alguno de tiempo.

-Aquí no tienes ningún poder sobre tu presente, tu pasado o tu futuro, no más del que te

otorguemos nosotros. No preguntes, no pienses, tan solo escucha.-dijeron en inicio, parando en seco al

confuso hombre- Álex González Núñez, hijo de Roberto González y Nuria Núñez, muertos el dos de

noviembre de dos mil once y el cuatro de octubre de dos mil nueve respectivamente. Cumpliste los

cuarenta y cinco años el pasado diecisiete de noviembre, el mismo día en el que fuiste despedido de tu

puesto de trabajo en INGSOC & COMPANY, razón por la que caíste en una grave depresión. El

diecinueve de noviembre del mismo año fuiste informado del accidente acontecido en la calle Gran Vía,

ciudad de Madrid, suceso en el que tu ex-mujer y tu hijo de seis años se vieron afectados, resultando

83

heridos de gravedad, con lesiones traumáticas y quedando en estado de shock, para posteriormente pasar a

caer en un coma profundo. Todo esto te llevó a un colapso que tu resistencia mental no pudo soportar,

dirigiéndote en el acto a una sola idea: el suicidio.

Callaron. El colapso mental que aconteció en la mente de Álex es difícilmente descriptible: un

mundo de sensaciones, recuerdos, memorias y vivencias que le atacaban vertiginosamente a una velocidad

desorbitante. El hombre se llevó las manos a la cabeza y cayó al suelo de rodillas, jadeando, mientras todas

las imágenes de los acontecimientos referidos se acumulaban por momentos y le hacían caer en un estado

agónico de difícil resolución. Todo aquello era verdad... Únicamente lo había olvidado. El brusco modo en

el que Antonio, su superior, le informó de la quiebra de la empresa y de la futura desaparición de la misma,

y por tanto de la pérdida de su puesto... el accidente de Marta y Lucas; incluso acudieron imágenes suyas,

en el baño, con una navaja de afeitar en la mano derecha, casi presionando las venas de la muñeca

izquierda. Todo aquello había sido verdad... ¿Cómo había podido olvidarlo?

Sin que se diera cuenta, la figura del infante (un niño que tendría más o menos la edad de su Lucas,

cerca de seis años) se acercó a él, colocando una mano sobre su hombro y transmitiendo en el acto una

inexplicable sensación de tranquilidad, la típica tranquilidad e inocencia que solo un niño puede sentir. Era

como si sus almas hubieran entrado en sintonía.

-No hay de qué preocuparse, Álex.-dijo el pequeño con voz aguda y tranquila- Estás aquí por

alguna razón. En esta vida nada que ocurra está determinado por el azar. Así que levanta, y ven con

nosotros.

Los ojos del interpelado estaban casi llorosos, a punto de derramar alguna lágrima... pero el niño

retuvo la tristeza de Álex y le otorgó las fuerzas necesarias para alzarse y enfrentarse a aquello de lo que le

hablara. De improvisto había sido embriagado por la tranquilidad de la inocencia infantil. Seguidamente,

fue el adulto el que dio un paso adelante, colocando su mano derecha sobre la cabeza de Álex. En última

instancia sería el anciano el que haría lo mismo, apoyando la mano en el hombro derecho. Ambos, dijeron:

-Toda acción conlleva unos efectos. Todo efecto determinante para la vida debe ser causado por

una acción meditada.-Resonaron sus voces al mismo tiempo- Es hora de que te enfrentes a tu destino y

tomes decisiones..

Justo al finalizar esas palabras, todo alrededor de los tres personajes empezó a volverse borroso. Lo

que había sido una bella pradera empezó a girar y se convirtió en un torbellino gigante. Este proceso tan

solo duró unos instantes, breves segundos, y cuando todo volvió a la normalidad Álex y sus aliados

volvieron a aparecer en la misma pradera, solo que en ese momento se encontraban frente a un árbol. Éste,

a diferencia de muchos otros rebosantes de vida, se veía marchito. Alrededor de su tronco se había formado

una circunferencia en la que la hierba estaba muerta, el espacio constaba de tan solo tierra yerma. Cabe

decir que ese árbol no era el único que se veía en este estado, había otros tantos que también lo imitaban,

pero no era lo más habitual en el lugar. Álex alzó la vista hacia arriba, y al hacerlo observó una

peculiaridad:

-¿Qué tipo de árbol es este...?

No eran de extrañar sus dudas, aquel era un árbol muy peculiar. En él, efectivamente, se podían

observar los componentes normales de un ser vivo como aquel: tronco, ramas, corteza... mas no era del

todo normal. El tronco principal tenía un grandísimo grosor (quizá llegaba a los quince metros de

diámetro), y solo él era capaz de ascender hacia el cielo y alcanzarlo. Por el contrario, las ramas salían a lo

largo de él, casi todas ellas de una longitud normal, excepto una, que desde que se había alargado en un

inicio se había convertido en un nuevo tronco (menos grueso del principal) que ascendía hacia el cielo, y

de ella habían surgido nuevas ramas, repitiéndose el proceso múltiples veces. Siempre una sola rama por

cada tronco.

-Este es el árbol de la vida.-dijeron las tres voces a la vez, sin mediar espera- Tu árbol de la vida.

En el camino de tu vida ha habido tantas decisiones como ramas ves en el mismo,-ciertamente, había

incontables ramas- pero sólo aquellas decisiones que tomas son las que siguen ascendiendo y toman el

liderazgo del recorrido, creando nuevos caminos predeterminados, pero de los que tú has tomado

conciencia a la hora de elegirlos, hasta llegar a la unión de nuevo con el tronco central, como lo hace todo

árbol de la vida, en la muerte.

Era curiosa esa concepción de la vida, sin duda. Un árbol en el que las ramas predeterminan los

posibles caminos que tomar, siendo tú mismo el que decides cuál de ellos seguir. Serían tan innumerables

las posibilidades que, a pesar de estar determinadas con anterioridad, no limitarían la libertad del individuo

más allá de lo que pudiera hacerlo él.

Álex no podía alcanzar a ver hasta dónde había llegado la rama de su vida, aquella que había

crecido a base de sus decisiones, ya que estaba demasiado por encima del cielo y las nubes. Pero realmente

84

no le hacía falta verlo. Realmente ya sabía aquello que vería al haber recordado todo lo acontecido en las

últimas horas. Tan solo se preguntaba si la rama se habría unido ya al tronco principal dándole muerte (y

eso era aceptar la muerte) o si simplemente estaba esperando una decisión final, la cuál ni siquiera estaba

seguro de poder o querer tomar, aquello a lo que se llamaría “redención” de aquella opción que había

tomado.

Los tres guías volvieron a separarse de él, colocándose en esta ocasión junto al árbol, a un lado del

mismo, y mirando directamente a su dueño, como si esperaran a que diera el paso final.

-Has sido elegido para redimirte, Álex,-dijeron al unísono- y nosotros somos tus guías porque sin ti

nuestra existencia nunca habría llegado o llegará. Somos tu pasado, tu presente y tu futuro.-completaron,

hablando a continuación el niño, como portavoz de sus palabras, sonriendo con dulzura e inocencia- Sin tí

tu pasado no habría existido. Sin tus acciones y elecciones jamás habría crecido y habría podido

madurar...-calló, dando lugar a la voz del adulto, quien se expresó con más severidad- Sin tus decisiones tu

presente se habría visto sumido en una existencia insustancial. Tú me das vida, tú decides el camino por el

que voy...-y acabó por completar el anciano, amable y tranquilo- Y sin tí tu futuro jamás llegará. Sin tí yo

no existiré. Tú tienes poder sobre mí... ¿Sabrás tomar una decisión correcta?

Quedó absorto. Sin duda, todo era muy extraño, demasiado surrealista. Aquello no podía ser más

que una ilusión, no más que una alucinación. ¿Su árbol de la vida? ¿Su presente, su pasado y su futuro?

¿Qué era aquello...? ¿Pero y qué si lo era? No dejaba de ser una lección que pudiera aprovechar para sí

mismo...

-Hay veces-dijeron los tres al tiempo- en las que la mente no nos permite pensar con total claridad

todas las consecuencias que tendrán nuestras acciones. Hay ocasiones en las que no es justo dejar que la

desesperanza y el dolor den mal fin a algo que podría haber acabado de otro modo, sin conocer las

diferentes posibilidades de lo que podría haber ocurrido. Por esta razón, Álex, te es otorgado este don, esta

oportunidad Coloca tus manos sobre el tronco de tu árbol, siente su savia casi inerte, su escasa vida... de

este modo podrás ver las consecuencias directas que tendrán tus acciones si sigues adelante con la decisión

de poner fin a tu vida. Pero también serás capaz de ver aquello que habría ocurrido si no tomaras una

decisión como esa.

Y así lo hizo. Álex no se demoró en dar un paso adelante y colocar las manos sobre el tronco del

árbol, sintiendo su rugoso y cálido tacto. Este apenas le importunó durante unas milésimas de segundo, ya

que casi instantáneamente el mundo volvió a dar vueltas a su alrededor.

En esta ocasión no apareció en la misma pradera, sino que lo hizo en lo que parecía ser un

cementerio, pero lo hacía como un espectador externo, flotando sobre las cabezas de un gran número de

presentes. Ninguno de ellos se fijaba en su presencia, por lo que presupuso que no podrían verle. Todos

ellos estaban ataviados con el típico color negro, y también tal y como era de esperar, se mostraban

melancólicos, derramando lágrimas, decaídos. No era para menos. Entre ellos había gente que al principio

Álex no pudo reconocer, pero que mientras les iba observando pasaba a identificar por determinada

información que recibía espontáneamente. Allí estaban sus dos hermanas, sus primas, su único primo (el

que, cabía decir, había sido su mejor amigo desde la infancia), algunos de sus tíos, su abuela (madre de su

padre) y su abuelo (padre de su madre). Todos ellos agónicos, desolados y amargados. Aquello lo había

provocado él con su acto, con su decisión transcendental... ¿Acaso era justo que todo acabara de ese modo?

La escena del cementerio duró unos minutos que el observador dedicó a identificar a gente y a

sufrir por aquello que había desatado (o podría desatar). Pero de improvisto ocurrió un cambio tan

inesperado como veloz. De nuevo, la escena se volvió borrosa, como un torbellino, y llegó una nueva. En

esta pudo identificar su propia casa, el salón de la misma y, como personajes principales... al verlo casi le

dio un vuelco el corazón. Quiso lanzarse sobre ellos, saltar, correr, llorar de alegría, gritar... pero no pudo.

Ahí podía ver a su ex-mujer y a su hijo, ambos abrazándose y llorando desconsolados. No daba crédito, al

principio se sentía alegre de verlos... pero no tardó en recordar por qué estaba ahí, y la melancolía volvió a

aparecer en la mente de Álex. Era cierto. También a ellos les podría haber hecho mucho daño. Sabía que

las posibilidades de que despertaran del coma no eran muchas. ¿O sí lo eran? Y también sabía que él no

soportaría sobrevivir sin ellos ¿Pero, y si ellos conseguían sobrevivir? ¿Qué harían ,o al menos su hijo,

viendo a su padre muerto sin causa aparente? No podía ser bueno en ninguno de los casos. Y Marta...

Bueno, era cierto, estaban separados, pero de eso apenas hacía un mes. Era difícil que ella pasara

indiferente, que no sufriera por la repentina muerte de su ex-marido. ¿Quién era él para hacer sufrir de ese

modo a las dos personas que más le habían importado en toda su vida?

¿Pero y si no ocurría eso? ¿Y si había otra posibilidad? ¿Y si decidía vivir? La escena cambió de

nuevo tan rápido como había llegado, pero esta vez no cambió el escenario, sino tan solo los personajes. En

esta ocasión estaba él, sentado en el sofá, con el rostro cubierto por las manos, encorvado. No hacía falta

85

preguntar a qué situación refería esa “premonición”. Sin embargo no pudo ver en aquel hombre nada que

no hubiera visto en sí mismo antes. Él realmente ya había dado por hecho la muerte de sus familiares

inconscientes; la posibilidad de que sobrevivieran no había sido considerada con la suficiente realidad. Que

sufriría increíblemente si no vivían, era un hecho, por lo que no cabía hacerse falsas esperanzas para

después pasar a sufrir lo indecible. Pero aún así...

En esta ocasión el cambio no fue brusco. Simplemente, la figura de Álex (el de la escena) se

difuminó un instante. Seguidamente se formaron, en su lugar tres. Estaban ellos, la familia; la familia que

le hacía feliz, Álex, Marta y Lucas abrazándose. No había imagen más bella. No podía existir mayor

anhelo que el de un padre como él, emotivo y sentimental, volviendo a tener en sus brazos a las dos

personas que, quisiera o no aceptarlo, eran los pilares de su vida: las dos personas más importantes que

existían para él. No podía permitirse perderlas. No quería crear la mera posibilidad de hacerlas sufrir, de

ser causante de su agonía. No. Antes sufriría él por ellos. En ese momento tenía las ideas bien claras.

Quería que la escena observada se cumpliera. Quería que aquello se volviera realidad. Quería rectificar en

sus actos y dejar que los acontecimientos llegaran por sí solos. Quizá tuviera que soportar el dolor de la

muerte de su hijo y su mujer, cierto. Pero sin duda, la agonía de esa posibilidad podía ser perfectamente

equiparable a la felicidad que tendría a la hora de volver a sentir y abrazar a sus seres queridos.

De nuevo todo giró. Todo se hizo borroso. Esta vez la situación confusa se alargó más de lo que lo

había hecho antes. Mientras se prolongaba, las cuatro escenas confluyeron en la mente de Álex. Debía

tomar una decisión. Cualquiera de las dos posibles sería difícil de asumir. ¿Huir de la vida como un perrito

con el rabo entre las piernas o enfrentarse a los acontecimientos que el destino había preparado para él? La

imagen de su hijo y su ex-mujer se mostraron frente a él, como una foto de retrato familiar, sonriéndole. El

ver esa imagen le hizo cuestionarse si realmente estaba planteándose qué decisión tomar. ¿Acaso no lo

había hecho ya?

Finalmente, todo volvió a la normalidad, y Álex se encontró en el pequeño baño de su casa, que

incluso aún compartía con su ex-mujer (ante la permisividad de ella a la hora de que el padre de su hijo

buscara una nueva casa). En su mano derecha sujetaba una cuchilla de afeitar, presionando sobre las venas

de la muñeca de la mano izquierda. La mirada del hombre se clavó al frente y observó su rostro

demacrado, cansado, con el cabello castaño desordenado y los ojos marrones profundos y dubitativos. En

él no pudo evitar reconocer las facciones que compartía con su hijo: esa nariz pequeña, esos ojos amplios y

sinceros, ese cabello corto y oscuro... La mano derecha se abrió, cayó la cuchilla. Álex dio un par de pasos,

retrocediendo, y miró al frente casi asustado. ¿Abandonar sin más a la gente que quería? ¿Cómo había

podido planteárselo? En ese momento lo veía claro. No, ese no era su destino. Nadie le haría dudar nunca

más. Se convertiría en una persona lo suficientemente fuerte como para vivir por encima de los designios.

En ese momento el móvil de Álex empezó a sonar, alarmándole. Lo sacó del bolsillo. Era el doctor

Ramos, con quien ya había tratado en el hospital recientemente... tan solo debía llamarle ante novedades

del caso de Lucas o Marta.. .

86

MATEMÁTICAS, 1ER CICLO ESO: ANDREA GEORGIANA PETICA 2ON ESO A

87

2º CICLO ESO: ROCKSOLANA IVANOCHKA 4T. ESO D.

88

BACHILLERATO : AINA FORNÉS I CATALÀ 1ER BAT A

DIBUJO. 1ER PREMI: “¿PORQUÉ NO CONSIGO GUSTARTE SI YO TAMBIÉN SOY

ARTE” DE JAUME TENT PÉREZ, DE 2º BACH F

89

PINTURA. 1ER PREMI: ALBERTO LUCAS ROVIRA DE 2º BACH F

ESCULTURA. ACCÉSIT: : JAUME TENT PÉREZ, DE 2º BACH F

1ER PREMI: “L’INVOLUCIÓ D EL’HOME” DE JOSÉ FERRER VICENS DE 2º BACH

F

90

MÚSICA. IN MEMORIAM MARCO TORRES BISQUERT 1º B SUPERIOR

1ER PREMI MODALIDAD SOLISTA: STEFANIA MACCAFERRI, 2N BAT. F (VIOLÍ)

91

ACCÉSIT MODALIDAD GRUPO: COMPUESTO POR: NESTOR MONTIEL, 2N B

(PIANO) I ALICIA BOLUFER, 2N A (VEU)

1er PREMI MODALIDAD GRUPO:COMPUESTO POR: MARTIN GONZÁLEZ

(GUITARRA), ALISON LAUBE (VEU) I FRAN BOLUFER (BAIX), 2N BAT. E

FOTOGRAFIA BLANCO Y NEGRO. 1ER PREMI: “TORE” DE SALVADOR JIMÉNEZ

VALENZUELA DE 1º BAH A

92

FOTOGRAFIA COLOR. 1ER PREMI: “CONCHA MARINA” DE SALVADOR SASTRE

PELLICER DE 2º BACH F

FOTOGRAFIA SERIES. 1ER PREMI: “GOTAS CHINAS” DE NURIA MARTÍN ALBO

SOLIVERES DE 2º BACH F

93

FOTOGRAFIA MUNDO DE LA NATURALEZA ACCÉSIT: “CONCHA MARINA” DE

SALVADOR SASTRE PELLICER DE 2º BACH F

1ER PREMI: “RED SILENCE” DE IVA PETROVA PESHEVA DE 1º BACH A

94

FOTOGRAFIA RETOQUE DIGITAL. 1ER PREMI: “SURFISTA DOMINGUERO” JOSÉ

IGNACIO FERNÁNDEZ MIRANDA-2BAT-F

CARTELS. 2N PREMI: MARINA SALA VINUESA DE 1º BACH F

95

1ER PREMI: ALBERTO LUCAS ROVIRA DE 2º BACH F

96