Els nens i nenes de primer ens hem posat a la pell dels

periodistes! Hem après que una bona notícia ha de contestar

preguntes com: on?, quan?, què?... Per posar-ho en pràctica

hem escrit a la pissarra tots junts l’excursió que vam fer a

Gelida. Us l’hem escrit perquè la pugeu llegir! Esperem que us

agradi.

El dia 26 da març, els nens i nenes de primer i de segon vam anar

al castell de Gelida.

Els nens i nenes de primer vam visitar el museu. També vam

veure l’església i ens vam disfressar! Va ser molt divertit!

Després vam fer veure que érem cavallers i vam lluitar amb

espases (però eren de broma!). També vam fer tir amb arc, però

ningú va aconseguir donar-li al conill!

Després vam imaginar-nos que érem artesans, pagesos i servents

i vam buscar objectes amagats (els vam trobar tots de seguida

perquè som molt bons investigadors). Per últim vam anar a dinar

fora del castell.

Ens ho vam passar genial!

Som investigadors!

Un dia, a la classe dels dinosaures de segon, va arribar un ou, era

un ou de dinosaure! Els alumnes van buscar un lloc on poder-lo posar i van

convertir en investigadors, iniciant una observació diària. A continuació

mostrem el recull d’informació dels alumnes:

Dia 1 l’ou és blau i sembla dur.

Dia 2 Comencen a aparèixer algunes ratlles a la closca. Està gairebé igual

que ahir.

Dia 3 l’ou s’ha trencat. Es veu la boca del dinosaure, que és de color

vermell.

Dia 4 es veu molt més la boca del dinosaure. El dino està sortint! El forat

de l’ou és més gran.

Dia 5 veiem el cap i les potes del dino. S’ha trencat la closca de l’ou. És

de color groc verdós.

Dia 6 al dinosaure se li veu una cresta. Té les potes cap a munt. El forat

de l’ou ja és molt gran.

Dia 7 té mig cos fora de l’ou. Té punxes per l’esquena. Les potes de

davant les té fora i més petites que les del darrera.

Dia 8 El dinosaure està fora de l’ou. Després de buscar informació

arribem a la conclusió que és un SUCHOMIMOS. El nom significa imitador

de cocodril. Va viure al Cretaci inferior, la seva llargada era de 10 metres i

pesava de 7 a 9 tones.

Antonio Lucio Vivaldi Venècia, 4 de març de 1678 – Viena, 28 de juliol de

1741 .Va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del

Barroc. És especialment conegut, en l'àmbit popular, per ser l'autor de la

sèrie de concerts per a violí i orquestra Les quatre estacions. Nosaltres escoltant el seu concert, ens hem inspirat i hem fet un quadre

plàstic de “Les quatre estacions”_ ___________________________________________

ELS NENS DE TERCER S’APRROXIMEN A

LA FIGURA DE VIVALDI A TRAVÉS DE LA

MÚSICA I L’ESCENIFICACIÓ

Després de preparar tot el material necessari pel nostre quadre hem passat

a escenificar-ho al pati. Ha estat una experiència molt enriquidora, on tots

hem après i ens hem divertit molt. Us animem a descobrir quina estació de

l’any representa cada foto...Les primeres són quan ho preparàvem i les

últimes són l’escenificació final.

VALLPARADÍS El passat dimarts 14 d’abril, els i les alumnes de 4t de Primària de

l’escola vam gaudir d’una jornada d’esports a l’aire lliure al Parc de

Vallparadís, a Terrassa. Una zona verda que travessa la ciutat i declarat

monument històric i artístic, ple de fonts naturals, diversitat de fauna i

flora i arbres centenaris.

Vam començar la jornada

posant a prova la nostra

valentia amb l’escalada, i

alguns per superar la

nostra por a les alçades.

Tots vam experimentar la

sensació de superació en

una activitat molt

emocionant per tots on, en

major o menor mesura,

vam voler participar amb

entusiasme fins arribar al

punt més alt de la paret.

Després d’haver descarregat adrenalina amb l’activitat del rocòdrom, vam

passar a afinar la nostra punteria amb l’activitat del tir amb arc. Durant els

diferents jocs que el monitor ens va preparar, va quedar patent que tenim

una punteria excel·lent, doncs vam foradar les dianes de palla amb encert.

Vaja, bona part de nosaltres vam fer diana!

I tot just abans de dinar, ens tocava fer l’últim esforç del matí amb la cursa

d’orientació. Es vam distribuir per equips i amb l’ajuda d’un mapa marcat

amb coordenades i un full de ruta vam haver de completar un recorregut

que s’estenia per tot el parc.

Un cop vam dinar, i després d’una estona de temps lliure, vam tancar el dia

amb l’activitat aquàtica de les canoes.

Cada canoa estava dirigida per una tripulació de 4 persones, on cadascun de

nosaltres vam haver de remar de valent per poder assolir les diferents

fites dels jocs amb els quals vam estar participant.

En nom de tots els nens i nenes del grup de 4t volem manifestar el nostre

agraïment a l’Oscar i la Maria José, que ens van acompanyar en aquest

fantàstic dia, així com al Jordi i al Marçal, els monitors responsables de les

activitats amb les que tant vàrem gaudir. Va ser un dia genial!

CINQUÈ Els nens i nenes de cinquè no hem parat de fer activitats ! Us en volem ensenyar unes quantes ! Hem anat a fer vela:

Hem anat a fer les pràctiques d’Eduació Viària i hem aconseguit tots el carnet : Hem fet el Projecte Rius:

Hem anat a les mines de Cercs i ens vam quedar amb ganes de tornar-hi :

També hem tingut temps de treballar moltíssim ! Aquest any hem treballat de forma cooperativa tant en les assignatures normals com amb els projectes que hem desenvolupat. Aquí teniu unes fotografies de quan vam treballar els dinosaures :

6è Aquest curs els alumnes de 6è presentem un recull de petites històries on el

protagonista és un/a dels/les nostres companys/es. Hem estat treballant la confiança i la

companyonia, així com la creativitat i la millor coneixença dels propis companys. En

aquests contes hem intentat reflectir-hi aquests conceptes i ens ha servit per a

conèixer millor les nostres pròpies virtuts i les dels companys. Esperem que gaudiu

molt amb aquests petits relats!

ANYS ENRERA Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau Calvet, un nen molt simpàtic i

divertit, que vivia a Castellar del Vallès. Ell tenia molts amics, era molt sociable. Un

dia, sortint de l‟escola, se‟ns va acudir la idea d‟anar a jugar a bàsquet. L ‟Arnau

anava amb la Paula i el Pol amb l‟altre Paula; en realitat, l‟Arnau jugava molt bé! Se‟ls

va fer tard i havien d‟anar cap a casa. De camí, van anar a comprar unes quantes

llaminadures. La dependenta no s‟assabentava de res i sempre hi posava una

llaminadura de més, sort que l‟Arnau tenia molta paciència.

L‟endemà van haver d‟explicar com era la vida a la llar d‟infants. L‟Arnau va explicar

que va anar al “Coral” amb mitja classe, que sempre mossegava a una nena i que,

segons les fotos de les festes, com per exemple del Carnestoltes, s‟ho passava pipa.

Gràcies a la professora llesta, la Mireia, feien activitats que ensenyaven a compartir i a

treballar en equip. L‟Arnau podia ser una mica pesat però compartir, el respecte i

l‟amistat, ell en tenia de sobres. Normalment , els seus comentaris feien molta gràcia;

la seva imaginació era impensable quan fèiem escrits o treballs creatius.

Un dia, a Educació Física, vam haver de jugar a bàdminton. També tenia molta traça

amb els esports tipus bàdminton, bàsquet i, fins i tot, jocs com la bandera.

L‟Arnau tenia una gran afició a cuinar, vaig veure fotos dels seus postres i feien

molt bona pinta.

Jo em dic Maria, actualment sóc amiga de l‟Arnau , és una gran persona, hem passat

molts bons moments junts i espero tenir-ne molts més!!

MARIA IGLESIAS

EL PARTIT DE FUTBOL

Ara us explicaré una història, aquesta història comença amb un noi molt simpàtic que

es diu Max. El Max vivia amb una família encantadora al mig del bosc, anava a l‟escola

del poble i tenia 11 anys. Tenia uns quants amics que jugaven amb ell a futbol. Junts

amb el seu equip havien guanyat 3 finals i eren els millors de Catalunya. Al Max també

li agradava molt jugar al bosc amb el seu germà.

Ara us començaré a explicar que li va passar al Max. Un dia al matí el Max es va aixecar

convençut de que el seu equip guanyaria (tenien un partit). El partit va començar però

no anaven gaire bé, ja guanyava l‟altre equip 4 a 0. Quan va arribar la mitja part el Max

va dir a la resta de l‟equip que no estiguessin tristos i que encara quedava mitja part.

Perquè, com sempre, el Max sempre fa que el món somrigui!!! Va arribar l‟hora de

tornar al camp i llavors va passar una cosa extraordinària. Una vella senyora, asseguda

mirant el partit, va fer l‟ullet al Max i llavors en aquell moment el Max va marcar un

gol. Va tornar a passar fins que l‟equip del Max va guanyar. Qui era aquella senyora tan

estranya? Com coneixia al Max? Nosaltres no ho sabem però el Max potser sí. Aquella

nit, el Max no podia dormir. Què ha passat? Qui era aquella senyora? Pensava el Max

fins que …..pam!!! En aquella mateixa habitació va aparèixer la senyora. Li va dir que un

dia ell l‟havia ajudat a aixecar-se perquè s‟havia fet mal. També li va dir que ningú més

l‟havia ajudat tan com ell i que ara ella l‟ajudaria a guanyar. El Max, poc a poc, va

començar a entendre qui era aquella senyora. Aquella senyora era la que havia caigut a

terra i no es podia aixecar. Tota la resta de nens va passar d‟ella però ell no. Ell va

parar de jugar i va anar a ajudar aquella pobre senyora que havia caigut. Ara aquella

senyora semblava màgica i volia ajudar a l‟equip del Max. El Max estava molt content.

El dia del partit va anar molt malament la senyora no havia vingut i el Max no sabia què

fer, sense la senyora no podien guanyar.

El partit va començar tots esperaven que el Max digués alguna cosa perquè es posessin

més tranquils. L‟única cosa que va dir va ser que aquella tarda havien de jugar com mai

havien jugat i que sense la senyora també podien guanyar. També va dir que havien de

treballar junts per aconseguir aquella copa. Sabeu que va passar? Aquella nit van

guanyar però no perquè els va ajudar la senyora sinó perquè van seguir el que va dir el

Max. I conte explicat conte acabat.

EMILY FRUTOS

HALLOWEEN AMB ELS AMICS

Un dia de Halloween, una nena molt alegre que es diu Emily, va quedar amb els seus

amics per fer “truc o tracte”.

L‟Emily anava disfressada de novia morta. Ella estava molt tranquil·la, tot i que, feia

angúnia de veure. Com que és nord-americana sabia bastantes coses d‟aquesta festa

perquè als Estats Units ho celebren com una de les seves grans festes.

Van anar preguntant a les cases si tenien llaminadures i algunes deien que no però

d‟altres que sí. Així van estar durant una hora i, al final, van anar a la farmàcia on, a l‟

Emily i als seus amics, els van donar moltes llaminadures.

Finalment, van anar a la plaça amb les bosses plenes de dolços i se‟n van menjar uns

quants. Uix! Que bons que estaven!!!

ARNAU ABAD

PERDUT AL BOSC

Hi havia una vegada un nen que es deia Mario, era un nen simpàtic i molt juganer, li

agradava molt el futbol i sabia jugar molt bé. Un dia va anar d‟excursió amb l‟equip de

futbol, van anar a un bosc. El Mario va anar a un banc a deixar la motxilla i quan es va

girar no hi havia ningú només hi havia un noi molt alt amb el cabell llarg i vermell, i li va

dir al Mario:

- Els teus companys han anat per aquell camí del final.

I en Mario va dir:

- D‟acord, gràcies.

Va seguir per on li va dir el noi però quan va arribar no trobava ningú del seu equip,

però va trobar un mag i li va dir:

- Em pots demanar 2 desitjos i els faré realitat.

En Mario va desitjar tornar amb els seus amics, el mag va moure la vareta i el Mario va

arribar on eren els seus amics.

Els hi va explicar tot el que havia passat i tots es van quedar bocabadats. Després van

estar jugant a futbol. Va arribar l‟hora de dinar i en Mario va recordar que encara no

havia gastat l‟últim desig. Va demanar anar 1 setmana a New York amb els seus amics i

la seva família i quan van acabar de dinar van anar corrents cap a l‟aeroport i van volar

fins a New York.

LAIA FORTES

EL MILLOR AMIC

Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau Garcia. Un nen simpàtic amable que

sempre intentava fer tots els amics possibles.

Un bon dia quan vam sortir de l‟escola em va preguntar si volia anar a casa seva per

provar el seu nou escalextric. Era un regal d‟aniversari del seu avi. Feia molt temps que

el volia i no li regalaven mai.

Quan vam arribar la seva mare ens va fer un berenar molt bo i vam anar a jugar. Em va

ensenyar la seva col·lecció de cotxes. El seu cotxe preferit era un Mini de color groc.

Vam inventar-nos el circuit i el vam fer per tota la casa. Quan vam començar a jugar

l‟Arnau, que en sabia molt, guanyava quasi totes les carreres que fèiem. Després la seva

mare ens va dir que anéssim a jugar una estona a fora perquè ens toqués l‟aire.

Vam decidir anar a la plaça Major a jugar una estona amb la seva nova pilota. Allà, per

casualitat, ens vam trobar a nens de la classe. En Pol i en Guillem. Com que era estiu i

feia molta calor, vam anar a comprar un gelat. L‟Arnau se‟l va demanar de llimona, en

Pol de maduixa, el Guillem el va demanar de xocolata i jo xocolata amb vainilla. Estava

boníssim!!

Vam anar a menjar-nos els gelats a la plaça. Quan anàvem cap allà va passar un nen que

va xocar amb mi i em va fer caure el gelat a terra. El nen em va demanar perdó i

l‟Arnau com que no li agradava veure un dels seus amics tristos, va compartir el gelat

amb mi.

En fi, que sempre és bo saber que hi haurà un amic per estar amb tu en moments

difícils o només per fer-te riure.

ARNAU CALVET

UN SOMNI

Havia una vegada en un barri de Palamós, una nena que es deia Laia, una ballarina de

rítmica molt especial. Aquesta nena no teniu ni idea del somni que va tenir més

estrany i per això, estic jo aquí, per explicar una aventura d‟aquesta nena tan simpàtica

i divertida. Així doncs, comencem.

Un bon dia d‟hivern la Laia, la Marta, que és la seva germana, i els seus pares van voler

anar a esquiar. La Laia mai havia esquiat però li feia il·lusió anar amb la seva jaqueta

nova de color lila, que és el color que més li agrada. Just quan ella va entrar al cotxe es

va descuidar al TOBI el seu gos!!! Va anar corrents cap casa seva i quan va obrir la

porta...BUM!!! Va aparèixer en un món ple de dibuixos animats! Va escoltar un soroll i

es va acostar una mica cap a l‟arbre del seu davant i hi havia.... els tres porquets amb

en Tobi!!! La Laia va cridar ben fort:

-EHHH VOSALTRES! Deixeu en pau al meu gosset!

Els tres porquets parlaven un idioma molt estrany però com ella era tan llesta va

parlar amb gestos i els tres porquets la van entendre molt bé. Ells li van dir que tenien

un problema i li havien preguntat al Tobi si sabia on podrien trobar als set nans per

poder comprar fusta i palla. La Laia no sabia que fer ni a on anar així doncs, va decidir

ser sincera, tal com és ella, i els va dir que no podia fer res. Per compensar, va fer un

ball d‟acrobàcies que va aprendre a rítmica: unes quantes voltes i de cop....es va

despertar! Era tot un somni! La Laia no sabia què pensar però va baixar del cotxe i va

anar a gaudir de la neu! Espera, no era a la muntanya de neu, era a la platja!!

PAULA MORENO

EL CONTE DE L’ALBERT

Hi havia una vegada un nen que es deia Albert, era un nen simpàtic i divertit. Un dia

quan anava cap a l‟escola, es va trobar un senyor trist pel carrer, li va preguntar què li

passava i el senyor li va dir que era pobre i no tenia diners per comprar menjar.

Justament aquell dia, l‟Albert, portava uns quants diners per comprar llaminadures

però aquell dia va fer una excepció i li va donar els diners a aquell pobre home, aquí va

mostrar la seva part més humil i solidària. Quan va arribar a l‟escola ho va explicar als

seus companys i tots el van aplaudir. Al pati un nen més petit va xocar contra ell sense

voler, tot i que es va fer una mica de mal, l‟Albert el va perdonar i li va dir que no

passava res i que podia tornar a jugar. El nen va estar content i ell es va sentir bé

perquè havia demostrat que era una bona persona.

Aquella mateixa tarda, va anar a la plaça amb els seus amics, tots van jugar fins que un

nen, que passava per allà, va caure i es va fer mal. Ell el va anar a ajudar i li va preguntar

si estava bé, el nen li va dir que sí i l‟Albert li va dir si volia jugar amb ells, el nen va

acceptar ràpidament. Al cap de 5 minuts ja eren amics amb el nen.

Quan va arribar a casa seva li va explicar als seus pares tot el que havia fet aquell dia i

els pares van estar molt contents i li van fer el seu menjar preferit per sopar. A l‟hora

d‟anar a dormir, l‟Albert va pensar en tot el que havia fet aquell dia i es va adonar que

tenia moltes qualitats, més de les que ell es pensava.

ARNAU MIRA

LA MUNTSA TROBA EL SEU COLLARET

Hi havia una vegada una nena que es deia Muntsa, tenia un germà que es deia Albert,

una germana que es deia Judith, el seu pare Xavi i la seva mare Rosa. Ella, la Muntsa,

era una nena molt eixerida i simpàtica. Ella tenia molts amics però el seu millor amic es

deia Jaume. El Jaume era un noi més gran que la Muntsa, però eren amics igual. Un dia

la Muntsa va anar al col·legi tota contenta, i pel camí es va trobar un nen però no li va

dir res. Ella es pensava que el nen, anomenat Miquel, la seguia, però no, era el nen nou

de la seva classe i, és clar, anava a l‟escola on anava la Muntsa. La Muntsa com que és

una nena sàvia li va preguntar:

-On vas?

-Ai! Quin ensurt! Qui, qui, qui ets tu? D‟on surts?

-Perdó per l‟ensurt, jo sóc la Muntsa.

-A val jo, jo, jo sóc en Miquel, ara vaig cap a l‟escola La Immaculada.

-Que ets nou?

-Sí, i perdó pel tartamudeig, es que tenia una mica de por.

-Ostres! Que n‟ets de soca! Sóc inofensiva a no ser que em facin enfadar. Va anem

cap a l‟escola que farem tard.

-Sí, que el primer dia no vull arribar tard.

La Muntsa i en Miquel van anar cap a l‟escola. Quan la Muntsa va tornar cap a casa, la

seva àvia i li va regalar un collaret. L‟endemà la Muntsa a l‟escola, a matemàtiques, va

resoldre tots el problemes bé perquè és una nena molt intel·ligent. Quan van sortir al

pati, un nen amb molta ràbia perquè havia fet tots els problemes bé, li va fer una

tibada al collaret i el collaret es va trencar. Va caure a terra i el va buscar però no el va

trobar. L‟endemà, en Miquel i en Jaume van arribar tard a classe. La Muntsa es va

preocupar perquè és molt bona amiga. A l‟hora del pati, en Jaume i en Miquel ja sabien

que la Muntsa aniria a parlar amb ells. Quan hi va anar en Jaume i en Miquel l‟estaven

esperant amb el collaret. La Muntsa es va posar contentíssima i aquells dos i la Muntsa

van ser amics per sempre.

GUILLEM ORRIT

L’ARNAU ABAD

Hi havia una vegada un nen que es deia Arnau i un dia va anar a jugar a tennis amb els

seus amics. Estaven compartint una bona estona.

Van començar a jugar a tennis i van veure que un noi els estava mirant com jugaven

fins que van acabar. El senyor li va dir:

-Noi, ets molt bo jugant a tennis i molt bon company.

- I perquè ens estaves mirant? - Li va preguntar l„Arnau.

- Perquè em falten nens per jugar un torneig de tennis, vols venir a jugar amb

nosaltres?

- Val! -Va respondre l‟ Arnau tant educat com sempre - Quin dia?

- El diumenge.

- Val!

Quan va arribar a casa seva els seus pares li van dir:

-Com t‟ha anat Arnau?

-Molt bé, tinc una notícia molt bona.

-Quina?

-Que un noi m‟ha dit si volia jugar a un torneig amb ell i li he dit que sí.

-Val, ja et portarem nosaltres.

Quan van arribar al torneig, ja hi havien els seus companys d‟equip. Van començar a

jugar i, al final, van guanyar el torneig. Tot i que es va d‟haver d‟esforçar molt.

Va tornar a casa molt content i ben eixerit com sempre.

MAX GIRALT

LA LAIA I EL GRAN CONCURS

No fa pas gaire temps, aproximadament, deu hores, sis minuts i dos segons, hi havia

una nena que es deia Laia Fortes. Era molt simpàtica, mai es ficava en cap problema i

tenia moltes amigues i amics.

El cos de la Laia era molt flexible, fins i tot havia sortit per televisió demostrant com

feia el pi, caminar amb les mans, i moltes coses més.

Un dia, la Laia estava en el xiquiparc practicant una seqüència de passes que era la

següent: fer el pi, caminar amb les mans trenta passes, després baixar i obrir-se de

cames. Era una figura extremadament difícil que no li sortia mai. Mentre ella estava

practicant, la seva mare va anar-hi i li va dir que havia vist un cartell que posava: ”Vine i

gaudeix competint en el concurs, GIMNÀSTICA ARTÍSTICA, a Castellar del Vallès el

dia 20/02/2015”.

La Laia es va emocionar molt amb el concurs. Des d‟aquell dia entrenava cada dia per

la competició. Els seus amics l‟animaven molt i ella cada dia estava més motivada,

encara que sabia que el campionat seria molt difícil.

Va arribar el dia del campionat i la Laia estava més contenta que mai. L‟havien anat a

veure tota la classe i tots els seus familiars. Va arribar la primera ronda i la Laia la va

passar. Mentre es feia la competició, la preferida era una noia del club Madrileny,

l‟actual campiona, que també anava passant totes les rondes.

Van arribar les semifinals la Laia estava molt nerviosa, i de tant nerviosa que estava es

va lesionar. Tots estaven molt tristos per ella. El metge li deia que no podria seguir

però la Laia va dir que no s‟havia esforçat tant per tirar la tovallola, així que va decidir

seguir a la competició malgrat el dolor de la lesió. Es va recordar del dia en que la seva

mare li va ensenyar el cartell amb el concurs, i…

… Va fer el pi, caminar amb les mans trenta passes després baixar i fer l‟espagat!!!!!!!

Tots estaven molt contents i per celebrar la victòria van muntar una gran festa.

POL CARDEÑAS

LA BALLARINA SOBRE CAVALLS

Havia una vegada una nena anomenada Paula Rey. Era la més petita de tres germans,

rossa i d‟ulls blaus , el seu cognom li feia justícia, era la reina de casa seva. La Paula

tenia molts amics i jugava molt amb ells. A casa seva vivia envoltada de gossos, gats,

ratolins i ocells. Recollia i cuidava tots els animals abandonats que trobava fins que

podia col·locar-los en una bona llar.

Li agradaven els cavalls i ballar però no sabia com combinar-ho fins que, un dia, anant al

circ, va descobrir que es podia ballar sobre els seus amics de quatre potes.

Va decidir anar a una escola eqüestre a Barcelona on va aprendre l‟art de ballar sobre

el cavall. El “Darling” i ella tenien un futur junts i molt treball i entrenaments.

Mútuament es tenien molt d‟apreci.

Junts van participar en molts concursos eqüestres , primer no en guanyaven cap però

desprès de moltes hores entrenant, aprenent coordinacions, acrobàcies i modificant

els seus passos, va arribar la primera recompensa: es van classificar per a una final.

Aquesta competició la van estar preparant durant molt temps. El dia de la competició

els dos estaven molt nerviosos però preparats per gaudir-ne. El concurs va acabar, els

jutges reunits, discutien la puntuació, mentre la Paula i en “Darling”, en estat quasi de

xoc, restaven mirant els moviments dels jutges.

Els jutge principal es va posar de peu i va dir: “el guanyador o guanyadora d‟ aquest

concurs és” ...van sonar els platerets i el cor de la Paula bategava, toc toc, toc. I el

jutge va dir “La Srta. Paula Rey i el seu company “Darling”!

Va haver-hi un segon de silenci i a continuació la Paula i en Darling es van posar a

cridar, galopar i aplaudir. Aquesta parella va seguir triomfant en tot el món i van ser

coneguts artísticament com la reina eqüestre i el seu amic de quatre potes.

JOAN MARC SEGURADO

PAULA L’ACTRIU

Hi havia una vegada una nena que es deia Paula. Cada dia a l‟escola s‟ho passava d‟allò

més bé jugant al pati amb els seus amics i aprenent a la classe tot allò que explicava la

seva professora, ja que la Paula és una nena molt estudiosa i treu molt bones notes.

Però el que realment li agrada és el teatre.

A la sortida de l‟escola quan anava cap al teatre es va trobar una senyora que li va dir:

- Nena molt aviat seràs famosa .

Ella no va entendre res i va seguir cap a l‟escola de teatre. Allà s´ho va passar súper bé

perquè la Paula és molt juganera i divertida, però aquell dia, en acabar l‟assaig, la

professora els va dir que una escola molt famosa vindria i triaria la nena que millor

actués per fer una obra en un teatre de Barcelona amb actors molt importats. Tots els

nens van saltar d‟alegria i la Paula, que és molt responsable, es va posar molt nerviosa

perquè li encantaria fer aquest paper.

Quan va arribar a casa ho va explicar als seus pares i els va dir que estava segura que

ella guanyaria perquè li havia dit una senyora pel carrer. Els pares no li van fer massa

cas.

L‟ endemà quan va arribar a l‟escola de teatre es va trobar que en el jurat hi havia la

senyora que s‟havia trobat pel carrer. Quan va ser el moment d‟actuar va fer la seva

millor interpretació i tothom la va aplaudir. Ella, com que és molt senzilla, es va posar a

plorar de l‟emoció i va córrer a abraçar als seus pares.

Un cop van actuar tots els nens, el jurat va escollir a la Paula com a nova actriu de la

companyia. La senyora es va apropar a la Paula i, a l‟orella, li va dir:

-Veus com jo et vaig dir que series famosa?

A l‟agost d‟aquell mateix any la Paula va sortir en tots els diaris com a la millor actriu

infantil. La Paula, tot i que va triomfar, va continuar sent amiga dels seus amics.

LAIA PANCORBO

UN DIA AL PARC

Per celebrar el meu aniversari, el 27 de març, vaig quedar amb la meva amiga: la Maria

Fernández. A les nou del matí la vaig passar a buscar per Sant Feliu del Racó. Ella estava

molt contenta i riallera, com sempre. Havíem decidit passar el dia al parc de Montjuïc i,

de passada, faríem un pícnic. Així doncs, a les onze ja estàvem a Barcelona. Com que

encara no era l‟hora de dinar, ens en vam anar de compres. La Maria, tan amable com

sempre, em va comprar una faldilla i uns texans. Jo també li vaig comprar unes

orelleres d‟aquelles que li agraden tant i una jaqueta. Ens ho vam passar súper bé!! A

les dotze, vam passejar una mica pel parc de la Ciutadella. Tothom qui passava pel

nostre costat, fins i tot avis i ciclistes, la Maria, molt simpàtica, els saludava. S‟havia

acostat l‟hora de dinar, així que vam agafar el meu cotxe i ens vam dirigir al parc de

Montjuïc. Vam fer un pícnic com cal: la Maria va portar una truita de patates, croquetes

de formatge i una amanida. Com que és tan detallista, fins i tot, va emportar-se, del seu

jardí, tres gerros de flors. Jo vaig portar patates fregides, croquetes de pernil i beguda.

Xerrant i xerrant, a les dues i mitja ja havíem dinat. A la tarda, vam decidir anar al zoo.

Vam recollir tot el pícnic i vam anar a buscar el cotxe. Mentre estàvem de camí cap al

zoo, la Maria, de cop, em va cridar, molt nerviosa:

-Laura, para, para el cotxe!

I jo li vaig dir:

-Però, Maria, que t‟has tornat boja? Com vols que pari si estem enmig d‟una carretera!?

Però la Maria no m‟escoltava. Per fi, lluny d‟on érem, vaig veure uns aparcaments. Vaig

anar-hi i vaig aparcar. La Maria em va donar les gràcies molt ràpid i se‟n va anar

corrents no sé on. Jo, de pressa, la vaig seguir. I el que va fer em va emocionar molt:

vaig veure una velleta que havia caigut perquè s‟havia entrebancat amb la vorera. Estava

una mica marejada. De seguida, la Maria la va ajudar a aixecar-se i va veure que tenia

una ferida al genoll. Va anar corrents a la farmàcia que hi havia a la cantonada i va

comprar betadine. De seguida la va curar, i la velleta ja es trobava molt millor. Estava

molt agraïda. Quan vam veure que ja podia caminar sola i ja estava recuperada, ens en

vam anar. Ja eren les set de la tarda, així que vam decidir que ja quedaríem un altre dia

per anar al zoo i vam tornar cap a Sant Feliu. Va ser un dia genial!!

LAURA QUEROL

UNA BONA AMIGA

Un dia hi havia una nena molt simpàtica que es deia Laura. Va anar al cinema amb un

amic seu que feia molt que no veia. S'ho van passar molt bé, la pel·lícula era molt

entretinguda i, en acabar, el seu amic la va convidar a una bossa de crispetes. L'amic de

Laura estava molt content però quan comprava les crispetes es va adonar que no tenia

la cartera. Es va espantar molt, ja que hi portava diners, fotografies, carnets i coses

personals. Van anar a buscar-la per tot arreu. A Laura se li va acudir que potser era a

la sala de projeccions. Van anar a veure si era allà i la van trobar, li havia caigut mentre

estaven parlant. Gràcies a la Laura van trobar la cartera. El nen li va donar les gràcies i

se‟n va anar cap a casa. Un dia, li va explicar que al col·legi tenia molts problemes: es

reien d'ell, el pegaven i li tiraven el seu esmorzar al cap. La Laura va ajudar al nen i li va

dir que li hauria de comentar als seus pares però ell no volia. Al col·legi la Laura va

veure com pegaven al seu amic i va anar corrents a dir-li a la professora. Els nens van

dir que mai ho tornarien a fer però, un dia, el nen estava sol i, de sobte, van sortir els

nens que el volien tornar a pegar i va marxar corrent a casa seva. Quan estava més

trist, es va trobar a la Laura explicant a la seva mare el que havia passat al col·legi. La

seva amiga estava intentant ajudar-lo d'aquesta manera. Quan la seva mare va saber

aquest problema va parlar amb les mares dels nens i mai més van tornar a molestar al

nen.

POL MARTÍNEZ

3 DIES A NOVA YORK

Hi havia una vegada una nena que es deia Maria Iglesias que era molt amable i

simpàtica. Un dia estava al parc amb una amiga seva, la Júlia, i estaven parlant de les

vacances que farien a l‟estiu. La Maria deia que ella volia anar a Nova York i la Júlia deia

que sí, que seria molt xulo. Llavors se li va ocórrer que podrien anar juntes a Nova

York però que els hi havia de preguntar als seus pares.

La Júlia va anar corrents a buscar als seus pares i la Maria als seus. Després quan ja els

hi havien preguntat es van tornar a trobar al parc, es van mirar i van dir a la vegada: Sí

que m‟han deixat! Les dues es van posar molt contentes i van començar a planejar el

viatge. Llavors, la Júlia es va posar tan contenta que va començar a saltar, va caure i es

va fer mal al genoll. La Maria va agafar una mica d‟aigua i va ajudar a la Júlia a aixecar-se.

Després li va dir que l‟acompanyava fins casa seva i que ja es trobarien l‟endemà amb

tot preparat per anar a Nova York. Dit i fet, la va acompanyar i va anar cap a casa seva.

L‟endemà, la Maria va anar a buscar a la Júlia i li va preguntar si es trobava bé i la Júlia

va dir que sí amb el cap. Es van acomiadar dels seus pares i van anar de camí cap a

l‟aeroport. Quan estaven pujant a l‟avió la Maria va veure un noi que li demanava una

mica de menjar perquè tenia molta gana i la Maria, com que era tan solidària, li va

donar una mica de menjar i uns quants cèntims perquè es pogués comprar més menjar.

Quan ja havien arribat a Nova York van anar cap a l‟hotel. Estaven tan cansades que es

van posar a dormir una mica. Quan es van despertar van decidir anar a veure Times

Square. La Maria va veure que la Júlia feia una mica de mala car i, com que era tan

riallera, li va explicar un acudit sobre pizzes i la Júlia es va petar de riure.

Es va fer de nit i van decidir anar cap a l‟hotel. Quan van arribar van sopar pizza i

llavors van anar a dormir. L‟endemà ja era l‟últim dia a Nova York i l‟havien d‟aprofitar

bé. Era l‟aniversari de la Júlia i, com que la Maria era tan bona companya, li va preparar

una festa sorpresa. Quan la Júlia es va llevar va veure tota l‟habitació plena de globus,

pastissos, etc. Es va posar molt contenta, només la van celebrar durant tres hores

perquè ja era l‟hora de marxar. Així que, tan contentes com havien arribat, van

marxar. S‟ho havien passat la mar de bé.

JAZZ CHANTS and SONGS

by Carolyn Graham

Els passat 23 de març els alumnes de 5è de l'escola van fer

un espectacle en anglès a la Sala d'Actes del Mirador. Van

musicalitzar i teatralitzar una selecció de "Jazz Chants and

songs" de Carolyn Graham.

Amb aquesta activitat hem treballat una sèrie d’aspectes

que són de gran importància en l’aprenentatge d’una

llengua estrangera, com ara: l’entonació, el ritme, el

vocabulari, les estructures gramaticals, pronunciació...

Aquests objectius s’han assolit amb una metodologia molt

activa i divertida.

Els nens i nenes de 5è van assajar molt i el dia de l'estrena

estaven una mica nerviosos, tot i així va sortir rodó. A més,

també van vestir les parets del gimnàs de l’escola amb les

lletres de les cançons que ells mateixos van escriure i

decorar.

Aquí us deixem el vídeo de l'actuació perquè comproveu que els

nois i noies de 5è estan fets uns artistes!

https://vimeo.com/125024058