Roberto Zucco

Antoni Mas Parés. Escenificació 3r interpretació 2013. Pàgina 1 de 9

Roberto Zucco

Bernard Marie-Koltés

Bernard-Marie Koltès, nascut a Metz un 9 d'Abril, va cursar els seus estudis primaris i secundaris a una escola jesuïta fins a treure's el Batxillerat. Al mateix temps també va rebre classes de piano. Va començar la carrera de periodisme però sense massa convicció.El moment definitiu en què Koltès va decidir dedicar-se a l'escriptura teatral va ser després de veure una representació de Médéa a la Comédie de l'Est, dirigida per George Lavelli, protagonitzada per l'actriu Maria Casares. La interpretació d'aquest actriu el va marcar tota la seva vida, va ser un abans i un després.Va entrar a l'Escola d'Art Dramàtic d'Estrasburg per estudiar direcció. Al cap de poc temps a l'escola, fa formar la seva pròpia companyia, Théâtre du Quai, a qui va escriure diverses obres.El 1977 es trasllada a París definitivament, després de passar unes èpoques entre Pralognan, Estrasburg i París. Un cop instal·lat, escriu una de les seves obres més importants: La nit just abans dels boscos. El 1978 va viatjar a Nigèria, la seva estimada Àfrica, que l'acompanyaria la resta de la seva vida. L'any següent, precisament, va escriure Combat de negres i gossos que transcorre a la selva africana.Va seguir viatjant a l'Àfrica coneixent i enamorant-se del continent. El 1983 va escriure Moll oest. El 1987 La solitud dels camps de cotó i el 1988 Retorn al desert. La última peça de Koltès va ser la demolidora Roberto Zucco, el 1988. El 1989 va morir a París a causa de la SIDA, que va arrossegar i el va consumir durant anys.Koltès era un mestre del llenguatge, sabia mesurar les paraules, triar les adequades i dir-les en el moment precís. La seva literatura, teatre, poesia, tot en un bevia d'això.La seva tendresa poètica contrasta brutalment amb la violència que desprenen els conflictes i les situacions on viuen els seus personatges. No el podien definir millor que amb el pseudònim de Desperado Alegre. Aquell poeta tràgic. Aquell poeta que malgrat tot, era un nen ple d'alegria, ironia i intel·ligència.

Anàlisi del text

A. Documentació i contextualització

Roberto Zucco és una obra de teatre de Bernard-Marie Koltés (1988), inspirada en fets reals, que relata la història d’un assassí en sèrie italià (Roberto Succo), elevada a una dimensió mística i mesclada amb la història d’una noia a qui ell porta a la perdició.

Roberto Zucco és presentat a escena com un heroi tràgic, rep les envestides de la vida sense tirar enrere, com va fer Edip de Sòfocles. L’heroi rebutja les pressions, es manté


ferm davant el món que l’envolta, que a vegades el considera neci. L’heroi tràgic sempre és conseqüent, cedir és intolerable. La constància en l’acció aviva la noció d’independència. És sord a súpliques i consells, tossut fins a la medul·la. L’adjectiu de tràgic ve donat pel dolor. Aquesta paraula presideix el dia a dia heroic. Hi ha dolor en la soledat i constància en el dolor. El dolor no té consol.

Com a pel·lícula de referència podríem posar “The Cabinet of Dr. Caligari” de Robert Wiene, (imatges) una de les pel·lícules alemanyes més influents en l’expressionisme.

B. Base dramàtica: anàlisi de l’acció

RESUM SUBJECTIU SOBRE L’ARGUMENT: és la història d’un home jove que es converteix en assassí en sèrie. Els rols tradicionals de protagonista i antagonista es desdibuixen per donar pas la pregunta de què hi ha realment dolent. L’obra es situa a França i s’obre amb dos guàrdies donant voltes sobre la seva raó de ser. Les seves bromes presenten un dels temes més importants de l’obra i el seu humor negre estableix el codi estàndard pel text de Koltés. Els guàrdies se n’adonen que Zucco està escapant i fan sonar l’alarma. Les primeres impressions de Zucco és que és un home tranquil i serè. Zucco va a casa la mare a buscar algunes peces de roba i parlen sobre com ella el menysprea i el rebutja. D’entrada es pot sentir un punt de simpatia per Zucco, però al final de l’escena on Zucco mata la mare.

Zucco marxa.

Se’ns presenta ara la història de la nena amb una vida plena de dolor, amb un pare borratxo i agressiu, una mare agressiva i possessiva i uns germans que ha exercit un control dominant sobre ella. Un altre gran tema de l’obra: la família desestructurada. La nena que poc abans s’ha trobat a Zucco al carrer i aquest l’ha violat/forçat. Ella s’aferra a Zucco que reconeix la seva posició complicada, s’enamora d’ell. Zucco presenta de forma inconscient un altre tema de l’obra com és la pèrdua d’identitat amb el joc del seu nom.


Zucco segueix els seus afers, i després de visitar un puticlub assassina un inspector de policia. Una puta reflexiona sobre la maldat del món encoberta sota una mirada dolça.

Tornem al món de la nena, on el seu germà relaciona la pèrdua de la virginitat amb la pèrdua de la innocència, amb el pecat i la rebutja com a germana.

En una estació de metro Zucco conversa amb un ancià. Zucco torna a canviar de màscara i és capaç de fabricar mentides. Conversen sobre la capacitat de l’home de descarrilar-se a la vida, Zucco no accepta que ell pugui canviar, en canvi, l’ancià està convençut de que tot és possible. Zucco acaba tartamudejant al final de l’escena i ajuda a l’ancià a sortir del metro.

Després d’aquesta escena on es podria llegir una mica d’esperança tornem al món de la nena, on aquest intenta marxar de casa per buscar Zucco i es baralla amb la seva germana posant de manifest la immaduresa, la dependència i la crueltat de la seva germana gran, i la duresa i la vilesa dels seus pares.

Un bar de nit, Zucco es baralla amb un dels homes del bar. Una puta reflexiona sobre la importància de la imatge. Zucco reflexiona sobre la fredor de la gent sota la superfície i sobre la mort.

El germà porta la nena a comissaria perquè confessi que el coneix i els confessi la identitat de Roberto. Clara crítica de Koltés a la policia.

Una dona i Zucco coincideixen en un parc. La dona li comenta com de desgraciada i avorrida és la seva vida perquè ho té tot. Ell l’ataca i li demana el cotxe a punta de pistola. El fill de la dona s’acosta. Hi ha una semblança entre la relació de la dona i el fill i la que tenia la mare amb el mateix Zucco. Zucco acaba matant el nen, perquè la dona li havia dit que era un mocós.

El germà està al puticlub i ven a la seva germana sense que ella ho sàpiga. La puta i la germana parlen sobre la imatge externa i com el pas del temps és inexorable. El germà al final acaba dient que no ho volia fer però que era la única sortida.

La dona i Zucco acaben en una estació de tren. La dona mostra un dèbil intent d’amor maternal a Zucco i ell parla de la por de perdre la identitat i de perdre la seva ment envoltat de tant gent.

Entra la germana i parlar sobre el fastig i la pudor de la masculinitat.

Com un cicle, l’obra torna al principi. Amb dos policies al carrer del costat putitclub reflexionant sobre la inutilitat de la seva feina. Apareix Zucco. La nena el reconeix i es troben. Li explica que li ha fallat perquè ha estat dèbil i ha plorat. Els policies el reconeixen i Zucco es confessa assassí.

A la presó d’inici. Zucco es torna a escapar. S’escolten unes veus que li demanen com s’ho fa per ser com és, per escapar, per matar, per tirar endavant. I ell confessa que ho fa perquè tira endavant sense mirar, sense por, sense veure, sol. És l’ordre natural de les coses.

Zucco es suïcida.


TEMA PRINCIPAL: l’inexorable destí sobre l’home i la seva crueltat natural.

SUBTEMES I ACCIONS PRINCIPALS: - pèrdua de la identitat - família desestructurada- la pèrdua de la innocència- la bondat i la maldat humana- el dimoni que tots tenim dins- el poder de l’home sobre la seva vida- policia corrupte i inútil- sistema penitenciari ineficaç- la imatge externa femenina per sobreviure en un món masculí- el mascle com a icona del fastig- la dona com a objecte sexual- la infelicitat de tenir-ho tot- la vida entesa com una mentida- la debilitat vista com un fracàs- la incapacitat d’expressar les emocions

ESTRUCTURA: l’obra està estructurada en un acte únic repartit en 15 escenes curtes, de diàlegs o de monòlegs dels personatges. Les escenes no estant lligades d’una manera lògica pel que fa la temporalitat ni tampoc cap lògica causal o dialèctica. Van explicant diferents parts d’una gran història, on cada peça forma una historieta per si sola. No obstant, com hem vist a la descripció de l’argument, hi ha escenes que són continuació d’alguna anterior, o simplement després d’un temps posterior a la fi d’aquella escena. L’estructura així creada dóna una sensació de ritme picat, ràpid, portant al lector cap a la mateixa espiral on està caient Zucco.

C. PERSONATGES

CARACTERITZACIÓ:

Roberto Zucco: És el personatge principal de l’obre i el principal actant. és un home que fuig de sí mateix i de la societat que l’enutja. No jutja els seus crims. Té la certesa de ser invisible, tot i que ha executat diferents crims. “sóc un noi normal i raonable. No faig mai res per cridar l’atenció”. És un home amoral que mata sense cap motiu aparent, el qual el converteix en heroi, tot i que ell no se n’adoni i digui: “no sóc un heroi. Els herois són criminals”. És un home infeliç i probablement per això es torna sàdic, sense sentiments ni remordiments. El seu pensament reflexa la seva falta d’amor “de totes maneres, ningú s’interessa per ningú. Ningú. M’agradaria ser un gos, així seria més feliç”. És un personatge ple de contradiccions, perquè no es para de


repetir que vol ser invisible, però no para d’accionar perquè la gent es fixi en ell, no vol estar envoltat de gent però sempre troba algú amb qui estar. La seva evolució és cap a la desesperació en veure que repeteix sempre el mateix patró del que es vol allunyar. La conversa amb l’ancià al metro podria ser un punt d’inflexió a l’obra on Zucco comença a adonar-se’n. Les seves accions no són coherents ni lògiques. No té un llenguatge realista, i podríem dir que és el personatge amb la prosa més poètica de l’espectacle. És l’únic personatge que té nom de tota l’obra.

La noia: és un personatge estereotip de la nena de família de la qual tots l’han fet servir per abocar la seva pròpia merda. Que sempre han intentat que no es fes gran per no perdre aquesta innocència que tots ells ja havien perdut. La seva evolució en l’obra és molt clara: accepta la seva situació (tot i no agradar-li) fins a trobar-se amb una persona similar a ella, Zucco, el qual li pren la virginitat (acte simbòlic) i a partir de llavors ella emprèn una recerca de Roberto, talment com si ella tampoc volgués perdre aquesta innocència que ha entregat, i que la portarà a la ruïna emocional tal com la resta. També podria ser tractada com una heroïna, que deixa enrere tot el que té per amor i que el dolor és part natural de la seva existència. “sempre em diuen noms d’animal: estornell, coloma, rossinyol. Jo preferiria que em diguessin rata”.

Resta de personatges: el conjunt de personatges que queden són personatges arquetips tal com el seu nom indiquen: mare, germana, germà, home, comissari, senyor gran, senyora elegant, forçut, xulo, etc. Koltès fa servir aquestes figures arquetípiques de la humanitat perquè són aquestes figures que reflecteixen aquella part de Roberto (i per tant de l’home com un tot) que està fent presents en escena. La majoria d’aquestes figures però només ensenyen la baixesa humana i només mostren aquelles parts de l’home roïns i maldestres, aquelles parts que el personatge de Zucco no sap explicar ni mostrar però que podem veure reflectides en ells. Una mala gestió de l’amor en general de tota la societat que fa que homes com Zucco, plens de poètica siguin capaços de matar, de suïcidar-se (de tenir la Sida?).

ANÀLISI ACTANCIAL

L’anàlisi actancial no és senzill en aquesta obra ja que Zucco no segueix cap model clàssic de posada en escena.


El personatge principal, Zucco, seria el Lleó, l’heroi que té una acció d’aconseguir el que està buscant, el Sol, canviar la seva vida, metafòricament Àfrica com ell diu (com Koltès va fer a la seva pròpia vida).Mart, les persones que s’oposen a aquest objectiu són primer de tot els pares. Pel que fa el pare no en sabem res, però la mare tracte despòticament a Zucco, no donant-li cap oportunitat d’entendre’l o de que s’expressi. El policies per altra banda, com a element simbòlic també, són un altre element que priva a Zucco de la llibertat desitjada, passant de la presó de casa seva a la presó de la societat.Personatges que ajuden a Zucco a aconseguir l’objectiu poden ser: la puta, la dona del parc, l’home del metro. Personatges que l’escolten, que li deixen espai, que li donen una mica d’amor i acolliment. Fins i tot es podria incloure l’home amb qui es baralla, ja que tot i la baralla, li mostra compassió i fins l’aconsella sobre la vida.Pel que fa a la noia no he tingut molt clar on posar-la, perquè en general l’ajuda a aconseguir el que vol i fins i tot li diu que ho farà amb ell, però és ella la que confessa a la policia el seu nom. Per tant és com una Lluna/Mart depenen del moment.La Balança són aquelles veus que parlen sobre la situació, i que m’he imaginat que podrien ser perfectament persones del públic, persones normals i corrents que tenen una vida ordinària i que no s’han enfrontat amb aquells temes.

D. Espai

TRETS CARACTERÍSTICS FÍSICS

Koltès no deixa clar si l’espai en què situa l’obra és un espai realista amb tots els elements o són espais simbòlics que ajuden a explicar la història. Pràcticament a cada escena hi ha un canvi d’espai, d’interior a exterior, del metro a un bordell.Els espais físic per on passa l’obra serien: presó, casa de la mare, casa de la noia, bordell, metro, carrer, cabina telefònica, carrer davant del bordell, terrats de la presó, parc, estació de tren.Aquest constant canvi d’espai porta a un plantejament escenogràfic o molt simple, amb molt pocs elements i el codi creat amb els actors, elements simbòlics i llums o molt complicat amb escenografia canviant per a cada espai, maquinària de moviment, escenografia total en escena, etc.

Mart: pares, policies, “societat”

Lleó: Roberto Zucco Sol: canviar de vida/Àfrica

Lluna: la puta, l’home del metro, dona del parc

Terra: ell mateix (el món)

Lluna/Mart: La noia


TRETS CARACTERÍSTICS SIMBÒLICS

Talment com en els personatges, Koltès, ha buscat aquells espais simbòlics que posat en escena ja estant carregats d’història per si sols.Un dels exemples més clars és l’estació de metro on Zucco parla amb l’home gran sobre la possibilitat de poder fer a la vida el que es vol. Una estació de metro buida, tancada, a sota terra, amb llum artificial. Una espècie de llim on tot és possible, un no-espai que no és de ningú i que en teoria ningú s’hi queda.La presó és un espai molt simbòlic, que carrega de significat al personatge principal. No només una presó física, sinó simbòlica, presó de la vida, de les emocions, de les pors. El parc és un altre lloc de pas, un no-lloc, on tothom hi fica cullerada, on tothom es veu amb la capacitat d’opinar i de jutjar qualsevol acció dels altres. Un espai que pot reflectir un espai social normal, simplement que Koltès fa que la gent tingui la capacitat de dir el que pensa.

DINÀMICA DELS CANVIS

La meva aposta seria de crear un espai eteri, amb pocs elements, amb càrregues simbòliques i poc realistes. Buscar una manera de canviar d’espai que doni agilitat a l’obra i que afavoreixi a que el tempo de l’obra sigui aquest canvi d’un lloc a un altre, d’una situació a un altre, que ajudi a fer arribar més directe la poètica de Koltès i que porti a Zucco i a l’espectador cap a una espiral.Els canvis no serien realistes. Es podria introduir un codi d’inici de l’estil: tots els personatges donen focus a la següent situació. O es pot jugar amb els llums, en comptes de fer el típic fosc, jugar amb colors, amb cremar el llum d’una escena. Videoprojeccions podrien ser útils per crear espais, però no m’imagino projeccions realistes, sinó una projecció d’un terra, d’unes imatges sobre el cos d’un personatge, com cadenes.En definitiva, buscaria potenciar la poètica arquetípica que planteja l’obra, tant a nivell d’espais com de personatges, a través de la posada en escena d’espais igualment poètics i simbòlics. Els canvis d’espais seran lleugers i fluids, buscant trencar o continuar amb el tempo de l’obra però sempre ajudant a crear un frenesí d’esdeveniments.

E. Temps

TEMPS OBJECTIU DE L’OBRA

El temps que passa entre inici i final de l’obra no és clar. Hi ha certes escenes d’on es podria extreure coses com: entre a presó el mateix dia que mata el pare, s’escapa i mata la mare; la següent nit coneix a la noia; la germana ja fa uns dies que busca a la noia; passa una nit al metro. Sumant tot això, la meva opinió és que podrien haver passat unes 3 o 4 setmanes des de l’inici al suïcidi.

NOCIONS DE TEMPORALITAT OBJECTIVA


Tampoc és clar en quina època, any, passa Zucco. Seguin un ordre lògic, hauria de ser a finals del segle XX: existeix el metro i el telèfon, però no els telèfons mòbils i el model de Mercedes és d’aquesta època.

F. Tractament teatral

GÈNERE I ESTIL

Estil: Zucco és difícil d’incloure’l dins d’un estil concret. Es pot dir que forma part del convencionalisme expressionista. Juga amb escenes més o menys realistes al costat d’escenes que no ho són. També té punts de simbolisme com ja hem comentat anteriorment.

Gènere: com a gènere l’obra balla entre el drama i la tragèdia. Els personatges busquen millorar la seva situació, però no són tràgics (no són específicament superiors a l’espectador), no obstant, el final no és bo. El que els passa és amplificat i tret de la realitat, fet que fa que tampoc estiguin del tot al nivell de l’espectador.

Anàlisi de la posada en escena

A. Idea o tesi general de l’espectacle

B. Tractament escènic/dramatúrgic del tema

C. Espai

TEATRAL

L’espai escènic era posat a la típica italiana. El públic queda per sota del nivell del terra de l’escena. Només una embocadura i el públic està només a una paret (típica quarta paret)

ESCÈNIC


L’escenografia en conjunt no era realista tot i que en particular cada espai si que ho pretenia. Inicialment hi ha un teló posat que representava una paret de la presó amb una porta per on entraven els dos guàrdies inicials que es movien per prosceni. Constava d’una gran casa amb set espais: el bordell, casa la noia, casa la mare, l’estació de metro, el terrat de la presó, la porta al bordell, una cambra del prostíbul que també era la sala d’interrogatori de la policia. El prosceni també era usat com a carrer, parc, cabina de telèfon, estació de tren, tot això canviant de lloc un banc típic de carrer.A dalt de la casa hi ha un rètol que s’il·luminava de forma regular amb el nom de Roberto Zucco. Al centre de la casa hi havia un rètol il·luminat que indicava el nom de l’escena que venia a continuació.Els objectes usats eren tots realistes i significant allò que són.La llum era jugada sense més joc que acompanyar l’atmosfera de l’escena, o de l’escenografia. Hi ha un lloc on la llum canvia i és quan Zucco mata al nen. Un focus l’enfoca directament a ell i la resta de l’escena queda en la penombra. El so sí que tenia molt protagonisme, sobretot en canvis d’escena on el temps teatral s’alentia, es posava una música que donava un espècie de temps mort o temps sostingut entre dues escenes.

D. Personatges

E. Interpretació escènica de la temporalitat

F. Lligam entre els diversos llenguatges escènics

Roberto Zucco

Documents

Transcript of Roberto Zucco