Sala Gran - Teatre Nacional de Catalunya · Web viewEl 3 de juny, totalment desil·lusionada,...

El ballIrène NémirovskySala Tallers

El ballIrène NémirovskyDramatúrgia i direcció: Sergi BelbelProducció:Teatre Nacional de Catalunya i Centro Dramático Nacional

Espectacle estrenat al Teatre de Salt, en el marc de Temporada Alta 2009, Festival de Tardor de Catalunya – Girona/Salt, els dies 7, 8 i 9 de novembre.

Sala TallersDel 20 de novembre de 2009 al 3 de gener de 2010

Teatro Valle-Inclán / Sala Francisco Nieva de Madriddel 14 de gener al 14 de febrer de 2010Versió castellana (El baile)

2


El TNC presenta una proposta original que combina teatre i dansa. Sergi Belbel reuneix, a El ball, el talent de les actrius Anna Lizaran i Francesca Piñón i de les ballarines Sol Picó i Xaro Campo per dur a escena, combinant moviment i paraula, el text de la prestigiosa Irène Némirovsky, novel·lista descoberta recentment i autora d’obres de pes com Suite francesa, que va assolir el Premi Renaudot de manera pòstuma.

Passats de la pobresa a l’opulència per un cop de sort amb la borsa, el senyor i la senyora Kampf decideixen organitzar un ball a la seva nova gran casa de París i convidar-hi tothom per mostrar la seva esplendor. Madame Kampf és una nova rica, superficial i materialista, que gaudeix denigrant i ridiculitzant les altres dones. Quan Madame Kampf anuncia el ball, la seva filla Antoinette, que acaba de fer catorze anys, somnia assistir-hi. Però Madame Kampf, sempre cruel amb ella, no té cap intenció de permetre-li d’anar a la festa. El ressentiment d’Antoinette cap a la seva mare serà tan gran que acabarà planejant una venjança personal. Sense cap mena de dubte, la vetllada, el ball, serà absolutament inoblidable per a Madame Kampf.

3


El ballIrène Némirovsky© Editions Grasset & Fasquelle, 1930.

Dramatúrgia i direcció ........................................................Sergi BelbelCoreografia ................................................................................Sol PicóMúsica original ......................................................................Òscar RoigEscenografia .....................................................................Max Glaenzel

amb la col·laboració d’Estel CristiàVestuari ...........................................................................Mercè PalomaIl·luminació ..................................................................Kiko Planas (aai)So ..........................................................................................Roc MateuCaracterització ....................................................................Toni SantosAjudanta de direcció ..................................................Cristina ClementeAlumnes de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona en pràctiques (direcció):Mònica BofillCristina Cordero

Repartiment:Mme. Kampf (Rosine), la mare ..........................................Anna LizaranAntoinette, la filla ................................................Sol Picó / Xaro CampoM. Kampf (Alfred), el pare / Miss Betty, la institutriu / Mlle. Isabelle, la professora de piano ..........................Francesca Piñón

Realització d’escenografia ..............Taller d’Escenografia Jordi CastellsTallers Pascualín

Realització de vestuari .................................................................ÈpocaEnregistrament musicalMuntatge, assaigs i representacions:Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Agraïment: TV Flash

Producció:Teatre Nacional de Catalunya i Centro Dramático Nacional

Durada de l’espectacle: 1 h 20 minuts (sense entreacte)

4


El ball, breu però incommensurable novel·la d’Irène Némirovsky, és la petita història d’una venjança, la d’Antoinette, una adolescent oprimida, asfixiada, vers la seva mare, la senyora Kampf, una dona exuberant, que acaba de passar de la pobresa a l’opulència pràcticament de la nit al dia. Aquesta revenja impulsiva, gairebé sense premeditació, serà terrible i farà caure les màscares del nucli familiar i social dels senyors Kampf. En el text de Némirovsky, la tensió que s’estableix entre la petita Antoinette i la seva mare adquireix gairebé la categoria de duel, de combat entre dos personatges que aparentment semblen antagònics però que acaben revelant-se com les dues cares d’una mateixa moneda.

Va ser la mateixa Anna Lizaran qui em va fer llegir aquesta extraordinària novel·la i em va fer veure que era fàcilment dramatitzable per ser vista dalt d’un escenari. La idea que la filla, Antoinette, a qui la seva mare no deixa assistir al «ball», no fos una actriu sinó una ballarina, va sorgir posteriorment, quan la mateixa Sol Picó em va fer saber les seves ganes d’anar més enllà i de participar en algun espectacle teatral. El duel literari de Némirovsky es podria transformar, així, en un combat escènic entre una gran actriu i una gran ballarina i coreògrafa. La novel·la explora magistralment els moviments interiors i els turments que provoca l’adolescència en la ment retorçada i complexa d’Antoinette i aquests sacsejos emocionals podien ser interpretats perfectament a través de la dansa i del moviment.

Si a tot això hi afegim una tercera gran actriu, Francesca Piñón, que interpreta els altres tres personatges imprescindibles, Xaro Campo, que alternarà les representacions amb Sol Picó, i el talent i la creativitat de tot l’equip artístic de l’espectacle, la música original d’Òscar Roig, el poètic i simbòlic espai de Max Glaenzel i Estel Cristià, els llums envoltants i màgics de Kiko Planas, el treball de so de Roc Mateu, el vestuari de Mercè Paloma, i l’ajuda en la dramatúrgia i en la concepció de l’espectacle de Cristina Clemente, puc afirmar que aquest espectacle és un «experiment escènic» que vol explorar els límits de la teatralitat per explicar-vos la història terrible, còmica i tràgica, de dues dones fatalment enfrontades als seus propis turments.

Sergi Belbel

5


Què ha dit la crítica de la novel·la El ball«Com era d’esperar, un text ple de crítica social i d’angoixa adolescent.» Melissa Katsoulis, Financial Times

«La història és un conte de fades improbable, una ‘fantasia de venjança’ per a l’autora, qui sens dubte s’identifica amb Antoinette. [...] El final de l’obra, amb la suposició que ‘la naturalesa humana és incomprensible’ (tot un mantra per a Némirovsky) eleva la novel·la per sobre del simple melodrama.»Gerald Sorin, Haaretz

«El ball captura una relació malaltissa i insidiosa entre una mare socialment ambiciosa i la seva filla de 14 anys.»Emma Hagestadt, The Independent

«El ball s’assembla més a un conte de Maupassant que a una novel·la de Balzac, excepte en la manera com acaba, amb l’absència implacable de sentimentalisme que sembla triomfar per sobre de qualsevol temptació per part de l’autora de seguir les convencions del gènere.»Thomas Mallon, The New York Times Book Review

«L’escena en la qual, després de destruir-li tots els somnis, Antoinette observa la seva mare sense que ella la vegi, des del darrera del sofà en la sala de ball totalment deserta, és meravellosa.»Christina Koning, The Times

«El ball i Les mouches d’automne indiquen que Némirovsky arriba al seu nivell més alt amb el relat breu. Bona part de la força de Suit Française es deriva de les seves vinyetes contingudes, i aquests relats, que es van publicar els anys 1929 i 1930, ens demostren que l’autora es trobava molt a gust amb el gènere.»Emilie Bickerton, Times Literary Supplement

«La crueltat de la nena, que es venja de la seva subordinació, es veu superada per la crueltat de l’autora, qui, per la seva banda, descriu amb delit com Monsieur però sobretot Madame Kampf, amb la gran casa decorada i davant del personal de servei amb somriure sorneguer, consumen la pèrdua del seu poder. (...) Una peça narrativa digna de la sàtira més negra, estimulant i arrasadora.» Tilman Krause, Die Welt

«Una estremecedora pequeña joya literaria.» ABC

6


«La obra más irrefutable de su excelente arte literario. Un prodigio de exactitud, una maquinaria narrativa que funciona con impecable determinación.» Babelia

7


Irène NémirovskyCronologia1868 Neix Léon Némirovsky (Arieh, el seu nom hebreu), pare d’Irène, a Elisabethgrad, ciutat que patirà l’infortuni dels pogroms contra els jueus a partir de 1881. El nom dels Némirovsky prové originàriament de la ciutat ucrainiana de Nemirov, centre important del moviment hassídic al segle XVIII. La família Némirovsky havia arribat a la prosperitat gràcies al comerç de cereals. Léon haurà de viatjar molt abans de fer fortuna amb els negocis i d’esdevenir un dels banquers més rics de Rússia. A la seva targeta de visita, es podia llegir, efectivament: «Léon Némirovsky, President del Consell de la Banca de Comerç de Voronej, Administrador de la Banca de la Unió de Moscou, Membre del Consell de la Banca privada de Comerç de Petrograd.» Els Némirovsky es van incorporar, d’aquesta manera, a un medi social privilegiat, que gaudia de la protecció del Tsar, on el francès era la primera llengua, que Irène aprendrà amb la seva institutriu abans fins i tot que el rus. (D’altra banda, també dominarà el polonès, el finès, l’anglès, el basc i comprendrà el yiddish, llengua de la qual trobem algun rastre al llibre Les Chiens et les loups.)

Irène Némirovsky

1887 Neix, a Odessa, Fanny (Faïga, en hebreu), mare de l’escriptora.1903 L’onze de febrer, neix Irène Némirovsky a Kiev, en plena zona Yiddish. Tot i l’excel·lència dels seus preceptors, Irène serà una nena infeliç i solitària. Els seus pares demostraven poc interès en la llar familiar. Tanmateix, ella sent una gran adoració pel seu pare, que passa tot el temps ocupat en els seus negocis o jugant al casino. La seva mare gairebé l’odia (fet que la filla evoca més endavant en llibres com El ball, Le vin de solitude o Jézabel), i Irène troba un cert

8


refugi en l’escriptura i la lectura. A la seva joventut, viatjarà sovint a França amb els seus pares, canviant cada estiu Ucraïna per Biarritz, Saint-Jean-de-Luz, Hendaye o la Costa Blava, quan la família no es trobava instal·lada a Crimea. En aquests viatges, Fanny residia en els palaus mentre que Irène s’allotjava amb la seva matrona en una pensió modesta.

9


1914 Els Némirovski s’instal·len a Sant Petersburg, en una vasta propietat a la zona alta de la ciutat, en un carrer pacífic envoltat de jardins i til·lers.1917 Mor la institutriu francesa d’Irène. Primers escrits, inspirats, entre altres grans autors russos que l’escriptora venerava, en la tècnica novel·lística d’Ivan Turgénev.1918 A l’octubre, Léon trasllada la seva família a un apartament moscovita que subarrendava a un oficial de la Guàrdia Imperial. Allí, precisament, és on esclata amb més violència la Revolució. Irène llegeix amb devoció Plató, Huysmans (À rebours), Maupassant i Oscar Wilde (El retrat de Dorian Gray és una de les seves lectures preferides) a la biblioteca de Des Esseintes.Al desembre, els Soviets posen preu al cap de Léon Némirovsky, i obliguen a la família a fugir a Finlàndia, disfressats de pagesos. Només Léon retornarà, de manera clandestina, alguns cops a Rússia per administrar els seus béns. Irène compon poemes en prosa. Ben de seguida, arriba una nova fugida, aquest cop a Suècia: els Némirovsky resideixen tres mesos a Estocolm.1919 Al juliol, després d’una llarga tempesta, el vaixell que transportava els Némirovsky es veu obligat a atracar al port de Rouen. La família s’instal·la a París.Dècada de 1920 Léon Némirovsky aconsegueix restablir la seva fortuna quan esdevé el director d’una sucursal de la banca on treballa. A partir d’aleshores, la seva família du una existència fitzgeraldiana: estiueigs luxosos, festes de categoria, sopars amb xampany, balls, etc. Biarritz, Niça (on s’allotjaven a l’hotel Negresco) i la Costa Blava tornen a ser les seves destinacions preferides. És en aquesta època que Irène, que continua els seus estudis de lletres a la universitat de la Sorbona (es llicencia amb menció d’honor), envia els seus «petits contes divertits» a la revista bimensual Fantasio, que els publicarà i en pagarà seixanta francs per cadascuna de les peces. Publicarà un relat a Matin, i Les Oeuvres libres n’editen un altre conte, una novel·la curta i, l’any 1923, Le Malentendu, la seva primera novel·la, escrita als divuit anys. A més, coneix Michel Epstein (Mikhaïl, en rus), «Un home petit i bru amb la pell fosca», enginyer físic i d’electricitat diplomat a Sant Petersburg, apoderat de la Banque du Nord (al carrer Gaillon), brillant home de negocis com el pare de la novel·lista.1924 El dos de gener, Irène escriu a una amiga: «He passat una setmana completament boja, de ball en ball, i encara em dura la ressaca i em costa tornar al camí del deure.»1925 Comença a escriure David Golder, a Biarritz.1926 Al mes de febrer, L’Enfant génial, més endavant titulat Un Enfant prodige, surt publicat a Oeuvres libres. Irène i Michel Epstein

10


contrauen matrimoni, i s’instal·len al carrer Constant-Coquelin número 10.1929 Bernard Grasset rep el manuscrit de David Golder. Entusiasmat, decideix publicar-lo d’immediat. Per desgràcia, la tramesa no mencionava l’adreça del

11


remitent, de manera que, per localitzar-ne l’autora, es veu obligat a publicar un anunci a la premsa. Irène Némirovsky no pot respondre immediatament a l’anunci, perquè es troba a la clínica on el 9 de novembre tindria la seva primera filla, Denise. Bernard Grasset es queda estupefacte en descobrir que l’escriptora de ploma incisiva és una joveneta de 26 anys. Paral·lelament al naixement de la seva filla, la crítica qualifica la novel·la d’obra mestra i assoleix un èxit immediat. Paul Reboux, que havia estat un dels primers a descobrir per al públic la jove Colette, reconeix en l’obra d’Irène Némirovsky un talent així mateix excepcional, mentre que Rober Brasillach elogia la qualitat del seu estil. L’adaptació de David Golder per al teatre i al cinema arriba gairebé immediatament gràcies a Julien Duvivier, amb la qual debuta al cinema parlat, amb Harry Baur com a protagonista tant dalt de l’escenari com a la gran pantalla.Com a anècdota, quan Fanny rep la notícia que ha estat àvia, regala a Irène un os de peluix.Dècada de 1930 L’escriptura d’Irène Némirovsky rep el reconeixement d’escriptors tan heterogenis com Morand, Drieu la Rochelle, Cocteau, Brasillach i Kessel, entre d’altres. Paradoxalment, darrere un vel de vellut verd, pacient i silenciosa, Denise observa com sa mare vessa la seva inspiració sobre el paper, com descriu, obstinada i muda, els tons més foscos de l’ànima, com la novel·lista devora els seus personatges i la seva ànima. Tristan Bernard, l’actriu Suzanne Devoyod, la princessa Obolensky, constituïen la vida d’Irène que, paral·lelament, es veu obligada a passar temporades en balnearis per tractar els seus atacs d’asma.1930 Apareix El ball, que també és adaptada al cinema (en una primera adaptació de Danielle Darrieux).1931 Publicació de Les Mouches d’automne.1933 Després de l’arribada de Hitler al poder, el mes de gener, Irène diu a la seva infermera: «Pobreta meva! Ben aviat tots serem morts!». Publicació de L’Affaire Courilof.1934 Publicació de Films parlés (recull de relats publicat per Gallimard, que incloïa Les Fumées du vin), Le Pion sur l’échiquier i Le Vin de solitude (publicats per Albin Michel, el nou editor d’Irène). La Revue de Paris publica Dimanche.2 de novembre: Les rivages hereux apareix publicat a Gringoire, diari conegut per la seva posició antisemita.1936 La Revue des Deux Mondes publica Liens du sang. Publicació de Jézabel.1937 El 8 de febrer es publica Fraternité al diari Gringoire. El 20 de març neix Élisabeth, segona i darrera filla dels Epstein.

12


Aquell mateix any, Denise és entrevistada a propòsit d’un programa de televisió amb el tema rematadament ridícul «Què llegeixen els fills dels escriptors?».

13


1938 El 2 de novembre, Candide publica La Femme de Don Juan.Publicació de La Proie. Irène i el seu marit, encara estrangers, demanen en va la nacionalitat francesa. Tanmateix, continuen amb la convicció que França defensarà «els jueus i els apàtrides».1939 El 2 de febrer, Irène és batejada a l’església de Sainte-Marie de París per un amic de la família, monsenyor Ghika, arquebisbe romanès.Publicació de Deux.L’1 de setembre, a la vigília de la declaració de la guerra, els Némirovsky refusen un nou exili (tot i que una fugida, per exemple a Suïssa, no era del tot impossible). Irène i Michel porten, en canvi, les seves filles Denise i Elisabeth a Issy-l’Evêque, a Saône-et-Loire, a casa de la institutriu de les dues germanes, Cécile Michaud, oriünda d’aquell poble. Aquesta confia les nenes a la seva mare, la senyora Mitaine. Irène i Michel tornen a París i els visiten diversos cops fins que es traça la línia de demarcació, el juny de 1940.Al mes de setembre, tots els Epstein es converteixen al catolicisme.El 7 de desembre, Gringoire publica Le Spectateur.1940 L’1 de febrer, Gringoire publica Le Sortilège.Al mes de juny, Irène apunta fredament, al marge i amb vista a l’aparició del seu pròxim llibre, Suite francesa, que ella dividia en cinc parts diferents (Tempêtes en juin, Dolce, Captivité, Batailles, La Paix): «Déu meu! Què em fa, aquest país? Em rebutja i és per això, diguem-ho fredament, que perd per a mi l’honor i la vida. I els altres països, què fan? Els Imperis cauen. Res no importa. Si ho observem des d’un punt de vista místic o des del punt de vista personal, tot és el mateix. Mantinguem el cap fred. Fem el cor fort. Esperem.»El 28 d’agost, Candide publica M. Rose.El 3 d’octubre, primer estatut dels jueus, que els assigna una condició social i jurídica inferior. Un mes després, l’estat francès promulga una llei que permet el seu internament en camps de concentració o l’assignació de residència a «residents estrangers de raça jueva».Irène, víctima de l’«arianització» del sector editorial, és delatada pel col·laboracionista Bernard Grasset, de manera que ben aviat ja no podrà publicar res amb el seu nom. Es prohibeix a Michel Epstein d’exercir la seva professió a la Banque des Pays du Nord.Publicació de Les Chiens et les loups. A La Revue des Deux Mondes apareix Aïno.1941 Irène i Michel deixen París i s’uneixen a les seves filles Denise i Elisabeth, que tenen, respectivament, 13 i 5 anys, a l’Hôtel des Voyageurs a Issy-l’Évêque, sota el mateix sostre que els soldats i oficials de la Wehrmacht, als quals Michel servia d’intèrpret i amb els quals jugava a billar. Els Epstein sentien llàstima per aquells joves

14


alemanys destinats al front rus: Michel fins i tot s’emociona en veure un soldat que volia enviar-li el seu rellotge a un familiar.Publica dos relats a Gringoire amb el pseudònim de Pierre Nérey: el 20 de març apareix La Confidente, i el 30 de maig L’Honnête homme.

15


El 2 de juny, es promulga la llei que substitueix el primer estatut dels jueus d’octubre de 1940, preludi de les detencions i les deportacions als camps d’extermini nazis.Al mes de juny, els Némirovsky es tornen a inscriure al cens. Malgrat la inutilitat del certificat de baptisme de la família, Denise celebra la primera comunió. A l’escola comunal, porta l’estrella groga i negra.El 8 d’agost, Gringoire publica L’Inconnu. El 24 d’octubre, publica L’Ogresse sota el pseudònim de Charles Blancat.Després de passar un any a l’hotel, els Némirovsky lloguen finalment una gran casa burgesa del poble. Michel escriu una taula de multiplicar en vers per a la seva filla Denise. Irène no té cap dubte del destí tràgic que l’espera. Escriu i llegeix molt, i també fa llargs passeigs durant tot el dia per trobar la inspiració.1941-1942 A Issy-l’Évêque, Irène, que com el seu marit porta l’estrella de David, redacta La vie de Tchekhov (publicada pòstumament l’any 1946) i Les Feux de l’automne (publicada el 1948). Les dues obres no tornaran a ser publicades fins al 1957.1942 El 24 d’abril, deu setmanes abans de la seva detenció, Irène, que recull les hypomnemata (notes autobiogràfiques) que segueixen el naixement del projecte de Suite francesa, redacta aquesta nota breu: «Submergir-se en la convicció que la sèrie de les Tempêtes, si puc dir-ho, ha de ser, és, una obra mestra. Treballar-hi sense defallir.» Només serà a temps de pintar al natural els quadres del desastre a Tempête en juin i de novel·lar l’Ocupació a Dolce.El 3 de juny, totalment desil·lusionada, Irène reescriu el seu testament a favor de la tutora de les seves dues filles, especificant-ho tot amb precisió: fa una enumeració dels béns que ha pogut salvar i que poden reportar diners per pagar el lloguer, escalfar la casa, comprar un forn, contractar un jardiner que tindrà cura de l’hort que els ha de donar llegums en plena època de racionament; també escriu l’adreça dels metges de les seves filles, i especifica el règim alimentari que segueixen. Sense cap paraula de revolta.El 12 de juny, cíniques darreres Notes sur l’état de la France, sense falses esperances sobre la vil i «odiosa» multitud dels francesos. A l’encapçalament de la primera pàgina del quadern de notes, escriu:Per aixecar aquesta feixuga càrrega caldria, Sísif, el teu valor.No em manca el cor a la meva tascaperò la meta és lluny i el temps és or.Cada dia va a buscar el carter, però no rep cap correu. El 3 de juny escriu «Que això s’acabi ja, per bé o per mal!»

16


11 de juliol: Entre els pins, al mig del bosc, Irène treballa, en un xandall blau, «al bell mig d’un oceà de fullaraca podrida i amarada per la tempesta de la nit anterior, com si em trobés sobre una bassa, amb les cames creuades». El mateix dia, escriu a Albin Michel: «He estat escrivint molt. M’imagino que seran les meves obres pòstumes, però si més no ajuda a passar el temps.»Dilluns 13 de juliol: els gendarmes francesos arresten Irène, qui diu a Denise, sense vessar una sola llàgrima, que se n’ha d’anar de viatge.14 de juliol: es prenen totes les mesures possibles per salvar Irène. Michel alerta Albin Michel, i després al comte de Chambrun (gendre de Laval) i Hélène Morand (dona de Paul, declarat antisemita); també escriurà a Otto Abetz, ambaixador del Reich, recordant-li marcadament la nul·la simpatia que la seva dona sentia pel règim bolxevic. Quan la criada s’oblida dels coberts de la seva dona parant la taula, Michel embogeix d’ira.16 de juliol: internada a Pithiviers (Loiret). Darrera carta que es coneix d’Irène Némirovsky: «Coratge i esperança. Us guardo dins el cor, estimats meus. Que Déu ens ajudi a tots.»17 de juliol: deportació a Auschwitz en el vagó número 6. Irène és inscrita en el camp d’extermini de Birkenau. Afeblida, la fan passar al Revier («infermeria», gairebé sempre el pas anterior a la cambra de gas.)17 d’agost: Irène Némirovsky és assassinada.Octubre: Denise, Élisabeth i Michel són conduïts a la Kommandantur. Un oficial els mostra una foto de la seva filla i els fa entendre que és necessari que marxin. Michel, que tot just ha escrit a Pétain per explicar-li que la seva dona té una salut fràgil, i que ell està disposat a substituir-la en un camp de treball, és arrestat (aquesta va ser la resposta de Vichy). Confia a les seves filles uns papers de la família, fotografies i joies, així com el preuat quadern de notes d’Irène –el pesat «coixí» de Denise. Aquest quadern, escrit per Irène amb lletra minúscula perquè tenia por de quedar-se sense tinta i paper, va ser salvat per Denise a costa de la seva nina Bleuette, que va haver d’abandonar amb tot el dolor de la seva ànima. Poc després de l’arrest, els gendarmes busquen les dues filles i es presenten a l’escola comunal per ocupar-se de Denise. Anys més endavant, quan la guerra ja s’havia acabat, Denise continua dormint a l’altra banda del llit, tot recordant l’episodi en què la seva institutriu havia aconseguit amagar-la en un forat que hi havia en una banda del llit, la banda que fins aleshores no agradava a Denise.6 de novembre: Després d’haver estat internat a Creusot i a Drancy, on el seu informe indica que li van ser requisats 8.500 francs, Michel Epstein mor gasejat tan bon punt arriba a Auschwitz.1943-1945 Noms falsos, amagatalls, convents, pensions... Denise ha d’amagar la seva identitat, portant la seva germana petita en silenci

17


per evitar que les descobreixin... Tal és la sort de les dues nenes, amagades en la regió de Bordeus, sempre portant a sobre una maleta amb el manuscrit amb les inicials «I.N.» a la coberta. En una pensió catòlica dels afores, només dues religioses

18


coneixien de la identitat jueva de les dues nenes. A classe criden l’atenció a Denise perquè no respon quan la criden pel seu nom fals. En conseqüència, els gendarmes, acarnissats, que no tenien res més digne a fer que lliurar dues nenes jueves a la mort, aconsegueixen retrobar la seva pista. Les dues germanes abandonen la pensió. A l’amagatall on passarà diverses setmanes amb Élisabeth, Denise contrau la pleuritis. La família que les amagava no gosa portar-la al metge, i li administren resina de pi com a únic tractament. Sota l’amenaça de tornar a ser descobertes, es veuen obligades a fugir novament, amb la preciosa maleta sempre a prop en cas d’alerta. Abans de pujar al tren, la seva tutora els crida: «amagueu els vostres nassos!».Mort Albin Michel, l’any 1943, el seu gendre Robert Esménard assumeix la direcció de l’editorial. El seu director literari, André Sabatier, li reclama una ajuda que Albin Michel va prometre: 3.000 francs, més endavant 2.000, cada mes (en total, més de 150.000 francs) són lliurats a les dues germanes i a la seva tutora Julie Dumot «sense que això serveixi per compensar els drets d’autor d’Irène Némirovsky».1945 Després de l’Alliberament, Denise i Élisabeth van cada dia a la Gare de l’Est i es perden entre els supervivents dels camps d’extermini nazis. Així mateix, es fan un fart d’anar una i altra vegada a l’hotel Lutétia, convertit en centre d’acollida per als deportats, amb una pancarta amb el seu nom. Denise sabia que la vida era complicada: els seus pares podien ser a Rússia, podien patir amnèsia, podien trobar-se en algun hospital perdut... «Anys més tard, jo estava casada, ja tenia un nen, i de vegades encara corria darrere d’alguna silueta al carrer...» (la figura tan enyorada de la seva mare), recorda Denise. Els queda una àvia afortunada, que havia passat la guerra, còmodament, a Niça, i que ara tornava al seu luxós apartament a l’avinguda del President Wilson. Quan les seves nétes la visiten per demanar-li ajut, ella refusa d’obrir-les, i crida a través de la porta que si els seus pares són morts el que han de fer és marxar a un orfenat. De tornada a l’antic apartament parisenc dels Némirovsky, Denise recupera davant dels seus nous ocupants, en una escena totalment en silenci i plena de sobreentesos, un tamboret que pertanyia a la seva família abans de la guerra.1946 Apareix La vida de Txèkhov (reeditada l’any 1957).1947 Apareix Les Biens de ce monde (també reeditada el 1957).1948 Es publica Les Feux de l’automne.1953 Denise es casa amb un economista. Llegeix molt, s’ocupa dels seus tres fills, milita (PSU, LCR, sempre partits d’esquerres, associacions laiques, «al costat dels infeliços, dels immigrants»).1954 Neix un nen, el primer fill de Denise.

19


1957 A la primavera, sense tenir en compte el títol del llibre, les edicions Albin Michel publiquen Les Feux de l’automne, i tot seguit la biografia de Txèkhov, escrita poc abans de la mort d’Irène.

20


1962 Denise es fa documentalista al departament contra fraus.1975 Denise, que havia salvat de la guerra l’escrit de Suite francesa, obre el quadern que contenia el manuscrit, recelosa. El que hi trobarà serà tota una herència per als seus descendents. Cada cop que obre el quadern s’enfronta a un nou descens als inferns: reviure el sentiment d’haver estat abandonada, la lucidesa absoluta de la seva mare en la seva anàlisi de l’estat deplorable de França, que l’abandonarà en mans dels seus botxins. Com si darrere de cada nova pàgina llegida s’amagués l’amenaça d’una nova invasió, Denise s’obliga a tornar a copiar a mà, amb l’ajuda d’una lupa, l’obra.1985 Grasset publica El ball, dins la col·lecció «Cahiers rouges».1986 Elisabeth, que ara es directora editorial sota el nom d’Élisabeth Gille, és acomiadada com a directora de la col·lecció «Présence de futur» de l’editorial Denoël per Françoise Verny. Comença a ocupar-se de la literatura estrangera a l’editorial Flammarion.1989 Fanny Némirovsky mor a París, als 102 anys. A la seva caixa forta, com a tota herència, es troben David Golder i Jézabel. Denise, com hagués fet la seva mare, va al funeral. El company de Fanny, un ancià que porta un bastó amb el pom d’or, no es digna a saludar-la. «Els seus vestits de nit ocupaven deu metres de l’armari rober, i han cridat un drapaire. Després, han convidat els xofers a un autèntic tiberi», comenta Denise.1991 Élisabeth assumeix la direcció editorial de Julliard.1992 Les Presses de la Renaissance publiquen Le Mirador, d’Élisabeth Gille, una biografia «fantasiejada» de la mare que gairebé no va tenir temps de conèixer. Mentre prepara aquest llibre, les dues germanes descobreixen les cartes que proven la generositat d’Albin Michel. Per aquest motiu, prenen la decisió de confiar la darrera obra d’Irène Némirovsky a L’Insitut Mémoire de l’Édition Contemporaine (IMEC) per a la seva conservació. Abans de lliurar-la, Denise desxifra i mecanografia la transcripció definitiva d’aquest fresc de la humanitat, vista amb cruesa a través del prisma negre de l’èxode i de l’Ocupació. Estem parlant de Suite francesa.1996 Élisabeth mor, víctima d’un càncer que ella creia haver superat la dècada anterior.2000 Stock reedita Le Mirador, així com Dimanche et autres novuelles (escrites entre 1934 i 1942).2004 L’editorial Sables publica Destinées et autres nouvelles (escrites entre 1935 i 1941). A la primavera, Myriam Anissimov, novel·lista, periodista i primera biògrafa de Primo Levi (Primo Levi ou la tragédie d’un optimiste, J. C. Lattès, 1996, premi WIZO 1997), autora d’una exitosa biografia de Romain Gary (Romain Gary, le caméleon, Denoël, 2004) es troba a la llibreria Ombres blanches de

21


Toulouse per presentar el seu darrer llibre. Denise, que aleshores viu a Toulouse, li parla, per casualitat, de la història del manuscrit de Suite francesa.

22


Estupefacta en descobrir l’existència de dos inèdits d’Irène Némirovsky, autora que havia descobert i admirat a través de Romain Gary, Myriam Anissimov contacta amb el seu editor, Olivier Rubinstein, qui proposa immediatament la publicació dels escrits. Si Denise hagués volgut, per decisió pròpia, que es publiqués Suite francesa, hagués contactat, sens dubte, l’editorial Albin Michel. Tanmateix, Francis Esménard, que n’estava al cas i va tenir vot a la decisió final, s’emociona de felicitat en veure que, tot i les reticències inicials de Denise (era lícit publicar una obra que la seva mare hagués considerat inacabada? I era lícit publicar-la enlloc que no fos Albin Michel?), l’autora rebria finalment el merescut homenatge, perquè el seu pare, de la mateixa manera que Albin Michel, també havia volgut protegir la vida i l’obra d’Irène Némirovsky.30 de setembre: Gràcies a l’aparició de Suite francesa, el geni pacient d’Irène Némirovsky torna a emergir de la boira de la nit.Octubre: A la Fira del Llibre de Frankfurt, els drets de Suite francesa es vénen a nombrosos països amb unes licitacions que baten tots els rècords. Denise i Denoël adquireixen cada cop més prestigi. Cada cop que ha de passar davant de l’editorial Lutétia (l’editorial Denoël es troba al costat, al carrer de Cherche-Midi), Denise gira el cap.Novembre: En ocasió d’un reportatge per a la televisió, Denise Epstein torna a Issy-l’Évêque. Inesperadament, es veu obligada a esperar un tren a l’andana de la mateixa estació on va veure com deportaven el seu pare.8 de novembre: El Prix Renaudot, atorgat per primer cop a títol pòstum, reconeix Irène Némirovsky per Suite francesa.

23


Irène Némirovsky

24


El ballEquip artísticCurrículums

Anna Lizaran i Sol Picó

Francesca Piñón i Anna Lizaran

Xaro Campo i Anna Lizaran

25


Sergi BelbelDramatúrgia i direccióTerrassa, 1963. Autor, director i traductor teatral. Llicenciat en Filologia Romànica i Francesa per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1986. Membre fundador de l'Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona.Professor de Dramatúrgia a l'Institut del Teatre de Barcelona, des de 1988. Director Artístic del Teatre Nacional de Catalunya a partir de la temporada 2006-2007.Obres: Calidoscopis i fars d'avui, 1985. La nit del Cigne, 1986. Dins la seva memòria, 1986 (no estrenada). Minim.mal Show (amb Miquel Górriz), 1987. Elsa Schneider, 1987. Òpera, 1988. En companyia d'abisme, 1988. L'ajudant i Tercet, 1988. Tàlem, 1989. Carícies, 1991. Després de la pluja, 1993. Morir, 1994. Ramon (dins Homes!), 1994. La boca cerrada (dins Por mis muertos), 1996. Al mateix lloc, 1996 (inèdita). Sóc Lletja (amb Jordi Sánchez), 1997. La sang, 1998. El temps de Planck, 1999. Això no és vida (amb Albert Espinosa i David Plana, per a T de Teatre), 2003. Forasters, 2003. Mòbil, 2005. A la Toscana, 2006. Fora de joc, 2009 (inèdita).Direccions de textos propis: Minim.mal Show, 1987. Òpera, 1989. En companyia d'abisme, 1989. Tàlem, 1990. Carícies, 1992. Després de la pluja, 1993. Homes! 1994. Después de la lluvia, 1996. Sóc Lletja, 1997. Morir, 1998. El temps de Planck, 2000. Forasters, 2004. A la Toscana, 2007.Direccions d'altres autors: L'augment, de Georges Perec, 1986 i 1994. Pervertimento, de J. Sanchis Sinisterra, 1987. Passos, de Samuel Beckett, 1987. La fageda, de Josep M. Benet i Jornet, 1989. Desig, de Josep M. Benet i Jornet, 1991. La filla del mar, d'Àngel Guimerà, 1992. Colometa la gitana i Qui... compra maduixes, d'Emili Vilanova, 1993. El mercader de Venècia, de William Shakespeare, 1994. L'hostalera, de Goldoni, 1995. L'avar, de Molière, 1996. Testament, de Josep M. Benet i Jornet, 1997. Rumors, de Neil Simon, 1999. El Criptograma, de David Mamet, 1999. L’estiueig (Trilogia della Villegiatura), de Goldoni, 1999. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette, 2000. El alcalde de Zalamea, de Calderón de la Barca, 2000. La dona Incompleta, de David Plana, 2001. Madre (el drama padre), de Jardiel Poncela. Muelle Oeste / Moll Oest, de Bernard-Marie Koltès, 2002. Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo, 2002. L’habitació del nen, de Josep M. Benet i Jornet, 2003. El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, 2003. Primera Plana, de Hecht i MacArthur, 2003. Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes, 2004. Les falses confidències de Marivaux, 2005. Carnaval, de Jordi Galceran, 2006. 15, de T de Teatre, 2006. En Pólvora, d’Àngel Guimerà, 2006. L’inspector, de Nikolai Gógol, 2009.Traduccions i estrenes a l'estranger:

26


Elsa Schneider: estrenada a França. En companyia d'abisme: estrenada a Alemanya, traducció a l'anglès. Carícies: estrenada a Argentina, Colòmbia, Uruguai, Portugal, França, Itàlia, Alemanya (3 produccions), Eslovènia, Dinamarca, Bèlgica (flamenc), Canadà (anglès), Brasil, New York (International Fringe Festival), Polònia, Cuba, Veneçuela; traduccions sense estrenar: rus, suec.

27


Tàlem: estrenada a França, Portugal, Bèlgica, Alemanya, Holanda, Àustria, Regne Unit (Londres), Uruguai, Polònia, Noruega.Després de la pluja: estrenada a Portugal, Regne Unit (Londres), Alemanya (més de 15 produccions), Àustria, Suïssa, Noruega, Argentina, Suècia, França (2 produccions: Montpellier, París), Dinamarca, Bèlgica (2 produccions: francès i flamenc), Holanda, Mèxic, Itàlia, Estats Units (New York), Eslovènia, Grècia, Polònia, Luxemburg, Canadà, Brasil, Islàndia, Croàcia, Xipre, Hongria, Romania, Perú.Morir: estrenada a Finlàndia, Suècia, Alemanya, Japó, Dinamarca, Grècia, Uruguai, Itàlia. Traduccions sense estrenar: francès. Sóc lletja: estrenada a Portugal, Dinamarca, Suècia, Noruega, Grècia.La sang: Estrenada a Bèlgica (flamenc), Àustria, Colòmbia, França, Suècia, Alemanya, Polònia, Uruguai, Chile, Txèquia. Traduccions sense estrenar, a l’anglès, al suec.El temps de Planck: estrenada a Alemanya (Frankfurt, maig 2002), a Àustria (Burgtheater de Viena, abril 2003) i a Mèxic (2005).Forasters: estrenada a Alemanya (Schauspiel Leipzig, 2006).Mòbil, estrena absoluta a Dinamarca (Copenhagen, Plan-B, gener 2006). Estrenada a Alemanya (Hannover, Potsdam, Bremen, Sttutgart, Berlín, etc.). Eslovènia (Ljubljana), Àustria (Viena), Luxemburg, Finlàndia (Tampere) Eslovàquia (Zilina), Hongria (Budapest), Japó (Tòquio), Holanda (Maastricht), Sèrbia (Belgrad), Perú (Lima). Properes estrenes a Argentina (Buenos Aires i Mendoza) i Uruguai (Montevideo).A la Toscana, estrena absoluta a Dinamarca (Copenhaguen, Plan-B, setembre de 2007). Estrenada en català el novembre de 2007 al Teatre Nacional de Catalunya. Estrena en castellà el març de 2008 (Teatro de la Abadía, Madrid). Traduccions sense estrenar: búlgar, anglès.Fora de joc (2009), lectura escenificada al Husets Theater de Copenhaguen (Dinamarca), juny de 2009. Traduccions: Fedra, de Racine. L'augment, de Georges Perec. Combat de negre i de gossos, Combate de negro y de perros, En la soledad de los campos de algodón, En la solitud dels camps de cotó, La nit just abans dels boscos, Tabataba i altres textos, Moll Oest i Muelle Oeste, de Bernard-Marie Koltès. L'hostalera, de Goldoni (amb Núria Furió). L'avar, de Molière. Rumors, de Neil Simon. Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs, de Normand Chaurette. Vindrà algú, de Jon Fosse (amb Anne-Lise Cloetta). Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo de Filippo. Teatre sense animals, de Jean-Michel Ribes. Les falses confidències, de Marivaux.Òpera (Direcció escènica):Il Viaggio a Reims, de G. Rossini. Direcció musical: Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu, març 2003.Televisió: Adaptació dramàtica i guió de la telenovel·la Secrets de Família (argument de Ma. Mercè Roca), Televisió de Catalunya,1995.

28


Argument i guió de la sèrie Ivern, per a Televisió de Catalunya, 1996-2001. (Publicat a l’editorial Empúries, col. Narrativa, Barcelona 2002). Guió de Nissaga: l’herència, per a Televisió de Catalunya, 1999. Autor de Después de la lluvia, Estudio 1 de TVE, 2000. Després de la pluja, TV-movie d’Agustí Villaronga, 2007.

29


Cinema: Carícies, de Ventura Pons. Col·laboració en el guió, basat en la seva pròpia obra, 1997. Morir (o no), amb guió i direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra Morir, 1999. Forasters, amb guió i direcció de Ventura Pons, basat en la seva obra Forasters, 2008. Eva, de Kike Maillo, guió, 2009.

Premis: Premio Marqués de Bradomín 1986, per Calidoscopis. Premi Ciutat de Granollers 1987, per Dins la seva memòria. Premi Nacional Ignasi Iglésias 1987, per Elsa Schneider. Premi de la Crítica 1991 a la millor direcció, per Desig. Premio Ojo Crítico de RNE, 1992. Premi Nacional de Literatura Dramàtica de la Generalitat de Catalunya 1993-95, per Després de la pluja. Premi Serra d'Or 1994, per Després de la pluja. Premi Born de Teatre, 1995, per Morir. Premio Ercilla de Teatro a la "mejor labor teatral", 1996. Premi Butaca 1996 a la millor direcció per L'hostalera. Premio Meliá Parque 1997 al millor autor per Después de la lluvia. Premio Nacional de Literatura Dramática del Ministerio de Cultura 1996, per Morir.Premi “Els millors de 1997” de Tarragona a la millor direcció teatral per L’avar, de Molière.Premi “Molière 1999” a la millor obra còmica de la temporada per Après la pluie (Després de la pluja) en la producció del Théâtre de Poche Montparnasse de París (1998-99).Premi Nacional de Teatre 2000 de la Generalitat de Catalunya per la direcció de L’estiueig de Goldoni (TNC, 1999)Premi de la Crítica “Serra d’Or” 2002 al millor muntatge teatral per La dona incompleta.Premi Max de las Arts Escèniques 2002 a la projecció Internacional per Després de la pluja.Premi Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques 2003 per la dramatúrgia i direcció de Dissabte, diumenge i dilluns de De Filippo (TNC, 2002)Premi Butaca 2003 a la millor direcció i al millor muntatge teatral per Dissabte, diumenge i dilluns (TNC, 2003)Premi “Teatre BCN” 2003 a la millor direcció de la temporada per Primera Plana (TNC, 2003).Premi “Els millors de 2003” de Tarragona a la millor direcció teatral per L’habitació del nen, de Benet i Jornet.Premi “Teatre BCN” a la millor direcció de la temporada 2004/2005 per El mètode Grönholm.Premi Butaca 2005 al millor text i al millor espectacle teatral per Forasters.

30


Sol PicóCoreografia i interpretacióAlcoi (Alacant), maig de 1967. Sol Picó ha estat companyia de dansa resident del TNC les temporades 2002/2003 i 2003/2004. Fruit d’aquesta residència van sorgir els espectacles La dona manca o Barbi Super-estar i Paella mixta. Ha estat membre del Consell d’assessorament artístic del TNC.El 1993 crea la seva pròpia companyia de dansa.www.solpico.com

Formació. Gradua en Dansa Espanyola i Clàssica pel Conservatori Oscar Espla d’Alacant. 1985. Becada per La Fàbrica Espai de Dansa de Barcelona. Professors: Ramon Oller, Andreu Bresca, Cesc Gelabert, Anne Morin, Susan Linke... 1986-88. Becada per “Le Menagerie de Verre”, París. Professors: Hans Zulling, Sara Sugihara, Peter Goss, Ruth Barnes... 1988-89. Estudia interpretació a L’Escola de Teatre. Professor: Boris. 1994.

Espectacles amb la Companyia de dansa Sol Picó Peve, espectacular dance poemato. Direcció, coreografia i

interpretació. Coproduïda per la Junta d’Andalusia i l’Ajuntament de Barcelona. Gira per nombrosos teatres i festivals europeus i sudamericans. 1993-1994

Spitbrides. Duo per a una ballarina i una saxofonista. Direcció, coreografia i interpretació, en col·laboració amb la saxofonista Mireia Tejero. 1993-1994

Razona la vaca. Obra per a 3 ballarines i 3 músics. Direcció, coreografia i interpretació, en col·laboració amb la compositora Mireia Tejero. Coproduïda per Fabrica Europa de Florència (Itàlia), Junta d’Andalusia i Ajuntament de Barcelona. Gira per teatres i festivals europeus. 1995-1996

Bestia. Duo per a 2 ballarines. Direcció, coreografia i interpretació. 1995-1996

Del planeta basura. Peça de dansa/música per al carrer per a 2 ballarines i 2 músics. Direcció, coreografia i interpretació. 1997

Gira per Espanya i Europa amb els espectacles Razona la vaca, Bestia i Del planeta basura. 1997

Love is fàstic. Solo creat durant una beca a Nova York. Estrenat al Dixon Place de Nova York, i el desembre al TANZInternational de Heidelberg. 1997

E.N.D. (Esto No Danza). Tercera obra de llarga durada de la companyia. Coproducció del Festival d’Estiu de Barcelona, Grec’98, el TANZInternational de Heidelberg i la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega. 1998

31

http://www.solpico.com/


Gira per Europa amb E.N.D. (Esto No Danza) i Love is Fàstic, passant per ciutats com París, Londres, Florència, Venècia, Haarlem entre d’altres. 1999

D.V.A. (Dudoso Valor Artístico). Peça de carrer de llarga durada realitzada en col·laboració amb la companyia de teatre La Danaus. Hi participen 4 ballarines, 4 actors i 2 músics, i incorpora quatre estructures mòbils de grans dimensions. Estrenada al Festival Grec 1999

32


Gira per Espanya i Europa amb D.V.A., E.N.D., Love is Fàstic i Tres Señoras. 2000

Bésame el cactus. Solo de Dansa-teatre. Coproducció de Sol Picó, SCCL, Teatres de la Generalitat Valenciana i Centre Coreogràfic Comunitat Valenciana, amb la col·laboració del Festival Grec 2001 de Barcelona. Gira per Espanya i Europa. 2001

Carrossa de l’Estrella per obrir la cavalcada de Reis de 2002 i 2003. Espectacle itinerant amb dues estructures de grans dimensions, 6 ballarines i 4 actors.

Gira de Bésame el Cactus per diverses ciutats d’Espanya i Europa. 2002

Amor diesel. Projecte de La Viuda i Sol Picó. Espectacle de grans dimensions per a 3 excavadores, 3 ballarines i 3 actors. Estrenat el 28 de juny de 2002 a Viva Cité de Sotteville, França. Representat com inauguració de la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega. Inclòs en els actes de les Festes de la Mercè 2002

La dona manca o Barbi Super-estar. TNC Sala Tallers. 2003 Paella mixta. TNC Sala Tallers. 2004 La diva y el hombre bala espectacle de carrer que es presenta al

Fòrum 2004 Lluna peluda. Work in progress. 2005 La prima de Chita. Grec 2006 Las doñas. 2007-2008 Sirena a la plancha. Expo de Zaragoza. 2008 El llac de les mosques. Mercat de les Flors. 2009

Altres experiències professionals Actriu, ballarina i coreògrafa de Sis en son. Cia. La Cassola. Alcoi.

1988 Fundadora i ballarina de la Cia. Robadura, a Sí però no. Barcelona.

1988 Ballarina a Fatum. Cia. de dansa Robouldanse. Toulouse, França.

1989 Ballarina a No es todo metal. Cia. Rayo Malayo de Fancesc Bravo.

Madrid. 1990 Ballarina i coreògrafa de Conferencia en Rinolacxia’91. Cia. d’art

total Los Rinos, composada per Marcel·lí Antúnez, Enric Les Palau, Sergio Caballero i Pau Nubiola. Barcelona. Gira mundial. 1991

Actriu a la pel·lícula Le temps sufi. Barcelona. 1991 Ballarina i coreògrafa per a l’espectacle de Sixto Peláez i Marcel·lí

Antúnez Diversos animales, el pluralismo. Barcelona. 1992 Directora, coreògrafa i ballarina en el seu solo Pevequi,

representat a Barcelona, València i Madrid. 1993 Actriu-ballarina per al curtmetratge d’Antúnez-Aixalà Retrats. 1993 Ballarina en el Video-clip del grup musical El último de la fila Como

un burro, produït per Ovideo. 1993 Workshops impartits a: Dansevearket (Dinamarca), Actores Alidos -

Cagliari, (Itàlia), Melkweg, Amsterdam. (Holanda). 1995-1996

33


Invitada a les jornades de Tanz Imaugust, Berlín (Alemanya), amb el professor Niegel Charnok. 1996

Actriu en el curtmetratge Ojos que no ven de Sigfrid Monleon. 1996

Ballarina i coreògrafa al Video-Dansa No paris del realitzador Joan Pueyo. 1996

34


Workshops impartit per a la companyia Danza Abierta, La Havana (Cuba). 1997

Coreografia i interpretació a Dadle café, espectacle presentació de la pel·lícula sobre la vida de García Lorca Muerte en Granada. Auditorio de Granada. 1997

Assessora de La Fura del Baus per a l’espectacle de presentació de l’últim cotxe de Mercedes Benz, que va girar durant 12 mesos per tota Europa. 1997

Workshop impartit al Kulturetage d’Oldenburg, Alemanya. 1997 Col·labora com a assessora de moviment i coreografia amb la

companyia de teatre de carrer La Danaus de León per a la seva obra Etrangle. 1999

Col·labora com a intèrpret en la presentació de l’obra Esperanto de la companyia Sèmola Teatre al TNC. 1999

Imparteix un workshop de dansa-teatre a Arhus, Dinamarca (març) i a Barcelona per a la companyia de dansa Lanònima Imperial. 2000

Participa com a representant d’Espanya al Festival Internacional de Dansa, Teatre i Música de Londrina, Brasil (maig). 2000

El 64, curtmetratge de dansa en un autobús. Dirigit per Octavio Masia i Sol Picó. Produït per Bausan & Films. 2002

Assessora de moviment i coreògrafa de Lear d’Edward Bond. Dir. Carme Portaceli. 2003

Intèrpret als espectacles Cròniques de Joan Ollé i Jordi Savall i Shakespeare = Hamlet Maquina de Heiner Müller, dirigit per Carme Portaceli. 2003

Col·labora amb Larrumbre Danza a la peça Lomasymasol. 2003

Premis Nominada com a millor intèrpret als premis de la Generalitat

Valenciana 1999. Menció Especial en Arts Escèniques dels Premis Ciutat de

Barcelona del 2001 per Bésame el Cactus. Premi de la Crítica valenciana 2002 per Bésame el cactus. Premis de les Arts Escèniques 2002 de la Generalitat Valenciana a

la millor intèrpret de dansa, millor direcció coreogràfica i millor espectacle de dansa per Bésame el Cactus.

Premis Max 2002 a la millor coreografia i a la millor intèrpret femenina de dansa, i nominació al millor espectacle de dansa per Bésame el Cactus.

Premi Butaca 2002 al millor espectacle de dansa per Bésame el cactus.

“Aplaudiment” dels Premis Sebastià Gasch de les Arts Parateatrals/FAD 2002 per Bésame el cactus.

Premi del públic de Tarragona al millor espectacle de dansa de 2003 per Bésame el cactus.

Premi Max 2003 al millor espectacle de dansa per Bésame el cactus.

35


Premi Butaca 2003 al millor espectacle de dansa per La dona manca o Barbi-Superestar.

Premis Max 2004 al millor espectacle de dansa i a la millor coreografia per La dona manca o Barbi-Superestar.

Premi Max 2005 a la millor coreografia per Paella mixta. Premi Nacional de Dansa de la Generalitat de Catalunya 2005. Premi Cartellera Turia 2007 Premi Max 2009 al millor espectacle de dansa per Sirena a la

plancha.

36


Max GlaenzelEscenografiaAmb la col·laboració d’Estel Cristià

Alícia de Lewis Carroll. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2009 Nixon-Frost i Nixon-Frost (unplugged scenic) de Peter Morgan. Dir.

Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2009 L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009 Días Mejores de Richard Dresser. Dir. Àlex Rigola. Festival

Temporada Alta, Teatro de la Abadía, CAER. 2008 Jugar amb un tigre de Doris Lessing. Dir. Carlota Subirós. Teatre

Lliure. 2008 Rock’n’roll de Tom Stoppard. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. 2008 Rodoreda, retrat imaginari. Dir. Carlota Subirós. Mercat de les

Flors. Grec 2008 Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé. Dir. Carlota Subirós. Teatre

Lliure. 2008 Goldberg de Ferran Carvajal. Mercat de les Flors. 2008 A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita.

2007 2666 de Roberto Bolaño. Dir. Àlex Rigola. Teatre Lliure. Grec 2007 Viatges a la felicitat. Projecte T6-dansa. 6 coreografies a partir del

llibre d’Eduard Punset. TNC Sala Tallers. 2007 Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER de Reus.

TNC Sala Petita. 2007 Unes veus de Joe Penhall. Dir. Marta Angelat. Villarroel Teatre.

2007 En Pólvora d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2006 Otel·lo de Shakespeare. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006 Els estiuejants de Gorki. Dir. Carlota Subirós. Teatre Lliure. 2006 Les falses confidències de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala

Gran. 2005 Ròmul El Gran de F. Dürrenmatt. Dir. Carles Alfaro. TNC Sala Petita.

2005 El beso de la mujer araña de Manuel Puig. Dir. Manuel Dueso.

Teatro Muñoz Seca de Madrid. 2004 Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004 Barcelona mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé. Dir. Lurdes Barba. Sala

Beckett. 2004 Primera plana de B. Hecht i C. MacArthur. Dir. S. Belbel. TNC Sala

Gran. 2003 Il viaggio a Reims de Gioachino Rossini. Dir. Sergi Belbel. Dir.

musical Jesús López Cobos. Gran Teatre del Liceu. 2003 L’habitació del nen de J.M. Benet i Jornet. Dir. S. Belbel. Teatre

Lliure. 2003 El cas Gaspard Meyer de Jean-Yves Picq. Dir. Toni Casares. Sala

Beckett. 2002

37


Dissabte, diumenge i dilluns d’E. De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC. Sala Gran. 2002

El club de la corbata de Fabrice-Roger Lacan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2002

Moll Oest de Bernard-Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. 2002 Vindrà algú de Jon Fosse. Dir. Antonio Simón. Sala Beckett. 2002

38


El perro del hortelano de Lope de Vega. Dir. Magüi Mira. Vània Produccions. 2002

La dona i el detectiu de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001

Mort accidental d’un anarquista de Dario Fo. Dir. P. Planella. Teatre de calaix. 2001

Madre (el drama padre) d’Enrique Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel. Centro Dramàtico Nacional. 2001

La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001

Eso a un hijo no se le hace de J.M. Benet i Jornet. Dir. Tamzin Townsend. Euro Escena. 2001

Excuses de Jordi Sánchez i Joel Joan. Dir. Pep Anton Gómez. Teatre Romea. 2001

Suite de Carles Batlle. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001 Estiu d’Edward Bond. Dir. Manel Dueso. TNC. Sala Petita. 2001 Històries d’amor de Toni Cabré. Dir. Toni Casares. TNC. Sala

Tallers. 2000 El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. S. Belbel. Teatre

Romea. 2000 La mort d’August de Romain Weingarten. Dir. Víctor Álvaro. Centre

Dramàtic del Vallès i xtv: 2000 Taurons de David Mamet. Dir. Ferran Madico. Villarroel Teatre.

2000 Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs de Normand

Chaurette. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2000 Penjats de Tim Firth. Direcció: Tamzin Townsend. Villarroel Teatre.

1999 La sang de Sergi Belbel i El gos del tinent de Josep Maria Benet i

Jornet. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999 Això guixa de Joan Oliver. Dir. Pere Planella. Zitzània Teatre. 1999 Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. Vània Produccions. 1999 Àfrica 30 de Mercè Sàrrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1998 Sóc Lletja de Jordi Sánchez i Sergi Belbel. Dir. S. Belbel. Cia.

Kràmpac. 1997 kràmpack de Jordi Sánchez. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre de

l’idiota. 1994 Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. Direcció:

Josep Maria Mestres. Cia. Receca de Winter. 1993

Mercè PalomaVestuariLlicenciada en Geografia i Història, secció Art, per la Universitat de Barcelona.

39


Titulada per l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda, especialitat en Espectacle i Comunicació Visual. Barcelona, 1985. Quart curs d’Estampació. Escola Massana. Barcelona. Selecció de treballs més recents:

40


Teatre: Treballs amb Sergi Belbel: En Pólvora d’Àngel Guimerà. TNC Sala Gran. 2006; Carnaval de Jordi Galceran. Teatre Romea. 2006; Moll Oest de Bernard Marie Koltés. Dir. Sergi Belbel. Grec 2002; El alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. TNC-Compañía Nacional de Teatro Clásico. 2000; El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Teatre Romea. Grec 2000; El criptograma de David Mamet. TNC Sala Petita. 1999; Rumors de Neil Simon. Vània Produccions. 1999; Morir, de Sergi Belbel. Producció del CDGC, 1998; Testament, de Josep M. Benet i Jornet. Festival Grec 1997; L’Avar, de Molière. Grec 1996; L’Hostalera de Carlo Goldoni. Grec 1995; El Mercader de Venècia de W. Shakespeare. CDGC. 1994.Treballs amb Calixto Bieito: Tirant lo Blanc. Teatre Romea. 2008. Premi de la crítica de Barcelona; Los persas. Réquiem por un soldado. Festival de Mèrida. 2007; Plataforma de Michel Houellebecq. Teatre Romea, Ajuntament de Viladecans i Edinburgh Internacional Festival. 2006; Peer Gynt de Henrik Ibsen. Teatre Romea, Festival Internacional de Berge, Grec i Ajuntament de Viladecans. 2006; La Celestina de Fernando de Rojas. Edinburgh Internacional Festival. 2004; El rey Lear de Shakespeare. Teatre Romea. 2004; L’òpera de quatre rals de Brecht. Grec 2002; Macbeth de Shakespeare. Festival Int. de Salzburg. 2002; Barbaric Comedies de Valle Inclán. Producció Edinburgh Festival-Abbey Theatre de Dublín. Kings Theatre d’Edimburgh. 2000; Mesura per mesura de W. Shakespeare. TNC Sala Gran. 1999; La casa de Bernarda Alba de F. García Lorca. 1998; Life is a Dream de Calderón de la Barca. Festival d’Edimburg. 1998; Pierrot Lunaire de Schönberg. Teatre Lliure. 1998; La Tempestat de W. Shakespeare. Grec 1997; Galileo Galilei de B. Brecht. Mercat de les Flors, 1996; La profesión de la Sra. Warren de Bernard Shaw. Círculo de Bellas Artes, Madrid. 1996; El Rei Joan de W. Shakespeare. Festival Grec 1996.Altres: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació teatral de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007; Boscos endins de Stephen Sondheim. Dir. J.L. Bozzo. Dagoll Dagom. 2007; Conte d’hivern de Shakespeare. Dir. Ferran Madico. Teatre Grec. 2007; Tornar a casa de Harold Pinter. Dir. Ferran Madico. CAER. 2007; Romeo por Julieta de Shakespeare. Dir. Emilio Hernandez. Centro Andaluz de Teatro .2003; Poe de Dagoll Dagom. Dir. J.L. Bozzo. Poliorama. 2002; Otelo el moro de Shakespeare. Dir. Emilio Hernandez. Centro Andaluz de Teatro Sevilla. 2001; Bodas de sangre de F.G Lorca. Dir. Ferran Madico. Grec 2001; Tots eren fills meus d’Arthur Miller. Dir. Ferran Madico. Teatre Romea. 1999; Los enfermos d’Antonio Álamo. Dir. Rosario Ruiz Rogers. Teatro de la Abadía. 1999; La sang de Sergi Belbel. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999; El gos del tinent de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999.

Dansa

41


Viaje al sur. Coreografia de Cristina Hoyos. Centro Andaluz de Danza. 2005; Dalidance. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Festival de Peralada 2004; Carmen. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Festival de Peralada 2003; Romy & July. Coreografia de Ramon Oller. Teatre Poliorama. 1997.

42


Òpera i sarsuela: Wozzeck de Berg. Gran Teatre del Liceu. 2005; Don Giovanni de Mozart. English National Opera. 2000; Cosi fan tutte de Mozart. Òpera de Gal·les. 2000; Carmen de Bizet. Festival de Peralada. 1999; Il mondo della Luna de Haydn. Òpera Zuid de Maastricht. 1999; El barberillo de Lavapiés. De Barbieri. Dir. Calixto Bieito. Teatro de la Zarzuela. Madrid, 1998; La verbena de la Paloma. De Tomás Bretón, Dir. de Calixto Bieito, Grec-96; Tosca. De Puccini. Liceu. 1997.Cinema: El mar, d’Agustí Villaronga. Presentada a la Berlinale 2000; A los que aman, dirigida per Isabel Coixet. Sogecine,1997. Nominació al premi Goya per al millor vestuari.

Kiko Planas (aai)Il·luminacióBarcelona, 1961. Treballa en el món de l’espectacle des de 1984.Dissenys d’il·luminació més destacats: Antílops de Henning Mankell. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita.

2009 L’inspector de Nikolai Gógol. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2009 Mama Medea de Tom Lanoye. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008 Espectres de Henrik Ibsen. Dir. Magda Puyo. Teatre Romea. 2008 El poema de Nadal. Dir. Esteve Polls. TNC Sala Gran. 2007 Striptis. Dir. Rafael Amargo, Jaime Chávarri, Mario Gas, Andrés Lima,

Carles Padrissa, Sol Picó. Festival Temporada Alta. 2007 A la Toscana de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2007.

Nominat als Premis Butaca 2008. Krap. L’última cinta de S. Beckett. Dir. Jordi Coca. Sala Beckett. 2007 Temps real d’Albert Mestres. Dir. Magda Puyo. TNC. Sala Tallers. 2007 Gorda de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. Villarroel Teatre. 2006 Valentina de Carles Soldevila. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2006 Turn Me On. Compañía David Campos. Teatro Romea. Año 2006. Cruel y Tierno. Dir. Javier Yagüe. Teatro Valle Inclan C. Dramático

Nacional. 2006. La nit àrab de Roland Schimmelpfennig. Dir. Toni Casares. Sala Beckett.

2006. Jugant amb Molière. Dir. Esteve Polls. Mercat de las Flors. 2005. El profesional de Dusan Kovacevic. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita.

2005 El Camp de Martin Crimp. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2005 Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Dir. Esteve Polls.

Espectacle realitzat a les Catedrals de Catalunya. 2005 Plou a Barcelona de Pau Miró. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2004 Prometeo. Dir. Memé Tabares. Teatro Romano de Mérida. 2004

43


El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. S. Belbel. TNC Sala Tallers. 2003. Teatre Poliorama. 2004. Premi Max a la millor il·luminació 2005

Àrea privada de caça d’Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2003

Excés de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2003

44


Moll oest de Bernard Merie Koltés. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. Grec 2002

Agripina. Dir. Eugenio Amaya. Teatro Romano de Mérida. 2002 Hamlet. Dir. Mauricio Celedon. Auditorio de Cáceres. 2002 Las parcas. Samarkanda Teatro. Dir. Memé Tabares i Fermín

Núñez. Festival de Teatre de Mèrida. 2001 La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett.

2001. Premi Butaca 2001 a la millor il·luminació

Suite. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001 Rent de Jonathan Larson. Teatre Principal. 1999. Premi al millor

professional d’il·luminació 2000-01, concedit pel programa de ràdio Assaig General.

Amadeus de Peter Shaffer. Dir. Àngel Alonso. Teatre Tívoli. 1998 Ivanov. Dir. Genadi Korotkov. Mercat de les Flors. 1997 Otelo de Shakespeare. Dir. Mario Gas. Grec 1993

Òpera: Die Winterreisse. Direcció d’escena: Santiago Pales. Foyer Liceu.

2004 Faust. Direcció d’escena: Estefano Poda. Teatre La Faràndula de

Sabadell. 2003 The Fairy Queen. Òpera de Henry Purcell. Dir. Lindsay Kemp.

Teatro Liceo de Salamanca. Teatro Arriaga de Bilbao. 2002 La petita flauta màgica. Dir. Joan Font de Comediants. Foyer Liceu.

2001 L’enfant et le sortiliege. Òpera dirigida per M. Scaparro. Auditorio de

Santiago de Compostela. Galicia. 1999 La Boheme. Dir. Beppe de Tomassi. Palacio de Cantabria de

Santander. 1997 El retablo de maese Pedro, òpera dirigida per Ariel Garcia Valdés,

amb escenografia i diapositives de Mariscal. Festival de Granada. 1996

Òscar RoigMúsicaTerrassa, 1959. Compositor. Música per teatre En Pólvora d’Àngel Guimerà. TNC Sala Gran. 2006 La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació teatral de

Josep M. Benet i Jornet. Dir. Toni Casares. TNC Sala Gran. 2007 Peer gynt. Dir. Calixto Bieito. Bergen (Noruega). 2006 Casa / Jardí. Dir. Ferran Madico. Teatre Fortuny/Bartrina. Reus.

2005 Teatre sense animals. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 2004

45


Això no és vida de T de Teatre. Dir. David Plana. Poliorama. 2003 L’habitacio del nen de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel.

Teatre Lliure. 2003 Poe de Dagoll Dagom. Dir. J.L. Bozzo. Poliorama. 2002 Ran del camí de Txèkhov. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 2002

46


Despres ve la nit de David Plana. Dir. David Plana. Sala Beckett. 2002

Bodas de sangre de F.G Lorca. Dir. Ferran Madico. Focus. Grec 2001 La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett.

2001 El alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. Dir. Sergi Belbel.

TNC Sala Gran. 2000 Barbaric Comedies de Valle-Inclán. Dir. Calixto Bieito. Edimburgh

Festival. Abbey Theatre de Dublín. 2000 El temps de Planck de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel.

Focus. Grec 2000. Teatre Romea. 2000 El criptograma de David Mamet. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita.

1999 La sang de Sergi Belbel. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 1999 Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. Vania Produccions. 1999 La casa de Bernarda Alba de F.G.Lorca. Dir. Calixto Bieito. Teatro

María Guerrero de Madrid. 1998 Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1998 Criatures de T de Teatre. Teatre Poliorama. 1998 Testament de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. Grec 1997 Soc lletja. Musical de Sergi Belbel, Jordi Sánchez i Òscar Roig.

Companyia Kràmpack. Teatre Condal. Grec 1997 L´Avar de Molière. Dir. Sergi Belbel. Focus. Grec 1996 Después de la lluvia de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Compañía

Amparo Larrañaga. Teatro Albéniz de Madrid. 1996 L´Hostalera de Carlo Goldoni. Dir. Sergi Belbel. Focus. Grec 1995 El mercader de Venècia de William Shakespeare. Dir. Sergi Belbel.

Teatre Poliorama. 1994 Colometa La Gitana.. I Qui...compra maduixes d’Emili Vilanova. Dir.

Sergi Belbel. Teatre Romea. 1994 Homes! de T de Teatre i diversos autors. Dir. Sergi Belbel. Mercat

de les Flors. 1994 Després de la pluja de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Centre

Cultural de Sant Cugat. 1993 La filla del mar d’Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea.

1992 El Desengany de Francesc Fontanella. Dir. Domènec Reixach.

Teatre Romea. 1992 Carícies de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1992 Desig de Josep M. Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea.

1991 Tàlem de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1991 La missió de Heiner Müller. Dir. Carme Portaceli. Mercat de les

Flors. 1990 Òpera de Sergi Belbel i Òscar Roig. Dir. Sergi Belbel. Teatro

Fronterizo. Sala Olimpia de Madrid. 1988 Pervertimento de José Sanchis Sinisterra. Dir. Sergi Belbel. Teatro

Fronterizo. Teatro del Mercado de Zaragoza. 1988

47


L´augment de Georges Perec. Dir. Sergi Belbel. Universitat Autònoma de Barcelona. Teatre Teixidors a mà-Teatreneu. 1988

Fedra de Racine. Dir. Sergi Belbel. Universitat Autònoma de Barcelona. 1987

48


Música per dansa Trastorn. Coreografia de Maria Rovira. Cia. Trànsit. Mercat de les

Flors. 1989 Qué pasó con las Magdalenas. Coreografia de Ramon Oller. Cia.

Metros. Mercat de les Flors de Barcelona. 1990 Estem divinament. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros.

Mercat de les Flors. 1992 De aquí pa yá. Coreografia de Ramon Oller i Mari Carmen García.

Hivernales d’Avignon. 1993 Principal 1a. Coreografia de Ramon Oller. Compañía Nacional de

Danza. Teatro de Madrid. 1994 Diwano. Coreografia de Ramon Oller. Compañía Nacional de Danza.

Teatro de Madrid. 1995 Duérmete ya. Coreografia de Ramon Oller. Cia. Metros. Mercat de

les Flors. 1995

Música per cinema Accident (migmetratge) de Jan Baca. 1992 Ivorsy (migmetratge) de Josep M. Canyameras. 1993 Dies de guerra (migmetratge) de Jan Baca. 1994 Una dona (curtmetratge) de Jan Baca. 1996 Como escribir cartas de Amor (migmetratge) de Jan Baca. 1997 Del costat de l´ombra de Jan Baca (migmetratge). 1999 Dancing (curtmetratge) de Jan Baca. 2001 Germanes (migmetratge) de Jan Baca. 2003 Febrer (llargmetratge). Dir. Sílvia Quer. 2004

Música per televisió Rosa (sèrie). TV3 Crims (sèrie). TV3 Temps de silenci (sèrie). TV3

49


Anna LizaranActriu i directora formada a l’Escola d’Interpretació de Jacques Lecoq de París, té una àmplia trajectòria teatral. El 1972 funda el grup de teatre Els Comediants, i el 1976 és membre fundadora del Teatre Lliure, on desenvolupa gran part de la seva carrera professional. Al Teatre Lliure El matrimoni de Boston de David Mamet. Dir. Josep Maria Mestres.

2005 El retorn al desert de Koltes. Dir. Carme Portaceli. 2003 L’hort dels cirerers d’Anton P. Txèkhov. Dir. Lluís Pasqual Reposició de La nit de les tríbades de Per Olov Enquist. Dir. Lluís

Pasqual Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Dir. Lluís Pasqual Lear o el somni d’una actriu de diversos autors. Basada en El rei

Lear de Shakespeare. Dir. Ariel Garcia Valdés El temps i l’habitació de B. Strauss. Dir. Lluís Homar Roberto Zucco de B.M. Koltés. Dir. Lluís Pasqual Quartet de H. Müller. Dir. Ariel Garcia Valdés Dansa d’agost de Brian Friel. Dir. Pere Planella El dol escau a Electra d’E. O’Neill. Dir. Josep Montanyès El parc de B. Strauss. Dir. Carme Portaceli Maria Estuard de F. Schiller. Dir. Josep Montanyès Capvespre al jardí de R. Gomis. Dir. Lluís Pasqual Les noces de Figaro de C. Beaumarchais. Dir. Fabià Puigserver La bona persona de Sezuan de B. Brecht. Dir. Fabià Puigserver Lorenzaccio, Lorenzaccio d’A. De Musset/G.J. Graells. Dir. Lluís

Pasqual El 30 d’abril de Joan Oliver. Dir. Pere Planella La senyora de Sade de Y. Mishima. Dir. Jordi Mesalles La senyoreta Júlia d’A. Strindberg. Dir. Fabià Puigserver Un dels últims vespres de carnaval de Goldoni. Dir. Lluís Pasqual Al vostre gust de Shakespeare. Dir. Lluís Pasqual Advertència per a embarcacions petites de T. Williams. Dir. Carlos

Gandolfo El Miisantrop de Molière. Dir. Fabià Puigserver Primera història d’Esther de Salvador Espriu. Dir. Lluís Pasqual Operació Ubú del Teatre Lliure i Albert Boadella. Dir. Albert

Boadella El balcó de J. Genet. Dir. Lluís Pasqual Jordi Dandin de Molière. Dir. Fabià Puigserver Les tres germanes d’Anton P. Txèkhov. Dir. Lluís Pasqual La bella Helena de J. Offenbach / P. Hacks. Dir. Pere Planella La nit de les tríbades de P.O. Enquist. Dir. Fabià Puigserver La vida del rei Eduard II d’Anglaterra de C. Marlowe/B. Brecht. Dir.

L. Pasqual Hedda Gabler de H. Ibsen. Dir. Pere Planella

50


Titus Andrònic de Shakespeare. Dir. Fabià Puigserver Leonci i Lena de G. Büchner. Dir. Lluís Pasqual Mahagony de B. Brecht. Dir. Fabià Puigserver Camí de nit. 1854 de Lluís Pasqual. Dir. Lluís Pasqual

51


Fora del Teatre Lliure El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht. Dir. Oriol Broggi. TNC

Sala Gran. 2008 Hamlet / La Tempestat de Shakespeare. Dir. Lluís Pasqual. Teatro

Arriaga de Bilbao. 2006 Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004 Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel.

TNC. 2004 Escenes d’una execució de Howard Barker. Dir. Ramon Simó. TNC

Sala Petita. 2002 Galatea de Josep Maria de Sagarra. Dir. Ariel G. Valdés. TNC Morir de S. Belbel. Dir S. Belbel. Teatre Romea El cántaro roto de Kleist. Dir. P.M. Sánchez Una jornada particular d’E. Scola, amb Josep Maria Flotats

Direcció teatralEls muntatges d’Arsènic i puntes de coixí de J. Kesselring i la sessió dedicada a Joan Margarit dins del cicle “Paraula de poeta”.

TelevisióEntre d’altres, Via Augusta, L’un per l’altre, La Mari, La Mari 2 i Porca misèria, a TV3.

CinemaMorir o no de Ventura Pons; La primera noche de mi vida de Miguel Albaladejo; Actrius de Ventura Pons; La Celestina de Gerardo Vera; El perquè de tot plegat de Ventura Pons; Souvenir de Rosa Vergès; Tacones lejanos de Pedro Almodóvar; La teranyina d’Antoni Verdaguer; El vicari d’Olot de Ventura Pons.

Premis1982- Premi Margarida Xirgu1984- Premi Nacional de Teatre1993- Premi de la Crítica exa-equo1994- Premi Districte de Gràcia per la seva trajectòria artística1995- Premi de l’Associació d’Actors i Directors per El perquè de tot plegat 1997- Premi Butaca per Actrius 1998- Premi Butaca per La primera noche de mi vida 2001- Premi Max per Tot esperant Godot 2000- Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya 2003- Premi Butaca i nominació al Max per Escenes d’una execució2003- Premi de Teatre dels Premis Nacionals de Cultura de la

Generalitat per la seva trajectòria 2005- Premi Butaca per Forasters2006- Premi Butaca per Un matrimoni de Boston 2007- Premi de la Crítica de Barcelona per Un matrimoni de Boston 2008- Premi Trajectòria per la Universitat Autònoma de Barcelona2008- Medalla del Treball President Macià

52


2008- Premi Gaudí a la millor actriu del cinema català per Forasters

53


Francesca PiñónTeatre. Treballs recents: Boris Godunov de La Fura dels Baus. TNC Sala Gran i gira nacional i

internacional. 2008 Sex’n drugs’n Johan Cruyff de Josep Julien. Dir. Josep Julien. Versus

Teatre. 2007 Les falses confidències de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala

Gran. 2005 Rosencratz i Guildenstern de Tom Stoppard. Dir. Oriol Broggi. 2005 Raccord de Rodolf Sirera. Dir. Carme Portaceli. TNC Sala Tallers.

2005 16.000 pessetes de Manuel Veiga. Dir. Joan Castells. TNC Sala

Tallers. 2005 Això és una cadira de Caryl Churchill. Dir. Drigitte Luik. 2004 Primera plana de Ben Hecht i Charles MacArthur. Dir. Sergi Belbel.

TNC Sala Gran. 2003. Premi Butaca a la millor actriu de repartiment.

Estimada Helena Sergueievna de Liudmila Razumovskaia. Dir. Ever Blanchet. Versus Teatre. 2003

Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2002 i reposició 2004

Fedra de Racine. Dir. Joan Ollé. Grec 2002; Matem els homes. Dir. Manel Dueso. 2002

Madre, el drama padre de Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel. Centro Dramático Nacional. 2001

La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001

La confessió de Palau i Fabra. Dir. Hermann Bonnin. Espai Brossa. 2000

Plaça dels herois de Thomas Bernhard. Dir. Ariel García Valdés. TNC Sala Petita. 2000

Rumors de Neil Simon. Dir. Sergi Belbel. 1999 Aquí no paga ni Déu de Dario Fo. Dir. Joan Peris. 1998 Cares a la finestra, poetes angleses del segle XX. Dir. Magda Puyo.

1998 Morir de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. 1998 Olga Sola de Joan Brossa. Dir. Rosa Novell. 1998

TelevisióEntre d’altres: La memòria dels Cargols, La Mari (TV movie), El show de la Diana, El joc de viure, La Lloll, Secrets de família, Estació d’enllaç, Poble Nou, El cor de la ciutat.

Cinema El curt de Mercè Sampietro Turismo. 2008. Premi d’interpretació als

Festivals d’Elx i Islantilla.

54


El perfume de Tom Tyckwer. 2006 Sevigné de Marta Balletbó. 2004

55


Xaro CampoLlicenciada en dansa clàssica, contemporània i espanyola pel Conservatori Superior de Dansa de València (1994). Estudis d’interpretació amb Txiki Berraondo, Marc Martínez, i 2 anys al Conservatori d’Art Dramàtic de València amb Rafael Calatayud. Cant amb Daniel Anglès i Susanna Domènech.Dansa Amb la Cia. Mar Gómez (direcció i coreografia de Mar Gómez):

Aquí amanece de noche. 2009; Habrá Kadabra. 2009; Levadura madre –a la madre le va dura-. 1998

Amb la Cia. Sol Picó (direcció i coreografia de Sol Picó): Sirena a la Plancha. 2008. Premi Max millor espectacle de dansa 2008; La Diva Divina. 2007; La Prima de Chita. 2007; Gala Premis Max. 2007; La dona manca o Barbie Superstar. 2006. Premi Butaca millor espectacle de dansa 2006. Premi Max millor coreografia.

Alres espectacles: Trans 20. Direcció i coreografia de María Rovira. Cia. Trànsit. 2005 Sapho. Direcció i coreografia de María Rovira. Cia. Trànsit. 2004 Occupations. Direcció i coreografia: María Rovira. Dessau Opera

Ballet. 2004 Federico García Lorca. Direcció i coreografia: Sophia Smailou. Cia.

Nafsika Dance Theatre. Solista. 1997 Zorba el Griego. Dir. i coreografia: Sophia Smailou. Cia. Nafsika

Dance Theatre. Solista. 1997 El gato con botas. Consevatori del Liceu. Direcció: Carmen

Bustamante. Coreografia: Coco Comín. Solista. 1996 M.M.M. Dir. i coreografia: Roberto G. Alonso. Cia. Roberto G. Alonso.

1996 Ballarina al Saloon Far West de Port Aventura. 1995-1997. Direcció i

coreografia: Montse Colomer (1997); Víctor Rodrigo (1995)MusicalsÉl vino en un barco. Dir. Josep Costa. Dir. musical: Xavier Torras. 2004. Nominada Premi Butaca 2005 millor actriu de musical; Follies. Dir. Josep Costa. Coreografia: Roberto G. Alonso. 2003. Nominat Premis Butaca 2004 millor musical; Gaudí. Dir. José Antonio Gutierrez i Elisa Crehuet. Música: Albert Guinovart. Dance captain. 2002. Premio Butaca 2003 millor musical; Rent. Dir. Abby Epstein. Dance captain. 1999-2000; El jorobado de Notre Damme. 2000Un cop més...una mica de música. Dir. musical: Manu Guix. Cia. El Musical més Petit. 1997-1998; El somni de Mozart. Dir. Daniel Anglès. Dir. musical: Manu Guix. Cia. El Musical més Petit. TNC Sala Petita. 1997. Premi Butaca 1998 millor musical; Yola. Dir. Rafael Calatayud. 1995Com a coreògrafaYeah yeah yeah. Curt per a l’escola ESCAC. 2004; Jugant a Rodgers.

56


Cia. El Musical més Petit. 2003; Molt soroll x Shakespeare. Cia. El Musical més Petit. 2003; Casta diva. Cia. El Musical més Petit. 2000

57


Teatre-dansaDel 20 de novembre de 2009 al 3 de gener de 2010

Horaris: de dimecres a divendres, 20 h; dissabte, 21.30 h; diumenge, 18 h. Dijous 24 i 31 de desembre no hi ha funció.

Calendari

Sol PicóNovembre: del 20 al 23Desembre: del 2 al 6, 12, del 16 al 20 i 30Gener: de l'1 al 3

Xaro Campo:Novembre: del 25 al 29Desembre: del 9 a l'11, 13, 23, del 25 al 27

Preus: 15-24 €

Col·loqui: divendres 27 de novembre

Espectacle recomanat a partir de 14 anys

Més informació a:www.tnc.cat www.tnc.cat/facebook www.tnc.cat/youtube www.tnc.cat/twitter

58

http://www.tnc.cat/twitter

http://www.tnc.cat/youtube

http://www.tnc.cat/facebook

http://www.tnc.cat/


Informació pràcticawww.tnc.cat

Venda d’entrades

Tel·Entrada Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h Telèfon 902 10 12 12 www.telentrada.com Taquilles del TNCPlaça de les Arts, 1 (Barcelona)Horari de taquilles:De dimecres a divendres, de 15 a 20 hDissabtes de 15 a 21.30 hDiumenges, de 15 a 18 hHoraris especials per a les funcions de matí. L’hora abans de l’inici de les representacions, venda i recollida d’entrades exclusivament per a la funció d’aquell dia. Venda subjecta a disponibilitat.Al Palau de la VirreinaLa Rambla, 99 (Barcelona). Telèfon: 933 161 000De dimarts a dissabte d’11 a 20 h

Abonaments www.telentrada.com Taquilles. Atenció telefònica exclusiva per als abonats 933 065 720. De dimecres a divendres de 12 a 14 h (excepte festius).

Relació amb l’espectador i l’empresaGrups: 933 065 707 [email protected] educatiu:933 065 740 [email protected] Regal Empresa933 065 755 [email protected] Connecta’t 25933 065 749 [email protected] De dilluns a dijous de 9.30 a 14 h i de 15 a 16.30 h. Divendres fins a les 13.30 h.Accessibilitat. A totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20. Els vehicles que transporten minusvàlids tenen reservades places d’aparcament al carrer Padilla. Web accessible. Funcions amb audiodescripció.

Restaurant del TNCServei de restauració gestionat per Singularis:RestaurantObert de dimecres a dissabte, el Restaurant del TNC compta amb dos espais diferenciats: - Restaurant obert al públic en finalitzar les funcions, per sopar i prendre una copa. - Espai per a dinars i sopars per a grups (amb reserva prèvia).Cafeteria del vestíbul principal Oberta des d’una hora abans de l'inici de la funció fins a l'últim entreacte. Bar del vestíbul de la Sala TallersObert des d’una hora abans de les representacions fins a l’inici de la funció.La Terrassa del TeatreDurant els mesos de juny i juliol, el Restaurant baixa al peristil per gaudir del bon temps a l’aire lliure. Informació i reserves: 933 065 729 [email protected] www.tnc.cat/restaurantLlibreria del TNCOberta des d’una hora abans de les representacions fins després de l’entreacte (excepte en les funcions matinals i escolars)933 065 700 (ext. 243)[email protected] www.tnc.cat/llibreriaVideotecaArxiu de més de 400 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. 933 065 700 (ext. 312)Visites guiadesDimarts i dijous de 10 a 13 h, cada hora. Preu: majors 18 anys, 5€; menors 18 anys, 3€Grups reduïts (de 15 a 35 persones)Reserves: 933 065 749 [email protected] Com accedir al TNC Autobús. Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92, B21 i B25 Servei nocturn N0, N3, N7 i N11Metro. Línia 1 (Glòries i Marina) Línia 2 (Monumental)Tramvia.T4 (Auditori Teatre Nacional)T5 (Glòries)Bicing. Meridiana/Padilla i Padilla/RibesRENFE. Clot i Arc de TriomfAutocar. Estació del NordCotxe. Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre. Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles

59

mailto:[email protected]







http://www.servicaixa.com/

http://www.servicaixa.com/

http://www.tnc.cat/


Taxi. En finalitzar les funcions de nit de dimecres a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació del vestíbul principal.

d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

60


61

Sala Gran - Teatre Nacional de Catalunya · Web viewEl 3 de juny, totalment desil·lusionada,...

Documents

Transcript of Sala Gran - Teatre Nacional de Catalunya · Web viewEl 3 de juny, totalment desil·lusionada,...