El Baix Llobregat

Sant Feliu de LlobregatRecull Gràfic 1887-1965

la bona acceptació del públic en l’actuació de Pasqua, ràpidament comença-ren a treballar per formar un cor efectiu amb la incorporació d’un cor femení, que debutà per la Festa Major de 1946 en una actuació celebrada a les 12 del migdia a l’envelat, on feren cap prop de dues mil persones. Fou una actuació molt celebrada, de la qual hom té molt bon record. Aquesta agrupació de cantaires fou batejada formalment com Orfeó de la Unió Coral.

El repertori musical es componia generalment de dues o tres parts que do-naven cabuda a peces populars com Els traginers i L’emigrant –cantades per homes–, L’hereu Riera –mix-ta– i Les muntanyes del Canigó –cantada pel cor femení de l’Orfeó. També es cantaven sardanes com La marinada i L’Empordà i altres cançons com Les flors de maig, estretament vinculada a l’herència deixada per Josep Anselm Clavé en el si del movi-ment coral català.

A dalt, integrants de l’Orfeó girant els fulls de les partitu-

res en plena actuació, l’any 1948; a baix, petita repre-

sentació de l’Orfeó, la qual es deixa fotografiar amb els

vestits i corbatins nous el dia que anaren a Igualada,

l’any 1947. A les imatges de la dreta, a dalt, edifici del

Coro un cop realitzades les obres d’aixecament de la

segona planta i del frontis. S’hi aprecien les dues portes

d’accés: l’una, pel passeig de Bertrand i l’altra, pelcarrer de Pi i Margall. A

baix, grup de tots els cam-brers del Cafè de la Societat

la Unió Coral a la dècada dels anys trenta; entre altres,

hi apareixen Maties Ribas, Francisco Navarro, Joan

Ribas i Lluís Pons.

20 | L’Abans

L’Abans | 21

Fins al 1952 l’Orfeó gaudí de plena vida i amplià el repertori i el nombre d’actuacions. Es desplaçà a Sant Vicenç dels Horts, Sant Just Desvern, Sant Esteve Sesrovires, Sant Joan Despí, l’Hospitalet i la Colònia Güell. El viatge més lluny es féu a Igualada amb força dificultats, ja que transportar tantes persones no era empresa fàcil i menys si s’havien de fer combinacions de tren i autocar. Fou el dia en què les noies estrenaren vestit blanc i els homes un corbatí negre i en què el mestre Timoneda lluí un frac nou.

Al marge de l’Orfeó, l’edifici de la Unió Coral aplegà diumenge rere diu-menge a dos quarts de set de la tarda un bon nombre d’aficionats al ball que ballaven al so de les orquestes de Jaume Ventura, amb el jove Rudy Ventura a la trompeta, la Gran Gala i la Capitolio Club, entre altres. Només pa-raven quan feien la mitja ho-ra, estona de descans al Cafè per recuperar forces prenent una copa de licor o un refresc, com ara un xarop amb sifó o una gasosa.

A dalt, encarregats icambrers del Cafè de la Societat la Unió Coral,

entre 1947 i 1951. Darrera la barra i d’esquerra a

dreta, podem reconèixer Lluís Pons, Miquel Estapé,

un nen, Joan Ribas i Matias Ribas. Davant el taulell i amb les safates a punt de

servir, trobem Pasqual Blanch i Pere Ribas. A

baix, grup d’amics fent el got a la sala de sota del

Coro, un diumenge de 1954.

22 | L’Abans

Ball cada diumenge a la sala del Coro i durantel descans, un refresc al Cafè

L’Abans | 23

A la part superior, Teresa Riaza i el seu espòs José Menargues, juntamentamb Manolo Menarguesi la seva esposa Lluïsa,prenent una copa amb uns convidats anglesos vinculats al consolat britànic, a finals de la dècada dels cinquanta. A la part inferior, encarre-gats del Bar Cafè de la Unió Coral darrera eltaulell en una fotografia presa entorn 1960.

24 | L’Abans Vista parcial del carrer de Masover Nou en una postal d’entre 1912 i 1913.

L’Abans | 25Vista parcial del carrer de Masover Nou en una postal d’entre 1912 i 1913.

Paral·lel a la carretera, s’estén un carrer llarg i estret on nasqué el poeta local Martí Dot, que li dedicà el poema El meu carrer. Aquesta via constituí l’antic camí Reial i en el curs de la seva història ha

anat rebent diversos noms, com el de Masover Nou a finals del segle XIX o Àngel Guimerà i, finalment, el del poeta Joan Maragall. Popularment ha rebut el nom de carrer de Baix i ha esdevingut el bressol de la indústria metal·lúrgica amb la presència de foneries com Cal Couré, Cal Rafael Car-nicé i la de Llorenç Bosch.

Venint des del «Va i Ve» toparíem amb ca l’Ossó, que regenten una impremta, i a l’altre cantó, amb l’Agrupament Escolta, que, juntament amb el passatge del Penedès, forma part de l’antiga tàpia i jardins de can Ribas. Diversos «correlons» fan de trencall d’aquest carrer amb forma de serp; el primer es troba en direcció a la via del tren i és la prolongació del carrer de Torras i Bages, conegut popularment com «correló» de l’Escala. D’aquest punt fins al trencall amb el carrer de la Mare de Déu de la Mercè trobaríem la casa de Vallbé i la de Cristina Carbonell, de cal Recader, així com les ja desapa-regudes cases del terrisser Remigi Guix i d’Andreu Guitart, qui regentà una vaqueria on avui en dia es troba un restaurant xinès. També cal esmentar els edificis i les antigues residències del Registre de la Propietat i de la No-taria, propietat de can Codina. Un cop ubicats al carreró o «correló» de can Rabassa, s’inicia un altre tram del carrer caracteritzat per cases que solien donar a davant i darrere.

Durant molts anys, l’edifici més alt del carrer fou la vella torre de l’Aigua a la qual la imatgeria popular atribuí tota mena d’especulacions i paroles, sobretot arran del carreró que feia de nexe entre la torre i el carrer de Baix.

26 | L’Abans

Recorregut per un dels carrers més poètics de la vila, el carrer de Baix

Perspectiva del carrer de Joan Maragall quan encara s’anomenava Masover Nou, entre finals dels anys deu i principi dels vint. La imatge, presa des de l’encreuament amb el carrer de Jacint Verdaguer, mostra l’era de cal Vera davant per davant del taller actual de repara-cions de cotxes de l’Anguita.

L’Abans | 27

Aquest passadís estret és conegut com la Punyalada, ja que sota una cober-tura d’uralita malvivien forasters vinguts de la pobresa més extrema. Just al costat, però més cap a l’esquerra encara es troba cal Tetus, una de les po-ques cases que trenquen la uniformitat lineal del carrer. En aquesta mateixa banda de via, la família Balcells, a part de residir-hi, havia regentat un celler i, posteriorment, una tintoreria i tingueren per veïns ca l’Àngel i Montserrat Reig i, més enllà, ca la Salaira. Cal Calopa i les cases de Joan Ribas de cal Trabalet i de Vicenç Marimón de ca l’Eixerida precedeixen el vell bloc de pisos, anomenats popularment del llop, ubicat just al revolt del popular carrer de Baix.

A l’altre cantó, temps enrere hi abundaren establiments com Ca la Júlia i Ca la Flora, dedicats a la venda de queviures. Posteriorment, Pepet Hinojo-sa establí una graneria, de la mateixa manera que la família Cañadell obrí una petita espardenyeria. La botigueta de ca la Quima Tel·lers, dedicada a la venda de roba, també hi era present. La majoria de les cases del carrer són centenàries i, malgrat els canvis sovintejats de residència d’algunes famílies, cal destacar el fort lligam entre el veïnat. Molts santfeliuencs re-corden la gran catifa de flors que es feia per Corpus, una activitat que re-queria la implicació i la coordinació del veïnat, com passa en l’actualitat amb l’organització any rere any de la festa major de carrer.

Farà poc més de vint anys que es tancà l’última carboneria. La memòria d’aquelles persones que visqueren de ben a prop les singularitats d’aquest ofici, però, no ha desaparegut. Recordar la

importància que tingué el carbó tant per a les llars com per a les indústries representa endinsar-se en el temps i redescobrir una societat que es va ha-ver d’adequar a uns canvis progressius a causa de l’aparició de recursos energètics nous. Llenya, carbó i petroli, amb aquest ordre cronològic, foren els combustibles principals al llarg del segle XX.

Queden enrera els anys on els carboners de Sant Feliu havien d’anar al port de Barcelona a buscar la matèria que després s’havia de carregar i trans-portar amb cavall i carro. A les hores de viatge i d’espera al moll, unides a la suor i brutícia que comportava aquesta tasca, cal afegir l’apartat de co-mercialització del producte, fet que sovint representava la coordinació i dedicació de tota la família per tal de tirar el negoci endavant.

Abans de la Guerra Civil hi havia quatre carboneries: les de les famílies Panyella, Saladrigas, Rigol i Pujol. Aquestes es dedicaren, sobretot, a la ven-da tradicional de teies, carbó de pedra, antracita i altres classes i de carbó d’alzina, que es venien a pes. Primer es pesaven amb balances i després,

Fotografia de principide segle on s’observen membres del Gremi de

Carboners asseguts sobre uns taulons del moll de

Barcelona a l’espera del’arribada de la càrregade carbó que venia amb

vaixell des d’Itàlia.

28 | L’Abans

Carboners i carboneries, vivències irecords d’un ofici ja desaparegut

A la part superior,repartidor de carbó a dalt del carro un cop acabada la seva tasca de reparto casa per casa. Observem queles senalles són ja buides i s’han apilat l’una sobre l’altra per retornar-les ala carboneria. A la partinferior, fotografia presa a la dècada dels anys vint,on reconeixem Joaquim Puigventós, Anton Panyella i els seus fills Josep i Lluís a dalt del carro, davant del portal de casa seva, alnúmero 191 de la carretera.

L’Abans | 29

amb bàscules. Els temps díficils provocaren la desaparició d’algunes carbo-neries i la reconversió d’aquestes en negocis més profitosos.

Els sarrions d’espart que servien per carregar el carbó continuaven arri-bant a les carboneries a causa de la demanda per a les cuines econòmiques, que necessitaven carbó d’alzina o carbó de coc, tot i que aquesta demanda minvà amb el pas del temps. El carbó anà perdent importància en detriment

del petroli, fet que determinà un canvi substancial per a aquests establiments, que veieren revita-litzar el negoci. Amb l’expansió de l’ús del petroli s’acabaren els des-plaçaments a Barcelona a dalt del matxo o de l’haca, però continua-va sent necessari el popular ser-vei de reparto, que primer es feia amb senalles i cistells i més en-davant amb carretons.

Restriccions elèctriques,cuines econòmiques i estufes de petroli

Segons la demanda, que generalment era un cop per setmana, venia el camió del petroli carregat amb bidons de dos-cents litres. Aquest combustible re-queria un ritual basat en el bombeig ja que calia manxar fort per extreure’l dels bidons. En temps de restriccions era quan més escassejava aquesta font energètica. Les famílies Panyella i Torres foren les dues últimes carboneries que quedaren a Sant Feliu, ambdues a la carretera. Hom recorda les llargues cues que es feien davant dels establiments respectius. Varen ser dies de tre-ballar molt i dormir poc, ja que a les cinc del matí ja hi havia qui s’esperava per tal d’adquirir el preuat combustible, molt necessari per a les petites indústries, però, sobretot, per a les llars que necessitaven usar les quotidia-nes estufes de petroli. El petroli també patí una crisi, cosa que provocà canvis, com el trasllat de la botiga de la Maria i la Teresina Panyella al passeig de Nadal, a causa de les imposicions legals que demanaven l’ús obligat de cisternes en substitució dels bidons. Com que no podien instal·lar-la a la casa on durant tres gene-racions havien residit i tingut la carboneria, hagueren d’optar a desgrat per aquesta solució d’emergència. La família Torres no continuà amb el negoci i, de mica en mica, aquest ofici anà desapareixent de la quotidianitat d’ençà de la vinguda del butà i de la ràpida implantació de les bombones a les llars familiars. Finalment quedaren les germanes Panyella com a últimes repre-sentants d’un ofici ple d’esforços i exigències, que va caldre saber-lo adap-tar a les necessitats imperants de cada època. Amb la seva jubilació s’apagà l’última brasa que mantenia viva tota una tradició.

Grup de repartidors ameitat dels anys cinquanta

a la carretera, amb Lluís Panyella a dalt del carro a punt de començar la tasca

de repartiment de carbó. Observem les senalles ple-nes posades l’una sobre de

l’altra però amb cura de no abocar la càrrega de carbó.

30 | L’Abans