Sant Jordi 2011Departament de Llengua Catalana i Literatura

Primer ciclePOESIA

La bena als ulls

La bena als ulls és

el que no et deixa veure

el que vols veure.

La bena als ulls

és la teva imaginació

que no vols deixar marxar,

ni se’n vol anar.

La bena als ulls és

el que no tens

i vols tenir,

és el teu món,

el teu paradís.

La bena als ulls és

la teva foscor,

la teva por,

el teu espant

que t’atemoreix.

Sandy Quiñónez 2n ESO D

Primer cicleNARRATIVA

Aprecia el que tens abans que sigui tard

Un bon dia Joan i la seva mare estaven a la seva casa. Joan tenia dotze anys i anava a l’escola. La seva mare estava cega d’un ull per un accident que havia tingut uns anys enrera, amb tota la seva família. Estava cega d’un ull perquè directament no tenia l’ull. Per a en Joan aquest defecte sempre havia estat una broma i quan s’enfadava amb la seva mare se’n burlava i no s’adonava de l’enorme dolor que li feia.Un dia en Joan era a l’escola i la seva mare mai no l’hi havia duit ni recollit perquè en Joan tenia molta vergonya per l’aspecte que tenia. No volia que els seus amics la veiessin per no burlar-se d’ell ni d’ella. Però la seva mare un dia va decidir anar a l’escola. En Joan com sempre estava sortint de la classe i anava amb el seus amics. Varen obrir el tema de les persones que estaven com a discapacitades. En Joan ben aviat es va recordar de la seva mare. En sortir de la porta principal va veure la seva mare i va ser com si li haguessin clavat una daga al cor. Per a ell va ser el dia més ridícul i patètic de tota la seva vida. Tots els seus amics varen quedar sorpresos. La mare va cridar a en Joan:

Mare:-Joooaannn!! Sóc jo, la mare, t’he vingut a cercar per anar-nos junts a casa. Aviu m’han deixat sortir més prest de la feina.

Joan:-Però com pots presentar-te aquí, no veus que em ridiculitzes amb el teu aspecte?

Mare:-(Molt entristida) Perdona’m, no sabia que jo et pogués ridiculitzar tant davant dels teus amics.

Joan:-(Molt enfadat) Ja ho saps, no t’atrevesquis a presentar-te de tal forma a l’escola mai més.

Varen tornar a la seva casa però en Joan ni tan sols la va mirar. Varen passar els anys i en Joan quan va complir els 18 anys va sortir de la casa de la seva mare per no tornar-hi mai més. Va trobar una bona feina de pagès i constructor i així va poder acabar la universitat i la llicència de dentista. Va passar molt temps. Es va comprar un cotxe, un xalet...Ja tenia uns quaranta anys. Tenia un fill i una filla i una esposa molt bonica: la vida que sempre havia desitjat. Però un dia la seva mare va decidir intentar que el seu fill únic la perdonàs. Es va presentar davant de la porta del xalet, va tocar el timbre. En cinc segons la serventa va obrir la porta i la va deixar passar. En Joan estava molt ocupat i les dues filles varen veure la dona, la mare d’en Joan, i varen començar a plorar. La Florència, l'esposa d'en Joan, va sortir de la seva habitació, corrent, i en Joan va sortir també, i varen dir:

Florència i Joan: - Què passa ?

En Joan, en veure la seva mare davant la porta, li va dir:

Joan: - Què fas aquí espantant les meves filles? Ja et vaig dir que no vull veure’t mai més, ves-te’n d’ aquí.

Mare: - Jo només volia què em perdonassis fill meu.

Joan: . Mai et perdonaré aquella vegada que em vares deixar en ridícul.

La mare d’en Joan, molt entristida, se'n va anar cap a casa seva. Va decidir suicidar-se, però abans va escriure una carta per al seu únic fill.Va passar un temps i varen informar en Joan que la seva mare havia mort i li varen donar la carta. Deia el següent:

“Fill meu, jo mai et volia deixar d’aquesta manera en ridícul davant els teus companys, però has de saber que vàrem tenir un accident quant tu eres petit i vares perdre el teu ull. Jo et vaig donar el meu perquè el meu únic fill pogués veure amb l’ull de la seva mare, perquè ningú es burlàs de tu. Perdona’m, no volia espantar les teves filles, però et volia veure una última vegada més. Adéu.’’

Berkan Beyhanov 2n ESO D

2011

Segon ciclePOESIA

DONZELLA DEL DOLOR

Inabastable dama vestida de verdque entre la multitud es perd,

verd és el teu paisatge,gris tot el meu coratge:

teu és el meu amor.

Un vals, sols un vals de deu,i tot el teu cor serà meu.Un segle per acariciar-te:

teu és el meu amor.

Nit a nit et sento riure,dia a dia et sento creure

en la nostra rosa que floreix preciosa:teva és la meva por.

Tota rosa té espines.Tota dama té mentides.

Les meves mans plenes de sang sangloten d'haver-te estimat:

teu és el meu dolor.

Reclama, per favor,tot l'amor,tot el dolor

per al teu nom,Elionor.

Fabián Carreras 4t B

Segon cicleNARRATIVA

ROSES I ESPINES

Es desperta dins de locomotora, aixeca el cap i mira al

seu voltant. Tot és buit, però hi ha un home, situat a uns

seients més envant, que mira el paisatge monòton i desolat.

Els seus ulls mostren un cert respecte per aquests paratges de

terra verda i grisa, guarnits per les Espines, que s'alcen

esponerosos cel amunt. A aquesta mirada de respecte, se n'hi

afegeix una de curiositat, com si estigués esperant alguna

cosa que contrastés amb el paisatge. S'adona que l'altre home

l'està mirant fixament, s'hi acosta i, amb un somriure

d'orella a orella, comença a conversar.

-Cap a on us dirigiu, bon home?

-Em dirigeixo cap a la corol·la.

-Sí? Què se us hi ha perdut, tan lluny?

-Diuen que és el més parescut al Paradís. Vull viure-hi

fins que se m'acabin els dies.

-Ah, molt bé. I per què heu triat aquesta rosa? N'hi ha

que són molt més accessibles i, al cap i a la fi, totes deuen

tenir el seu paradís.

-És la que tenia més espines...

-Un cop vaig estar damunt un card, sabeu? Allò no

s'assemblava gens al paradís, però era un indret digne de

veure.

-No podeu comparar un card amb una rosa...

-Per què no? Els dos punxen.

-Baixeu a la parada que ve?

-Sí, la resta del camí s'ha de fer a peu.

Jaume Coll Ferragut 3r C

Batxillerat

NARRATIVA

RECORDS

Em dic Lara, tinc quasi divuit anys i estic morta de por. No s molt b per qu ni com he arribat a comen ar a escriure,é é è ç per tenc la sensaci que, si no ho faig, ella, la meva tieta, esò ó perdr , desapareixer , morir , i una part de mi amb ella. à à à

Ella va morir far uns deu anys i pel que em sento aterridaà s perqu crec que estic oblidant moments que vaig viure ambé è

ella. Moments dol os, feli os, tendres i, finalment, agres, trists iç ç durs.

Encara ara, de vegades xerro amb ella, potser m’estic tornant boja, ja que, per m s que li parlo mai no em contesta,é per em penso que mai no he esperat una contesta per la sevaò part, nom s cerco alg a qui contar-li les coses que no pot saberé ú ning . Aix tamb em funciona quan vull reflexionar junt ambú ò é alg que no m’aconselli, que no intenti plasmar el seu punt deú vista sobre el meu i, si arribat el punt m’enfonso en un pou obscur i sense fons, la recordo a ella i al seu vitalisme.

De petita, m’enrecordo que est vem juntes molt sovintà perqu la meva mare i ella eren molt amigues. Moltes tardesè sort em els de casa (els pares, els tiets i els meus cosins) totsí plegats a prendre un gelat o una xocolata. Normalment an vem aà berenar sempre al mateix lloc, una petita xocolateria, “La Rosaleda”. Aquest establiment est situat a una costa per la qualà els meus cosins i jo jug vem a c rrer i tamb endevin vem lesà ó é à formes del niguls. Quan v rem ser m s grans r iem molt amb elà é è

nom de la costa, “La Costa de sa Pols”, perqu sempreè acab vem morts de tant de c rrer.à ó

Tamb recordo les tardes a casa de la meva tieta. Ella emé tractava com la nena que no havia tingut, ja que ella tenia dos nens i, com una ironia de la vida, la meva mare havia criat els seus fills com el nens que ella no ha tingut, ja que nom s em té é a mi. Aquestes tardes sempre comen aven amb rialles. Sempre,ç jo jugava amb els meus cosins a jocs de taula o a l’ordinador, tamb beren vem a mitja tarda. Aix com passaven les hores, elsé à í meus cosins s’anaven aliant contra mi i, no s com s’ho feien,é per sempre aconseguien que sort s cap a casa meva plorant iò í ells esbroncats pels seus pares. Just abans d’anar-me’n, entre la meva mare i ella aconseguien tranquil·litzar-me, fins i tot aconseguien que marx s feli .é ç

Altres passatges que em v nen a la ment s n els referents aé ó les excursions de sol i muntanya o les torrades. Les excursions normalment les organitzava el meu oncle i de vegades no tenia les coses gaire clares, i aix em feia patir per si ens perd emò í per al mateix temps sorgia en mi una certa curiositat quasiò irrefrenable de com seria una nit a la muntanya, tots junts, com seria provar les experi ncies que contaven el meu pare, els meusè oncles, els avis, de passar una nit fora de casa nom s a la llumé de la lluna. Vist amb la dist ncia que proporciona l’edat, resultaà un tant rom ntic i tot, per millor no haver-ho experimentat, per sià ò de cas no resulta tan agradable. Quant a les torrades, anaven canviant d’organitzador i eren quasi com un ritual, sempre qued vem molta gent i ens ho pass vem molt b . M’enrecordoà à é com la meva tieta els deia, als meus cosins, que havien d’anar

en compte amb mi perqu jo era m s petita i em podien fer mal,è é per no tinc gaire clar qui era m s trapella dels tres, encara que,ò é si no ho recordo malament, era el que em treia un any, perquè ell ideava els plans per a qui renyaven normalment era al seuò germ o a mi. Qu hi farem!à è

En realitat, sempre hem estat una fam lia tranquil·la i ens hoí em passat b sempre que ens hem ajuntat. Crec que d’aleshoresé en , no ha canviat res, o hauria de dir que ha canviat tot,çà perqu ella ja no hi s.è é

La part m s agra no s exactament quan va comen aré é ç perqu ja se sap que als nens petit se’ls amaguen parts de laè realitat. Jo em vaig adonar que passava alguna cosa estranya, ja que pass rem d’anar molt sovint a visitar-los a anar-hi totes lesà tardes. A m s, la meva mare li feia cada dia un suc deé remolatxa amb la seva liquadora. Jo, com que em feien gr cia elà color i el sabor, tamb me’n bevia un, per de m s petit. Al capé ò é d’uns dies, vaig demanar a la meva mare per a qu eren aquellsè sucs que ho tacaven tot i ella em digu que a la tieta li feia faltaé agafar forces perqu estava una mica malalta. Aquella explicaciè ó em va conv ncer i no em vaig q estionar res m s.è ü é

Passat un temps, per no gaire, ja que tot anava molt r pid,ò à la meva tieta va comen ar a utilitzar perruques perqu el seuç è cabell caoba li queia i el duia molt curt. Ella em deixava quedar-me a la seva habitaci quan se les posava i despr s, quan esó é posava el maquillatge. Jo em quedava amb la boca oberta en veure-la perqu la meva mare no es maquillava mai, a excepciè ó de quan es feia la foto per al DNI, per tampoc no utilitzavaò gaires coses. Quan ja estava arreglada, sort em a passejar comí

sempre. El seu f sic canviava, les persones que l’envoltavení tamb ho feien per m s t midament; per ella continuava amb laé ò é í ò mateixa vitalitat.

Encara no havia passat gaire temps de l’aparici de lesó perruques, que tamb va apar ixer la cadira de rodes. All s queé è ò í va ser un cop m s dur per a tots; per a tots menys per a ella, oé aquesta n’era l’aparen a. Com que per dins casa la cadira li feiaç m s nosa que servei, agafava la cadira de l’escriptori, que teniaé rodetes, i ella feia la seva vida normal, sempre amb humor. Feia la impressi que, encara que hagu s estat un cop dur per a tots,ó é ella quedaria a la cadira per molt de temps perqu semblava queè hi hagu s anat tota la vida, la utilitzava a la perfecci . Encaraé ó que fos a principis de l’estiu i que feia molta calor, ella no deixava de fer totes les tasques asseguda a la seva cadira. Ja ens hi hav em acostumat tots.í

A mitjans de juny ens n’an rem de vacances com tots elà anys. La gent ens demanava per ella, per la seva salut, i els meus pares, conven uts, deien que, encara que anava sempreç amb la cadira, encara duraria molt perqu tenia molt bonaè aparen a i jo, tota innocent, sempre deia que estava molt b . Iç é que era la millor tieta del m n.ó

Nosaltres hav em de tornar a finals de juliol, per la noticiaí ò que estava molt pitjor ens va fer tornar d’immediat. Crec que era principi de juliol. Canvi rem el bitllets del vaixell. Arrib rem al matà à í ben prest i, quan rem a comprar, ens trucaren. Eren noticies, b ,é é no, no eren not cies, eren ganivets. Ella havia mort, ja no hi haviaí res a fer. Tota la fam lia va venir aquella mateixa tarda. Ella eraí una persona molt estimada per tots, sempre tan vital que pareixia

que transformava les espines de les roses en punxes de cot . Hoó feia tot tan f cil...à

L’endem , els petits de la fam lia no an rem al funeral; deà í à fet, ens qued rem a casa del meu oncle jugant i fent trucs deà m gia. Ara me n’adono que cap dels quatre (els meus tres cosinsà i jo) no ens tem rem de la import ncia del fet en s . Jo crec queé à í em vaig comen ar a assabentar de la transcend ncia d’all quanç è ò vaig veure als que tornaven del funeral abatuts. A partir d’aquell moment, un buit va sorgir dintre meu, no era capa d’entendre,ç amb totes les persones majors que existeixen al m n, per quó è havia de morir ella i, a sobre, tan r pid. Nom s en tenia quarantaà é i pocs. Ho vaig veure com el fet m s injust del m n i el meu buité ó es feia m s gran. Per qu , si havia pogut esperar a morir el diaé è que arrib rem, no podia durar un poquet m s per a poder-nos-enà é acomiadar, per qu sempre queden tantes coses per dir, per què è sempre queden un munt de per qu s...è

A poc a poc, ens an rem refent, per el meu oncle ho vaà ò passar realment malament, se l’estimava molt. Per crec que totsò hem continuat com ella, na Isabel, hauria volgut: mirant cap al futur, transformant els camins d’espines per camins de roses. De fet, el meu oncle va aconseguir refer-se i ara jo crec que es feliç amb els seus fills i amb una amiga amb la qual no t res deé massa oficial, per que li ajuda a compartir la tasca de llevar lesò espines de la vida, i tota la fam lia estem molt feli os per ell,í ç perqu ha aconseguit veure les flors del jard i no nom s lesè í é urpes dels dracs.

Laura Hervalejo Farin só2n Batx - A

MORT PER AMOR O ASSASSINAT PER IMPOTÈNCIA?

El meu carrer és com tots els altres. En els anys que duc visquent-hi mai no

ha passat res que no passi a un barri corrent. Certament, no és un carrer que

tingui molta vida. No m’agradaria que el meu carrer fos d’altra manera que no

sigui tal i com és ara. Bé, tampoc no és que hi faci gaire. De vegades ha vingut la

policia, però res fora del normal. No, crec que no té res d’excepcional. I si algun

dia, en baixar del pis fins al carrer, alguna cosa no fos tal i com és sempre?

Segurament no me n’adonaria.

La meva finestra està ben situada, dóna al carrer i al nostre balcó, ben

marcat pel temps. Un horabaixa, mentre feia la feina, vaig sentir lladrar el gos

pel balcó, si el meu gos fos normal aquest fet no seria res estrany, però el meu

gos mai lladra quan és al balcó, de fet, no sol lladrar gaire. Com que em va

estranyar que lladrés, vaig anar al balcó per veure si passava res. I tant que

passava! El carrer era ple de cotxes de la policia, just al davant del bar que hi ha

a l’altra vorera, el bar Vent.

Estava mirant que passava, com quasi tots els habitants de la zona del

carrer, però sols aconseguia veure els cotxes de policia i la típica cinta que veus a

CSI, però en color vermell i blanc. Vaig arribar a la conclusió que no veuria res i

vaig decidir baixar, per veure-ho de prop. Tenia tantes ganes de saber què

passava que vaig baixar els quatre pisos corrent, tenia molt clar, però, que en

pujar no ho faria. Vaig ser-hi al davant en un tres i no res, vaig aconseguir ficar-

me entre la gent i arribar just a la cinta. Vaig mirar. No veia res estrany. Un

policia es va moure i ho vaig veure. No hauria d’haver-ho fet. Fou un instant. 5

segons. Però la imatge ja no s’esborrarà. Era allà, a terra, morta. Encara que jo

no la coneixia no es veu un mort cada dia, i menys d’aquella manera, i

lògicament impacta.

Era una dona que semblava tenir uns 32 anys. Cabells llarg i llis, negre.

D’ulls clars, grisos, grans, estaven oberts, mirant-me. Li patinava un riuet de sang

originat a la boca, una mica oberta, i seguia per la galta fins al sòl. El cos estava

panxa amunt i al mig del pit hi havia una daga brillant, daurada, i vermella per la

sang. La dona portava uns texans blaus, normals; una camisa blanca, ara quasi

tota vermella, i una jaqueta negra. Portava unes sabatilles, negres, una d’elles

no era al seu peu, això em va permetre veure el calcetí, color obscur, típic.

Portava anell de casada.

Vaig sentir com una dona, al meu costat, estava plorant. Vaig pensar que era

una amiga de la morta. Era pèl-roja, amb els cabells arrissats, llargs,

brillants,amb uns ulls blaus, tenyits de vermell per tot el que estava plorant. Tenia

una piga sobre el llavi superior, a l’esquerra. Era prima i portava un vestit

primaveral de color blanc amb formes indefinides blaves, verdes i grogues, també

duia unes sabates de sola fina i plana de color blanc. El detectiu s’hi acostà i li va

demanar si tenia alguna relació amb la morta. Ella va dir-li que sí, que mantenien

una relació molt estreta. Aquesta resposta em va llevar la idea que era una

amiga, sinó li hauria dit..., seria una parenta?...no ho crec, potser l’amant?

Possiblement.

De sobte va aparèixer un home, anava corrent cap a la morta fins que

l’aturaren. Ell era alt i molt magre, també tenia el pèl negre, curt. Els ulls verds i

petits. Duia una barba fina. Devia tenir devers 30 anys també. Portava una

camiseta negra, d’Adidas, igual que les esportives i portava, també, uns texans.

Tres policies el van haver d’aturar per evitar que passés la cinta policial. Portava

un anell de casat.“Deixeu-me veure-la”, va cridar l’home. Els policies, sense

deixar de subjectar-lo, es van apartar deixant a la vista de l’home el cadàver.

Una llàgrima li va córrer per la galta i després una altra, i una altra, i una altra, i

moltes més fins que es va rompre per complet i va caure de genolls a terra. Vaig

sentir molta de llàstima per ell. De sobte, una música familiar de fons...” Don't

stop believin', hold on to that feelin', streetlight, people...”. Ma mare em

trucava. <<On ets?!>>, cridava. Vaig tornar a casa. Vaig girar-me per veure la

morta, l’home i l’altra dona. Els vius ploraven llàgrimes; la morta, sang.

Avui he llegit al diari la següent notícia: “Mort per amor o assassinat per

impotència?”. L’article tractava de l’assassinat de la dona que jo havia vist ara

feia dues setmanes. “Aina P.B. tenia 33 anys i fou fredament assassinada el

passat divendres 18 de març a la sortida del bar “El Vent”, al carrer Marquès de

la Fontsanta, suposadament a mans de la seva parella sentimental, Toni E.M..

Fonts policials afirmen que la víctima mantenia una relació amb una altra dona,

i que aquest podria esser el motiu de l’assassinat.” L’home que vaig veure a

l’escena del crim devia de ser el marit i la dona que plorava l’amant, com jo

havia suposat. “Recordem que Aina P.B. fou assassinada per diversos cops d’arma

blanca, una daga daurada que tenia clavada al pit. La quantitat de perforacions

que presentava la víctima, 15 en total, feu pensar des del principi que es

tractava d’un crim passional;

el detectiu Morey afirmava: <<La víctima ha estat brutalment assassinada i,

degut a la gran quantitat d’impactes i la ràbia amb que aquests foren duts a

terme, la nostra principal hipòtesi és que es tracta d’un crim passional.>> Encara

que hi ha proves suficients per a jutjar la parella d’Aina, els investigadors tenen

una altra via que cal explorar fins al final per tal de no deixar caps per lligar,

però tot apunta que la fiscalia acusarà el marit d’assassinat en tercer grau, en

paraules del fiscal: <<Si hem d’acusar el senyor E., ho farem d’assassinat en

tercer grau, no podem considerar-ho homicidi voluntari, perquè l’assassí va

clavar l’arma del crim 15 vegades a la víctima i, per tant, era totalment

conscient que causaria un dany considerable, la mort en aquest cas.>>. No m’ho

podia creure. Però si l’home semblava estar completament destrossat!, no podia

entendre com havia estat capaç d’assassinar la seva dona i després plorar

d’aquella manera. Vaig estar-me una estona mirant la plana del diari, sense

llegir-lo. Després, baixí amb el gos al carrer, ambdós necessitàvem sortir. Anàvem

cap a Plaça Espanya, i vam passar per davant del bar, pareixia com si hagués

estat ahir. Encara hi havia la cinta policial, la immensa taca de sang encara

estava marcada. No m’hi vaig aturar. Vam anar pels carrerons petits, estrets,

solitaris i obscurs del centre de Palma, fins arribar a la porta de la murada. Al gos

li agrada anar-hi per sobre. Ens asseguérem a l’herba que hi ha davant el Parc de

la Mar. Estiguérem allí molt de temps, ell jugava amb altres gossos i jo, mentre el

vigilava, pensava en tot i en res. Mirava la gent sense fixar-m’hi. Vaig haver de

tornar endarrere, un rostre familiar. Una dona pèl-roja d’ulls blaus estava

asseguda a un banc. Em vaig aixecar i vaig dirigir-me cap on era. Vaig presentar-

me. Li diguí que l’havia vista feia dues setmanes, plorant. Ella em va mirar. <<Et

recordo -em va dir- eres allà, al meu costat. Jo l’estimava, saps? Ell la va matar i

després va fer com si res, amollant llàgrimes de cocodril, quin bandarra! Es

mereix que el tanquin tota la vida, però no ho faran, 10 o 15 anys

segurament...No és just, ell no la deixava marxar, aquell dia li havia de dir que

el deixava i mira-la ara, morta! Quina mena de món és aquest, on les persones

que s’estimen no poden estar juntes? Qui vol viure en un món així?-no vaig saber

com reaccionar. Però ella va tornar a parlar- Ens havíem conegut per primera

vegada feia 6 anys, jo vivia a Anglaterra des dels 21 anys, és a dir, des de feia 4

anys; per motius de feina. Ens vam veure a Baker Street, va ser com una

d’aquelles topades que pareix que sols passen a les pel·lícules de Hollywood,

saps què et dic? Però va passar.

Ella anava mirant els edificis i jo llegia el diari mentre bevia un cafè, horrible

de fet, i cap de les dues mirava davant i va passar el que havia de passar, el cafè

va acabar damunt el diari, el diari damunt ella i ella a terra. Ens vam disculpar i

vam parlar una estona. Després ens vam acomiadar i no vaig tornar a saber res

més d’ella fins un any després. Jo havia tornat a Mallorca i havia obert una

petita llibreria, un dia va entrar per la porta així com entra el primer raig de Sol

als matins. Al principi no vaig reaccionar gaire, però quan m’hi vaig fixar una

mica, la vaig recordar. Ella també es recordava de mi, jo sabia que la nostra

relació seria molt estreta, saps? No tant com va arribar a esser, això ningú és

capaç d’imaginar-s’ho, però estava segura que ella marcaria la meva vida per

sempre, i jo també la seva -dues llàgrimes solcaren la galta, però no es deturà-

vam anar a prendre un cafè i a parlar de com ens havien anat les coses d’ençà

que ens vérem. Ens vam donar els telèfons i ens trucàvem molt, ella solia

desfogar-se amb mi, sobre el seu marit dic, era un autèntic malparit, sempre

l’insultava i la pegava, realment és un paio menyspreable, però bé, jo li deia

que el fotessin, que ell no es mereixia tenir una dona com ella, oh!, l’hauries

d’haver coneguda, era la persona més simpàtica i més bona de tot el món. Un

vespre, van trucar a la porta de casa meva, era ella. Duia tota la cara plena de

sang i anava xopa, plovia a bots i barral! La vaig fer passar, es va asseure al sofà,

jo li vaig portar una tovallola humida per rentar-li la sang i una altra per a que

s’eixugués.-va tancar els ulls i va somriure- li vaig rentar la cara, vaig començar

pel front, els ulls, les galtes, el nas i la boca...quan vaig arribar-hi em vaig

aturar. Ens vam mirar. Vaig fregar amb els meus dits els seus llavis, els tenia

tallats, poc a poc m’anava acostant, els nostres llavis cada vegada eren més

pròxims fins que, a la fi, es van ajuntar, per no separar-se més. No record el

moment exacte que m’he n’hi vaig enamorar, però no em penedeixo

absolutament de res, des d’aquell moment la meva vida va canviar, han estat els

millors anys de la meva vida. D’ençà aquella nit, ens vam veure molt sovint,

mantenint la nostra relació amagada sota una bona amistat, el seu marit no

sospitava res. Jo sempre intentava de convèncer-la que el deixés, però ella tenia

por al que ell li pogués fer, però fa dos mesos, la vaig fer entrar en raó, l’anava

a deixar, el dia que la van matar li havia de dir, estic segura que ell la va matar

perquè no podia suportar que l’abandonés per una dona, és un maleït masclista!

I el que li ha fet a l’Aina no té cap perdó de Déu!>>. Va rompre definitivament a

plorar.“Crec que és hora que em marxi i la deixi sola”, li vaig dir. Ella va assentir i

va continuar plorant. Vaig cridar el gos i marxàrem cap a casa. La mare em va

demanar on havia estat tot el temps, vaig mentir-li.

Divendres 30 d’abril: ”15 anys de presó per a l’assassí d’Aina P.B. El marit

d’Aina, assassinada el 18 de març d’aquest any, ha estat condemnat a 15 anys de

presó sense fiança. La fiscalia en demanava 25, però el jutge ha considerat que

el marit va actuar cegat per la gelosia.”. No sabia si era suficient, crec que no ho

era, però quina és la pena correcta que s’ha d’aplicar a una persona quan en

mata una altra?

Dies més tard va aparèixer un reportatge per la televisió local on s’explicava

com havia succeït el crim: “El passat 18 de març, Aina .P.B. va sortir amb el seu

marit, Toni E. M., a sopar, després anaren al bar “El Vent”, local que pertanyia a

un amic de Toni, van prendre un parell de copes i ella va demanar-li el divorci.

Diferents testimonis afirmen que l’home es va posar a cridar i la dona que

l’acompanyava semblava molt espantada. Toni va exigir-li, cridant, explicacions.

Mentre ell cridava, ella li demanava que es calmés, que li explicaria tot, però

que fes el favor de no cridar més. <<Des de fa 5 anys mantinc una relació amb

una altra persona, jo t’estimo Toni, però...no m’agrada quan em crides, ni quan

em pegues, ni quan m’insultes, tu ja no ets l’home amb el que em vaig casar.

Ella m’estima, em cura quan tu em pegues, em fa l’amor quan tu ets al bar amb

els teus amics, i gràcies a ella he aconseguit tenir el valor per dir-te tot això,

ella m’ha tornat les ganes de viure, de ser feliç.>> El marit, en haver sentit tot

això és va posar furiós, però no va fer res. Es va quedar assegut mirant-la. Una

estona després, es va aixecar i va sortir del bar, ella va anar-hi darrera. Van

sortir per la porta del darrera, que mai no era emprada. En haver caminat dues

passes, ell es va girar i li va clavar la seva daga daurada, la que sempre portava

al damunt, al pit, una vegada, una altra i una altra, i així fins a 15 cops. La

víctima no es va poder defensar de cap manera. No va ni tan sols cridar. Però la

qüestió que va marcar la condemna final de l’assassí fou que, segons el jutge,

l’assassí no tenia pensat apunyalar la víctima, però...realment va succeir així? La

fiscalia va defensar que quan Toni es va aixecar ja tenia pensat de clavar-li la

daga, el problema era que no ho podien demostrar i la suposició no va poder

esser sostinguda per cap prova científica. L’assassí d’Aina tan sols va dir que:<<Si

no era meva, no era per a ningú! Aquella puta no em podia prendre la meva

dona, ni parlar-ne”>>. Jo vaig pensar que aquella frase no era correcta, la veritat

era que li havia presa feia 6 anys, a Baker Street.

Cada vegada que passo per davant del bar, quan vaig al Parc de la Mar,

recordo aquella història, recordo el cos d’Aina allí tirat, mirant-me, recordo la

dona plorant, l’home corrent i plorant de genolls a terra, recordo també la

conversació al parc, les notícies al diari, el documental, tot. Després penso quan

la gent diu que les històries d’amor sols passen al cinema. Jo penso: no, les

vertaderes històries d’amor existeixen en la vida real, i són millors que les del

cinema.

Helena Moreno 1r Batxillerat A

Roses pures

Són les 10 del matí d'un dissabte assolellat i amb el cel escampat.Viu a la ciutat però els caps de setmana passa el temps a casa dels seus

avis, al camp. Es lleva prest per costum i no sap què fer. Decideix passejar pel jardí que amb tanta cura i amor cuida la seva àvia. Es troba amb aquesta, asseguda en una cadireta de fusta i tallant les tiges de les roses, les seves flors favorites. Sempre ha pensat que l'àvia està mig boja o té al·lucinacions perquè més d'una vegada l'ha trobada parlant afectuosament amb les plantes, en especial amb les seves estimades roses, creient que ningú la sentiria.

Aquesta vegada s'adona d'un detall molt rellevant: l'àvia mai no es queixa de les espines, perquè mai no l'han ferida. “Per què?” -pensa. S'apropa per primera vegada a l'àvia, mentre parla amb les flors, i li demana la raó del seu monòleg i la causa de la seva immunitat respecte de les espines. L'àvia li somriu, però no diu res.

Es disposa a anar-se'n amb la decepció, quan l'àvia indica amb el dit el terrat del xalet on viuen i, seguidament, diposita la clau que obrirà l'enorme armari on té guardats tots els llibres preferits, llibres que mai no deixava tocar a ningú. Obre molt els ulls, amb sorpresa. Però puja a dalt i introdueix la clau, girant el pom de la porta. Aquesta s'obre amb facilitat. S'exclama de sorpresa i emoció en veure tants llibres tant ben col·locats i ordenats alfabèticament. Encara sense poder-ho creure, comença a llegir-ne els títols. Cap que l'interessi, ja que són tots llibres molt antics i clàssics. Quan ja abandona, per l'avorriment que li produeixen aquests llibres sense sentit per a una persona jove de la seva edat, es fixa en un en concret. Té la tapa de color verd bosc, de tapa dura i aspecte antic i desgastat. L'agafa amb cura per no desordenar els altres i en llegeix el títol: Roses pures. Traduït per la seva àvia? Llegeix la introducció i s'adona que estava escrit per un autor anònim, d'abans de Crist! És el llibre més antic que mai en la seva vida havia llegit! S'estranya del motiu que el posseeixi la seva àvia: hauria de ser en un museu històric i famós i no en un armari d'un xalet al camp.

Per un moment, pensa que la seva àvia en realitat havia estat una col·leccionista de llibres antics o, pitjor, una lladre. Però desprès de comprovar que tots els altres són com a molt d'unes dècades d'antiguitat, es comença a meravellar pel llibre que té a la mà. “És únic i molt valuós!” -pensa. Sospesa la possibilitat d'endur-se'n el llibre sense que l'àvia se n'adoni, ja que un instint impulsiu la força a llegir-lo. Sense poder-se'n resistir, l'obre per una pàgina qualsevol. I justament és la pàgina on hi ha una citació, o això li fa creure a primera vista. Comença a llegir per la primera línia de la pàgina, que introdueix la citació de més endavant:

“[…] i per això podem estar segurs que aquesta és una prova infal·lible de l'existència de les roses pures, ja extingides a hores d'ara. Aquesta carta (“És una carta!” -pensa amb sorpresa), d'emissor anònim i de destinatari desconegut, explicava clarament, en forma de declaració, què eren les roses pures i per què es varen extingir. Fins i tot, transmet una sèrie d'idees que actualment ja no existeixen. Per tant, no podem saber d'on provenia la carta ni a on es dirigia, però sí que ha quedat com a prova d'aquest cas tan curiós de les roses pures. A continuació, presentem la carta, transcrita al nostre idioma:

“Estimada:

Encara segueixo sofrint per la teva mort i pel canvi radical en aquelles flors tan belles i úniques. Què hem fet? Per què havies de sortir i defensar-les!

Què vols que jo faci ara, sense la teva companyia? No, no moriré encara, seré el testimoni de la seva existència i del teu sacrifici. Donaré a conèixer el que hem fet i com eren abans de la nostra cruel intervenció impulsada per la malícia i l'avarícia. Som pecadors i assassins! Només així em veuré amb coratge d'enfrontar-me a tu quan et vagi a cercar. Per favor, espera'm i perdona'm! Cuidaré el nostre fill, t'ho prometo. Li ho explicaré tot quan sigui gran, i li demanaré que continuï transmetent aquesta veritat.

Oh! El nostre fill, tan petit i bufó!, que sempre reia de les bromes que li gastaven les roses pures; elles, tan belles, tolerants i màgiques! I és que encara no puc creure que hi hagi gent que s'atreveixi a apropiar-se'n, tan sols perquè són belles, curatives i converteixen en or la pedra. Se suposava que eren l'única herències del nostre estimat i moribund príncep!

Quan va acabar amb aquella bèstia que amenaçava el nostre poble, la sang vessada del monstre en el camp havia fet sortir unes flors exòtiques que es cuidaven de les nostres terres, eren màgiques i podien parlar! Tots varen ser molt feliços fins que el príncep morí i alguns homes que s'havien begut l'enteniment les arrabassaren de la terra per vendre-les! Encara no m'ho puc creure! I tu, tan valenta, vares sortir a defensar-les i acabares assassinada com molts altres. Ara ja és massa tard per penedir-se'n.

Les roses deixaren de créixer i es varen marcir ràpidament. I quan vàrem intentar plantar-ne de noves, les que varen sortir eren estranyes, no parlaven, no curaven, no afavorien el camp... I per això estem en la ruïna! Però el més sorprenent és -saps estimada?- que tenen espines! És com si s'haguessin aïllat completament de nosaltres! Com si ja no confiessin en nosaltres. Ens deixaren de parlar, de cuidar, de protegir, i s'havien vestit d'espines per protegir-se de nosaltres! És totalmenr increïble! M'avergonyeixo només de recordar-ho, de nosaltres, de l'home. Però no et preocupis, el nostre fill serà un bon home i continuarà transmetent aquest missatge, aquesta veritat, per sempre.

Espera'm estimada, molt aviat em reuniré amb tu! El teu amat.”

No està ni tan sols firmada. Per tant, podem veure clarament que és una carta de penediment destinada al més enllà, segur que l'autor se sentia tan culpable de ser “home” que no podia contenir-se i volia fer alguna cosa, i es declarà en aquesta carta, trobada enmig d'un munt d'escombraries [...]”

No prossegueix la lectura i tanca el llibre. El retorna al seu lloc i tanca l'armari amb clau. S'acosta als arrambadors metàl·lics de protecció per no caure i visualitza la seva àvia allà baix, al jadí, que continua arreglant les seves estimades roses, encara que mai més pures. Es recolza en els arrambadors i conté la respiració. Intenta assumir tota aquella informació sobtada i, a la fi, s'adona de qui era i continua sent, i de quina missió tenia, la seva àvia, i comprèn que ara és el seu torn.

Quan ho ha capit tot, veu que la seva àvia, amb el rostre sever però relaxat, es gira cap amunt per mirar-li el seu i li pica un ull.

Danlin Zheng2n Batxillerat A