2013

Escola Ferran Sunyer

BARCELONA

Benvolgudes famílies,

Un curs més us fem arribar la Revista de Sant Jordi, en format digital, amb el recull

dels textos guanyadors dels Jocs Florals d'enguany. Tothom, des dels diferents

àmbits de la Comunitat Educativa, ha participat amb il·lusió per fer d'aquesta diada

un moment de reconeixement especial de la importància de treballar el gust per la

literatura.

A més, la setmana de Sant Jordi ha estat viscuda enguany com una setmana

reivindicativa de la comunitat educativa catalana contra les properes i ja anunciades

retallades pressupostàries i contra la llei Wert (LOMCE), que representa un clar atac

tant a l’educació pública universal com a la immersió lingüística a Catalunya. Els

globus de color groc, color que simbolitza la lluita del sector educatiu, han pres

l'escola per fer públic el descontentament creixent davant d'aquestes polítiques.

Finalment, ara que ja s'acosta l'acabament del curs, també volem dedicar unes línies

d'aquesta presentació de la Revista a desitjar un bon camí als nois i noies dels grups

de 6è, que aviat començaran una nova etapa de la seva vida, i amb els que hem

compartit amb il·lusió els primers anys d'aprenentatges i descobertes. Esperem que

el gust per llegir els ajudi a obrir més portes i finestres al món, a recórrer espais

infinits i a trobar els tresors que s'amaguen a les planes dels llibres.

Premis Jocs Florals 2013

Curs/Premi Gènere Títol Nom i Pseudònim

3rA 1r premi Poesia L'oreneta Caterina Badia

3rA 2n premi Poesia Adéu a l'estiu Pol Cumplido

3rB 1r premi Poesia La primavera Nora Morella

3rB 2n premi Poesia El meu amic Abel Motos

4tA 1r premi Prosa El millor 23 d'abril

de la meva vida

Camila Reyes (Kanga

Canebar)

4tA 2n premi Poesia La Natura Àlex Morta (Volcà

Tàctil)

4tB 1r premi Prosa Qui sóc jo? Eva Martí (If)

4tB 2n premi Poesia El telèfon Rita Santamaría

(Marjorie)

5èA 1r premi Prosa Aquest avi és un

perill!

Martina Cerdà (Flor

artificial)

5èA 2n premi Poesia La por Laia Ollé (Violeta)

5èB 1r premi Prosa Un malson Júlia Cases (Arbre

A les classes d’Educació Infantil i Cicle Inicial no s’han lliurat premis

individuals perquè els treballs que han realitzat han estat col·lectius. Cada

grup ha elaborat un conte, endevinalles, rodolins... Cada classe ha estat

premiada amb un llibre, una rosa i un diploma per la seva participació.

decorat)

5èB 2n premi Prosa El forat negre Joan Pinyol (Ryloth)

6èA 1r premi Prosa Quin fàstic! Pau Vidal (L'escriptor)

6èA 2n premi Poesia La coeducació Pol Sánchez (Psa-psa)

6èA Menció

especial Prosa Més que un altre

despertar Anna Riu (Cor lector)

6èB 1r premi Prosa Un llibre de

records

Bertran Esteve (Pere

Forca)

6èB 2n premi Prosa Les sabates de

Colón

Roger Sánchez

(Malvat)

ELS NENS I LES NENES DE P3, ELS

XERRICS I LES XERRACS, HEM

PARTICIPAT DELS JOCS FLORALS

FENT

ENDE-

VINA-

LLES

ÉS UNA PERSONA QUE VIU

AL CIRC, FA TONTERIES I

TÉ UN NAS VERMELL.

QUI SÓC?

AIXECA UN PAL AMB UNES

BOLES QUE PESEN MOLT I

MOLT.

QUI SÓC?

TÉ UNA BARETA MÀGICA,

PORTA BARRET DE COPA I

TREU UN CONILL.

QUI SÓC?

FA MALABARS AMB LES

PILOTES I NO LI CAUEN A

TERRA.

QUI SÓC?

SANT JORDI I ELS SEUS AMICS

En un país molt llunyà hi havia una ciutat què es deia Xuxelandia.

La princesa Piruleta i el rei Caramel, vivien en un castell fet de nata i xocolata. Al bosc hi vivia un cavaller què ajudava als pobres i protegia al rei. Era tan bo que tothom li deia Sant Jordi.

Un dia, caminant pel bosc, el cavaller es va trobar amb el drac Pet. Sant Jordi li va preguntar:

- A on vas tan solitari?

- Estic sol perquè el meu pare l’han capturat. L’han tancat en un castell, dins una torre- va respondre el drac.

- A on està aquest castell, Pet?- va preguntar el cavaller. - Està a la ciutat dels” gegants multicolor”- va dir el drac.

Sant Jordi va pensar com podia ajudar al Xupaxup, el pare del Pet. Va cridar al seu ajudant, un robot què es deia Kinder, li va dictar un missatge que hauria de portar a la seva amiga la bruixa Gominola. La bruixa prepararia una poció màgica per convertir en ratolins al cavaller i als dracs. Així podrien entrar i sortir del castell i ningú els veuria.

Quan van arribar a les portes del castell es van trobar uns guardians molt perillosos: uns lleopards ferotges.

Llavors van donar la volta al castell i van pujar per una corda fins la torre on estava el pare drac. Quan van entrar, el pare va dir:

- Sabia que vindríeu! Com sortirem d’aquí?

Li van explicar que havien de prendre una poció màgica què els convertiria en ratolins però, el seu efecte només duraria 10 minuts.

De seguida van sortir convertits en tres ratolins.

Al cap d’una estona els gegants es van adonar que el drac havia desaparegut. Estaven molt enfadats i van cridar als guardians per a perseguir-los. No van poder sortir perquè les fades havien fet una muralla màgica: era una muralla invisible i els que la toquessin es convertirien en gegants i lleopards bons.

Mentre tant, un grup de bambis van veure el castell de la princesa i com eren molt llaminers van voler menjar-se les portes de xocolata. Les fades van avisar a la princesa i van fer un encanteri per donar-los una lliçó: “coca-cola, pica-pica, fes que aquests trapelles siguin lacasitos”.

La bruixa va fer una poció per recobrir el castell i que mai se’l pogués menjar ningú. Quan l’encanteri dels lacasitos va acabar la princesa va renyar als bambis. El més manaire, el Xupaxup, va dir:

- Nosaltres només volien tastar la xocolata...

- És que ens agraden molt les xuxes! - van dir tots alhora.

La princesa va dir que per menjar xuxes havien d’ajudar als altres animals i vigilar el seu castell. D’aquesta manera aconseguirien un arbre màgic ple de xuxes.

Al dia següent, la Piruleta i Sant Jordi es van trobar al bosc. Van parlar de les seves aventures i del seu casament. Estaven molt enamorats.

El rei, què estimava molt a la seva filla i al seu cavaller, va organitzar una gran festa pels nuvis. Tots els habitants de Xuxelandia van portar un pastís fet amb “xuxes multicolor”.

Conte contat, aquest conte s’ha acabat !!!!!!

La classe de 1r A

EL GRAN VIATGE AL SOL

Hi havia una vegada un pirata anomenat Barba Negra que volia anar al Sol. Va preguntar a tothom com podia arribar-hi.

Primer li va preguntar a una sirena molt maca i presumida que vivia al fons del mar.

-Com puc arribar al Sol? -Agafa dues fulles llargues i verdes i lliga-te-les a les mans ben

fort. Mou les mans com en Perico Pico. -En Perico Pico era un ocell gegantí amb plomes d’or, que podia

volar més alt que cap ocell. Quan ho va intentar, va veure que no s’aixecava del terra, estava massa gras.

En aquell moment va aterrar un extraterrestre al vaixell. -Qui ets? – va preguntar Barba Negra. -Sóc un solà que vinc de l’estrella Sol – va respondre el solà.

Aquest solà era molt estrany: tenia tres ulls, els cabells il·luminats per una llum de color groc, amb quatre panxes i el seu nom Insolans ben visible.

Per segona vegada va preguntar Barba Negra:

-Com puc anar al Sol? -Agafa dos cascos plens d’aire, un per a tu i l’altre per en Perico

Pico i et montes a sobre d’ell i volaràs fins al Sol. Barba Negra va pujar al llom d’en Perico Pico i com era tan

despistat, se’n va oblidar de posar-li el casc a en Perico i van començar a baixar fins a caure en un bosc ple de monstres.

Van sentir un soroll molt estrany que venia d’una cova. Era un enorme ós que tenia molta gana i li va dir:

-Et menjaré. -Jo no vull que em mengis, jo només vull que em diguis com

puc anar al Sol.- Va preguntar per tercera vegada en Barba Negra. Una mica més seré, l’ós li va dir que hi havia una rosa molt

llesta que vivia al mig del bosc. Van caminar, i es van perdre, el bosc tenia molts camins

diferents. De sobte van mirar al terra i allà estava la rosa. Els hi va

recordar, que amb l’emoció del viatge, s’havien oblidat de posar el casc a en Perico Pico.

Ho van intentar un altre cop i aquesta vegada va funcionar. Per fi van arribar al Sol. Aquí n’hi havia un ambient molt tranquil, i cansats del llarg

viatge es van adormir. Quan es van despertar, van veure un món meravellós, que

tenia muntanyes d’or, havia flors molt boniques i les persones eren com l’Insolans.

Al cap d’un temps, tots estaven molt contents amb la visita de

Barba Negra i Perico Pico i li van fer una gran festa amb pastís i tot .

Van decidir quedar-se a viure al Sol i varen viure feliços i

varen menjar anissos!!!!!!

La classe de 1r B

UUNN VVIIAATTGGEE AALL..LLUUCCIINNAANNTT! (classe de 2n A)

Hi havia una vegada un nen i una nena que eren germans i es

deien Clara i Max. Els dos vivien

en la ciutat més moderna del món

on els cotxes no contaminaven i

enlloc de tenir rodes, volaven. La

seva mare era pilot d’avions i

algunes vegades no dormia a casa, però no passava res perquè

el seu pare treballava a casa: era un científic i inventor. En

aquells moments el seu pare estava perfeccionant una màquina

del temps.

Un bon dia en Max i la Clara estaven al jardí

jugant a pilota i se’ls hi va colar dins el

garatge on el pare treballava. Els nens van

veure la màquina i, tot encuriosits, van

entrar-hi dins. Però en aquell precís moment

una rata molt grassa i fastigosa va saltar damunt del botó de

teletransportació. En Max i la Clara van

començar a viatjar pel temps i per una

altra dimensió!!

De cop i volta es van trobar caient entre núvols de cotó de

sucre, cap per avall, cap per amunt,

panxa enlaire...i, quan pensaven que

estaven a punt d’esclafar-se contra el

terra, un drac que volava per allà els va salvar sense que ell se

n’adonés. Però el drac en veure’ls enganxats a la seva esquena

es va espantar i va començar a volar com un boig fins que va

xocar contra un volcà de cacau i tots tres

van caure a terra.

La Clara, molt curiosa ella, li va preguntar:

“Per què tens por de nosaltres?” i el drac va

contestar: “Perquè sou unes criatures molt

estranyes, petites... i amb pèls!! A més a més

no podeu volar! Sou molt diferents!!” I en Max va dir: “ No et

farem mal, som bones persones i pots

confiar en nosaltres!” I per demostrar-li

que no havia de tenir por d’ells li van

començar a jugar junts, a explicar acudits, a fer-li pessigolles a

sota la panxa, a rascar-li l’esquena quan li picava... i de mica

en mica el drac va confiar en ells, tant, que els va explicar el

secret d’una porta màgica per viatjar a una altra dimensió i,

potser, tornar a casa!!

Abans, però, el drac els va preparar una carmanyola plena de

cotó de sucre, gelatina i cacau

per si els entrava gana

durant el viatge.

En Max i la Clara van creuar la

porta i van començar a caminar per un passadís fosc, humit i

fred. Caminant, caminant, van arribar a una gran cova amb

parets plenes de diamants i pedres precioses, estalactites

penjant del sostre i roques punxegudes amb robis incrustats.

Però al fons de la gran cova brillava una llum misteriosa que

feia pampallugues....els germans, que no tenien por, s’hi van

acostar!

I quina va ser la seva sorpresa que es van trobar cinc esquelets

ballant al ritme de música disco!! Però no semblaven gaire

contents. Cada cop que es posaven a ballar se’ls queia ara el

cap, ara un braç, ara un peu, ara una cama... i això els feia

impossible poder ballar!

En Max, molt decidit, els va dir: “Us podem ajudar? feu cara de

tristos, Aiii!! Que no teniu cara!! Feu

‘crani’ de tristos”. La Clara va riure la

broma, però els esquelets van

contestar: “No fa gràcia! Estem tristos

perquè quan ballem ens cau tot. Teniu alguna solució?” Els dos,

molt llestos ells, van tenir la mateixa idea: “El cotó de sucre

enganxós!!”

La Clara i en Max van fer servir el cotó de sucre com a cola per

enganxar tots els ossos dels esquelets i el seu invent va

funcionar a la perfecció. Els esquelets molt contents ho van

celebrar amb una festa a la discoteca i, com a agraïment, els

van regalar un diamant a cadascun. També els van ensenyar

un forat màgic que potser els tornaria a casa!

Com ja sabem, els germans no tenien por i sense dubtar-ho es

van llençar pel forat!. Era un tobogan!! I van començar a lliscar

i lliscar i lliscar fins que van caure als llits de casa seva! En

aquell moment el seu pare els va cridar per anar a sopar i ells

van baixar. La Clara li va dir al seu pare: “Posa’ns molt de

menjar que estem afamats!” i el pare els va preguntar: “ I com

és això, que heu jugat molt?” i en Max va contestar: “Hem viscut

una aventura fabulosa!” I els nens van començar a explicar-li

tot. El pare no s’ho creia però quan li van ensenyar els

diamants es va quedar bocabadat!

Fi!

El cavaller Ignasi contra la Gelatina Robòtica

Cavaller Ignasi Princesa Elisenda

Xef Martin Reina Gelatina Robòtica

Dofí Hàmster

Hi havia una vegada un cavaller molt valent i decidit que vivia en un castell sota el mar. Era un castell molt especial i tots els que allà hi vivien tenien una armadura que els permetia respirar sota l’aigua.

La reina va encarregar una missió especial al cavaller: calia rescatar la princesa Elisenda, germana del cavaller, que havia estat segrestada i tancada en una torre del castell. La reina, mare de l’Elisenda i el cavaller Ignasi, estava molt preocupada. Un dia va entrar per sorpresa al castell la malvada i perversa Gelatina Robòtica i es va endur la princesa per fer enfadar tothom.

Us preguntareu d’on surt aquest personatge tan dolent. Doncs ara us ho expliquem: era un dia d’estiu i a la cuina el xef Martin feia unes postres de gelatina de tutti frutti. De sobte, va passar pel terra de la cuina un hàmster blanquet i molt pelut. El xef es va espantar i va deixar caure la gelatina calenta sobre la caixa d’eines de l’electricista del castell. Encara no sabem perquè, les eines i la gelatina van

convertir-se en una andròmina robòtica i tova. No tenia cor i per això era molt i molt dolenta. L’ Ignasi va cridar a tots els seus amics i van pensar un pla per derrotar la malvada gelatina. Van a trobar-la i la fan recular, mentre el xef Martin obra la porta del castell i la gelatina surt de cul al mar. En aquell moment va venir nedant el dofí que de petit havia ensinistrat el cavaller Ignasi. Era molt llest i va entendre el que estava passant. Amb el seu musell va agafar les claus de la torre del castell que tenia la Gelatina Robòtica, i li va donar al cavaller Ignasi. Ell, ràpidament va anar a alliberar la seva germana Elisenda.

Tots estaven molt contents i van anar a celebrar-ho a un poble de la costa de França. Van banyar-se i fer surf.

Mentre suraven per les onades, van veure que la bromera del mar era de tots colors. No era una cosa ben normal. El dofí els va venir a veure i es va afegir

a la festa. A més els va deixar bocabadats perquè els va explicar que la Gelatina s’havia fos i escampat per tots els mars. I.... si mai veieu les onades de colors penseu en la Gelatina Robòtica.

Fi

Les nenes i els nens de 2nB

L’ORENETA

Al balcó del meu costat hi ha una oreneta.

Jo la vull agafar amb la meva mà.

La crido, la crido, però no em fa cas .

Repeteixo, repeteixo, fins que m’ha escoltat.

Quan l’agafo amb la mà,

li dic bonica fins que mou el cap.

Després se’n va en un arbre

i jo penso: serà el seu niu?

Jo la segueixo tot l’estiu.

Les dues juntes hem passat

moltes aventures al riu i al seu niu.

A l'hivern se n’ha anat en un país molt llunyà.

Caterina Badia 3rA

ADÉU A L’ESTIU

S’acaba l’estiu,

comença l’escola

amb companys nous

d’altres escoles.

Medi, mates, català i anglès,

espero aprovar-ho per sempre més.

Pol Cumplido 3rA

El millor 23 d’abril de la meva vida

Fa molts anys, el dia de Sant Jordi, va passar una cosa terrible; ningú

recordava que era Sant Jordi, només l’Eva, una petita nena de set anys

que volia ser escriptora. Estava desesperada perquè ella li deia a la seva

mare, la Laia:

- Mama! Podem anar a casa de la Júlia a regalar-li un llibre i una rosa? Es

posarà molt contenta!

Però la mare es negava i li deia:

- Podríem, però no podem gastar diners en un llibre i una rosa en un dia

qualsevol! A més els pares de la Júlia treballen, és dimecres.

Aquell 22 d’abril era desastrós, és que ningú recordava quin dia era? La

Laia pensava que potser l’Eva havia pensat que era Sant Jordi, però es va

dir a si mateixa:

“ Bé, tampoc n’hi ha per tant, demà li donaré una gran sorpresa!” I va

seguir tallant la pastanaga per a la sopa.

L’Eva es sentia com si estigues sola al món, pobreta. Va anar a buscar el

seu pare, en Lluís, a la seva oficina, per preguntar-li:

- Papa! Podem anar a casa de la Júlia a regalar-li un llibre i una rosa? – va

fer una pausa-. Si us plau!

Però en Lluís es va negar. Ningú recordava el dia de Sant Jordi?

- Germanet! Em pots acompanyar a casa de la Júlia?

Però també es va negar. L’Eva pensava: “ Per què.....?”

En aquell moment la Laia li va dir a l’Eva:

- Eva a la dutxa! – I a més tranquil·la va seguir- Si us plau!

L’Eva va anar a dutxar-se, després va sopar i quan va acabar va anar a

dormi.

Al matí següent, es va llevar molt d’hora, perquè la mare la va despertar

amb dos llibres i dues roses a les mans, tot dient-li:

- Feliç Sant Jordi! – Li va fer una abraçada

i va continuar- Avui anirem a casa de la

Júlia a regalar-li un llibre i una rosa! Es

posarà molt contenta!

L’Eva va pujar al cotxe pensant: Quan

sigui escriptora escriure un llibre que

porti per títol : “El millor 23 d’abril de la

meva vida”.

Camila Reyes

Kanga Carebar

LA NATURA

Els arbres es vesteixen

mentre les flors floreixen

el cirerer i l’ametller

et fan sentir bé.

Oxigen respiren

els animals que hi viuen.

Quan canta una au

regna la Pau.

Això és la natura,

res es fa malbé.

El temps no s’atura

si tothom fa el bé.

Àlex Morta

Volcà tàctil

Una vegada en un bosc hi vivia una rosa però...aquella rosa no

sabia què era ni per a què servia. Després de dinar va sortir a

passejar i va decidir que descobriria qui era. Al matí següent es

va trobar uns gira-sols. Va pensar que tindrien la resposta i ...

- Hola, bona tarda! Que us podria fer algunes preguntes?! –Va

cridar.

Però no li van saber respondre. Va continuar i va preguntar a

tot tipus de plantes: tulipes, margarides, cactus, eucaliptus...

Ningú va saber respondre!

Es començava a fer de nit, estava cansada. Es va estirar al llit i

es va adormir en un instant. L’endemà va sortir a fer una volta,

com feia cada matí, i es va trobar unes plantes. Va sospirar i...

Quan va preguntar, totes es van quedar molt sorpreses. Una la

va agafar i va dir:

-Tu ets una rosa i fas feliç a moltes persones.

De cop i volta va desaparèixer, però amb aquelles paraules ja

en tenia prou. Va saltar, va ballar ,ara estava molt més

tranquil·la. Se’n va anar a dormir però... l’endemà ja no estava

a casa seva, estava en una paradeta. Un noi la va agafar. Amb

aquella rosa un noi i una noia es van enamorar.

Eva Martí - If

En una casa hi havia

un telèfon que sonava

a les cinc cada dia.

Durant el dia s’adormia

però de matinada

quina sorollada!

El seu amo es queixava

perquè, sense parar

el telèfon sonava i sonava.

Amb tant d’enrenou

no el deixava dormir

i aquest era el motiu.

Marjorie - Rita Santamaría

Un dissabte de bon matí el meu avi

Pepet, que és un avi d’aquests típics amb bigoti blanc,

bastó i amb poc cabell, però que està

com una rosa, vam anar al museu de

la cera a passar el dia junts. Jo no hi

volia anar perquè aquells personatges

em feien por. Al final amb va

convèncer perquè amb ell no em podia

passar res , és un home molt valent.

Quant anàvem per la Rambla , va saltar un gat negre

d’una teulada i l’avi em va dir:

-“ Mira quin gat més bonic”.

Jo el vaig mirar i el vaig acaronar amb tendresa. Com

que li va agradar tant, ens el vam quedar. Vam

continuar el nostre camí feliçment i quant ja li havíem

posat nom i ens havíem pensat la caseta... Va venir la

propietària amb cara de pomes agres i de cop, ja no el

teníem a les mans!

Vam continuar el camí però sense el Bonic, estimat

gatet. Al cap d’una estona vam

arribar al museu. Quan volíem

comprar els tiquets encara no

havien obert la paradeta perquè

no hi era el senyor del bigoti. Com

que teníem moltes ganes d’entrar,

ens hi vam colar, és així el meu

avi! Aquell dia ens va fallar

l’intent, ens van enxampar. El

meu avi va fer el paperet de

:“Pobreta nena té moltes ganes d’entrar”. Bé això ho

deia mentre m’anava fent copets el braç i picant-me

l’ullet , i jo amb una cara..., m’hauríeu d’haver vist...

No sé com ens ho vam fer però amb un tres i no res ja

érem dins. Vam començar el recorregut, de moment tot

anava ben normal, cosa estranya. Caram tu, la vam

tornar a fer bona, el meu avi volia tocar una figura

perquè era el gat negre, però de cera i ja el trobava a

faltar i va sonar l’alarma...ai déu meu! Li va caure al

terra de l’ensurt! Ja venia el guàrdia ens van fer fora i

el pitjor és que ens el van fer pagar al moment. L’avi

només portava pocs cèntims, no varem poder pagar. Li

vaig dir que això no podia ser.

Amb tot això ja era l’hora de dinar i vam anar a un

parc. Heu vist algun cop un senyor de 80 anys que seies

al terra d’un parc? Dons ell si. Per dinar portava uns

entrepans de frankfurt amb “quetchup” deliciosos

,per a ell una coca cola i per mi una Fanta. Després

vam jugar a futbol i ell era el fantàstic porter. Resulta

que tenia molta calor i es va refrescar al llac. Quant

s’estava mullant va caure de cul, quina vergonya!

Tothom ens va mirar i va riure. Després de tot aquest

merder, vam entrar a una botiga de llaminadures i

vam comprar una bosseta per cadascú. Ell portava

dentadura postissa però li era ben igual, aquest avi es

la pera. Després per tornar a casa vam agafar el bicing.

Ell no volia anar pel carril i vam anar pel mig de la

carretera. El Pepet anava tan tranquil, al seu ritme

però pels carrers de Barcelona així no s’hi pot anar.

Resulta que vam produir una caravana piiip, meeec,

piiip... feien els clàxons dels cotxes. Un noiet així de 20

anys, musculós se’ns va apropar i molt ràpid ens vam

apartar i no ens va dir res, ens va espantar molt.

Finalment vam arribar a casa i vam poder descansar

d’un dia tant excitant.

Ja ho veieu aquest avi es un perill!!!

5èA Martina Cerdà

Què és la por?,

un sentiment,

una preocupació?

Què és, la por?

On és la por ?,

al cos,

al cap o

a cap lloc?

On és, la por?

Com és la por?,

trista,

avorrida?

Com és, la por?

Laia Ollé Grau 5è A

Hola em dic Joan i ara us explicaré una història que em va passar fa uns

dies.

Era un divendres de maig, el dia del meu aniversari, i jo estava veient la

tele. De cop vaig notar una cosa estranya, vaig mirar per la finestra i em

vaig adonar que la casa estava volant. Al cel hi havia un forat negre,

llavors vaig recordar que el dia anterior, a classe de medi m'havien explicat

com es formaven els forats negres. Quan em vaig voler adonar ja hi era dins

d'ell. Anava a la velocitat de la llum, però de cop i volta tot es va

aturar. Vaig tornar a mirar per la finestra i no podia creure el que veia, hi

havia un univers desconegut... o potser no tant, em recordava algun lloc que

havia vist abans, així que vaig posar en marxa la meva memòria (tot i que és

de poques megues). Llavors vaig caure, era un univers com el de la saga Star

Wars, hi havia planetes com Naboo, Ryloth, Hoth i molts més planetes exòtics.

La casa va caure al planeta Kashyyik, habitat pels wookies, que són com una

mena de goril·la molt alt i que camina sobre dues potes. Un cop vaig

aterrar vaig poder parlar amb un wookie i li vaig dir:

- Hola! Em podries prestar una

nau per tornar al meu planeta?

- Huuuioooa! -va respondre el

wookie.

- Això vol dir que sí? -vaig dir

jo. -li vaig donar les gràcies.

En fi, no vaig entendre res, vaig agafar la nau i me'n vaig anar al temple

Jedi (Coruscant).

Un cop allà em van fer passar unes proves (que podeu trobar en qualsevol

llibre de Jedis):

1.- Prova d'habilitat: on havia de demostrar la competència amb l'espasa

làser i els principis de control de la força.

2.- Prova del coratge: on havia de demostrar la integritat i fortalesa

davant el perill extrem.

3.- Prova de l'esperit: on havia de demostrar la capacitat per superar els

conflictes interns.

4.- Prova de la carn: on havia de demostrar que podia suportar un gran

dolor.

5.- Prova de la perspicàcia: on havia de demostrar la habilitat de distingir

la realitat de la ficció.

La prova que em va costar més de passar va ser la d'habilitat perquè em vaig

haver d'enfrontar amb un descendent dels grans mestres que en sabia tots els

trucs en el maneig de l'espasa i jo m'havia hagut de construir la meva en poc

temps.

En superar-les em van nomenar Jedi de l'ordre Jedi i tot seguit vaig dir:

- Aquest ha sigut el millor aniversari de la meva vida!!!

Joan Pinyol

Fa cinc dies que a la mare de l’Eugènia li han donat feina a una botiga de budes a prop de casa seva i per aquest motiu l’Eugènia està molt contenta, ara ja guanyarà més diners i es podrà comprar una bici nova. Aquell dia l’Eugènia es va asseure al sofà de casa per descansar mentre la mare era a la feina i el pare cuinant i de sobte DING-DONG-DING-DONG. truquen a la porta. L’Eugènia crida –Ja obro la porta jo- i quan obre la porta veu la seva mare que li diu - em vigiles un moment la tenda haig de fer un encàrrec a Via Augusta- i la nena li diu –és clar que sí mama- i se’n va cap a la botiga. Allà remirant l’establiment de dalt a baix va veure dos

budes completament iguals. Va agafar-ne un i li va

relliscar de les mans, li va caure a terra i XOF, tot

trencat. Va agafar l’escombra i el va treure del mig. Va

veure que a l’altre buda se li posaven els ulls vermells,

però no hi va fer cas . Al cap d’una estona va venir la

seva mare i les dues dones se’n van anar cap a casa,

però mentre creuaven el carrer un cotxe quasi les

atropella. La mare li va explicar a la nena que hi havia

dos budes iguals a la botiga i que si un es trencava, a la

persona que se li havia trencat li passarien desgràcies.

La nena es va recordar del que li havia passat abans i

s’espantà.

Al dia següent la mare va arribar a casa desesperada i

els hi va dir que la tenda s’havia cremat. Llavors, el

pare i la nena, li diuen que no es preocupés i que es

quedés a dinar. Més tard ja trucarien al cap de la tenda.

Mentre estaven dinant el pare de l’Eugènia va portar

els plats a la cuina i CRAXX, a més a més va relliscar i

se li va trencar la cama i directe a l’hospital.

l’Eugènia intentava fer el possible perquè no passes res,

però era impossible. Aquella nit va sentir uns sorolls. Va

obrir els ulls i va veure que la llibreria de la seva

habitació queia al seu damunt, però va tenir reflexos i es

va apartar, però com que havia caigut sobre el llit va fer

molt de soroll i els pares es van despertar. Van

preguntar que passava, l’Eugènia els va dir que la

llibreria s’havia caigut sobre seu. Van preguntar-li si

s’havia fet mal ella els va respondre que no i van seguir

dormint, l’Eugènia se’n va anar a dormir a l’habitació

dels seus pares.

Al matí van preparar l’esmorzar i els va quedar l’ou tot

cremat i amb el rebombori es van deixar el gas encès.

Van tornar a fer l’ou i BOOOOOOM! la casa en flames.

Al final van venir els bombers i van apagar el foc.

La família de l’Eugènia van decidir mudar-se a USA i

quan ja estaven a l’avió sobrevolant el mar l’avió va

caure i de sobta se sent – EUGÈNIA A DINAR-

l’Eugènia es desperta, és el seu pare que la crida.

Van trucar a la porta, era la mare i va preguntar si li

podien vigilar la tenda i l’Eugènia va dir –i tan que no.

Júlia Cases

.

Abans la gent no tenia clar que és això de coeducar, a nens i nenes separaven

i a diferents escoles anaven.

Per les noies, flors i nines i pels nois, cotxes i trens.

Però el millor seria per tots joguines indiferents.

Tothom pot ser infermera, advocat o president,

pot escollir la seva carrera i no el que digui la gent.

Ara la gent ja té clar, que és això de coeducar. Podem viure en felicitat, en un món en igualtat.

Psa-psà (Pol Sánchez Asensio)

Segur que heu vist algun cop alguna escopinada al terra, o fins i tot els més tremendos més d’un cop haureu escopit vosaltres a terra, i si encara sou més pillos, haureu jugat a fer concursos per veure qui és el que escup més lluny, o a veure qui fa el sipi més gran. Doncs si feu tot això perdoneu que us ho digui però sou uns GUARROS. Potser no hem creieu però jo tinc una traumal·lèrgia a les escopinades i si tenen moc encara més. Que és un traumal·lèrgia em preguntareu? Molt fàcil una persona que té traumal·lèrgia a alguna cosa és que té trauma i al·lèrgia a la vegada, o almenys és el que em passa a mi. Per exemple, l’altre dia anava caminant pel carrer i, com que el sol em venia de cara, no podia alçar el cap i no sé si endevinareu el que vaig veure al terra, doncs sí, tot i que normalment intento no mirar al terra, allà estava, una escopinada de 5cm amb tot el moc verd i enganxós i totes les bombolletes fastigoses. Total que em va entrar asma, mal de cap i per últim vaig vomitar tot el dinar, el berenar i part de l’esmorzar. Com ho vaig fer al mig del carrer tothom se’m va quedar mirant raro. Bé, al final em vaig prendre el Ventolín, una aspirina i tot va quedar en un ensurt.

L’escriptor

Pau Vidal-6èA

Obro els ulls i de sobte veig tot un món que es comença a moure sota meu. És com si

estigués en el terrat d’un gratacel altíssim. Ho veig tot, tot, fins i tot veig aquell dona

que camina pel carrer ben ràpid i un ancià que aixeca les persianes del seu pis. A part

del soroll dels cotxes, que és habitual, sento roncs (que també són habituals). És la

meva companya, que té el torn de nit. Tot i que ara que hi penso avui no podrà

descansar massa. Hi ha un esdeveniment molt important i no hi pot faltar de cap de les

maneres. Li fa una ràbia treballar fora d’hores... Opina que li haurien de fer un

augment de sou. Sort que ella només treballa de dia molt de tant en tant.

Amb la meva vista aguda puc veure la casa d’un mestre i puc endevinar que és el que

farà durant tot el dia.

Es desperta i para el despertador. És un moviment mecànic, el fa cada dia, a la mateixa

hora i pel mateix motiu: que no suporta el soroll estrident que fa. Pensa en la seva

classe i en tots els nens poca-soltes que hi ha. I en que avui, aprofitant que se’n

produirà un, explicarà els eclipsis. Sap que al entrar a la classe ensumarà i una forta

olor a xiclet s’infiltrarà pels seus narius. Però com que no voldrà enfadar-se callarà.

Només de pensar en el que l’espera, ja es cansa. Llavors concentra tota la seva atenció

en un nen nou a l’escola.

I gràcies a aquesta atenció puc veure el nen i a la seva mare. Una dona índia que ha

vingut aquí fugint de l’ira del seu marit, que la maltractava. Amb ella es va emportar el

nen per tal de que visqués feliç, lluny d’aquella misèria. Viu conscient de que en

qualsevol moment pot sentir uns trucs a la porta i una veu que cridi:-Detinguda per

viatjar il·legalment! Però ara esborra tots aquests pensaments, fa l’esmorzar i prepara

la roba al nen, després el portarà a l’escola a peu, per molt que siguin tres quarts

d’hora de camí i s’hagi de despertar molt d’hora.

Ep! Tant pensar i tant tafanejar m’han fet oblidar que falta poc temps perquè la meva

companya arribi. Encara que m’hagi de quedar quiet, m’he de concentrar en no

moure’m gens. Un lleu moviment i tot se n’anirà en orris. A més, m’he de preparar per

aguantar el mal humor de la meva companya. I més, ja que aquests dies està més

enfadada de l’habitual. No se perquè serà. Bé, potser sí. Tot va començar quan li vaig

dir que no volia canviar els torns. Però no aconseguirà fer-me sentir culpable, per més

que ho intenti amb les seves males maneres. La veig. Ve cap a mi. Aleshores la vida

s’atura per una estona. Ella ve cap a mi i se’m apropa més i més. El meu cor batega

ràpidament. I comença la fusió. Que també se’n podria dir funció. Per un instant ens

abracem i a cau d’orella li dic que l’estimo. Em respon amb un peto. I ens separem. El

dia passa lentament a partir d’ara. Els segons són minuts i els minuts són hores que no

passen mai. Ja no m’interessa res, només ells. Dolça com la mel. Me’n vaig a descansar

i al cap del que a mi em sembla un segon (però que deuen ser unes quantes hores) ja

obro els ulls. Tot continua igual, la vida avança, però jo ja sé que és més que un altre

despertar.

Nota d’autora: El protagonista d’aquest conte és el Sol, la seva companya la Lluna i

avui hi ha un eclipsi.

Anna Riu

LES SABATES

DE COLON

Hi havia una vegada, no, no, no, Un dia, tampoc, Una setmana, sí, un investigador va veure que a Colon li faltaven les seves impressionants sabates de color negre. L’investigador, va anar a preguntar-li a Colon on hi havien les sabates negres:

-Senyor Colon, que t’ha passat amb les sabates?- Vaig preguntar-li.

-No res, fa dos mesos, em vaig dormir de tant estar quiet i quan em vaig llevar i no trobava les meves estimades sabates. Vaig baixar a buscar-les i vaig donar la volta a Barcelona en busca de les meves sabates.- Em va dir ell.

-No et preocupis Colon, una pregunta, hi ha algú que t’hagi fet alguna cosa durant tot aquest temps?- Vaig dir.

-Sí, el xiclet glutinós i l’anima del meu pare.- Em va respondre.

Vaig buscar informació sobre els sospitosos del robatori de les sabates. Com que no sabia que fer, vaig decidir anar a veure els testimonis del robatori…….els turistes:

-Hola senyor- Vaig dir.

-Sorry I don’t speak your languadge. - Em va contestar.

-Perdó, perdó…..sorry, sorry.- vaig dir.

Com que el turista no em va entendre vaig decidir anar a veure el xiclet glutinós, perquè és un xiclet que té massa gluten!!! Bé, aquest és massa absurd. Anem a buscar a l’anima del pare de Colon:

-Hola, ets l’anima del pare de Colon?- Vaig preguntar-li

-Sí, que vols tu ara!- Em va respondre.

-Perdó, perdó…..Saps on estan les sabates negres del teu fill?- Vaig dir.

-No, em, parlis, del meu fill!- Ell em va dir.

-O sigui has sigut tu, no?- Vaig dir.

-QUE TÉ DIT QUE NOOOO!!!- Em va contestar.

-Bé, adéu.- Vaig dir.

Vaig estar investigant i al cap d’una setmana, JA, el sospitós és………COLON.

Vaig veure que durant tot aquell temps no havia pujat ningú. Quan vaig pujar jo, vaig olorar una olor insuportable, vaig estar mirant i, venia de dalt, era Colon. Els seus peus feien tanta pudor que ningú volia pujar de la pudor. I no tenia les sabates perquè s'havien escapat corrent.

FI

Roger Sánchez Tobella

Un llibre de records

Hi havia una vegada,......bé més aviat dues, dues

vegades.............Hi havia dues vegades..... una cosa

interminable, interminable, no com els números, sinó com un

sermó de la mare perquè has ficat els jerseis malament

col·locats dins l’armari...un carrer...no s’acabava mai, era llarg i

llarg, i més llarg, i encara més, jo no sabia a quin carrer em

trobava, ni a quin barri, ni a quina ciutat, ni a quin país, ni a quin

món, bé món sí perquè només hi ha un on puguem viure, la

Terra, la terra on vivim, no el terra que trepitgem, encara

que..... allò també és la Terra, perquè si nosaltres vivim a la

Terra, trepitgem el terra de la Terra, bé això és un embolic, però

no com aquells que se li fan a la teva àvia quan obre la caixa de

cosir, sinó aquells que, per exemple , t’ensenyen a l’escola i per

molt que t’ho repeteixin no ho entens.....Bé, seguim amb la

meva història del carrer...el carrer era com un camí, no hi havia

edificis, ni tampoc arbres, ni una sola flor, tot era blanc.....blanc,

però no com la samarreta que et vas tacar fa dues setmanes,

que ara ja no és blanca..., era blanc com la neu, un blanc

profund, tan blanc que te’l menjaries, bé... jo no em menjaria

una cosa blanca, semblaria que estigués descolorida, ja sé que

la nata és blanca però a mi no m’agrada la nata..... Com us he

dit el carrer era blanc, i llarg, i jo tranquil·lament amb els meus

passets anava caminant, que consti que amb passets no em

refereixo als d’ El Patufet,......jo seguia caminant, feia hores que

caminava, feia minuts i feia segons. De sobte vaig veure una

silueta estranya, que se m’acostava, cada cop la tenia més a

prop, suposo que no era com a les pel·lícules de por que de cop

txan, txan, txan,....zas! Ja t’havien apunyalat per l’esquena... la

figura semblava tranquil·la, bé jo no sabia que passaria després,

si, la “cosa”, em diria “hola!”, o m’apunyalaria com una mala

bèstia, i quedaria estès a terra, i a tot el meu voltant un toll

vermell de sang i em despertaria a l’hospital, perquè m’havien

posat un cor artificial, que havien substituït pel meu cor

apunyalat per un ganivet de punta afilada, i després potser em

trobaria a la meva mare plorant com una coliflor, coliflor? On

vaig amb coliflor......figaflor era la paraula que buscava....Bé,

potser em trobaria a la meva mare plorant com una figaflor i el

meu pare consolant-la de que l’operació segur que sortiria

bé....... però esperava que tot allò no passés........ Jo seguia

caminant pel camí i de sobte es van apagar els llums, o el cel, no

sé ben bé el que es va apagar, jo vaig retrocedir espantat

perquè la figura que us he dit es va tornar blanca i brillava

moltíssim. La cosa avançava lentament, com un fantasma, no

com aquells de les pel·lis de riure que van lentament i de sobte

el fantasma diu “HOLA!”, i tothom riu. Primer... allà on em

trobava no hi havia ningú que pogués riure quan ho fes, i

segon... dubto que aquella cosa/ fantasma ho fes...... M’hi vaig

acostar. Vaig començar a veure què era , era un home vestit

amb un vestit blanc com els estels... amb blanc com els estels

em refereixo a com els veuries des del terra de la Terra, no com

els veuries si t’hi acostessis, llavors serien com foc, el vestit

d’aquell home no estava prenent en flames!........L’home duia

un sac marró amb una corda daurada que el tancava, jo

esperava que no m’agafés i em fiqués a dintre del sac i se

m’emportés cap al seu laboratori secret, per extreure’m la

meva sang i fer-ne sabons. Tot allò no va passar, per sort,

perquè en va treure un llibre i em va dir:

-És per a tu !

L’única frase que em va dirigir. Jo vaig mirar la portada, hi

posava: “Memòries teves al Ferran Sunyer”. El vaig fullejar. Hi

havia anècdotes gracioses i tristes que m’havien passat durant

aquests anys i també fotografies de tots els meus amics i

mestres. L’home em va dir a cau d’orella: He anat recopilant

tots els teus records des de que anaves a pàrvuls, fins ara, 6è

perquè potser d’aquí un temps t’agradarà tenir-los presents i

t’ajudaran en els nous reptes que se’t presentin. CUIDA’L i

GAUDEIX-NE!

Pere Forca

Bertran Esteve