Arseni Corsellas. El dobladorcatalà ha posat veu a algunsdels actors més famosos

Un català a Corea del Nord. AlejandroCao de Benós és l’únic estranger ambcàrrec a la república estalinista

El cacic de Castelló. Carlos Fabra,president de la Diputació de Castelló,exerceix d’amo i senyor

Núm.1916. ■ Del 14 al 20 de novembre del 2008. ■ AnyXLIII. www.presencia.cat

SER CATALÀSURT CAREspanya es queda els nostresdiners i no ens deixa créixer

-3.190-14,20%

-14.817-8,70%

-5.575-6,32%

Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són les comunitats autònomes quemés diners aporten a les arques de l’Estat i que menys serveis reben com acontraprestació, cosa que ens limita el creixement

ANDREU MAS

l tòpic, àmpliament estès aEspanya, diu que els cata-

lans som garrepes de mena. Lesdades macroeconòmiques, pe-rò, indiquen tot el contrari. For-mem part del grup capdavanteren el rànquing de solidaritat in-terterritorial i la nostra balançaeconòmica es decanta especta-cularment cap a la pèrdua. Si estractés d’economia domèsticadiríem que tenim una butxacaforadada, però com que es tractadels comptes que passem ambl’Estat el més just és dir que ensforaden les butxaques.

No és casualitat que una de lesobsessions dels polítics catalansdes de la recuperació de l’auto-govern hagi estat millorar el fi-nançament econòmic de Cata-lunya. La consolidació de l’Estatde les autonomies ha comportatel trasllat de competències a lescomunitats, però aquesta trans-ferència no ha estat acompanya-da dels recursos necessaris peratendre-les. D’altra banda, i en

El’àmbit intern, els governs auto-nòmics no han traspassat prourecursos als ajuntaments, cosaque els situa en un finançamentdeficitari, atès que en molts ca-sos assumeixen també compe-tències –els casos més clars es do-nen en els àmbits de l’ensenya-ment i la sanitat– que no els sónpròpies. Una cadena de dèficit fi-nancer que escanya el país, co-mençant pel territori.

Al llarg de les últimes dècades,des de Catalunya s’han fet nom-brosos intents de calcular quinha estat i quin és el dèficit fiscalque el Principat acumula respec-te de l’administració de l’Estat.Durant tot aquest temps, tant elPSOE com el PP, que s’han alter-nat al govern, s’han negat a pu-blicar les balances fiscals. De fet,no va ser fins al juliol d’aquestany que el secretari d’Estat d’Hi-senda, Carlos Ocaña, va facilitarles dades, relatives només al’exercici de 2005, cosa que nopermet quantificar quin és l’es-poli fiscal acumulat.

Amb tot, es disposa de nom-brosos estudis, fets per econo-mistes, per entitats com la Fun-dació Josep Irla o per grups comCatalunya Acció, que permetenfer-se una idea de quin és el greu-ge econòmic acumulat respecteal nostre país. Especialment re-veladores resulten les xifres ex-posades per Ramon Tremosa iJordi Pons en el llibre L’espoli fis-cal. Una asfíxia premeditada(Col·lecció Euram, 2004). Lesdades més actualitzades, però,les aporta el Grup de Treball perl’Actualització de la Balança Fis-cal de Catalunya, designat per lapart catalana de la comissió mix-ta de valoracions Administracióde l’Estat-Generalitat de Catalu-nya, que recull dades des de1986 fins a 2001, que aquest ma-teix any van ser completadesamb un estudi fet entre els anys2002 i 2005.

Si se sumen els dèficits acumu-lats any rere any, resulta que elscatalans hem pagat de més a l’Es-tat en quasi 20 anys entre el 1986

No som petitsEls Països Catalans poden ar-ribar a ser un motor d’Europasi disposen de la injecció eco-nòmica necessària per fun-cionar. Espanya, però, haprioritzat les inversions a laresta de l’Estat; des de Cata-lunya Acció diuen que ho fanper «no necessitar-nos maimés». Els Països Catalans su-peren en població Grècia,Portugal i Bèlgica; en pro-ducte interior brut Àustria iDinamarca; en PIB per habi-tant estan davant de Grècia,Portugal i de la mitjana del’Espanya actual; i en exten-sió, de Dinamarca i els PaïsosBaixos. Res a envejar.

6 • PRESÈNCIA • Del 14 al 20 de novembre del 2008

DOSSIER PAÏSOS ESPOLIATS

ILLE

S B

ALE

AR

S-3

.190

(-14

,20%

)

CA

TALU

NYA

(*)

-14.

817

(-8,

70%

)

PAÍS

VA

LEN

CIÀ

-5.5

75 (-

6,32

%)

Mad

rid -8

.911

(-5,

57%

)

Nav

arra

-488

(-3,

18%

)

Múr

cia

-499

(-2,

13%

)

País

Basc

La R

ioja

-758

(-1,

35%

)

43 (0

,66%

)

Can

àrie

s58

9 (1

,60%

)

Arag

ó50

9 (1

,83%

)

Cas

tella

-la M

anxa

1.10

2 (3

,54%

)

Anda

lusia

5.72

8 (4

,53%

)

Can

tàbr

ia57

0 (5

,03%

)

Cas

tella

i Ll

eó3.

691

(7,5

7%)

Gal

ícia

3.80

6 (8

,19%

)

Astú

ries

2.78

0 (1

4,33

%)

Extr

emad

ura

2.69

4 (1

7,78

%)

Ceu

ta38

7 (2

8,56

%)

Mel

illa

420

(33,

97%

)

-

Dades en milions d’euros / percentatge del PIB (en cursiva) de cada comunitat autònoma(*) -16.735 (-9,8%) segons les dades del grup d'experts catalans

-3.190-3.190-14,20%-14,20%-3.190

-14,20%

-14.817-14.817-8,70%-8,70%-14.817-8,70%

-5.575-5.575-6,32%-6,32%-5.575-6,32%

Mètode del flux del benefici.Sistema que pren com a referènciaon viuen els individus que esbeneficien del servei públic,independentment d’on es produeixel servei o es fa la inversió.

Balança fiscal. Instrument quemostra els fluxos financers entredues administracions o dos territorisamb diferents nivells de govern.

Mètode del flux monetari. Sistemade mesurament de les balancesfiscals que pren com a referència aquin territori es produeix la despesaindistintament d’on viu qui se’nbeneficia.

PIB. Suma dels béns i serveis finalsproduïts en un espai econòmicdurant un període de tempsdeterminat, normalment un any.

Solidaritat financera. Redistribucióeconòmica dels recursos del’administració central entre elsterritoris de l’Estat, fent arribar a lescomunitats amb menys recursosfinançament provinent de les mésriques.

Principi d’ordinalitat. Mecanismeque garanteix que una comunitatautònoma manté la seva posició enel rànquing de generació de riquesadesprés que s’hagi produït laredistribució territorial dels recursos.

Dèficit fiscal. Es crea quan unacomunitat paga més impostos al’Estat del que rep com acontrapartida, ja sigui en inversionsen infraestructures, etc.

Les tres comunitats autònomes que encapçalenel rànquing del dèficit fiscal en termes de PIBsón: les Illes Balears, Catalunya i el País Valen-cià. N’hi ha quatre més de deficitàries: Ma-drid (que està en el llistat per un exercicid’enginyeria financera), Navarra (comu-nitat foral), Múrcia i el País Basc (tambécomunitat foral). A partir d’aquí la pi-ràmide s’inverteix i la Rioja encapça-la el llistat de les comunitats quesurten beneficiades. Les xifressón les corresponents a la ba-lança fiscal de 2005, presen-tades per l’Estat el juliol de2008. Segons les dadesdel Grup d’Experts Cata-lans, el dèficit de Cata-lunya va ser el 2005de 16.735 milions,un 9,8% del PIB.

El mapa parla sol Diccionari deldèficit

Del 14 al 20 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 7

Dèficithistòric

i el 2005, l’espectacular xifra de149.934 milions d’euros. Sicomptem que la població de Ca-talunya actualment és de set mi-lions d’habitants i apliquemaquesta ràtio al conjunt del pe-ríode –malgrat que durant les dè-cades dels vuitanta i norantaérem sis milions–, en els últimsvint anys cada català ha regalat afons perdut a Espanya 1.070,95euros anuals (3 euros diaris); xi-fra que suma 21.419 euros envint anys per persona. Si tenimen compte que el pressupost noconsolidat de la Generalitat peral 2008 ha estat de 52.523 mi-lions d’euros, el que s’ha perdutdurant aquestes dues dècades re-presenta la dotació per a pràcti-cament tres exercicis de l’admi-nistració autonòmica.

El dèficit creixconstantmentComparativament, des de 1986el dèficit en termes absoluts deCatalunya no ha parat de créixer.Ramon Tremosa, professor deteoria econòmica de la Universi-tat de Barcelona (UB), explicaque això s’ha produït per la in-formatització de la gestió tribu-tària que ha convertit l’AgènciaTributària «en una de les millorsdel món» per la seva eficiència.Segons el Grup d’Experts, el1986, la xifra del dèficit era de2.724 milions d’euros i va arribarfins als 5.028 milions d’euros el1992; l’any següent va baixar alstres milions, però va ser un mi-ratge, l’exercici següent ja supe-rava els quatre milions, el 1997 jahavia més que duplicat el dèficitde 1993 i a partir de l’any 2000 vasaltar la xifra dels 10.000 mi-lions, arribant el 2005 als 16.735milions d’euros (segons altresfonts la xifra es va enfilar aquestany fins als 19.177 milions d’eu-

Un dels cavalls de batalla delnou finançament autonòmic,i abans de l’Estatut, és la cor-recció del dèficit històric d’in-fraestructures que pateix Ca-talunya. Des del Principat escalcula que les inversions es-panyoles en infraestructureshan estat un 48% per sotadel nostre pes demogràfic ieconòmic. El nou Estatut es-tableix que l’Estat ha d’inver-tir a Catalunya 35.557 mi-lions d’euros en infraestructu-res fins a 2013. Les econo-mistes Núria Bosch i MartaEspasa, de l’Institut d’Econo-mia de la Universitat de Bar-celona, han fet un exhaustiuestudi que radiografia quinaha estat la inversió estatal alnostre país entre 1991 i2008. En aquest període, lainversió estatal en infraestruc-tures de transport a Catalu-nya ha estat de 19.286 mi-lions d’euros, una xifra persota de la mitjana espanyolaen termes de PIB. La radio-grafia del període empitjorasi en fer l’anàlisi s’exclouenles dades dels anys 2006 i2007, temps en el qual s’haconstruït el TGV i s’ha co-mençat a complir el que esti-pula la disposició addicionaltercera de l’Estatut de 2006.

Quin és el resultat d’aques-ta discriminació? Que Ma-drid, amb un PIB inferior iamb menys capacitat pro-ductiva, triplica Catalunya enquilòmetres d’autopistes i au-tovies, segons un estudi re-cent de l’oficina Estadísticade la Comunitat Europea.

ros). La mitjana d’espoli fiscalentre 2002 i 2005 va ser, doncs,de 13.382 milions d’euros. Se-gons les estimacions de l’Estat,l’única vegada que ha facilitatdades sobre les balances fiscals,el dèficit de Catalunya va ser de14.817 milions d’euros el 2005,2.000 milions menys de l’esta-blert pel Grup d’Experts.

Ball de númerosEl ball de números té a veure ambla metodologia de càlcul de ca-dascú i en els conceptes que escomptabilitzen, fins i tot, fentservir el mateix mètode. Els dossistemes que es fan servir per me-surar les balances fiscals sónl’anomenat mètode del flux mo-netari i el mètode del flux del be-nefici. El que s’utilitza més habi-tualment és el primer, que con-sisteix a prendre com a referèn-cia en quin territori es produeixla despesa, indistintament d’onviu qui se’n beneficia. Aquest en-focament és considerat pels pro-fessors Guillem López i AlbertCastellanos, del departamentd’Economia i Empresa de la Uni-versitat Pompeu Fabra, com amés «sobiranista» perquè, se-gons expliquen en un estudi,«implica fer una valoració com-parativa de les recaptacions po-tencials i de les despeses públi-ques territorials com si hi haguésuna plena autonomia finance-ra». El segon mètode, menys uti-litzat i que sempre dóna xifres dedèficit més baixes, és el del «fluxmonetari». Aquest mètode prencom a referència en quin territories produeix la despesa, indistin-tament d’on viu qui se’n benefi-cia. Aquest sistema, diuen els ex-perts, és menys sobiranista, per-què converteix el territori en «unelement circumstancial» i esconcentra en els beneficiaris úl-

1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2002-2005

Xifra (en M d'euros) -2.724 -3.269 -3.357 -4.641 -5.129 -5.615 -5.028 -3.046 -4.485 -4.575 -5.500 -7.619 -7.725 -9.524 -10.972 -11.307 -12.674 -12.471 -13.448 -16.735 -13.832

% del PIB -7,7 -8,2 -7,4 -9 -9 -8,9 -7,4 -4,4 -6 -5,6 -6,4 -8,5 -8,1 -8,7 -9,3 -9,2 -9,2 -8,5 -8,5 -9,8 -9

% de l'aportat -32,8 -30,9 -31,8 -35,5 -32,8*Dades del grup d'experts de la Generalitat de Catalunya

Dèficit fiscal segons el mètode de flux monetari

Les xifres de l’espoli

8 • PRESÈNCIA • Del 14 al 20 de novembre del 2008

DOSSIER PAÏSOS ESPOLIATS

El tren d’alta velocitat és una de les poquesinfraestructures d’importància que s’estan fent al

Principat en els últims anys. Sense finançament nose’n poden construir gaire de noves. ANDREU PUIG

Anxo Quintana González (vicepresident de la Xunta de Galícia, Bloc Nacionalista Gallec) «Les balances són tendencioses;per no servir, no serveixen ni tan sols per fer un mapa» (16/07/08)

Carlos Ocaña (secretari d’estat d’Hisenda i Pressupostos) «En cap cas es podran usar les balances fiscals per negociar lareforma del finançament de les comunitats autònomes» (15/07/08)

Les últimes justificacions de l’Estat

Del 14 al 20 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 9

10 • PRESÈNCIA • Del 14 al 20 de novembre del 2008

DOSSIER SEGUIMENT

tims de l’actuació administrati-va. Tot plegat es pot complicarencara més en funció de quinesdespeses es comptabilitzen iquines no. Aconseguir que totesles parts es posin d’acord quandefensen interessos diferents ésmolt complicat.

Tan important com la xifraabsoluta del dèficit és saber quinpercentatge del producte inte-rior brut (PIB) de Catalunya re-presenten aquests diners que elscatalans perdem. Segons elGrup de Treball per l’Actualitza-ció de la Balança Fiscal de Cata-lunya, el 2005 la mossegada eco-nòmica que comportava la dife-rència entre el que es paga i elque es rep representava un 9,8%del PIB català. Segons l’Estat, laxifra es reduïa més d’un punt,només representava el 8,7% delPIB. De nou, la diferència de càl-culs és produïda pels criterisd’imputació de despesa. El pro-fessor Tremosa manté que l’Es-tat ha maquillat el dèficit català4.000 milions d’euros i que real-ment el percentatge del PIB queés perd és un 11%.

Els Països Catalans, elsmés perjudicatsLa situació financera netamentcontrària als interessos de l’eco-nomia catalana en les seves rela-cions amb l’Estat no és patrimo-ni únic de Catalunya. Curiosa-ment, el conjunt dels territorisde parla catalana –el Principat,les Illes Balears i el País Valencià–són les tres comunitats autòno-mes que encapçalen la llista demés dèficit. És l’eix que els eco-nomistes Tremosa i Pons ano-menen «regió de l’Euram».

Segons els dos autors de L’es-poli fiscal, l’Euram és el principaleix econòmic de l’Estat. El 2003acumulava, segons les estadísti-

ques oficials de l’INE, el 30,64%del PIB espanyol (repartit entreel 18,36% de Catalunya, el9,77% del País Valencià i el2,51% de les Balears). Aquest di-namisme ha estat penalitzatamb una aportació massiva a lesarques estatals que han con-demnat els components delsPaïsos Catalans a patir el greugedel dèficit fiscal.

Des d’Espanya, durantaquests anys s’ha intentat donarper tancat el debat sobre l’espolifiscal assegurant que Madrid ésla comunitat autònoma ambmés dèficit. La realitat és ques’ha fet servir el mètode de fluxdel benefici per aconseguiraquesta dada que afavoreix elsinteressos polítics de l’Estat.Aquest mètode permet repartirentre tots els altres territoris unapart de les inversions de l’Estat aMadrid i rebaixa considerable-ment, a més, el fort impacte eco-nòmic que suposa per a la capi-tal espanyola disposar de propde 400.000 funcionaris. El certés que els territoris de l’Euramsón els que més contribueixen, ide llarg, a les arques de l’Estat,com es pot comprovar si s’exa-minen els números de la recap-tació per impostos indirectes.Els territoris de l’EURAM vanaportar el 2003, segons dades dePons i Tremosa, el 37,27% de larecaptació total de l’Estat –un21,57% correspon a l’aportaciódirecta de Catalunya–, mentreque Madrid només va generar el14,72% del recaptat i Andalusiael 13,55%. La resta de comuni-tats a excepció del País Basc(6,17%), Galícia (5,61%) i Caste-llà-la Manxa (5,22%) quedenmolt lluny del 5% de la recapta-ció.

No hi ha reciprocitat, però,entre la contribució a l’Estat i el

Dues realitats que es donen l’esquena i querepresenten Pedro Solbes (a la plana) iAntoni Castells. EFE

Pedro Solbes (ministre d’Economia) «És cert, no hi hadiners» (29/07/08)Leire Pajín (secretària d’organització del PSOE) «No espot pretendre resoldre en dos anys el que en fa vint ques’arrossega» (10/08/08)

Les últimes justificacions de l’Estat

Del 14 al 20 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 11

que es rep de l’administraciócentral. Segons Pons i Tremosa,en el període 1997-2003 la inver-sió pública prevista –que no pasexecutada– de l’Estat en els terri-toris de l’Euram estava en unamitjana del 20,63%, mentre queel percentatge d’inversió a la co-munitat de Madrid era del21,14% –enfilant-se fins al25,97% el 1998–. A Catalunya lamitjana d’inversió del període ésd’un 12,60% –per sota d’Andalu-sia (13,36%)–, mentre que a lesBalears arriba a l’1,94%, percen-tatge que només supera a Cantà-bria (1,62), les comunitats foralsdel País Basc (1,89%) i Navarra(0,55%) i la Rioja (0,97%).

L’economia catalana esva deprimintL’acumulació de dades mareja,però la conclusió sempre és lamateixa: comunitats autònomesamb menys PIB, població i dina-misme econòmic que els PaïsosCatalans aporten menys a l’Estati en reben, percentualment,molts més diners en inversions.

L’escanyament econòmic dis-minueix la capacitat productivadels Països Catalans i en minva elcreixement present, hipotecantel futur. Ho demostren les dades.El 2003, Catalunya va arribar amarcar un mínim històric. El PIBcatalà només va representar un18,3% de l’espanyol. Vuit anysabans, el 1995, el percentatgeque representava el Principat eradel 19,5%. Pons i Tremosa afir-men que «un flux de continuatdèficit fiscal no tan sols limita lespossibilitats de creixement delPIB, sinó que també té una inci-dència especial sobre la rendadisponible dels catalans». Ras icurt: els catalans disposen demenys poder adquisitiu.

L’acumulació del dèficit està

produint que el PIB per capità deCatalunya baixi progressiva-ment any rere any, fins al puntque el 2003 arriba al seu mínimhistòric, en representar nomésel 18,3% del PIB espanyol i Ma-drid amb un 17,6% escurça dis-tàncies respecte el pes específicde Catalunya, una situació queera totalment a la inversa el1995, quan el PIB català repre-sentava el 19,5% i el de Madridel 16%.

Pons i Tremosa insisteixen, apartir d’un estudi de López Ca-sasnovas, que el dèficit fiscal re-percuteix negativament sobre larenda disponible dels catalans.En sis anys, entre 1995 i 2001, larenda de Catalunya s’ha reduïtde sis punts. Seguint la compara-ció amb Madrid, en el mateix pe-ríode la capital creix un punt isupera de dotze Catalunya.

El 2001 Catalunya ocupava lasetena posició pel que fa a la ren-da disponible per capità, quanés la quarta comunitat en pro-ducte interior brut per habitant.Cinc anys més tard, segons da-des ara de les caixes d’estalvis, elPrincipat encara baixava mésposicions i passava a ser la nove-na en renda disponible per capi-tà després de pagar impostos i re-bre transferències de l’Estat.

La trampa de lasolidaritatL’Estat justifica els desequilibriseconòmics dels Països Catalansadduint que les comunitats quegeneren més riquesa són les quehan de fer majors aportacions al’Estat, per garantir que totes lescomunitats tenen les mateixesprestacions socials i per reduirles diferències del nivell de vida;és el que s’anomena mecanismed’anivellament. Els economis-tes i la classe política catalana no

José Blanco (vicesecretari general del PSOE) «QuanCatalunya es tanca, s’inhibeix i es deprimeix, Espanyacamina pitjor i més a poc a poc» (18/07/08)

qüestionen la solidaritat inter-territorial, però mantenen queaquest principi no pot fer queles comunitats que més riquesageneren acabin passant al darre-re de les que en tenen menys. Oel que és el mateix, no pot serque els ciutadans de les comuni-tats més potents tinguin menyspoder adquisitiu i menys presta-cions socials que altres que esbeneficien dels mecanismes desolidaritat. És una perversió delmecanisme d’anivellament. Ésen aquest context, i durant lapreparació de l’Estatut, que elspolítics catalans fan èmfasi enl’anomenat «principi d’ordina-litat», que diu que una comuni-tat autònoma ha de mantenir laseva posició en el rànquing degeneració de riquesa (PIB per ca-pità) fins i tot després que s’hagiproduït la redistribució territo-rial dels recursos (renda dispo-nible per capità). Catalunya nopot passar al darrere d’una co-munitat a la qual ha ajudat eco-nòmicament. Les diferènciesentre els dos territoris s’han dereduir, però no pas fins al puntque la receptora de la solidaritatpassi al davant de qui fa les apor-tacions. Aquest «principi d’or-dinalitat» s’altera quan l’Estatinverteix més en les comunitatsque reben la solidaritat que nopas en les que la practiquen. Uncop més queda palès que l’Estatno inverteix a Catalunya allòque li correspondria en funciódel seu esforç fiscal.

Els problemes econòmics de Catalunya en la se-va relació amb l’Estat no són pas recents. La dic-tadura franquista va aturar qualsevol reivindica-ció durant quaranta anys, però amb anterioritattrobem precedents de reivindicacions d’un fi-nançament millor per a Catalunya. Un dels epi-sodis més recordats és el del tancament de cai-xes de 1899. En aquella època els industrials ca-talans, segons explica Borja de Riquer, demana-ven un concert econòmic semblant al que teniael País Basc. La voluntat dels catalans xocavafrontalment amb la postura de Raimundo Fer-nández Villaverde, ministre d’Hisenda, que vapresentar uns pressupostos estatals que com-portaven una puja dels impostos indirectes ipreveien la creació de nous impostos directes: eld’interessos i rendes del capital i el d’utilitats,més alts a Barcelona que a Madrid. La Lliga deDefensa Industrial i Comercial de Barcelona,que aplegava 146 gremis de comerciants i in-dustrials, va decidir fer objecció fiscal i no pagar

els nous impostos des de l’agost de 1899. Du-rant tres mesos, més de 700 botiguers de Barce-lona es van negar a pagar. El govern espanyolva actuar amb duresa: va suspendre les garan-ties constitucionals a Barcelona, va declarar l’es-tat de guerra, va dissoldre la Lliga de Defensa ien va detenir els principals dirigents. Pel governespanyol la protesta era un problema d’ordrepúblic i com a tal havia de tractar-lo. L’alcaldede Barcelona i dos ministres van dimitir.

Anys més tard, la situació d’espoli fiscal la de-nunciaria el president Francesc Macià, en decla-racions a Le Petit Journal parisenc. Macià afirma-va: «Catalunya paga anualment a l’Estat, en im-postos indirectes, més de 700 milions de pesse-tes i l’Estat li’n retorna uns 100 solament. Extreude Catalunya un benefici anual de 600 milionsde pessetes. Si és té en compte que Bèlgica téun pressupost de 600 milions de pessetes, homcomprendrà que bé que es podria viure a Cata-lunya.»

Històricament desatesos

José Luis Rodríguez Zapatero (president del govern espanyol) «Prometo un millor finançament per a Catalunya; no usdefraudaré» (20/07/08)

Alberto Ruiz-Gallardón (alcalde de Madrid, PP) «No veig cap contradicció entre un model just de finançament per aCatalunya i un model igualment just per a la resta de comunitats autònomes» (18/07/08)

El president Macià saluda a finalde la dècada dels trenta un

esportista. FONS FRANCESCMACIÀ DE L’ARXIU NACIONAL DE

CATALUNYA

Les últimes justificacions de l’Estat

12 • PRESÈNCIA • Del 14 al 20 de novembre del 2008

DOSSIER PAÏSOS CATALANS

om tenim el finançamentcatalà?

– «Tenim un nou Estatut. Du-rant molts anys ha negociat ambMadrid un partit nacionalista,ara governa Catalunya un de no-nacionalista. Tots xoquen ambla mateixa paret: el finança-ment. Poden governar dretes oesquerres, tant aquí com allà,poden canviar els sistemes, peròsempre tenim unes finances in-suficients i cada cop tenim mésnecessitats. La Generalitat no tédiners per pagar les nòmines dedesembre, per això en poquessetmanes acceptarà un mal siste-ma de finançament.»

– On neix el problema?– «En el fet que la Generalitat

no té força negociadora perquèno recapta cap gran impost.Com passava en el franquisme,el 90% dels impostos els conti-nua recaptant el govern central.El País Basc i Navarra, com els es-tats federals alemanys i nord-americans, tenen força per ne-gociar perquè recapten els im-postos.»

– Espanya no ens donarà,doncs, res.

– «Per què han de regalar-nosres? Només demanant de bon rot-llo els catalans no obtindremuna millora clara i justa en elnou model de finançament.»

– Catalunya no es plantarà.– «No espero que passi res ni

després de la sentència del Cons-titucional ni després que nomésens donin diners per arribar a fi-

Cnal de mes.»

– Què ens quedarà per fer?– «Tot un altre cop, perquè la

societat catalana va intuint quela situació no és sostenible.»

– La solució és la indepen-dència?

– «La solució és recaptar com amínim dos dels quatre grans im-postos que els catalans paguen:l’impost de societats i l’IVA. Enscalen per garantir uns bons ser-veis socials i infraestructures.»

– El president Pujol va arri-bar a proposar un nou tanca-ment de caixes.

– «Seria un bon gest per de-mostrar fins a quin punt els cata-lans estem farts d’aquesta situa-ció. És una opció il·legal però noimmoral, anar un 20 de juny apagar l’IRPF a les oficines del’Agència Tributària de Catalu-nya, que és de la Generalitat. Fa-ria la volta al món la notícia queun govern, amb el seu presidental capdavant; una societat, ambels seus empresaris i sindicalis-tes, pacíficament, fan cua per pa-gar els impostos dins els termi-nis que toquen a una institucióque també és Estat però que noés la que recapta normalment.Seria un gest de força necessari.»

– La crisi econòmica és unaexcusa perfecta per mantenirCatalunya escanyada.

– «Quan l’economia anava béens van dir que no tocava. Hemd’exigir responsabilitats al con-seller Castells, que fa cinc anysque governa. Per què no va con-cretar quan podia els diners que

havia de rebre la Generalitat?Ara la crisi apareix com una ex-cusa per retardar debats, comabans ho va ser la introducció del’euro i altres coses.»

– La sang dels polítics ésd’orxata?

– «La societat catalana té sangd’orxata. La classe política no ésaltra cosa que el reflex del país.No tot és culpa dels polítics, si elscolléssim més, farien més..»

– Quin és el nostre límitd’empobriment?

– «No ho sé. Fins ara hem vis-cut uns anys d’un gran progrés.La globalització posarà contrales cordes l’Estat del benestar.»

– Per què Espanya ofega undels seus motors econòmics?

– «Espanya està canviant delocomotora. Durant els seglesXIX i XX ho van ser els territoris

mediterranis i ara intenta crearaltres motors de desenvolupa-ment, però ho fa amb estratègieserrònies. L’Estat no vol seus deles grans multinacionals a Cata-lunya, per això ens castiga senseinfraestructures.»

– Espanya ha canviat a cos-ta nostra.

– «S’ha modernitzar amb di-ners europeus i dels catalans, pe-rò sense les nostres idees.»

– I els catalans estem per-plexos.

– «Voler fer creure que nomésels catalans estan desorientats iperplexos és voler que els cata-lans acceptin la derrota i no ve-gin les oportunitats de futur, quen’hi ha, i moltes. Volen fer-noscreure que el nostre futur passaper Madrid en tots els àmbits im-portants, i això no és cert.»

RAMON TREMOSA. Escriptor i professorde teoria econòmica a la UB

ANDREU MAS

«La societatcatalana tésang d’orxata»

Gaspar Zarrías Arévalo (vicepresident de la Junta d’Andalusia, PSOE) «La Generalitat s’equivoca fent peticionsmaximalistes sobre el finançament autonòmic» (07/08/08)

Esteban González (vicesecretari de Comunicació del PP) «Els catalans pensaven que amb l’Estatut tenien un xec en blanc iresulta que quan arriba el dia de cobrament era un xec sense fons, no hi havia res al banc. Zapatero no és de fiar» (10/08/08)

Tremosa ensenya a la Universitat de Barcelona. JORDI PLAY

Del 14 al 20 de novembre del 2008 • PRESÈNCIA • 13