e l s m e u s c o n t e sTolstoi

e l s m e u s c o n t e sTolstoi

2 3

Aquesta publicació és un recull de dos contes de l’escriptor rus Leo Tolstoi, amb la seva particular visió d’entendre la vida i les relacions humanes. Conegut per les seves

histories amb rerefons moral i amb gran càrrega educacional.

La justícia, la humilitat, l’harmonia.

Andrea Torres BalaguerLaboratori d’aplicacions gràfiques

BELLES ARTS, 2n, Grup B1

2

4 5

Una vegada hi havia un tsar que es trobava malalt i va dir:

—Donaré la meitat del meu reialme a qui em curi.

Aleshores tots els savis es van reunir i deliberaren molta estona sobre la manera de guarir el tsar, però no sabien com fer-ho.

Malgrat tot, un d’aquells savis va dir que ell ho podia fer.

—Si a la terra podem trobar un home feliç —va dir—, que li treguin la camisa i que el tsar se la posi: es curarà.

El tsar va fer que li busquessin pel món un home feliç: uns enviats seus s’escamparen per tot el reialme, però no en trobaven cap. No n’hi havia ni un, de content: l’un era ric però estava malalt, l’altre estava bo però era pobre; un altre, ric i amb salut, es queixava de la seva dona; un altre, del seu fill. Tothom desitjava una cosa o altra.

Un vespre, el fill del tsar passava per davant d’una barraca miserable i va sentir algú que deia:

—Gràcies a Déu he treballat bé, he menjat bé, me’n vaig al llit: què em falta, a mi?

El fill del tsar se n’alegrà molt; va ordenar que entressin de seguida, que agafessin la camisa d’aquell home, a compte de tots els diners que volgués, i que l’enviessin al tsar.

Ells missatgers entraren tot seguit a casa de l’home feliç i li van voler prendre la camisa, però aquell home era tan pobre que no en tenia.

El tsar i la camisa

4

6 7

Els préssecs

7

8 9

El mugic (pagès rus) Tikon Kuznnitch, ja a casa, havent tornat de la ciutat, va cridar a vora seu els nens:

—Mireu —els diu— el bell present que us fa l’oncle Efim.

I davant dels nens, que hi havien corregut, el pare obrí el paquet que havia dut de la ciutat.

—Oh! Quines pomes més boniques! —fa en Vania, un noiet de sis anys—. Guaita-les, mare, que vermelles!

—Això no deuen ser pomes —fa en Serguei, el gran—. Mira-li la pell: és coberta d’una mena de pèl moixí.

—Això són préssecs —els diu el pare—. D’aquesta mena de fruit, no n’havíeu vist mai. L’oncle Efim ha fet pujar un presseguer en el seu hiver-nacle; és un arbre que necessita escalfor, i aquí, en el nostre país, només pot brotar i donar fruit dins dels hivernacles.

El tercer fill de Tikon, Volodia, pren la paraula.

—Què és un hivernacle? —ell que demana.

—És una casa gran amb parets i teulada de vidres —respon el pare—. L’oncle Efim m’ha explicat que els fan de vidres pertot per deixar passar el sol, i que així es rescalfin les plantes. A l’hivern, encenen dins l’hivernacle una estufa que manté sempre la mateixa escalfor... Dona, agafa el més gros d’aquests cinc préssecs; i per a vosaltres, fills meus, heus aquí els altres quatre.

El vespre mateix, el pare digué als seus fills:

—Com trobeu aquest fruit?

—Jo, el meu, l’he trobat tan sucós, tan fi, que n’he guardat el pinyol per

plantar—lo en un test. Potser en sortirà un arbre ben bonic.

—Em penso que tu series un bon jardiner —respon el pare—. Ja et cuides de fer pujar els arbres!

—Jo —diu el petit Vania—, el meu préssec, l’he trobat tan deliciós que he demanat a la mare que em donés la meitat del seu. Però el pinyol, l’he llençat.

—Això vol dir que encara ets molt criatura, tu —fa el pare.

—El pinyol que en Vania ha llençat —aprofità per dir el fill segon, en Vassili—, jo l’he aplegat i l’he trencat entre dues pedres perquè era molt dur. Dedins hi he trobat una ametlla que tenia el mateix gust que una nou, però que era bastant amargant. I he venut el préssec per deu kopeks; d’altra banda, no valia pas més.

El pare va fer anar el cap i va dir:

—Tanmateix, comences massa aviat a comerciejar. Que tens ganes de fer-te mercader ... ? I tu, no tens res a dir, Volodia? Per què t’estàs així, tan callat? —pregunta en Tikon a son fill tercer—. Que no era bo, el teu préssec?

—No ho sé pas —respon en Volodia.

—Com és que no ho saps? —replica en Tikon—. Que no te l’has menjat?

—L’he portat a en Gricha —respon en Volodia—. En Gricha està malalt. Mentre jo li contava tot allò que tu ens has dit dels fruits de l’oncle Efim, se’m mirava el préssec amb uns ulls ...! Aleshores l’hi he donat i, com que no me’l volia acceptar; l’he deixat a la vora d’ell i he fugit corrent.

En Tikon Kuzmitch va posar la mà sobre el cap del noi, bo i dient-li:

—Et serà retornat.

Lleó Tolstoi, Contes, II, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996

Lleó Tolstoi, Contes, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994

9