Presentació tema 2

Els clàssics: el teatre grecollatí

 

Una classe dividida  

Personatges:

o Irene: Professora o Eric: Jhonny (Cani 1) o Ali: James (Cani 2) o Héctor: (Tímid)  o Sofía: (Llesta repel∙lent)  

 

Acte primer i últim: Una classe dividida

Professora: Bon dia, anem a començar la classe de hui. Farem un recordatori                         del que explicàrem ahir, a veure qui ha estudiat i seguirem amb el teatre                           grecollatí.  

Jhonny (xiuxiuejant): Mare meua ‘’loco’’, quin avorriment...  

James: Pfff... quina merda ‘’brother’’... 

Professora: Per favor, un poc de silenci. Algú em podria dir què és el cor, el                               corifeu i l’actor i la relació que hi tenen? 

Sofía: Jo! Jo! Jo!  

James (xiuxiuejant): Que pesada és la llesteta aquesta... 

   (Sofía li tira una mirada de ràbia i ell li pica l’ull.)  

Professora: No Sofía, deixa que parle la resta. Per favor Hèctor, explica­ho. 

Héctor (després d’uns segons i quequejant): Un corifeu, que era el cap del cor,                           es va fer famós pel fet de posar­se una màscara a l'hora de declamar els seus                               personatges. 

Professora: Bé, vols afegir alguna cosa, Sofía? 

Sofía: El teatre va nàixer de les danses i cants que feien en honor al déu                               Dionís. A aquestes es va afegir el rapsode, que narrava històries de déus i                           

herois. Al prendre importància la narració, els ballarins es convertien en cor. El                         corifeu, el seu cap, adoptà les funcions de rapsode. Amb l’aparició de la                         màscara podia fer més d’un personatge, alternant­la. Així començà a dialogar                     amb el cor, i començà a fer la funció d’actor.  Jhonny (xiuxiuejant): En nom del pare, del fill i de l’esperit sant, ens acaba de                             contar la Bíblia... (mentre parla James fa gestos). 

Professora: Bé, seguim. Quan va aparèixer el diàleg, el teatre adoptà dues                       formes, que a dia de hui encara són utilitzades. La comèdia, que utilitzava un                           llenguatge col∙loquial, representava els problemes de la ciutat, l’estat o els                     ciutadans, a més va anar evolucionant amb els tipus socials, per a acabar sent                           la comèdia romana, que presenta situacions falses, conflictes irreals i                   personatges ridículs. I la tragèdia que posava en escena...   

     (Jhonny trau un mocador.) 

Professora (començant a cansar­se): Jhonny es pot saber que estàs fent amb                       el mocador? 

Jhonny: Escurar­me, que me les suen les teues explicacions.  James: Woooow! Això és! 

Sofía (cridant): Podeu callar?! Ja estic farta de vosaltres i les vostres tonteries! 

Héctor (xiuxiuejant): Jo també... 

Professora: Ja va sent hora de que calleu, no? Que molt parlar, però poc                           aportar.  

James: Que no aportem? Vinga, Jhonny, il∙lumina­la.  

Jhonny: Doncs mira, hi havia dos ‘’pavos’’ que es cridaven Èsquil i Sòfocles             que eren autors de tragèdies, on tractaven temes com el destí i els deus.                           Eurípides, que també va nàixer fa molts anys, crec que al 480 abans de Crist,                             va revolucionar el panorama de la tragèdia, ja que va deixar el cor en segon pla                       i li va donar més importància a l’acció i als autors. Però a mi el que més                                 m’agrada és Aristòfanes, eixe sí que va ser un mestre de la comèdia, va tractar                             els grans problemes de les ciutats i va criticar la política, la cultura, els                       costums… I a ell sí que l’entenia bé el poble, que utilitzava un llenguatge                       directe i col∙loquial. Professora (impressionada i tornat al to normal): Molt bé, Jhonny, molt bé,                       seguix així, i deixa que donem classe. Héctor, recordes alguna cosa del teatre                         grec a Roma?   

Héctor: L’autèntic interés dels romans estava a les comèdies. Aquestes quasi                     sempre es representaven a Grècia, amb personatges com: l'esclau o “servus”,                     el vell, la xica i el xic, el soldat fanfarró o “miles gloriousus”, etc. Tota l'acció                               

girava al voltant d'un o més conflictes, que l'esclau anava embolicant, i acabava                         sempre amb un final feliç. 

James (donant­li colps en el cap a Héctor): Ui! El que pareixia bobalicó... ja ja                             ja (es riu). 

  (Jhonny comença a riure de una forma molt escandalosa.) 

Sofía: Irene, no pots permetre aquest comportament, falta de respecte cap als                       companys i les continues interrupcions.  

Héctor (amb por): No et preocupes, de veres, no em molesta, estic acostumat.  

Professora: Jo sí em preocupe, no podeu seguir així, jo ho he intentat, però                           fins ací. Fora de classe, aneu a la biblioteca.  

Jhonny i James: Vinga va, sigues enrotllada, no ens tires, si només ha sigut                           una brometa.  

Professora:  Massa brometes sense importància, no ho repetiré. 

James: Tio, no li faces ni cas, anem, que de segur estem millor en altra part.  

Jhonny (fora de classe): Tu calla, que sempre tens que tindre la maneta molt                           solta, al final ens expulsaran.  

 (Dins de classe.) 

Héctor: Gràcies, no calia.  

Sofía: Ja era hora... 

Professora: Pot ser, però tu no deus dir­li a un professor el que ha de fer.                               Continuem amb la classe.  

 

 

FI 

 

Signat: Eric Gil, Héctor Casilda, Ali Bouchih, Sofía Candel i Irene Ruiz.