Religió catòlica 1r Batxillerat

TEMA 1

--

LA POSTMODERNITAT

ÍNDEX

1. Introducció: ¿en quin món vivim?............................................................................................ 3

2. LA POSTMODERNITAT ............................................................................................................... 3

2.1. El terme “postmodernitat”. ............................................................................................... 3

2.2. La Modernitat: els aspectes més significatius.................................................................... 3

2.3. El desencant: les promeses incomplertes de la modernitat. ............................................. 4

3. Algunes característiques de la postmodernitat. ....................................................................... 5

3.1 La incredulitat davant els grans relats. ............................................................................... 5

3.2. El relativisme moral............................................................................................................ 5

3.3. La prioritat de l’estètica sobre l’ètica: hedonisme y narcisisme........................................ 6

3.4. Consumisme....................................................................................................................... 6

3.5. Individualisme. ................................................................................................................... 6

3.6. Pragmatisme. ..................................................................................................................... 7

3.7. L’absència de Déu............................................................................................................... 7

3.7.1. Ateisme, agnosticisme e indiferència.......................................................................... 7

3.7.2. Trets de l’absència de Déu. ......................................................................................... 7

3.7.3. Alguns possibles factors de la increença..................................................................... 8

4. Alguns models de felicitat postmoderns................................................................................... 8

4.1. El nihilisme ......................................................................................................................... 8

4.2. El Carpe Diem ..................................................................................................................... 8

4.3. El pragmatisme................................................................................................................... 9

4.4. El benestar.......................................................................................................................... 9

APÈNDIX: ¿Es pot ser cristià i postmodern?.................................................................................. 9

1. Introducció: ¿en quin món vivim? Filòsofs, sociòlegs i antropòlegs han posat de manifest que el mitjà la cultura marca decisivament l'home en totes les seves dimensions més fonamentals: psicològica, social, relacional, religiosa… D'alguna manera, la cultura i la societat proporcionen als grups i a les persones diversos elements amb els quals construir la seva pròpia comprensió de la vida: el que és correcte i incorrecte, el que és bo i dolent, el que és atractiu o no... D'altra banda, el poder actual dels “mass media” ha multiplicat aquesta influència de la societat en les persones. Reconèixer on estem i vivim, com ens veiem i com uns altres ens veuen, es converteix així en una tasca bàsica i indispensable per a poder començar qualsevol estudi o reflexió.

2. LA POSTMODERNITAT

2.1. El terme “postmodernitat”.

El terme “postmodernitat” ha estat utilitzat en la reflexió filosòfica per a referir-se a la crisi de la modernitat. La postmodernitat indica la pèrdua de confiança en la raó, la crítica dels projectes de la il·lustració i el desencantament enfront dels ideals no realitzats. Com escriu Lyotard en “La condició postmoderna” (1983): “el postmodern intenta expressar la decadència de la confiança que els occidentals dels dos últims segles han experimentat en el principi del progrés general de la humanitat que va prometre la modernitat”.

2.2. La Modernitat: els aspectes més significatius.

MODERNITAT DESENCANT POSTMODERNITAT

a) El Renaixement i l'humanisme: Déu és desplaçat del centre de la reflexió, i l'home passa a ocupar el seu lloc. El paradigma teocèntric (el centre és Déu), característic de l'època medieval, és substituït pel model antropocèntric (l'home és ara el centre). b) La revolució científica: es caracteritza pel ràpid progrés de les ciències de la naturalesa (Copérnic, Kepler, Galileu… i més endavant Newton). S’afirma la capacitat il·limitada del coneixement humà capaç de portar-lo a un progrés indefinit.

c) La idealització de la raó: és l'instrument que possibilita a l'home l'accés a aquest ideal del progrés indefinit. La raó li dóna accés a les lleis que regulen el món i li dóna la possibilitat de controlar-ho tot.

2.3. El desencant: les promeses incomplertes de la modernitat.

Amb el temps, els grans somnis de la modernitat que prometien un futur feliç i un món emancipat es comencen a frustrar. a) El progrés indefinit de les ciències i el desenvolupament il·limitat de la tècnica és posat en qüestió. Els mateixos científics reconeixen que hi ha qüestions a les quals no poden respondre. La ciència i la tècnica es revelen incapaces de resoldre alguns dels grans problemes de la humanitat. b) La confiança cega en la raó, que prometia la construcció d'un món habitable i més just per a tots es va trencar amb les dues guerres mundials, amb els camps de concentració, amb els conflictes armats que persisteixen arreu del món, amb les injustícies estructurals que generen pobresa, exclusió, infelicitat...

DÉU (Teocentrisme)

HOME (Antropocentrisme)

MÓN (Cosmocentrisme)

Com a conseqüència d'aquest desencantament, d'aquesta desil·lusió… comença a aparèixer un nou paradigma cultural que alguns autors com Vattimo, Lyotard, Lipovetsky han denominat com a “Postmodernitat”.

3. Algunes característiques de la postmodernitat.

3.1 La incredulitat davant els grans relats.

Els grans relats, és a dir, les grans visions integrades de la realitat que donen sentit a la nostra vida, ja no tenen la força que tenien. Algunes de les institucions que sostenien aquests grans relats eren la família, la democràcia, la política, l'exèrcit, l'Església, el sindicalisme… Com diu Lipovetsky: “Qui creu encara en el treball quan coneixem els

índexs d'absentisme laboral, quan el frenesí de

les vacances i de l'oci no cessa de desenvolupar-

se? Qui creu encara en la família quan l'índex de

divorcis no para de créixer, quan els vells són

expulsats als asils, quan l'avortament o les

tècniques de contracepció es legalitzen? Qui creu

encara en les virtuts de l'estalvi, de l'esforç, del

sacrifici? Qui creu encara en l'Església, quan en

les últimes enquestes juvenils se l'assenyala com

una de la institucions amb menys credibilitat?”.

Actualment, aquests grans relats han deixat pas en la nostra societat a altres petits relats, a “micro-relats” que intenten, sense molt èxit, complir aquesta funció de proposar valors i orientacions: l'ecologia, la cura del medi ambient, el voluntariat, la solidaritat, la lluita contra el terrorisme internacional...

3.2. El relativisme moral.

L'absència d'aquests grans relats en la nostra societat ha donat lloc a una cultura en la qual el món de les conviccions, dels valors absoluts i dels grans ideals ha passat a segon pla. Actualment, agafem els valors que poden satisfer les nostres necessitats immediates. Ja no existeixen valors absoluts, tots són relatius i depenen de la persona que els accepta o els rebutja. Aquest relativisme moral té quelcom de positiu i de negatiu:

� Positiu, perquè accepta moltes possibilitats diferents i no imposa una per sobre de les altres.

� Negatiu, perquè sovint mostra que no som capaços de comprometre'ns veritablement amb uns valors i fer d'aquests el motor de la nostra vida.

3.3. La prioritat de l’estètica sobre l’ètica: hedonisme y narcisisme.

Vivim en una cultura on l'hedonisme (la recerca del plaer pel plaer) i el narcisisme(el culte al cos, el mite de l'eterna joventut, el viure bolcats exclusivament cap a un mateix…) tenen un lloc central i són elements bàsics realitzadors de la nostra vida. L'hedonisme identifica el bé amb el plaer, sobretot amb el plaer sensorial i immediat. Les coses són bones segons el plaer que ens reporten. Predomina una concepció estètica de la vida. Totes les realitats de la vida que comporten dolor o sofriment tendeixen a amagar-se: la mort, la malaltia, l'envelliment… La cura del cos, l'obsessió per la salut, l'educació física, els tractaments macrobiòtics... es converteixen en les grans preocupacions contemporànies. Mite de Narcís: Narcís era un bellíssim jove, fill

d'un déu riu i d'una nimfa. Quan va néixer, els

seus pares van consultar l'endeví Tiresias que els

va donar la següent resposta: “Narcís viurà si no

es contempla a si mateix”. D'adolescent, el jove

Narcís menyspreava l'amor i rebutjava les nimfes.

Aquestes, sentint-se menyspreades, demanen

venjança als déus. Un dia calorós, Narcís sent la

necessitat de beure aigua. S'inclina sobre les

aigües cristal·lines d'un toll i contempla per

primera vegada el seu rostre. Narcís s'enamora de

si mateix i, a l'intentar besar la seva imatge, cau al

riu i s’ofega.

3.4. Consumisme.

Altre aspecte rellevant en els models de vida actuals és el consumisme. Possiblement és l'aspecte més fàcil d'identificar. Moltes dades afirmen l'existència d'un consumisme desproporcionat (el 20% de la població mundial consumeix el 86% dels béns i serveis de la terra). Mentre uns quants no tenim temps de consumir tot allò que comprem, molts altres no poden comprar allò que necessiten per viure. Aquesta és una de les claus per a entendre la pobresa en el món. Al comprar les persones aconseguim una sensació de benestar que ens ajuda a evadir-nos de les frustracions que rebem de l'entorn i del nostre sentiment de buit. El termòmetre de la nostra felicitat és la quantitat de coses que tenim o podem arribar a tenir.

3.5. Individualisme.

Altra característica sobre la qual estan basats els models de vida contemporanis és l'individualisme. Ens trobem amb un model que posa al centre l’autorrealització de cada individu, posant en segon terme tot projecte comunitari, tot projecte de vida que inclogui als altres. El bé comú, per al jo individualista, s'entén com la suma dels béns individuals de les persones que componen la societat. És com un gran pastís al què cal contribuir en la menor mesura possible, però del qual cal beneficiar-se al màxim.

3.6. Pragmatisme.

La societat ens empeny, finalment, al pragmatisme. Busquem, abans que res, la utilitat, l’eficàcia, la productivitat de les coses que fem i vivim. Les nostres accions es mesuren per l'eficàcia que tenen. Les relacions personals són satisfactòries només si ens aporten quelcom: calidesa, sentir-se escoltat, consells, sentir-nos útils... Però, al mateix temps, la gratuïtat comença a desaparèixer.

3.7. L’absència de Déu.

Altre fet de gran importància en la nostra societat és la mort cultural i personal de Déu. Déu ha estat expulsat dels espais que abans habitava tranquil·lament. D'altra banda, no parlem d'un ateisme simple o de simple irreligiosidad, sinó d'una veritable desaparició de Déu. En el millor dels casos, Déu ha deixat de ser un Déu personal amb el qual és possible la relació i la trobada. J. Mardones, en “Les arrels socials de l'ateisme”, al reflexionar sobre el tema de l'absència de Déu en la societat actual, escriu: “Fins fa poc, Déu habitava amb normalitat en la cultura occidental. Avui Déu és un absent. I el més cridaner és que es nota gaire la seva absència. Més que militància atea, el que abunda és la indiferència. En les noves generacions es dóna el tipus de jove “sense preguntes”. Sembla que les inquietuds s'esgoten amb el quotidià o amb el futur més pròxim. Les qüestions últimes no semblen existir en les vides dels joves. Déu està absent o molt allunyat de l'horitzó de la vida de moltes persones, i semblen portar-ho força bé”.

3.7.1. Ateisme, agnosticisme e indiferència.

A) Ateisme: el terme procedeix del grec “a-theos”, que significa sense Déu. Ser ateu és negar l'existència de Déu, o negar que hagi alguna realitat divina. Els ateus tracten de raonar i defensar sempre que Déu no existeix. Per tant darrere d'aquesta postura hi ha un raonament. B) Agnosticisme: el terme procedeix del grec “a-gnosein”, que vol dir “sense coneixement”. D'aquesta manera, els agnòstics venen a dir que la ment humana no pot arribar a afirmar l'existència d'un ésser suprem, de Déu. Per a ells, tot coneixement parteix del sensible i, per tant, si Déu no és un objecte sensible, no pot ser conegut. C) Indiferència: les persones indiferents, des d'un punt de vista religiós, són aquelles que viuen la seva vida habitualment com si Déu no existís, però sense plantejar-se les raons de perquè no creuen. Darrere d'aquesta postura no hi ha cap raonament, simplement despreocupació.

3.7.2. Trets de l’absència de Déu.

Actualment, el que més abunda des del punt de vista religiós és la indiferència, potser per això, aquesta absència o desaparició de Déu que predomina en la nostra societat es caracteritza enfront d'altres èpoques per dos trets:

- No és una desaparició perquè un altre hereti aquest lloc en la cultura i en la vida de cada individu. - No és un ateisme humanista que pretengui glorificar l'home amb la mort de Déu. No se substitueix Déu per l'home. Simplement queda el lloc vacant.

3.7.3. Alguns possibles factors de la increença.

A) El procés de secularització pot ser descrit com una emancipació de la societat de la tutela religiosa i del domini de la religió cristiana. B) El ràpid desenvolupament de les ciències i de la tècnica, que intenten donar una resposta al sentit de la vida prescindint de Déu. C) El canvi social. En molt pocs anys s'ha passat d'una societat agrícola a una societat industrial i moderna. En la vida urbana, la tradició dels valors és més difusa i feble. D) La societat del benestar i el consum, de l'hedonisme i el narcisisme, de l'individualisme i del pragmatisme, en la qual les inquietuds més profundes de l'home són silenciades pel consum la comoditat, la sobrevaloració de la bellesa física… E) La falta de credibilitat de l'Església i de molts cristians, que no sempre hem estat coherents, predicant una cosa i fent altra. F) La pràctica d'una religió sociològica, és a dir, d'una religió en la qual ésser cristià significa exclusivament anar a l'Església per a realitzar certs ritus socials en alguns moments importants de la vida (noces, batejos, primeres comunions, funerals…). G) El problema del mal: com fer compatible l'existència d'un Déu misericordiós i proper als homes amb la realitat del sofriment humà? En aquest sentit, moltes persones responsabilitzen a Déu del mal i el sofriment existents en el món.

4. Alguns models de felicitat postmoderns

4.1. El nihilisme

El nihilisme pràctic nega que la vida tingui cap sentit i que, per tant, és absurd buscar-li un sentit. Les preguntes darreres sobre l’existència no tenen resposta. La felicitat per tant no existeix perquè no és possible; és inútil buscar una cosa que no es pot trobar. Ens hem d’acostumar a viure el sense sentit de l’existència, la vida humana com una absurda obra de teatre en la què ens toca fer un determinat paper, ens agradi o no. L’única aspiració de la vida és la de disminuir al màxim el dolor i el patiment que ens produeix. No és estrany que alguns dels predicadors d’aquesta ideologia parlin del suïcidi com de l’única sortida digna al drama absurd de l’existència.

4.2. El Carpe Diem

És una expressió clàssica d’Horaci que vol dir “aprofita el dia”, treu-li tot el suc al moment present: el que vulguis fer, fes-ho ara, abans de que passi l’oportunitat. És una invitació a viure el present amb la màxima intensitat, sense pensar en el futur. És la versió burgesa i hedonista de la màxima punky “No future”, però sense tota la càrrega de crítica social i revolucionària que li donava aquest moviment juvenil. L’únic sentit que té la vida és el plaer, un sentit ben

efímer que cal apurar perquè passa ràpid. No té en compte el patiment dels altres ni la possibilitat de construir un món més just.

4.3. El pragmatisme

És la postura aparentment realista, ja que la felicitat total no és possible es tracta de conformar-se amb una felicitat moderada basada en la preservació dels propis interessos. El món no es pot canviar, però es pot gestionar millor o pitjor, és a dir, se li pot treure més o menys suc segons el que es faci amb ell. El pragmàtic mira de treure-li el màxim de profit a l’existència, aconseguint el màxim de comoditat i seguretat, amb el mínim d’ensurts i de riscos.

4.4. El benestar

Seria la postura contemporània. La majoria de persones de la nostra societat no són ni massa feliços ni massa infeliços, podem dir que es mouen en una zona gris, trencada només pels moments d’oci i d’alienació. Ja no es tracta d’aspirar a un màxim de plaer, sinó a un mínim de sofriment. La felicitat és identificada amb el confort, amb que no manqui res del necessari, amb una existència plàcida, sense grans pujades i baixades, sense riscos.

APÈNDIX: ¿Es pot ser cristià i postmodern? Potser, en altres èpoques i moments, ser cristià era una mica menys conflictiu i difícil del que és en l'actualitat. Fins i tot podríem dir que el que és avui “contracultural” és ser cristià. Certament, la societat en la qual vivim ens llança contínuament missatges que afebleixen la nostra opció de fe i que fan, en certa mesura, incomprensible al cristianisme. A aquests missatges o estils de vida característics de la postmodernitat, l'evangeli i Jesús responen així: A) Enfront de la “cultura del tot val” i enfront del relativisme dels valors, Jesús proclama en l'evangeli que no tot és vàlid i relatiu, que l'amor té la urgència i la importància d’un manament. B) Enfront del consumisme com manera de vida, Jesús ens diu: “Benaurats els pobres perquè vostre és el Regne de Déu”. C) Enfront del narcisisme i l'hedonisme, Jesús diu obertament: “Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, i qui la perdi per mi la guanyarà”. D) Enfront de l'individualisme i el pragmatisme com criteris d'actuació, Jesús ens convida a viure la dinàmica del servei: “qui vulgui ser el primer que sigui l'últim i el servidor de tots”. E) Enfront de determinats ídols que ens prometen sentit i felicitat, i que entren en competència amb Déu, Jesús afirma: “jo sóc el camí, la veritat i la vida”. F) Enfront de la nostra incapacitat per a assumir compromisos duradors i enfront de les nostres pors que ens creen inseguretat, Jesús ens diu: “segueix-me”, “no tinguis por, sóc jo”.