En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 115

Sumari2 Cartes dels lectors3 Editorial4 Matarranya7 Baix Cinca

10 Entrevista: Teresa Lombarte12 Llitera13 Cultura14 Tema del mes16 Aragó17 Galeria de personatges18 Països Catalans19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isa Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsfranja@orange.es

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, José MiguelGràcia, M. D. Gimeno, Carles Sancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Revisió i confecció titulars de portada:Màrio Sasot.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

«Convencions»El Sr. ministre d’Educació ha recordat que

Espanya té firmada la Convenció relativa ala Lluita contra les Discriminacions en l’Es-fera de l’Ensenyament (UNESCO, 1960), queconsidera no discriminatòria (art. 2.a) la se-paració per sexes en centres educatius dife-rents.

Confio que el Sr. Wert (que va fer unes de-claracions raonables sobre el català de laFranja) recordarà també puntualment a laSra. consellera d’Educació i Cultura d’Ara-gó, a les portes del debat sobre la nova Lleide Llengües, que la mateixa Convenció, enel seu article 5.1.c, reconeix certs drets lin-güístics a les «minories nacionals» (encarapoc definides en Dret internacional), com ara«establecer y mantener escuelas», en lesquals es pugui «emplear y enseñar su propioidioma» [la remarca és meva].

Sílvia VallhonestaFòrnols

IndependentismeDonant per suposat que hi ha molta gent

que creu amb aquesta possibilitat, i que hi vahaver una manifestació molt significativa, se-gurament potenciada pel descontent amb elgovern de Madrid i com tracten a fora eltema de Catalunya.

Personalment crec que no és el momentoportú amb tants problemes econòmics i so-cials que hi ha. També es veritat que s’aprofitala debilitat de l’estat centralista per fer unapressió amb més facilitat, creuen d’altres.

El realment significatiu és el resultat de les

urnes, on no fa gaire es va expressar el per-centatge d’independentisme i el tipus de na-cionalisme que es desitja. Les eleccions arapareixen una cortina de fum, una sortida perla tangent del govern Mas, aprofitant el cla-mor popular.

Si no hi ha diners per crear llocs de treball,retallades a ensenyament i formació contínuaa la sanitat, i es demana diners a Madrid pera les nòmines, ara resulta que n’hi ha per uneseleccions, que costen una pasta i queda tot mésparat encara. Tot són contradiccions.

Ja dic respectant l’independentisme sen-timental i pot ser racional, els convençuts comel F. Ricart haurien de contestar unes qües-tions:—Com quedaria la parla i el territori de laFranja que pertany a Aragó si fos estranger?—Com es tramitaria aquesta independènciad’una manera legal?—Com quedaria a la UE? quin temps trigariaen reconèixer aquest estat, suposant que hofes?—L’economia, empreses, multinacionals i in-tercanvi amb Espanya?—Segurament que les qüestions internescom ensenyament, benestar social i sanitat esfinançarien amb els propis diners, però comquedaria l’exèrcit i les vies de comunicació quesón comuns? L’agricultura, és autosuficient?Són moltes les explicacions pràctiques des dela realitat que ens han de donar. Una cosa ésel que diguem nosaltres i l’altra el que dirienels altres dels que depenen tantes coses.

Josefina Motis

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a: tempsfranja@orange.es

Recordem a tots elssubscriptors de Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf delsnúmeros digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsfranja@orange.es

Imatge coberta: La Chaminera al Concertper les Llengües de les Festes del Pilar. Foto: ©Ricardo Párraga

3

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

EDIT

OR

IAL

Amb aquest número arribem altercer, editat en paper segons varemanunciar el mes de febrer –dos nú-meros digitals i un en paper. Finsavui hem pogut mantenir el plaprevist, malgrat que els ajuts o sub-vencions de les institucions públi-ques per a la publicació de Temps deFranja s’han anat reduint fins arri-bar a zero. La qual cosa vol dir quenomés disposem de les quotes delssubscriptors per cobrir les despesesde la revista. Conseqüentment, a laresta de despeses no cobertes n’hemde fer front mitjançant altres capí-tols dels pressupostos de les asso-ciacions o amb partides que procu-rem estalviar parcialment o total-ment. Estem convençuts que Tempsde Franja ha complert, compleix icomplirà un paper fonamental coma instrument de coordinació i co-hesió de tots els que lluitem per lanostra llengua i la nostra cultura enaquest allargassat territori de laFranja, per tant hem de fer el quecalgui per mantenir la nostra revis-ta, i fins i tot millorar-la amb l’esforçde tothom. No oblidem, a més, lafunció de Temps de Franja com aúnic mitjà d’informació aragonès es-crit en català, referent d’escoles i bi-blioteques de les nostres contradeson la seua presència pot semblarmoderada, però no per això menysnecessària. I encara una cosa més:fora de les terres de la Franja i mésenllà de les d’Aragó, la revista té benreconeguda la seua trajectòria en de-fensa de la nostra llengua des de fauna pila d’anys. Ens referim a les ve-ïnes terres de Catalunya i València,amb les que compartim llengua i cul-tura.

Una cosa ben positiva d’aquest di-fícil trajecte que travessem, mesrere mes, és la bona disposició i l’in-crement dels col·laboradors que estradueix en un volum d’articles i crò-niques d’actes, que si bé no atansenun gavadal, sí són suficients peromplir mensualment la revista. Usencoratgem a mantenir aquesta ac-titud, amics i col·laboradors, puntualso habituals.

La crisi econòmica va endavant,ningú gosa en veure la llum del tú-

nel, les retallades continuen, i mésencara en tot allò que és consideracultura, per tant, el camí d’estretorque ens resta esdevindrà llarg i cos-terut. Què us sembla aquesta afir-mació?: «A més crisi econòmica,més esforç i il·lusió per la nostra re-vista». Això farem.

Per altra banda, no voldríem dei-xar d’esmentar que el projecte de lanova Llei de Llengües, que derogacompletament la vigent del 2009, vaestar lliurat a les Corts d’Aragó

EDITORIAL

Esforç i il·lusió malgrat la crisiper part del govern a fi iefecte de seguir el corres-ponent procés parlamen-tari. Confiar en la possibi-litat d’introduir alguna mi-llora substancial en eltranscurs del procés fregamés la quimera que altracosa. Ara bé, ja no som elsúnics als que se’ns nega elnom de la llengua pròpia.Recentment el govern ba-lear del Partit Popular tam-bé ho ha fet. En la resolu-ció de la convocatòria desubvencions a la indústriacinematogràfica feta encatalà, que apareix en elButlletí Oficial de les IllesBalears (BOIB) que es vapublicar el 19 d’octubre, esfa referència al català coma «llengua cooficial distin-ta del castellà».

Aquesta expressió apa-reix fins a quatre vegades i en capocasió surt el nom de «català». Su-posem que molts us haureu fet lapregunta: què passarà a l’Aragóamb el nom de «català» si Catalunyas’allunya pel camí de la indepen-dència? Tot i que ara ja tenim al pro-jecte de la Llei de Llengües l’eufe-misme de «llengua aragonesa de l’à-rea oriental d’Aragó», ben bé en elfutur ens podríem trobar amb al-guna altra absurditat o ridiculesa.

L’Ajuntament de Pena-rojaconvoca el IX Concurs literari derelats curts «Vila de Pena-Roja deTastavins Maties Pallarès». Elstreballs es poden presentar tanten català com en castellà. Primerpremi 250 euros i segon premi 150euros.

L’Ajuntament de Pena-rojaconvoca també el IX Concursde pintura «Desideri Lombar-te». El premi és de 700 euros.

El termini per dipositar lesobres finalitzarà el 3 de desembrea l’Ajuntament de Pena-roja.

Premis vila de Pena-roja

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

4

«Monte Evaristo» // Carles Terès

Un sopar familiar de nit de Nadal. El marrec de deu anys sesent feliç. Hi ha els oncles i els cosins, un Pessebre preciós, altocadiscos sonen els singles (vinils a 45 rpm) de nadales cata-lanes que tant li agraden —ell encara no ho sap, però és elcontrast amb els «Chiquirritins» i les «Marimorenes» que can-ten els xiquets del seu barri. La conversa sempre amena deltiet Salvador pren un tombant geogràfic. En un moment do-nat, l’oncle pregunta al nebot «I tu, Carlus, ja saps quina és lamuntanya més alta de la Terra?». En Carlus se sent cofoi. Pre-cisament aquesta informació sí que la sap. «És clar, tiet. Elmonte Evaristo!», fa. Tots els comensals riuen amb ganes(menys la seva germaneta, que s’ho mira sorpresa). L’oncleSalvador l’esmena amb cordialitat. «Fins on jo sé, se’n diuEverest». El cofoisme del nano segueix en augment. Per unavegada podrà alliçonar al tiet, que tantes coses sap, que tant haviatjat. «No, tiet; és l’Evaristo, que ho he llegit!». N’està del tot

segur. «I on ho has llegit, si es pot saber?» pregunta de noul’oncle. «A un tebeo del Buggs Bunny!» li respon en Carlus,adonant-se mentre ho diu de la inconsistència de les sevesfonts. La rialla es reprèn, especialment entre els cosins grans.

Aquell dia vaig aprendre que la ignorància és molt atrevida.Per sort, l’entorn era cordial i la lliçó va ser indolora, festivafins i tot. Tanmateix, pel que es pot sentir en tertúlies medià-tiques i articles periodístics, no tothom ha tingut una expe-riència tan instructiva. O si l’han tinguda, no n’han tret capconclusió.

És important verificar les fonts d’informació, especialmententre els periodistes i tertulians que aboquen les seves opi-nions als mitjans de comunicació. Si no, acabarem atorgantvalor enciclopèdic a la imatge d’en Buggs Bunny perseguitper una cabra, corrent pendent amunt d’una muntanya amb elrètol «Monte Evaristo» clavat al cim.

L’ESMOLET

Al Teatre Municipal de Favara eldia 17 de novembre, coincidint ambel seu 67 aniversari, a les 22 horestindrà lloc un emotiu recital de can-çons que significarà la presentaciódel CD Olivera d’Aragó del can-tautor favarol Àngel Villalba i tam-bé l’adéu definitiu als escenaris. Ini-ciarà l’acte el Duo Recapte formatper l’Antoni Bengochea i MàrioSasot amb qui l’Àngel se sent moltagraït per haver col·laborat ambl’il·lusionant Projecte d’Animació ala Lectura Jesús Moncada promogutpel Govern d’Aragó fins este curs ique va coordinar primer Màrio i,més tard, l’Antoni. Anteriorment, amitjan de la dècada dels 80, ambl’Antoni Bengochea i amb l’AntonAbad havien coincidit en una pro-gramació de recitals per tota laFranja, promocionada per la Co-missió Territorial d’Aragó, amb mo-tiu de la celebració del Segon Con-grés Internacional de la Llengua Ca-talana el 1986. A més del Duo Re-capte, en el recital acompanyaranl’Àngel: Alberto Navas al violí, Eu-genio Arnao a la percussió, Floren-cio Roc al llaüt, Lorenzo Latorre ala guitarra i Jean-Pierre Guitarden el control de so. Músics que ja ha-vien col·laborat amb l’Àngel en lagravació del seu segon i últim CDOlivera d’Aragó, enregistrat a Que-retes i que va eixir al mercat fa poc

Àngel Villalba: últim recital a Favara// CARLES SANCHO

encara que ja no actuï en directe nosignifica que no entri altra vegada enun estudi de gravació per enregistrarnoves i antigues composicions. L’a-déu només és per als recitals en di-recte.

més de mig any, tal com ja vam in-formar en esta mateixa revista. Elseu primer CD Àngel Villalba: 30anys de cançons va aparèixer ara fajustament deu anys.

L’Àngel també ens fa saber que

À. Villalba i F. Roc a la TrobadaCultural delMatarranya aValljunqueraJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

5

Les Corts d’Aragó han d’encetar prompte la discussió de la IILlei de Llengües. En un altre article (TdF, maig 2012) vaig comentarque el que llavors se’n coneixia pareixia xocar amb diversos pre-ceptes de l’Estatut. Deixant també de banda que la Constitució es-panyola (art. 14) rebutja implícitament, però contundentment, ladiscriminació lingüística i que, segons l’opinió autoritzada de l’an-terior Justícia d’Aragó, la CE obligaria a declarar oficial el catalàd’Aragó, la nova llei, com qualsevol altra d’Aragó, s’haurà d’ajus-tar als instruments internacionals ratificats pel Regne d’Espanya,amb el perill, si no és així, de veure’s impugnada legalment i in-ternacionalment. Com diu el diplomàtic i professor de Dret Di-plomàtic Carles Pérez-Desoy (U. de València), «el Dret Internacionalés contundent: els tractats internacionals són dret intern d’aplica-ció directa i preferent». Pel que fa a temes lingüístics, el instrumentmés útil i recent és la Carta Europea de les Llengües Regionals i Mi-noritàries (1992; BOE, 15-09-2001), patrocinada pel Consell d’Eu-ropa. La Carta, entre altres garanties, protegix les llengües mino-ritàries en aspectes fonamentals com l’educació (art. 8), els orga-nismes judicials (9), l’Administració pública (10), els mitjans de co-municació (11), les activitats i entitats culturals (12), la vida econòmicai social (13) o els intercanvis transfronterers (14). Encara que nopreveu sancions, el Consell d’Europa en controla el compliment pelssignataris amb inspeccions triennals in situ per part d’un comité d’ex-perts que informa (amb censures i recomanacions explícites i pú-bliques) al Comité de Ministres del Consell d’Europa i als Governsdels Estats. La Carta no solament obliga el Regne d’Espanya sinóque també pot ser invocada per qualsevol ciutadà o grup que sen-ta lesionat el seu dret, fins i tot davant dels tribunals. Precisament,Iniciativa Cultural de la Franja es va entrevistar fa uns mesos ambel comité d’inspecció de l’últim trienni, i més recentment el seny-or José Luis Soro (CHA) també ha al·legat l’incompliment de laCarta davant el Parlament Europeu.

Amb tot, la Carta no és sinó la culminació d’un procés reflectit

també en molts altres tractats i acords. Passo a oferir-ne una llista,que crec que les Corts no farien bé de deixar de banda. Tots ells con-tenen també preceptes de Dret lingüístic i demostren que les qües-tions sobre minories lingüístiques preocupen els organismes in-ternacionals de cooperació més del que podríem pensar . L’ins-trument més antic és la Convenció relativa ala Discriminació en l’Es-fera de l’Ensenyança (UNESCO, 1960; BOE, 01-11-1969); seguidadel Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, de l’ONU (1966;BOE, 30-04-1977); de la Convenció dels Drets de l’Infant, també del’ONU (1989; BOE, 31-12-90), i del Conveni-Marc per a la Proteccióde les Minories Nacionals, del Consell d’Europa (1995; BOE, 23-01-1998). Així mateix, tenen força moral i són fonts autoritzades quepoden ser invocades, tot i que no tinguen (per ara) força de llei: laDeclaració sobre els Drets de les Persones pertanyents a MinoriesNacionals o Ètniques, Religioses i Lingüístiques, de l’ONU (1992)= Resolució 47/135 <un.org>; el Document de la Reunió de Co-penhaguen de la Conferència sobre la Dimensió Humana de la CSCE(Conferència sobre Seguretat i Cooperació Europea; avui: OSCE)o Document de Copenhaguen (1990) <osce.org/es/odihr/elec-tions/14304>; les Recomanacions de la Haia relatives als Drets Edu-catius de les Minories Nacionals, de l’Alt Comissionat per a les Mi-nories Nacionals de l’OSCE (1996) <osce.org/hcnm/32180>; la Pro-posta de Protocol Addicional a la Convenció Europea dels Drets del’Home sobre els Drets de les Minories = Recomanació 1201 de l’As-semblea Parlamentària del Consell d’Europa (1993)<assembly.coe.int/DefaultF.asp --> Textes adoptés>; i finalment, peròmolt important, la Declaració Universal dels Drets Lingüístics Pre-liminars (o Declaració de Barcelona) (1996), que davall els auspi-cis de la UNESCO està a l’espera de constituir-se en tractat inter-nacional <unesco.org/cpp/sp/declaraciones/linguisticos.htm>. [Bonapart de les dades per a la informació continguda en est article estàextreta dels treballs del Dr. Albert Branchadell, professor de so-ciolingüística a la UAB.]

¿Fins quan abusareu de la nostra paciència? (Res de nou davall lo sol) // Vicent de Melchor

VANITAS VANITATIS

Reunió del Consell Científic de l’IET// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

El passat 21 de setembre va tenirlloc, a la sala d’actes de la Cambra deTerol, la reunió anyal del ConsellCientífic de l’Instituto de Estudios Tu-rolenses. Va obrir l’acte el nou di-rector, Gaudioso Sánchez, presentanttot seguit el nou subdirector, José LuisCastán, i els nous consellers. Presenta la taula també el secretari de la ins-titució Javier Sáenz. Tant l’antiga di-rectora, Montserrat Martínez com elsubdirector, Rafael Lorenzo, restencom a consellers. Es ratificaren totsels antics consellers. El leitmotiv del’estat dels pressuposts i despesesdel corrent any, així com les previsionspel 2013, van ser les retallades pres-supostaries, tot i que la nova direccióva expressar el seu desig i la seua dis-

reunits amb els corresponents la-ments per la minvada de la inversióen la cultura en els temps de corren.

Les aportacions i comentaris delsreunits –consellers designats direc-tament com representants dels cen-tres d’estudis i associacions culturals–van ser diversos i encertats. Unes treshores ben aprofitades amb novesiniciatives.

Amb referència a l’AssociacióCultural del Matarranya val a dir queacaba de sortir d’impremta el llibreLes aventures del sastre Roc d’Arça deDesideri Lombarte, dins de la col·lec-ció «Lo Trinquet». El Sr. GaudiosoSànchez va manifestar el seu desig depresentar el llibre a Pena-roja, tanaviat com sigue possible.

Reunió del Consell

Científic de l’IET

JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

posició a treure el màxim de les ha-bilitacions monetàries, encoratjantals membres del consell a una fermacol·laboració que va agrair per en-davant. El repte va ser acceptat pels

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

MA

TAR

RA

NY

A

6

Els que som (i els altres) // Juli Micolau

L’ARGADELL

Tens raó, amic. Des de la premsa gironina s’ha qualificat el can-vi de denominació de la llengua per part de l’actual Govern d’A-ragó, és a dir, de català a aragonès oriental com una autèntica bou-tade. Això no és un estira-i-arronsa sinó el que es planteja és unpols per un model d’Estat. Ells –els de sempre– és a dir, els con-servadors, no s’han cregut mai l’Estat plural i divers. Aquest Es-tat –potser se’l estimen, però no se’l creuen– el bombardegen tansovint com poden. Fan la mateixa política d’obstaculitzar el pro-cès de recuperació lingüística a València, Mallorca i a l’Aragó, elmodus operandi és el mateix. A Catalunya perquè no poden. Es-tem ben fotuts.

Per l’altra banda estan les esquerres; tampoc no més creatiusque els altres a l’hora de fer, però deixen fer, que ja és molt. Enfi, què t’haig de dir si açò ho has mamat des de molt abans quejo naixqués. Som els nous grecs? Fa uns anys en Quim Monzó va

escriure La magnitud de la tragèdia. I, sí, la majoria aplaudeix men-tre el país fa aigües i el seu patrimoni va a la deriva: és kafkià. Ésdegut a una poca autoestima? A damunt posen a una conselle-ra catalana per a donar-nos belladona, quina vergonya! Sí, mésque una broma o un malson, és un genocidi cultural legalitzat atal efecte. Jo em veig impotent per parar la pluja àcida d’alguns.S’ho volen carregar tot. Hi ha odi a la diferència. La ignorànciacrea monstres.

I jo, modest versaire, em considero innocent. Els dolents de lapel·lícula són ells.

Des de fa un bon grapat d’anys escric mots per pura satisfac-ció. Sempre he cregut que la qüestió lingüística és una cosa de tots,però fent un repàs dels escriptors franjolins trobo a faltar en lespàgines d’aquesta revista tan nostra a Mercè Ibarz, Francesc Se-rès i Josep A. Chauvell –segurament podrien aportar col·laboració.

7a Trobada d’autors ebrencs al Matarranya// LLUÍS ROIG

El dia 5 d’agost va tenir lloc la tro-bada anyal d’autors ebrencs a Vall-de-roures i a Arnes, organitzada perla Llibreria Serret, l’AssociacióCultural del Matarranya amb lacol·laboració de Guies del Port, Co-marca del Matarranya, TurisPad i Ta-ller d’Artesania Casa Pallarés. Aquestany va tenir una dedicació molt es-pecial a Jesús Moncada. A les 9 delmatí començaren el actes amb unallarga gimcana de creació literària a«Els fortins de Cabrera» a Beseit,acabant amb una relaxada visita al’antiga Fàbrica Noguera per gaudird’una exposició del col·lectiu d’ar-tistes Arraïls.

A les 12, el grup va anar creixent ala Llibreria Serret on els autors sig-naren i compraren llibres, i petaren laxarradeta amical i literària.

Després del dinar al restaurantFuente del Miro, animat pels Ipad dis-tribuïts per les taules, va començar la

llem Nicolau del 2011, amb una acu-rada intervenció de l’autor. Després,Hèctor Moret presentà Ressò enl’obscuritat de Merxe Llop, premiGuillem Nicolau 2010 i intervinguétambé l’autora.

A la taula rodona sobre JesúsMoncada, conduïda per Pepa No-gués, intervingueren persones benconeixedores de l’obra de l’escriptormequinensà: Hèctor Moret, AntónCastro, periodista i escriptor, ChuséAragüés, editor, Lourdes Ibarz, re-presentant de l’Espai Jesús Monca-da del Museu de Mequinença, iRosa Maria Moncada, germana del’escriptor, amb una intervenció en-tranyable sobre la família i el seu ger-mà.

Més enllà de les 20 hores la tro-bada va continuar a la Casa Pallarèsd’Arnes segons el programa previst.

A l’antigafàbrica

NogueraJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Taula redonaMARI CARMEN DÍAZ

llarga sobretaula. La introducció i sa-lutacions d’Octavi Serret, Josep Ma-ria Baró, president d’ASCUMA, iJordi Cabré, director general de Pro-moció Cultural del Departament deCultura de la Generalitat de Catalu-nya, van obrir la sessió. Tot seguit,José Miguel Gràcia va presentar Li-cantropia de Carles Terès, premi Gui-

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

BAIX

CIN

CAEl Cinga Fòrum va analitzar a Fraga

l’escenari lingüístic aragonès// ROSA ARQUÉ

El dissabte 29 de setembre es vacelebrar a Fraga el Cinga Fòrum2012, organitzat per l’Institut d’Es-tudis del Baix Cinca amb el suportde l’Institut Ramon Muntaner. En-guany l’objectiu de les jornades eragairebé obligat: oferir un espai dedebat al voltant de la recent dero-gació de facto de la Llei de Llengüesaragonesa, que ha fet incrementarconsiderablement l’embolic sobre lasituació lingüística del català i l’a-ragonès i que planteja certs inter-rogants pel que fa al delicat futurd’aquestes dues llengües.

El fòrum va voler, així, qüestionartots aquells arguments pseudolin-güístics que constantment volenfer-nos empassar des de (i això és elmés greu!) el govern monolingüed’Aragó. I ho va fer amb tres espe-cialistes aragonesos de reconegudatrajectòria científica: Javier Giralt iFrancho Nagore, lingüistes de laUniversitat de Saragossa i Natxo Ló-pez Susín, jurista.

Aquests especialistes van parlar-nos del català i de l’aragonès, com allengües nostres que lluiten contrala incomprensió d’una part delsaragonesos i de gran part dels polí-tics que governen ara mateix a l’A-ragó. Els lingüistes de la Universi-tat de Saragossa ens van oferir unbon sarpat d’exemples per il·lustrarla força de les nostres llengües i laseua història, la riquesa que suposen

per a la nostra cultura i la incon-gruència que representa anome-nar-les «aragonès oriental» i «ara-gonès septentrional», uns termesinventats i sense cap base científicaque els justifique.

José Bada, exconseller de Cultu-ra de la Diputació General d’Ara-gó, no hi va poder ser per motius desalut, però va enviar la seua ponèn-cia. Segons Bada, els canvis que su-posa el recent esborrany de la novaLlei de llengües són comparables ala restauració de l’Ecce homo deBorja. Una esborrany que «no és unprojecte de llei, sinó una estratage-ma per no fer res». Així doncs, eltambé expresident del Consell Su-perior de Llengües va emplaçar l’e-xecutiu aragonès que compliscal’actual llei de llengües, aprovada lapassada legislatura.

Tot seguit, per aclarir-nos termesmés jurídics, va intervenir el juristaespecialitzat en dret lingüístic Nat-xo López Susín, que també va ar-gumentar la necessitat de fer com-plir la llei actual si es vol salvar lapluralitat lingüística d’Aragó.

Per acabar el torn de ponències,Miguel Martínez Tomey, director dela Fundació Gaspar Torrente i res-ponsable d’afers europeus de CHA,va explicar el funcionament de laCarta Europea de les Llengües Re-gionals i Minoritàries. Eixa carta po-dria ser un camí per sol·licitar pro-

tecció a Europa davant lesagressions de l’administracióaragonesa cap als parlants del’aragonès i del català.

Les ponències van marcarla primera part del Cinga Fò-rum 2012. Després de dinarva començar la segona part,la qual va començar amb lapresentació del Mapa Lin-güístic de l’Aragó. Al mapa,de grans dimensions, hi hal’Aragó i s’hi destaquen elsdiversos pobles d’us predo-minant de l’aragonès i del ca-talà. Aquest projecte ha es-tat editat per Aladrada Edi-

ciones amb la col·laboració, entred’altres, de l’Institut d’Estudis delBaix Cinca.

Per acabar les jornades, es vapresentar públicament el manifestde la Coordinadora Aragó Trilingüe.El manifest vol denunciar l’actituddel Govern de l’Aragó cap a les nos-tres llengües, que «desoint la nor-mativa internacional, estatal i elmateix estatut d’autonomia» hacanviat la legislació per a proposar«una norma que nega l’existènciatant de l’aragonès com del català»,la qual cosa és un perill que «con-demna aquestes dues llengües a lainvisibilitat i, a mitjà termini, a ladesaparició». Aquest manifest ha es-tat signat per diverses entitats, par-tits polítics i sindicats, com ara Ini-ciativa Cultural de la Franja, Roldede Estudios Aragoneses, SindicatoObrero Aragonés o UGT.

El duo Recapte va tancar els ac-tes i ens va oferir la interpretaciód’una mostra de textos de diferentspoetes del nostre territori.

Els organitzadors han fet un ba-lanç positiu de les jornades d’en-guany, que han conjugat contingutscientífics, continguts de política lin-güística i continguts reivindicatiusper defensar la dignificació de lesnostres llengües. Les diverses po-nències es publicaran properamenta l’anuari Cinga de l’Institut d’Es-tudis del Baix Cinca.

MiguelMartínezTomey (CHA)i Rosa ArquéMARINA BARRAFON

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

BAIX

CIN

CA

El passat 22 de setembre, a la vilade Torà, a la Segarra, la fundació Jor-di Cases i Llebot va celebrar públi-cament el seu 25è aniversari, en unbonic acte que va acollir el restau-rant Jaumet de la població. Va ex-ercir de mestre de cerimònies F. Xa-vier Rivera, actual tresorer de la fun-dació, i van oferir els seus parla-ments Jordi Oliva, president actual,Jaume Terribas, president honorífic,i Josep M. Solé i Sabaté, president del’Institut d’Estudis Ilerdencs, que vanrepassar la trajectòria de la funda-ció i el paper de les fundacions a Ca-talunya sobre el rerefons de l’apo-teòsica manifestació de l’Onze de se-tembre anterior. L’acte, en què esvan aplegar una bona colla de socisi amics de la fundació, va comptartambé amb la presència de l’alcal-dessa de la població i del presidentdel Consell comarcal de la Segarra.Va cloure la presentació un aperitiuamenitzat per un trio de corda i ventque va fer la vetllada encara mésagradable.

La Fundació Cases i Llebot es vaconstituir l’any 1987 per mantenir lamemòria de Jordi Cases i Llebot(1924-1950), jove estudiant de Me-dicina mort prematurament ques’havia distingit pels seus escrits i ac-tivitats en defensa de la cultura i laidentitat catalana. Els fundadorsvan ser la seua mare, Amanda Lle-bot, vídua de Cases, i el doctor Jor-di Cuxart, iniciador de la Bibliote-ca d’Hostafrancs, nucli pertanyent almunicipi d’Els Plans de Sió, a la Se-garra, on l’entitat té la seu social.

Entre d’altres activitats, la Fun-dació Cases i Llebot ha publicat di-versos «Estudis» sobre temes co-marcals i, des de 1994, està portanta terme un exhaustiu inventari pa-trimonial de les poblacions de la Se-garra a càrrec d’historiadors vincu-lats a la comarca; aquest ambiciósprojecte ha donat lloc a la publica-ció de diversos volums dedicats asengles municipis de la comarcadins de la col·lecció «Inventari delpatrimoni arqueològic, arquitectònici artístic de la Segarra». També, perexprés desig d’Amanda Llebot, nas-cuda a Casserres del Castell, a la Bai-

xa Ribagorça, i que en morir sensedescendència va deixar tots els seusbéns a la fundació, es destinen aju-des econòmiques a les associacionsde la Franja que treballen per la llen-gua i la cultura pròpies. Així, l’Ins-

La Fundació Cases i Llebot fa 25 anys// CARME MESSEGUER

titut d’Estudis del Baix Cinca, repanualment una dotació que destinaa finançar les «Beques AmandaLlebot», que promouen estudis aca-dèmics al voltant de la comarca delBaix Cinca.

Celebració25èaniversari dela FundacióCARME MESSEGER

Les «Beques d’investigació Amanda Llebot»

En compliment del mandat testamentari de la senyora Llebot, la Fundació JordiCases i Llebot destina una partida del seu pressupost a diverses entitats culturals fran-jolines. Arran d’aquesta aportació econòmica, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca vacrear, l’any 1989, unes beques d’estudi que porten el nom de la seua benefactora. Aixívan nàixer les «Beques d’investigació Amanda Llebot», destinades a premiar projectesd’estudi que tinguen com a marc de referència la Comarca del Baix Cinca. La con-vocatòria de les beques es fa al mes de maig i el termini per presentar els projectesés sempre el 31 d’octubre. El projecte premiat s’anuncia en la gala anual de l’IEBC,que té lloc al mes de novembre, i cal presentar el treball definitiu dins el termini d’unany. Actualment, la dotació de les «Beques Amanda Llebot», finançades conjunta-ment per la Fundació Cases i Llebot i per l’IEBC, és de 1.000 euros.

Gràcies a aquestes beques han vist la llum diversos estudis d’àmbit comarcal quel’IEBC-IEA ha publicat com a monografies dins d’alguna de les seues col·leccions ocom a treballs integrats dins l’anuari Cinga de l’entitat. Així ha estat el cas de treballsde caràcter històric, social, mediambiental, periodístic, lingüístic o sociolingüístic.

Des de fa uns anys, l’IEBC concedeix també anualment dos beques escolars, do-tades amb 300 euros cadascuna, per fomentar l’interès per la investigació sobre te-mes comarcals entre els més joves. Les propostes solen ser col·lectives i han d’estardirigides per un docent. Els diversos treballs premiats giren al voltant de la memò-ria oral, els jocs tradicionals, les receptes de cuina, els recursos en línia per estudiarcatalà, etc.

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

BAIX

CIN

CA

En mi mesa permanece, mudo y untanto avergonzado, un montón de fo-lios en los que se encierra una viejalengua, una vieja tradición, una vie-ja historia. Y he escrito mudo y aver-gonzado porque esa vieja lengua,esa vieja tradición y esa vieja histo-ria han permanecido durante años enesa situación por represiones y fa-natismos que llegaron a hacer del ha-bla un acto de rebeldía, cuando la len-gua es un acto de entendimiento. Y aduras penas el testimonio recogido enestos folios ha podido sobrevivir al es-túpido fanatismo de la ignorancia.

Del fanatismo y de la ignorancianos han librado en parte esta tímidademocracia que permite, por ahora,que una vieja tradición como es la delrefranero fragatino, pueda ser domi-nio de las gentes que hablan el cata-lán occidental en tierras aragonesas.

Es sorprendente encontrarse conun cúmulo cultural tan fuerte comoel que encierran estas páginas ypiensas cómo poco a poco, situa-ciones políticas dictatoriales llevana destrozar todo lo que un pueblo haido edificando a lo largo de cientosde años. Y es emocionante com-probar cómo a pesar de irraciona-lismos y desgarradas posiciones im-béciles y estúpidas, los pueblos de-

fienden su entorno cultural.Y cuando otra vez el aire de la li-

bertad se levanta por encima de losviejos caserones del Cinca, sus pueblosy sus gentes empiezan, otra vez, –¡tan-tas veces ya!– a reencontrar sus raí-ces, sus tradiciones, su IDIOMA.

Este libro también debería servirpara ir, poco a poco, reencontrándo-nos en nuestra REGIÓN con las zo-nas bilingües y no caer en trampas sa-duceas –tan queridas por algunasformaciones políticas– para bautizara lo que es CATALÁN con adjetivoslocales. Porque en esta tierra en la quetan dados somos a radicalismos vis-cerales, y en la que tan desconocidosestamos los unos de los otros, el queen la orilla oriental de Aragón hayagentes que hablan como cuentan es-tos refranes es algo que no acaban deasimilar. Y las mismas gentes que losutilizan, se avergüenzan de ellos por-que durante años nadie les ha dichoque hablaban una forma dialectal delcatalán –como los de Zaragoza ha-blamos una forma dialectal del cas-tellano– sino que despectivamente lesdecían ¡Hablan chapurreau!

¡Que se hubiesen atrevido a de-cirnos a nosotros, a los de Zaragoza,algo parecido! Pero en el «idioma delImperio» se aceptaban las formas dia-

Encontrar la historia*// JOSÉ ANTONIO LABORDETA

lectales. En el catalán, no. Son los mi-lagros de la irracionalidad. Menos malque con el tiempo la luz casi siemprese hace. Y ahora parece que le llegasu hora.

* Recuperem –escurçat– el pròleg al Refranyer Fra-

gatí de Josep Galan, de l’any 1987, amb l’objectiu

de commemorar els vint-i-cinc anys de la seua pu-

blicació. El recull, amb il·lustracions d’Ana Barrafón

i ple d’ironia galana, va ser un dels primers llibres

publicats en català a l’Aragó. Malauradament, les

paraules de Labordeta no ha perdut vigència.

Exemplar delRefranyerfragatí de

Josep Galan

«Íberos, celtas y celtíberos desconocían al Dios verdadero, perocreían y adoraban a un ser superior a ellos. Los que en plenosiglo XX no admiten la existencia de Dios, son más salvajes quelos hombres primitivos». «Los romanos, que estaban más ade-lantados que los españoles…». «Mahoma fue un árabe alucinadoque se fingió enviado por Dios para predicar la doctrina ver-dadera». «Con la conquista de esta región [Navarra] quedó com-pleta la unidad nacional. España ya era UNA, en el mando; UNA,en la religión, y UNA, en el territorio». «España llevó a Amé-rica su fe, sus costumbres y su misma sangre, y por eso ahoralas naciones americanas le dan el nombre cariñoso de MadrePatria y se sienten ligadas a ella por lazos invisibles pero quenadie podrá destruir». «Los moriscos descendían de los morosy por ser malos cristianos y avaros eran odiados por el pueblo».«Las doctrinas liberales eran de origen extranjero y ocasiona-ron muchos males en España». «El Alzamiento Nacional fueespontáneo y popular porque iniciado por Franco es secunda-do de una manera entusiasta y decidida por la inmensa mayo-ría del pueblo español».

Benvolguts mestres catalans, he esporgat unes quantesidees de l’apartat d’història d’Espanya de l’Enciclopedia Ál-varez, llum i guia de la meua infantesa i que va contribuir de-cisivament a fer de mi l’home que sóc ara. Us he estalviat ci-tes d’altres apartats encara més sucosos, com el de Formaciónpolítica y social. Niños (el de Niñas no goso mirar-lo i, a més,què caram! no em toca), però sóc ben conscient que amb aixòja en tindreu prou per a evitar les mentides que la pèrfida Ge-neralitat us obliga a ensenyar, i que de ben segur són la causaque la canalla barcelonina de vacances acabe cada estiu a pe-drades amb la del poble, mobilitzades respectivament al crit deVisca la Moreneta! i ¡Viva la Virgen del Pilar!

I, ja posats a fer, us demano que alliçoneu els futurs catala-nets i catalanetes en les virtuts del xarop de bastó, la televisióen blanc i negre, la llet en pols, el pa amb vi i sucre, Ràdio An-dorra, les cassoles amb més trumfa que carn, els auficis de Set-mana Santa, l’olor de ranci, els ciris i escapularis, el xarol delstricornis, les pel·lícules a Perpinyà, el sexe en 600... Ah! I feuel favor de menjar-vos el greix del pernil...

Tot ensenyant de lletra // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Vostè va ser alcaldessa deCalaceit. Va sortir desencantada de lapolítica?Resposta. No vaig sortir desencan-tada. M’hagués agradat repetir peròel meu home va dir que no. Jo teniauna botiga de roba, merceria i unamica de tot, però dedicava molttemps als assumptes de gestió mu-nicipal i no al negoci ni al meuhome i mos agradava menjar juntsi moltes voltes no podia ser. Sim’hagués presentat hauria sortir i di-putada i tot.P. Quines sensibilitats distingeixenuna alcaldessa respecte d’un alcalde?R. Hauria de ser igual però les do-nes som una mica més actives. Quanjo estava d’alcaldessa es van fermoltes coses: vam iniciar el Centrede Salut, el museu Joan Cabré, l’As-sociació de dones… en realitat la po-lítica local va donar un tomb.P. Creu avui que les dones jovessenten més inclinació que abans capa la política?R. No ho sé; la política ve de dins, acasa meua sempre en parlàvem.P. Vostè ara resideix més temps a Sa-ragossa. Enyora la vida al Matarra-nya?R. Sí; a Saragossa em sento foraste-

ra. Quan poso els peus al meu poblei totes les persones em saluden, joem sento molt feliç; encara me’n re-cordo de quan estava a l’ajuntament. P. Vostè és una aragonesa de la Fran-ja que parla català. ¿Quan utilitza elcastellà ha de fer una traducció men-tal prèvia perquè habitualment pen-sa en català?

R. A Saragossa em diuen:«Vostè és catalana». Jo dicque sóc aragonesa i parlocatalà; el meu poble està acinc kilòmetres de la pro-víncia de Tarragona.P. En què es diferencia unaragonès que parla en ca-

talà d’un altre que només coneix elcastellà?R. Som aragonesos igual los unscom los altres.P. A Calaceit hi ha hagut personatgesdifícils d’oblidar com Santiago Vi-diella i, més recentment, Teresa Jas-sà. Què creu que han aportat a Ca-laceit en particular i a Aragó en ge-neral?R. Han aportat molt. Quan SantiagoVidiella explicava coses en català lagent ho veia estrany; va ser lo primerque va fer coses en català. Teresa Jas-sà, en la ceràmica també i perquè es

TeresaLombarte i elseu fill AntoniBengocheaMERCHE LLOP

relacionava amb molta gent.P. Els jaciments prehistòrics de Ca-laceit tenen gran ressò des que JoanCabré, Pere Bosch Gimpera i altresarqueòlegs els donessin a conèixer aprincipis del segle XX. És cert quellavors a Calaceit pensaven queaquests científics buscaven un tresorper enriquir-se i per això no van serdel tot ben rebuts en un primer mo-ment?R. És veritat. En aquell temps hi ha-via artistes, escriptors com José Do-noso i, encara que anaven a la seua,al poble li donava projecció a fora.P. Pensa que tot temps passat va serpitjor i que avui la vida en els poblesinqüestionablement millor queabans?R. Per algú potser la vida és millorara; cada cosa al seu temps. Pensarque el passat va ser millor ho fa l’e-dat. Mai lo passat era millor.P. Encara hi ha un gran desequilibrientre la vida urbana i la rural?R. No hi ha equilibri en el treball; l’a-gricultura està molt mal pagada,tampoc en l’educació.P. Perilla la pervivència del català enalguns punts de la Franja, com en elMatarranya?R. No. Una dona del poble que es-

«La política vede dins, a casameua sempreen parlàven»

TERESA LOMBARTE

«Les dones són u// MERXE LLOP I RAMON MUR

Teresa Lombarte ens convida a sopar a la seua casadel carrer Barcelona, a Saragossa. L’entrevista trans-corre entre la degustació d’excel·lents productes dela terra, com uns exquisits rotllets calaceitans, encaraque Teresa no s’ha quedat del tot contenta amb elresultat que avui ha obtingut de la recepta tradicional.L’amfitriona d’aquesta vetllada de frajolins a Sara-gossa va ser alcaldessa del seu poble natal, Calaceit,en els primers anys de la transició. En aquests tempsde tant desencís i desconfiança en els polítics, Tere-sa recorda de grat els seus anys d’alcaldessa i no re-nega de l’activitat política. Pensa que les dones són«una mica més actives que els homes», també en lagestió administrativa pública. Teresa és una arago-nesa, del Matarranya del Baix Aragó, i quan a Sa-ragossa la prenen per catalana ella contesta que «sócuna aragonesa que parla català», la seva llengua ma-terna com el de qualsevol altre calaceità o aragonèsde la Franja.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

ENT

REV

ISTA

tava en contra del català a l’escolaara em diu: tenies raó, les meues fi-lles estudien a Catalunya.P. En la seva família hi ha una granformació musical. Quina melodia liposaria a un reportatge de televisióo una pel·lícula documental sobre lacomarca del Matarranya?R. L’afició a la música em ve del meupare que va nàixer a Pena-roja i als8 anys el van portar a Barcelona per-què el meu iaio es va casar amb unadona que també era de Pena-rojaperò estava servint a Barcelona i vananar a viure a la ciutat catalana. Elmeu pare era veí a l’escala d’unadona de Calaceit i es van fer nòvios.Em van tindre a mi; vaig nàixer aCalaceit, per qüestions de guerra,l’any 1938, però als sis mesos van tor-nar a Barcelona. El meu pare mili-tava a la CNT i participava de lescampanyes culturals llibertàries: lacultura no solament era per als rics,i ell em portava al Liceu, deia que lamúsica clàssica i l’òpera havia de serper a tothom. Al nostre fill també lihem inculcat la música des de petit.A un reportatge sobre el Matarra-

una mica més actives»

Calaceit, el poble del Matarranya queTeresa Lombarte recorda i enyora a totahora a Saragossa, no és una poblacióqualsevol. Els seus jaciments ibèrics horemunten fins a temps molt antics. A Ca-laceit va arribar, en el primer terç del se-gle XX, l’arqueòleg Pere Bosch Gim-pera, que després seria rector de la Uni-versitat de Barcelona i conseller del Go-vern de Lluís Companys. A Calaceit vannéixer Santiago Vidiella, Joan Cabré, Te-resa Jassà i tants il·lustres homes i do-nes que van saber agermanar la cultu-ra catalana amb l’aragonesa. Com Te-resa Lombarte, que és una calaceitanaamb ànima i ment aragonesa, però en

permanent germanor amb Catalunya, laterra per la qual Calaceit és molt mésque un poble fronterer. Les cases de pe-dra picada, els homes i les dones d’a-quest poble, que parlen el mateix idio-ma, el català, han estat sempre a propde Catalunya, sense deixar de ser Ara-gó. Un exemple per a aquests temps enquè, per desgràcia, tants aragonesos sen-ten una antipatia enquistada cap a Ca-talunya, qualsevol manifestació del ca-talà i cap a l’idioma català que parlen aAragó més de 70.000 aragonesos. TeresaLombarte és un exemple viu d’amor capa la seva terra, la seva cultura i el seuidioma.

Un poble carregat d’història

nya li posaria música de Mozart oCarmen…P. És veritat que quan era alcaldessala música dels pregons no eren jotesque és costum?R. Sí. Jo posava la obertura d’Orfeo,de Monteverdi.P. El seu marit va morir fa pocs

anys. ¿Aquestes absències arriben asuperar-se alguna vegada o potserpensa que qui se’n va per sempre ésel que s’emporta la pitjor part?R. El 25 de juny, fa dos anys. Qui esqueda ho passa molt malament. Hiha alguns llocs que no hi he anat més,pel record i les vivències amb ell.

Laia, Teresa,Merxe, Rosa i l’Antonio,als GuillemNicolau de l’any 2010MERCHE CATALÁN

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

LLIT

ERA

L’Àrea de Medi Ambient de l’A-juntament d’Albeda ha dut a termeun projecte de passejades interpre-tatius del paisatge, es convida a re-córrer senders, gaudir i respectar lanatura i el medi ambient. Al mateixtemps com actitud saludable. Alviure el significats dels llos que es vi-siten i fixar-se amb l’itinerari, és unamanera de viure consciència i in-tensament la terra que envolta el po-ble. Esther Sabaté descriu els re-correguts fets, resultant una col·lec-ció amena per La Rambla.

Excursió a la Font de Les Piles

Una bona descripció del recorre-gut de més d’una hora cap el NE,travessant la serra de les Gesses,amb difícils carrerons en més desúsque antigament quan servien peranar a treballar als camps de peramunt. A dalt de la Serra, es trobenabundants voltes, construccions edi-ficades amb ges i motlle, que serviend’habitatge al temps de la collita.

Canvia el paisatge de secà, sor-prenent amb un espai verd. La fontde les piles en direcció a Castillon-roi, baixant cap a la vall del seu nomon es troba aquesta font amb unabassa i verdor al voltant.

Excursió al Forat de l’Altremón

És a un tossal, a la dreta de la car-retera d’Alfarràs, cap a l’E del po-ble i a la zona de secà, de ges. L’ex-cursió esmentada es va fer en unahora pels camins del terme en di-

Pel camí de Sant Jaume,passant per Albelda

Una de les rutes de camí de SantJaume, passava pel terme d’Albelda.Al poble encara hi ha l’edifici del’antic Hospital de Pelegrins, onfins fa poc hi havia la biblioteca, i desde sempre hem conegut el carrerd’aquest nom, de l’Hospital.

A l’excursió van fer un itinerari demés de 7 km, a partir del comença-ment del terme, just en la línia ambel d’Alfarràs, en direcció al poble perdiferents camins, passant per l’ermitade Sant Roc per dirigir-se al poble,on el camí seguiria cap a Tamarit endirecció a Santiago de Compos-tel·la.

Tradicionalment era la via lácteala que marcava la direcció a recór-rer amb possibilitats de que n’hi ha-gués varis, de camins.

Senderisme a Albelda// JOSEFINA MOTIS

recció a Catalunya, un tram seguintla banqueta de Canal d’Aragó iCatalunya. Al peu del tossal hi hacom un naixement d’aigua, i el foratpujant a dalt, és una obertura ques’endinsa com una cova de 20 m, cu-riosa per el ges cristal·litzat a les pa-rets.

Als castellassosLloc de terreny vermellós d’argila,

amb roques de pedra arenosa en di-recció a Tamarit cap a l’O del poble.L’excursió es va fer pel camí de lesPenelles, amb la corresponent puja-da d’uns 104 m. Es passa curiosamentper la ratlla del canvi de color del ter-reny, del blanc de ges al vermellósd’argila. Això es veu a diferentspunts del poble que és situat al migd’aquest canvi. Es tracta d’un assen-tament Iber on es poden apreciar res-tes d’habitatges esculpits a la roca, iuna a manera de castell que presidiael poblat. Es troben algunes restes deceràmica. És un lloc on s’han fet es-tudis interessants.

A La sabinaÉs conegut aquest arbre com a cu-

riositat de la flora de la zona. Té mésde 2.000 anys, el tronc supera els 3m de diàmetre. És a una finca par-ticular, a la partida de la Sabineta,diu que avui sembrat d’alfals.

L’excursió es va fer, sortint pelSud del poble, anant pel camí de lesvinaixes i un tros pel costat de la se-cundària, passant per l’ermita deSant Roc, baixant cap el SE fins a 4km en total i una hora de caminar.

Marianne Ellenbogen (Essen, 1923-Liverpool, 1996) // M. Llop

DONES

Coneguda, també amb el cognom de soltera: Strauss. És unasupervivent de l’Holocaust.

La seua família, jueva, vivia amb prosperitat prop de la zonadel Ruhr on ella va créixer. Els seus pares eren jueus alemanysmolt patriotes (el seu pare va ser condecorat amb la Creu de Fer-ro en la Primera Guerra Mundial). Al 1942 estudiava a l’Insti-tut Jueu per a mestres d’infància després de superar un examenestatal alemany. Els seus pares no van intentar fugir del país i lafamília va quedar atrapada en l’Alemanya nazi. Quan van en-trar a la casa els membres de la SS, la família solament va tenirdues hores per recollir el mínim de coses. Ella va aprofitar per

fugir i mai no va estar en un camp de concentració. A partir de1943 quan la família fou deportada a Theresienstadt i després aAuschwitz o a Dachau, Marianne es va ocultar amb l’ajut d’ungrup d’esquerres anomenat «Bund». Va fugir durant dos anys viat-jant d’un extrem a l’altre d’Alemanya. Marianne Strauss és unade tantes vides mutilades pel gran drama de l’Holocaust, valentai lluitadora en la clandestinitat. Fins desembre de 1946 no va sor-tir del país cap a Anglaterra on va morir

Mark Roseman ha publicat la seua biografia escrita a partird’unes entrevistes amb ella realitzades entre 1989 y 1996, in-formació dels arxius de la Gestapo, cartes i diaris de guerra.

LosCastellassos

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

CU

LTU

RA

13

El periodista Víctor Pardo Lan-cina va publicar a l’Heraldo deAragón i al Butlletí de la FundacióAndreu Nin una investigació sobreel poeta anglès John Cornford. Elshistoriadors Maria Roig i Fernan-do Casal, a Consideraciones sobrela edición ilustrada de «El reñideroespañol» (Temps de Franja, núme-ro 111) i La Flèche de París. Cró-nicas y artículos sobre la guerra deEspaña. 1936-1939 (TdF digital,número 4), han realitzat un treballd’investigació històric i fotogràficsobre la guerra d’Espanya. Roig iCasal fan constar que l’onze d’agostde 1936, a la una del migdia, trescorresponsals estrangers van acon-seguir sortir de Barcelona en di-recció al front d’Aragó en un au-tomòbil del Comitè Central de Mi-lícies, acompanyats per un xofer iun escorta armat. Els corresponsalseren Jean Martin, representant deLa Flèche de París, el jove comu-nista britànic, John Cornford, i elperiodista austríac Franz Borkenau.La nit del dia 11 es van quedar adormir a Fraga, i el dia 13 van co-mençar una visita al front entreOsca i Saragossa.

Víctor Pardo exposa que a l’estiude 1936 John Cornford estava devacances al sud de França. El sorolldels primers trets a Espanya va tras-passar la seva oïda i la seva sensi-bilitat d’esquerrà compromès. Vacreuar la frontera el 8 d’agost, i es

va convertir en el primer britànicque es va allistar al bàndol repu-blicà. Va deixar enrere un fill de dosanys –James– fruit de la relació ambRay Peters, filla d’un humil minergal·lès, i la gran passió de la sevavida, Margot Heinemann, comu-nista com ell, professora i escrip-tora, amb la que manté una inte-ressantíssima correspondència.Margot va escriure també versosd’amor i de guerra.

Per a Pardo, la primera intencióde Cornford va ser la de convertir-se en corresponsal de guerra, re-dactar articles i enviar-los als dia-ris britànics, però després d’unsdies a Barcelona respirant el climarevolucionari que poc més tardimpressionaria a Orwell, decideixmarxar al front amb les milícies delPOUM.

El 14 d’agost arriben a LeciñenaCornford, Jean Martin i Franz Bor-kenau. Cornford es va allistar a lacolumna del POUM. La primeraacció del jove poeta va ser l’assalta Perdiguera, que va acabar en unfracàs i va revelar a Cornford lacaòtica situació de les milícies.Abans del final d’agost va ser en-viat a Osca, on les tropes republi-canes volien entrar. El gran assaltes va produir el dia 31, però tambéva fracassar.

Pardo diu que Cornford sol va es-criure tres poemes durant el seu so-jorn a l’Aragó, que es va perllongarfins al 14 de setembre. «A MargotHeinemann», «Carta desde Ara-gón» i «Luna llena en Tierz: Antesdel asalto a Huesca». Els poemes deCornford van sertraduïts al castellàper José AgustínGoytisolo.

Cornford va tor-nar a Anglaterrades de Barcelonael 14 de setembre.Tornava al seu paísamb la idea d’in-corporar volunta-ris a la defensa dela República espa-nyola. El grup co-mandat per Corn-

El poeta John Cornford al front d’Osca// VIRGILI IBARZ

ford estava format per 15 volunta-ris, la majoria graduats a la Uni-versitat de Cambridge. Es van pre-sentar al «Comité d’Entraide auPeuple Espagnol de París», i forenenviats a Marsella, on van embar-car rumb Alacant. El destí final noseria el front d’Aragó sinó les Bri-gades Internacionals que es con-centraven a Albacete.

El 28 de desembre de 1936, el diadels Sants Innocents, al dia se-güent de complir els 21 anys, JohnCornford va morir combatent a lacruenta batalla de Lopera (Jaén).La XIV Brigada Internacional haconstruït un monument a Loperaen honor als brigadistes Ralph Fox,un dels voluntaris de Cambridge, iJohn Cornford. Margot Heinemannva expressar la seva amargura en unpoema:

«Tenia tanta vida i joventut –perquè havia de morir?,/ ell que teniael millor cap, qui tant va treballar,/mogut per la seva pròpia força in-terna: a qui jo tant vaig estimar.»

Víctor Pardo diu que l’historiadorbritànic Eric John Hobsbwam, a laseva autobiografia, Años intere-santes. Una vida del siglo XX (Crí-tica, 2003), publica una fotografiade John Cornford amb el següentpeu: «El Cambridge roig. Fotogra-fia de John Cornford que apareixiacol·locada a les lleixes de moltes xe-meneies». Per tant, el reconeixe-ment al poeta anglès no pot ser mésexplícit. Malgrat la seva curta vidai l’escassa trajectòria literària, es vaapassionar a cada vers i va viureamb intensitat tots els seus dies.

Reconstruccióde les trinxeresa EstrechoQuinto (Osca),on JohnCornford vaescriure elpoema «Carta de Tierz»ALAN WARREN

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

TEM

A D

EL M

ES

14

Entre la Mequinensa del primerterç del segle XX pacífica i conci-liadora que mostren els llibres d’his-tòria local i el record d’alguns veïnsdel poble vell, de la Mequinensa laRoja d’abans de la guerra, hi ha unclar desequilibri. No és per a menys:a la manca de documentació a l’ar-xiu del nostre Ajuntament s’hi sumael silenci imposat al llarg de dècadesi la carència d’estudis monogràficssobre el moviment obrer a la Fran-ja. Malgrat tot, petites notícies es-campades arreu ens permeten es-bossar mínimament l’existència ila importància d’aquest movimentreivindicatiu que, en diversos mo-ments, va mostrar el seu caire re-volucionari.

Mequinensa, poble comercial,agrícola i sobretot miner, va agluti-nar en la seua societat tot un seguitde corrents polítics –que pujaven ibaixaven pel riu– que s’unien als in-teressos socials dels diferents sectorsde la població: d’una banda els mo-viments catòlics i conservadors –finsi tot de l’autoritarisme militar d’a-quell primer terç de segle–; de l’al-tra, reformistes, progressistes i de-mòcrates; i, de forma contundent,moviments obrers que aglutinavenun contingut polític –socialista, àcra-ta i posteriorment comunista– a lesreivindicacions socials i laborals

dels diferents obrers –mitjançant elsindicalisme–, ja fossen del camp, deles mines o dels llaüts.

Un exemple d’aquest dinamismepolític el van protagonitzar els re-publicans l’any 1904 quan van ce-lebrar un míting al poble, acte quees va fer cèlebre a la premsa llei-datana: «(...) També podria ocu-parme / deixant está’ls lleydatans /del humor que á Mequinensa / te-nen los republicans / puig mirin quees cosa nova / fé un mitin á dins delriu / predicant doctrines sanes / alspobres del vegueriu. (...)» (1)

I és que el moviment republicà aMequinensa tenia força empenta enaquells principis de segle. Un re-publicanisme que topà amb elsconservadors monàrquics en dife-rents ocasions. A l’agost d’aquell1904 es produí un enfrontamentquan el propietari d’unes mines in-tentà donar el nom de «República»a un nou jaciment. El governadorcivil es negà a acceptar el nom, totdeclarant que el reglament de mi-nes permetia «rechazar los nombresde los registros que pudieran serofensivos y malsonantes». Aquestfet fou denunciat pel periodistaManuel Ciges Aparicio al diari ElProgreso que fou encausat, encaraque absolt, per una denúncia d’in-júries al governador (2). Tot plegat

va degenerar en un enfrontament alscarrers de Mequinensa entre mo-nàrquics i republicans, sortint els jo-ves a «rondar» per la vila. Per aca-bar amb la qüestió el Govern Civilde Saragossa va enviar un contin-gent de forces de la Guàrdia Civil alnostre poble (3).

Per fer-nos una idea del movimentobrer al poble tant sols hem de gu-aitar la situació política a finals delperíode: si a les eleccions municipalsde 1931 –que desembocarien en laproclamació de la II República– lacorporació municipal quedaria for-mada per dos republicans, un so-cialista i vuit independents, al maigde l’any 1936 trobem documentats20 afiliats a la CNT (molt per sotade Favara, per exemple, amb 55afiliats, on el sindicat anarquistatingué un important paper entre elsjornalers del camp i petits pagesos)(4), i sobretot nombrosos afiliats ala UGT, fins al punt que a finals d’a-quell any a Mequinensa s’organit-zaria la Federació de Saragossa dela UGT (5). La presència de movi-ments sindicals és lògica, tant en lavessant minera (amb diversos mem-bres de la FAI i de la CNT, però so-bretot de la UGT) com de la vessantagrícola (amb predomini de la FTTdins la UGT) (6). El comunismeperò, no tindrà incidència fins l’es-clat de la guerra, essent perseguits elsmembres del PCE per tota la co-marca l’any 1935 (7), i presents alconsell municipal en plena guerra,l’any 1937.

Aquest moviment obrer reivindi-catiu no era, però, nou. Ni moltmenys. Al llarg de tot el primerterç del segle XX trobem referènciesa l’organització del moviment obrera través ja de revoltes, ja de nom-broses vagues. Força curiosos van serels esdeveniments de l’any següent,el 1905, entre els miners de Mequi-nensa i els de la Granja d’Escarp.Aquell any la crisi agrícola va pro-vocar que nombrosos jornalers ipetits pagesos d’ambdós pobles ne-cessitessin treballar. Una de les op-

Notes sobre el moviment obrer aMequinensa abans de la II República// JACINTO BONALES

Llaütersmequinensans

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

TEM

A D

EL M

ES

Senyoretes deLleida passejanten barca perMequinensa1908.

cions era entrar a treballar a les mi-nes, però aquestes no estaven pre-cisament en un moment d’alta de-manda de mà d’obra. El sometentde la Granja intentà forçar l’admis-sió de treballadors a Carbonífera delEbro, generant-se una mena de«manifestació» d’obrers davant lesmines; a aquests es van sumar altresobrers agrícoles del propi poble deMequinensa: la seva reclamacióconsistia en demanar que es rebai-xessen els jornals dels miners que jatreballaven per poder ser admès unmajor nombre d’obrers. A la següentjornada laboral van acudir els obrersde la Granja així com 200 de Me-quinensa, el que va obligar a tancarla mina i a ser custodiada per la Gu-àrdia Civil. La presència de la be-nemèrita va fer desistir dels seus pro-pòsits als obrers en atur (8).

Però sens dubte el moment mésinteressant fou durant la SetmanaTràgica de Barcelona de l’any 1909.La revolta contra la guerra del Mar-roc tingué un efecte immediat i di-recte al nostre poble: gran part delveïnat va sortir al carrer per a pro-testar contra la guerra. Així doncs,van tallar el pas de les barques perl’Ebre, van destruir el telègraf i finsi tot van evitar que els reclutes delpoble poguessen incorporar-se a fi-les. A més a més, s’inicià una vaga ales mines, fàbriques i comerços.

Davant la «perturbación sedicio-sa» el governador civil envià les for-ces de la Guàrdia Civil fent un totalde 25 detencions, entre els que escomptaven almenys dues dones. Alnovembre d’aquell 1909 s’encetàuna campanya per l’alliberamentdels presos a través de la premsa queaconseguí la seua llibertat provi-sional a l’espera del corresponent ju-dici per sedició. L’any 1911 una co-missió municipal es presentà davantel president del govern (Canalejas)demanant clemència per als veïns,però no tingué resultat: el judici escelebrà al març de 1914 i els encau-sats van negar els fets. Tots els tes-timonis del poble els hi van donar laraó i la causa va quedar, doncs, tan-cada, per la qual cosa el fiscal reti-rà la denúncia (9).

Entremig d’aquests fets es produíla vaga dels treballadors d’un delsponts sobre el Matarranya de l’any1913. Els obrers –d’origen mequi-

nensà–, cansats de la pressió del con-tractista i amb el suport de gran partdels veïns de Mequinensa, es van de-clarar en vaga. Demanaven treballarsolament onze hores diàries, reivin-dicació que van guanyar (10).

A partir de 1916, i a causa de l’ex-traordinari increment de l’explota-ció minera de la conca de Mequi-nensa, es va disparar el sindicalismesocialista i anarquista al poble. Així,al gener de 1916 els miners de Me-quinensa es van declarar en vaga deforma coordinada amb els de San-tander, Cadis i Astúries (11), en unsmoments en que el conjunt de mi-ners de la nostra conca minera su-perava ja els 900 obrers (12).

A aquesta li seguirien les vaguesd’octubre de 1919 (13), de novembrede 1920, i de novembre de 1922: esvan guanyar diferents reclamacions,entre elles l’augment d’una pessetaper tona de carbó extret (14). La dar-rera vaga anterior a la II Repúblicafou la més llarga, des del 9 d’agostfins al 3 d’octubre de 1923.

Amb la Dictadura de Primo deRivera s’aturarà tot el moviment sin-dical legal. No en debades l’apariciódel miner Antonio Villadet Roca,trobat mort a l’Ebre l’agost de 1929(15), ens fa volar la imaginació i re-cordar els esdeveniments narrats perJesús Montcada a la seva magnaobra Camí de Sirga...

Referències(1).- La Veu del Segre, 24 de se-

tembre de 1904.(2).- Archivo Histórico Provincial deZaragoza, Sentencias criminales,1904, núm. 250.(3).- La Vanguardia, del 17 d’agostde 1904.(4).- Julián Casanova: Anarquismoy revolución en la sociedad rural ara-gonesa, 1936-1938, p.27.(5).- Ídem, p.233.(6).- Herminio Lafoz Rabaza: Diri-gentes y cuadros socialistas y de laUGT en Aragón (1931-1939).(7).- La Vanguardia, 4 de setembrede 1935(8).- ABC del 27 i del 29 de juny de1905.(9).- La Vanguardia, 6 i 23 d’agost de1909, 24 de novembre de 1909, 26 defebrer de 1911. ABC del 26 de febrerde 1911 i de l’1 d’abril de 1914.(10).- La Vanguardia del 7 de juliolde 1913.(11).- La Vanguardia del 6 de generde 1916.(12).- ABC del 3 de novembre de1916.(13).- Víctor Lucea Ayala: El puebloen movimiento. Protesta social enAragón, 1885-1917.(14).- La Vanguardia del 2 i del 29de novembre de 1922.(15).- La Vanguardia del 27 d’agostde 1929.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

AR

AG

Ó

16

Amb aquest títol es presentava lavesprada del dilluns 10 d’octubre elConcert per les Llengües de lesFestes del Pilar, organitzat per laCoordinadora Aragó Trilingüe.

La nit es va presentar esplèndida(25 graus i ni una espira d’aire) i l’es-pai, acollidor i emblemàtic: la enci-sadora plaça S. Felipe, al bell mig delcasc antic de Saragossa i ben acom-panyats per emblemàtiques escul-tures de Pau Gargallo, matarranyencuniversal, del que, malauradament,ningú va fer esment, aprofitant laconjuntura.

L’acte va començar amb notablepuntualitat tocades les 8 de la tarda,davant d’una nombrosa i bulliciosaconcurrència (més de tres-centespersones). A partir de les 10 va dis-minuir una mica, però sempre es vamantindre una bona animació.

Presentat per Ignacio López Su-sín, que exercí de mestre de ceri-mònies com a representant de laCoordinadora Aragó Trilingüe, vaobrir foc l’imprescindible duet for-mat per Ángel Vergara i Toche Me-nal, conegut artísticament com LaChaminera. Vergara, notabilíssim irigorós folklorista i un dels millorsmúsics populars de l’Aragó, va feruna contundent declaració d’inten-cions abans de mostrar la capacitatmusical del grup.

A continuació va arribar el mo-ment de llegir el Manifest. Era lamitja de les nou i la concurrència vaser la més elevada de la nit. LópezSusín, va anomenar irònicament lallengua catalana com «la innom-brable». L’humorista Javier Coronasva llegir la part del manifest encastellà, «Jota», el cantant i guitar-rista d’Ixo Rai (que també va pre-sentar la part musical, va fer la lec-tura en aragonès, i un enèrgic i con-tundent Tomàs Bosque ho va fer enel nostre català. Hi eren presents al-guns personatges públics, sobre totde l’òrbita de la CHA i alguns inte-grants del món de la cultura. Tam-bé hi era l’exviceconseller de Cul-tura del govern d’Aragó, el socialistaJuan José Vázquez.

Es va comptar amb grups musicalsd’animació a la mateixa plaça quevan aportar un to molt festiu, so-bretot la secció de música i dansa del’Escola Popular de Música i, a l’es-cenari, es van succeir les actuacionsde Bufacalibos de Biella Nuei, Pe-pín (Banzo) i Chuanón, Zarraka-tralla Folk i Pasatrés, tots excel·lentsgrups, molt lligats al folklore ara-gonès. Va tancar l’acte l’únic repre-sentant del Rock i de la nostra ter-ra, el grup establert a Queretes, YaBabé.

El concert va estar bastant ben or-

Moment de l’actuaciódel grupPasatrésCHERARDO

ganitzat i considerem que va sermolt positiu per a la normalitzacióaragonesa de la nostra cultura.

Ens resta agrair el treball dels or-ganitzadors i col·laboradors, en es-pecial d’Alberto Celma (coordina-dor i músic de Zarrakatralla) i deLuismi Bajén (gran folklorista ifundador de Biella Nuei).

Fent camí per les llengües d’Aragó// ANTONI BENGOCHEA

L’Ajuntament deSaragossa reclamaa la Presidenta Rudila protecció del català // M.S.

L’Ajuntament de Saragossa aprovà una mo-ció presentada per CHA, amb el suport dels di-putats d’aquest grup, del PSOE i IU, censurantque el català no tingue cobertura efectiva per lleia l’Aragó i reclama a l’Executiu aragonès pre-sidit per Luisa Fernanda Rudi que respecte «larealitat trilingüe d’aquesta regió, on es parla ca-talà, castellà i aragonès».

L’alcalde Juan Alberto Belloch (PSOE) de-fensà personalment el vot favorable a la moció,demanant que «el català estigue protegit per Lleicom a llengua pròpia d’Aragó».

La proposta de CHA obtingué els 15 vots encontra del PP, en front del 16 favorables de la res-ta dels grups municipals.

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

Xandru Sánchez (Llangreu, Astú-ries, 1976) va irrompre en el panora-ma mediàtic fragatí en les darrereseleccions municipals com a cap de llis-ta d’Izquierda Unida. La seua cam-panya, combativa i vehiculada majo-ritàriament en català, li va merèixerun «Premi Josep Galan a la norma-lització lingüística», que li va ser ator-gat el setembre passat en la galaanual de l’entitat.

Xandru va optar per conduir la seuacampanya en català en la conviccióque la dimensió social de les personesestà intrínsecament unida a la seua di-mensió cultural. Per aquest activista,la llengua, en tant que tret identitari,funciona com un cohesionador socialde primer ordre, d’aquí que sovint elsintents del poder per neutralitzar lacontestació social s’adrecen primer ala negació d’aquest element integra-dor que és la llengua.

En la seua Astúries natal, Xandruhavia estat militant de la Xunta polaDefensa de la Llingua Asturiana,una organització creada als anys vui-

tanta per implicar la societat asturia-na en la defensa de l’idioma propiamb l’objectiu d’aconseguir-ne la de-claració de llengua oficial d’Astúries,ja que la Ley de Uso y Promoción delAsturiano, de 1998, regula l’ús de lallengua asturiana en la toponímia,l’ensenyament o les relacions ambl’administració sense arribar a con-ferir-li estatus de cooficialitat.

Acabats els estudis de Pedagogia,Xandru diu que li va tocar viure la cri-si –la complexa reconversió de laconca minera asturiana– quan a l’Es-tat encara es vivia la il·lusió de la bo-nança econòmica. Establert a An-dorra, Xandru es va haver de guany-ar la vida com a recepcionista d’ho-tel i es congratula d’haver pogut ex-ercir en aquest petit país català coma catalanoparlant els drets que li es-tan vetats encara com a parlant d’as-turià.

Circumstàncies laborals i perso-nals el van portar a Lleida l’any 2008i va escollir Fraga per viure com a lloctranquil i en què li ha resultat fàcil fer-

Xandru Sánchez Hoya, cap de llista per IU a Fraga// CARME MESSEGUER

Sovint la traducció/adaptació de refranys i, sobretot, de frasesfetes d’una llengua a una altra presenta notables dificultats. Aixíno ens ha d’estranyar que cada dia més les expressions fixes dematriu castellana ocupen més espais en l’ús quotidià de la llen-gua catalana.

Una d’aquestes expressions castellanes que trobo que sónd’ús més freqüent en una conversa entre catalanoparlants, pre-cedit o no de la falca ‘com es diu en espanyol/castellà’, és el re-frany castellà/espanyol Más vale pájaro en mano que cientos vo-lando, parèmia emprada per indicar que s’han d’aprofitar lesocasions encara que no siguen del tot les que un hom espera,les més volgudes. Un refrany –una idea– que en català s’ha in-tentat traduir, al meu entendre de manera no gaire encertada,amb expressions com ara ‘més val un ocell en la mà que centvolant’, per esmentar només una de les 45 citacions, totes moltsemblants, que trobem a l’apartat dedicat a l’ocell en el volumcorresponent de la magna obra de Sebastià Farnés Paremiolo-gia catalana comparada –vuit volums editats entre 1992 i 1999–.

Això no és res més que intentar traduir els mots d’una frase,no el pensament que hi ha al darrere, perquè si realment el quees vol fer és adaptar la idea que val més la realitat tangible queno la promesa d’un projecte millor, en català tenim el refrany

‘val més Torrefeta que Castellserà’, proverbi de clar origennord-occidental (a cavall de la Segarra i l’Urgell), una parèmiaque de sempre m’havia cridat l’atenció per l’encert de l’expres-sió. Amb tot, era un refrany que mai no l’havia vist emprat enuna obra literària o en una conversa espontània, fins que vaigtrobar-lo tal qual en la pàgina 131 de la versió catalana de la no-vel·la de l’escriptor italià Ignazio Silone La scuola dei dittatori,edita per Edicions 62 el 1982 amb el títol de L’escola dels dic-tadors. Esclar que el traductor al català de l’obra de Silone ha-via estat l’historiador i periodista mequinensà Edmon Vallès,una persona que ja en altres traduccions de l’italià havia de-mostrat una gran sensibilitat vers la llengua d’arribada: la cata-lana. Ara només tinc el dubte de com seria la frase original ita-liana.

Està clar que Edmon Vallès no va consultar cap refranyer ca-talà, sinó que va partir del seu coneixement de la llengua, per-què si ho hagués fet s’hauria trobat aquest refrany en l’apartatdedicat a la geografia i, si tenia sort, amb el comentari que tro-bem en el recull Tots els refranys catalans d’Anna Parés i Pun-tas (Edicions 62, 1999) que es va limitar a dir ‘joc de paraules’,sense veure el sentit últim –la idea– que conté aquesta merave-lla de la llengua que és el refrany ‘val més Torrefeta que Cas-tellserà’.

Val més Torrefeta que Castellserà // Esteve Betrià

se un lloc. Actualment treballa atenentel servei del 1004 de la companyia Te-lefónica i va resultar escollit per al co-mitè d’empresa com a representant dela CGT. Inquiet, afable i dialogant,Xandru és un home d’idees sense ob-lidar l’acció: tot i haver ingressat a IUen un dels moments baixos de la for-mació, exerceix una oposició res-ponsable i molt activa, receptiva a lesnecessitats ciutadanes (sanitat, salu-britat, transport, cultura, ...), que so-vint heu trobat reflectida en les pà-gines de TdF.

XandruSánchez

Hoya

U2

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

A la Franja es veu amb inquietud el possible procés cap a la in-dependència de Catalunya. Ho he sentit aquests dies més d’uncamí i llegit també en paraules de Natxo Sorolla a la revista Pre-sència (14/10/12) en un reportatge molt interessant sobre el futurdels PPCC amb representants il·lustres. El nostre sociòleg hi diuque, amb la independència, a la Franja «Pot desaparèixer TV3.Desapareixeran les facilitats per a la gent de Fraga d’anar a l’hos-pital de Lleida o dels estudiants d’anar als instituts i les universi-tats...» Donant per fet la relació de causa efecte entre la creaciód’un nou estat i el funcionament de fronteres de les «d’abans deSchengen». Em pareix que ho entenc, però ho veig exagerat per-què a Europa, on serem tots, hi ha unes regles del joc que difumi-nen els temors d’una suposada frontera infranquejable.

Hi ha, però, que ho veuen de manera ben diferent. Si es dóna elfinal feliç que molta gent desitja, alhora també s’haurà de comp-tar amb els ciutadans dels altres territoris catalans. Com? El dipu-tat Pere Aragonès (ERC) ho ha enunciat: «la futura república ca-talana hauria d’oferir el passaport a tots els ciutadans dels Països

Catalans que el volguessin tenir; i (...) d’aquesta manera es veuriaclarament l’abast de la nació...» És una altra manera de veure la si-tuació. Una manera il·lusionant per a qui simpatitza amb la hipò-tesi de la futura sobirania de Catalunya, i que pot ser una fórmulasatisfactòria per desfer les inquietuds de la ciutadania de la Franja.

Aquesta és la qüestió. Des de la condició d’aragonès i espanyolpots sentir inquietud davant la independència perquè no hi ets, peròtambé et pots veure esperançat per la condició de ciutadà de la Fran-ja a partir de la qual se’t reconeixerà la singularitat de la catalani-tat i podràs adquirir la ‘doble nacionalitat’, o com se n’haja de dir.

Ja sé que continueu tractant-me d’il·lús: «aquest parla de la in-dependència i resulta que el més calent és a l’aigüera...» Teniu raó:que res no és segur i que hi ha molt per recórrer. Per cert acaboamb una inquietud meua: si Catalunya no arriba en poc temps ala sobirania, jo i molts quedarem decebuts, però sobretot ho la-mentarem perquè el futur amb Espanya serà inviable i molt mésnegre i, en aquesta tenebra, no en dubteu, també s’hi veuran ar-rossegades les nostres comarques.

Inquietud // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

Mary Zapater, XXIIè premiActuació Cívica// HUGO SOROLLA

La fragatina Mary Zapater La-brador ha guanyat un dels sis pre-mis Actuació Cívica de la Funda-ció Carulla. L’objectiu del guardó,que es lliura des de l’any 1983, ésdistingir «la tasca (generalmentpoc coneguda, sovint anònima,però exemplar) de persones vi-vents que sempre han actuat i ac-tuen, sense equívocs, al servei de laidentitat pròpia dels països de llen-gua catalana, en els diversos àm-bits de la vida i de la relació hu-mana».

I és que Zapater és, des de fa dè-cades, una treballadora constanten favor de la investigació i la di-fusió del patrimoni cultural local.La vestimenta popular, les figuresrellevants de Fraga (o relacionadesamb la localitat) de la història re-cent, la llengua catalana o la cèle-bre indústria fragatina de la figaseca són només alguns temes queha promogut aquesta fragatina po-lifacètica.

Una difusió cultural que va co-mençar a fer a Ràdio Fraga, en laqual va treballar des de finals dels

anys 60 fins a princi-pis dels anys 90 i on jafeia servir la llenguacatalana. Des del1996, Zapater editala revista d’històrialocal Fogaril i Calai-xera. Quaderns dememòria. Justament,aquesta revista li vamerèixer un dels pre-mis a la normalitzaciólingüística (1997) queatorga anualmentl’IEBC.

La candidatura vaser presentada fa unparell d’anys perl’Institut d’Estudisdel Baix Cinca i en-guany ha estat guar-donada. El lliuramentdel premi serà el pro-per 12 de novembre,dilluns, a les 19:00 h,al Saló de Cent deBarcelona.

Mary ZapaterARXIU

19

TEM

PS D

E FR

AN

JA /

n. 1

15 /

nov

emb

re 2

012

OPI

NIÓ

El que ens cal urgentment no és pasuna llei, sinó un govern que complis-que la llei vigent: la llei 10/2009 de de-sembre, d’ús, protecció i promoció deles llengües pròpies de l’Aragó. Queno és perfecta? Oi tant que no n’és;però és la llei, i un govern que no lacompleix es desautoritza ell mateix.Luisa Fernanda Rudi, que presideix elgovern de coalició des de fa més d’unany, havia promès de derogar la llei ocanviar-la en la seua campanya elec-toral. Aqueixa promesa és un fetplusquamperfet. Ja ho havia dit, i enaixò estem o està aturada. Ara sabemque aquest govern farà tot el possibleper a no fer res.

Que el canvi promès siga un futurimperfet encara que les Corts de l’A-ragó aproven l’«Avantprojecte de Lleid’ús, protecció i promoció de les llen-gües i modalitats lingüístiques» pre-sentat per la Consellera d’Educació,Cultura i Esport, Excma. Dolors Ser-rat el 18 de juny del 2012 a l’opinió pú-blica i al Consell d’Educació, sense pre-vi avís al de les Llengües de l’Aragócom havia promès, també és cert.

Futur imperfet, dic, més que el pre-sent, no perquè siga pitjor el text del’Avantprojecte que el de la Llei Vi-gent –que ho és, impresentable i finsi tot i un esperpent com l’«Eccehomo» de Borja–, sinó perquè tampocno es complirà. I és per açò que es pre-senta com a possible llei allò que ésevidentment impossible, i ells ho sa-ben. L’Avantprojecte no és un pro-jecte sinó una estratègia perquè es façala seua voluntat contra tot dret; és adir, perquè no es faça res en aqueixamatèria. No obstant si de mi depen-gués redactar un projecte de llei dellengües per a l’Aragó, en el supòsitque una volta aprovat a Corts pre-valgués com a llei sobre el Govern; siem consultessen, o m’haguessen con-sultat abans al Consell Superior deLlengües, aplegaria –o ja hi hauríemaplegat, probablement amb l’ajut detots els consellers– a un acord sobreels principis bàsics per a una llei dellengües viable, sostenible i efectiva-ment acceptada per la majoria delsciutadans aragonesos. Heus ací elsprincipis bàsics als quals em refereixo:

1. Presumesc –en primer lloc– que

la majoria dels aragonesos acceptariasense dificultats una llei d’ús de lesllengües pròpies on es defensés el dretdels parlants a expressar-s’hi lliure-ment, que no una altra per a conser-var-les mortes o vives a la reserva, em-balsamades o exposades sota pal·li,com a relíquia o part integrant del pa-trimoni immaterial de la cultura ara-gonesa.

2. Que les llengües són dels parlantsi per a parlar responsablement; és a dirper a parlar i escoltar, perquè enrao-nant la gent s’entén.

3. Que una llengua materna en laque s’aprèn a parlar i a escoltar per pri-mera vegada, és la via d’accés a qual-sevol altra i aquesta és una ampliacióde la competència verbal humana.

4. Que els infants que van a escolahi han de perfeccionar la seua capa-citat de parlar i d’escoltar i que, pertant, la seua llengua vernacla no potquedar-se a casa o en el món de lavida, al carrer. Ni l’escola pública almarge d’aquesta vida.

5. Que la capacitat de parlar i d’es-coltar dels infants, una volta perfec-cionada al parvulari, haurà de pro-gressar gradualment a l’escola ambl’alfabetització en la pròpia llengua.De manera que la seua competèncialingüística augmente amb l’aprenen-tatge de la lectura i de l’escriptura.

6. Que a l’Aragó es parla l’aragonès,el castellà i el català, i que aquest ésel nom de les llengües pròpies i his-tòriques que es parlen a l’Aragó.

Una Llei de Llengües per a l’Aragó*// JOSÉ BADA, EXPRESIDENT DEL CONSELL SUPERIOR DE LLENGÜES I EXCONSELLER D’EDUCACIÓ DE LA DGA

7. Que el reconeixement oficial del’aragonès i del català en els respectiusterritoris on es parlen i el consegüentensenyament de la llengua normalit-zada a les escoles, sense menyscabarel castellà, hauria de considerar-se nor-mal, convenient i desitjable.

8. Que en tot cas cal que prevalga lacomprensió entre els parlants. A cadacontext i segons les circumstànciess’hauria de fer servir la llengua en quèmés bé s’entenguen les parts sense me-diació de tercers ni traduccions su-pèrflues.

9. Que no obstant l’ús ordinari delcastellà a l’administració per raonspragmàtiques i econòmiques, ha deprevaldre en ocasions, tenint comptede les circumstàncies, l’ús de qualse-vol de les altres llengües aragonesesa requeriment dels seus parlants.

10. Que s’hauria de mantenir elConsell Superior de les Llengües del’Aragó amb autonomia pròpia.

11. Que l’autoritat lingüística hau-ria de ser per a l’aragonès la seua prò-pia acadèmia. I els seus membre re-coneguts experts en la matèria: filòlegs,lingüistes i autors d’acreditat prestigi.

12. Mentre que per a la llengua ca-talana n’hi hauria prou amb un grupd’acadèmics corresponents adscritsa l’autoritat lingüística reconegudapràcticament en tot el seu domini.

* Text llegit el passat 29 de setembre a Fraga,

en el marc de les Jornades Cinga Fòrum

2012.

J. Badaentrevistatper MàrioSasot en1984JULIO GARCÍA

GALAVIS

II JORNADES GUERRA CIVIL 1936Queretes, del 5 al 9 de desembre de 2012

Programa

CONFERÈNCIESSalo d’actes del Centre Cultural

Dimecres 5, 19hLa Col·lectivitat de Queretes (1936-1937): algunes reflexions

Per Renato i Encarnita Simoni

Dijous 6, 19hPalmira Pla. El compromiso irrenunciable de una maestra cretense

Per Víctor Juan Borroy

Divendres 7, 19hL’escola de la República als quaderns dels xiquets de Queretes

Per Jaime Sorolla i Encarnita Simoni

Dissabte 8, 19h«Escuela nacional» i «auxilio social»

Per Vanessa Arrufat Puyo i Juan Luis Camps

Diumenge 9, 18hCorrespondencia en tiempos de guerra. Madrinas de guerra

Per Juan Antonio Mir i Juan Luis Camps

EXPOSICIONSSala Ilercavònia del Recinte Firal

6, 7, 8 i 9 de desembre. Horari: d’11h a 13h i de 16h a 18:30h

Material bèl·lic i documentació relacionada, per Joaquín Llerda

Fotografies de l’època, per José Antonio Albesa

Col·laboren Josep Buendia i Alan Albesa

CINE FÒRUMSalo d’actes del Centre Cultural

Dijous 6, 22:30h: La lengua de las mariposas

Divendres 7, 22:30h: El Florido Pensil

Dissabte 8, 22:30h: ¡Arriba Hazaña!

Pel·lícules de suport a la discussió aportades per Camilo Piera

Entrada gratuïta

Foto de fons: Lluís Companys a Alcanyís. Arxiu A. Centelles