Traducció de Jordi Vidal i Tubau

Primera edició: febrer del 2014

Títol original anglès: After Iris

Coberta: Book and Look

Maquetació: Adriana M. Vila-Abadal

Fotografia de solapa: Sam Armstrong

Imatges de coberta: In Green / Shutterstock.com

Davile Kuusiene / Shutterstock.com

Vasilius / Shutterstock.com

alicedaniel / Shutterstock.com

Edició: David Sánchez Vaqué

Coordinació editorial: Anna Pérez i Mir

Direcció editorial: Iolanda Batallé Prats

© 2013 Natasha Farrant

© 2014 Jordi Vidal i Tubau, per la traducció

© 2014 La Galera SAU, per l’edició en llengua catalana

La Galera SAU Editorial

Josep Pla 95. 08019 Barcelona

www.lagaleraeditorial.com

lagalera@lagaleraeditorial.com

Imprès a Liberdúplex, SL

Ctra. BV-2249, km 7,4

Pol. Ind. Torrentfondo

08791 Sant Llorenç d’Hortons

Dipòsit legal: B-25.765-2013

Imprès a la UE

ISBN: 978-84-246-4579-3

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o trans-

formació d’aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les

sancions establertes per la llei. L’editor faculta el CEDRO (Centre Espanyol

de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) perquè autoritzi la fotocòpia o l’es-

caneig d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

LA NOVA VIDA DE BLUEBELL GADSBY

Es tracta d’una combinació d’entrades con-vencionals de diari i transcripcions de pel- lícules curtes filmades per l’autora amb la càmera que li van regalar pel seu tretzè aniversari, a partir del final de l’estiu.

LONDRES

11

DIARI FILMAT

DE BLUEBELL GADSBY

ESCENA U (transcripció)Un altre dia perfecte al paradís

DIA. RESIDÈNCIA DE LA FAMÍLIA GADSBY. JARDÍ.

LA FILMADORA (LA BLUEBELL) enfoca un pa-rell de peus (els seus) calçats amb unes sabatilles de lona All Star gastades abans de fer una panoràmica per unes escales de pedra fins al jardí on la FLORA (16 anys, la seva germana gran) pren el sol en biquini. Escampats al seu voltant hi ha el seu iPod, el seu mòbil, un tub de bronzejador, una ampo- lla d’aigua i unes quantes revistes. Llegeix un llibre.

Panoràmica cap a la dreta, seguint la procedència d’uns xiscles, fins on els seus germans més petits, la JASMINE (8 anys) i en TWIG (10 anys), juguen al gronxador sota el plàtan. La Jasmine cau. En Twig crida.

12

La Jasmine xiscla de dolor. Li surt sang del llavi partit, que li taca el vestit rosa esquinçat. En Twig —que ja no crida— corre cap a la casa. Panoràmica cap a l’es-querra, on la Flora apuja el volum del seu iPod, i després entrada a la cuina. La imatge trontolla quan la filmadora (encara la Blue) agafa un drap de la cuina. Sortida a l’exterior i primer pla de la cara tacada de sang de la Jasmine. La imatge es gira quan la filmadora aplica el drap al llavi de la Jasmine.

JASMINEAi! Ai! Ai!

TWIGNo és culpa meva! No és culpa meva!

FLORAÉS QUE NO PUC ESCOLTAR MÚSICA?

13

Divendres, 26 d’agost (matí)

Aquest matí la Flora ha sentit un soroll a la cuina i ha dit que no era just que la fessin baixar sola.

—Que sigui la més gran —ha dit— no vol dir que hagi de ser la primera a morir.

Així que hem agafat tot allò que hem trobat, que era un bat de criquet per a en Twig i raquetes de tennis per a la Jas i jo, i el gran rem que el papa va aconseguir a Oxford, per a la Flora, amb els noms de tots els membres de la tripulació de la seva barca escrits. Per tractar-se d’una família que no fa mai esport, tenim molt de material. La Jas ha dit que el papa mataria la Flora si li trencava el rem i la Flora ha contes-tat que ho recordaria quan assassinessin tota la seva família perquè no anava prou ben armada. Però al final no hem ha-gut de pegar al lladre, perquè quan hem arribat a la cuina ha resultat que era en Zoran, i, tot i que encara no sabíem que era ell, duia un davantal florit, sandàlies i una barbeta de boc que el feia assemblar-se al senyor Tumnus de Narnia, que tothom sap que era dels bons, si bé tenia els seus moments.

—Qui ets i què hi fas, aquí? —ha preguntat la Flora.—Sóc el vostre nou cangur —ha contestat en Zoran.—Un cangur! —ha exclamat la Flora—. Però per què?En Zoran ha esguardat la Jas amb el que el papa ano-

mena «una mirada intencionada» i ella s’ha mossegat el llavi perquè no pogués veure els punts que li van posar a l’hospital.

14

—La vostra mare em va trucar ahir a la nit —ha expli-cat en Zoran—. Estava amoïnada.

—I com és que et coneix? —ha preguntat la Flora.—Per mitjà del vostre pare —ha dit en Zoran.—Ah —ha fet la Flora.I ja està. En Zoran no ha donat més explicacions i nos-

altres no les hi hem demanat.—Endrecem una mica, entesos? —s’ha limitat a dir—.

Després podrem esmorzar tots.Ha arronsat una mica les espatlles quan ha dit això

d’endreçar i ha mirat al voltant de la cuina; he de confessar que he entès per què. La Flora manté la seva habitació or-denada, però tracta la resta de la casa com si fos una okupa. Els altres som okupes directament.

—Algú rentarà els plats?En Zoran ha mirat cap al sostre en dir això, com si po-

gués importar-li a Déu.—Només són d’ahir a la nit —ha replicat la Flora.En Zoran ha somrigut mentre agafava una pila de

plats. Hauria pogut advertir-lo, però no ho he fet. Ha fet un pas enrere, ha ensopegat amb l’Aston Martin DB2/4 Competition Spider teledirigit d’en Twig i ha desaparegut entre un estrèpit de vaixella.

En Zoran ha anunciat que tenia commoció cerebral. Els nens (és a dir, en Twig i la Jas) estaven asseguts amb les ca-mes encreuades als seus peus i han tallat benes d’un llençol

15

que han trobat dins la rentadora, que la Flora li ha embo-licat al voltant del cap mentre parlaven dels Aston Martin.

—Són per als hàmsters —ha dit la Jas—. En tenim tres. Blancs, amb els ulls rosats.

—Fem servir les corbates del papa per lligar-los a dins i aleshores els fem fer curses —ha explicat en Twig—. En tenim molts models diferents. L’Spider és meu, però no passa res perquè no l’has trencat.

—Jo tinc un Jaguar XK120 —ha dit la Jas—. Als hàms-ters els agrada moltíssim.

—Ja està!La Flora ha acabat d’embenar i ha girat en Zoran cap

al mirall.En Zoran ha fet un bot. La Jas s’ha posat a plorar per-

què el riure li estirava els punts. En Twig ha rigut tan fort que li han sortit mocs del nas.

—Oh, Déu meu! —ha exclamat en Zoran—. Semblo una mòmia egípcia!

—Has dit que tenies commoció cerebral! —ha protes-tat la Flora.

En Zoran semblava enfadat, però la Flora li ha fet el seu somriure amb el nas arromangat, el que la fa aparentar deu anys en comptes de setze. Ningú no es pot resistir a aquest somriure.

—Gràcies per rescatar-me —ha grunyit en Zoran.Aleshores la Flora també ha esclafit a riure, i després

rèiem tots, només que en Zoran ho feia menys que els al-tres.

—Tant de bo ho hagués filmat —he dit.Tots m’han mirat.

16

—Tu ho has dit! —ha fet en Zoran—. Em preguntava si en sabies.

Ara estava dret, i els nens li donaven voltes amb un rot-lle de paper higiènic, acabant el procés que la Flora havia començat al seu cap. Això també hauria estat una bona pel-lícula, però el que jo volia captar —i m’irritava haver-me perdut— era aquella mirada entre ell i la Flora, quan ella havia dit que creia que tenia commoció cerebral i ell havia dit que semblava una mòmia egípcia.

La Flora ha somrigut i ell s’ha estovat.Llavors he sabut que no havíem de tenir-li por.

17

DIARI FILMAT

DE BLUEBELL GADSBY

ESCENA DOS (transcripció)Mare i filla

DIA. JARDÍ DELS GADSBY.

El jardí un altre cop, aquesta vegada vist des de dalt a través de les branques del plàtan. La MARE, descalça però encara ves-tida amb la roba d’anar a treballar, talla un arbust de lavanda amb unes tisores de podar rovellades. Quan ha tallat totes les tiges, s’ajup a collir-les per ficar-les en un cistell que té al costat. Es posa les mans a la cara i se li relaxen les espat-lles mentre inhala l’olor de les flors.

La FLORA, també descalça però amb uns texans retallats, apareix a la terrassa de pedra al capdamunt dels graons. La càmera no capta el so, però és evident que està empipada. La mare fa un pas cap a ella

18

i s’atura a agafar una tija del cistell. Passa l’índex i el polze per la tija per treure-li els pètals, que esclafa dins del puny. Inhala un altre cop, després obre la mà i l’estén davant seu. La brisa escampa els pètals. La mare es redreça i es gira cap a la seva filla enfadada.

La imatge es torna negra quan la FILMADORA (la BLUE) apaga la càmera per baixar al terra.

19

Divendres, 26 d’agost (tarda)

—És estrany —ha anunciat la Flora a la cuina.—Va ser alumne del teu pare. Fa el doctorat en litera-

tura medieval, i és un jove molt agradable.La mama havia tornat a calçar-se, amb les sabates

Louboutin de soles vermelles que la fan semblar més alta que la Flora.

No em podien veure, dreta al costat de la porta. La mama semblava menuda a través de la càmera, però li veia obrir i tancar la mà com fa sovint quan discuteix amb la Flora.

—No necessitem cap cangur! —ha cridat la Flora—. Tinc setze anys! En alguns països ja seria casada.

—No és un cangur, és un au pair. I tu no vius en «al-guns països».

La Flora ha fet mala cara, però no ha dit res. La mama ha allargat la mà per tocar-la, però la meva germana s’ha apartat i la mama ha sospirat.

—Ara que l’estiu s’ha acabat, hauré de tornar a viatjar, i amb el teu pare instal·lat a Warwick és evident que neces-sitem un cangur. T’he deixat el teu germà i les teves ger-manes durant un dia, Flora, i la Jas ha acabat a l’hospital! En Zoran podrà ajudar-te amb els deures quan comenci l’escola. És molt intel·ligent, diu el teu pare. I per a en Twig i la Jas serà divertit, com tenir un germà gran.

—I la Blue?

20

—Què vols dir, la Blue?—Què passa amb mi? —he preguntat, i totes dues han

fet un salt.—Para d’espiar la gent! —ha dit la Flora—. I para de

mirar tothom a través d’aquesta estúpida càmera.—No està engegada. I no és estúpida.—Tu també tens deures —ha dit la mama.—Però jo no necessito mai que m’hi ajudin —he asse-

nyalat.—Un geni —ha murmurat la Flora, però la mama

m’ha somrigut.—Aleshores només serà una presència, reina. Una pre-

sència alegre.Hi havia una vegada, fa uns tretze anys, dos puntets que

es van convertir en grans, després en mongetes i més tard en nadons, i vivien dins de la mateixa bossa plena d’aigua tèbia, on s’alimentaven per mitjà d’un tub llarg directa-ment connectat al seu estómac. Als nadons els van sortir orelles, boca, dits a les mans i als peus, i vivien arrupits l’un amb l’altre. Els metges els van fer fotos i la gent deia que s’assemblaven com dues gotes d’aigua. Ja abans que naixes-sin, els seus pares van posar als nadons Iris i Bluebell, noms primaverals per a unes nenes primaverals, deien. Quan va arribar l’hora de sortir de l’aigua, tothom creia que la Bluebell seria la primera perquè era més gran, però l’Iris se li va avançar i es va llançar de cap al món tan de pressa que va estar a punt d’escapar-se-li de les mans a la llevadora.

L’àvia diu que res no podia impedir l’Iris de córrer, ni tan sols jo. És així com va néixer, i deu anys després així va morir.

21

Fa tres anys que l’Iris és morta. La Flora va plorar i plo-rar quan va succeir, i ara no sé ni si hi pensa. No pas com jo. De vegades somio que encara dormim arrupides l’una amb l’altra, i quan em desperto la busco amb els braços. Una vegada, quan l’àvia s’estava amb nosaltres després del funeral, va dir que en alguns casos les persones no neces-siten parlar-se per saber què pensen, i que l’Iris i jo teníem un vincle especial perquè érem bessones. Va explicar que, quan als soldats els amputaven membres a la guerra, enca-ra es notaven el braç, la cama o el peu que els havien tallat i que era així com jo sentia la pèrdua de l’Iris. Va dir que el record de l’Iris sempre viuria dins meu.

«Com un soldat sense peu», va comentar la Flora. «La Blue haurà de coixejar», va afegir, però l’àvia va aclarir que no volia pas dir això.

Quan es va morir l’Iris, al principi la veia pertot ar-reu. La sentia tan a prop que em pensava que les nostres ombres s’havien barrejat. Encara ara, de vegades, si tinc el sol a l’esquena quan filmo i puc veure la meva ombra, m’imagino que és la seva, però no és el mateix, i el fet que la mama parli de germans grans i presències alegres em fa venir ganes de cridar, perquè sé que no és això de què parla realment, sinó de l’Iris i de la seva trista absència.

22

DIARI FILMAT

DE BLUEBELL GADSBY

ESCENA TRES (transcripció)El pícnic familiar del dia festiu

DIA. UN BERENADOR QUALSEVOL AL CAMP.

Hi ha unes tovalles parades sota un roure. Pa, formatge, terrines d’hummus, olives i fulles de parra. Tomàquets, pernil, madui-xes aixafades dins d’una carmanyola. Una ampolla mig buida de vi blanc. El PARE està ajagut de panxa enlaire amb un barret de palla masegat que li tapa la cara. Porta uns pantalons amb pinces arrugats, una ca-misa de cotó sense coll i una jaqueta de xeviot amb colzeres de cuir. La MARE jeu al seu costat, reclinada sobre els colzes, observant com la JASMINE i en TWIG cons-trueixen un cau al llindar del bosc veí. La FLORA està asseguda amb les cames en-creuades d’esquena a ells, escoltant el seu

23

iPod. Un so esmorteït crepita al seu vol-tant. El pare es desperta, es treu el bar-ret del rostre i s’aixeca. Va sense afaitar i fa ulleres.

PAREEstimada filla, has de fer aquest soroll

espantós?

La Flora no li fa cas i continua movent el cap al ritme de la música. El pare se li acosta caminant de puntetes i li treu els auriculars.

PARED’això se’n diu estèreos personals

per algun motiu.

FLORA(xiscla i tracta de recuperar

els auriculars)No en diu ningú,

«estèreos personals»!

La FILMADORA (la BLUE) fa un esbufec. Tots els ulls convergeixen en ella. La mare sem-bla amoïnada. El pare es frega la cara, aixeca les celles i prova de contenir un badall.

24

FLORA(irritada)

Apaga aquesta càmera!

BLUE(amb valentia)

És per al meu diari en vídeo.

FLORAApaga-la ara mateix o la llençaré a la

bassa.