1

TRASTORNS DE L’ALIMENTACIÓ

GUIA DE PRIMERS AUXILIS

Què són els trastorns de l’alimentació?

Una persona té un trastorn de l’alimentació quan les seves actituds envers el menjar, el pes, la talla o

la forma del cos la porten a comportaments en els hàbits de menjar i en l’exercici que interfereixen

en la seva vida i en les seves relacions. Els comportaments a l’hora de menjar i fer exercici que les

persones amb trastorns alimentaris poden adoptar inclouen: fer dieta, fer dejuni, fer exercici en

excés, prendre pastilles per aprimar-se, diürètics, laxants, vomitar, afartar-se (consum d’una inusual

gran quantitat de menjar acompanyat d’una sensació de pèrdua de control).

Els trastorns de l’alimentació no són només un problema de menjar i de pes. Fan referència també a

la vanitat i a la força de voluntat. Són malalties mentals serioses amb una amenaça potencial per la

vida, en les que la persona experimenta greus pertorbacions en els hàbits de menjar i en l’exercici a

causa de distorsions en els pensaments i en les emocions, especialment relacionades amb la imatge

del cos o amb l’autoestima. Persones de totes les edats, gèneres i entorns sòcio-econòmics i culturals

poden veure’s afectades per aquests trastorns. Una persona amb un trastorn alimentari pot estar per

sota del pes, dins el ranc saludable de pes o amb sobre-pes.

Hi ha tres tipus de trastorns alimentaris: anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa i trastorn per

afartament. Si la persona a qui ajudeu està per sota del pes normal i utilitza estratègies extremes per

aprimar-se, pot tenir anorèxia. Si s’afarta i després adopta mesures extremes per perdre pes, pot

tenir bulímia. Encara que per definició una persona amb anorèxia està per sota del pes normal, una

persona amb bulímia pot estar lleugerament per sota del pes, dins dels límits del pes o amb sobre-

pes.

Si la persona menja regularment grans quantitats de menjar en un curt període de temps i té una

sensació de pèrdua de control sobre els seus hàbits alimentaris, però no utilitza estratègies extremes

per aprimar-se per compensar-ho, pot tenir un trastorn per afartament. Les persones amb aquest

trastorn poden estar en un ranc saludable de pes o amb sobre-pes.

Com puc dir si una persona té un trastorn de l’alimentació?

No us podeu basar simplement en la seva aparença. Per tant, és important conèixer els signes

d’alarma, que inclouen signes físics i psicològics.

2

Signes d’alarma de desenvolupar un trastorn de l’alimentació

Signes d’alarma en el comportament

Conductes de dieta (ex. dejuni, comptar calories, evitar certs grups o tipus d’aliments).

Evidència d’afartar-se (ex. desaparició o acaparament de menjar).

Evidència de vòmit o ús de laxants (ex. anar sovint al bany durant o immediatament després

de menjar).

Patrons excessius, abusius o carregats de ritual en l’exercici (ex. fer exercici estant lesionats,

amb mal temps, sentir-se impulsat a fer un cert nombre de repeticions d’exercicis o expressar

angoixa si no es fa exercici).

Canvis en les preferències en el menjar (ex. no voler menjar greixos o menjar poc sa, deixar de

consumir algun grup sencer d’aliments com la carn o els làctics, dir que no t’agraden aliments

que abans gaudies, una preocupació sobtada per menjar saludable o substituir els àpats per

líquids).

Desenvolupament de patrons rígids a l’hora d’escollir el menjar, preparar-lo o menjar-lo (ex.

tallar els aliments a trossos molt petits o menjar molt a poc a poc).

Evitar els àpats, especialment en societat (ex. saltar-se àpats dient que ja has menjat o que

tens una intolerància o al·lèrgia a certs aliments).

Mentir sobre la quantitat de menjar que es consumeix o evadir preguntes sobre l’alimentació

i el pes.

Conductes basades en el menjar (ex. planificar, comprar, preparar i cuinar pels altres però no

consumir; interès en llibres de cuina, receptes i nutrició).

Conductes basades en la forma del cos i el pes (ex. interès en webs per perdre pes, llibres o

revistes o imatges de gent prima).

Desenvolupament de comportaments repetitius o obsessius relacionats amb la forma del cos i

el pes (ex. comprovacions del cos tals com pessigar-se la cintura o els canells, pesar-se

contínuament, mirar-se excessivament al mirall).

Retirada de la vida en societat o evitar activitats que abans t’agradaven.

Signes físics d’alarma

Pèrdua o fluctuació en el pes.

Sensibilitat al fred o sensació de fred tota l’estona, fins i tot amb temperatures càlides.

3

Canvis o pèrdua del cicle menstrual.

Inflor al voltant de les galtes o barbeta, calls en els artells o danys a les dents pel vòmit.

Desmais.

Signes psicològics d’alarma

Preocupació pel menjar, la forma del cos i el pes.

Insatisfacció extrema amb el cos.

Imatge corporal distorsionada (ex. de ser/sentir-se/semblar gras quan es té el pes saludable o

baix pes.

Augment de l’ansietat a les hores dels àpats.

Depressió, ansietat o irritabilitat.

Autoestima baixa (ex. opinions negatives d’un mateix, sentiments de vergonya, culpa o auto-

avorriment).

Pensament rígid “blanc o negre” (ex. etiquetar el menjar de “bo” o “dolent”).

Alguns signes poden ser difícils de detectar perquè la persona:

Pot sentir-se avergonyida, culpable i angoixada pels seus hàbits en l’alimentació i en l’exercici

i per tant ocorreran en secret.

Pot amagar activament les seves conductes amb el menjar i l’exercici.

Pot negar tenir un problema.

Pot tenir dificultats per demanar ajuda a la família i als amics.

Quins són els riscos associats als trastorns de l’alimentació?

Una persona amb un trastorn alimentari pot experimentar un ampli ranc de problemes de salut físics

o mentals. Encara que la pèrdua ràpida de pes o estar amb un pes molt baix poden causar aquests

problemes, una persona no necessàriament ha de pesar poc per patir-los.

Algunes conseqüències serioses per la salut associades a aquests trastorns inclouen la malnutrició

greu, la disfunció del cervell, la insuficiència cardíaca o renal, que poden portar a la inconsciència o a

la mort. La insuficiència cardíaca i la mort poden ocórrer en l’anorèxia o en la bulímia.

És comú que la persona que pateix un trastorn de l’alimentació experimenti una altra malaltia

mental, com la depressió, i que estigui en risc d’esdevenir suïcida. Per més informació sobre

4

assistència a algú que es torna suïcida vegeu la Guia de primers auxilis per pensaments i

comportaments suïcides.

La necessitat d’una intervenció ràpida

Com que els trastorns alimentaris són malalties mentals complexes, les persones que les

experimenten trauran profit de l’ajuda professional. Per la majoria de persones, com més aviat es

busca l’ajuda més fàcil és vèncer el problema. Un retard en la cerca d’aquest ajut pot comportar

greus conseqüències en la salut física i mental de la persona. Per tant, com més aviat hi parleu i com

més aviat rebi l’ajuda millor.

Aproximar-se a algú que pot tenir un trastorn alimentari

El vostre objectiu hauria de ser donar suport a la persona perquè se senti prou segura per buscar

tractament o per trobar a algú altre en qui confiï per parlar obertament, tal com un familiar, amic,

professor o col·lega.

Abans d’aproximar-vos a la persona, apreneu tantes coses com pugueu sobre els trastorns de

l’alimentació. Llegiu llibres, articles i fullets o recopileu informació d’una font fiable com una

associació de suport per trastorns alimentaris o personal especialitzat en el tema.

Com m’hauria d’aproximar a la persona?

Feu-vos una planificació abans d’aproximar-vos-hi; escolliu un lloc privat, tranquil i còmode per

trobar-vos. Eviteu situacions que puguin dur a la persona a esdevenir sensible o a posar-se a la

defensiva, com quan vosaltres o ella esteu enfadats, emocionats, cansats o frustrats, durant un àpat

o en un lloc rodejat de menjar.

És millor que estigueu sols amb la persona, perquè tenir tota la família o un nombre de persones

confrontant-se amb ella podria ser aclaparador. Tingueu present que pot respondre negativament

per molt sensibles que sigueu.

Què passa si no em sento còmode parlant amb la persona?

És freqüent estar nerviós a l’hora d’apropar-se a la persona per parlar del seu comportament poc

saludable amb el menjar i amb l’exercici. No eviteu parlar-n’hi perquè temeu fer-la enfadar o

angoixar-la, o el problema s’agreujarà. Quan parleu amb ella, podria sentir-se alleujada de tenir algú

5

que coneix el seu problema, o trobar útil saber que algú es preocupa per ella i que ha notat que no

pot fer front a la situació.

Què hauria de dir?

La manera com parleu del problema dependrà de l’edat de la persona i del grau de desenvolupament

d’aquest.

Inicialment, centreu-vos en transmetre empatia i no en canviar a la persona o la seva perspectiva. Cal

que no la jutgeu, que sigueu respectuosos i amables. Això vol dir que no heu de culpar-la ni a ella ni

als seus éssers estimats dels seus problemes i eviteu especular sobre les causes. Sigueu conscients

que potser serà dur escoltar-la, especialment si no esteu d’acord amb el que diu d’ella mateixa, del

menjar o de l’exercici. És important que mantingueu la calma.

Discutiu les vostres preocupacions de manera oberta i honesta. Intenteu utilitzar el “Jo” en frases que

no acusin, com “Estic preocupat per tu”. Intenteu no centrar-vos en el menjar o en el pes. Per contra,

deixeu-la parlar d’altres preocupacions diferents d’aquestes. Assegureu-vos d’oferir-li molt temps per

parlar dels seus sentiments i tranquil·litzeu-la dient-li que és segur parlar de manera oberta i honesta.

Expliqueu a la persona que penseu que la seva conducta pot indicar que hi ha un problema que

requereix atenció professional. Oferiu-li d’ajudar-la a buscar-la, però vigileu de no aclaparar-la amb

informació i suggeriments.

Recordeu que no heu de tenir la resposta a totes les preguntes. Hi haurà vegades que no sabreu què

dir. En aquest cas, tan sols estigueu allí per fer-li saber que us preocupeu per ella i que us

comprometeu a donar-li suport. Tranquil·litzeu-la dient-li que es mereix el vostre amor i la vostra

preocupació i feu-li saber que voleu que es curi i sigui feliç.

Coses a evitar

Per donar suport, és important evitar fer dir coses que podrien fer sentir a la persona avergonyida o

culpable:

Criticar-la.

Donar solucions fàcils per vèncer el problema, com dir-li “tot el que has de fer és menjar”.

6

Fer generalitzacions com “mai” i “sempre” ( ex. “Sempre estàs canviant d’humor” o “Mai fas

res més que exercici”).

Dir o donar a entendre que el que fa és “desagradable”, “estúpid” o “autodestructiu”.

Fer-li promeses que no podreu complir.

Intentar resoldre els seus problemes.

Com reaccionarà la persona?

Pot reaccionar de diverses maneres. Pot reaccionar positivament, per exemple, essent receptiva

envers les vostres preocupacions, admetent que té un problema o alleujada pel fet que us n’heu

adonat. La seva reacció pot ser negativa, per exemple, posant-se a la defensiva, plorosa, enfadada o

agressiva, negant que té un problema o intentant assegurar que està bé. També és possible que

vulgui temps per pair els vostres comentaris i preocupacions. Sigui com sigui que reacciona, estigueu

al cas que probablement no podreu resoldre el problema amb la primera conversa, i no espereu que

segueixi els consells d’immediat, malgrat que li demaneu.

Què passa si la persona reacciona negativament?

Pot reaccionar negativament perquè:

No està preparada per un canvi.

No sap com canviar sense perdre les seves estratègies d’afrontament.

Té dificultats per confiar en els altres.

Pensa que sou agressius, tafaners, coactius i assetjadors.

No veu la seva forma de menjar i de fer exercici com un problema.

És important no prendre’s personalment una reacció negativa. Eviteu discutir o enfrontar-vos i no

expresseu decepció o xoc. Resistiu la temptació de respondre enfadats, ja que això agreujaria la

situació. No li parleu severament, sinó tingueu la voluntat de repetir les vostres preocupacions.

Assegureu-li que encara que no estigueu d’acord amb ella, té el vostre suport per parlar més

endavant si ho desitja.

Obtenir ajuda professional

Els trastorns alimentaris són problemes de llarga durada que no es vencen fàcilment. Encara que no

hi hagi una solució ràpida i senzilla, existeixen tractaments efectius. El tractament més efectiu és

rebre l’ajut d’un nombre de diferents professionals.

7

Li hauríeu de suggerir que buscar aquesta ajuda li pot fer bé. És millor aconsellar-li buscar un

professional especialitzat en trastorns de l’alimentació. Alguns metges de família podrien no

reconèixer un trastorn alimentari perquè no estan formalment preparats per detectar-los i tractar-

los. En alguns països, però, cal una derivació del metge de capçalera per veure un altre professional

especialitzat, com psicòleg, psiquiatra, dietista o terapeuta familiar.

Si la persona està amb un pes molt baix, pot no ser capaç de cercar ajuda professional per ella

mateixa i per tant necessitar-vos per fer-ho. Això passa perquè els símptomes d’un trastorn

alimentari poden afectar la capacitat de la persona de pensar amb claredat.

Què passa si la persona no vol ajuda?

Algunes persones refusen l’ajuda per diversos motius:

Senten vergonya de les seves conductes en el menjar i en l’exercici.

Tenen por de guanyar pes o de perdre el control sobre aquest.

Temen reconèixer que no estan bé.

No creuen que estiguin malament.

Creuen que hi ha avantatges en els seus hàbits (ex. controlar el seu pes pot fer-les sentir

millor amb elles mateixes o donar-los-hi sensació d’èxit).

És important saber que un adult té el dret de rebutjar el tractament, excepte en certes

circumstàncies descrites en la legislació legal pertinent (ex. si la vida de la persona està en perill).

Encara que us sentiu frustrats per les conductes de la persona, és important que no la forceu a

canviar-les o l’amenaceu d’acabar amb la vostra relació amb ella, sinó que impulseu els seus

interessos que no tinguin relació amb el menjar i l’aparença física. Reconeixeu les seves virtuts, èxits i

triomfs i intenteu veure-la com a persona individual i no com algú que té un trastorn alimentari. No la

podeu forçar a canviar el seu comportament o a cercar ajuda, però podeu donar-li suport fins que se

senti segura per fer-ho.

Més que abandonar continueu ajudant, essent positius i encoratjant, mentre espereu que accepti

que ha de canviar. Seguiu suggerint-li buscar ajuda essent sensibles envers les seves pors. Si voleu

més suport, busqueu el consell d’una organització especialitzada en trastorns alimentaris.

8

En una emergència

Una persona no necessàriament ha de tenir un pes baix per requerir assistència mèdica urgent per un

trastorn alimentari. Els símptomes que indiquen una crisi o un trastorn avançat pels que hauríeu de

buscar sempre ajuda mèdica inclouen quan la persona:

S’ha causat dany a ella o a d’altres accidentalment o deliberadament.

S’ha tornat suïcida.

Té el pensament confós i no raona.

Té falses il·lusions (falses creences) o al·lucinacions (experimentar coses que no hi són).

Està desorientada; no sap el dia en què està, on està o qui és.

Vomita vàries vegades al dia.

Es desmaia.

Està massa dèbil per caminar o es desploma.

Té espasmes musculars dolorosos.

Es queixa de mal al pit o té dificultats per respirar.

Té sang en les deposicions, orina o vòmit.

Té un índex de massa corporal inferior a 16.

Té un batec del cor irregular o molt lent (menys de 50 batecs per minut).

Té la pell freda o enganxosa indicant una temperatura del cos baixa o té una temperatura

corporal de menys de 35 graus centígrads.

Si és admesa a l’hospital per qualsevol motiu, hauríeu de dir al personal mèdic que sospiteu que

té un trastorn de l’alimentació.

Com puc continuar donant suport?

Oferiu suport continuat a la persona

Per ajudar-la a sentir-se segura, tranquil·litzeu-la dient-li que no controlareu la seva vida, sinó que

l’ajudareu a obtenir ajuda. Expliqueu-li que encara que hi hagi uns límits en el que podeu fer per ella

intentareu continuar ajudant-la i estar allí per escoltar-la si us necessita. Suggeriu-li rodejar-se de

persones que la puguin ajudar.

9

Doneu-li esperances de recuperar-se

Consoleu a la persona dient-li que els trastorns de l’alimentació poden anar a millor i que els intents

no exitosos del passat no signifiquen que en un futur pugui anar a bé. Animeu-la a sentir-se orgullosa

de qualsevol pas positiu que hagi fet, com acceptar que té un problema o estar d’acord a buscar ajut

professional.

Què no ajuda?

És especialment important que no deixeu que els temes relatius al menjar dominin la vostra relació

amb la persona. Intenteu evitar conflictes o discussions sobre el menjar. No doneu consells sobre la

pèrdua de pes o l’exercici i eviteu reforçar la idea que l’aparença física és vital per la felicitat o l’èxit.

Alhora, no comenteu positivament o negativament el pes o l’aparença de la persona, per ex. “estàs

molt prim”, “et veus bé” o “bé, has guanyat pes”.

Si us adoneu que la persona visita les webs pro-ana o pro-mia (webs que promouen les conductes de

trastorns alimentaris), hauríeu de descoratjar-la de visitar-les més, doncs poden promoure

comportaments destructius. No les mencioneu si la persona no les coneix.

Trastorns de l’alimentació en nens i persones joves

Si sospiteu que un nen o jove està desenvolupant un trastorn de l’alimentació hauríeu de seguir els

consells anteriors, però també considerar els següents consells addicionals.

Els efectes negatius d’aquests trastorns en nens en la salut física són bastant més forts que en adults,

ja que poden distorsionar el desenvolupament físic normal de l’infant. Un nen no cal que tingui tots

els símptomes d’un trastorn alimentari per patir-ne els efectes negatius a llarg termini.

És important no acceptar cap símptoma de trastorn de l’alimentació com a “comportament normal

dels adolescents”. Encara que cregueu que el problema del nen no és greu, no retardeu el fer-hi

alguna cosa. Si es deixen sense tractar, aquests comportaments poden ràpidament desenvolupar-se

en trastorns seriosos difícils de superar.

Si ets un pare preocupat pel teu fill

Si esteu preocupats perquè el vostre fill pugui tenir un trastorn de l’alimentació, hauríeu d’observar

el seu comportament per si mostra signes d’alarma. Si us amoïna posar-vos en la seva intimitat,

recordeu que teniu dret a vetllar per la seva seguretat i per la seva salut.

10

Busqueu ajuda en una organització especialitzada. No deixeu que les negatives, les llàgrimes o

rabietes del vostre fill us impedeixin buscar ajut. Estigueu preparats per assumir aquesta

responsabilitat. Si és menor, podeu legalment concertar una cita amb el metge de capçalera,

psiquiatra o un altre especialista apropiat.

Quan parleu de buscar ajuda amb el vostre nen, és important remarcar-li que l’estimeu i que per això

esteu preocupats per ell. Mantingueu un ambient afectuós i de suport a casa. Això vol dir que li

expresseu el vostre amor sigui com sigui d’angoixant la seva conducta.

Entengueu que qualsevol resistència a menjar, buscar tractament o guanyar pes ve donada per la por

i l’ansietat més que per la voluntat de posar dificultats. Sigueu sempre clars i honestos sobre el que

espereu de l’ajuda professional que busqueu.

No deixeu que l’empatia pel vostre fill us dugui a impulsar el seu trastorn. Per exemple, no li deixeu

escollir sempre quan, què i on la família menjarà, doncs això agreujarà el seu problema. Si el seu

comportament esdevé perillós per ell o pels altres, heu d’estar preparats per portar-lo a un entorn

segur, com un hospital.

Si no esteu contents amb una primera visita a l’especialista perquè ha ignorat la conducta del vostre

fill o no ha diagnosticat correctament el seu trastorn d’alimentació, hauríeu de buscar una segona

opinió.

Si ets un adult preocupat per un nen

Si sospites que un nen està desenvolupant o té un trastorn de l’alimentació, primer t’hauries

d’apropar als pares, a un membre de la família o a una persona estimada del nen abans d’atansar-te

directament a ell.

Si ets una persona jove preocupada per un amic

Si penses que un amic podria estar desenvolupant un trastorn alimentari, hi ha una sèrie de coses

que pots fer per ajudar. Si el teu amic amaga la seva conducta a la seva família o a les persones que

estima, l’hauries d’encoratjar a dir-los-hi, o a trobar una persona adulta de confiança a qui explicar el

que passa. L’adult podria ser un pare, professor, entrenador, infermer de l’escola, tutor, metge de

capçalera, psicòleg o nutricionista.

11

Si el teu amic no vol explicar-ho, hauries de dir-ho tu mateix a un adult de la teva confiança, encara

que el teu amic no vulgui que ho facis. Recorda que els trastorns de l’alimentació són malalties

serioses que no s’han de mantenir en secret.

Malgrat que explicar-ho pot fer enfadar al teu amic, també pot salvar-li la vida. Si t’amoïna parlar

amb algú proper al teu amic, demana ajuda als teus pares o persones estimades teves.

Si el teu amic o tu heu parlat amb un adult sobre el problema de l’alimentació i l’exercici i no l’ha

ajudat, intenteu parlar amb algun altre adult responsable o amb un professional preparat per

assessorar en aquest tipus de trastorns.

Propòsit d’aquestes Guies

Estan dissenyades per ajudar al públic a proporcionar primers auxilis a algú que està desenvolupant

un trastorn de l’alimentació. El rol de la persona que ajuda és assistir a la persona afectada fins que

rebi ajut professional.

Desenvolupament d’aquestes Guies

Es basen en les opinions expertes d’un comitè d’usuaris, cuidadors i metges de la salut mental

d’Austràlia, Nova Zelanda, Gran Bretanya, els Estats Units i Canadà sobre com ajudar a algú que està

desenvolupant o patint un trastorn alimentari. Els detalls de la metodologia es poden trobar a: Hart,

Jorm, Paxton, Kelly & Kitchener. Primers Auxilis per trastorns de l’alimentació. Trastorns de

l’Alimentació: El Diari de Tractament i Prevenció, 2009;17(5):357 – 84

Com utilitzar aquestes Guies

Són un conjunt de recomanacions sobre com ajudar a algú que està desenvolupant o patint un

trastorn de l’alimentació. Cada individu és únic i és important adaptar l’ajut a les necessitats de cada

persona. Per tant, aquestes recomanacions poden no ser útils per tothom que desenvolupi o pateixi

un d’aquests trastorns.

Alhora, estan dissenyades per ser adequades en països desenvolupats de parla anglesa. Poden no ser

apropiades per altres grups culturals o per països amb sistemes sanitaris diferents.

Encara que tinguin drets d’autor, es poden reproduir lliurement per finalitats no lucratives a condició

que se’n citi la font:

12

Salut Mental Austràlia. Trastorns de l’alimentació: guia de primers auxilis. Melbourne. Primers Auxilis

en Salut Mental Austràlia; 2008

Per preguntes:

Primers Auxilis en Salut Mental Austràlia

email: mhfa@mhfa.com.au