TREBALL FET PEL NENS

I NENES DE 4T

CURS 2009-2010

Albert Einstein (14 de març del 1879 - 18 d'abril del 1955) va

ser un físic d’origen alemany, nacionalitzat posteriorment suís i

estadunidenc. És el científic més conegut i important del segle

XX.

1955: Signa un manifest contra el perill nuclear. Mor a

Princenton. Se li extreu el cervell per a analitzar-lo i la història

del cervell desaparegut, guardat en formol per un suposat

científic boig, dóna origen a una llegenda fantasiosa, però

significativa. El dossier secrets sobre les activitats socials i

polítiques d’Einstein que al llarg dels anys havia recollit l’FBI

tenia més de 1.800 planes.

L'astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos

celestes o astres.

El Big Bang, literalment gran esclat, constitueix el moment que

del "no res" emergeix tota la matèria de l'Univers. La matèria,

fins aquest moment, és un punt de densitat infinita, que en un

moment donat "explota" generant l’expansió de la matèria en

totes les direccions i creant el que coneixem com el nostre

Univers.

Immediatament després del moment de la "explosió", cada

partícula de matèria va començar a allunyar-se molt ràpidament

una d’una altra, de la mateixa manera que a l'inflar un globus

aquest va ocupant més espai expandint la seva superfície

Una constel·lació és un conjunt d’estels fixes o estrelles sense

relació entre ells i que formen un dibuix imaginari.

Les constel·lacions tenen un nom oficial.

Andromeda, Antlia, Apus, Aquila, Aquarius, Ara, Aries, Auriga,

Bootes, Caelum, Camelopardalis, Cancer, Canes Venatici, Canis

Major, Canis Minor, Capricornus, Carina, Cassiopeia, Centaurus,

Cepheus, Cetus, Chamaeleon, Circinus, Columba, Coma Berenices,

Corona Australis, Corona Borealis, Corvus, Crater, Crux, Cygnus,

Delphinus, Dorado, Draco, Equuleus, Eridanus, Fornax, Gemini,

Grus, Hercules, Horologium, Hydra, Hydrus, Indus, Lacerta, Leo,

Leo Minor, Lepus, Libra, Lupus, Lynx, Lyra, Mensa, Microscopium,

Monoceros, Musca, Norma, Octans, Ophiuchus, Orió, Pavo,

Pegasus, Perseus, Phoenix, Pictor, Piscis, Piscis Australis, Puppis,

Pyxis, Reticulum, Sagita, Sagittarius, Scorpius, Sculptor,

Scutum, Serpens caput, Serpens cauda, Sextans, Taure,

Telescopium, Triangulum, Triangulum australis, Tucana, Ursa

major, Ursa minor, Vela, Virgo, Volans, Vulpecula.

Els cometes (del llatí Cometa i aquest del grec Kometes,

cabellera), junt amb els asteroides, planetes i els seus satèl·lits,

formen part del Sistema Solar. Són cossos sòlids molt semblants

als asteroides però amb distinta composició, i descriuen òrbites

tan allargades, que aquells que rodegen el Sol, tornen al cap de

molts anys, tants que fins i tot alguns només se’ls ha vist una

única vegada.

Cometes baixes, llatines, franceses o angulars. Són les

tradicionals en tipografia. Cometes altes, angleses o saxones, són

dues parelles de comes volades amb la primera parella capgirada.

S’empren en substitució de les cometes baixes quan no es poden

usar per raons d’incompatibilitat. Cometes simples. Tenen un ús

més restringit

Un Forat Negre és un hipotètic cos celeste camp gravitatori tan

fort que ni tan sols la radiació electromagnètica pot escapar de la seva proximitat. El cos està envoltat per una frontera

esfèrica, anomenada horitzó de successos, a través de la qual la

llum pot entrar, però no pot sortir, pel que sembla ser

completament negre.

Això són els forats negres

Galileu Galilei (15 de febrer de 1564[2] – 8 de gener de

1642)[1][3] va ser un físic, matemàtic, i filòsof italià que va tenir

un paper important durant la Revolució Científica. Va millorar el

telescopi, i per tant, l’observació astronòmica, i

va donar suport a la teoria de Nicolau Copèrnic.

De vegades, se l’anomena "el pare de l’observació

astronòmica", el "pare de la física moderna" el

"pare de la ciència", i el "pare de la ciència

moderna".Stephen Hawking diu, "Galileu, potser

més que qualsevol altra persona, fou el

responsable del naixement de la ciència moderna."

La seva superfície està plena de cràters i posseeix una

atmosfera molt tènue. Vist des de la Terra, és l’objecte més

brillant després del Sol, tot i que realment no brilla, ens

reflecteix la llum del sol.

És l’únic satèl·lit natural de la Terra i l’únic cos del Sistema Solar

que podem observar en detall a ull nu o amb instruments senzills.

La Lluna reflecteix la llum solar,

de manera diferent segons el

lloc on es trobi. Gira al voltant

de la Terra i sobre el seu eix en

el mateix temps: 27 dies, 7

hores i 43 minuts. Això fa que

ens presenti sempre la mateixa

cara.

El 20 de juliol de 1969, Neil

Armstrong es va convertir en el

primer home que trepitjava la

Lluna, formant part de la missió

Apollo XI. Els projectes lunars han recollit prop de 400 kg. de

mostres que els científics analitzen.

La Terra és el tercer planeta del sistema solar per ordre de

proximitat al Sol i el cinquè quant a diàmetre. Forma part

dels planetes terrestres i és l'únic cos celeste on s'ha

confirmat la presència de vida.

Té un únic satèl·lit natural, la Lluna.

La Terra realitza els següents moviments de forma

simultània:

Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol,

moviment que determina les estacions.

Rotació sobre el seu propi eix, moviment que determina el

dia i la nit.

Una galàxia és de milers de milions d’estels i de

núvols de gas i pols. Tot indica que al centre de

determinades galàxies hi ha un forat negre

supermassiu; tanmateix, és difícil que es puguin

detectar a causa de la gran densitat d’estels que

hi ha a la part central d’una galàxia.

L’aspecte lletós de la part central de la nostra

galàxia observada a ull nu des de la Terra va

originar el nom de Via Làctia, és a dir camí de llet.

El mot galàxia ve de la paraula grega

galactos Els diferents materials que

constitueixen una galàxia (estels i núvols de

gas i pols) estan animats d’uns anys després

del Big-Bang.

Els moviments de les galàxies provoquen, de vegades, xocs

violents. En general, però, les galàxies

s’allunyen les unes de les altres, com

punts dibuixats sobre la superfície d’un

globus que s’infla.

És el quart planeta del Sistema Solar. Conegut com el

planeta roig pels seus tons rosats, els romans li van posar el

nom del deu de la guerra.

Abans de l’exploració espacial, es pensava que Mart podia

tenir vida. Les observacions han demostrat que no en té,

encara que en podria haver tingut en un passat llunyà.

En les condicions actual, Mart es esterilitzant, és a dir, no

pot tenir vida. El seu sòl és sec i oxidant. A més, rep del Sol

massa rajos ultraviolats.

Té dos satèl·lits, Fobos i Deimos. Són petits i giren ràpid

prop del planeta. Això va dificultar el seu descobriment a

través dels telescopis.

Neptú és el vuitè planeta del sistema solar en proximitat al Sol.

És un gegant gasós i forma part dels planetes exteriors.

L'interior és roca fosa amb aigua, metà i amoníac líquids.

L’exterior és hidrogen, heli, vapor d’aigua i metà, que li dóna el

color blau.

És un planeta dinàmic, amb taques que recorden les tempestes de

Júpiter.

Els vents més forts de qualsevol planeta del Sistema Solar són

els de Neptú. Molts d’ells bufen en sentit contrari al de rotació.

Prop de la Gran Taca Neptú té un sistema de quatre anells

estrets, primets i difícils de distingir amb els telescopis

terrestres. S’han format a partir de partícules de pols,

arrencades de les llunes interiors pels impactes de meteorits

petits.

A l’atmosfera de Neptú s’arriba a temperatures de 260 ºC sota

zero.

La distància que ens separa de Neptú es pot entendre millor amb

dues dades: una nau ha de fer un viatge de dotze anys per

arribar-hi i, quan hi és, els seus missatges triguen més de quatre

hores per tornar a la Terra. Fosca s’han mesurat vents de 2.000

Km/h.

Nicolau Copèrnic (19 de febrer de 1473 - 24 de maig de 1543) va

ser un astrònom polonès.

Va ser el primer astrònom a formular un amplia cosmologia

heliocèntrica, que va desplaçar a la Terra com a centre de

l'univers.

En Astronomia, un

satèl·lit natural és

un qualsevol objecte

natural que gira al

voltant d’un planeta.

Generalment és

molt més petit que

el planeta i

l’acompanya en la

seva revolució al voltant del Sol. En el cas de la Lluna, té una

mesura tan semblant a la Terra que en compte de considerar a la

Terra com un planeta i a la Lluna com el seu satèl·lit, es pot

considerar com un sistema de dos planetes que giren junts

(planeta doble).

Per extensió anomenem llunes als satèl·lits dels altres planetes.

Així diem: els quatre satèl·lits de Júpiter, però també, les quatre

llunes de Júpiter. Per extensió s'anomena satèl·lit natural o

llunes qualsevol cos natural que gire al voltant d'un cos que no

segueixi el Sol.

Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per

roca i metalls, més petit que un planeta i que òrbita al voltant del

Sol. Un asteroide és un tipus de planeta menor, encara que sovint

ambdós termes s’utilitzen com a sinònims.

La definició exacta no està determinada. Això crea certa

confusió a l’hora de saber si cert objecte ha de ser denominat

com a asteroide, planeta menor o

qualsevol altre nom. Actualment la Unió

Astronòmica Internacional a través del

Minor Planet Center utilitza el terme

"planeta menor" (i no asteroide) per

referir-se als objectes més petits que un

planeta, més grans que un meteoroide i

que no són ni satèl·lits ni cometes. Tot i

això, el terme "asteroide" continua sent

molt utilitzat per la comunitat mundial

d’astrònoms.

Un planisferi representa l’esfera de la Terra en un pla,

mitjançant una projecció geomètrica. Pot ser representat

mitjançant les línies imaginàries de l’equador, els paral·lels i els

meridians.

L'equador és una línia imaginaria que divideix la Terra en

dos meitats horitzontals (anomenades cadascuna hemisferi:

hi ha el del nord i el del sud).

Els paral·lels són línies imaginàries paral·leles a l’equador. La

distància que hi ha de cada paral·lel a l’equador s’anomena

latitud. Si un punt és situat damunt de l’equador direm que

és latitud nord. Si està situat per sota, direm latitud sud.

La distancia de Venus al Sol es 243 días, allí dura un día más que

un año. G en sentido contrario al de los otros planetas

La distancia de Venus al Sol es de 108 millones de

Es classifica com a planeta terrestre, i de vegades se l’anomena

el "planeta germà" de la Terra, perquè són similars en mida,

gravetat, i composició general.

Venus està cobert per una capa opaca de núvols altament

reflectors d'àcid sulfúric, cosa que impedeix l’observació de la

superfície amb llum visible. Venus té l’atmosfera més densa de

tots els planetes terrestres. Es creu que Venus, en temps antics,

tenia oceans semblants als de la Terra, però aquests es van

evaporar completament quan la temperatura va augmentar,

deixant una capa desèrtica amb roques en forma de lloses.

Probablement l’aigua s’ha dissociat, i, com que Venus no té camp

magnètic, el vent solar s'ha endut l'hidrogen cap a l'espai

interplanetari. La pressió atmosfèrica a la superfície del planeta

és 92 vegades la de la Terra.

La paraula meteorit significa

fenomen del cel i descriu la llum que

es produeix quan un fragment de

matèria entra a l’atmosfera de la

Terra i es desintegra.

La paraula meteoroide s’aplica a la

pròpia partícula, sense fer

referència al fenomen que es produeix quan entra a l’atmosfera.

Hi ha moltíssim meteoroides que no hi entraran mai.

Alguns dels meteorits que s’han estudiat

sembla que venien de la Lluna i d’altres de

Mart. La majoria, però, són fragments

d'asteroides o de cometes.

També hi ha corrents de meteoroides, que

s'han format per la desintegració de nuclis de

cometes. Quan coincideixen amb la Terra

s’origina una pluja de meteorits (o, si és molt

intensa, una tempesta) que pot durar uns quants dies.

L’estudi dels meteorits revela dades interessants. Són bons

exemples de la matèria primitiva del Sistema Solar, encara que

en alguns casos les seves propietats han estat alterades.

El ferro que coneixien els humans abans de

l'invenció de la forja provenia dels meteorits. Els

minerals terrestres que contenen ferro no tenen

resistència.

ELS PLANETES

NANS

Un planeta nan és una categoria d'astres

definit per una resolució aprovada per la Unió

Astronòmica Internacional el 24 d'agost del

2006.

Aquesta resolució descriu les característiques

que fan que un astre sigui considerat un

planeta nan (les tres primeres són compartides

amb els planetes i la quarta és la que els en

diferencia):

* 1. És en òrbita al voltant d'una estrella, però no és ell mateix

una estrella.

* 2. És prou massiu com per esdevenir, per la seva pròpia

gravitació, un cos agregat i per adquirir, gràcies a l'equilibri

hidrostàtic, una configuració arrodonida.

* 3. No és un satèl·lit.

* 4. No ha esvaït gravitatòriament de la

seva òrbita altres cossos veïns.

Segons aquesta definició, Plutó es deixà

de considerar un planeta -tal com es féu

històricament- per esdevenir un planeta

nan, perquè compleix la quarta

característica: no ha esvaït els seus

veïnats de la seva òrbita (el Cinturó de

Kuiper).

Llista de planetes nans

Plutó Ceres Makemake Orcus Sedna Quaoar Caront Varuna i

Ixió.

Té un diàmetre de 142.984

km (unes 11 vegades el de La

seva òrbita se situa

aproximadament a 5 UA

(750 milions de km) del Sol,

entre les òrbites de Mart i

Satur la Terra) Va ser

descobert a l'antiguitat i

rep el seu nom del pare dels

déus de la mitologia romana,

aquell al que els grecs

anomenaven Zeus i els romans Júpiter. És el planeta amb el

nombre més gran de satèl·lits

coneguts, amb un total de 63. Els

més importants són els quatre

satèl·lits galileians: Ió, Europa,

Ganimedes i Cal·listo. Júpiter és

el més massiu dels planetes del

Sistema Solar. La seva massa

equival a unes 310 vegades la de

la Terra i a unes 2,5 vegades la

suma de la masses de tots els

altres planetes. També té el rècord de volum (1.400 vegades el

de la Terra) i és el planeta amb la velocitat de rotació més ràpida

i per tant el període de rotació més curt (menys de 10 hores)

cosa que dóna lloc a un lleuger aplatament fàcilment visible des

de la seva atmosfera està permanentment coberta de núvols

estructurats en franges horitzontals de colors rogencs. Aquests

posseeixen una forta dinàmica de vents zonals amb velocitats de

fins a 150 m/s i mostren un alt grau de turbulència.a Terra per

telescopis amateurs.

L' astrologia (del grec: αστρολογία

= άστρον, astron, "astre, estel" +

λόγος, logos, "mot") és la doctrina

i estudi especulatiu de les

influències dels astres sobre el

món sublunar, especialment sobre

el destí dels homes i sobre els

fenòmens meteorològics segons

els conceptes predominants abans

del naixement de la ciència moderna; és un dels molts sistemes o

tradicions enExisteixen astrologies diferents, segons la cultura

que les ha desenvolupat:

Astrologia occidental

Astrologia xinesa

Astrologia vèdica

Astrologia mesoamericana

Astrologia cabalística

Una estrella, estrella o estel és plasma en un equilibri semblant a

l'equilibri hidrostàtic, que genera

energia mitjançant un procés de fusió

nuclear. Les estrelles (excepte el sol)

apareixen com a punts brillants en el

cel nocturn, i fan pampallugues per

efecte de l'atmosfera terrestre.

Les estrelles emeten llum de tots els colors, la barreja dels quals

fa que les vegem blanques. Tanmateix, en

moltes estrelles es poden apreciar

certes tonalitats cromàtiques, sobretot

les vermelles, com és el cas de

Betelgeuse o bé d'Antares. El Sol és

clarament groguenc. Això és perquè l'estrella emet més llum

groga no pas d'altres colors

Una estrella típica es divideix en nucli, mantell i atmosfera. En el

nucli és on es produeixen les reaccions nuclears que generen la

seva energia. El mantell transporta aquesta energia cap a la

superfície i segons com la transporta, per convecció o per

radiació, es dividirà en dues zones: radiant i convectiva.

Finalment, l’atmosfera és la part més superficial de les estrelles

i l'única que és visible. Es divideix en cromosfera, fotosfera i

corona solar. L'atmosfera estel·lar és la zona més freda de les

estrelles i en ella es produeixen els fenòmens d'ejecció de

matèria

Mercuri és el planeta més proper al Sol

i el més petit del Sistema Solar.[ Dóna

una volta al Sol cada 88 dies. Mercuri

és brillant , però no es veu fàcilment ja

que només es pot veure a l’alba i al

crepuscle. Se’n sap relativament poc; la

primera missió d’exploració de Mercuri

va ser la del Mariner 10 que, entre 1974 i 1975,. La segona és la

sonda MESSENGER, que n’ha cartografiat un altre 30% durant la

seva aproximació el 14 de gener de 2008. El 2009, la

MESSENGER farà una altra aproximació a Mercuri i, finalment,

entrarà en òrbita el 2011

El nom català pel planeta prové dels romans, que el van anomenar

així en honor del déu Mercuri.

És el planeta més petit del

Sistema Solar, amb un radi

equatorial de 2439.7 km.[3] Tot

i que té més massa és, fins i tot,

més petit que els satèl·lits

naturals més grans Quan un

costat de Mercuri és de cara al

Sol, arriba a temperatures s

Saturn és el segon

planeta més gran

del Sistema Solar i

l’únic que té anells

visibles des de la

Terra. Es veu

clarament aplanat

pels pols a causa de

la ràpida rotació.

L'atmosfera és d'hidrogen, amb una mica d'heli i metà. És l'únic

planeta que té una densitat menor que l’aigua. Si trobéssim un

oceà prou gran, Saturn suraria.

El color groguenc dels núvols té bandes d'altres colors, com

Júpiter, però no tant marcades. Prop de l'equador el vent bufa a

500 Km/h.

El Sistema Solar està format per una estrella central, el Sol, els

cossos que l’acompanyen i

l'espai que queda entre

ells.

Hi ha nou planetes que

giren al voltant del Sol:

Mercuri, Venus, la Terra,

Mart, Júpiter, Saturn,

Urà, Neptú i Plutó. La

Terra és el nostre

planeta i té un satèl.lit, la

Lluna. Alguns planetes

tenen satèl·lits, d'altres

no.

Els asteroides són roques més petites que també giren, la

majoria entre Mart i Júpiter. A més, hi ha els cometes que

s'apropen i s'allunyen molt del Sol.

De vegades arriba a la Terra un fragment de matèria

extraterrestre. La majoria s’encenen i es desintegren quan

entren a l'atmosfera. Són els meteorits.

Des de sempre els humans hem observat el cel. Fa uns 300 anys

es van inventar els telescopis. Però l’autentica exploració de

l'espai no va començar fins la segona meitat del segle XX.

Des d’aleshores s'han enlairat moltíssimes naus. Els astronautes

s'han passejat per la Lluna. Els vehicles amb instruments han

visitat alguns planetes i han travessat el Sistema Solar.

El Sol és un estel situat al centre del

sistema solar. La Terra i tots els altres

planetes del sistema solar orbiten al seu

voltant. Els planetes menors, els

cometes, els meteoroides i tot el medi

interplanetari que hi ha enmig també

orbiten el Sol. Al ser l'estel més pròxim

a la Terra (es troba a 150 milions de

km), és també l'astre més brillant

del firmament. La seva presència o

absència en el cel determina el dia i

la nit, respectivament. L'energia

radiada pel Sol és aprofitada pels

éssers fotosintètics, els quals

constitueixen la base de la cadena

alimentària. Així, és la principal

font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en

funcionament els processos climàtics. És l'estrella més propera a

la Terra i l'element més gran del Sistema Solar.

El Sol és també la nostra principal font d'energia, que es

manifesta, sobre tot, en forma de llum i calor. L'energia solar es

crea a l'interior del Sol, on la temperatura arriba als 15 milions

de graus.

Urà, descobert per William Herschel al 1781, és visible sense

telescopi. Segur que algú l’havia vist abans, però l'enorme

distància el fa brillar poc i moure lent. A més, hi ha més de 5.000

estrelles més brillants que.

És el setè planeta des del Sol i el tercer més gran del Sistema

Solar. És també el primer que es va descobrir gràcies al

telescopi

La seva distància al Sol és el doble que la de Saturn. És tan lluny

que, des d'Urà, el Sol sembla una estrella més. Això sí, molt més

brillant que altres. Titània

És la lluna més gran d'Urà, amb 1.580 Km. de diàmetre. Està

coberta per petits cràters i roques molt rugoses, amb falles que

indiquen que les forces internes han moldejat la seva superfície.

La seva òrbita passa a 436.000 Km. del centre d'Urà. Dóna una

volta cada 8 dies i 17 hores.