uaderns de línia És a Científica l’Evolució? - sedin.org · 4 És científica l’evolució?...

É sC i e n t í f i c a

l ’ E v o l u c i ó ?Prof. E. H. Andrews

Qu a d e r n s d e

l í n i a

s o b r e l í n ia

És científica l’evolució?2

É s C i e n t í f i c al ’ E v o l u c i ó ?

Prof. E. H. Andrews

Traducció de l’anglès: Santiago Escuain

Publicat en format electrònic PDF per Acrobat Reader per

SEDIN

Servei Evangèlic - Documentació - Informació

Apartat 1317244 CASSÀ DE LA SELVA(El Gironès)

ÍndexQuin és el problema? 3

L'evolucionisme no és una ciència reconeguda - L'evolucionisme és una filosofia - L'evoluciódóna comoditat - L'alternativa bíblica

1. La popularització de la ciència 62. La natura de la teoria científica 8

Una definició - La interpretació dels fets - Hipòtesi o teoria? - La teoria no és la realitat

3. Els usos de la teoria científica 13La comprensió de l’univers - Aplicació pràctica de la teoria

4. Els abusos de la teoria científica 15La confusió de la teoria amb el fet - El perill de l'extrapolació - L'abús de l'exageració -

Involucració emocional

5. La teoria de l’evolució 17L'evolució, donada per suposada - Els evolucionistes, culpables d'extrapolació ... - La hipòtesi

de l'evolució - Ignorant els fets

6. Conclusió 19

S O B R E L ’ A U T O R

El Professor E. H. ANDREWS, B.Sc., Ph.D., D.Sc., F.Inst.P., F.I.M., C.Eng. és Professor de Materials a la Universitatde Londres i fundador del Departament de Materials al Queen Mary College.

Es graduà en física teòrica el 1953 al University College, Londres, i féu la seva tesi doctoral sobre la mecànicade les fractures.

Rebé el grau de Doctor en Ciències pels seus treballs publicats a la física dels grans polímers, i és una autoritatinternacional en la ciència de les grans molècules, amb més de vuitanta articles i llibres científics publicats.

El 1973 va ser un dels sis oradors convidats a la dedicació del nou Institut Macromolecular de la Fundació deMichigan; dos dels altres oradors eren Premis Nobel. L’any 1977 va ser premiat amb la medalla d’argent per la sevainvestigació en la ciència de materials.

El convidem a visitar el nostre centre a Internet:

www.sedin.org

© Copyright E. H. Andrews 1977© Copyright de la traducció SEDIN * línea sobre línea * 1995 • Publicat amb permís

És científica l’evolució? 3

Q u i n é se l p r o b l e m a ?

La Teoria de l’Evolució està pràctica-ment acceptada avui dia a tot el mónde l’Occident com explicació delsorígens humans. Quasi tothom quepensa sobre aquestes idees dóna persentat que la vida va començar ambuna combinació casual de molèculesi que va progressar per nivells decomplexitat en augment, fins que vasorgir l’homo sapiens. Tot i afirmantel suport de una varietat de ciències,incloent la química, la geologia, labotànica, la zoologia i la genètica,aquells qui empenyen les pretensionsde l’evolucionisme diuen que laqüestió està «demostrada científi-cament fins allà on els esdevenimentsno observats per l’home ho puguinmai arribar a ésser.»

Però aquí i enllà, i a part delscristians que rebutgen l’evolucio-nisme sobre bases bíbliques i teolò-giques, hom troba científics dediverses disciplines que reconèixenque molts aspectes de la teoriatransgredeixen els cànons de laciència rigorosa. Veuen ells quemolts dels anomenats fets de l’evo-lució sorgeixen de una evidència se-leccionada amb molta cura, i quedepenen de interpretacions pre-concebudes de les observacions.Reconèixen que els mecanismes permitjà dels quals es diu que tingué llocl’evolució de la vida i que van sorgirles espècies biològiques són, com amolt, hipòtesis no demostrades, i, enel pitjor dels casos, són contra-diccions dels fets experimentals.

Una vista aèria de l’accelerador de 500 BeV a Batavia, Illinois. Aquestamàquina té quatre milles (6,43 km) de circumferència i un diàmetre d’una

milla i quart (dos km), i accelera protons fins a 500 BeV, després quehagin estat ajudats amb un accelerador lineal i l’anell potenciador que es

veu en primer pla. És tanta la importància que la ciència dóna a laverificació experimental dels conceptes teòrics que es gasten vastes sumes

de diners per a la construcció i el funcionament de màquines com aquesta,amb el propòsit de posar a prova teories sobre l’estructura de la matèria.

ple de cura de la recerca científica,sinó l’arrogància irreflexiva que diu:«l’evolucionisme és l’amo, ¡prou!»

¿Com s’ha arribat a aquestasituació? Hom pot donar diversesraons.

Primer, hi ha molts prejudicis finsi tot entre els científics, dels que espensa generalment que contemplenles seves recerques amb una fredorimpersonal. La creença en les idees iteories a les quals hom hi posa tantde treball és un atribut essencialmenthumà, i a aquells éssers humans quetenen la professió de la ciència els ésmolt difícil acceptar que una teoriaque ells defensen pugui estar equivo-cada, fins i tot quan tota l’evidènciaels assenyala cap aquesta direcció.Això és especialment cert quan lateoria de què tractem ha portat a unrenaixement del seu camp d’estudi,com ho ha fet la Teoria de l’Evolucióper a la biologia, transformant-la desd’una classificació pedestre del móndel vivent en una apassionant recercade relacions i processos evolutius. Elfet de que dècades de recerca no handonat més que unes respostes moltsuperficials i capcioses a aquesta em-presa constitueix una realitat que lacomunitat científica com un tot noestà encara llesta per reconèixer.

Però tant gran és l’atractiu del’evolucionisme com a explicació dela vida i de l’existència humana (jaque deixa de banda els conceptes decreació i d’un Creador) que lesobjeccions científiques a la teoriaevolucionista són llançades a un racócom a no mereixedores de capatenció, o fins i tot suprimides comuna ofensa a la ment racional i edu-cada. Però, cosa irònica, l’esperitamb que això té lloc no és pas l’ànim

Els estudiants universitaris són instruïts en el caut esperit de larecerca científica. L’acceptació acrítica de l’evolucionisme éscontrària a aquest esperit.


És interessant, però, que quanhom considera les disciplines cientí-fiques separades a les que l’evo-lucionisme apel·la per llur suport,hom troba, sense cap excepció, que lideuen ben poc a les idees i alsdogmes de l’evolució. I encaradepenen menys de la teoria per a laseva integritat científica. És ben certque l’evolució pot ser esmentadaamb molta freqüència en certs llibresde text, però la seva eliminació nodetrauria significativament del tematractat. Per exemple, es podria imagi-nar, per tant que hom parla del paperde la genètica a l’evolució, que laciència de la genètica està d’algunamanera basada en conceptes evolu-cionistes. Però hi ha almenys un textcapdevanter de genètica que no conténi una sola referència a l’evolució, icrec que aquest exemple podria tenirel seu paral·lel en altres camps.

L ' E V O L U C I O N I S M E N O É S

U N A C I È N C I A R E C O N E G U D A

El fet (i aquí donem una segonaresposta a la qüestió que s’ha proposatmés amunt) és que l’«evolució» coma tal no és una ciència reconeguda. Unestudiant no pot pas graduar-se enaquest tema, o, ni tan sols, general-ment, estudiar una assignatura enaquest camp. Més aviat el que hi haés una varietat de disciplines cientí-fiques com la geologia, la paleon-tologia, la zoologia, la botànica, labiologia molecular, i així, incloentnaturalment la física i la química, enles que de vegades hom fa servir ideesevolucionistes i en les que ocasio-nalment hom fa recerques relacio-nades amb l’evolució. Però també éscert que la immensa majoria decientífics que treballen en aquestesàrees mai no fan servir la teoria del’evolució en llurs treballs ni tractendirectament amb les seves implica-cions. Certament, pot ser que notinguin més informació sobre l’evo-lució que el profà intel·ligent, però,com la resta de nosaltres, acceptenacríticament el que hom els diu. Elresultat d’això és que els pronun-ciaments públics, els mitjans decomunicació de masses (ràdio, tele-visió, etc.), i els escrits sobre evolucióprovenen quasi exclusivament d’unpetit nombre de científics, escriptors icomentaristes que veuen l’evoluciócom una filosofia a propagar més queno pas com una ciència a recercar. Les

idees sobre evolució apareixen ambmoltíssima més freqüència a lapremsa popular (tant de caire científiccom la nacional), que no està sotmesaa les limitacions normals de verifi-cació científica i revisió abans depublicació, que a les revistes seriosesd’investigació de biologia i deciències relacionades. Certament, lesespeculacions que sovint passen coma «fets demostrats» a la literaturaevolucionista no passarien pas lesnormes de qualitat de la major part deles revistes científiques prestigioses.

L ' E V O L U C I O N I S M E É S

U N A F I L O S O F I A

Aleshores, hom ha de reconèixer laveritable natura de la teoriaevolucionista: una filosofia (certa-ment per alguns constitueix unaveritable religió) i no, bàsicament, enabsolut una disciplina científica;solament llavors podrem apreciar tantel seu impacte sobre les nostres mentsi actituds com el seu caràcter palesa-ment acientífic.

En el pensament de la majoriade la gent, l’evolució ha acomplertel seu objectiu inicial de fer innece-ssària la creença en Déu. Si l’home,junt amb tota la natura animada, ésel producte d’aquest procés «cec»d’evolució, aleshores o bé Déu noexisteix, o com a molt és elproducte artificial de la nostrapròpia consciència social. És irònicque l’actual renaixença d’interès enla metafísica i en els reialmes mésenllà dels nostres sentits arribi enun temps en què la creença enpoders immaterials ha esdevingut

Moderns edificis universitaris. A pesar de la proliferació de cursosde grau universitari durant els passats vint anys, l’evolució no està

prou reconeguda com a ciència com per a que es necessiti uncurs de graduat en aquest tema.

La doble hèlice.L’estructurade lamolèculade l’ADNtransportael codigenètic quedetermina lescaracterístiquesde l’organisme alqual pertany. Laciència de lagenètica no lideu res a lateoria del’evolució.

«innecessari» per una explicaciótotalment materialista dels orígenshumans!

El que és oblidat molt còmo-dament per aquells que basen el seuateisme en la teoria evolucionista ésque l’evolució, fins i tot si fos veritat,dóna solament la meitat de laresposta, perquè l’evolució apel·la al’operació de lleis físiques, quími-ques i matemàtiques per explicar elsseus processos, però queda sempre ensilenci pel que fa a com sorgirenaquestes lleis, o per què són com sóni no d’una altra manera. Certament,n’hi ha que, conscients d’aquestaqüestió crucial, han suggerit quel’evolució no és, després de tot, unprocés casual o accidental, com hom


creu popularment, sinó que lamateixa naturalesa de la matèria por-ta en el seu si el potencial i lainevitabilitat de l’evolució. Aquí,doncs, ens trobem amb un noumisticisme que segueix sense donarresposta a la pregunta de «¿per què lamatèria és així?», però que certamentatreu al científic precís molt més quela tradicional «filosofia de l’atzar» del’evolucionista. Això simplementil·lustra que algunes de les qüestionsmés fonamentals plantejades perl’evolucionisme romanen senseresposta encara, per molt que aquestaafirmació vingui com una sorpresaper a les nostres ments tant bencondicionades, a les que tantesvegades se’ls ha comunicat elcontrari.

L ' E V O L U C I Ó D Ó N A

C O M O D I T A T

A part de tot l’anterior, ningú no potdubtar, però, que la resposta veritablede per què la teoria de l’evolució haguanyat una acceptació tan universalha d’estar dintre de nosaltresmateixos. L’experiència ens ensenyaque acceptem, sense qüestionar-ho,qualsevol cosa que trobem còmoda, iresistim idees que ens provoquen in-quietud. Si rebem una carta delMinisteri d’Hisenda en què ensinclouen un retorn inesperat del’impost sobre la renda, ens n’alegremi no fem preguntes. Però una demandainesperada de diners extra per a cobrirun error ens envia indignats alsnostres arxius i registres per demos-

trar que no debem ni un cèntim demés! La idea de l’evolució és accep-tada sense cap tipus de qüestions perla majoria perquè ens treu la nece-ssitat de creure en Déu. N’hi ha, ésclar, que accepten tant l’evolució coml’existència d’un Déu, però la classede Déu que queda ja no és mes elTotpoderós que cridà l’univers al’existència, i certament tampoc elDéu de la creació i de la providènciaque es revela a les Escripturescristianes. Més aviat esdevé un ésservague i quelcom de més, desterrat detota implicació amb el món materialen què vivim, flotant sobre el límit dela consciència humana, una ombrad’un Déu.

Si la cosa és així, naturalment,una plena refutació de les pretensionsde l’evolucionisme només pot serdonada sobre un pla filosòfic. Non’hi ha prou amb rebutjar la visióevolucionista del món, sinó que homha de substituir-la amb un conceptetotalment més coherent i satisfactoride la natura que doni respostes a lesrecerques espirituals de l’home,ademés de a les científiques. Lanecessitat d’una filosofia així éscertament reconeguda per aquells,com els Humanistes Científics, quereconèixen que cap interpretaciópurament materialista de l’existènciahumana és tolerable per a una criatu-ra que raona, com l’home. Per això,ells es proposen aixecar una novareligió, una «religió sense revelació»,per citar a Julian Huxley, en la quall’evolució esdevé una força mística, ila raó la nova deitat. Encara que do-nen una resposta errònia, aquestespersones reconeixen almenys el dile-ma essencial que queda en peu siacceptem una evolució mecanicistacom la font de l’existència humana.

L ' A L T E R N A T I V A B Í B L I C A

És creença d’aquest escriptor que lainterpretació coherent i satisfactòria ala que hom fa referència més amunts’ha de trobar a les Escripturescristianes, que donen un registre de lacreació, de la natura i de la cons-ciència (tant en el pla material com enl’espiritual) tan magnífic comcomplet.

Durant segles, els millors delsintel·lectes humans han trobat aquestavisió del món com un repte i unestímul, unificant com unifica lesdimensions material, moral i espiri-

«Les ideesde l’evolucióno estansotmeses aleslimitacionsnormalsde laverificaciócientífica.»

«Si s’acceptal’evolució,la menade Déu quequeda no ésel Totpoderósque cridàl’Univers al’existència.»


tual en un sol i magne designi ple depropòsit. Un dels fundadors de laciència moderna, Isaac Newton,declarà que el motiu principal de lesseves recerques era el descobrimentd’aquells fets «que més portessin alshomes reflexius a la creença en laDeïtat». I el motiu indubtable de lamajoria dels primers filòsofs naturalsfou revelar la mà de Déu a l’universnatural.

Però no és el propòsit d’aquestarticle exposar la «filosofia cristianade l’ésser». Dissortadament, elsestralls provocats pel pensamentevolucionista són tan profunds a lanostra societat actual que molts estanencara no preparats a considerarl’alternativa bíblica. Sembla nece-ssari, almenys per a alguns, comen-çar per remoure quelcom de l’aurad’infal·libilitat que envolta la teoriade l’evolució. Potser aquesta siguiuna activitat «destructiva», peròpodem aprendre molt que, com aresultat, serà beneficiós per anosaltres.

Així, el nostre propòsit ésexaminar de manera crít ica lanaturalesa de la genuïna teoriacientífica, i aplicar els principisaixí establerts a la teoria de l’evo-lució, per veure si, de fet, passa laprova com a «científica» en elmillor sentit de la paraula. Homespera que d’aquesta manera elslectors seran ajudats a aplicar elsseus propis poders de crítica a lespretensions de l’evolucionisme id’aquesta manera quedar conscientsde algunes de les seves greusdeficiències. Això pot, a la sevavegada, preparar les nostres mentsper considerar les alternatives al’evolució.

1

L a p o p u l a r i t z a c i ód e l a c i è n c i a

Vivim a l’època de la popularitzacióde la ciència. La ciència ja no és untema de «torre d’ivori», practicada iensenyada solament a les recònditesprofunditats de les universitats. Avui,la ciència té una gran importància enmolts aspectes de les nostres videsdiàries. Per això, no hi ha res dolentni impropi en la popularització de laciència. Certament, és molt importantque el profà comprengui els conceptesbàsics i els mètodes i filosofia de la

La metal·lografia — l’examen de l’estructura microscòpica dels metalls.La veritable ciència ha de posar també les teories sota el

«microscopi» de l’examen racional i sistemàtic.

ciència, precisament perquè laciència afecta més i més la seva vidadiària. L’amenaça de la guerra nu-clear penja com un negre núvol persobre del cap de tots, i els ordi-nadors i els avenços de la medicinaafecten les nostres vides personals iprivades. Tant si es tracta de lesideologies de la ciència que impreg-nen la societat i que influèncien lamanera en què pensem, com del fetde que moltes vegades la nostrafeina depèn de l’èxit i de la viabilitatde la tecnologia avançada; sigui comsigui que hom ho miri, la ciència iles seves aplicacions afecten en granmanera l’home del carrer. Per això,és ben correcte que la ciència siguipopularitzada en el sentit que lesidees científiques, les teories i elconeixement sigui tot ensenyatd’una manera simplificada de mane-

ra que la gent del carrer puguinassolir-les i comprendre-les.

No obstant això, en qualsevolpopularització de la ciència hi haun perill. De fet, n’hi ha molts, deperills, i és una àrea que ha de seraproximada amb molta cura. Elsperills de la popularització de laciència queden ben palesos en fra-ses com «La ciència ha demostrat...» o «Els científics creuen ...» o«Els científics han demostrat ...»Sempre que llegeixo o sento aques-tes frases, d’immediat em poso enactitud defensiva, doncs que esticraonablement segur que són unaintroducció a alguna declaració quejo, com a científic, trobaré inaccep-table o distorsionada. Expressionscom aquesta constitueixen sovintuna mena de processat mental, ambel designi de millorar l’acceptació

«Moltesvegades

la nostrafeina depèn

de l’èxit i dela viabilitat

de latecnologia

avançada.»


pràcticament qualsevol cosa, isortir-se’n amb la seva!

El problema amb la polaritzacióde la ciència és que les coses es sim-plifiquen fins a un nivell tal que estornen falses. Però aquestes sobre-simplificacions són sovint presen-tades a l’home del carrer com fets

establerts, sense cap mena de quali-ficació. Un científic pot proposar unateoria, que llavors, en la «lletrapetita», i en termes tècnics, afegeix:«Aquesta teoria depèn d’aquesta pre-ssuposició, i haurà d’esperar aquestsresultats addicionals abans de que enpoguem estar segurs ...» i així. Peròaquestes qualificacions són bande-jades en les popularitzacions. La ideaprincipal és transmesa, però totes lesclàusules provisionals que el científiccurós pugui haver erigit, com unatanca, al voltant de la seva idea, sónbandejades i oblidades, i hom difonidees falses com a vàlides.

També poden sorgir resultatsmés subtils i tràgics a causa de lapopularització de la ciència. Devegades s’esdevé possible quealgunes persones sense escrúpolsmanipulin les ments d’altres, juganten base d’uns pretesos principis dela ciència, desequilibrats i unila-terals, per justificar abusos racials,culturals o polítics. Per això, ésmolt adient que fins i tot si no somcientífics practicants, considerem laqüestió de la teoria científica. Hau-ríem almenys d’arribar a la situacióen la que poguem examinar una

El règimNazi va

aprofitaridees

evolucionistesper

«justificar» elseu assassinaten massa dels

jueus.

El microscopielectrònic

de transmissió,fet servir enuna àmplia

varietatde camps

d’investigació,és una de les

eines de larecerca

experimental.

d’alguna idea que no és verita-blement sana. Es fan servir comuna mena d’assegurança contraqualsevol crítica d’allò que es voldir. Si hom pot introduir una decla-ració amb «La ciència ha mostrat...» o «Els científics creuen ...»,aleshores sembla que hom pot dir


declaració feta en nom de laciència, o una teoria proposada ennom de la ciència, i poder-la exami-nar amb una certa capacitat crítica.Hem d’ésser crítics en el sentitconstructiu, naturalment, però noacceptar necessàriament tot el quehom ens diu en nom de la ciència.

A la discussió que ve a conti-nuació sobre la teoria científica, vullexaminar primer de tot la seva naturao caràcter, en segon lloc els seususos, i en tercer lloc els seus abusos.Finalment, degut a la gran impor-tància i a l’interès temàtic de lesqüestions relacionades amb elsorígens, vull aplicar algunes de lesidees aquí desenvolupades a laTeoria de l’Evolució.

2

L a n a t u r a d e l a t e o r i ac i e n t í f i c a

El terme «teoria», en un contextcientífic, es fa servir freqüentmentd’una manera més aviat ampla i maldefinida. Un ús comú del terme éscom descripció de qualsevol cosadintre del cos de coneixement oactivitat de la ciència que no siguiexperimental. Parlem de l’aspecteexperimental de la ciència, i delteòric. Ara bé, pel nostre propòsitpresent, aquesta no és una definicióprou bona. Té una certa validesa,però per a començar és una definiciónegativa—la teoria és allò que no ésexperiment—i una definició negati-va no ens serà de gaire ajuda. Ensegon lloc, és massa àmplia. Hom famolta feina no experimental (perexemple, la manipulació matemàticade les quantitats) simplement per acanviar dades experimentals a una

forma més fàcil d’usar. No importaque aquest processat de dades siguifet per un ordinador o per unmatemàtic. Tot el que hom fa ésprendre les dades experimentals, elsfets de l’observació, i posar-los enuna forma més utilitzable i útil pera l’aplicació de la veritable teoriacientífica. Així, hom fa molta feina,

als laboratoris o a institucionscientífiques, que no és experimentalperò que jo no anomenaria teòricaen el veritable sentit del terme. Així,dir que la teoria és el que no ésexperimental és massa ample per alnostre propòsit.

Naturalment, també n’hi hamolts que pensen que la teoria cien-

Ordinadorusat per aprocés de

dades.

Cèl·lules de fetge de rata(ampliades 36.000 vegades)

observades com seccions finessota el microscopi electrònic.

La fantàstica complexitatd’una sola cèl·lula viva,

mesurant unes poquescentèsimes de centímetre

de secció, forma part del móndels fets observats científicament.

L’explicació de l’origend’una complexitat així ha desafiat

tota la nostra comprensió teòrica apesar del que els evolucionistes

impliquen en sentit contrari.


imatge que surt quan hom posatotes les peces al seu lloc. De ma-nera més exacta, la imatge és el quefa possible posar bé les peces.

Tinc un fill jove que, quan teniauns dos anys, solia posar les pecesdel trencaclosques del revés, i lesajuntava tot mirant les formes. Bé,aquesta és una manera de fer-ho,¡però es torna molt complicat quanhom te un nombre gran de peces!Normalment, fem servir la imatge iels colors per ajudar-nos a fer eltrencaclosques. Això és el que unateoria fa per al científic. Li fapossible interrelacionar, ajuntar a untot coherent, a una història o imatgecoherent, els fets de l’observació.

L A I N T E R P R E T A C I Ó

D E L S F E T S

Diferents coses sorgeixen d’aquestadefinició de teoria, i hi ha tres cosesque vull exposar aquí:

Primerament, que una teoria had’ésser sempre diferenciada dels fetsde l’observació. Si una teoria és allòque coordina o imposa unitat als fets,la teoria ha d’ésser quelcom diferentdels fets. Aquí tenim els fets del’observació. Són reunits i nosaltresintroduïm una teoria, un conceptemental que ens ajuda a relacionar i acorrelacionar els fets tal com elsveiem. Així, una teoria té a veureamb la interpretació dels fets, i no had’ésser identificada amb els mateixosfets.

No és infreqüent en ciència que elmateix conjunt de fets es pugui inter-pretar mitjançant un nombre deteories rivals. Els fets no són dife-rents; generalment hom no els dis-cuteix. Però, ¿com els hem d’in-terpretar? Pot ser que el científic«A» vingui i digui: «Bé, aquesta és lameva teoria—aquesta és la meva ma-nera d’interpretar els fets»—i llavorsve el científic «B» i diu: «No, no hoveig pas bé d’aquesta manera; mésaviat a mi em sembla que ésd’aquesta i d’aquella manera»; aixíens trobem amb teories que compe-teixen i que estan basades en elsmateixos fets.

La relació o correlació entrel’hàbit de fumar cigarrets i el càncerde pulmó és una bona il·lustraciód’interès actual. Ara bé, ¿quins són,els fets? Bé, el fet és que les personesque fumen molt, especialment sitenen una història d’haver fumat

Gràfiques mostrant l’augment de nombre de fumadors i de càncers depulmó en homes i dones al llarg d’un període de diversos anys. ¿Compodem interpretar aquests fets de l’observació? La interpretació evidentno és necessàriament la correcta.

tífica és el que és matemàtic. Per ami, aquesta és una definició massaestreta. De fet, és gairebé una defi-nició falsa, perquè les matemà-tiques es diferencien de la ciènciaexperimental en una qüestió impor-tant. En la ciència experimentalcomencem amb els fets de l’obser-vació, les dades que ens vénen coma resultat d’observacions. Aquestaobservació pot ésser normal, o potser algun experiment portat a termea un laboratori de manera moltacurada, però és, de totes maneres,observació. En canvi, les matemà-tiques no contenen cap aspecteobservacional. A les matemàtiquescomencem amb un conjunt d’axio-mes o suposicions. Suposem queunes certes regles governaran lanostra àlgebra: per exemple, X · Yserà igual que Y · X. No tenim perquè fer aquesta suposició «com-mutativa». A l’àlgebra comunaescollim fer-la, però podem inven-tar una àlgebra en la que nos’apliqui. Fem certes suposicions,adoptem certs axiomes i desprésdesenvolupem les implicacionsd’aquests axiomes. Els resultats queobtenim estan implícits en lessuposicions amb les que comen-cem. No estem introduint cap noufactor, sino que simplement femexplícit el que estava originalmentimplícit. Això no vol dir que lesmatemàtiques pures no siguin útilso interessants. Ben al contrari, són

un tema fascinant. Però no són teoriacientífica. Són extremadament útilsper la ciència, i especialment alreialme de la teoria científica. Però lateoria científica no ha d’ésser identi-ficada amb el que és matemàtic.

U N A D E F I N I C I Ó

Així, havent rebutjat una definiciómassa àmplia i una altra que és massaestreta, ¿què hem d’entendre per laparaula «teoria» quan hom l’aplica aqüestions científiques?

La paraula prové directamentd’un terme grec, «theoreo», que voldir «contemplo»; prové del verb«contemplar» o «percebre», i pertant una teoria és quelcom concep-tual. És quelcom que percebo,quelcom que comprenc, quelcomque contemplo en un sentit concep-tual. Així, una teoria pot ésser defi-nida com un concepte que unifica iinterrelaciona els fets observats.Una teoria és un enteniment, unacomprensió que imposa un ordre osignificat sobre els fets observats.El científic, en anar recollint certesinformacions o dades, en fer expe-riments i prendre mesures, reuneixles dades que té al davant. Llavors,al veure aquestes dades, veu que nosón resultats independents o acci-dentals, sinó que quadren junts enunes certes relacions. Els fets del’observació són com les pecesd’un trencaclosques, i la teoria és la


molt, tenen una probabilitat molt mésalta de patir de càncer de pulmó.Aquest és el fet, i ningú no eldiscuteix. Però què hi ha de lainterpretació? La interpretacióacceptada és que fumar cigarrets és lacausa del càncer de pulmó.

Ara bé, aquí cal aclarir bé queaquest no és el fet. El fet obser-vacional és que les persones que fu-men molt són molt més propenses apatir de càncer de pulmó que les queno fumen. Fem un pas teòric quandiem: «Fumar cigarrets causa càncerde pulmó.» Hi ha una teoria rival,naturalment fortament defensada pelsfabricants de cigarrets, que diu: «¡Resde res! Acceptem els fets, però lateoria està equivocada. La teoria ointerpretació correcta és que aquellespersones que fumen força ho fandegut a alguna necessitat fisiològica opsicològica que també els fa propen-sos al càncer de pulmó. No hi harelació causal entre fumar i el càncer.Hi ha algun altre factor, el factor«X», que fa que hom fumi molt i quesigui propens al càncer de pulmó.»Pot ser que nosaltres ens somriguem,i que rebutgem la idea, com larebutgen la majoria de les autoritatsmèdiques, però hi ha algunespersones força intel·ligents que s’hiapunten, i cap científic curós exclou-ria la possibilitat que fos certa. Comhom pot veure, aquí tenim duesteories ben diferents basades sobre elsmateixos fets, i ambdues pretenenexplicar els fets.

Per tant, la teoria ha d’ésser dife-renciada dels fets de la observació.Els fets poden romandre els mateixossegle rera segle. Es pot afegir a ells,pot venir nova informació, però(sempre que hagin estat observatscurosament la primera vegada) nocanviaran. Però la interpretació delsfets, com ho testimonia la història dela ciència, canvia amb bastantfreqüència.

H I P Ò T E S I O T E O R I A ?

En segon terme, la teoria pot existira tots els nivells de validesa oprecisió. No existeix quelcom quehom pugui considerar com unateoria científica «típica», perquèaquesta paraula «teoria», de la qualhe dit que es refereix a lainterpretació de fets, pot existir entots els graus de certesa i deseguretat, i a tots els graus de

desenvolupament i de sofisticació.Podem començar per un extrem ambuna hipòtesi. ¿Què és una hipòtesi?Una hipòtesi és una idea que homexposa per a explicar certes obser-vacions. Parlant estrictament, quanreunim diverses observacions, laprimera etapa a la nostra tascateòrica és proposar una hipòtesi. Hiha un sentit en que totes les teoriessón hipòtesis fins que han estatposades a prova posteriormentmitjançant algun experiment disse-nyat especialment. Ja en parlaremmés d’això més endavant, però unahipòtesi és un fonament per aldesenvolupament d’idees. Provéd’un terme grec que vol dir «posarsota», «dipositar a sota», «col·locara sota». Una hipòtesi és unfonament. Per tant, no es tracta dequelcom fluix i insubstancial. Defet, és ben bé el contrari. És unasubstància, un fonament, un puntd’arrencada. No és una teoria com-pleta com tampoc un fonament per

un edifici és l’edifici acabat, peròigual que un edifici necessita unfonament, qualsevol teoria necessitauna hipòtesi. Així que en el mateixpunt de sortida la teoria acabada denéixer és una hipòtesi, quelcomproposat però poc desenvolupat, unconcepte bàsic que ens permetdesenvolupar idees i edificar sobred’ella una teoria digna de respecte.

La hipòtesi es troba a un extremde la gamma teòrica. A l’altre extremhom troba la teoria totalment desen-volupada que passa al llibre com a«llei natural». Parlem de la llei de lagravetat i de les lleis de l’òptica.Aquestes són teories que no solamenthan estat proposades per explicar fets,sino que han estat desenvolupades iestablertes per experiments posteriorsi varies proves. Han resistit la provadel temps i investigacions addicio-

La galàxiaespiral

NebulosaAndròmeda(M51). Els

esdevenimentsmolt allunyatsno poden ser

subjectats aexperimentscrítics en el

laboratori.

A dalt: El model deBohr-Rutherford. A baix:

Model de mecànicaondulatòria. Dos dels

diversos models de l’àtomd’hidrogen que han estat

proposats durant la històriade la investigació de

l’estructura de l’àtom. Elmodel més actualitzat no potésser representat de maneraprecisa mitjançant un dibuix

sino solament per mitjàd’equacions matemàtiques.

Però ni en aquest cas estracta de res més que d’un

model o representació; no éspas la cosa mateixa.

És científica l’evolució?


Difracció d’unraig X o d’electrons

per un reticlecristal·lí. El

diagrama mostracom els electrons,

normalmentconsiderats com

partícules ambcàrrega negativa, es

poden comportarcom ones per produir

pautes de difracciócom aquesta de poli-oximetilè. De manera

similar, la llum,generalment

considerada com aones, es pot

comportar comcorpuscles(«fotons»).

una altra vegada a l’exemple delcàncer de pulmó. Havent presentat lahipòtesi que fumar és causa decàncer, el que hom necessita ésprendre cent individus de totes lesclasses (els que tenen aquell misteriósfactor «X» i els que no el tenen),posar-los en una presó i obligar-los afumar cigarrets durant vint anys, iveure llavors quants d’ells agafencàncer de pulmó. Això demostrariaaquesta qüestió fins més enllà de totdubte, però naturalment no es pot fer.Potser podríem simular l’experimentfent servir ratolins o rates, però ambtot això hom no pot fer l’experimentnecessari per poder convertir lahipòtesi en una forma més establerta.

Aquest problema sorgeix en unaforma aguda quan volem emetreteories per explicar esdevenimentshistòrics com l’origen de la vida, o eldesenvolupament o evolució de lesespècies. No podem tornar enrera, nopodem tampoc anar al laboratori i ferun experiment apropiat. Tenim elmateix problema en tractar ambesdeveniments molt remots, coml’evolució estel·lar o les reaccions iprocessos de l’astrofísica. Hom no elspot portar al laboratori i fer-hiprecisament els experiments que homvoldria per demostrar el seu argument.Aquestes són dificultats molt reals iaixò significa que a certes branques dela ciència hom ha d’acontentar-se ambteories que amb prou feines estan forade l’etapa d’hipòtesi, mentre que enaltres branques de la ciència, com potser la física i la química, hom pot

qüestió, que la teoria pot existir a totsels nivells de validesa o de precisió.

Hi ha un altre problema molt realamb què ens trobem en aquestcontext. Comencem amb unahipòtesi. No hi ha cap mena dedificultat per emetre una hipòtesi,però quan volem desenvolupar-la perarribar a una teoria establerta, podensorgir veritables dificultats degut aalgunes de les coses que ens cal fer,experimentalment, per a provar lanostra hipòtesi i per enfortir la nostrateoria, i que per una raó o altra siguininaccessibles. Per exemple, tornem

nals, i passen al reialme de la lleicientífica. Per tant, hi ha una amplí-ssima gamma de possibilitats. Si dicque tinc una teoria, hom em pot pre-guntar de manera molt adient: «¿Aquina banda de la gamma es trobaaquesta teoria? ¿És una hipòtesi, unpunt de partida, una premissa en basede la que hom vol desenvoluparidees? ¿O ja està totalment desen-volupada i s’arribat a una teoriaacabada, completa i provada quepuguem anomenar una llei científica?¿O es troba entre aquests dosextrems?» Aquesta és la segona

«Total’enginyeriaté a veureamb l’úspredictiu dela teoriacientífica.»


provar o refutar la teva teoria benfàcilment anant al laboratori i fentexperiments especials.

LA TEORIA NO ÉS LA REALITAT

En tercer lloc, la teoria és, com a molt,només un model de, o una aproxi-mació a, la realitat. Això és veritat finsi tot de teories que han arribat a éssermolt sofisticades, molt desenvo-lupades, i que són totalment suscepti-bles d’assaig al laboratori. Preneml’exemple de l’estructura de l’àtom.Aquesta és una qüestió en que s’haestat treballant, suposo, des dels tempsdels antics grecs, però d’una maneraefectiva des de farà al voltant d’unsegle. S’ha fet possible una granquantitat de sofisticació. El primerdels conceptes moderns va ser el deRutherford, que va poder mostrar quela càrrega positiva a l’àtom es concen-tra en una petita regió de l’espaianomenada «nucli». Va proposar unaimatge d’un nucli central envoltatd’electrons en òrbita, d’una manerasimilar a la forma en què els planetesorbiten al voltant del sol. El mateix fetd’assimilar-lo al sistema solar mostraque es tracta solament d’una imatge,d’un model. No es tracta de la realitat,sinó solament d’una abstracció osimplificació de la realitat. Com passaamb qualsevol model, l’àtom deRutherford explicava o donava comptede certs fets, però no pas de tots ells,i molt aviat aquest model es va trobaramb greus problemes perquè semblavacontradir les lleis de l’electrodi-nàmica. Llavors vingué Niels Bohr idigué: «El problema és que estemtractant d’aplicar regles que potser nosón aplicables a l’escala de l’àtom.»

El dissenydels motors

d’aviaciócomportal’acurada

aplicació demoltes teories

incloent les del’aerodinàmica,

combustió itermodinàmica.

¿Representa realmentla línia (la teoria) elsfets experimentals (elspunts), o es tracta de

la imaginacióvoluntariosa de

l’experimentador?Aquesta qüestió

solament podrà serresolta mitjançant més

experiments fets ambcura i precisió.

Així, ell va proposar una teoria méssofisticada, la teoria quàntica del’àtom. La idea va ser addicionalmentdesenvolupada de manera que hom jano pensava en una sola partícula enòrbita, com un planeta anant al voltantdel sol, sino en la probabilitat de trobaruna certa càrrega elèctrica a un puntdeterminat de l’espai. Ara bé, aixòexplica altres coses que hom no podiaexplicar amb els models més senzills.Com es pot veure, el model es fa mési més complicat, però segueix essentun model. Així, una teoria no és maiuna realitat, sinó que és sempre unmodel o una representació de larealitat, més o menys rudimentària.

Considerem aquell altre exempleclàssic de la natura de la llum.Originalment, homes com Newtoncreien que la llum era corpuscular,consistent en corpuscles. Aquestaidea va ser rebutjada degut al feno-men de difracció, i es va fer evidentque hom només podia explicar la con-ducta de la llum dient que consistia en«ones». Després, naturalment, es vanfer més experiments, i hom va trobarque era necessari tornar a introduir laidea de partícules, el concepte corpus-

cular. Així, aquí tenim un cas en quèel fenomen de la llum va ser prime-rament considerat com de naturacorpuscular, després com ondulatòria,i llavors una altra vegada com corpus-cular. A la fi s’ha arribat a unasituació en què hem de dir: «Enrealitat, la llum és a la vegadacorpuscular i ondulatòria.» De vega-des es comporta com una ona, devegades com un raig de partícules.Així, la «realitat» pot ser expressadasolament mitjançant dos modelstotalment contradictoris. La realitat ésmés complicada que el model, i enaquest cas és tan complicada que, perpoder descriure-la en absolut, hemd’adoptar un model dual incloent dosconceptes aparentment oposats. Ésben evident que el model es corres-pon solament de manera rudimentàriaamb la realitat que anomenem llum.

Així, hi ha molt a qualsevol teoriaque no es correspon amb la realitat.Les dades han de ser igualades,interpolades i extrapolades abansd’arribar a la teoria que constitueixiun model satisfactori per al moment,d’allò que intenta representar. Però,en última anàlisi, és només unarepresentació.


He passat molt temps amb lanatura de la teoria, i n’he dit tres co-ses: la teoria ha d’ésser diferenciadadels fets; la teoria pot existir a tots elsnivells de validesa o precisió; i lateoria és, en el millor dels casos,només un model de o aproximació ala realitat. Ara estem en una posiciódes de la qual podrem considerar elsusos i abusos del que anomenemteoria científica.

3

E l s u s o s d e l at e o r i a c i e n t í f i c a

Ara examinarem molt breument elsusos de la teoria científica. No vullpassar massa temps en això, perquè

fins a cert punt es tracta de quelcomque es fa evident per si mateix.Aquesta secció es podria desen-volupar molt, però no és aquest eltema principal d’aquest article. Seràsuficient dir que la teoria és una partintrínseca del cos de coneixementcientífic i de l’activitat que coneixemcom a ciència. Seria impossible tenirciència sense teoria, perquè sense lateoria la ciència seria senzillamentuna col·lecció de dades, un reculld’informació, i potser una classi-ficació d’aquestes dades. La ciènciaseria una mena d’activitat estèril, decul-de-sac, si no hi hagués teoria.L’atractiu i l’interès de la ciència rauen que una vegada hom ha recollit lainformació, les dades i les observa-cions, que hom pugui llavors imposar

sobre tot això algun sentit i algunasignificació—poder dir: «Aquí con-templo, veig una pauta, una imatge,un sentit, un significat.» La ciència,tal com la coneixem, no podria existirsense teoria.

L A C O M P R E N S I Ó

D E L ' U N I V E R S

La ciència, des de la perspectivad’aquest autor, té dues funcions.Primerament, es tracta d’un mètodeque ens permet comprendre l’universen què vivim. Això és realment laciència per la ciència, simplement perconèixer (el sentit bàsic del mot«ciència» és «coneixement»). Ésl’acumulació de coneixement, nosolament com a dades i fets, sino comuna comprensió o interpretació delmón material que ens envolta. Val lapena observar aquí que molts delsprimers científics moderns, si no tots,impel·lits evidentment per aquellacuriositat natural de la ment humana,estaven molt interessats en què llurcomprensió de l’univers mitjançant laciència fos un enteniment que portéshonra a Déu: era una empresa teista.Es diu que Johann Kepler va excla-mar, en descobrir les tres lleis delmoviment planetari: «¡Oh, Déu, esticpensant els teus pensaments desprésde Tu!» Ara bé, val la pena posar aixòclar. Ell estava fent descobriments nosolament sobre l’univers, sinó tambésobre Déu. Estava descobrint lacreació, però en fer això creia queestava descobrint al Creador. Es diuque Sir James Jeans va dir que«Darrera de l’univers hi ha un granQuelcom matemàtic.» Hom pot consi-

Extrapolació o extensió d’una teoria (representada per la línia) a regionsen les quals no existeix cap dada experimental. Qualsevol de les líniesdiscontínues podria ser correcta. I això només podrà ser aclaritmitjançant experimentació addicional.

El ciclotró d’energiavariable de laA.E.R.E. (Harwell).Les partículesfonamentals podenésser accelerades avelocitats pròximes ala de la mateixa llumi sota aquestescondicions lamecànica newtonianano s’aplica comals cossos enmoviment lent.


Assaig deteories sobrel’adhesió, allaboratori del’autor.Aquesta seqüència,fotografiadaa 5.000fotogramesper segon, mostrala fallida d’unaunió adhesivaentre una resinaepoxy i un substratmetàl·lic. S’aplicapressió per viad’un foratcentral i laregió esenganxadaés visible comla regióclara creixentque envoltael forat central.

natural no té la visió espiritual, lacapacitat espiritual, la facultat espiri-tual de creure en Déu, fins que Déu lidóna aquesta capacitat com un do dela gràcia. Aquests homes estaven enun error (tenien bones intencions,però estaven equivocats) en tractar deconvèncer els altres de l’existència idel caràcter de Déu mitjançant laciència. Deixaven de banda la naturacaiguda de l’home. Però, això noobstant, intentaven de fer servir lateoria científica com un mitjà decomprendre i explicar l’univers en unsentit teològic.

A P L I C A C I Ó P R À C T I C A

D E L A T E O R I A

El primer ús de la ciència i de lateoria científica és doncs la com-prensió de l’univers que ens envolta.Però, en segon terme, la teoria cien-tífica té un ús en la seva aplicació.Tota l’enginyeria, tota la ciènciaaplicada, amb l’enorme gammad’activitats que aquestes expressionsrepresenten i inclouen, tenen a veureamb l’ús predictiu de la teoria cien-tífica. Això va sota una disfressa,però d’una manera molt real femservir la teoria científica en un sentitpredictiu sempre que dissenyem unaestructura o una màquina de qual-sevol mena. Diem: «Si construeixoaquest motor elèctric amb aquestnombre de voltes de fil elèctric,llavors generarà aquesta potènciaconcreta amb aquest voltatgedeterminat.» Fem servir les lleis dela ciència per predir què succeirà siconstruïm la nostra màquina d’unacerta manera. Aquest és el procésdel disseny d’enginyeria. Degut aque la teoria que hom fa servirpertany a l’extrem ben establert de

Pingüins.Les aus no

voladores sónfreqüentment

citades com aexemples

d’evolucióperquè són«diferents»,

i no pasperquè hihagi capevidència

d’evolució.

derar que aquest és un concepte mésaviat inadequat de la natura de Déu,però hom veu, no obstant això, queestà mirant l’univers a través dels ullsde la ciència, i, raonant des d’això alCreador, fa declaracions sobre elcaràcter i la natura d’aquest Creador.

Hom ha dit d’Isaac Newton que«per a ell, la creença en Déu descan-sava principalment sobre l’ordreadmirable de l’univers», i ell mateixva dir que en les seves recerquesestava «interessat a fer aquells desco-briments que portessin millor alshomes raonables a la creença en laDeïtat». Ara bé, això és molt més quedir senzillament que creia en Déu.Més aviat deia: «Practico la ciència afi de poder fer descobriments queconvencin als homes que Déu és, ique Déu és gloriós, i que Déu és tot-poderós.» Robert Boyle publicà elsseus varis tractats teològics peremfasitzar l’harmonia entre els nousmètodes científics i la fe cristiana.

Hem de reconèixer, suposo, quehi havia una fal·làcia bàsica des d’unpunt de vista teològic en allò queaquests homes estaven fent. Això ésuna digressió, però cal dir-ho. Laseva idea de fer servir la teologianatural, els descobriments de la

ciència, per convèncer els homes del’ésser i del caràcter de Déu no es potmantenir teològicament. Aquestaidea d’ells es fonamentava en lasuposició que als homes només elscalia que els mostressin i expli-quessin, per a què creguessin. Ara bé,si som lectors curosos de la Bíbliasabem que existeix una barrera al’enteniment de l’home. A 1 Corintis2:14 llegim que «l’home natural noadmet les coses de l’Esperit de Déu;perquè li semblen absurdes, i no lespot comprendre, perquè s’han decomprendre espiritualment». L’home


Un diagrama modern de restes de fòssils de mamífers avala la afirmació de Louis Agassiz (1859) de que elregistre dels fòssils no mostra pas un desenvolupament gradual de les formes de vida com ho demanaria

l’evolució a l’atzar. Més aviat, totes les classes de restes d’invertebrats es troben costat per costat a les mésprimitives roques fossilíferes, i totes les classes de vertebrats sorgeixen «simultàniament» en

una varietat de diferents roques sedimentàries.

riorment sobre la natura de la teoriacientífica.

L A C O N F U S I Ó D E

L A T E O R I A A M B E L F E T

El primer abús sorgeix quan homidentifica o confon la teoria amb elfet—quan la teoria, que és lainterpretació que hom fa dels fets, ésconfosa amb els mateixos fets del’observació. Ja he desenvolupat laqüestió de que és això precisamentel que passa amb la popularitzacióde la ciència. Quan hom tracta depresentar una cosa d’una maneramolt senzilla, pot presentar de ma-nera molt fàcil la teoria com a idèn-tica als fets, en lloc de com lainterpretació dels fets. Aquest errorsorgeix a causa que en presentar unadescripció simplificada o popular ésfàcil presentar la teoria o el conceptei deixar-lo així. Pot ser que hom maiarribi a presentar els fets sobre elsquals es fonamenta aquest concepte,i dels quals aquest concepte s’haderivat.

Passo molt del meu tempsinstruint candidats de doctorat, i devegades em vénen amb una idea,

una teoria, i em diuen: «ho puc ex-plicar d’aquesta manera.» Devegades em vénen sospites, i dic:«Deixeu-me mirar les vostres dadesoriginals.» Moltes vegades desco-breixo que les dades no avalen lateoria. Puc dir a l’estudiant: «Diusque hi ha una relació lineal entre Xi Y, però quan miro aquest punt a lagràfica, no veig una relació lineal;el que veig és una dispersió generalde les dades.» Així, en reexaminarels fets originals, puc mirar per sotade la teoria que ha estat proposada,i he qüestionat aquella teoria. Peròsi us estic presentant una teoria coma ciència popular, generalment nous presento pas els fets. Us dic: «Lacosa és d’aquesta manera, hi ha unarelació lineal», i amb això solamentvull dir que jo he interpretat lesdades d’aquesta manera particular.El profà, a qui no se li dóna accésals fets subjacents, generalment noté cap altra alternativa que acceptarla declaració pel que val. Així,sorgeix fàcilment la confusió entreels fets i la teoria. La interpretaciómolt divulgada d’un home pot arri-bar a quedar identificada, a lesments de moltes persones, amb la

la gamma de què he estat parlant, elmotor elèctric farà més o menys allòpel que ha estat dissenyat. Així,generalment, l’enginyeria és unail·lustració de l’ús predictiu de lateoria científica, i no serà necessariemfasitzar la influència de talsactivitats sobre la nostra experiènciadiària. I sens dubte de cap mena, enla majoria dels casos té uns efectesbenèfics sobre la humanitat.

4

E l s a b u s o s d el a t e o r i a c i e n t í f i c a

Així, doncs, hem esmentat, de maneramolt resumida, els usos de la teoriacientífica. Passem ara a tractar elsabusos. Els abusos de la teoria cien-tífica sorgeixen quan hom oblida oignora la natura de la teoria científica,que és el que ens ha ocupat durant laprimera part d’aquest article. Ge-neralment és cert que l’abús dequalsevol cosa sorgeix quan s’oblidao s’ignora la natura d’aquella cosa.Per tant podem considerar els diversosabusos que van paral·lelament amb lesdiverses declaracions fetes ante-

TERCIARICRETACIJURÀSSIC

Eocè Miocè

Mamífersplacentaris

mamífers posadors d'ous

grups marsupials extingitsd'embriologia desconeguda

marsupials

peresosos, armadillos, formiguergegantpangolirosegadors: llebres i conills

rosegadors en general

lemursrates pinyadestalps, musaranyes, eriçonsbalenes, marsuïns, dofins

Subordre extingit de carnívorsgats, mosteles, gossos, ossos,foquesungulats parells: porcs, hipopò-tams; remugants (cèrvols iramats), camells, llames, girafes

ungulats primitius - aardvarksungulats no parells: cavalls, tapirsungulats extingits de S. Amèricaungulats extingits de S. Amèricaungulats primitiushyraxbranca d'ungulats cornutselefantsvaques marinesanimals extingits semblants ahipopòtams

Paleocè Oligocè PliocèSuperiorInferiorSuperiorMed.Inf.


realitat. A això jo ho anomenarial’abús del dogmatisme; el dog-matisme té lloc quan hom presentauna teoria com la realitat, com unfet, en lloc de com una inter-pretació dels fets.

E L P E R I L L D E

L ' E X T R A P O L A C I Ó

El segon abús és el de l’extra-polació. Això té lloc quan unateoria, que pot ser perfectamentbona en un reialme, és estesa, sensejustificació, a reialmes on no se sappas que sigui aplicable. Com unabona il · lustració aquí, podemprendre la mecànica Newtoniana. Lamecànica Newtoniana, les regles olleis que governen els movimentsdels cossos sòlids, s’apliquen mera-vellosament bé a la major part delmón observat. Però quan hom inten-ta aplicar la mecànica Newtoniana al’estructura de l’àtom, troba proble-mes insuperables. I també quan homintenta aplicar la mecànicaNewtoniana a objectes que es des-placen a velocitats molt altes,apropant-se a la velocitat de la llum,és un fracàs. El mateix possiblementsucceeix amb esdeveniments iobjectes que són extremadamentvastos en termes astronòmics.Tenim, doncs, una teoria científicaperfectament vàlida i respectableque és d’aplicació dins un camplimitat, però si tractem d’extrapolaraquesta teoria i la forcem per apli-car-la a una escala atòmica, o aobjectes desplaçant-se prop de lavelocitat de la llum, estarem violen-tant-la i les nostres prediccionsseran falses. Així, hi ha el perill del’extrapolació, de prendre una teoriavàlida, establerta, que és d’aplicacióa un reialme limitat de la natura,estenent-la a regions on la seva con-ducta i la seva validesa no han estatpas establertes.

Aquest és un problema molt reali seriós, que hom troba freqüent-ment a las tasques de recerca.Imaginem que algú està fent unagràfica. Els seus experiments l’hanportat a determinar tres punts quesemblen estar sobre una línia recta.I llavors ell dibuixa una línia rectatravessant-los i extrapola o esténaquella recta a una regió de lagràfica a una zona a on no hi hadades experimentals. I aleshoreshom pretén que aquesta relació li-

neal recta és vàlida per a totl’«espai» considerat: però això potno ser veritat. Pel que coneixem,aquesta línia «recta» podria girarsobre si mateixa i canviar dedirecció movent-se a una àreadiferent de la gràfica. Aquestaqüestió només pot ser resolta fentmesuraments addicionals.

L ' A B Ú S D E

L ' E X A G E R A C I Ó

La tercera manera en que hom potabusar de la teoria és per exageració.És a dir: quan la teoria rep una posicióno corresponent al seu grau devalidació. Ja he esmentat abans, i hededicat un cert temps raonant aquestaqüestió, que les teories poden existira tots els nivells de validesa, des de lahipòtesi fins a la llei de la natura. Sihom pren una hipòtesi i li atribueix larellevància d’una llei de la natura,hom fa un abús de la teoria científica.Sempre és important donar a unateoria la posició, atribuir-li lavalidesa, que li correspon al seu nivellde desenvolupament.

I N V O L U C R A C I Ó

E M O C I O N A L

Llavors tenim, el quart abús, ipotser aquest és el pitjor de tots, elsubjectivisme. Això té lloc quanhom defensa una teoria contra elsfets de la observació: És a dir, quanhom manté una teoria a pesar delsnous fets que sorgeixen indicant quela teoria és inadequada o falsa.Dissortadament, això succeeixcontínuament degut a que elscientífics són éssers humans i tenenemocions, com els altres éssershumans. Hi ha un grau, de vegadesun grau molt elevat, d’involucracióemocional per part d’un científic enla seva obra. Si un home ha passattota la seva vida desenvolupant ierigint una determinada teoria, no liagradarà pas massa que sorgeixi unanova evidència que destrueixi aque-lla teoria.

Entre els científics hi ha unacudit que diu que si hom té dos otres resultats que semblen provarallò que hom vol provar, que caldeixar de fer més experiments, ¡nofos que el següent resultat noconcordi! Jo mateix em vaig trobar

Espermatozoides d’una papallona, augmentats 40.000 vegades.L’esperma i els ous d’una espècie de reproducció sexual portenla informació genètica necessària per crear descendència de la

mateixa classe. A pesar de grans esforços, no s’han pogutproduir mutacions, en milers de generacions de fauna de

laboratori, que suggereixin ni remotament l’evoluciód’una espècie a una altra.


observar amb prou facilitat molts delsabusos tractats a la secció anterior. Nopuc aquí tractar detingudamentd’aquestes coses, perquè en realitataquest és el punt de partida d’un debattotalment nou! Solament vull obser-var les maneres en què s’han mani-festat i es manifesten alguns d’aquestsabusos a la Teoria de l’Evolució.

L ' E V O L U C I Ó , D O N A D A

P E R S U P O S A D A

En primer lloc, naturalment, laTeoria de l’Evolució és molt gene-ralment considerada com un fet,com descrivint esdeveniments querealment van succeir. Els comen-taristes i els mitjans de comunicaciópresenten l’evolució d’aquesta for-ma, i moltes vegades de maneragratuïta. Si algú està descrivint uncert tipus d’au a un programa denatura en alguna emissora de ràdioo televisió, generalment dirà que enel curs de l’evolució l’au «desen-volupà» aquesta classe de bec, opeu, o ala —mentre que hom potsaber molt bé, especialment si ésbiòleg, que ningú no ha estudiat mail’«evolució» d’aquella au en parti-cular. I pot ser que mai no s’hagi fetcap investigació en absolut enaquest sentit. Senzillament, homdóna per suposat que si una au té unaala o un peu o u bec de qualsevolclasse que sigui, que l’ha d’haveraconseguit mitjançant un procésd’evolució. ¡No s’hagués pas pogutarribar d’una altra manera a aquestresultat concret! Així, hom conside-ra l’evolució com un fet, fins i tot encasos que mai han estat estudiats.Ara bé, els fets en què hom basal’evolucionisme no porten pas a ressemblant a la Teoria de l’Evolució.Els fets són esparsos; freqüentmentsón discutibles i molt incerts. Fins itot quan els fets són clars, benexposats i fàcilment constatables,freqüentment portarien a un obser-vador imparcial a conclusions opo-sades a la Teoria de l’Evolució.

Vull il·lustrar això citant unfrancès, el Professor Vialleton. Vaescriure en una època tant llunyanacom l’any 1924, però res no hasucceït per a canviar la validesa delque diu: «Així», escriu ell, «quanhom considera l’evolució a la llum del’evidència real, el que hi ha és a lavegada grans dubtes, i també unaexageració del seu valor, resultant en

Fins i tot hom pot qüestionar l’escala de temps a què apel·la la teoria del’evolució. Les datacions radioactives, que donen edats de les roquesfossilíferes com de cents de milions d’anys, estan basades enpressuposicions que no poden ser justificades científicament. La línia «A»és per dades publicades per diorites Charnwood, indicant una edat de 552milions d’anys si hom fa certes pressuposicions. (L’edat és calculada pelpendent de la línia; una línia horitzontal indicaria una edat zero). Peròhom pot obtenir una edat aparent encara més alta de 1380 milions d’anys(línia superior «B») per roca d’edat zero, fent pressuposicionslleugerament diferents.

La pendent de la líniadona l'edat aparent de la roca

concepte que hom té popularment dela ciència. La ciència és, en la mentpopular, una cosa tant objectiva, quehom pensa que cada fragment d’evi-dència és pres purament pels seuspropis mèrits. Però en realitat no ésaixí. Els científics tendeixen a selec-cionar l’evidència que avala les sevesidees preconcebudes. En això, escomporten com els éssers humansnormals que realment són!

Hi ha un cinquè abús que mencio-naré amb poques paraules. És unabús que es dóna quan hom fa servirla teoria científica per justificar acti-vitats en el reialme extern a laciència; per justificar desenvolu-paments polítics, racials, socials ifins i tot educatius, de tipus tenden-ciosos. Això podria ésser anomenatl’abús de l’explotació.

5

L a t e o r i a d el ' e v o l u c i ó

¿Com s’apliquen aquestes coses a laTeoria de l’Evolució? Aquí podem

amb un d’aquests casos. Estàveminvestigant la resistència mecànicad’uns enllaços adhesius i estàvemfent servir una anàlisi teòrica peravaluar aquests resultats. En elscasos en què fèiem servir uns certssubstrats per a fer l’enllaç, totconcordava de meravella amb lateoria, i ens ajudava a comprendre lanatura de les forces interatòmiquesque operaven a la interfaç enllaçada.El problema aquí és que quan hompassa a fer servir altres substrats, lateoria deixa de funcionar, i had’ésser molt modificada per poderincloure els «nous» resultats. Latemptació és la de deturar el propipensament en el punt en què la cosafunciona, i ignorar o excloure elsfets desagradables que suceeixen, devegades amb posterioritat, i quemostren que la teoria no és tan bonacom semblava al començament. Esdóna aquell conservadurisme, aquelsubjectivisme, que ens fa voler a totsdefensar la nostra comprensióteòrica de la natura contra qualsevolnou fet que sorgeixi.

Naturalment, aquest no és el


la idea tant antropomòrfica que tot hacomençat de manera molt humil, ique posteriorment s’ha desenvolupata formes molt complexes i elevades.Difícilment hom veu a través de leseres geològiques una multiplicaciólenta i gradual de tipus d’organi-tzació. Hom no troba al principi unésser unicel·lular, després colòniessenzilles de cèl·lules, després celen-terats, etc. Ben al contrari, LouisAgassiz va observar ja fa molt temps,el 1859, que en els fòssils primera-ment coneguts hom troba, de costat,representants de tots els grans grupsexcepte els vertebrats. Això semblademostrar que des del seu origen elmón dels vivents ha estat compostper diversos tipus, perfectamentdistints entre si, que tenen divididesentre ells les diverses funcions de lavida. L’Evolució no ha començat enbase de formes veritablement méssenzilles a fi de passar després a for-mes més complicades. Els tipusd’organització que hom troba (perexemple, al registre fòssil) semprehan exhibit inicialment el seucaràcter essencial, des del mateixcomençament. Per això, l’evoluciógenuïna, en anar ascendint per la co-lumna geològica des dels primersfins als últims representants dequalsevol tipus d’organització, és ben

trivial en conjunt, i a penes si permetcreure en el poder global de portar aterme una transformació biològica.»

Hom podria multiplicar aquestaclasse de citacions. Com es pot veure,els fets no assenyalen a una evolució.Els fets del registre fòssil, de fet,assenyalen quelcom diferent de ocontrari a l’evolució, però, com quel’evolució és considerada com un fet,aquestes qüestions no són tractadesmai. Així, crec que l’Evolucionismeés culpable d’aquest error de dogma-tisme, és a dir, de l’abús d’identificarla teoria amb els fets, mentre que elsfets sovint divergeixen de la teoria.

E L S E V O L U C I O N I S T E S ,C U L P A B L E S D ' E X T R A P O L A C I Ó

. . .

En segon terme, en l’Evolucionismehom troba l’error de l’extrapolació,i aquest error apareix de duesmaneres. Primer de tot, els proce-ssos observables de mutació iselecció natural, que hom pot obser-var al laboratori — processos quehom pot realment portar a terme iamb els quals no hi ha problemes nidificultats reals — han estat forçatstemps enrera per «explicar» canvisd’una mena que mai han estatobservats al laboratori — canvis

Diatomeesfòssils vistes

amb elmicroscopielectrònic

d’exploració(augmentat

20.000vegades).

«En elsprimers

fòssilsconeguts,

hom troba,costat per

costat,representants

de tots elsgrans grupsexcepte els

vertebrats.»(Vegeu el cos

del text.)

d’una magnitud que mai no han estatobservats al laboratori — canvisd’una magnitud que hom no potconcebre en termes de res que mais’hagi observat en un laboratori.Recordo una vegada, fa alguns anys,que vaig consultar una edició deter-minada de l’Encyclopædia Bri-tannica i que vaig llegir l’articlesobre Evolució. Crec que erad’Haldane, encara que només estavafirmat amb inicials al final. En elcurs d’aquest article molt pro-evolucionista hi havia una decla-ració molt significativa. Era l’admi-ssió que si s’havia donat l’evolucióde les espècies tal i com ho contem-pla la teoria, llavors las mutacionsque van succeir en el passat vanhaver d’ésser de classe diferent id’una magnitud mai observada allaboratori. Mai no he tornat a veureaquesta cita a cap edició posterior del’Enciclopædia Britannica. Potserera una admissió massa grossa. LaTeoria de l’Evolució demana l’ex-trapolació de coses observables,com els diversos canvis que hom potprovocar en la mosca de la fruita,amb la qual s’ha fet una immensaquantitat de treball, a reialmes iesdeveniments remots, tant en tempscom en escala, de l’àrea en què lesidees han estat validades. Milers i


milers, fins i tot milions, degeneracions de mosca de la fruitahan estat criades i sotmeses a l’accióde raigs X i de tota mena de medisper produir una elevat ritme demutacions, però hom no ha observatres que pogués explicar de cap ma-nera ni tan sols els passos mésdivulgats en la suposada evolució deles espècies. No s’han induït pascanvis que poguessin explicar, peranalogia, exemples «clàssics» depretesa evolució tals com el delcreixement del coll llarg de lagirafa, o de l’evolució de la plomade l’au des d’una escama de rèptil.

Aquí deixarem una de les formesd’extrapolació de què és culpable laTeoria de l’Evolució. La segona ésuna extrapolació més filosòfica, en laqual el concepte d’Evolució és estèsa tota la natura, des de l’evolucióbiològica a l’evolució química(l’evolució de les primeres molèculesvives per processos aleatoris) i fins al’evolució estel·lar i a idees com lade la creació contínua fins i tot de lamatèria mateixa. Aquesta mateixaidea pren la Teoria de l’Evolució il’extrapola endavant cap al futur per«controlar» l’evolució de la societat,i portar a terme l’evolució de l’es-pècie humana d’una manera dirigidaper l’home. Aquesta temptativa deprendre la filosofia evolucionista iextrapolar-la a tots els racons de lanostra experiència i del nostreunivers és un altre abús de la teoria icom a tal està carregat de perills.

L A H I P Ò T E S I

D E L ' E V O L U C I Ó

El tercer abús que s’ha de veure en laTeoria de l’Evolució és el de l’exa-geració. La Teoria de l’Evolucióhauria d’ésser realment anomenadal’Hipòtesi de l’Evolució, perquè aixíes descriuria amb més precisió l’etapade desenvolupament de les idees queconté. Aquí cal ésser comprensiu.¡Són tantes les coses que hom no potposar a prova en un laboratori! Ésimpossible de fer avançar aquestateoria seguint els passos del temps ifent experiments per a evolucionar unaltre cavall o una altra au. Senzi-llament, no tenim a la nostra dispo-sició tot el marge de temps al queapel·la la Teoria, i ens trobem amb ladificultat especial de la singularitatdels esdeveniments del passat. Peròamb independència de la comprensió

que poguem tenir davant de lesdificultats d’establir una hipòtesi, hemde fer front a la realitat de que laTeoria de l’Evolució no ha crescutpas, i que no hi ha pas la probabilitatque creixi, més enllà de la forma in-fantil hipotètica. Considerar-la comquasi una llei de la natura, com un fetestablert, en lloc de la hipòtesi que és,és cedir a l’error de l’exageració. Elbiòleg Dobzhansky, un home quecreia en l’evolució, va escriure a larevista Science el 1958: «L’esdeve-niment de l’evolució de la vida a lahistòria de la terra està tan benestablert com ho puguin estar elsesdeveniments no observats pertestimonis humans.» Aquesta és laprimera i més important admissió, quel’home mai no pot posar a provaaquesta teoria perque les seves obresno poden ser mai observades peréssers humans. I Dobzhansky conti-nua dient: «Els problemes mésperemptoris de la biologia evolucio-nista sembla que pertanyen a dosgrups, els que tracten dels mecanis-mes de l’evolució, i els que tracten dela singularitat biològica de l’home.»Interpretat lliurement, això de certsignifica: «Crec que l’evolució vatenir lloc, però no sé com.»

N’hi ha d’altres, d’abusos. Esdóna l’ús de l’Evolució per a finspolítics. No vull desenvoluparaquesta idea aquí, però només calrecordar l’ús que els Nazis van ferdel concepte evolucionista per justifi-car el seu assassinat en massa delsjueus, per veure que si aquestesteories cauen en segons quines mans,poden ésser utilitzades d’una maneradesesperadament dolenta. L’ateismecomunista és un altre credo queapel·la a les idees evolucionistes perjustificar les seves activitats po-lítiques.

I G N O R A N T

E L S F E T S

Finalment, hi ha l’error del subjec-tivisme. És la tendència a rebutjarfets que no concorden amb la teoria,en lloc d’acceptar els fets i ajustar lateoria. ¡És com si un sastre trobésque el vestit que havia fet nos’ajustava al cos del client, i volguésalterar l’home en lloc del vestit!Hom no pot fer violència als fets perajustar-los a la seva teoria. Això ésun abús de la teoria, però es fafreqüentment en l’ensenyança

evolucionista! Si els fets no con-corden ni s’ajusten amb el que creul’evolucionista, aleshores freqüent-ment cancel·larà, negarà, deixarà debanda o d’alguna altra manerasoscavarà aquests fets. Per exemple,el registre fòssil està ple de troballesanomenades «anòmales» que o bésón deixades de banda, o bé sónracionalitzades mitjançant hipòtesisextravagants i improbables.

6

C o n c l u s i ó

En aquesta revisió de la teoria cien-tífica he tractat de mostrar com lacomprensió de la seva veritablenatura i dels seus usos legítims enspot protegir en contra del seu malús. La teoria, per damunt de tot, ésuna interpretació del món de lanostra experiència. Representa unintent generalment honest de racio-nalitzar la variadíssima i enormequantitat d’informació reunida cadamoment, cada dia, pels nostres di-versos sentits. Cosa inevitable, lesnostres racionalitzacions són tambésimplificacions: models de la rea-litat i no veritat última. El cert ésque una de les principals funcions dela teoria és precisament simplificari donar ordre a la multitud de lesnostres experiències a fi de poderviure en equilibri mental amb elmón que ens envolta.

No obstant això, com que lateoria és el nostre intent d’imposaruna racionalitat sobre aquest in-creïble univers, no està menyssubjecta a l’error que els processosmentals que l’originen. La teoriacientífica participa dels mateixospoders i de les mateixes limitacionsque els homes que la fan! De mane-ra particular cal dir que no estàlliure de les seves pròpies formesde prejudicis. Feta servir d’unamanera apropiada, pot ser una po-derosa serventa de l’home en laseva exploració i gaudiment del’univers. Si es fa servir malament,solament pot ser l’enemiga de laveritat, tant de la científica com dela religiosa. La saviesa bàsica quehom ha d’exercir sempre que es faservir la teoria científica és com-prendre la seva natura i les seveslimitacions.

❑

uaderns de línia És a Científica l’Evolució? - sedin.org · 4 És científica l’evolució?...

Documents

Transcript of uaderns de línia És a Científica l’Evolució? - sedin.org · 4 És científica l’evolució?...