Un any sense Galanascuma.org/wordpress/wp-content/uploads/2009/11/temps-de... · 2009. 11. 9. ·...

Any 7 • núm. 60 • La Franja, novembre de 2006

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

El C

egon

yer

de F

raga

eng

alan

at e

n ho

men

atge

a J

osep

Gal

an

Entrevista a Ramon MurAquest periodista d’origen bellmuntà ensparla de les seues inquietuds culturals ivitals.

Concurs hípicEl Matarranyaacull un concursinternacional desalts ambdestacadesfigures d’aquestesport.

JULI

O M

OR

ENO

Dia de la ComarcaSaidí va ser per un dia la capital del BaixCinca. Tres mil presones assistiren alsdiferents actes festius i culturals.

Un anysenseGalan

Un anysenseGalan

Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

EDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR:Màrio [email protected]

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Hipòlit Solé

CAP DE REDACCIÓ:Isabel Calaf • T. 661 470 [email protected]

COORDINACIÓ DE COMARQUES:Marta Canales

REDACCIÓ:Antoni Bengochea, Lluís Rajadell,Carles Sancho i Pasqual Vidal(el Matarranya). Arcadi Abad, Damià Torrent, Marta Canales, Jaume Casas i Josep Labat (el Baix Cinca). Carles Barrull, Anna Enjuanes,Neus Enjuanes i Aleix Castellnou(la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

OPINIÓ:Susanna Barquín, Esteve Betrià,Tomàs Bosque, Josep A. Carrégalo,Miquel Estaña, Joaquim Montclús,Josep Puche, Francesc Ricart,Carles Sancho, Ramon Sistac i Carles Terès.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Gràfiques del Matarranya, [email protected]

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709

EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia, Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria PanadésSaragossaPapelería GerminalC/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

Un any després de la pèrdua de Josep Galan,s’han celebrat a Fraga els actes d’homenatge al’obra i la trajectòria d’aquest incansable treba-llador per la llengua catalana, la cultura i elpatrimoni de la Franja. Impulsats per l’associacióque va presidir durant dos dècades, l’Institutd’Estudis del Baix Cinca, també han formatpart de la Comissió Organitzadora altres enti-tats que van estar molt relacionades amb lafigura de Galan: El CPR Baix Cinca –Semina-ri de Professors de Català, l’Ateneu del BaixCinca, i el Projecte d’Animació Cultural a lesi eel Casal Jaume I de Fraga. Alhora, com a enti-tats col·laboradores en aquestes celebracions,s’ha comptat amb la Iniciativa Cultural de laFranja, l’Associació Cultural del Matarranya,el Centre d’Estudis Ribagorçans, els ConsellsLocals de la Franja, el Govern d’Aragó, l’Ajun-tament de Fraga, la Comarca del Baix Cinca,l’Institut d’Estudis Altoaragonesos, l’Institutd’Estudis Ilerdencs, la Fundació Lluís Carulla,la Fundació Jordi Cases i Llebot, ÒmniumCultural, Acció Cultural del País Valencià, elConsello d’a Fabla Aragonesa, Coses del Poble,la Casa Museu Salvador Sabaté, la Coral Infan-til i Alumnes de l’Institut Musical Comarcal ila Casa de Fraga a Barcelona, tot un ventall d’en-titats cíviques, socials i culturals que han fetpossible els deu dies d’activitats diferents al’entorn de la figura de Galan.

Cal dir que en tot moment s’ha respirat unambient reivindicatiu, i festiu, com no podia serd’altra manera, ja que recollir el llegat de JosepGalan significa afirmar els nostres drets lingüís-tics i treballar perquè la nostra cultura i la nostrallengua tinguen un espai que mereixen en la vidasocial i política d’Aragó.

I aquest és el sentit del manifest-llegat que esva llegir a Fraga el dissabte 29 d’octubre, i que

reproduïm a continuació.Avui, ací, al mig del Cegonyer, l’espai més

emblemàtic de la Fraga de sempre, els que hi somi també molts que no hi són, però que mos acom-panyen en l’esperit d’aquesta festa, hem renovatun compromís.

Fa trenta anys, un grup de persones van trau-re de casa tot allò que havien dit que era vergon-yant. Mos havien dit que era vergonyant parlarcom parlàvem, i durant dècades vam amagaraquest tresor dels ulls públics. Durant dècades,mos van humiliar com a poble fins que vam estara punt de creure que tenien raó.

Fa trenta anys, Josep Galan i altres personesque el van acompanyar va eixir al carrer per dirque n’estava orgullós de ser com era, de parlarcom parlava. Fa trenta anys, un grup de perso-nes van dir prou a viure d’amagat, i van dema-nar el català a l’escola, el català al carrer, a l’ad-ministració, a la televisió i a la ràdio.

Josep Galan va dir prou i ho va fer publicantdesenes de llibres sobre Fraga i la Ribera, sobreles nostres cançons, els refranys, les motades, vaescriure cançons i va estimular la creació cultu-ral, literària i artística.

Durant tres dècades, va ser un treballador incan-sable per veure reconeguts els nostres drets coma poble.

Hem avançat, no ho podem negar. Però tampocno podem negar que cal continuar la feina feta permillorar el reconeixement dels nostres drets coma poble. Per això, els que avui som aquí i tots elsque mos acompanyen en aquesta idea, assumimel compromís de mantenir viva la flama de lapassió per la nostra llengua i la nostra cultura,de prendre en força el relleu que mos han transmèstots els que mos han precedit, en Josep Galan alcapdavant.

El nostre compromís és continuar treballantper recollir i difondre les nostres tradicions, perquèels nostres fills i totes les persones que arriben denou les coneguen i les estimen com el que són, lesnostres arrels. Continuarem treballant perquè lanostra llengua estiga present a l’escola en tota ladignitat que mereix i mereixem. Seguirem al peudel canó en la difusió del nostre patrimoni i en laconstrucció d’una societat on tothom tinga cabu-da, però, sobretot, hi càapiga en català, la nostrallengua i el nostre tresor, avui ja no amagat, avuija públic i en honors.

El nostre compromís de present i de futur ésrecuperar l’orgull de ser com som i mostrar-hoal món.

Avui, com el diumenge 29 d’octubre al mig delCegonyer, manifestem que fem nostre el llegat deJosep Galan: el treball per la nostra dignitat coma poble.

Galan, un any després

Temps de Franja 60 10/11/06 17:55 Página 2

Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorLes forces polítiques al parlament regional que van recolzar

el text de la Reforma de l’Estatut aragonès van tenir un gest pionerque els honora: declarar oficial el llenguatge de signes queutilitzen les persones sordes i suposem que, per extensió, podràtenir aquest mateix reconeixement el sistema Braille, el codi inter-

nacional de les persones cegues.Llàstima que per donar una passa més en aquest camí solidari amb les persones amb discapa-

citats sensorials, les mateixes senyories s’han tornat al temps elles sordes, cegues i mudes i nohan permès el reconeixement específic d’altres llengües com és l’aragonès i el català, que es parlena territoris, potser també disminuïts lingüísticament i geogràficament, com el Pirineu i la Franja.Ni tan sols amb el tàctil sistema Braille es podrà sentir escrit el nom d’eixos idiomes al nou textestatutari.

Ara, també és possible que aquesta falta de reconeixement es degue a que la gent «més cons-cienciada» de les organitzacions de la Franja i de l’aragonès, no se’ns va acudir, a quasi ningú,anar a Madrid, per a què el que no fos cec ni sord ens pogués veure i escoltar que existim.

Tan sols per haver romàs tan muts i per haver passat tan desapercebuts durant tant de tempsens hauríem merescut tenir el mateix reconeixement oficial que els nostres companys «handica-pats».

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

EntrevistaRamón Mur,

periodista de cap a peus

La Llitera i la Ribagorça

Tema del mes

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: De Benavarri a Fórnols.Si no ho veig no ho crec

2

3

4

7

10

15

16

17

18

Fraga: festes en castellàAlbelda, una vila de la Franja de Ponent gover-

nada pel PAR, des de fa més de 15 anys edita elprograma de la festa major tant en català com encastellà. Així com molts d’altres fulls divulgatius.

Fraga, una vila de la Franja de Ponent gover-nada pel PSOE, ha editat el programa de la festamajor un any més en castellà (tret d’algun deta-llet en català).

El centre-dreta d’Albelda se’n van adonar fatemps que no costa tant ser respectuós amb lallengua autòctona. En canvi, la suposada esque-rra socialista de Fraga continua ignorant dretslingüístics bàsics.

Quim Gibert. Fraga

Sr. Ricard Fornesa, president de «La Caixa»

L’entitat d’estalvi que vostè presideix té duessucursals a la Franja de Ponent: una a Tamaritde Llitera i una altra a Fraga. En cap de les duesoficines, la llengua catalana hi és present. La vidaen aquestes agències es fa únicament i exclusi-va en llengua castellana, fet que m’entristeixenormement i em costa d’entendre en el cas de«La Caixa».

Recordo que temps abans que el català recu-perés l’oficialitat a l’actual Comunitat Autòno-ma de Catalunya, «La Caixa» es va avançar alsnous temps i va ser pionera en la incorporacióde la nostra llengua en les seves sucursals. Aques-ta catalanitat desacomplexada sempre va desper-tar en mi una gran admiració envers la vostra enti-tat. Tant és així, que mai he dubtat a fer la majoriade les meves operacions amb «La Caixa».

Darrerament la premsa publicava que «LaCaixa» és de les entitats de crèdit que assoleix

anyalment més beneficis. Malgrat aquestsguanys, «La Caixa» continua sense tenir gestosen bé de la dignificació del català a la Franja dePonent. Tot plegat, bastant impropi en l’Europade la diversitat i del respecte.

Si us plau, sigueu tan valent com aquells direc-tius de «La Caixa» de les darreries del fran-quisme, que van demostrar una fermesa sana ipositiva allà on el català és llengua auctòctona.

Agustí Lahuerta Codina. Fraga

Felicitacions al Museu de SaragossaEl Museu Provincial de Saragossa de la Plaça

de los Sitios, on es troba la magnífica «Galeriade les Estàtues» novel·lada per Moncada, haeditat amb motiu de la seua reobertura desprésd’una profunda remodelació de l’edifici, unsfullets informatius en castellà, anglès, català iaragonès. La versió en aquestes dues darreresllengües (pròpies d’Aragó, com diuen moltesdeclaracions institucionals) ha portat moltescontrovèrsies en les Cartes al Director dels diarissaragossans. Els detractors al·leguen que és un«dispendi» editar fullets en unes llengües quetenen uns lectors que també parlen i entenen locastellà, i qualifiquen aquesta mida de «provin-ciana», «paleta», etc. , ells, tan moderns i cosmo-polites… Sorprèn que aquests senyors mai s’ha-gen esgarrat les vestidures per veritablesdispendis com exèrcits, guerres nuclears, etc. isí els dolguen uns diners equivalents al que elMuseu es podria haver gastat en un vermut inau-gural, cosa que els hagués paregut adient i norma-líssim.

Enhorabona als gestors del Museu i «enta-ban».

Marià Àlvarez. Saragossa.

12

19


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T

Carner i Salvador Espriu. Sona9 va guardonar el 2001 Túrnez& Sesé com el millor grupcatalà en la categoria de cançód’autor, un premi inesperatque va promocionar un duetque tenia només un any d’ex-periència però un munt deprojectes musicals il·lusionantsque, a poc a poc, es van realit-zant.

És una llàstima que aquestgrup faci tant de temps que noactua al Matarranya, comarcaque el va veure néixer i créixermusicalment, on hi té forçaseguidors, i a la qual se sentenmolt vinculats. És per això quevan donar veu en el seu primertreball a l’escriptor més impor-tant de les nostres terres: Desi-deri Lombarte. Desitgem queels promotors musicals i cultu-rals recuperin aquest grup ma-tarranyenc amb actuacions mésfreqüents a casa nostra. Túrnezi Sesé realment s’ho mereixenper mèrits propis.

Túrnez & Sesé acaben depublicar el seu tercer treballSol blanc. La formació musi-cal , que segueix la seuatrajectòria de musicar poemes,ara fa una tria de diferentsescriptors catalans contempo-ranis de les terres de ponenti-nes per interpretar les seuescomposicions. Màrius Torres,Maria Mercè Marçal, JoanBarceló, Jordi Pàmias, DolorsMiquel, Montse Gort, JoanTodó i el mequinensà Hèctor B.Moret són els poetes seleccio-nats en el treball recent estre-nat. En aquest CD han col·labo-rat músics tan prestigiosos comRosa Zaragoza, Maria del MarBonet, Jordi Bonell i ToniXuclà. La veu de Túrnez conti-nua sent molt personal, deli-ciosa i contundent quan cal,deliciosa, suggerent i escomplementa amb la forçacreativa de la guitarra de Seséi amb l’acompanyament decorda de la resta del grup. Si

abans la música del grup jatenia una reminiscència medie-val i mediterrània, ara, enaquest CD, s’accentua amb lacol·laboració de les veus deRosa Zaragoza i Maria del MarBonet.

Túrnez & Sesé són matar-ranyencs d’adopció perquètenen casa a Torredarques iestan molt vinculats des de famolts anys a les nostres terres.Van participar el 2002 en elCD, editat per ASCUMA, Unaroella al cor. Homenatge aDesideri Lombarte i aquellmateix any van publicar el seuprimer treball en solitariQuedarà la paraula, on musi-caren i interpretaren una selec-ció de poemes de DesideriLombarte, a través del qualdonaren a conèixer el poetapena-rogí per tots els territo-ris de llengua catalana. Dosanys més tard arribà el seusegon treball L’arbre de l’es-perança amb poesies de Josep

Camins de ferradura

M’ajupo vora el passant delbarranc per nuar-me la bota.Quan m’incorporo, veig enJosé amb una galleda penja-da del braç. «Déu-vos-guard»,em diu en barceloní. Totseguit, treu un bolet groc delpoal i me’l mostra. «Però açòés un mata-parent!» Li dic.«Sí», replica, «però és delsque no en maten, de parents».La conversa amb ell m’apas-siona. Tanmateix avui tincpressa, aviat fosquejarà i vulldonar una bona passejada. «Jahas vist el que han fet alcamí?» Es refereix a la sendaque ressegueix el curs delbarranc de Torredarques.«Han començat a obrir unapista. El camí de ferradurase’ns torna camí de tractor.És el signe dels temps». «Aixípodran passa r-h i e l sbombers», contesto. Endevi-no els ullets burletes rera unesulleres de sol que devien sermoda quan la Gimpera regna-va al Tusset street.

Camins de ferradura, soli-tuds violades. Barranc avall hiha els horts que ja no ho són.Prats d’herba ufanosa, esbarzersimpenetrables. En José i quatreo cinc més encara mantenenuns pocs retalls de verger.

Segueixo el meu camí perla nova i cruixent pista.Passen els anys, muden lescoses fins i tot en aquestsindrets amagats. Una altrabatalleta per als meus néts:«Abans això era un caminetque només es podia fer apeu». Ells ni m’escoltaran.Hi passaran amb bicis, quadso vès a saber. Si ho volen,però, sempre hi trobaranaquell bancalet ben pla, clapade sol enmig de la boscúria.

Carles Terès Bellès

Sol blanc és el nou treball musical de Túrnez & Sesé

Carles Sancho

Túrnez & Sesé a l’Auditori de Tortosa

RIC

AR

D S

OLA

NA


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Ying Yang

Vingui Fraga, parli Carod-Rovira; vagi Piqué, Acebes oHB.

Presumeixi de ser delBarça, periquito o culé.

Resi a Crist, es lamentidavant Alà, adori Olodumare,temi les meigas o li manqui fe.

No importa que visqui apalau, en un apartament devint metres quadrats, sotad’un pont o en una mansióoKupada.

Ni que tingui malsons ambterroristes i amb desafiadorslíders iranesos i coreans; o quesomiï amb Bush, nit darrerenit, ja sigui amb anhel o ambdesesperada al·lucinació.

Cap de nosaltres posseeix laveritat absoluta ni branda unaespasa justiciera.

Ningú no té dret a anar mésenllà del seu propi pensament,ni més lluny de les paraulesde grat o desaprovació.

I malgrat tot, quelcom moucada cop més gent a mostrarintransigència: a proferir critsirats, aixecar amenaçadors lamà o a negar la validesa dequalsevol iniciativa delcontrincant.

És vergonyós observaraquestes postures intolerantsuna vegada i una altra. Éspenós veure persones assen-yades i intel·ligents embo-rratxades d’apassionament encontra d’altres idees, d’altrespersones, de diferents formesde veure la vida.

Potser explicarà aquestaagressivitat la por que algunspuguin sentir que triomfin lesidees d’altres, el temor aveure’s absorbit per creencesalienes, o simplement es trac-ti d’una manifesta incapacitatper conviure entre desiguals.¿Potser som tan insignificantsi impersonals que deixaríemde ser nosaltres mateixos siens arrabassen o canviéssimaquelles coses en què creiema ulls clucs?

Silvestre Hernàndez

VIL

ES

I G

EN

TS

L’exotisme de la competicióhípica, la curiositat per veure elnou aspecte de la Torre delMarqués i la possibilitat deveure de prop a alguns delselements més populars de lapremsa rosa va animar al pública acudir a la Torre del Marqués,que el primer dia de salts vareunir a uns sis-cents especta-dors i, el segon, a més de mil.Tant l’alcalde de Mont-roig,Andrés Cros, com el presidentde la Comarca, José RomanRoda, van resaltar que estainiciativa contribueix a poten-ciar el creixement de l’emer-gent sector turístic del Mata-rranya, que, durant dos dies,va posar el cartell de completa tots els establiments.

La Comarca del Matarranyava donar un pas endavant en laseua promoció turística, en estecas en l’àmbit internacional,amb la celebració el passat mesde setembre d’un concurs inter-nacional de salts d’hípica aMont-roig. La iniciativa vapartir de l’empresari valenciàMariano García Montes, queha posat en marxa un ambiciós–i estrambòtic– projecte hípic.Montes, amb vincles familiarsamb la província de Terol, ésautor, entre altres projectes, del’Oceanogràfic de València. Elconcurs, que va tenir una signi-ficativa repercusió mediàtica,va suposar la presentació enl’alta competició internacionalde les instalacions, acondicio-nades a una antiga explotacióagropecuaria, la Torre delMarqués, situada a la vora delriu Tastavins, en un lloc envol-tat de muntanyes i pinars.

L’experiència va ser aprofi-tada per la Comarca del Mata-rranya per promocionar la zonaturísticament entre un públicd’alt poder adquisitiu i deprocedència diversa. El propiConsell Comarcal patrocinavaun dels premis que es van dispu-tar. Esta activitat va atreure aMont-roig i a tot el Matarranyaa cents de visitantes, entre els

quals figuraven alguns nomsmolt coneguts de l’alta societatcom els genets Cayetano Martí-nez de Irujo, que a més dirigeixla quadra de la Torre delMarqués, o Luis Astolfi.

El concurs més importantestava dotat amb 21.000 eurosde premis. El guanyador, quees va emportar 6.000 euros, vaser un genet brasileny, FelipeRamos Guinato. Els partici-pants i el públic van arrivarmajoritariament d’Espanya,però també de països tanexòtics com Austràlia, Brasil oArgentina. En total, nou païsosvan aportar profesionals de l’hí-pica a la competició, que es vaperllongar durant tot un cap desetmana.

Hípica internacional al MatarranyaLluís Rajadell

L’església de Santa Maria laMajor de Vall-de-roures recu-perarà l’aspecte i les dimensionsoriginals amb una inversió de1,3 milons d’euros, aportats perla DGA, l’Ajuntament, l’Esglé-sia i Ibercaja.Les quatre entitatsvan signar el passat dia 26 desetembre a Saragossa un conve-ni pel que el Govern d’Aragóinvertirà quasi 700.000 euros enles obres i la resta es repartiràentre les altres tres institucions.Les obres, ja licitades, estanpendents d’adjudicació i podriencomençar a ejecutar-se este

mateix any.La reconstrucció del tecer

tram de l’església, enderrocat alsegle XIX pel perill d’enfonsar-se que presentava degut al seupèsim estat de conservació,retornarà a l’edifici el seu aspec-te original, com un dels princi-pals exponents del gòt icaragonès. L’església es va cons-truir al segle XIV per decisió delllavors arquebisbe de Saragos-sa Pedro López de Luna. Elprojecte inclou la restauraciódel teulat, les voltes, la reposi-ció d’elements desapareguts i

l’eliminació de les humitats.El temple, d’una sola nau,

va servir de model per a cons-truir altres esglésies parroquialsde la comarca del Matarranya,com les de Ràfels o la Torre delComte. Degut a la seua singu-laritat, va ser declarada Bé d’In-terès Cultural (BIC) l’any 1982.La restauració respon a lamovilització social canalitzadaper l’Associació per la Recu-peració del Patrimoni de Vall-de-roures (Repavalde) quedemana la reconstrucció deltram enderrocat fa 150 anys.

1,3 milions d’euros per restaurar l’església de Vall-de-rouresLluís Rajadell

RIC

AR

D S

OLA

NA


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

Des del dia 11 de juliol idurant tot el mes d’agost, l’ex-posició Finestrons i finestre-tes de José Miguel Gràcia haestat exposada a la BibliotecaJaume Fuster de Barcelona (ala plaça Lesseps, eternamenten obres).

Ala inauguració hi assistiren

un nombrós grup d’interessatsper l’obra de Gràcia, amics icompanys de feina. En primerlloc van parlar el Director deBiblioteques de Barcelona,Juanjo Arranz y la Directorade la Biblioteca Jaume Fuster,Carme Galve, d’arrels mata-rranyenques, i més concreta-

ment, de la Vall del Tormo. Totsdos van destacar l’interès queels va despertar el projecte deJosé Miguel Gràcia i que enaquells moments tan dignamentomplia la Sala. Després vandonar la paraula a Artur Quin-tana com a membre de laSecció Filològica de l’IEC, elqual presentà exhaustivamenttota l’obra literària i plàsticad’en Gràcia. L’autor, com éshabitual, en agrair als directiusde Biblioteques de Barcelona ia l’Artur Quintana, –obrint lesfinestres i finestrons– va reci-tar els poemes de cadascunade les obres, rebent forts aplau-diments.

Privadament l’autor vacomentar, a aquest cronista,que aquella setmana era prouespecial per a ell: l’última delseu treball professional, es jubi-

lava. El pla de futur era el notenir-ne, però va parlar d’aca-bar una nova col·lecció de setfinestres i portes que es podriapresentar com Versos en Groc,de la trobada cultural d’Ascu-ma, de la columna Lo Cresol,d’algun article als diaris, del’estiu xafogós, etc….

Segons ens hem pogut infor-mar, la mostra ha estat moltvisitada i ha despertat l’interèsde tot tipus de públic. Aques-ta Biblioteca, Jaume Fuster, ésla que rep més visites de laxarxa de Barcelona.

Recentment en Gràcia m’hacomentat que el tríptic de l’As-sociació Cultural del Mata-rranya ha estat molt ben acollitentre els visitants, atès el volumque han pres d’una tauletasituada dins de la Sala d’Ex-posicions.

Biblioteca Jaume Fuster a BarcelonaLL

UÍS

RO

IG

Les finestres d’en Gràcia a BarcelonaLluís Roig

Calaceit s’ompli de música a l’octubreRicard Solana

Durant el mes d’octubrel’actvitat musical ha estat inten-sa a Calaceit. Per una bandauna nova edició del CalaceitMusical –amb cinema, xerradesi concert de Jazz– organitzatper l’Associació Musical Cala-ceitana i per altra l’actuaciódel Duo Recapte dins la progra-mació cultural de l’associacióde Dones Kalat-Zeyd.

Les activitats del CalaceitMusical 2006 van començar el30 de setembre amb la projec-ció de la pel·lícula Bob Dylan.No direction home al TeatreMunicipal. Al mateix teatre vantenir lloc les altres projeccionsdel I Cicle Cinema &Música:els dies 7 1 13 d’octubre, Cineinfantil, amb la Flauta Màgi-ca (produïda pels Comediants)i el clàssic El mago de Oz. Perals adults el cicle de cinemava cloure amb la projecciód’Habana Blues de Benito

Zambrano, el21 d’octubre.Abans, el 14d’octubre,AntoniBengocheava oferir unamagníficaaudiciócomentadasobre Wolf-gang Mozart,dins de lesactivitats pera commemo-rar els 250anys del naixe-ment del compositor.

El diumenge 15 per la tarda,el Duo Recapte, format perMario Sasot i Antoni Bengo-chea ens van oferir un magní-fic recital, amb textos de poetesde la nostra terra que va entu-siasmar al públic assistent.

Per acabar aquest intens mes

d’activitat musical el dia 28 ala nit va tenir lloc al Molí deCelma, l’actuació del grup Tresen un so f à – fo rma t pe rMarcel·li Bayer, Santi Colo-mer i Oriol Casadevall– quevan sorprendre gratament alnombrós públic que va seguirla seua actuació en una autèn-

tica cava de jazz al sotan de Barde Blas.

Malgrat la baixa assitència aalguns dels actes (les sessionsde cinema a la nit) els organit-zadors poden estar ben satisfetsper haver apropat la música enaspectes ben diversos al públicde Calaceit.

RIC

AR

D S

OLA

NA

Actuació de Tres en un sofà al Molí de Celma


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

Fraga tornà a vestir-se dedol, amb pluja minsa i incons-tant, cegallosa intermitent itemperatures càlides, els dies26, 28 i 29 d’octubre, en elsquals se celebraren els actesen memòria de Josep Galan,la persona que durant quasi 20anys presidí l’Institut d’Estu-dis del Baix Cinca i de la queel 26 d’octubre es complia unany del seu traspàs.

Eix dia, la Comissió Orga-nitzadora formada per l’IEBC,el Casal Jaume I, l’Ateneu delBaix Cinca i el C.P.R. de Fraga,amb el suport de nombrosesinstitucions i entitats va retre unsenzill i emotiu acte al cemen-teri local, amb presència delsfamiliars més pròxims deGalan i dels seus amics icol·laboradors més íntims.

L’acte s’inicià amb els acordsde flauta travessera de MariaMesalles interpretant el Cantdels Ocells i seguí amb l’al·locu-ció de diferents amics i el lliu-rament d’un cistell de flors id’una placa commemorativa.

que «Galan havia estat, malgratles acusacions que va rebred’alguns sectors de ser unamena d’agent estranger, una deles persones que més havia llui-tat i treballat per la llengua i lacultura de Fraga, un temapresent en tota la seua obra» ianimà als presents a continuaren aquest treball de recupera-ció i dignificació.

El dissabte 28, tingué lloc, auna sala d’actes del PalauMoncada plena de gom a agom, l’acte central d’home-natge a Galan presidit pel vice-conseller d’Educació Cultura iEsports del Govern d’AragóJuanjo Vázquez, el qual mani-festà el compromís del seugovern en donar suport a lallengua i la cultura de la Fran-ja i especialment a totes lesiniciatives sorgides del teixitsocial de la Franja en favor delcatalà. La resta dels intervi-nents, entre ells, Carme Mesa-lles, Susanna Barquin, i elbatlle de Fraga, Vicente Juan,insistiren en que fou una llàs-tima que Galan morís sense

haver vist una Llei de Llen-gües «que obrís el procés denormalització jurídica i real dela nostra llengua». Después deles intervencions es projectàun vídeo sobre Josep Galanrealitzat per Pep Labat.

Finalment, el diumenge 29pel matí, entre dues i tres-centespersones, la majoria escolars ipares d’alumnes, es reuniren ala plaça de la Vila i al final delpasseig del Cegonyer, que vanaparèixer enGALAnats ambmurals i banderetes confeccio-nades per escolars dels centresde Fraga, Saidí i altres poblesdel Baix cinca. Allí es va llegirun manifest i a continuació lagent ballà i saltà als acords dela música del grup d’animacióXip Xap, que van fer emotivesal·lusions al homenatjat i a larevista Temps de Franja ianimaren al públic a defensar iutilitzar la llengua pròpia «queés la nostra i la vostra».

Tothom va marxar amb lodolç sabor de boca d’una riquís-sima xocolata i un tendríssimbocí de fogassa de Fraga.

Exposició sobre l’obra de Josep Galan muntada per Paco Tejero

PEP

LA

BAT

/JU

LIO

MO

REN

O

Emotiu recordatori de Josep Galan a FragaMàrio Sasot/Marta Canales

A continuació s’inaugurà, ala Sala Cabrera, l’exposiciósobre l’obra de Josep Galanmuntada per Paco Tejero, quedigué, durant la presentació,

PEP

LA

BAT

/JU

LIO

MO

REN

O


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

Saidí es va bolcar en els actesdel Dia de la Comarca, quetingueren lloc el dissabte 29de setembre, en els que vanparticipar més de tres milpersones, moltes d’elles arri-bades d’altres municipis de lademarcació.

Entre les autoritats presents,a més de tots els alcaldes de lazona, també hi estaven el vice-president del Govern d’Aragó,José Ángel Biel, el DelegatTerritorial de la DGA a Osca,Álvaro Calvo, el diputat socia-lista José María Becana i elpresident del Canal d’Aragó iCatalunya, José Luis Pérez.Entre els diferents actes orga-nitzats per a aquest dia es vacelebrar la V Mostra de Gastro-nomia Comarcal, es va visitarel mirador del Cinca i va haver-hi un concert d’orgue, abansdel menjar popular al pavellóesportiu. A la tarda, van actuarels grups folklòrics EuzkoLoriak de Sestao i el grup italià

mateix, en que hi ha comar-ques com la nostra, que supor-ta un gran esforç inversor i derecursos per mantenir un parcque dóna servei també a altrescomarques, que no han derealitzar aquest esforç. Aixòva en detriment d’altres serveisals quals no es pot destinar mésrecursos».

D’altra banda, el presidentde la comarca va argumentar lapetició de l’execució del pontsobre el riu Cinca, que had’unir les carreteres A-131 aVilella de Cinca i la A-1234, aSaidí, «perquè és fonamentalper tancar les comunicacionsen la part nord de la comar-ca». Les Corts Aragoneses vanacordar recentment impulsarun estudi informatiu sobreaquesta obra, «i esperem queaquest estudi es finalitzi commés aviat millor per començara parlar de projectes de cons-trucció».

En el tema de comunica-cions, l’alcaldessa de Saidí,María Teresa Font, va parlarde l’execució de la variant deSaidí, que ha de comunicar lacarretera A-1234 (Fraga-Montsó), amb la A-1241(Saidí- E.F. Tamarit), per foradel poble. «És una obra japrojectada a l’any 2000 i es vaendarrerint», va assenyalarFont, qui entén que «és unaactuació fonamental per aldesenvolupament de Saidí i pera la seguretat dels seus veïns,ja que la travessia pel mig delpoble suporta actualment elpas de 3.500 vehicles pesats».

José Ángel Biel va assegu-rar que traslladaria «als depar-taments competents en elGovern d’Aragó aquestesreivindicacions», i es vamostrar segur que «la variantde Saidí s’adjudicarà l’any queve, perquè el projecte ja estàredactat».

Saidí es va bolcar en l’organització del dia de la comarca

Jaume Casas

Agilla e Trasimeno, de Casti-glione del Llac, i la companyiaARTRISTAS va representarl’espectacle de carrer «Plugesd’estiu», abans que es tancarenels actes amb castell de focs.

El president del ConsellComarcal del Baix Cinca, JoséEvaristo Cabistañ, va reivin-dicar en el seu discurs de salu-tació dins de l’acte oficial, laurgent constitució d’un consor-ci provincial de Protecció Civila Osca i l’execució d’un pontque uneixi Saidí amb Vilella.A aquestes reivindicacions esva unir també l’alcaldessa deSaidí, que va demanar la urgentexecució de la variant de lescarreteres A-1234 i A-1241,per desviar el trànsit del centredel nucli urbà del seu munici-pi.

Cabistañ considerà «fona-mental», la figura del consor-ci, «ja que coordinaria i uniriatots els serveis i acabaria ambla desigualtat que es dóna ara

CarabassesFa uns dies, un tagarí que

viu entre les pàgines d’aques-ta revista, em va dir que posarcom a títol d’una columnaL’ababol és de bledes, i comque la cosa va del camp, vaighaver de donar-li carabasses. Iés que l’ababol, a més d’unaflor que naix entre el blat, creixben roja i conté efectescalmants, és una ximpleta quees distrau amb qualsevol baja-nada. La bleda, en canvi, tanprompte és una hortalissa defulles grans i verdes que esmenja, com una senyora sensecaràcter, delicada i aprensiva.I una servidora té caràcter, falta-ria més! i es distrau amb qual-sevol niciesa, i tant que sí!

Només per plaer, m’agra-da dedicar alguna estona aveure com creix l’herba,costum que ha caigut endesús, per desgràcia. Vivimamb l’obsessió de col·leccio-nar immediateses que ens hanobligat a deixar pel camí lavirtut de la reflexió.

Les últimes setmanes, l’her-ba ha crescut estranya, reboti-da de petits esqueixos quepareixen bolets. Però no, nosón els efectes al·lucinògensde l’ababol. L’herba s’haestressat quan ha sentit a laràdio allò de la construcció del’Espanya plural, mentre entra-va a les Corts la proposta dereforma de l’Estatut d’Aragó.Pobrissona, l’havien convençutque, en viure a la Ribera delCinca, formava part d’unaComunitat on tothom hi técabuda, i ara està a punt derebre una altra carabassa. Desde llavors li he de posar uncataplasma urbilatèric cada treshores perquè recuperi la savie-sa i no torni a creure que tot elque es diu és veritat.

Susanna Barquín

L’A

BA

BO

L

El vicepresident del Govern d’Aragó, José Ángel Biel amb l’alcaldesa de Saidí

JAU

ME

CA

SAS


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Nou món, vell món

José Miguel Gràcia

Si penseu que amb aquesta expressió vull referir-me a laGrècia clàssica enfront del període cretense o arcaic, o al desco-briment del continent americà per Colom. Fred! Fred! El meuobjectiu és parlar-ne de la molt recent denominació de les formesi mitjans de comunicació o –dit d’una manera més general–d’informació. Des de no fa gaire temps l’expressió «nou món»és emprada per fer referència a les noves tecnologies de la infor-mació, i més concretament encara, per a referir-se a internet–paraula escrita ja en minúscula per tothom–. L’expressió «vellmón» hi resta per a definir els grans mitjans de comunicació escrits,els llibres, les empreses o grups econòmics editorials o de comu-nicació, la propietat intel·lectual i altres formes i comportamentsdel segle passat i anteriors. El paradigma de tot el «nou món»,sens dubte, és internet amb totes les seues qualitats i avantatgesenvers la globalització i popularització. Quan he dit que «noumón» és la denominació recent de internet, me n’he passat unxic massa, volia o hauria d’haver dit, que es comença a emprarper els més aferrissats –generalment joves– defensors i utilitza-dors d’aquestes noves tecnologies. Tot i això seria convenient

no quedar-nos amb els braços creuats, perdent el tren dels noussignificats de les paraules o de les corrents innovadores de lallengua. I això ho dic perquè penso que deixar a banda les novesparaules o noves accepcions de les paraules i expressions, potserés el producte d’un voler oblidar, o no veure, els canvis amb latranquil·litat de viure d’unes suposades rendes d’uns coneixe-ments a interès fix i en un món superat. Deixo les paraules, prencels fets i reflexiono durant uns instants. Per exemple: d’allò quejo he anat publicant –poemaris modests– en la forma tradicio-nal com fins ara ha fet gairebé tothom: llibres i opuscles impre-sos en paper i que han estat distribuïts a un nombre restringit delectors més o menys coneguts, què se n’haurà fet? Els hauranllegit? Restaran oblidats en els prestatges d’alguna bibliotecaprivada o pública? Uns quants descansen encara a casa meua,esperant l’ocasió per sortir-se’n. Fins ara, aquests només han servitper a satisfer les petites vanitats de l’autor i per omplir uns pamsd’estants d’un armari de la casa del poble. Entro en el «nou món»i se m’acudeixen noves preguntes. Quina seria la difusió real delsmeus escrits si els hagués penjat o col·locat parcialment o total-ment en algun racó d’internet –web o blog o el que fos–? S’hau-rien interessat un grup més divers de lectors? A hores d’ara elsestaria llegint algú? No tinc resposta a aquestes preguntes,tanmateix sento una atracció forta, en tant que interessada enversaquest «nou món» de l’internet globalitzant, però fragmentari;democràtic encara que molt fútil individualment i amb unaqualitat, no massa comprensible, a la qual, els més agosarats,segur que definiran com «inteligencia col·lectiva de Sant Google».

Fraga va viure intensamentles seues Festes Majors delPilar, que es van celebrar del 10al 15 d’octubre, amb un progra-ma de més de cent actes per atots els gustos i edats. El Pilard’enguany s’ha gaudit sobretotal carrer, amb una gran partici-pació en diversos actes com elCorrefocs, la Trobada deGegants, la Baixada de Galereso les obres de teatre infantil iadult que es van escenificar ala Plaça d’Espanya i d’Aragó,amb els grups Trapu Zaharra,Joplada, o l’actuació del Mag-Lari, que va omplir l’envelatde l’estació d’autobusos.

El recinte de penyes del Sotets’ha confirmat també com undels centres amb més ambientde la festa, especialment a latarda i la nit. Amb més de centvuitanta penyes presents, escalcula que en aquesta zona es

van poder concentrar unes cincmil persones, gairebé tots«penyeros» que van gaudir deles diverses activitats quePenya Fragatina va organitzaral recinte que estrenava unaescultura a la Dona de Falde-tes, presidint la seva entradaprincipal.

El Koala i Celtas Cortos, al Sotet

La nota més negativa va serla poca repercussió, en quanta assistència de públic, que vatenir el cartell de concert quela Penya organitzava al Pave-lló del Sotet. El Koala va atreu-re a 1.500 espectadors, mentreque Celtas Cortos i Chambaovan superar els 2.000. Tant ésaixí que, per segon any conse-cutiu, Penya Fragatina acabaràles Festes del Pi lar ambpèrdues econòmiques. Fa dos

anys, Melendi va reunir en elmateix pavelló a més de 6.000persones. A més, els canvisd’ubicació de l’escenari, en unade les parets laterals del pave-lló, tampoc va afavorir la quali-tat d’un so que segueix sent unproblema crònic en els concertsque es fan allà. Bé podria dir-se, en aquest cas, que el recin-te de penyes del Sotet es vamenjar al pavelló del mateixnom, de manera que algunsdies hi havia més ambient foraque d ins de l pave l ló deconcerts. Javier Florenza haassenyalat que «la Penya hauràd’estudiar i plantejar-se aques-ta situació i acomodar la sevaprogramació a aquesta novamanera d’entendre la festa».

El que sí ha resultat tot unèxit, i ha tingut una gran accep-tació, ha estat l’autobús urbàque ha funcionat durant tot el

Pilar i que, segons la regidoradelegada de festes a l’Ajunta-ment de Fraga, Rosario Jimé-nez, «ha descongestionatbastant la circulació entre elsafores i el casc històric». Tantés així que Jiménez vol «repe-tir l’experiència en pròximesedicions i ampliar, fins i tot,l’horari». L’autobús va funcio-nar de quatre de la tarda a deude la nit, i d’una a set de lamatinada.

FragaLes festes del Pilar es van viure intensament al carrer

Jaume Casas

Inici de les festes al balcó del’Ajuntament

JAU

ME

CA

SAS


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA10 ENTREVISTA

Ramón Mur va nàixer, jafa més de seixanta anys, aPamplona, de pare bellmuntài mare hixarana. Basc doncs,de naixença, però no de llen-gua, arrels i també vidaaragoneses. La llengua delpare el català, la de la mareel castellà. De menut anavasovint amb la família al Bell-munt patern, on es mante-nia vivíssim el record delgran regeneracionista baixaragonès, Juan Pío Membra-do Ejerique, oncle besavid’en Ramón. Aquest als onzeanys va decidir estudiar pera frare caputxí. I en va eixirperiodista. Durant anys ianys treballà al País Basc,primer a Deia i després al

Ramón Mur, periodista de cap a peus

Correo Español del PuebloVasco. Un temps va dirigirLa Comarca d’Alcanyís.Actualment viu a Bellmunt ia Saragossa embrancat endiferents aventures perio-dístiques, entre elles unacolumna diària al Diario deTeruel . Ens trobem a laCodonyera el 10 de junyd’enguany.

Pregunta. Com vas apren-dre a parlar català?

Resposta. Jo sempre dic queparlo lo mateix català queparlava als onze anys. Monpare ere un home molt enamo-rat de la llengua de Bellmunt.I quan arribàvem a la Fontetadieve: «Ara tots a parlar com

ací!». Vai dependre català deBellmunt. Perquè quan vení-em natros, per a jugar, tots losxics havíem de parlar com losxics de Bellmunt, que n’hihavie molts. Ara passe elcontrari: los que vénen són mésque els de la vila. I què passe?Los de la vila parlen castellà delos que vénen de fora, peròabans no.

P. Has provat d’escriure encatalà?

R. Ho hai intentat. Vai anara unes classes. Però no, no puc.Llegir sí. Cada dia llegisco mésbé, i llegisco bastant. Pla l’haillegit tot en castellà, però aram’encante llegir-lo en català. Ia Desideri, tot lo que ha publi-cat ho hai llegit en català. Mepareix d’una bellesa increïble,tant en prosa com en vers.

P. Però a Sadurija, la teuanovel·la bellmuntana delsMembrado, introdueixes motsi alguns fragments en català. Elmateix títol ja ho és.

R. Sí. Vai escriure la novel·la.La vai fer en castellà, però vaiposar tots los noms i tots lostopònims, alguns fragments, isobretot los noms dels trastesi ferraments, en cursiva, expres-sament, en català, tal com sediuen a Bellmunt. I IgnacioMicolau me va buscar una xica,Lourdes Martínez Casillas, deMadrid que fie la tesi sobre elparlar de Fórnols. I ella me vafer tota la transcripció de com,tècnicament, s’havia d’escriu-re. Perquè jo no sabia com s’es-crivie. No en sé. I ella m’ho vaescriure.

P. Ja és paradoxa: una madri-lenya per a posar per escrit el

català a un bellmuntà.R. És que jo sóc com los

d’estes viles, que tots són alfa-bets en castellà, i analfabets enla llengua que van dependrequan van nàixer. Ací a Aragósol n’hi ha un problema, i ésque mentre una persona que alnàixer va sentir en alemà MeinSohn!, en inglès My son! o encastellà ¡Hijo mío!, més tard hopodrà escriure, però si va sentirFill meu!, no ho podrà fer. Ixoés lo que n’hi ha que apanyara Aragó. És una cosa tan senzi-lla com ixo, tant de sentit comú.Però no. Com les coses senzi-lles se compliquen per altresqüestions… Que tu has naixcuten una llengua i sol sigues anal-fabet en ixa, sol en ixa. Uncontrasentit. Que dic que estoque és tan simple, és un patri-moni que és més important queel mudèjar, que el romànic, queel no sé què. És una atra cosa.És que, claro, diuen: «És unapena que se piargue!». Però noés que se piargue. És que ésmolt més que una pena. Es queno tenim la sensibilitat que jovai nàixer en una llengua i sócanalfabet en ixa llengua, araque d’analfabets no n’hi ha. Facent anys eren analfabets aBellmunt i a la Codonyera enles dos llengües. Però ara tot lomón sap escriure en castellà ino en la llengua que vanmamar. És un contrasentittremendo! Diuen: «S’ha desolucionar per a què no se piar-gue un patrimoni artístic, cultu-ral». No, no! És que és moltmés ixo. Ixo serie canviar unamutació sociològica moltimportant, de siglos i siglos.És gravíssim. Ixo és lo que s’hade fer… Pos no, no se fa res.Se va passant tot lo temps, icada volta pitjor, claro!

P. Què caldria fer davantd’aquesta situació tan precàriadel català a l’Aragó?

«És vergonyós que en 25 anys d’autonomia, no se re

«M’encante llegir a

Josep Pla en català.»

SIG

RID

VO

N D

ER T

WER


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 11ENTREVISTA

econegue la situació lingüística de 80.000 habitants»

R. Una Llei de Llengües deCorts d’Aragó que digue: lasolució d’estos 50.000 habi-tants que parlen una llenguadistinta del castellà a Aragó, ique tampoc és l’aragonès, queés lo català, o que és una variantdel català, de la mateixa mane-ra que el Diccionario de la RealAcademia diu que el valenciàés una variant del català, pos lasolució és que estos 50.000habitants s’han de regir peraixò, i per això i per això. I elsque parlen aragonès, pos també.Lo que és vergonyós és que en25 anys d’autonomia, esta auto-nomia no reconegue la situaciólinguística de 80.000 habitants.I eixo és lo primer que n’hi haque fer. Que és una vergonya,i que se molesto qui se moles-to, de quallquier partit. S’ha dedir ben clar: és una vergonyaque cada volta que és regule,los polítics se tiren atràs… I eldisbarat més gran és dir-li xapu-rriau … Ami no m’agrade l’Es-tatut de Navarra, però cap on hade mirar Aragó és cap a Nava-rra. I ho ha fet un partit que ésel PP de Navarra. Navarra tédistribuïda linguísticament totala geografia. I tot el problemade si és oficial o no l’euskeraho han solucionat.

P. Doncs ací si badem, nofaran res per l’oficialitat, i finsi tot esborraran els topònims.

R. Una de les coses que mésm’indigne és lo poc respecteque se té en los topònims. Pera mi, que hai viscut tota mavida al País Basc i a Navarra,

veneració pel teu oncle, JuanPío Membrado, a qui Monevaanomenava Joan en les cartesen català que li escrivia, una deles figures clau del regenera-cionisme del Baix Aragó, i dequi l’any que ve es compleixel centenari de la publicacióde la seva obra bàsica Elporvernir de mi pueblo, quevoldries reeditar. Guardes elseu llegat, escrits èdits i inèdits,moltíssimes cartes, tot de fàcilconsulta a la teva casa de Bell-munt, mantens el seu escriptorital com el va deixar. Quinaactitud tenia Don Juan Píodavant la qüestio lingüística?La coneixia?

R. Jo crec que Juan PíoMembrado ere un regenera-cionista en tot el sentit de laparaula. Preocupat pel granatràs que vivie esta tiarra, quetu ja l’havies conegut. Esteatràs va arribar hasta final desiglo XX. Però apreciave lallengua, que la parlave demaravilla. Però especialmentbé. És que la gent dieve: «Peròque bé que parle lo sinyor JuanPío!». Però a l’hora d’escriu-re, pos no. No acabava de creu-re en les possibilitats del catalàcom a llengua culta, tot i quetenie l’exemple de Vidiella,que este sí que va escriure encatalà. Però de mon tio noconste que escriguera res encatalà. Jo crec que no va teniruna posició específica en estetema. No lo va voler tocar. Ésclar que sabie que existie laqüestió, però ell no va volerpendre una decisió, perquè loque li importave ere que elsimpostos eren una vergonyaper a les viles menudes, lescarreteres, tot ixo. Jo crec queno va voler posicionar-se.

A. Quintana

això és inconcebible. Lo nava-rro més antinacionalista bascque pugues trobar, mai consen-tirà que a una partida que se diuIturrialdea li pòson Hontanar ouna cosa pareguda, mai. I acíhan arribat a traure-li al BarrancFondo lo seu nom i li posenBarranco Hondo, o a la Valld’en Coixo la Val del Cojo. Encastellà los notaris del sigloXIX, i els d’abans, escrivien«A la partida del Mas d’enVidal», en l’apòstrof, o «El Masd’en Coixo»– i ara. És unavergonya que no respectem niels topònims. Ma mare, que erehixarana, i mai va parlar unapalaura que no fore castellà,sempre va dir «Iremos a meren-dar a la Font d’en Cases» i mai:«a la Fuente de las Casas».Sempre se van respectar lostopònims. Són sagrats. No sepoden traure perquè sí.

P. En tot cas tu sí que elsrespectes a Sadurija. I si nohas escrit en català, sí que hasfet perquè s’hi escriga.

R. Quan estava dirigint LaComarca em vaig trobar en lo«Foradet en chapurriau», queno es podie tocar. S’havie demantindre. Vai pensar que s’ha-vie de fer una atra cosa i aixíva nàixer la columna setmanal

«Viles i gent», que encaracontinue i on, gràcies a Déu,escriu gent que sap escriure.

P. Ara se’n fa una antologiadels darrers deu anys.

R. Sí. I hai de fer-ne elpròleg, que me l’ha demanat loCarles Sancho.

P. I com ha anat això de «LoCresol» al Diario de Teruel?

R. A mi lo maig de l’anypassat me van cridar pa quefere una columna al Diario deTeruel, diària. Se diu «Elcontorno». I quan ja funcio-nave vai pensar de plantejar-lossi els agradarie de fer unacolumna setmanal en català.Que no passarà res. Però lescoses s’han de fer bé. I ho hanacceptat. I des d’abril que estàen marxa. Escriuen una xica deMaella i tres xics, un de Vall-de-roures i dos de la Codo-nyera.

P. Tornem a la família. Tusempre has tingut una especial

SIG

RID

VO

N D

ER T

WER

«Si una persona al

nàixer va sentir

«fill meu!», después

no ho podrà escriure.»

«Los topònims

sempre són sagrats.

I ara no es

respecten.»


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA12 LA LLITERA I LA RIBAGORÇA

La vuitena mostra de teatre de la Llitera dóna a conèixer els grups que participaran a la fase concurs

Anna Enjuanes

La vuitena Mostra de Teatrede la Llitera ja coneix els grupsque participaran a la faseconcurs. El jurat del certamenva ésser l ’encarregat desel·leccionar a les companyiesque actuaran del 17 de novem-bre al 3 de desembre.

La Mostra començarà el 17de desembre al Teatre de laFeria de Binéfar a partir de les10 de la nit. A l’endemà, a la

mateixa hora, el Cinema deTamarit de Llitera acollirà larepresentació Teatru de laCompanyia 45 RPM. El dia19, a les set de la tarda, tambéal cinema de Tamarit de Llite-ra, es podrà veure al grupTalión amb l’obra Arsénico porcompasión.

El 25 de novembre la Mostrade Teatre es desplaçarà al Torri-có on la companyia Kaddish

representara l’obra En unbarquito de papel. Al diasegüent, al pavelló poliespor-tiu del Campell, es podrà veurea partir de les set de la tardaRomeo y Julieta.

Les tres últimes representa-cions es faran al Cinema deTamarit de Llitera. L’1 dedesembre a partir de les deude la nit acollirà l’exhibició deEspantanublos Teatro Gavio-tas subterráneas. El dia 2, Stresde Quatre oferirà l’obra Se trajala masquedia i el 3 de desem-bre es farà la clausura a les setde la tarde.

El conseller delegat de Cultu-ra de la Comarca, Josep AntonChauvell, destaca l’alt nivellde les obres presentades aconcurs. «Tenim una àmpliaoferta de grups interessats enacudir a la mostra i estemconvençuts que el cartell que

El passat 20 d’octubre elCentre d’Estudis Ribagorçans-CERIb va organitzar un mesmés una jornada sobre laGuerra Civil a la Ribagorça aBenavarri.

En aquesta ocassió, el ponentfou l’historiador pallarés ManelGimeno qui parlà del front riba-gorçà pallarés i la seva evolucióal llarg de 1938. El debat poste-rior, moderat per l’historiador isecretari del CERIb, en CarlesBarrull, el públic s’interessà nota-blement i la evolució a Benava-rri i la Conca de la Noguera Riba-gorçana, i els bombardejos a lacapital ribagorçana.

L’acte serví per presentarl’exposició del CERIb «Ladona, referent social i culturalal Pirineu» i la darrera obra onha participat en Manel Gime-

no, junt a Pol Galitó, RodrigoPita i Josep Tarragona El Frontsdel Segre i la Noguera Palla-resa (Ed. Pagès) i que al setem-bre fou presentada a Lleida. Amés a més, com a mostra delcompromís d’un centre d’es-tudis ribagorçà amb la capitalhistòrica i cultural, també espresentà el número 3 de laRevista Ripacurtia que enaquest número dedica unmonogràfic a la dona, referentsocial i cultural al Pirineu talcom esboçaren a la presentaciól’alcalde de Benavarri, Alfre-do Sancho, i el Director de laRevista, Òscar Jané.

La propera trobada es durà aterme a Benasc el proper 24de novembre de la mà delcatedràtic de la Universitat deTolosa, Bartolomé Benassar.

oferim és excel·lent».Totes les companyies que

participaran a la fase concurssón amateurs o semiprofessio-nals que acrediten no més dedos anys com grup professio-nal.

Tots ells rebran una subven-ció de 600 euros i optaran alssegüents premis: millor grupqualificat (1000 €), millormuntatge escènic (600 €),premi especial públic (300 €),millor direcció (120 €), milloractor principal (120 €), milloractriu principal (120 €), milloractor de repartiment (80€) imillor actriu de repartiment (80€).

També el grup Teatre del’APA del Virgen del Romeraloferirà l’obra infantil Carayque Cenicienta tan guay, eldissabte 25 de novembre a lesset de la tarda.

Jornada sobre la Guerra Civil a BenavarriManel Gimeno parlà del front ribagorçà al 1938

CERIb

Actuació de la companyia Inestimable 21 en la passada edició de la MostraJU

AN

OR

I

AR

XIU

DES

PER

TA F

ERR

O


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 13LA LLITERA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Existeix una vella polèmica sobre si el popular «cortado» (enprincipi, cafè amb un pensament de llet) és en català un tallat o,més aviat, caldria dir-ne trencat. De fet, a hores d’ara és una discus-sió que ja ha arribat a la categoria d’absurda: d’una banda, totsen diem ja tallat per adaptació del castellà, i possiblement ja nohi ha res a fer (i així també ho recull el diccionari normatiu). Arabé; «llet tallada» és aquella on els elements sòlids van per un cantói els líquids per un altre, si em permeteu de dir-ho de manera tanpoc científica. En conseqüència, és llet feta malbé, com a mínimdes del punt de vista de la seua condició de llet. És per això queel tallat era abans un cafè trencat, i que en italià en diuen macchia-to ’tacat’ (els francesos en diuen un noisette ’avellana’, però vésa saber per què i per què, a més, ho diuen en masculí).

El cas és que avui se m’ha tornat a tallar l’allioli. Ara sí quetallar té el sentit que dèiem. En comptes d’una emulsió gairebépastosa, els elements es destrien i passen a ser una mena defracàs de vinagreta, de vòmit de criatura, de sopa de ceba de restau-

Allioli (amb ous)

Ramon Sistac

rant dolent. Lingüística a part, pareix que l’estat anímic de la perso-na que l’intenta lligar hi és determinant: no pots fer allioli si estàsnerviós. Existeix fins i tot la creença que les dones no han defer allioli si tenen la regla. Evidentment, això no deixa de seruna mena de superstició. Que es talle l’allioli no està relacionatdirectament amb la menstruació, sinó amb les alteracions de l’es-tat anímic que esta pot provocar en qui l’està passant. Altrament,i si d’això depengués, penso que jo estaria patint una mena demetamorfosi sexual i hauria començat a ovular, perquè darrera-ment sempre se’m talla (l’allioli). En comptes de tantes provesi anàlisis que et fan els metges un cop has superat la quarante-na, més els valdria de fer la prova de l’allioli, molt més deter-minant de l’estat de salut que no pas el nivell de colesterol i elstriglicèrids.

Sí, ja m’ho temia. Malpensats i malpensades com sou, us hapassat pel magí que l’allioli tallat pot ser una cruel metàfora fàcil-ment aplicable a les relacions sexuals. Que us bomben. Jo, pelmeu cantó, no vull dir-hi ni piu. I guardeu-vos d’acudits fàcilsi de gust dubtós sobre el «ni piu». Tinc tot el dret del món a estarestressat, com vosaltres, i no tinc pas per què donar-vos expli-cacions, que jo tampoc les demano a ningú. De moment, l’herecuperat amb el minipímer (l’allioli). Però dubto que un actetan poc heroic puga rescabalar el meu orgull ferit.

Noves casernes de la GuàrdiaCivil a Benavarri i Tamarit

Redacció

El Secretari General de laGerència d’infraestructures iEquipament de la Seguritat del’Estat del Ministeri de l’Interior,Gonzalo Jar; el General en capde la VIII de zona de la Guàr-dia Civil, Antonio Fernández; yel Subdelegat del Govern a Osca,Ramón Zapatero, van visitar elpassat 26 d’octubre los terrenyssobre els quals es construirà lanova caserna de la Guàrdia Civilde Benavarri. Les obres s’exe-cutaran en un plaç de 2 anys,amb un import aproximat de800.000 Euros.

Prèviament, havien mantin-

gut una reunió a l’Ajuntament dela localitat, amb l’alcalde deBenavarri, Alfredo Sánchez, ymembres del seu equip degovern.

Per la tarda, el Delegat delGovern a Aragó Javier Fernán-dez, es desplaçà amb les altresautoritats militars i civils a Tama-rit de Llitera, on, amb lo mateixmotiu, visitaren los terrenyssobre els quals s’aixecarà lo futurQuartell de la Guàrdia Civil enaquesta localitat. Prèviamentmantingueren també una reunióamb els representants locals al’ajuntament de la Vila.

El periodista CamporrellsManel Campo Vidal presideixdes del passat 24 de octubre laAcadèmia de les Ciències y lasArts de la Televisió (ATV) deEspanya, un cop va ser procla-mat per la junta electoral per serl’únic candidat que es vapresentar per a renovar lapresidència i la junta directiva.

Manel Campo Vidal és elquart president de la Acadè-mia de Televisió després deJesús Hermida (1997-1998),Antonio Mercero (1998-2000)i Ignacio Salas (2000-2006).

La junta directiva comptaamb quinze vocals: ConchaGarcía Campoy, Pepe Carbajo,Pastor Lorenzo, Antonio Ramí-rez, Ana Rodríguez Martí,Carles Marín, Pilar Socorro,Fernando Navarrete, EduardoStern, Tacho de la Calle, Fran-cisco López Bello, RafaelGa rc í a Loza , Jo sé Lu i sCampos, Angel Blanco y JesúsGluck.

Manel Campo Vidal és perio-

dista, perit industrial i doctor ensociologia; començà la seuatrajectòria periodística en eldiari barceloní Tele Exprés, onva passar en pocs anys de sercorresponsal a Cornellà aredactor en cap de Política.Presentà informatius a TVE 1i conduí el programa «Punto yAparte». Fou vicepresidentd’Antena 3 TV i fundador ipresident de l’empresa Audio-visual Sport.

Actualment dirigeix i presen-ta en Canal Sur i altres televi-sions autonòmiques «Genera-ción XXI», programa quepromou la creació d’empreses.

La ATV es una instituciósense ànim lucratiu fundada en1997 que aglutina a les princi-pals operadores de televisió ique integra a prop de 700professionals del sector audio-visual.

Manel Campo Vidal presidiràl’Acadèmia de la Televisió

Redacció

AR

XIU

DES

PER

TA F

ERR

O


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA14 LA RIBAGORÇA

La nova NoesisEntre els anys 1984-1998 a

Calaceit va funcionar unaassociació cultural sota el nomde «Fundació Noesis», patro-cinada principalment pelmecenes Didier Coste i ungrup d’amics, que va fer unatasca cultural de gran reper-cussió dintre i fora de lesnostres fronteres. Noesis eraun conjunt d’associacionsentre Espanya i França i fauns cinc anys va decidirvendre els immobles de Cala-ceit i seguir altres camins.

Ara, l’empresa immobilià-ria DASA s’ha fet càrrecd’aquests edificis on desprésde fer una important restau-ració pensa instal·lar-hi unhotel rural de quatre estrellesamb un restaurant. Tambécedirà un edifici per seguirendavant amb l’esperit deNoesis i es convertirà en undels principals patrocinadors.

El projecte de l’hotel crearàdeu llocs de treball directes,més els que pugui crear laprojectada fundació.

La posada en marxad’aquest hotel i de la funda-ció són unes bones notíciesper a Calaceit i per a tota lacomarca. Molta gent enyora-va la presència de Noesis iara existeix una oportunitatreal de crear una veritablefundació que, recollint l’es-perit d’aquella associació,s’adapti a les necessitats delsnous temps.

Noesis, malgrat les inver-sions altruistes i de tota menaque va fer, no va tenir massasort amb la relació amb lesinstitucions. La nova fundaciósurt amb el compromís de laparticipació de les principalsinstitucions, però, sobretot, laque deuria estar més interes-sada i implicada és l’ajunta-ment de la població. Aquestesoportunitats passen moltpoques vegades i és qüestiód’agafar-les al vol.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O Recollida de firmes a Montanui contra l’ampliació de Cerler

Redacció

Un grup de veïns de Monta-nui ha emprés una recollida defirmes amb al·legacions contrala aprovació inicial del PlaGeneral d’Ordenació Urbanad’aquesta vila ribagorçana.Aquest Pla preveu la cons-trucció de 2.530 vivendes i1.350 noves places hoteleres,vinculades totes elles en bonamida amb l’ampliació de l’es-tació d’esquí de la veïna Cerlerprojectada per Aramon, socie-tat integrada per la DGAi l’en-titat d’estalvis Ibercaja, segonsinformà l’Heraldo de Aragónel mes de setembre.

Els signants de les al·lega-cions estimen que el pla d’ur-banisme proposat està condi-cionat pel projecte d’ampliacióde l’estació «quan aquest enca-ra no està definit tècnicament»i a més a més, encara s’ha desotmetre a una avaluació d’im-pacte ambiental.

També denuncien que el Plano és ni molt menys equili-brat, «perquè la vinculació

exclusiva amb el projecte del’estació planteja un conflicteamb el model econòmic tradi-cional de la zona perquè nogaranteix un desenvolupamentsostenible ni la supervivènciade l’agricultura i la ramaderiaactuals.»

Avui en dia Montanui té 270habitants censats, bona partd’ells d’avançada edat, dedi-cats primordialment al sectorprimari.

Els veïns signants afirmenque si el Pla inicialment apro-vat surt finalment endavant,«les formes de vida actualquedaran totalment margina-des».

Els promotors d’aquestainiciativa assenyalen que elPGOU representa una «pèrduad’identitat social i cultural deMontanui, a més d’una reduc-ció de la diversitat econòmicad’aquesta vall i una dependèn-cia quasi total d’una activitattan insegura com és la neu.

En front d’aquestes opinions,

el batlle d’aquest municipi riba-gorçà, Josep Maria Agullana,recordà que el projecte dedesenvolupament econòmic delque va sorgir l’actual PGOU esva començar a dissenyar quanAramón no existia i afirmà quela majoria dels veïns es mostraa favor del Pla. També recordàque l’estudi d’ampliació del’estació de Cerler es va realit-zar la legislatura passada.

Agul l ana in fo rmà queMontanui té una densitat depoblació molt baixa (1,5 habi-tants per quilòmetre quadratdistribuïts en 17 nuclis rurals)i que dels 270 habitants censatssol una part viu allà a l’hivern.«Per tot això hem de fer algu-na cosa per a propiciar un futurper a la zona, perquè de pocservirà la conservació de lanatura tal com està si la pobla-ció envelleix i desapareix. Ipensem que el projecte d’am-pliació de Cerler és, avui peravui, l’única taula de salvacióclara».

Paisatge de la Ribagorça

RIC

AR

D S

OLA

NA


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 15TEMA DEL MES

Obertura del centenari de l’Institut d’Estudis Catalans

Lluís Roig

L’any 1906 va tenir lloc aBarcelona el I Congrés Inter-nacional de la Llengua Cata-lana, sota la presidència d’An-toni Maria Alcover i va aplegaruna àmplia representació defilòlegs i escriptors de tots elsterritoris de parla catalana, ambun participant molt actiu, eljove enginyer, Pompeu Fabra.Es van arribar a fixar els objec-tius, però no es van posard’acord en les vies que caliaseguir per assolir-los. Va ser el18 de juny de 1907, vuit mesosmés tard, quan va tenir lloc lacreació de l’Institut d’EstudisCatalans per un acord de laDiputació de Barcelona i periniciativa d’Enric Prat de laRiba.

Per aquests motius i per l’ex-tensió dels actes programats,s’ha vist avançat el acte d’ober-tura del I Centenari de l’IEC.

El passat 16 d’octubre, a dosquarts de vuit de la tarda i enel modernista Palau de la Músi-ca de Barcelona –obra deDomènech i Montaner–, plede gom a gom, començà l’ac-te d’obertura.

El president de l’Institut, Sr.Salvador Giner, va iniciar l’ac-te amb el parlament «Passat,present i futur de l’Institutd’Estudis Catalans», una glos-sa del passat i força plans peral futur. Demanà suport iconfiança al Govern.

Després el doctor en farmà-cia i director adjunt de l’Insti-tut de Recerca Biomèdica deBarcelona, entre altres títols,Sr. Joan Meseguer, impartí laseva conferència «Oncologiaa principis del segle XXI». Vaparlar més de ciència que desocietat, i amb un llenguatgeque entenia tothom, ens instruísobre els avanços de l’Onco-logia, de les metàstasis, de lescèl·lules, dels gens distorsio-

nadors i moltes coses més. Tangràficament i didàcticament hopresentà, que jo, sense conei-xements científics, penso queho vaig entendre gairebé tot.Queda prou recerca per al futur,va dir, i posà un punt final espe-rançador: en unes quantes dèca-des podria estar molt properala fi del càncer.

El Sr. Antoni Riera, presi-dent de la Comissió Executivadel Centenari, va presentar elprograma d’actes del I Cente-nari. Les celebracions –uns 370actes– tindran una durada desetze mesos, entre les qualspodríem destacar-ne dues: l’ex-posició L’Institut d’EstudisCatalans, 1907-1927. Un seglede cultura i ciència als Països

Catalans i la jornada concretadels 100 anys, el 18 de juny del2007, amb un concert de músi-ca del segle XX y una estrenad’una peça commemorativacomposta per Joan AlbertAmargós.

L’acte va comptar amb lapresència de Pasqual Maragall,president de la Generalitat i laministra de Cultura del governcentral, Carmen Calvo. Totsdos van reconèixer la tasca del’Institut i es felicitaren per laferma sintonia i col·laboraciódels dos governs amb l’IEC.

Membres de l’Institut, acadè-mics, escriptors, periodistes,editors, representants de insti-tucions culturals, etc., es van fernotar per tot l’espai del Palau.

No va faltar el delegat de l’IECa Lleida i membre de la SeccióFilològica, franjolí i col·labo-rador d’aquesta revista, RamonSistac. En representació delPresident de l’Associaciócultural del Matarranya, Hipò-lit Solé –invitat a l’acte– vaassistir-hi el membre de laJunta, José Miguel Gràcia ambla seua esposa.

Llàstima –i aquesta és lacrítica negativa que fem del’acte– que la Franja de Ponent,Franja de l’Aragó o senzilla-ment la Franja, no fos, ni rela-cionada ni esmentada comterritori de parla catalana en eldecurs de l’acte. Algú hauria defer arribar la nostra queixa al’IEC.

El president de l’Institut rebent els invitats, a l’entrada del Palau de la Música Catalana

LLU

ÍS R

OIG


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

L’Estatut d’Aragó

Gaspar Torrente no surt a la fotoJoaquim Montclús

Darrerament el president deles Corts d’Aragó, FranciscoPina, ha dipositat a les Corts deMadrid el redactat del nou Esta-tut d’Aragó, que ha estat apro-vat amb el consens de tots elsgrups parlamentaris, PP, PSOE,PAR i IU, excepte la ChuntaAragonesista (CHA), que s’haabstingut. Pina va remarcar queho feien discretament, amb ungran consens i sense fer capsoroll, al contrari que en lapresentació de l’Estatut català.El que no ha dit és que partd’aquest soroll també el vanfer ells i encara no és clar sipresentaran un recurs d’in-constitucionalitat contra l’Es-tatut català.

Curiosament aquest Estatutno fa cap referència a l’oficia-litat del català a la Franja itampoc de l’aragonès, malgratque el president, durant anys ianys, va prometre una llei dellengües en què el català i l’ara-gonès es declararien oficials.

En l a por tada impresad’aquest Estatut hi ha una sèriede fotografies dels momentsclau de la seva aprovació, peròno n’hi ha cap de GasparTorrente, la persona que en les

primeres dèca-des del seglepassat més va ferpe r l ’Es t a tu td’Aragó. GasparTor r en t e e r aoriginari de laFranja de Ponenti a l’edat de nouanys es va tras-lladar a Barcelo-na, on va desen-volupar tota laseva activitatprofessional ipolítica, centra-da en Catalunyai Aragó.

Els aragone-sos li deuen, enbona part, que

quan es va posar en marxa elque s’anomena l’Estat de lesautonomies, no fossin consi-derats com uns més del «cafépara todos» del presidentSuárez. Torrente, durant aques-tes primeres dècades, va acon-seguir que els aragonesosreivindiquessin la seva història,la seva bandera (idèntica a lacatalana i a la dels altres terri-toris de l’antiga Corona d’Ara-gó) i els seus principals fetsdiferencials, i fins i tot va acon-seguir que a la ciutat de Casp,el maig de 1936, s’hi redactésun primer Estatut d’autonomia.

Gaspar Torrente també vaser un gran catalanista. Des demolt jove milità i destacà en elsrengles del nacionalisme repu-blicà federal i sempre fou ungran seguidor de FrancescMacià. Va col·laborar en unagran quantitat de diaris i publi-cacions de caire republicà comL’Intransigent, La Tralla, LaCampana de Gràcia, L’Opi-nió, Lluita, Diari de Barcelo-na, etc. El procés nacionalistaque es desenvolupava al Prin-cipat el va exportar a Aragó. Lapublicació RenacimientoAragonés és una còpia del

Renaixement de FrancescMacià, la formació del partitEstado Aragonés és també unacòpia d’Estat Català, i aixítantes i tantes altres coses. Avui,els aragonesos li reconeixenen part la gran tasca que va feri el tenen considerat com elpare de l’actual nacionalismearagonès. A Saragossa hi tédedicada una important funda-ció. Malgrat tot, els aragonesosdesconeixen per complet laseva militància catalanista.

Gaspar Torrente sempre vaconsiderar Aragó i Catalunyacom a pobles germans i vadedicar la seva vida a fer queno es barallessin entre ells.Avui, si visqués, com ho va feral seu moment, arremetria ambforça contra els polítics arago-nesos i els tocaria el crostó enveure l’anticatalanisme que handespertat per tot arreu amb ladisputa de les obres d’art delMuseu Episcopal de Lleida,per les declaracions tan sorpre-nents del seu president, que vadonar a entendre que trencavales relacions amb Catalunya ino participaria en l’Euroregió,i finalment per la intenció depresentar un recurs contra l’Es-tatut català.

El president actual d’Aragói bona part dels dirigents delseu govern són originaris de laFranja de Ponent. GasparTorrente també ho era i ,malgrat el seu amor patriòtic aAragó, en un article al setma-nari L’Intransigent de l’any1918, parlant d’un amic valen-cià que es deia Vicenç, afir-mava: «Permeteu que vos trac-ti d’amic, per a mi tots els bonsnacionalistes en som, d’amicsi companys; mes sou valenciài jo ribagorçà, ço és, catalansambdós». L’actual president ialguns dirigents més, els agra-di o no, també estan en lamateixa condició de GasparTorrente.

La memòriainvertebrada

La memòria, allò que enspermet construir la nostravida sobre el ciment de lesexperiències passades és unade les claus mestres de lanostra llibertat. Si algú pugéscanviar les dades enregistra-des en el nostre disc durbiològic obtindria el controltotal sobre els nostres éssers.

Així, l’eliminació, o modi-ficació dels records va seruna eina que tots els règimstotalitaris han utilitzat per atenir a les masses submises,i mantenir-se en el poder.Evidentment, el règim feixis-ta del «generalísimo» no vaser una excepció, i des delprincipi va començar a apli-car el formateig a les mentsde tots els ciutadans quevivien baix la seua ombra.Durant la transició, si bé esva paralitzar el procés, no esva tractar de canviar els efec-tes de tant temps d’aplica-ció. I ara que finalment ungovern té la voluntat de reins-tal·lar el disc dur dels seusciutadans i democratitzar laseua cultura política, la«Espanya negra» remuga desdel passat perquè sap quementre els ciutadans renovinels mobles del seu capsempre tindrà nous segui-dors.

Tot això no seria capproblema si la memòriad’aquests sectors no es basésen fets i valors antidemocrà-tics. Però si es mantenenaquests valors en una part dela població no podrà desen-volupar-se plenament unsistema democràtic. Per tant,si no vertebrem la memòriacol·lectiva de la nostra socie-tat mitjançant l’anàlisi objec-tiva del passat i el rebuigsistemàtic dels valors anti-democràtics.

Marc Martí

LO

CR

ES

OL


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

GALERIA DE PERSONATGES

Desgavellortogràfic

Esteve BetriàEn l’anterior número d’aquesta revista apareixien –ja en porta-

da– reflexions crítiques sobre les formes aberrants que trobemen els rètols d’entrada a poblacions del Baix Aragó –a la zonadel Mesquí–; rètols que no són res més que una mostra lamen-table, d’acord amb J. A. Carrégalo, d’una onomàstica desgave-llada. En aqueix número de TdF, M.D. Gimeno assenyala la«impossible senyalització bilingüe al Baix Aragó» i, alhora, eslamenta que, al contrari del que fan les autoritats municipals ensol·licitar «l’assessorament dels heraldistes quan s’ha de confec-cionar un escut, dels metges per les campanyes de vacunació ode prevenció de malalties i dels geòlegs per determinar l’estatd’un terreny abans d’actuar sobre ell», no es faça el mateix, quanes tracta de qüestions lingüístiques: «ningú consulta els filòlegs[…] i el que és més greu, oblidant l’evidència acadèmica, moltsencara ara gosen rebutjar ex cathedra la denominació de ’català’a la llengua a la Franja o amb la mateixa rotunditat se refugienen ambigüitats».

Als ajuntaments del Baix Cinca, si més a Fraga, Mequinensai Saidí, no hi hagut cap mena d’ambigüitat, des de fa força anys,per denominar la llengua: català. Amb tot, en els darrers anys hiha certa vacil·lació en la retolació d’algunes instal·lacions muni-cipals. Així, encara no fa dos anys, quan a Mequinensa es deci-dí retolar edificis municipals, es tirà al dret. Amb grans lletresara s’hi pot llegir, en un català correctíssim, «escola de músi-

ca», «vora riu» (sala de festes municipal), «ajuntament» –per quèno, ara em demano, «casa de la vila», com trobem, sense moure’nsd’Aragó, a Nonasp o Benavarri?–,… Alhora també hi ha rètolsen correcte castellà: «polideportivo» o «gimnasio» –pareix comsi la pràctica esportiva a Mequinensa s’hagués de fer en castellà–;i encara més: textos en bilingüe pur, i no m’estic referint a rètolscom ara «casa de cultura», correctes tant des del castellà comdes del català, sinó a la «sala d’exposicions Miguel Ibarz»–obviant que aquest pintor mequinensà signà sempre MiquelIbarz– o a les «pistes municipals / petanca y birlas» –seguim enla idea que l’esport al Poble s’ha d’expressar en castellà. Tanma-teix el paradigma de bilingüisme aberrant i públic és la forma«hogar del jubilat» que es pot llegir a la façana d’un dels edifi-cis emblemàtics de la moderna Mequinensa. Ja sé/sabem proubé que una forma de català ’pur’ com ara «Llar del Jubilat» noés viable, ara per ara, entre els mequinensans; però, em de mano¿per què una solució ’conciliadora’, com «Casa del Jubilat» o,posats a fer, una adaptació més nostrada com «Fogaril del Jubi-lat»? Que potser no hi ha filòlegs/filòlegues mequinensans perdemanar assessorament?

Esclar que només cal anar a la capital comarcal per trobar unaltre exemple del que podríem qualificar d’assumpció ver-gonyant de la llengua del país. Tot i que fa anys que l’ajunta-ment de Fraga catalanitzà bona part de la retolació municipal(«cementeri», «atrassanes»…), sembla que des de l’òptica de lacorrecció político-lingüística a l’eslògan «Fraga, plena de vida»li ha de correspondre «Fraga, plena de vida»: no fos cas que algunpassavolant per la capital del Baix Cinca no entengués l’eslò-gan, perfectament bilingüe, que, en el fons, ha originat aquestanota.

Rosa Galícia Badia, artista fragatina resident a Eivissa

«Exposar és com quedar despullada davant la gent»C.M.

La Rosa és filla de Fragaencara que viu i treballa aEivissa des de fa alguns anys.Aquesta artista fragatina no haperdut, però, els lligams ambla seua terra, i enguany haresultat guanyadora en laconvocatòria de cartells anun-ciadors de la XVIII edició deMercoEquip, la fira de Fraga,que va tenir lloc els dies 12, 13i 14 de maig. Amés, amb motiude les Festes del Pilar, exposaràdurant tot el mes d’octubre, ala Sala d’Art del Cegonyer deFraga, la seua nova col·leccióConfeccions.

La Rosa es va formar enBelles Arts a la Universitat deBarcelona, en l’especialitatd’escultura, i actualmentamplia estudis de dissenymultimèdia a la Universitat

CRÒNIQUES TAGARINES

Oberta de Catalunya.Es declara seguidora del

minimalisme (Susana Solano),el pop-art, la poesia visual(Joan Brossa), l’art conceptuali la Bauhaus: «No m’agradatrobar ornaments innecessarisen el que estic mirant, crec quecal deixar només el que neces-sitem perquè arribe el missat-ge.» Opina que totes lesvessants artístiques tenen elseu punt . Li agraden lesil·lustracions, portades dellibres, revistes, catàlegs dedisseny industrial,… i fora del’art, tot allò que té un puntd’humor o d’ironia.

Vam poder veure a Fraga laseua exposició Mira’m l’any1999, encara que la Rosa nose sent gaire inclinada a mostrarla seua feina: «Traure el teu

treball al carrer és com quedar-te despullada davant de la genti cal estar preparada per a fer-ho.» En la nova mostra quehem pogut veure a l’octubre aFraga, es pogué veure unamena de co l l age , unamacrohistòria amb les seusobres com si fossen vinyetesd’un còmic que alhora tinguensentit en si mateixes.

L’artista fragatina treballatambé elaborant targetes, en lail·lustració de contes infantilsi en el bricolatge, dissenyant iconstruint mobles. Dels seusanys més tendres, conservaconeixements de guitarra clàs-sica i de violoncel.

La Rosa es va establir aEivissa i treballa com a profes-sora de Plàstica a Secundària fagairebé 12 anys. «La població

d’Eivissa –comenta la Rosa,és molt variada, amb moltagent que, com jo, no són del’illa. Això fa que el català nohi siga una llengua d’ús gene-ralitzat.» En aquest sentit, laRosa opina que a ses Illes «nohi ha una política lingüísticaadequada, no hi ha esforçosper part de les institucions pera preservar la llengua i la cultu-ra de l’illa.»


Núm. 60. Novembre de 2006 TEMPS DE FRANJA18 PAÏSOS CATALANS

Ja he trobat el títol. Mai no em passa: avui tinc un titular i, deseguida, m’adono que no sé ben bé de què parlar; bé, sí que hosé, però no trobo com posar-m’hi. Un filòsof d’un Nord deia quenomés es pot aconseguir allò que has somiat, que allò que mai nit’has imaginat és molt difícil d’assolir. L’enunciat, sentit per unservidor en una emissora, correspon al senyor Juan José Ibarretx-te, el lehendakari, i el va fer a propòsit del partit de futbol entreCatalunya i Euskadi. Vosaltres ara podeu endevinar quina és lacosa utòpica o somiada.

Quan llegiu aquest paper, farà dies que hauran reconegut elsenyor Armand Samsó amb un dels premis d’Acció Cívica, comel de l’any 2003 que va premiar la trajectòria del nostre Josep Galan;el senyor Samsó, un català de Salses, el poble on comença allòdels Països Catalans, ben segur que haurà estat reconegut perquè,entre d’altres coses, ha estat l’artífex de la Porta dels Països Cata-lans, la porta del Nord. Un senyor molt informat, no fa gaire, ensobsequiava a La Voz (del Bajo Cinca) amb un article molt instruc-tiu sobre el significat de construir portes simbòliques i els avatarsde les construccions i dels qui les manen aixecar; i és clar, es refe-ria a la porta de Salses. L’article és per sucar-hi pa i llepar-se’n

els dits en acabar; sens dubte una lliçó magistral, en explicar ambtots els pèls i senyals l’esdeveniment de la porta de Salses i d’avi-sar de com poden ser de perillosos altres projectes de portes; aixòsí, tot plegat explicat sense gaire ordre, fins al punt que no he acabatd’entendre què coi s’estima aquest senyor; i només encerto aveure-hi què no s’estima i com ho odia… Què hi farem.

Com que a la part on em toca de viure hi haurà eleccions,m’agradaria explicar-vos les coses bones que em fan somiar elscandidats però lamento no poder-ho fer perquè no n’he sabuttrobar, de motius que em commoguen; en canvi més aviat hi hetrobat malsons. Torno a sentir la sensació de buidor, sense raonsper estimar res (ep!, que parlo de les eleccions catalanes). Altra-ment, ara ja s’acosta la quinzena de l’homenatge que faran les asso-ciacions i entitats a Josep Galan i aquí, amb el programa que hepogut conèixer, sí que hi haurà motius sobrats per fer valoracionspositives, vaja, per tornar a estimar allò que estimem molta gent,allò que Galan es va estimar, tot i que amb la presentació recentde l’Estatut d’Aragó tampoc no podem estar massa cofois, ni pertirar coets… Mira, quan arribem a aquests dies tan assenyalats emve a la memòria lo so Nacro tirant els coets (com me’ls estima-va, els coets del so Nacro, anunciadors de les festes del Pilar, bendiferents al «coetasso» inventat per la badoqueria imperant).

Quan escric això és el 12 d’octubre i un altre camí no sé comlligar amb l’encapçalament: com puc conjugar el verb estimar enun dia com aquest? Des de bon matí que hi penso; cap al tard,però, des de fa anys un dia com avui, al poble on visc, una forma-ció política hi fa una botifarrada popular i me n’hi vaig. Per unaestona podré fer volar coloms i fer, vull dir menjar, botifarra…

Qui s’estima què

Francesc Ricart

SOM D’EIXE MÓN

Seguiu la sèrie Porca misèria,que emet TV3? Una de les prota-gonistes està embarassada iprojecta tenir un part natural.

Com la paraula indica, un partnatural és un part sense inter-vencions innecessàries, com hosón l’aplicació protocolària dela lavativa, el rasurat, l’episio-tomia (tall per ampliar elconducte d’eixida del nadó),l’oxitocina sintètica, i la immo-bilització de la partera, connec-tada a cables i sensors, i la posi-ció de potes enlaire, que desafiala força de la gravetat. A pesardel que puguem pensar, aques-tes mesures no contribueixen afer més ràpid, suportable o exitósel procés del part (que pot acabarcomplicant-se) i l’OMS desa-consella aplicar-les per rutina. Lavoluntat de tenir un part naturalva lligada al desig de tenir unpart digne i respectat, en què lafutura mare puga prendre deci-

Parir a casa nostraCarme Messeguer

sions per si mateixa amb la infor-mació prèvia necessària.

Ara, poder aconseguir pariren aquestes condicions, queserien les mésadients, estàvetat, en elsnostres dies, ala dona cata-lana mitjana.Hem vist lanostra Sòniaassistir a clas-ses de prepa-ració al part ala seu de Tità-nia, a Barce-lona, que és una cooperativa queagrupa llevadores i metges queatenen parts a domicili i oferei-xen el suport necessari a maresi pares durant l’embaràs, el parti la criança, cursos i atencions queno cobreix la Seguretat Social.Si no sou tan solvents com laSònia, sempre podeu acudir a

l’Hospital Casa de Maternitat deBarcelona, l’únic hospital públicde la demarcació amb protocolde part natural, o l’Hospital de

la SantaCreu iSantPau,obert aun partmenysmedi-calitzat.Tenirun partnatural,com

podeu veure, no és cosa dehippies.

A mesura que us allunyeu dela Ciutat Comtal, les possibili-tats de tenir un part com caldisminueixen. Tot i així, hi hahonroses excepcions, com hosón l’Hospital Santa Caterinade Girona, la Casa de naixe-

ments Migjorn de Sant Vicençde Castellet (vora Manresa) o laClínica Monegal de Tarragona.L’Hospital d’Alcanyís tambépareix que atén parts respectats.L’estrella, però, del part natural,és l’Hospital Maternitat Aqua-ri, que es troba a Beniarbeig, alPaís Valencià (vora Dénia).

En aquests centres trobareu(o podreu negociar, segons elcas), en lloc de les tortures queesmentàvem més amunt, unequip de llevadores que oferei-xen paraules amables, temps peranar fent, analgèsia natural(banyera, pilota de goma), cadi-ra de parts (per aprofitar la forçade gravetat) i tota l’assistènciai la tecnologia necessàries encas de complicacions.

I és que el part no és cap malal-tia, sinó un procés fisiològicnatural que les dones hauríem depoder viure amb el màxim d’in-formació, respecte i garanties.


Núm. 60. Novembre de 2006TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

De Benavarri a Fórnols. Si no ho veig no m’ho crec

Carles Barrull

El passat 10 d’agost a la vilade Benavarri (la Ribagorça),es va publicitar una conferèn-cia en defensa de la llenguaribagorçana promoguda per laACALA-Asociación Acade-mia de la Lengua Aragonesaque al final es va realitzar. Enscomenten uns amics que lapetició del acte la va realitzarel tinent d’alcalde del poble, enAntonio Cosialls del PAR i quefou i que pressionar a l’alcal-de Alfredo Sancho (PSOE) i al’Ector Castro (regidor del PARal Torr icó i secre tar i deFACAO) per a que per mòvilcamviessin de denominacióamb la fi que es realitzés ladesitjada xerrada perquè quifins llavors ho convocava coma tal era l’Acadèmia, una enti-tat que, com a tal, no podiaconvocar una conferència deguta la existència d’una ordre de6 de maig de 2006 del Depar-tament de Presidència i Rela-cions Institucionals del Governd’Aragó, on es prohibeix lautilització d’aquestes denomi-nacions per part de les asso-ciacions i col·lectius culturals,amb clara referència a la exis-

tent des d’agost de2005, amb seu aTamarit de Llitera.

Com diuen a laseva pàgina web,que encara perma-neix en actiu i ambrenovació constant:«El A l ca lde deBenabarre, AlfredoSancho, se pone encon tac to con e lorganizador delacto. Se modificanalgunos aspectosfo rma le s de l aconvocatoria en larelación a la orga-n i zac ión y s emantiene la convo-catoria del acto

cultural. El director de laAsociación Cultural «Acade-mia de la lengua aragonesa»agradece al organizador delacto las dificultades que hatenido que vencer para que elacto se celebrara.»

Com s’observa, la reunió esva desenvolupar, tot i que elsorganitzadors utilitzaren unaltra denominació de l’asso-ciació convocant, que respo-nia a les sigles ACALA com lapàgina de la «ACALA- Asocia-ción Academia de la LenguaAragonesa» i la pàgina webcontinua amb ampli reportatgede la jornada. Davant aquestsfets, el Govern d’Aragó diu quesi hi ha associacions o particu-lars que vulguin denunciar a laACALA que ho facin, queguanyaran el judici, però que elGovern d’Aragó com a tal, java fer la seva al seu moment,és a dir, una trista Ordre de 6de maig i no farà res mes. És adir, un cop més els organismesque legislen sobre temes cultu-rals, fan i desfan les lleis comvolen per a tenir contents a tots,que tot continuï igual que finsara, i mentrestant el com-

panyerisme polític i la carèn-cia d’un marc legislatiu quereferent a les mil vegadesprometuda, i fins ara no apro-vada «llei de llengües» afavo-reixen situacions tan esperpèn-tiques com la de Benavarri méspròpies de fa dos-cents anysque d’ara. I sobretot, desprésd’un acte tan polèmic comaquest es troben dues situa-cions, per una part el movi-ment associatiu anuncia per totarreu l’èxit de la seva convo-catòria que mediàticament esconeix, mentre els responsa-bles polítics que abans elsrecolçaven i els recolcen públi-cament callen davant les críti-ques sorgides

I amb consentiments d’unsdirigents regionals i provin-cials, més pendents de lesproperes eleccions, que en lagestió cultural del territori.Perquè sinó, preguntem-nos,com és posible que un tinent-alcalde signi la petició d’unespai públic per a aquestcol·lectiu i truqui més d’un copal representant de la pseudo-associació cultural i tambécompany de partit a l’Ajunta-ment del Torricó? Com és posi-ble que un alcalde accepti cedirl’espai tot i estar avisat de lesgreu irregularitats del grup?

Com és que ni el PSOE ni elPAR de Benavarri i la Riba-

gorça no diuen res?? Com éspossible el constant silenci delPSOE i del PAR de la Lliteradavant les crítiques de lesvinculacions amb la extremadreta de membres del PAR delTorricó i Tamarit? I el silencis’estèn, no sols a Osca, sinótambé a Saragossa i Terol

Com es pot observar, ni elsmembres del PAR, ni els seusocis de govern (PSOE), ni capgrup polític representat a lesDiputacions o a les Corts d’Ara-gó, fan res per a demostrar quedins dels seus partits n’hi hagent amb un altre tarannà mésdemocràtic i constitucional queel grupúscul post-franquista dela FACAO, tothom calla i fa laseva. Callen. I el Govern d’Ara-gó, ni tan sols fa res per a feracomplir les seves ordres i elspolítics locals i comarcals ja elshi va bé que es facin activitatsculturals al seu poble, siguindel signe que siguin i així,TOTES LES INSTITUCIONSPERDEN, o no, EL POCPRESTIGI QUE ELSQUEDA.

Esperem que el proper 4 denovembre a Fórnols, els Srs.Becana i Chauvell participin iparlin de la «La llengua com aidentitat cultural», almenys lateoria la coneixen bé, però dela teoria a la pràctica, n’hi haun llarg recorrregut.

SUBSCRIU-T’HI978 85 15 21

[email protected]

Alfredo Sancho, alcalde de Benavarri

DIA

RIO

DEL

ALT

O A

RA

GÓ

N


Any 7 • núm. 60 • La Franja, novembre de 2006

Revista de les Comarques Catalanoparlants d’Aragó

El C

egon

yer

de F

raga

eng

alan

at e

n ho

men

atge

a J

osep

Gal

an

Entrevista a Ramon MurAquest periodista d’origen bellmuntà ensparla de les seues inquietuds culturals ivitals.

Concurs hípicEl Matarranyaacull un concursinternacional desalts ambdestacadesfigures d’aquestesport.

JULI

O M

OR

ENO

Dia de la ComarcaSaidí va ser per un dia la capital del BaixCinca. Tres mil presones assistiren alsdiferents actes festius i culturals.

Un anysenseGalan

Un anysenseGalan

Un any sense Galanascuma.org/wordpress/wp-content/uploads/2009/11/temps-de... · 2009. 11. 9. ·...

Documents

Transcript of Un any sense Galanascuma.org/wordpress/wp-content/uploads/2009/11/temps-de... · 2009. 11. 9. ·...