Un cas publicoprivat de negociació i seguiment de...

Angel Saz-Carranza Míriam Acebillo BaquéAlbert Serra

3

L’ACORD ESTRATÈGIC PER A LA COMPETITIVITAT A CATALUNYAUn cas publicoprivat de negociació i seguiment de compromisos

Relats Programa PARTNERSAlbert Serra, Angel Saz-Carranza (Editors)L’Acord Estratègic per a la competitivitat a Catalunya: Un cas publicoprivat de negociació i seguiment de compromisos , Nº 3Angel Saz-Carranza, Miriam Acebillo, Albert Serra

(c) 2009 ESADE. Avda. Pedralbes 60-62 – 08034Barcelona. www.esade.edu(c) 2009 Angel Saz-Carranza, Miriam Acebillo, Albert Serra

ISBN-13: 978 – 84 - 88971 – 29 -6

Per a correspondència editorial, dirigir-se a:[email protected]

La sèrie Relats Programa PARTNERS es la col·lecció detextos sobre col·laboració publicoprivada del Institutde Governança i Direcció Pública.Institut de Governança i Direcció Pública.Director: Francisco Longo. Programa PARTNERS. Director: Albert Serra.Coordinador: Angel Saz-Carranza.www.esade.edu/partners

Són promotors de PARTNERS:

Departament de Treball

Generalitat de CatalunyaDepartament d’Acció Social

i Ciutadania

Coincidint amb el primer any d’activitat del Programa PARTNERS es publica el tercer text de la colecció de materials del Programa. En ell es recull una experiència llarga, exitosa i rellevant en un aspecte de la cooperació publicoprivada: la cooperació en el disseny i implementació d’estratègies globals de desenvolupament. El text relata el contingut i la gestació de l’ ’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana” (Acord Estratègic). Desprès de presentar una experiència de cooperació publicoprivada en empreses mixtes (Projectes Territorials del Bages) i de reflexionar sobre l’impacte de la regulació en el mercat i els actors privats (Better Regulation), en aquest relat aprofundim, a través d’una experiència central per a Catalunya en el terreny de la concertació de pólitiques públiques i el diàleg social.

Aquest àmbit, el de la concertació de pólitiques públiques i el diàleg social, és un tema altament rellevant en l’actualitat com es constata en els periòdic diàriament. L’alterat escenari econòmic, que reflecteix una alteració de l’ “status quo” econòmic i dels valors i models de governança del sistema institucional financer, productiu i regulatori, obliga a desenvolupar noves formes de gestió del sistema econòmic i social que han d’assegurar la màxima legitimitat, acceptació i suport de la societat. En aquest sentit, l’Acord Estratègic apareix com

una experiència avançada i capdavantera en aquesta forma de nova governança del sistema productiu i social i es constitueix en una plataforma sòlida i ja consolidada des d’on afrontar els importantíssims reptes que estan plantejats en aquets moment al nostre país i al nostre món.

L’Acord estratègic va més enllà dels tradicionals diàlegs socials i per diverses raons és un exemple paradigmàtic de l’anomenat “govern obert” (open government). En primer lloc, l’objecte de negociació és molt ampli i no es redueix, com ha estat habitual tradicionalment, només al mercat laboral—tal com indica el seu nom. A més, el nivell de detall i quantificació del finançament de l’acord i, sobretot, l’establiment de compromisos en aquest camp, quantificats i temporalitzats clarament i explícita a través del pressupost, el fan probablement únic. Addicionalment, el mecanisme de seguiment i responsabilització és un altra característica nova i rellevant.

La metodologia utilitzada per a la redacció del relat s’ha basat, sobretot, en la realització d’entrevistes en profunditat amb representants de tots els actors institucionals formalment involucrats en l’Acord. Volem agraïr les seves aportacions i dedicació al projecte. Els entrevistats han estat: Joan Josep Berbel, Moisès Bonal, Joan Carles Gallego, Núria Gonzàlez, Eva Granados, Javier Ibars, Dolors Llobet,

5

Anna Monreal, Andreu Morillas, Xavier Pont, Marcel Prunera, Guillermo Salvador, Jordi Serret, Antoni Soy i Àngels Valls. Complementàriament, s’han treballat les fonts documentals que complementaven les aportacions rebudes a través de les entrevistes.

Volem també agrair, molt especialment, al Departament d’Economia i Finances el suport i la confiança que han fet possible la realització i publicació d’aquesta experiència. Confíem que el treball realitzat reflecteixi suficientment l’esforç realitzat pels actors econòmics i socials de Catalunya en la construcció d’un escenari cooperatiu i del propi Acord Estratègic i que aquest recull serveixi per a un millor coneixement del mateix.

Albert SerraDirector Programa PARTNERSBarcelona, 5 de juny de 2009

PRESENTACIó

PresentacióPresentació

4 4 4 Programa PARTNERS 3Programa PARTNERS 3

Programa PARTNERS 3

Quan l’any 2004 el Conseller d’Economia i Finances, Antoni Castells i l’Andreu Morillas, Secretari d’Economia, van començar a dissenyar el que avui és l’Acord Estratègic, potser no eren conscients, tot i apuntar molt alt des del primer moment, que estaven generant un instrument pioner en l’àmbit de la gestió pública. Probablement en aquell moment el que més els importava, i encara és així, era l’impuls d’un procés que guiés la transformació del model productiu, que fes de l’economia catalana una economia més competitiva, amb més productivitat.

Des del punt de vista de la política econòmica és aquest encara el gran objectiu de l’Acord Estratègic, tant de l’edició 2005-2007, com de la vigent actualment 2008-2011. I atenent als alts graus d’execució i a pesar de la crisi econòmica que avui patim, probablement d’aquí uns anys aquesta transformació s’haurà fet, en bona part, per les actuacions que l’Acord ha impulsat i emmarcat. Però això, per una vegada, és ara una altra història.

L’Acord Estratègic té una altra vessant, menys impactant a efectes globals però qualitativament molt rellevant en el seu gènere: és un instrument de gestió pública innovador. Podria semblar demagògia si diguéssim que és dels que creen escola, però ESADE ens ha demostrat amb el treball que ara prologuem i els que se’n deriven que efectivament és així.

Un dels èxits de l’Acord ha estat el procés en sí mateix: la concertació, la creació d’un perímetre de diàleg social ampli, el procediment negociador, tant exhaustiu, i tant complet, però a la vegada tant vinculant per tots, l’arquitectura de seguiment, la credibilitat del seguiment...

Tant en la construcció inicial, com en el seguiment, com en la negociació del procés de revisió i nou impuls, l’Acord ha sigut un instrument en el que hi hem bolcat molts valors i elements de definició que considerem innovadors des del punt de vista de la direcció pública, en primer terme al nostre país, però atenent les peticions i les informacions i contrastos que obtenim d’altres països, també a nivell internacional.

Fa poc algú em suggeria que el diàleg i el perímetre de concertació de l’Acord li evocava els processos de construcció de les estructures econòmiques i socials de l’estat del benestar europeu dels anys 70 i 80. Des de la distància respectuosa d’una cosa i l’altra, haig de dir que personalment no podria trobar major estímul a seguir construint un modern mecanisme d’innovació econòmic i social hereu del bo i millor de la tradició europea.

Amb aquest exercici ESADE ens demostra que podem parlar de l’Acord com una innovació en direcció pública, amb humilitat, però amb rigor, sense falses propagandes. Només per això ja no podem més que agrair la feina a

7

l’equip del programa PARTNERS, i a ESADE en general, que des de diversos àmbits, ha mostrat interès pel procés de l’Acord i el que representa des del primer moment.

El debat polític, la crítica, el diàleg es situen, legítimament, i fins i tot com a part intrínseca del propi sistema de l’Acord, al voltant de l’assoliment d’objectius, de com s’executen les mesures, de si tal actuació o tal altra s’estan duent a terme més o menys bé. Però pel que fa a la bondat de l’instrument com a pràctica de direcció pública sembla que hi ha consens en la seva positivitat. Fins i tot sent, segur, millorable, el propi Acord ha demostrat que és, i de fet es defineix, com flexible, dinàmic, canviable. L’Acord està sempre sotmès a revisió i a aprenentatge permanent. Entre els valors i les aportacions de l’Acord hi trobem la permanent actualització i revisió. Tant en els continguts, com en l’arquitectura. Llegint el treball que avui presentem es pot comprovar, però també es pot quasi tocar la corba d’aprenentatge només comparant les dues edicions de l’Acord.

D’altres valors que han impregnat i segueixen sent avui conductors del procés són la transparència, el compromís, la mesurabilitat i avaluació permanent, la transversalitat, la fixació institucional d’alguns conceptes – marc català de relacions laborals o el binomi competitivitat i cohesió social- o la creació d’un marc o esperit de l’Acord que ha marcat l’actuació de tot un Govern i n’ha motivat bona part de les seves propostes.

L’Acord és la fórmula catalana per la competitivitat, però és també part de la fórmula catalana de gestionar el bé comú. Que ESADE ens ajudi a objectivitzar aquestes afirmacions crec que completa el cercle del que hem anat construint, a vegades conscientment, amb premeditació, d’altres anant-ho descobrint fent camí.

Sempre destaquem que una aportació interessant sobre la que reflexionar a efectes de gestió pública és el valor afegit que sigui un procés coordinat des del departament d’Economia, el del Tresor i el Pressupost en termes homologables a qualsevol organigrama públic. Aquesta és una innovació fortuïta que hem descobert durant el procés.

Bona part de l’èxit de l’Acord és que des del primer dia, i fins avui mateix, ha estat cosa de tots, com el treball dels professionals d’ESADE demostra. Des del primer dia tothom va respondre constructivament a la crida del Conseller, l’esforç col·lectiu s’ha mantingut, a pesar de totes les tempestes, des 2003 fins ara. Aquest altre actiu de l’Acord, el més important de tots, volia que fos el darrer en ser recordat al final d’aquest pròleg. Durant el treball que ara llegiran, es palpa que l’Acord és un procés del que molta gent, tots els signants, se’n senten orgullosos. Es l’Acord del Govern, però també de CCOO, UGT, Foment, Pimec i Fepime. Es l’Acord dels 3 Departaments signants –Economia i Finances, Innovació, Universitats i Empresa i

PRòLEG

Pròleg Pròleg


Treball-, però també de tots els responsables de mesures a la resta de Departaments del Govern de la Generalitat, i dels enllaços tècnics responsables del seguiment a cada un d’ells. Es l’Acord dels membres de la Comissió de Seguiment, dels responsables del seguiment a la Secretaria d’Economia, i també dels màxims responsables al Consell d’Institucions. És l’Acord del Consell d’Experts i dels membres de la Comissió de Treball, és l’Acord dels 119 integrants dels equips d’experts que van fer el primer document. És l’Acord de tots els que hi han treballat i hi treballen, una llista llarga de gent a la que toca agrair l’esforç. Un esforç del que n’és tributari aquest exercici. Es aquest un treball per tots ells, en homenatge a la seva feina. Moltes gràcies.

I acabo donant les gràcies a l’Angel Saz i al seu equip, a l’equip del programa PARTNERS que des del primer dia se’ls va encomanar l’apreci que tots sentim per aquesta experiència que des del nostre racó de món creiem que pot ser una modesta referència per d’altres. Espero que els textos i materials que se’n desprendran serveixin per inspirar d’altres exercicis similars a d’altres racons.

Marcel Prunera ColomerDirector General de Promoció EconòmicaBarcelona, maig 2009

Pròleg

8 8 8 Programa PARTNERS 3

11

ÍndexÍndex

ÍNDEx

10

INTRODUCCIÓ 12

1. El pROCés D’ElAbORACIÓ DE l’ACORD EsTRATègIC 2005-2007 14

Inicis: canvi de govern i la Declaració conjunta 15

Antecedents de l’Acord Estratègic 17

Els participants de l’Acord 19

Elaboració i negociació de l’Acord 21

2. lA ImplEmENTACIÓ I El sEgUImENT DE l’ACORD 2005-2007 28

l’estructura de seguiment de l’Acord 29

El seguiment i la implementació del Acord 33

3. l’ACORD pER Al pERíODE 2008-2011 40

La decisió de revisar l’acord i el disseny del nou procés

de negociació 41

Els processos de negociació inter-departamental i

de negociació ampliada 43

Negociació i concertació a la Comissió de Seguiment 45

El disseny de l’arquitectura de seguiment de l’Acord

estratègic 2008-2011 50

L’herència de l’Acord Estratègic 56

EpílEg 58

REfERèNCIEs 62

NOTEs 63

ANNExOs 64

ANNEX 1. Declaració per a un "Acord Estratègic per a la internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia catalana", 17 de febrer del 2004 64

ANNEX 2. Composició del Consell d’experts 68

Aquest és el relat d’una experiència innovadora i ambiciosa que involucra importants recursos econòmics, institucionals i humans. Ens referim a l’Acord estratègic per a la internacionalitza-ció, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana (Acord). Les llavors de l’Acord es planten a principis de l’any 2004 per tal de donar resposta a les transformacions en les relacions econòmiques i socials que es viuen a Catalunya i a escala internacional. En aquell moment, ara fa cinc anys, els principals sindi-cats i organitzacions empresarials del país, juntament amb el Govern de la Generalitat, participen d’una diagnosi comuna. L’Acord, ini-cialment signat el 16 de febrer de 2005 i renovat el mes de juliol del 2008, és el resultat d’aques-ta coincidència sobre quins són els problemes fonamentals al nostre entorn, quina ha de ser l’orientació econòmica i quines són les mesures que cal aplicar per arribar a transformar el mo-del de creixement del territori.

Amb una metodologia participativa basada en els principis de concertació i consens, el procés seguit fins ara en el marc de l’Acord estratègic és un exemple paradigmàtic d’una forma de comprendre les polítiques públiques fonamenta-da en la recerca del compromís i la col·laboració dels actors socials i econòmics amb l’objectiu de conèixer amb més profunditat la realitat de la ciutadania, per tal de millorar la resposta de les institucions davant les seves necessitats, de legitimar les pólitiques públiques i de trobar suports dels agents econòmics i socials a l’actuació política.

Així, aquest document forma part del projecte de documentació i anàlisi del cas de l’Acord, el qual es planteja recollir i documentar sistemàti-cament la creació i la implementació d’aquesta iniciativa. En particular, la recerca de l’Acord ha volgut captar les diferents fases temporals de l’Acord com són la concepció, la negociació i la implementació; l’estructura interorganitzativa de l’Acord, els espais d’interacció i els mecanis-mes de coordinació, i la interacció, l’aprenentat-ge i la gestió en aquest procés.

Des del punt de vista metodològic, el projecte considera fonts d’informació provinents de la documentació elaborada durant el procés de l’acord així com l’elaboració d’entrevistes semi-estructurades a un conjunt de participants clau. Fruit de l’anàlisi d’ambdues fonts, neix aquest document.

S’han entrevistat membres de la Comissió de Seguiment de l’Acord de tots els actors institu-cionals signataris i amb un especial èmfasi del Departament d’Economia i Finances de la Gene-ralitat de Catalunya —actor central de l’Acord. Les persones entrevistades són:

Joan Josep Berbel. Departament de Treball

Moisès Bonal. PIMEC

Joan Carles Gallego. CCOO

•Núria Gonzàlez. Departament d’Economia i Finances

INTRODUCCIó

introduccióintroducció

13

•Eva Granados. UGT

•Javier Ibars. Foment del Treball

•Dolors Llobet. CCOO

•Anna Monreal. Departament d’Economia i Finances

•Andreu Morillas. Departament d’Economia i Finances

•Xavier Pont. Departament d’Economia i Finances

•Marcel Prunera. Departament d’Economia i Finances

•Guillermo Salvador. FEPIME

•Jordi Serret. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa

•Antoni Soy. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa

•Àngels Valls. Departament de Treball

Aquest document està estructurat de manera temporal. Primer es relata el procés de nego-ciació i concertació de l’Acord 2005-2007. Tot seguit repassem la implementació de l’Acord i després descrivim el procés de negociació de la renovació de l’Acord per al període 2008-2011. Aquestes tres parts es basen prin-

cipalment —i de manera molt conscient— en la informació proveïda pels entrevistats, que sovint se cita textualment. Això s’ha fet així per apropar al màxim el relat a les experi-ències i percepcions dels actors involucrats, que a vegades discrepen entre ells. La dar-rera part d’aquest document és l’epíleg, a on els autors aportem una breu anàlisi i concep-tualització d’aquesta experiència.

Programa PARTNERS 3Programa PARTNERS 312

15

Inicis: canvi de govern i la Declaració conjunta

A partir de les eleccions del 16 de novembre de 2003, el Partit dels Socialistes de Catalunya - Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC), Esquerra Republicana de Catalunya - Catalunya 2003 (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) constitueixen el govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya que governà durant el període 2003-2006.

Poc després de configurar-se el nou govern, el mateix govern entrant així com els principals agents socials i empresarials de Catalunya inicien el procés que durà a la definició de l’Acord estratègic.

Tanmateix, a més de recordar el canvi de govern, per a comprendre les causes que fonamenten la catalització del procés cal remetre’s a la successió de deslocalitzacions a Catalunya del 2002 i 2003, i a l’existència a principis de l’any 2004 d’un debat força intens sobre si l’economia catalana estava perdent pes amb relació a altres regions espanyoles i, en particular, a Madrid. En tot cas, el conjunt d’actors que participen a l’Acord ressalten que es tractava d’un moment en què era necessària una reflexió sobre el model de creixement econòmic de Catalunya així com de les bases de la seva competitivitat. Andreu Morillas, secretari

d’Economia del Departament d’Economia i Finances i impulsor clau de l’Acord, ho explica:

Fruit d’aquesta situació de desconcert i de la necessitat per part del Govern de donar resposta a aquesta sensació que s’estava instal·lant i crear un clima de major optimisme i de major confiança en el futur [...] va sortir aquesta iniciativa, que sorgeix també de les propostes o de les relacions, converses que es tenen amb els agents econòmics i socials.

Així, a partir de les converses que es tenen amb els agents econòmics i socials (convocats des de desembre de 2003 pel nou govern), es concreta la iniciativa el 17 de febrer del 2004 mitjançant la signatura de la Declaració per a un acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana (en endavant, Declaració).1 La Declaració explicita “la necessitat d’impulsar un procés de concertació que permeti:

• ”Definir els objectius estratègics que han de permetre articular adequadament l’economia catalana en l’actual dinàmica internacional.

• ”Especificar i impulsar les mesures, els instruments i les polítiques que caldrà adoptar per assolir aquests objectius.”

Per tal d’assolir els objectius, es proposa impulsar2 un acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació

15

EL PROCéS D’ELAbORACIó DE L’ACORD ESTRATÈGIC 2005-2007

el Procés d’elaboració de l’acord estratègic 2005-2007

Programa PARTNERS 3

17 16 16 16

i la competitivitat de l’economia catalana que proposi les línies estratègiques fonamentals i les mesures, instruments i polítiques a adoptar en els àmbits que condicionen de manera més decisiva aquesta competitivitat.

La Declaració proposa un conjunt de quinze punts sobre els quals treballar que abracen un espectre ampli de temes, com ara la dotació d’infraestructures, la modernització de les polítiques d’ocupació, l’abastament energètic o la conciliació de la vida laboral i la vida familiar, entre d’altres.

De fet, el conjunt de punts consensuats que apareixen a la Declaració és ja producte d’un debat. L’amplitud dels temes considerats des de l’inici evidencia una percepció sobre el significat de la competitivitat fonamentat no únicament en aspectes purament “economicistes”. Més enllà, també s’inclou una perspectiva d’inclusió i cohesió social, un aspecte important per als sindicats, tal com ens diu Joan Carles Gallego (CCOO):

[Un] element de debat que vam tenir al començament era sobre el contingut d’aquest acord [...]. Nosaltres vam dir que estàvem disposats a parlar d’elements per internacionalitzar l’economia, per fer-la més competitiva, però que també volíem parlar de qualitat en ocupació i també volíem parlar de cohesió social. Nosaltres enteníem que la competitivitat de l’economia no tenia sentit si no hi posàvem

al costat elements de qualitat d’ocupació i cohesió social, que eren les bases materials que permetien que l’economia també fos més competitiva i tal.

La multitud de temes, però, afegia complexitat al procés, tal com ens diu l’Andreu Morillas:

Quan vam iniciar el procés no sabíem la magnitud que tindria. Quan ens van encarregar la qüestió, vaig veure que aquí tindríem un embolic de nassos, perquè la declaració [...] era tan extensiva de temes que [...] arribar a un acord amb tot això seria quasi impossible.

La Declaració també estableix les bases per al disseny del procés mitjançant la creació d’una comissió de treball amb representants de les institucions i departaments de la Generalitat signants que tingui com a missió la coordinació dels treballs preparatoris d’aquest Acord. Així mateix, s’atorga al Departament d’Economia i Finances la coordinació del procés, perquè, segons l’Andreu Morillas:

Aquest Departament és un departament tranversal de la Generalitat: el pressupost és transversal, les polítiques econòmiques són tranversals [...]. Es necessitava un departament amb aquesta visió global i que tingués una certa autoritat moral. Economia [...] controla el pressupost i [...] marca una mica l’escenari per a tots els altres.

Altres departaments de la Generalitat suporten aquesta justificació. Jordi Serret, del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa (DIUE), ens diu: “Fonamentalment [el Departament d’Economia i Finances] tenia la visió de paraigua del conjunt de l’economia catalana. Jo crec que és correcte el plantejament.”

La comissió de treball podrà convidar a participar en els treballs les entitats i experts i altres àmbits de l’Administració que consideri convenients, en funció de les línies de treball tractades.

Amb el punt de partida de la Declaració, es posa en marxa l’operativa i la negociació que durà a la signatura de l’Acord estratègic un any més tard. Ens trobem, aproximadament, en el mes de març de 2004.

Antecedents de l’Acord estratègic

Abans de l’Acord estratègic 2005-2007 ja s’havien donat iniciatives que involucraven la cultura de concertació entre actors governamentals i agents socials a Catalunya. En aquest sentit, cal destacar els acords sobre els plans d’ocupació entre diferents departaments i ens locals, així com el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), com a experiències que han nodrit l’esperit de l’Acord estratègic. De fet, el PEMB (el primer dels quals és de l’any 1990) incorpora una visió

àmplia tant d’allò que implica la concertació com del concepte de competitivitat a promoure.

Tanmateix, amb l’Acord estratègic, segons sindicats i Govern, es dóna per primera vegada a escala nacional un procés ampli i organitzat de negociació i debat sobre polítiques públiques econòmiques i socials. Joan Carles Gallego (CCOO) ens ho expressa així:

Sí que hi havia hagut fòrums on et deixaven participar, [els famosos] plans estratègics [i] hi havia hagut acords però de temes molt puntuals i molt concrets. Però no hi havia hagut un espai de concertació d’aquestes característiques, que reconegués que empresaris i sindicats tenim alguna cosa a dir a l’hora de definir quines són les grans línies que han de produir un canvi de model econòmic [...] perquè [...] hem d’entendre que l’acord estratègic neix en un context de dificultats.

Eva Granados, d’UGT, afegeix:

El Govern de la Generalitat mai havia negociat amb els sindicats i la patronal matèries que no estiguessin estrictament relacionades amb polítiques d’ocupació. Els processos de deslocalització que van tenir lloc al 2004 i l’estat generalitzat d’alarma que van generar van fer que el primer govern de Maragall iniciés el que havia de ser el primer procés de negociació multidisciplinari. Hem de dir

el Procés d’elaboració de l’acord estratègic 2005-2007el Procés d’elaboració de l’acord estratègic 2005-2007


el Procés d’elaboració de l’acord estratègic 2005-2007 el Procés d’elaboració de l’acord estratègic 2005-2007

19 18 18 18

que el fet de la signatura de l’Acord ja és en si mateix positiu, ja que es tracta d’un clar exemple de concertació, consens, diàleg i treball conjunt, que a la fi es converteix en el millor element d’acció per cercar un canvi profund i definir un nou context econòmic i social [...]. Aquest va ser el primer acord d’aquestes característiques a Catalunya, en què el Govern concerta amb els agents socials una part de la política i dels pressupostos de la legislatura. Aquest és el seu valor afegit, l’esforç conjunt de sindicats, patronals i Govern per tal d’introduir els canvis necessaris per fer front als canvis i reptes als quals hem de fer front com a país.

Encara que no s’havia donat mai un procés de negociació d’aquestes característiques, sí que l’Acord es basa sobre una cultura existent de diàleg intersectorial present a la política catalana. Ho explica Salvador Guillermo, de la patronal FEPIME:

A més a més, a Catalunya, tant amb el govern anterior, o sigui, del color anterior, com amb el color actual, sempre hi ha hagut una bona predisposició a aquest diàleg. Entendre que la política no acaba només amb els polítics. Entendre que és bo poder arribar a punts de negociació [...] [forma part de la cultura catalana,] en tant que és una economia sense recursos i una economia [basada] en el comerç, [la qual cosa suposa] arribar a acords.

En aquest sentit, segons Javier Ibars, de la patronal Foment, més enllà de la capacitat per al pacte a Catalunya, la novetat podria estar més relacionada amb l’amplitud i la transversalitat del procés de concertació, així com amb la coordinació dels acords en l’àmbit interdepartamental. Ho exemplifica a partir de les relacions laborals:

[En] l’àmbit laboral segurament és l’àmbit on tenim més representació institucional [...] contínuament, de manera permanent, tenim una sèrie d’àmbits de negociació i de concertació i de diàleg social en l’àmbit laboral ja molt institucionalitzats [...]. [L’Acord] crec que és important des del punt de vista que és un document [que suposa] una sèrie de negociacions de caràcter transversal, amb àmbits molt diferents a on patim pressió de diferents departaments [...]. Això, fer-ho de manera coordinada i consensuada, segurament és l’element més innovador.

Els participants de l’Acord

En aquesta Declaració participen, per part del Govern, els consellers d’Economia i Finances, de Treball i Indústria, i de Comerç, Turisme i Consum.3 Com a representació del sector empresarial signen la Declaració el president de Foment del Treball, el president de PIMEC-SEFES i el president de FEPIME. Els secretaris generals a



Govern de la Generalitat de Catalunya► Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya► Antoni Castells, conseller del Departament d’Economia i Finances► Josep Maria Rañé, conseller del Departament de Treball i Indústria► Pere Esteve, conseller del Departament deComerç, Turisme i Consum

Patronal► Joan Rosell, president de Foment del Treball4

► Josep González, president de PIMEC-SEFES5► Eusebi Cima, president de FEPIME6

Sindicats► Joan Coscubiela, secretari general de CCOO de Catalunya7

► Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT de Catalunya8

Signants de la Declaració del 17 de febrer de 2004


21 20 20 20

Catalunya dels sindicats CCOO i UGT són el tercer grup d’actors que també participa a la Declaració.

Per què participen aquests actors representats i no altres? D’una banda, els criteris usats pel Govern a l’hora de decidir la participació d’actors es refereixen a aspectes vinculats a la representativitat en l’àmbit de Catalunya de les institucions participants, i a la no-representació per criteris de territorialitat ni de sectorialitat. Tal com ho explica en Marcel Prunera, director de Promoció Econòmica del Departament d’Economia i Finances:

A l’Acord hi vol entrar molta gent. Nosaltres vam decidir que des del primer moment això era un grup reduït de representants i que ja no n’hi anaven més. L’Acord no està sectorialitzat i no està territorialitzat. Per tant, totes les entitats sectorials i territorials no hi són. I totes, les que són governamentals, sindicals, o les que són empresarials [...], tenen un referent que és FEPIME, CCOO, UGT...

Com recorda el Marcel Prunera, molta gent hi volia entrar, i la decisió de qui hi participava i qui no no estava exempta de problemes. Al final, per a l’actor que coordina el procés prevalen els criteris de la no-transversalitat i el reconeixement legal de la capacitat negociadora de l’interlocutor.

Sobre aquest assumpte, en general els entrevistats perceben que a la Declaració (i

a la signatura de l’Acord estratègic que se’n deriva) participen els actors que pertoca. Per a Antoni Soy, representant a la Comissió de Seguiment del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, la configuració de la taula que llança l’Acord reflecteix la realitat de Catalunya:

Donat com es va iniciar [l’Acord] i donada la configuració que tenen en el nostre país les relacions entre agents econòmics i socials [...] és una composició bastant inevitable.

Joan Carles Gallego (CCOO) argumenta la idoneïtat de la configuració d’actors establerta:

[Hi són] els actors que correspon. Perquè són els que tenim una representativitat atorgada, demostrada, quantificada i avaluable. I, per tant, responem d’alguna manera dels acords que assolim. Per tant, som els subjectes de l’Acord. Una altra qüestió és que alguns dels elements que conté l’Acord [...] calgui també consensuar-los [...] amb altres agents.

En Jordi Serret, del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, reforça aquesta idea:

Evidentment hi havia uns actors que concentraven el que era el debat, tres patronals, els dos sindicats, els tres

departaments del Govern, però en el decurs [de les] línies de treball concretes van participar-hi experts i representants de moltes altres variades institucions, altres departaments, les cambres de comerç, especialistes en determinats terrenys, etc.

Una altra consideració general realitzada és que amb més actors s’hauria fet encara més difícil la negociació i concertació. Ho expressa en Marcel Prunera i destaca, també, que la tipologia i l’experiència dels agents socials i econòmics participants han estat clau per a la consecució del procés: “Podria fer-se amb més gent? Sí. Però jo crec que si ho fem amb gaires més no ho tanquem. La gràcia és que hem trobat unes institucions acostumades a la negociació col·lectiva [...]. Els interessos que hi poden haver en aquest àmbit estan més que representats.”

De fet, la configuració de la primera taula signant a la Declaració, a banda de la participació d’altres actors a títol consultiu o tècnic, roman bàsicament igual a través de tot el procés de l’Acord estratègic.

Amb relació a la representació del Govern de la Generalitat “[participen] bàsicament tres departaments econòmics en l’Acord. Després van haver-hi representants d’altres departaments de la Generalitat, però en les taules bàsiques hi [havia] aquests [departaments]”, tal com ens diu Jordi Serret (DIUE).

Elaboració i negociació de l’Acord

Un cop signada la Declaració, s’encarrega al Departament d’Economia i Finances que coordini el procés que dugui a l’elaboració de l’Acord. De l’encàrrec, se’n fa responsable la Secretaria d’Economia del Departament, amb l’Andreu Morillas al capdavant.

Donat que no existien precedents que s’ajustessin als objectius del procés que endegava, la Secretaria d’Economia opta per sol·licitar a en Josep Oliver, de la Universitat Autònoma de Barcelona, que hi doni suport i és erigit coordinador general.

Així, es desenvolupa una metodologia que defineix els òrgans que han de governar el procés, les línies estratègiques de debat i proposta, a més de la creació de grups de treball específics per línia que revertiran la seva feina i resultats a la Comissió de Treball.9

Des de la coordinació del procés són proposades vuit línies de treball:

•Línia 1: Infraestructures de transport, de telecomunicacions i energètiques

•Línia 2: Polítiques d’ocupació i formació

•Línia 3: Recerca, desenvolupament tecnològic i innovació




23 22 22 22

•Línia 4: Polítiques socials

•Línia 5: Relacions laborals

•Línia 6: Finançament de l’activitat econòmica

•Línia 7: Entorn afavoridor de l’activitat empresarial

•Línia 8: Internacionalització i projecció.

Cada línia va acompanyada per un grup de treball configurat per un coordinador (generalment membre del Govern), representants de tots els actors signataris i experts o especialistes tècnics en cadascuna de les matèries tractades. El procés que portà a la signatura de l’Acord 2005-2007 es basà en una negociació dividida en dues fases, per una banda, i paral·lelament un Consell d’Experts.

En una primera fase, desenvolupada principalment en el període març-juliol del

2004, els grups generen un document de proposta, lliurat el mes de juliol a la Secretaria d’Economia. Aquesta serà qui el poleixi per tal d’emprendre’n la negociació en l’etapa següent.

Paral·lelament a aquesta primera fase, també es produeix una diagnosi de la realitat catalana mitjançant el Consell d’Experts (encapçalat pel Manuel Castells). Designat pel conseller d’Economia i Finances, la reunió constitutiva del Consell d’Experts es produeix el 21 d’abril del 2004.

A partir de les línies de treball ja proposades, el Consell realitza un treball per àrees d’expertesa acompanyat per la consecució de deu reunions entre l’abril i l’octubre. La tasca es concreta, finalment, mitjançant la presentació el mes de novembre de 2004 (i editat durant el 2005) de l’informe “Un model de competitivitat sostenible i solidari per a Catalunya: Informe del Consell d’Experts

sobre la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana presentat al conseller d’Economia i Finances del Govern de la Generalitat de Catalunya”.

En aquest informe el Consell d’Experts, integrat per tretze persones amb una elevada experiència i coneixement acadèmic sobre la realitat sociopolítica i econòmica de Catalunya,10 proposa una sèrie de recomanacions relatives a cadascun dels temes que consideren essencials per al desenvolupament d’un nou model de competitivitat.

L’informe presenta set recomanacions dirigides al Govern de la Generalitat que són recolzades sobre anàlisis i diagnòstics que s’annexen al document. Els títols de les recomanacions proposades són:

•Fomentar l’emprenedoria com a font essencial del creixement econòmic

•Desenvolupar un sistema d’innovació eficaç, comptant amb la participació activa de la universitat en el sistema de R+D+I

•Mesures d’acompanyament a la internacionalització de l’empresa catalana

•Millorar l’educació i la formació en tots els àmbits i nivells del sistema educatiu i

adaptar els continguts i els mètodes de la formació a les necessitats de la societat i a l’obtenció de qualitat

•Fomentar la qualitat de l’ocupació i la qualitat de vida

•Polítiques socials d’acompanyament a la transició productiva

•Per un model de creixement sostenible.

El procés i la feina desenvolupada pel Consell d’Experts és paral·lel a la tasca realitzada des dels grups de treball. De tipus consultiu, l’informe del Consell alhora serveix com a suport i legitimació de les àrees treballades a l’Acord estratègic.

La primera fase de negociació, caracteritzada per una participació àmplia d’actors amb una visió de diagnosi i molt propositiva, va seguida per una segona fase de treball durant el període setembre-desembre del 2004.

En Marcel Prunera explica la transició entre les dues fases:

Primer, en un col·lectiu [ampli], de fins a 120 persones, es va fer el procés de generació de continguts [...] per temes, [...] i després es va passar a un col·lectiu de negociadors representants de les institucions. En el primer paquet hi havia gent de les cambres de comerç, de



Cronologia 2004

Març Abril Maig Juny Juliol Set. Oct. Nov. Des.

Fase 1

Consell d’Experts

Fase 2


25 24 24 24

les universitats i d’altres organitzacions, i en el moment de la negociació [només] els que havien de signar.

Joan Carles Gallego (CCOO) recalca la importància de diferenciar les dues fases, essent la segona fase, necessàriament, una negociació entre Govern-patronal-sindicats: “Nosaltres havíem de diferenciar els dos espais, diferenciar el paper dels experts, institucions, persones [i] empreses [de l’espai] que feia referència a [la] negociació pura i dura, que [...] havien de fer empresaris, sindicats i [Govern].”

La negociació de la segona fase es du a terme des de la Comissió de Treball, composta per alts càrrecs de les organitzacions sindicals i empresarials signants així com dels tres departaments de la Generalitat involucrats des de l’inici. Aquesta Comissió emprèn un procés de concreció i clarificació de mesures i acords que suposa una etapa de concertació i negociació intensa entre les parts.

En aquesta taula més reduïda es consensua el document que serà presentat com a Acord 2005-2007. En aquest punt s’evidencien temes en els quals no els resulta senzill arribar a solucions compartides o concretes i s’inicia la fase més dura de la negociació. Àngels Valls, actualment representant del Departament de Treball a l’Acord, però inicialment impulsora de l’Acord des del

Departament d’Economia, recorda aquest moment de la manera següent:

[La darrera fase de negociació va ser] llarga perquè la lògica del diàleg social, és a dir, la dinàmica del consens amb agents patronals i sindicats [...], tots els actors “de [l’àmbit] laboral”, sovint ho requereix. [També] val a dir que aquí hi ha una gran maduresa de patronals i sindicats.

Segons Àngels Valls, en aquell moment és quan s’adona de la mena de procés que han engegat:

Segurament des d’Economia es comença amb aquest procés sense conèixer ben bé quina és aquesta dinàmica de diàleg social. Una certa inconsciència [...] que també et dóna l’empenta inicial per fer les coses [...]. [Perquè] hi ha coses que si tens en compte tots els pros i els contres no començaries [...]. El resultat ha estat positiu i, per tant, ja està bé el que bé acaba.

Tot i que són pocs donada l’amplitud del document final, entre els punts més controvertits es troben les polítiques d’habitatge, la incapacitat laboral temporal, la conciliació de la vida laboral i la vida familiar, la reforma de la formació professional o les reformes en les condicions de la contractació pública.

Per a alguns, un dels motius de dificultat en certs temes estava vinculat al fet que departaments diferents s’havien de posar d’acord. Ho explica Joan Carles Gallego (CCOO):

Hi ha hagut moments [amb] més dificultats per avançar, i que són tots aquells temes que implicaven una coordinació de diferents nivells de l’Administració per unes determinades polítiques. El que és més emblemàtic, doncs, seria el de formació professional, perquè implicava el Departament de Treball i el d’Educació.

Algun entrevistat va suggerir que alguns departaments podien capitalitzar més els acords si s’assolien fora del marc de l’Acord estratègic, ja que aquest estava molt identificat amb el Departament d’Economia i Finances. En canvi, altres entrevistats, com ara Joan Josep Berbel, del Departament de Treball, valoraven l’Acord justament perquè permetia al Departament de Treball descarregar pressió relativa a les negociacions laborals i compartir-la amb tot el Govern:

[...] poder tancar [...] unes línies bàsiques a través de l’acord estratègic [...], el fet d’incloure-ho en una reflexió més global que és l’economia en general i la competitivitat [...], [ens ha ajudat], i això ja sé que és més incorrecte, a treure pressió sobre la part laboral malgrat que s’hagi situat com una de les parts que són absolutament cabdals

[...]. Tens una perspectiva molt més gran que ajuda a matisar bona part de les qüestions [...] [que,] si no haguéssim tingut l’Acord estratègic, nosaltres obligadament només hauríem de fer en el marc de Treball.

També eren especialment problemàtics aquells temes sobre els quals la patronal i els sindicats tenien conflicte de visions o interessos. Marcel Prunera comenta dos temes paradigmàtics —contractació pública i absentisme laboral— en què es donen importants diferències d’opinió:

El tema [de la incapacitat temporal laboral] és molt sensible per als empresaris, [que] reclamen que es millori[:] les ràtios d’absentisme a Catalunya són bastant per sobre de les de la resta de les economies amb les quals competim i són un factor clau de competitivitat. I l’altre [tema] era el de la contractació pública, i en aquest qui pressiona són els sindicats.

Pel que fa als continguts finals de l’Acord, el detall sobre les qüestions laborals és ampli. Aquest és un factor que reflecteix la necessitat existent a Catalunya de negociar les relacions laborals entre els diferents agents i el Govern, tal com ens diu l’Andreu Morillas:

El primer acord [...] és desequilibrat en la forma, perquè té cinquanta pàgines, i [...] n’hi ha quasi vint que [...] parlen de relacions laborals. Però això és molt




27 26 26 26

important perquè estableix un marc d’acord bàsic entre sindicats, treballadors i la mateixa Administració per millorar les condicions d’ocupabilitat, a canvi de millorar les condicions de flexibilitat en el treball. Dibuixa un marc català de relacions laborals.

També és motiu de debat la concreció tècnica i pressupostària dels compromisos dins el text de l’Acord: “No estàvem disposats a signar una declaració de principis, sinó que el que volíem fer era firmar un acord que després es materialitzés i se’n pogués fer un seguiment. Quan havíem de concretar els recursos econòmics d’una mesura hi havia també algun encallament”, comenta Joan Carles Gallego (CCOO).

Quan la via d’arribar a acords quedava esgotada, es proposà com a sortida la creació d’instruments que asseguressin la continuació del debat, com ara comissions de treball específiques. Succeí en tres casos: habitatge, incapacitat laboral i conciliació laboral i familiar. En tots tres casos es van crear comissions de treball perquè les parts continuessin negociant. Segons l’Andreu Morillas, la manca d’acord en aquests tres àmbits va ser en part una qüestió de magnitud: “per culpa de voler abastar massa àmbits, però també per la dificultat d’arribar a un acord en el cas de l’habitatge”.

Tot i que en aquests tres àmbits les parts no aconsegueixen arribar a un consens, l’Acord definitiu incorpora 86 mesures concretes

(amb calendari i pressupost) organitzades en tres eixos:

•Millora de les condicions bàsiques de competitivitat

• Internacionalització

•Millora de la qualitat de l’ocupació i la cohesió social.

A més, l’Acord vincula, durant els anys 2005, 2006 i 2007, aproximadament un 5 % del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Segons l’Andreu Morillas, això fou possible gràcies que les persones que van negociar durant la segona fase “eren persones que tenien ganes de treballar conjuntament i d’arribar a acords, i amb una actitud molt positiva”.

Cal assenyalar, a la vegada, que tot i que a l’Acord es presenten noves propostes de polítiques o instruments a posar en marxa, el document integra iniciatives del Govern ja existents que hi estan vinculades. L’Acord, en aquests casos, contribueix a la coordinació de les accions que es volen dur a terme des del Govern amb altres actors socials i econòmics: encaixades sota el paraigua de l’Acord, algunes polítiques públiques —com ara la d’internacionalització de l’economia catalana— que el Govern ja estava desenvolupant paral·lelament es van aprofitar de la “reflexió [dels] experts

d’institucions, de sindicats, de patronals, etc.”, segons en Jordi Serret.

En definitiva, a finals de l’any 2004 les respectives institucions tenen un document de proposta d’Acord, força evolucionat des de la primera versió configurada

al juliol de 2004, que duen a les seves organitzacions per tal de referendar-lo. Poc més tard, es signa l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana el 16 de febrer de 2005, amb el compromís del president de la Generalitat, Pasqual Maragall.



► Antoni Castells, conseller d’Economia i Finances► Josep M. Rañé, conseller de Treball i Indústria► Josep Huguet, a de Comerç, Turisme i Consum► Joan Rosell, president de Foment del Treball► Josep González, president de PIMEC► Eusebi Cima, president de FEPIME► Joan Coscubiela, secretari general de CCOO de Catalunya► Josep M. Alvárez, secretari general de la UGT de Catalunya

Signants de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. 16 de febrer de 2005

28

LA IMPLEMENTACIó I EL SEGUIMENT DE L’ACORD 2005-2007

la imPlementació i el seguiment de l’acord 2005-2007

29

l’estructura de seguiment de l’Acord

El mateix Acord estratègic 2005-2007 aprovat el 16 de febrer de 2005 considera necessària la creació d’una comissió de seguiment que vetlli pel compliment dels compromisos adquirits, i desenvolupi aquelles propostes vinculades a temes de rellevància que no han pogut ser concretades per a l’Acord 2005-2007.

A aquest efecte, la Comissió de Treball es constitueix com a Comissió de Seguiment un cop signat l’Acord. S’estableix que aquesta Comissió serà assistida per una secretaria tècnica facilitada per la Direcció General de Promoció Econòmica i que tindrà la potestat de crear les comissions de treball específiques que consideri convenients a fi i efecte d’assegurar els objectius que se li han assignat.

La constitució de la Comissió de Seguiment no va ser senzilla i els diferents actors s’atribueixen l’èmfasi en la rendició de comptes. A banda del Govern, l’actitud activa i de rendició de comptes des de la Comissió de Seguiment és també projectada pels agents socials. Dolors Llobet, del sindicat CCOO, ens ho diu:

Un dels esculls que vam tenir [...] en el primer acord [era] que costava tancar la concreció de la Comissió de Seguiment i quines funcions tenia [...]. Nosaltres

dèiem [que] aquest és un acord prou important perquè tinguem un àmbit de seguiment per veure quin és el nivell d’assoliment dels objectius que ens hem marcat [...]. Hem de mantenir viva la Comissió de Seguiment per anar actualitzant, per anar revisant, per anar incidint.

A més, l’aprovació de l’Acord estratègic 2005-2007 també insta a la creació d’una comissió interdepartamental per a l’aplicació de l’Acord estratègic, presidida pel secretari de Promoció Econòmica i integrada per un representant amb rang mínim de director general de cadascun dels departaments competents en les propostes contingudes a l’Acord. També en forma part el director general de Pressupostos i Tresor del Departament d’Economia i Finances, per tal de vetllar per la imbricació de l’Acord en els pressupostos anuals.

De l’estructura desenvolupada durant l’etapa anterior per a la creació i aprovació de l’Acord estratègic 2005-2007 es dissol el Consell d’Experts.

Per tant, des de la Direcció General de Promoció Econòmica11 es reporta informació periòdicament a la Comissió de Seguiment. També es creen els enllaços tècnics, que són persones a cada departament de la Generalitat que, coordinades amb l’equip de seguiment

Programa PARTNERS 3

30

la imPlementació i el seguiment de l’acord 2005-2007 la imPlementació i el seguiment de l’acord 2005-2007

31 Programa PARTNERS 3Programa PARTNERS 3

Fitxa de seguiment de mesura

Fitxa de seguiment pressupostari

Consell d'institucions Parlament Govern

Comissió interdepartamental

Enllaçostècnics

Comissió de Seguiment

Coordinació SE

Mecanismes de seguiment

Comissions

Comissionsterritorials

instrumentsde seguiments

Sessionsmonogràfiques

Finançament de l'import pressupostari 2006 amb cèrrec:

Centre exec. Codi mesuraNom

mesura

Importpressupostari

2006 (previst en

l'Acord) (a)

Pressupost inicial del centre

executor (b)

Modificacions del pressupost

inicial(c)

Total pressupostdel centre executor d=(b+c)

Nivell de cobertura

% dia

Altre finançament

fora del pressupost

(e)

TOTAL f=(d+e)

total 0 0 0 0 0 0

Execució pressupostària (obligacions reconegudes a:)

execució 30/06/2006 i compromisos

08/09/06

31/12/2006 (h)

% execució o compromis a 08/09/2006 %g/d

% execució a 31/12/2006h/d

0 0

Mesura número:

Departament: Òrgan:

Mesura:

Indicador:

Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competivitat de l'economia catalana.

Informe d'execució a data XX/XX/200X:1. Comentaris al compliment de l'indicador:2. Comentaris al seguiment pressupostari:3. Comentaris al compliment de termini:

4. Accions rellevants (accions institucionals, planifica-cions,.. etc).

5. Desplegament normatiu.

32


33

hi participa la Comissió de Seguiment. Hi ha períodes del 2006 en què se’n fan una o dues a la setmana (en total, se’n fan 25). El procés és explicat per en Marcel Prunera de la manera següent:

En una comissió de seguiment va un dels agents [i] et diu [...] “no veiem clar com està fent el Govern el pla de mobilitat dels polígons industrials [...]. Creiem que no s’està complint el detall de l’Acord; voldríem fer una sessió específica sobre el tema de la mobilitat”. Aleshores nosaltres convoquem el senyor secretari de mobilitat [...], [que compareix amb] els seus alts càrrecs [...]. [I també] pot venir el membre de la Comissió de Seguiment o el seu expert en aquell tema.

També s’implementen, a petició dels territoris, les comissions territorials que, amb un representant dels sis actors principals de l’Acord, i altres actors com ara cambres de comerç i universitats, tenen com a objectiu el disseny i el seguiment de la implementació de l’Acord considerant l’especificitat de la realitat institucional, social i econòmica en les diferents parts del territori.

Igualment, s’estableix el control parlamentari de la implementació de l’Acord estratègic mitjançant l’aprovació durant la legislatura 2003-2006 d’una resolució del Parlament. Aquesta determina que cal que es produeixin dos moments a l’any en què el Govern doni comptes del seguiment de l’Acord al Parlament.

La taula que segueix resumeix el nombre de trobades realitzades amb relació al seguiment i a l’execució de l’Acord:

El seguiment i la implementació de l’Acord

És clau durant tota la fase de monitoratge de l’Acord 2005-2007 el lideratge de la Direcció General de Promoció Econòmica per tal de dinamitzar la implementació del document i mantenir una actitud propositiva: “Nosaltres [...] hem considerat sempre [...] empènyer per coses que diu l’Acord i que potser veus que no acaben de sortir. Per tant, no és en absolut un seguiment passiu [...] sinó que és un seguiment molt actiu”, comenta en Marcel Prunera. I afegeix: “A més a més, proactivament, ens esforçàvem a fer sortir en cada reunió temes importants que no avançaven [...] i això deu formar part també de la credibilitat que hem obtingut [—els temes que no avancen] també te’ls treuen ells, eh?”

L’actitud proactiva dels encarregats de dinamitzar i coordinar l’Acord estratègic inclou la mobilització dels diferents òrgans del mateix Govern. Així ho explica en Xavier Pont, del Departament d’Economia i Finances:

Si veiem que una mesura no es compleix, truquem al Departament, muntem

de la Direcció General, s’encarreguen de captar la informació relativa a l’Acord —a la Comissió de Seguiment hi ha representats tres departaments, de tipus econòmic, però en l’execució s’involucren els departaments del Govern implicats en les mesures. A efectes pràctics, es tracta gairebé de tots els departaments.

La secretaria tècnica del projecte elabora —per a la Comissió de Seguiment—les fitxes dels indicadors de seguiment i resums

pressupostaris i qualitatius d’aquest Acord.

Un altre dels instruments posats en marxa durant el procés de seguiment en resposta a les necessitats sorgides són les sessions monogràfiques. Aquestes, organitzades sota proposta dels agents socials i empresarials o del mateix Govern, volen tractar temes específics que no es veuen clars. En aquestes sessions es convoquen els responsables tècnics i polítics al voltant d’una àrea de govern determinada i també


Nombre de trobades (des de l’aprovació)

► Compareixença al Parlament 2► Consell d’Institucions 3► Comissió de Seguiment 12► Comissió Interdepartamental 3► Comissions territorials 11► Grups de treball: — Comissió de Conciliació 14 — Comissió d’Incapacitat Temporal 6 — Comissió de Contractació 4 — Comissió de RMI 3 — Comissió de millora de FCT 9 — Comissió de Fracàs Escolar 2► Seguiment de la política d’habitatge 6► Sessions monogràfiques 25► Sessions d’indicadors amb agents socials 3

34


35

un monogràfic sobre aquest tema, intentem convèncer, ens ajuntem amb els agents i creem també molta pressió als departaments per assegurar-ne el compliment.

Sembla determinant, altre cop, que el lideratge de l’Acord hagi estat en mans del Departament d’Economia a causa de la seva capacitat de pressió envers altres departaments de la Generalitat. En Marcel

Prunera ho descriu:

Les coses pugen i baixen a l’agenda de prioritats en funció de la pressió que reben. Economia pressionant no és un factor de pressió menor [...]. Nosaltres, pressionant, ens asseiem amb els [d’un altre departament] [...], els convoquem a reunions, ens posem a treballar, ens passen els informes, [preguntem] “escolta, per què no s’està complint això?”.

Quant a la informació de seguiment, els actors externs i el Govern: “Els agents normalment demanen [...] informació [per] controlar [...] i el Govern per anticipar-se a algun problema [i] per explicar coses que les vols explicar bé perquè estàs molt orgullós d’haver-les fet”, comenta en Marcel Prunera.

Tot i disposar de mesures i d’un sistema de seguiment en certa manera estructurat i clar, el tractament de la informació no està exempt

de problemes. La recollida d’informació en l’àmbit intern i interadministratiu no és senzilla; i la interpretació i l’accés a informació per part dels agents externs és limitada. La Núria Gonzàlez ens descriu les dificultats de la recollida d’informació:

Hi ha mesures que sobten perquè es pensa que s’estan executant correctament fins que t’informen del seu seguiment i t’adones que no s’adeqüen a la percepció inicial que tenies. Davant d’aquesta situació existeixen dues opcions: si realment és així i no n’hi ha cap dubte, s’ha d’informar la Comissió de Seguiment, però si realment es pot treure una altra interpretació de la informació, aleshores es comenta amb el departament i es mira d’intentar millorar la informació que ens ha facilitat. No perquè sembli que s’han fet coses que no s’han fet, sinó per informar de segons quins aspectes que poden haver obviat i que són realment importants per entendre la mesura.

Per als agents externs, sovint la informació no és prou clarificadora: “A la Comissió de Seguiment estaves a esquena del que el departament concret expliqués que havia fet, però era difícil de contrastar”, diu Dolors Llobet (CCOO).

D’altra banda, també es planteja, per part del Govern, la sensació que els agents socials intenten col·locar contínuament noves coses


Resum pressupostari per línies

Executat 2005 2006 2007 Total

I.1. R+D+I 84.786.690 € 114.280.091 € 127.699.289 € 326.766.070 €

I.2. Dotació de capital humà 48.175.364 € 92.228.819 € 121.853.792 € 262.257.975 €

I.3. Infr. de transport i mobilitat 28.729.982 € 211.896.576 € 86.470.766 € 327.097.324 €

I.4. Infr. energ. i mediamb. 153.345.188 € 159.924.685 € 338.433.868 € 651.703.741 €

I.5. Infr. i política de telecom. 29.547.176 € 28.529.284 € 26.209.130 € 84.285.590 €

I.6. Fin. de l’activitat empresarial 202.200.000 € 297.739.806 € 336.200.000 € 836.139.806 €

I.7. Altres actuacions 65.900.000 € 168.979.668 € 157.727.418 € 392.607.086 €

II.1. Atracció d’inversions 3.932.937 € 7.393.325 € 6.818.263 € 18.144.525 €

II.2. Foment de les exportacions 36.015.345 € 44.062.605 € 45.831.227 € 125.909.177 €

III.1. Polítiques actives d’ocupació 15.296.230 € 25.757.851 € 31.803.331 € 72.857.412 €

III.2. Relacions laborals 2.959.853 € 24.555.431 € 15.236.246 € 42.751.530 €

III.3. Foment de la cohesió social 362.568.782 € 406.741.133 € 560.283.465 € 1.329.593.380 €

TOTAL 1.033.457.547 € 1.582.089.274 € 1.854.566.794 € 4.470.113.615 €

36


37

l’avançament o execució d’una mesura. Ho explica en Marcel Prunera:

El Govern diu “ja la tinc [la política X] feta”, i els agents diuen “doncs m’hauria agradat que ho haguessis fet d’una altra manera”. Bé, l’Acord el que et diu és fem aquesta política i et dóna tres o quatre criteris. Els compleixo? Sí. T’agrada més o menys... Això ja és valoració de com hem executat la mesura.

L’alt grau de concreció de l’Acord, de fet, és un factor diferenciador i destacat pels actors amb relació a altres experiències: “Una de les coses que vam valorar positivament en la primera firma va ser que a diferència d’altres acords [...] aquí hi havia mesures que eren concretes, amb accions concretes i amb pressupost al darrere”, comenta Dolors Llobet (CCOO). En Marcel Prunera reforça aquest aspecte: “[Perquè] no sigui només un llibre més que va a parar en un calaix com tants plans estratègics que s’han fet [...] cal que l’arquitectura de seguiment sigui molt rigorosa, molt estricta i molt transparent.”

Malgrat això, cal apuntar que el text en si mateix no és del tot clar amb l’explicitació d’indicadors de seguiment ni acord pressupostari. Encara que no és la tendència majoritària, algunes mesures no tenen indicadors de seguiment definits i, en segons quins casos, existeix molt marge d’interpretació.

A tall d’exemple, la mesura 51 és poc concreta: “Es fomentaran els microcrèdits mitjançant convenis amb les entitats financeres, tot estudiant mecanismes que reforcin la garantia dels prestataris per via del repartiment del risc de solvència entre l’entitat financera i l’Administració.”

Com a contraexemple de mesura amb un grau de concreció major trobem la número 57: “S’impulsarà l’Agència Catalana d’Inversions, amb l’objectiu de promoure i atraure inversions empresarials sòlides. L’Agència, que dependrà del CIDEM, comptarà per a la seva creació amb una dotació de 4.000.000 d’euros en el pressupost 2005. Les principals funcions de l’Agència seran:

•Constituir el punt d’interlocució entre l’empresa i l’Administració en l’àmbit de les inversions i reorganitzacions empresarials a Catalunya.

• Impulsar la instal·lació de noves inversions empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat.

•Promoure i assessorar professionalment la implantació de noves activitats empresarials.

•Donar suport a la consolidació de les empreses catalanes per mitjà de l’assistència als seus processos d’acords

a l’agenda que no són a l’Acord. Un membre de l’equip de seguiment del Departament d’Economia i Finances comenta: “El que fem és mirar de treure el gra de la palla. Però l’agent t’intenta vendre tot el que té que s’hi assembla.”

El ritme de reunions de la Comissió de Seguiment és més elevat de l’establert. A priori, s’acorda que es reunirà trimestralment, però ho acaba fent més sovint (cada un o dos mesos). Ens ho explica el Marcel Prunera:

Quan no hi ha un all hi ha una ceba; o sigui, tu t’has fixat que faràs un seguiment trimestral, i llavors de cop i volta hi ha un fet extraordinari que et demana que convoquis [els agents]. Per tant, [oficialment] ens veiem només quatre cops l’any, [però] acostumem a veure'ns-hi uns quants més, potser el doble.

Cal recordar que en aquesta fase de seguiment també es dóna un treball des de tres grups creats a l’Acord estratègic. L’Acord 2005-2007 aporta, en el seu redactat, la provisió d’organitzar equips de treball que segueixin els tres àmbits sobre els quals no és possible arribar a consens (polítiques d’habitatge, incapacitat temporal i conciliació de la vida familiar i la vida laboral). El resultat d’aquestes tres comissions encarregades per l’Acord 2005-2007 és un èxit en dos casos menys amb

relació a la conciliació laboral. Potser, un dels factors que du a la incapacitat d’arribar a un acord entre Govern, sindicats i patronal és el fet que aquest punt queda massa obert en l’Acord i no es defineixen els temes ni la forma a negociar: “En els altres dos, que van acabar amb èxit, l’Acord no només encarrega una comissió sinó que estableix els principis negociadors”, comenta en Marcel Prunera.

Al final, el grau d’execució de l’Acord en el període és considerat elevat pel Govern: “El grau d’execució ha sigut molt alt”, comenten des del Departament d’Economia i Finances del Govern. De fet, tal i com es mostra a la taula del resum pressupostari, entre els anys 2005-2007, han estat executats un total de casi 4,500 M€ vinculats a les accions de l’Acord.

Els agents, tot i que en general tenen una opinió positiva de l’Acord, valoren que el seguiment i l’execució d’algunes mesures ha estat difícil. Dolors Llobet (CCOO) destaca l’execució deficitària dels aspectes de formació professional, àrea que esdevindrà focus de batalla a la posterior revisió de l’Acord estratègic: “Hi havia unes quantes [mesures] en què el seu seguiment [...], sobretot en tots els temes de la formació professional [...], havia tingut moltes mancances.”

Amb relació a aquesta valoració, torna a aparèixer la percepció subjectiva què suposa


38


39

tecnològics i productius amb empreses foranes.

•Actuar en els processos de desinversió empresarial activant polítiques específiques destinades a minimitzar-ne les conseqüències.”

Tanmateix, tot i que expressen l’existència de punts deficients, en general els actors socials i econòmics estan satisfets de la iniciativa. Per exemple, valoren la capacitat de l’Acord per donar coherència al conjunt de les accions del Govern així com la seva funció com a instrument de participació i concertació de polítiques públiques. Ho diu Joan Carles Gallego (CCOO): “L’Acord [...] el valorem positiu des del punt de vista que és un reconeixement que a través de la concertació social s’han d’abordar temes importants de caràcter social [i] econòmic.”

El Govern, més enllà del nucli dur que n’assegura el seguiment i la coordinació, també el valora positivament, tal com mostra Jordi Serret (DIUE): “Crec que l’Acord va posar les bases per [...] definir elements que eren crucials, bàsics per a l’economia catalana [...]. Després hem vist que l’anàlisi era encertada [...], que els escenaris internacionals estaven canviant.”

Amb intenció de quantificar l’eficàcia i l’impacte de l’Acord —és a dir, mesurar el

grau d’assoliment del seu objectiu màxim i del seu efecte socioeconòmic—, la secretaria tècnica va encarregar un estudi d’avaluació a l’Institut de Recerca en Economia Aplicada (IREA) de la Universitat de Barcelona. Tot i el seu rigor i l’esforç, l’estudi a data d’avui només serveix com a línia de base per a futurs estudis d’impacte, a causa del factor de retard: ni les dades estan disponibles de manera immediata en temps real ni l’efecte de l’Acord és directe i sincrònic. Per tant, un estudi del 2006 no ens pot dir gaire sobre l’Acord 2005-2007. Sí, en canvi, que pot servir com a dades de base per a un estudi futur, per exemple, el 2010. Aquest factor de retard dificulta encara més la valoració objectiva de l’Acord.

Al final, quan es tanca l’etapa del procés de seguiment de l’Acord 2005-2007 queden temes pendents i en sorgeixen de nous: qüestions que s’encaren a la part següent del procés.


Cronologia del procés d’elaboració i seguiment de l’Acord estratègic 2005-2007:

► Declaració de 17 de febrer de 2004

► 1.ª fase, d’elaboració de la proposta (abril 2004 - juliol 2004)

► Grups de treball amb representants de les parts i experts independents (119 participants)

► Assessorament extern de l’àmbit acadèmic (Consell d’Experts)

► 2.ª fase, de negociació i consens (setembre 2004 - desembre 2004)

► Signatura el 16 de febrer de 2005 de l’Acord estratègic 2005-2007

► Seguiment de l’Acord (març 2005 - desembre 2006)

► Tancament del primer període el 31 de desembre de 2007.

L’ACORD PER AL PERÍODE 2008-2011

l’acord Per al PerÍode 2008-2011

41

la decisió de revisar l’acord i el disseny del nou procés de negociació

El Govern presidit per Pasqual Maragall va acabar un any abans del que pertocava. El resultat de les eleccions anticipades a l’1 de novembre de 2006 féu possible la reedició del tripartit, batejada com a Entesa Nacional pel Progrés. A finals de novembre de 2006 es constitueix el Govern de la legislatura 2006-2010 amb José Montilla com a president.

Amb la nova legislatura, les parts signatàries de l’Acord 2005-2007 volen renovar l’acord i es planteja de quina manera es pot revisar i impulsar. En el Consell d’Institucions (òrgan màxim de poder de l’Acord) del 16 de febrer de 2007 els agents socials i econòmics i el Govern expressen la voluntat de continuïtat. El consens és que l’objectiu no ha de ser la creació d’un nou Acord, sinó la renovació, un cop revisat i actualitzat, del ja existent. Joan Carles Gallego (CCOO) ho justifica:

Nosaltres no volem parlar d’un segon acord sinó de la revisió del primer acord perquè [...] difícilment pot aquest país anar fent acords d’aquestes característiques cada tres o quatre anys [...]. Es tracta [de] veure si aquest acord s’estava desenvolupant i quins elements prioritzaven i quins elements faltaven, i per això parlem de revisió.

Els agents socials, a més, expressen un

conjunt de vuit línies sobre les quals s’entén que cal prioritzar l’esforç en aquesta segona etapa. Les vuit línies d’impuls estratègic proposades pel Consell d’Institucions són:

• Innovació i transferència tecnològica

•Formació professional

•Èxit escolar

•Pla d’anglès

• Infraestructures estratègiques

•Simplificació administrativa i contractació pública

•Medi ambient i activitat econòmica

• Immigració i mercat laboral.

En Xavier Pont, cap de l’equip de coordinació de l’Acord al Departament d’Economia i Finances, explica per què els agents havien proposat al Govern aquestes línies: “Ells entenien que el primer havia anat molt bé, però que ens havíem oblidat de posar el focus en una sèrie de qüestions que ells consideraven que eren les transcendents.” Així, el conjunt de línies expressades pels agents socials a la reunió del Consell d’Institucions juntament amb el text de l’Acord 2005-2007 són considerades com a punts de partida.

Programa PARTNERS 3

42

l’acord Per al PerÍode 2008-2011 l’acord Per al PerÍode 2008-2011

43

La Direcció General de Promoció Econòmica i el responsable d’Iniciatives Econòmiques dissenyen, entre març i abril del 2007, un nou procés a seguir per tal de negociar i fer el seguiment de la renovació de l’Acord. El procés consistirà en quatre blocs: negociació interna al Govern, negociació àmplia amb agents, negociació exclusiva entre els signataris i aprovació definitiva.

Concretament, les etapes són:

•Treball de coordinació entre departaments (maig-juliol 2007)

•Negociació i concertació àmplia amb agents socials (maig-setembre 2007)

•Negociació i concertació exclusivament en la Comissió de Seguiment

•Negociació del pressupost de les mesures (novembre 2007 - abril 2008)

•Procés de concertació en la Comissió de Seguiment (octubre 2007 - abril 2008)

•Aprovació per la Comissió de Seguiment i el Consell d’Institucions del text i les mesures definitives (maig-juny 2008).

Una diferència notable respecte al primer procés de negociació és que en aquest segon procés, atesos l’aprenentatge i les experiències adquirides a la primera

edició, no es sol·licità suport extern perquè “partíem del text existent [l’Acord 2005-2007]”, segons Marcel Prunera.

Segons Joan Josep Berbel, del Departament de Treball, això va ser potser un lleuger error, ja que eliminava del sistema de negociació i decisió una aportació distant i experta que podria haver estat útil per als negociadors —molt capficats i aferrats en l’Acord:

De fet, hi ha una decisió presa en aquesta segona part que és comptar amb el que són els agents bàsics del sistema, i no organitzar una línia paral·lela, com es va fer en el primer cas, d’experts en les matèries. Jo crec que [...] podríem haver introduït com una línia d’experts [...] per fer un contrast no vinculant del que han estat les mesures. I ho dic també perquè de vegades cal cobrar distància, en el cas dels departaments, sobre el dia a dia que tenim, i en el cas també dels agents socials i econòmics sobre els interessos particulars, evidentment absolutament legítims, dels seus afiliats o de les empreses que estan agrupades a les patronals. És a dir, no deixa de ser important l’opinió neutra dels experts sense participació directa en la matèria [...]. Però, vaja, no em sembla que això invalidi el procés; no passa res, simplement seria un complement, podríem dir que és un plus participatiu. Si bé és cert que aquest plus participatiu

té l’inconvenient que allarga evidentment els treballs...

Els processos de negociació interdepartamental i de negociació ampliada

El plantejament del procés des del Govern és en primer lloc discutir i negociar internament, a partir d’un document base generat amb la reestructuració de l’Acord 2005-2007, quines són les propostes de govern per al període 2008-2011. En aquesta fase, s’integra al conjunt de departaments de la Generalitat i abraça els mesos de maig-juliol del 2007. Xavier Pont, del Departament d’Economia i Finances, recorda: “La primera fase va anar molt bé amb els departaments [...]; els vam explicar tot el procés [...], vam començar a tenir uns textos.”

A continuació durant cinc mesos (maig-setembre del 2007) es posen en marxa grups de treball temàtics amb una participació dels departaments o secretaries competents, els sindicats i les organitzacions empresarials signants. Participen en aquesta fase unes 165 persones —60 d’elles agents externs— i, a diferència de l’anterior procés, hi estan involucrats fins a onze departaments. En Marcel Prunera el descriu: “Vam fer unes sessions de debat sobre cada mesura [...], sessions molt àmplies [...]. Els agents enviaven els seus especialistes, i el Govern

també.” Segons el seu col·lega Xavier Pont, del Departament d’Economia i Finances, “la segona fase va ser la més complexa, perquè eren reunions de trenta persones [...], quaranta reunions especialitzades per a cadascun dels blocs”. Ell mateix ens en posa un exemple:

Es va fer el grup d’innovació i coneixement. Qui venia? Doncs els del Departament d’Innovació, de Salut, els especialistes en innovació de [les institucions signants de l’Acord] [...]. Primer[,] portàvem la proposta a la reunió, llavors ens deixaven com un drap brut perquè era per norma, [amb] molts debats anàvem concretant els textos [però] a la primera reunió no ho resolies. Convocaves una segona reunió, durant aquelles dues setmanes polies aquells textos, feies una segona proposta, i a la segona reunió normalment ho tancaves. Això per cada una de les mesures i cada un dels blocs.

Aquesta fase, justament per la seva amplitud i el fet de basar-se en un document definit, va generar algun descontentament. Segons Eva Granados, de la UGT:

La negociació de la revisió de l’Acord va ser més preparada, més tècnica, amb més fases i potser més freda que la del 2005. A diferència d’aquella primera, en què la negociació va ser més propera, més de cara a cara, la revisió es va fer en reunions


44 44


45

molt més nombroses i, per tant, amb més distància i fredor entre els interlocutors.

Altres també van trobar la negociació de la revisió de l’Acord una mica menys oberta, ja que el punt de partida era el document consensuat interdepartamentalment des del Govern. Salvador Guillermo (FEPIME) ens diu:

En aquest últim hi ha hagut un canvi de procés de negociació, que a vegades pot ser que hagi provocat més tibantor, [en la mesura que] les propostes eren, no propostes de tots, sinó propostes del Govern.

D’aquestes reunions de treball de concertació amb sindicats, representants empresarials i departaments sorgeixen documents sobre els quals els agents socials poden fer esmenes (amb aproximadament una setmana de temps). Les esmenes són centralitzades i gestionades des de la Direcció General de Promoció Econòmica. S’han comptabilitzat més de mil esmenes gestionades en aquest període. Xavier Pont, del Departament d’Economia i Finances, diu: “Cada una de les esmenes la vam haver de respondre i dir si s’acceptava, s’acceptava parcialment o es rebutjava. El 80 % de les esmenes es varen aprovar.” “I en el cas d’acceptació parcial o rebuig, se’ls donava un motiu, o sigui, no únicament se’ls deia ‘no s’ha acceptat’, sinó que hi havia un motiu al darrere de cada una”, afegeix la Núria Gonzàlez.

Tanmateix, la metodologia no semblava que s’adeqüés a l’experiència de tots els participants. Eva Granados, de la UGT, matisa:

Però, és clar, aquest tipus de negociació no és propera per al sindicat [...]. Estem acostumats a confrontar arguments i arribar a una transacció d’aquests. De ben segur que l’acord resultant ha sortit més quadrat, però potser és més difícil que ens el sentim nostre com vam sentir el primer acord.

Progressivament, però, es va configurant l’índex d’allò que esdevindrà el text de l’Acord 2008-2011. “D’allà va sortir el cos base que negocien directament els signants”, comenta el Marcel Prunera.

Cal tenir en compte també, tal com recorda l’Anna Monreal, tècnica de la Direcció General de Promoció Econòmica, que “tota aquesta revisió de l’acord, tot aquest [volum] de reunions i de documents[,] de tocar comes, tot això, es feia paral·lelament al seguiment de l’antic [Acord].”

Negociació i concertació a la Comissió de seguiment

El document que sorgeix de la fase de treball de grups temàtics torna, de la mateixa manera que a l’anterior negociació per a la primera versió de l’Acord, a la Comissió

de Seguiment, que debat i concerta tots els punts de l’Acord 2008-2011 durant el període comprès entre l’octubre del 2007 i l’abril del 2008. Aquesta Comissió de Seguiment és la mateixa que l’encarregada de fer el monitoratge de l’Acord 2005-2007. Antoni Soy (DIUE), membre d’aquesta Comissió, recorda: “S’ha anat discutint apartat per apartat, punt per punt, etc. La major part de les reunions durant aquest 2008 han sigut pràcticament setmanals.”

De manera paral·lela, a partir del mes de novembre del 2007, des del Govern es pressuposten les mesures i, a més, es proposen els indicadors de seguiment de cada una. Si bé el pressupost el fa el Govern, aquest és revisat i comentat pels agents socials. A on es dóna una negociació detallada és en allò que fa referència a la definició d’indicadors.

Amb relació als indicadors, a banda de la negociació entre els actors participants, es dóna el fet que no tots els òrgans del Govern estan acostumats a treballar sota aquesta perspectiva de resultats, com ens comenta un membre del Govern:

Paral·lelament es fa la fase de pressupostació i indicadors, que també és molt complicada. És entrar en una cultura a què els departaments no estan acostumats; els pressupostos i la Secretaria General tampoc estan

acostumats a tenir una mètrica[:] si mires [...] els plans de competitivitat que hi ha a altres [...] països o regions del món, no en trobaràs cap amb aquesta mètrica.

La fase de concertació del document dins la Comissió de Seguiment és aquella que més s’allarga respecte del temps previst en el disseny (d’uns tres o quatre mesos previstos es va allargar a uns vuit mesos). Això és degut a la dificultat per trobar consens al voltant d’alguns temes. Des del punt de vista de l’Andreu Morillas, entre les causes d’aquesta dificultat per arribar al consens en aquesta revisió, es troba el fet que hi ha hagut un aprenentatge i més expectatives per part dels actors participants:

En el primer [...] els interlocutors venien amb menys idees prèvies. [En el segon] venien amb moltes idees prèvies que intentaven col·locar. I això es feia ingovernable, immens. Llavors, polir tot això va costar molt. I en algun moment d’aquest poliment semblava que podíem trencar, no arribar a acords.

Les dificultats en aquesta fase de negociació en la Comissió de Seguiment poden estar relacionades amb la fase anterior de negociació àmplia. Segons Eva Granados, de la UGT:

Com que al final no hi va haver una negociació més frec a frec [...] moltes de les


46 46


47

coses que no es van tancar a les comissions temàtiques es van haver de tancar a la Comissió de Seguiment. Llavors, la Comissió de Seguiment ha agafat molt més pes en aquest segon acord.

També, un problema associat a la metodologia és que no tots els membres de la Comissió de Seguiment van participar en la fase de negociació ampliada amb els agents. “Els agents posen a la taula [de la Comissió de Seguiment] coses noves [...]. També ho fan perquè la persona que va a la Comissió de Seguiment no és la mateixa que va a les reunions sectorials”, ens explica el Xavier Pont, del Departament d’Economia i Finances.

A la vegada, tal com expressa Antoni Soy (DIUE), aquestes dificultats són inherents al mateix procés obert:

Home, és una metodologia complexa i que fa perdre molt de temps. Suposo que si vols arribar a un acord —Govern, sindicats, patronals— no hi ha un altre remei que dedicar molt temps a discutir i a polir coses a vegades anant endavant i [a vegades] endarrere. Es va endavant un dia; el dia següent, doncs, una de les parts s’ho ha repensat i llavors cal tornar a discutir-ho tot. És a dir, [...] és una metodologia a vegades feixuga i a vegades una mica cansada: [Si]vols arribar a un consens entre empresaris,

sindicats i Govern, tothom ha de tenir molta paciència.

A mesura que es van polint posicions, al final hi ha uns pocs temes calents. Un n’és la contractació pública. En Marcel Prunera ens en dóna la seva visió:

Hi ha pocs temes en els quals els sindicats i les patronals difereixin molt. Perquè són temes que interessen molt els sindicats amb relació al Govern, i als empresaris els sembla bé [...] o al revés. En un en què tots tres teníem un interès i no coincidíem era en la contractació.

Un altre tema calent era la formació professional. Segons Eva Granados, de la UGT, el problema consistia, en part, en la falta de compromís del Govern en aquest tema:

La signatura del segon acord va perillar en l’últim moment, perquè per a nosaltres eren fonamentals els temes relacionats amb la formació professional [FP] i en aquest aspecte ens manteníem inflexibles. Per què? Doncs primer perquè la FP és una assignatura pendent que té el nostre país que no es pot permetre suspendre, segon perquè ni el Departament d’Educació ni el de Treball han prioritzat aquesta matèria en l’acció de govern i tercer perquè de l’acord del 2005 encara esperem que es complexin les mesures pactades en aquesta matèria.

Des de la Direcció General de Promoció Econòmica s’argumenta que només hi havia una mesura en relació amb la FP que no s’havia fet de la millor manera, però que a les altres sí que hi havia un grau de compliment. Marcel Prunera dóna un altre punt de vista sobre les causes del desacord en aquest assumpte:

[Amb relació a la] negociació el que costa més són aquelles negociacions de temes molt delicats[,] no tant per difícils, com perquè probablement fa molts anys que ens hi afrontem i no ens n’hem sortit. Per exemple, la FP. En aquesta segona revisió les mesures de FP han estat el més dur [...] perquè fa tants anys que estem intentant transformar-ho que ja s’hi barregen moltes coses, des del punt de vista de l’escepticisme, unes certes resistències creades per fracassos previs, etc.

El secretari d’Economia reconeix la importància que va tenir aquest tema en l’Acord: “Ens van collar molt amb alguns temes. Home, la formació professional va obligar tres reunions amb consellers.”

Segons Joan Josep Berbel, del Departament de Treball, la qüestió guanyava en complexitat quan a la vegada en el debat calia incorporar un actor governamental que no havia estat en el nucli dur inicial de l’Acord:

A més amb una particularitat que era problemàtica, [i és] que era absolutament

necessària la participació d’un departament que no forma part del nucli primigeni del primer Acord estratègic, com és el Departament d’Educació, que, a més, té unes regles diferents d’actuació del [...] Departament de Treball [quant a] la relació amb els agents socials i els agents econòmics [...]. Treball acostuma a estar més immers en el que diem diàleg social, en el que és la negociació de certs àmbits sindicals, patronals, amb els òrgans representants.

El Xavier Pont, del Departament d’Economia i Finances, hi està d’acord: per al Departament d’Educació l’Acord estratègic “no és un projecte transcendent [... i si ho és] per nosaltres”. El mateix Xavier Pont explica com es va superar l’escull:

No ens n’hauríem sortit sense molta mà esquerra [...]. L’Andreu [Morillas] [...] va haver de fer molta filatura prima per trobar llaços i per trobar punts d’acord. I això van ser moltes reunions, moltes trucades: “[I] si ho diguéssim així? Si poséssim la frase així? [...] Si afegim aquest paràgraf? Si traiem aquesta coma? [...] Si traiem aquest indicador? Si augmentem el pressupost?”

Núria Gonzàlez, des de l’àrea tècnica de coordinació de l’Acord estratègic 2008-2011, ressalta el grau de detall en el qual ha calgut arribar a consens: “Cada coma que hi ha en


48 48


49

aquest llibre, cada dígit fins a l’últim punt i article s’ha consensuat en el marc d’aquest triangle [Govern, sindicats i patronal], i si una punta del triangle fallava és que no hi havia consens.” Pel Marcel Prunera, aquest grau de consens és rar per part d’actors governamentals: “Això no hi ha ningú que ho faci amb aquest nivell de deixar que t’entrin a les entranyes tant.”

Àngels Valls (Departament de Treball) percep que en la metodologia per a la generació de la versió 2008-2011 de l’Acord, en certa manera, també van quedar les qüestions amb més controvèrsia al final:

Va ser un procés molt pautat, molt llarg i segurament la gent ja va arribar al final, doncs, una mica cansada. Potser la revisió de l’Acord [...] va ser més llarga que el mateix Acord. També cal tenir en compte que els agents ja havien passat pel mateix procés i ja coneixien aquelles coses que no van funcionar prou bé, aquelles coses que van quedar fora i que es van tornar a intentar incorporar [...]. Està bé el resultat final. És bo. S’ha esmenat el fet de tenir indicadors concrets i quantificats i amb un pressupost. Això ha estat un avanç important.

També és interessant ressaltar l’existència de diferents perspectives i vivències de l’Acord en el mateix Govern. Àngels Valls, a partir de la seva pròpia experiència en

diferents departaments, explica com es veu diferent l’Acord des dels diferents departaments:

Des d’Economia va ser el gran projecte i tot ho veus en clau Acord. Del seguiment, el que va costar és rebre la informació sistemàticament per part dels departaments. Perquè l’Acord [...] no està totalment incorporat en les eines de gestió i pressupostàries. Els departaments que a més no estan en les comissions de seguiment ho poden viure més indirectament.

Tal com s’ha mostrat, després de negociacions ben complexes, i amb la sensació en determinats moments que l’Acord pot fracassar, s’arriba a consens.

Segons Moisès Bonal, actualment a la patronal PIMEC, que participa en la primera versió de l’Acord com a expert en un grup de treball i que a la revisió per al 2008-2011 està integrat a la Comissió de Seguiment, trencar el procés i no arribar a consens també és difícil. La citació següent expressa la dificultat que suposa per a les parts, en un procés de negociació en el qual es porta temps treballant i s’han generat reciprocitats, desmarcar-se:

Pensa que aquest tipus de negociació és una mica complexa [...] perquè en el fons tu parteixes de les teves bases, dels teus


Acord 2005-2007 Acord 2008-2011

1. Millores de les condicions bàsiques de competitivitat

2. Internacionalització3. Millora de la qualitat de l’ocupació i la

cohesió social

1. Innovació i coneixement2. Capital humà3. Impuls a les infraestructures4. Competitivitat empresarial5. Activitat econòmica i medi ambient6. Qualitat de l’ocupació7. Cohesió social

Pressupost de l’Acord estratègic 2008-2011 (M€)

2008 2009 2010 2011 Total

7.363,62 7.646,63 8.947,75 9.210,95 33.168,95

Acord estratègic 2008-2011. Característiques bàsiques

► 7 blocs temàtics i 23 línies de treball (de les quals 8 d’impuls estratègic)

► 102 mesures vs. 86 mesures en l’Acord anterior

► 11 departaments involucrats vs. 9 departaments en l’anterior

► Quadre d’indicadors d’assoliment de cada mesura incorporats en el text inicial.

► Dotacions pressupostàries anualitzades i diferenciades entre despeses i inversions

► Hi està vinculat entre el 15 % i el 20 % del pressupost de la Generalitat de Catalunya.

50 50


51

punts de vista, i hi ha més actors, i per arribar a un consens tu i els altres aneu cedint en alguns aspectes [...]. Però aquí què hauria passat si el dia abans de tancar l’acord s’hagués aixecat una de les parts i hagués dit “jo no signo”? És clar, a aquella persona li has estat fent concessions, i has estat renunciant a certes coses perquè també s’afegeixi a l’acord. Si al final ell diu que no, què hem de fer?, hem de tornar a començar o què? Perquè jo dic, escolti, si aquest senyor no firma i el signem els altres, a mi em sembla perfecte, però jo tot allò a què he renunciat perquè aquest senyor signi vull que hi torni a ser si no signa...

Al final, l’1 de juliol, després que totes les organitzacions l’hagin ratificat internament, el Consell d’Institucions signa la renovació de l’Acord estratègic per al període 2008-2011.

La revisió de l’Acord incorpora set grans temes —comparat amb els tres del primer:

Quant al pressupost, el volum de recursos que es va preveure dedicar a l’Acord 2008-2011 es va triplicar:

El disseny de l’arquitectura de seguiment de l’Acord estratègic 2008-2011

L’Acord estratègic 2008-2011 incorpora en el mateix text objectius, indicadors quantitatius

d’assoliment i desglossament pressupostari per a cada mesura, i assoleix un grau de concreció major que l’anterior document. En definitiva, les parts continuen essent tant o més conscients de la importància d’implementar mecanismes de monitoratge per tal que els acords no quedin únicament escrits sobre el paper i, també, han après que era necessari filar més prim per tal de facilitar el seguiment posterior. Hi ha una voluntat d’innovar i aplicar els aprenentatges adquirits en el procés. Així ho explica en Marcel Prunera:

En el cas de l’Acord nou, hem fet el mateix grau de detall, però des del primer dia i [...] amb indicadors de compliment. Abans n’hi havia, però menys i no tan detallats [...], però no havíem negociat l’indicador. Aquest cop era forçat negociar l’indicador. El procés ha sigut molt més llarg, però hem acabat amb uns quadres que és encara més difícil que si no compleixes les mesures te n’amaguis. I posen molt més fàcil l’anàlisi, la solució i també la crítica.

Els sindicats també expressen la importància de pactar els indicadors arran de l’experiència en el seguiment de l’Acord 2005-2007. Joan Carles Gallego, representant a la Comissió de Seguiment del sindicat CCOO, ho argumenta:

Quan fèiem el seguiment moltes vegades ens venien des del Govern amb una llista


Indicadors d'assoliment de la mesura 2008 2009 2010 2011

1. Empreses que reben serveis del COPA 1.154 1.219 1.298 1.328

2. Nombre de projectes d'inversió directa exterior gestionats

3. Nombre d'usuaris que participen en l'Anella Internacional

4. Nombre d'oficines exteriors que ofereixen programes conjunts d'internacionalització i atracció d'inversions

Pressupost (M€) 2008 2009 2011 2011

Import inclòs al pressupost inicial Finançament extern

Despesa 16,5 5,4 17,27 18,1 19

Inversió 17,5 - - - - -

Unitats responsable: ACCIÓ (Cidem-Copca) (IUE)

de les mesures que s’havien complert i no ens posàvem d’acord si s’havien complert o no. Deien: “Hem destinat mil milions d’euros a aquesta mesura, i l’hem complert.” I nosaltres després resulta que no vèiem aquesta mesura tirar endavant, i no sabíem si se n’hi havien posat mil o no, perquè no ho controles tu això.

Dolors Llobet (CCOO) afegeix: “Calia concretar molt més totes aquestes mesures, inclús a nivell temporal [...], que ens permeten no barallar-nos al final a l’hora d’interpretar si s’ha complert o no la mesura, i l’intent aquest [en la revisió de l’Acord] és de superar una mica aquesta qüestió.”

Un efecte secundari del procés participatiu de l’Acord és el paper que exerceixen els actors externs al Govern per millorar la implementació de les mesures: “És més fàcil perdre el pols del seguiment i del compliment si el fas sense concertació”, argumenta en Marcel Prunera.

Com a mostra de l’avanç realitzat respecte a la primera versió de l’Acord estratègic, a continuació es presenta el quadre de seguiment per a la mesura núm. 62, Fomentar la internacionalització. Com es veu, hi ha dos tipus de variables de seguiment, indicadors d’assoliment i pressupost, i per a totes les variables els objectius estan quantificats per als quatre anys de l’Acord 2008-2011:

Fites

52 52



El text de la revisió de l’Acord estratègic preveu la posada en marxa d’una arquitectura de seguiment, la responsabilitat de la qual recau en el Govern, amb el Departament d’Economia i Finances al capdavant de la seva coordinació.

A banda de la creació dels òrgans interdepartamentals que siguin necessaris, quant a la participació dels agents socials i econòmics en el seguiment de l’Acord, es continua comptant amb:

El Consell d’Institucions, el qual es reunirà almenys un cop a l’any per avaluar l’execució de les mesures de l’Acord.

La Comissió de Seguiment, que s’ha de reunir anualment com a mínim tres vegades.

El text especifica que la Comissió de Seguiment pren les seves decisions per consens, així com també determina el nombre de persones per institució que hi poden ser representades. A la vegada, se li atorga el dret a sol·licitar la informació del seguiment disponible i a comptar amb altres mecanismes per al correcte desenvolupament de la seva funció, com ara sessions monogràfiques sobre qualsevol mesura o agrupació de mesures, amb els membres dels departaments de l’Administració de la Generalitat o representants dels agents econòmics i socials corresponents.

Es preveu que la Comissió continuï essent coordinada per la Secretaria d’Economia del

Departament d’Economia i Finances. No s’especifica quins seran els departaments representats a la Comissió de Seguiment, encara que aquests seran com a mínim dos (màxim tres). De fet, no s’incorporen nous departaments en la seva composició.

També es preveu la creació de comissions informatives i de seguiment territorials, amb la presència dels representants al territori dels signants de l’Acord i les institucions econòmiques i socials.

Bàsicament, els equips previstos per al seguiment de la revisió de l’Acord són els mateixos que ja existien. Les novetats d’aquesta nova arquitectura estan centrades en la quantificació detallada inicial d’indicadors (si amb l’anterior s’havien desenvolupat uns 100 indicadors, l’Acord 2008-2011 en considera uns 200) i pressupostos; així com en els mecanismes de gestió de la informació, particularment amb el desenvolupament d’una aplicació via Internet que permeti els seguiments periòdics de l’Acord.

La nova aplicació es basa en les dades introduïdes pels enllaços tècnics. L’equip de la Secretaria Econòmica valida les dades introduïdes. Els membres de la Comissió de Seguiment poden consultar la informació a l’aplicació sempre que l’equip de seguiment del Departament d’Economia i Finances l’hagi presentat en una reunió de seguiment.

Informació bàsica de mesura

54 54



Informació pressupostària de mesura Informació d’indicadors de mesura

A més, i això té importància quant a assegurar que la iniciativa roman en el temps, s’ha reforçat la institucionalització del procés i dels enllaços tècnics en el si del Govern mitjançant altres mecanismes. En Marcel Prunera ressalta les novetats de l’arquitectura de l’Acord 2008-2011:

Primer, molt institucional; abans depenia d’un programa, ara depèn d’una direcció general [...]. Segon, tot aquest traspàs d’instruments de seguiment que es feia molt manualment ara s’ha automatitzat amb una plataforma tecnològica. [Tercer,] la figura de l’enllaç tècnic, el mimem molt, li fem formació [...], és a dir que el col·legi

dels enllaços tècnics l’hem reforçat una mica.

Finalment, a diferència de la passada legislatura, en què existia únicament una resolució en la qual el Govern es comprometia a informar dos cops a l’any sobre l’Acord, és nova la creació d’un comitè d’enllaç entre els òrgans de seguiment de l’Acord estratègic i el Parlament de Catalunya, per tal d’informar periòdicament sobre l’evolució i execució de l’Acord i avaluar-ho, que es podria reunir un mínim de dues vegades a l’any.

A tall de conclusió, Moisès Bonal (PIMEC) expressa un dels factors d’èxit de l’acord,



Cronologia del procés de revisió i impuls de l’Acord estratègic 2008-2011:

► Consell d’Institucions de 16 de febrer de 2007: Revisió i impuls de l’Acord estratègic. Aprovació

de les línies d’impuls estratègic.

► Negociació de la revisió i impuls de l’Acord estratègic 2008-2011 (març 2007 - maig 2008)

► Consell d’Institucions de 3 de juny 2008: Aprovació de l’Acord estratègic 2008-2011

► Consell d’Institucions de l’1 de juliol i ratificació de l’Acord estratègic 2008-2011 amb la presèn-

cia del president de la Generalitat.

que és precisament la voluntat de les parts d’arribar-hi:

En primer lloc perquè hi ha voluntat d’arribar a aquest acord. En segon lloc crec que tothom ha entès que a banda de les posicions particulars de cadascú és un

acord que val la pena per al conjunt de la societat. Aquí la gent s’ha agafat al tema d’agent social, en un sentit ampli. Vull dir, no s’ha d’anar a defensar interessos particulars en aquest acord. I amb aquesta voluntat es poden fer acords. Ara bé, només tenim l’Acord. Ara s’ha de complir.

l’herència de l’Acord estratègic

Si bé la perspectiva encara és relativament curta per avaluar l’impacte de l’Acord estratègic, els principis de concertació i participació per a la definició de polítiques públiques, base del procés, nodreixen la definició de subsegüents pactes a Catalunya. Com ens diu Àngels Valls (Departament de Treball): “Es [generen] iniciatives que altrament no s’haurien iniciat (aquesta és una de les virtuts de l’Acord), hi [ha]

coses que es [desencallen] gràcies a l’Acord, o que neixen gràcies a l’Acord.”

A la vegada, la perspectiva transversal i multisectorial de la competitivitat que adopta l’Acord estratègic també és visible en processos que es donen posteriorment. A continuació es destaquen els més significatius:

• Acord interprofessional de Catalunya (AIC) per als anys 2005-2007. L’AIC va

ser signat l’any 1991 pels representants de Foment del Treball Nacional, de CCOO i d’UGT. A la renovació aprovada el 17 de juny de 2005 pels mateixos actors es destaca la importància de generalitzar les pràctiques de negociació col·lectiva, per tal de construir un model de relacions laborals “que faciliti la capacitat d’adaptació de les empreses, millori la seva posició competitiva i la productivitat del treball, i s’incrementi l’ocupació i la seva qualitat”. La seva definició reflecteix l’ambient de concertació impulsat per l’Acord estratègic.

• pacte Nacional per a l’Educació, signat el 20 de març de 2006 després d’un procés de debat iniciat el gener de 2005 en el qual participen el Govern de Catalunya i vint organitzacions del món de l’educació.

• pacte Nacional per a l’Habitatge. Després d’un procés de concertació i diàleg social, el 8 d’octubre de 2007 diferents agents signen amb el govern aquest pacte.

• pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, iniciat el 2007, es signa el 21 d’octubre de l’any 2008 amb la concertació de diferents agents socials, acadèmics i econòmics.

• pacte Nacional per a la Immigració, signat el 18 de desembre de 2008, en un procés iniciat des del 2007.

La recerca que hem dut a terme sobre el procés de la singular experiència de l’Acord estratègic ens permet apuntar i deduir unes proposicions preliminars sobre la gestió de processos de negociació i la gestió de xarxes cooperatives. Així, és des d’aquesta perspectiva (de gestió de processos de negociació i de xarxes cooperatives) que a continuació es comprèn l’Acord estratègic i se’n fa una valoració sobre els elements clau que han determinat el procés.

Els motius pels quals els actors decideixen participar i engegar un procés com l’Acord són tres. En primer lloc, tots els actors comparteixen el diagnòstic social que es requereix una intervenció conjunta. En segon lloc, es dóna en el cas l’existència d’unes relacions prèvies a l’Acord amb experiències relativament positives. I, per últim, l’Acord estratègic es genera en el si d’una cultura de concertació i de diàleg intersectorial. Segurament, aquests tres motius també són factors d’èxit ja que marquen la disposició dels actors a cooperar i a assolir un acord.

A l’hora de començar el procés de negociació, tres temes resulten centrals: 1) L’objecte i el focus de la xarxa cooperativa, aspecte que suposa que decidir els punts sobre els quals es vol debatre ja és un debat en si mateix. 2) Un altre punt a determinar abans de començar a negociar són unes regles i uns mecanismes de coordinació mínimes. 3) Finalment, cal considerar qui entra a negociar i qui no. En

el cas estudiat, tant els temes i l’estructura de negociació com els actors que entraran a negociar es determinen en el moment de la signatura de la Declaració.

Respecte a la coordinació, es va cedir el lideratge al Departament d’Economia i Finances per dos motius principals: perquè és transversal internament en l’àmbit de govern i perquè té molt poder pel fet de controlar el pressupost. Ambdós punts són importants en el sentit que, quan es tracta de negociar amb el Govern, fer-ho amb un departament transversal i amb poder relatiu sobre tota la institució sembla fonamental per tal de garantir coherència i alineament del mateix Govern.

La decisió de qui entra o no a la xarxa és un tema clau, ja que determinarà de manera molt important la legitimitat de la negociació. Aquesta decisió és un focus important de problemes, tal com ens demostra el relat. Cal remarcar també que, de manera esperada, tots els membres protegeixen la seva exclusivitat i representativitat i, per tant, creuen que tots els qui “hi havien de ser” hi son.

Quant als temes a tractar i els objectius a pactar, cal que siguin considerats amb una alta legitimitat social i siguin importants per a tots els actors negociadors. En el cas estudiat, la legitimitat dels temes tractats és reforçada per agents externs —el Consell d’Experts

via el seu informe, o agents acadèmics en la coordinació metodològica i participació sobretot en el primer procés de negociació. De fet, aquest informe del Consell d’Experts, i en general l’aportació de perspectives provinents d’actors allunyats del nucli dur negociador, és valorat positivament perquè ajuda a aportar una mirada distanciada al procés.

Tant la negociació primera (2004) com la negociació de la revisió de l’Acord (2007) comencen de manera àmplia i es restringeixen en el moment de la concreció i aprovació final. Però hi ha diferències entre les dues. Un motiu que explica per què la negociació de la revisió de l’Acord va ser més difícil que la primera és que l’experiència de la manca de definició dels indicadors en el seguiment de l’Acord 2005-2007 fa que les parts vulguin concretar molt més les mesures de la revisió. Una altra raó de complexificació de la revisió de l’Acord és que els actors han après i han augmentat les seves expectatives. Un tercer factor que dificultà la revisió és la magnitud d’aquesta. En la revisió hi ha més mesures, més departaments implicats i més pressupost.

Una altra diferència important entre les negociacions (la primera i la de la revisió) és que la negociació de la revisió de l’Acord tenia dues parts molt clarament diferenciades. La primera fase de la revisió de l’Acord és molt àmplia i estructurada, i no permet una negociació prou estreta. A més, es

comença amb un document base inicial que no està cogenerat entre tots sinó elaborat unilateralment pel Govern —fet que no permet a tots els actors de compartir un mateix punt de partida. Una conseqüència d’això és que es produeix una segona fase molt més llarga a causa que hi ha discrepàncies que no s’han pogut discutir i, per tant, pendents de tancar. Una altra conseqüència és que amb aquesta partició de la negociació és difícil garantir que les persones involucrades a les dues fases siguin les mateixes.

Els punts que es mostren més resistents a un consens són aquells en què participa més d’un departament del Govern. Això és degut que més actors implica més complexitat. Però també al fet que arribar a un acord amb sindicats i patronals no és igual de prioritari per a tots els departaments. Una altra interpretació pot ser que els departaments vulguin capitalitzar els acords de manera individual i no en l’àmbit de tot el Govern. Com a contrapartida, l’Acord permet distribuir entre tots els departaments la pressió d’assolir acords socials.

Sigui com sigui, sembla clar que la millora de la participació i la coordinació de tots els departaments en el procés de l’Acord preocupa, principalment, qui el coordina (el Departament d’Economia i Finances). És mostra d’aquesta preocupació la creació d’enllaços departamentals a la revisió 2008-2011 de l’Acord estratègic.

EPIlEG

ePilegePileg

58 59 Programa PARTNERS 3Programa PARTNERS 3

60

ePileg ePileg

61

El grau de dificultat per arribar a un consens és lògicament més alt en aquells punts que són centrals per a tots els actors. D’aquests punts n’hi ha pocs, ja que encara que a l’Acord primer hi ha 100 mesures i després 200, no totes són igual d’importants per a tots els actors.

El que també sembla pesar en la capacitat d’assoliment d’acords és el grau d’enquistament dels problemes tractats —aquells problemes històrics i crònics que han generat moltes experiències negatives i fracassos porten a sobre la càrrega de la memòria.

En els casos en què no sigui possible assolir consens i davant la impossibilitat d’arribar a un acord en alguns temes, el procés estudiat mostra que és clau decidir un marc i unes regles per continuar negociant i dialogant.

Un cop arribats a un acord, el seguiment és cabdal. I així ho expressen tots els actors entrevistats. Cal destinar la suficient estructura i els recursos necessaris per a aquesta funció. Encara que no sense problemes, el seguiment ha estat un dels punts més valorats de l’Acord per part de totes les parts. A més, un avantatge afegit de consensuar polítiques públiques és la pressió exercida pels actors sobre el seu seguiment, fet que enforteix la implementació i rendició de comptes de les polítiques concertades.

Les discussions durant el seguiment respecte al grau d’assoliment dels compromisos il·lustren els límits, o com a mínim la dificultat, de l’objectivitat en processos socioeconòmics i polítics. Les problemàtiques es donen al voltant de la recaptació de la informació, en la incapacitat de verificar-la, així com en la definició dels indicadors. Així mateix, la valoració de l’Acord en termes d’efectivitat i impacte resulta tècnicament difícil per inexistència d’informació, per problemes de temporalitat i a causa de la multitud de variables existent.

Malgrat això, tots els actors valoren l’Acord de manera molt positiva. Si més no, tots valoren el fet que s’estableixi un marc de diàleg social permanent al país. I el fet que es fes la revisió de l’Acord és indicador que el primer —l’Acord 2005-2007— va ser una experiència que tenia elements de millora, però prou positiva per continuar apostant-hi.

A tall de conclusió, entre les premisses que determinen la consecució de l’Acord, els representants de totes les institucions assenyalen la importància de les actituds de les persones que hi participen i del desig real d’arribar a punts de consens, reconeixent que la negociació suposa, ben sovint, cedir en alguns àmbits. Cal ressaltar la importància de la “mà esquerra” i de les actituds positives i empàtiques. Així mateix, la gestió i el lideratge del Departament d’Economia i Finances resulta fonamental en aquest Acord. La reflexió metodològica per al disseny del mateix

procés, l’existència d’un equip de seguiment i coordinació proactiu i dinamitzador, que és part però a la vegada és percebut com a prou imparcial i transparent, semblen condicions importants.

Finalment, el procés requereix governs amb prou convicció per compartir amb actors externs la definició de les seves polítiques i, el que és més important, els resultats obtinguts.


62 63

notes

1 Vegeu el text íntegre de la Declaració a la secció d’annexos.

2 Les dues àrees d’acció proposades per la Declaració són l’Acord i també la constitució de taules sectorials. De fet, la mateixa Declaració impulsa la creació de forma immediata de les taules dels sectors de l’elec-trònica de consum, l’automòbil i el tèxtil. El present estudi se centra en el procés d’elaboració i seguiment de l’Acord estratègic i no de l’impacte de les taules sectorials. Sembla que la seva introducció a l’Acord va venir de la mà del Departament de Treball; des del Departament d’Economia i Finances es volia priorit-zar l’enfocament no sectorial de la Declaració.

3 Actualment són els del Departament d’Economia i Finances, del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa i del Departament de Treball.

4 Foment és la confederació de les organitzacions em-presarials i empreses de Catalunya. Més informació a www.foment.com/cat/

5 PIMEC és la patronal que representa les micro, peti-tes i mitjanes empreses i els autònoms de Catalunya. Neix de la fusió de les patronals PIMEC i SEFES l’any 1997. Més informació a www.pimec.es/

6 FEPIME és la Federació de la Petita i Mitjana Empre-sa de Catalunya; està adscrita a Foment del Treball.

7 Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya. Més infor-mació a www.ccoo.cat

8 Unió General de Treballadors (UGT) de Catalunya. Més informació a www.ugt.cat

9 Vegeu als annexos les composicions de la Comissió de Treball i dels grups de treball en aquesta fase.

10 Vegeu als annexos la composició del Consell d’Ex-perts.

11 Val a dir que hi ha hagut un procés d’institucionalit-zació progressiu de l’estructura de treball al voltant de l’Acord en el si del Departament d’Economia i Finances. Inicialment al voltant d’un programa ano-

menat “de Projectes Estratègics”, que treballa en l’Acord fins a finals del 2006; amb la nova legislatura, a partir del 2006 es configura la Secretaria General de Promoció Econòmica, òrgan fixat dins l’estructura de l’organigrama del Departament que s’encarrega de la coordinació tècnica de l’Acord.

NOTESREfERÈNCIES

referències

Castells, Manuel (dir.) (2005). Un Model de competitivitat sostenible i solidari per a Catalunya: acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Consell d’Experts sobre la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana, Departament d’Economia i Finances, Generalitat de Catalunya.

Generalitat de Catalunya (2005). Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, febrer de 2005.

Generalitat de Catalunya (2008). Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana 2008-2011, juny de 2008.

per a més informació sobre el procés de l’Acord, l’accés al format digital de l’Acord estratègic 2005-2007 i la seva posterior revisió (que dóna com a resultat l’Acord estratègic 2008-2011) consulteu el web: www:acordestrategic.cat


64 64

annexos annexos

65

Catalunya, com a economia avançada que és, està immersa en la profunda adaptació i transformació del model de competitivitat que s’està produint en els darrers anys a tot Europa occidental.

En el futur, la competitivitat de la nostra economia i de les nostres empreses s’haurà de basar en les millores de productivitat i l’orientació cap a produccions d’elevat valor afegit i fort contingut tecnològic i de coneixement, objectius que requereixen una aposta ferma per la qualitat de l’ocupació i de la formació. Els nostres avantatges comparatius es poden fonamentar cada cop menys en el diferencial de costos laborals.

Per als propers anys, la societat catalana té al seu davant el repte d’adaptar la seva estructura productiva a una major exigència en termes de competitivitat i qualitat, renovant i ampliant substancialment els punts forts en els quals de manera tradicional ha basat la seva capacitat de creixement econòmic. En aquest sentit, és necessari dur a terme un treball que permeti la consolidació i el desplegament del nostre entramat productiu i sectorial de manera equilibrada i sostenible territorialment.

És necessari també, de forma paral·lela, mantenir un bon nivell de prestació dels

serveis públics bàsics, ja que sobre el seu eficaç funcionament recau en gran mesura la possibilitat de fer realitat el principi d’igualtat d’oportunitats i el manteniment de la cohesió social.

L’economia de Catalunya ha de fer front al repte de la internacionalització. De fet, la nostra economia és ja avui una economia altament internacionalitzada i tenim tots els motius per afrontar aquest repte amb optimisme, si adoptem les mesures i les polítiques apropiades.

Hem d’encarar aquest procés mirant endavant. Confiant en les nostres possibilitats, en la capacitat dels nostres treballadors i dels nostres empresaris per dur a terme les adaptacions necessàries. I en el paper del Govern per adoptar les polítiques precises.

Les transformacions i adaptacions que suposa aquesta nova etapa basada en el coneixement i la innovació no estan exemptes de riscos i desequilibris, cosa que fa que calgui acompanyar-les amb un clar compromís social. Per això, cal establir els mecanismes apropiats per tal de prevenir els efectes que aquest procés pot produir en els sectors més exposats i per adoptar,

Annex 1. Declaració per a un acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, 17 de febrer del 2004

quan correspongui, les mesures pal·liatives pertinents per minimitzar-ne els costos socials i econòmics.

El Govern de Catalunya ha promogut en les darreres setmanes nombrosos contactes amb els responsables dels sindicats i la patronal, per tal d’abordar aquesta problemàtica i dur a terme un seguiment constant dels diversos esdeveniments que s’han anat produint. Al llarg d’aquestes trobades s’ha pogut constatar una àmplia coincidència tant en el diagnòstic com en les línies d’acció que cal emprendre.

En especial, existeix un ampli acord sobre la necessitat d’impulsar un procés de concertació que permeti:

•definir els objectius estratègics que han de permetre articular adequadament l’economia catalana en l’actual dinàmica internacional.

•especificar i impulsar les mesures, els instruments i les polítiques que caldrà adoptar per assolir aquests objectius.

Al Govern de Catalunya li correspon una especial responsabilitat a l’hora d’impulsar aquest procés, i per això vol promoure i donar un paper estratègic a la concertació i al diàleg social, del qual les organitzacions empresarials i els sindicats són els protagonistes principals.

Així mateix, caldrà incorporar-hi, en la forma apropiada, altres entitats especialment representatives, per tal de fer d’aquesta iniciativa un instrument operatiu i un referent compartit pel conjunt de la societat catalana.

Per tal de poder avançar en aquests objectius, és convenient emprendre de forma immediata dues iniciatives:

A.

Impulsar un acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que proposi les línies estratègiques fonamentals i les mesures, instruments i polítiques a adoptar en els àmbits que condicionen de manera més decisiva aquesta competitivitat:

• la dotació d’infraestructures, tant de transports i comunicacions com de telecomunicacions, adequades a les necessitats de la nostra economia.

• la garantia de subministraments energètics suficients i de qualitat, cosa que comporta la millora de determinades xarxes de distribució i l’impuls de noves fonts energètiques compatibles amb el medi ambient i amb el disseny territorial i paisatgístic del país.

• la modernització i integració de les polítiques actives d’ocupació i la formació de les

ANNExOS


66

annexos annexos

67

persones, tant a nivell de l’educació general (millorament dels sistemes educatius des de primària a la universitat) com de la formació professional, en les seves diferents vessants (reglada, ocupacional i contínua) i a nivell d’oferta d’educació infantil (0 a 3 anys).

• la innovació tecnològica a tot nivell, àmbit al qual cal donar la màxima importància juntament amb la innovació de productes, processos i estructures organitzatives (potenciació de les estructures en xarxa, nous sistemes de motivació, etc.).

• la inversió en la recerca (bàsica i especialitzada) i el desenvolupament aplicat dels fruits d’aquesta recerca, tant per part del sector públic com del sector privat.

• l’establiment de canals de concertació que permetin garantir una millora de les condicions de vida (especialment en els àmbits de l’habitatge, la sanitat i l’atenció a les persones).

• l’establiment de mesures i serveis que facilitin la conciliació de la vida laboral amb la vida personal i familiar.

•el millorament de la qualitat dels serveis de sanitat que evitin les ineficiències que repercuteixen negativament en l’àmbit empresarial i en les persones.

•un sistema de protecció social que

afavoreixi la inclusió (complements de pensions, renda ciutadana garantida, etc.).

•aprofundir el desenvolupament del marc català de relacions laborals i la negociació col·lectiva i els seus instruments per a la millora de la qualitat del mercat de treball, com a instrument bàsic d’aquest procés de transformació i canvi (millorant qualitativament les relacions laborals, reduint la sinistralitat laboral, aprofundint en la negociació col·lectiva, promovent la igualtat de gènere així com la incorporació en termes acceptables dels immigrants).

• la potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de responsabilitat social en el desenvolupament de les empreses.

• la disponibilitat de recursos financers assequibles per finançar l’aplicació de les innovacions i els reajustaments necessaris per adaptar-se als nous contextos econòmics.

• la necessitat de projecció internacional de l’economia catalana, abastant tant l’exportació com la implantació productiva en altres espais econòmics i la inversió a l’estranger.

• la consolidació d’un entorn que afavoreixi l’activitat empresarial, amb un marc normatiu i institucional estable i generador de confiança i amb la potenciació de valors

que contribueixin a crear una nova cultura del treball.

•el foment i la promoció de xarxes d’excel·lència i creativitat, així com l’impuls d’instruments facilitadors i estimuladors de la capacitat emprenedora.

Per tal de coordinar els treballs preparatoris d’aquest acord es crea una comissió de treball integrada pels representants que designin CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME, així com els departaments de Treball i Indústria, Comerç, Turisme i Consum i Economia i Finances de la Generalitat, que n’assegurarà la coordinació. Aquesta comissió convidarà a participar en els treballs les entitats i experts i altres àmbits de l’Administració que es consideri convenient, en funció de les línies de treball tractades.

b.

Constituir taules sectorials per fer el seguiment acurat de la realitat empresarial concreta dels sectors més exposats a la competitivitat internacional. Aquestes taules tractaran les mesures necessàries per abordar la transformació dels diferents sectors.

De manera immediata, es constitueixen les taules del sector de l’electrònica de consum, del sector de l’automòbil i del sector tèxtil. Les taules estaran integrades pels representants que designin CCOO, UGT, Foment del

Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME, així com el Departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya, que n’assegurarà la coordinació. També s’hi podran incloure, a proposta de les parts, empresaris i experts dels sectors en qüestió.

Els secretaris generals de Comissions Obreres i d’UGT, els presidents de Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME i els consellers d’Economia i Finances, de Treball i Indústria i de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya asseguraran la direcció i coordinació de les iniciatives esmentades i de les altres que es puguin promoure en el marc d’aquest procés.


68

annexos

•Manuel Castells, professor de Recerca de la Universitat Oberta de Catalunya i catedràtic emèrit de Planificació Regional de la Universitat de Califòrnia-Berkeley

•Lluís Flaquer, catedràtic de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i director de l’Àrea de Polítiques Familiars de l’Institut d’Infància i Món Urbà

•Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) de la Universitat Pompeu Fabra

•Modest Guinjoan, soci-director de Consulting Barcelona Economia i professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra

•Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona

•Emilio Ontiveros, soci-conseller delegat d’Analistas Financieros Internacionales i catedràtic d’Economia de l’Empresa de la Universitat Autonòma de Madrid

•Martí Parellada, catedràtic del Departament d’Econometria, Estadística i Economia Espanyola de la Universitat de Barcelona

•Joan domènec Ros, catedràtic del

Departament d’Ecologia de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans

•Francesc Santacana, economista. Coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i vicepresident de Fundación Conocimiento y Desarrollo

•Marina Subirats, catedràtica de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i regidora de la Comissió d’Educació i Cultura de l’Ajuntament de Barcelona

•Adolf Todó, director general de Caixa Manresa i professor d’ESADE

•Luis Toharia, catedràtic de Fonaments d’Economia i Història Econòmica de la Universitat d’Alcalá de Henares

•Xavier Vives, professor de l’INSEAD i investigador de l’ICREA, Universitat Pompeu Fabra

Annex 2. Composició del Consell d’Experts

Programa PARTNERS 3

3 Programa PARTNERS

Av. de Pedralbes, 60-6208034 BarcelonaTel.: + 34 932 806 162Fax: + 34 932 048 105a/e: [email protected]

Un cas publicoprivat de negociació i seguiment de...

Documents

Transcript of Un cas publicoprivat de negociació i seguiment de...