Pròleg

En aquesta revista podreu llegir un recull dels millors contes redactats pels nostres

meravellosos alumnes. Són de gran qualitat i esperem que us agardin molt. Felicittats a tots els

nois i noies per la seva dedicació i implicació i per fer posible la redacció de la revista.

Índex

1. L’Agró que s’havia fet vell

2. L’agulla de sargir

3. L’àliga d’or

L’Agró que s’havia fet vell

En un estany hi havia un agró acostumat a pescar molt. Aquell agró va envellir, i per vellesa perdia la caça moltes vegades.

L'agró va empescar-se de quina manera podia ajudar-se amb l'enginy, el qual va ser causa de la seva mort.

Aquell agró va estar tot un dia fins ben entrada la nit i no res va poder pescar, i va romandre a la riba d'aquell estany, tot trist.

Un cranc es va meravellar perquè l'agró no pescava com solia, i va demanar a l'agró per què estava així de consirós.

L'agró va dir que tenia molta pietat pels peixos d'aquell estany, amb qui havia viscut llargament, i molt planyia la seva mort, perquè dos pescadors que pescaven en un altre estany i es proposaven venir a aquest. "Aquells pescadors són savis mestres de pescar, perquè cap peix no se'ls pot escapar, i prendran tot peix d'aquest estany".

El cranc, que va sentir aquestes paraules, va tenir molta por, i ho va dir als peixos que estaven en aquell estany.

Tots els peixos es van ajuntar, i van anar davant l'agró, al qual van pregar que els donés consell.

"No hi ha altre consell, va dir l'agró, més que un, és a saber: que jo us porti a tots d'un a un, a un estany que és a una llegua d'aquí. En aquell estany hi ha moltes canyes i hi ha un gran fangar, i els pescadors no us podran fer mal."

Tots els peixos ho van donar per bo i tots els dies l'agró prenia tants peixos com volia, i feia veure que els duia a un estany. Llavors, en un puig es posava, i menjava el peix que portava i després tornava per un altre.

Així va viure molt de temps sense treballar-se la pesca.

Es va esdevenir un dia que el cranc va pregar a l'agró que el portés a aquell estany. L'agró va estendre el seu coll, i el cranc es va agafar al coll de l'agró amb les seves dues mans.

Mentre l'agró volava amb el cranc que portava al seu coll, el cranc es meravellava com no veia l'estany al qual pensava que l'agró el portava.

Quan l'agró va ser prop d'aquell lloc on solia menjar els peixos, el cranc va veure les espines dels peixos que l'agró s'havia menjat, i va conèixer l'engany que l'agró feia.

Llavors el cranc va estrènyer tan fortament el coll a l'agró, que li va trencar,l'agró va caure mort a terra i el cranc se'n va tornar cap els seus companyons, als quals va contar la traïció que l'agró els feia, i la qual va ser causa de la seva mort.

L’agulla de sargir

Hi havia una vegada una agulla de sargir tan fina i punxeguda, que es creia ser una agulla de cosir.

- Fixeu-vos en el que feu i manegeu-me amb cura - deia als dits que la manejaven -. No em deixeu caure, que si caic a terra, les passareu negres per a trobar-me. Sóc tan fina!

- Anem, anem, que no n'hi ha per a tant! - van dir els dits subjectant-la pel cos.

- Mireu, aquí arribo jo amb el meu seguici - va prosseguir l'agulla, arrossegant darrera seu un llarg fil, però sense nus.

Els dits van apuntar l'agulla a la sabatilla de la cuinera; el cuir de la part superior havia rebentat i es disposaven a cosir-lo.

- Quina feina més ordinària! - va exclamar l'agulla -. No és per a mi. Em trenco,em trenco! - i es va trencar -. No us ho he dit? - va sospirar la víctima —. Sóc massa fina!

- Ja no serveix per a res - van pensar els dits; però van haver de seguir subjectant-la, mentre la cuinera li aplicava una gota de lacre i després era clavada a la pitrera de la brusa.

- Òndia! Ara sóc un fermall! - va dir la vanitosa -. Ja sabia jo que amb el temps faria carrera. Quan una val, un dia o un altre li ho reconeixen-. I va riure per a sí, perquè per fora és molt difícil veure quan riu una agulla de sargir.

I es va quedar allí tan orgullosa com si anés amb cotxe, i passejava la mirada al seu voltant.

- Puc prendre'm la llibertat de preguntar-li, amb el degut respecte, si de cas és vostè d'or? - va inquirir l'agulla de cap, veí seu - Té vostè un port majestuós, i cap propi, encara que petit. Ha de procurar créixer, perquè no sempre es poden posar gotes de lacre en el cap.

En sentir això, l'agulla es va alçar amb tant d'orgull, que es va deixar anar de la tela i va caure a l'abocador, en el que la cuinera estava rentant.

- Ara me 'n vaig de viatge - va dir l'agulla -. Sempre que no em perdi! -. Però la qüestió és que es va perdre.

«Aquest món no està fet per a mi - va pensar, ja en el rierol del carrer. Sóc massa fina. Però tinc consciència del que valc, i això sempre és una petita satisfacció».

I va mantenir la seva actitud, sense perdre el bon humor.

Per sobre d'ella passaven surant tota classe d'objectes: encenalls, palles i trossos de diari. «Com naveguen! - deia l'agulla -. Poc s'imaginen el que hi ha al fons!. Jo estic aquí al fons i aquí segueixo clavada. Òndia!, ara passa un encenall que no pensa en res del món apart que

no sigui en un "encenall", o sigui, en ell mateix; i ara ve una palla: quina manera de rebolcar-se i de girar! No pensis tant en tu, que donaràs contra una pedra. I ara un tros de diari! Ningú es recorda del que posa, i, no obstant això, com s'estova! Jo, en canvi, m'estic aquí pacient i quieta; sé el que sóc i seguiré sent-ho...».

Un dia va anar a parar al seu costat un objecte que brillava tant, que l'agulla va pensar que potser seria un diamant; però en realitat era un casc de botella. I com brillava, l'agulla es va dirigir a ell, presentant-se com a agulla de cap de pit.

- Vostè ha de ser un diamant, veritat?

- Bé ... sí, quelcom per l'estil.

I els dos van quedar convençuts que eren joies excepcionals, i es van embrancar en una conversa sobre com n'és de presumptuosa la gent.

- Saps? Jo vaig viure en l'estoig d'una senyoreta - va dir l'agulla de sargir -; era cuinera; tenia cinc dits a cada mà, però mai no he vist res tan envanit com aquells cinc dits; i, no obstant, tota la seva missió consistia en sostenir-me, treure'm de l'estoig i tornar-me a ficar en ell.

- Brillaven potser? - va preguntar el casc de botella.

- Brillar? - va exclamar l'agulla -. No; però a orgullosos ningú els guanyava. Eren cinc germans, tots dits de naixement. Anaven sempre junts, la mar d'erts un al costat de l'altre, a pesar que cap era de la mateixa longitud.

El de més fora, es deia «Polze», era curt i gros, estava separat de la mà, i com només tenia una articulació en el dors, només podia fer una inclinació; però afirmava que si a un home li'l tallaven, quedava inútil per al servei militar.

Després venia l'«índex», que es ficava en el dolç i en l'amarg, assenyalava el sol i la lluna i era el que estrenyia la ploma quan escrivien.

El «Llargarut» es mirava als altres des de l'alt; l' «Anular» es passejava amb un cèrcol d'or al voltant del cos, i el menut «petit» no feia res,i de tot això estava molt ufà.

Tot era riure-se'n i vanagloriar-se'n. Per això vaig ser jo qui va caure en aquest abocador.

- Ara estem aquí, brillant - va dir el casc de botella. En el mateix moment va arribar més aigua al rierol, el va desbordar i se'n va endur el casc.

- Anem! A aquest l'han despatxat - va dir l'agulla -. Jo em quedo, sóc massa fina, però això és el meu orgull, i val la pena -. I va romandre altiva, sumida en els seus pensaments.

- De tan fina que sóc, quasi creuria que vaig nàixer d'un raig de sol. Tinc la impressió que el sol em busca sempre sota l'aigua. Sóc tan subtil, que ni el meu pare em troba. Si no se m'hagués trencat l'ull, crec que ploraria; però no, no és distingit plorar.

Un dia es van presentar diversos nois i es van posar a rebuscar en el rierol, darrere de claus vells, monedes petites i altres coses per l'estil. Era una distracció molt bruta, però ells es divertien d'allò més.

- Ai! - va exclamar un; s'havia punxat amb l'agulla de sargir -. Aquesta porca!

- Jo no sóc cap porca, sinó una senyoreta! - va protestar l'agulla; però ningú la va sentir. El lacre s'havia després, i el metall estava ennegrit; però el negre fa més esvelt, per la qual cosa l'agulla es va creure encara més fina que abans.

- Aquí ve surant una corfa d'ou! - van cridar els xiquets, i van clavar en ella l'agulla.

- Negra sobre fons blanc - va observar aquesta -. Què bé m'escau! Sóc ben visible. Sempre que no em maregi, ni vomiti! -. Però no es va marejar ni va vomitar.

- És una gran cosa contra el mareig tenir estómac d'acer. En això sí que estic per sobre del populatxo. Em sento com si res. Quan més fina és una, més resisteix.

- Crac! - va exclamar la corfa, en sentir-se xafada per la roda d'un carro.

- Uf, com pesa! - va afegir l'agulla -. Ara sí que em marejo. Em trenco, em trenco! -. Però no es va trencar, a pesar d'haver estat atropellada per un carro. Va quedar a terra, i, si fos per mi, pot seguir allà molts anys.

L’aneguet lleig

Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots.

Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop.

Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert.

Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.

Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis...

La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres sis.

L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien ...

Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre.

Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre.

L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir per un forat de la tanca.

Així arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.

Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li.

Al final va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes

formes, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també.

Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:

- Doncs es clar que sí, ets un dels nostres!

I l'aneguet va respondre

- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu de riure de mi per això

- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.

L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.

Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre.

Agraïmets a tots els nois i noies de l’institut que han fet posible la publicació d’aquesta fantástica revista