1U n i t a t Filosofia, ciència

i altres models deconeixement

Comencem a pensar-hi!

1 Què és això? Com hem de viure? Per què els éssers humans enspreguntem pel sentit de les coses i de la nostra vida?2 Això és possible en altres animals? Què és el que ho possibilita ennosaltres? Com i quan es plantegen aquests interrogants?

3 Quins models d’explicació de la realitat ha donat l’ésser humà perrespondre’ls?

4 Com obté cadascú les respostes a aquestes preguntes? Quin valorassigna a les conclusions a què arriba?

5 Què és el que diferencia aquestes conclusions? És a dir, quina és l’es-pecificitat de cada tipus de coneixement?

6 Quins són els objectes dels quals s’ocupen tant en la seva dimensióteòrica com en la seva dimensió pràctica? Com acaben afectant lamanera com viuen les persones que els utilitzen?

1 La pregunta pel sentit de lescoses i els models d’explicacióde la realitat1.1 La pregunta pel sentit de lescoses1.2 Bases antropològiques quepossibiliten la pregunta: allò queens diferencia de la resta delsanimals1.3 La gènesi de la pregunta i laresposta: models d’explicació dela realitat1.4 Models mítics d’explicació dela realitat: el mite i la religió1.5 Models racionals d’explicacióde la realitat: la filosofia i laciència

2 El saber filosòfic 2.1 El pas del mite al logos: lagènesi del saber racional2.2 L’origen de la filosofia:l’admiració i el reconeixement dela pròpia ignorància2.3 La necessitat de la filosofia2.4 El sentit de la filosofia2.5 L’especificitat del saberfilosòfic

3 La ciència3.1 L’origen i el desenvolupamentde la ciència3.2 Què és la ciència? Tretsgenerals de les ciències3.3 Classificació de les ciències3.4 El mètode científic3.5 Abast de les lleis i teoriescientífiques

Guió

1U n i t a t

Els orígens dela filosofia grega

Comencem a pensar-hi!1. En quin moment i per què va aparèixer la filosofia a Occident? Enquina mesura influeix el context social i polític en la manera com esrespon a la pregunta pel sentit de les coses? Quins són els trets carac-terístics del mite grec com a resposta a aquesta pregunta? Quinesnovetats aporta la filosofia com a nova manera de respondre-la?

2. Què és la realitat per als primers filòsofs? Quina concepció tenende la naturalesa (physis)? Quins són els diferents sentits que donen a aquest concepte? Per què van cercar l’arjé o principi de totes lescoses? Quin esquema utilitzen per explicar l’origen de l’univers? Comconsideren que es pot conèixer la realitat?

3. Quins van ser els primers filòsofs? Quins van ser els primers pro-blemes que es van plantejar? El principi (arjé ) de totes les coses és un o múltiple? És algun dels quatre elements? Quines característiques té?Allò que és o existeix, ha pogut esdevenir a partir del no-res? Compodem explicar la pluralitat i el canvi en la naturalesa?

1. El pas del mite al logos1.1. Les claus per entendrel’aparició de la filosofia a Occident1.2. La recerca del sentit en la Grècia antiga1.3. El naixement de la filosofiaoccidental

2. El problema de la naturalesai del coneixement als inicis de la reflexió filosòfica2.1. El concepte de physis2.2. La recerca de l’arjé i l’origendel Cosmos2.3. El problema del coneixement

3. Els presocràtics3.1. L’escola de Milet3.2. L’escola pitagòrica3.3. Heràclit d’Efes3.4. Parmènides d’Elea3.5. Els pluralistes

Guió

8

RelaX, TakE it eAsy! per Banksy

Per què no puc ser com el meu gos?

Us presento el meu gos, es diu Dondi. Oi que és maco? ☺ El miro amb enveja i empregunto: Per què no puc ser com el meu gos? Ell sí que viu bé! Dorm quan té sonel temps que vol, jeu tot el sant dia sense res a fer ni cap maldecap. Menja el quevol, tothom juga amb ell i el mima.

Res de res! Aquí es queda mentre jo acabo de preparar-me (ell ni s’ha de preo-cupar de pentinar-se o arreglar-se) i vaig cap a l’institut. Altre cop haver de mati-nar, L tan bé que s’està al llit sense fer res, i vejam, com anirà això del batxille-rat... No sé si hauré ficat la pota.

Alguns amics em diuen que és molt difícil i que s’ha d’estudiar molt. De fet, ellsfaran un cicle perquè no tenen ganes de passar-se el dia estudiant. Diuen que ésmés divertit fer altres coses. Jo m’ho he pensat; li he donat mil voltes. A casa emdiuen que faci el que vulgui i la veritat és que de vegades hauria preferit que m’o-bliguessin per no haver d’escollir-ho jo. Què és el millor? N’hi ha que ni tan solsfaran un cicle perquè prefereixen treballar i tenir més diners per sortir o comprar-se coses.

Si penso en el més còmode –el més còmode és el més fàcil–, el que menys es-forç requereixi , però el meu oncle em diu que no és el mateix, que m’hi va la vi-da. Crec que exagera, no n’hi ha per tant. M’ha deixat anar una frase solemne deles seves: «La comoditat d’aquests anys pot ser el sacrifici per a la resta dels teusdies». I la veritat, no ho tinc clar. Crec que aquest ha estat el primer cop que hepres una decisió que condicionarà el meu futur. Dondi, maco, per què no em can-vies la vida?

Arxiu Edició Visualització Preferits Eines Ajuda

Endarrere Cerca Preferits

VinclesAdreça www.espaibarcanova.cat

FOTOS RECENTS

Més fotos

9

RelaX, TakE it eAsy! per Banksy

Tornar a començar, abans de dir adéu!

Un cop més, com cada any en acabar les vacances, m’assec davant del mar men-tre el sol es pon i renovo el meu ritual de cada any: dic adéu a la platja, a les fes-tes amb els amics i a les hores mortes sense fer res, que aquest estiu m’han fet pen-sar molt sobre com va acabar tot el curs passat .

Jo buscava la «glòria», que la gent parlés de mi, que fos conegut a tot el pobleper alguna cosa important que hagués fet . I la veritat és que vaig triomfar, quehe estat el més popular i el meu bloc ha estat el més visitat de tots els dels meusamics… També per ella … al principi vaig sentir vergonya i una mica de por…encara que vaig pensar que, de totes maneres, potser no s’atreviria. És massa legal.

Potser és el moment d’afrontar les coses d’una altra manera… Superar aquellamanera de fer… Quant ha durat la meva fama? Quin preu n’he hagut de pagar? … Hi he estat pensant molt, i ja no val inventar-se excuses, donar la cul-pa a les meves desgràcies del passat, a l’acció de forces ocultes que perseguei-xen el meu mal: no hi ha cap conspiració divina ni humana darrere dels errors quehe comès, de les coses que m’han sortit malament, ni tampoc de les que m’hansortit bé.

Crec que he d’afrontar el futur prenent les regnes i reflexionant sobre el que realment vull ser. Encara que potser ja sigui tard, demostraré, abans d’anar-me’n i deixar l’institut, que no em conformaré amb les justificacions d’un noi d’ESO. Pot-ser serà difícil aprendre a caminar d’aquesta nova manera …, però sento com siaquest curs final fos el principi d’una nova vida .

Arxiu Edició Visualització Preferits Eines Ajuda

Endarrere Cerca Preferits

VinclesAdreça www.espaibarcanova.cat

FOTOS RECENTS

Més fotos

1. El pas del mite al logosIniciem el recorregut per la història de la filosofia a Occident descrivint elmoment en què apareix el pensament racional (logos) que substitueix elpensament mític (mythos) com a model de resposta a la pregunta pel sen-tit de les coses.

Tots dos tipus de pensament intenten respondre les mateixes qüestions(cercar el sentit, interpretar la realitat, proporcionar una orientació per a la vida ètica i política), però els diferencia la manera com ho fan.

Ens interessa veure com l’evolució i el canvi en el model de pensament,en la manera com els éssers humans interpreten la realitat estan condicio-nats pel model d’organització politicosocial existent i els valors culturalsque l’acompanyen.

En concret, la filosofia en la Grècia antiga sorgeix quan l’impuls racio-nalitzador que es produeix per intentar ordenar el nou espai polític de lapolis es trasllada al terreny de la investigació natural.

1.1. Les claus per entendre l’aparició de la filosofia a Occident

En la història de la Grècia antiga hi ha tres moments consecutius que calremarcar:

1. La monarquia micènica. En l’Edat del Bronze (segles XIX-XII aC),és el que s’anomena la Grècia arcaica.

2. L’estat aristocràtic. Apareix com a resultat de la invasió dòria delsegle XII aC (ja en l’Edat del Ferro) i es prolonga fins al segle VII aC.Es correspon amb la societat descrita en les obres d’Homer.

3. L’aparició de la polis. Apareix la ciutat estat com a nova formad’organització política i, amb aquesta, la democràcia. Es produeix alllarg dels segles VII i VI aC.

10

En la unitat 1 («El saber filosòfic») de

primer curs, ja vam descriure les di-

ferències entre el saber filosòfic i el

saber mític. Ara seria bo que les re-

passessis.

F e s m e m ò r i a !

La Grècia antiga estava formada per un conjunt de polis distribuïdes a la Magna Grècia (al sud de l’actual Itàlia), la Grècia continental (l’actual Grècia) i la costa jònica (a l’actual Turquia).

La monarquia micènica era un tipus de societat molt semblant a lesantigues civilitzacions egípcia i mesopotàmica. Era una civilització pala-tina en què la vida social se centrava al voltant del palau, la funció delqual era, alhora, religiosa, política, militar, administrativa i econòmica. Alpalau, tot el poder es concentrava en el rei o Anax, al qual s’atribuïa uncaràcter diví. Al voltant de la seva persona, en un model de societat for-tament jerarquitzada, diferents castes d’escribes (agents administratiusque sostenien una burocràcia molt avançada i centralitzada i que feien del’escriptura un instrument de poder i control reservat a una minoria),sacerdots (que vetllaven per l’observança d’una religió mistèrica i hierà-tica), aurigues (aristocràcia guerrera privilegiada i amb vida pròpia) i intermediaris, controlaven completament el funcionament de la vidasocial i l’economia (que era de tipus feudal, malgrat que el règim de feudepengués del rei més directament que no pas de la noblesa).

1.2. La recerca del sentit en la Grècia antiga

El segon moment abraça el període que va del segle XII al segle VII aC, lasocietat i els valors del qual han estat descrits per Homer i Hesíode en lesseves obres.

El context històric: l’estat aristocràtic

La invasió dòria al segle XII va destruir el sistema d’economia palatíi, consegüentment, les seves estructures sociopolítiques. No va ser sola-ment una dinastia el que va sucumbir, sinó que va desaparèixer per sempre una forma de vida social. Grècia quedà aïllada culturalment i comercialment (abans hi havia hagut una relació molt fluïda entreOrient i Occident), i retornà a una economia purament agrícola (la rique-sa es basava en la possessió de terres).

El rei o Anax va ser substituït per un grup de jerarques anomenats basi-leus que procedien d’una aristocràcia nobiliaria i mercantil. El seu poderera molt menor i no se’ls atribuïa un caràcter diví. Tenien una funcióessencialment religiosa. No centralitzaven el poder, cosa que provocà ladesaparició del sistema administratiu, la classe d’escribes i l’escriptu-ra (que no va reaparèixer fins al segle IX aC amb un alfabet simplificat i una utilització molt diferent de l’anterior).

L’organització social anterior va ser substituïda per dues classes diferen-ciades i oposades que s’enfrontaren de vegades violentament: l’aristocrà-cia guerrera (gens) i les comunitats camperoles (demos).

Les gens eren castes tancades dirigides per terratinents agrícoles i mili-tars. Estaven vinculades per una mateixa religió, descendien d’un mateixpersonatge i adoraven un mateix déu. En cada clan el nexe d’unió i lajerarquia depenien de la puresa de la sang (llinatge). Tenien un gran sen-tit de la solidaritat, de la consciència del deure i del compliment vers elsmembres de la seva gens. El cap del clan manava i ordenava i era gairebé

UNITAT 1

11

La porta dels Lleons, a les muralles del’antiga ciutat de Micenes, donava accésa l’acròpolis, on se situava el palau dels atrides, centre del poder polític de la cultura micènica.

La història, sempre endavant? L’or-ganització social de l’estat aristocràticera molt menys sofisticada que la dela monarquia micènica. L’enfonsa-ment d’aquesta va significar unretrocés o una oportunitat?

P e n s a - h i !

un reflex, dins del grup, de l’antic Anax. Les diferents gens es comporta-ven entre si com a «senyors de la guerra».

El context sociocultural del món homèric

S’inaugurà una nova edat de la civilització grega: existia una consciènciade ruptura amb el passat. Es va produir una separació entre el món delsvius i el dels morts (se substituí la inhumació per la cremació), el delséssers humans i el dels déus (en deixar d’existir l’Anax, el rei diví).

La desaparició de l’escripturava convertir la tradició oral en l’ú-nic instrument de transmissió i di-fusió de les idees i els valors queservien per intentar explicar la rea-litat o donar sentit a l’acció huma-na. L’educació (paidéia), com queno existia un sistema organitzat, varecaure en els aedos (compositorsde poemes) i els rapsodes (recita-dors d’aquests poemes) que vananar constituint una tradició denarracions i llegendes que formà lamitologia grega. Aquesta va sorgircom un reflex de la societat i elsvalors del seu temps.

Els mites i les llegendes recollitspels poetes mostraven la moralaristocràtica de les gens de l’època.Hi havia una exaltació de la lluita,la concurrència, la rivalitat i la per-tinença a una mateixa comunitat. La virtut es va fer dependre del llinat-ge (la puresa de sang, el fet de pertànyer a un mateix clan), però s’haviade demostrar i exercir en concurrència amb altres clans. Era una visióagonística –del terme agon, que en grec significa ‘lluita’ o ‘contesa’– queportà a l’enfrontament continu entre els diferents clans de cara a obtenirla fama (ser famós per les accions d’un i arribar a formar part de les novesllegendes) en imposar-se als altres grups. No era tan important el que esfes (no hi havia cap idea de justícia o legalitat) com el fet d’aconseguirel que es pretenia. És el que s’ha anomenat una cultura de la vergonyaen què és l’èxit d’una acció el que en determina la seva bondat i bellesa(no es castiga per no haver obrat bé, sinó per haver fracassat, i fracassar ésvergonyós). Així la conducta de les gens estava dominada per l’arbitrarie-tat més radical, ja que en el seu intent de destacar no tenien cap tipus decontemplacions. Per exemple, el rapte d’Helena per part del príncep Parisdesencadenà la guerra de Troia, però va ser una acció bella o justa en la mesura que li va proporcionar la fama que el va immortalitzar en laIlíada d’Homer.

12

Homer tocant la lira, obra atribuïda a Félix Boisselier. La imatge míticad’Homer representa el sistema de tradicióoral que va servir als grecs de l’èpocacom a única forma de transmissió de laseva cultura.

Moral agonística. Sentiment de per-tinença al grup, lluita per destacar, serreconegut i assolir la fama per tal queels rapsodes recullin les nostres gestesen el seus versos. Són aquests trets si-milituds amb la cultura urbana o ambles bandes del carrer?

P e n s a - h i !

La religió grega també té les seves fonts en aquest conjunt de narra-cions, de les quals deriva la seva singularitat enfront d’altres tipus de reli-gions de l’antiguitat. Els seus déus, a diferència dels de la religió micèni-ca, que eren distants i hieràtics, estan humanitzats (la seva immortalitatés l’única cosa que els diferencia dels éssers humans). La seva conductamoral, «curiosament», és molt semblant a la dels caps dels clans. La sevaproximitat amb els éssers humans és tal que fins i tot alguns d’aquests (elsherois) són capaços de desafiar-los. A més, és una religió sense transcen-dència, ja que a l’Hades no hi ha una vida autèntica, sinó que, després dela mort, els éssers humans vaguen com si fossin ombres.

El fet que fos transmesa per tradició oral (cosa que facilità la seva evo-lució i fins i tot les diverses versions, amb variacions, dels diferents mites)i que no estigués custodiada per una casta sacerdotal que vetllés per unainterpretació única i tancada, va permetre que la mitologia grega fos untipus de saber menys dogmàtic que el d’altres religions i més susceptiblede crítica.

El pensament mític com a resposta a la recerca del sentit

La mitologia grega té les seves fonts en les obres la Ilíada i l’Odissead’Homer (segle VIII aC) i la Teogonia i els Treballs i els dies d’Hesíode(segle VII aC), els quals, com hem indicat, van recollir un conjunt derelats i llegendes protagonitzats per déus i herois que havien estat trans-mesos per tradició oral.

Aquest saber mític pretenia ser una clau de comprensió, donar unaexplicació que abracés tots els aspectes sota els quals pot formular-se lapregunta pel sentit de les coses. Així s’aborda l’origen dels déus, de l’u-nivers, dels mateixos éssers humans o de la civilització, l’explicació delsfenòmens sorprenents de la naturalesa, les pautes que ens poden orientaren la nostra convivència social i en la nostra relació amb els déus, etc.

UNITAT 1

13

El rapte d’Helena de Troia, de LucaGiordano. Aquest rapte va ser l’origen dela guerra de Troia i és el prototip d’accióvirtuosa en la moral agonística.

Com ho fa? Té el seu propi esquema explicatiu el qual, tot i que jal’havíem descrit en la primera unitat del curs passat, el mostrem nova-ment a partir d’aquest text d’Hesíode en el qual es relata l’origen de tot elque existeix:

El primer tret que cal destacar és el prec del poeta que sol·licita de lesMuses (les filles de Zeus) la inspiració poètica. Així doncs, és un saberrevelat pels déus (a través de les Muses que són també deïtats). Per tant,es presentarà com una veritat inqüestionable i dogmàtica (malgrat queja hem indicat en aquest punt la singularitat del mite grec).

A continuació concreta què és el que vol saber. Quins aspectes podemdestacar? El primer, que l’objecte del qual s’ocupa és l’origen i la forma-ció de tot el que existeix. El segon, fonamental en el pensament mític,que cada un dels elements que constitueixen l’univers apareix repre-sentat per una divinitat (Gea, la terra; Urà, el cel; etc.). En tercer lloc,una de les característiques bàsiques d’aquest model explicatiu: s’interpre-ta i s’explica el funcionament de la naturalesa projectant-hi a sobre lesexperiències derivades de l’observació del comportament humà (modelantropomòrfic). S’utilitza un raonament per analogia, les relacionsentre els diferents elements naturals, que han estat personificats en ser

14

Salut, filles de Zeus! Atorgueu-me l’embruix del vostrecant. Celebreu l’estirp sagrada dels sempiterns Immor-tals, els que van néixer de Gea i de l’estelat Urà, els quevan néixer de la tenebrosa Nit i els que va criar el sala-brós Pontus. Digueu també com van néixer al comen-çament els déus, la terra, els rius, l’il·limitat Pontusd’agitades ones i, allà dalt, els lluents astres i l’amplecel. I els descendents d’aquells, els déus donadors debéns, com es van repartir la riquesa, com es van divi-dir els honors i com, a més, per primera vegada, vanhabitar el molt abrupte Olimp. Inspireu-me això,Muses que des d’un principi habiteu les mansions olím-piques, i digueu-me què va ser primer.En primer lloc va existir el Caos. Després Gea, la d’am-pli pit, seu sempre segura de tots els immortals quehabiten el nevat cim de l’Olimp. En el fons de la terrad’amples camins va existir el tenebrós Tàrtar. Final-ment, Eros, el més bell entre els déus immortals, queafluixa els membres i captiva de tots els déus i tots elshomes el cor i la sensata voluntat en els seus pits.

Del Caos van sorgir Èreb i la negra Nit. De la Nit,al seu torn, van néixer l’Èter i el Dia, als quals vainfantar prenyada en contacte amorós amb Èreb.

Gea va infantar primer l’estelat Urà amb les sevesmateixes proporcions, perquè la contingués pertot arreu

i pogués ser així seu segura per als feliços déus. Tambéva donar a llum les grans Muntanyes, deliciosa residèn-cia de deesses, les Nimfes que habiten als boscososmonts. Ella igualment va parir l’estèril pèlag d’agitadesones, el Pontus, sense intervenir en el grat comerç.

HESÍODE: Teogonia

Clio, Euterpe i Talia, pintura d’Eustache Le Sueur. Són les mateixes filles de Zeus, les muses, les que inspiren el poeta i li revelen el secret de totes les coses.

representats per diferents divinitats, es fan intel·ligi-bles seguint els mateixos esquemes de les relacions quees produeixen entre les persones o els grups socials. Noés difícil veure com l’origen de cada un dels elementsque constitueixen l’univers i el lloc que se’ls assignadins d’aquest es conceben seguint el model que ser-viria per explicar un llinatge (una línia genealògicadins d’un clan), com les relacions són relacions huma-nes d’amor o odi i com l’origen de cada element nousegueix un model de reproducció sexual humà.

El resultat és un model de saber en el qual la pre-sència d’allò sobrenatural és contínua en l’explicacióde qualsevol aspecte de l’univers o la vida humana.Però com que els déus de la religió grega eren un reflexfidel de la moral aristocràtica que predominava enaquella època històrica, la seva conducta, de la qualdepenien els esdeveniments naturals o socials, estava

presidida per la més absoluta arbitrarietat (és a dir, era capritxosa i varia-ble com el caràcter dels caps de les gens). El devenir, el comportament dela naturalesa o els éssers humans, en un model explicatiu així, és del totimpredicible.

1.3. El naixement de la filosofia occidental

Quant al tercer moment al qual fèiem referència abans, s’inicià al segle VII,i es va caracteritzar per ser viscut per la societat grega com una profundacrisi que donà lloc a nombrosos canvis que van culminar al segle VI aC.

El context històric: la crisi de l’estat aristocràtic

L’economia grega s’orientà cap al comerç marítim, que cobrà una impor-tància vital. Una forta explosió demogràfica va afavorir l’expansió i la cre-ació de noves colònies. Les gens, influenciades pel contacte amb Orient,buscaven l’opulència (la riquesa desmesurada). L’aristocràcia augmentàles seves possessions territorials i especialitzà els cultius degradant progres-sivament les possessions dels demos. Aparegué la moneda, que va substi-tuir el bescanvi i generà un nou poder econòmic. La riquesa ja no esmesurava tant per la tinença de terres com pels diners que es tenien.

A les ciutats va emergir una nova classe artesanal (gràcies al ferro hihavia més facilitat per fer-se els propis estris) que cada vegada va tenir méspes econòmic i polític. Aquesta intentà fer de mitjancera entre l’aristocrà-cia i els demos, cada cop més enfrontats i diferenciats, i procurà que noprevalguessin les posicions radicalitzades de cap d’ells.

La represa del comerç exterior trencà l’aïllament en el qual es trobava lasocietat grega i va provocar un impacte cultural que exigí una nova men-talitat i suposà una crítica de la cultura aristocràtica i els seus valors.

UNITAT 1

15

Zeus i Hera al Mont Ida, obrad’Andreas Lens. Els capricis de Zeus i les seves contínues infidelitats a Hera, la seva germana i esposa, provoquen enaquesta ressentiment i desig de revenjaque donen explicació de molts dels malsd’alguns humans i herois.

En quina mesura el contacte i el co-neixement d’altres cultures ens obligaa fer una reflexió sobre els usos i cos-tums de la nostra? Les hem de veurecom un perill o com una oportunitat?Quines van ser les conseqüències dela ruptura de l’aïllament cultural delsgrecs d’aquesta època?

P e n s a - h i !

A través dels viatges i el reestabliment de la relació amb Orient (quehavia estat interrompuda des del temps de la caiguda de la monarquiamicènica), s’entrà en contacte amb nous coneixements i, també, ambaltres formes de vida i costums. Això va tenir com a conseqüència un rela-tivisme cultural tant en l’àmbit moral i religiós com en el de la interpre-tació de la realitat. En les ments més despertes, la saviesa popular –repre-sentada pels ensenyaments rutinaris dels poetes antics–, va començar a semblar inadequada:

1. Quant a la moral: els intercanvis comercials exigien estabilitzar lasituació política d’enfrontament continu. Va sorgir el dret (queabans no existia) per regular i possibilitar el compliment dels trac-tes comercials. Directament vinculat a aquest hi ha la noció de jus-tícia.

2. Pel que fa a la religió: el contacte amb altres pobles i cultures els vapermetre conèixer diferents tradicions i mites, cosa que els portà a relativitzar el valor dels seus, que fins aleshores eren consideratsúnics i vertaders.

El context polític que va possibilitar l’aparició de la polis

La desaparició del palau havia creat un buit de poder (espai que ocupàposteriorment l’àgora). Les gens feien que les relacions socials es caracte-ritzessin per la violència, la injustícia i l’arbitrarietat. Davant la situaciód’anomia (absència de lleis) existent, es va produir una reacció que bus-cava reformar la vida social en funció de la comunitat. L’esforç de renova-ció es portà a terme simultàniament en diferents àmbits (religiós, polític,jurídic i econòmic), i aspirà a restringir els desitjos insaciables de poder i riquesa dels diversos clans.

Van ser els mítics set savis de la Grècia antiga els que van iniciar l’intentde definir i establir una primera forma de justícia (diké) que harmonitzési conciliés els diversos elements de la ciutat. La seva tasca era l’organitzacióde la polis i la invenció de lleis que complissin aquells objectius. Cansats delluites civils, els savis van establir una nova ètica política basada en la igual-tat i definiren positivament les condicions que van permetre instaurar l’or-dre al món de la ciutat. La igualtat es definí d’acord amb dos models departicipació política que es van anar succeint en el temps:

1. L’eunomia defensada pel legislador Soló (594 aC). Els basileus, pri-mer, i les gens, després, buscaven l’igualitarisme entre ells: el poderhavia de ser repartit entre els «iguals» (així és com s’autodefinien).Aquest tipus d’igualtat era de tipus jeràrquica, geomètrica, i la sevanoció essencial era la proporció: més poder per als millors. La ciu-tat seria un cosmos harmoniós si cadascú era en el seu lloc i posseïala porció de poder que li corresponia en funció de la seva pròpiavirtut. La noció de poder es transformà, les decisions reclamavenser discutides i elaborades posant els problemes al centre (es tomeson) i a la mateixa distància de tots per poder ser debatuts. Se

16

Retrat de Soló fet per Joos van Gent el 1475. Soló (640-560 aC), reformadorpolític i un dels mítics set savis de la Grècia antiga, va introduir el concepted’igualtat en la distribució del poderpolític.

substituïren les relacions de força per relacionsde tipus racional: cobrà una importància vital elvalor de la paraula en l’harmonització de lluitesentre els diversos clans, que ara s’havia de dur a terme mitjançant la utilització d’arguments. Ellloc central era la plaça pública o àgora: lloc dereunió dels ciutadans per a la discussió política, enla qual cada vegada més grups socials reivindicarende poder participar-hi. El centre de la ciutat, abansocupat pel palau, ara era ocupat per l’àgora (quetambé era la plaça del mercat). Quan això va pas-sar, ja es va poder parlar de la polis. Encara que fosun tipus d’igualtat aristocràtica i que depenia del

mèrit, va ser un pas endavant, ja que es va passar de la submissiói la dominació a una relació de tipus contractual.

2. La isonomia promoguda per Clístenes (515 aC), que és consideratel fundador de la democràcia atenenca. Era la versió democràtica,la igualtat entre tots els «ciutadans» en tots els àmbits, sense dis-tincions, ni proporcions jeràrquiques. L’antiga organització tribal sesuprimí a través d’una reforma administrativa que dividí de mane-ra diferent les regions amb la finalitat d’eliminar les tensions i llui-tes entre els clans. El poder es posà al mig i s’exercí rotativament:aquesta va ser la màxima expressió de la democràcia i la políticaguiada pel pensament racional. El món de les relacions socials estransformà en un sistema coherent, regulat per relacions d’igual-tat, simetria i reciprocitat. El poder estava repartit i, segons uncicle reglamentat, passava d’un grup a un altre, d’un individu a un al-tre; manar i obeir eren expressions successives d’un mateix cicle sotala llei de la isonomia. El món social adoptà la forma d’un cosmoscircular i centrat en el qual cada ciutadà havia de recórrer tot el cir-cuit i havia d’ocupar i cedir, successivament, segons l’ordre deltemps, totes les posicions simètriques que componien l’espai cívic.

El context sociocultural que va possibilitar el naixement de la filosofia

Els canvis de la vida política i social de la polis es van donar de maneragradual, però van estar presidits pels elements següents:

1. Predomini de la paraula sobre tots els altres instruments de poder.Era l’eina política per excel·lència, però perdé part del seu sentit ritual;ara ja no era la fórmula justa, la sentència irrevocable, sinó el debatcontradictori, la discussió i l’argumentació. Aquell qui aconseguia undiscurs més convincent, per votació, imposava les seves idees. Totes lesqüestions d’interès general abans dictades per l’Anax ara es debatien is’analitzaven entre aquells que compartien el poder. I en els debatscomençaren a tenir més pes els arguments utilitzats que la perso-na que els utilitzava.

UNITAT 1

17

L’àgora o plaça pública va esdevenir el centre de l’activitat política a les polis democràtiques gregues.

2. Plena publicitat en les activitats més importants de la vida social,cosa que va possibilitar el desenvolupament d’un esperit crític:

– Anàlisi dels problemes comuns (abans resolts amb hermetisme totala l’interior del palau) enfront dels privats.

– Procediments oberts enfront dels secrets, encara que això no vol dirque aquests últims desapareguessin totalment ja que continuavenexistint oracles, ritus i pràctiques secretes.

– Aparició d’una religió oficial i pública. Es donà publicitat al cul-te. Els temples, que eren residències obertes i públiques, exposavenpúblicament les antigues sacres (els símbols d’investidura, els reli-giosos i les estàtues), malgrat que això no impedís que continuéshavent-hi religions de caràcter mistèric (que requerien ritus d’inicia-ció secrets). L’exposició pública de la religió també la situà es tomeson per ser debatuda i debilità la força que li donava l’antic secre-tisme.

Com a conseqüència, tot s’exposà públicament per ser criticat i analitzat: els comportaments, les tradicions, els coneixements, etc.

3. Recuperació de l’escriptura. Prengué un paper importantíssim jaque permeté:

– La divulgació de coneixements fins aleshores reservats i prohibits.Va ser el mitjà d’una cultura comuna, el bé comú dels ciutadans.

– La llei escrita. La llei se sostragué a l’autoritat privada dels basileus i deixà de ser un privilegi dels rics. Es transformà en una regla general,racional, sotmesa a discussió i modificable a l’àgora (malgrat queexpressà un ordre concebut com a sagrat). Passà a ser una normacomuna, superior a tots i susceptible de ser aplicada a tothom unà-nimement. El fet que estigués escrita n’assegurava la permanència i fixesa.

El pensament racional: la filosofia com a resposta a la recerca del sentit

Al segle VI aC va aparèixer a la polis jònica de Milet un grupde pensadors que inauguraren una nova manera de reflexiósobre la naturalesa, la qual prengueren com a objecte d’in-vestigació sistemàtica: era el naixement de la filosofia.

La filosofia va néixer com una crítica al mite, però ambuna actitud tan ambiciosa en els seus desitjos explicatius comaquell. Els primers filòsofs buscaven resposta a les preguntessobre l’origen del món (cosmogonia), la seva composició i elseu ordenament (cosmologia), i els fenòmens meteorolò-gics, sense haver d’acudir ni al mite ni a les explicacionsdonades per les teogonies antigues.

18

El naixement de la filosofia occidental se situa habitualment a la democràticapolis de Milet.

Secretisme o excés d’informació. Lamanca de transparència i publicitaten els afers públics pot dificultar elgrau d’informació i de coneixementde la població i el seu judici crític,però ¿pot l’excés d’informació esde-venir una nova manera d’aconseguirel mateix? Raona la resposta a partird’exemples concrets.

P e n s a - h i !

Partirem d’alguns fragments dels primers filòsofs per veure el canvi enla forma com aquests responien a les mateixes qüestions a través d’unanova manera de pensar: el pensament racional. Si abans estudiàvem untext d’Hesíode en el qual es narrava l’origen del que existia i com anavensorgint els diferents elements que constitueixen l’univers, ara analitzaremun parell de fragments en els quals es comenten les teories que va elabo-rar Anaximandre, un dels primers filòsofs, sobre aquest mateix problema:

Del primer que tenim evidència en aquestes explicacions és de l’absèn-cia d’elements sobrenaturals. No s’anomena cap divinitat i tot s’explicaper l’acció de la pròpia naturalesa (naturalisme). No hi ha res que nosigui naturalesa i, per tant, tot el que s’hi esdevingui s’haurà d’explicar desd’aquesta, des de la seva estructura i el seu ordre. On abans es feia refe-rència a déus, ara hi trobem qualitats (el que és calent, el que és fred, etc.)o elements naturals (el foc, l’aire, la terra, etc.) que interactuen entre si(processos naturals).

L’explicació apareix no ja com un discurs revelat, sinó com a fruit d’u-na indagació racional (racionalisme) que és el resultat de la combinacióde l’observació de la naturalesa (sentits) i la reflexió racional a la recer-ca de les seves regularitats (aquells fenòmens que es repeteixen semprede la mateixa manera).

L’origen i la naturalesa de les coses ja no segueixen un model en el quales comprenen com si fossin fruit i reflex de les relacions entre uns déusarrossegats per un comportament capritxós (arbitrarietat), sinó que s’ex-pliquen prenent com a model el comportament del que quotidianamentpodem observar en la naturalesa i que sembla mostrar un ordre quesempre es repeteix, que sembla que és així i no pot ser d’una altra mane-ra (necessitat).

UNITAT 1

19

Afirma que el que és productiu de les coses calentes i de les fredes des del’eternitat es va separar al naixement d’aquest món i que d’això va néixeruna esfera de foc al voltant de l’aire que envolta la terra com l’escorça hofa al voltant de l’arbre. Quan aquesta (esfera) es va trencar en trossos i es va tancar en certs cercles, es van formar el Sol, la Lluna i les estrelles.

PLUTARC: Stromateis

Els cossos celestes neixen com un cercle de foc separat del foc del món i envoltat per aire. Hi ha expiracions, certs passos en forma de tub, pelsquals es mostren els cossos celestes; per això, quan es tanquen els orificisd’expiració tenen lloc els eclipsis. La lluna apareix unes vegades creixent i unes altres minvant, segons el tancament o l’obertura dels passos.

HIPÒLIT: Refutatio

En la teoria dels eclipsis que proporcionaAnaximandre no hi ha cap lloc per alsdéus; tot s’explica seguint el model delsfets que podem observar quotidianament.

Els primers filòsofs es van enfrontar a una tasca summament complica-da ja que tenien la dificultat de partir de zero en aquesta nova manerad’explicar les coses. No obstant això, com podem veure en el text següent,que parla d’Anaxímenes, van aguditzar l’enginy per intentar explicar, desd’aquestes noves bases, no solament l’origen o la formació de l’univers,sinó també tant els esdeveniments quotidians com els que són excepcio-nals:

Podem concloure, per tant, que en aquest pas del mite al logos, com a models de comprensió de la realitat, els déus són substituïts pels elementsnaturals (que són concebuts abstractament) i el model antropomòrfic,que feia dependre tots els fenòmens i esdeveniments de la seva voluntat(arbitrarietat), és substituït per unes lleis (necessitat) que fan intel·ligibles(donen explicació racional) l’ordre de la naturalesa i l’univers.

20

Anaxímenes diu que la terra s’esquerda quan es mulla i s’asseca i que sónels munts resultants els que, en trencar-se i caure a dins, la fan tremolar;per això els sismes passen en els períodes de sequera i d’excessives pluges, jaque, en els períodes de sequera, com s’ha dit, la terra, en assecar-se, s’es-querda i, quan rep un excés d’aigua, es desfà.

ARISTÒTIL: Dels meteors

Logos, mythos, polis, monarquia micènica, estat aristocràtic,

civilització palatina, Anax, basileus, gens, demos, paidéia, aedos,

llinatge, agon, cultura de la vergonya, arbitrarietat, mitologia grega,

teogonia, model antropomòrfic, moral aristocràtica, anomia, diké,

eunomia, àgora, isonomia, cosmogonia, cosmologia, naturalisme,

necessitat.

L È X I C B À S I C

A partir de l’observació de la terra que es desfà i es mou quan plou molt desprésd’una sequera extrema, Anaxímenes va confeccionar la seva hipòtesi sobrel’origen dels terratrèmols.

Pren-ne nota!

Exercici d’empatia. Més enda-

vant, quan expliquem les teories

dels primers filòsofs, de vegades

ens semblaran molt simplistes

i rudimentàries, però hem de

tenir present que ells van inau-

gurar una nova manera d’oferir

respostes. Utilitzar únicament la

raó i no recórrer a elements de

caràcter sobrenatural, que havia

estat l’habitual fins aleshores,

era una tasca necessàriament

difícil.

2. El problema de la naturalesa i del coneixement als inicis de la reflexió filosòfica

Una de les preguntes fonamentals que guia tot el desenvolupament de la història de la filosofia occidental és la pregunta per la realitat: Què és larealitat? Quins elements la componen i quines característiques tenenaquests? La primera pregunta, de caràcter general, la respon la metafísi-ca. Quan intentem concretar més, com en la segona pregunta, ens situemen el terreny de l’ontologia.

La pregunta sobre què és la realitat, els primers filòsofs la van respon-dre amb la paraula physis (naturalesa). Atès que li atribuïen un sentit dife-rent del que té per a nosaltres actualment, haurem de conèixer els diver-sos significats que li van atorgar.

2.1. El concepte de physis

UNITAT 1

21

M’he referit abans a aquesta època com la del descobriment de la natura-lesa: heus aquí una expressió que cal explicar. Designo amb aquesta el des-cobriment que el món circumdant en la seva integritat, món del qual elsnostres sentits ens ofereixen coneixement, és purament natural i no en partnatural i en part supranatural. Així, la ciència comença quan s’entén quel’univers és un tot natural que posseeix els seus modes d’acció immutables,però que s’escapen del control exercit per l’acció de l’home […]

Així doncs, l’aparició de la ciència està assenyalada a Grècia per latàcita negació d’aquella distinció entre dos ordres de coneixement, revela-ció i experiència, i, alhora, entre els dos tipus de vida corresponents a aquests, el sobrenatural i el natural. Els cosmòlegs jonis suposen (sense

que ni tan sols sentin necessitat d’afirmar-hoaixí) que tot l’univers és quelcom natural i que, potencialment, es troba a l’abast d’unconeixement tan ordinari i racional com potser el que nosaltres mantenim sobre el fet queel foc crema i que l’aigua ofega. A això emrefereixo amb l’expressió «el descobriment de lanaturalesa». Així, la concepció d’aquesta s’am-plia fins a incorporar-hi tot el que havia cons-tituït el domini del que és sobrenatural, que,en la forma com la mitologia ho havia confor-mat, senzillament desapareix. Tot el que veri-tablement existeix és natural.

CORNFORD, F. M.: Antes y después de Sócrates

La naturalesa (physis) va ser el primerobjecte de reflexió filosòfica.

En el text, Cornford assenyala els aspec-tes més rellevants del pas del mite allogos i, dins d’aquests, com el més des-tacable, la identificació de la realitatamb la naturalesa. Però què entenienper naturalesa (physis) els primers filò-sofs? Podem destacar-ne tres sentits dife-rents, com

1. La physis com el conjunt de lanaturalesa. Un primer sentit fareferència a la naturalesa en la sevaaccepció més general: com el con-junt de les coses que no hanestat produïdes per l’ésserhumà. L’àmbit del que és naturals’identifica aquí amb la totali-tat del Cosmos. Però etimològica-ment, el pensament grec enténper Cosmos un tot ordenat, bell i dinàmic. Així, no solament totel que existeix és natural, com afirma Cornford, sinó que està sot-mès a canvis continus (dinamisme del que és natural: el canvi ésuna propietat de les coses naturals) que es produeix d’acord ambunes lleis (ordenat). És aquest ordre, en el qual es mostra la sevabellesa, el que ho dota d’intel·ligibilitat, el que ho fa comprensibleper al logos (raó humana).

2. La physis com la naturalesa de les coses. En un segon sentit, el terme physis fa referència a la manera de ser pròpia de cadacosa. Els filòsofs la van anomenar també essència, ja que designaaquells aspectes que caracteritzen un determinat tipus d’éssers i el diferencien de la resta. Si dèiem que la naturalesa, entesa com a totalitat, era un tot ordenat, el lloc i la funció (el dinamisme)de cada cosa dins del conjunt vénen determinats per la seva prò-pia naturalesa (la seva essència).

3. La physis com a arjé. Finalment, etimològicament physis significa‘néixer’, ‘desenvolupar-se’ o ‘emergir’. En aquest sentit, trobemcombinats dos significats complementaris, ja que es refereix tant alprincipi (arjé ) del qual sorgeixen les coses, com al procés dinàmicmitjançant el qual canvien. Quant a principi (arjé ), designa allò delque procedeix i del que és fet, en últim extrem, tot el que exis-teix. Quant a procés, designa el mateix principi del canvi del queés real, que és intern (immanent) a les pròpies coses. Allò que és«per physis» (natural) es caracteritza per posseir una força internaque és el principi del moviment i els canvis als quals està sotmès enel seu desenvolupament i evolució.

22

Un afany ambiciós: explicar i comprendrel’ordre, el dinamisme i la bellesa de latotalitat del Cosmos.

2.2. La recerca de l’arjé i l’origen del Cosmos

En l’intent de comprendre i explicar la naturalesa des d’un pensamentracional, els primers filòsofs van plantejar-se com el primer i fonamentalproblema la recerca de l’arjé, aquell principi últim del qual totes les cosesprocedeixen i en el qual tornen a convertir-se quan desapareixen.

Tal com indicàvem abans, l’arjé designa la realitat última de la qualsón constituïdes totes les coses, però també és el principi que possibili-ta l’explicació del moviment (se li atribueix aquest sentit de physis com a força interna i principi del moviment), dels canvis, i també de la plura-litat i la diversitat de les coses existents.

Juntament amb la recerca de l’arjé, i com a manera d’explicar la natu-ralesa, els primers filòsofs abordaren el problema de l’origen de l’universi la seva evolució posterior fins a arribar a la naturalesa tal com ara l’ob-servem.

La qüestió principal era explicar com,partint del Caos, s’havia pogut establir l’ordre(Cosmos). L’esquema general que es va seguir,generalitzant i a grans trets, era el següent: elCaos es concebia com una situació inicial enquè ja existia tot però barrejat i indiferen-ciat. El procés cosmogònic s’inicià a partird’una progressiva diferenciació de les diversesqualitats naturals (els oposats o contraris: elque era fred i el que era calent, el que erahumit i el que era sec, el que era pesant i elque era lleuger); de la combinació d’aquestesvan sorgir els elements naturals bàsics(aigua, aire, foc i terra); i de la d’aquestsúltims, la resta de les coses existents. L’arjédesenvolupà el paper fonamental en aquestprocés com a base o substrat sobre la qual s’es-devingueren els canvis i com a causa delmoviment (de l’arribar a ser de les coses).

UNITAT 1

23

Encara avui ens continuem fentpreguntes sobre com va ser l’origen de l’univers.

La majoria dels primers filòsofs van creure que eren principis nomésaquells que es donen sota la forma de la matèria, ja que afirmen que l’e-lement i principi primer de totes les coses és aquell a partir del qual totesles coses existeixen i arriben per primera vegada a l’ésser i en el qual aca-ben per convertir-se en la seva corrupció, subsistint la substància, peròcanviant en els seus accidents; perquè aquesta naturalesa es conserva sem-pre…, ja que cal que hi hagi alguna substància natural, o una o múlti-ple, de la qual neixin les altres, mentre aquesta es conserva.

ARISTÒTIL: Metafísica

Quins paral·lelismes es podrien es-tablir entre l’aparició de la moneda i la recerca de l’arjé? Què tenen encomú? En quina mesura suposen unavenç en el grau d’abstracció del pen-sament?

P e n s a - h i !

Malgrat que l’esquema (l’organització general del pensament) que utilit-zaven per intentar resoldre el problema cosmogònic és similar al ques’havia seguit en el pensament mític, canviava la manera com s’hi donavaresposta: no era fruit de la inspiració divina (ja no era una veritat defini-tiva i dogmàtica), sinó de la indagació racional (i, per tant, era una pro-posta més, debatible i criticable a l’àgora, com qualsevol altra qüestió).

Veurem com són aquelles mateixes nocions d’ordre i de llei que havienestat la base de la polis (del pensament polític i moral, del cosmos humà)les que es van fer servir per a l’elaboració d’aquestes noves cosmogonies.

2.3. El problema del coneixement

El saber filosòfic, com abans hem indicat, sorgeix com a resultat de laindagació racional. Per intentar comprendre i explicar què és la realitat,cal establir primer com la podem conèixer. Ens situem en el terreny dela teoria del coneixement.

Assenyalàvem que la tasca dels primers filòsofs era difícil ja que havien decomençar de zero. Inicialment van partir de l’observació del que tenien alseu voltant, de la seva experiència quotidiana, per proposar, des d’aques-ta, teories sobre el funcionament general de la naturalesa. Això significaque, ja des del principi, el coneixement apareix com a resultat de la combi-nació del que ens mostren els sentits (l’observació de lanaturalesa) i allò que és capaç de comprendre o elabo-rar la nostra raó (buscar les regularitats que sembla quepuguin donar-s’hi per poder fer-ne generalitzacions).

L’ús simple dels sentits no és suficient, ja que aquests,per si sols, no són capaços d’accedir a la realitat profun-da de les coses (allò que és constant i permanent enaquestes, el que abans anomenàvem la seva essència).Aquests ens mostren les coses com a múltiples i canviants(una realitat que en molts autors es considera una simpleaparença).

Quan descriguem les diferents teories dels primersfilòsofs, veurem com, des de l’inici, es van configurant lesdues teories del coneixement clàssiques. Uns considera-ran que la informació dels sentits (empirisme) és el puntde partida imprescindible per a tota teoria racional.Altres, al contrari, valoraran aquesta informació com unsimple engany, una mera aparença, i proposaran unateoria filosòfica elaborada exclusivament mitjançant l’úsde la raó (racionalisme).

24

Metafísica, ontologia, physis, Cosmos, essència, arjé, immanent, Caos,

teoria del coneixement, empirisme, racionalisme.

L È X I C B À S I C

El gnòmon, o ‘rellotge de sol’, és unexemple de com a partir de la combinació dels sentits i la raó es pot conèixer. L’observació metòdica del recorregut de l’ombra i del cel permet marcar els solsticis i els equinoccis(canvis d’estació), l’eclíptica (recorregutdel Sol al llarg de l’any) i l’hora.

3. Els presocràtics

3.1. L’escola de Milet

Al segle VI aC es desenvolupa a les ciutats de la costa jònica (actualmentTurquia) una nova saviesa i una nova forma de societat que es contrapo-sa a les explicacions mítiques i a la societat aristocràtica fins aleshoresdominants. El centre es localitza a la ciutat de Milet, on, successivament,els filòsofs Tales, Anaximandre i Anaxímenes, juntament amb Xenòfa-nes de Colofó, van desenvolupar les seves teories. Aquests van forjar unanova mentalitat que va influir en pensadors posteriors com Alcmèon deCrotona i Anaxàgores de Clazòmenes.

Aquests primers filòsofs tenen en comú que els mou la idea de repen-sar el món des de bases racionals. Es tracta de buscar com es va forjar (cosmogonia) i quines són les lleis que ara el regeixen (cosmologia). Secentren, doncs, en la investigació natural, i d’aquesta manera neixen lafilosofia i la ciència alhora, com un mateix saber. A més, participen de lesidees de la polis, les quals es veuran reflectides en la seva concepció delmón.

Tales de Milet

Per tant, per Tales l’aigua és el principi (arjé ) de totes les coses. Per quètria l’aigua com a principi? Potser per la seva importància còsmica –és elmés actiu dels elements (les substàncies humides experimenten els canvismés diversos, tal com es pot observar en les maresmes i els deltes)– i perla seva importància per a la vida dels animals i de les plantes.

UNITAT 1

25

Pren-ne nota!Malgrat que en la tradició de la his-tòria de la filosofia se’ls anomenafilòsofs presocràtics, alguns d’a-quests, com els pluralistes, van sercontemporanis de Sòcrates. Tambése’ls anomena els primers filòsofs.D’ells només ens queden algunsfragments de les seves obres, i co-neixem el seu pensament pels comentaris d’altres filòsofs i his-toriadors posteriors (és el que esconeix com a doxografies). Éstambé per això que les dades bio-gràfiques que se’n proporcionensón gairebé sempre insegures.

Respecte al nombre i a la forma de tal principi, no totshi estan d’acord, sinó que Tales, l’iniciador d’aquest tipusde filosofia, diu que és l’aigua (per la qual cosa va mani-festar també que la Terra és sobre l’aigua), i pren, potser,aquesta suposició de l’observació que l’aliment de totes lescoses és humit i que la calor sorgeix d’aquest i viu peraquest (el principi de totes les coses és allò d’on neixen);d’aquí dedueixo la seva suposició i del fet que la llavor detotes les coses té una naturalesa humida; i l’aigua és elprincipi natural de les coses humides.

ARISTÒTIL: Metafísica

Tales de Milet (640/624-546/545 aC) ésconsiderat el primer filòsof, però tambéva ser astrònom (cèlebre per predirl’eclipsi de l’any 585 aC), geòmetra,matemàtic, estadista i gran viatger. És un dels llegendaris set savis.

Un filòsof despistat?

PLATÓ: Teetet ARISTÒTIL: Política

Anaximandre de Milet

L’ordenació del temps i l’espai

La recerca de l’arjéAnaximandre parteix d’una crítica al seu mestre, Tales: seria erroni pensarque un dels elements és el principi (arjé ) dels altres, perquè si manés un,aquest exterminaria els altres, ja que alguns són oposats entre si. Com, perexemple, de l’aigua podria procedir el foc sense ser extingit?

Ell proposa com a primer principi l’àpeiron (el que és indefinit o inde-terminat) i li atribueix les característiques següents: no és cap dels ele-ments, sinó la base que els genera (n’és el seu origen, en procedeixen), ésetern i imperible (ja que tots els elements en neixen i, en morir, hi retor-nen), té la capacitat per moure’s a si mateix i governar altres coses que nopoden moure’s per si mateixes, i, finalment, controla i encoratja des dellímit de l’Univers la lluita dels oposats.

Cosmogonia i Cosmologia

Cosmologia: el funcionament de la naturalesa (physis)La physis és el resultat de la lluita dels oposats (el que és fred i el que éscalent, el que és humit i el que és sec) que es produeix segons llei i mesu-ra (necessitat). La llei còsmica que regeix el funcionament de l’univers esdescriu amb aquesta fórmula:

Els oposats mantenen una lluita contínua i cap no pot prevaler. Unexemple d’aquest funcionament és la successió de les estacions, una claramostra de com es busca un equilibri mitjançant una fórmula que reflec-teix les idees que regeixen el pensament polític de la nova polis.

26

Anaximandre de Milet (611/610-547/545 aC) va ser deixeble i companyde Tales. Filòsof i científic, va introduir elgnòmon (o rellotge de sol), portatd’Orient.

D’entre els que diuen que és un, movent i infinit, Anaximandre, fill dePraxíades, un milesi, successor i deixeble de Tales, va dir que el principi ielement de les coses existents era l’àpeiron [indefinit o infinit], i va ser elprimer a introduir aquest nom de principi material. Diu que aquest noés ni l’aigua ni cap dels anomenats elements, sinó alguna altra naturale-sa àpeiron, de la qual neixen els cels i els mons dins d’aquests.

SIMPLICI: Física

D’aquests els ve el naixement, a les coses existents, i en aquests es conver-teixen, en morir, «segons la necessitat; ja que es paguen mútua pena i retribució per la seva injustícia segons la disposició del temps», i així eldescriuen en termes bastant poètics.

SIMPLICI: Física

Llei còsmica i llei de la polis. El pen-sament d’Anaximandre es consideraun reflex de la transposició de lesidees que havien servit per ordenarl’espai polític a la investigació de la naturalesa. Sabries establir el pa-ral·lelisme entre la seva llei còsmica i la nova forma de govern de la polis?

P e n s a - h i !

Anaxímenes de Milet

Anaxímenes torna a establir com a arjé un dels quatre ele-ments, l’aire, que invisible i sempre en moviment és elprincipi del qual sorgeixen tots els cossos per condensa-ció i rarefacció (disminució de la densitat). El tria tambéper la importància que té per a la vida (la respiració, lacombustió, etc.).

El més destacable és que explica les transformacions a partir d’un meca-nisme uniforme i observable quotidianament: els canvis de densitat. D’a-questa manera, les diferències qualitatives entre les coses es deuen a dife-rències quantitatives: tenir més o menys aire i estar aquest més o menyscomprimit. En aquest, el paper dels contraris és menys important: el quees comprimeix i condensa és fred, el que es laxa o rarifica és calent.

3.2. L’escola pitagòrica

De la primitiva comunitat fundada per Pitàgores de Samos se’n coneixenpoques coses, ja que hi regia com a principi vital el secret (el fet de reve-lar la doctrina era castigat durament). Al principi té molt pocs deixebles,als quals, per poder entrar a l’escola, sotmet a ritus d’iniciació. Escomenta que el mestre s’adreçava als seus deixebles sense que aquests elpoguessin veure, ja que s’amagava darrere una cortina i només s’il·lumi-nava per la llum d’una espelma. Però molt aviat la figura de Pitàgoresesdevingué llegendària, cobrà fama i augmentaren els seus seguidors.

UNITAT 1

27

HIPÒLIT:

L’aire com a arjé

Anaxímenes de Milet (588/585-524 aC)va ser deixeble i companyd’Anaximandre.

Anaxímenes de Milet, fill d’Eurístrat, company d’Anaxi-mandre, diu, com aquest, que la naturalesa substant ésuna i infinita, però no indefinida, com ell, sinó defini-da, i l’anomena aire; es distingeix en la seva naturalesasubstancial per rarefacció i condensació. En fer-se méssubtil, es converteix en foc i en vent, i si es densifica més,a continuació en núvol; si es condensa més, es converteixen aigua, després en terra, després en pedres i la resta delséssers sorgeixen d’aquestes substàncies. Fa també etern elmoviment, pel qual neix també el canvi.

TEOFRAST, en SIMPLICI: Física

L’escola pitagòrica va combinar l’activitat científica (són rellevantsles seves investigacions en música, matemàtiques i astronomia) amb lesseves idees religioses (els seus membres van sostenir les doctrines òrfi-ques, que després van influir notablement en la filosofia de Plató) i l’ac-tivisme polític (de tendència clarament antidemocràtica. Van exercir elpoder en diverses ciutats fins que a mitjan segle V aC van ser enderrocatsper una rebel·lió de caràcter democràtic en la qual van morir la majoriadels seus membres, incloent-hi Pitàgores).

La religió pitagòrica: les doctrines òrfiques

La doctrina òrfica es basa en l’afirmació del dualisme cos-ànima. L’àni-ma és immortal i resideix en el cos mortal. De tots dos no hi ha unamateixa valoració. Segons la seva doctrina del soma-sema, el cos (soma)és una presó o tomba (sema) per a l’ànima. L’ànima transmigra d’un cosa un altre i es reencarna mentre no es purifica. La manera de purificarl’ànima és mitjançant el control del cos (sotmetent-lo a les regles pita-gòriques, que impliquen el seguiment d’un sistema de vida rígidamentregulat per prohibicions) i mitjançant la contemplació de la veritat (ladedicació al coneixement a través de la filosofia té com a objectiu inves-tigar el principi de l’ordre manifestat en l’univers per intentar assemblar-nos-hi). Només així el cos es purifica i s’allibera de la cadena de reencar-nacions. De la mateixa manera, el no-control del cos (el fet de deixar quesigui arrossegat per les seves passions i necessitats) comporta la contami-nació de l’ànima i l’allunyament de l’alliberament del cercle de reencar-nacions. Quan el cos mor, l’ànima transmigra a un altre ésser, que pot serun animal o una planta, per això Pitàgores estableix la màxima delparentiu de tots els éssers vius, que comporta l’abstinència de molts d’a-quests.

Regles i prohibicions pitagòriques

La recerca de l’arjé: la teoria musical

La seva teoria musical constitueix la base del sistema pitagòric i la sevaprincipal inspiració. Se sustenta en un altre dualisme: el que és limitat i el que és il·limitat. Elaboren la seva teoria a partir del descobriment que

28

Pitàgores (580/572-496 aC) va néixer a la ciutat de Samos. Durant el mandatdel tirà Polícrates es va exiliar i es vadirigir a Crotona, ciutat de la MagnaGrècia (sud d’Itàlia), on va fundar unasecta de caràcter secret. Ell mateix no va escriure res, cosa que dificulta saber el que realment és obra seva, ja que, era tan gran el respecte dels seusdeixebles vers ell, que tots elsdescobriments fets no es consideravenrealitzacions personals, sinó queindiscriminadament se li atribuïen, tanten vida de Pitàgores com en generacionsposteriors, per a les quals el seu mestreja era una figura llegendària. Això faque més que parlar de Pitàgores es parli de l’escola pitagòrica.

Teano de Crotona (550 aC, aprox.) va ser alumna de Pitàgores i, més tard,la seva dona. Després de morir Pitàgores, es va fer càrrec de l’escola. No-més ens ha quedat un fragment del seu tractat Sobre la pietat, però en vaescriure altres sobre filosofia, medicina i matemàtiques. Va ser partidària dela prudència i la mesura. La finalitat de la seva filosofia va ser la compren-sió de l’ànima (immortalitat i reencarnació) i la defensa del soma-sema. Vaseguir la doctrina pitagòrica i va tenir dones alumnes a les quals instruïa i recomanava la vida prudent.

D O N E S F I L Ò S O F E S

els intervals musicals principals (les consonàncies perfectes de l’escalamusical) poden expressar-se en simples relacions numèriques entre elsquatre primers nombres. Les relacions descobertes en l’escala musical sónl’octava 2/1, la quinta 3/2 i la quarta 4/3.

Si la bellesa, l’harmonia, l’ordre, és a dir, les consonàncies perfectes(el que és limitat), són fruit d’imposar un límit (proporció o nombre) alque és il·limitat (a l’indefinit continu del so), els mateixos principis (ellímit i el que és il·limitat) no poden ser subjacents en tot l’univers? Vegemcom ho generalitzaven en la seva teoria dels nombres.

Com que els quatre primers nombres enters contenen el secret sencerde l’escala musical, la seva suma, el nombre 10 o dècada pot –com diuAristòtil– «semblar que abraça la naturalesa total del nombre» i, per això,segons els pitagòrics, la dècada era digna de veneració.

Teoria dels nombres: l’arjé dels pitagòrics

La inexistència d’una notació numèrica va fer que els pitagòrics repre-sentessin els nombres per mitjà de punts o codolets. La conseqüència vaser una barreja dels principis aritmètics i geomètrics. Van concebre elsnombres extensos espacialment i van confondre el punt geomètric amb launitat aritmètica, ja que van imaginar que tots dos tenien magnitud.Aquestes unitats-punts funcionaven també com la base de la matèria físi-ca: de fet, les consideraven com una forma primitiva d’àtom.

La connexió entre les seves descobertes musicals i les matemàtiques lavan portar a terme mitjançant la relació i la identificació del que ésil·limitat amb el que és parell i del que és limitat amb el que és senar.Això és així perquè en la seva representació dels nombres en forma de dia-grames el que és parell és infinitament divisible en parts iguals, mentreque no passa el mateix amb el que és senar, que impideix aquesta divisióinfinita. A partir d’aquests dos parells d’oposats construeixen la taula delsdeu oposats fonamentals, principis que permetran explicar la constitu-ció de la realitat en la seva ontologia:

UNITAT 1

29

Els pitagòrics representaven la dècada o tetractys mitjançant un triangleequilàter format per punts i per aquestsímbol feien els seus juraments méssolemnes. És el billar un joc pitagòric?

En la representació pitagòrica dels nombres, els parells són infinitamentdivisibles en parts iguals.

Altres membres de la mateixa escola diuen que els principis són deu i elsdisposen per columnes de parells coordinats:

límit i il·limitatsenar i parellun i múltipledret i esquerre

masculí i femeníestàtic i en moviment

recte i corbllum i foscorbo i dolent

quadrat i oblongARISTÒTIL: Metafísica

Parell

Senar

L’ontologia pitagòrica: la physis de cada cosa

Cosmogonia i cosmologia

Tot el que existeix és compost de nombres, buit i oposats en diferent pro-porció. Les diferències qualitatives entre els objectes vénen donades per laproporció que dels diferents oposats posseeixen i la quantitat de buit quecontinguin. Aquesta creença va portar els pitagòrics a buscar les diferentsequacions de les coses. L’equació dels objectes a nombres és la composi-ció de cada un d’aquests per un nombre definit d’unitats-punts. Per a totsels objectes i conceptes, els pitagòrics van buscar la seva equació en nom-bres malgrat que gairebé sempre tenien un significat simbòlic.

3.3. Heràclit d’Efes

La concepció de la naturalesa (physis)

Aquest aforisme reflecteix el principi fonamental de la filosofia d’Heràclit:«Panta rei» (Tot flueix): el continu devenir de les coses. Tot canvia, peròaquest canvi no és un devenir irracional (alògic, caòtic, sense ordre), sinóque està regit per una llei, el logos, i té com a principi (arjé ) el foc.

El logos: la llei i el principi explicatiu de tot l’univers

El logos en Heràclit té dos sentits. En primer lloc, és la llei que regeix elmón:

30

Heràclit (544/540-484/480 aC) va néixer a Efes, ciutat democràtica de la costa jònica, però pertanyia a una família aristocràtica lligada a lareialesa. El seu pensament polític estavadesfasat, sentia menyspreu i fins i totaversió per la democràcia. De caràcteraltiu, el seu aire de superioritat va ferque es guanyés l’odi dels seusconciutadans i que acabés convertint-seen un misantrop. Va ser anomenat«l’Obscur» pel seu estil enigmàtic i contradictori. El seu pensament, decaràcter circular, està elaborat a partird’aforismes (frases breus de caràcteraparentment contradictori que pretenentransmetre una intuïció, generar unareflexió).

DIÒGENES LAERCI: Heràclit l’Obscur

Heràclit diu en alguna part que totes les coses es mouen i res no està quieti, comparant les coses existents amb el corrent d’un riu, diu que no etpodries submergir dues vegades en el mateix riu.

PLATÓ: Cràtil

Convé saber que la guerra és comuna (a totes les coses) i que la justícia ésdiscòrdia i que totes les coses sobreviuen per la discòrdia i la necessitat.

ORÍGENES: Cels

La guerra és el pare i el rei de totes les coses; a uns els mostra com si fossindéus i a uns altres com si fossin homes, a uns els fa esclaus i a uns altres,lliures.

HIPÒLIT: Refutatio

Pren-ne nota!

Els pitagòrics van ser els primers

a proposar una cosmologia en

què la Terra no era al centre de

l’univers. En el seu lloc van situar

l’altar de Zeus o gran foc cen-

tral. Aquesta teoria defensada

per Filolau de Crotona al segle

V aC va ser recuperada durant el

Renaixement i va influir en l’he-

liocentrisme de la teoria coper-

nicana.

El principi del dinamisme de l’univers és la lluita d’oposats, per això«la guerra és el pare i el rei de totes les coses». L’equilibri total del Cosmosnomés pot mantenir-se si el canvi en una direcció en comporta un altred’equivalent en direcció oposada. L’harmonia dels oposats resideix en lalluita que aquests mantenen, la qual engendra un equilibri tens i dinàmic.Cal destacar aquests aspectes de la seva manera d’entendre-ho:

– Visió agonística: no és una lluita en què hi hagi oposats bons o dolents, com en l’escola pitagòrica.

– Tots dos oposats són mútuament dependents: plaer/dolor,salut/malaltia, vida/mort, etc. Podríem saber què és la salut si mai nohaguéssim estat malalts? Cada un és impossible sense l’altre i el predomi-ni total d’un és l’anihilació de tots dos (cal pensar, per exemple, en la feli-citat).

– El logos és el principi que manté la proporcionalitat. Un canvien una direcció en comporta un altre d’equivalent en la direcció oposa-da.

– Els oposats són, de fet, expressions diferents d’una mateixa realitat.De tot això, podem concloure una idea fonamental d’Heràclit: la uni-

tat profunda de les coses:

El segon sentit que adquireix el logos és com la raó (logos) que captala llei (logos) que regeix el món. L’objectiu del filòsof és captar aquestaunitat que està situada sota el devenir: captar el logos. I això es fa des dellogos (raó/llenguatge), que és també el que és comú.

Per a això els sentits són imprescindibles, però no podem deixar-nosenganyar per aquests. En la seva teoria del coneixement, sentits i raó ensmostren les dues cares de la realitat. Mentre els sentits ens mostren elcontinu fluir de les coses, el devenir, la raó (logos) ens mostra la sevaunitat profunda. Ambdues posseeixen valor ontològic; no hi ha unapreeminència o una realitat més gran d’una o de l’altra.

UNITAT 1

31

És el mateix vida i mort, vetllar i dormir, joventut i vellesa; aquelles coseses canvien en aquestes i aquestes en aquelles.

PLUTARC: Cons. Ad Apoll. 10, 106 E

Després d’haver escoltat el logos i no pas a mi, és savi convenir que totesles coses són una.

HIPÒLIT: Refutatio

Per tant, cal seguir el que és comú; però, encara que el logos sigui comú,la majoria viu com si tingués una intel·ligència particular.

SEXT: adv. math.

Com deia Heràclit: «El camí a dalt i a baix és un i el mateix». (Hipòlit: Refutatio)

El foc com a arjé

En Heràclit, l’arjé –que posseeix un caràcter metafòric–, és el foc perquèsimbolitza aquesta realitat en canvi continu.

3.4. Parmènides d’Elea

El poema de Parmènides: l’anàlisi de les condicions de racionalitat

Parmènides defensa la forma de racionalisme més extrem. A partir de l’úsexclusiu de la raó, dedueix totes les característiques de la realitat, tot elque es pot saber i tot el que es pot dir o pensar. És a dir, fa una anàliside les condicions de racionalitat. El resultat és l’atac més important queno s’hagi fet mai contra el sentit comú, ja que nega les característiques delmón tal com ens el mostren els sentits.

Parmènides presenta les seves tesis a través d’un poema en forma derevelació que una deessa li brinda només a ell. El divideix en tresparts: una introducció (o proemi) i les dues vies del coneixement(una es correspon amb la via de la veritat i l’altra, amb la via de l’o-pinió).

El proemi és una introducció al·legòrica religiosa en la qual es des-criu el trànsit de l’error a la il·luminació. Li atorga un to grandiloqüentper fer la sensació que ens trobem davant d’una revelació religiosa. Narrael viatge en el qual les deesses se l’emporten per revelar-li la veritat. Aban-dona la «casa de la nit» (les aparences, el cos, el que enganya) i arriba a una porta darrere de la qual hi ha la llum, que simbolitza la veritat.Aquesta porta està custodiada per la deessa justícia (diké ), i només podenpassar-hi els iniciats. En la llum regna la deessa necessitat. La veritat espresenta com a indiscutible, eterna i immutable.

Respecte a les dues vies del coneixement, distingeix entre la via de laveritat (que es correspon amb l’ús de la raó) i la via de l’opinió (que escorrespon amb l’ús dels sentits). Mentre la primera ens mostra la veritatde les coses, la segona només ens mostra les aparences (per això a aques-ta via no li donarà cap valor, ni veracitat, ni realitat).

32

Aquest cosmos [el mateix de tots] no el va fer cap déu ni cap home, sinóque sempre va ser, és i serà foc etern, que s’encén segons mesura i s’extin-geix segons mesura.

CLIMENT: Strom

Parmènides (540/515-470/450 aC) vanéixer a la ciutat d’Elea (Magna Grècia)en el si d’una família aristocràtica. Va ser legislador de la seva ciutat, on nohi havia encara un sistema democràtic.La seva formació va ser pitagòrica; va ser instruït per Amínies.

DIÒGENES LAERCI: Proemi del poema de Parmènides

La via de la veritat: deducció de les característiques de l’ésser

La desenvolupa en la segona part del poema, en la qual fa un exercici sen-se precedents de deducció lògica. Parteix d’una premissa bàsica per ferels seus raonaments: «L’ésser és i el no-ésser no és.»

A partir d’aquesta premissa, Parmèrides comença a reflexionar sobre elque és, es pot dir o pensar:

1. L’ésser és: és a dir, existeix, es pot dir, es pot pensar.

2. El no-ésser no és: és a dir, no existeix, per tant, ni es pot dir, ni espot pensar.

A continuació, intenta descriure les característiques de l’ésser (allò queexisteix, que es pot dir o pensar, que es pot conèixer) i obté les conclu-sions següents:

– L’ésser és únic (nega la pluralitat de les coses), homogeni, compac-te i indivisible.

Suposem que existeix la pluralitat. Observem el dibuix en el qual apa-reix una interrogació i veurem que hi ha dues possibilitats. Primera, si ésdiferent hauria de ser no-ésser, però el no-ésser no existeix. Segona, sitambé fos ésser, entre els dos cercles hi hauria d’haver alguna cosa que elsseparés. Si el que els separa és ésser, no hi hauria separació; per tant, hau-ria de ser no-ésser, però aquest no existeix.

– L’ésser és immutable (nega el canvi). En aquest cas, si pogués can-viar, què passaria a ser?

UNITAT 1

33

Doncs bé, t’explicaré (i tu, després d’escoltar el meu relat, trasllada’l) lesúniques vies d’investigació pensables: la primera, que és i no és no-ésser, ésel camí de la persuasió (ja que acompanya la veritat); l’altra, que no és i és necessàriament no-ésser, aquesta, t’ho asseguro, és una via totalmentimpracticable, ja que no podries conèixer el no-ésser (és impossible) niexpressar-lo, ja que pensar i ser són el mateix.

PROCLE: In Platonis Timaeum commentarii

L’ésser ?

El sentits del verb ser. Tot el raona-ment que fa Parmènides és implaca-blement coherent, inapel·lable. Noobstant, podem contradir-lo si femuna distinció entre els dos sentitsdiferents del verb ser: el sentit existen-cial (Eva existeix.) i el sentit atributiu(Eva és rossa.). Sabries fer-ho?

P e n s a - h i !

Si el primer és ésser, a la força l’altre hauria de ser no-ésser, però el no-ésser no existeix.

Si el canvi fos al revés, si fos abans una altra cosa, només podria ser no-ésser, però aquest no existeix. Aquí trobem un dels principis fonamentalsque assumirà la filosofia grega: la negació que el que existeix pugui pro-cedir del no-res.

– És immòbil (nega el moviment). Perquè es pugui moure hi ha d’ha-ver buit, però el buit «no és» i, per tant, no existeix.

– És etern, indestructible i inengendrat (nega el temps). El pas-sat «no és» i el futur «no és»; per tant, el present és un, continu i etern.

– És finit i esfèric. L’esfera és per als grecs la forma perfecta, ja ques’autolimita a si mateixa, de tal manera que alhora queda justificadala seva finitud (el concepte d’infinitud era un concepte negatiu pera ells).

34

L’ésser ?

L’ésser?

canvi

canvi

Un sol discurs com a via queda: és. En aquest hi ha molts signes que l’és-ser és ingènit i imperible, ja que és complet, immòbil i sense fi. No va seren el passat, ni ho serà, ja que és ara tot alhora un, continu. Aleshores,quin naixement li buscaries? Com i d’on hauria nascut? No permetré quediguis o pensis «del no-ésser», ja que no és dicible ni pensable que no és.Aleshores, quina necessitat l’hauria impulsat a néixer després més aviatque abans, si procedís del no-res? Per tant, cal que sigui absolutament o no.

SIMPLICI: Física

Pren-ne nota!La filosofia després de ParmènidesParmènides estableix les manereslegítimes segons les quals pot dir-se l’ésser del que és. Així, la filo-sofia passa de la investigació natu-ral (física) a l’especulació metafísi-ca, de la naturalesa al llenguatge.De les seves idees, una afirmaciótindrà un pes decisiu a l’hora dedonar qualsevol visió de la natura-lesa: la impossibilitat que la plu-ralitat procedeixi d’una única re-alitat. Enfront dels filòsofs milesis,que eren monistes (afirmaven l’e-xistència d’un únic arjé), els filò-sofs posteriors seran pluralistes(l’arjé serà constituït per múlti-ples realitats que comparteixenuna mateixa naturalesa).

La via de l’opinió

En aquesta part del poema, Parmènides exposa les creences de l’ésserhumà comú, que, en lloc de seguir la raó, està enganyat pels sentits. Pre-senta un complex de teories físiques, probablement d’inspiració pitagòri-ca, i es limita a descriure una cosmogonia similar a altres de l’època.

3.5. Els pluralistes

Les claus per entendre la filosofia dels pluralistes

Els filòsofs pluralistes del segle V aC rescaten el món de les aparences perfer possible una investigació de la naturalesa sense violar les lleis dela racionalitat. Políticament i filosòficament estan connectats amb elpensament joni. Han d’explicar, per superar els problemes plantejats perParmènides, com són possibles el moviment, el canvi i la pluralitat,i han de desenvolupar teories que puguin fer-los racionals. Ho fan mit-jançant aquestes dues afirmacions:

1. No hi ha un únic principi (monisme), sinó que els principis sóninfinits en nombre (pluralisme).

2. No hi ha generació ni corrupció, sinó composició i descomposició.

UNITAT 1

35

Pren-ne nota!

Context històric. A finals del se-

gle VI aC els perses van destruir

les ciutats jòniques i, conse-

güentment, la seva cultura i el

seu comerç. A partir de la victò-

ria de Salamina (480 aC) es va

recobrar el domini de les ciutats

jòniques, que es van convertir

en colònies d’Atenes. Atenes va

substituir Milet com a centre co-

mercial i polític, per això els

intel·lectuals van començar

a anar-hi.

TalesAnaximandreAnaxímenes

Anàlisi de les condicions

de racionalitat

AnaxàgoresLeucip

Demòcrit

Pensament jònicNaturalista i democràtic

(àgora)

Pensament de laMagna Grècia

Abstracte i aristocràtic(acròpolis)

Investigació de la naturalesa

PitàgoresHeràclit

Parmènides

PluralistesDemòcràtic (àgora)

Posició eclèctica

No volen renunciar a lainvestigació de la naturalesa,però es veuen forçats a atendreunes condicions de racionalitat

Anaxàgores de Clazòmenes

La recerca de l’arjé i la naturalesa de les coses: les homeomeries

Per poder explicar la pluralitat, parteix d’una afirmació bàsica: «Totexisteix des de sempre.» Les coses no neixen ni moren (no hi ha gene-ració ni corrupció), sinó que es componen i es dissolen a partir del queexisteix. Són agregats de llavors. Les llavors són unitats materials queposseeixen una porció d’oposats i de cada una de les substànciesnaturals (encara que no en la mateixa proporció, això és el que les fa dife-rents entre si). Cada una és divisible infinitesimalment sense perdre lesseves qualitats. Això es deriva d’un altre principi bàsic de la filosofia d’A-naxàgores: fins i tot el que és infinitesimalment petit té una porció detot. Aristòtil va anomenar aquestes llavors homeomeries o parts homogè-nies, cosa que suposa una interpretació incorrecta de la seva naturalesa.

Segons la qualitat que domina en les llavors, les coses se’ns apareixensota un aspecte qualitatiu o un altre, però contenen, en germen, una infi-nitat d’altres qualitats irreductibles i diferents entre si (recordem que encada llavor hi ha una porció de tot). Això permet explicar les transfor-macions (una de les formes del canvi): com l’aliment que ingerim, perexemple, pot transformar-se en carn, os, pèl, etc.

36

Anaxàgores (500/499-428/427 aC) vanéixer a la ciutat jònica de Clazòmenes.Va ser el primer pensador que, atret perla reforma de Pèricles, es va traslladar aAtenes (cap a l’any 479 aCaproximadament). Amb la seva arribadaes va inaugurar el període d’hegemoniacultural d’aquella ciutat, conegut amb elnom d’ Il·lustració grega. Formava partdel grup d’intel·lectuals que rodejavenPèricles i volien renovar els valorstradicionals. Va arribar a ser consellerseu i va ser víctima dels seus oponents.A començament de la guerra delPeloponès va ser condemnat per impietat(asebeia) a causa de la seva teoriaastronòmica mecanicista (sobretot, per la seva afirmació que el Sol era una«pedra ardent», cosa que va deduir de l’observació d’un meteorit, caigut a Egospòtamos cap als anys468/466). Va ser desterrat i va morira Làmpsac dos anys després.

Aquest [Anaxàgores], al seu torn, va postular un nombre indefinit deprincipis, a saber, les homeomeries i els oposats (conjuntament), mentreque Empèdocles va postular solament els anomenats «elements». Semblaque Anaxàgores va sostenir aquesta teoria perquè va acceptar com a ver-tadera l’opinió comuna dels físics que res no arriba a l’ésser partint del queno és (aquesta és la raó per la qual fan servir la frase «totes les coses esta-ven juntes» i redueixen a un canvi de qualitat el naixement –l’arribadaa l’ésser– de qualsevol cosa, mentre que altres parlen de combinació i deseparació). Arriben, a més, a la mateixa conclusió partint del fet que elsoposats procedeixen els uns dels altres; l’un ha d’haver existit ja en l’altre;perquè, si tot el que arriba a l’ésser procedeix del que és o del que no és –iés impossible que sorgeixi del que no és– (en aquesta opinió hi estan d’a-cord tots els físics), van creure que se seguia necessàriament l’altre extremde l’alternativa, a saber, que les coses arriben a l’ésser a partir de les cosesque existeixen i ja presents, però que són imperceptibles als nostres sentitsa causa de la petitesa de la seva mida. I perquè observaven que tot proce-dia de tot, afirmen que tot està barrejat en tot. Les coses es manifesten, noobstant això, diferents entre si i reben noms diferents segons la naturalesade la cosa que numèricament predomina entre els innombrables constitu-tius de la barreja. Perquè res, diuen, no és completament blanc, negre,carn o os, sinó que opinen que la naturalesa d’una cosa és la del seu ingre-dient més abundant.

ARISTÒTIL: Metafísica

Cosmogonia: l’origen de l’univers i l’explicació del movimentAl principi el Caos era una barreja de totes les coses, infinites en nombrei petitesa. Com que «tot existeix des de sempre», originalment conté elsoposats tradicionals i innombrables llavors dissemblants entre si.

El procés cosmogònic s’inicià quan aquesta barreja entrà en movimentper acció d’un principi exterior a aquesta, la Ment o Nous (intel·ligènciaordenadora), que li va imposar un moviment circular, al llarg del qual aque-lla massa homogènia es disgregà progressivament en una successió de cosesparticulars. Les lleis que conformen l’univers fan que les coses lleugeres esdirigeixin cap a l’exterior i les pesants, cap al centre i que el que és igual s’atregui. Sota aquests principis es van formant les diverses coses existents.

Anaxàgores introdueix aquest principi exterior que anomena Mento Nous per poder explicar el moviment. És important, ja que més enda-vant Plató el reprendrà i el reinterpretarà. El Nous és infinit, autònom i no està barrejat amb cap cosa, sinó que només és per si mateix. És lamés subtil i més pura de totes les coses, té coneixement sobre cada cosai el màxim poder. Va iniciar el moviment, va posar ordre en tot allò queposseeix vida (els éssers vius porten en si un fragment del Nous permitjà del qual participen del moviment) i va existir, existeix i existirà. Éscorpori i deu el seu poder a la seva subtilesa, i, malgrat la seva presèn-cia en la barreja, queda sense barrejar-se. És important destacar que és unprincipi ordenador, no pas creador (recordem que la idea de creació a partir del no-res és aliena als grecs i entra en contradicció amb els prin-cipis de Parmènides).

Aquesta cosmogonia segueix un model mecanicista atenuat. El Nous,després d’haver iniciat la rotació, només n’és el responsable últim, unavegada impartit el moviment original comencen a actuar factors pura-ment mecànics i la seva acció esdevé menys directa.

UNITAT 1

37

Per Anaxàgores, fins i tot en la neu més pura i freda hi ha una porció de color negre i calor, encara que siguien una proporció infinitesimal.

La gènesi i l’evolució de l’universobeeix a una finalitat o pla determi-nat? Podem observar certes regulari-tats? Assenyalen aquestes alguna direcció? Argumenta si en trobes al-guna o si penses que no té perquèhaver-n’hi cap.

P e n s a - h i !

Els filòsofs atomistes: Leucip i Demòcrit d’Abdera

La recerca de l’arjé: els àtoms i el buit

Demòcrit, juntament amb el seu mestre Leucip, va oferir una respostaaudaç i radical a Parmènides i accepta dues de les condicions de la sevafilosofia:

1. D’una única realitat no pot originar-se la pluralitat. La realitat ésconstituïda per multitud de realitats: els àtoms.

2. El que és real té totes les característiques descrites per Parmènidesmenys tres: la unicitat, la immobilitat i l’esfericitat com a formaúnica. Així, cada àtom és material, inengendrat, indestructible,indivisible, immutable, finit, compacte i homogeni. A més, sóninfinits en nombre i figura. No són visibles a simple vista. Es dife-rencien entre si per la forma, l’ordre i la posició.

Els àtoms componen els diferents cossos perceptibles per agregació.Les diferències qualitatives entre els cosos depenen de la constitució d’a-quests conglomerats.

A més, i en contraposició amb Parmènides, els atomistes afirmen l’e-xistència del buit. El paper que fa el buit és decisiu. No solament fapossible la pluralitat, sinó que també fa possible el moviment. Aixídoncs, els elements essencials de l’atomisme són els àtoms i el buit.

Cosmogonia: l’origen de l’universA diferència d’Anaxàgores, per als atomistes no hi ha un moviment o impuls inicial. Des de sempre, l’univers ha estat ple d’àtoms infinitsque s’han mogut eternament i lliurement en el buit. El procés s’inicia

38

Leucip (460-370 aC) va néixer a Milet i va ser mestre de Demòcrit. Tots dos sónels creadors de l’atomisme. Leucip en vaser l’iniciador, però se’n coneixen moltpoques coses, per això gairebé tots’atribueix al seu deixeble. Demòcrit(460-370 aC) va néixer a Abdera (Tràcia)en el si d’una família benestant. Va viuremés de cent anys. Va visitar Atenes i Àsia. Va escriure més de seixanta obresen les quals tractava qüestions d’ètica,física, matemàtiques, música, literatura i temes tècnics. En la fotografia, pinturade Josep de Ribera (Lo Spagnoletto) querepresenta Demòcrit.

Leucip i el seu company Demòcrit van mantenir que els elements són lescoses plenes i les coses buides, a les quals van anomenar ésser i no-ésser, res-pectivament. L’ésser és ple i sòlid; el no-ésser és buit i subtil. Com que elbuit existeix no menys que el cos, se segueix que el no-ésser existeix nomenys que l’ésser. Tots dos junts constitueixen les causes materials de lescoses existents. I així com qui fa una sola la substància fonamental, deri-ven les altres coses de les modificacions sofertes per aquella, i postulen lararefacció i la condensació com a origen d’aquestes modificacions, aixítambé aquests homes deien que les diferències entre els àtoms són les cau-ses que produeixen les altres coses. Segons ells, aquestes diferències són tres:forma, ordre i posició. L’ésser, diuen, només difereix en «ritme, contacte i revolució»; «ritme» correspon a la forma; «contacte», a l’ordre, i «revo-lució», a la posició, perquè A difereix de N en la forma, com AN, de NAen l’ordre, i Z, de N en la posició.

ARISTÒTIL: Metafísica

En què s’assemblen els àtoms deDemòcrit i les peces d’aquest famós joc?

quan els àtoms, que es mouen per si matei-xos en el buit, formen un remolí en el qualxoquen i s’entrellacen formant les coses i l’u-nivers en el seu ordre actual. Les lleis per lesquals es regeix el procés són les següents: elsàtoms més lleugers surten cap enfora i elsmés pesants cauen cap al centre; després dediferents etapes van apareixent els diferentselements que configuren l’univers com a resultat de la unió dels diferents tipus d’à-toms.

La concepció atomista és un modelmecanicista de la naturalesa portat fins a les seves últimes conseqüències. L’uni-vers no és presidit per cap pla traçat per unaintel·ligència transcendent, ni tampoc no exis-teix una finalitat immanent que presti

intel·ligibilitat als processos naturals. Aquesta manera d’entendre la gène-si de l’univers va provocar crítiques totalment oposades en filòsofs poste-riors. Per a Plató, el Cosmos (tot ordenat) no pot haver sorgit del que ellentén que és pur atzar, sense la intervenció d’una intel·ligència ordenado-ra (similar a la d’Anaxàgores) que segueixi un model o pla previ. Enl’hel·lenisme, el filòsof Epicur entén que el mecanicisme de Demòcrit técom a conseqüència el més ferri determinisme (en què l’atzar no exis-teix), i es veurà obligat a modificar la teoria física de Demòcrit per com-batre la idea de la creença en el destí.

La teoria del coneixement: el sensismeL’ànima és formada per àtoms esfèrics i està escampada per tot el cos. Elmoviment dels àtoms explica també el coneixement humà. La sensacióneix de les imatges que les coses produeixen en l’ànima mitjançant fluxoso corrents d’àtoms que emanen d’aquestes anomenats eidola. Tota la sen-sibilitat es redueix, doncs, al tacte, ja que les sensacions són produïdes pelcontacte amb el cos de l’ésser humà dels àtoms que produeixen les coses(sensisme). La ment és una concentració d’àtoms-ànima, i el procés delpensament és anàleg al de la sensació.

UNITAT 1

39

Presocràtics, doxografies, aigua, àpeiron, elements, oposats, aire,

rarefacció, doctrines òrfiques, dualisme, doctrina del soma-sema,

transmigració, reencarnació, contemplació, purificació, el límit i el

que és il·limitat, dècada o Tetractys, equacions de les coses, Panta rei,

devenir, foc, proemi, via de la veritat, via de l’opinió, l’ésser, el no-

ésser, monisme, pluralisme, llavors o homeomeries, Ment o Nous,

mecanicisme, atomisme, àtoms, buit, determinisme, eidola, sensisme.

L È X I C B À S I C

Per Demòcrit, l’univers té el seu origen en un vòrtex o remolí que es va formaren un lloc determinat en xocar els infinitsàtoms que es movien en el buit.

Pren-ne nota!

L’antropologia atomista. En la

concepció de l’ésser humà dels

atomistes trobem que l’ànima

és material, ja que està formada

per àtoms, i mortal. Això signifi-

ca que neguen tota possible

transcendència.

40

Eines per aprendre a pensar

1. Fes una línia del temps en què es mostrin les diverses etapes històri-ques del món grec que has vist en aquesta unitat. Assenyala en cada unaquin tipus de pensament prevalia de manera majoritària.

2. Fes un quadre comparatiu entre el model explicatiu del pensamentmític i el del pensament racional. Cal que hi constin els aspectessegüents:

a) Què intenten explicar.b) Com ho fan (descripció dels trets característics d’aquest tipus de

pensament).c) En quina mesura són un reflex de la societat en què apareixen.d) Quin valor atribueixen a la veritat obtinguda.

3. Fes un mapa conceptual en què es mostri l’evolució de la filosofiapresocràtica. Cal que hi constin els aspectes següents:

a) Cadascuna de les tradicions filosòfiques i els trets comuns quetenen (interessos en la seva investigació filosòfica, tendència políti-ca, manera d’entendre la veritat i el saber filosòfic).

b) Cadascun dels filòsofs i la seva concepció de la physis; és a dir,quin és per a ells l’arjé, quines són les característiques generalsque li atribueixen i si són monistes, dualistes o pluralistes.

c) La seva teoria del coneixement (valoració que fan dels sentits i dela raó).

P R O P O S T E S D E T R E B A L L

Polis on van néixer elsprincipals filòsofspresocràtiques.

Comentari de text (model PAU)

1. Explica breument –entre 40 i 80 paraules– les idees principals del texti com estan relacionades.

2. Explica breument –entre 7 i 15 paraules– el significat que tenen en eltext les paraules o expressions següents:

a) Mentb) porcions

3. Quines raons té Anaxàgores per afirmar que «La Ment va ordenar totesles coses que havien de ser, totes les que van ser i ara no són, totes les queara són i totes les que seran»? (Fes referència als aspectes generals del pen-sament d’Anaxàgores que calguin encara que no apareguin explícitamenten el text.)

4. Compara la concepció de l’arjé d’Anaxàgores amb la d’un altre filòsofpresocràtic.

5. Creus que el Cosmos ha estat resultat de la intervenció d’alguna menad’intel·ligència ordenadora? Raona la resposta.

UNITAT 1

41

Totes les altres coses tenen una porció de tot, però laMent és infinita, autònoma i no està barrejada ambcap, sinó que ella sola és per si mateixa. Si no fos per simateixa –sinó que estigués barrejada amb alguna altracosa–, participaria de totes les altres, ja que en cadacosa hi ha una porció de tot, com he dit abans; les cosesbarrejades amb ella li impedirien que pogués governar-ne cap de la manera com ho fa en ser ella sola per simateixa. És, en efecte, la més subtil i la més pura detotes; té tot el coneixement sobre cada cosa i el màximpoder. La Ment governa totes les coses que tenen vida,tant les més grans com les més petites. La Ment vagovernar també tota la rotació, de tal manera que vacomençar a girar al principi. Va començar a girar pri-merament a partir d’una àrea petita, ara gira sobre

una de més gran i girarà sobre una altra encara mésgran. Coneix totes les coses barrejades, separades i divi-dides. La Ment va ordenar totes les coses que havien deser, totes les que van ser i ara no són, totes les que arasón i totes les que seran, fins i tot aquesta rotació en quèara giren les estrelles, el Sol i la Lluna, l’aire i l’èter, queestan sent separats. Aquesta rotació els va fer separar-se.Les coses denses se separen de les rares, les coses càlidesde les fredes, les coses brillants de les tenebroses i lesseques de les humides. Hi ha moltes porcions de mol-tes coses, però cap no està separada ni dividida comple-tament de l’altra llevat de la Ment.

SIMPLICI: Física

Treball cooperatiu i de recerca