VallesosL

Jaume Cabré, DES DE MATADEPERA AL MÓN

ENTREVEURE

Tritó del Montseny,L’ÚNIC VERTEBRATENDÈMIC DE CATALUNYA

FAUNA

Les Franqueses, CENT ANYS DEMODERNISME

ARQUITECTURA

CARPETAn

vallesos.cat

gentterrai

NÚMERO 3 | PRIMAVERA-ESTIU 2012

Edita

:

Gent, terra i patrimoni

del 1962a riuada

8 €

PATRIMONI n història, arqueologia, indústria, art, pagesia, fauna, arbres, llegendes, cloquers, etc.

n NOMS, TRACES

Lluís Oliván Sibatn CONTE CONTAT

Els Codina de Caldes, farmacèutics des de l'època de Napoleó

n RETRAT DE FAMÍLIA

ARA QUE FA 50 ANYS DELS AIGUATS QUE ES VAN ENDUR UNES 700 VIDES AL VALLÈS, RECORDEM QUÈ VA PASSAR LA NIT FATÍDICA D’AQUELL 25 DE SETEMBRE DEL 1962. S’HI INCLOU LA CRÒNICA MEMORABLE QUE JOSEP M. ESPINÀS VA PUBLICAR A DESTINO

Muriel CasalsEls CatarresÀlvar García TrabancaGermans CastellsMiquel PujadóPep SalsetesTon Soler, Pitxon

VallesosNÚMERO 3 | PRIMAVERA-ESTIU 2012

Gent, terra i patrimoni

EditaGent i terra, SLCarrer Doctor Puigvert, 108187 Santa Eulàlia de Ronçana

DireccióVicenç Relats

EdicióRamon Vilageliu

Redacciótelèfon 609 04 69 63direccio@scripta.cat

Subscripcions, publicitat i distribuciósubscripcionsvallesos@gmail.comtelèfon 669 40 40 43

Consell assessorToni Altaió, Carme Badia, Amadeu Barbany, Lluís Campins,Salvador Cardús, Santiago Cucurella,Josep Llobet, Ferran Miralles, Pruden Panadès,Stefano Puddu, Arnau Queralt,Francesc Roma, Carles Rué, Joan Saborido

Han col·laborat en aquest númeroÀngel Acín Calvo, Joan Alcaraz, Manel Aresté, Glòria Arimon, Antoni Artigas, Jaume Arnella,Anna Ballbona, Jordi Bertran, Jordi Calvet, TeresaCardellach, Cristina Casas, Joan Comasolivas,Santiago Cucurella, Delfí Deumal,Josep Maria Espinàs, Fontse Frisach, Ruth Galve,Joan Pau Hernàndez, Fina Jonch, Eva Jove, MartíMarin, Josep Milà, Sergi Mingote, Domènec Miquel,Àngels Leiva, Oriol López, Lluís Oliván, Iago Otero, Pruden Panadès, Jaume Parras, JaumePérez, Ramon Pineda, Laura Pinyol, Joan Pinyot,Tono Porqueras, Xavier Poza, David Ramon, GenísRibé, Carles Rué, M. Teresa Sánchez, Natàlia Sanchís, Ferran Sales, Lluís Sales, JuditTapiolas, Montse Tenas, Jaume Valls, Ruth Vilar

FotografiesArxiu Municipal de l’Ajuntament de Terrassa(AMAT), Arxiu Municipal de Rubí, Arxiu Municipalde Montcada i Reixac, Arxiu Municipal de Matadepera, Arxiu Municipal de Sant Llorenç Savall, Arxiu Municipal de Ripollet, Arxiu Municipalde Mollet (Col·lecció l’Abans), Arxiu Famíla Padró,Arxiu Família Codina/Museu Codina, Arxiu AnnaMagrinyà, Arxiu Família Barba-Cortada, Arxiu UnióExcursionista de Sabadell, Arxiu Miquel Pujadó,Oriol Arisa, Salva Artesero, Roberta Barbaro,Ramon Bonet, Consorci per a la Defensa de laconca del riu Besòs, EMA Publicacions, MàriusGómez, F. Gurgui, Adrià Illa, Miquel Llach, Iago Otero, Òmnium Cultural, Laura Pinyol, Josep Prims, David Ramon, Robert Ramos, VicençRelats, Lluís Salvadó, Toni Torrillas, Jaume Ven-tura, Ramon Vilageliu, Zoo de Barcelona

Disseny i maquetacióRamon Vilageliuscripta manent, edicio@scripta. cat

Correcció lingüísticaAnna Arnella, Carme Badia i Judit Molins

ImpressióImpremta Pagès SL

dipòsit legal

ISSN2014-1882

Fotografia de la portada:Terrassa, catasfròfiques inudacions,

de Carles Duran.Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Terrassa (AMAT)

Reg: 10-104-000163

3DAVANTAL | MÉS ENLLÀ DE LES CONJUNTURES

4-7CONTE CONTAT | ELS SILENCIOSOS

Lluís Oliván Sibat

8-10HORES D’ARA

12-20ENTREVEURE | JAUME CABRÉ

Ruth Galve i Ramon Vilageliu, text / Màrius Gómez, fotografia

22-24RETRAT DE FAMÍLIA | SIS GENERACIONS DE FARMACÈUTICS

Ramon Vilageliu, text i fotografia

26-39NOMS, TRACES

MURIEL CASALS / David Ramon

ELS CATARRES / Vicenç RelatsÀLVAR GARCÍA TRABANCA / David Ramon

GERMANS CASTELLS / Anna BallbonaPEP SALSETES / Ramon VilageliuMIQUEL PUJADÓ / Joan AlcarazTON SOLER, PITXON / Carles Rué

40-130CARPETA | LA RIUADA DEL 1962

Vicenç Relats, coordinació

131-153PATRIMONI

HISTÒRIA/ARQUEOLOGIA/INDÚSTRIA/ART/PAGESIA/FAUNA/ARBRES/LLEGENDES/CLOQUERS

154-158CALAIXERA

TURISME CULTURAL/MIRADES//CARREGAT DE ROMANÇOS/

PLANA DEL VALLÈS I SANT LLORENÇ DEL MUNT I SERRA DE L’OBAC I CINGLES DE BERTÍ I GALLIFA I BAIX MONTSENY

A la publicació que teniu a les mans no s’hi parla de la crisi. Ve de gustdir-ho, així, d’entrada, sense massa miraments. No és que no la sentim,que massa que la patim i ens condiciona a tots, però com algun amablelector ens ha fet notar amb encert, aquesta revista-llibre semestral téla sort de posar la banya en explicar altres històries de la gent, la terrai el patrimoni vallesà que no són pas les que omplen les planes delsmitjans convencionals. Una mica, si voleu, és com si baixéssim d’Ar-beca... I, per tant, més aviat pretenem d’evadir-vos-en, si pot ser.

I ho fem oferint-vos unes planes cuidades, on descobrireu literatura,imatges i patrimonis en sentit ampli, així com iniciatives i persones re-ferents i singulars, amb trajectòries alliçonadores, que trobareu comun cert bàlsam. Conèixer-les, tot fruint de la lectura a estones reposa-des, us desfogarà i encoratjarà. Perquè des del vigor i la tenacitat crea-tiva del terrassenc Jaume Cabré, que és l’escriptor català més llegit detots els temps; fins a la convicció dels Codina de Caldes, farmacèuticsdes de l’època de Napoleó; passant per la fermesa de la sabadellencaMuriel Casals al davant d’Òmnium, es constata un cop més que la genti la societat vallesana té un llarg camí a recórrer, més enllà de les con-juntures del moment. Com es desprèn, també, de l’èxit fulgurant i del’energia festiva del trio pop d’èxit que són Els Catarres, d’Aguafreda;del geni escenogràfic dels cardedeuencs germans Castells; de la cons-tància pel verb fet cançó de Miquel Pujadó; o dels combats resistentsdel cuiner lligat a la terra que és en Pep Salsetes; del compromís pelsdrets humans del vell militant obrer Àlvar García o de la perseverançadel pastor transhumant Ton Soler, Pitxon. Històries vitals singularsque encara podreu ampliar resseguint la cartografia pictòrica clau queel genial Antoni Tàpies va viure al peu del Montseny, o resseguint lespasses del vallesà de Lliçà d’Amunt Julià Padró que, fa un segle, va serun dels quatre catalans que van sobreviure al naufragi del Titànic i que,en acabat, va triomfar fent les Amèriques a Cuba.

Al costat d’aquestes trajectòries i d’altres llegats patrimonials re-marcables en l’àmbit de l’arqueologia, l’arquitectura, la indústria, lapagesia o la fauna vallesana, i sense parlar de la maleïda crisi, Valle-

sos sí que s’endinsa, d’altra banda, en moments en què davant del’adversitat ha calgut empènyer, refer parets i repensar vides. La car-peta que presentem en aquesta edició és molt especial. No corres-pon a cap fet aleatori, sinó a una efemèride tràgica, encara moltpresent en la memòria popular. Perquè el 25 de setembre d’aquest2012 fa cinquanta anys de les riuades del 1962 que van causar propde 700 víctimes mortals. I amb un to atractiu i divulgatiu, que com-bina la història i l’anàlisi experta, aquest Vallesos es converteix enun veritable llibre de referència sobre allò que va ser molt més queuna catàstrofe natural.

Vallesos ha entrat a fons, doncs, i amb una visió territorial i temàticatransversal, que passa per cada poble i ciutat afectats, en el record d’unsfets que van marcar les nostres terres i la nostra gent, que va fer reco-nèixer-nos i ens va explicar d’on veníem. Cap a on anàvem ho anemveient ara, al cap dels anys. Aturar-nos un moment en aquesta com-memoració, serveix per recuperar l’alè i entendre que les petites catàs-trofes no són res davant de l’esquinçament que suposa aquell buit, elparèntesi no tancat mai més que va deixar en suspens projectes i qui-meres. Per això dèiem que no parlem pas d’aquesta crisi d’ara que enseixorda, parlem d’un Vallès que es va refer, amb crosses, tot i els mo-ments foscos de dictadura amb què els va viure. Hi trobareu imatges iparaules de qui va patir la riuada: hi endevinareu el gest i, això sí, ushaureu d’imaginar el so, el bràmul de la tempesta. Escolteu-lo. El me-teoròleg Francesc Mauri, que els ha estudiat a fons, ens diu en una en-trevista que d’aquells tràgics aiguats del 1962 al Vallès n’hem aprèsmolt, però encara no prou. Val la pena de prendre’n nota.

Perquè el riu sempre agafa el que ha estat seu.

Més enllà de les conjuntures

Vallesos 3

DAVANTALn

Foto: Josep Prims

La plana del Vallès vista des de Montcada i Reixac, amb el riu Besòs a la dreta.

Fa uns mesos, per culpa dels meus genolls, en Joan va insistir ainstal·lar un ascensor perquè jo no hagués de pujar i baixar elsdos pisos de casa. Jo protestava, però en el fons agraïa que es pre-ocupés per mi i l’únic que pretenia amb la meva resistència unamica infantil era gaudir de l’energia que invertia en convènce’m.Segons ell, la casa era prou gran per ampliar el forat de l’escala ifer-hi cabre l’ascensor sense cap problema, i tampoc no ens cos-taria tants diners. Quan vaig dir que sí, en Joan va demanar pres-supostos, va fer totes les gestions, va obtenir permisos, vanegociar preus i condicions, i això el va tenir ocupat una tem-poradeta. Al final van venir els paletes –i nosaltres vam aprofitarque ens omplirien la casa de pols per anar a fer un viatge dequinze dies per la República Txeca– i, quan van acabar les obres,uns tècnics van posar-hi la cabina. Estaven acabant de col·locari ajustar la maquinària, el motor, les politges, l’aparellatge elèctrici tota aquesta mandanga quan en Joan es va morir. Un vespre,quan els operaris ja havien plegat, mentre es mirava l’arrebossatde les parets noves amb ulls de fals expert, va caure per les escales.Ja ho sé, sembla una broma de mal gust. De vegades l’atzar espassa de llest. De tota manera, la caiguda no va ser la causa de lamort, sinó la conseqüència d’un atac de cor. Quan va arribar abaix, fet un manyoc de pell i carn, amb el cap a terra i les camestortes repenjades al segon graó de fusta, en Joan ja no respirava.Si em demaneu que us descrigui la caiguda, acabaré ràpid: jo eraallà, i mirava, però no n’he enregistrat ni una imatge. Ni càmeralenta ni res: només un soroll, un ritme, una cadència, un solo de

percussió amb xim-pum final, s’ha acabat. La doctora Vilarrasadiu que el que em passa no és estrany, que aquest buit a la me-mòria no és més que un mecanisme de protecció.

El dia que enterràvem en Joan, el tècnic va posar en marxal’ascensor. És la seva reencarnació: un giny electromecànic.

. . . . . . . .Al principi, em trucava tothom. Les veïnes. Els companys del

club de lectura de la biblioteca. I la meva filla. La meva fillatambé. Em preguntaven si em trobava bé, de cop i volta tots pen-saven que, per alguna raó que se m’escapa, el cos m’havia de co-mençar a fallar precisament llavors. Potser creien que en Joanera com una crossa, un estri que jo havia necessitat per sostenir-me, per caminar, per mantenir l’equilibri. Em tractaven com sijo, sola, fos un ésser incomplet, i tot això em molestava una mica.

Però, si he de ser sincera, l’encertaven: no em trobava gens bé.Tenia migranya tot sovint. M’havia passat la gana. Els genollsem grinyolaven, com sempre, i la doctora Vilarrasa insistia quefes bondat si volia evitar que m’hi haguessin de col·locar unapròtesi. Ella també preguntava, «et trobes bé?», amb un to di-ferent, massa maternal, i quan ho feia m’agafava l’avantbraç, emclavava els ulls marrons i feia caure les parpelles amb una expres-sió estudiada per fer-me adonar de la seva disponibilitat a escol-tar-me. Em costava pair tanta voluntat de comprensió, tantaproximitat fal·laç, tanta beatitud i empatia al meu voltant. Peròamb seixanta-vuit anys hauria d’haver sabut que no cal amoïnar-s’hi gaire, que tot això passa de pressa, que quan transcorren tres

CONTE CONTATn

Vallesos4

Text: Lluís Oliván Sibat | Il·lustració: Toni Porqueras

ELS SILENCIOSOS

Lluís Oliván Sibat (Lliçà dAmunt, 1968). És autor de lesnovel·les El taxidermista (2005), El món líquid (2006), Elguardián de las hogueras (2006), Un pare possible (2007) iHas marxat sense avisar (2010). També ha publicat els recullsde contes Parcel·les habitades (2008) i Títulos robados(2008). El castell del Doctor Franchini (Cruïlla, 2012) és laseva primera novel·la infantil. Ha guanyat nombrosos premisi és una de les plomes més prometedores del país.

o quatre mesos hi ha altres marits que es moren o pateixen ictusi llavors la urgència es desplaça i l’atenció i la molèstia passen dellarg.

. . . . . . . .Ara que ja ha passat gairebé mig any i em deixen més tran-

quil·la, cada matí em poso uns pantalons de xandall i unes vam-bes, em col·loco les genolleres ortopèdiques, agafo els bastonsmetàl·lics que la meva filla em va comprar al Decathlon i surtoa passejar per la urbanització. Ara en diuen barri, però per a mila Pineda de Feu sempre serà una urbanització, una mena de llocestrany sense botigues ni pisos ni semàfors ni tallers mecànics,fins fa poc sense voreres ni fanals. Un simulacre de civilització.Però a hores d’ara ja no en marxaré. Ara ja no.

Passo per davant de Can Senalla i camino fins a Can Toio.Can Toio no existeix. Als setanta, quan vam venir a viure aquí,era abandonada, però ben dreta. Als nanos els agradava moltvenir-hi, ficar-s’hi a dins, veure les bigues de fusta mig corcades,els pixallits i les nòvies creixent entre les toves ceràmiques delterra. Aviat els vam haver de prohibir que hi entressin, perquèalguna biga havia cedit i el sostre es vinclava i desplomava les pa-rets. L’hem vista esfondrar-se, aquesta casa. Hem vist desaparèi-xer les teules, les bigues, la pedra de riu, les toves ceràmiques del’era. Ha desaparegut gairebé tot. Però, per a mi, aquest lloc con-tinua essent can Toio i, quan hi vinc, em sembla veure-hi l’Albertpetit corrent entre les quatre pedres escadusseres que encara endonen testimoni.

. . . . . . . .A mitjan anys setanta, a en Joan se li va ficar al cap fugir de la

ciutat i anar-se’n a viure al bosc. Això és el que ell deia, «ens po-dríem fer una casa al mig del bosc». Llavors les coses ens anavenbé, en Joan havia convertit el taller mecànic de Badalona en unconcessionari Ford i preveia obrir-ne un altre a Mollet. Els nanoseren petits. La Sílvia amb prou feines devia tenir set anys; l’Al-bert, tres acabats de fer. Jo havia deixat la feina a l’escola quan vanéixer la gran i no tenia ganes de tornar-hi, de moment. Un di-umenge, en Joan ens va fer pujar al Ford Fiesta i ens va dur a unpunt del mapa de Catalunya que va identificar com Lliçà d’A-

munt. El poble no el vam veure, encara no sabíem que era pocmés que una carretera. En una cruïlla, vam girar en direcció aCaldes de Montbui. Després d’uns quants revolts i d’un carrermig asfaltat de quasi un quilòmetre, amb tant pendent que sem-blava impossible que el motor tingués prou força per pujar-hi,va aturar el cotxe prop del marge d’un camí de terra.

–És aquí.–És aquí, què? –vaig preguntar.–La parcel·la que acabo de comprar.Els nens van saltar i van començar a córrer avall entremig dels

pins, per un terreny sec i polsós, que baixava fins a perdre’s a l’in-terior d’una filera espessa de bardisses. Era el mes de maig. Alterra s’hi dibuixaven esquerdes i esses d’erugues processionàriesmarrons i peludes. Em van venir ganes de plorar. En Joan em vapassar el braç per darrere les espatlles i em va estrènyer amb aque-lla manassa.

–Què et sembla? –va dir, amb un somriure d’orella a orella.«Un lloc inhòspit», vaig pensar. Encara ara ho penso.

. . . . . . . .La meva filla encara em truca. Vull dir que em truca sovint,

quasi cada dia. Però no ve gaire. Quan ho fa, diu que la casa lirecorda massa al pare i que no pot suportar-ho. Després de dir-ho creu que no hi té dret i es disculpa, però sóc jo qui la consola.«No et preocupis. Estic bé», dic, i li passo la mà pels cabells.De l’Albert no en sé res. No se’n sap res des de fa vint-i-dos anys.De vegades voldria dir-li, a la Sílvia, que posi el seu nom a inter-net, que allà tot hi surt, però no ho faig. Val més que segueixiveient-lo saltar damunt les pedres de can Toio.

Quan pujo amb l’ascensor, l’aturo entre el primer i el segonpis i em miro els botons, com si haguessin de fer pampalluguesper transmetre’m un missatge xifrat en Morse. Però els ascensorsno poden contenir una ànima.

. . . . . . . .En Joan va encarregar-se de buscar l’arquitecte, els paletes,

totes les colles que fan falta per construir una casa del no-res.Aquests assumptes sempre han sigut cosa seva, ja ho eren fatrenta-cinc anys. Ell buscava les solucions a tots els problemes

CONTE CONTAT n

Vallesos 5

HORES D’ARA�

L’any 1980 un grup de socis de la Unió Excur-sionista de Sabadell (UES), encapçalats per enFrancesc Garcia i en Ramón Gotés, varen pro-posar organitzar cada any una caminada popu-lar, seguint un itinerari diferent, per donar a co-nèixer, des de la visió del món excursionista, lageograPa i la historia del conjunt de les dues co-marques del Vallès. Tot això es va concretar enla primera Ronda Vallesana que es va dur a termel’octubre de 1980 i va tenir la seva sortida i arri-bada a l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes,amb una participació de 280 excursionistes.

Ja en aquella primera edició es va fer donacióa tots els participants d’un petit llibret ciclostilat,on s’hi podia trobar la descripció de l’itinerari ialgunes de les característiques més importantsde la zona per on transcorria. En les successivesedicions de la Ronda , el nombre de participantsva anar creixent Pns arribar a la situació actual,en la qual, de forma estable, acostuma a tenir alvoltant de 1.500 persones inscrites.

Cal destacar com un dels trets característicsde la Ronda Vallesana, el fet de l’entrega a cadaparticipant d’un llibre on, a més de la descripcióde l’itinerari, s’hi poden trobar articles que ensparlen de la geologia de la zona, de la fauna i laQora, així com dels aspectes arquitectònics i his-tòrics de les esglésies, ermites i masos per on pas-sen els caminaires i també llegendes, fets histò-rics importants i tota classe d’anècdotesrelacionades amb els habitants i els pobles de lazona on té lloc la caminada. Al llarg dels anys elllibre ha adquirit un format que ja l’identiPca persi mateix, amb una portada que sempre és la re-producció d’una aquarel·la d’un dels llocs méssigniPcatius per on es passa, realitzada per algundels socis de la UES afeccionats a la pintura i quees desplaça expressament al lloc concret per talde dur a terme aquesta petita obra d’art. El llibreactual ofereix un contingut regular, amb unamitjana d’entre 100 i 120 pàgines de text i fotos.

Aquest any la XXXIII edició de la Ronda sor-

tirà i arribarà al bonic poble de Riells del Fai eldia 21 d’octubre. En aquesta ocasió es comptaamb la col·laboració de la UEC-Vall del Tenes ide l’Ajuntament de Bigues i Riells del Fai, que hiposa tot tipus de facilitats i el màxim suport pos-sible per poder-la fer al seu terme municipal.

El recorregut d’aquest any, en les seves duesversions de Ronda llarga (aproximadament 24Km.) i Ronda curta (aprox. 16 Km.), visitaràtot un seguit de masos, construccions i ermitesentre els quals destaquen can Berga, can Quin-tanes, Sant Pau de Montmany, L’Ullà, Vistabe-lla Vella, Cal Mestret, el Clascar, Sant Pere deBertí, el Soler del Bertí, L’Onyó i la Madella. Almateix temps passarà per llocs de gran valor pai-satgístic com ara el Coll de can Tripeta, els Àl-bers de Montmany, el Turó de la Cospinera, elTap de Xampany, el Sot del Bac, la Trona, SantMiquel del Fai i d’altres. Si s’està de sort i la tar-dor és plujosa com ho sol ser, es podran con-templar amb tot el seu esplendor els magníPcssalts d’aigua del Prat al Sot del Bac i el tan co-negut de Sant Miquel del Fai. Es podran con-templar unes vistes fantàstiques des del Coll decan Tripeta, des del Turó de la Prunera, des del

cim de la Trona i des de la carena que baixa del’Onyó a Sant Miquel del Fai, tot i que en gene-ral, durant tot el recorregut es gaudirà de la vistadels cingles del Bertí des de gairebé tots els an-gles. Per acabar, si els caminaires no es deixenvèncer per la fatiga, hi haurà la possibilitat devisitar el Molí de la Pineda que era mogut, mit-jançant una roda hidràulica, per la força de l’ai-gua del riu Tenes i que en funció de les necessi-tats accionava un molí de farina, un d’oli i unapremsa de vi, utilitzant un sistema d’embarratsque encara avui dia es poden veure.

Tot plegat un itinerari per una de les zonesmés emblemàtiques del nostre Vallès i que mos-trarà als participants de la Ronda aspectes tandiversos com la vida de pagès, l’aproPtament del’aigua, els punts de culte religiós o els conreus, itot això en un marc de cingleres, graus, caminstortuosos i llocs feréstecs que conPguraven unescondicions de vida prou diPcultoses als anticshabitants d’aquella zona. Avui en dia moltsmasos estan abandonats i a d’altres s’hi arriba perpistes forestals en bon estat que permeten unamillor comunicació als seus estadants. Antoni Artigas i Ramon Pineda

33 anys rondant el Vallès

En aquest apartat s’hi recullen informacions que, formant part d’una actualitat laxa, mostren l’activitatd’associacions, institucions i iniciatives vallesanes de l’àmbit patrimonial que es poden veure ampliadesal nostre portal d’Internet: http://www.vallesos.cat� http://www.fundaciongasnaturalfenosa.org

LA UES ORGANITZA ENGUANY A RIELLS DEL FAI LA SEVA PIONERA RONDA VALLESANA INICIADA EL 1980

Una edició de la Ronda Vallesana al Marquet de les Roques. Foto: UES

El Cingles de Bertí acolliran aquesta tardor la Ronda Vallesana. Foto: Josep Prims

HORES D’ARA �

99

Podeu enviar-nos les vostres informacions per a la revista i el portal a:edicio@scripta.cat o bé direccio@scripta.cat, http://www.vallesos.cati també: Vallesos, Carrer Doctor Puigvert, 1. 08187 Santa Eulàlia de Ronçana

Imatge exterior de l’església restaurada. A sobre, un detall del’àbsis, que ha recuperat un fresc. Foto: Josep Prims

L’església romànica de Santiga, restaurada i reobertadesprés de tretze anys tancadaL'església romànica de Santiga ha reobert les portes després de quasitretze anys d’estar tancada al públic perquè amenaçava ruïna i des-prés d’haver culminat unes excavacions fetes l’any 2008. L'ajunta-ment i la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda van inaugurarla restauració el 3 de març davant de centenars de persones. Presi-dida per l’alcaldessa, Isabel Garcia, el bisbe de Terrassa, Josep Àngel

Saiz, i el delegat territorial del governde la Generalitat, Salvador Jorba, elsactes inaugurals també van comptaramb la participació de l'Escola Muni-cipal de Música i Dansa, el grup deBall de Gitanes, la Colla Jove de Ge-ganters, la Coral Renaixença, el cen-tre d’estudis locals CREM i Amics deSantiga.La primera fase de les obres ha comp-tat amb un pressupost de 887.000euros Pnançats per fons europeus,l'1% cultural i les aportacions d'em-preses, comerços i particulars que hancol·laborat en el projecte a travésd'una campanya de patrocini. L’absisde l’església ha recuperat unes insòli-tes pintures del segle XVII.

ART

ENTREVEUREn

Vallesos12

Jaume Cabré:“A HORES D’ARA EM SEMBLA QUE JA SÓC

MÉS VALLESÀ QUE ALTRA COSA”

A Matadepera, al Vallès. Una tarda de final d’hivern, càlida. Als ves-sants meridionals de la muntanya de Sant Llorenç del Munt. JaumeCabré, escriptor, premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2010, traduïta catorze llengües, autor de Jo confesso (setena edició des de l’1 de se-tembre i recent Premi Crítica Serra d’Or 2012) ens rep a casa seva. Enel gabinet de l’escriptor, bastit de llibres, amb la llum i la vista de laterrassa, conversem amb ell assegut a la seva butaca d’orelles, envol-tats del sol de la tarda. Pròxim, s’apassiona parlant de la literatura ambgestos que dibuixen l’itinerari de l’escriptor.

Text:Ruth Galve Beorlegui i Ramon Vilageliu | Fotografies:Màrius Gómez

Tot i que hi ha restes de població que esremunten a l’època neolítica i que aquestsantics pobladors agrícoles van acabar co-existint amb els pobladors ibèrics de laTorre Roja, no hi ha dubtes: Caldes deMontbui neix i creix a l’entorn de l’aiguacalenta i les seves propietats. Els ro-mans –que amb el vigor de les legions

com a garantia, s’instal·laven sense vacil·la-cions ni pors en els racons més profitososdel seu immens territori– van aprofitar lesfonts d’aigua calenta que brollaven a 74graus (Aqua Calidae) i, iniciant un períodede gran prosperitat per la vila, hi van cons-truir les famoses termes, les més ben con-servades de la península. Aquesta inèrcia

de repòs i curació iniciada atàvicament aCaldes té en els hereus de la Farmàcia Co-dina uns continuadors digníssims. Sis ge-neracions de capteniment i el rigor enl’ofici avalen Salvador Codina i Casabayói el seu fill, Salvador Codina i Sampera queuneixen tradició i projecció en un just iacollidor equilibri.

n

Text: Ramon Vilageliu | Fotografies: Farmàcia Codina i Ramon Vilageliu

RETRAT DE FAMÍLIA

22

Sis generacionsde farmacèutics

Salvador Codina i Casabayó, i Salvador Codina i Sampera representen la continuïtat i elfutur d’un establiment de més de dos segles.Vallesos

Els Codina de Caldes de Montbui, farmacèutics. “Som gracias á Deu al any 1817. (...)He apres las primeras lletras ab lo Rt. Mn. Calentó molt amich dels Pares; y haventmort est S˜r. de resultas dels transtorns causats per los francesos satélites del pilloé impio Napoleon; he continuat los estudis ab un altre sacerdot (...)”. Felip Ribó i Sa-gristà, natural de Sant Andreu del Palomar, inicia així el seu Llibre o quadern de Me-mòria. Dos cents anys després, els Codina, continuadors d’aquella nissaga, obrencada matí la Farmàcia del carrer del Forn, número 7.

o

Des del 1810 a Caldes L’any 1810, en Salvador Broquetas va

comprar un local al carrer Forn de Caldesi hi va obrir una farmàcia. Pocs anys des-prés va traspassar la titularitat del negocial seu nebot Narcís Nogués que la va re-gentar fins l’any 1831. Aleshores, FelipRibó i Sagristà, l’autor de les memòries del’inici (i emparentat amb uns altres Ribó,avantpassats de l’actual Síndic de Greu-ges), adquireix la farmàcia per 300 lliures.“Botiga i 100 pochs objectes adjacents ialgun trasto de casa, que consisteix en uncatre ab son matalaz, així com un escriptorii un armari de noguera i 6 cadires”, diu.Més endavant el seu fill, Rafel Ribó i Pa-laudàries, va posar-se al capdavant de laFarmàcia que, això sí, durant molts anys aCaldes encara se n’hi va anar dient popu-larment “casa el senyor Felip”. Eren anysen què la malaltia era un estigma que esduia d’amagat i amb por com ho mostrauna altra vegada el dietari d’en Felip Ribó.Parlant de l’epidèmia de còlera a Caldes del’any 1854, diu: “Se declara colera=morboen la vila de Caldas. Terror en tota la vila.

La colera, just castic del cel, o la colera delSeñor com lo anomena un Yllustrissim pre-lat, fa sos estragos e victimas (...) A ultimsde est mes se va ab porfesso (portant lo SantCristo gros) a la Verge del Remey. Lo pobleno esmena en res”. Per això, quan apareixiaun símptoma de malatia en una casa, crei-xia un sentit de culpabilitat que feia trac-tar la malatia com a tabú, com allòinexplicable que calia tractar calladament.Les farmàcies eren, doncs, establimentsexcepcionals i els professionals que les re-gentaven, com a dipositaris d’una infor-mació familiar gairebé íntima, tenien unaaurèola que anava més enllà de la simpledispensació de remeis. Es per això que,com diu Salvador Codina i Casabayó “lesfarmàcies eren llocs d’aparença tancada iles persones que en feien ús en sortir del’establiment, sovint s’amagaven el pro-ducte farmacèutic a sota l’abric”. Per això,quan en Salvador Codina i Duran –ques’havia casat amb Maria de Covadonga, lafilla de Rafel Ribó i Palaudàries– va fer-secàrrec de la farmàcia, va impulsar-ne unagran remodelació: una remodelació mo-derna, d’acord ambles èpoques. SalvadorCodina Duran haviaestudiat farmàcia aBarcelona i Santiagode Compostel·la i eraun home emprenedor,de gran capacitat i con-vicció. Per això, entenentl’empenta d’optimismeque va significar l’Exposi-ció Universal de Barce-

23

Salvador Codina i Duran, sabadellenc,tenia relació amb Caldes perquè de benpetit hi havia vingut a dida, és a dir, a larecerca d’una dona que l’alletés. Tan pro-ductiva era aquesta senyora que en Sal-vador tenia a Caldes una colla degermans de llet que, amb els anys, esvan anar trobant, normalment per laFesta Major de Caldes. Va ser així com vaconèixer la seva futura esposa.

Home de gran capacitat d’innovació vainiciar la preparació de iogurts, quèfir iselecció de ferments làctics que es vanfer populars a tota la comarca i, fins i tot,s'acabaren venent en algunes farmàciesde Barcelona. La llet de les vaques de latorre Marimon i el seu sistema de fer fer-mentar-la fent servir els recursos natu-rals de Caldes, el van conduir a produirproductes de gran qualitat.

Salvador Codina i Duran tambéva destacar per l’impuls de la pro-moció del turisme a Caldes. Així,conjuntament amb el mestre na-cional Jaume Bech Rotllan, va pu-blicar el llibre L'Amic del turista deCaldes de Montbuy, editada l'any1922. Un treball premonitori que,a més de remarcar els aspecteshistòrics i paisatgístics de la vilafa una defensa de la difusió delseu ric patrimoni com a elementque la defineix i la diferencia.

Iogurts i turisme

La farmàcia antiga, l’any 1911 i, al costat, Salvador Codina i Duran, Salvador Codina i Ribó iSalvador Codina i Casabayó.

Vallesos

“Nosaltres ho fem tot al revés. És com siens haguéssim aixecat amb presses i ensanéssim vestint pel carrer. Ens sona el des-pertador i, apa, a córrer! Ara ja estem ves-tits, però l’estiu passat vam anar una micaen pilotes...” Amb aquesta imatge bengràfica i còmica, l’Èric Vergés, el cantanti guitarra d’Els Catarres, sintetitza la tra-jectòria fulgurant del primer any i migd’aquest trio de pop acústic fester, nascuta la frontera entre el Vallès i Osona, a Ai-guafreda, poble del qual s’han convertiten veritables ambaixadors tot pregonantla seva Festa Major.

En aquest recorregut trepidant, quetot just ara comencen a controlar, acumu-len 150 concerts arreu dels Països Cata-lans i quantitats ingents de descàrreguesa Internet de les seves cançons. “Vamhaver de deixar de cop les feines quefèiem i ha estat un no parar improvisat,tot i que a finals de l’estiu passat vamhaver de suspendre tretze concerts”, ex-plica en Jan Riera, l’home orquestra de lacasa, que toca l’acordió, també canta i queamb els peus toca el bombo i la pande-reta.

La seva va ser una bogeria que, quan ac-tuaven per cap preu, “va arribar sense pla-nificar, que no hauríem imaginat mai, quehavia de ser una mica així: començant dezero, sense cap mena de previsió i amb gasa fondo”, apunta la Roser Cruells, la con-trabaixista i veu que completa la famíliacatarra. Una peça clau del trio que l’Èric ien Jan, amics des de menuts, van anar a fit-xar al poble del costat, Centelles, quan

dissenyaven “un projecte fàcil, sense am-plificadors ni massa complicacions, perportar als bars de la comarca” .

Amb les seves guitarres elèctriques, l’È-ric i el Jan ja havien tocat amb un altregrup abans, Hotel la Paz, una banda derock elèctric de músics d’orígens diversosque van coincidir en ambients universita-ris a Barcelona, que havien fet de telonersmés d’un cop d’El canto del loco. “Hotella Paz no era un projecte tan nostre, erauna cosa del cantant, amb qui nosaltrescol·laboràvem”, diuen.

El que és un dels grups de més èxit delpop català del moment es va veure enfilata la fama quan, tot d’una, la seva Jeniferva sonar per tot arreu i es va convertir enla cançó de l’estiu de l’any passat. L’ha-vien estrenat al seu debut informal, elnovembre del 2010, en una actuació a laplaça Major d’Aiguafreda que els haviaproposat l’associació local d’artesans, per

animar la seva fira d’artesania. Ells ja te-nien peces envestades però la petició delsartesans els va servir de pretext per aca-bar d’enllestir el seu primer repertori, denomés vuit cançons.

La Jenifer, doncs, va ser aviat la sevabomba i, així que la van penjar mal gra-vada al seu web, va córrer com la pólvoraper les xarxes socials. La xoni de Castefaels va fer triomfar de cop. La gran aco-llida de Jenifer –“feta en dues hores i ambdues cerveses”–, va decidir-los a gravaren bona qualitat un videoclip i les vuitcançons que tenien, que també van pen-jar a la xarxa perquè tothom que ho vol-gués se les pogués baixar de franc. Untothom que al cap d’un any i mig de ca-tarrejar s’acostava molt a les prop de100.000 descàrregues!

“Quan va petar la Jenifer vam passard’actuar davant de vint persones a ompliruna plaça amb un miler, en una setmana”,

n

Els CatarresEL TRIO DE POP ACÚSTIC FESTER,

DE LA JENIFER I D’AIGUAFREDA

Text: Vicenç Relats | Fotografies: Josep Prims

Catarres, catalans del Sud. Els Catarraes diuen així per una història seva queno ve pas de cap constipat mal curat.“Catarres” és com anomenava fentconya a en Jan i l’Èric un amic d’infànciaque vivia a Perpinyà, però que anava perAiguafreda els estius perquè el seu paren’era fill. Ells li deien “gabatxo”; ell elsdeia “catarres” ... i ja està. No està genscomprovat que aquesta sigui una deno-minació comuna que els catalans delNord facin servir per parlar dels cata-lans del Sud, com algú ha dit ..., però peralguna cosa es comença. En tot cas, ElsCatarra l’entenen com “una manerabandarra” de dir-se catalans.

NOMS, TRACES

Vallesos28

diu en Jan, encara sorprès del boom d’unacançó que plantejaven “com una broma,des del bon rotllo” i en la qual “tothom hibusca interpretacions”. I és que la divertidahistòria d’amor gens impossible d’un jovede la ceba i una mossa catalana de refe-rents hispànics, que fins i tot el presidentPujol posa d’exemple de barreja saludableen xerrades seves, ha esdevingut tota unacançó-retrat de sociologia catalana. “EnPujol ens segueix molt i resulta divertit;els seus comentaris van acabar-hi de posarla cirereta”, diuen en referència a la memo-rable conferència –escampada pel you-tube– en què l’expresident analitza puntper punt la cançó.

La Jenifer s’ha fet popularíssima il’han replicat i reversionat particular-ment molta altra gent –més enllà d’unacatalufa Montserrat, fabricada per les rà-

dios–, i fins i tot s’ha posat de moda coma regal de casaments (del tipus “ara m’heenamorat d’una xina de Pequin”). Tot un“fenomen màgic excepcional, que notornarem a tenir”, diuen els seus autors,que constaten que “amb un milió i migde descàrregues, ha estat el videoclip encatalà més vist de la història en només sismesos”. I és que asseguren que “buscar unèxit és molt difícil; no el buscàvem i elvam trobar”.

Plenament fills del món virtual 2.0 i3.0, aquests joves músics de 28 anys (ells)i 25 (ella), que fins fa uns mesos treballa-ven dissenyant webs i fent muntatges au-diovisuals o estudiant, també han editatun disc convencional, tot i que gairebél’han fet d’esma. “Perquè ens el demana-ven”, diuen. I també perquè les seves ven-des els ajuden a “gravar més cançons per

regalar”, que és la filosofia d’Els Catarra,que aposta per la música lliure. “No ensagrada que la gent que es descarrega can-çons gratuïtament per Internet siguintractats de delinqüents per unes discogrà-fiques que no s’han sabut adaptar”.

Diuen que com a grup duraran “el quehaguem de durar”, perquè saben que nose’n treu res de fer gaires previsions. Laseva música, però, segueix portant unaembranzida forta amb la Gira Bandarra2012, amb Tintin i La Contorsionista coma peces estel·lars noves –enregistrades ambl’Adrià de La Pegatina, mentre en preparenuna amb Tomeu Penya– que converteixenen una festa els seus concerts. I encara mésara que el trio s’acompanya d’una banda detres músics més, amb vent i bateria, quefan més espetaculars les seves actuacionsen directe

Vallesos 29

v

Aigua, suor i llàgrimes Mirant cap al futur amb els peus al fangper Josep M. Espinàs, escriptor

Josep Maria Espinàs: “La crítica quedava emmascaradaper la tragèdia” per Vicenç Relats i Casas, periodista

Francesc Mauri: “Dels aiguats del 1962 n’hemaprès molt, però no prou” per Vicenç Relats i Casas, periodista

Terrassa, l’epicentrede la catàstrofe per Jaume Valls i Vila, periodista

El comboi dels 105 per Laura Pinyol i Puig, periodista

Obrir els ulls a la immigracióper Martí Marín Corbera, historiador

Rubí: la permissivitatconstructiva més letalper Jaume Parras i Salvador, historiador

La riuada blava per Ferran Sales Aige, periodistai Lluís Sales Favà, historiador

Sabadell: la nit negrad’un gran motor industrialper David Ramon, periodista

Sant Quirze: los Rosales,esborrat en un no res per David Ramon, periodista

Els crèdits i lesindemnitzacionsper Jordi Calvet Puig, historiador

Montcada i Reixac en laseva nit més tràgicaper Àngel Acín Calvo, periodista

Un malson impossibled'oblidar

per Àngels Leiva, periodista

La riuada mediàtica per Jaume Valls i Vila, periodista

Ripollet: tretze morts, abansde l’esclat urbanístic per Montse Frisach, periodista

De les barraques als polígons per Josep Milà, arquitecte

Castellar del Vallès: el calvari de Can Barba

per Joan Pinyot i Garròs, metge

Jaume Valls: “El gran èxit del franquismeva ser que el que era del tot immoral s’acabés percebent

com un fet normal” per Vicenç Relats i Casas, periodista

Sant Llorenç Savall: el pluviòmetre desbordat

per Jaume Valls i Vila, periodista

Cel, terra i gent per Jordi Bertran, geòleg

Barberà del Vallès: critsen la nit d’un Ripoll desbordat per M. Teresa Sánchez Costa, historiadora

Cerdanyola: drama sense mortsper Xavier Poza, periodista

Matadepera: capçalera tràgica per Laura Pinyol i Puig, periodista

La transformació i recuperació del Tenes

per Sergi Mingote, President del consorci per a la defensa de la conca del riu Besòs

88

90

94

100

104

108

112

115

118

121

122

125

126

127

128

42

48

50

66

70

76

82

54

64

nCARPETA

LA RIUADA DEL 1962

A més, hi ha testimonis personals amb laseva vivència de les riuades a les pàgines60, 62, 69, 74, 75, 86, 87, 93, 97, 110 i 111.

El gravat que il·lustra aquesta pàgina, obradel pintor i vitraller Joan Vila Grau, ex-pressa de forma punyent la duresa de les trà-giques riuades del Vallès del 25 de setembredel 1962. És una obra plàstica no gaire co-neguda que volem compartir. Des quen’hem sabut l’existència, se’ns apareix comuna icona especialment expressiva d’aquelladevastació. L’artista, amb orígens sabade-llencs i residència a Sant Sebastià de Mont-major (Caldes de Montbui), es va sentir col-pit per una tragèdia que va viure, com tantsaltres centenars de voluntaris, col·laboranten la gran acció solidària que va desencade-nar. No va ser fins al cap de dos mesos del’experiència viscuda que va poder-ne fer undibuix, de tons negres i terrosos, com elfang, reflectint la impressió que li va causarla descoberta del cadàver d’una dona, sotael teixit espès de canyes, matolls i peces de

roba esfilagarsades. Embardissaven unscamps de fruiters enfangats que, dies abans,havien estat negats per les aigües desboca-des de les rieres de les Arenes, del Palau, deRubí, del riu Ripoll i altres afluents del Llo-bregat i del Besòs. Van arrossegar de tot i esvan endur prop de 700 vides humanes, enla que és la catàstrofe natural amb més víc-times a la Península Ibèrica, des del terratrè-mol de Lisboa de 1795.

La memòria de les riuades del 62 –la me-mòria del fang, com el meteoròleg FrancescMauri la va descriure encertadament en unreportatge televisiu d’ara fa deu anys– és en-cara ben viva als pobles i ciutats del Vallèsque les van patir, on les pluges intenses en-cara causen temor i on catàstrofes similarsarreu del món hi són reviscudes amb una es-pecial sensibilitat. Ara que en fa 50 anys,aquesta carpeta de Vallesos rememoraaquells aiguats que van esdevenir tan tràgicsperquè les pluges torrencials es van aliar fa-talment amb la misèria, l’especulació i lapermissivitat urbanística imperants durantuna dictadura franquista que, lluny de de-purar responsabilitats, va utilitzar la tragè-dia per fer-se propaganda. En les 88 pàginesque vénen a continuació en fem memòriaamb testimonis viscuts, cròniques de cadalocalitat afectada i anàlisis expertes quen’expliquen l’origen i l’impacte social, eco-nòmic, polític, mediàtic i urbanístic quevan suposar. Unes cròniques que comencenamb una de luxe: el relat que l’escriptorJosep Maria Espinàs en va fer per al setma-nari Destino –publicada el 6 d’octubre de1962 i ara traduïda al català–, que és un tes-timoni especialment valuós

La memòria del fangARA QUE FA 50 ANYS DE LES RIUADES DEL 1962, DOCUMENTEM AMB

TESTIMONIS, CRÒNIQUES I ANÀLISIS EXPERTES L’IMPACTE D’UNS AIGUATS TRÀGICS QUE VAN CAUSAR PROP DE 700 MORTS AL VALLÈS

Coordinació: Vicenç Relats i Casas, director de Vallesos v

Vallesos42

Aigua, suor i llàgrimesMIRANT CAP AL FUTUR AMB ELS PEUS AL FANG

Text: Josep M. Espinàs,escriptor

Article publicat per Josep M. Espinàs al número 1.313 de la revistaDESTINO, el 6 d’octubre de 1962

El dimarts 25 de setembre –un dimarts negretangiblement més dolorós per a nosaltres queaquell cèlebre black Friday de 1929, a la Borsade Nova York, perquè les vides humanes notenen valor recuperable- vaig ser un mal testi-moni de la catàstrofe. Testimoni, perquè hivaig ser, i mal testimoni perquè no vaig saberimaginar el que podia passar. A molts, suposo,ens va passar el mateix, i aquesta falta d’adver-

tència, de preparació, és una de les causes deldesastre. A les nou del vespre, en el momentmés fort del temporal, jo pujava per l’Arrabas-sada. L’aigua escombrava la carretera i la boirai el baf m’obligaven a treure el cap per la fines-tra per aconseguir veure dos metres de camí.Així vaig creuar el Tibidabo i vaig baixar capa Sant Cugat. La descripció de l’escàndol at-mosfèric és innecessària, vostès n’estan assa-

43

bentats. Els arbres voluminosos abatutssobre la carretera m’haurien haver servitd’avís, però com he dit, no estàvem pre-parats. En realitat no vam obrir els ullsfins que l’endemà vam llegir el diari. Vaigtornar a Barcelona a dos quarts de tresde la matinada, gairebé ja no plovia; vaigcreure que ja havia passat tot, quan, pre-cisament llavors, les riuades s’enduienbarris sencers.

DESTiNo no és un diari que hagi d’in-formar l’endemà. Tampoc no és un set-manari que cultivi la brillant i impúdicaflor del sensacionalisme. Vaig tornar al’escenari de la tragèdia al cap de duesnits. Quan, reduït el nerviosisme, comen-çava a ser possible una certa reflexió.

Amb ulls d’incomprensió En arribar a Rubí, el primer que vaig

fer va ser buscar el barri de l’Escardívol,però no el vaig trobar, perquè el barri jano existeix. Per als forasters la catàstrofede l’Escardívol, a Rubí, o de les Arenes,a Terrassa, és molt poc espectacular. Noés dramàtica, ja que falten els elementsde contrast, les cases quarterades, les ru-ïnes, els enderrocs. No és dramàtica, éstràgica. La grandesa tràgica del res.Com si a allà mai no hi hagués hagutcases. i certament n’hi havia hagut, nonomés vivendes d’estructura modesta,sinó edificis respectables de planta i pis.La comparació entre la vida que se’n vaanar i el desert que ha arribat noméspoden fer-la els de Rubí. Em diuen:“Aquí hi havia les cases, això era un car-rer, allà hi havia una fàbrica”. i un miraamb els ulls esbatanats.

Hi ha molts ulls oberts a Rubí. Ullsoberts pel temor, ulls que manté obertsl’excitació d’haver sobreviscut, ulls –elsmajoritaris– oberts en la més pura inèr-cia, en la incomprensió que encara noés dolor, ulls que no parpellegen.

Una pupil·la blanca enorme, un re-

flector militar, il·lumina el nou descam-pat on una petita excavadora es mouamb una tenacitat imponent. A Rubí heobservat aquesta nit menys activitat pú-blica de la que em pensava a través de lainformació periodística. En canvi, lapremsa i la ràdio no havien explicataquesta paralització dels rostres, les mi-rades desguarnides, la veu agafada.

A propòsit del corPels carrers de Rubí, sense llum elèc-

tric, passen les ombres de la gent. Algunsporten una llanterna a la mà, perquè jano és possible circular, pels carrers tanconeguts, fiant-se de l’instint de sempre.Cal evitar els enderrocs, el fang i l’aigua.A la porta d’una farmàcia, un llum debutà. En un bar, una espelma.

En aquest bar hi acaba d’entrar unhome alt, sec, sense afaitar. Ve de l’Aragói fa cinc minuts que li han dit que la sevafamília està bé. Encara no ha anat aveure-la. S’està prenent el tercer conyac.Una dona que està amb la seva filla al

costat de la barra el mira fixament i lipregunta:– Escolta, no ets en Fulano, el que viviaal carrer tal?

Es reconeixen. Havien jugat de petitsals mateixos jocs.– i aquesta noia és la teva filla? VergeSanta!

Ell porta anys treballant a l’Aragó.Fins que la ràdio li va donar la notícia iel va anar esgarrapant per dins. De l’A-juntament el van cridar per preguntar-li:“Escolti, vostè és de Rubí: què ha passatal seu poble?” Ell, com tothom, no teniaaltres notícies que les de la ràdio. i des-prés va contemplar les destrosses de Rubía la televisió. i al bar aragonès va veureplorar homes fets i drets. Tot d’una se’nva anar a l’estació i, amb la mateixa robade la feina, va agafar el tren.–Hauries de menjar alguna cosa –lidiuen ara.– No, demà. Avui només bec. –parla en-tretallat, nerviosament.– i tu? –invita a un noi que està a un costat.

n

A sobre, a la dreta, aspecte de com va quedar d’arrasat el barri de l’Escardívol de Rubí, al fonsla fàbrica “Electrica Rubí”, abans els Timbres. Foto: Antoni Boada i Sucarrats. Arxiu Marrovo. Vallesos

A l’esquerra, damnificats de la riuada a Terrassa, acollits en un menjador social. Font: Fotos Biarnés, Biblioteca Central. Ajuntamet de Terrassa, Arxiu municipal. Reg: 10-A49-032024

CARPETA LA RIUADA DEL 1962

Francesc Mauri:“DELS AIGUATS DEL 1962 N’HEMAPRÈS MOLT, PERÒ NO PROU”

Text i fotografies:Vicenç Relats

nCARPETA LA RIUADA DEL 1962

51

El 1962 va ser un any meteorològica-ment especial: les riuades tràgiques del25 de setembre; les riuades encara méscabaloses, però sense víctimes del no-vembre; la gran nevada del desembre...Per què? Va ser casualitat?

Sí, és casualitat. La maquinària climà-tica es comporta de forma força aleatòriai l’any 1962 la influència humana en elclima era molt menor que en l’actualitat.Cal pensar que la variabilitat natural delclima va portar uns extrems concrets a latardor i l’hivern, casuals segurament, peròvan ser uns extrems que van enganxar deple una comunitat humana, que en el casdel 25 de setembre posen de manifest ques’estaven ocupant de forma temerària elslímits dels rius i rieres del Vallès. L’horatraïdora, la nit; la gentada que vivia enaquests llits dels rius; les preses naturalsformades per troncs, rocs i argiles aigüesamunt, que s’anaven rebentant i formavengrans onades; i la gran presa artificial queva suposar el pont de la Renfe a Terrassaquan, després d’omplir-se es va rebentar,que aigües avall es va emportar literalmentuna part del barri de Les Fonts i el barri del’Escardívol de Rubí, van fer-hi la resta.Tot plegat, però, va ser aleatori i casual.

Va acabar sent una de les catàstrofes na-turals –augmentada per la imprudènciahumana- més greus que hi ha hagut maien aquestes latituds...

Per descomptat. Pel que fa al nombrede víctimes, amb uns 700 morts i 300desapareguts aproximadament, és la ca-tàstrofe natural número 1 en l’època con-temporània a la Península Ibèrica; la mésimportant després del terratrèmol de Lis-boa de l’any 1800.

L’aiguat va ser quantiós a tot el Vallès,però molt abundós als capçals del Ripolli les rieres de les Arenes i del Palau...

L’aiguat cau sobre tot el Vallès, però so-bretot a l’Occidental i en la zona límitamb l’Oriental, ja que és a Martorelles, alVallès Oriental, on es van recollir els regis-tres de pluja més grans, amb 284 litres permetre quadrat. A Terrassa, a l’observatoride la Mina, al carrer Societat, es van reco-llir 215 litres; a la Mola, 182 i a Sabadell,96. El més important, però, no va ser eltotal pluviomètric recollit sinó la intensi-tat. A Sabadell hi havia l’únic pluviògrafde la comarca i va recollir la intensitat, ésa dir, l’estona en què van caure els litres,que va arribar a donar una xifra de sis litresper minut. Això suposa un aiguat torren-cial, però no és l’única explicació de la tra-gèdia. Són registres potents, però noexcepcionals. En els últims 100 o 150 anyshi ha hagut altres episodis d’aquesta mag-nitud. Cal dir, però, que el Vallès va ser l’ú-nica zona de Catalunya on va ploure ambtanta virulència aquell fatídic dia. En ge-neral, aquell front a Catalunya va donar 5,

10 i 15 litres per metre quadrat, però alVallès es va formar una cèl·lula tempes-tuosa estacionària que va estar dues o treshores descarregant amb molta virulència.

Quaranta dies més tard, el 4 de novem-bre, encara va ploure més però no va fertants danys...

No, perquè el mal ja estava fet i po-dríem dir que els rius i rieres ho van trobartot net en el sentit literal: de construc-cions i de gent. De fet, durant tota aquellatardor a Terrassa es van recollir 654 litresper metre quadrat: 215 litres van caure el25 de setembre, però 400 més durant laresta de tardor, la majoria al novembre.Per tant, efectivament, la riuada del no-vembre va ser molt més potent però ambunes característiques diferents: les presesja no es van formar, perquè els rocs i les ar-giles ja havien baixat, i el pont de la Renfeja no hi era. A més, possiblement, l’aiguat,encara que fos de més litres, no va caureamb tanta intensitat.

És doncs evident que, sense la provoca-ció urbanística, els danys humans de latragèdia del 25 de setembre haurienestat tota una altra cosa...

I tant! En tenim un altre exemple cla-ríssim amb l’aiguat de l’agost de 1996 alcàmping “Las nieves” de Biescas, al Pirineuaragonès, que va causar 87 morts i 183 fe-rits. Allà també hi van caure 180 litres permetre quadrat, però la reconstrucció del’aiguat en imatges de radar mostra que enuna zona de Terol n’hi van caure 300 i quel’aiguat hi va ser molt més potent. Ambtot, allà no hi havia càmping ni ningú i nohi va passar res. Un aiguat es magnificasempre amb la intrusió humana.

De fet, les riuades i inundacions sónconsubstancials a l’àrea Mediterrània,fins al punt que al Vallès n’expliquen l’es-sència geològica de la plana vallesana,feta de l’aportació de sediments, oi?

Vallesos

Francesc Mauri (Barcelona, 1967) és un vallesà de nova fornada, establert arafa deu anys a Matadepera, on viu amb la seva dona i el seu fill. Confessa que aBarcelona s’hi sentia un xic engabiat i que li proven més els aires de la Mola iel seu entorn natural. Geògraf de formació, aquest meteoròleg popular i de re-ferència gràcies a la seva feina a TV3, es va formar de forma autodidacta en co-mençar a interessar-se pel temps de nen, de manera que amb 15 anys ja feiapronòstics meteorològics a Catalunya ràdio. Ha estudiat a fons les riuades delVallès de 1962 de les quals n’és un gran divulgador. El seu reportatge televisiuLa memòria del fang (2002) n’és tota una referència. Assegura que d’aiguatscom aquell en tornarem a tenir, però sense aquells efectes tan tràgics. “N’hemaprès molt, però nou prou”, afirma.

CARPETA LA RIUADA DEL 1962n

Vallesos54

Terrassa, l’epicentrede la catàstrofe

LA CIUTAT VA REGISTRAR 327 MORTS I DESAPAREGUTS, I VA VEUREAFECTADES 751 CASES A LA RAMBLA, LES ARENES I LES FONTS

Text: Jaume Valls i Vila | Fotografies: Arxiu Municipal Ajuntament de Terrassa (AMAT)

A Terrassa la riuada de la nit del 25 desetembre de 1962 va produir unaenorme catàstrofe per la pèrdua de videshumanes (327 morts i desapareguts), en-cara que les xifres totals no s’han aclaritmai. També va devastar nombrosos ha-bitatges (251 de desplomats o arrasats imés de 500 de danyats) i va provocarquantiosos estralls a la indústria, el co-merç, les infraestructures i els serveis pú-blics, amb danys directes de prop de milmilions de pessetes (6 milons d’euros).La ciutat de Terrassa va ser, juntamentamb Rubí, l’epicentre d’aquella tragèdia.

El terme de Terrassa, de 74 km2 d’ex-tensió, és situat en un pla inclinat quebaixa des del cim de Castellsapera, de 980metres d’alt, fins als 160 metres d’alçadadel pla de les Fonts. Aquest terme és sol-cat per uns dos-cents torrents per i duesrieres principals que desguassen i abo-

quen les aigües del massís de Sant Llorençdel Munt i la serra de l’Obac al riu Llo-bregat, i, en una petita part, a la conca delBesòs.

A la ciutat eren ben coneguts els efec-tes de les rierades de finals d’estiu o de tar-dor, però els seus estralls no es van fernotar fins que els nouvinguts es van cons-truir modestos habitatges allunyats delnucli de la ciutat sense les mínimes in-fraestructures necessàries, sense un plad’ordenació vigent ni l’existència de disci-plina urbanística. Terrassa era aleshoresuna ciutat industrial, d’hegemonia tèxtilque, juntament amb Sabadell, produïa unmilió de metres lineals de teixit de llana iconcentrava més d’un 70% de la produc-ció tèxtil de l’Estat.

Aquelles indústries, amb tecnologiesclàssiques, necessitaven molta mà d’obraper poder rutllar. Una mà d’obra rudi-

mentària i mal pagada que s’abastia delscontingents d’immigrants que arribavenaleshores a Catalunya procedents del sudde la península i sobretot de l’AndalusiaOriental. La immigració arribada a Ter-rassa, –a un ritme de vuit persones dià-ries–, no podia disposar d’habitatges delloguer, i havia de conviure en els habitat-ges de parents ja instal·lats a la ciutat, o enles anomenades “estades”, habitatges onels llogaven una habitació i on compar-tien els serveis bàsics amb altres famíliesallí amuntegades.

La necessitat d’habitatge era tan granque moltes famílies van decidir construirla seva pròpia caseta en indrets allunyatsdel nucli urbà consolidat –format per unasuccessió de fàbriques i habitatges–, enterrenys agrícoles situats en llocs inade-quats i marginals (prop de les lleres de rie-res i torrents) que alguns propietaris sense

n

Vallesos 55

escrúpols els venien barats. Fruit d’a-questa necessitat bàsica de posseir un ter-reny i construir-se un sostre, la cobdíciadels propietaris va trobar l’espai adequatper a l’especulació.

La tragèdia a les rieres del Palau i les Arenes

En la riuada de la nit del 25 de setem-bre de 1962, els principals efectes catas-

tròfics es van concentrar entorn dels cur-sos de les principals rieres: la de les Arenesi la del Palau, però també es van produirvíctimes mortals i destrucció d’habitatgesals torrents de Vallparadís, Monner, Mit-ger, el del Batlle, el de la Maurina..., pro-duint esvorancs i estralls arreu.

Aquella tarda va començar a ploureamb intensitat a partir de les quatre. Elsbombers van rebre més de cinquanta tru-

cades en un parell d’hores per bombaraigua de baixos i subterranis inundatsperò, cap a les nou del vespre, quan ja di-luviava, les trucades cada vegada més an-goixants eren per a salvar les vides depersones en perill seriós.

L’aigua que baixava des del massís deSant Llorenç del Munt i l’Obac, arrosse-gava una gran quantitat de matèries sòli-des, tant de tipus vegetal (arbres isotabosc) com minerals (roques, graves,materials d’obra...). Aquests materials ensuspensió van taponar els ulls dels pontsde les carreteres i els del traçat del ferro-carril de la REnFE que travessava la ciutatd’oest a est.

Poc després de les nou de la nit va ta-llar-se el subministrament d’electricitat itambé de les línies telefòniques, quedantaixí la ciutat aïllada i només il·luminada

Efectes de la riuada al barri d’Ègara | Carrer de Sevilla de Terrassa.Foto: Fotos Francino.. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-F11-098929

CARPETA LA RIUADA DEL 1962

El curs de la riera de les Arenes, quebaixava de Matadepera amb un cabal de700 litres per segon, es van endur elpont de la carretera de Castellar justdesprés de passar-hi l’autobús que anavaals grups de Sant Llorenç del Munt.Aquests habitatges construïts per laObra Sindical del Hogar al mig del nores, van desviar el curs de la riera que vadirigir-se amb tota la seva força sobre elsmodestos habitatges d’autoconstruccióbastits arran de la riera, la qual va recu-perar antigues lleres, assolant aquellbarri, ara d’Ègara, i que es va conèixercom el “triangle de la mort”.

Els habitatges de planta o dos pisosvan ser arrasats per la riuada, enduent-se també els seus habitants. Més d’uncentenar de persones van trobar la morten aquell barri on, a més, el pont del fer-rocarril de la REnFE va fer un dic que, enrebentar, va produir un efecte de succióque va acabar d’enderrocar alguns habi-tatges que restaven dempeus.

Les aigües desbocades de la riera des-prés d’endur-se el pont (les vies del trenvan quedar suspeses al cel) van irromprea la part baixa del barri de ca n’Anglada,on també hi van provocar víctimes i es-tralls de consideració.

Els veïns dels barris de les Arenes idels grups Sant Llorenç van tractar en-debades de socórrer els afectats ambcordes i precàries lluminàries, però pocacosa van poder fer-hi sinó esperar que lariera deixés de baixar per travessar-la irecollir –inicialment amb les mans–molts cadàvers de persones d’entre lesrunes i els còdols, enmig l’estat de xocdels sobrevivents que cercaven desespe-radament familiars i amics.

El triangle de la mort

La línia ferroviària de Renfe al barri de les Arenespenjada, sense pont. Foto: Foto Carles Duran. Ajuntament deTerrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-A4B-029467

CARPETA LA RIUADA DEL 1962n

Vallesos100

Un malsonimpossible d'oblidar

LES PERSONES QUE VAN PATIR LA RIUADA DEL 62 SENTEN, ENCARA AVUI, UN FORT NEGUIT QUANHI HA TEMPESTES FORTES. UN SENTIMENT QUE ELS FA SOLIDARIS AMB ELS QUI LES PATEIXEEN

El matí del dia de Sant Esteve del 2004 l’Anto-nio, l’Angelina i la Núria es van despertar enun petit hostal de Santiago de Compostela.Començaven unes curtes vacances nadalenquesque els havien de portar a descobrir la merave-llosa Costa da Morte. Abans de baixar a esmor-zar van engegar el televisor. Les notíciesparlaven d’un tsunami a les costes de l’oceàÍndic, de la tragèdia provocada per l’aigua, deles víctimes, de la destrucció. Gairebé no po-

dien dir res. Els seus rostres reflectien el dolor iel mateix patiment que, segur, es vivia a milersde quilòmetres. Aquelles imatges els trasllada-ven de nou més de quaranta anys enrere, a la nitdel 25 de setembre de 1962, a Montcada i Rei-xac, al seu propi passat. I van reviure aquelleshores tràgiques que mai s’han esborrat de laseva memòria, que els fan patir sempre que hiha pluges intenses i que van canviar les sevesvides i les de bona part de la seva família.

Text: Àngels Leiva,periodista

Montcada, després de la catàstrofe. Foto: Arxiu de l’Ajuntament de Montcada i Reixac.

101

L’Antonio, de l’Aismalibar a l’auxili A les onze de la nit del 25 de setem-

bre de 1962, l’Antonio ja feia estona quehavia acabat el seu torn a l’Aismalibar,una gran empresa situada a prop del riuRipoll. Com que plovia, esperava a laporteria que escampés una mica, peròestava amoïnat per la seva mare i va de-cidir tornar a casa. Feia uns anys que vi-vien a Montcada i Reixac, en una de lesbarraques construïdes en el pati quecompartien amb les cabres dels propie-taris de la finca, a la Font Pudenta, atocar de la riera de Sant Cugat. Per arri-bar fins a casa, l’Antonio creuava la rieraa peu. Aquell dia, però, un pressenti-ment li va dir que no anés pel camí ha-bitual i va decidir travessar el riuenfilant-se al pont del tren, que era mésalt. Tot i que el camí fins a casa seria mésllarg, semblava més segur. Aquella deci-sió probablement li va salvar la vida.

En la foscor de la nit, només elsllamps mostraven breus imatges delpaisatge que l’envoltava. L’aigua del riupassava per sobre del pont de la carre-tera i era a tocar dels seus peus mentrecaminava al costat de les vies. No re-corda què sentia en aquell moment.Només sap que caminava ràpid perquèintuïa que havia d’arribar a casa el mésaviat possible. Els crits dels veïns dema-nant auxili el van acompanyar els úl-tims metres. L’aigua havia envaït lescases properes a la riera i havia ender-rocat algunes barraques. Entre elles, laseva. Alguns veïns s’havien refugiat ales teulades. En una d’elles hi va trobarla seva mare. Un veí l’havia salvat aga-fant-la pels cabells i aixecant-la fins a lateulada. Afortunadament, la Mariatenia una melena llarga. Mai més se latallaria i, quan va morir, al cap de moltsanys, el cabell blanc sempre recollit enun monyo li arribava més avall de lacintura.

L’Antonio es va afegir a les personesque ajudaven els veïns a lluitar contra lariuada. Amb l’aigua fins al coll i lligatamb cordes, es va endinsar en aquell pation encara hi havia gent que demanavaauxili. Van aconseguir salvar algunespersones més, però la filla petita d’unade les famílies va morir arrossegada pelcorrent del riu.

Mentre l’Antonio ajudava els veïns,pensava en la seva germana Paz, quevivia a l’altra banda de Montcada, molta prop del riu Besòs, en la seva promesa,l’Angelina, i la seva futura cunyada, laNúria. Quan va veure que la situació eramés tranquil·la, travessaria dues vegadesmés el riu a les fosques, per arribar a casade l’Angelina i avisar-la del desastre i peranar a buscar la Paz.

La Núria, amb el bressol i l’aigua que pujava

A menys de cent metres del riu Ri-poll, al carrer de Torras i Bages, en unacasa de planta baixa, vivia la Núria.Havia posat a dormir la Marta, la filla detres anys, de seguida que havia marxat lallum. Ella i el Manolo, el seu marit, mi-raven amoïnats per la finestra. Sentienque la pluja era diferent d’altres vegades.Estaven preocupats i atemorits. Quanl’aigua va començar a entrar a casa, vandecidir enfilar-se al fals sostre que hihavia sobre l’habitació de la Marta. ElManolo va pujar primer, però la Núriaes va enganxar una mà a la porta i no espodia moure. El bressol on dormia laMarta surava, l’aigua era a tocar de laboca de la Núria. El Manolo, des del sos-

CARPETA LA RIUADA DEL 1962 n

La família sencera, berenant, només setmanes abans de la riuada. Foto: EMA Publicacions.

Vallesos

CARPETA LA RIUADA DEL 1962 n

ESTRALLS QUANTIOSOS SENSE VÍCTIMES AL CAPÇAL D’UN RIPOLLQUE VA MULTIPLICAR EL SEU CABAL PER TRES MIL

Text: Jaume Valls i Vila | Fotografia: Arxiu Municipal de Sant Llorenç Savall

Sant Llorenç Savall: el pluviòmetre desbordat

Al municipi de la capçalera del riu Ripolll’aiguat del 25 de setembre no va produirles desgràcies de les poblacions de la planavallesana, però la riuada va fer estralls, tanten l’àmbit agrícola com en el poble. Igno-rem la precipitació que va caure, però a totel massís de Sant Llorenç del Munt es onmés va ploure i el pluviòmetre del cim deLa Mola es va desbordar, encara que totapunta a què allà dalt, on era l’ull de la tem-pesta, la pluja superaria els 350 litres permetre quadrat.

El modest riu Ripoll que discorre ambun magre cabal mitjà que no supera elmetre cúbic per segon, va multiplicaraquella nit l’aforament per tres mil!, és adir, que baixava cap a Sabadell amb uncabal sis vegades superior al mitjà del riuEbre. Tot i ser a la capçalera del Ripoll, lariuada va malmetre els horts, les vinyes i els

camps de conreu situats a les dues ribes, en-duent-se els marges de pedra i les canalit-zacions des d’aigües amunt del nucli urbà.

El riu arrossegava pedres, roques i els ar-bres i la vegetació que havia arrencat.Aquests materials van taponar els ulls delsdos ponts del poble, i l’aigua hi va passarper damunt. El nivell del Ripoll era de cincmetres d’alçada en travessar el poble.

Danys greus al Patronat de Sant JosepOn el riu Ripoll va fer més mal va ser

al Patronat de Sant Josep, situat a sota larectoria, on l’aigua va esbotzar les fines-tres i va inundar el teatre, afectant tambébona part de l’estructura de l’edifici, elqual s’acabaria d’esfondrar amb la nevadade Nadal d’aquell mateix any.

Aigües avall del pont de plaça, el riu vaesbotzar bona part d’una nau utilitzada

com a estable per la Fonda Rius, de la qualen van poder treure els porcs just abans ques’inundés. La nau va quedar tan malmesaque dies després va acabar de caure. Tambéva quedar afectada la torre de l’Albaigés, unnotable edifici modernista, on l’aigua es vaendur el mur posterior, i també el de lescases veïnes del carrer Ripoll, paral·lel alriu, on molts habitatges es van inundar. Altorrent de l’Agell o Micó l’aigua va descal-çar tot el carrer, malgrat el col·lector, iafectà la serradora de Cal Silvestre, esbar-gint els troncs. Les cases d’aquest sectortambé es van inundar. Aigües avall delpoble, la riuada va malmetre els conreus ri-berencs del Ripoll.

Tot i que no s’hauria de lamentar capvíctima, els danys produïts a Sant LlorençSavall van ser quantiosos, tant en l’àmbitpúblic, com en el privat v

Veïns de Sant Llorenç contemplen les destrosses causades per la crescuda del Ripoll.

�CONJUNT DE BÉNS, VALORS QUE POSSEEIXENUNA PERSONA, UNA COMUNITAT

Patrimoni

HISTÒRIAper Vicenç Relats

ARQUEOLOGIAper Montse Tenas

INDÚSTRIAper Natàlia Sanchís

ARTper Pruden Panadès

PAGESIAper Iago Otero

ARBRESper Jaume Pérez

LLEGENDESper Pau Joan Hernàndez

FAUNAper Manel Aresté

CLOQUERSper Delfí Dalmau

132

136

138

140

142

144

146

148

151

148

nPatrimoni FAUNA

Quan ens pot semblar que ho sabem tot o quasi de la nostrafauna i que els descobriments de noves espècies només suc-ceeixen en indrets llunyans i exòtics del nostre planeta, lanatura ens ofereix sorpreses. Així va succeir l’any 2005 a l’em-blemàtic massís del Montseny, l’any que es va descobrir eltritó del Montseny (Calotriton arnoldi). Si bé des dels anysvuitanta se sabia de l’existència d’una població de tritons alMontseny –declarat Reserva de la Biosfera per la uneSco

el 1979–, inicialment es van identificar com a exemplars deltritó del Pirineu (Calotriton asper). no va ser fins al 2005quan es va comprovar que, degut a un aïllament geogràficde més d’1,5 milions d’anys, havien evolucionat de forma se-parada fins a convertir-se en dues espècies diferents. La im-portància d’aquest descobriment rau, principalment, en quèés l’únic vertebrat endèmic de catalunya, és a dir, que noméses troba aquí i en una àrea de distribució molt i molt petita,de 25 km2, dels quals només es poden trobar a les aigües deset torrents de muntanya situats al cor del massís.

no esperem però un animal espectacular, ben al contrari, ésun discret animaló d’uns onze centímetres de longitud de co-lors poc vistosos, amb la coloració dorsal de color bru amb to-nalitat xocolata, i amb unes taquetes grogues de formairregular que es poden observar sobretot als costats de la cua imés rarament als laterals del cos. La coloració ventral és decolor crema, i és força característica de l’espècie la presènciad’una taca de color marfil entre la gola i la part superior delventre. no és estrany, doncs, que amb aquesta coloració mi-mètica i amb els seus moviments lents passi inadvertit. Ésaquesta característica la seva millor defensa, no obstant això,si se’ls atrapa, poden segregar també una substància d’aspecteblanc i mucós que desprèn una olor molt forta.

els hàbitats del nostre tritó són exclusivament els torrentsde muntanya amb forta pendent amb aigües fredes i oxigena-

des, preferentment a les fagedes, però també alguns alzinars demuntanya. Viuen entre els 1200-750 m d’alçada i no es té cons-tància de que abandonin l’aigua, és a dir, que tenen un tipus devida exclusivament aquàtic, important fet comportamental queels diferència dels tritons del Pirineu. Aquets fet és importantperquè condiciona que el flux de les poblacions s’ha de dur aterme seguint les conques hidrològiques que en els seus tramsbaixos presenten temperatures excessivament altes o peixos.Això és tradueix en un aïllament de les poblacions.

S’han observat individus copulant a la primavera i a la tar-dor. el mascle enrotlla la seva cua al voltant de la femella perimmobilitzar-la, sobreposa la seva obertura cloacal a la de la fe-mella transferint-li directament un paquet dins del qual hi ha

El tritó del Montseny

Text: Manel Aresté i Gargallo | Fotografies: Zoo de Barcelona

Descobert l’any 2005, com una espècie a banda del tritó del Pirineu, ésl’únic vertebrat endèmic de Catalunya i es troba en una àrea de 25 km2,a les aigües de set torrents situats al cor del massís

Vallesos

l'esperma. Això és una adaptació a la vida als torrents, per evitarque la corrent s’emporti l’esperma. els ous són molt difícils detrobar, la femella els enganxa sota els munts de pedres de lallera dels torrents. D’ells surt una minúscula larva blanquinosaigualment difícil de ser observada.

Estatus i proteccióQuin és l’estat de les seves poblacions? Doncs la veritat és

que força precari. els estudis preliminars sobre el nombred’individus assoleixen xifres de 70 a 300 adults per torrent,valors que extrapolats a l’extensió aproximada de les pobla-cions dóna una població mundial de 1500 a 1000 tritonsadults. es calcula que en els darrers deu anys la seva poblacióha minvat un 15%. La seva població doncs és molt minsa iper aquesta raó el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi ) haestat catalogat com “en perill crític” (cR) a la llista vermellade la uicn (unió internacional per a la conservació de la na-tura). També està protegit per les lleis estatals i les catalanes,on se’l considera també com una espècie en greu perill d’ex-tinció. És, sens dubte, un dels amfibis més amenaçats d’eu-ropa per la qual cosa el TAg d’amfibis (Secció de l’Associacióeuropea de Zoos que té cura dels programes de cria en capti-vitat dels amfibis als zoos europeus) el considera l’amfibi eu-ropeu més en perill d’extinció d’europa i l’espècie mésinteressant i recomanada per la seva cria en captivitat.

La supervivència d'aquesta espècie està íntimament lligadaa la conservació dels medis aquàtics, però també de les massesforestals que les envolten. Hi ha catàstrofes naturals com elsincendis causats per llamps, o les riuades provocades per plu-ges torrencials, que poden provocar extincions de poblacions.Però és la intervenció humana qui posa en perill la supervi-vència de l’espècie.

A curt termini, la posarien en perill l'assecament dels tor-rents, ja que al Montseny hi ha una contínua extracció d’aiguaamb finalitat comercial per al consum humà; la contaminacióquímica de les aigües; la interrupció o modificació de la lleradels torrents per construcció de pistes forestals i la tala abusivadels boscos que envolten els torrents.

Si bé no es poden preveure amb exactitud els seus efectes,el canvi climàtic a llarg termini també pot afectar el tritó delMontseny. Al llarg del darrer segle la temperatura al Montsenyha augmentat en 1,5º. Això està marcant un major domini delclima mediterrani, assecant el Montseny, provocant una majorirregularitat en el règim de pluges, però també contribuint a

reduir l'extensió de la fageda, el bosc que pot mantenir millorun microclima humit als seus hàbitats. També són perills a llargtermini la competència amb espècies exòtiques introduïdes,així com la introducció de noves malalties com la quitridiomi-cosis. És un fet que aquesta malaltia està malmeten les pobla-cions d’amfibis arreu del món i l’entrada al Montseny del fongpodria ser catastròfica per una població tan escassa.

Individus juvenils del tritó del Montseny.

Vallesos 149

L'any 2007 es van traslladar al Centre de Recuperació de laFauna Salvatge de Torreferrussa 20 exemplars adults deltritó del Montseny per iniciar un programa pilot i valorar laviabilitat de reproduir-los en captivitat. Cal destacar que ésuna espècie que mai s'havia criat abans, i el centre va haverde fer un gran esforç, tant en recerca com en inversions,per aconseguir tirar endavant el projecte. L'adaptació delsadults va ser molt bona, com ho demostra que un any méstard es va aconseguir tancar el cicle reproductor amb unelevat nombre d'ous obtinguts. El creixement de les larves dels dos primers anys va sermolt favorable, un cop superat el període crític inicial, i hapermès obtenir una reserva de més de 410 individus juve-nils i iniciar els alliberaments l'any 2010. Amb tot, amb unasola població captiva no n’hi ha prou per assegurar el futurde l’espècie en cas d’una situació crítica, per la qual cosa elZoo de Barcelona es va oferir per col·laborar en el pla de re-cuperació del tritó del Montseny, amb la cria en captivitat del’espècie, a les seves instal·lacions. Aquesta col·laboraciócomençarà enguany en la nova àrea de cria situada a l’antigasala per a la cria de primats i estarà visible per el públic queens visiti. Esperem que properament els tritons nascuts alZoo Barcelona serveixin per repoblar els torrents i rierolsdel Montseny d’aquesta espècie que amb tota justícia podemdir que és exclusivament nostra.

Cria en captivitat amb la col·laboració del Zoo de Barcelona

El pla de conservacióDes de l'any 2006, la Diputació de Barcelona i la generalitat

de catalunya financen conjuntament el Pla de conservaciódel tritó del Montseny, en l'àmbit del Parc natural del Mont-seny, que té com a objectiu garantir la supervivència d'aquest

vertebrat tan amenaçat. en aquest document, després d’haverfet una anàlisi acurada de la situació actual, amb una avaluacióde la situació ambiental, es proposen una sèrie de mesures in-situ i ex-situ per millorar la situació de l’espècie.

Les mesures in-situ són les que es fan directament en l’hà-bitat i comprenen, entre altres mesures, les millores de la co-bertura vegetal dels torrents; l’adquisició, per el domini públic,de finques per on passen els torrents; el control de la qualitatde l’aigua; mesures preventives per evitar la presència de qui-tridiomicosis; obres de canalització per evitar l’efecte barrerade les pistes forestals, i control de predadors i control de visi-tants als torrents.

Les mesures ex-situ són totes les que s’adopten fora del seumedi natural. en el cas del tritó, les dues més importants són:establir una població en captivitat segura, per evitar amb cer-tesa l’extinció de la espècie i establir, amb els animals reproduïtsen captivitat, un mínim de dues poblacions viables més a l’hà-bitat natural.

150

Manel Aresté és conservador del terrari del Zoo de Barcelona

En el moment de la copulació, el mascle enrotllala seva cua a la femella per immobilitzar-la.

Vallesos

nPatrimoni FAUNA

He estat vinculada deu anys al nostre estimat Zoo com a tre-balladora, fent tasques de secretària d’aquell qui va ser el seudirector al llarg de tres dècades, el senyor Antoni Jonch, elmeu pare. I, com a filla seva, en la perspectiva del temps, m'a-dono ara plenament de com ha influït aquesta època en lameva vida personal, tant la particular com la professional. Ara puc dir que em sento orgullosa d'haver estat secretària

d'un director irrepetible, gairebé incombustible, que va viureamb intensitat, passió i tenacitat la seva feina; sempre fidel aell mateix i a la seva gent. Va ser una persona que es va con-sagrar en cos i ànima al Zoo de Barcelona que tant va estimar;però amb una gran dedicació, a més, cap a tot allò relacionatamb el món natural que li era més o menys proper: el ParcNatural del Montseny, el projecte innovador de l’Escola de laNatura, el Museu de Ciències Naturals La Tela (al seu Grano-llers nadiu), el Parc Natural de Sordeny, a Ordino (Andorra),el de Montederramo (Galícia), el Jardín Acuático de la Mon-taña, a Comillas (Cantàbria)...

Tots aquells que el van co-nèixer coincideixen a precisarque va ser pioner i avançat alseu temps en la concepció delmón animal i natural, vistosdes d’un vessant educatiu i pe-dagògic, vigent encara avuidia. M'agradaria recordar, a tall d’exemple, que el primer sa-fari fotogràfic organitzat a l'Estat espanyol va ser una inicia-tiva del Zoo de Barcelona. Així mateix, voldria destacar laintensa relació que va sostenir periòdicament amb entitatsdel món científic, com ara el CSIC, i amb personalitats relle-vants de la universitat i del món de la cultura. Com a singula-ritat anecdòtica, m’agrada poder referenciar que fins i tot elDr. Gàllego, catedràtic de Parasitologia de la Facultat de Far-màcia, a un paràsit que va descobrir en un goril·la, tot dedi-cant-li la descoberta, li va voler posar el nom de Brodeniajonchi. Fina Jonch i Sampere

Antoni Jonch, el gran director del Zoo de BarcelonaEl granolerí Antoni Jonch i Cuspinera, va ser el director del Zoo de Barcelona del 1955 al 1985, uns anys en què esva modernitzar definitivament i es va obrir a la ciutat i al país. En motiu del 120è aniversari del Zoo, la seva fillaFina Jonch i Sampere ens l’acosta, incidint en els aspectes més importants de la seva trajectòria

Vallesos

EL 1962 VA SER UN ANY METEOROLÒGICAMENT EXCEPCIONAL AL VALLÈS I NO NOMÉS PER

LES TRÀGIQUES RIUADES DEL 25 DE SETEMBRE I D’ALTRES QUE ES VAN REPRODUIR A LA

TARDOR, SENSE CAUSAR VÍCTIMES. EL DIA DE NADAL, UNA GRAN NEVADA VA SORPRENDRE

LA NOSTRA COMARCA –I D’ALTRES COM EL MARESME, EL BARCELONÈS I LA SELVA- MENTRE

QUE AL PIRINEU NO HI QUEIA NI UNA VOLVA. ES VAN ACUMULAR GRUIXOS DE NEU D’ENTRE

50 I 80 CENTÍMETRES, PERÒ ENCARA ES VAN FER CONGESTES MÉS GRANS A CAUSA DEL

VENT. EL QUE PRIMER ES VIVIA NOMÉS COM A BONIQUES IMATGES DE POSTAL DE POBLES I

CIUTATS QUE SEMBLAVEN TRETES DE LATITUDS NÒRDIQUES, POC A POC VA ANAR CAUSANT

PREOCUPACIÓ. ELS ACCESSOS VIARIS DE TOTA MENA –CARRERS, CAMINS, CARRETERES,

VIES DE TREN...- ES VAN VEURE DEL TOT OBSTACULITZATS, MENTRE LA NEU ACUMULADA

A LES TEULADES AMENAÇAVA AMB PROVOCAR ENFONSAMENTS. I LA GENT, AMB PICS,

PALES I TOTA MENA D’EINES, ES VA ORGANITZAR PER OBRIR PAS I SUPERAR ELS PROBLEMES D’AÏLLAMENT

I D’APROVISIONAMENT. UNA SELECCIÓ D’AQUELLES IMATGES I ANÈCDOTES DE FA MIG SEGLE FORMARAN PART DEL PROPER

Vallesos, QUE ELS NOSTRES LECTORS ENS PODEN FER ARRIBAR A LES SEGÜENTS ADRECES:

direccio@scripta.cat i edicio@scripta.cat

AL PROPER Vallesos, PERÒ, ANIREM TAMBÉ ENCARA MÉS ENRERE DEL 1962. PERQUÈ ALS

INICIS DEL SEGLE XVII, EN POBLACIONS VALLESANES COM SABADELL, CALDES DE MONTBUI,

CASTELLTERÇOL O GRANERA VA HAVER-HI UNA GRAN QUANTITAT DE PROCESSOS JUDI-

CIALS CONTRA DONES ACUSADES DE BRUIXERIA, QUE VAN DESENCADENAR CENTENARS

D’EXECUCIONS. I SE’N SABEN CASES I LLOCS, NOMS DE VÍCTIMES I BOTXINS. UN FENOMEN

MÍTIC QUE AVUI INTERPRETEM REVESTIT DE LLEGENDA, PERÒ QUE VA SER UNA AUTÈNTICA

TRAGÈDIA AMB TORTURES, REUNIONS, APEDREGADES I CONDEMNES A MORT DE BRUIXES.

ES TRACTAVA, SOBRETOT, DE PERSECUCIONS PROMOGUDES PEL MATEIX POBLE, DAVANT

DE LES QUALS SOVINT LA SANTA INQUISICIÓ VA HAVER D'INTERVENIR PER GARANTIR, EN

MOLTS CASOS, UN PROCÉS JUST, JA QUE SE SOLIEN FER ELS JUDICIS AL MATEIX POBLE,

AMB LA PRESÈNCIA NOMÉS DE LES AUTORITATS LOCALS, QUE ACTUAVEN DE FORMA QUE

EL POBLE QUEDÉS CONTENT, DAVANT DE L'ATRIBUCIÓ A LES BRUIXES DE LES CALAMITATS

LOCALS. AVUI LA BRUIXA ÉS VISTA COM UN PERSONATGE POPULAR I ENTRANYABLE, DE CONTE I FESTES POPULARS

I DESPERTA UN INTERÈS CREIXENT.

MÉS NOMS I TRACES, MÉS ENTREVISTES, NOTÍCIES A HORES D’ARA,EL CONTE CONTAT, LA CALAIXERA I EL PATRIMONI.

nCARPETA

LA NEVADA DEL 62, UNA NADAL MOLT ESPECIAL

NÚMERO 4 | TARDOR-HIVERN 2012

Gent, terra i patrimoni

i també hi trobareu... a partir del 26 de novembre del 2012,

a la venda el número 4

El dolmen de la Pedra Gentil a Vallgorguina conegut tradicionalment com un lloc de trobada de bruixes

EL VALLÈS, TERRA DE BRUIXES