VILA­REAL – PIC D’ESPADÀ

Molts de vosaltres, per no dir quasi tots, haureu estat alguna vegada al pic d’Espadà meravellant­vos de les seues esplèndides vistes o remugant per la forta pujada que cal fer per arribar dalt.

Els voltants del pic d’Espadà formen un dels racons més bonics de la Serra, i el pic mateix és una fita emblemàtica, ja que encara que no siga el més alt de la Serra és qui li dona nom per ser el més significatiu i interessant , tant per la riquesa florística que atresora com per la bellesa paissatgística que ens dona.

A bona part de la gent del centre sempre ens ha agradat, i sí a d’açò li afegim una certa demanda,  per part d’un sector, d’excursions més dures trobareu que naix la idea d’una excursió que ens duguera del nostre poble al cor de la Serra d’Espadà.

Si algú guarda per casualitat o col.leccionisme el primer butlletí del centre, fet de pressa i sense els mitjans tècnics i humans actuals, trobarà ja projectada aquesta excursió. No és per tant una idea nova, però per sort o desgràcia no va poder dur­se a terme ( en realitat per manca de gent ). Ha passat més d’un any, el centre s’ha consolidat i la primitiva excursió ha anat prenent forma. Hem passat alguns diumenges buscant sendes mig perdudes i netejant­les, prenent temps parcials i mirant quin fora el millor camí per a aquesta excursió. Així i tot ens ha faltat temps ja que hi havia algunes sendes que faltava netejar i adecentar, però varem creure convenient fer la prova i no ajornar més la marxa.

La vespra de Sant Josep, dissabte 18 de Març, els polisseros que entraven de guàrdia varen tindre motius de sorpresa, n’hi havia 15 persones amb motxiles lleugeres a l’esquena i bastons a les mans davant dels porxes de la Caixa Rural. 

A les sis i quart ens posavem en camí després de deixar tot allò no necessari en mans d’Eliseo Arrufat que venia amb nosaltres d’assistència, encara que tots sabíem que no ens feia cap falta.

A bon pas eixim del poble pel camí Artana, trenquem a la dreeta desprès de passar la finca del Noi per l’entraeta de la Mort. El tros més gran d’asfalt ja l’hem deixat enrere i ara comença allò que tots els senderistes volen: camins de terra i herba i sender.

Com tots anem comprovant els camins del nostre terme fan moltes voltes, i mentrimentres voltem se’ns va fent de dia abans d’arribar a l’autopista i passar pel mas de Latorre buscant el barranc d’Espasers per passar a l’altra banda de la pista. Seguim per la senia de Sant Pere i Don Benito per arribar al 

barranc de Ràtils on ens espera la primera dificultat del dia ( que com més avant voríem no servia ni per a fer boca ) al haver de passar pel mig d’uns canyars tot despenjant­nos al barranc.

Travessant , travessant venim a eixir al Salt del Cavall on fem cinc minuts de descans, no per cansament, sinó per cumplir l’horari i no arribar massa prompte a Betxí. Desde ací, per dins del riu sec venim a eixir a Betxí on ens espera Eliseo amb dos noves companyes i un company que s’incorporen a la ruta.

A Betxí tocava el primer avituallament, així que al camí d’Onda entrem a un bar on l’esglai per vore entrar a les huit i mitja del matí una vintena de persones per a esmorzar només va ser compensat per l’alegria quant l’últim abandona el local a les nou i quart, deixant així lloc per a tots els treballadors que vindrien a esmorzar de seguida.

Desde Betxí pugem pel camí de les Vinyes de Piquer a les vinyes, ara reconvertides en finca de tarongers, ací tenim la companyia d'Eiseo que es deixa el cotxe i acompanya un bon tros per una senda que ens duu al camí vell de Betxí a Artana.

Aquesta primera senda ja és una mostra del que ens espera més avant. L'última part de senda es troba bruta i mig perduda, però els problemes venen ara, només eixir al camí tenim la primera baixa de l'excursió. Com si d'un ral.li automobilístic es tractara, una errada en la tria del calcer es la causant de la primera víctima de la marxa, que malgrat els peus llagats no li queda altre remei que caminar fins el cementeri d'Artana on anirà a replegar­lo Eliseo, que gràcies a aquest contratemps ja té companyia per a xarrar.

Després d'aquest primer avís ve la part que sobre el paper es la més complicada de la ruta. Tres hores de senda sense cap assistència ni possibilitat d'ajuda de ningú. La primera part no té complicacions, una senda que puja pel barranc de Xanquet sense molta pendent i netejada recentment per l'equip de neteja del centre ens duu a una pista gairebé perduda, i després d'un quart d'hora tornem a agafar una altra senda que trenca a l'esquerra en una revolta a dretes.

A partir d'ací la cosa s'embruta, la senda no s'ha netejat. Anem per baix del pinar i de tant en tant hem de despenjar­nos de la senda per evitar algun obstacle que la tapa. El camí es torna complicat i la marxa es fa lenta. Quant eixim del pinar la cosa no millora ans al contrari, ens trobem en un coster cremat amb malea espessa i alta d'argilagues coscoll i romer que ens senyala els braços. Per acabar de fer més èpica la marxa el sol que ara ens cau de pla calfa de valent i al barranc de Xotena ( on ens trobem ) no corre ni gota d'aire.

Si amb les argilagues no n'hi havia prou passem ara per un bosquet de pins jòvens on per obrir camí han estat tallats a un peu de terra, deixant soquetons que són com estaques punxants. Passat açò sembla que ja no pot vindre res pitjor, el camí no millora però tampoc empijora, que ja es d'agraïr.

Després d'una forta baixada travessem el barranc i seguim per dins d'ell fins que la senda mig esborrada que veniem seguint desapareix. Fem un recte per la montanya camp a través fins a trobar­la cent metres per dalt dels nostres caps, però es troba ací borrosa i difícil de seguir. Després de trobar per fi la senda bona encara quedava el boletó. En un dels llocs on la senda es torna borrosa el que va davant va i s'enganya de camí, passant per l'argilagar més gran de tots els que hem travessat fins ara. ( vull demanar perdó a tots aquells que em van seguir sense remugar i no m'ho van tirar en cara després ).

Després del boletó s'acaba la traca al cap, al cap de poc eixim a una bifurcació de sendes on Conxita ens dona pericot per a les ferides. Només reprendre la marxa i com una aparició, assentat a la vora de la senda en aquest lloc tan perdut apareix el nostre àngel de la Guarda Eliseo. Al vore'l molts s'alegren pensant que el cotxe està allí mateix, però encara tenim "media horica y aún", i el "aún" a alguns se'ls fa llarg. La senda però, ja no ofereix complicacions degut als serveis de l'equip de neteja del centre.

Quan apareix el cotxe al final d'una pista que no hem de seguir, molts s'alegren però com que tots no caben al cotxe alguns tenen que continuar a peu uns kilometres més. Després de deixar les motxiles i més descarregats, els 14 supervivents continuem es camí en l'etapa més ràpida de tota la marxa, siga pel poc de pes o per anar cara al pessebre, arribant a Veo en menys de mitja hora. Ací teniem previst dinar. Són ja dos i mitja passades.

Com que a Veo no hi ha bar, ja posats decidim anar  fins al "Pico Espadan", el bar d'Alcúdia, en una auténtica carrera cara al pessebre i per la carretera.

Dinem ben dinats, alguns més ben dinats que altres, i a les quatre estem altra vegada a punt per a reprendre la marxa. Després de trenta kilómetres, argilagues i una caldereta de corder a la panxa només onze valents dels que hem eixit al matí del poble seguim endavant, acompanyats per Eliseo que ens fa de guia en aquest darrer tram.

La pujada es tranquila i la digestió pesada. El via crucis es de divendres sant, amb les 15 estacions que fem abans d'arribar a la cresta de l'Espadà, on tenim una agradable sorpresa: Pepe Janés ens espera allí dalt, i ell i Eliseo se'n van mano­mano cap avall. 

Només onze dels que hem eixit de la plaça arribem al pic. Per sort ací dalt està el forestal d'Algimia per a fer­nos la foto de record, així no en falta cap. 

Només una dona, Conxita, sinó la més jove si la més valenta, ha fet tot el recorregut i sense queixar­se de les argilagues, també el nostre vocal Joan Batalla, i un altre Joan, Balaguer també hi és. El nostre millor atleta, Basilio Carda que ha arribat sense suar la samarreta cosa que no extranya a ningú, i sense arrapar­se amb les argilagues, cosa que extranya a més d'ú. Carlos Janés té l'honor de ser el més veterà de tots, i Jose Franch el més novell ja que és la seua segon marxa per montanya, Jose Manuel Belaire ens demostra una vegada més les virtuts d'una sana alimentació i d'una vida sana. Pepe Mata, el nostre acabat d'estrenar president compleix com un valent i ell sombrero i barba fan tot el camí sense perdre el somriure, 

Tots nosaltres tenim l'honor d'haver participat en la primera marxa de Vila­real al Pic d'Espadà, i encara que no hi haja una segona la satisfacció pel somni acomplit no ens la lleva ningú.

Xavier Llop