─ Servei Social i Model Sistèmic ─
1. ELS MODELS TEÒRICS DEL TREBALL SOCIAL
1.1 CONSIDERACIONS SOBRE ALGUNS MODELS
Dècada de 1920: model diagnòstic.
Dècada de 1930: model funcional basat en la psicologia d’Otto Rank.
Dècades de 1940 a 1960: noves aportacions teòriques, des dels
noufreudians fins a la psicologia humanista i la del conductisme, que donen
origen a nous models d’orientació psicosocial: la teràpia psicosocial de
Hollis, el model funcional d’Smalley, el model del problem solving de
Perlman i el model rogersià.
L’escola diagnòstica
En aquest model l’element central estava constituït pel
diagnòstic psicològic de la personalitat, com a fonament per a la
intervenció del treball social.
El model funcional
Basat en la psicologia d’Otto Rank, en contraposició al
determinisme freudià. Neix com a reacció a l’excessiva influència de
la psicoanàlisi en el treball social. Considerant que la relació causa-
efecte reflectia un mecanisme massa determinista que deixava un
espai restringit a la possibilitat de canvi, d’evolució i creativitat de
l’individu.
Aquest model té en compte la voluntat i la capacitat de l’individu
per a mantenir el control del seu creixement. Donant-li l’oportunitat
de poder efectuar canvis, de ser, almenys en part, l’artífex de la seva
pròpia vida.
- 2 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Els funcionalistes centren en l’usuari el focus de canvi i
atribueixen al treballador social la tasca de facilitar l’exteriorització de
les seves possibilitats, permetent-li expressar al màxim les seves
capacitats i orientant-les al canvi. Es dóna especial importància a la
relació entre el treballador social i l’usuari, al procés d’ajuda.
El model de teràpia psicosocial de Hollis
Pertany a la tendència de l’escola diagnòstica, però assenta les
seves bases en la teoria de la personalitat d’estil freudià.
Una de les característiques fonamentals d’aquest model
resideix en la importància atribuïda al contingut i al procés de l’estudi
psicosocial i a la transcendència donada al diagnòstic social que s’ha
de fer sobre el cas. La valoració de la personalitat com a dada
central, la possibilitat de trobar en l’usuari els recursos que li
permetin sortir de la situació problemàtica a través del tractament
dels conflictes intrapsíquics. Veure a l’individu com a subjecte actiu
dins el procés de comprensió i solució del problema.
L’anàlisi del passat no es presenta en absolut com una
metodologia necessària, només es té en consideració quan la
conducta de l’usuari manifesta dificultats, incongruències o respostes
inadequades respecte de la situació conjuntural. Profunditzant en
major o menor mesura d’acord amb la magnitud del problema.
El problem solving de Perlman
Aquest enfocament veu a la persona, a l’ésser humà, en
evolució constant i presta atenció al context en què es verifiquen els
problemes. Destaca la necessitat d’esclarir el problema i de fer-lo
explícit. El procés d’ajuda es basa en la relació entre usuari i
treballador social i és considerada com un intercanvi d’energia.
- 3 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Segons aquest model, la dimensió de problematisme apareix
quan l’individu no compta amb recursos suficients per a respondre
davant un determinat tipus de problema i es veu en la necessitat
d’utilitzar altres recursos. L’objectiu del problem solving és reforçar
els recursos intrínsecs de l’usuari o mobilitzar recursos externs, tant
a nivell humà com material, presents en el medi.
El model rogersià
Està inspirat en els conceptes de la no directivitat. L’element
sustentador és la relació d’ajuda en la qual, almenys una de les
parts: el treballador social, té la intenció de promoure el
desenvolupament, la maduració, el funcionament i la capacitat de
reaccionar a la proves que la vida comporta.
Aquest primer grup de models són utilitzables en el tractament de
l’individu i adaptables a una amplia gamma de situacions problemàtiques.
Tots ells, tenen una concepció energètica de la persona i busquen,
principalment les causes del problema; es tracta de provocar l’aparició de
la «tensió innata per al creixement psicològic». En tots aquests models el
punt central és la relació treballador social-usuari.
Dècades de 1960 a 1980: s’elaboren nous models, des del model de
modificació de la conducta fins al model centrat en la tasca, des del model
de la intervenció en la crisi fins a l’existencial.
El model de modificació de la conducta
Es fonamenta en alguns aspectes de la teoria de
l’aprenentatge i es basa en la corrent de pensament definida com
«conductisme». Centra l’atenció en la situació-estímul que serveix
per a desencadenar una conducta-resposta.
- 4 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Sobre aquesta base, es veu que la resposta pot ser modificada
per una acció de reforç o l’extinció de la conducta definida com
problemàtica o negativa.
La intervenció es basa en les tècniques de modificació de la
conducta. Apunta al canvi d’una conducta específica, evident, i de la
possibilitat d’avaluar els resultats amb certa exactitud.
El model centrat en la tasca
Difereix dels altres, perquè el moment del diagnòstic, de
l’avaluació, és un procés participatiu que es desenvolupa durant la
interacció entre el treballador social i l’usuari. En el curs del procés,
el treballador social convertirà en una o vàries tasques els elements
que li semblin determinants per a la solució del problema.
Aquest model té objectius més concrets respecte a la presa de
consciència del tipus freudià i fa bastant ús de procediments
directius, en el sentit que exigeix a l’usuari que s’afanyi a realitzar les
tasques convingudes.
El model de la intervenció en la crisi
Considera la crisi com un desajustament d’un estat d’equilibri,
un esdeveniment amb risc que pot ser viscut per l’individu amb
sentiments d’amenaça o pèrdua o, al contrari, com un moment en
què el subjecte accepta un repte. És un model que té límits, pot ser
utilitzat amb les seves màximes possibilitats quan la crisi està en
curs; passada la crisi i reconstruït l’equilibri, serà difícil treballar per a
desemmantellar-lo i per a corregir determinades actituds o
comportaments inadequats que generen patiment i tensió.
- 5 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
El model existencial
Assigna al treballador social, per una banda, el paper de
facilitador del creixement natural de l’individu i per l’altra, el de
responsable d’influir en l’ambient, perquè aquest sigui «nutritiu», ric
en estímuls que afavoreixin el procés. Usuari i treballador social han
de ser elements actius en el procés d’ajuda.
Seran objecte d’anàlisi els problemes vinculats a la relació
persona-ambient, amb especial atenció a la fase del cicle vital en
què es troba l’usuari, a les tasques que s’ha d’enfrontar i a les
relacions interpersonals que està vivint.
Aquests models es presten a ser utilitzats en una dimensió
individual del treball social. S’atenua la concepció «energètica» de l’home
i s’accentuen els aspectes pragmàtics, permetent una avaluació dels
resultats més senzilla. Es treballa més en la temptativa de resoldre els
problemes mitjançant tasques que no pas en la comprensió de les
causes. S’amplia el camp d’anàlisi, encara que amb distints matisos,
segons el model, apuntant més cap als problemes relacionals que als
intrapsíquics. Adquireix major rellevància l’aspecte del contracte, que es
fa més explícit i detallat pel que fa referència a la duració temporal de la
relació treballador social-usuari.
Dècada de 1980: estudis de Bohem (1972) i de Maluccio (1973) que a partir
de l’òptica sistemicoecològica obren camí als models definits com
«holístics». El model unitari de Golstein i el model dels quatre sistemes de
Pincus i Minahan, tracten de superar la subdivisió tradicional en els mètodes
del treball social (individu, grup, comunitat).
- 6 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
El model unitari de Golstein
Considera al treballador social i a l’usuari inserits en l’àmbit de
sistemes socials més amplis. El concepte de sistema facilita la
consideració de «l’estratègia terapèutica», no com alternativa de
l’acció social, sinó com a remei diferenciat, segons el nivell sistèmic
que s’examini.
El model dels quatre sistemes de Pincus i Minahan
a) Sistema agent de canvi
b) Sistema usuari
c) Sistema blanc
d) Sistema d’acció
Considera que la relació és un mitjà per a desenvolupar la
pròpia activitat i té un caràcter d’intencionalitat.
Es dóna molta d’importància al contracte, en tots els nivells
sistèmics, i al temps, com element que permet considerar al treball
social com a «procés d’intervenció programada».
Aquests models reflecteixen la difusió de la teoria dels sistemes que
es verifica en diverses branques de les ciències humanes. Consideren
l’individu com un sistema obert que intercanvia informacions amb tots els
altres sistemes i interpreten la complexitat social en sistemes vinculats
entre si, la qual cosa evita plantejaments de tipus dicotòmic a la pràctica
social (persona/ambient, pràctica clínica/acció social,
microsistema/macrosistema).
1.2 LA RELACIÓ MODEL- METODOLOGIA
És fonamental per als treballadors socials adquirir una metodologia
precisa i puntual, però no és una condició suficient per a garantir el
cientifisme del treball social.
- 7 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
El mètode d’avançar per etapes permet al treballador social una
actuació ordenada, no causal, i afavoreix el professionalisme de la
intervenció, que només es completa si dins el procés metodològic es
defineix i segueix un model teòric per a la praxi.
Per exemple, en l’etapa d’obtenció de la informació, pas fonamental
per a poder resoldre el problema i fer una avaluació, el treballador social,
seguint diferents indicis, pot buscar i obtenir moltes dades que poden
resultar interessants, però que tenen una importància i una pertinença
distintes segons la lògica utilitzada per associar-les entre si i per centrar
l’origen del problema i projectar una intervenció especifica. Així doncs,
és necessari inserir en el projecte metodològic un model teòric de
referència per a poder actuar de manera coherent en les distintes fases
del procés.
És important arribar a la definició de models per a la pràctica
professional del treball social, que siguin específics i utilitzables en la
realitat i que permetin donar continguts, praxis operatives i tècniques
específiques a les eines emprades pel treballador social en les distintes
fases del procés metodològic. Model i metodologia són dos elements
complementaris i inseparables en l’acció professional, ambdós
fonamentals, però insuficients si es fan servir de manera aïllada.
Quan es tenen ben assumides les bases teòriques i s’ha passat per
un entrenament precís respecte a les tècniques d’aplicació, és possible
fer servir varis models, sempre que siguin compatibles entre si, efectuant
la millor opció segons el camp d’intervenció i les problemàtiques que
s’han d’abordar. Però aquesta possibilitat sempre ha d’anar
acompanyada d’una excessiva claredat que permeti explicar àmpliament
el model adoptat i de la conveniència de les eines i tècniques amb les
quals es du a terme la intervenció.
- 8 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
1.3 COSES A DESTACAR
Cal destacar la importància d’inserir en el projecte metodològic un
model teòric de referència perquè la actuació es dugui a terme d’una
manera coherent en totes les fases del procés. D’aquesta manera,
podem dir que la metodologia i el model són complementaris.
- 9 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
2. ENFOCAMENT SISTÈMIC RELACIONAL
2.1 TENDÈNCIES PSICOLÒGIQUES IMPORTANTS EN LA HISTÒRIA DEL TREBALL SOCIAL
Els noufreudians
S’atribueix a aquest grup, haver revitalitzat el malestar de l’individu,
proposant una nova lectura que tingués en compte la cultura, la història i
l’estrat social al que pertany l’individu. Així, es pretén posar de manifest
que tot individu és una configuració única de motivacions, qualitats,
interessos i valors; un sistema subjectiu summament personalitzat que
interpreta i dóna un significat a les experiències de l’organisme.
La psicologia d’Otto Rank
El mètode conegut com «teràpia de la voluntat» compta, entre
altres, amb el concepte fonamental «d’adaptació activa». Segons aquesta
formulació, l’objectiu de la teràpia consistiria en ensenyar al pacient a
afermar la seva voluntat de renéixer, a alliberar-se del sentiment de culpa
lligat al desig d’autoafirmació, conseqüent a la separació de la mare
protectora i al temor de la seva venjança.
Tendència existencial
La tendència existencial es contraposa a la concepció de l’home que
deixa entreveure els mètodes psicoterapèutics emprats i, en particular, a
la divisió del món en subjecte i objecte.
Es proposa analitzar l’existència humana de manera totalment
distinta, considerant el fenomen pel que és i renunciant a utilitzar
conceptes ja formats o pressuposts teòrics que condicionen i distorsionen
tot el que veu l’observador.
Els pensadors i terapeutes existencials veuen a l’home com un
«ésser en el món», referint-se al «món» com l’estructura de relacions
significatives en la qual la persona existeix i participa.
- 10 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
El que distingeix a l’ésser humà és la possibilitat de no romandre
fermat a un esquema específic de món, la possibilitat de separar-se
d’abstenir-se de la situació concreta; tenir la capacitat per a projectar i
l'oportunitat d’escollir entre molts mons. Els existencialistes centren la
seva atenció en la modalitat de la pràctica terapèutica, remarcant la
importància de l’actitud mental del terapeuta en l’encontre amb el pacient.
Tendència humanística
Aquesta tendència té profundes arrels en la filosofia i els seus
pressuposts conceptuals podrien remuntar-se a l’humanisme, la
fenomenologia i l’existencialisme europeus, que ha perdut alguns dels
seus matisos més tètrics per transformar-se en una filosofia optimista del
creixement i l’autoperfeccionament.
Conductisme i psicoteràpia cognitiva-conductual
Els mètodes actuals deriven en primer lloc del condicionament
clàssic de Pavlov i del mètode operant d’Skinner, i els seus principis i
característiques subadjacents es poden sintetitzar de la següent manera:
1. Determinisme. Descobrir les relacions entre les causes i efectes;
només així es pot preveure, amb la màxima legitimitat, la
presència i l’evolució de determinats fenòmens.
2. Experimentalisme. Cada cosa ha de ser sotmesa a verificacions
experimentals i «d’aquesta actitud deriva miraculosament la
solució per a tot tipus de problema» (Skinner, 1948, pàg. 30).
3. Principi de la parsimònia. Escollir l’explicació menys complexa.
4. Operacionisme. En la interpretació més rígida se sosté que els
conceptes, per ser acceptats en la pràctica científica, han de ser
traduïbles en operacions.
- 11 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
5. Ambientalisme. La conducta ha de fer tot el que sigui possible per
trobar una explicació en la interacció amb l’ambient.
Cognitivisme
Els cognitivistes cerquen la confrontació amb totes les escoles
psicològiques que, adherint-se a les regles del «joc científic», refusen el
dogmatisme, i amb les ciències que, mitjançant la investigació, han donat
lloc a revolucionaris canvis epistemològics, inclús en les teories
psicològiques. L’objectiu és ajudar al pacient a distanciar-se de les
conviccions que ha demostrat ser inútils o nocives per a ell, per poder així
criticar-les i eventualment canviar-les.
La relació terapèutica arriba a ser una relació de col·laboració el
més «equilibrada» possible, una recerca efectuada per tots dos, en la
que el fet de «descentrar-se» respecte dels models cognitius
d’organització de la realitat és el camí per a comprendre que no ens
coneixem amb absoluta certesa a nosaltres mateixos, ni coneixem als
demés ni la realitat, i que sobre aquests models només s’han formulat
hipòtesis, teories, opinions, que sostenen un determinat tipus de
representacions perjudicials o enganyoses.
Les tècniques emprades en aquest enfocament se centren en la
cognició, en la conducta o en les emocions que la relació terapèutica
implica, segons el tipus d’organització cognitiva del pacient. S’atribueix
gran importància a l’avaluació dels resultats i al control experimental.
2.2 DIFERÈNCIA ENTRE L’ENFOCAMENT SISTÈMIC I EL DINÀMIC
En síntesi, el pas de la psicoanàlisi a l’enfocament sistèmic
relacional es pot veure com un desplaçament de l’atenció de
l’investigador a varis nivells: de conceptualització, d’unitat d’observació,
d’intervenció terapèutica.
- 12 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
─Pas de l’epistemologia psicoanalítica a la sistèmica─
DE: A:
transmissió d’energia transmissió d’informació
individu com a sistema tancat individu com a sistema obert
interès pels processos intrapsíquics
interès per les interrelacions i els processos comunicatius
causalitat lineal causalitat circular
escassa atenció al context importància del context en el desenvolupament del sistema
el símptoma com expressió de conflictes intrapsíquics
el símptoma com expressió d’una situació interpersonal
l’interès pel passat l’interès pel present
interpretació i intuïció com a objectiu terapèutic canvi com a objectiu terapèutic
El problema consisteix en tractar de modificar la situació que viu la
persona i no en canviar a la persona fora del seu context.
2.3 DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC I DIFERENCIACIONS DE LA TERÀPIA FAMILIAR: La situació a Itàlia
Etapes significatives de l’enfocament terapèutic de la família
Dècada de 1940: Estudis sobre «mare patògena» i «pare patogen»;
l’òptica encara és lineal.
Dècada de 1950: Estudis sobre «lligament simbiòtic» de Hill, que
dóna per certa, una interdependència en la relació
mare-fill.
- 13 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Dècada de 1960: Concepte de «família patògena» i de «pacient
identificat». La conducta de l’individu és el mirall
d’una patologia familiar més general. Es formen
tres tendències: escola anglesa; escola de Palo
Alto; escola de Filadelfia
Dècada de 1970: Perspectiva sistèmica. L’escola de Palo Alto passa
a ser el centre principal d’investigació i intervenció
de la família. Després d’aquests estudis, la teràpia
ja no es localitzava en el canvi de la percepció, les
emocions i la conducta individual, sinó en la
transformació de l’estructura de la família.
Juntament a aquesta evolució històrica, podríem traçar distints
recorreguts que duen a la creació d’escoles o corrents de pensament,
d’acord amb les seves respectives propostes d’utilització del quadre
conceptual sistèmic, enriquint-lo i multiplicant-lo mitjançant altres aportacions
teòriques. Partint del màxim apropament al pensament psicodinàmic, per
arribar a formulacions que pertanyen a la fase del pensament sistèmic
definida com «segona cibernètica».
Model psicodinàmic i model multigeneracional
En aquesta tendència, s’ha intentat desplaçar l’atenció de l’examen
de la influència de la díade parental en el fill, a la família considerada com
a unitat social amb dinàmiques pròpies.
Definint com a famílies disfuncionals les que manifesten una alta
existència de conflictes inconscients i no resolts, generats en gran part
per la influència i interferència que les experiències de cada cònjuge en la
respectiva família d’origen tenen en les relacions familiars viscudes en el
present.
- 14 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Model de Bowen
Bowen ha elaborat la seva teoria del sistema familiar amb un
membre esquizofrènic, arribant a afirmar que els aspectes que es
consideren típics d’aquestes, estan presents en la realitat, en totes les
famílies, encara que en grau diferent.
Un altre concepte important en aquest model és el fenomen de la
«triangulació», entesa com una configuració emocional que implica a tres
persones, de les quals la tercera, que és sovint un fill, resulta ser el més
vulnerable
Model experimental
Presta atenció a l’expressió de sentiments positius i negatius i
aquesta experiència emocional es feu afavorida per la teràpia.
Model estructural
Planteja com objectiu terapèutic la reorganització de l’estructura
familiar. Enunciant una sèrie de paràmetres, fonamentals pel correcte
funcionament de la família, que permeten afrontar els problemes i
dificultats de la vida quotidiana i adaptar l’organització estructural del
sistema als requeriments funcionals del seu desenvolupament intern i als
derivats del context social.
Model estructural - estratègic
Una metodologia terapèutica de tipus estratègic, basada en el
procés del problem solving en el que se centra l’atenció en el «canvi
terapèutic» i en les variables significatives que permeten obtenir-lo: el
poder i l’organització interna de la família.
- 15 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Model estratègic
En aquest model, la diferència entre família «normal» i família
«patològica» s’identifica pel distint grau de flexibilitat que aquests dos
tipus de famílies manifesten front a la necessitat d’apropiar-se de
conductes que responguin de forma adequada a les dificultats que ha de
resoldre. Mentre que les primeres utilitzen una vasta gamma de
conductes, les segones es mostren rígides, bloquejades, amb carència
d’alternatives.
La intervenció apunta a interrompre la seqüència de realimentacions
que perpetuen els símptomes, per desbloquejar a la família i facilitar una
reorganització que es definirà independentment del sistema en sí.
Escola de Milà
El Centre Milanès de Teràpia de la Família (1971-1980), tendeix a
considerar la hipòtesi com un element funcional per a garantir
l’activitat del terapeuta en la sessió, convinent per al canvi, però
no representativa ni descriptiva de la realitat de la família.
El Nou Centre per a l’Estudi de la Família (1982), al contrari, s’ha
orientat a la convicció de què la hipòtesi no només té un valor
funcional, sinó que s’aproxima realment al joc familiar.
Bateson
Un dels primers estudiosos en considerar la importància del context
en la gènesi de la pertorbació mental. S’interessà durant molt temps per
l’estudi del que es va definir com «ecologia de la ment» i per les relacions
entre ment i naturalesa, analitzant a fons les estructures que connecten
aquests dos elements. Com a teòric epistemològic, ha participat en el
grup d’investigació sobre les interaccions entre el subjecte esquizofrènic i
la seva família, experiència que dugué a l’elaboració del concepte de
«doble vincle».
- 16 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Constructivistes
La teoria constructivista creu que tot el coneixement, inclosos els
fets científics, és una construcció de la ment en el context social.
S’interessen, en especial, per la relació entre observador i realitat
observada, partint de la consideració batesoniana de què la ciència és
una manera de percebre, organitzar i donar significat a l’observació,
construint teories subjectives de valor no definitiu.
Altres escoles
S’arriba, per graus, a la institució de tres escoles que es van
diferenciant pausadament pels camps d’investigació i per l’obertura de
diferents aportacions teòriques:
1. Institut de Teràpia Familiar de Roma.
2. Centre d’Estudis de Teràpia Familiar Relacional de Roma.
3. Centre per a la Psicoteràpia de la Parella i de la Família de
Roma.
2.4 COSES A DESTACAR
L’epistemologia, que és el fonament de la teoria sistèmica, es basa
en el concepte d’informació; el seu mètode d’investigació està constituït
per l’anàlisi de les relacions entre les variables.
Tenint en compte que els sistemes vius mantenen relacions
decisives amb l’ambient i l’evolució de la seva organització forma un tot
amb l’evolució de l’ambient en el qual es desenvolupen i amb el qual
interactuen. Es fa necessari adoptar un nou model, canviar la forma de
considerar els fenòmens socials, desplaçant l’estudi de l’anàlisi de la
ment cap a l’anàlisi de la manera en què sobreviuen les relacions entre
els individus, i les relacions d’aquests amb l’ambient; la comunicació és
un vehicle per expressar les relacions, és informació.
- 17 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
3. CONCEPTES INTRODUCTORS DE L’ÒPTICA SISTÈMICA
3.1 LA TEORIA DELS SISTEMES
La teoria general dels sistemes, iniciada per Bertalanffy, té una
matriu de tipus biològic i ha proporcionat estímuls i propostes
summament interessants per la possibilitat d’aplicació en el camp de les
ciències socials. Dins d’aquesta teoria s’ha desenvolupat una corrent de
tipus matemàtic, anomenada «cibernètica» (Wiener, 1948), que ha donat
indicis útils als estudiosos dels sistemes humans, sobretot en quant a la
reflexió sobre la interacció entre els individus.
Von Bertalanffy, a més del concepte de relació, introduí el
d’interacció, definint el sistema «[...] com un conjunt d’elements [...] que
interactuen entre si» pressuposant d’aquesta manera, l’existència d’una
interdependència entre les parts i la possibilitat d’un canvi, a través de la
reversibilitat de la relació.
Des del punt de vista de l’òptica sistèmica, és important el concepte
de «sistema obert»: cada una de les parts integrants d’un sistema està
relacionada amb les demés i, a més, intercanvien informació amb
l’interior i amb l’exterior. El concepte de «realimentació» és la base de
circularitat característica dels processos interactius, típics dels sistemes
oberts, que pot ser positiva o negativa.
La realimentació pot tenir dos efectes: aconseguir i mantenir
l’homeòstasi del sistema, obstaculitzant el canvi (i per tant, negativa); o
provocar una pèrdua d’estabilitat i equilibri en el sistema, afavorint un
canvi (i per tant, positiva).
Una altra característica important dels sistemes oberts, és la
«totalitat»: tot canvi experimentat per una de les parts que integren el
sistema provoca un canvi en totes les demés i en el propi sistema. El
sistema és inseparable i coherent, pel qual els factors no poden ser
- 18 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
modificats individualment sense condicionar el tot. Un sistema no és igual
a la suma de les seves parts.
Finalment, cal tenir en compte la propietat de «equifinalitat», que
indica que en un sistema obert, circular i autorregulat , els resultats,
entesos com a modificacions passat un període de temps, no estan
determinats per les condicions inicials, ni per la naturalesa del procés o
els paràmetres del sistema. La conducta final dels sistemes oberts està
basada en la seva independència respecte de les condicions inicials. Els
mateixos resultats poden tenir distints orígens, perquè el que és decisiu
és la naturalesa de l’organització; diferents resultats poden ser produïts
per les mateixes condicions inicials.
3.2 ELS AXIOMES DE LA COMUNICACIÓ HUMANA
Un altre punt important en la teoria dels sistemes és la comunicació
humana. La comunicació és un procés d’interacció que dóna origen a una
relació significativa. Els axiomes de la comunicació humana són
propietats simples i bàsiques que comporten conseqüències
interpersonals fonamentals.
És impossible no comunicar
No hi ha res contrari a la conducta.
És impossible no comportar-se, la no conducta és inexistent.
Tota conducta posseeix un valor de missatge.
No podem deixar de comunicar-nos.
Tota comunicació té un aspecte de contingut i un de relació
Una comunicació transmet informació i imposa conductes:
Nivell de contingut: transmet informació.
Nivell de relació: indica el tipus de relació que es vol
establir amb l’interlocutor.
- 19 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
La naturalesa de la relació depèn de la puntuació de les seqüències de comunicació entre els comunicants
La forma de puntuar les seqüències de comunicació per part de
cada participant.
La falta d’acord en la puntuació de les seqüències de
comunicació, és causa de conflictes relacionals.
Les persones es comuniquen de manera verbal i analògica
Llenguatge verbal Nivell de contingut
Llenguatge analògic Nivell de relació
Diferències entre el llenguatge verbal i l’analògic
VERBAL ANALÒGIC
transmet notícies transmet sentiments i
relacions
fonamentalment arbitrari bastant natural
admet mentides és difícil mentir
alt grau de complexitat i abstracció baix grau d’abstracció
La presencia d’ambdós llenguatges planteja problemes. Traduir
d’un llenguatge a altre, descodificar els missatges analògics és
sempre una operació difícil per ser problemàtic especificar quin dels
dos missatges dóna significat a l’altre.
- 20 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Tots els intercanvis de comunicació són simètrics o complementaris segons es basin en la igualtat o en les diferències
Interacció simètrica: basada en la igualtat. Els participants
tendeixen a igualar especialment la seva conducta recíproca. No
existeixen dues posicions.
Interacció complementària: la conducta d’un dels participants
complementa la de l’altre. Hi ha dues posicions distintes. Cap
d’ells imposa a l’altre, una relació complementària. Les seves
definicions de la relació encaixen.
3.3 LA COMUNICACIÓ EN RELACIÓ AMB EL CONTEXT
Tota comunicació es produeix en un determinat context, i el
coneixement d’aquest, permet una major comprensió del «tipus de
relació» existent entre els seus membres o de la que es va establint entre
ells, i també el «contingut» dels missatges que s’intercanvien. Tot
missatge comunicatiu rep una resposta en el nivell de contingut i en el
nivell de comunicació.
Respecte a una proposta de comunicació es poden destacar tres
realimentacions possibles:
1. Refusar-la obertament. Planteja el problema de xocar amb les
relacions socials i, a més, no obté el que es proposa: una
tranquil·la «no comunicació». Aquesta negativa dels
continguts indica també una negativa de la relació.
2. Acceptar-la. L’acceptació de la comunicació i la confirmació de
la relació, també pot crear alguns problemes quan un dels
comunicants vol introduir certs «límits» a una excessiva i
eventual intrusió de l’altre.
- 21 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
3. Desqualificar-la. La desqualificació de la comunicació pot
produir-se en el nivell de context, de relació o de contingut. És
evident que les desqualificacions més destructives són les que
ataquen l’aspecte que el receptor considera el més important
dels citats. És fàcil que la persona que rep una desqualificació
provi de tornar-la, sempre que li sigui possible. És molt
provable que aquesta, actuï com a detonant que provoqui una
escalada simètrica. El seu efecte pràctic és invalidar la relació.
3.4 LA COMUNICACIÓ DISFUNCIONAL
També cal parlar de les enormes possibilitats de confusió,
ambigüitat i malentesos que fan que el missatge rebut difereixi de l’enviat;
que un missatge no assoleixi el seu objectiu, per múltiples motius:
Tota comunicació es troba inserida en un context ambiental i
relacional, dins el qual compleix la doble funció de tancar
l’intercanvi anterior (resposta) i obrir-ne un de nou (estímul);
En tot missatge es fusionen tots els axiomes que s’han citat amb
anterioritat;
La comunicació és un procés en el qual es practiquen «continus
ajusts mínims».
Tot missatge reobri la possibilitat d’acceptació, refusament o
desqualificació.
La paradoxa
En la paradoxa la confusió és inherent a l’estructura del missatge: el
procés és correcte, també ho són les deduccions, però el resultat és
manifestament il·lògic.
- 22 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
La paradoxa ha estat definida (Watzlawick i altres, 1971, pàgs. 185-187)
com «[...] una contradicció que resulta de la deducció correcta de
premisses coherents». Se n’han destacat tres tipus diferents:
Paradoxes logicomatemàtiques. Es produeixen perquè l’home
tendeix a classificar i es troba amb dificultats, confós, quan ha de
resoldre una paradoxa inherent al seu sistema de classificació.
Definicions paradòxiques. Aquest tipus de paradoxa neix de l’ús,
en la construcció de la frase, de distints nivells lògics molt
encoberts. Hi ha alguna cosa il·lògica, però no s’aconsegueix
demostrar on.
Paradoxes pragmàtiques. S’originen en les anteriors i son la seva
traducció relacional. Freqüentment és una ordre, una imposició
que exigeix una conducta espontània per naturalesa. L’ordre
paradòxica no necessàriament es dirigeix a una altra persona, el
missatge pot ser enviat pel subjecte a ell mateix, sense ser-ne
conscient.
Pot donar-se un altre tipus de paradoxa pragmàtica quan
s’intervé en percepcions, sentiments, accions (Watzlawick, 1976).
3.5 CONSIDERACIONS FINALS
Segons l’òptica sistèmica, en analitzar comportaments patològics o
problemàtics, ja no se cercarà l’explicació en el passat, en les condicions
inicials del sistema, sinó en les modalitats organitzatives a través de les
quals el propi sistema s’ha anat estructurant amb el temps.
La qüestió que ens plantejarem com a professionals no tendirà a
captar el «perquè» d’un símptoma, sinó «amb quin objecte», obrint així la
possibilitat de respostes vàlides i d’intervencions concretes.
- 23 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
3.6 COSES A DESTACAR
Un estudi de la comunicació humana basat en l’òptica sistèmica
permet analitzar les interaccions relacionals que es produeixen dins d’un
sistema i d’aquest amb el medi, basant-nos en models d’interacció.
D’aquesta manera, es facilita la comprensió del comportament i de les
reaccions dels individus davant determinades situacions i contexts.
- 24 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
4. CAP A LA CONSTRUCCIÓ D’UN NOU MODEL
En aquest capítol, en primer lloc, es fa un recorregut per l’evolució
històrica dels antecedents del model sistèmic-relacional (Golden, Pincus i
Minahan, Maluccio, Germain). A continuació es fan una sèrie de reflexions.
4.1 REFLEXIONS PRELIMINARS
Partint del valor central del treball social, és a dir, el respecte de la
persona humana en la seva dignitat i llibertat. El Treballador social actua
com estímul, com una eina que introdueix informacions noves i organitza
les informacions que li dóna el sistema segons una hipòtesi, mai
substituint a la persona ni oferint models rígids a adequar-se, sinó
facilitant el canvi i la reorganització del sistema, respectant els seus
temps, característiques i finalitats.
El professional ha de ser neutral, adoptar una actitud no judicial que
li permeti no caure en avaluacions lligades a estereotips o que no tinguin
en compte el context relacional de l’individu.
Cada situació requereix un estudi atent per captar la seva especifitat
i evitar solucions burocràtiques o estandarditzades, estimulant al
treballador social a desenvolupar una actitud de creativitat, d’inventiva i
de capacitat d’experimentació. Aplicant l’òptica sistèmica es deixa espai
al subjecte i a les seves relacions, es reforça la capacitat del treballador
social per a comprendre la necessitat, sense limitar-se al que l’usuari
demana explícitament. La consideració i la importància que l’òptica
sistèmica atribueix al context en el que neix el problema faciliten un
enfocament global. I finalment, cal recordar que els conceptes de canvi,
contradicció, interdependència i el d’equilibri dinàmic, assenyalats per De
Robertis, també són essencials en l’òptica sistèmica.
- 25 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
4.2. L’APLICABILITAT AL TREBALL SOCIAL
Una primera reflexió suggerida per l’ús de l’òptica sistèmica és la
consideració de la posició que aquesta professió ocupa en l’àmbit més
general del context social. Per tal motiu, és convenient tenir un
coneixement general dels distints fenòmens que tenen repercussió en
l’aspecte social, coneixement que es profunditzarà, segons l’ambient
específic en el que actuï el treballador social. Es prestarà especial
atenció al conjunt de serveis en els que estigui situat el treball social per
analitzar les relacions, les modalitats de comunicació i les regles que
regeixen aquests sistemes.
Les modalitats per a l’admissió dels usuaris hauran de permetre que
es reuneixin els elements fonamentals per a comprendre si la sol·licitud
és competència del servei, per saber quin tipus de context obri
(informatiu, d’assessorament, assistencial o de control); i hauran de
permetre que el treballador social s’encari a la situació sense deixar-se
dur per l’ansietat o per la urgència en donar respostes.
Un fenomen pot resultar comprensible ampliant el context de
referència (Watzlatawick i altres, 1971, pàg. 14).
Per una correcta anàlisi de la situació és necessari recollir
informació no només sobre l’usuari, sinó també sobre el seu context
significatiu, lligant-les en una hipòtesi de tipus sistèmic i marcada per una
lògica de causalitat circular.
En l’avaluació dels resultats és important tenir en compte els
conceptes d’informació i realimentació, d’homeòstasi i de canvi, del pas a
l’estat crònic o reestructuració del sistema, de la interacció usuari-sistema
de serveis, i d’aquesta manera poder revisar tot el procés.
El moment del contracte exigeix especial atenció a la interacció
treballador social-usuari i a la importància d’una clara definició de la seva
relació des de la primera entrevista.
- 26 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
4.4 COSES A DESTACAR
Tenint en compte que les eines principals del treballador social es
fonamenten en la comunicació humana. La consideració i la importància
que l’òptica sistèmica atribueix al context en el qual sorgeix el problema,
faciliten un enfocament global tant en la dimensió individual con en la
comunitària, augmentant la seva eficàcia.
- 27 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
5. EL PROCÉS METODOLÒGIC
5.1 L’ANÀLISI DE LA SITUACIÓ
Per poder desenvolupar el procés d’ajuda de manera correcta és
necessari recollir una sèrie d’informacions que es refereixen als distints
sistemes implicats en el problema i a les seves relacions.
Aquestes informacions se situen, almenys, en tres nivells:
L’ambient social:
a nivell geogràfic;
a nivell de l’administració política;
a nivell ocupacional;
a nivell residencial;
a nivell de la població;
a nivell de recursos.
La institució:
L’àmbit d’ocupació professional del treballador social
L’usuari:
Prestant especial atenció al moment present i a les relacions que
l’usuari està experimentant dins del seu sistema o amb altres
sistemes significatius. Per tant, les informacions no han de limitar-se
només a l’usuari i al «seu» problema, sinó que han d’obrir-se i
incloure les relacions entre el subjecte i el seu entorn més proper.
Pot ser convenient, en el primer contacte entre treballador social
i usuari, seguir una pauta en l’obtenció de les informacions:
Dades corresponents al sol·licitant o a la situació assenyalada.
Qui l’ha enviat o li ha comentat l’existència i situació del servei?
- 28 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Dades sobre la composició del nucli familiar; o les
característiques del grup o comunitat.
Naturalesa del problema.
En quin moment es va manifestar el problema i què va
determinar la sol·licitud o la urgència?
Què s’ha fet fins ara per a resoldre’l i qui ho ha fet?
Quins són els sistemes significatius implicats en el problema? o
que poden ser utilitzats com a recurs.
Altres problemes eventuals que l’usuari hagi experimentat en el
passat, especificant si varen ser superats i com?
Les expectatives existents respecte a l’entitat i al treballador
social.
A aquests elements bàsics s’hi poden agregar informacions
específiques, relacionades amb el tipus de servei i amb la tipologia dels
usuaris.
5.2 L’AVALUACIÓ I EL PROJECTE D’INTERVENCIÓ
Segons l’òptica sistèmica, l’avaluació es farà vinculant de manera
circular les informacions recollides, tenint en compte les influències
recíproques entre els sistemes implicats. Considerant atentament la
complexitat dels problemes i situacions, recordant sempre que el seu
origen mai es troba en els factors individuals lligats per una relació lineal
de causa-efecte. També és important la consideració del context com
element significatiu, tant per facilitar la comprensió com per adoptar les
possibles estratègies d’intervenció.
És necessari parar compte en l’element «temps», que amb el seu
transcurs inexorable té un valor transformador, inclús quan no hi ha
canvis evidents.
- 29 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
El resultat de l’avaluació és, en general, l’elaboració d’un projecte
d’intervenció o d’una relació sobre la qual altres professionals o
organismes institucionals podran prendre una decisió.
Analitzant la situació, el treballador social podrà imaginar quins són
els sistemes significativament implicats en el problema i, durant l’etapa
d’avaluació, seleccionar quins hauran d’entrar en el projecte d’intervenció
i definir el seu paper com a sistemes d’acció o objectes d’intervenció.
En el procés d’ajuda a la persona, el treballador social haurà
d’actuar en situacions que estructuren diferents contexts relacionals
(informatiu, assistencial, d’assessorament, de control, avaluatiu) i aquest
aspecte també s’ha de tenir present en el projecte.
L’èxit o el fracàs de la intervenció pot dependre del fet d’haver
descuidat dades importants de l’ecosistema i/o informacions que, a partir
de l’anàlisi de la situació, haguessin permès elaborar una hipòtesi en
quant a les respostes més provables en la intervenció.
És convenient precisar les estratègies, les eines i les tècniques,
tenint present que hauran de ser coherents amb el model teòric adoptat.
5.3 EL CONTRACTE, L’ELABORACIÓ DEL PROJECTE I LA CONCLUSIÓ DE L’ACCIÓ
El contracte és un aspecte important; és una eina que permet definir
amb precisió i coneixement els compromisos recíprocs que assumeixen
l’usuari i el treballador social per dur a terme el projecte d’intervenció. El
contracte ha de ser fruit d’una relació equilibrada.
En la fase de realització del projecte s’efectuaran les activitats
previstes i definides en el contracte en els distints nivells del sistema
considerats com «el blanc d’acció».
- 30 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
És necessari efectuar un procés circular que permeti:
emmagatzemar les noves informacions;
associar-les a les anteriors i, en cas de fer-se necessari,
formular una nova hipòtesi;
verificar si la intervenció s’adequa a l’avaluació.
El resultat d’aquestes circumstàncies pot ser una reelaboració del
projecte d’intervenció i la conseqüent renegociació del contracte o la
conclusió de l’acció. El pas a aquesta última etapa pot ser determinat per
diferents factors:
S’han assolit els objectius prefixats;
L’usuari ha decidit deixar de participar en el procés d’ajuda;
La institució o l’usuari, per diferents motius, demana un canvi
de treballador social.
Amb independència de la causa que l’ha exigit, la conclusió de
l’acció ha d’anar sempre seguida d’un moment de reflexió sobre tot el
procés, amb la finalitat de captar aspectes significatius que puguin
permetre una aportació a la teorització de la praxis, una reflexió sobre els
paràmetres d’eficàcia i eficiència de la intervenció del servei social i una
possibilitat d’aprendre dels errors comesos.
5.4 COSES A DESTACAR
Per poder dur a terme de manera correcta el procés d’ajuda, és
necessari recollir informació (context social, polític, econòmic, laboral)
sobre els distints sistemes implicats en el problema, les seves
relacions i el seu grau d’implicació.
L’avaluació realitzada pel treballador social ha de ser racional, ha de
correspondre a una correlació d’informacions sobre aspectes
específics de la realitat observada i analitzada.
- 31 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Per poder dur a terme l’avaluació de manera objectiva, és important
que el treballador social conegui i tingui un control sobre els seus
prejudicis i/o sobre eventuals estereotips, que poden interferir en la
seva interpretació de la informació, i que tingui clar un model teòric de
referència.
Tenint en compte que, generalment, l’avaluació té com a finalitat
l’elaboració d’un projecte d’intervenció. El coneixement del problema i
del context en el qual s’ha desenvolupat, permet formular una
avaluació de global de la situació i desxifrar les possibles àrees
d’intervenció; fer un balanç de les capacitats i carències existents en
el sistema o nucli implicat en el problema, per trobar les possibles
solucions. I també la disponibilitat de cadascun per a participar en el
projecte.
El contracte ens permet definir amb precisió els compromisos
recíprocs que assumeixen usuari i treballador social per dur a terme el
projecte d’intervenció.
- 32 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
6. EL SERVEI COM A SISTEMA
6.1 L’ANÀLISI DE L’ORGANITZACIÓ
L’organització, avui dia, és vista com un sistema obert, perquè
interactua amb la societat que l’ha instituït.
Tant les teories tradicionals com les sistèmiques han desenvolupat
dos enfocaments diferents per a l’estudi de les organitzacions:
L’enfocament funcional: veu l’organització com un sistema
compacte que pot dividir-se en distintes parts, de vegades oposades
entre si, però sempre amb objectius comuns.
L’enfocament estructural: pren com a model a la societat en el seu
conjunt, pel qual no es pot parlar d’un objectiu únic, sinó de
components molt distints entre si i a mesura en pugna per assolir fins
propis.
Segons l’òptica sistèmica, el problema és més complex, ja que els
objectius de l’organització i els dels subsistemes poden diferir i les
dificultats resideixen en la seva identificació i en la definició de les
modalitats per assolir-los.
Altres problemes poden sorgir del fet de què tot sistema o
subsistema elabora la seva pròpia modalitat comunicativa, un llenguatge-
conducta; i la realimentació d’un missatge no clar, fàcilment, pot resultar
ambigua.
L’anàlisi consisteix en una sèrie de consideracions personals i
puntuacions sobre un «esborrany de la realitat», que han hagut d’ajustar-
se a exigències tècniques funcionals, no a la veritat, sinó a la manera de
veure i pensar la realitat de qui ha fet l’observació.
- 33 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Per efectuar una anàlisi és necessari:
seleccionar, d'un tot confós, determinades característiques;
a les quals, s’atribueix cert grau de significació;
recomponent-les, associant-les segons el model que es consideri
vàlid.
Aquesta puntualització és particularment important quan el subjecte
és part de l’objecte d’observació, perquè permet evitar alguns errors
epistemològics:
Creure que el sistema observat és la realitat;
No tenir present que els sistemes no són estàtics sinó dinàmics, no
només interactuen sinó que amb el temps es superposen.
6.2 ALGUNES REFLEXIONS IL·LUSTRATIVES
És de vital importància conèixer la política general de l’entitat, els
requeriments explícits i implícits dels directors, la història del servei,
l’evolució amb el transcurs del temps, l’organigrama real i el format, amb
les possibles formes de comunicació entre els distints nivells jeràrquics,
les eventuals aliances, etc. El coneixement de tot això permet al
treballador social ampliar els seus espais de maniobra, de contractació i
d’autonomia i li fa més difícil caure en jocs perversos.
És important saber la situació del treballador social respecte a la
xarxa de subsistemes existents en l’entitat, amb quines aliances pot
comptar; a quines obligacions el sotmet la direcció en base als
reglaments i quines són les possibilitats d’accés als recursos.
També és important saber quin lloc ocupa el servei, quina és la
imatge del servei entre la població i fins a quin punt, amb els missatges
que transmet, contribueix a induir o distorsionar la demanda de l’usuari.
- 34 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Cada servei té les seves normes, algunes d’elles, derivades dels
reglaments, de la normativa de l’entitat, i altres, negociades entre els
professionals.
Una altra constatació es refereix a les regles que l’organització ha
adoptat per homogeneïtzar les intervencions de suport i d’ajuda als
ciutadans en dificultats. Aquestes regles, necessàries, aplicades
rígidament poden demostrar ser vertaderes trampes paradòxiques.
6.3 COSES A DESTACAR
Per dur a terme un procés d’ajuda, i aquest pugui efectuar-se de la
manera més incident possible és necessari tant el coneixement de la
situació de l’usuari com l’anàlisi exhaustiva del context en que es situa el
treballador social, conèixer la política general de l’entitat, els
requeriments explícits i implícits dels directors, la història del servei,
obligacions reglamentàries, possibilitats d’accés als recursos, etc.
- 35 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
7. LA FAMÍLIA COM A SISTEMA OBERT
La família és el context on, en el nostre sistema social, es transmeten els
aprenentatges fonamentals. Per aquest motiu, es fa necessari una anàlisi
d’aquesta forma d’organització, vista com un sistema relacional summament
significatiu.
7.1 L’ESTRUCTURA DE LA FAMÍLIA
La família, encara que ha sofert canvis paral·lels als de la societat,
és la única organització humana que s’ha mantingut estable en el temps,
almenys en determinats aspectes. Aquesta forma d’associació entre
individus, mitjançant del mecanisme de l’adaptació, ha demostrat sempre
la seva capacitat per respondre a dos objectius: un d’ells intern, la
protecció dels seus membres, i l’altre extern, la transmissió de la cultura.
La família ha de posseir una estructura estable, apta per a
proporcionar als seus membres les capacitats d’adaptació a condicions
externes sempre canviants, equilibrant en el seu sinus tendències
homeostàtiques i tendències al canvi.
La família, com qualsevol altre sistema social, tendeix a obtenir
alguna forma d’estabilització a través de continus acords relacionals que
neixen del balanç de les definicions recíproques de les relacions. Aquests
acords relacionals, als que anomenem «regles», prescriuen i limiten les
conductes individuals en una gran varietat de medis. L’especificació de
les regles és un element fonamental per a l’anàlisi del sistema familiar.
Tota família estableix regles específiques de funcionament que
poden variar, segons el moment del cicle vital en que es troba. Aquestes
normes «no» poden ser variades, modificades ni transgredides sense
redefinir les relacions entre els membres.
Aquestes regles, contribueixen a determinar el que Ferreira
anomena «mites familiars» constituïts per «[...] certes opinions molt
sistematitzades, compartides per tots el components de la família i
referents als respectius rols familiars i a la naturalesa de la seva relació».
- 36 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Com qualsevol antre sistema, la família es pot subdividir en
subsistemes: pares, fills, família d’origen i així successivament. La
família, en estructurar-se, tendeix a establir regles generals que regeixen
l’organització i el funcionament global. D’aquesta manera, es crea una
jerarquia amb distints nivells d’autoritat, en la qual hi ha
complementarietat de funcions i interdependència entre els membres, en
particular entre els d’un mateix nivell jeràrquic.
Normalment aquestes regles no es fan explícites; són el producte de
definicions recíproques i, en general, només són reconegudes
conscientment després d’haver-les transgredit.
La clara definició de les fronteres és un paràmetre útil per a
l’avaluació d’un sistema familiar que pot, sobre aquestes bases,
descriure’s com involucrat o com no compromès:
Famílies involucrades: Concentren el seu interès en allò intern,
amb un augment de la comunicació i el compromís progressiu dels
seus components, les distàncies es redueixen i les fronteres es
confonen. D’aquesta manera se cerca una major cohesió interna,
amb el risc d’allunyament del context extern i un progressiu
compromís recíproc.
Famílies no compromeses: Fixen entre els subsistemes fronteres
excessivament rígides, les comunicacions es fan cada cop més
difícils i les funcions de defensa resulten perjudicades.
Ambdues modalitats es tornen problemàtiques quan l’excés
d’especialització en una sola d’aquestes funcions du a la família a
estructurar modalitats de funcionament rígides.
Un altre element important per a la comprensió de les interaccions
familiars és el concepte d’aliança.
- 37 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Segons Reid (1986, pàg. 125), «l’aliança comporta objectius i
esforços comuns i ha d’estar lligada a l’objectiu o a les funcions a les
quals serveix», i distingeix algunes de les formes d’aliança més freqüents
en les famílies:
Dos en favor d’un. L’aliança de dos membres en favor d’un tercer
es pot considerar positiva, sempre que no vagi dirigida a mantenir
una conducta disfuncional.
Dos contra un. Una de les aliances més problemàtiques de dos
membres contra un tercer (coalició) es verifica quan un dels pares i
un fill s’uneixen en contra de l’altre pare. Aquesta coalició
intergeneracional s’origina en els conflictes de parella i pot ser
reconeguda o no per la família.
Haley (1977) defineix les coalicions negades com «triangles
perversos» i les considera origen de problemes en la conducta
dels fills.
Triangulació. Aquest procés consisteix en la rivalitat entre els pares
per obtenir l’aliança d’un fill o entre els germans, en la lluita per aliar-
se amb un dels pares.
Un fill que rep dels seus pares propostes com aquesta es veu
en dificultats i està exposat a conflictes de lleialtat.
7.2 LA METÀFORA DEL JOC
En particular, el joc familiar s’ha definit com «[...] el conjunt de regles
que, estipulades en el temps, estructuren l’organització interna de la
família» (Cirillo, 1986, pàg. 18).
A la definició d’aquestes regles contribueixen, no només la parella
conjugal amb els fills que eventualment tingui, sinó també la família
col·lateral, i factors externs com els condicionaments socials i culturals, i
en termes generals, l’ambient en el qual es troba inserida la família.
- 38 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Perquè es pugui parlar de joc familiar és indispensable tenir en
compte el factor temps: en efecte, les regles per estructurar i organitzar
un joc requereixen confirmacions que duen a una repetició de conductes
acceptades pel sistema. Hi haurà «jocs patògens» i «jocs sans», segons
la seva repercussió en el sistema.
7.3 ELS CICLES VITALS
Des de l’enfocament evolutiu per a l’estudi de la família, s’adopta
una perspectiva multigeneracional per a l’explicació de les dinàmiques
familiars i es considera a la família nuclear com un subsistema que
interactua dins d’un sistema trigeneracional més ampli.
Aquest enfocament permet tenir present ─tant en l’estudi dels
processos que caracteritzen l’evolució de la família «normal», com en la
comprensió de les situacions problemàtiques─ per una banda, els
aspectes intergeneracionals del desenvolupament familiar i per altra, les
influències dels fets lligats al context socioambiental.
Les fases principals del cicle vital de la família són:
FASE FET CRÍTIC
► Formació de la parella: matrimoni o convivència
► La família amb fills: naixement dels fills
► La família amb adolescents: adolescència dels fills
► La família trampolí: els fills se’n van de casa
► La família en edat avançada: jubilació, malaltia, mort
7.4 COSES A DESTACAR
- 39 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Tenint en compte que la família és el context en el qual, en el nostre
sistema social, es transmeten els aprenentatges fonamentals i per tant és
summament significatiu. És necessari analitzar-la considerant que és un
sistema relacional obert, que s’autorregula, que cada família té les seves
pròpies regles de funcionament, i que aquestes poden variar segons el
moment del cicle vital en què es troba..
L’enfocament evolutiu per a l’estudi de la família, permet adoptar
una perspectiva multigeneracional per a l’explicació de les dinàmiques
familiars, considerant a la família nuclear com un subsistema que
interactua dins d’un sistema trigeneracional més ampli.
8. EL PROCÉS D’AJUDA
- 40 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
8.1 EL PRIMER CONTACTE
És el primer moment en el que obtenim informació de l’usuari, per
tant, és important saber entendre-la, contextualitzant-la, associant-la no
només a les vivències dels problemes que l’usuari ens exposa, sinó
també a la situació que està vivint, al lloc on succeeix tot això.
També cal tenir en compte que el treballador social coneix les
característiques del seu context de pertinença, tant en l’aspecte
estructural com en el psicològic, i és convenient que tingui consciència
dels efectes que poden produir en l’usuari. Per a l’usuari són noves i
podrà sentir-se indecís, manipulat, perdut; podrà reaccionar accentuant
certes modalitats de conducta (exageradament desimbolt, o bé, inhibit).
En el treball social, aquest procés es veu complicat per una
paradoxa del tipus «sigues espontani»:
es necessita certa distància respecte del que s’observa
per poder ser bons professionals;
l’excessiva separació no permet «l’enganxament» i,
conseqüentment, l’èxit de la intervenció;
la poca separació fa perdre l’agudesa i pot fer caure en
una trampa.
Per tant, el treballador social ha d’establir la distancia
adequada a cada cas en particular. Ha de ser cordial,
interessat i partícip dels problemes; però ha d’evitar ser-ne
membre implicat.
D’aquest primer contacte, neix la construcció d’un supersistema
treballador-usuari en un context de servei públic. Ambdós sistemes són
oberts i estan en continu moviment. Tant l’usuari/família com el servei,
contribueixen a estructurar aquest supersistema amb les seves pròpies
regles, històries del passat i models de processos interactius,
experimentats i apresos en altres contexts i en altres temps i transferits a
l’aquí i ara.
- 41 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
El sistema format serà resultat d’acords relacionals als que ambdós
sistemes arriben després d’una sèrie de definicions continues i
recíproques de les relacions. Cadascun tracta de determinar la
naturalesa dels vincles i l’altre reaccionarà confirmant-lo, negant-lo o
modificant-lo; cap d’ells arribarà a tenir tot el poder de definir la seva
relació amb l’altre.
Esquemàticament, podem subdividir el primer contacte en tres
fases:
1. La primera, que podem definir com «fase social», comprèn valuoses
comunicacions no verbals. espaiades per la presentació recíproca,
per una eventual explicació de l’usuari respecte a la seva sol·licitud i
per la recopilació motivada de dades que fa el treballador social.
La manera de recollir aquestes informacions ha de tenir en
compte els temps d’adaptació de l’usuari al nou medi, perquè se senti
còmode en enfrontar-se a preguntes que, per a ell, tenen respostes
de caràcter privat/familiar; i s’ha d’evitar que es converteixi en un acte
burocràtic.
2. En la segona fase, mentre s’explica el problema, es verifiquen en els
continguts les impressions recíproques inferides dels «prejudicis» i
dels missatges de tipus analògic. Es definiran explícitament les
modalitats de relació entre usuari i treballador social i entre cadascun
d’ells i el problema. Comunicant tant el mètode de treball com la
neutralitat front a les avaluacions personals.
En el transcurs de l’entrevista, el treballador social no serà el
receptor passiu, sinó que demanarà informació, farà associacions
sobre tot el que s’exposi, reformularà i puntualitzarà amb altres
preguntes els termes del problema. Sempre en vista a l’elaboració
d’una hipòtesi sistèmica que inclogui a tots els membres del sistema
implicats, i permeti fer una suposició plausible sobre el funcionament
global.
- 42 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
3. En la fase conclusiva, exerceixen un paper decisiu les regles
implícites que s’ha fitxat el supersistema treballador social+usuari. En
la proposta que el treballador faci a l’usuari, haurà de tenir en compte,
no només de quina manera és possible intervenir respecte a la
situació determinada, sinó també respecte a la relació que s’ha
establert.
És convenient separar el primer contacte de la primera entrevista,
remarcant-lo i orientant-lo a l’obtenció d’elements i informacions que
serviran per definir el problema i la idoneïtat del servei, per analitzar en
quin context s’inicia la relació, formular la primera hipòtesi i arribar a
definir de quina manera el servei es fa càrrec de la situació.
8.2 L’OBTENCIÓ D’INFORMACIONS
És de fonamental importància que les primeres informacions sobre
l’usuari siguin recollides en el moment en que aquest presenta la seva
sol·licitud o contactem amb ell a causa d’un assenyalament.
Les informacions obtingudes per altres vies corren el risc de
comprometre o limitar les possibilitats d’intervenció, fomentant els
prejudicis; pel treballador resulta difícil no fer cas d’aquestes informacions
o comportar-se com si no les hagués obtingut. Cada conducta de l’usuari
corre el risc de ser avaluada sobre la base d’informacions que aquest no
pot controlar i que, sobretot si són negatives, poden reforçar eventuals
prejudicis. Per aquest motiu, és important comunicar-les a l’usuari el més
aviat possible, perquè pugui expressar-se al respecte.
Poden aparèixer problemes similars quan un usuari tracta d’implicar
al treballador social, proporcionant-li informacions sobre les quals
demana guardar secret. Perquè en aquests casos el codi deontològic ens
obliga a mantenir el secret i, per altra banda, no podem fingir que no les
hem rebudes; això provoca que el treballador social es trobi en una
posició incòmoda, «d’estar posseït» per la informació.
- 43 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Quan ens trobem amb aquests tipus de situacions, pot ser útil
tractar de bloquejar a l’usuari abans de què ens comuniqui «el secret» i
intentar descobrir per quin motiu vol fer-nos partícips del seu «secret»,
com situar aquesta jugada dins el joc relacional, com pensa l’usuari que
farem ús d’aquesta informació i què succeiria si altres persones
arribessin a conèixer-la.
L’obtenció d’informació té la finalitat de comprendre aquella
determinada situació i captar l’especifitat de la manera en què aquell nucli
està vivint situacions difícils (culturals, socials, econòmiques), comuns
també a altres nuclis.
L’objectiu que ens fixem en aquesta investigació és descobrir les
relacions individu i ambient han estructurat, quines són funcionals i
quines disfuncionals, i respecte a què. Dirigint l’atenció a les regles que
estructuren aquell particular sistema familiar que viu dins un determinat
context socioambiental.
Així doncs, ens centrarem més en els fets relacionals (informacions)
que en els reals (notícies), en els fets que ha provocat diferències i
realimentacions significatives en el sistema. Més important que descobrir
moltes notícies, és la manera d’interpretar les informacions recollides dins
d’aquesta relació.
El professional ha de saber què cerca i ha de tenir esquemes de
referència per situar-hi les respostes als seus interrogants, però també ha
de ser empàtic i flexible, i estar disposat a revisar i modificar
contínuament els seus pressuposts mentals.
Durant la fase definida com de primer contacte, que pot consistir en
més d’una entrevista, és essencial aconseguir el següent:
Concretar una relació significativa amb l’usuari;
Permetre l’explicació de la sol·licitud;
- 44 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Saber distingir si la sol·licitud formulada és competència del servei
social;
Comprendre si, apart de la sol·licitud manifestada, n’hi ha d’altres no
expressades;
Especificar quin és el nucli mínim significatiu implicat en el problema
(el qual ens serà útil per decidir a qui citar més endavant);
Arribar a formular una hipòtesi, en línies generals, sobre el joc existent
en aquest moment en la família.
Per tal de descobrir els elements significatius i poder elaborar una
hipòtesi sobre el que està passant, també és important conèixer:
qui està al corrent de la seva sol·licitud?
perquè es formula en aquest moment en particular?
què l’ha motivat?
quins efectes relacionals vol trobar? i,
a qui està destinada?
Per assolir aquests objectius pot ser convenient subdividir les
informacions recollides en àrees, per analitzar en cada una d’elles,
determinats aspectes relacionals. Les àrees significatives en les que
situarem les primeres informacions obtingudes són:
L’estat civil i demés dades personals del sol·licitant i del seu nucli
familiar;
Els elements relacionats amb el seu context ambiental i social;
El remitent (la persona que el va remetre al servei);
Les informacions relacionades amb el problema;
L’anàlisi de la sol·licitud.
- 45 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
L’estat civil i demés dades personals del sol·licitant i del seu nucli familiar
El coneixement de les dades personals pot ser la font
d’importants informacions. Tenint en compte que cada nova etapa
del cicle vital d’una família implica la discussió de les regles de la
fase precedent, per a substituir-les per altres, adequades a la nova
etapa; i que amb freqüència els símptomes, el malestar, apareixen
quan hi ha una interrupció de la seqüència normal de les fases del
cicle vital de la família. Per tant, la fase del cicle vital en que es troba
la família en el moment en particular ens proporciona una informació
de gran utilitat per ajudar-nos a comprendre alguns aspectes de la
seva dificultat.
També ens servirà d’orientació per obtenir informacions sobre
l’aspecte relacional, conèixer el nivell d’estudis realitzats i la professió
exercida pels distints membres de la família, així com el nivell
socioeconòmic del nucli. Es tracta de dissenyar el que anomenen
genograma, un mapa de la família que comprengui tres generacions
indicant, amb símbols, el sexe dels seus components, l’edat i el
parentiu que els uneix; traçant un quadre de les xarxes relacionals i
situant-les en el temps. El qual ens facilita la visió de les possibles
connexions i proporciona les bases per a l’elaboració de la hipòtesi.
El coneixement dels fets del passat, que en opinió de l’usuari i
de la seva família tenen gran transcendència en la vida personal o en
la història familiar pot ser útil, no per les dades en si, sinó pels
efectes relacionals d’aquests fets, així com les modalitats escollides
per afrontar-los. D’aquesta manera ens resultarà més fàcil
comprendre perquè es pensa que els recursos familiars no són
suficients per superar les dificultats que es presenten.
- 46 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Els elements relacionats amb el seu context ambiental i social
Per visualitzar les interaccions entre la família i l’ambient,
l’ecomapa constitueix una eina útil, la qual ens permet representar
gràficament els sistemes significatius amb els que la família manté
relacions, emprant un símbol per indicar el tipus de relació existent.
Aquests sistemes poden ser recursos o vincles a tenir en compte en
l’avaluació o en el projecte d’intervenció.
El remitent
Podem dir que el remitent és qui envia a l’usuari al servei
perquè pugui trobar una resposta a la seva necessitat-problema.
Els interrogants a plantejar-nos en quant al remitent, es
referiran a la seva posició actual respecte a la persona enviada; al
tipus de relació existent entre ambdós, i també amb el servei; i al
grau en que el remitent està compromès o involucrat en la situació.
Algunes tipologies possibles de remitents són:
El remitent «desinteressat»: que envia a la persona al servei
perquè percep l’existència d’un problema, però no està
involucrat en la situació. En aquest cas, un requeriment perquè
participi o col·labori por causar-li incomoditat o agressivitat.
El remitent «partícip»: encara que no es troba involucrat en la
situació, té cert interès en ella i està disposat a col·laborar. El fet
de no mantenir-lo informat, potser sigui interpretat com una
desqualificació i es converteixi en un remitent disfuncional.
El remitent «meta»: tendeix a situar-se en un metanivell
respecte del treballador social i/o servei i, conseqüentment, a
controlar-lo. En general, es tracta de persones que ostenten un
càrrec o posició jeràrquica superior i poden aconsellar o
imposar al professional i/o equip, objectius, mètodes, projectes
- 47 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
d’intervenció, controlant-lo i interferint en la tasca realitzada,
precisament pel vincle que han creat amb l’usuari. El treballador
social es veu obligat a mantenir-se en contacte amb l’usuari en
l’àmbit professional i a enfrontar-se a una relació amb un nivell
jeràrquic superior. Haurà de ser capaç de definir correctament la
posició pròpia i la aliena abans de començar a treballar els
continguts, per evitar perilloses relliscades de context que
podrien invalidar el projecte d’intervenció.
El remitent «antagonista»: gairebé sempre està situat en el
mateix nivell que el treballador social o el servei que recomana
i, generalment, manté una relació amb la persona enviada.
Aquest no es comunica directament amb el professional sinó
que ho fa a través de l’usuari, desqualificant tant el servei com
la intervenció que es proposa. Per aquest motiu, és important
redefinir correctament la relació per evitar que es converteixi en
un camp de batalla en el que remitent i el treballador social
lluitin per la primacia i, ambdós, ho facin servir per obtenir
«avantatges».
El remitent «involucrat»: és una persona tan lligada a l’usuari i
complicada en els seus problemes, que pràcticament no es
distingeix dels membres de la família, s’ha convertit en un
membre homeostàtic del sistema. En aquest cas, la intervenció
té un doble objectiu: permetre que s’ajudi a la família i al mateix
temps permetre-li a ell que es desenganxi.
És important que el treballador social utilitzi aquests
remitents i els coneixements que tenen de la família, valorant
positivament tot el que han fet per ajudar-los, però donant-los la
seguretat de què la família no serà desatesa si ells deixen
d'intervenir.
- 48 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
En quant a les modalitats d’enviament disfuncional al·ludides
anteriorment, cal distingir algunes modalitats característiques, com
són l’enviament «agressiu»; el «culpabilitzant»; o el «genèric».
Les informacions relacionades amb el problema
Quan l’usuari arriba al servei per exposar el seu problema,
sovint ho fa de manera fragmentaria, impulsiva, té ansietat, pressa,
urgència d’alliberar-se d’un pes que li resulta insuportable.
Passat aquest primer moment de desfogament, és important
que el treballador social sigui capaç d’imaginar un panorama complet
del problema. Es farà una recapitulació de tot el que ens ha dit
desordenadament, permetent-li organitzar a la seva manera els
continguts.
El treballador social ha de tenir un paper actiu i dirigir
l’entrevista amb la finalitat d’obtenir les informacions útils per poder
dur a terme l’anàlisi de la situació.
En el primer contacte, les informacions que poden servir-nos
per l’elaboració d’una hipòtesi sobre les dificultats relacionals que
acompanyen al problema exposat, es refereixen a la gènesi i al
desenvolupament del problema i a l’actual forma de manifestar-se.
Per tal d’obtenir aquestes informacions, ens poden servir
d’ajuda preguntes com aquestes:
quin temps fa que s’ha manifestat el problema?
qui, en el context ampliat (parents, amics) està implicat en el
problema?
què s’ha fet per a resoldre’l, i qui ho ha fet?
qui l’ajuda més?
qui està al corrent de la sol·licitud formulada al servei?
- 49 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Les respostes a preguntes com aquestes, ens indicaran com s’ha
manejat la situació fins al moment de la sol·licitud, els recursos
utilitzats pel sistema i els motius que han impedit que les temptatives
tinguessin resultats positius.
És important captar les possibles incoherències entre el que
l’usuari ens diu i com ho diu, entre el to de veu i els continguts. Tenint
en compte que, perquè aquestes observacions arribin a ser
significatives, el fenomen no ha de ser casual o esporàdic, sinó
recurrent i, conseqüentment constituir una redundància.
L’anàlisi de la sol·licitud i la definició del context
La sol·licitud explícita, no sempre coincideix amb la real o és
prioritària respecte al que està implícit en la demanda, però té la
funció de trampolí per a posar-se en contacte amb el servei.
És fonamental considerar que el tipus de sol·licitud tendeix a
determinar el tipus de context en el que s’inicia la relació.
D’Adda i Gallione (1983), han recopilat i classificat les distintes
peticions que rep el treballador social en quatre categories, que
tendeixen a establir quatre tipus de contexts diferents:
1. Context informatiu
Pressuposa una demanda de notícies, informacions que el
professional pot donar, però no de relació estable amb aquest.
Pot servir com enganxament inicial per iniciar un procés d’ajuda,
sempre que el treballador social reconegui en la sol·licitud una
manera de començar una relació amb el servei.
2. Context d’assessorament
Caracteritzat per una sol·licitud lliure i autònoma, dirigida al
servei social amb expectatives de col·laboració per a la solució
d’un problema, malestar o símptoma.
- 50 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
3. Context assistencial
És tracta de sol·licituds presentades a rel d’un problema o
malestar més estrictament material.
Les sol·licituds d’aquest tipus, sovint, tenen algunes
característiques comunes:
a) La cronicitat;
b) El joc relacional està encobert per necessitats de tipus pràctic i
material que són, per una banda, el símptoma i per l’altre,
l’explicació única i no discutible que la família dóna al seu
malestar;
c) Multiplicitat de peticions;
d) Disponibilitat únicament per canvis aparents.
4. Context de control
Generalment, es tracta de sol·licituds provenen d’una altra
entitat o sistema que es troba en el mateix nivell o en un nivell
jeràrquic superior respecte del professional.
En aquests casos, ens trobem amb dificultats de distint
ordre:
a) La sol·licitud no prové de l’usuari que, sovint, sofreix la
intervenció;
b) És impossible no intervenir;
c) La intervenció en la situació assenyalada no es pot efectuar si
es prescindeix d’una anàlisi de les relacions entre el servei i
les institucions implicades.
5. Context avaluatiu
L’objectiu de la intervenció del treballador social és
proporcionar, generalment a una altra entitat, una avaluació sobre
la situació.
Particularment, es refereix a les avaluacions «d’idoneïtat»
sol·licitades pel Tribunal per a les parelles aspirants a l’adopció; a
- 51 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
l’anàlisi de les parelles que s’ofereixen per assistència familiar o
inclús, al relat que s’ha de presentar davant el tutor de menor en
quant a la conveniència d’ocultar als pares d’una adolescent que
aquesta vol interrompre un embaràs.
En aquests casos, l’usuari no va espontàniament al servei,
sinó que ho fa en compliment d’una formalitat necessària. Però,
així i tot, si l’acció del treballador social s’orienta cap a
l’assessorament, pot transformar una instància burocràtica en una
ocasió de creixement.
En termes generals, és fonamental saber reconèixer en quin
tipus de context s’inicia la relació; saber manejar amb destresa els
contexts per utilitzar-los en la relació amb l’usuari.
Una característica de quasi totes les sol·licituds és que van
acompanyades de la demanda implícita o explícita, de respostes
immediates. A excepció d’algunes situacions d’emergència, és
indispensable no satisfer aquests tipus d’expectatives, i tractar
d'establir una pràctica professional i regles que indueixin a l’usuari a
corregir-les; introduir la variable «temps per a la reflexió».
8.3 L’AVALUACIÓ I EL PROJECTE D’INTERVENCIÓ
Les informacions recollides pel treballador social en el que podríem
definir com àrees crucials, permeten formular hipòtesis sobre el
funcionament de la família.
La hipòtesi es pot desenvolupar a partir de l’anàlisi de:
el context en el qual es manifesta el problema;
la manera en que s’ha format el sistema, de la seva història;
l’evolució del problema o símptoma i de les intervencions
intentades pel sistema.
- 52 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Aquestes hipòtesis, amés de tenir una funció específica en la
coordinació de l’entrevista, permeten formular una apreciació relacional
sobre el funcionament de la família. La hipòtesi com a eina per a la
coordinació de l’entrevista resulta de nivell lògic inferior a la hipòtesi
sobre el funcionament de la família.
El projecte d'intervenció sorgirà de la confrontació entre la hipòtesi
d’intervenció, la del funcionament de la família i els recursos disponibles.
8.4 EL CONTRACTE
Una vegada s’han obtingut les informacions possibles, es tracta de
considerar si es pot preveure, dins del procés d’ajuda, una col·laboració
activa d’ambdues parts.
És important recordar que la finalitat de la intervenció del treballador
social és l’autonomia de l’usuari. Considerar-lo no com a destinatari
passiu de la intervenció, sinó com una persona responsable que ha pres
la decisió de dirigir-se al servei per demanar ajuda. Un contracte explícit
reconeix la possibilitat de treballar junts per ajudar al sistema a trobar les
seves solucions, estimulant la creativitat i les potencialitats del sistema.
És important plantejar algunes preguntes per definir de qui prové la
demanda i a qui està dirigida, i perquè es presenta en aquest moment;
per poder comprendre de quina manera l’ajuda sol·licitada pot modificar
el sistema familiar.
En el contracte s’estipulen les obligacions recíproques entre usuari i
treballador social: el respecte d’horaris, la quantitat de reunions; els
acords sobre eventuals projectes, es fa una referència precisa a les
persones que es fan càrrec de la situació, etc.
- 53 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
8.5 LES INTERACCIONS POSSIBLES ENTRE EL SUPERSISTEMA TREBALLADOR SOCIAL-USUARI
En el complex equilibri de dinàmiques en moviment continu, no
existeixen en absolut, posicions que es puguin prefigurar; però es poden
distingir alguns tipus d’interaccions factibles en l’evolució d’aquest
supersistema:
1. Els sistemes es comuniquen entre si i estan atents a les
realimentacions mútues.
2. Cada sistema tracta de mantenir, defendre i salvaguardar les seves
peculiaritats específiques.
3. Els sistema família és assimilat pel sistema serveis. Es crea una
relació de dependència total de la família respecte als serveis.
4. El sistema serveis és assimilat pel sistema família. El servei queda
tant atrapat que les seves possibilitats de provocar canvis significatius
seran molt escasses, perquè la seva posició és homeostàtica.
8.6 COSES A DESTACAR
Tant l’usuari/família com el servei contribueixen a estructurar un
supersistema resultat d’acords relacionals als que arriben ambdós
sistemes després d’una sèrie de definicions contínues i recíproques de
les relacions. Cadascun tracta de determinar la naturalesa del vincle i
l’altre reaccionarà confirmant-lo, negant-lo o modificant-lo. També el lloc
i l’ambient participen en aquests acords.
En recollir les informacions que ens aporta l’usuari, cal tenir en compte
el temps d’adaptació d’aquest al nou ambient, ajudar-lo a sentir-se
còmode.
És important comunicar a l’usuari tant el mètode de treball, com la
neutralitat per part del professional respecte a les avaluacions
personals
- 54 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
És de fonamental importància que la informació sobre l’usuari sigui
recollida de primera mà. Les informacions obtingudes per altres vies
poden interferir en la interpretació de la situació, comprometre o limitar
les possibilitats d’intervenció, fomentant els prejudicis en el treballador
social. Per aquest motiu, si ens arriba algun tipus d’informació sobre
aquest o sobre la seva situació, és convenient que li sigui comunicada
el més aviat possible, per oferir-li la possibilitat d’explicar-se.
La obtenció d’informació té la finalitat de comprendre una determinada
situació, dels fets que han provocat diferències i realimentacions
significatives en el sistema.
El treballador social ha de deixar temps a l’usuari perquè s’espaï i
s’expliqui, però ha de tenir un paper actiu i dirigir l’entrevista amb la
finalitat d’obtenir informacions útils per a l’anàlisi de la situació.
Una de les característiques de gairebé totes les sol·licituds, és que
amés de la demanda que es fa de manera explícita hi ha una o varies
demandes implícites. És important observar atentament i saber captar
el que no ens expressa, però d’alguna manera ho deixa entreveure, i
ens dóna peu perquè li formulem una pregunta.
És fonamental saber en quin tipus de context s’inicia la relació.
Les informacions recollides pel treballador social en el que podríem dir
les àrees significatives, permeten formular hipòtesis sobre el
funcionament de la família. Aquestes hipòtesis, amés de tenir una
funció específica de coordinació en l’entrevista, permeten una
apreciació relacional del seu funcionament.
La finalitat de la intervenció és l’autonomia de l’usuari. Per aquest
motiu, el contracte explícit ens permet definir la relació de manera clara
i explícita. En el contracte s’hi estipulen les obligacions recíproques, el
paper que cadascun d’ells tindrà en el procés,
- 55 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
9. LA COORDINACIÓ DE L’ENTREVISTA
9.1 ELABORACIÓ D'HIPÒTESIS
La hipòtesi, en la coordinació de l’entrevista, és l’eina per
excel·lència, ja que garanteix al treballador social la conducció de la seva
investigació, seguin un fil lògic, i impedint que assumeixi l’actitud
d’observador passiu que permet a la família imposar la seva avaluació.
L’usuari, en el moment de la sol·licitud, ja ha efectuat la seva
avaluació del problema utilitzant, d’entre les dades que disposa, aquelles
que creu importants i associant-les segons la lògica que considera
correcta. Aquesta elaboració l’ha dut a la conclusió de què en la situació
hi ha un element que s’ha de modificar, identificat com el problema a
resoldre perquè tot torni a funcionar.
Si ens limitem a acceptar la puntuació de l’usuari i utilitzem la
mateixa informació i el mateix procediment d’avaluació, és molt provable
que arribem a les mateixes conclusions. En aquest cas, la intervenció
tècnica es limitarà a proposar solucions diferents a les intentades
independentment pel sistema.
Si comencem per analitzar de quina manera l’usuari ha seleccionat i
associat les informacions, podem arribar a descobrir quina és la lògica
que, tant el que s’ha dirigit al server com el sistema al que pertany,
consideren adequada, i finalment, pot induir al sistema a veure el
problema d’una altra manera.
Podem dir que la funció principal de la hipòtesi consisteix en orientar
la indagació i l’activitat del treballador social, permetent-li comprendre el
funcionament i la organització del sistema i traçar un mapa de les
relacions, en el qual figuri la posició dels distints membres de la família i
la posició d’aquesta dins d’altres sistemes. El que és fonamental, és el
seu valor funcional.
- 56 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Selvini Palazzoli i altres (1980, pàg. 11), esclareixen que la hipòtesi
«[...] ha de ser sistèmica, haurà d’incloure a tots el components de la
família i donar-nos un supòsit referent a tot el funcionament relacional».
Per a l’elaboració de la hipòtesi en el procés d’ajuda, Lerma (1987)
suggereix tres etapes:
En la primera, s’haurà de fer una reflexió atenta sobre les dades
recollides pel treballador social en el primer contacte amb el
sol·licitant. D’aquí en podrem extreure una primera hipòtesi,
provisional, que ens permetrà individualitzar una sèrie d’àmbits
potencialment importants, sobre els quals indagarem durant
l’entrevista.
Posteriorment, a través de la recollida orientada de les dades i la
seva connexió amb informacions significatives, podrem procedir a
l’anàlisi d’aquestes àrees.
Finalment, procedirem a la organització de les dades obtingudes,
integrant-les, amb les informacions recollides en els distints nivells
(relacional, socioeconòmic, sanitari, educatiu), en una hipòtesi de
joc familiar que inclogui tant les posicions de cadascun dels
membres en el sistema, com la posició del sistema respecte dels
súper/subsistemes amb els quals està en relació.
9.2 CIRCULARITAT
Durant l’entrevista, sorgeix la necessitat de formular preguntes que
ens permetin rebre informacions i no senzillament notícies. Per això hem
de tenir molt en compte dos conceptes:
La informació es una diferència;
La diferència és una relació (o un canvi de la relació).
- 57 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Si adoptem aquests pressuposts, necessàriament, s’hauran de
plantejar les preguntes fonamentant-nos en el principi de la circularitat.
En proposar preguntes de tipus circular, amés d’obtenir informació,
s’assoleix simultàniament l’objectiu d’introduir en la família inputs,
connexions entre distints fets, permetent-li adquirir una nova visió del
problema.
Aquest tipus de preguntes, es poden fer des de la primera
entrevista, com a mètode indagatori per avaluar el problema. D’aquesta
manera podrem focalitzar la nostra atenció en la manera en que cada
membre de la família defineix el problema, en les solucions que s’han
intentat, per part de qui i amb quins resultats. Les diferències o
coincidències entre la visió de la situació, ens podran servir de base per
altres preguntes que afavoreixin l’aparició de noves informacions i poder
desenvolupar hipòtesis més articulades.
9.3 NEUTRALITAT
Seguin a Selvini Palazzoli i altres (1980, pàg. 17), entenem per
neutralitat del treballador social «[...] un determinat efecte pragmàtic que
el conjunt de les seves conductes en la coordinació de la sessió exerceix
en la família». Ser neutrals no significa mantenir una conducta freda,
distant, sinó donar a la família la impressió de no prendre part en la
situació, de no decantar-se cap a un dels membres.
És oportú esclarir que una actitud neutral en la coordinació de
l’entrevista no significa neutralitat front a les conductes adoptades pels
individus. L’actitud neutral és funcional per a comprendre com es
manifesten aquestes conductes, què és el que les determina o manté, i
per ajudar al sistema a trobar un equilibri menys disfuncional.
- 58 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
9.4 LA PRIMERA ENTREVISTA
Gràcies a les informacions recollides en el primer contacte, el
treballador social podrà idear l’àmbit en el qual es manifesta el problema i
definir a qui convé citar per a la primera entrevista.
Cal assenyalar que, encara que la família és el sistema relacional
significatiu més reduït en el que es situa l’usuari que presenta la
sol·licitud, el pacient identificat és, preferentment, el camp que s’ha
d’involucrar i que s’ha d’observar, i en el qual s’ha d’intervenir.
El primer moment de l’entrevista es centrarà en alguns punts
essencials:
Fer que tots se sentin còmodes;
Presentar-se i especificar quin és el paper que es du a terme
respecte a l’entitat, el tipus de servei i l’estil de treball;
Comunicar qui es va posar en contacte amb el servei i fer un resum
de tot el que es va dir en el primer contacte amb el sol·licitant;
Revisar i completar, directament amb cadascun del presents
(començant pels de més edat), les dades personals obtingudes en
el primer contacte.
Des de la primera entrevista, és important captar totes les senyals
no verbal que, normalment, es perceben però que no són suficientment
considerades i associades a altres informacions, com per exemple:
els que no han vingut a la reunió;
la disposició dels distints components;
la persona que comença a parlar;
la que en un llenguatge no verbal, fa de moderador de la família;
el to de veu i l’humor de cadascun dels membres de la reunió.
- 59 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
9.5 COSES A DESTACAR
L’entrevista està destinada a investigar la «lògica operativa» del
sistema per a plantejar les futures intervencions a partir d’aquesta
lògica.
La funció principal de la hipòtesi és orientar la investigació, permetent
comprendre el funcionament i l’organització del sistema. Per aquest
motiu, les hipòtesis hauran de ser sistèmiques, incloure a tots els
membres de la família, ampliant el camp d’observació i oferint una
visió més àmplia i articulada dels problemes que es presenten en la
família.
Les preguntes circulars, amés de proporcionar informacions, ens
permeten establir una connexió entre diferents fets, que de manera
aïllada no semblen significatius però en conjunt poder ser rellevants,
ens permeten adquirir una nova visió del problema. Afavorint l’aparició
de nova informació i la possibilitat d’elaborar hipòtesis més
articulades.
Una actitud neutral en la coordinació de l’entrevista no significa
neutralitat front a les conductes adoptades pels individus. L’actitud
neutral és funcional per a comprendre com es manifesten aquestes
conductes.
Encara que la família és el sistema relacional significatiu més reduït
en el que es situa l’usuari que presenta la sol·licitud, el pacient
identificat és, preferentment, el camp que s’ha d’involucrar i que s’ha
d’observar, i en el qual s’ha d’intervenir.
- 60 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
10. ALGUNES INTERVENCIONS DEL TREBALL SOCIAL
10.1 LA VISITA DOMICILIARIA
Es tracta d’una eina bastant típica del servei social, utilitzada amb
freqüència en alguns tipus de serveis. Generalment es defineix com una
entrevista efectuada en el domicili de l’usuari per a profunditzar la
comprensió del diagnòstic, i com estudi i observació de l’ambient familiar.
Hi haurà diferències entre l’entrevista a domicili i la que es fa en el
servei. En el domicili de l’usuari, és aquest qui està més familiaritzat amb
l’ambient, el qual li permet provocar eventuals distorsions per obtenir el
control de la relació. Per aquest motiu, cal recordar que en aquesta
situació el coneixement de la realitat no és del tot objectiu i que la
presència d’un observador modifica el conjunt de les relacions que
s’estan analitzant.
El primer interrogant que ens hauríem de plantejar és, qui ha trobat
convenient i oportú que aquesta entrevista es dugués a terme; la situació
pot ser molt distinta si és l’usuari el que ha sol·licitat la visita del
treballador social o si ha estat una proposta del professional. Així doncs,
serà important avaluar:
si la petició es formula per a un primer contacte;
si la sol·licitud prové directament de l’usuari o d’una altra persona;
si el motiu de la visita domiciliaria es deu a la impossibilitat de
l’usuari per a traslladar-se al servei;
les implicacions de la demanda, no només per l’usuari o pel servei,
sinó per la seva relació.
Sempre és important reflexionar sobre el significat de la petició.
En ocasions, la visita domiciliaria pot ser proposada pel treballador
social, com a part del seu projecte d’intervenció, amb una finalitat
concreta.
- 61 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
En alguns contexts institucionals, la visita domiciliaria pot
transformar-se en «procediment burocràtic» per a obtenir una sèrie de
prestacions (per exemple, assistència domiciliaria) o pot estar inclosa en
un protocol operatiu definit per una altra institució (per exemple, un
Tribunal). En aquestes situacions, el treballador social corre el risc de
perdre de vista els objectius pels quals s’ha donat a una intervenció
discrecional la categoria de procediment.
És indispensable que, en cada oportunitat, independentment de qui
ha proposat la visita, el treballador social defineixi:
quin és el context relacional respecte de l’usuari (suport, control);
quins són els objectius que es persegueixen amb l’entrevista a
domicili;
quina és la seva hipòtesi de la situació;
quines són les àrees significatives a examinar per a obtenir
informacions significatives.
Pel que fa als objectius, podem distingir tres tendències:
1. La primera, considera la visita domiciliaria com una eina per recollir
informacions que permetin una anàlisi correcta i completa de la
situació. Permetent captar la relació existent entre la conducta de
l’usuari i l’ambient en el que es desenvolupa.
2. Una segona corrent, està lligada a situacions en les quals la
relació amb l’usuari està clarament definida en un context de
control. En aquest cas, la funció de la visita pot ser controlar si es
compleixen, i de quina manera, les indicacions donades pel
treballador social o prescrites pel Tribunal.
3. Una última corrent, va dirigida a aquelles situacions en les quals la
relació s’estructura clarament en un context de suport, i la visita
domiciliaria passa a ser una eina per a reforçar-la.
- 62 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Cal recordar, que la visita domiciliaria, de la mateixa manera que les
altres entrevistes, ha de ser convinguda amb l’usuari. Serà important, si
no s’ha convingut prèviament, escollir la millor forma de preavís (segons
el tipus de relació que es mantingui amb l’usuari.
10.2 EL SUBSIDI
Entre els recursos de què disposa el treballador social per al
tractament del cas, ocupen una posició important els fons que l’entitat
destina a l’assistència econòmica. Aquests fons poden tenir dues
assignacions diferents:
intervencions per cobrir el mínim vital;
intervencions econòmiques extraordinàries.
Intervencions per cobrir el mínim vital
Per a poder accedir a aquest tipus de prestacions, l’usuari ha de
complir amb determinades condicions d’ingressos, estipulades per
reglaments i taules, i aquest és el criteri que s’ha de seguir per
atorgar-li el dret a gaudir-ne.
Amb freqüència, potser que la sol·licitud d’ajuda econòmica
emmascari altres dificultats, que no apareixen de primera intenció. Per
aquest motiu, és fonamental fer una anàlisi minuciosa del
requeriment, que faci sortir a llum eventuals problemes subadjacents,
si n’hi ha, o que permeti definir un context relacional clar, en el qual la
intervenció del professional sigui qualificada com a enllaç entre les
necessitats i el recursos, sense responsabilitzar-se de la situació.
- 63 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Intervencions econòmiques extraordinàries
El subsidi pot considerar-se com una intervenció complementària
de suport a la família a la l’usuari, un recurs del que disposa el
treballador social per assolir els objectius que s’ha fixat en el seu
projecte d’intervenció.
En gran mesura, depèn de l’avaluació que faci el professional.
És fonamental tractar de comprendre fins a quin punt les dificultats
són realment de caràcter econòmic i en quina mesura acompanyen o
emmascaren necessitats i problemes d’altre tipus. Això permetrà fer
una apreciació global de la situació de l’usuari i de la seva família.
Establir una relació en la qual l’aspecte econòmic és important, però
no exclusiu.
L’ajuda econòmica pot prestar-se i pot ser la manera d’implicar a
l’usuari en un projecte de canvi més global, sempre que es respectin
algunes condicions essencials:
que es procedeixi a una anàlisi exhaustiva de la situació;
que es posi de manifest el «joc» de la família;
que el subsidi sigui temporal i es trobi inclòs en un projecte de
treball amb la família més ampli.
Cal tenir sempre en compte els objectius que es volen assolir i
és necessari avaluar si el subsidi és una forma d’intervenció coherent
amb l’estratègia ideada.
10.3 L’AJUDA DOMICILIARIA
L’objectiu general d’aquesta intervenció consisteix en afavorir i/o
permetre la permanència en la família, o en el propi context ambiental, de
les persones majors, minusvàlids, malalts mentals o menors, mitjançant
la intervenció a domicili de personal del servei. En aquests casos, el
professional es troba en contacte directe amb sistemes amb un delicat
equilibri, canviant i marcat sovint per models rígids d’interacció.
- 64 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Assistència domiciliaria
L’assistència domiciliaria es caracteritza per ser una prestació
d’ajuda en les tasques domèstiques i per a l’assistència directa a la
persona, inclús amb l’objecte d’estimular l’autosuficiència.
Però cal tenir en compte que si el servei dóna respostes
d’assistència domiciliària basant-se principalment en el fet de que el
cas compleix amb els requisits exigits per accedir a la prestació, corre
el risc d’introduir a un professional en un joc relacional del qual no
se’n coneixen les regles.
Això, per una banda, pot arribar a ser una font de dificultats per a
la correcta realització del projecte d’intervenció; i per l’altra, contribuir
al manteniment d’un joc patològic. Per tant, es confirma la necessitat
de que el treballador social faci una lectura correcta i completa de la
situació i una avaluació dels possibles efectes que la intervenció pot
general en el sistema.
Finalment, sempre es tindran en consideració les
realimentacions provinents dels professionals encarregats de dur a
terme aquesta prestació, amb la finalitat d’una verificació i,
eventualment, d’un nou projecte d’intervenció.
Suport domiciliari amb finalitats educatives
Entre les intervencions a favor de menors en dificultats,
assumeix gran importància el suport domiciliari amb finalitats
educatives. El seu objectiu és evitar la institucionalització o la
necessitat de separar al menor de la seva família.
- 65 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
Segons Selvini i Gabrielli (1987), s’ha d’evitar la centralització de
la intervenció únicament en el menor, ja que aquest enfocament pot
representar riscos importants:
front als pares, pot agreujar un procés d’alliberació de la seva
responsabilitat, ja en curs;
front al menor, pot instigar-lo implícitament contra els pares.
L’objectiu de la intervenció domiciliaria haurà de tendir, en primer
lloc, «[...] a que els pares es responsabilitzin de les figures parentals i
serà, per tant, una intervenció centrada en la família» i en segon lloc,
«[...] a consolidar la parella dels pares (quan existeix) i neutralitzar als
parents que resultin desqualificadors i destructius respecte als pares»
(Selvini i Gabrielli, pàg. 11).
En particular, es tindrà en consideració:
El joc existent en la família en el moment concret.
La relació entre el professional i la família.
Les diferents versions del problema que tenen tots els
professionals que observen a la família des de dins i dels que
l’observen des de fora.
Un cop decidida la conveniència d’aquest recurs, el treballador
social i el professional domiciliari hauran d’estructurar un sistema
constant de comunicació que permeti veure les realimentacions
rebudes (recordant que el silenci també és una resposta) i reajustar el
projecte d’intervenció.
- 66 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
El moment de la verificació també presenta alguns aspectes
peculiars:
a) En el cas d’haver obtingut un resultat positiu, s’haurà de
considerar què implica eliminar l’element que va afavorir el canvi i
com actuar perquè el fet de suprimir-lo no sigui viscut com un
càstig, sinó com el reconeixement d’una possible autonomia.
b) En el cas de que la intervenció no hagi modificat el funcionament
de la família, serà oportú avaluar quins canvis ha introduït en la
seva història-cultura-experiència i de quina manera el sistema
familiar va aconseguir neutralitzar el «poder» del servei.
10.4 L’ASSESSORAMENT PSICOSOCIAL
L’assessorament psicosocial es caracteritza com el nivell
d’intervenció en el qual els recursos que el professional posa en joc en el
procés d’ajuda a l'usuari es concreten, quasi exclusivament, en la
capacitat del treballador social per a utilitzar l’instrument de la relació i la
comunicació. És un exercici d’esclariment, de suport que apunta a
l’assoliment d’un nou equilibri en el sistema usuari.
Intervenció dins d’un context d’assessorament
La intervenció d’assessorament psicosocial pot respondre a
objectius de caràcter general, compartits naturalment amb l’usuari,
com: dissoldre i esclarir els nuclis problemàtics existents en la
situació, emparar a la família en els processos de redefinició de les
regles o de les distàncies entre els distints subsistemes, afavorir el
compliment dels deures existencials per part dels components de la
família, facilitar l’activació dels recursos interns del sistema i la
utilització dels externs.
- 67 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
La intervenció d’assessorament del servei social es proposa
reactivar i facilitar la reorganització dels recursos d’un sistema familiar
en crisi de transició.
Intervenció d’assessorament psicosocial dins d’altres contexts
Les intervencions d’assessorament psicosocial tampoc poden
faltar en contexts com l’assistencial, el de control o l’avaluatiu.
Sobretot en els casos dels contexts assistencial i de control, és
fonamental que el treballador social especifiqui i defineixi clarament
amb l’usuari una línia de demarcació entre l’assessorament
psicosocial i els altres tipus d’intervenció, per evitar relliscades que
puguin reduir a la impotència del professional, fer crònic el problema i
disfuncional la relació amb el «sistema d’ajuda».
10.5 COSES A DESTACAR
En quant a la visita domiciliaria, el primer interrogant que ens hauríem
de plantejar és, qui ha trobat convenient i oportú que aquesta
entrevista es dugués a terme.
L’ajuda econòmica pot prestar-se i pot ser la manera d’implicar a
l’usuari en un projecte de canvi més global, sempre que es respectin
algunes condicions essencials.
- 68 -
─ Servei Social i Model Sistèmic ─
11. VALORACIÓ PERSONAL
La lectura d’aquest llibre, encara que no ha estat una tasca fàcil,
degut a la complexitat dels seus continguts, m’ha ajudat a esclarir molts
d’aspectes de l’entrevista, la metodologia, i del procés d’ajuda.
M’ha fet comprendre la necessitat de que les hipòtesis siguin
sistèmiques, globals. La importància que té conèixer el context on es
desenvolupa l’usuari tant a nivell individual com familiar, i de la definició
del context en la relació d’ajuda.
Especialment, m’ha agradat la manera en què ens mostren una
perspectiva més actual de l’evolució del treball social fins arribar a l’òptica
sistèmica.
També m’ha ajudat a entendre fenòmens de la comunicació que
encara no tenia gaire clars, sobretot els referents a les trampes de
comunicació.
Penso que ha estat una lectura molt enriquidora, que el seu
contingut no només és útil per als estudiants de treball social, sinó també
com a llibre de consulta en la pràctica professional.
- 69 -
Top Related