II Concurs de
relats “Marià
Casadevall”
Sensibilització envers temàtiques socials i visibilitat de l’acció social
II Concurs de Relats “Marià Casadevall”
Fundació Campus Arnau d’Escala, 201
Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona
Edifici Jaume Casademont, Porta B, despatx 9
Carrer Pic de Peguera, 15
17003 Girona
Tel. 972 104 215
http://campusarnau.org
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Coordinació: Èlia Llinàs, Fundació Campus Arnau d’Escala
Textos: Asmaa Aouattah i Xavier Vallvé
Edició: Fundació Campus Arnau d’Escala
Maig de 2017
Amb el suport i la col·laboració de:
I Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
Fundació Campus Arnau d’Escala, 2017
de la Universitat de Girona
Edifici Jaume Casademont, Porta B, despatx 9
Aquesta obra està subjecta a una llicència de:
CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
Fundació Campus Arnau d’Escala
Asmaa Aouattah i Xavier Vallvé i Duesaigües
Edició: Fundació Campus Arnau d’Escala
col·laboració de:
2
CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
3
Recull dels textos guanyador i finalista del
II Concurs de relats “Marià Casadevall”
2017
Organitza:
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
4
DIXIT Girona Centre de Documentació de Serveis Socials Marià Casadevall, la Fundació
Campus Arnau d’Escala, la Delegació a Girona del Col·legi Oficial de Treball Social de
Catalunya i l'Ajuntament de Girona organitzen el Segon Concurs de relats "Marià
Casadevall" per promoure la sensibilització envers temàtiques socials i donar visibilitat a
l'acció social.
El concurs porta el nom de Marià Casadevall per recordar l’educador i treballador social de
Girona, que va ser director del Centre d’Acolliment i Serveis Socials “La Sopa” del 1995 fins
a la seva prematura mort, l’any 2003.
En aquesta segona edició els textos han tractat el tema de l’estigma entès com a atribut que
converteix el seu possessor en una persona menys atraient, el diferencia al mateix temps
de la resta de persones i el porta a situacions de marginació social.
Hajar, no Jajar d’Asmaa Aouattah, i, Una segona pell, de Xavier Vallvé i Duesaigües, són les
obres guanyadora i finalista, respectivament, i ambdues aborden l’estigma i la discrimi-
nació per raó d’origen de les persones.
A continuació, podeu llegir els relats guanyador i finalista. Bona lectura!
Girona, maig de 2017
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
5
Hajar, no Jajar
Asmaa Aouattah
Hajar El Harrak, expedient 256. Només pel gruix de la carpeta dedueixo que es tracta
d’un cas feixuc. No recordo mai els casos, sempre he de revisar els expedients una estona
abans d’entrevistar els usuaris que hi corresponen. La família El Harrak, una colla que fa
ballar el caps dels serveis que n’atenen els membres: molts conflictes en la llar, sospita de
violència masclista, pare poc col·laborador, fills conflictius i precarietat laboral. Molta roba
i poc sabó i tan neta que la volen. Em preocupa molt l’actitud reticent d’aquesta família cap
a les directrius dels serveis. No acaben de complir amb el pla de millora que inclou la
teràpia de les germanes. És la primera vegada que entrevisto a joves adolescents
marroquins. Hi ha tot de queixes relacionades, amb aquest col·lectiu, en tots els serveis:
aprenentatge, relacions amb els altres companys, relacions intrafamiliars. No sé ben bé per
on començar.
Mentre assaboreixo el te amb llimona, que m’he endut del restaurant on he dinat,
repasso els fulls del dossier El Harrak. Cada pàgina d’aquestes és capaç d’emboirar el cap de
qualsevol professional. Respiro fondo, encenc música i espero que arribi la germana
mitjana de les noies El Harrak, la Jajar.
—I tu Jajar, què penses de la situació a casa? —li pregunto a la noia prima i alta que tinc
davant meu. Hem fet una presentació molt breu dels noms i del motiu de l’entrevista. No
sembla molt animada, però el seu comportament és correcte. Deixa la motxilla damunt
l’altra cadira, plega els braços i em mira tranquil·lament.
—Em dic Hajar amb ha, no ja —pronuncia una h aspirada que no aconseguiré dir en mil
anys—, i si ho trobes complicat diga’m Ajar.
M’empasso la saliva i somric per dissimular el meu astorament per aquesta resposta
inesperada. La noia denota molta confiança en si mateixa i un no sé què que s’amaga
darrere les paraules.
—Deixem-ho en Ajar doncs, gràcies —li contesto—. I ara diga’m Ajar, què penses de la
situació a casa?
—Jo no em fico en les històries dels pares. Ni per bé ni per mal. Penso que si em salvo a mi
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
6
Hajar, no Jajar / Asmaa Aouattah
mateixa, ja en faig prou i massa. Vaig aprendre de petita a ser pragmàtica i vetllar pel meu
interès. La vida és curta i si la malbarato en conflictes que no s’acaben, ja em veig perduda.
—Què estudies, batxillerat?
Arrufa lleument el front i sospira:
—Sóc d’aquests alumnes a qui han barrat el pas davant l’aspiració al batxillerat. Des del
primer d’ESO em van dir que no em veien preparada per fer-lo. Llavors encara no havia
begut el meu cervell1 com diu la mare. He begut oli, això sí. Vull dir que no havia madurat, i
no havia après que deixar-me endur per les meves cabòries un dia sí i un altre també era
mostra de debilitat i poca intel·ligència. Jo sóc forta i intel·ligent també. Em podia haver
tret l’ESO, però la mare va signar el contracte sense entendre massa de què anava la cosa.
Signa aquí Fàtima, i la Fàtima va fotre el garbuix que m’ha condemnat al que faig ara.
L’Ajar remena en la seva motxilla i treu una agenda que es mira un moment i la tanca dient:
—Haig de ser en una classe d’anglès amb un professor privat d’aquí a una hora. Només puc
estar aquí un quart d’hora més.
—Una classe d’anglès privada? Interessant —em surt sense haver-m’ho plantejat—. Qui
te la paga?
—I perquè vols saber qui me la paga? Ets psicòloga o funcionària d’Hisenda?
Sento vergonya de mi mateixa. El que m’han explicat d’aquesta família deixa
entendre que no tenen ni un cèntim, per això m’ha estranyat que faci classes d’anglès, però
reconec que no li havia d’haver fet la pregunta. Abans de demanar-li disculpes, ella ja me’n
lliure:
—Que estiguin tranquils els de Serveis Socials, no guanyem diners d’amagatotis. Ningú em
paga res, és a canvi de fer de cangur als fills de la persona que me n’ensenya. Coses del banc
del temps. No coneixes el banc del temps?
1 Expressió d’origen amazic (berber) que vol dir madurar.
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
7
Hajar, no Jajar / Asmaa Aouattah
Val a dir que tant les primeres declaracions, com aquesta última informació de
l’Ajar, m’han demostrat que estic davant d’una persona diferent de la resta del nucli
familiar El Harrak. Penso que tindrà un paper important en la teràpia familiar. Però cal que
me la guanyi primer. Canvio de tema.
—Com han sigut els anys de l’ESO, Ajar?
Em travessa amb la mirada com si em despullés. Somriu descaradament i diu:
—Jo era del grup flexible. Al principi, no n’era conscient. Després, vaig deduir que estava
amb alumnes de nivell escolar molt baix. La majoria érem marroquins.
Em sobta que es consideri a ella mateixa marroquina, la tallo:
—Però tu no ets marroquina, tu ets catalana!
Riu amb sarcasme, tira el cap enrere. Admiro per un moment el seu coll tibat, la seva
barbeta i els seus ulls oberts cap al sostre. És molt guapa i té un cabell molt llis. Però porta
molta pena dins seu malgrat l’aparent serenitat. Torna al seu posat inicial.
—Catalana! Ningú m’ha considerat catalana des que tinc ús de la raó senyora. Allà on vagi
em diuen marroquina. I quan no m’ho diuen, m’ho demostren. Què vol dir ficar tot
d’alumnes d’un sol origen en una classe de tontos?
—No, tontos no, qui ho diu?
Introdueix un altre cop la mà en la motxilla, ara es mira l’hora en un rellotge sense corretja
i continua parlant al mateix temps que desa el rellotge al seu lloc.
—Així ens dèiem nosaltres. Per algo serà, no? Em van jutjar massa ràpid. Podien haver
esperat una mica, mirat si vaig aprenent o no, solucionat els nostres problemes amb la
urgència que exigeixen. Si jo no he dormit en tota una nit perquè sento la mare plorant,
perquè ens han denunciat per no pagar el lloguer, com vols que em concentri a classe? Si no
tinc ni ordinador ni Internet a casa i a la biblio no hi vaig perquè em diuen filla del
xatarrero, com vols que faci els deures?
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
8
Hajar, no Jajar / Asmaa Aouattah
—Però tot això que dius no et fa menys catalana que la resta dels alumnes —dic en un
intent de convèncer-la.
—Ah sí, ens diuen catalans quan arriben les festes catalanes i ens necessiten per
participar-hi. Llavors sí que ho som. O quan era la consulta sobre el referèndum
independentista. A un tio que feia propaganda en una parada li vaig dir que jo era
marroquina i que per tant allò no anava per mi, em va dir que jo era més catalana que ningú
i que havia de participar per una Catalunya més justa i més igualitària, etc. Xorrades amb
perdó. Jo ja vaig assumir fa temps que sóc marroquina. No vull tenir falses expectatives. Ja
em va bé així.
Abaixa el cap i s’ajup.
—Disculpa, m’haig de lligar bé els cordons. Haig de córrer, si no arribaré tard.
Entenc que ha de marxar. Sigui perquè ja no vol parlar més o perquè realment té pressa.
—D’acord Ajar, ho deixem aquí. Però recorda que dilluns vinent ens veiem. Si vols, quedem
a les quatre en comptes de les cinc.
—Impossible, plego de la classe d’emprenedoria a les tres. Vaig a fer una hora de neteja en
una empresa, declarada a Hisenda, vull dir Serveis Socials, perdó —fa aquell somriure
sarcàstic un altre cop—. Després vinc aquí directament.
—D’acord Ajar —li dic amb el cor commogut. Val més així que res. Gràcies per venir.
Abans d’aixecar-me per fer-li dos petons, ella ja ha marxat. Des de la finestra, la veig
corrent per atrapar l’autobús aparcat a l’altra banda de l’edifici.
Em quedo pensarosa una bona estona. El temps que falta per la següent visita
transcórrer sense que me n’adoni.
Ha estat una entrevista curta, però suficient per fer-me veure que he de canviar
d’ulleres.
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
9
Una segona pell
Xavier Vallvé i Duesaigües
L’Ernest es va despertar amb un ensurt que va ressonar més enllà del somni i va
sedimentar en un crit que va ofegar el somni i el record. No li’n quedava res, aparentment,
només una por difusa que aquella matinada li va impedir de tornar a agafar el son i la
sensació que havia estat en perill, en risc.
Aquell dia era molt important per a ell, tant de temps sense feina i ara n’havia sorgit una
que tenia moltes possibilitats d’aconseguir. I aquell dia precisament tenia l’entrevista
decisiva.
I l’entrevista va anar bé, superada la recança inicial l’Ernest va desfilar hàbilment les
qualitats personals i professionals que li semblava que sense caure en immodèsties el feien
idoni per a aquell lloc de treball. I l’entrevistador semblava estar plenament d’acord,
assentia sense aparents reserves a cada referència que l’Ernest li aportava.
I la conclusió va ser prou explícita.
- Demà sens falta et comunicarem la decisió definitiva de l’equip, però per a mi ja pots anar
obrint una ampolla de cava i celebrar-ho amb les persones que tinguis més a la vora – li va
comunicar l’entrevistador.
Però aquell somni que retornava, que durant el dia va retornar no pas de manera concreta
sinó a bafarades d’incertesa, li va impedir de sentir-se plenament feliç, de manera que no
va voler celebrar res ni avançar esdeveniments, bé que a la Susanna, la seva dona, sí que li
va comunicar que l’entrevista sembla haver anat bé.
I la nit d’aquell dia va ser igualment incerta. Fins a mitja nit, cap problema, somnis plàcids
encara que també només vagament recordats a l’obrir de nou els ulls. L’Ernest es va aixecar
i va fer un glop d’aigua. I, aleshores, només tornar a posar el cap al llit, el somni que
s’escapava el va tornar a assetjar. I com més mirava d’atrapar-ne les imatges, més se li
escorrien d’entre els dits. Fins que es va despertar profundament suat i sense res per
examinar, només la mateixa por difusa de la nit anterior que no sabia com atacar perquè no
en disposava de cap contingut.
Es tractava d’algun pressentiment negatiu respecte a aquella feina en què es jugava tant?
No seria per a ell a fi de comptes?
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
10
Una segona pell / Xavier Vallvé i Duesaigües
Però aquella por es va esvair a mig matí. Tot confirmat. Estava contractat. Es podia
incorporar demà mateix.
Però, tanmateix, l’Ernest encara no va organitzar cap celebració. Això sí, ja li va confirmar a
la Susanna, la seva parella, que l’endemà ja començava a treballar. Però la veu li havia sortit
apagada.
- Però què et passa, Ernest? Perquè no sembles pas content! – li va dir ella.
Perquè els mals auguris que d’alguna manera aquells somnis duien de la mà encara es
podien complir. Alguna cosa desagradable podia succeir-li a la feina, les coses rarament
són plenament de color de rosa.
I això li va dir l’Ernest a la Susanna, sense esmentar res dels seus somnis, bé que aquelles
dues nits darreres s’havia despertat tan inquiet que també l’havia desvetllat a ella. Però
aleshores, les dues vegades, s’havia limitat a dir-li que havia tingut un malson i ella li havia
respost que tot plegat devia tenir relació amb la incertesa de la nova feina i que es
tranquil·litzés, sobretot ara que ja la tenia a la butxaca.
- Ja veuràs com aquesta nit – li va dir- ja no et despertes inquiet. I això ho hem de celebrar,
Ernest, l’ocasió s’ho mereix, tant de temps com t’has passat enviant currículums sense
èxit – va afegir la Susanna.
Però l’Ernest va tòrcer el gest, calia deixar passar uns dies.
I aquella nit el somni va retornar. Però aquesta vegada l’Ernest va aconseguir dur a la seva
consciència una imatge si més no, un mirall. I ell que s’hi mirava i no es reconeixia i emetia
un udol, l’udol que els havia despertat tots dos per tercera vegada en tres nits. Però la
Susanna el va intentar tranquil·litzar de nou:
- Ernest, estàs massa nerviós. Abans, perquè no sabies si aconseguiries la feina. I ara
suposo perquè tens por que alguna cosa no acabi de rutllar com tu esperes – li va
argumentar.
Però ell no va saber què respondre-li. I de nou ja no va tornar a agafar el son.
Però la seva primera jornada de treball es va desenvolupar sense incidents de cap mena. Al
contrari. La persona que l’havia entrevistat, en Joan, li va presentar tots els membres de
l’equip de treball amb qui col·laboraria i tots li van produir les millors sensacions. Gent que
anava per feina, que creia en les sinergies, que no li cercava tres potes al gat, que no es
ficava en la vida personal dels altres.
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
11
Una segona pell / Xavier Vallvé i Duesaigües
Però el mirall va tornar a aparèixer per quarta nit i aleshores l’Ernest va fer un esforç titànic
per no tirar enrere, per no sobresaltar-se. Mira el que hagis de mirar, es va dir a si mateix
fent el cor fort.
Però va acabar tirant enrere. Bé que ja havia vist suficient. El mirall li reflectia
perfectament el seu rostre, les seves faccions, era certament ell qui s’hi veia, però la seva
pell era de color negre!
I tant es va espantar que, plenament despert ja i davant la mirada sorpresa de la Susanna,
que ja es començava a afartar, va córrer fins a la cambra de bany, on el mirall li va dir,
Tranquil, Ernest, que ets blanc i ben blanc! Sí, la cosa no admetia pas dubtes. Però
aleshores, què li volia comunicar el somni si és que li volia comunicar alguna cosa més enllà
d’espantar-lo? Perquè ara l’Ernest ja estava absolutament convençut que aquelles quatre
nits havia somiat exactament el mateix.
Havia enviat el seu currículum a l’empresa en què finalment havia entrat a treballar. Però
en l’entrevista del somni, l’entrevistador, que era clavat al Joan, l’havia rebutjat ja
d’entrada. Això també succeïa en el somni, que ara l’Ernest anava recuperant a bocins.
- Però ja s’ha vist bé, vostè? – li havia preguntat cruament en Joan.
Però l’Ernest no havia entès pas a què es referia.
- Ho sento – li havia dit a continuació, sense sentir-ho, l’entrevistador-. En aquesta
empresa només volem persones de raça blanca – havia conclòs.
I era precisament aleshores que l’Ernest del somni havia corregut a cercar un mirall per
demostrar-li al Joan que ell era blanc. Perquè ell mateix no en tenia cap dubte, és clar.
I per això mateix després de veure-s’hi, l’Ernest s’havia despertat sobtadament, tan
sobtadament, sobretot les dues primeres nits, que no s’havia pogut endur cap imatge del
somni. El mirall li havia dit contundentment que era negre i per això l’Ernest s’havia
espantat tant. Perquè li negava descaradament l’evidència.
Però per què ho havia somiat una vegada i una altra, allò, que a més no tenia cap connexió
amb la realitat?
Però no va trobar cap resposta a aquesta pregunta. I justament ara que la cercava no la
trobava. L’Ernest s’havia dit a si mateix que ara que havia estat capaç de retenir aquella
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
12
Una segona pell / Xavier Vallvé i Duesaigües
imatge del somni i que havia descobert, percebut, que hi havia un patró comú, les següents
nits serien més reveladores.
Però tots els somnis ulteriors varen ser plàcids. O plàcids van ser si més no els despertars.
Cap rastre de malestar quan es despertava i escrutava i cap mal sabor de boca.
I a la feina tot anava, també, d’allò més bé. L’Ernest ja havia superat clarament l’etapa de
rodatge, ja era simplement un més de l’equip a qui tota la resta tractava ja com si dominés
plenament les seves tasques.
Aquelles dues primeres setmanes l’Ernest també havia teixit una relació especial amb una
companya, la Quima. Tots dos havien sintonitzat automàticament des del primer moment i
els dies posteriors havien confirmat l’existència, entre ells dos, d’una mena de conducte
que feia la relació molt fàcil.
De manera que un dia l’Ernest li va preguntar:
- Saps si hi havien molt més altres candidats a ocupar aquesta feina?
I la Quima li va respondre:
- De bon començament, sí, és clar. Però a l’hora de la veritat, vull dir, en el moment de la
tria definitiva, no. El dubte estava entre una dona i tu.
- I saps per què vaig ser escollit jo en lloc d’ella? – li va preguntar aleshores l’Ernest.
- Perquè ella era negra – li va respondre la Quima, de manera que en sentir-la l’Ernest va
tenir un sobresalt gairebé tan intens com el dels somnis.
- No la vàreu escollir pel color de la seva pell? Ho he sentit bé, Quima? – va exclamar
l’Ernest.
- Bé, la veritat és que la cosa no va anar exactament així, Ernest. Els vostres currículums,
tots dos, eren esplèndids, gairebé homologables al 100%, i, per tant vàrem haver d’adoptar
un criteri per al desempat.
- I el criteri de desempat va ser el color de la seva i de la meva pell? – va reiterar l’Ernest.
- Sí, en efecte, i no negaré pas que sona una mica malament, però la feina bé havia de ser
per a l’un o per a l’altra. I si els vostres mèrits eren equivalents...
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
13
Una segona pell / Xavier Vallvé i Duesaigües
- O sigui que si ella hagués estat blanca i jo negre, la tria hagués estat la contrària i jo ara
estaria sense feina.
- Probablement sí, Ernest, però a què treu cap, tot plegat? Tu te la mereixis de sobres,
aquesta feina, tal com portes demostrant tots aquests dies.
- M’agradaria conèixer aquesta dona, Quima.
- Per què, Ernest? Suposo que no penses explicar-li que la vàrem rebutjar pel color de la
seva pell.
- No, no crec que ho faci això, però crec que he sentit la seva por.
- Quina por, Ernest? I on l’has sentit?
- La por de no ser acceptada, i no solament en aquesta feina. Una por que t’acompanya tota
la vida i per això és obsessiva, com una segona pell, ja que en parlem. I l’he sentit en els
meus somnis, fins i tot diria ara que un dia ella i jo ens vàrem creuar en algun dels
passadissos de l’empresa, just en l’etapa que fèieu la selecció del personal. Perquè recordo
una dona negra i és possible que fos aleshores que ella m’encomanés la seva frisança...
- T’hi puc posar en contacte si tant t’importa, Ernest, i em dónes la teva paraula que no li
parlaràs d’això. I també que no li diràs res d’això a ningú més de l’empresa.
- No ho faré, Quima. Cap de les dues coses. I gràcies.
- D’acord. Però aleshores què li diràs?
- No ho sé, Quima. Encara no ho sé del cert.
I la Quima, finalment, li va donar a l’Ernest el telèfon mòbil de la Romina.
I sense acabar d’identificar-se, només li va dir que trucava de l’empresa que no feia gaire
havia rebutjat la seva candidatura, l’Ernest li va dir de quedar en una cafeteria cèntrica. I
també li va demanar que li dugués un currículum actualitzat.
La Romina, quan l’Ernest s’hi va trobar cara a cara per primera vegada, li va semblar una
dona esplèndida, hom podria dir gairebé monumental. I, en efecte, es tractava de la dona
amb qui uns dies enrere s’havia creuat en un dels passadissos de l’empresa. Una dona
esplèndida, certament, però amb unes ulleres també monumentals que assetjaven i
enlletgien el seu rostre.
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
14
Una segona pell / Xavier Vallvé i Duesaigües
Originària de Sierra Leone, li explicaria més tard a l’Ernest, quan entre tots dos ja s’havia
teixit una confiança mútua, la Romina havia patit tants rebuigs que ja n’havia perdut el
compte.
- Però saps què, Ernest?, el que em puguin dir pel carrer m’importa bastant menys que el
fet que el meu color de pell em privi d’aconseguir alguna feina. Però, és clar, cap empresari
o comitè de selecció t’ho diu, que no t’ofereix una feina per aquest motiu. I tu, per
descomptat, no pots al·legar cap sospita.
- Doncs en aquest cas, Romina, et puc confirmar que el teu bellíssim color negre va ser el
que et va impedir aconseguir aquesta feina – li havia dit aleshores l’Ernest.
I tu, com ho saps això? – li havia preguntat ella aleshores, sorpresa i recelosa.
- Ho sé perquè vaig ser jo l’escollit, Romina. I he aconseguit que una companya amb qui ens
entenem força bé em digués la veritat. Resulta que el teu currículum i el meu eren molt
semblants i que posats a triar, l’empresa es va estimar optar per una persona blanca. Però
em deixes veure el teu currículum? – li va acabar preguntant l’Ernest.
- I per què el vols? – li va preguntar, potser encara més recelosa i tot, la Romina.
- Tu deixa-me’l veure. Si us plau – li va pregar l’Ernest.
I la Romina va cedir i va permetre que l’Ernest l’examinés. I després d’una estona de
lectura atenta, va dictaminar el següent:
- El teu currículum no és pas semblant al meu. És molt superior. Potser el meu era el segon
millor però per descomptat és clarament inferior al teu.
- Molt bé. I ara què?
- Et vull fer una proposta, Romina. Disposo d’un petit local que actualment està buit.
T’animaries a muntar-hi una petita empresa, només tu i jo? Si som modestos de bon
començament i només acceptem les feines que bonament puguem assumir entre els dos,
els nostres currículums junts poden ser imparables.
- I què hi guanyaries tu, Ernest? – li va preguntar ella.
- Creus que m’agrada la idea d’haver estat seleccionat pel color de la meva pell sabent que
hi havia una candidata més ben preparada que jo? – li va respondre l’Ernest-. I si acceptes
la meva proposició, en els nostres estatuts, que com tota empresa bé haurem de tenir, hi
II Concurs de Relats “Marià Casadevall” 2017
15
Una segona pell / Xavier Vallvé i Duesaigües
inclourem un article contra tot estigma o discriminació. I si un dia, hem d’ampliar la
plantilla, el respectarem al peu de la lletra. T’animes, Romina? – va acabar preguntant-li
l’Ernest.
- Jo ara mateix no tinc feina, Ernest, i ja fa temps que estic en aquesta situació. I per tant no
hi perdria res. Però tampoc no tinc recursos, no hi podria invertir res en la nostra empresa.
- Els recursos ja els poso jo, Romina, no hi pateixis, perquè no penso pas deixar la meva
feina de moment. Mentre la nostra empresa estigui en fase de rodatge, necessito garantir
uns ingressos. I si tu en necessites una part, cap problema, com a futura sòcia, els podem
compartir. I ja t’he dit que començaríem de manera molt modesta, res d’agafar-nos els dits
amb grans inversions. I si jo hi poso els recursos, tu hi poses el talent i el temps que jo no hi
podré dedicar en aquesta fase d’arrencada, què et sembla, Romina?, t’ho pregunto de nou.
- Em sembla esplèndid, Ernest. I t’estic molt agraïda. I perdona les reserves, al final acabes
desconfiant de tothom. Però et puc demanar un favor?
- És clar, Romina.
- Doncs que em deixis redactar a mi aquest article dels nostres estatuts contra els estigmes
i la discriminació.
- És tot teu, Romina. Ja t’hi pots posar – la va convidar l’Ernest a fer.
Top Related