Institut La Plana
Vic
PLATAFORMA PER CATALUNYA
TREBALL DE RECERCA
2n de Batxillerat
------------------
Tutor: -----------
Gener de 2013
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
2
0. Índex
1. Introducció.................................................................................................pàg. 3
2. Què és la Plataforma per Catalunya?.........................................................pàg. 5
2.1 ELS INICIS: La Plataforma Vigatana..........................................pàg. 7
2.2 ELS INICIS: Protagonisme mediàtic i naixement de PxC...........pàg. 8
2.2.1 Els partits ultradretans a Europa....................................pàg. 9
2.3 PRIMERS AVENÇOS: Les primeres eleccions........................pàg. 12
2.4 ASSENTAMENT: El desenvolupament de l’organització........pàg. 19
2.5 L’ECLOSIÓ: Les eleccions municipals del 2007......................pàg. 21
2.6 L’ONA EXPANSIVA DE L’ECLOSIÓ: Contactes..................pàg. 28
2.7 L’INTENT FALLIT: Les eleccions autonòmiques del 2010.....pàg. 33
2.8 LA RECUPERACIÓ: Les eleccions municipals del 2011.........pàg. 39
3. Evolució electoral de Plataforma per Catalunya......................................pàg. 46
3.1 Nombre de vots..........................................................................pàg. 46
3.2 Presència en les institucions.......................................................pàg. 48
3.3 D’on surten els vots de Plataforma?...........................................pàg. 49
4. Plataforma per Catalunya, avui................................................................pàg. 52
4.1 EL PARTIT: El discurs..............................................................pàg. 52
4.2 EL PARTIT: L’estructura...........................................................pàg. 61
4.2.1 Josep Anglada..............................................................pàg. 62
5. Conclusions..............................................................................................pàg. 71
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
3
1. Introducció
L’elaboració d’aquest treball respon a l’estímul personal
de fer un estudi sobre una de les forces polítiques que
més rellevància està tenint en el darrers anys (PxC) i
analitzar la pujada d’aquesta força en el context de la
meva ciutat, Vic. Pel que aquest treball de recerca suma
dos conceptes que m’ha agradat treballar i que es mouen
dins l’ampli espectre de la política, quelcom que trobo
d’especial interès.
El marc polític de la ciutat de Vic ha estat sempre força particular. Vic, una ciutat de
l’interior de Catalunya que supera els 40.000 habitants, és un municipi que en els
darrers anys s’ha obert a un nou panorama humà i cultural. L’arribada, des de finals dels
anys vuitanta, d’immigració estrangera i provinent, en gran quantitat, de la zona nord de
l’Àfrica, ha canviat la vida de molts vigatans i vigatanes. Les imatges ja no són les
mateixes; la ciutat ha crescut i la fisonomia dels carrers i de la gent que hi circula ha
canviat.
En un municipi acusat de ser tancat amb la gent nouvinguda, aquest fenomen hauria
pogut suposar un trencament social, i més quan l’arribada d’immigració s’ha situat per
sobre del 20% de la població total vigatana. El cert és, però, que els osonencs en general
han obert la seva ment a mesura que es dispersava la boira de la Plana, i darrerament la
ciutat és mirada com un lloc integrador i no pas com un feu del racisme i la xenofòbia.
Afirmar tot això potser sona agosarat. És cert. I més quan les portades dels diaris s’han
omplert amb reformes impulsades per l’Ajuntament que intentaven regular els serveis
públics en funció d’estar o no inscrit al padró1 o, i aquest fet és el que vull estudiar,
quan un partit d’extrema dreta amb un discurs racista ha augmentat considerablement a
mesura que la xifra d’immigrants pujava.
1 El gener del 2010, l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal va proposar restringir l’accés al padró i permetre la inscripció només als immigrants que disposessin d’algun passaport o visat, excloent-ne els irregulars. (NacióDigital.cat, 2010)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
4
Aquest partit polític s’anomena Plataforma per Catalunya i ha esdevingut, en deu anys,
la segona força política de la ciutat, superant a partits històrics com el PSC o ERC. El
seu líder, un vigatà que no ha passat mai desapercebut en la vida social de la ciutat, és
Josep Anglada i ell s’ha convertit en la figura única i pública del partit a Vic i a Osona,
alhora que també arreu de Catalunya.
El discurs d’Anglada i del seu partit és molt clar: la culpa de la crisi, la precarietat
econòmica i la inseguretat ciutadana la tenen els partits polítics “habituals”, que no són
capaços de fer front a la situació, que estan corromputs i que prioritzen l’atenció als
immigrants abans que a la població “autòctona” que ho està passant malament. El
discurs de la formació ultradretana ha trobat en la crisi econòmica el millor aliat per
seguir pujant i reforçar el seu discurs aprofitant-se de la desafecció de la ciutadania
respecte els polítics “tradicionals”.
En aquest treball vull cercar els motius reals de la fundació de la PxC i els seus
objectius, així com aprofundir en la figura de Josep Anglada i de la ciutat de Vic, que
està responent amb vots al seu discurs.
Amb aquest estudi incidiré en tot això, investigant per mirar de conèixer quines són les
raons dels ciutadans que han recolzat la PxC, però també cercant la informació que em
puguin aportar historiadors i polítics que contextualitzin aquest fenomen i que m’ajudin
a comprendre per què la ciutat ha refugiat part dels seus problemes en aquest partit.
Malgrat això, Vic no pretén ser l’epicentre d’un treball focalitzat en la formació a nivell
general. Seguint aquesta premissa, aquest estudi es dividirà en dos grans blocs: el
primer, l’evolució electoral del partit. Un apartat que no es resignarà a esmentar els
resultats de la formació en anteriors comicis ni la seva constitució, sinó que buscarà
l’anàlisi i els motius dels diferents alt-i-baixos de la PxC al llarg dels anys en
comparativa amb d’altres formacions ultradretanes europees. La segona part, en canvi,
anirà enfocada al partit en l’actualitat, repassant com està estructurat i intentant conèixer
els perfils dels qui li donen suport des de dins, ajudant a construir-lo, o dels qui li donen
suport cada quatre anys a les urnes, així com introduint-nos en el seus discurs per mirar
de comprendre quines característiques té.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
5
Amb tot, aquest treball té la intenció d’aprofundir en l’únic partit d’ultradreta i xenòfob
que ha aconseguit fer-se un lloc en el panorama polític català i que va tenir –i té- la seva
plataforma de llançament a la ciutat de Vic.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
6
2. Què és Plataforma per Catalunya?
Plataforma per Catalunya és un partit polític fundat l’any 2002 a Vic per Josep Anglada,
un vigatà actiu en la vida social i política de la ciutat que havia set el representant local
de Fuerza Nueva (partit polític franquista) durant la dictadura del general Francisco
Franco (1939-1975).
Josep Maria Reniu, cap de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat de
Barcelona, que em va atendre en una entrevista per aquest treball, va definir aquest
partit com un organisme basat en tres pilars: el populisme, la demagògia i la xenofòbia.
El primer dels punts es pot aplicar a la PxC perquè el discurs que fa Anglada busca el
que s’anomena en sociologia com a “llocs comuns”, és a dir, estereotips que serveixen
per cercar en la gent la reacció compulsiva i no pas la reflexió, intentant caçar el vot de
tots aquells que, desencantats amb el funcionament del sistema polític, cauen en paranys
discursius.
Referent a la demagògia, es pot dir que la Plataforma la utilitza perquè no té problemes
en transformar o mentir sobre la realitat amb la finalitat de dotar el seu discurs de més
arguments2. Tot i això, els elements del seu discurs sempre es vertebren al voltant de
quelcom que té un punt de certesa. Un exemple podria referir-se a les ajudes destinades
a la gent necessitada: Anglada afirma en els seus discursos que els immigrants “se les
enduen totes”, però, consultant dades, es pot comprovar que, el 2007, més d’un 80%
van anar destinades a famílies vigatanes “de tota la vida”. L’obtenció d’aquests resultats
respon a l’acurada recerca que durant la legislatura passada altres forces polítiques de
l’Ajuntament de Vic –destaca en especial la tasca d’ERC amb Joan López- van fer per
desmuntar amb arguments sòlids i objectius el discurs de la PxC.
Per últim, Reniu també afirmava que és un partit xenòfob perquè compleix a la
perfecció la definició de xenofòbia (temor o rebuig vers l’estranger). “Això queda
reflectit en el seu últim lema: ‘Primer els de casa’. Amb aquesta ambigüitat tan ben
estudiada, Anglada estava excloent dels serveis públics a tots aquells que no fossin
2 Aquests trets característics del discurs del partit estan ampliats i majorment justificats en següents epígrafs del treball, en concret al punt “4.1 EL PARTIT: El discurs” (pàg. 51).
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
7
nascuts aquí, cosa que va contra qualsevol dret humà”, afirmava el professor per
justificar la tercera de les grans potes que, segons ell, conformen aquest partit. El terme
“ambigüitat”, però, mereixeria aquí un matís, perquè el lema aparentment no podria
semblar-ho tant, i és que, com ja veurem, la formació ultradretana sempre s’ha
caracteritzat pel llenguatge políticament incorrecte i sense matisos. Però aquesta frase
que a priori sembla només “prioritzar els de casa” per davant “dels que no ho són” (dels
de fora), en el fons amaga un profund rebuig a l’estranger i l’exclou del sistema,
quelcom que, d’entrada, el lema semblava no transmetre. És per això que Reniu parlava
d’ambigüitat, ja que d’entrada l’oració sembla menys agressiva del que realment pot
acabar sent.
Plataforma per Catalunya, a nivell d’organització interna, utilitza l’estructura del Partito
Personale3 en que la figura del seu líder –en aquest cas la de Josep Anglada- és
indispensable en el si de la institució. Sense aquest líder no hi ha partit i, a més, no
només té poders de representativitat, sinó que té el control absolut de totes les
estructures de la seva organització.
La creació del partit consta de diversos episodis que tenen una evident correlació, i és
que Anglada va començar creant, el 2001, un primer ens polític anomenat “Plataforma
Vigatana” que acabaria sent l’embrió de la “Plataforma per Catalunya”. Amb aquest
nom, el partit s’ha presentat a diverses eleccions municipals i, fins i tot, va presentar
candidatura a les eleccions al Parlament del 2003 i el 2010, en les quals no va
aconseguir cap representant tot i esdevenir la primera força política extraparlamentària.
Prèviament a aquests fets, el partit d’Anglada ja havia aconseguit altres èxits
mobilitzant a centenars de persones en marxes contra mesquites (com el 2002 a Premià
de Mar) o aconseguint dos regidors a Vic en les primeres eleccions municipals a les
quals es va presentar.
Segons Reniu, tot plegat s’ha d’entendre com un moviment localista que s’ha estès per
la capacitat que té el seu discurs d’arrelar en llocs on hi ha problemes amb la
immigració. “El context de Plataforma és molt determinat i ha crescut a Vic, una ciutat 3 El terme Partito Personale fou creat pel politòleg italià Mauro Calise i fa referència a les organitzacions amb una estructura vertical que pivoten al voltant d’una persona, el líder inqüestionable. La definició del terme ampliada es pot trobar a l’epígraf “4.2 EL PARTIT: L’estructura” (pàg. 61).
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
8
amb unes característiques molt pròpies”. Quelcom que també coincideix amb les
paraules de Xavier Tornafoch, regidor d’ICV a l’Ajuntament de Vic i doctor en història
a la Universitat de Vic, que afirmava que “Vic és una ciutat molt conservadora en què
la immigració ha sobtat. Només així es pot explicar el creixement d’un partit com
aquest”.
En aquest apartat, amb l’ajuda de Reniu i Tornafoch, dividirem la breu història de la
PxC en vuit fases per explicar els passos i el creixement de la formació en els deus anys
que té d’existència, tot mirant d’entendre què ha portat un fenomen local a esdevenir la
segona força d’una ciutat com Vic i a quedar-se a les portes d’entrar al Parlament de
Catalunya.
2.1 ELS INICIS: La Plataforma Vigatana
Josep Anglada va crear, l’any 2001, la “Plataforma Vigatana”. L’historiador i polític
vigatà Xavier Tornafoch atribueix aquest nom del partit polític a un gest d’Anglada per
desfer-se del seu passat. Tal i com veurem en el punt 4.2 del bloc dos centrat en
l’estructura de l’organització i en què analitzarem la figura de Josep Anglada, el líder de
Plataforma per Catalunya va iniciar la seva carrera política a partits d’extrema dreta i de
caire franquista, unes sigles que difícilment podien arrelar en una ciutat com Vic;
caracteritzada pel seu catalanisme alhora que també pel seu esperit conservador (així es
pot explicar el monopoli polític de CiU –i d’Unió concretament- a la ciutat). Per això
Anglada va decidir crear, segons afirma Tornafoch, un partit que es desvinculés
completament d’aquests ideals evitant que se’l relacionés amb aquesta política radical i
ultradretista, perquè volia entrar en l’activitat municipal amb un discurs completament
diferent: el de la immigració. Un problema que començava a ser vigent després de
l’arribada massiva d’estrangers a Vic, especialment en la dècada dels noranta. Amb
aquest partit Anglada intentava fer front a un buit polític que hi havia a la ciutat. “La
immigració va passar d’un 5% a un 25% de la població total de la ciutat en sis anys”,
afirma Tornafoch, “però cap partit polític de la ciutat va afrontar això com un
problema i els dos grans partits (CiU i PSC) es van allunyar dels barris, creient-se que
el fenomen immigratori passaria i s’aniria diluint amb el temps”.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
9
Aquesta idea, però, va resultar ser errònia i Anglada va inscriure el seu partit polític el
15 de gener de 2001 amb la intenció de presentar-se a les eleccions municipals que
s’havien de celebrar a Vic el 2003. La formació legal del partit va provocar una gran
revolada a la ciutat i el diari més popular de la comarca d’Osona en aquells moments –i
encara actualment-, EL 9 NOU, va començar a parlar del personatge i del seu discurs.
Un discurs polític que, des de la mateixa Plataforma per Catalunya, definien com a
“populista-identitari que es postulava en favor d’un millor control de la immigració per
assegurar la convivència i la seguretat dels ciutadans”.4
A Vic, una societat que Tornafoch assegura molt conservadora, el discurs va donar
resposta a un problema que les classes populars de barris com el Remei –que van
canviar completament de fisonomia- o les més benestants, que corresponien “a vigatans
de tota la vida”5, consideraven que s’havia de resoldre.
L’auge d’un partit que es considerava a sí mateix populista i que feia un discurs gairebé
xenòfob va fer “despertar la premsa vigatana”, diu Tornafoch. “Els mitjans de
comunicació, però, van fer un flac favor a Vic intentant contenir l’Anglada. Van voler
destruir-lo i, intentant això, només van aconseguir donar-li protagonisme i treure’l en
portada massa contínuament, fent-li una publicitat que ell buscava”. Segons el mateix
historiador, Anglada li ha manifestat en privat en més d’una ocasió que per a ell és
important que parlin del seu partit “tant sí és per bé com per dolent, però que en
parlin”. I els mitjans, conscient o inconscientment, ho van fer.
2.2 ELS INICIS. Protagonisme mediàtic i naixement de “Plataforma
per Catalunya”
Aquest protagonisme mediàtic del què parlàvem en el punt anterior, va ser un dels
factors pels quals el partit va créixer i va passar de ser una formació amb aspiracions tan
sols a la mateixa ciutat de Vic, a tenir la intenció de presentar-se a més d’un municipi.
D’aquesta voluntat en va sorgir la “Plataforma per Catalunya”, el partit que actualment
4 Cita extreta de la pàgina web de la Plataforma per Catalunya. 5 Entenem per “vigatans de tota la vida” aquells que tenen arrels a la ciutat, amb famílies assentades en el panorama social vigatà. Per tant, quedarien exclosos d’aquest grup els fills d’immigrants tant estrangers com nacionals.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
10
lidera Josep Anglada i amb el qual s’ha presentat a totes les eleccions, des de les
municipals del 2001, fins a les nacionals del 2011.
La formació la PxC es va oficialitzar el 14 de març del 2002 a Vic, aproximadament un
any després que, en el mateix registre de la capital osonenca, s’hi registrés Plataforma
Vigatana.
El creixement del partit no es podria
entendre sense comprendre que, al mateix
temps que Plataforma per Catalunya
s’estava creant arran de la voluntat de tirar
endavant aquest projecte per part de gent de
tot el país, a Europa els partits d’ultradreta
amb discursos populistes ja començaven a
arrelar.
2.2.1 Els partits ultradretans a Europa6
El 1999, el partit ultradretà i xenòfob, FPO
(Partit per la Llibertat d’Àustria), va arribar
a ser la segona força més votada al seu país amb Jörg Haider al capdavant. De fet, un
pacte de govern amb els democristians els va permetre fer-se amb la vicecancelleria del
país, esdevenint un partit de govern en una fita mai vista. El 2002, però, les crisis
internes dins la mateixa formació i el govern, sumades a les protestes socials, van
desembocar en la convocatòria d’unes eleccions anticipades en què l’FPO va passar de
52 diputats a 18, en una regressió molt significativa.
Tot i això, a França, un altre partit polític pujava el mateix any 2002, esdevenint la
segona força després de les eleccions legislatives. Jean Marie Le Pen era el president del
Front Nacional, una formació d’extrema dreta i populista que aconseguiria fites
insospitades al colar-se a la segona volta de les eleccions presidencials franceses el
mateix 2002 amb més de tres milions de vots.
6 En l’epígraf “2.6 L’ONA EXPANSIVA DE L’ECLOSIÓ: Contactes internacionals” s’explica de manera més àmplia la participació i influència dels principals partits polítics de la ultradreta europea en la PxC.
(FIG. 2) El líder de l’FPO, el 2002, Jörg
Haider.
(FIG. 1) Jean Maire Le Pen, líder del Front
Nacional el 2002..
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
11
És molt important contextualitzar el fenomen de Plataforma per Catalunya dins d’aquest
context d’eufòria europea per aquest tipus de partits i és que, arran que Anglada optés
per crear un ens polític defensor d’aquestes idees, molts mitjans internacionals li van
donar ressò. Això li va permetre cohesionar, arreu del territori català, una xarxa de gent
que defensés el seu mateix discurs, podent fer créixer així el seu projecte, passant de
municipal –i estrictament vigatà- a nacional.
Una vegada registrat el partit, Plataforma per Catalunya va viure la seva primera
gran cita per veure quin suport social tenia el mateix 2002. A Premià de Mar el govern
socialista municipal havia autoritzat la construcció d’una mesquita, però PxC, encara
sense cap representació, va oposar-se a aquesta construcció i va convocar una
manifestació pel 18 de maig, que més de 3.000 premiarencs van secundar segons fonts
del mateix partit. La xifra quedava reduïda al miler per altres mitjans. Fos com fos, la
construcció de la mesquita s’acabaria anul·lant.
Aquesta manifestació amb la posterior marxa enrere del
projecte, van suposar el
primer èxit de Plataforma per
Catalunya que va convocar,
pel 27 d’octubre del mateix any,
el seu primer congrés.
Al conèixer la notícia, la
campanya en contra de Josep
Anglada es va intensificar, però
també el seu protagonisme
mediàtic. Sense anar més lluny, el
Canal 9 de València (mitjà públic
de la Generalitat Valenciana) li va
fer una entrevista tot just una
setmana després de la manifestació
de Premià. Després de la conversa
en directe, els periodistes valencians van enregistrar amb una càmera oculta paraules en
què Anglada afirmava fer “populisme” i “aprofitar-se de coses com les de Premià de
(FIG. 3) Pàgina 3 de l’edició d’EL9NOU del dia 27 de maig, en què es fa ressò de la notícia.
(FIG. 4) Portada de EL 9 NOU del dia 28 d’octubre.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
12
Mar per fer campanya gratuïtament”. En les mateixes declaracions afegia dur l’àliga
(franquista) dins del cor i fer-se passar per demòcrata “perquè és el que toca”.
Els diaris comarcals com EL 9 NOU es van fer ràpidament ressò de la notícia, i és que
Anglada havia intentat repetidament desfer-se del seu passat relacionat amb partits
d’ultradreta i antidemocràtics.
Les declaracions d’Anglada coincidien amb la convocatòria de l’esmentat primer
congrés de la PxC i, per aquest motiu, les paraules del president de la formació encara
van agafar més volada. Per Xavier Tornafoch, però, això va ser més un error que un
encert “perquè es va donar protagonisme al personatge. Acabava de tenir èxit en una
concentració i, mesos abans que convoqui el congrés, està en portada de tots els
mitjans. Còctel perfecte per donar expectatives a un partit que no està dins de cap
institució des d’on tingui un altaveu”.
Mentrestant, la PxC actuava com a força extrainstitucional mostrant quines serien les
seves actuacions i mirant de “resoldre” problemes que a vegades ells mateixos creaven.
El 2 d’octubre del 2003, per exemple, EL 9 NOU publicava una notícia informant sobre
la denúncia que PxC havia fet contra un noi d’origen magrebí per agredir,
suposadament, una noia a Manlleu. Amb això, Plataforma intentava mostrar als seus
possibles electors que actuaria amb determinació contra aquests col·lectius alhora que
els criminalitzava posant-los denúncies i ajudant a formar una imatge de criminalitat,
delinqüència i perillositat en el seu entorn.
Tot plegat va fer que el 27 d’octubre el primer congrés del nou partit estigués marcat pel
clima de tensió i protestes. En les setmanes prèvies i posteriors, el diari EL 9 NOU va
fer una sèrie d’editorials molt crítics amb el seu projecte polític i, tot plegat, va
desembocar en un congrés polèmic, celebrat en un edifici del Sucre de Vic assetjat per
més de 200 persones que protestaven contra el racisme i la intolerància7. Segons fonts
de la mateixa PxC, però, la primera trobada del nou partit va servir perquè s’establissin
les seves bases futures, fonamentades en ser “un partit polític català, democràtic i amb
7 Diversos grups de joves de l’esquerra independentista, les CUP i també associacions veïnals i ciutadans independents es van agrupar al voltant de l’edifici del Sucre (protegit per una vintena d’agents dels Mossos d’Esquadra) on es celebrava el congrés formant una gran cadena humana. (EL NOU 9, 28 d’octubre de 2002)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
13
vocació europea, decididament innovador, que es fonamenta en la llibertat i la igualtat.
Un projecte ètic que vol aconseguir un país socialment just.”, es pot llegir al seu web.
2.3 PRIMERS AVENÇOS: Les primeres eleccions
Després del congrés, amb les bases del partit ja consolidades i amb un full de ruta
marcat, PxC es va presentar a les primeres eleccions de la seva història. Va decidir
concórrer a diversos municipis de Catalunya obtenint resultats significatius –per això
entenem l’obtenció de regidors- a Cervera (Lleida) amb un 9,2% dels vots, Vic
(Barcelona) 7,5%, Premià de Mar (Barcelona), 6,8%, El Vendrell (Tarragona) 6,2% o
Manlleu (Barcelona) amb un 5,6%. És interessant, per entendre el per què de l’entrada
del partit en els ajuntaments d’aquests municipis, consultar les dades d’immigració
d’aquestes poblacions:
Població Percentatge de vots a PxC
Percentatge d’immigració*
Cervera 9’2% 20’6%
Vic 7’5% 21’3%
Premià de Mar 6’8% 14’1%
El Vendrell 6’2% 13’5%
Manlleu 5’6% 18’9%
*Dades corresponents a l’any 2003//RESULTATS OFICIALS (gencat.cat)
En posteriors apartats analitzarem
la ciutat de Vic com a contrapunt
a la resta, intentant esbrinar les
particularitats d’aquesta per
aconseguir cuinar un moviment
ultradretà com aquest.
Els mesos previs a la presentació
(FIG. 5) Pàgina 16 del diari EL 9 NOU del dia 25 d’abril del 2003.
Pere Bonet Rafael Rabassa
Josep Anglada
Cristina Rovira
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
14
de les llistes van estar plens d’incògnites. A Vic, Anglada va presentar els noms dels
que l’acompanyarien en la seva candidatura pocs mesos abans d’unes eleccions
municipals que es van celebrar el 25 de maig. De fet, tot just un mes abans de les
eleccions –el 24 d’abril-, es va presentar la llista per la capital d’Osona. En la imatge
adjuntada a la dreta de la pàgina anterior, es pot veure la notícia que EL 9 NOU
publicava el dia després, el 25 d’abril, en què sortien els noms dels quatre primers
integrants de la llista del partit. Josep Anglada encapçalava una llista que continuaven,
per ordre, Rafael Rabassa, Cristina Rovira i Pere Bonet. El líder del partit deia, com es
pot comprovar en la mateixa notícia, que per ell col·locar una dona entre els primers
llocs era una “obsessió”. Un discurs amb un punt feminista que buscava demostrar que
era una persona oberta i gens retrògrada, que havia oblidat el seu passat relacionat amb
partits franquistes molt conservadors.
A la part del darrere de la imatge hi havia les sis persones més que completaven el grup
que va acompanyar Anglada en la seva candidatura. Al final, nou homes i una dona
conformaven la llista, quan la legalitat estableix que siguin els mateixos que el nombre
de regidors del municipi on el partit es presenta (a Vic, 21). Per això, PxC va completar
la llista amb noms fantasma8.
El lema de la campanya no va deixar lloc a dubtes i PxC ja va ensenyar, des del
principi, quin seria el seu cavall de batalla. “Per un major control de la immigració” van
ser les paraules escollides per la seva direcció per encapçalar els cartells i els actes de
campanya. “Si una cosa se li ha de reconèixer a l’Anglada i el seu partit –deia el
catedràtic de Ciències Polítiques Josep Maria Reniu- és la seva capacitat de trepitjar
carrer. El seu missatge era inequívocament xenòfob, però va posar sobre la taula un
tema que fins el moment no es tractava i que molestava a la gent”. Xavier Tornafoch
comparteix l’opinió de Reniu: “els grans partits van obviar aquest tema, però per la
gent era un problema. L’Anglada va atendre això i va inventar-se respostes, creant
mala maror”. “Si el problema no existia, se l’inventava al bloc [de pisos] on anés a
8 Aquesta és un mecanisme que solen utilitzar els partits en alguns municipis on els falten persones per completar les llistes. Així, agafen noms de persones (amb el seu consentiment), que suposen que no entraran com a regidors, per arribar a la xifra legal, malgrat que aquests “candidats” no tinguin cap implicació política. En el cas de PxC s’ha identificat la realització d’aquesta pràctica en altres municipis, com a set de la Segarra en les eleccions municipals del 2007. (Setmanari En Directe, divendres 18 de maig del 2007).
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
15
buscar vots”, afegia Reniu per explicar la tàctica del partit per recollir suports en els
seus primers comicis.
Anglada, un personatge conegut però sense una estructura de partit que li permetés fer
grans despeses de campanya, va optar per trepitjar el carrer i buscar el vot de la gent
molesta pel problema de la immigració i que, alhora, se sentia desatesa pels partits
tradicionals.
Per fer aquesta campanya del carrer va escollir bé els qui l’acompanyaven a les llistes.
Amb els noms que comentàvem amb anterioritat, podem veure que PxC va recollir les
anomenades Figures Locals, persones amb una trajectòria política prèvia i amb certa
notorietat dins la ciutat que articulessin un discurs que generés confiança per la gent que
el defensaven. En el treball I’m de party: Josep Anglada, elaborat per el Departament de
Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona, es destaca l’essencialitat d’aquestes
figures: “Convé destacar la importància d’aquestes figures locals, entenent-los com a
individus amb experiència política que aportaven solidesa, que han tingut en la
trajectòria política de PxC”.
Amb aquesta campanya, Plataforma per Catalunya va treure uns bons resultats, tenint en
compte que eren els primers comicis als quals es presentava. A nivell de Vic, aquests
eren les dades finals publicades al web de l’Ajuntament:
Partit Vots Percentatge Regidors
CiU 6.305 38’8% 10
PSC 3.129 19’05% 5
ERC-Progrés Municipal 2.964 18’04% 4
PxC 1.229 7’48% 1
ICV 1.090 6’64% 1
PP 794 4’83% 0
CUP 605 3’68% 0
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
16
Convergència i Unió, amb Jacint Codina
(l’alcalde del moment i candidat a la reelecció)
al capdavant, va guanyar les eleccions i va
obtenir deu regidors, a un de la majoria absoluta
(mantenint uns resultats molt semblants als de
les eleccions del 1999). El PSC també va
mantenir el mateix nombre de regidors malgrat
que va pujar de vots, però l’augment de la
participació no va traslladar el major nombre de
paperetes en un nou seient a la sala de plens. Els
socialistes, amb el nou candidat Josep Burgaya,
esperaven assolir l’alcaldia, però es van quedar molt lluny dels resultats que indicaven
algunes enquestes. Esquerra Republicana, amb el grup “Progrés Municipal” al seu
costat, tampoc va assolir les expectatives que alguns havien dipositat en el partit i va
mantenir-se com a tercera força amb quatre regidors. ICV, amb el nou candidat Xavier
Tornafoch, després de la marxa de Jaume Lagunas, va mantenir el seu regidor, però va
recular com a cinquena força per l’entrada de Plataforma.
El PP va ser el gran derrotat, sortint de l’ajuntament (cal recordar que, en les eleccions
del 2003, Aznar tenia majoria absoluta al govern central, però estava en el punt de mira
per la guerra de l’Iraq; amb la famosa campanya del “No a la guerra”). La CUP, que
com PxC es presentava per primer cop als comicis, va quedar lluny d’entrar amb Pep
Comeras al capdavant.
La nova situació política va complicar especialment les coses a CiU que, tot i mantenir
regidors, no va aconseguir la majoria absoluta i, a més, va perdre el que fins el moment
era el seu principal soci a l’hora d’arribar a acords: el Partit Popular.
El diari EL 9 NOU (la pàgina dedicada a les eleccions d’aquest diari està situada a la
part superior dreta d’aquesta pàgina) afirmava que els resultats havien estat
“distorsionats” per l’entrada del partit de Josep Anglada: “El vot de Plataforma per
Catalunya ha estat autènticament distorsionador, com distorsionador es pot convertir
l’escó que ha obtingut Josep Anglada en el futur consistori de Vic”, deia Miquel Erra,
el firmant de la notícia que publicava el diari.
(FIG. 6) Pàgina 2 d’EL 9 NOU amb la informació sobre les eleccions.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
17
Per valorar degudament aquests resultats és necessari, també, entendre en quin context
estaven els partits polítics “tradicionals” (entenen aquests com els que, habitualment,
havien configurat l’arc polític vigatà i nacional) i el grau d’abstenció. En aquesta
darrera dada és important fer-hi incís. Segons les dades facilitades per l’Ajuntament de
Vic, va votar un 64’72% dels vigatans cridats a les urnes, és a dir, 16.481 dels 25.466
habitants de la capital d’Osona amb dret a vot.
Segons Josep Maria Reniu, incidir en això és important, perquè com més participació hi
ha, menys percentatge de vots aconsegueix PxC. “El nucli de votants de Plataforma per
Catalunya és força reduït, però sempre es mobilitza. Si agafem les dades generals
veurem que creix poc en les diverses eleccions i això fa que, a més participació, menys
regidors obtingui encara que el nombre de vots sigui similar”. El per què d’aquest fet
no és difícil d’entendre. El sistema de vots funciona com la llei de la oferta i la
demanada: com més vots hi ha (més participació), més en calen per aconseguir un escó
o un regidor; si tens mil votants en unes eleccions on voten dues mil persones
aconseguiràs un 50% dels vots, si tens els mateixos en uns comicis on hi participen deu
mil electors, el teu percentatge es reduirà fins al 10%. I a PxC, segons Reniu, sempre li
ha costat augmentar el número absolut de votants (fet, però, no extrapolable als primers
anys d’existència de la formació).
Així, doncs, per avaluar si un 64’72% de participació és una xifra alta o no, la
comparem amb la resta de dades de participació de les eleccions municipals a Vic:
Any 1979 1983 1987 1991 1995 1999 2003
Participació 66’42 70’76 66’76 54’87 55’65 53’94 64’72
Amb una participació històrica mitjana del 61’2%, el nombre de votants que van
dipositar la papereta les eleccions del 2003 estava per sobre d’aquesta xifra. Cal dir,
però, que eren els primers comicis en els quals es presentava el partit i, per tant, feien
falta més cites electorals per poder avaluar si l’índex de votants de PxC augmentava o
es mantenia en relació amb la participació.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
18
A banda d’això, per entendre l’entrada del partit a l’Ajuntament, és necessari fer una
avaluació de l’estat de la resta de partits:
-Convergència i Unió va viure uns mesos previs a les eleccions amb certa
tensió. Jacint Codina, d’Unió Democràtica, havia anunciat mig any abans
que no es presentaria de nou com alcaldable i això havia obert tot tipus
d’especulacions. Finalment, l’alcalde sí que es va presentar a la reelecció,
però tot plegat va generar polèmica al voltant del seu partit –i de la seva
coalició- i la seva figura.
A això, també li cal sumar l’anunci de Jordi Pujol de retirar-se del primer pla
de la política amb la consegüent arribada d’Artur Mas, un desconegut. Aquest
fet no va ajudar al partit en general i va afavorir el PSC que, recordem-ho,
acabaria sent l’inquilí de la Generalitat amb ERC i ICV en les eleccions
autonòmiques del mateix 2003.
-El PSC va canviar de candidat i Josep Burgaya va esdevenir el nou
alcaldable dels socialistes. Els sondejos previs els donaven opcions d’accedir
a l’alcaldia, però, finalment, l’augment dels seus vots va anar acompanyat
d’un augment de la participació que els va deixar amb els mateixos cinc
regidors. El partit estava en un bon moment de forma, però també ho estava
un rival directe en aquells moments, Esquerra, que va augmentar
percentualment més que els socialistes.
-Esquerra Republicana, precisament, va pujar 500 vots i es va quedar a les
portes d’aconseguir-ne 3.000. Com en el cas del PSC, el desgast de CiU els va
afavorir, però l’augment de la participació no va transformar el seu augment
de vots en més regidors. Com en les eleccions del 1999, van anar acompanyats
d’una associació civil, aquest cop de “Progrés Municipal per Catalunya”.
-Iniciativa per Catalunya Verds no es va aprofitar de la pujada de les
esquerres i va perdre un centenar de vots. Malgrat tot, es va mantenir amb
el seu regidor a l’Ajuntament i, en part, gràcies al seu nou candidat: Xavier
Tornafoch que, al contrari del seu antecessor Jaume Lagunas (més proper al
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
19
pacte amb CiU i soci intermitent dels nacionalistes), va optar en campanya per
atiar un discurs de forta oposició a les polítiques convergents de dretes que,
tot sovint, els nacionalistes pactaven amb el PP.
-El Partit Popular va ser, precisament, el més perjudicat en aquestes
eleccions. Part del seu electorat se’l va endur Plataforma per Catalunya i, a
aquesta competència sorgida del no-res, calia sumar-hi el desgast del govern
d’Aznar per la guerra de l’Iraq. A més, Castañé, el cap de cartell popular, va
tenir molts problemes per tancar les llistes i no va trobar recolzaments a la
comarca. L’augment de la participació va deixar els populars definitivament
fora de l’Ajuntament de Vic i, a dia d’avui, encara no han pogut recuperar mai
la cadira.
Tots aquests fets van marcar les eleccions i van facilitar l’aparició d’una nova força
política com Plataforma per Catalunya que, una vegada dins i amb un altaveu tan
potent, va revolucionar el panorama polític vigatà.
El mateix any 2003 es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. El 16 de
novembre es van dur a terme uns comicis que van deixar fora del govern Convergència i
Unió i que van permetre l’arribada a la Generalitat d’un nou govern d’esquerres format
pel PSC, ERC i ICV. Plataforma per Catalunya, impulsada pels bons resultats electorals
aconseguits a les municipals del maig, va decidir presentar-se i, alhora, va començar a
vestir embrions a altres comunitats de l’estat espanyol. Finalment, però, totes dues
iniciatives van ser un fracàs: només va aconseguir 4.900 vots a les eleccions catalanes i
els “embrions” de la PxC que Anglada pretenia fer créixer a altres comunitats no van
arribar a presentar-se a cap cita electoral. En el treball sobre aquest partit de la
Universitat de Barcelona que abans esmentàvem, es definia així l’intent fallit de créixer
territorialment de Plataforma: “El resultat d’aquestes iniciatives va ser clarament
insatisfactori. En les eleccions autonòmiques només va treure 4.900 vots, mentre que
les ‘Plataformes Autonòmiques’, que només es van arribar a presentar oficialment com
a tals a Madrid, el País Valencià i Castella-Lleó, no es van arribar a presentar a cap
lluita electoral i van deixar d’existir”. Aquestes plataformes fracassades van tenir, a
més, un cost afegit per la formació. Tres dels membres d’aquests “subgrups” es van
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
20
querellar contra el partit per acomiadament improcedent i el jutge els va donar la raó,
fent pagar a la direcció de PxC una multa de 52.000€.
2.4 ASSENTAMENT: El desenvolupament de l’organització (2004-
2006)
Malgrat el fracàs en l’intent de fer el salt a la política nacional, el partit va viure uns
anys de consolidació política. L’entrada a quatre ajuntaments importants i l’obtenció de
forces vots i diversos regidors esperonava al partit. Així, durant els quatre anys entre les
eleccions del 2003 i les del 2007, Plataforma per Catalunya va assentar les seves bases
amb dos congressos i va anar teixint una xarxa àmplia per tot Catalunya amb l’objectiu
de presentar-se a més poblacions de cara a les municipals del 2007.
El primer d’aquests dos congressos, que servirien per assentar la formació i la seva base
ideològica, es va celebrar a Vic el 21 de novembre del 2004. El lema que va presidir la
reunió era “Sentit Comú”, eslògan molt representatiu de la manera d’actuar del partit. El
discurs d’Anglada apel·lava al “sentit comú” de la gent a l’hora de tractar la
immigració, és a dir, considerava natural i lògic atendre primer les persones nascudes a
Catalunya abans que a les estrangeres. Amb aquest lema, volia normalitzar el seu
discurs i dibuixar-lo com a quelcom normal i lògic, com una solució simple i natural
que era la bona alternativa als missatges integradors de la resta de formacions
polítiques.
En aquest mateix congrés també es van assentar les bases polítiques del partit de cara a
les eleccions del 2007, alhora que es van establir alguns mecanismes per convertir PxC
en una formació “normal” i desvincular-la del discurs de la ultradreta. Per aconseguir
això, es va aprovar una diada oficial del partit (el dia de Sant Jordi) on hi hauria un
dinar lúdic i familiar. Aquestes mesures no són qüestions menors, perquè demostren la
intenció dels dirigents de la formació de cohesionar les seves bases i de fer créixer el
partit des de sota, evitant ser una bombolla esporàdica com esperaven que fos la resta de
formacions polítiques.
En l’altre congrés, celebrat de nou a Vic dos anys després, l’eslògan va apel·lar menys
al discurs del partit i va ser “Anem a Més”. Un missatge d’impuls que seguia dibuixant
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
21
la intenció de Plataforma de seguir creixent. La reunió es va celebrar sis mesos abans de
les eleccions municipals del 2007 i va servir per crear i tancar les llistes (s’ampliaven i
el partit es presentava a 39 municipis de tot Catalunya) i, també, per presentar la
ponència “El Model de Ciutat”, el full de ruta de la formació per posar en pràctica la
política identitària des dels municipis.
Aquests anys, per Josep Maria Reniu, van ser els de l’assentament de la PxC i, en part,
per culpa, un cop més, dels partits tradicionals: “Els partits polítics de sempre no van
saber gestionar l’arribada de Plataforma per Catalunya i, especialment, això li va
passar a Jacint Codina, l’alcalde”. Reniu considera que ICV o Esquerra van fer un
discurs molt dur contra la PxC i, diu, “això només va servir per donar-li protagonisme.
Enlloc d’arrambar-lo, el col·locaven al centre del debat”. El regidor ecosocialista
Tornafoch, però, defensava la seva postura: “nosaltres consideràvem que calia
desactivar el polític i, alhora, donar respostes al problema de la immigració. Amb un
regidor nosaltres no podíem donar aquestes respostes, això era feina dels partits grans
[CiU, PSC i, també, ERC] i aquests sí que no ho van saber gestionar bé”.
En aquest punt Reniu coincideix amb el regidor ecosocialista. En l’entrevista, el
professor va exposar amb un exemple pràctic com funcionava el mètode d’Anglada i
com responia l’alcalde, Jacint Codina: “L’Anglada se n’anava a un bloc de pisos on hi
havia problemes. Aquests problemes podien no ser amb la immigració, de fet no ho
solien ser; podia ser, per exemple, que el fanal públic de davant del bloc no funcionés.
L’Anglada hi anava, carregava contra l’Ajuntament i el sistema polític i prometia
donar-hi resposta. Després, se n’anava a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde i aquest,
per calmar els ànims, enviava la brigada [la brigada de manteniment de l’Ajuntament
de Vic] al bloc. Quina percepció quedava als veïns? Que la solució al seu problema
l’havia donat Josep Anglada”. Si bé aquest exemple genèric i concret, fruit d’una
conversa, no pot estar contrastat amb dades objectives, és evident que el funcionament
polític d’Anglada i el seu partit, com ja havia passat durant la campanya, era el de
trepitjar el carrer. L’estratègia, doncs, donava fruits, perquè la percepció que quedava
als veïns era que Josep Anglada donava resposta als seus problemes, malgrat que,
realment, ell ni tan sols tenia un full de ruta per actuar a efectes pràctics (tot i que sí que
havien desenvolupat un programa electoral i el document “Model de Ciutat” que
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
22
pretenia esdevenir aquest text vertebrador) ni tenia competències per fer-ho en cap
àmbit, encara menys el de la immigració.
Precisament sobre això, algunes veus es van alçar
contra Josep Anglada. El partit ha funcionat
sempre amb l’estructura de Partito Personale, és a
dir, una estructura pràcticament dictatorial en que
el líder ho controla tot. Aquest funcionament va
crear malestar en el si de la Plataforma i això va
provocar, el juny del 2003 (en aquesta etapa
d’assentament polític de la formació), la dimissió
del Secretari General i número 2 de les llistes per
Vic, Rafael Rabassa.
EL 9 NOU publicava la notícia el 3 de juny del 2003 (notícia adjuntada a la dreta),
recollint declaracions de Rabassa en què aquest protestava pel funcionament
personalista del partit. L’exmilitant de Plataforma afegia, a més, que el discurs
d’Anglada era d’un gran “oportunisme polític, aprofitant-se injustament de l’alt
percentatge d’immigrants i atacant un col·lectiu sense dret a defensar-se”. A aquestes
dures declaracions que sortien de dins de la mateixa formació, Rabassa hi afegia que el
partit no tenia cap tipus de democràcia interna i que tenia una estructura de
“cabdillatge”.
Aquestes disputes internes -en l’epígraf anterior ja havíem esmentat les d’altres
integrants que havien portat la formació als tribunals- serien i són una constant dins del
partit. Es podria relacionar això amb l’actitud del propi Anglada i el seu passat
franquista. Josep Maria Reniu, però, no es mulla en aquest àmbit i només afirma
compartir la idea “objectiva”, diu, que “el partit està mancat d’elements de democràcia
interna i això desgasta molt els militants però també els propis dirigents”.
2.5 L’ECLOSIÓ: Les eleccions municipals del 2007
Les eleccions municipals del 2007 van arribar en un moment de canvis polítics molt
importants a Catalunya i a Espanya. Al govern central hi tornava a governar el PSOE
(FIG. 7) Pàgina 5 d’EL 9 NOU en que s’informa de la notícia esmentada.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
23
amb José Luis Rodríguez Zapatero al
capdavant i, mentrestant, la Generalitat
seguia tenyida de vermell pel govern
d’esquerres, el Tripartit o Govern
d’Entesa, que aglutinava el PSC, ERC i
ICV. Tots tres partits aspiraven a
millorar els resultats del 2003 i complir,
aquest cop sí, amb les expectatives. CiU, per la seva banda, no estava en un bon
moment polític, però seguia amb l’aspiració de ser el partit líder de la comarca, privilegi
que Esquerra li volia usurpar. Els convergents van canviar el candidat, l’alcalde Codina
va abandonar definitivament la vida política i el va substituir Josep Maria Vila
d’Abadal.
Plataforma per Catalunya, per la seva banda, va arribar als
comicis en un bon moment, després dels resultats del 2003 i
com a partit abanderat de la defensa dels interessos dels
ciutadans. Els temes de la campanya, a més, es van focalitzar
en la immigració, el cavall de batalla dels ultradretans. Així
com al 2003 el problema migratori era quelcom que afectava
als ciutadans entre moltes altres coses, el 2007 era el tema
central del debat. En el treball Desafecció democràtica o crisi
de la política tradicional? Canvi i continuïtat de les eleccions
locals a Vic, 1999-2007, el doctor Enric Castellnou9 de la
URL, explica així el canvi de centralització dels assumptes de la campanya: “Havien
desaparegut de l’agenda pública algunes de les reivindicacions polítiques dels anys
anteriors com les queixes pels purins, la problemàtica de l’aigua o el reconeixement del
Lluçanès (...) Només la immigració apareixia com a principal tema polític que
incomodava i exigia preses de posició per part de totes les formacions”. Així doncs, els
problemes relacionats amb la pagesia o les reivindicacions territorials havien passat a un
9 Malgrat no haver-hi tingut cap conversa personal, la participació d’Enric Castellnou en aquest document és molt rellevant per la utilitat del seu treball esmentat aquí (també elaborat per Josep Maria Reniu). Castellnou, a banda de doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona, és també una coneguda figura política vigatana: va ser tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Vic (1987-1995 i 1999-2007), diputat al Parlament de Catalunya per CiU i membre del consell assessor de RTVE.
(FIG. 8) Josep Maria Vila d’Abadal
(FIG. 9) Cartell electoral de PxC
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
24
segon pla i això succeïa, segons Castellnou, per l’assumpció de responsabilitats del
govern tripartit tant a escala comarcal com a la nacional.
Amb tot, un partit que necessitava d’altaveus mediàtics per donar-se a conèixer, trobava
la situació perfecte per fer-se un espai definitiu: el seu eix central era l’eix central del
debat polític i, a sobre, donaven respostes senzilles en la teoria per a un problema, en
realitat, molt difícil de tractar i amb el qual les formacions polítiques tradicionals, que
necessitaven portar aquest tipus de qüestions des de la més alta responsabilitat, no es
sentien còmodes, a diferència de la PxC que va enfocar la campanya amb un lema que
encara avui utilitza: “Primer els de casa”.
Pel doctor Enric Castellnou, aquest nou panorama polític va beneficiar al partit
d’Anglada si bé “només va tenir repercussions en els municipis més grans [Vic i
Manlleu], perquè els canvis generals en l’agenda política no afectaven als municipis
més petits, amb situacions molt particulars”.
A nivell català, Plataforma per Catalunya va presentar per aquests comicis 39 llistes i va
aconseguir representació en nou municipis. En total, va aconseguir 17 regidors i
presència en tres consells comarcals (el d’Osona, el del Baix Penedès i també al de la
Segarra). Aquests van ser, globalment, els resultats:
Municipis Percentatge de vots
Regidors Percentatge d’immigració*
Vic 19% 4 22’3%
El Vendrell 18% 4 15’7%**
Cervera 16% 2 20’1%
Manlleu 13% 2 21%
Olot 6% 1 17%
Manresa 5’8% 1 7%
Roda de Ter 7’7% 1 8’8%
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
25
Tàrrega 7% 1 17’2%
St. Martí de Riucorb 20% 1 ----
*Dades corresponents al 2007//RESULTATS OFICIALS (gencat.cat)
**La dada correspon a la mitjana de la població immigrant a tota la comarca
Com ja havia fet en les eleccions del 2003, hem considerat necessari contextualitzar
l’augment de vots amb el percentatge d’immigració de cadascun dels municipis on PxC
va aconseguir representació. Els més importants a nivell de població són Manresa
(76.000 habitants), Vic (41.000), El Vendrell (36.000), Olot (33.000), Tàrrega (17.000)
i Cervera (9.000). Els altres dos, Roda de Ter i Sant Martí de Riucorb, tenen pocs
habitants: el primer, 6.000 i el segon no arriba als 700.
Independentment de la seva població, tots els municipis estan situats a l’interior de les
comarques de Barcelona o a les de Lleida, lluny de l’àrea metropolitana. De fet, en les
mateixes eleccions del 2007, PxC només va aconseguir 350 vots a Barcelona, mentre
que a ciutats com Lleida aconseguia el suport de només 62 persones. Sorprèn,
d’entrada, que el seu discurs cali a comarques i no ho faci als grans nuclis de població,
però per Josep Maria Reniu això té una fàcil explicació: “el seu discurs troba lloc en
municipis on hi ha problemes amb la immigració. Ara bé, a ciutats com Badalona o
Barcelona, on el fenomen migratori hi és present, l’Anglada no rasca ni un vot perquè
la seva funció la cobreix el Partit Popular”.
Amb això podem entendre perquè mentre PxC entrava a Vic el 2003 fent sortir el PP, la
mateixa formació no aconseguia fer-se un forat en el panorama polític en les poblacions
on el discurs del control de la immigració l’havien agafat els populars. Essencialment,
això passava a l’àrea metropolitana.
L’única explicació per entendre l’èxit del partit a comarques no és, però, aquesta. En el
treball I’m the party: Josep Anglada elaborat des del Departament de Ciències
Polítiques de la Universitat de Barcelona, es torna a destacar la importància –com ja
hem indicat en epígrafs anteriors- de les figures locals. A Osona, Anglada, al Baix
Penedès, Armengol, i a la Segarra, Figuerola, havien aconseguit esplèndids resultats
perquè ja eren figures polítiques de cert prestigi (o almenys conegudes) amb anterioritat.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
26
A Vic, els resultats globals de les eleccions van ser els següents (dades facilitades per
l’Ajuntament de Vic):
Partit Vots Percentatge de vots
Regidors
CiU 4.899 31’88 8
PxC 2.847 18’53 4
PSC 2.434 15’84 4
ERC-Acord Municipal 1.536 10’00 2
CUP 1.176 7’65 2
ICV 1.131 7’36 1
Amb aquests resultats Plataforma per Catalunya va fer l’eclosió definitiva i es va situar
com a segona força política, superant al PSC en percentatge de vot i vots reals malgrat
tenir els mateixos regidors. CiU va acusar el canvi d’alcaldable10 i va perdre més de mil
electors, veient com se li esfumaven dos regidors que van anar a parar a mans de PxC.
Per Xavier Tornafoch, molts dels vots que Convergència va perdre se’ls va endur el
partit de Josep Anglada: “La mala política del govern de Codina i la poca capacitat de
resoldre el problema de la immigració van fer que molts votants conservadors que
optaven per Convergència marxessin a Plataforma”. L’historiador afegia, a més, que
Vic és una ciutat molt conservadora amb un votant bàsicament convergent (per
l’element nacional) “la immigració, però, va desviar aquest votant de CiU i el PP cap a
Plataforma”.
La participació en aquests comicis va baixar fins al 60%, quatre punts menys que la del
2003.
10 El relleu de Jacint Codina al capdavant de les llistes de CiU a Vic no va agradar a tothom. Josep Maria Vila d’Abadal, el substitut, era poc conegut i dins les files d’Unió Democràtica (a qui correspon escollir el número u de la llista per Vic) no hi va haver un gran consens. CDC ho va aprofitar, a més, per intentar canviar el pacte de la coalició a la capital d’Osona i aconseguir que l’alcaldable fos de la seva formació.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
27
Així doncs, la formació d’Anglada no va acusar les constants polèmiques que van
rodejar el seu partit i va pujar considerablement en nombre de vots. A Vic va passar de
1.229 el 2003 (7’5%) a 2.847 el 2007 (18’5%). De fet, si mirem les xifres globals de
Catalunya, PxC va duplicar o fins i tot triplicar el número de vots en les poblacions on
ja havia aconseguit representació el 2003. Així, a banda de Vic, a El Vendrell va passar
de 774 a 2.253, un 17’75% del total. A Manlleu l’augment també va ser molt important
(de 492 a 1.022 vots) i també a Cervera, on va passar de 394 a 639, una pujada que,
traduït a percentatges, encara és més considerable: del 9’2% al 16%.
En l’anàlisi d’aquests comicis i del consegüent augment de la formació xenòfoba, Josep
Maria Reniu insistia en destacar el mal paper dels partits tradicionals. Remarcant
l’exemple abans ja comentat de la reacció de l’alcalde Codina quan Anglada reclamava
una determinada millora, el politòleg explicava l’excessiva atenció que PxC va rebre de
totes les formacions polítiques i també de la premsa comarcal. Xavier Tornafoch, en
canvi, apuntava un altre motiu per justificar l’augment del partit: el pressupost dedicat a
la campanya. “PxC es va deixar centenars de milers d’euros en aquella campanya.
Encara recordo que em vaig llevar el primer matí de campanya i tot estava ple de
cartells de l’Anglada. Un partit petit necessita un finançament extern molt important
per arribar a preparar una campanya com aquella, amb almenys més de mil cartells, el
doble que nosaltres”, afirmava Tornafoch, historiador i regidor
d’Iniciativa.
El tema del finançament de la
formació el treballarem en
l’epígraf 4.2 del treball, però en
la lectura d’aquests comicis del
2007 és indispensable fer incís
en l’augment de vots per barris
de la PxC. Que a zones com el
Remei o l’Estadi el partit
augmenti és relativament
normal, perquè el “vot de
rebuig” és important, és a dir,
Districtes
Districtes amb
fenomen NIMBY
(més vot de PxC que
immigrants)
FIG. 10
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
28
nuclis on la població respon a la gran immigració que l’envolta amb un vot contrari a
ella. El que sorprèn d’aquestes eleccions és que un dels llocs on el percentatge de vot va
augmentar especialment és al districte 3 de la ciutat, la zona residencial de St. Llàtzer,
acabada de construir el 2007. Aquest és un barri de gent acomodada i benestant, on no
hi ha immigració, pel que el vot de rebuig no està justificat. En canvi, PxC creix en
aquesta zona i en altres de barris benestants, on hi viu gent de classe acomodada i això
genera un dubte raonable sobre els motius d’aquest augment que, a priori, sembla
injustificat.
Josep Maria Reniu ens respon a la qüestió fent aparèixer el concepte NIMBY (Not in my
back yard). Aquesta teoria anglesa traduïda al català vol dir “No al meu pati del
darrere” i explica amb facilitat el vot antiimigració d’algunes zones de la ciutat on
aquesta no hi és present. El NIMBY defensa la idea del vot que pretén generar un
“cordó sanitari”, és a dir, són votants que rebutgen la immigració sense patir-la per
evitar que algun cop els arribi a molestar. Dit d’altra manera, és un vot preventiu: “es
posicionen en contra de la immigració per por que algun dia els arribi a afectar de
debò”, diu Josep Maria Reniu, que considera aquest fet molt preocupant “perquè
demostra que no és només la població vigatana que conviu amb la immigració la qui hi
respon negativament, sinó que també hi ha una part de vigatans que la rebutgen ja a
priori i aquests són votants potencials per a futures eleccions”, conclou el politòleg.
Tot plegat sembla reforçar la teoria de Xavier Tornafoch que Vic és una ciutat molt
conservadora, i és que els vigatans “de tota la vida”, els que viuen en les zones més
acomodades de la ciutat, rebutgen la immigració encara que no la pateixen. A més,
aquesta dada ens ajuda a reafirmar la idea que PxC atrau a votants de CiU i el PP, ja que
treu alts percentatges en districtes on habitualment CiU i, en molta menor mesura el PP,
aconseguien bons resultats.
Al final, el nou Ajuntament va esdevenir un pou d’inestabilitat per la falta de majories
que en garantissin la governabilitat i Convergència i Unió, amb un Vila d’Abadal
contrari a qualsevol acord amb PxC, va decidir obrir-se noves vies de pacte i formar el
quatripartit: un govern amb ERC, el PSC i ICV. Pocs mesos després, Xavier Tornfoch
abandonaria la coalició i el govern de la ciutat acabaria en mans de CiU, el PSC i ERC.
Un pacte amb partits d’ideologia molt diferent, però que en l’àmbit municipal podien
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
29
arribar a acords amb molta més facilitat, sobretot per la bona entesa personal entre Vila
d’Abadal, Josep Burgaya (PSC) i Joan López i Carol (ERC).
2.6 L’ONA EXPANSIVA DE L’ECLOSIÓ: Contactes
internacionals (2007- 2009)
Les eleccions municipals del 2007 van
ser un autèntic revulsiu pel partit que
va aparèixer de sobte al panorama
polític català. Tot i els resultats
correctes als comicis del 2003, ser la
segona força a Vic i entrar a
ajuntaments tan importants com el de
Manresa o Tàrrega, van crear un focus
d’atenció mediàtica sobre el projecte
de Josep Anglada, el líder indiscutible
encara que només fos regidor a Vic.
Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò dels resultats de la formació política.
El diari del grup Godó, LA VANGUARDIA, dedicava una pàgina a parlar del fenomen
de PxC i se centrava en el tracte a la immigració que defensava aquesta formació amb
un to alarmant. Altres mitjans d’escala internacional com francesos, britànics o
austríacs, van visitar Vic per parlar amb Josep Anglada11. Tot plegat va donar una gran
ressonància a la Plataforma per Catalunya arreu del continent i diversos partits xenòfobs
del continent europeu (sobretot francesos i austríacs) van contactar amb Anglada per
mostrar-li el seu suport. Així, el 10 de novembre del 2007, cinc mesos després de les
11 Destaquen les entrevistes que alguns mitjans van fer sobre la ciutat de Vic, el partit de Josep Anglada i el fenomen migratori en general. En són exemple la visita de la BBC britànica (que va entrevistar membres de la PxC, líder inclòs, però també l’alcalde Josep Maria Vila d’Abadal) o d’altres països on els partits d’ultradreta ja s’havien fet un lloc en el panorama polític: d’Àustria destaca la visita de la seva televisió pública el 2008 i de França també és destacable l’entrevista d’Anglada amb periodistes de la revista setmanal que acompanya el diari Le Figaro (2007).
(FIG. 11) Pàg. 6 de LA VANGUARDIA (29 de maig del 2007)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
30
eleccions municipals, Anglada va viatjar fins a França, a la Borgonya, on es celebrava la
Convenció Identitària Europea.
El diari L’Yllione, un dels més importants de la regió, no va ni tan sols esmentar la
trobada, però sí que ho va fer el diari digital osona.com amb la següent notícia breu:
OSONA.COM, 08/11/2007; PxC ASSISTEIX AFRANÇA A UNA CONVENCIÓ QUE PROMOU LES IDENTITATS DELS TERRITORIS
Vic.-Una delegació de Plataforma per Catalunya (PxC), encapçalada pel seu president i regidor de l’Ajuntament de Vic, Josep Anglada, es desplaçarà aquest cap de setmana
(10 i 11 de novembre) a la regió francesa de Borgonya per assistir a la Convenció Identitària.
Aquest trobada té per objectiu la promoció i la defensa de les identitats dels territoris, ja siguin regionals, franceses o europees.
L’acte comptarà amb la presència de delegacions de nou partits d’Europa, entre els quals hi haurà formacions com la Lega Nord d’Itàlia o el Vlaams Belang de Flandes.
L’escrit es basava en una nota de premsa que Plataforma per Catalunya va enviar a diversos mitjans i que adjunto a continuació:
Una delegació de Plataforma per Catalunya (PxC) encapçalada pel president Anglada es desplaçarà a la regió francesa de Borgonya amb motiu de la celebració d’un
encontre de partits identitaris d’arreu d’Europa.
L’acte, que comptarà amb la presència de delegacions de nou partits d’Europa, entre els quals hi haurà formacions de la talla de la Lega Nord d’Itàlia o el Vlaams Belang
de Flandes, aplegarà formacions polítiques amb un denominador comú en el seu ideari: "la defensa de la identitat pròpia dels diferents territoris als que representen
des d’una vocació europeista".
“Respondre al desafiament islàmic” i “Un sostre per a les nostres famílies, una educació per als nostres infants” són alguns dels títols dels temes que s’abordaran al
llarg dels dos dies que durarà la trobada.
Vic, 08 de novembre de 2007
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
31
En el comunicat hi apareixen dos partits identitaris de gran rellevància en el panorama
europeu: el primer, la Lega Nord (Lliga Nord), és una formació política italiana
defensora del federalisme dins de l’estat italià i que ha arribat a plantejar la secessió de
la part nord d’Itàlia, la del Piamont i la Toscana (el que ells identifiquen com la
Padània). A banda d’aquest discurs secessionista que els ha fet populars a la zona,
també destaquen pel seu discurs clar en contra de la immigració il·legal i per la seva
defensa de les tradicions italianes. El seu líder és Umberto Bossi, que ha arribat a ser
ministre del país en coalició amb altres forces. De fet, la Lliga Nord ha tret grans
resultats des de la seva fundació el 1991. Els seus primers deu anys de vida li van servir
per entrar a diverses cambres regionals del nord, aconseguint fins a 180 diputats en les
eleccions generals de 1994 amb el suport de Silvio Berlusconi. Després de trencar el
pacte amb il cavalliere, van encarrilar una època de baixades consecutives que els van
obligar a ajuntar-se amb partits de dreta. El 2005, però, es va recuperar amb un 5’6%
dels vots a les eleccions regionals, remuntada que es confirmaria a les nacionals del
2008, quan aconseguirien un 8’5% de suport (més de 3 milions de paperetes).
L’altra gran partit en el qual es feia referència en l’anterior comunicat era el “Vlaams
Belang” (Interès Neerlandès), de Flandes. Una formació d’extrema dreta pertanyent a la
part nord de Bèlgica, la regió mencionada de Flandes on el sentiment independentista és
també present. El mateix partit es defineix com a republicà (Bèlgica és una monarquia),
independentista, de dretes i defensor dels interessos dels flamencs. Aquest darrer punt
agafa especial significació si es té en compte que el que realment vol dir és que prioritza
els interessos dels flamencs per davant dels estrangers, és a dir, dels immigrants. Com
vèiem en el partit anterior, i com també es pot comprovar a partir dels discursos de
Josep Anglada, les formacions xenòfobes amaguen el seu rebuig a la immigració sota la
capa de la defensa dels drets dels “autòctons”, és a dir, no diuen estar en contra des dels
de fora, sinó estar a favor dels de casa. Tot i això, reconeixen en el seu programa la
voluntat d’expulsar els immigrants il·legals, els que cometin delictes o els que no
aprenguin neerlandès.
El Vlaams Belang té el seu bastió a Anvers, on va obtenir el 2006 el 34% dels vots, i en
les eleccions generals belgues va treure 17 escons d’un total de 150.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
32
És important conèixer els partits que formaven part d’aquesta trobada per entendre
quines són les fonts ideològiques del moviment de Josep Anglada. Com deia Josep
Maria Reniu, es tracta d’un partit populista, demagog i xenòfob, característiques que
comparteix amb els dos partits que acabem de conèixer. De fet, les similituds arriben
fins a tal punt que el lema del Vlaams Belang és Eigen volk eerst (Primer, el propi
poble), pràcticament calcat al que Anglada va utilitzar per els comicis del 2007 i que
encara avui és l’eslògan de les seves campanyes: “Primer els de casa”. Més endavant,
en els següents epígrafs, ens introduirem en el partit en l’actualitat i coneixerem alguns
noms i referents ideològics.
En aquesta Convenció Identitària
Europea Anglada va fer contactes
amb els líders d’aquests partits i hi
va trobar suports. A la dreta hi
adjunto una de les poques imatges
que van transcendir de la trobada
(cedida per Josep Maria Reniu) en
què el líder de Plataforma per Catalunya brinda amb Filip Dewlnter, president del
Vlaams Belang.
En el marc d’aquesta convenció
també va tenir la oportunitat de
reunir-se amb altres líders d’altres
formacions ultradretanes del
continent com el FPO que
esmentàvem a l’inici d’aquest
treball, un partit amb molt potencial
a Àustria a principis de dècada, però
que havia perdut molts suports en
els darrers anys després de patacades electorals el 2004 i el 2005. Tot i això, la reunió
informal amb Dewlnter i Harald Vilimsky, president del partit després de la mort de
Haider, era d’una gran significació i en va quedar constància amb la imatge que adjunto
a la dreta d’aquest text.
(FIG. 12) Anglada i Dewlnter, del Vlaams Belang, brinden en la seva trobada en el marc de la
Convenció Identitària Europea.
(FIG. 13) Vilimsky, Dewlnter i Anglada en una trobada informal a l’hotel de Borgonya on es va
celebrar la convenció.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
33
En la història de PxC, i en l’anàlisi d’aquest partit, aquestes trobades eren d’una
rellevància cabdal, perquè suposaven la maduració definitiva i la consolidació de la
formació com a organisme polític d’ultradreta reconegut, també, pels seus col·legues
que a la resta del continent ja havien aconseguit resultats considerables. Per Anglada i
els seus, el FPO, el Vlaams Belang o la Lliga Nord eren els qui marcaven el camí a
seguir i, a més, el seu lideratge no solament podia ser ideològic; alguns rumors que no
podem confirmar apunten a que d’aquestes trobades PxC en va treure suports
econòmics per a futures campanyes, cosa comprensible si es té en compte l’interès
evident de les formacions europees d’atiar una iniciativa semblant a les seves a
Espanya. Tot i la coherència de les especulacions, ningú ha pogut provar la veracitat
d’aquests rumors que ampliarem a l’apartat 4.2 d’aquest treball.
De tot aquest seguit de trobades en va sorgir la idea d’elaborar una candidatura unitària
per presentar-se a les eleccions europees del juny del 2009. Un any abans, l’abril del
2008, la diputada flamenca pel Vlaams Belang, Hilde de Lobel, es va entrevistar a
Barcelona amb Anglada per configurar la candidatura. L’FPO s’acabaria sumant a una
iniciativa que, explica el treball de l’UB I’m the party: Josep Anglada., acabaria
fracassant: “La candidatura tenia com a nexe comú i eix de campanya la oposició a la
immigració musulmana i a l’Islam. Tot i que la candidatura no es va arribar a
realitzar, les relacions amb les formacions que l’havien de formar han continuat i s’han
intensificat”.
La intensificació d’aquests contactes es va veure reflectit en l’assistència d’aquestes
forces polítiques en el quart congrés de la formació que es va celebrar a Vic sota el lema
“Avancem junts”. Una frase prou suggerent del que volia PxC i que va quedar palès
durant la reunió: presentar-se a les eleccions del Parlament de Catalunya de cara al
2010. Sota la mirada de membres del Vlaams Belang i de la Lliga Nord desplaçats fins a
Vic, Anglada va ser elegit candidat als comicis autonòmics i es van realitzar una sèrie
de ponències per parlar sobre els problemes de la immigració.
Els lligams amb el Vlaams Belang es
van estrènyer encara més i Josep
Anglada va ser convidat a un (FIG. 14) Imatge corresponent a la trobada al parlament belga entre Markus Beisicht
(esquerra) i Josep Anglada (segon per la dreta)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
34
col·loqui preelectoral d’aquest partit a Brussel·les el 2009. En aquesta visita a la capital
belga, el líder de la PxC va visitar l’ajuntament d’Anvers governat pel Vlaams Belang i
el parlament nacional, en una reunió-col·loqui en que Anglada va conèixer Markus
Beisicht, del partit alemany d’extremadreta Pro-Klön, que el va convidar a un Congrés
Anti-Islamització i a una manifestació a Colònia en contra de la construcció d’una
mesquita. (Informacions extretes de notes de premsa de la mateixa Plataforma per
Catalunya)
La PxC va sortir molt reforçada de totes aquestes trobades: primer pels suports
aconseguits, però també pel reconeixement de la resta de forces que veien el partit
d’Anglada com una formació més a la qual donar suport per impulsar el discurs arreu
del continent. Fruit de les trobades es pot comprovar, a més, la similitud dels discursos
de tots els partits: els uns basats en els altres i amb unes idees compartides molt clares.
Només les reivindicacions territorials i nacionalistes del Vlaams Belang i la Lliga Nord
trencaven amb l’esquema compartit de totes les formacions ultradretanes que Josep
Anglada va conèixer en els anys de consolidació del seu partit. S’opta, però, que al PxC
no seguís els passos nacionalistes d’aquestes dues formacions homòlogues seves, tenint
en compte el territori on té el seu principal centre de suport electoral. Vic, i les
comarques de l’interior en general, destaca pel seu component nacionalista i
independentista, especialment després del fracàs de l’Estatut. Com veurem en l’apartat
4.1 referit al discurs del partit, la PxC ha evitat posicionar-se en l’eix nacional, malgrat
que el passat d’Anglada i la presència a manifestacions espanyolistes del partit,
evidencia els seus lligams amb l’espanyolisme. Tot i que la Plataforma busca
explícitament no està situada dins d’aquest eix nacional, les conseqüències d’aquesta
ambigüitat han set dolentes per a la formació, especialment en aquests darrers mesos en
que el debat econòmic ha quedat apartat per les reivindicacions nacionals d’una gran
part de la societat catalana. (Insisteixo que això s’ampliarà en l’apartat 4.1 d’aquest
treball, centrat en el discurs de la Plataforma)
2.7 L’INTENT FALLIT: Les eleccions autonòmiques del 2010
Empesa pels bons resultats de les eleccions del 2007 i pels contactes internacionals que
havien admès a Plataforma per Catalunya com un partit més entre les formacions
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
35
identitàries, la formació de Josep Anglada es va presentar a les eleccions autonòmiques
del 28 de novembre del 2010 amb la intenció d’entrar al Parlament.
Durant els primers mesos de 2010, Anglada va mantenir
contactes amb la resta de forces mencionades en l’anterior
apartat gràcies als diversos viatges per l’estranger que va
realitzar. De nou es va especular sobre la possibilitat que el
líder de la PxC busqués finançament per la campanya que
l’esperava. En qualsevol cas, el partit va fer un gran
desplegament al llarg dels quinze dies per cercar el vot dels
electors amb la intenció d’entrar a la cambra catalana.
Anglada va intentar transportar la seva manera de fer
política –la de trepitjar carrer- a escala nacional, amb
viatges constants per totes les poblacions catalanes ja des
d’abans de l’inici oficial de la campanya electoral.
Com que el sistema televisiu públic no preveu cobrir els actes de les formacions que no
tenen representació al Parlament i a més PxC no era encara coneguda a totes les zones
de Catalunya, Anglada va optar per una estratègia de màrqueting que el posés a tots els
titulars: la publicació del seu primer llibre.
Amb el títol Sense mordassa i sense vels, el líder de la Plataforma va desplegar la seva
ideologia identitària en aquesta obra. En ella Anglada defineix el “populisme identitari”
de la següent manera: “és un al·legat en defensa de la llibertat individual, d'un Estat
fort però limitat, una dràstica reducció d'impostos i de la defensa dels valors
occidentals enfront de la islamització que sofreix el nostre poble com a conseqüència
de la diàspora musulmana”. Per defensar els arguments que ell exposa en el llibre,
l’autor cita Christian Thorel o Michael Oakeshott. El primer dels dos era un llibreter
molt reconegut pels seus llibres, que va fundar la prestigiosa llibreria de Tolosa Ombres
Blanches. Des d’allà, va fer difusió de les seves idees contràries al món islàmic amb
diverses obres, malgrat que va reconèixer, pocs anys abans de la seva mort el 1982, que
les seves opinions sobre aquests afers s’havien de revisar. Michael Oaskeshott, per la
seva banda, fou un filòsof i teòric polític anglès del segle XX, amb una òptica molt
(FIG. 15) Portada del llibre en castellà
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
36
conservadora que ell reconeixia i que definia, entre d’altres coses, com a “preferir
quelcom familiar a quelcom desconegut”.
En una entrevista que un periodista del programa El Intermedio de La Sexta va fer a
Josep Anglada després de la presentació del seu llibre a Bilbao i que es va emetre el 12
d’octubre del 2010, l’autor no va saber identificar a cap de les dues suposades
personalitats que citava àmpliament en el llibre, ni tampoc era coneixedor ni de les
professions d’ells ni sabia que havien mort.
Amb això l’autor quedava desacreditat i semblava anul·lar-se el boom que Anglada
pretenia aconseguir amb les seves paraules ajudant-lo a estar als titulars dels mitjans.
Per Xavier Tornafoch i Josep Maria Reniu, però, pensar això era un error ja que,
malgrat les evidències, la publicitat del seu projecte identitari era el que més interessava
al polític i al seu partit, per davant de la veracitat o coherència de les seves paraules. I,
tenint en compte que el vídeo de l’entrevista arriba a les 200.000 visites actualment
(després de més de dos anys penjat a la xarxa), queda clar que aquest objectiu PxC el va
aconseguir.
Posteriorment a la presentació del llibre, Plataforma per Catalunya va presentar el seu
eslògan de campanya: “Primer els de casa, per a treball, ajudes o habitatge”. El lema de
les eleccions municipals del 2007 quedava així ampliat i més matisat amb les tres
paraules que deien quin era l’objecte en que els de casa havien d’anar primer. Ara bé, a
què és degut aquest canvi? Doncs sembla obvi que al nou context polític. En el període
en que Anglada va cercar i trobar suports d’altres forces polítiques populistes i
identitàries europees, a Europa, i també amb gran força a Espanya, va començar una
dura crisi econòmica. Aquest període, que encara dura, de feblesa econòmica va donar
un nou argument a Plataforma per Catalunya per lluitar contra la immigració: el factor
econòmic.
D’aquesta manera, el discurs contra l’islam –perquè cal recordar de nou que el seu
discurs antiimmigració Anglada el focalitza sempre a l’islam, tot i que, en els darrers
anys, l’arribada massiva d’orientals i llatinoamericans ha fet que variés una mica la seva
postura- va passar a un segon pla i es va potenciar la idea que els estrangers són un dels
grans problemes que ens ha dut a la precària situació actual: “Abans el discurs anava
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
37
contra la convivència i la religió, amb la idea que l’islam era un feu de conflictes i una
alteració de la pau social. Ara, amb la crisi, el component canvia i s’ataca tot el
col·lectiu d’immigrants, més enllà dels musulmans, amb la idea que ens prenen la feina,
que s’enduen les ajudes i les subvencions, etc.”, amb aquestes paraules afirmava el
canvi de tendència Josep Maria Reniu. Per Xavier Tornafoch la crisi també va facilitar
l’eclosió de PxC “perquè el problema de la immigració va passar a ser comú. La feina
és escassa, la gent s’ho passa malament i el discurs que la culpa d’això és dels
immigrants i que, a més, aquests tenen tot el recolzament del govern per davant dels
d’aquí, arrela amb molta més facilitat. I és que, no ens enganyem, molts cops som
nosaltres mateixos els que volem trobar culpables com sigui i Anglada apunta a un
col·lectiu dèbil amb dificultats per defensar-se”, concloïa el regidor.
La demagògia es va accentuar: “En el seu discursos Anglada va començar a fer servir
el que en sociologia es coneix com a ‘lugares comunes’, és a dir, tòpics i rumors que ell
agafava i venia com a veritats absolutes”, comentava Josep Maria Reniu. “Diu que els
immigrants s’enduen totes les subvencions i, malgrat que ell sap que això és mentida,
ven el seu discurs i el difon, sabent que hi ha gent que se’l voldrà creure”.
Aquestes mentides que el partit venia com a realitats i que explotava al màxim en el
seus discursos, necessitava d’una segona pota que, en aquest cas, es va centrar en contra
de la “casta política”. Anglada defensava la idea que tots els polítics eren iguals: uns
corruptes gens preocupats per la gent i afirmava ser diferent, “l’únic que escoltava les
persones i que utilitzava el ‘sentit comú’ per davant del discurs políticament correcte de
la resta”. Per un partit que ni havia governat ni tenia intenció de fer-ho, aquest discurs
antisistema era molt útil, perquè enganxava als votants desesperats que consideraven els
governants (els partits polítics tradicionals) culpables de la situació en que es trobaven.
Així doncs, l’entrada de la crisi en campanya va dotar Josep Anglada de més armes i de
nous arguments per bastir el seu discurs a la vegada que la gent era també més receptiva
a escoltar-lo i creixia el nombre de persones “desanimades i enfadades amb el sistema;
l’estereotip de votant de PxC”, diu Reniu.
A banda d’això, l’atac no era ara contra una determinada religió que trencava la
convivència, sinó contra tot un col·lectiu. En conseqüència, es va deixar apartada la idea
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
38
que l’islam era una amenaça, perquè reduïa massa el cercle (tot i mantenir aquest
discurs com a suport) i es va passar a atacar a tots els estrangers pel sol fet der ser-ho,
interpretant, com ja hem dit, que eren culpables de la situació econòmica.
Amb aquest nou discurs i aquesta nova situació, van arribar les eleccions del 28 de
novembre en que Convergència i Unió va guanyar àmpliament aconseguint 62 escons,
després de la desfeta dels partits governants (PSC, ERC i ICV) que van retrocedir
considerablement (sobretot en el cas dels dos primers partits).
Per PxC els comicis van ser històrics, més de 75.000 persones van dipositar la seva
papereta en favor d’aquest partit.
Globalment, aquest va ser el resultat de les eleccions:
Partit Vots Percentatge de vots Escons
Convergència i Unió 1.202.830 38’4% 62
Partit Socialista de Cat. 575.233 18’3% 28
Partit Popular 387.066 12’3% 18
Iniciativa per Cat. Verds 230.824 7’3% 10
ERC 219.173 7% 10
Solidaritat Catalana 102.921 3’2% 4
Ciutadans 106.154 3’3% 3
Plataforma per Catalunya 75.134 2’4% 0
//RESULTATS OFICIALS (gencat.cat)
Plataforma per Catalunya, tot i que no va aconseguir cap escó, va obtenir el suport d’un
2’4% dels electors, esdevenint la primera força política extraparlamentària, molt per
davant de la segona, Reagrupament, que només va aconseguir 39.834 vots (un 1’2% del
total). De fet, durant la primera part del recompte (fins que es va arribar al 50% dels
vots escrutats) PxC obtenia 3 escons, però això, per Josep Maria Reniu, té una fàcil
explicació: “En unes eleccions nacionals, primer arriben els recomptes de les
comarques interiors i és allà on Plataforma tenia el seu gruix de votants. Aquest fet
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
39
sumat a que va tenir molts vots, va fer que aparegués amb 3 escons durant gran part de
l’escrutini”.
La baixa participació (del 58%) també va ajudar PxC i, a més, cal fer esment a una dada
molt rellevant: 55.000 de les 75.000 paperetes del partit es van dipositar a la demarcació
de Barcelona, però malgrat tenir un suport tan ampli en aquesta zona, no va obtenir
cadira al Parlament, perquè és també aquí on és més “car” (més vots costa pel gran
nombre de gent que vota) aconseguir representació.
Seguint les afirmacions que feia anteriorment el politòleg, és interessant fer un repàs als
resultats per territoris i comprovar, així, si és certa la idea que hem defensat al llarg
d’aquest apartat i que anteriorment ja havíem comentat amb dades: que la Plataforma
aconsegueix bons resultats a les comarques de l’interior de Barcelona.
En la següent taula hi representem els resultats de PxC en algunes comarques de
l’interior de Catalunya on els totals finals en les eleccions del 2007 havien estat bons,
així com també alguns municipis, i comparem els vots entre els dos comicis:
Municipi/comarca Vots
(municipals 2007)
Vots
(autonòmiques 2010)
Vic 2.847 1.006
Osona 4.557 3.292
Manresa 1.539 1.318
Bages 1.539 3.231
El Vendrell 2.253 898
Segarra 691 195
Amb aquesta taula podem comprovar que, si bé és cert que Plataforma per Catalunya
aconsegueix un important gruix del seus vots a comarques (ho veiem en la dada d’un
dels anteriors paràgrafs), aquests baixen en els comicis autonòmics i encara més en els
generals. Això mateix ja li va passar a la formació en les eleccions autonòmiques del
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
40
2003, en que va rebre un suport mínim malgrat haver obtingut, mesos abans, diversos
regidors en les primeres municipals a les quals concorria.
Tot plegat deixa clar que, tot i el discurs antisistema i en que s’utilitzava la immigració
com a boc expiatori dels problemes actuals, Anglada va mobilitzar un menor nombre
d’electors que en els comicis comarcals. Això demostra, tal i com ja apuntava al
principi, que PxC és un partit localista.
2.8 LA RECUPERACIÓ: Els grans resultats de les eleccions
municipals del 2011
Les eleccions municipals del 22 de maig de 2011 van ser la confirmació dels grans
resultats que el partit treu en els comicis de caire local. PxC va augmentar
espectacularment els seus vots amb una pujada del 500%: va obtenir 66.000 paperetes
que es van convertir en 67 regidors repartits en 39 municipis de Catalunya.
El discurs xenòfob d’Anglada va tenir de nou en aquestes eleccions un bon aliat: la crisi
econòmica. A nivell nacional -en les eleccions autonòmiques del 2010-, PxC havia
fracassat malgrat que el discurs antisistema i que utilitzava la immigració com a boc
expiatori de la situació actual, ja funcionava. A les municipals, el partit d’Anglada va
optar per seguir venen els mateixos arguments i els electors, com en la majoria de
comicis locals, el van tornar a acompanyar. Amb aquest global de resultats, s’evidencia
que, més enllà del discurs, en les eleccions locals PxC troba un major recolzament que
en les autonòmiques i nacionals, molt probablement perquè és més senzill pel partit fer
arribar el missatge als votants i, alhora, la utilització de les ja esmentades figures locals
dota el discurs de la formació d’un cert prestigi, ja que, no cal oblidar-ho, en les
eleccions municipals el vot és molt diferent que en les nacionals, perquè el candidat és
proper i prèviament conegut, pel que tenir entre les files d’un partit a persones de
rellevància en el marc de la població on es concorre és molt important.
A nivell global, la Plataforma va obtenir 66.000 vots i 67 regidors repartits, a grans
trets, de la següent manera:
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
41
Municipi Percentatge de vots Regidors
Vic 19’94% 5
El Vendrell 17’8% 5
Cervera 7’9% 1
Manlleu 15% 3
Olot 7’6% 2
Manresa 8’9% 2
Roda de Ter 11’3% 1
Tàrrega 6’1% 1
Sta Coloma de Gramanet 9% 3
L’Hospitalet de Ll. 7’3% 2
St. Adrià del Besós 5’3% 1
Mataró 10’4% 3
St. Boi de Ll. 10’4% 3
Globalment aquests són els municipis amb més rellevància on PxC va treure
percentatges de vot elevats que li van acabar suposant l’obtenció d’edils. A diferència
d’altres eleccions, però, aquest cop resulta difícil fer un anàlisi exhaustiu de tots els
municipis amb representació de la Plataforma, ja que en aquesta taula només se
n’indiquen 32 d’un total de 67. Malgrat la impossibilitat d’analitzar totes i cadascuna de
les poblacions, cal esmentar els bons resultats del partit a comarques com l’Anoia i el
Ripollès, indrets on fins el moment els percentatges de vot de la formació eren
paupèrrims. A altres municipis com Olesa de Montserrat, Esparraguera, St. Vicenç de
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
42
Cas ITV (Oriol Pujol, secretari general CDC)
Castellet o Sant Andreu de La Barca, PxC hi va obtenir un representant i també destaca
Salt, ciutat amb grans problemes de convivència amb la immigració, on el partit
ultradretà va sumar un total de 3 regidors.
Per entendre la gran eclosió de les municipals del 2011 cal que fem el mateix que ja
hem fet en l’anàlisi de les anteriors cites electorals: contextualitzar la situació política.
Ja hem indicat anteriorment que el discurs d’Anglada s’havia modificat des de
l’arribada de la crisi econòmica del 2007. El missatge contrari a la immigració pels
problemes de convivència havia quedat en un segon lloc i ara es prioritzava un discurs
contrari a la classe política tradicional a la qual se la considerava culpable de tots els
problemes del país. La immigració era acusada de ser afavorida pels partits tradicionals
per aconseguir-ne vots (tot i que la gran majoria d’immigrants no tenen dret a vot a no
ser que ja siguin fills d’immigrants). L’any 2011 aquest discurs podia arrelar amb gran
facilitat perquè després de quatre anys de crisi econòmica, la situació no havia millorat i
l’ambient estava molt caldejat després dels sis mesos de govern d’Artur Mas, amb
nombroses retallades en drets socials que havien generat un gran malestar. A aquesta
situació econòmica pèssima amb el consegüent patiment de les famílies, calia sumar-hi
els nombrosos casos de corrupció que s’aixecaven a l’entorn dels partits polítics
tradicionals. Les dues formacions principals a Catalunya, CiU i PSC, es trobaven
esquitxades per escàndols que havien acabat amb la imputació d’alts càrrecs d’ambdues
formacions. Malgrat que després han aparegut més informacions que han canviat
algunes coses, al maig del 2011 CiU i PSC es trobaven immersos en aquestes
situacions:
CiU
Cas Palau Cas Hotel del Palau
Afecten CDC arran de les investigacions al Palau de la Música i tot el seu consorci.
PSC Cas Pretòria (PSC de Sta. Coloma de Gramanet)
Casos de pressumpte corrupció del PSOE (exministre Blanco)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
43
A aquest esquema prou significatiu cal sumar-li molts altres casos de presumpte
corrupció. De fet, les dades a nivell general el maig del 2011 en referent a les
irregularitats dels principals partits polítics eren esfereïdores: en aquell moment el
PSOE tenia oberts 264 casos, el PP 200, Coalició Canària 43, CiU 30 i, fins i tot, una
vintena contra membres d’Izquierda Unida (en coalició amb ICV a Catalunya).
Esquerra Republicana tampoc se salvava de la justícia i tenia cinc casos pendents
d’afrontar. En global, doncs, tots els partits polítics tradicionals estaven immersos en
algun procés judicial i, això sumat a la desafecció per la situació econòmica, donava
ales al discurs d’Anglada, que trobava un gran suport entre la gent desencantada per
l’estat de les finances i per les poques solucions que podien aportar els diversos partits
polítics. (Font: plataforma ciutadana contra la corrupció #Nolesvotes i diari 20 minutos)
El pèssim estat de l’economia i les xifres d’atur per sobre del 20% havien portat alguns
immigrants a marxar i tornar cap al seu país, de manera que el creixement de la població
al llarg de la dècada del 2000 causat en gran part per l’arribada d’estrangers, s’havia
estancat. La idea, però, que els immigrants s’enduien les ajudes per culpa de la
ineficàcia de les formacions governants era un lloc comú en el discurs d’Anglada que
seguia trobant la receptivitat de la gent i, el context cada cop més precari, va donar la
oportunitat perfecte a PxC per donar el cop definitiu i entrar en 39 ajuntaments.
Tot aquest context ajuda a comprendre els resultats que esmentàvem anteriorment. Ara
bé, també és necessari desgranar on va obtenir la Plataforma gran part dels seus 66.000
vots per entendre on havia pogut arrelar amb més força el discurs antisistema que
buscava el vot del desencantat amb la política tradicional.
Així doncs, PxC va trobar el seu principal bastió en les comarques de Barcelona,
especialment a les interiors com Osona i el Bages, llocs amb molta immigració i amb un
votant conservador. De fet, la formació ultradretana va treure 47 dels 67 edils en
aquesta demarcació, molt per sobre dels representants que va obtenir en els ajuntaments
de Tarragona (9), Girona (7) o Lleida (4). En la mateixa demarcació barcelonina,
destaca l’entrada del partit en municipis fins el moment infranquejables de l’àrea
metropolitana com Santa Coloma de Gramanet, l’Hospitalet o Sant Adrià del Besòs.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
44
Aquestes ciutats, amb percentatges d’immigració propers o superiors al 20%, havien
mantingut PxC fora dels seus ajuntaments perquè el vot conservador i antiimigratori el
concentrava el PP, però els escàndols de corrupció esmentats i la crisi dels partits
tradicionals havia obert l’escletxa necessària perquè la Plataforma entrés a aquests
consistoris. Els motius de la pujada del partit a Mataró, on en eleccions anteriors havia
tret fluixos resultats, són similars.
D’altra banda, és rellevant esmentar l’augment dels suports a PxC a comarques com
l’Anoia o el Ripollès, amb baixos percentatges d’immigració. Per entendre aquests
resultats poc comprensibles esdevé de nou necessari anar més enllà de la relació PxC-
immigració. Ja hem dit que la formació triomfava amb el seu discurs antisistema i això
l’ajudava a trobar recolzament en comarques també prou conservadores i on les
formacions tradicionals s’havien desgastat perquè la crisi econòmica hi era més
accentuada per l’especial pes de l’agricultura. A la vegada, Anglada va saber col·locar
persones conegudes en aquestes poblacions i això va ajudar a recollir el vot
municipalista de proximitat (tornem a recordar el bon ús que el partit ha fet sempre de
les figueres locals) i, a tot plegat, també se li pot sumar un lleuger component de
NIMBY, aquella teoria que explicava Josep Maria Reniu que ens ha servit en epígrafs
anteriors per entendre l’alt percentatge de vots de PxC en barris de Vic amb poca
immigració. A nivell comarcal, doncs, el sistema és el mateix: per evitar que un dia
arribin molts estrangers, els seus habitants voten partits contraris a la immigració.
Després de l’anàlisi general dels resultats a Catalunya, cal remarcar la ciutat de Vic, de
nou epicentre del terratrèmol plataformista. La capital d’Osona, així com també El
Vendrell, va ser un nou pal de paller pel partit que va augmentar-hi la seva
representació. Un fet, per cert, gens aïllat, ja que, amb l’excepció de St. Martí de
Riucorb, PxC va augmentar el nombre de vots en tots els municipis en els quals ja tenia
representació: l’esmentat Vic n’és un exemple, però també compleixen això El Vendrell
(de quatre a cinc regidors), Manlleu (de dos a tres) i Olot i Manresa (d’un sol
representant a dos).
Amb tot plegat, els resultats a la ciutat de Vic en comparació amb els de les eleccions
del 2007 van ser els següents:
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
45
Partit 2007 2011
% Regidors % Regidors
CiU 31’8 8 33’4 8
PxC 18’5 4 19’9 5
CUP 7’6 2 10’8 2
PSC 15’8 4 8’7 2
ERC-Som Vic 10 2 8’5 2
ICV 7’3 1 5’7 1
SI - - 5’4 1
CiU va mantenir-se, mentre que ERC, el PSC i ICV –com en les eleccions
autonòmiques del 2010- es van ressentir dels anys de govern i van treure uns resultats
horribles. El vot independentista que perdia Esquerra se’l van endú en part la CUP (que
també tibava del vot antisistema) i SI.
La participació va ser mitjana, del 60’1%, dins dels intervals habituals de la ciutat de
Vic. Tots els partits presentaven el mateix alcaldable que en les eleccions del 2007 amb
l’excepció de la CUP que havia canviat la cap de cartell: Laia Jurado havia deixat pas a
Georgina Rieradavall. L’altra novetat era SI (Solidaritat Catalana per la independència),
un partit polític independentista que a les anteriors eleccions autonòmiques havia
obtingut quatre diputats i que es volia establir com a força política de primer ordre amb
representació a diversos ajuntaments. El cap de cartell dels solidaris per la ciutat era
Ivan Lapeira.
Amb aquest context polític particular però relacionat directament amb el de Catalunya,
Plataforma va veure créixer el seu número de suports: va pujar molt lleugerament de
2.847 vots a 2.993, però la lleugera baixada de la participació va provocar que el
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
46
percentatge total de vots augmentés més d’un punt aconseguint així el cinquè regidor.
Altres forces com la CUP o CiU també van pujar percentualment i més que Plataforma
per Catalunya, però no van aconseguir nous edils.
Amb tot plegat, el consistori vigatà va quedar molt fragmentat. La coalició de govern
CiU-PSC-ERC seguia sumant, però quedava clar per la diferència de regidors que a
l’Ajuntament hi havia dues marxes: la primera, amb CiU i PxC i, la segona, a molta
distància, amb la resta de grups que tenien entre dos i un representant.
Abans de tancar l’epígraf en que repassem els darrers resultats del partit, és necessari
comentar la participació de PxC en les últimes eleccions autonòmiques catalanes.
Impulsat per la manifestació de l’onze de setembre de 2012 i el fracàs del pacte fiscal
(l’element estrella del programa electoral de CiU), Artur Mas va decidir dissoldre el
Parlament i convocar eleccions pel 25 de novembre. L’eix de la campanya es va
desplaçar de l’àmbit econòmic al nacional, enfrontant el discurs nacionalista català amb
el nacionalista espanyol, ja que l’objectiu final de CiU és celebrar una consulta
d’autodeterminació en el marc de la legislatura oberta a partir de les eleccions del 2012.
Aquesta temàtica va fer desaparèixer Anglada del mapa, perquè el seu discurs
antisistema i contrari a la immigració no va trobar el seu espai en el nou panorama
polític. El seu perfil de votant el va absorbir el PP, mentre que els nacionalistes catalans
que habitualment havien votat CiU i que havien passat a PxC desencisats per la situació
econòmica i política, tornaven a l’anterior formació situada en l’eix nacional.
Per trobar el seu encaix, Anglada va participar en la manifestació del 6 d’octubre de la
Plaça de Catalunya en favor d’una Catalunya espanyola i sota el lema “Mejor Unidos”.
Però la seva presència va quedar en un segon pla i, lluny d’ajudar-lo, va fer que perdés
el suport de la majoria de votants de les comarques de l’interior de Barcelona, molt
majoritàriament catalanistes.
Amb tot aquest reguitzell de dificultats, PxC va quedar molt lluny d’entrar al Parlament
i va treure menys de 50.000 vots (a més de 40.000 d’aconseguir el primer escó), malgrat
que va seguir sent la primera força política fora de la cambra catalana.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
47
3. Evolució electoral de Plataforma per Catalunya
Aquest apartat és un resum de l’epígraf anterior. En les pàgines que precedeixen aquest
punt, s’ha parlat àmpliament dels resultats de la formació així com també del seu
discurs i de l’obtenció de suports en les diferents zones del territori. Cal fer, però, una
síntesi general i esquemàtica de l’evolució global del partit per tancar el primer bloc del
treball destinat a l’anàlisi de la seva evolució. Posteriorment a aquest punt, ens
centrarem en el partit en l’actualitat.
3.1 Nombre de vots
Des de la seva formació l’any 2001 amb el nom de Plataforma per Catalunya, la
formació de Josep Anglada no ha parat de pujar en nombre de vots en totes les eleccions
a les quals ha concorregut. La següent gràfica n’és la mostra:
Els anys corresponen a la celebració de les diverses eleccions que ja hem comentat: les
municipals del 2003, les autonòmiques del mateix any, les municipals del 2007, les
catalanes del 2010 i les darreres locals de l’any 2011. Cal dir que no hi hem inclòs les
dels últims comicis al Parlament de Catalunya, un número de vots menor al del 2011
que canviaria la direcció de la línia del gràfic.
Malgrat tot, s’observa el que ja dèiem, un augment substancial dels suports al partit
d’Anglada i, especialment, un gran creixement electoral a partir del 2007, amb l’esclat
1229 4900
12000
59781
75321
0
10000
20000
30000
40000
50000
60000
70000
80000
2003 2003 2007 2010 2011
VOTS
(FIG. 16)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
48
de la crisi econòmica. Hem comentat àmpliament com ha utilitzat el partit la situació
actual per modificar el seu discurs i treure’n rèdits polítics i sembla evident que l’hi ha
sortit bé. Tal i com deia Josep Maria Reniu “l’Anglada s’aprofita del vot del
desencantat, d’aquell que està emprenyat perquè no té feina i que n’està fart de tot” i,
evidentment, des que la situació econòmica és dolenta, d’aquesta gent cada cop n’hi ha
més i, davant la manca de resposta dels partits polítics tradicionals (sumada als
escàndols un estan immersos), opta per “vomitar sobre la urna, treure el vot
estomacal”, diu Reniu per referir-se a donar el suport a PxC més com a mostra de
rebuig al sistema de partits actual (l’anomenat “vot de protesta”), que no pas de suport a
la formació ultradretana en concret.
En sintonia amb tot això, també és destacable l’augment del partit en els primers anys
de la seva existència, fins el 2007. En quatre anys (de les primeres eleccions municipals
en les que concorre fins a les del 2007), la Plataforma multiplica per deu els seus
suports i ho fa amb un suport logístic força minso. Així com a partir d’aquest moment
els contactes internacionals li faciliten la realització de les campanyes, prèviament el
partit era desconegut i l’augment del 1.000% demostra, independentment de la veracitat
del discurs, una gran capacitat de persuasió de l’electorat també en els anys de bonança
econòmica.
En la gràfica, a més, s’hi barregen els resultats de les eleccions municipals i les
nacionals, però si les separem veiem que els augments exponencials són majors: per
exemple, si només agafem les dades dels comicis locals, PxC passa de 1.229 vots el
2003 a 12.000 el 2007 i a 75.000 el 2012. En les autonòmiques no és tan fàcil de veure,
perquè no hi ha els resultats del 2007 (no s’hi presenta) i passen set anys entre el primer
cop que decideix concorre-hi (2003) i el darrer que s’apunta en la nostra gràfica (2010).
Malgrat tot, però, el que ensenyen les dades és que el partit no ha parat d’augmentar en
valors absoluts i, a més, cada cop ho fa en comarques més diverses i en segments de
població més dispars. Això, assenyala Xavier Tornafoch en complicitat amb Josep
Maria Reniu, “és molt perillós, perquè si la tendència del partit és de créixer
[especialment després d’una crisi econòmica que no afluixa] i tots els vectors que el
beneficien segueixen existint, es veu molt difícil que el partit es desinfli”.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
49
3.2 Presència en les institucions
Un dels altres factors que pot haver ajudat a Plataforma per Catalunya a pujar
constantment en el nombre absolut de vots, és la seva major presència a les institucions
públiques. Hem comentat amb insistència que el que més necessita la formació
d’Anglada és publicitat, altaveus als mitjans per fer arribar el seu missatge, perquè el
discurs populista sense arribada no té cap efecte. Per això entrar a consells comarcals o
consistoris era i és doblement important: d’entrada perquè suposa ingressos pel partit i
quotes de poder polític, però, sobretot, perquè dota PxC de nous altaveus per seguir fent
ressonar la seva veu i és que, segons Josep Maria Reniu, “el discurs de l’Anglada
només cala si els sents molt. Com més el sents més t’emprenyes i li acabes donant la
raó. És un corcó que agrada i com a més llocs estigui per anar fent de corcó, millor per
ell”.
En la següent gràfica, s’observa la presència del partit en les diferents institucions
comarcals després de les tres eleccions municipals a les quals ha concorregut PxC:
Podem veure com, en sintonia amb l’augment de vots observats en la gràfica anterior,
en aquesta hi augmenten els regidors en diversos consistoris i, a partir de les eleccions
del 2007, també els consellers comarcals. En les del 2003 va aconseguir un regidor a
Cervera, Vic, Premià de Mar, El Vendrell i Manlleu, un total de cinc en diverses
comarques que no van ser força suficient com per entrar a cap consell comarcal. A les
0
10
20
30
40
50
60
70
80
2003 2007 2011
Regidors
Consellers comarcals
(FIG. 17)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
50
77%
8%
4%
11%
Barcelona
Girona
Lleida
Tarragona
del 2007, però, amb 17 regidors, el partit ja va entrar en els màxims òrgans
representatius d’Osona, el Baix Penedès i la Segarra.
La presència a aquestes institucions és important perquè ja són òrgans nacionals. Als
consells comarcals els correspon l’administració de la comarca, malgrat que els seus
poders reals són limitats i gran part de les seves funcions les absorbeixen les
diputacions. Els representants del consell comarcal sorgeixen d’entre els regidors dels
partits a les comarques.
Després de les eleccions del 2007, a les del 2011 el partit va treure els seus millors
resultats amb 67 regidors que es van convertir en presència a set consells comarcals: a
Osona (on va aconseguir 2 consellers, esdevenint quarta força política), al Baix
Llobregat, al Gironès, a l’Anoia, al Bages, al Baix Penedès i al Maresme. Intervenint en
la presa de decisions en algunes de les comarques més poblades de Catalunya.
3.3 D’on surten els vots de Plataforma?
Una vegada analitzats els resultats generals i la presència en les institucions de
Plataforma per Catalunya, sorgeix una nova qüestió ja plantejada en epígrafs anteriors:
on es vota més la PxC? I, com ja hem indicat abans, la gran majoria de suports al partit
d’Anglada es comptabilitzen a les comarques de l’interior de Catalunya, en concret a la
demarcació de Barcelona. Quelcom que representem gràficament:
(FIG. 18)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
51
Aquesta gràfica l’hem elaborat sumant tots els vots que Plataforma per Catalunya ha
rebut en totes les eleccions en les quals ha participat (excepte les darreres autonòmiques
del 2012, ja que utilitzem les mateixes dades de la primera gràfica del punt 3 del
treball). I, les dades, són molt clares: un 77% del total dels vots de PxC es concentren a
la demarcació de Barcelona, mentre que només un 23% dels votants del partit es troben
a la resta del país i distribuïts de manera poc equitativa: Tarragona és la segona
província on hi concentren més suport -amb l’11%-, mentre que a Girona hi tenen un
8% dels votants, la meitat que a Lleida on només hi ha un 4% del total.
Queda clar, doncs, que el partit recull la majoria dels seus suports a les comarques
barcelonines, tot i que també cal afegir que aquesta és la demarcació amb més població
(5 milions i mig d’habitants, un 73’3% de la població total catalana) i, per tant, és el lloc
on tots els partits hi tenen la majoria de votants, tot i que no amb tanta distància respecte
la resta de províncies com passa en el cas de la formació ultradretana.
Ara bé, dins d’aquesta mateixa demarcació també hi ha diferències. La majoria dels
votants es concentren a les comarques interiors, de caràcter més conservador, mentre
que a l’àrea metropolitana el partit hi té poca incidència i només hi va obtenir resultats
considerables en les darreres eleccions municipals, les del 2011. Això és degut a que la
seva funció a la zona de Barcelona la cobreix el PP, mentre que a comarques aquesta
força es veu com a massa espanyolista i el vot conservador i antiimigració l’ha pogut
concentrar la Plataforma.
Al ser la zona amb més població, Anglada ha concentrat la campanya aquí i això també
explica la menor incidència en altres territoris, malgrat els bons resultats en algunes
poblacions de les comarques de Tarragona com El Vendrell. A Lleida els percentatges
d’immigració són baixos i l’economia agrària centralitza l’eix polític d’una manera molt
diferent (tot i això PxC ha tret bons resultats a la Segarra), mentre que a Girona l’esperit
catalanista (aquí s’hi han fet forts partits com la CUP o SI) no deixa lloc a la
Plataforma, que només recull vots –aquí sí que amb força- a la Garrotxa.
Així doncs, i a nivell global, podem constatar, al finalitzar aquest primer bloc, dues
idees: PxC no ha parat d’augmentar i els resultats no semblen indicar que això ara hagi
de passar, perquè la situació econòmica i de malestar social li va a favor i l’ajuda a
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
52
trobar el seu encaix, malgrat estar poc situada en l’eix nacional, fet que va deixar la
formació en fora de joc en les darreres eleccions autonòmiques del 2012. I, la segona
idea, que el discurs que cerca el desencantat ha arrelat especialment a les comarques de
l’interior de Barcelona, allà on, precisament, es va coure aquest moviment, amb
l’epicentre a la ciutat de Vic.
Ara, sabent on som, entrarem en el darrer bloc –no per més curt menys important-
centrat en el partit avui i en el perfil de les persones que acompanyen a Josep Anglada
en aquest camí que, almenys de moment, s’està teixint amb el fil de l’èxit.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
53
4. Plataforma per Catalunya, avui
Aquest apartat obre el segon bloc del treball que, malgrat ser més curt, no deixa de tenir
una gran rellevància. En aquesta part analitzarem la formació en l’actualitat, entenent
com està formada i incidint especialment en el seu discurs. Per fer aquest recorregut,
serà inevitable entrar en la vida política del seu líder i home carismàtic: Josep Anglada,
així com també endinsar-nos en aspectes de caràcter més tècnic referits, per exemple, al
finançament del partit.
4.1 EL PARTIT: El discurs
Plataforma per Catalunya, com ja hem comentat prèviament, va néixer oficialment el
2002 del seu embrió previ, la Plataforma Vigatana. És un partit que no es pot classificar
dins de l’habitual marc polític “de dretes o d’esquerres”, perquè la voluntat de la
mateixa formació és quedar desmarcada d’aquest aparador on sí que hi ha classificades
la resta de formacions polítiques, les considerades “tradicionals”. Ja hem dit en
nombroses ocasions que la voluntat de la PxC és desmarcar-se d’esdevenir un partit
polític com a tal, ja que busca diferenciar-se de les formacions habituals amb el seu
discurs antisistema i que té un to molt diferent i menys políticament correcte. En la
cerca d’aquest objectiu, el partit és considera a si mateix com “la plataforma del sentit
comú”, és a dir, que no està situat en el marc polític habitual perquè simplifica les coses.
Dit d’una altra manera, pretenen acostar-se a l’elector dient que ells no són una
formació més -com la resta-, sinó que són els únics que fan un discurs simple (això ho
personifica Anglada amb el seu to col·loquial permanent) i que respon a les necessitats
de les persones (al “sentit comú”)12.
Constatant aquestes afirmacions, el líder del partit, Josep Anglada, defineix l’aparició
de la formació de la següent manera: “Plataforma per Catalunya es va constituir com
12 El darrer programa electoral de Plataforma per Catalunya (el de les eleccions autonòmiques del 2012), que es pot consultar a la seva web, la formació fa propostes en matèria econòmica després de desprestigiar els partits polítics tradicionals i acusar-los de ser els culpables de la crisi (de fet la “Presentació” del programa va únicament destinada a aquest objectiu). Entre les propostes que el partit considera de “sentit comú” hi ha la “desglobalització”, és a dir, aconseguir que Catalunya quedi al marge de la política de lliure comerç mundial que la PxC considera injusta i creada pels partits tradicionals. En el programa destaca, també, la voluntat del partit de defensar l’estat del benestar i expulsar immigrants per–i cito textualment- “mantenir els llocs de treball per als catalans i el poder adquisitiu dels salaris”.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
54
un punt de trobada de totes les persones que veien com els partits majoritaris els
donaven l’esquena i es desentenien dels seus problemes [discurs antisistema: ataca els
partits tradicionals i es postula com a l’única formació capaç de donar resposta als
problemes reals de les persones]. És en aquest context, en que la classe política viu
aïllada dels problemes dels homes i les dones, quan té sentit el naixement d’aquesta
plataforma [constata l’afirmació anterior i diu de manera més clara i inequívoca que
només PxC atén a les necessitats de les persones del carrer (“els homes i les dones”) i
que, en consegüent, només aquesta formació podrà donar resposta als seus problemes].
Amb aquestes línies és inconfusible la voluntat
del partit de desmarcar-se de les formacions
polítiques tradicionals al considerar-les a totes
com a ineptes a l’hora de donar resposta als
“problemes de la gent” (aquesta expressió tan
ambigua és molt utilitzada pel partit) i, a la
vegada, situar-se com a una força preparada i
preocupada per respondre a aquests problemes.
Dins de l’àmbit discursiu en que es mou el partit,
és necessari recordar la utilització del que en politologia s’anomena “llocs comuns”. Els
llocs comuns són expressions que solen caracteritzar els discursos dels partits que
utilitzen la demagògia. Són frases que es repeteixen constantment i que simplifiquen la
realitat. A vegades la simplificació és tal que passen a ser mentides directament.
D’aquesta manera s’aconsegueix maquillar la realitat amb un concepte que arriba
fàcilment a la gent i que hi cala encara amb major facilitat, perquè el partit no para de
fer incís en aquella mateixa afirmació.
Un exemple de lloc comú seria “els immigrants s’enduen totes les subvencions”.
Aquesta frase és directament una mentida, però respon a una base de veritat perquè sí
que és cert que hi ha immigrants que obtenen, per necessitat, subvencions socials.
Partint d’aquesta idea, es crea el lloc comú anteriorment esmentat i es va repetint
constantment de manera que, al final, si l’elector està en una situació precària a nivell
informatiu i de desgast amb el sistema (cosa que passa molt ara mateix per culpa de la
(FIG. 19) Anglada escombra tots els partits polítics (representats pels seus
candidats) en el pamflet de propaganda electoral de les eleccions del 2012.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
55
crisi econòmica) acabarà donant com a vàlida la frase (busquen la reacció reactiva i no
reflexiva) i, això no és tot, començarà a estendre-la, perquè una altra de les
característiques dels llocs comuns és la seva capacitat d’espersió.
Així doncs, PxC no tan sols és una formació situada fora del marc polític habitual i
reforçada pel seu discurs antiestablishment o antisistema, sinó que, a més, suma a
aquest component la utilització d’aquests llocs comuns centrats bàsicament en dos bocs
expiatoris: els polítics tradicionals i la immigració.
Tot plegat ens porta a recordar aquelles tres potes que Josep Maria Reniu ens indicava
en una de les converses que vam tenir per a l’elaboració del treball. Per Reniu, el
discurs de la Plataforma i el seu argumentari es centra en tres pilars: el populisme, la
demagògia i la xenofòbia.
Anant a pams, per entendre la capacitat d’aquest discurs per arrelar en la gent,
desgranarem cadascun dels tres conceptes:
El primer, el populisme, va referit a la utilització dels llocs comuns que comentàvem,
aquestes expressions estereotipades que busquen el vot reactiu i no el reflexiu. Dit d’una
altra manera, aquesta ala del discurs es focalitza en els votants desenganyats, la gent que
està en una situació precària per culpa de la crisi econòmica i que, davant el desencís
amb les formacions habituals per la manca de respostes que troben a les seves
necessitats, es decanta per organitzacions com la PxC, que es posicionen en contra dels
partits tradicionals i que simplifiquen un problema en realitat molt complex.
La segona pota del discurs és la demagògia. Aquesta paraula és un concepte sovint
sobreexplotat i per això cal acotar-ne la definició: la demagògia sorgeix amb Aristòtil i
ell la utilitzava per definir els “mals governs”, els que segons ell, aprofitaven el seu
poder per afavorir les masses indisciplinades i obtenir-ne així el suport. Actualment sol
anar referit com un tipus “pervers d’oratòria”, el que apel·la als sentiments i a les
emocions del votant amb arguments (que tot sovint poden no ser del tot certs) que
busquen la seva reacció estomacal (la emocional), intentant anul·lar tot allò més reflexiu
que dugui l’elector a pensar.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
56
El concepte és força delicat, però, segons George Orwell13, es coneixen vuit tipus de
mecanismes d’oratòria que són utilitzats per fer demagògia:
-Fal·làcies: arguments erràtics des d’una perspectiva racional però que
s’ofusquen apel·lant a elements emocionals.
-Manipulació del significat: utilitzar el significat denotatiu d’algunes paraules
per adaptar-se a l’audiència a la qual es dirigeix el subjecte del discurs.
-Omissions: s’eviten alguns temes que comprometrien la resta del discurs, fet
que acaba ocultant informació rellevant al receptor.
-Redefinició de la llengua: s’eviten paraules, expressions o, fins i tot,
pensaments que poden menyscabar la posició del demagog, de manera que
s’anul·la part de l’argumentari contrari a ell i impossibilita el debat.
-Tàctica de despistament: el subjecte del discurs desvia el tema quan aquest no li
és còmode i evita així respondre-hi i mostrar les seves mancances.
-Estadístiques fora de context: utilització incorrecte de dades numèriques per
recolzar, aparentment de manera objectiva, el discurs i dotar-lo d’elements
racionals.
-Dimonització: associar persones, col·lectius o idees amb valors negatius de
manera generalista i tendenciosa.
-Fals dilema: fa referència a una situació on dos punts de vista alternatius són
presentats com a les úniques opcions polítiques. Com per exemple el típic: "estàs
amb mi o contra mi". Suposa una definició simplista de la realitat i d'aquesta
forma s'aconsegueix considerar la resta possibilitats.
Amb aquesta àmplia definició del terme resulta més fàcil comprovar com ho utilitza
Anglada en el seu discurs. La dimonització és una constant en els seus atacs a la
immigració o a la classe política, així com també els primers conceptes esmentats que
13 Geroge Orwell, assagista i escriptor durant la primera part del segle XX i destacat cronista durant la II Guerra Mundial. (1950)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
57
van referits a la manca de claredat i a la utilització d’expressions que duen a l’engany.
Malgrat tot, però, és necessari destacar que aquestes tàctiques no només són utilitzades
per partits com la PxC, també les organitzacions “tradicionals” els utilitzen en molts
casos. Un exemple seria la “tàctica de despistament”, constantment usada per polítics de
totes les tendències, així com també el fals dilema, les estadístiques fora de context o les
omissions.
Tot i això, cal destacar l’especial ús que fa la
PxC, el partit que ens incumbeix, de les
estadístiques. L’organització ha estat sempre
acusada de fer populisme al que el seu líder
sempre respon amb les paraules: “No fem
demagògia, expliquem la veritat” (entrevista
a Ràdio La Plana, març del 2012). Però el
cert és que, tot sovint, aquesta veritat es
recolza amb dades falses (el partit ha indicat
percentatges respecte a les subvencions
socials cedides a immigrants reiteradament
falses com demostren els informes fets per
ERC de Vic en la darrera legislatura) o, en
alguns casos, verdaderes però emmarcades
enmig d’un discurs o d’altres xifres en que
es cerca una relació tendenciosa (se’n pot
veure un exemple a la imatge adjuntada).
I encara queda la tercera pota del partit: la xenofòbia, allò que s’entén com a “odi a
l’altre”. Acusar el partit de defensar l’odi vers els altres (en aquest cas, als immigrants)
pot sonar dur, però per Reniu no n’hi ha cap dubte i queda exemplificat en l’eslògan del
partit en les últimes campanyes: “Primer els de casa”. “És un lema molt ambigu, però
en realitat estan dient que volen excloure de tota l’activitat del sector públic als
estrangers [els que, per tant, no són de casa] per prioritzar l’atenció als d’aquí, per
molta necessitat que tingui el de fora”, diu el politòleg, “això –afegeix- atempta contra
tot els principis dels drets humans i és xenofòbia en estat pur”.
(FIG. 20) Pamflet de PxC repartit Durant la campanya de les eleccions autonòmiques del
2012. En ell es pot comprovar que, enmig de dades
relacionades amb la crisi econòmica (tancament d’empreses índex d’atur,
retallades…), s’hi intercalen xifres com el número de mesquites a Catalunya o el
d’immigrants. Es denota, doncs, un intent de relacionar una cosa amb l’altre.
Destaca el terme “realitat”, sempre destacant que ells diuen “la veritat”
i intentant-ho vestir amb xifres.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
58
Sobre aquest tema, és necessari afegir que, dins del
vot antiimmigrant, Anglada i el seu partit van
focalitzar el seu discurs contra l’islam en un inici,
perquè era una religió diferent i molt desconeguda per
la majoria de catalans, especialment els d’edat més
avançada, amb costums radicalment diferents. Això
era útil a PxC per denunciar que l’islam atemptava
contra drets essencials de les persones i que trencava
la convivència a la ciutat. Amb l’arribada de la crisi,
però, el discurs de la Plataforma es va obrir a tots els
immigrants i el paper de l’islam i la convivència va
quedar en un segon pla per deixar lloc a la idea que
els immigrants són, en gran part i amb l’ajuda dels
polítics de sempre, els culpables de la crisi econòmica
i aquesta nova idea no podia incloure només els
estrangers d’origen àrab o musulmà.
El discurs de la Plataforma està clarament influït pel que fan la resta de partits
ultradretans europeus. PxC, com els seus col·legues de la resta del continent, ja no
adopta el discurs característic del racisme biològic que defensa la desigualtat entre una
raça i una altra, sinó que ha evolucionat cap a una postura menys radical i més
conciliadora, que defensa la diferència entre la cultura “autòctona” i l’estrangera, tot
reclamant al dret de la primera a ser diferent i, per tant, a no sentir-se amenaçada per la
que arriba de fora. Així doncs, l’argumentari ja no es centra en remarcar que la població
estrangera és inferior, com feien els partits de la ultradreta europea al llarg del segle
XX, molt influïts –cal recordar-ho- per l’esquema nazi, ara es dedica a remarcar els
defectes de la cultura estrangera i les conseqüències que les deficiències d’aquestes
característiques culturals poden tenir sobre la cultura del propi lloc.
El 2005, Jens Rydgren, professor del departament de sociologia de la universitat
d’Estocolm, va definir aquest nou esquema discursiu com el “racisme cultural”. En el
mateix treball, el professor va descriure l’èxit de la nova ultradreta europea com la suma
(FIG. 21) Imatge extreta del pamflet de propaganda electoral
de les autonòmiques del 2012. PxC fa esment dels donatius de pa i joguines que fa a persones necessitades, però només “de casa”. Exclou els estrangers
d’aquests donatius, en un acte clarament racial.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
59
de dos factors ja molt comentats en aquest treball: “el seu discurs d’èxit està cosit al
voltant del ‘racisme cultural’ i de la retòrica populista antiestablishment polític”.14
FÓRMULA DEL DISCURS ULTRADRETÀ ACTUAL
En tot aquest apartat hem comentat el
discurs de la PxC, observant els dos punts
principals on ataca: la classe política i els
immigrants; i els tres pilars on es
fonamenta per bastir aquests atacs: el
populisme, la demagògia i la xenofòbia.
La Plataforma, però, ha utilitzat en les
darreres campanyes una nova estratègia
per fusionar part d’aquest discurs que
nosaltres hem anat desgranant: vendre la idea que els partits tradicionals es posicionen
al costat dels immigrants per davant de les persones “de casa”. D’aquesta manera el
partit ataca a dos flancs i els relaciona, tal i com demostra la imatge adjuntada a la dreta
d’aquestes línies.
A tot plegat encara és necessari afegir un darrer punt. Ja hem dit que PxC no es volia
posicionar en el marc habitual dels partits polítics i, per això, resultava complicat
col·locar-la com una organització de dretes o d’esquerres, malgrat que, fent cas del
passat polític de Josep Anglada, de les seves idees vers la immigració i les cultures
estrangeres i la seva relació amb partits de la ultradreta europea, situar el partit
políticament tampoc resulta tan difícil.
14 Rydren, J. (2005): 'Is extreme right-wing populism contagious? Explaining the emergence of a new party family', European Journal of Political Research.
(FIG. 22) Imatge extreta del pamflet de les eleccions del 2012.
En ella hi apareixen imatges en que es veuen líders polítics acompanyats d’immigrants.
S’acompanyen de “dades” que demostren les suposades ajudes que els dispensen.
Discurs racista-‐cultural +
discurs populista contrari a la classe política =ÈXIT
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
60
En la política catalana, però, hi ha un altre eix on els partits se solen posicionar: el
nacional. D’aquesta manera tenim dues distribucions en el panorama polític català: la
dreta i l’esquerra des d’una perspectiva econòmica i la mateixa disposició des d’una
perspectiva nacional. Si en la primera no està situada per pròpia voluntat, PxC tampoc
ho ha volgut fer en la segona, tot i el passat de Josep Anglada en partits d’ultradreta que
donaven suport a Franco en els darrers anys de la dictadura.
Precisament un dels problemes que ha hagut de superar la Plataforma és el de
distanciar-se de l’ultranacionalisme espanyol, normalment molt vinculat amb els partits
polítics d’extrema dreta. El passat ja comentat d’Anglada on més endavant
aprofundirem, feia encara més perillosa la qüestió, i més si tenim en compte en quins
llocs PxC aconsegueix la majoria de suports: ciutats de l’interior on el catalanisme –i
actualment l’independentisme- hi són molt presents.
Per tot plegat, el partit
mai no ha fet referència a
temes relacionats amb la
unitat d’Espanya ni
agitació política d’aquesta
qüestió tan delicada a
Catalunya. En el treball
I’m the party: Josep
Anglada de la Universitat
de Barcelona que hem
citat en diverses ocasions,
s’explica així el
posicionament nacional
del partit: “El català és
l’idioma predominant en
els seus escrits i
discursos, i la bandera
catalana és la que sol ser
utilitzada per presidir els
(FIG. 23) Comunicat de premsa de la PxC del dia 1 de desembre. En l’escrit, el partit anuncia la seva adhesió al manifest de la plataforma “Espanya som tots”, una organització ciutadana contrària a l’estat propi per Catalunya i al dret a decidir en
referèndum dels catalans. Després d’assistir a la manifestació convocada pel 12 d’octubre per aquesta plataforma en favor d’una
“Catalunya espanyola”, el partit va secundar la segona convocatòria d’aquest grup, tal i com demostra aquest comunicat.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
61
actes del partit”. Josep Maria Reniu explica, però, que això no vol dir que el partit
s’hagi de situar com una força nacionalista catalana, tot el contrari. Defuig la polèmica
identitària i es situa com una formació “autonomista” i “constitucionalista”, és a dir,
contraria a la independència de Catalunya (perquè només vol ser una autonomia més) i
al dret a decidir (perquè considera la Constitució espanyola com un referent
inqüestionable).
Així doncs, malgrat no voler entrar en el fil d’aquesta batalla ideològica per quedar al
marge dels partits tradicionals, en el darrer any ha resultat impossible per a les
formacions amb pes a Catalunya no mullar-se sobre aquesta qüestió i Plataforma s’ha
decantat per donar suport a les mostres d’espanyolisme, com ho demostra la presència
de Josep Anglada a la manifestació del 12 d’octubre a Plaça Catalunya, en que 5.000
persones es van aplegar per defensar “una Catalunya espanyola”, en resposta a la
mobilització d’un milió i mig de catalans per l’estat propi del passat onze de setembre.
La imatge adjuntada a la dreta de la pàgina anterior, n’és una mostra.
La participació en aquests actes, però, no deixa de ser esporàdica i no contradiu el que
hem defensat anteriorment, que la Plataforma no es vol situar políticament. De fet, en
aquesta manifestació del 12 d’octubre en favor d’una “Catalunya espanyola” també hi
van participar el PP i Ciutadans, fet que podia acostar PxC a aquests dos partits. La
intenció de la formació ultradretana, però, és estar al marge de qualsevol debat polític
fora del seu estret terreny i per això Anglada no va tardar gens en declarar-se “molt
lluny de l’anticatalanisme de PP i C’s [Ciutadans]” (Comunicat de premsa de PxC,
octubre del 2012).
Amb tot plegat podem constatar que el partit de Josep Anglada ha intentat superar els
dos eixos principals de la política catalana: l’econòmic i el nacional, per desmarcar-se
dels partits tradicionals i centrar-se en el seu eix de batalla: “autòctons-estrangers”.
D’aquesta manera, quedant al marge de tota la resta, aconsegueix potencialment un
suport transversal de la població catalana al voltant del seu eix polític i es diferencia
encara més dels partits tradicionals. Això, però, no sempre té connotacions positives, ja
que, per exemple, la manca de definició del partit en l’eix nacional el va deixar molt
descol·locat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que giraven entorn del
dret a decidir i la independència i a PxC li resultarà molt difícil seguir aguantant un
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
62
discurs tan ambigu en un debat independentista que promet estar al centre de la taula en
els propers anys.
Però l’objectiu d’aquest discurs de PxC no és tan sols el de quedar al marge del debat
polític habitual i trobar un elector transversal que respongui al seu missatge, sinó també
a la necessitat del partit de “legitimar-se”, quelcom que han hagut de fer al llarg del
segle XXI totes les formacions ultradretanes a Europa per tal de desmarcar-se de la
política nazi amb la qual se les ha relacionat molt habitualment15. Per això, el seu
discurs antiestablishment no lluita ara contra el sistema democràtic, ans al contrari,
l’accepta. Però ataca amb ferocitat a tots aquells qui el conformen, incloses les elits
econòmiques i culturals. Aquest tret, però, no coincideix amb PxC que més que fer un
discurs antiestablishment (atacant a tots els elements que conformen el sistema, però
respectant el sistema com a tal), fa un discurs antipartits, és a dir, contrari al que
Anglada sol anomenar “la casta política”.
Resultava necessari fer aquest últim matís abans de tancar aquest epígraf perquè quedés
clar que la moderació del discurs de la ultradreta tant a l’hora d’atacar al sistema com a
l’hora d’atacar als immigrants (als quals, com hem comentat, ja no són considerats
inferiors, sinó un entorpiment per al correcte desenvolupament del lloc on arriben), no
és res més que una estratègia per esdevenir partits “moderns i legítims”, és a dir,
formacions que puguin competir plenament amb la resta perquè fan allò que no van fer
al llarg del segle XX: respectar les regles del joc, les regles del sistema democràtic.
4.2 EL PARTIT: L’estructura
Plataforma per Catalunya és un partit que respon a l’estructura de “Partito Personale”,
un concepte inventat per Mauro Calise que descriu l’esquema de les formacions que
pivoten al voltant d’una persona. I és evident que a PxC la persona que centralitza
l’activitat del partit és Josep Anglada, el líder indiscutible. En l’estudi consultat i citat
en diverses ocasions en aquest treball, I’m the party: Josep Anglada, s’explica així la
centralització de la figura d’Anglada dins del partit: “Des del partit es cultiva
15 La lluita del partit per “legitimar-se” està extreta de la informació donada pel treball I’m the party: Josep Anglada, de Josep Maria Reniu i el Dpt. de Ciències Polítiques de l’UB. (“El papel de PxC: la batalla por la legitimidad”, pàg. 7)
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
63
activament la imatge d’Anglada com a líder, amb un ‘do’ especial per connectar amb
la gent i amb una clarividència política fora del que és comú”.
Abans de continuar entrant en l’estructura del partit, cal fer una parada en la biografia
de l’eix central de Plataforma, el seu president i líder Josep Anglada.
4.2.1 JOSEP ANGLADA
Josep Anglada va néixer a Vic el 21 de juny de 1959 i actualment és regidor a
l’Ajuntament de la seva ciutat natal i president del partit que ell mateix va fundar el
2003, Plataforma per Catalunya. Destaquen en la seva biografia experiències en altres
organitzacions que són de prou rellevància per entendre el personatge i la seva
ideologia.
Durant la transició, un jove Josep Anglada es va començar a interessar en la política i va
començar a militar a Fuerza Nueva, un partit creat el 1966 per Blas Piñar que tenia per
objectiu mantenir vius els ideals i l’esperit de l’aixecament militar del 18 de juliol del
1936. Així doncs, era una organització declaradament feixista i antidemocràtica que
durant la transició defensava el manteniment d’una nova dictadura. Malgrat ser un partit
contrari al sistema democràtic, va concórrer a les eleccions del 1977 obtenint només
67.000 vots a tot Espanya, un percentatge molt baix (concreta) de sufragis que, malgrat
tot, els van servir per esdevenir el primer partit feixista espanyol en número de vots, per
davant de les FEJONS.
Va ser en aquest moment quan
Anglada es va fer militant de la
formació. Pocs anys més tard (el
1982), Fuerza Nueva acabaria
desapareixent i seria substituïda pel
Frente Nacional, un partit amb els
mateixos objectius i creat i dirigit pel
mateix líder: Blas Piñar. Després de la
seva aparició el 1985, es va presentar a
dues eleccions europees: les del 1987 i
Bandera d’Espanya amb l’àguila franquista
Josep Anglada
Blas Piñar
(FIG. 24) Imatge del 1986 en que es veu a Josep Anglada i a Blas Piñar junts en un acte de Fuerza
Nueva. FONT: Barcelona.indymedia.org
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
64
les del 1989. En les dues els resultats van ser molt dolents: en les primeres va recollir
només 122.000 vots a tot l’estat, malgrat tenir el suport de formacions europees com el
Front Nacional de Jean Marie Le Pen, i en les segones els resultats encara van ser
pitjors; només van obtenir 60.000 sufragis. En aquests darrers comicis el candidat del
Frente era Josep Anglada, que havia destacat per fer discursos com aquest al llarg de la
precampanya: “Seguiremos luchando, porque esto no es una lucha cualquiera, es la
lucha de Cristo. Y Cristo es nuestro comandante y amigo para guiarnos a la gloria”
(Declaracions publicades pel diari “Público” el 2010, però pronunciades per Anglada el
1986).
Després d’aquesta sèrie de fracassos, Anglada es va apartar de la vida política i es va
dedicar professionalment a la seva feina de comercial, malgrat que parlant amb vigatans
de tota la vida que el coneixien (hauries de poder identificar algú), ningú sap explicar
ben bé a què es dedicava, tenint en compte que el seu nivell graduat acadèmic mínim.
“Un dia venia camises, l’altre pernils...”, explica un dels seus coneguts que prefereix
no ser mencionat, “bàsicament remenava les cireres per acabar fent tot això que ara té
muntat”, conclou.
Després d’aquesta dècada d’inactivitat política, Anglada va formar la Plataforma
Vigatana, l’embrió -com ja em explicat anteriorment- de l’actual Plataforma per
Catalunya.
Fet aquest resum de la biografia del líder polític de la PxC, resulta més senzill
entendre el caràcter del personatge, així com aprofundir en l’estructura de la formació
que, com ja hem dit, pivota al seu voltant.
El caràcter d’Anglada és estrident i el seu llenguatge s’acosta a la col·loquialitat, amb
expressions barroeres que s’allunyen de la pulcritud de la majoria de polítics. Aquestes
característiques no defineixen el personatge d’una manera casual, perquè, en realitat,
Josep Anglada s’ha creat a sí mateix. El líder de la PxC intenta imitar els
comportaments de la resta de líders ultradretans de partits europeus, com Jean Marie Le
Pen o el difunt Jörg Haider, dels quals ja hem fet esment anteriorment. El caràcter i el
tipus d’aquestes figures polítiques tampoc és casual. El llenguatge políticament
incorrecte i les seves maneres barroeres i que tot sovint sobrepassen els límits del
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
65
respecte vers la resta, estan preparats. Es busca que la persona esdevingui un perfil
completament oposat al del polític habitual, de manera que encara es marquin més les
diferències ideològiques. A més, aquest tipus de comportaments tan “de carrer” ajuden
a l’elector a relacionar aquests perfils polítics amb personatges antisistema, perquè
ataquen l’establishment fins i tot amb les formes que utilitzen. Dit d’una altra manera,
aprofiten la seva manera d’actuar per revestir el personatge i diferenciar-lo encara més
del polític tradicional. I a tot això, cal sumar-li que el component de “mal educat” que
insulta a la “casta política” agrada al votant desencantat, a la persona cansada del
funcionament del sistema.
Malgrat tots aquests components, el caràcter de Josep Anglada té característiques
particulars que li han causat alguns problemes en forma de discussions internes.
Anglada exerceix un fort control del partit i això l’ha portat a enfrontaments amb
algunes figures que no es senten còmodes amb la manera de gestionar que té el seu
president. De seguida entrarem en alguns dels assumptes que l’han portat, fins i tot, a
problemes amb la justícia, però abans resulta necessari incidir en l’estructura del partit
en sí. En la conversa mantinguda amb el regidor de l’Ajuntament de Vic per ICV i
historiador, Xavier Tornafoch, l’edil expressava així el control d’Anglada sobre el
partit: “És un prepotent. Ho és de portes en fora, però també a l’interior del partit. Tot
passa per ell: des dels discursos fins a la loteria de nadal, passant per qualsevol relació
amb els comptes o amb els càrrecs interns”.
Com ja hem indicat anteriorment, el partit respon a l’estructura de partito perzonale, és
a dir, el líder de la formació té un control absolut sobre ella, tant en la vessant política
com en la tècnica, que implica els aspectes del dia a dia (gestions de caràcter
protocol·lari, etc). Josep Maria Reniu comparteix aquesta tesi i va facilitar-nos un
esquema gràfic que pot ajudar a entendre el concepte:
(FIG. 25) Imatge cedida per Josep Maria Reniu.
Està extreta de la presentació que el
politòleg va fer sobre la PxC a Londres.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
66
En aquest esquema hi veiem les quatre característiques que té un “partit personal”: una
ideologia individual (un discurs que va destinat a l’atac constant d’un col·lectiu molt
concret), un líder carismàtic (un concepte d’Eatwell que definirem a continuació), un ús
intensiu dels mitjans (s’ha arribat a dir que PxC paga a alguns canals de televisió per
sortir-hi d’una manera periòdica16) i l’ús de patrimoni personal (del líder, s’entén) per
finançar la formació.
Ja hem anat veient al llarg del treball que PxC compleix la majoria de característiques
del partito personale: hem parlat àmpliament de la seva ideologia; també del seu líder,
en el qual ara entrarem més a fons; i del seu ús dels mitjans tan intensiu per fer-se una
constant publicitat, encara que sigui dolenta. L’única de les quatre potes de l’estructura
d’aquest tipus d’organitzacions que falla és la del finançament, perquè Josep Anglada
no té prou patrimoni com per finançar la formació i no hi té implicacions econòmiques
directes. Dit d’una altra manera, el partit no depèn econòmicament d’ell o la seva
família, fet que sí que es dóna en altres formacions ultradretanes europees com el Front
Nacional francès, que depèn del patrimoni de la família Le Pen.
El finançament de la PxC és una de les incògnites que no hem pogut resoldre. El partit
no dóna facilitats a l’hora d’accedir ni al seu líder ni a la seva estructura interna, pel que
tota la informació recollida –com s’explicarà més endavant en les conclusions- és
externa als òrgans de la formació en si. Referent al finançament, el silenci encara és més
gran i tot el que es pot recollir són especulacions. Cap dels experts consultats ha pogut
donar-me informació sobre aquest tema, i només Xavier Tornafoch es va atrevir a
especular sobre la possibilitat que les visites d’Anglada als diversos partits ultradretans
europeus servissin, entre d’altres coses, per obtenir finançament. Quelcom que no
sorprendria gens, tenint en compte que les campanyes del partit van començar a ser
grans a nivell de despesa a partir del 2007, després dels primers contactes internacionals
i les aparicions de líders de la ultradreta europea en els actes del partit.
Un altre punt d’especulació era la possible col·laboració econòmica de la indústria
càrnica osonenca en el finançament de la PxC. Els interessos semblaven anar a 16 A través d’un conegut, vam saber que un extreballador del Canal Taronja havia explicat que Josep Anglada pagava en efectiu al seu canal comarcal osonenc per aparèixer en la tertúlia setmanal “Gabinet de Crisi” (dirigida per David de Dios cada dilluns), malgrat que em resulta impossible confirmar aquesta informació.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
67
encaminats al benefici que tenia pels empresaris que els immigrants estiguessin en el
punt de mira constantment, tenint en compte que gran part dels seus assalariats ho són.
Evidentment, però, cap empresari ni el mateix partit han volgut corroborar aquestes
informacions, ni tampoc informadors externs, pel que aquesta especulació no pot passar
de ser un rumor a una afirmació provada.
Més enllà de tot això, cal que tornem al terme de partida: la figura de Josep Anglada, la
peça clau al voltant de la qual pivota tot el partit i una de les quatre potes que fan de la
PxC un partito personale, la figura del líder carismàtic. Aquest concepte està molt ben
explicat per Roger Eatwell, un filòsof, economista i politòleg alemany que va definir
aquest tipus de líders com els que tenien les aptituds necessàries per dur a terme un
lideratge efectiu que respongués a uns objectius marcats pel mateix líder. Perquè
s’entengui més explícitament, vindria a ser un personatge inqüestionable pels seus en
tots els àmbits.
El mateix Eatwell, però, explica en el seu treball que els líders de l’extrema dreta no han
aconseguit generar aquest lideratge carismàtic sobre la població, com sí que havia
passat en èpoques anteriors de la història (l’exemple clàssic: Hitler amb el nazisme).
Eatwell va incorporar el concepte “carisma de camarilla”, és a dir, un carisma que té els
seus efectes a l’interior del partit. Els votants no veneren el líder, però sí que ho fan els
que l’acompanyen des de dins. Així doncs, es crea un nucli dur de seguidors de la
persona en qüestió, amb un alt grau de lleialtat vers ella. El mateix Eatwell conclou, al
final, que el líder no té per què rebre un suport emocional dels seus seguidors, aquests el
poden seguir per la seva eficiència o perquè s’ha convertit en la imatge i el referent de la
formació. Dit d’una altra manera, els líders carismàtics com Josep Anglada susciten un
suport molt fort en un reduït nucli a
l’interior del mateix partit, però els que els
segueixen no ho fan des d’una perspectiva
emocional, sinó de funcionalitat perquè
consideren que és el millor pel partit.
L’estructura tècnica de PxC es situa, per
tant, el voltant de Josep Anglada i aquest
pinyol de persones que l’acompanyen. Una
(FIG. 26) Marta Riera (a l’esquerra) al costat de Josep Anglada en una visita en un
mercat a Mollet.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
68
de les més destacades és Marta Riera, la seva secretària i número dos a les llistes de Vic,
que està amb Anglada des del 2007 i que l’acompanya en tots els actes on participa. Se
sap que és la seva persona de màxima confiança. (Imatge dels dos a la pàgina anterior)
Més enllà d’ella, el partit està compost per un cercle força reduït de gent, deixant a
banda els diversos regidors i càrrecs electes que PxC té per tot el país. Malgrat tot, no és
fàcil trobar-ne la composició. A la pàgina web de la formació (pxcatalunya.com) hi ha
una pestanya on hi posa “organigrama del partit”, però al clicar-hi només apareix un
requadre en blanc on s’hi llegeix “no s’ha trobat la pàgina”. A la resta del web no es fa
cap referència a les persones que composen l’estructura de l’organització. Sí que hi
apareix, en canvi, el nom de tots els edils de la Plataforma a les diverses poblacions,
però sense cap referència als seus poders dins del partit. Degut el número de regidors, es
fa complicat mencionar-los tots aquí, però en el document PDF que acompanya aquest
treball poden accedir al link on apareixen: http://www.pxcatalunya.com/pagines/els-
nostres-representants.html
Més enllà d’aquests representants,
el que sí que hem pogut trobar
cercant per la xarxa és un dels
organigrames territorials del partit.
Com es pot comprovar –
l’organigrama està adjuntat a
continuació- l’estructura del partit
als territoris és vertical i es
centralitza en una determinada
persona (cosa que també passa a la
comarca d’Osona, amb Anglada al
capdavant) que, tot sovint, és una
de les mencionades figures locals i té la total confiança del president del partit, ja que
exerceix un control molt important i gairebé personal sobre la seva delegació territorial.
Aquest nucli que comentàvem i les delegacions territorials centralitzades en una persona
que, al final, acaba responent al mateix president del partit, són el principal eix
estructural de la Plataforma per Catalunya. I, per tant, es pot comprovar que Josep
(FIG. 27) Organigrama oficial del partit a les Terres de Lleida. FONT: lleidapxc.wordpress.com
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
69
Anglada exerceix un paper cabdal, com ja avançàvem anteriorment, en el control del
seu partit. Però això no sempre ha agradat als que l’acompanyen.
Un exemple el tenim amb Mateu Figuerola, el responsable de la PxC a les Terres de
Lleida, que després dels grans resultats de les eleccions del 2007, va abandonar el partit
tot liderant un gran escissió. Figuerola va denunciar a la seva marxa l’excessiu
personalisme d’Anglada, així com també el control abusiu sobre tots els òrgans del
partit, la seva manca de transparència i la poca capacitat del líder per delegar tasques
habituals. El resultat de la marxa de Figuerola amb gran part del seu equip a les terres
lleidatanes, va ser la pèrdua dels dos regidors de Cervera, el de Tàrrega i del conseller
comarcal a la Segarra. Tot plegat va acabar esborrant del mapa la PxC a les Terres de
Lleida.
Abans d’aquesta escissió Anglada ja havia hagut de veure com altres dels seus
col·legues de partit l’abandonaven. Un exemple és el que hem comentat en l’epígraf dos
del treball, la dimissió el 2003 del número dos de Vic i secretari general de la formació,
Rafael Rabassa, que va acusar Anglada de cabdillatge i va abandonar totes les seves
funcions un mes després que el partit entrés a l’ajuntament de la capital d’Osona.
Més enllà d’aquests fets sonats que han costat poder polític a la seva formació, la gestió
del partit controlada en alt grau pel mateix Anglada també l’hi ha portat alguns
problemes. El 2007 va ser condemnat per no pagar la seguretat social als seus
treballadors i per despatxar-los de manera improcedent. Els fets van transcórrer en els
mesos posteriors a la polèmica marxa de Figuerola i l’acomiadament indegut d’alguns
treballadors va obligar a pagar al partit una multa.
Malgrat els problemes que el caràcter d’Anglada17 ha causat en el sí del partit, el
president de la PxC també ha set capaç de crear un equip humà ampli que consolidi la
formació. Josep Anglada sempre ha defensat que per tenir èxit és indispensable atreure
a diferents perfils de gent, perquè, segons ell, una formació com la seva formada
17 Més enllà de les polèmiques internes, Josep Anglada també ha estat involucrat en altres denúncies per agressions: un jove d’origen marroquí el va denunciar el 2010 per agressió i el 2011 va ser el seu fill qui el va acusar d’haver-li propinat un cop de puny per una discussió a casa seva. A banda d’això, el 2012 també va ser denunciat per insultar un grup de joves magrebins quan sortia d’un bar de la Plaça Major de Vic amb evidents mostres d’embriagadesa.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
70
únicament per membres d’ultradreta està abocada al fracàs. Per evitar això, el partit ha
cercat activament perfils polítics que els allunyessin de la imatge radical relacionada
amb l’extrema dreta, malgrat que és inevitable que antics membres d’organitzacions
feixistes donin suport a aquest tipus de partits per l’èxit i la proximitat ideològica
(segons Josep Maria Reniu, els número dos i tres de la candidatura de Manresa per les
eleccions del 2007 eren coneguts per haver format part d’agrupacions d’ultradreta com
Estado Nacional Europeo). Com dèiem, però, el partit ha trobat persones que havien
militat prèviament en altres formacions de caràcter tradicional, així com també
membres dels sindicats, d’associacions veïnals, etc. Tot amb l’objectiu que ja hem
indicat en punts anteriors: demostrar que la PxC no és un partit radical, sinó transversal,
capaç d’agrupar gent amb diferents sensibilitats. Així, el número quatre de la llista per
Vic a les eleccions del 2007 i actual regidor de la Plataforma a la capital d’Osona, havia
set president del PP de la comarca d’Osona. D’altres exemples són l’actual cap de llista
per Manlleu que havia militat al sindicat CCOO (Comissions Obreres). Un altre
municipi amb grans èxits electorals, El Vendrell, esdevé exemple d’això, perquè les
persones que formaven part de les llistes en les passades eleccions municipals provenien
del PP, del PSOE i d’agrupacions veïnals.
Tot plegat no només reforça la imatge de transversalitat i normalitat del partit que
comentàvem, sinó que també ajuda a la formació a consolidar-se en els diferents
municipis, perquè omple les seves llistes de perfils reconeguts en l’àmbit local –les ja
molt comentades figures locals- i això els permet desenvolupar de millor manera la seva
política “de peu de carrer”, és a dir, la que potencia el discurs persona a persona,
aconseguint una proximitat molt positiva en els municipis i que ajuda a entendre els
èxits del partit en les eleccions de caràcter local.
Resumint, doncs i per tancar aquest apartat, cal concloure que el partit respon a
l’estructura de partito personale: ideologia individual (àmpliament tractada en l’anterior
epígraf), líder carismàtic (concepte que ara hem acabat d’explicar) i intensiu ús dels
mitjans. Només el fet que el patrimoni del seu líder no sigui clau en la supervivència de
l’organització, ens evita completar la definició al 100%. Malgrat tot, l’epígraf que ha
tancat el segon bloc és de gran utilitat tenint en compte que ens ajuda a comprendre com
funciona el partit i el per què d’algunes discussions internes, tot facilitant que
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
71
entenguem els bons resultats de la PxC a les municipals, ja que com indicàvem ara al
final, l’estructura vertical però repleta de bons perfils polítics en l’àmbit comarcal, és
quelcom molt important en la consolidació de la formació identitària en els pobles i
ciutats del nostre país.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
72
5. Conclusions
Al llarg d’aquest treball hem anat desenvolupant una sèrie de qüestions i aprofundint en
una sèrie de conceptes que ens han dut a un resultat final: entendre què és la Plataforma
per Catalunya. Com ja s’ha vist en la introducció, aquest document no tenia una hipòtesi
que fos el subjecte de tota aquesta elaboració posterior, doncs l’objectiu de
desenvolupar una recerca al voltant de la PxC era entendre què era el partit en tots els
seus àmbits. Uns àmbits que al llarg del treball hem anat acotant amb una sèrie de punts
que ja dibuixàvem a l’inici i que es dividien en dos grans blocs: un primer dedicat a
avaluar la història de la formació, fent especial èmfasi en els resultats de les cites
electorals i en els diversos contactes electorals, i un segon dedicat a analitzar el partit
avui, tant pel que fa a la seva estructura interna, com al seu discurs i ambivalència
política. Tota aquesta construcció del treball ha servit per aglutinar, bàsicament, el
màxim d’informació possible sobre la formació, destriant la necessària de la
innecessària i construint un propi fil argumental que ens servís per comprendre
l’evolució del partit des de totes les perspectives. Així doncs, el recollit de dades ha set
constant per mitjà de totes les fonts disponibles, des de directes -amb entrevistes amb
experts àmpliament citats en el treball-, fins a documents sonors, visuals i escrits
cercats, demanats o trobats a la xarxa, biblioteques, persones especialitzades, etc. El
resultat de tota aquesta recerca ha estat l’elaboració d’aquest document que, malgrat tot,
pateix una gran mancança: no comptar amb la visió del subjecte, la PxC, doncs tot i els
constants intents de reunir-me amb Josep Anglada o algú del partit, no ha estat possible
aquesta trobada per la manca de voluntat de l’altra part, fet pejoratiu per al correcte
desenvolupament d’aquest treball de recerca, tot i que la negativa d’atendre’ns és una
dada més a tenir en compte per avaluar l’organització i la seva obertura i transperència.
Més enllà d’aquest fet remarcable, al final hem pogut fer un ampli anàlisi que ens ha
permès veure la consolidació del partit en les cites electorals municipals, comicis en que
la formació obté resultats cada vegada millors i on mostra una gran solidesa. Els bons
resultats en aquestes cites amb les urnes contrasten amb la irregularitat amb que afronta
les eleccions autonòmiques, on no ha aconseguit aparèixer com una formació sòlida
malgrat ser la primera força en vots extraparlamentària. Gràcies a la diversa informació
exposada, també en el segon bloc, hem pogut comprovar a què és deguda aquesta
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
73
tendència diferent en funció de les eleccions on participa la PxC, i sembla evident que el
discurs del partit hi té una clara influència. L’atac a la classe política i el discurs
antiimigració que, amb l’ajuda de textos de politòlegs del continent hem pogut analitzar
en el punt quart del treball, hauria de ser tan útil en les cites municipals com en les
nacionals, però no és així per la manera que té la Plataforma de vendre aquest discurs.
Hem pogut anar comprovant que el partit de Josep Anglada opta per trepitjar el carrer i
no ho fa de qualsevol manera: per dotar el seu argumentari de legitimitat política i evitar
ser considerat un partit d’ultradreta radical més, la formació compta amb el suport de
persones de molts àmbits diferents (sindicats, altres partits, associacions veïnals...) i que
solen tenir un cert reconeixement dins del seu municipi (les ja molt anomenades figures
locals), amb tot això la PxC es dota de prestigi i aconsegueix que el seu argumentari
agafi una gran versemblança i que, alhora, arribi a molta gent, perquè en les eleccions
municipals desenvolupar la política de peu de carrer (quelcom que els partits
tradicionals havien deixat de fer allunyant-se dels seus electors) té un gran resultat.
La mostra de tot plegat està en el constant augment de la formació en els municipis,
però, a la vegada, el partit es troba amb problemes en l’àmbit nacional, on aquesta
manera de desenvolupar el seu discurs no arriba igual. En les eleccions nacionals és
necessari vendre l’argumentari amb grans marques que requereixen un gran pressupost
que, malgrat els evidents ajuts de la resta de formacions ultradretanes del continent que
no hem pogut demostrar per la falta d’informació que el partit dóna sobre els seus fons,
el partit sembla no tenir.
Així doncs, podem dir que la PxC està desenvolupant una estratègia de legitimació
davant la població, per a aconseguir-ho fa els passos que ja hem comentat, tot allunyant-
se de l’extrema dreta espanyola (sovint relacionada amb el franquisme com li passa al
mateix Josep Anglada) i inspirant-se amb els exitosos partits de la ultradreta europea
(amb un discurs semblant i una estructura vertical centrada en un líder, Josep Anglada,
que esdevé el centre a partir del qual pivota la resta) però amb trets diferencials.
En global, doncs, aquest document ha set l’estudi que ens ha permès endinsar-nos en el
món de la Plataforma per Catalunya, recollir-ne informació i entendre una mica més el
que jo catalogaria com a “fenomen”. La ciutat de Vic, com a epicentre d’aquest
fenomen, també mereixia un anàlisi més acurat en la seva política que hem
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
74
desenvolupat també en el primer bloc del treball, aturant-nos en aquest municipi en el
moment d’aprofundir en els resultats electorals del partit.
Fent una síntesi final, ens queda clar que la PxC és una formació ultradretana, amb una
estructura de partito personale, un líder carismàtic rodejat de polèmica també dins del
seu propi partit, un discurs que estiva del populisme, la xenofòbia i la demagògia per
obtenir suports i una política propera al ciutadà que ha permès a aquesta organització
fer-se sòlida en els municipis del nostre país. No ha aconseguit, en canvi, fer créixer
embrions per la resta de comunitats autònomes, però sembla que la ultradreta europea sí
que ha gestat amb èxit un aliat a Catalunya.
I vull afegir abans de cloure el document, que aquest treball ha estat fet des de la més
imperiosa objectivitat, tal com demostra la meva voluntat de parlar amb totes les parts
malgrat que algunes no hagin mostrat tota la predisposició que era d’esperar. Però, més
enllà d’una objectivitat que em sembla que serà inqüestionable, no m’agradaria tancar
l’escrit sense fer una reflexió personal en referent a la Plataforma. Un partit que, des del
meu punt de vista, ha sabut fer molt bé les coses, amb un líder polèmic i despòtic que,
malgrat tot, està gestionant bé l’únic moviment ultradretà a la península que ha triomfat.
Però que hi vegi els mèrits, no vol dir que pugui compartir ni els mètodes ni el fons,
perquè no ens hem de descuidar mai que la principal arma d’aquests partits és la
mentida (perquè el populisme i la demagògia al final i simplificadament són això) i la
ignorància dels seus interlocutors. Una ignorància que potser ve donada en un moment
donat pel context, o per la rauxa que la situació econòmica del país pot provocar en
alguns, però el vot de protesta pot ser, també, un vot dirigit a partits sensats, formacions
que no facin de l’odi vers l’altre i de la mentida generalitzada, el seu cavall de batalla.
Tot plegat és un opinió subjectiva d’algú com jo, obsessionat amb la política i el que la
rodeja perquè al cap i a la fi els nostres polítics són els nostres representants i són la
viva imatge del que és la nostra societat. Pensant en això tots ens hauríem de preocupar
una mica més per aquells qui, més enllà de governar-nos, ens representen. Són la nostra
imatge al món i l’hauríem de cuidar una mica més.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
75
6. Bibliografia
La bibliografia consultada per elaborar aquest treball ha set molt diversa. Amb
l’objectiu de no obviar cap de les fonts, entre aquest punt i els annexos mirarem de
concentrar totes les persones que han aportat informació per a l’elaboració de tot aquest
document.
6.1 Bibliografia
Rius, Xavier: Xenofòbia a Catalunya. Edicions de 1984: 2011.
Erra, M. i Serra, J.: Tota la veritat sobre la Plataforma per Catalunya. Ara Llibres:
2008.
Reniu, Josep Maria: I’m the party: Josep Anglada. Dpt. De Ciències Polítiques, UB.
Reniu, Josep Maria i Castellnou, Enric: Desafecció democràtica o crisi de la política
tradicional? Canvi i continuïtat a les eleccions locals de Vic, 1999-2007. Dpt de
Ciències Polítiques UB i URL: 2008.
Diari EL 9 NOU: buidat de premsa entre els anys 2002 i 2010.
6.2 Webgrafia
-SUPORTPONENT (blog de les terres de ponent; notícia de En Directe): suporponent.net (2009). Consultada el setembre del 2012. http://www.suportponent.net/spip.php?article1614 -GENERALITAT DE CATALUNYA (històric d’eleccions): gencat.cat. Consultada l’estiu del 2012. http://www20.gencat.cat/portal/site/governacio/menuitem.00971aa23f92ec3f8e629e30b0c0e1a0/?vgnextchannel=f6ede4f76bc87110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextoid=f6ede4f76bc87110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD http://www20.gencat.cat/portal/site/bsf/menuitem.6e02226e86d88424e42a63a7b0c0e1a0/?vgnextoid=263fb5e22c5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=263fb5e22c5a4210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default -AJUNTAMENT DE VIC: vic.cat. Consultada al llarg de l’estiu del 2012. http://www.vic.cat/eleccions-municipals/eleccions-municipals
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
76
-YOUTUBE (video d’un fragment del programa El Intermdio): youtube.com. Consultat el novembre del 2012. http://www.youtube.com/watch?v=HJx2eEVUYig http://wiki.nolesvotes.org/wiki/Corrupt%C3%B3dromo http://www.youtube.com/watch?v=vYxcMe3i-z4
http://laproperaparada.wordpress.com/2012/10/13/pxc-i-limmigracio-analisi-de-la-tendencia-de-vot/ -AULA INTERCULTURAL (El portal d’educació intercultural): aulaintercultural.org (2003). Consultada el setembre del 2012. http://www.aulaintercultural.org/spip.php?article2520
-HISPANISMO (blog de política en español –Prohispanismo-): hispanismo.org (2008). Constultada el novembre de 2012) http://hispanismo.org/catalunya/6366-pxc-present-la-convencio-identitaria-franca.html -PLATAFORMA PER CATALUNYA: pxcatalunya.com (2007). Consultada al llarg del 2012. http://www.pxcatalunya.com http://www.pxcatalunya.com/pagines/carta-de-presentacio.html http://www.pxcatalunya.com/pagines/historia.html http://www.pxcatalunya.com/download/programaelectoral2012.pdf -PLATAFORMA PER CATALUNYA LLEIDA: lleidapxc.wordpress.com. (Pàgina d’accés privat des del desembre del 2012) http://lleidapxc.wordpress.com -LA VANGUARDIA, HEMEROTECA: lavanguardia.com (2003). Consultada al llarg del 2012. http://www.lavanguardia.com/hemeroteca/ -LINKEDIN (informació sobre persones): uk.linkedin.com (2008). Consultada el desembre del 2012. http://uk.linkedin.com/pub/roger-eatwell/10/85a/337 -EL TRIANGLE, diari independent dels Països Catalans: eltriangle.eu. Consultada l’agost del 2012. http://www.eltriangle.eu/cat/notices/perfil_de_josep_anglada_9637.php
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
77
-BARCELONA (blog d’esquerres i informació antifeixista): barcelona.indymedia.org (2010). Consultat el setembre del 2012. http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/390671/index.php -ENCICLOPÈDIA CATALANA EN LÍNIA: enciclopedia.cat. Consultada al llarg del 2012. http://www.enciclopedia.cat -EL PUNT AVUI, diari del grup Hermes (diccionari de sinònims i antònims): elpuntavui.cat. Consultat al llarg del 2012. http://www.elpuntavui.cat/serveis/diccionaris/sinonims.html
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
78
ANNEX
L’annex d’aquest treball està compost per les dues entrevistes que vaig realitzar a Josep
Maria Reniu i Xavier Torafoch. El llapis electrònic que acompanya aquesta pàgina
inclou les converses amb tots dos mantingues de manera informal en dues cafeteries del
centre de Vic. No està de més, però, fer un repàs sintètic a la biografia de cadascun:
Josep Maria Reniu és un politòleg vigatà que es va llicenciar en Ciències Polítiques i
sociologia per l’UCM. Posteriorment, va cursar el Diploma d’Especialització en Dret
Constitucional i Ciència Política per acabar esdevenint professor de la Universitat de
Barcelona el 2001, després de presentar la seva tesi doctoral. Finalment, el curs 2009-
2010 va esdevenir el Cap d’Estudis de Ciències Polítiques i Administració de la UB. És
un assidu de les tertúlies de ràdio i televisió per la seva anàlisi acurada de la situació
política. Tot i treballar a Barcelona, viu a Vic i això facilita proximitat i coneixement
vers la política de la seva ciutat natal.
Xavier Tornafoch és doctor en història i regidor a l’Ajuntament de Vic des del 2003. És
professor de la seva especialitat a la Universitat de Vic des d’on compagina la seva
activitat política. És l’únic representant d’ICV al consistori vigatà i ha destacat sempre
pel seu to contrari a les polítiques de dretes de CiU així com també a la Plataforma per
Catalunya, contra la qual sempre ha construït un mur de gran oposició.
Treball de Recerca LA PLATAFORMA PER CATALUNYA
79
Top Related