Download - Ramon Puiggrós · 2007. 1. 10. · Ramon Puiggrós Esteve Øs un dels noms mØs rellevants del sindicalisme antifranquista a Terrassa i al VallŁs Occidental. La seva personalitat

Transcript
  • Ramon PuiggrósRamon Puiggrós

  • Si Terrassa és i ha estat un punt de referènciaimportant en la lluita obrera i democràtica ésgràcies a persones com en Ramon Puiggrós iEsteve, un home de sòlids principis que ha defen-sat els seus ideals en tots els àmbits d'actuació pos-sibles: laboral, sindical, polític, social i veïnal. EnRamon Puiggrós personifica una part molt impor-tant de la història d'aquells que van lluitar perassolir una societat democràtica, que el tenen coma referència ineludible. La història d'aquells homesi dones que van lluitar en defensa dels seus ideals ique, per defensar els seus principis, van patir mal-tractaments, humiliacions, detencions i empreson-aments. I que, malgrat tots aquests entrebancs,encara avui es mantenen ferms en les mateixes con-viccions.

    Ramon Puiggrós forma part de la nostra histori-ografia local en diversos àmbits. En el movimentsindical, partint d'una inicial militància en el catoli-cisme obrer, es vincula a diversos moviments sindi-cals representant els interessos dels treballadors delsector tèxtil, particularment a CCOO, sindicat alqual segueix vinculat en representació de pension-istes i jubilats. Políticament ha militat en diferentsorganitzacions i partits polítics sense deixar mai debanda l'activisme sindical, que ha estat sempre lapedra de toc del seu compromís. En el movimentveïnal continua participant activament amb diver-sos càrrecs a l'Associació de Veïns de Ca n'Aurell ia la Federació d'Associacions de Veïns de Terrassa(FAVT). En l'aspecte social i cultural contribuí a lacreació del Centre de Cultura Popular, entitat filialde la JOC (Joventut Obrera Cristiana), que va esde-venir un espai de formació obrera però també detrobada dels militants sindicals antifranquistes.Com es pot veure, una trajectòria vital molt inten-sa, que l'Ajuntament de Terrassa ha considerat quecalia reconèixer públicament amb la concessió dela Medalla de la Ciutat. Un petit homenatge a ungran home que fem extensiu a totes aquelles per-sones que, com ell, han contribuït a la instauraciód'una societat democràtica, més justa i equilibrada.

    Pere NavarroAlcalde de Terrassa

    Presentació

  • Ramon Puiggrós Esteve és undels noms més rellevants delsindicalisme antifranquista aTerrassa i al Vallès Occidental. Laseva personalitat és un referent de lalluita obrera i democràtica, però alho-ra és també un dels exponents mésrepresentatius d'un moviment cristiàde base molt sensible a les injustíciessocials durant la llarga negra nit delfranquisme. Forma part d'aquell sectordel catolicisme obrer que va intentarcombinar fe catòlica i compromíssocial, que va adoptar una actitud dissident delnacionalcatolicisme i una clara oposició a un règimque conculcava els drets més elementals de les per-sones. Ramon Puiggrós representa aquesta militàn-cia catòlica que va contribuir, juntament amb altressindicalistes compromesos des de vessants ideolò-gics d'esquerres, a la configuració d'un nou movi-ment obrer a la ciutat a partir de mitjan dècada delscinquanta.

    Nascut a Terrassa l'any que es proclamà la SegonaRepública, el 1931, el seu pare havia estat un pro-

    pietari forestal molt proper política-ment a Esquerra Republicana i durantla Guerra Civil va donar suport a lescol·lectivitzacions dels boscos. Laderrota republicana omple de tristor laseva família perquè el pare de RamonPuiggrós és empresonat per haver des-tacat en la direcció del sindicat de lafusta de Terrassa. Aquesta experiènciava marcar profundament RamonPuiggrós: "Des de molt jove vaig tenirconsciència que formava part d'unasocietat que estava ocupada i que

    nosaltres no érem lliures." El cop més dur, però,encara havia d'arribar: la seva mare va morir detifus l'any 1943, i onze dies després moria el seupare afectat d'una malaltia contreta durant la sevaestada a la presó. Molt unit amb la seva mare,Puiggrós no oblidarà mai l'interès que ella teniaperquè fos un home lliure. Orfe amb 12 anys en elcontext d'una societat arruïnada i fracturada quemaldava per sobreviure en plena postguerra, lail·lusió d'estudiar i convertir-se en advocat s'esva-eix perquè no podrà tornar mai més a l'escola.

    Ramon Puiggrós: un ferm lluitador pelsdrets socials i sindicals dels treballadors

    Puiggrós amb 6 anys

    Puiggrós amb companys de l’escola

  • Acollit per la família dels seus pares, RamonPuiggrós podrà continuar vivint a Terrassa però deseguida es veié en la necessitat d'haver-se de guan-yar la vida. Entra a treballar en un forn i aviat prenconsciència de la clàssica explotació de treballarmoltes hores de nit a canvi de rebre un salari moltminso. A banda de la jornada laboral, havia de dedi-car unes hores a la setmana al Frente de Juventudesde Falange, participant en unes xerrades d'adoctri-nament polític a les quals havien d'assistir obligatò-riament els menors de 18 anys (si no s'hi assistia sesancionava amb el descompte d'una jornada de tre-ball). Ironies del destí, va ser en el marc d'aquellaorganització que Ramon Puiggrós va fer els primerspassos, espontanis i intuïtius, en el camí de la sevalluita per les llibertats. En aquelles reunions vaentrar en contacte amb altres aprenents de forner,amb qui va tenir ocasió de compartir inquietuds ineguits.

    A final dels anys quaranta es produirà l'albada d'unmoviment obrer en forma de petites comissions quesorgeixen arran de reivindicacions concretes peròque es dissolen tan bon punt s'acaba el conflicte.Aquestes primeres experiències col·lectives vanpermetre, malgrat la repressió, el contacte entre elsnuclis més inquiets i conscients de la classe obrera.Alguns treballadors comencen a reclamar i jovescom ara Ramon Puiggrós aconsegueixen milloresen les condicions laborals dels aprenents que treba-llaven en els forns de la ciutat. Ell mateix havia pro-

    mogut reunions al mateix edifici de l'OrganizaciónSindical Española (OSE) i va crear una mena desindicat que depenia de la Central Nacional-Sindicalista (CNS), denominació oficial delSindicat Vertical (creat l'any 1938 com a únicaorganització sindical i patronal de l'Espanya fran-quista). A través d'aquesta iniciativa aconseguirenque el complement salarial del quilo de pa es fesextensiu a tots els aprenents del gremi i la consecu-ció de les 8 hores de treball. Aquests joves apre-nents també obtingueren que el Frente deJuventudes es fes càrrec d'impartir-los instruccióelemental (primeres lletres) que compensés lamanca d'escolarització.

    Aquestes petites victòries van significar, com ellmateix ha explicat, "creure en la solidaritat,començar a creure que si la gent s'uneix pot fercoses". D'aquella primera experiència sindical,Ramon Puiggrós en va extreure almenys dues ideesque ja no l'abandonarien al llarg de la seva dilatadatrajectòria sindical. En primer lloc, la necessitat deprioritzar la cerca de la unitat sindical, per damuntd'ideologies, partits i confessions, com a premissabàsica per assolir guanys socials i laborals. Ensegon lloc, la conveniència d'aprofitar les estructu-res sindicals del règim a fi d'aconseguir canvis imillores des de dins. Aquest plantejament havia deser una de les claus de l'èxit de l'oposició sindical apartir de la dècada dels seixanta. Es tracta d'unatasca pacient i lenta de reconstrucció d'un nou

    Puiggrós i participants en exercicis espirituals

  • moviment obrer que precipitarà l'a-parició d'organitzacions sindicalscom ara la Unió Sindical Obrera(USO) i, molt especialment, pel seugrau d'incidència, del movimentsociopolític de les ComissionsObreres (CCOO).

    Als 17 anys, Ramon Puiggrós vacomençar a treballar a l'empresaSAPHIL (Societat Anònima dePentinatge i Filatura de Llana), unade les fàbriques més importants, ambuna plantilla d'uns 1.600 treballa-dors. En aquesta catedral de laindústria tèxtil terrassenca transco-rrerà la resta de la seva vida laboral, amb una tra-jectòria professional molt diversa i on desenvolu-parà una intensa activitat sindical. El centre de tre-ball fou un lloc propici de socialització, de comuni-cació, però on no faltaven tampoc moments aspresen la convivència dels treballadors motivats pel sis-tema de treball a prima o a preu fet. Els conflictesinterns que es produïen tenien a veure amb els tornsde treball, la productivitat, el canvi d'horari senseavís previ i la modificació del salari pel trasllat d'unlloc de treball a un altre; tots eren problemes labo-rals dins la mateixa empresa. Puiggrós aviat com-provarà com la realitat de les fàbriques no tenia resa veure amb la imatge idíl·lica que volia transmetrela propaganda del règim sobre la cooperació entreobrers i patrons.

    Home d'una gran coherència i de principis graní-tics, Ramon Puiggrós sempre ha considerat que elcristianisme no es pot deslligar de la justícia sociali de la solidaritat entre els homes per damunt dediferències de classe i pensament. De cap manera,per tant, podia estar d'acord amb un sistema políticbasat en l'opressió i la repressió, i en la negació deles llibertats més elementals. Les seves inquietudsel portaren a entrar en contacte amb el Casal deSant Pere, a través del qual va conèixer el movi-ment de la Joventut Obrera Cristiana (JOC).Aquesta organització li va donar una formaciósocial i li va permetre adquirir una consciènciaobrera. Aquest moviment de l'Església va ajudarmolts joves a saber veure, a saber jutjar i, en con-seqüència, a actuar per resoldre els problemessocials. Tot i no ser legal, era, pel seu origen cristià,més o menys tolerada -depenent del moment i deles circumstàncies- pel règim franquista.

    La JOC es va organitzar a partir de les diferentsparròquies de la ciutat i va permetre, en una líniad'actuació catalanista i obrerista, que emergissininquietuds no controlades pels sectors nacional-catòlics. La dissidència de moviments apostòlicscom ara l'HOAC i la JOC va trastocar una dictadu-ra que observava estupefacta i amb preocupaciócom alguns membres d'aquests moviments i jovescapellans donaven aixopluc als treballadors envaga, denunciaven problemes socials i criticavenles actuacions repressives policials i governamen-tals. Ramon Puiggrós va viure intensament aquestsmoments d'eclosió de dissidències i oposicions. Ésjust recordar persones com ara el pare AlejandroGarcía-Duran, els capellans Damià Sanchez-Bustamante, Joan Rofes, Agustí Daura i JoaquimGarrit, juntament amb els jesuïtes Pep Ricart,Manel i Santi Marcet i Víctor Blajot, amb els qualsRamon Puiggrós va creuar-se a la ciutat en eldecurs de la seva intervenció cívica i sindical. Del'àmbit de l'HOAC i la JOC sorgiran futurs mili-tants del PSUC, el FNC, el FOC, l'USO i CCOO,com ara Bartolomé Baños, Manuel Arcusa, JoséMuñoz Jordán, Josep Aran i Manuel Royes. El fetque membres de la JOC i l'HOAC participessinactivament en l'antifranquisme treballant als barris,com a representants dels treballadors o fent accionsconjuntes amb els comunistes del PSUC, no seràben vist per les autoritats franquistes.

    Durant el període 1953-1959, Puiggrós va formarpart del Consell Nacional de la JOC a Catalunya iva tenir una participació molt activa, l'any 1956, enl'organització de la primera manifestació importantdels obrers terrassencs sota el franquisme: la cone-guda com a vaga de les bicicletes. En anys ante-

    Puiggrós parlant en una assemblea de la JOC

  • riors, ja s'havien detectat alguns signes d'oposicióal règim franquista per part dels treballadors terras-sencs, però fou el matí del 16 de gener de 1956 -enun context general de congelació salarial- quan esprodueix una gran manifestació popular contral'augment de l'impost municipal de circulació debicicletes. Aquell episodi va representar un crit d'a-tenció per a unes autoritats que se sorprengueren dela capacitat organitzativa de l'oposició antifranquis-ta. En represàlia, els locals de la JOC van ser clau-surats temporalment i Ramon Puiggrós, juntamentamb militants del PSUC com ara Lluís Vega, vanser detinguts com a sospitosos d'haver organitzat laprotesta i d'haver-hi participat.

    A principi dels anys seixanta dos fets coincidirenalhora en la vida de Ramon Puiggrós: d'una banda,s'uneix en matrimoni amb Encarnació Gómez, unajove mestra d'escola molt activa, i de l'altra,col·labora durant un temps amb el sindicat d'arrelcristiana Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC).Un tomb important en la lluita obrera i per les lli-bertats es produeix a partir de l'any 1962, quanmolts treballadors es mobilitzen per exigir milloressalarials i el compliment dels convenis pactats a lesempreses. En el si de l'OSE van arribar a coincidirtreballadors molt implicats en l'activisme contra ladictadura i aquells que, sense tenir una adscripciópolítica, s'havien convertit en membres actius d'unacomissió d'obrers d'una fàbrica, obra o taller. A mit-

    jan dècada dels seixanta, Ramon Puiggrós va entraren contacte amb la Unió Sindical Obrera (USO), através de la qual enriquiria la seva formació ideolò-gica i sindical, però, al mateix temps, tal com expli-ca en una entrevista concedida l'any 1997, "tambéparticipava en les assemblees que es feien a CCOO,perquè com que CCOO no es presentava com unaorganització sinó com un moviment, aleshores hianaven els treballadors d'una manera col·lectiva iparticipativa". En aquestes reunions que se celebra-ven als boscos dels voltants de Terrassa va coinci-dir amb militants comunistes del PSUC, com araCipriano García, Antonio Casas, Bartolomé Bañosi Juan Martínez.

    Sense deixar la seva activitat sindical, RamonPuiggrós va impulsar el Centre de Cultura Popular,una entitat filial de la JOC i dependent de la parrò-quia del Sant Esperit. Tot i ser un local vinculat al'estructura de l'Església, estava obert a la partici-pació de la població. Aquest centre pretenia desen-volupar tot un ventall d'activitats dirigides a la for-mació dels obrers i en favor d'un despertar de laconsciència de classe. El CCP es va convertir en unespai de confiança per a aquells que s'hi aproxima-ven i de debat lliure dels problemes sociolaborals.Va organitzar cinefòrums, xerrades i cursets, peròtambé serví de cobertura perquè es trobessin mili-tants sindicals antifranquistes, particularment elsmilitants del catolicisme obrer i els joves comunis-tes que impulsaven les CCOO, com ara JuanMárquez i Francisco Gordillo.

    Per damunt de consideracions ideològiques,Ramon Puiggrós era un ferm defensor d'ocupar lesjuntes socials del Sindicat Vertical. Es tractava desaber treure el màxim profit de les possibilitats idels recursos que oferia l'estructura sindical fran-quista. Al principi, l'estratègia de la lluita legal nova ser compresa per molts i algunes organitzacionsantifranquistes la van veure com una pèrdua detemps, ja que les estructures del Sindicat Verticalestaven expressament dissenyades per bloquejarqualsevol iniciativa que sorgís de la massa obrera.Tanmateix, a mesura que passaren els anys (a partirsobretot de les eleccions sindicals de 1966), el plan-tejament de Puiggrós i d'altres militants sindicalsque pensaven com ell va anar donant els seus fruitsfins que, a les acaballes de la dictadura, el SindicatVertical ja no era més que una bastida a l'ombra dela qual s'havia anat construint un nou movimentobrer.Puiggrós amb la seva tia el dia del seu casament

  • El setembre de 1966,Puiggrós va ser animatpels seus companys deSAPHIL a presentar-sea les eleccions sindicalsd'aquell any. Escollitmembre del jurat d'em-presa, va ocupar càrrecsde responsabilitatdurant tot el temps queva estar dins l'estructurade la CNS. Durant dosanys va ser vicepresi-dent del Sindicat Tèxtilde Terrassa, fins que va ser elegit president provin-cial de l'Agrupació Llanera, també dins el SindicatVertical. Des d'aquesta funció va participar en lanegociació de molts convenis col·lectius del tèxtil iva lluitar per aconseguir millores laborals que per-metessin pal·liar les precàries condicions de vida itreball de les famílies obreres, especialment en elsector en què ell treballava -el tèxtil-, que era undels més importants de la indústria catalana.Puiggrós va ser un defensor convençut de la nego-ciació col·lectiva com a tàctica preferent per assoliraquests guanys, sense excloure el recurs a lesvagues com a forma de pressió.

    D'entre les nombroses negociacions que va prota-gonitzar Puiggrós en l'àmbit del tèxtil, la més des-tacada va ser el conveni col·lectiu de l'any 1974, enquè els representants dels treballadors demanavenla reducció de les 48 hores setmanals que es feien a44. Es va convocar una assemblea al Teatre de LaCreu de Sabadell, que servia de local del SindicatVertical, en què van participar delegats sindicals detota la comarca. En aquella assemblea es van elegirles sis persones que anirien a Madrid, en represen-tació del Vallès Occidental, per participar en lesnegociacions. Puiggrós va formar part d'aquestacomissió deliberadora, juntament amb altres sindi-calistes del Vallès, com ara Blas Matilla i AntonioCasas. Finalment, després de molts estira-i-arron-ses, es va assolir l'objectiu que el conveni deter-minés que la jornada de treball s'establia en 44hores setmanals.

    Com molts dels que en aquells anys van lluitar perles llibertats individuals i col·lectives, va patir enprimera persona la urpada de l'aparell repressiu delrègim franquista. Ramon Puiggrós va tornar a serdetingut per la policia arran d'una conferència orga-

    nitzada l'octubre de1967 pel Centre deCultura Popular deTerrassa sobre leseleccions a procura-dors a Corts, on es varepartir propaganda encontra del règim. Ladetenció d'un jove tre-ballador que llançavaels mateixos fullsvolants cridant a abs-tenir-se en les elec-cions va propiciar que

    durant la matinada del 9 d'octubre de 1967 la poli-cia assaltés el local del CCP, realitzés l'escorcollcorresponent i detingués els dirigents de l'entitatsota l'acusació de propaganda il·legal. Puiggrós vaser empresonat a Terrassa durant el mes d'octubre i,fins que no va ser processat, va haver de presentar-se cada quinze dies a la comissaria. Fou jutjat el 28de maig de 1968 pel tristament cèlebre Tribunald'Ordre Públic (TOP). Finalment, el seu advocatdefensor, Agustí de Semir, va aconseguir la sevaabsolució del delicte de propaganda il·legal.L'episodi va donar peu a una emotiva mostra desolidaritat quan els seus companys de la fàbrica ontreballava van decidir fer vaga perquè fos readmèsa la feina un cop sortís en llibertat. I ho van aconse-guir.

    A mitjan anys setanta entra a l'USO convençut queen aquesta organització es mantenia la independèn-cia entre sindicat i partit polític, existia unademocràcia interna i s'aspirava a un socialismeautogestionari. Com a secretari general del tèxtild'USO a tot l'Estat va intervenir en les negociacionsdel Pla de Reestructuració del Sector Tèxtil Llanerl'any 1975, per intentar reduir les profundes reper-cussions a la ciutat: tancaments d'empreses i pèr-dues de llocs de treball. Ramon Puiggrós ha cercatsempre una organització que li oferís respostes a laseva consciència socialista que progressivamenthavia anat adquirint des que, en perdre els pares, vacomençar a pensar que "la societat el va acceptarnomés per a allò perquè em necessitava, sense teniren compte el que necessitava per realitzar-se com aindividu". Assolir l'ideal d'un sol sindicat que repre-sentés els interessos del conjunt de la classe obreraera el seu desig, pel qual va treballar activamentdins de l'USO i, a partir dels anys vuitanta, aCCOO. La unitat mai no va acabar de quallar en

    Puiggrós a la seva taula a SAPHIL

  • l'àmbit d'organitzacions, però sí que es va aconse-guir una notable unitat d'acció que va ser la clau dela majoria d'èxits sindicals d'aquells anys decisius.Encetada la nova etapa democràtica, RamonPuiggrós va continuar la seva activitat com a sindi-calista en el si de Comissions Obreres, on va arri-bar a ser secretari general de la Federació del Tèxtilde Catalunya fins a l'any 1987. A partir de 1994 vaser nomenat president de la Federació del Tèxtil i laQuímica de Comissions Obreres, un cop unifica-des, càrrec que va exercir fins a la seva jubilació.Més sindicalista que no pas polític, durant el seullarg viatge de compromís en la defensa dels inte-ressos dels treballadors va militar en diferents orga-nitzacions i partits polítics sempre d'esquerres isense deixar mai de banda l'activisme sindical que,per a ell, ha estat sempre prioritari. Durant els pri-mers anys de la transició democràtica va pertànyera les organitzacions socialistes ReagrupamentSocialista i Democràtic i PSC-Congrés, i durant elsanys vuitanta i noranta es va afiliar successivamental PSUC, a Iniciativa per Catalunya (IC) i al PSUCViu-EUiA.

    Una de les seves darreres aportacions ha estat coma coordinador del llibre El treball tèxtil a laCatalunya contemporània -promogut perComissions Obreres-, en què es ressegueix l'evolu-ció d'aquest sector en els últims 175 anys. Puiggrósha volgut retre homenatge a un sector que ha estat

    el motor de l'economia local i una de les indústriesmés importants del país durant generacions, en unaèpoca de tancament i deslocalització industrial.Ramon Puiggrós ha estat un dels sindicalistesterrassencs amb una trajectòria més compromesa iactiva en la defensa dels interessos dels treballa-dors, una trajectòria certament digna d'elogi i dereconeixement democràtic. Alhora, el seu exemplei experiència s'ha convertit en un referent i unmodel per a les noves generacions que volen unmón més just i en pau. Per tots els mèrits contretsdurant més de mig segle de lluita pels drets i les lli-bertats, l'any 1990 la Generalitat de Catalunya liconcedí la Medalla President Macià al Mèrit en elTreball.

    Josep Lluís LacuevaHistoriador

    Manifestació per la salvació de Terrassa Industrial, el 1984

    Puiggrós i Jordi Pujol

  • La nostra relació amb en Ramon va iniciar-sea la JOC (Joventut Obrera Cristiana) i alCCP (Centre de Cultura Popular), al carrerdel Racó. Van ser temps d'esperança, de lluita i d'a-mor: d'amor entre nosaltres, de lluita contra lesinjustícies. Van ser temps en què molts de nosaltres,al seu costat, vam adquirir els valors que ens hanacompanyat al llarg de la nostra vida -malgrat lescircumstàncies que interromperen aquesta relació-;el seu compromís i exemple han estat el nostremirall.

    La seva solidaritat envers els altres ens ha permèscontinuar la tasca que va iniciar en defensa delsdrets de les persones i de les classes més desfavori-des de la societat. Aquestes conviccions i aquestatasca han continuat sent les seves.

    Encara recordem quan ens confessava els seus refe-rents ideològics: el cristianisme i el marxisme, queper a ell eren inseparables. El cristianisme queporta la solidaritat fins a l'amor, i aquest amor ésJesucrist, un valor etern. I pel que fa al marxisme,aquest ha estat un mètode d'anàlisi amb què ha llui-tat per aconseguir l'alliberament de la classe treba-lladora. La seva lluita des de la SAPHIL, passantper la Fiteqa de CCOO, ha suposat una gran apor-tació a l'avenç dels drets sindicals.

    I la seva fe en Crist i en les persones ha estat elvalor de la seva vida en llibertat, fraternitat i igual-tat. Una vida que, al costat de l'Encarna, no l'haconstruït sobre el consumisme ni els béns materials,sinó a partir de donar-se als altres.

    Mai no s'aprofità del seu poder de convocatòria idels càrrecs sindicals o socials que ocupà. Unaprova ben clara: en l'actualitat no disposa ni d'habi-tatge propi ni s'ha lucrat de cap avantatge polític oeconòmic. Haguera fàcilment pogut escalar en l'es-fera política, social o municipal, però optà semprepel servei desinteressat sense esperar recompenses.

    Creiem que aquest esperit i aquestes conviccionsavui ens fan més falta que mai. Enfront de tantesmancances socials, pobresa en augment a casa nos-tra i una violència estructural que acampa en aquestmón globalitzat... caldrà que ens sentim implicatspel seu exemple i apel·lats a denunciar aquestaèpoca d'abundància escandalosa de la nostra socie-tat consumista.

    Conxita Montoro i Josefina SolerExmembres de la Joventut Obrera Catòlica (JOC)

    Puiggrós de jove

    Puiggrós amb la seva esposa

    Per una amistat i un compromís

  • Fue a partir de 1965 cuando conocí a RamonPuiggrós, con quien me uniría una buena yfranca amistad, fundamentada en unos idea-les y unos objetivos comunes. Aunque procedíamosde escuelas distintas -él militaba en la JuventudObrera Católica y yo, en cambio, me había forma-do en el anarcosindicalismo y militaba en el PSUC-, pronto nos dimos cuenta de que era mucho más loque nos unía que lo que nos separaba. Eran tiemposdifíciles, todo estaba por hacer en materia de dere-chos y libertades. Y hacer significaba arriesgarse,salirse de la alambrada del régimen y aceptar lasconsecuencias que ello acarreaba en forma de des-pidos, malos tratos en comisaría, consejos de gue-rra y penas de prisión. Paradójicamente, lo peor dela dictadura hizo aflorar lo mejor de los que allíestábamos: nos hizo más fuertes, más comprometi-dos con nuestros ideales, más solidarios y unidos anuestros compañeros, y más determinados a luchary a no ceder al chantaje de la violencia.

    Tanto Puiggrós como yo tuvimos claro que sólodesde la unidad sindical se podría reconstruir elmovimiento obrero. Ramon, con su talante dialo-gante y paciente, ayudó a convencer a muchos de lanecesidad de orillar diferencias y aunar esfuerzospara alcanzar aquellos objetivos en los que todos

    estábamos de acuerdo: democracia, derechos labo-rales, sindicales y sociales, y libertades en general.A partir de ahí la colaboración entre comunistas ysectores cristianos de base fue cada vez más estre-cha, sobre todo a raíz de la creación del movimien-to de Comisiones Obreras.

    Puiggrós era también de los que pensaban quehabía que aprovechar las estructuras sindicales dela dictadura para ir abriendo brecha desde dentro.Éste era un tema delicado ya que algunos veían enello el peligro de acabar colaborando con el régi-men (y de hecho así fue en algunos casos). Él siem-pre tuvo claro que una cosa no implicaba la otra ylo cierto es que, con esta táctica, conseguimoshacernos paulatinamente con el control de los sin-dicatos verticales para desesperación de los fran-quistas, que vieron impotentes como el juguete sin-dical inventado para amordazar a los trabajadoresse volvía contra sus intereses. La situación llegó aser tan tensa que, en ocasiones, la policía detuvo acargos sindicales por el mero hecho de ejercer susfunciones legales.

    Quiero destacar también el compromiso incansablede Puiggrós por mejorar las condiciones de vida yde trabajo de los obreros. En este sentido, fue un

    Recuerdos de años de lucha y compromisocon el compañero Puiggrós

    Puiggrós hablando en una asamblea de la JOC en el bosque

  • firme partidario de la negociación de los convenioscolectivos. Esta herramienta, a la vez que permitíaencauzar la actividad sindical dentro de la legali-dad, favorecía la discusión directa entre obreros yempresarios, dejando de lado al régimen. Así nacióla cultura sindical y patronal moderna en nuestropaís. A ello contribuyeron hombres como Puiggrós,quien actuó como representante de los trabajadoresdel textil en importantes negociaciones tanto en losúltimos años del franquismo como posteriormente.

    Ya en la etapa democrática, he coincidido con él enComisiones Obreras, primero en la Federación delTextil-Piel de Cataluña y más recientemente en laFederación de Pensionistas y Jubilados del VallèsOccidental. También en el movimiento asociativovecinal hemos compartido inquietudes y reivindi-caciones y, aún hoy, al cabo de los años, continua-mos trabajando con la misma ilusión de siemprepor una sociedad más libre, justa, igualitaria y con-vivencial.

    Antonio Casas CazorlaMilitante del PSUC y de CCOO

    Puiggrós i Antonio Casas

    Guardo un record entranyable del RamonPuiggrós que vaig conèixer i tractar durantel període en què vaig viure a Terrassa(1968-1983) desenvolupant la meva activitat labo-ral i sindical. Ell va ser un dels qui em van introduiren la lluita sindical quan, acabada la meva jornadade treball dels dissabtes a Fontanals, assistia a lesreunions i xerrades que se celebraven al Centre deCultura Popular, entitat que el Ramon animava.

    Dir Ramon Puiggrós és dir passió per la causa obre-ra i lluita infatigable per la seva emancipació. Bonorador i gran comunicador, ha posat aquestes quali-tats al servei d'un objectiu: fer avançar els treballa-dors i treballadores en la presa de consciència de laseva realitat, convençut que qui guanya en cons-ciència reivindica els seus drets i no deixa de lluitarper molt dura que sigui la lluita.

    El sector de la llana es trobava a començament dels

    anys setanta en un nivell molt baix si el comparemen salari i condicions de treball no tan sols amb elram del metall sinó amb altres sectors del tèxtil,com ara el ram de l'aigua. El moviment sindicalhavia de fer molta feina. Vaig participar en aquellsmoments tan intensos: un parell de tardes a la set-mana ens trobàvem treballadors de diferentsempreses als passadissos del Sindicat Vertical. Hianàvem alguns de Fontanals i intercanviàveminformació del que passava a les diferents seccionsde l'empresa; també fèiem consultes jurídiques alsadvocats del sindicat. Fins i tot, amb molta precau-ció -"las paredes oyen"- preparàvem estratègies perresistir-nos a les mesures implantades per l'empre-sa. Allà ens trobàvem amb Ramon Puiggrós i altressindicalistes i contrastàvem enfocaments davantd'aquests problemes. De vegades es vivienmoments de tensió al local del sindicat, on els jerar-ques exercien de controladors dels treballadors ineutralitzadors de conflictes. Calia desemmascarar-

    Vivències compartides de lluita obrera enel sector de la llana de Terrassa

  • los, enfrontar-los a problemes que no podien defu-gir: tancaments d'empreses, acomiadaments impro-cedents, augments excessius de ritmes de treball...En Ramon es movia bé en aquest terreny; no teniala confiança dels jerarques però tampoc el podienignorar per la representativitat que s'havia guanyatpel suport que rebia dels treballadors, amb els qualssempre estava unit en la defensa dels seus interes-sos. La lluita va donar alguns fruits, concretamentun augment salarial lineal molt notable en la nego-ciació d'un conveni col·lectiu del sector de la llana.En Ramon era a Madrid, negociant, mentre aTerrassa i Sabadell fèiem dos dies seguits de vaga.Allò no s'havia vist mai; quina unitat, quina força ladels treballadors traient-se de sobre la por!

    En Ramon és un corredor de fons, i la vivència delsproblemes i les esperances obreres omple la sevavida en tots els aspectes. També la seva fe en Crist,l'alliberador, es tenyeix de solidaritat obrera; en elsactes religiosos als quals assisteix intervé sovintpresentant la vida, els patiments i la lluita dels tre-balladors de les fàbriques de la ciutat.

    La tasca de sindicalista és dura perquè vol dir estarsempre a punt per entomar els problemes dels quesón tractats injustament. Més encara en el tèxtil, enquè els obrers han pagat les conseqüències d'unaprofunda crisi industrial amb el tancament massiu

    d'empreses. En Ramon ha tingut clar que aquestaera la seva vocació i molts homes i dones deTerrassa en són testimonis. Va viure en primeralínia el Pla de Reestructuració del Sector de laLlana, participant en les reunions de la comissió iintentant que les conseqüències fossin suportables.

    Avui, en els primers anys del segle XXI, les cir-cumstàncies han canviat: els processos productius,les lleis, l'entorn polític... Seguim pensant que lalluita dels treballadors és l'única manera d'arreglarels problemes que tenim? Quines formes ha de teniraquesta lluita? Quins són els nostres aliats i quinssón els nostres adversaris? Aquestes preguntes lesfa en Ramon a les noves generacions de treballa-dors.

    Estic convençut que el seu exemple, i el de tantshomes i dones lluitadores, estimularà els nous sin-dicalistes per tal que, com diu Lluís Llach, "sàpi-guen trobar noves sendes" en la lluita contra el pro-blema de sempre: les relacions injustes que hi haimplantades en la forma actual de producció deriquesa i la seva distribució.

    Víctor BlajotMilitant de CCOO del sector tèxtil

    i antic treballador de Fontanals

    Eleccions sindicals

  • La notícia que l'Ajuntament de Terrassa con-cediria la Medalla de la Ciutat a RamonPuiggrós em va produir una doble satisfac-ció: en primer lloc, perquè s'ho mereix, per la sevatrajectòria al servei dels drets i les llibertats indivi-duals i col·lectives, i també perquè aquest home-natge és també un reconeixement a tota una gene-ració de terrassencs que vam prendre part activa enla lluita sindical i política contra la dictadura fran-quista i pel restabliment de la democràcia.

    Vaig conèixer Ramon Puiggrós enmig de l'efer-vescència política, social i sindical de la Terrassadels anys seixanta a setanta. Eren els anys de for-mació i consolidació del nou moviment obrer iTerrassa bullia d'activitat. Jo militava al PSUC ipertanyia a Comissions Obreres. Puiggrós haviamilitat a la JOC i, posteriorment, va afiliar-se al'USO. Encara que ell no es va incorporar a l'es-tructura de Comissions fins entrada l'etapademocràtica, vam tenir ocasió de col·laborar estre-tament en nombroses ocasions. Ell sempre ha estatuna persona molt oberta i participativa, i en aquellaèpoca més que la filiació política o sindical el quecomptava era la voluntat de fer coses, de treballarpels drets dels treballadors i de la societat en gene-ral, i en això la coincidència amb Puiggrós sempreva ser plena. Va ser una època en què, si bé no vamaconseguir la unitat sindical que preteníem, sí quevam saber coordinar-nos i anar tots a l'una en elsmoments decisius. Fèiem moltes reunions i assem-blees, organitzades per Comissions Obreres i enquè participaven sindicalistes de totes les tendèn-cies, tant a la seu del Sindicat Vertical (aprofitant

    les estructures sindicals del règim) com als llocsmés diversos: locals d'entitats catòliques, places iboscos, com ara les famoses assemblees de la fontde les Canyes. Això va cohesionar-nos molt com amoviment, especialment perquè sovint apareixienla Guàrdia Civil o els grisos i començaven a repar-tir llenya. Un dels moments destacats de la tra-jectòria sindical de Ramon Puiggrós va ser la famo-sa negociació a Madrid de les 44 hores setmanals,l'any 1974. Ell havia estat escollit, juntament ambAntonio Casas, per representar el sector tèxtil delVallès Occidental. Era una responsabilitat moltgran, ja que ell havia de negociar en nom de tota lacomarca i la negociació no era fàcil, amb una patro-nal que no estava disposada a cedir. Al final ens envam sortir gràcies a la bona coordinació que hi vahaver: Puiggrós i Casas ens informaven de comanaven les negociacions i nosaltres, des deTerrassa, fèiem accions reivindicatives per pressio-nar a favor de l'objectiu que ens havíem marcat.

    Posteriorment, a partir la transició, les nostres tra-jectòries han seguit itineraris diferents, però hemconservat una bona amistat i un record inesborrabled'aquells anys viscuts al peu del canó de la lluitaantifranquista. Reitero, per tant, la meva íntimasatisfacció per aquest merescut homenatge aRamon Puiggrós, a qui vull fer arribar, a través d'a-questes ratlles, la meva sincera i afectuosa enhora-bona.

    Francisco Gordillo QuirósSecretari de la unió local de CCOO

    durant la transició

    Satisfacció per un homenatge merescut

    Manifestació pels carrers de Terrassa l’any 1984

  • Mi relación con el com-pañero Ramon Puiggrósse remonta a finales delos años sesenta, con motivo de lanegociación de uno de los muchosconvenios del textil de los que heformado parte de las comisionesnegociadoras. En aquellos momen-tos ambos estábamos en elSindicato Vertical, el único que ofi-cialmente existía. Yo ya militaba enComisiones (en aquel tiempo en laclandestinidad) y Ramon manteníauna estrecha relación con nosotros.

    Por motivos de ubicación de las res-pectivas empresas en las que prestá-bamos servicios en aquellos momentos, yo repre-sentaba a los trabajadores de Sabadell y él a los deTerrassa.

    Ramon era ya en aquel tiempo un firme defensor delas libertades sindicales y de los derechos democrá-ticos de los trabajadores, y estas convicciones per-sonales le habían llevado a tener graves problemascon la dictadura franquista y a ser procesado por elTOP (Tribunal de Orden Público).

    En 1990 la relación personal y de amistad que hayentre Ramon y yo crece, ya que por esas fechas dejéla S.G. del textil de Terrassa y pasé a realizar tareasde dirección en la Federación Textil de Catalunya,de la que Ramon era secretario general.

    Con Ramon he vivido situaciones difíciles y com-plejas en el sector del textil, entre ellas la crisis del92, que afectó a las empresas más importantes deCatalunya de tejedura y hilatura. También vivimosla unión con el sindicato de químicas el 6 de mayode 1994, en un congreso de fusión que se celebró ennuestra ciudad.

    En la nueva Fiteqa (Federación Textil, Químicas yAfines) continuó nuestra relación personal y sindi-cal, con Ramon como presidente y yo en el equipode dirección. Su presencia en el nuevo cargo con-tribuyó a fortalecer esta fusión. Permaneció en elcargo hasta el año 2000, cuando en el congresoestatal en Tarragona se decide crear el servicio

    histórico estatal de la federación, y Ramon optó porabandonar la presidencia para dirigir el nuevo ser-vicio.

    Durante cierto tiempo, Ramon recogió datos demultitud de empresas del sector textil de Cataluña,algunas cerradas y otras en activo, y con la ayudade historiadores de la UAB y la UniversitatPompeu Fabra colaboró en la edición del libroTreball tèxtil a la Catalunya contemporània, querecoge aspectos tan variados como el avance técni-co del sector y la lucha de los trabajadores por lamejora de las condiciones laborales.

    Ramon, por edad, abandonó la relación sindical conFiteqa en 2005. Pero esta alma inquieta y siemprepreocupada por los trabajadores sigue al pie delcañón en la Federación de Pensionistas y Jubiladosde CCOO de nuestra comarca y en la federación devecinos de nuestra ciudad.

    Sirvan estas líneas para mostrar el respeto y laadmiración que siempre he sentido por el com-pañero y amigo Ramon Puiggrós, que ha dedicadosu vida al servicio de los trabajadores en situacio-nes difíciles, sin esperar ni pedir nada a cambio.

    Blas Matilla Responsable del Sector Textil de FITEQA

    de CCOO

    Primer congrés de Fiteqa

    Ramon, compañero sindicalista y amigo

  • Informat de la proposta de concedir laMedalla de la Ciutat a Ramon PuiggrósEsteve, em plau manifestar, com a presidentde l'Institut Industrial durant els anys de la tran-sició, el meu ple acord amb la dita concessió.Expresso així el meu reconeixement als mèritscontrets pel Sr. Puiggrós al llarg de la seva profi-tosa actuació sindical, en tots els aspectes, i talcom vam poder comprovar els qui vam viureaquell període.

    Miquel Rambla CastellsPresident de l'Institut Industrial

    durant la transició

    L'Institut Industrial, l'any 1958

    El reconeixement de l'Institut Industrial

    Puiggrós parlant a la Via Laietana de Barcelona

  • Aquesta edició ha estat realitzada amb motiu del lliurament de la Medalla de la Ciutat al Sr. Ramon Puiggrós Esteve,el dia 16 de gener de 2007, a la Sala de Plens de la Casa Consistorial.

    Col·lecció Homenatges

    Edició: Ajuntament de Terrassa. Alcaldia-Presidència. Coordinació: Servei d'Imatge i Comunicació i Foment de Terrassa. Fotografies: Arxius de la família i amics, Arxiu Històric de CCOO i Arxiu Municipal.

    Textos: Pere Navarro, Josep Lluís Lacueva, Conxita Montoro, Josefina Soler, Antonio Casas, Blas Matilla, Víctor Blajot, Francisco Gordillo.Terrassa, gener de 2007