AVUIDIMECRES, 19 D’OCTUBRE DEL 200514

NarrativaL’home que tornaPep PuigEmpúriesBarcelona, 2005

Joan Josep Isern

No se saben gairescoses sobre Pep Puig.Per una banda, lesque se’ns expliquen a la so-lapa del seu llibre: que vanéixer a Terrassa el 1969 ique L’home que torna és laseva primera novel·la.Sabem també que Puig ésllicenciat en educació física,que té el bon gust de confes-sar-se deutor d’Estellés, Vi-nyoli, Papasseit, Rulfo i Cal-ders... i que durant uneshores va ser guanyador exaequo del darrer premi Do-cumenta fins que l’editoriales va adonar que per quatremesos el nostre home supe-rava el límit d’edat fixat perals concursants. Tanmateix,davant la impossibilitat deconcedir-li el premi, el jurat–que l’havia repartit ambL’estupor que us espera, deMelcior Comes– va recoma-nar a l’editorial la publicaciódel text de Puig amb la se-guretat que no desentonariagens entre els llibres que ha-bitualment surten a gua-nyar-se la vida al mercat.

Pep Puig ha tingut el talent deconstruir una història ambles eines de la senzillesa iamb un acurat nas –poc ha-bitual en autors novells– al’hora de seleccionar els ma-terials que donen a L’homeque torna aquest aire de cal-culada ambigüitat, d’histò-ria explicada amb els mí-nims recursos possibles quede seguida atrapa al lector.Una història escrita ambsenzillesa, amb bon gust i

Crítica

PoesiaL’odiJosep BallesterPremi de poesiaCiutat de ValènciaBromeraAlzira, 2005

Jordi Llavina

“Què ets, al capda-vall? Això: unpet dels déus”.Ho va escriure

Joan Fuster (i Ballester hocita, al final de la seva obra).En una hipotètica escala as-cendent pel que fa a la con-sideració de l’espècie, Car-ner diria que som “guspiraanònima de llum”, i BlaisePascal –més magnànim– un“jonc que pensa”. Josep Ba-llester, amb aquest títol quetrenca un silenci poètic devuit anys, s’havia d’allistarnecessàriament amb el pen-sador de Sueca. No per res:aquesta és una obra lúcida idesenganyada, un “quadernd’abismes” –com en diu ellmateix–, un llibre del desas-sossec, compost de versosque no fan bonic. Si el llibrefos una empresa, Kafka–tan invocat– hi tindria ac-cions. En canvi, el pietismedel poeta català o la severainterrogació de Déu del filò-sof francès no hi tenen res apelar.

L’odi constitueix una in-dagació de l’ésser –encaraque fos sense la cursiva delsubjecte, la frase continua-ria tenint sentit–. L’ésserestà malferit, i s’aboca a unafinestra oberta a tota menade vertígens. S’interpel·laDéu, “acròbata de la re-bel·lia”. Se l’increpa. Es des-emmascaren els déus des-tructius, “que es van beurela teua vida amb un sol glop

Un pet dels déus

La difícilsenzillesa

Records llunyans

Josep Ballester, premi Ciutat de València. BROMERA

Esclausde Franco

NarrativaTrenes en la nieblaManuel RicoEspasa CalpeMadrid, 2005

Joan Agut

L’existència decamps de concen-tració franquistano és una qüestió que hagipreocupat gaire els histo-riadors espanyols. Quen’hi va haver és indubta-ble, tot i que no se’n cone-guin prou bé les dimensi-ons ni la durada en eltemps. Ens referim alscamps de presoners quevan subsistir acabada laGuerra Civil.

Manuel Rico (Madrid,1952) aborda la qüestiódes de la perspectiva no-vel·lesca, a partir d’un su-posat dietari trobat. Manu-el Rico és poeta, narrador icrític literari. La seva obraen cadascun d’aquestscamps comença a ser im-portant, amb diversos pre-mis que l’avalen. Com anovel·lista és autor d’Ellento adiós a los tranvías(1992), Una mirada obli-cua (1995), La mujermuerta (2000) i Los díasde Eisenhower(2002), queva merèixer el 17è premiAndalucía de novel·la.

Trenes en la niebla és untext molt ben elaborat, decaràcter intimista. El nar-rador, un jove executiu delmón de la publicitat, es veusorprès amb l’arribada d’undietari escrit l’any 1945 idedicat al seu nom per unamà que se suposa que és ladel seu germà desaparegutel 1985. Quaranta anys se-paren tots dos textos i elnarrador es veu amb elrepte de descobrir què hapassat amb el quadern queté a les mans. El dietariparla dels esclaus de Fran-co, presoners de guerra queacabat el conflicte es dedi-quen a construir les vies deltren que s’estén al nord deMadrid.

A través del quadern elnarrador entrarà en con-tacte amb una dona mis-teriosa i amb un vell mes-tre obsessionat per recu-perar la memòria. Però niels uns ni els altres mena-ran el protagonista a des-cobrir la veritat, ni de l’au-toria del dietari ni de l’es-tranya intervenció del seugermà desaparegut. Elmisteri, doncs, persistiràcom un enigma irresolu-ble. I els lectors, junta-ment amb el narrador,hauran de compartir laparadoxa d’un text im-possible, d’una època pe-riclitada, que reapareixcom una amenaça que fatrontollar la vida present.

NarrativaQuatre cosesFrancesc PanyellaPagès EditorsLleida, 2005.

Anna Tomàs

En els darrers tempssón molts els escrip-tors catalans que handeixat constància escrita dela seva infància, sigui per fersomriure el lector amb lespassions novelles, l’anhel dellibertat i la inconsciènciad’aquells anys, com demostrala divertida Jack no va pas-sar pel purgatori, de Joan

Lluís Moreno, sigui per de-mostrar les penúries que elfranquisme imposava a l’è-poca, com relaten, entre d’al-tres, Joaquim Barbal a Elgust de salobre i FredericMartí a La ciutat trista, unaesplèndida crònica de l’amar-ga postguerra a València.Quatre coses, l’obra del pre-sident del Cercle Català deMarsella, Francesc Panyella,es mou a mig camí: tant ensparla del dia que va cosir elsenagos d’una monja i del pri-mer equip del Futbol Club Va-llirana, ciutat on va néixer el1923, com ens descriu l’an-goixa als ulls de la gent en ins-taurar-se el feixisme. No par-lem, doncs, d’una obra dolça

amb pinzellades de la duraconjuntura política del mo-ment ni tampoc d’un retrathistòric amb alguna entre-maliadura divertida percrear un ritme més distès,sinó d’una autèntica mis-cel·lània de records, de diestristos i de dies que un vol-dria reviure un cop i un altre.I és que la infància no ésnomés aquell món de tendre-sa i protecció, sinó també unperíode de grans alteracionsvitals en les quals tenen elseu paper la crueltat i la por,sobretot si un es troba enmigd’un conflicte armat o en elsdurs anys que el segueixen.Records punyents d’un llibremés que interessant.

amb un registre realista quesintonitza sense sotracs elssentiments dels seus perso-natges amb la receptivitatdel lector.

Som en un poble proper ala costa. Un home aparca elseu cotxe a tocar del cemen-tiri. No sabrem gaires cosesd’ell, tret que el seu nom ésVicenç, que fa gairebé qua-ranta anys que va marxar delpoble, que durant totsaquests anys ha rodat permig món sense posar arrelsenlloc i que té una malaltiaque el sentencia a morir ambtermini fix. El primer parà-graf del llibre remet alsmorts, però de seguida lavida irromp amb força quan,caminant pels carrers, l’ho-me comença a trobar-se ambels vells coneguts que, des-prés de les salutacions de ri-tual, de manera sistemàticaacaben preguntant-li si aniràa veure la Isabel de cal Mes-tre, la seva antiga enamora-da, que, casada amb un altre,encara viu al poble. Ambaquesta senzilla trama Puigen té prou per parlar-nos deles amistats –i dels amors–que comencen en la joventuti que, malgrat els embats dela vida, perduren al llarg delsanys.Ambunaenvejableeco-nomia narrativa l’autor ensdescriu el retrobament d’enVicenç amb la casa dels seusavis, el seu passeig pels llocsrelacionats amb la seva frus-trada història d’amor i el do-lorós contrast entre la sevasoledat eixorca i el que la vidaha anat donant als altresamics de la colla. Molt especi-almentenJoandecalForner,el seu amic de l’anima.

Un llibre estimulant d’a-quells dels quals surts amb laconvicció de no haver perdutgens ni mica el teu temps i,gratificat, busques algunapersona estimada per reco-manar-l’hi.

Pep Puig va néixer a Terrassa el 1969. FRANCESC MELCION

i sense mastegar la molla”.(El verb mastegar, per cert,és un dels més recurrents.Com devorar. Hi ha ràbia,en la deglució de l’experièn-cia.) El color de L’odi és fosc.De l’home, com del porc, tots’aprofita. L’odi es mostradivers i, com el jo de Whit-man, conté multituds: “Jo,tu i ell som l’odi”.

Aquest és un llibre moltdesesperançat, fet de versossense mètrica, construïtamb paraules que tenen unanuesa metàl·lica de ganivet.No hi ha majúscules. Hi vanpassant els grans interessosde l’espècie. El de la identi-tat, per exemple. “Jo no sócjo, sóc l’altre –millor dit– elsaltres”. Avancem en la lec-

tura, però, i aquest jo quedareduït a un pinyol íntim –lapolpa, se l’han cruspida elsdéus o els dies–. “Ara noméssóc jo” (la càrrega dramàti-ca d’aquest vers em semblaimmensa.) El dolor no po-dria fer aquest jo més vulne-rable. El dolor, de fet, és l’ex-periència que ens individua-litza. “Els morts naixen, nomoren”. La tasca humil delpoeta consisteix a mirard’“embalsamar el moment”.Però també l’oblit mastega-rà aquest moment. No hi haredempció. Si de cas, l’es-criptura de tot aquest exer-cici continuat de dolor, queés el viure. Poca cosa més.Màscara i ganyota. Un petdels déus.