Post on 01-Sep-2019
Laidea de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa enJoanMaragall
La teoria de IIEmpordà
de les teories -del seu avi, el poeta JoanMatagall, reflexiona sobre el concepte«pàtria». Apartirdel que ell anomena «teoria
- Diari de Girona / 25Diumenge, 5 de setembre de 1993
de l'Empordà» va desclovellant els sentiments de les persones.des de la proximitat(Empordà) fins a la llunyanyia (Europa),
(*) Alcalde de Barcelona
«L'Espanya que ha de reconèixer onéixer realment perprimer cop, lafàrem des de laperifèria, des de la
riquesa i lapluralitat»
per Pasqual Maragall (*)
La fidelitat a l'entorn primer éssempre condicióde la subsegüenta l'entorn més ample. I aquestentorn més ampli no és vist com acontrari al primer, sinó com aenvoltant del primer. ,
Per rematar la construcció,Maragall avança poèticament-iper mi profèticament- el que no éssinó la conseqüència lògica del seuargument : arribarà un dia, empordanesoS,-els diu- que més convindrà pel bé deCatalunya que us digueu empordanesosque no pas 'catalans.
El mateix diu de Barcelona i dels barcelonins , però no és hora encara, afegeix,D'això fa 100 anys -podem pensar.
La imatge poètica però profundamentreal amb què Maragall il.lustra la sevaconviccióés la següent: si un dia -dïu- aCatalunya hi faltés l'Empordà, Catalunyano fóra ella mateixa. Però si un dia, encanvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tomar a ser. Perquè la veritat, conclou, rau no en l'espigasinó.en el gra.
Es a dir, a mesura que la història vafent possible dues coses:
(1) L'obvietat de la nostra pertinençaals continents més amples.
(2) La capacitat dels contenidors xics deser coneguts i representar els més grans.
són aquests mér xics els que passen aser «la sal de la vida» -aquesta és la mevaconclusió.
Els col.lectius nacionals són abstraccions o simplificacions necessàries que
genèticament substitueixen unes altresde més grans i alienes , o fins i tot opressores, i que, enaquest momentdeterminat, expressen la nostra llibertat i donen sentit a lanostra vida col.lecti-va, cada cop mésapropiada per nosal
tres.mateixos, més sentida com a pròpia.Però aquestes simplificacions, aquests
conjunts significatius no són immutablement sempre els mateixos, sinó que hi haun progrés cap a aquells més propers i pertant més propis, que passen a ser la «nostra pàtria»,la «nostra casa»d'una maneraprogressivament més autèntica i més sentida, o si es vol, amb un sentiment de mésqualitat.
Queda per explicar com el més properés també més universal.
En Maragall i en l'article citat es tractad'una qüestió de qualitat, d'autenticitat: el«gest» amb el qual ens sentim patriotesd'allò més proper és més natural, més dedebò... i per tant més universal. Els altress'hi rendirien amb més facilitat per l'ingredient de seducció que sempre comporta laintensitat del sentiment observat.
Però caldria anar a altres punts de l'extensa bibliografia maragalliana sobre elsentiment de pàtria per entendre exactament aquest segon pas del seu pensament:d'allò més concret a allò més universal. '
En Maragall hi ha un autèntic senti-. ment (a voltes esquinçat i dramàtic) de la
pàtria gran, de la Ibèria de tots els pobles(castellans, bascos, gallecs, andalusos... icatalans). . .
És això circumstancial~s que Espanyaés així- o és teoritzable com a vàlid engeneral? No ho sabem. Segurament ésvàlid en general però d'una manera diferent en cada cas.
El que sembla evident de la lectura deMaragall és un sentiment da pàtria quebusca la intensitat i autenticitat -i per
<<Catalunya té també un poble, unspobles, unes ciutàts, unes
comarques: lagent, i aquí /s on de1WU hem de recercar la humanitat»
Pasqual Maragall ha aprofitat les vacancesd'agost a Rupià per escriure aquest articleper aL Diari de Girona, en el qual, i partint
OPINIÓ
;l'-
Es impossible en una sola peça(xerrada o article), per llargaque sigui, resumir ni tan solsles idees cabdals de JoanMaragall sobre tot allò que ens
és pàtria: la ciutat, el país, l'Estat i lacomunitat continental en què vivim i de lesquals ens considerem individus.
Ravel, en un article anomenat «A casa»,que vaig traduir per a un diari de Barcelona, va tractar de resumir d'un sol copaquesta heterogeneïtat de sentimentssimilars o conflictius, segons el cas, sobretot allò que és «casa nostra». .
L'esperit de tots dos, Maragall i Ravel, .té obvis punts de contacte, a 100 anys dedistància. Però, en Matagall, el sentimentde pàtria està extensament tractat, en circumstàncies diverses, i sabem a més de lesseves actituds concretes en funció d'aquestsentiment: coneixem la seva moral patriòtica.
En un intent d'anar al cor de la qüestióen poques paraules, vencent a més de lesdificultats objectives de l'assumpte la subjectiva d'haver de parlar del meu avi, cosaque sempre m'ha semblat un xic impúdica,he anat a parar sovint a l'article «L'Empordà», que em va assenyalar un diaXavier Rubert de Ventós i que per a miconté in nuce tota una teoria general delsentiment de pàtria -teoria que crec degran utilitat als 100 anys de la seva formulació.
Amb motiu d'una visita a Salt ara faprop d'un any, i d'una trobada al bosc deCan Ginebreda, sobre Porqueres, en vàremparlar, potserutilitzant ales-hores el rètol de«l'esperit deSalt», tant seval el nom. Estracta, com araexplicaré, de ferraure en allòmés petit, mésproper, en allòque no és l'en-voltant superior que ens cobreix, sinó lamés petita part interior que ens conté, lasubstància del nostre arrelament a l'espècia i a l'entorn, i de fer-ho amb un ànim detranscendir allò més Petit per anar a trobar, a partir d'aquest punt, sentiments depertinença successivament més amples.
Aquesta és la teoria de l'Empordà, comjo l'anomeno, de Joan Maragall. Maragallassegura que no cal dir-se europeus perser-ho. Que, igual com el francesos i elsalemanys, si ens pregunten què som, hemde respondre que som catalans i no paseuropeus. Tothom sap que «francès» vol dir«europeu» . Europa, el cosmopolitisme, etc.estan molt bé, però «a mi», diu Maragall,<<1D'hi falta la sal» en tot això. I la sal ésCatalunya.
Aquí hi ha un primer element substancial del sentiment de pàtria. Hi ha un delsnostres envoltants que ens aporta la sal dela vida, la definiciómés característica, iens omple el cor d'una manera com no hofan els altres conjunts a què pertanyem.
Tot això és datat, és clar: 1900. Elmoment del desvetllament de Catalunya ide la gran crisi final de l'imperi espanyol.
La gràcia del posicionament de Maragall és l'autoconsciència d'aquesta situacióen el temps i també la manera com fa frontals requeriments lògics del propi argument.
En efecte, Maragall es pregunta, per nodeixar cap fil lliure, que per què no hem dedir que «som espanyols» quan ens demanen què som. I argüeix que no cal dir-hoperquè la millor manera de ser bonsespanyols és ser bons catalans.