XV JORNADES INTERDIOCESANES DE RESPONSABLES DE CATEQUESI

LA CONFIRMACIÓ EN EL PROCÉS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA DELS NOIS I NOIESBarcelona, 30 de juny i 1 de juliol de 2016

1. L’HORITZÓ:«EL TEMPS ÉS SUPERIOR A L’ESPAI» (EG, 223)

LA FE COM A CAMÍ. EL SÍMBOL COM A MAPA DE LA FE 1

DON MICHELE ROSELLI

El camí és metàfora de la vida, expressa la tensió entre el ja i l’encara no, entre passat i futur. Aquesta metàfora de la vida ens ajuda a expressar la fe com a realitat dinàmica. La fe no es dóna una vegada per sempre. Esdevé in itinere. La fe és durada, és història, és conversió. Demana temps i paciència2. És realitat viva que evoluciona i embolcalla. La fe és camí que esdevé en el clarobscur, perquè és resposta a la revelació que és descobriment i revelació al mateix temps (revelació s’entén aquí en el sentit de re-velació, és a dir de velar-cobrir novament).

La metàfora del camí com a forma de la fe cristiana és típica de la Bíblia 3. El relat de Mt 2,1-12 és una icona bíblica que ens pot il·luminar. El viatge de fe dels mags és justament camí: parteix de lluny, i arriba fins a l’encontre de Jesús, a l’adoració i al do de si mateix. Aquest camí esdevé de nit, en companyia; és guiat per una llum que ve del cel. Els mags a estones perden l’estrella i erren el camí. Han de preguntar a d’altres i tornar a la brúixola de l’Escriptura que finalment il·lumina el seu camí. Troben Herodes, és a dir coneixen el risc. Tornen a marxar i arriben a la joia plena de la trobada amb

1 Els continguts d’aquesta relació reprenen, a vegades textualment, les idees de A. FOSSION, «Il Credo nella catechesi», en Il Dio desirerabile, EDB, Bolonya, 111-128.

2 «El temps és superior a l’espai. Aquest principi permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per resultats immediats. Ajuda a suportar amb paciència situacions difícils i adverses, o els canvis de plans que imposa el dinamisme de la realitat. És una invitació a assumir la tensió entre plenitud i límit, atorgant prioritat al temps. [...] Donar prioritat a l’espai porta a embogir-se per tenir-ho tot resolt en el present. [...] Donar prioritat al temps és ocupar-se d’iniciar processos més que de posseir espais. El temps regeix els espais, els il·lumina i els transforma en baules d’una cadena en constant creixement, sense camins de retorn. [...] Res d’ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat.» FRANCESC PAPA, Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium 223

3 Es pot veure també Ef 4,1: Ara jo, presoner per causa del Senyor, us exhorto a caminar (comportar-vos) d’una manera digna de la vocació que heu rebut; Ef 4,17: No camineu (us comporteu) més com caminen (es comporten) els pagans; Ef 5,1: Sigueu imitadors de Déu, camineu en l’amor.

1

Déu. Finalment tornen per un altre camí: canviats i transformats per sempre.

1.1. L’estructura narrativa del Credo.La narració d’allò que Déu ha fet, fa i farà per i amb els homes

El Credo és una narració. És la narració d’allò que Déu ha fet, fa i farà per nosaltres, del seu fer història amb els homes. Totes les dimensions del temps el passat, el present i el futur són integrades en aquesta narració.‒ ‒ D’això es pot concloure que també la història és un veritablement «locus theologicus», un «lloc» en què Déu actua i es revela. I per tant un «lloc» en què els homes el poden reconèixer.

Quina és la història que narra el Credo?

El Credo narra que Déu és Pare omnipotent i creador: res no pot obstaculitzar la seva paternitat i la seva capacitat de donar vida. La seva és una creació contínua, que no es tanca amb el començament inicial. El Credo afirma que l’actuar de Déu, la seva història de la salvació, és una creació contínua.

Aquesta creació ha tingut una etapa decisiva en la redempció per obra del Fill. El poder creador de Déu esdevé recreador en el Fill donat per nosaltres i acompanya tota la història. La resurrecció, des d’aquest punt de vista, és la manifestació del poder recreador de Déu, capaç de res-suscitar-nos de la mateixa manera que ens ha suscitat a l’existència una primera vegada.

La part final del Credo diu que nosaltres no hem arribat al final del do de Déu. La creació està ordenada a la re-creació. En la fe, podem dir que nosaltres no som éssers vivents que tenen el seu horitzó en la mort, sinó éssers mortals que tenen la vida com el seu horitzó.

En la narració del Credo, aquesta obra de creació i recreació és atestada com a acció de la Trinitat. El llenguatge per expressar-ho és variat. El Pare és anomenat «Creador del cel i de la terra, de totes les coses visibles i invisibles». Pel que fa al Fill, es diu que «per Ell tota cosa fou creada». De l’Esperit Sant es diu que ell «infon la vida». La creació és l’obra de Déu Trinitat que comparteix la seva vida, la dóna. La creació trinitària és pensada en termes de do, de comunicació de la vida, de generació.

1.2. L’estructura trinitària del Credo.El rostre de Déu com a comunió i comunicació

És propi del Credo com a narració, és a dir de la seva estructura narrativa, que siguem convidats a reconèixer i professar el rostre de Déu Trinitat, a provar de dir qui és Aquell que actua a favor nostre. En aquest sentit, el Credo no ens narra solament l’actuar de Déu en relació amb nosaltres, sinó que ens revela alguna cosa del seu misteri. Efectivament nosaltres de Déu

2

no en sabem res, si no justament tot allò que s’ha manifestat en la història, en particular en Jesús, en la seva vida, mort i resurrecció. És ell qui ens ha revelat en plenitud el rostre de Déu com a Trinitat4.

Quin és el rostre de Déu que transparenta de la narració del Credo?

El Credo niceno-constantinopolità (325-281) porta els rastres dels debats de l’Església dels inicis a través dels quals s’arriba a formular el dogma de la Trinitat. Mentre afirma la fe de l’Església rebutja el triteisme, el modalisme i el subordinacionisme.

Alguns sostenien: si Déu és Trinitat, aleshores hi ha tres déus. Aquesta interpretació triteista ha estat descartada. El cristianisme resta una monoteisme: «Crec en un sol Déu». Altres precisament per custodiar la‒ unicitat de Déu , afirmaven que Pare, Fill i Esperit Sant eren modalitats‒ diverses de la manifestació de Déu, de la mateixa manera que, per exemple, el sol es presenta, alhora, com a rodó, càlid i lluminós. També aquesta solució modalista ha estat descartada. El Pare, el Fill i l’Esperit Sant no són simplement maneres diverses en què Déu es manifesta, sinó que són verdaderament persones distintes. D’altres encara afirmaven que si en Déu hi ha tres persones, amb tot el Pare és més Déu que el Fill i el Fill més que l’Esperit Sant, és a dir posant una jerarquia en Déu. També aquesta solució subordinacionista ha estat descartada. Les persones divines comparteixen de manera igual la mateixa divinitat. No hi ha jerarquia ni subordinació entre elles. En el Credo diem que el Fill és «Déu veritable, nascut del Déu veritable, engendrat no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare» i que l’Esperit Sant «juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat».

Així, de mica en mica, s’ha format la fe trinitària: un sol Déu, en tres persones distintes i iguals en divinitat.

Aquesta manera de pensar Déu sembla desafiar la raó. L’originalitat de la fe cristiana, en efecte, és que Déu se’ns revela com una unitat amorosa de comunicació. Déu en si mateix és moviment de donar/rebre/restituir. El Pare és aquell que dóna. El Fill és aquell que rep i restitueix. Pel que fa a l’Esperit Sant, podríem dir que és el lligam entre l’un i l’altre, el lligam del seu amor (vinculum caritatis). En Déu, diu sant Agustí amb un llenguatge impregnat de tendresa amorosa, «hi ha l’Amat, l’Amant i l’Amor».

A través d’expressions diferents, el llenguatge de la tradició cristiana parla d’un Déu que és moviment de «donar/rebre/restituir» en el qual consisteix l’amor. I aquest moviment unifica, genera, diferencia, personalitza, conferint a les persones una dignitat igual.

4 Cf. Jn 1,18 i CONCILI VATICÀ II, Dei Verbum 5.

3

1.3. L’estructura testimonial del Credo.«Confessió de fe» personal (jo), eclesial (nosaltres), profètica (per tots)

El Credo narra la història de la salvació; ens manifesta el rostre trinitari de Déu; també manifesta, en el seu enunciat, l’emergència de subjectes creients que s’apropien d’aquesta història de la salvació, la fan seva i la testimonien davant del món. En el fons, qui professa el Credo diu alguna cosa d’ell mateix, de la seva veritat més profunda.

Els subjectes implicats són tres: hi ha un «jo» (el creient), hi ha un «nosaltres» (l’Església) i hi ha un «tots els homes».

a) Jo crec

Dient «jo crec» succeeix un moviment d’apropiació personal en el qual un «jo» s’afirma i declara les seves conviccions en primera persona. Són els «jo» que emergeixen amb tota la força de la seva llibertat i de la seva intel·ligència, dels seus afectes i de la seva voluntat. El «jo crec» expressa una «fe», però una fe inseparable d’una «confiança». «Jo crec que Déu existeix, que ell és Pare, Fill i Esperit, que és creador, salvador, etc.». Però aquesta fe en Déu no és ni possessió, ni control del seu misteri; aquesta implica un acte de confiança, que no és irracional. «Jo crec», en aquest sentit, significa «jo dono crèdit»; implica un salt, un moviment cap a un Altre Déu al qual jo consento donar la meva fe.‒ ‒

b) El «nosaltres» eclesial: nosaltres creiem

Aquest «jo» creient i confiat no està sol. La seva confessió de fe personal senyala una pertinença a una comunitat particular sense la qual no seria possible aquesta confessió. Dit d’una altra manera, el «jo crec» es recolza en un «nosaltres creiem». D’aquesta manera la confessió de fe atesta la pertinença a la comunitat dels creients, l’Església. No existeix una fe aïllada, absoluta i independent. Escriu Romano Guardini: «En realitat és l’Església que creu: és la seva fe que viu en la meva»5. La fe de l’Església és la condició de possibilitat de cada acte de fe personal. Dit en altres termes, el subjecte del Credo és «el jo de l’Església que subsisteix, una a través del temps»6.

Per això, dins del Credo mateix, es diu: «Crec en l’Església». Aquesta fe en l’Església es pot entendre de dues maneres:

crec en comunió amb l’Església. crec allò que creu l’Església.

5 R. GUARDINI, La vita della fede, Morcelliana, Brescia, 2008, 93.6 Commissione Teologica Internazionale, L’unità della fede e il pluralismo teologico, en

Enchiridion Vaticanum, 4, 1136-1143.

4

A més és en aquest sentit que el Credo s’anomena «símbol». En el sentit etimològic del terme, el verb grec symbalein significa «reunir», «aplegar», «posar junt». El Credo és simbòlic en un doble sentit:

reuneix en un text les afirmacions essencials de la fe. reuneix els creients. Amb el senyal de la creu, el compartir de

l’Eucaristia i la lectura de les Escriptures, la proclamació del Credo és senyal de la pertinença a la comunitat dels cristians.

No hi ha fe en la Trinitat si no és dins i en l’Església. Això significa que l’objecte de la fe és la Trinitat, però l’Església no és opcional7: d’alguna manera aquest és el context i el lloc en què es creu. Nosaltres creiem en el Pare, en el Fill i en l’Esperit, dins l’Església. És a dir, creiem eclesialment.

c) Tots

En el Credo no parla solament un «jo», ni solament un «nosaltres eclesial»: parla el «nosaltres» de tota la humanitat. Aquest «nosaltres» de la comunitat humana és present dues vegades en el text: «Per nosaltres els homes i per la nostra salvació» ‒ «Crucificat per nosaltres». El Credo atesta així un lligam de solidaritat amb la humanitat sencera i una esperança per aquesta i amb aquesta, perquè la salvació li està destinada. El Credo fa parlar la humanitat perquè diu «nosaltres». A través del «jo» que confessa la seva fe, la humanitat mateixa parla i diu «nosaltres»: «per nosaltres els homes i per la nostra salvació». Així doncs, tot es desenvolupa en el Credo com si el subjecte que confessa la seva fe ho fes anticipadament per tota la humanitat sencera, com si, en unió amb ella, el creient la precedís en el reconeixement final de la salvació de Déu que serà de tots. El Credo és doncs una profecia per a tots custodiada per la comunitat eclesial.

1.4. AménConfiar en qui es pot confiar

Recollint tot el que hem dit fins ara sobre l’estructura i els continguts del Credo intentem formular sintèticament algunes característiques del dinamisme del creure.

El Credo narra l’actuar de Déu en la història. La fe és resposta a aquesta acció, és resposta a la revelació, és acolliment de la iniciativa lliure i gratuïta de Déu, de la seva revelació que en Jesucrist troba plenitud i compliment

7 S’assenyala la diferència entre el «crec en» (referit al Pare, al Fill i a l’Esperit), i el «crec la», referit a l’Església. Aquest fet és decisiu: la preposició en està reservada al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Això significa que l’objecte de la fe és la Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Només confiem la nostra existència a la Trinitat. El Catecisme de l’Església Catòlica en el n. 750 afirma: «En el Símbol dels apòstols, fem professió de creure una Església santa («Credo [...] Ecclesiam») i no en l’Església, per no confondre Déu i les seves obres i per atribuir clarament a la bondat de Déu tots els dons que ell ha posat en la seva Església».

5

(cf. DV 5). No hi hauria fe cristiana sense revelació de Déu. La fe és acció segona; és re-acció a l’acció de Déu. Escriu Guardini que «la fe pròpiament dita és un inici d’ordre existencial i, com a tal, no se la pot deduir d’alguna cosa (…) La fe com a tal no pot derivar de pressupostos anteriors, ni de fonaments racionals, ni de motivacions de la voluntat o d’influències psicològiques»8. En aquest sentit, la fe és obra i do de Déu, perquè és resposta i acolliment a la i de la seva revelació. I depèn d’aquesta. Von Balthasar expressa aquest dinamisme a través de la imatge del somriure en la boca d’un nen, que només pot néixer perquè la mare durant dies i setmanes senceres li ha somrigut. Gratuïtament i preventivament.

La fe és un lligam, empelta la vida del creient en relació amb Déu. Benet XVI escriu en la carta d’indicció de l’Any de la Fe (Porta Fidei, 10): «La fe és decidir-se a estar amb el Senyor per a viure amb ell».

Ho podem concloure també de tot allò que s’ha dit de l’estructura trinitària de comunió i de comunicació del Credo. El contingut de la fe és de l’ordre‒ ‒

d’una relació, una relació de la qual som destinataris per gràcia. Creure, per això, no és només donar el propi assentiment a les doctrines, sinó que és acte vital que implica tota la persona.

Creure en la Trinitat és també acte que posa en relació amb els altres. Viure de l’Esperit trinitari és cercar fer la unitat entre nosaltres. És valoritzar les persones en la seva inalienable diferència. I, encara, és vetllar per tal que ni la unitat cercada ni les diferències promogudes ofereixin un agafador al domini sinó, al contrari, honorin la nostra igual dignitat.

Em semblen suggeridores les paraules d’un biblista que comentant la fe d’Abraham, escriu: «Creure, segons l’arrel hebrea, significa ser fundat sòlidament, ser clavat en un terreny sòlid; en la forma causativa, el verb adquireix el sentit de tenir confiança en alguna cosa o en algú, fins a poder recolzar-s’hi. Evoca el gest del pastor nòmada que, al final de la seva jornada, clava l’estaca de la seva tenda en la part més sòlida i segura del terreny. L’acte de fe d’Abraham és doncs un gest de confiança, d’abandó en Déu, un ancorar-se en Ell, un consentir en el seu designi, un prendre seriosament les seves promeses, un esperar en Ell fins i tot contra tota esperança purament humana: en darrer terme és un reconèixer Déu com a Déu… no hi ha terreny més sòlid de la vida que Déu» (Fausto Perrenchio).

Creure és posar-se en mans del Déu en qui es pot confiar i que fa segurs els passos de l’home; abandonar-se en Déu com un nen en l’abraçada de la mare.

8 R. GUARDINI, La vita della fede, Morcelliana, Brescia, 2008, 31 i 41.

6

XV JORNADES INTERDIOCESANES DE RESPONSABLES DE CATEQUESI

LA CONFIRMACIÓ EN EL PROCÉS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA DELS NOIS I NOIES

Barcelona, 30 de juny i 1 de juliol de 2016

2. EL MAPA: LA INSPIRACIÓ CATECUMENAL,

UNA OPORTUNITAT I LES SEVES CRITICITATS. «LA REALITAT ÉS SUPERIOR A LA IDEA.» (EG, 175)LA INICIACIÓ A LA VIDA CRISTIANA COM A PROCÉS.

LES PARADOXES I EL TRENCACLOSQUES

DON MICHELE ROSELLI

L’horitzó que hem traçat, ens ha permès posar en evidència que la fe sempre neix com a do de Déu. És Déu qui genera a la fe, sempre. En aquest sentit, l’Església està al servei d’aquest do que, misteriosament, Déu fa a tothom. L’Església està al servei d’allò que l’Esperit fa brollar en el cor de cada home i de cada dona. I la catequesi és diaconia de l’Esperit (cf. Evangelii gaudium).

«Com que només Déu pot generar algú que pugui participar en la seva vida, la pregunta que ens hem de fer no és: Com s’ho farà l’Església per suscitar nous cristians? Quines estratègies pastorals haurà d’adoptar per esdevenir més eficaç? Hem de fer una catequesi kerigmàtica, antropològica o bé cate-cumenal? […] Potser ens convé situar-nos en un altre pla: Què passa entre Déu i els homes i les dones que viuen a l’alba d’aquest segle? Quins itineraris pren Déu per trobar-s’hi i fer-los néixer a la seva vida? Què demana canviar en l’Església, transformar en la seva manera tradicional de creure i viure, per secundar aquesta trobada?»9

2.1 El catecumenat baptismal i el procés de la Iniciació Cristiana

El catecumenat, el dispositiu tradicional de la Iniciació cristiana (d’ara en endavant IC), s’ofereix com a resposta prometedora a la qüestió. Descriu i realitza un procés performatiu de la fe del creient i de la comunitat.

En 1997 el Directori General per a la Catequesi ‒reprenent algunes afirmacions del Concili Vaticà II‒ retroba en el «catecumenat baptismal el

9 H.DERROITTE, «Iniziazione e rinnovamento catechetico. Criteri per una rifondazione della catechesi parrocchiale», en H. DERROITTE, Catechesi e iniziazione cristiana, 2006, Elledici, Torino, 47-70, aquí 53.

7

model inspirador de l’acció catequitzadora» de l’Església, també per a la pastoral d’aquells que ja han estat batejats (cf. nn. 90-91).

Què és el catecumenat baptismal? El catecumenat baptismal està constituït d’un conjunt articulat i sistemàtic d’etapes i de ritus a través dels quals els candidats a la vida cristiana són acompanyats progressivament de la conversió a l’aprofundiment de la fe i a les seves exigències fins a la incorporació a Crist i a l’Església mitjançant els sagraments de la iniciació.

Quines són les «característiques» del catecumenat baptismal? Les dimensions fonamentals de la IC, tal com emergeixen de Ritual de la Iniciació Cristiana d’Adults (RICA, 1972) són les següents:

a) la globalitat d’un camí orgànic, integral, gradual i experiencial,

b) l’eclesialitat del camí i la importància de la comunitat,

c) la implicació personal i efectiva dels subjectes,

d) la primacia de la iniciativa de Déu,

e) la unitat dels tres sagraments, com a introducció en l’únic misteri pasqual de Crist.

Aquests «principis» del catecumenat, inspirant la catequesi, estan contribuint a renovar-la. Tant es presenten com a punts de no retorn, elements consolidats en la consciència de la comunitat, com a principis que necessiten ser aprofundits i aclarits, o realitzats en un futur immediat.

a) La necessitat de comprendre i de proposar la catequesi parroquial en el procés més ampli de la IC i de l’evangelització evoca la globalitat d’un camí orgànic, integral, gradual i experiencial, i que insereix la celebració dels sagraments en un iniciació complexiva a la vida cristiana: escolta de l’Escriptura, pregària, experiències d’apropament a la vida concreta de la comunitat cristiana, moments celebratius…

La idea d’una formació cristiana integral convida la catequesi a abandonar el model escolar per passar als llocs de vida i de celebració. Avui més que mai, la pastoral de la IC està cridada a ser conjuntament pastoral familiar i juvenil, però també caritativa i social, allà on es tracta de manifestar que el do de la vida nova de l’Evangeli passa a través dels gestos de la preocupació, de l’acolliment i de l’educació d’un nou fill i germà més petit.

b) La necessària dimensió eclesial del camí i la importància de la comunitat com a subjecte i context de la IC recorda que la iniciació és expressió d’una comunitat que educa amb tota la seva vida. La renovació de la IC crida a la renovació de les nostres comunitats. Una comunitat si matern (context) i subjecte de la IC és una comunitat implicada en l’evangelització que és deixebla-missionera. Més ben dit,

8

missionera perquè és deixebla. Una comunitat convidada a modelar sobre el del Mestre l’estil de l’anunci i de la proximitat a la humanitat, cridada a redescobrir la seva fe i els llenguatges de la seva narració, empesa a honorar el doble dinamisme de la proximitat i de l’acolliment.

Sobre aquest fonament, té sentit la invitació a no sectorialitzar i delegar massa la pastoral de la IC: la lògica ministerial de la iniciació demana entrellaçar el compromís competent i generós d’alguns (catequistes, animadors del grup catecumenal) amb la presència de molts (aquests hi haurien d’estar!), que constitueixen la comunitat dels deixebles, sota la presidència atenta i confiada d’un (el pastor de la comunitat) i en nom de tota l’Església. L’entrellaçament d’aquestes figures (alguns molts ‒ ‒ un tots) és essencial perquè qui s’apropa a l’Església amb motiu del‒ camí d’IC trobi veritablement els rostres de la comunitat, reconeixent-hi una casa habitable i desitjable.

c) La implicació personal i real dels subjectes, amb una atenció a la seva dimensió antropològica, a la seva història personal i social, sona com a invitació a declinar l’anunci de l’Evangeli en els nusos fonamentals de la vida.

Això reclama la importància de conèixer cada vegada millor el món dels nois ja natius digitals però també d’implicar-se amb els adults les‒ ‒ ‒ famílies dels nois amb qui ens trobem de manera adulta,‒ acompanyant-les, de manera no episòdica sinó gradual i flexible, com aînés dans la foi (germans grans, segons la definició que es retroba en el Texte National pour l’orientation de la catéchèse en France, de 2006), és a dir testimonis i barquers. «Testimonis d’allò que Crist fa viure a través del seu Esperit; barquers a la manera d’aquell que fa travessar el riu, per arribar junts a l’altra riba»10.

d) El reconeixement de la primacia de la iniciativa de Déu en la IC es concreta en la referència necessària a la Sagrada Escriptura i a la Tradició de l’Església, com a fonts de la catequesi, i en el caràcter decisiu, en ordre a la iniciació a la fe, de la celebració sacramental. És Déu, en els sagraments qui ens fa els seus fills!

Això demana passar d’una catequesi pensada només en funció dels sagraments a un catequesi inserida en un procés d’educació a la vida cristiana.

Aquí també s’evoca la recuperació necessària de la mistagògia. La presència d’una fase d’aquest tipus té l’objectiu d’afavorir l’apropiació personal del do rebut en els sagraments. La mistagògia ajuda a percebre que els sagraments no són punt d’arribada, sinó font de la

10 P. BARRAS, «Le processus rituel de l’initiation chrétienne: un modelé pastorale?», a La Maison Dieu, 273, 2013/1, 145.

9

vida cristiana i demostra que la celebració dels sagraments no assenyala el final de l’atenció educativa de l’Església.

e) La celebració unitària i l’ordre Baptisme, Confirmació i Eucaristia‒ ‒ dels sagraments de la IC, que reprèn el model de l’església primitiva, evidencia el paper de l’Eucaristia com a punt d’arribada sacramental de l’itinerari11. L’ordre suggereix un model «obert» d’iniciació: precedit de dos sagraments celebrats només una vegada (Baptisme i Confirmació), el sagrament de l’Eucaristia apareix com el vèrtex del procés iniciàtic, un veritable pas cap a la vida cristiana que creix, es desenvolupa i madura… a través de la celebració contínua de l’Eucaristia (de manera particular en l’assemblea dominical).

El lligam sagraments/IC és central. Allò que rescata la fe cristiana de ser una simple doctrina gnòstica és que conserva en el centre la trobada amb una persona, Jesús de Natzaret, amb tot allò que serveix per tal que una trobada sigui efectiva, és a dir les paraules i els gestos que retornen al seu cos veritable. No ho oblidem: els sagraments són allò que preserva la salvació cristiana de ser un fet purament gnòstic.

2.2 La pràctica pastoral i les distàncies reals del model teòricPrecaucions per al camí: catecumenal # inspiració catecumenal

Segons el passatge ja citat del DGC, el catecumenat baptismal representa una referència oportuna també per repensar la praxi pastoral d’aquells que ja han estat batejats, i potser aquest també és el cas numèricament significatiu davant del qual ens trobem nosaltres. El document més recent d’orientació de la catequesi a Itàlia (Incontriamo Gesù [Trobem Jesús], 2014), a propòsit d’això afirma: «Moltes experimentacions realitzades en l’últim decenni han mostrat com l’itinerari catecumenal representa una perspectiva oportuna també per repensar tant els camins dels batejats (nens i nois que completen la iniciació cristiana en edat escolar) com els dels joves i adults que demanen la Confirmació i/o l’Eucaristia. Perquè es tracta amb persones que ja han rebut el Baptisme, es tracta de pouar en el Ritual de la Iniciació Cristiana d’Adults (RICA) una inspiració, és a dir una referència analògica» (IG, 52).

Els principals actius del catecumenat són treballats amb cura. L’analogia de què parla el text evoca una semblança entre dos elements i alhora en

11 A partir del segle V dC, quan el cristianisme es difon en el camp, el bisbe (responsable directe de la iniciació cristiana i de la celebració dels tres sagraments) posa en mans dels preveres la tasca de batejar i «eucaristitzar» nens i adults (no podent-ho fer ell per motius obvis de temps i quantitat), reservant-se però el sagrament de la Confirmació en una visita successiva a les diverses comunitats. En aquest moment històric, doncs, es comença a difondre la inversió en l’ordre de la celebració de sagraments de la IC: Baptisme, Eucaristia i Confirmació.

10

declara la diferència. Analogia no vol dir igualtat. Indico de manera sintètica dues diferències:

a) Els subjectes del catecumenat baptismal eren i són adults, mentre que els subjectes dels itineraris d’inspiració catecumenal són els nens (amb la implicació no episòdica de les seves famílies). En el primer cas, l’específic dels camins és la decisió lliure i la conversió de vida a Crist. Aquest acte lliure de decisió i conversió és propi d’un adult. En aquesta cas, el catecumenat empelta la formació a la vida cristiana sobre la conversió: primer ve la conversió i després la formació. Per als nens en canvi, l’aspecte de conversió està subordinat al de la formació. La IC es troba així separada entre la primera part (Baptisme) en una lògica de formació, i la segona (Confirmació i Eucaristia) en una lògica de conversió.

b) El segon element concerneix a la cultura. El catecumenat antic (i la seva represa en el RICA) es realitzava en una societat encara no cristiana (pre-cristiana). Els itineraris actuals succeeixen en un context de post-cristiandat. La diferència no és banal, perquè significa tenir en compte realment el fet que les persones que trobem no són una tabula rasa. Tenen precompressions i prejudicis (positius o negatius) sobre la fe i sobre l’Església, a partir dels quals judiquen, valoren, trien, viuen.

Tot això comporta que el catecumenat dels adults cal entendre’l com a modalitat en què inspirar-se en la IC, estant atent a adaptar-la als infants i als nois, considerant no solament la seva edat específica, sinó també el context pastoral concret de les nostres comunitats diocesanes i parroquials en la qual s’incultura.

Tenint en compte aquestes diferències, què ha passat en la pràctica de les experimentacions a Itàlia?

Resumeixo així les conviccions madurades en aquests anys, després d’haver articulat reflexió i pràctica. Es recupera la dimensió catecumenal del procés d’iniciació cristiana, amb les seves etapes i les seves celebracions; l’atenció ha passat dels infants als pares, i així doncs la família ha esdevingut el pern principal (catequesi familiar); el subjecte catequístic ja no és només el catequista, sinó un «grup portador» que representa la comunitat (catequistes tradicionals, animadors, pares, padrins…); l’accés al procés d’iniciació per als subjectes adults està caracteritzat tendencialment per la llibertat; es tendeix a restablir l’ordre teològic correcte i la unitat celebrativa dels tres sagraments; el diumenge esdevé el temps privilegiat per als processos d’iniciació que s’està realitzant; el treball d’equip és la modalitat més difosa per promoure i sostenir aquestes experiències (tant a

11

nivell diocesà com parroquial). S’ha reactivat la reflexió de la pràctica baptismal i del període entre els 0 i els 6 anys.

2.3 L’ordre dels sagraments i, en particular, la posició de la Confirmació

a) L’estat actual de la qüestió a Itàlia

El número 61 del document Incontriamo Gesù retrata la situació a Itàlia: «En particular, els bisbes italians detecten que la qüestió de l’edat i de la posició de la Confirmació veu dues orientacions:

La més difosa situa la celebració de la Confirmació en edat preadoles‒ -cent o adolescent després d’un bon itinerari almenys un any des de‒ ‒ la primera recepció de l’Eucaristia i innervat de tensió mistagògica;

La practicada en les diòcesis que han posat en marxa itineraris de‒ renovació de la iniciació cristiana i que preveu en general la coincidència ritual de Confirmació i primera Eucaristia en el temps pasqual; o bé, la celebració dels dos sagraments en moments separats, anticipant la Confirmació per garantir-ne un relleu adequat. L’Eucaristia completa aix , també cronològicament, la iniciació cristianaí̀ en edat d’una ben entrada infantesa. Es desitja que en les Conferències episcopals regionals es pugui arribar a opcions homogènies en les quals: s’evidenciï la unitat dels tres sagraments, aparegui clara la celebració eucarística com a centre i àpex del procés iniciàtic, i se subratlli el valor del ministeri i de la figura del bisbe en relació amb els sagraments de la iniciació cristiana. Així s’evidencien els criteris de discerniment de la praxi a adoptar.

Sintèticament es pot dir que la inspiració catecumenal de la IC torna a demanar la successió de Baptisme, Confirmació i Eucaristia en la mateixa celebració i la praxi catecumenal de preparació és indicada com a matriu per comprendre teològicament i pastoralment la iniciació cristiana. «I és que, de fet, nosaltres reconciliem no combregats, combreguem no confirmats i bategem no combregats en percentatges absolutament rellevants» (M. Belli).

b) Quatre variables cara a la reflexió sobre l’ordre els sagraments

Què està realment en joc? Indiquem quatre variables que cal tenir en compte per a la reflexió sobre l’ordre dels sagraments (pedagògica /pastoral; soteriològica; «tradicional»; teològica).

La variable «pedagògica / pastoral»

La idea d’un itinerari catequístic que prepari als sagraments és força recent: en la parròquia tridentina l’itinerari catequístic concernia tota la comunitat, dels nens als ancians, però no estava estretament

12

enllaçada a la preparació d’un sagrament específic. El vocabulari de la iniciació cristiana no tenia una implicació catequística immediata, sinó que era una qüestió genuïnament sacramental.

L’estructura actual de l’itinerari catequístic proposat a Itàlia intenta conjugar els aspectes pedagògics de la persona del nen o de l’adoles-cent amb la preparació al sagrament que es confereix en l’edat en qüestió. Així és una mica inevitable que la primera comunió esdevingui «el sagrament del nen» i la Confirmació «el sagrament de l’adolescent». L’accent de la primera comunió estarà doncs en l’alegria i la joia de la trobada amb Jesús, mentre que la tonalitat amb què es prepara a la Confirmació serà la responsabilització i el protagonisme de l’adoles-cent.

Els punts forts d’aquest model són dos:

La demanda considerable de «sacramentalització» de part de les‒ famílies que ofereix una oportunitat d’evangelització no irrellevant.

la dislocació dels sagraments en un període estès (0-12 anys)‒ presenta una sèrie d’avantatges pedagògico/pastorals: al voltant de la primera Comunió es pot construir una itinerari catequístico/espiritual que acompanyi la infantesa i al voltant de la Confirmació és possible oferir un itinerari que atengui les exigències de l’adolescent.

L’actual ordre dels sagraments (Baptisme, Confessió, Comunió, Confirmació) i la dislocació temporal en un període que va del naixement als catorze anys no és fruit d’elaboracions teològiques, sinó de contingències històriques i sovint d’atencions pedagògiques i pastorals.

La variable «soteriològica» (vinculada a la salvació)

La doctrina sacramental del Baptisme ben aviat es troba en els desenvolupaments sobre la doctrina soteriològica: el Baptisme és necessari per a la salvació eterna? En la mesura que la possibilitat de la salvació està vinculada al Baptisme, la tendència a anticipar el Baptisme serà més gran, conferint-la als lactants.

Agustí argumenta la necessitat del Baptisme dels nens en ordre a la seva salvació; l’argumentació segueix la direcció «del pecat original» al «Baptisme dels nens».

El lligam entre la necessitat del Baptisme dels nens i la salvació és doncs una dada que emergeix amb una certa evidència de la tradició.

13

La variable «tradicional»

La publicació del Ritual de la Iniciació Cristiana d’Adults (RICA) del 1972 és un esdeveniment important per a la reflexió sobre la iniciació cristiana mateixa.

El catecumenat s’aferma en l’Església entre el segle III i el VI, període que sovint és definit com a «edat d’or del catecumenat»: l’estructura ritual de l’itinerari iniciàtic està marcada per una estabilitat de fons en els seus elements fonamentals, unida a una gran varietat d’adaptacions locals. El catecumenat antic aviat entrarà en crisi: la pràctica del Baptisme dels nens portarà a Occident a la celebració dels tres sagraments en temps diferents.

La variable «teològica»

També el redescobriment de la unitat dels tres sagraments de la iniciació cristiana i del valor del seu ordre és fet força recent.

En temps força recents Benet XVI, en l’exhortació postsinodal Sacramentum caritatis de 2007, ha refermat que Baptisme i Confirmació constitueixen un camí unitari que condueix a l’Eucaristia (n. 17). En el mateix document es parla de l’ordre dels sagraments: a Occident sovint l’Eucaristia no segueix al conferiment del Baptisme i de la Confirmació, sinó que sovint és el tercer sagrament rebut després del Baptisme i la Penitència. Benet XVI sosté que la motivació d’una praxi com aquesta és d’ordre pastoral (n. 18), però això no treu el fet que idealment l’Eucaristia és el punt culminant de la iniciació cristiana i que cal una seriosa interrogació pastoral i teològica sobre la conveniència de l’ordre actual dels sagraments, per tal que la centralitat de l’Eucaristia no només s’afirmi, sinó que sigui efectiva.

La teologia ha ofert contribucions interessants per pensar els tres sagraments com un itinerari unitari en tres etapes. A. Nocent parla d’una conformació a Crist mitjançant els sagraments estructurada en tres etapes, amb la qual el Baptisme crearia el ser cristià, la Confirmació l’actuar cristià i l’Eucaristia l’oferir-se del cristià.

Grillo proposa tornar a les evidències rituals i antropològiques de la iniciació cristiana: «En l’Església s’entra sent rentats en el Baptisme, perfumats en la Confirmació, nodrits en l’Eucaristia».

Cal reconèixer clarament que la llista de les posicions citades no és completa, però podria resultar suficient per sostenir una ulterior variable que la teologia més recent està redescobrint, és a dir la unitat dels sagraments de la IC i el seu ordre. Per a la tradició oriental l’ordre dels tres sagraments ha restat invariable: també en el cas del nounat,

14

Baptisme, Confirmació i Eucaristia es confereixen en la mateixa celebració.

Les quatre variables en joc, totes significatives, no poden conviure juntes en la seva forma pura. La variable soteriològica (que voldria el Baptisme als nens el més abans possible) no pot conviure amb el criteri tradicional (que preveu el catecumenat dels adults), així com la variable pedagògico/pastoral (que preveu un model de catequesi «escolar» per als nois) es casa amb una certa dificultat tant amb el model tradicional del RICA com amb la variable teològica (que voldria els tres sagraments conferits almenys en el seu ordre i possiblement junts).

Cada una de les quatre variables té les seves raons fortes, determinades històricament: el catecumenat neix en un cert període, les precisions en matèria soteriològica en un altre període, les exigències pedagògico /pastorals en un moment successiu i la claredat teològica sobre el lligam entre els tres sagraments és inicialment implícita, després desapareix i es recupera en temps recents.

De fet avui nosaltres heretem una praxi pastoral consolidada en l’últim segle que presenta dificultats i quatre variables per repensar-la que no poden conviure juntes: aquest és el trencaclosques al qual la teologia dels sagraments s’ha d’afrontar.

15

16

XV Jornades Interdiocesanes de Responsables de CatequesiLA CONFIRMACIÓ EN EL PROCÉS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA DELS NOIS I NOIES

Barcelona, 30 de juny i 1 de juliol de 2016

3. LA LÍNIA DE SORTIDA D’UNA PRAXI PASTORAL QUE ES RENOVA:

CANVIAR LA MIRADA?

DON MICHELE ROSELLI

3.1 Convidats a una mirada nova

Estem preocupats perquè molts dels nostres nois se’n van després de la confirmació. Què els nois se’n vagin després de la conclusió de la IC (la mitjana italiana és més o menys 3 de cada 4), en el fons és una dada fisio-‒ ‒lògica. Són allunyaments naturals, d’alguna manera necessaris per a una in-teriorització i personalització de tot allò que s’ha rebut per tradició. Prenen distàncies.

Les preguntes justes que cal fer-se són les següents: «Com se’n van? De què? Amb quin missatge respecte de la fe i de la comunitat?» Si s’allunyen amb el missatge del kerigma en el cor i l’experiència d’una comunitat acollidora, compten amb el patrimoni necessari per a retornar, si la gràcia de Déu i la seva llibertat ho permeten: s’ha sembrat l’Evangeli. Si en canvi tenen a dins una visió de la fe reduïda a una moral i la imatge d’una comunitat sense interès, fonamentalment ritual i poc preocupada per la seva regeneració, serà difícil que tornin. Respecte al quart (o el terç) que es queda el discurs és anàleg: no hi ha massa motius per alegrar-se si resta afirmant, per exemple, que el cristianisme que han rebut és un paquet de normes i de prohibicions establerts per Déu i imposats per l’Església. Això és exacta-ment el contrari del primer anunci, és un cristianisme reduït a la moral! I aleshores no hi ha gran diferència que la IC acabi en un curs o en un altre.

La consideració decisiva sobre els efectes de la IC per als nois no és immediata, ni quantitativa, sinó qualitativa. Les dades que aparentment són negatives cal que les veiem com una invitació a estar atents a allò que és decisiu: Quina imatge de la fe els transmetem? Dins de quina figura de comunitat? Se’ns demana comunicar una fe que no sigui només una sèrie de normes morals a seguir o una sèrie de coneixements a adquirir (recaiguda gnòstica i moralista de la fe), perquè la fe cristiana no és això, sinó una

17

relació viva amb el Vivent; dins d’una comunitat que està en una trama de relacions, en la qual s’és reconegut pels altres com a germans i, a l’interior de la qual, se’ns pot reconèixer com a fills de Déu.

És això que hem vist en altres termes a través de l’estructura del Símbol de la fe. La naturalesa de la fe cristiana és de l’ordre d’una relació amb Déu que necessita d’una mediació eclesial. Això ens recorda que el rostre que l’Esglé-sia mostra i el testimoniatge que ofereix no són secundaris per a l’accés i el creixement en la fe.

François Bousquet fa notar que, professat del començament al final (ordre de l’exposició de la fe), el Símbol de la fe exposa la història de la iniciativa de Déu Pare, Fill i Esperit Sant en la història. És a això que donem el nostre assentiment, l’Amén final que segella la professió. Però això val per a qui és cristià, per a qui ja és creient i es reconeix en la narració d’aquesta història.

Caminant-hi en sentit invers (ordre de la descoberta de la fe), el Credo Niceno-Constantinopolità, ens permet traçar el mapa de la possibilitat de descoberta de la fe. Trobant el testimoni d’un amén encarnat, el d’homes i dones creients que són el «nosaltres» de l’Església, es pot remuntar a la professió de fe reconeixent en aquesta experiència espiritual el rostre de l’Esperit de Jesús que remet al Pare12.

Les preguntes que s’obren són moltes; les recollim en dues invitacions amb mirades diverses sobre la comunitat i sobre els nois.

- Una mirada a la comunitat: la comunitat cristiana, com acull els nois? Com els anuncia l’Evangeli?

- Una mirada als nois i a la seva vida: quin Evangeli pot ser per a ells verdaderament una bona notícia?

3.2 Els reptes

Aquestes dues preguntes revelen alguns reptes. N’indico sintèticament tres.

a) L’atenció a les persones

Escoltar els nois pel que són, sense prejudicis. Creure que tenen alguna cosa important a dir també a qui els escolta. Una professora d’escola mitjana italiana, escriu: «No estic d’acord amb qui sosté que els nois refusen o suporten per necessitat el món dels adults. Els preadolescents es troben a mig camí entre la confiança “ingènua” dels nens i la crítica al món adult dels adolescents. Em sembla que encara cerquen adults a qui confiar-se, però adults autèntics: s’adonen immediatament de qui fingeix.

12 Cf. F. BOUSQUET, «Ne prononcés pas le nom de Dieu en vain», en SERVICE NATIONAL DE LA CATÉCHÈSE ET DU CATECHUMENAT, Un appel à la première annonce dans les lieux de la vie , Saint Barthélémy d’Anjou, CRER, 2008, 55-56.

18

Els nois s’obren si se senten acollits pel que són, si no són judicats com una categoria sempre “una mica massa” o “una mica massa poc”: massa agitats, massa vivaços, massa distrets, massa dependents dels telèfons mòbils, massa poc responsables, massa poc respectuosos... Els nois s’obren quan se senten estimats, quan la mirada sobre d’ells, privada de cap judici, és la mirada de la tendresa; quan senten que l’adult té en el seu interior un espai real d’acollida per a ells. L’adult realment ha de creure que té quelcom a dir: alguna cosa important, no solament per al noi, sinó també per a qui l’escolta. Escoltar realment significa no partir del prejudici que la seva vida, les seves experiències, les seves reflexions i les qüestions que els toquen més de prop són inútils, banals o prescindibles.

Els nois en aquesta edat són extremadament fràgils però profundament rics; la seva interioritat, bella i ingènua com la dels nens, per primera vegada es troba amb la duresa de la realitat, amb un sentit crític que es va formant i que els posa en dificultat en primer lloc amb ells mateixos, i després amb la família, els amics, la realitat que els envolta; per això també tenen una forta necessitat de ser estimats, considerats. Escoltar-los realment és oferir allò que més necessiten».

b) L’atenció a qui i a com anuncia

No anunciar l’Evangeli als nois, sinó llegir l’Evangeli amb ells. No és possible cap anunci de l’Evangeli fora d’un context relacional autèntic i no és possible cap anunci si l’Evangeli no es torna a comprendre amb renovada sorpresa a partir de les preguntes i de la necessitat de vida d’aquells a qui l’anunciem.

Els nois escolten l’Evangeli quan es narra amb joia, amb admiració, amb passió. Ho fan en la mesura que l’Evangeli respon a les seves preguntes, que no es poden donar mai per descomptades; es tracta d’escoltar-les i prendre-se-les seriosament. Això requereix una adequada preparació del catequista, perquè els nois contesten amb duresa el fet que no es doni resposta a les seves preguntes. Sovint, el que desconcerta els adults són les preguntes més incòmodes sobre Déu que ells mateixos callen, perquè no saben donar-se respostes, però que els nois no tenen por de plantejar. I si les preguntes que vénen d’ells no reben resposta, com pot ressonar creïble l’Evangeli?

Els nois escolten l’Evangeli si l’adult narra com aquest Evangeli s’ha encarnat en la seva pròpia experiència, en la de les persones que ha trobat, de les que formen part de la seva vida. Però han de ser experiències i històries autèntiques, perquè els nois capten si es parla de la vida o si es tracta de ficcions, fins i tot ben construïdes, potser

19

agafades d’un llibre. Perquè distingeixen immediatament el testimoni de la narració edificant. Això significa prendre’s seriosament la pròpia vida i ser capaços de continuar sorprenent-nos de la riquesa que la vida ofereix, la personal i la dels altres; significa fer memòria i tresor de cada mirada, de cada rostre, de cada encontre.

No és possible cap anunci de l’Evangeli fora d’un context relacional autèntic. No és possible cap anunci si l’Evangeli no es torna a comprendre amb renovat estupor a partir de les preguntes i de la necessitat de vida d’aquells a qui l’anunciem. No és adequat parlar d’anunci als nois, sinó de lectura de l’Evangeli amb els nois, de tornar a escoltar l’Evangeli per part de la comunitat cristiana conjuntament amb els seus nois.

La catequesi no és la comunicació d’una doctrina, sinó dir a altres allò que per gràcia hem esdevingut. Els nois tenen antenes infal·libles per sentir si sentim amb ells i si els anunciem el que travessa i transforma la nostra vida. Un catequeta italià Riccardo Tonelli deia que l’evange‒ ‒ -lització sempre és entrellaçament de tres narracions: la narració 1, que és la vida d’un noi; la narració 2, que és l’anunci de Jesús bona notícia per a la narració 1; la narració 3, que és la vida d’aquell que narra la narració i que se sent salvat per Jesús.

c) L’atenció a què anunciem

En el relat evangèlic de l’anomenat «jove ric» trobem algunes indicacions importants.

Quan [Jesús] es posava en camí, un home s’acostà corrent, s’agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu» (Mc 10,17-18)

Els nois reconeixen aquells adults que manifesten una qualitat humana que fa bona, bella i joiosa la seva vida. Tenen necessitat desesperada d’adults bons.

La pregunta dels nois sobre la vida bona és una pregunta «laica», terrenal. Tota persona desitja una vida bona. És una pregunta que, implícitament o explícitament, tots ens plantegem. Però la resposta és en primer lloc una resposta laica, comprensible per a tothom, visible, vivible. La resposta laica és la de la quotidianitat de la vida, és la que es realitza en la vida d’adults i d’adultes que estan serens, en pau amb ells mateixos, no agressius envers els altres. En una paraula: bons.

Tanmateix aquesta vida bona pot esdevenir, com fa Jesús, «revelació», enviament espiritual a la font, a l’origen de la bondat, a Déu. És veritat, la pregunta dels nois és laica, perquè no concerneix el paradís, sinó la

20

seva vida de cada dia sobre aquesta terra. Però també sempre és pregunta religiosa, perquè conté l’anhel a una fe: la confiança en la vida. És religiosa la pregunta que té a veure amb el fiar-se de la vida, amb l’esperança. I la resposta, quan és verdaderament laica, és també verdaderament religiosa. La resposta a les seves preguntes l’aconseguiran en trobar una persona bona que deixi transparentar una profunda espiritualitat fruit de la relació amb el Déu que fa bella la seva pròpia vida. És una resposta laica (altrament no és creïble) que revela la font de la confiança en la vida: la paternitat de Déu.

És així com els nois ens demanen implícitament de ser autènticament humans i de deixar transparentar que la fe que creiem i que anunciem no és altra que gràcia per a la humanitat. I deixant clar que és possible viure la vida a la llum de l’Evangeli: aquesta vida, no l’altra. I és que la figura de la fe que l’Evangeli ens ofereix no és de l’ordre del sagrat (si amb aquest terme entenem un espai a part de la vida, resguardat de la història), sinó que és de l’ordre de l’humà segons la humanitat del Fill de Déu, una humanitat per tant filial (donada) i fraternal.

Vull acabar amb una citació del text d’un autor italià Fabio Geda que em‒ ‒ sembla interessant i prometedor perquè obre el cor a l’esperança: «Crec que la relació adult-noi és molt semblant a la d’Orfeu i Eurídice. A Orfeu se li concedeix tornar a portar la seva estimada sobre la terra a condició que durant el viatge no es giri a mirar-la. Però, per un moment, Orfeu sospita si qui duu amb la mà és una ombra i no pas Eurídice. No està gens segur que sigui ella la que l’estigui seguint de veritat. Aquesta necessitat de confirmació el força a girar-se i, en el moment en què els seus ulls es posen en el rostre d’ella, Eurídice s’esvaeix. Bé, per a nosaltres és igual, no se’ns concedeix d’estar segurs del fet que ells els nois ens estan seguint. El que‒ ‒ podem fer és tenir confiança en ells, i no deixar-los mai de la mà».

21

22

XV JORNADES INTERDIOCESANES DE RESPONSABLES DE CATEQUESI

LA CONFIRMACIÓ EN EL PROCÉS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA DELS NOIS I NOIESBarcelona, 30 de juny i 1 de juliol de 2016

4. ELS PRIMERS PASSOS:UNA COMUNITAT QUE ESCOLTA L’EVANGELI

AMB ELS ADOLESCENTS DINS DE LA VIDA

DON MICHELE ROSELLI

No és fàcil parlar de l’educació cristiana dels nois, de l’estil, dels continguts, de les atencions que cal tenir. D’una banda, a causa d’estar en el confí entre la infantesa i l’adolescència plena; de l’altra perquè el sistema formatiu de la comunitat cristiana (almenys a Itàlia) presenta una gran diversitat. En alguns casos, l’itinerari d’iniciació cristiana es conclou abans que l’adolescència hagi començat; altres vegades, i cada vegada més, acaba durant la primera fase de la preadolescència.

L’opció només pot ser la de partir dels nois mateixos, de les seves dinàmiques de creixement, que són entrellaçament de factors psicològics i culturals. Sigui que es trobin encara de ple en el camí de la IC, sigui que hagin conclòs aquest itinerari, són els nois, en la seva concreció, amb qui cal comptar. Són les seves vides el que més ens interessa; és escoltant les seves dinàmiques que podem canviar i innovar els nostres dispositius organitzatius.

El compromís de la comunitat cristiana resideix, d’una banda, en prendre’s seriosament, amb confiança, les preguntes dels nois (el seu anhel de vida, la progressiva ampliació dels seus horitzons); de l’altra el desig de transmetre, lliurar, compartir l’Evangeli, el do de fe rebut. Es tracta de promoure i conrear una trobada entre el desig de vida dels nois i el desig de la comunitat cristiana perquè puguin trobar realment la paraula bona de l’Evangeli.

Precisament en aquesta operació, la comunitat cristiana corre el risc de caure en dues reduccions:

a) El primer risc és el d’estructurar una proposta inconsistent, massa dèbil, perquè ens rendim massa aviat davant de la complexitat: els nois ja no aconsegueixen estar a l’interior dels temps que nosaltres volem donar, i per això ens rendim.

23

b) El segon és pensar en els preadolescents com a cristians ja complets que han de fer un servei, assumir algun encàrrec, omplir algun buit que s’ha creat en el teixit de la comunitat parroquial. Així es cau en la lògica del precuinat, de l’enquadrament.

4.1 La perspectiva educadora de la comunitat

Prendre’s seriosament la vida dels nois significa reconèixer la impossibilitat de traçar límits clars a la fase inicial de l’adolescència. Tot i que hi ha ritmes diversos, hom ha parlat d’una edat negada, d’una edat de pas, de l’edat de l’errància.

Se’ls incrementa la velocitat. La complexitat de la seva vida augmenta i augmenta la diferenciació interior dels interessos i experiències. Això significa que, seguint els seus passos, també nosaltres hauríem d’incrementar la diferenciació de les aproximacions, la flexibilitat de l’organització, la personalització de les intervencions. Precisament tot això és el que desorienta una mica el catequista, conduint-lo sovint al pessimisme i portant-lo a dir que «és una edat problemàtica».

La comunitat cristiana és convidada a canviar de registre: passar de la por al preadolescent a la confiança en ell. És una edat rica i delicada, certament, perquè és germinal. «Som a l’alba d’una explosió d’energia vital i espiritual que, de manera més o menys sorollosa, pren el camí de l’acció, de la relació, de la recerca, de la preocupació de si mateix, de la pregunta»13.

Assumir una mirada de confiança vol dir que no volem només retenir-los («perquè qui sap quin final tindran!»), sinó fer-los créixer i fer-los esdevenir protagonistes.

Tanmateix aquesta mirada no pessimista demana ser sostinguda per algunes atencions que concerneixen el creixement en la vida de fe:

Assumir una idea dinàmica del creixement en la fe

Necessitem tenir una interpretació més dinàmica del procés de creixement en la fe. L’itinerari d’iniciació cristiana dels nens i dels nois introdueix a la vida de fe, obre un camí, no el tanca. Seria ingenu pensar que als dotze o tretze anys una persona ja ha completat el seu itinerari i que ja toca donar fruit. L’adolescent que el succeirà haurà de tornar a creure i a viure com a cristià tenint molt en compte els passos realitzats però també amb reptes i consciències noves.

Superar el model escolar de comunicació de la fe

13 ODIELLE, Preadolescenti in oratorio. Una sperimentazione educativa attuata in Lombar-dia, Glisguardi di ODL, ILG, Bèrgam 2011, p. 23.

24

La preadolescència és un passatge, un nou inici. En aquest context també la relació amb tot allò que el noi ha viscut precedentment resulta problemàtica. Neixen actituds més o menys decidides de resistència i de negació. També per aquest motiu, però no solament per aquest, cal que l’atenció educativa de la comunitat eclesial envers els nois vagi més enllà del rígid marc escolar, sigui per tot allò que concerneix als mètodes, sigui per tot allò que concerneix a l’estructuració dels espais i dels temps.

Convé eixamplar la mirada dels temps formatius més enllà de «l’hora de catecisme», distingir entre les trobades setmanals de socialització i els moments formatius, pensar l’itinerari més enllà dels mesos entre l’octubre i el maig. S’ha de trencar l’esquema: “començament de la trobada”, “breu lliçó”, “conclusió de la trobada”. I això comporta estar atents a tres dimensions més:

a) Considerar l’entrellaçament entre educació informal i formal. Cal no plantejar l’alternativa entre l’educació formal (en el nostre cas les trobades de catequesi, d’educació a la i de la fe) i la no formal (es-port, Internet, música, amics...).

b) Valorar i responsabilitzar la comunitat en el seu conjunt. L’acció educativa requereix coresponsabilitat: demana una comunicació entre els educadors, espais per a comunicar-se i projectar junts, compartint, sobretot, no tot allò que s’ha de fer, sinó una línia de fons.

c) Vetllar per crear contextos de vida i proposar itineraris. La formació en la comunitat cristiana amb els preadolescents no requereix només esdeveniments extraordinaris o itineraris especialitzats, sinó contextos vitals i propostes d’itinerari. Per contextos vitals penso en els oratoris, com a contextos de proximitat, de trobada, de relació intergeneracional, de do recíproc, de formació.

A l’interior d’aquesta perspectiva prenen forma alguns principis guia per a l’acció educativa de la comunitat cristiana.

De la petició de confiança al principi d’una proposta formativa capaç d’atreure

No es pot dir als nois: «Llàstima que ja no sou nens, perquè éreu tan bons…» Els nois necessiten algú que digui el bé que hi ha en ells, que els digui: «No ets un problema... Compto amb tu».

És aquí on hem de situar el principi guia d’una proposta formativa motivadora, és a dir, capaç d’atreure, de moure, de donar noves raons per caminar; una proposta que no faci alçaprem simplement en el «has de», sinó més aviat en el «què bo que tu hi siguis».

Amb la multiplicació dels interessos, l’expandir-se de les relacions, l’estruc-turació d’una pròpia identitat... ja no és suficient continuar parlant amb ells amb el mateix llenguatge de quan eren petits, o presentant l’experiència de

25

la fe cristiana en termes abstractes i voluntariosos. S’han de tornar a dir els motius de la invitació, tornar a donar motivacions noves.

De la petició de personalització al principi de la pluralitat dels llenguatges i de les formes

La segona petició, sovint implícita, que els nois ens fan concerneix a la personalització dels itineraris, és a dir, a l’atenció als processos de creixement que es fan cada vegada més específics. Això comporta el principi de posar en pràctica una pluralitat de llenguatges i d’activar experiències diversificades, que contemplin no només l’intel·lecte, sinó totes les dimensions de la persona. Cal una atenció cap a cada una de les històries dels nois.

De la petició de relació al principi de l’atenció a la vida del grup

Una tercera petició, potent, és la de la relació, la de trobar-se, divertir-se, fer alguna cosa junts. Aquesta petició continua també avui en el temps dels social network. Aquests sistemes estan modificant la manera d’expressar la petició, no la petició mateixa. Tot això condueix al principi de l’atenció a la vida del grup, que és molt més que la reunió. La cura de la vida del grup és molt més que la cura de la trobada de la tarda o de la nit, és la cura d’una dinàmica, d’un entrellaçament de nois que estan construint les relacions entre ells.

De la petició d’acompanyament al principi d’una proposta articulada, estructurada, gradual

Certament en els nois hi ha una exigència de més autonomia, però també hi ha una necessitat profunda de tenir punts de referència; de tenir somnis, paraules, idees que escalfin el cor i moguin la ment (petició d’acompanya-ment). Per això no podem suspendre el principi de l’estar a prop, proposant caminar de manera gradual cap a la maduració de les diverses dimensions de la vida humana i cristiana. «No ets aquí per divertir-te i prou; ets aquí perquè, també divertint-te, caminem junts cap a un horitzó».

De la petició de créixer al principi de la implicació

Es tracta d’un estar a prop però reconeixent la petició de créixer que els preadolescents comencen a mostrar. No és possible imaginar-los com a simples destinataris: cal pensar en la seva implicació activa, que vol dir un fer a mesura de la seva edat.

4.2 L’estil educatiu

L’estil és la manera peculiar amb què una comunitat acompanya els processos, però també escriu (estil/Stilo) la seva història amb els nois.

Els preadolescents demanen joves i adults capaços, i un context comunitari que posi en pràctica un estil afectiu: és a dir capaç de posar en

26

relació, de comunicar el desig del bé, d’apreciar la seva vida, els seus anhels, les seves preguntes.

Demanen un estil d’animació, atent a fer-los sentir vius, a fer-los expressar, imaginar, participar. Quan la comunitat només comunica cansament, repetició, només produeix allunyament; quan l’obligació acaba, els nois simplement van a cercar llocs vitals.

Demanen un estil educatiu integral, és a dir, atent a tenir cura de les diverses dimensions de les persones i dels diversos aspectes de la vida cristiana: un estil concret que consideri el noi en la seva concreció i en la seva riquesa de llenguatges.

Demanen un estil prospectiu/profètic, que no es limita a acollir o regular, sinó que proposa direccions de sentit i d’acció, fins i tot provocatives.

Demanen un estil que dóna responsabilitat, que no només té cura d’ells, sinó que demana als nois que comencin a respondre en primera persona, a posar-se en joc.

4.3 Els continguts

L’elaboració d’una proposta formativa en ordre a la vida cristiana requereix que es tinguin presents:

a) les diverses dimensions personals i socials a través de les quals la vida del noi pren forma (la relacionalitat, l’afectivitat, la reflexivitat, etc.);

b) les característiques de la vida cristiana: l’escolta de la Paraula, la pregària, la vida litúrgica, la caritat, el comportament ètic;

c) els conceptes teològics fonamentals a través dels quals llegim el món i els conceptes culturals a través dels quals interpretem el món.

Cal integrar tot això en una proposta àmplia, en un projecte a llarg ter-mini. Però, quins continguts escollir? Com proposar-los, com mantenir-los junts? Personalment crec que la tria dels continguts ha de seguir una doble via, la de la fidelitat a Déu i de la fidelitat a l’home:

- existencial, és a dir, continguts capaços de tocar les experiències de vida dels nois, la seva necessitat de descobrir-se i de descobrir la vida;- teològica, és a dir, continguts que sàpiguen narrar als nois la mirada de Jesús i del cristià sobre el món. No podem abandonar amb els nois els temes teològics, altrament es corre el risc constantment d’una pura deriva moralista.

Com proposar els continguts i com mantenir-los «junts»? Proposo tres vies mestres:

La via narrativa: els nois estan fascinats pels significats, però dins d’una història, una narració. No la narració de nosaltres mateixos, sinó una

27

«gran» narració. Perquè no recuperar la idea d’una narració de referència cada any, d’un tema unificador triat d’entre cada una de les realitats?

La via experiencial: als nois els agrada fer, ser implicats, sentir-se vius, no només estar asseguts. La via experiencial significa «fer fer», «fer veure», «fer pensar» i després aturar-se a confrontar-se i explicar.

La via litúrgica: als nois els agrada la música, estan fascinats pels colors, pels signes que parlen veritablement. Heus aquí la força de la via litúrgica, però que requereix anar més enllà de la rutina del «par-ticipar perquè toca». Vol dir comptar amb educadors que introdueixin en la lectura dels signes, que permetin viure moments «càlids».

4.4 Els catequistes i els educadors

Els preadolescents necessiten catequistes conscients del fet que estan al servei del creixement de les persones i que són expressió no d’ells mateixos, sinó de la comunitat. Catequistes capaços de treballar junts, de sintonitzar en l’ona i les coordenades dels nois, que sàpiguen estar en les preguntes, en el canvi. Un catequista rígid amb els preadolescents es cansarà, perquè és com algú que vol anar en barca però que es mareja. El preadolescent és una mar moguda i per això ens cal un catequista habituat, que sap on va la nau, però que sap que la mar és moguda per-què la preadolescència és en ella mateixa dinàmica i moguda.

Tot això requereix persones apassionades, que no es cansen malgrat els obstacles; motivadores, perquè elles mateixes viuen les raons que proposen; capaces no només de fer soroll sinó de fer propostes, és a dir de ser veritables animadors.

El catequista dels preadolescents no pot gestionar el grup sense saber que aquest és un context i un recurs; cada vegada és més necessari que sigui capaç de gestionar les relacions amb les famílies, en una fase de delicat canvi en la relació pares-fills; que sàpiga relacionar-se amb les altres figures educatives de la comunitat i, d’alguna manera, del territori.

El catequista dels preadolescents, lògicament, ha d’haver fet seus els continguts que vol ajudar a fer arribar i això comporta la necessitat d’una competència bíblica, teològica, existencial. L’única manera que, com a catequista, tenim per comunicar la fe és tenint cura de la nostra fe!

28

XV JORNADES INTERDIOCESANES DE RESPONSABLES DE CATEQUESI

LA CONFIRMACIÓ EN EL PROCÉS DE LA INICIACIÓ CRISTIANA DELS NOIS I NOIESBarcelona, 30 de juny i 1 de juliol de 2016

5. TOCANT DE PEUS A TERRA:COM HO FAREM A LES NOSTRES PARRÒQUIES?

MN. JOAN ÀGUILA

5.1. Amb una mirada nova

Déu s’ha encarnat en la realitat dels nostres adolescents. És així! no ho podem negar!!! si ho féssim estaríem entrant en profunda contradicció amb la teologia de l’ENCARNACIÓ14.

La fidelitat al principi de l’Encarnació determina una sèrie d’exigències pastorals. Entre d’altres, en podem esmentar les següents:

a) Conèixer, comprendre i estimar els adolescents.b) Estar present en els llocs en què ells viuen.c) Descobrir i valorar els seus interessos, preocupacions i ànsies vitals.d) Partir de les seves necessitats i aspiracions concretes.e) Integrar la fe en la seva vida quotidiana.f) Educar a la fe respectant la diversitat de situacions i nivells en què es

troben.

L’Encarnació és una opció normativa per a la catequesi. Optar per l’Encar-nació és creure que la vida ordinària dels adolescents és el lloc privilegiat per trobar Déu i seguir Jesucrist. Optar per l’Encarnació, en definitiva, és optar per una catequesi que assumeix la historicitat de l’home i que és fidel a l’adolescent-en-situació.

Si ens sembla que l’encontre entre Déu i els adolescents no s’està esdevenint no és perquè en realitat no s’esdevingui, sinó perquè no ho sabem veure i tampoc no sabem com ajudar els nostres adolescents per tal que en siguin conscients. Per tant, la primera cosa que hem de tenir en compte és que cal que com a catequistes fem un acte de fe en el fet que Déu s’ha encarnat en la realitat d’aquests nois i noies, i que nosaltres estem allí per descobrir de quina manera, i per ajudar-los a ser-ne conscients i aprofundir-ho. Podem dir que ens cal una conversió a l’hora d’adreçar-nos a

14 Riccardo Tonelli, un dels grans inspiradors de la pastoral amb adolescents i joves, insisteix sempre en el fet que el criteri de l'encarnació és irrenunciable per a qualsevol activitat pastoral en aquestes edats.

29

aquesta realitat; hem de convertir la nostra mirada en relació als adolescents, ens cal una mirada nova!

Fins ara potser ens semblava que si els adolescents no vivien ni aprofundien la fe era per una mancança seva, per alguna cosa que ells feien malament i que nosaltres no sabíem com corregir. Després d’aquestes jornades crec que ens queda molt clar a tots i a totes que la mancança sobretot és nostra, a tots els nivells (teològic, pedagògic, eclesial...). Certament hi ha alguna cosa que fem malament i que hem de corregir.

Un plantejament inspirat en la maièutica socràtica15 ens podrà ajudar a corregir la nostra perspectiva i a ajudar a l’adolescent a descobrir que dins seu hi viu Aquell que és la Llum del món.

5.2 Aprenent d’ells

Només ells, els adolescents, tenen la clau d’interpretació de la seva realitat, de la seva cultura, d’allò que els resulta significatiu a nivell vital, existencial. Cal conèixer i estudiar bé tots els elements que configuren la cultura dels nostres adolescents per poder intuir de quina manera i sota quins signes la bona nova de l’Evangeli intenta obrir-se camí en el seu món. Per fer-ho, ens serà molt més útil dedicar temps a conèixer bé els nostres adolescents més que no pas llegir molts llibres sobre els trets i les característiques psicològiques, sociològiques i culturals dels adolescents.

Si volem conèixer la cultura dels nostres adolescents cal que els donem l’o-portunitat d’ensenyar-nos-la. Preparem activitats on ens puguin mostrar quina música escolten, quines sèries veuen, quins programes els agraden, quins videojocs són els seus preferits, quines webs solen consultar, quins esdeveniments recolzen mitjançant les xarxes, quins vídeos han compartit amb els seus companys, per què vesteixen d’aquella manera, quin personatge admiren, quines qualitats destaquen d’aquest...

Tot això ens oferirà la possibilitat de ser com aquell company de camí que ajuda a contemplar la bellesa del paisatge, a fixar la mirada en el misteri de la vida que els envolta, a fer-se les preguntes adients a cada cruïlla de la vida i a recolzar cada decisió per anar donant resposta amb pas ferm i sense por a equivocar-se.

Per fer això cal que renunciem al judici moralitzant de qui s’escandalitza amb facilitat, perquè si no ho fem poden passar dues coses:

15 Sòcrates deia que el bon pedagog és com una llevadora (comadrona) que ajuda a donar a llum. De la mateixa manera, el catequista dels adolescents els ha d'ajudar a treure allò millor que tenen dins. La fe no és una doctrina que s'imposa des de fora, és una vivència que brolla del fons del cor i es va fent gran fins que il·lumina tota la vida.

30

a) Que deixin de mostrar-nos la seva cultura real i adoptin davant nostre aquella que creuen que per a nosaltres pot ser més o menys acceptable.

b) Que juguin a escandalitzar-nos perquè realment els agrada fer-ho i els resulta divertit.

Hem d’acollir la seva cultura com aquell entorn que hem de rastrejar per trobar-hi signes de la presència d’Aquell que busquem. Deixem estar si l’en-torn és més o menys agradable als nostres ulls, el que hem de tenir clar és que Aquell que busquem hi és, ben bé no el podem veure però si descobrim i seguim les pistes (els rastres) que ens va deixant, al final farem possible que l’adolescent sigui conscient de la trobada amb Aquell que sempre ha estat allí.

5.3 Partint d’allò que viuen

Un adolescents no assumirà mai una veritat absoluta per un simple criteri d’autoritat de qui se la planteja. Més aviat ho rebutjarà o ho qüestionarà (en el millor dels casos). Ens cal un canvi d’estratègia també en aquest sentit. Val més partir d’una pregunta plantejada de forma oberta en relació a un tema en concret que no pas una exposició condicionada a argumentar la validesa d’un cert plantejament. Un adolescent s’ha de construir el seu propi raonament en relació amb els aprenentatges que va fent. Com hem dit rebutjarà la imposició de certes veritats si no ha pogut valorar prèviament la consistència dels arguments (segons els seus criteris a vegades molt arbitraris...), per tant l’estratègia és totalment diferent; cal que l’adolescent trobi en nosaltres (catequistes) la complicitat d’aquell que l’ajuda a fer-se preguntes i a qüestionar-se qualsevol veritat i dogma.

Aquestes preguntes i interrogants els hem d’anar plantejant segons els següents criteris:

a) Recolzant-nos sempre en els aprenentatges ja assumits i en relació a experiències vitals consolidades.

b) Amb l’honestedat de qui vol ajudar a fer un pas més però sap que no ha d’incidir en l’orientació dels passos. Fins i tot els passos erronis seran una gran oportunitat d’aprenentatge per a l’adolescent. Si l’adolescent descobreix intencionalitat en les nostres preguntes correm el risc de viciar l’acompanyament.

c) Com a molt podem orientar en funció d’allò que és proporcionalment assumible. Nosaltres hem d’oferir els recursos, eines, fins i tot experiències... que ajudin l’adolescent a poder consolidar els seus aprenentatges en funció de la seva zona de desenvolupament proximal16 en l’àmbit de la fe.

16 Segons Lev S. Vygotsky allò que estimula l'aprenentatge és la proporcionalitat entre allò que sé i allò que estic a punt de descobrir amb l'ajuda d'aquell que em facilita les

31

5.4 Desmuntant les creences limitants

Allò que necessiten els adolescents és que els ajudem a descobrir la seva identitat més pregona. Per això és molt important que els itineraris d’inicia-ció cristiana tinguin unitat i continuïtat en el desenvolupament del procés, i que l’itinerari es completi dins l’etapa concreta en la que es troben.

La descoberta de la fe i el seu aprofundiment els ha d’ajudar a consolidar la seva identitat ja que en aquesta etapa el canvis viscuts a tots els nivells poden comportar certes creences limitants que cal desmuntar.

El nostre plantejament d’aprofundiment de l’experiència de la fe ha de ser ben autèntic. Ha d’ajudar l’adolescent a baixar a la pols de les experiències que l’han marcat a tots els nivells (físic, psíquic, moral, emocional, espiritual...). Si no som capaços d’anar a fons en el nostre plantejament, la fe mai no podrà arrelar en el cor dels nostres adolescents. Anar a fons vol dir ajudar-los a carregar la seva creu! el seu pecat!!! les seves limitacions, la seva pobresa, la seva misèria...

Per tal que hi pugui créixer el tendre brot de la fe cal que ajudem els nostres adolescents a treure moltes males herbes que el poden ofegar. Les males herbes són el que els psicòlegs anomenen les creences limitants. Una creença limitant sorgeix quan de forma inconscient un adolescent pensa indefectiblement que no és capaç de fer alguna cosa, que no és estimat, que no mereix tendresa o qualsevol altra creença que pugui limitar les potencialitats que es presenten al seu davant. Aquestes creences arrelen dins seu per les diverses experiències viscudes, moltes d’elles causades per la relació amb un entorn a vegades massa hostil o simplement curt de mires en un moment d’absoluta fragilitat.

Hem d’ajudar a esvair aquestes creences per poder ajudar a descobrir l’acte de fe i l’autèntica aposta que Déu ha fet per cadascun d’ells. Els hem d’aju-dar a descobrir que Déu no només estima el que són, sinó que creu fermament en allò que poden arribar a ser. Déu coneix els replecs del seu cor, els seus anhels més profunds, la seva pobresa, la seva misèria, el seu pecat, les seves pors... però, sobretot, Déu veu en cadascun d’ells una oportunitat única que només ells podran realitzar. Descobrir-ho serà l’aventura de la seva vida a la llum de la fe!

Això és tot el contrari d’una creença limitant, això és una creença potenciadora de la identitat més íntima en què s’ha de recolzar la vida de la fe un cop finalitzat el procés de la iniciació cristiana. Si el pecat són les cadenes que ens limiten, la gràcia és l’aposta del Déu que ens allibera i ens empeny a treure allò millor de nosaltres mateixos. Per això la catequesi amb adolescents ha de tenir un marcat sentit catecumenal. A més, això vol

eines per fer-ho.

32

dir que la catequesi amb adolescents ha de tenir, també, un marcat sentit vocacional. No en el sentit de reclutament que a vegades sembla que té la pastoral vocacional, sinó en el sentit d’ajudar a descobrir la identitat i la missió17 que suposa la descoberta i l’aprofundiment de la fe.

5.5 A força de gratuïtat

No hi ha res que desconcerti més els nostres adolescents que la GRATUÏTAT. No hi estan acostumats, no forma part de la seva cultura, és quelcom estrany que no saben massa com interpretar. La nostra catequesi amb adolescents ha d’estar amarada de gratuïtat. Això farà que la nostra proposta catequètica els resulti atractiva precisament perquè per a ells és pro-vocativa.

Això vol dir que no ens cansarem de fer gestos gratuïts que els demostrin que per a nosaltres ells són algú important. En concret vol dir que no tindrem en compte els dies que no han vingut, les vegades que han arribat tard, les vegades que no ens han escoltat, les vegades que ens han interromput, les vegades que, fins i tot, ens han pogut faltar al respecte...

No ho tindrem en compte i a canvi mostrarem sempre una actitud acollidora, agradable, desinteressada... fonamentada en la conversió de la mirada que dèiem abans, en la certesa que d’alguna manera Déu es fa present en ells i que tard o d’hora podrem descobrir com se’ns revela.

Per a tot això és molt important la vessant espiritual de nosaltres com a catequistes. La pregària ens ajudarà a mantenir-nos ferms en aquestes situacions en què humanament ja no hi hauria motius per continuar. Sigueu conscients que ens poden portar fins al límit... Però penseu també que la tenacitat de la nostra actitud serena i acollidora en cap moment els deixarà indiferents. Més aviat els qüestionarà i generà un discurs de maduració que farà possible que més endavant reflexionin sobre la seva actitud, reconeguin allò inapropiat de la seva manera de fer i valorin la generositat i la gratuïtat de la vostra aposta. En aquest moment haureu aconseguit un gran salt qualitatiu en el creixement dels adolescents. Haureu iniciat un dinamisme anomenat la PEDAGOGIA DEL DO que estableix una relació d’agraïment pel do rebut gratuïtament i que ens pot ajudar a aprofundir en el sentit de l’Eucaristia com a colofó de la iniciació cristiana.

La gratuïtat també la podrem expressar si fem amb ells gestos aparentment innecessaris, per exemple: anar a veure com juguen un partit de futbol un dissabte al matí, o fer-nos presents al festival de final de curs que fan a l’institut... Pot semblar que no ho voldrien però en realitat són gestos que agraeixen i els marquen molt més del que són capaços d’expressar.

17 Baptisme i confirmació.

33

Fins i tot els podem sorprendre o descol·locar amb coses que no acaben d’entendre o que no saben com interpretar. Per exemple: quan diem “pregaré per tu aquesta setmana per tal que puguis aclarir els teus sentiments”. Això els deixa desconcertats però ho interpreten com un gest important i un detall molt significatiu que ens valida com a referents.

5.6 Esdevenint relat

Si som referents vol dir que la nostra peculiar història de descoberta, aprofundiment i vivència de la fe ha esdevingut relat significatiu per a la seva peculiar història de descoberta, aprofundiment i vivència de la fe.

Ja s’ha dit que la perspectiva narrativa de la catequesi amb adolescents es proposa precisament això, la lectura de tres relats entrellaçats:

a) La Historia de la Salvació (Paraula de Déu i Tradició)b) La història de les vivències de fe de la comunitat de referència que

acull i acompanya els processos de fe dels adolescentsc) La particular història del procés que cada adolescent fa per

descobrir, aprofundir i viure la seva fe.

Tot plegat s’entrellaça amb el Gran Relat que Déu va escrivint a través nostre per dur la humanitat a la Salvació que Jesucrist ens ha guanyat. Alegrem-nos-en i celebrem-ho!

34