44a Escola d™Estiu - Associació de Mestres Rosa Sensat · 2019. 3. 12. · 4 44a Escola...

3

Caos i diversitat: aprendre a pensar

Tema General: Caos i diversitat, educar en una societat complexa

Caos i diversitat,educar en una societat complexa

44a Escola dEstiude lAssociació de Mestres Rosa Sensat

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:423

4 44a Escola dEstiu de lAssociació de Mestres Rosa Sensat

Philippe Meirieu

Primera edició: juny 2010Disseny: Clara EliasMaquetació: Núria Hortal i Inge TrowskyDisseny coberta: Clic traç, disseny gràfic

© Philippe Meirieu, Joan Majó, Claus Jensen, Virgínia Ferrer,Peter Moos, Miquel Àngel Essomba, David Mackay, Fúlvia Rosemberg,Jorge Wagensberg, 2010

© Per a aquesta edició: Associació de Mestres Rosa Sensat, 2010Av. de les Drassanes, 2 08001 BarcelonaTel.: 93 481 73 73 Fax: 93 301 75 50A/e: [email protected]://www.rosasensat.org

Imprès a Romanyà VallsVerdaguer, s/n 08786 Capellades

Dipòsit Legal: B-28.151-2010ISBN: 978-84-92748-27-3

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:424

5



Presentació

Decidir el Tema General de lEscola dEstiu del 2009, que ha donatlloc al llibre que ara tens a les mans, va ser una tasca difícil. En lesdiferents reunions de la Junta Rectora de lassociació el debat va serintens. Duna banda, hi havia els que plantejaven, amb bon criteri,escollir una temàtica propera a les qüestions més habituals del curs, ide laltra hi havia els que defensaven escollir algun tema en què, tot iser dactualitat, no shagués fet especial èmfasi. Finalment la rauxa,amb molt de seny, va anar donant forma al tema «Caos i diversitat,educar en una societat complexa».

La primera sorpresa va ser el grau dacceptació que va tenir el temaproposat. Feia molts anys que no es veien tants mestres i professorsinteressats a escoltar i debatre a lentorn de les vuit conferències quecada dia van desgranar, una a una, la multiplicitat de punts de vistaque poden apropar-nos al tema, una aproximació calidoscòpica queconvida a aturar-se a pensar. Aquest és un pensament dialogant ambla realitat, i això és el que va fer daquesta opció de Tema General unatemàtica propera als mestres i professors.

Quan es pensa i es prepara un Tema General per a lEscola dEstiu, eldubte sempre acompanya la decisió sobre la tria dels temes i les perso-nes convidades a exposar-los. I en aquest punt hi va haver una segonasorpresa: la complementarietat i la coherència de les diferentsintervencions, que juntes van ser una veritable invitació a pensar, afer, a imaginar, a descobrir com allò que podia semblar allunyat de larealitat de la feina de cada dia a lescola anava prenent entitat i feiapatent la proximitat entre teoria i pràctica.

Com sempre, en el Tema General és apassionant constatar la sintoniaque hi ha entre els mestres que fa anys que es coneixen i participen enels debats i els que hi participen per primera vegada tant si són mésjoves com més grans, així com amb les diferents persones que hanpensat especialment en un aspecte concret o específic dins el context

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:425


Philippe Meirieu

general. En aquest Tema General, per exemple, hi va haver un ampliconsens en la idea que tot allò que impedeix o dificulta pensar provo-ca una deshumanització i no permet el progrés.

Aquesta és una idea potent per plantejar-se la vida quotidiana a lescolai linstitut, una idea que obliga a anar molt més enllà del que es volensenyar, una idea que interroga sobre els condicionants delaprenentatge, que fa qüestionar els espais i els materials. Partintdaquest consens, i tal com fa anys ens plantejava Loris Malaguzzi,aquesta idea ens ha de servir, com a educadors, per repensar els espaisde lescola per a laprenentatge davui.

En el Tema General també es va mencionar una altra idea compensa-dora: cal garantir temps als infants i joves, temps per aprendre i tempsper gaudir del lleure. I sha de fer amb els instituts i les escoles obertesper poder acollir la realitat de la societat i alliberar-se de la cotilla deltemps per poder treballar amb la complexitat. Aquesta és una altraidea bàsica per poder afrontar amb dignitat leducació actual i futura,per combatre el racisme estructural i, per tant, per fer de la democràciael valor fonamental de leducació. I sha de dur a la pràctica generanten cada escola i institut un procés que contribueixi a transformar elcaos en creació per construir una societat democràtica.

Aquest llibre, doncs, recull fidelment les reflexions, els dubtes i lescerteses que es van generar entre els mestres participants a lentorn delTema General de lEscola dEstiu «Caos i diversitat, educar en unasocietat complexa». Ens agrada pensar que aquest tema podrà ser delinterès de tots aquells mestres que com tu, amic lector, es proposenmillorar cada dia el treball a lescola.

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:426

7



Sumari

Presentació 5Caos i diversitat: aprendre a pensarPhilippe Meirieu 9Crisi financera, crisi econòmica, crisi educativa?Joan Majó 19El temps lliure, de la necessitat al dretClaus Jensen 41Els reptes de la formació deducadorsVirgínia Ferrer 53Lorganització dels centres amb o sense democràciaPeter Moss 73El tempsMiquel Àngel Essomba 85Dubtes i decisions entre espais públics i privatsDavid Mackay 103Educar en la contemporaneïtat: la tensió entre diversitat i igualtatFúlvia Rosemberg 115La humanització de lhomeJorge Wagensberg 131Conclusions del Tema General 151

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:427


Philippe Meirieu

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:428

9



En primer lloc, volia donar les gràcies a la Irene per aquesta meravellosapresentació i, també, dir-vos fins a quin punt sóc feliç de ser avui aquíamb vosaltres a la inauguració daquesta Escola dEstiu. Hi ha almenystres raons que mhan empès a acceptar la invitació de venir: lamistat,lestima i la solidaritat.La primera raó per la qual he acceptat la invitació és lamistat, que aRosa Sensat es tradueix en el fet que és un col·lectiu que treballa enharmonia.La segona raó és lestima que tinc a tota la feina que fa Rosa Sensatdes que la va fundar Marta Mata, tant per la tasca de publicació dellibres i de documents com per la formació dels mestres, de la qualaquesta Escola dEstiu és un exemple. A França no hi ha cap activitatparal·lela.


Philippe MeirieuPedagog

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:429


Philippe Meirieu

El tercer motiu que mha portat aquí és la solidaritat. Ja sabeu que,com ha dit la Irene, està a punt daprovar-se una llei que va en contradels interessos de lescola. A França, darrerament, i per primera vegadaa la història, també hi ha hagut moviments importants de desobediènciadins de leducació nacional, i daquí al 7 de juliol es viuran molts es-deveniments que portaran, fins i tot, a lacomiadament de molts mestres.A França no havia passat una cosa així des del govern de Vichy. És laprimera vegada que hi ha amenaces contra professors per anar en con-tra de la llei establerta per raons pedagògiques. És molt important quesiguem solidaris, que tots els que defensen una educació emancipadorapuguin trobar-se, reunir-se i ser solidaris entre ells, perquè vegin queno estan sols.I encara hi ha una quarta raó per la qual estic molt content de ser aquí:pel tema que sha triat per a aquesta Escola dEstiu. El tema del caos i ladiversitat és fonamental, i a més interpel·la directament lactivitat delensenyant.Ens trobem en una societat ultraliberal que permanentment està pro-duint aquest caos en els individus. Estem en una societat que cultivalindividualisme, que els diu permanentment als infants que han derealitzar les seves pulsions, els seus desitjos, de seguida i sense capespera, immediatament. Estem en una societat que converteix els nensen vectors del consum mercantilista; els infants són els instruments detot allò que han de comprar els seus pares. Per tant, no ens hem des-tranyar que els nens i també els joves es trobin aquest caos, que estiguinsobreexcitats, que pateixin duna manca datenció i que no puguinseguir la disciplina que els imposa lescola. Aquesta és la conseqüènciadirecta de leconomia de la societat ultraliberal en què vivim. A més,veiem que dins daquest ultraliberalisme sorgeixen tendències autori-tàries, que no són el seu contrari, sinó el seu corol·lari. Això provocael caos, que com a conseqüència porta a la repressió i als autoritarismes.Cada dia augmenta la nostàlgia duna escola que havia estat una mostrade la repressió de lautoritat i no de la llibertat. Sembla que ara es trac-ta de controlar el caos dels nens, i no densenyar-los a autocontrolar-se. Aquest caos ultraliberal ens plantejar triar entre la contenció delautoritat i la llibertat personal per autocontrolar-se. I tot i que hi hagigoverns liberals, o governs amb idees desquerres, davant el creixementde les dificultats socials els governs poden adoptar formes de controlsocial. Amb aquest panorama la democràcia està amenaçada.

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4210

11



Nosaltres no podem deixar de banda el nostre objectiu de transformarel caos en creació, i això es tradueix en el fet densenyar lindividu apensar.Ara us exposaré unes idees que poden ser molt senzilles, molt sim-ples, però que inclouen uns punts de veritat que ens permetrandesenvolupar una reflexió conjunta sobre el nostre paper en leducació.En la meva presentació, primer abordaré la qüestió del subjecte enleducació i en un segon moment passaré a preguntar si lalumne és unsubjecte, per acabar parlant del fet de parlar i pensar amb exactitud iprecisió; just abans faré unes pinzellades sobre com ha de ser unapedagogia del subjecte lliure.El concepte de caos és consubstancial a laparició de lhome; nhi haprou de llegir textos antics per veure que abans de lhome, delllenguatge, hi havia un món caòtic. Aquesta força caòtica que sempretenim amb nosaltres la trobem, per exemple, en totes les figures de lamitologia grega que expressaven la realitat del caos en què es trobalhumà. Moltes daquestes figures les va evocar Freud; per exemple,quan parlava dEdip per explicar el caos consubstancial que hi ha encadascun de nosaltres. En un personatge mitològic grec com Cronos,que va castrar el seu pare, i que va inspirar el quadre de Goya on esveu com es menja els seus propis fills, potser podríem trobar-hi unreflex de lhome davui, que es vol un home també sense pare i quetindria el desig de menjar-se els seus fills.El caos sempre és en nosaltres, sempre està latent en els nostrespensaments, en les nostres pulsions. I a partir del genocidi del segle XX,sabem que només la cultura no serveix per contenir aquest caos. Hemvist que el poble més cultivat del món duia a terme les accions mésbàrbares possibles i feia renéixer aquest caos. No podem oblidar maique, tot i que tinguem institucions democràtiques, el caos sempre potressorgir si certs personatges saben fer renéixer aquestes pulsions, lespulsions més baixes que hi ha en nosaltres, i aquest caos. No hemdoblidar que el que pensava la gent de lèpoca de les llums, que elprogrés bandejaria la barbàrie, no és veritat, i que hem destar semprevigilants. Així doncs, hem de tenir en compte la llei del pare que sempreintenta dominar el seus fills quan té por daquest caos. La llei del pareés la temptació de buscar un home providencial que vindria a calmarel caos del món.El que nosaltres, els educadors, pretenem fer és molt modest: només

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4211


Philippe Meirieu

volem comprendre i simbolitzar aquest caos. El que volem aconseguir,que és el repte de leducació, és intentar metabolitzar aquestes pulsions,en el sentit biològic, i transformar-les en forces creadores.La diferència entre una educació reaccionària i una de progressista ésque una educació reaccionària vol abolir aquestes pulsions, i en canviuna educació progressista les vol metabolitzar, fer que les pulsionsque hi ha dins el nen siguin les forces creadores que facin canviar elmón. Entenem la paraula metabolitzar com, per exemple, el procésque fa possible la transformació de lalfals en conill: no es tractadeliminar lalfals, sinó de fer que el conill es mengi lalfals i aquest estransformi en conill.En el cas de leducació passa exactament el mateix: hem de transfor-mar aquestes pulsions en energia, en saber, en forces constructives.Aquesta tasca és difícil i no sacaba mai, ja que un home sempre sestàformant. És difícil perquè el que estem educant és sempre un subjecte.Leducació està condemnada al fracàs si es construeix com unaeducació dirigida a un objecte, si fa de lhome un objecte. Plató japreguntava: qui voldria educar el seu fill perquè es converteixi en unamarioneta privada de la llibertat que confereix la dignitat a qualsevolhome?Lésser humà és alhora un ésser de contingència i un ésser de llibertat.Emprant les paraules de Paul Ricard, un ésser humà és un ídem i unipse. Un ídem és allò que és ell mateix, allò que hi ha al seu carnetdidentitat, i un ipse és el que es fa a ell mateix, que mai no coincidiràamb el seu carnet de identitat. Els nostres alumnes sempre sóncontingents, tenen una família, tenen un nom, un lloc on viure, i sóntributaris daquesta contingència, però alhora sempre són éssers lliuresque es poden construir a ells mateixos. Sempre som capaços dexercirel nostre lliure albir, de rebutjar una situació, de dir no.Avui en dia estem vivint una situació completament inèdita. Per fortu-na hem vist caure les teocràcies, ja no hi ha un déu únic ni un partitúnic, i això ha obert un espai que ha permès lemergència de lademocràcia com a exercici dun poder col·lectiu.Voldria recordar aquí una idea que ja vaig treure lany passat, i per fer-ho agafo unes paraules de Claude Lefort que em semblen molt apro-piades: la democràcia és una forma de societat en la qual els homesreconeixen que no hi ha una garantia última de lordre social, una so-cietat en què els homes accepten viure amb la prova de la incertesa, i

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4212

13



això és el més difícil: viure constantment amb aquesta incertesa, senseun déu totpoderós que ens diu el que hem de fer, sense una moralúltima que ens diu el camí que hem de seguir. Actualment no hi ha resen aquesta vida, ni en la nostra vida personal ni professional, que estiguiescrit per avançat. Així doncs, hem dacceptar la incertesa. Sabem queen la nostra vida constantment hi apareixen imprevistos que noresponen a lesquema de vida que havia estat vàlid fins fa uns quantsanys. El mateix Claude Lefort afegeix que el lloc del poder és un llocbuit, i en un lloc buit no hi ha condensació entre el poder, la llei i elsaber. Lexercici del poder és matèria dun debat interminable. En unademocràcia mai no hi ha ningú que tingui lúltima paraula, ni tan solsper posar fi al caos. En canvi, hi ha molta gent que voldria tenir lúltimaparaula per posar fi al que ells pensen que és el caos.Però aquesta democràcia pressuposa que hi ha uns subjectes capaçosde desprendres dels seus interessos immediats, uns individus capaçosde pensar. Vull recordar una frase del filòsof alemany Gadamer: «És,doncs, una tasca gegantina que té cada home en tot moment. Es tractade tenir sota control les seves prevencions, tots els seus desitjos, lespulsions, les esperances, els interessos, i de tenir-los suficientmentperquè laltre no esdevingui, o romangui, invisible; que es pugui do-nar la raó a laltre i que també es pugui reconèixer que un mateix no téraó, en contra dels seus propis interessos. Això és el que no és fàcil decomprendre.» No hi ha cap democràcia possible sense aquesta capacitatde lhome de reconèixer que no té raó, sense aquesta capacitat de ferque els seus interessos immediats no siguin el fonament de la sevavida. La caiguda de les teocràcies hauria pogut fer possible aquestademocràcia, però el que ha aconseguit és fer renéixer el caos delsinteressos que estan enfrontats. La pujada i lèxit dels liberalismes noha afavorit el subjecte que pensa i reflexiona, sinó que ha agreujatlindividualisme.En aquest marc general, doncs, linfant sempre està sol·licitat com unindividu pulsional i no pas com un subjecte reflexiu capaç de pensarper ell mateix i deliberar per definir el bé comú. Al nen no se li demanaque deliberi, que pensi, sinó que sempre posa per davant el seuindividualisme, el seu interès, i aquesta raó és la que simposa.Un altre filòsof, Bernard Stiegler, deia fa poc que les indústries de pro-grama referint-se a la televisió, Internet, la publicitat, etcètera estanexcitades per la competència liberal i intenten captar i manipular linfant

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4213


Philippe Meirieu

per tots els mitjans, i això provoca la destrucció sistemàtica del siste-ma psíquic de la joventut. No es tracta destigmatitzar Internet o lapublicitat, sinó de reconèixer que actualment tenim uns mitjans tècnicsi que els estem utilitzant per al mercantilisme i per potenciar-lo en elsnostres infants.Resumint, ara que les velles teocràcies shan enfonsat hauríem poguttenir una democràcia, però en canvi el que tenim és un caos que enfrontaels interessos de cadascú. Aquesta qüestió del subjecte és al centre detots els problemes educatius, i fins i tot al centre daquesta Escola dEstiuque sestà celebrant aquí. És al centre de la relació, lobligació, larepressió i la llibertat, i també és al centre de la qüestió de la respon-sabilitat, de la sanció, del càstig, de la imputació... sels poden imputarels seus actes, als nens? I a partir de quina edat? Això és al centre de laqüestió dels mètodes daprenentatge, de lavaluació de les persones idels sistemes, de la direcció de les institucions... com dirigim lesinstitucions? És com si estiguéssim veient els nens com si fossin sim-ples objectes, que els posem la boleta de carn en un racó i es disparaun mecanisme. Fins i tot, com veiem els mestres? Els veiem com unselements de la tecnocràcia que només responen a les seves pulsions, oels veiem com a subjectes?El 20 de novembre del 2009 se celebren els cinquanta anys de la Decla-ració universal dels drets de linfant. No hem doblidar que linfant ésun subjecte, i no un objecte que es pugui considerar diana per a pro-pòsits comercials. Ens podríem plantejar aquesta qüestió: lalumne ésun subjecte? És clar que sí, i ens ho podríem plantejar en tres àmbits:el polític, el jurídic i lètic. En una societat dominada per les cièncieshumanes, un infant, com qualsevol individu, també és un subjecte defe. Això vol dir que en el pla psicològic té un grau de desenvolupamenti una maduresa específiques. També està dintre dun entorn socio-cultural que determina en bona manera els seus comportaments i laseva trajectòria.Tenim la possibilitat de considerar que els nostres alumnes són unsubjecte que pensa i que es desempallega de tot allò que els hacondicionat des del punt de vista psicològic. Hi ha una sèrie de pisteso aspectes que ens poden fer reflexionar sobre la pedagogia del subjecte.Només les enumeraré, no les desenvoluparé, perquè són temes que estractaran durant tota lEscola dEstiu i que seran objecte de reflexiódurant aquests dies.

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4214

15



La primera idea és que els alumnes tenen la seva pròpia contingència,però també hem de reconèixer que són subjectes de dret i de fe. Enshem de preguntar permanentment quina és la legitimitat de lesclassificacions institucionals necessàries, i les hem dutilitzar com uninstrument provisional, sense convertir el subjecte en una cosa. Elssistemes són necessaris, però tenen tendència a etiquetar, a fer objectesdels subjectes. Precisament la tasca de leducador és no reduir elsalumnes a aquestes etiquetes, a aquestes classificacions que sels hanpenjat. Hem dacceptar una certa diversitat, però no el caos. Per lluitarcontra aquest caos el que no sha de fer és construir presons. Hemdintentar fugir del balanç entre comportaments contradictoris: perexemple, la compassió que sempre serveix dexcusa per al nen i el faser una víctima, i la imputació brutal que no li permet articular unfutur en el present.Per tant, i amb això volia acabar, lúnica possibilitat per sortir del caosintern i global és ajudar els nostres alumnes a parlar i pensar ambexactitud. Parlar no és fàcil, però és el que crea els lligams amb elshomes. Avui en dia, el fet de parlar es mou entre dos extrems: entre elsenyal que no diu res, com lSMS i el correu electrònic, i el deliri, labogeria de parlar tot sol. En els nens, aprendre a parlar vol dir sempreparlar dalguna cosa. Totes les enquestes recents demostren que entregeneracions ja no es parla, perquè no tenen objectes en comú perparlar-se. Aquest fenomen que les generacions ja no es parlin és vàlidtant per a les classes populars, que abans feien activitats de jardineriao bricolatge les dues generacions juntes i això era un objecte de con-versa, com per a les classes burgeses, que tenien temes com la músicao la cultura que feien de mediadors entre les generacions. Avui en diahi ha una separació per edats, entre nois i noies, per estatus social;estem creant guetos perquè no es parla, ja que no hi ha un objectecomú del qual parlar.Per sortir daquest caos cal tenir objectes de treball, objectes de creaciócomuns que facin de mediadors, que separin i alhora i ajuntin, compassa amb una taula: separa cadascú en una banda de la taula, peròpermet parlar dun tema comú. Hem de centrar leducació en un objectede paraula, perquè el que realment importa és parlar dalguna cosa.No shan dacceptar els soliloquis del mestre per una banda i els delsalumnes per laltra. El rol de ladult per despertar aquestes ganes deparlar, aquest desig de la paraula, és formular sense parar, reformular

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4215


Philippe Meirieu

constantment, i això és vàlid tant per als petits com per als grans i elsadults. Reformular serveix per distingir permanentment i arribar al puntjust de lexactitud que ens farà sortir daquest caos.Qualsevol exercici del pensament i de la intel·ligència consisteix asaber distingir. El nen, ja des de molt petit, aprèn a distingir entre el tode veu de la seva mare i el to de veu dalgú altre, entre el que estàpermès i el que està prohibit, entre quina és la seva habitació i quinssón els espais col·lectius. És aquesta capacitat de distingir el que es-tructura el pensament del nen des de molt petit. Quan el nen entra alescola marca laprenentatge duna distinció fonamental, que és ladistinció entre làmbit privat i làmbit públic. Actualment si la nostrademocràcia està malalta és precisament perquè no distingeix entre lavida privada i la pública. No hi ha una distinció clara entre el quepertany a lesfera pública i a la privada. Passa el mateix amb el caospolític que vivim, que no ens permet reflexionar sobre el bé comúperquè només es parla dels interessos privats i de les vides privadesdels que fan la llei. El fet daprendre a distingir el que és públic i estruc-turar-lo és un objectiu primordial de lescola per vèncer aquest caos iaquestes pulsacions. Hem perdut o no hem sabut construir col·lectiusque es preocupin, parlin i debatin sobre les qüestions dinterès públic.Els infants també han comprés que la política es reduïa a les persones,la people. El que a França sanomena la peopleització és precisamentaixò: interessa la vida privada, els problemes particular de certes per-sones que estan contínuament sota els focus, el projector. I això és elque ens du al caos: no és possible una construcció social si no hi hacol·lectius que es preocupen del bé públic.El primer que hem de fer és que els nens aprenguin quina és lesferade la vida privada i quina és lesfera del col·lectiu on hi haurà unesregles, unes normes, on es discutirà i on es duran a terme projectescomuns. Fer això és molt difícil ho hem vist abans amb la citació deGadamer, perquè implica que el nen ha de posar entre parèntesisels seus interessos personals, que només el portaran al caos, per entraren reflexions col·lectives i projectes col·lectius que li permetran cons-truir un projecte comú. Cal escoltar laltre i estructurar la pròpia paraula.I la paraula del nen sempre comença sent aproximativa. Aquí és onentra el paper de leducador, que lha dajudar a reformular-la senseparar, per anar precisant i arribant al punt just que linfant sàpiga dir elque vol dir.

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4216

17



Evidentment, les distincions les començarem a fer en molts àmbits;per exemple, en làmbit de la geometria distingirem un quadrilàter duntriangle. Però també caldrà que el nen distingeixi entre la compassió ila justícia, perquè tots els mitjans de comunicació ho confonen. El quefan és fer veure al nen que només cal vessar algunes llàgrimes perquèet tinguin pena. I així seguim en el caos. Aquesta distinció sha de ferdurant tota lescolaritat i amb la companyia de leducador. Leducadorserà sempre un acompanyant exigent amb el nen. Què vols dir? Ésaixò el que vols dir i el que vols expressar? Amb aquesta exigència ifent-li reformular el que diu és quan li anem estructurant el pensament.Per sortir del caos cal aprendre a parlar de manera precisa, rigorosa,exacta i justa, sempre al costat dun adult que lacompanyi. Així,daquesta manera, el nen sabrà treure lentrellat progressivament delsaber i el creure.El nen també diferenciarà entre la publicitat, els eslògans i les veritatscientífiques. Ara mateix, això al cap dun nen és un caos. A mi magradadir que la paraula autèntica sempre està presa de la inquietud, de lan-goixa de no ser precís, de no ser exacte, de no ser just. La paraulaveritable és el contrari de leslògan publicitari o la paraula fàcil. És laparaula inquieta, la que ens fa intercanviar impressions amb laltre ientrar en comunicació amb laltre. Els nens creuen que quan parlen hohan de dir tot al moment, i en canvi quan es diu la veritat el quenecessitem és ser inquiets, ser curiosos amb la nostra paraula. Jo crecque en lensenyament aquesta inquietud és una virtut i no és un defecte.És el que ens fa ser honestos i exigents amb nosaltres mateixos, el quedóna autenticitat a la nostra paraula.En aquest mon caòtic, que sassembla a la meva bústia quan sóc forade casa, perquè quan arribo és un caos, és on hem dexigir aquestaexactitud. Igual que em passa a mi amb la meva bústia quan fa un mesque no hi sóc, que em trobo diaris, publicitat i cartes, i aleshores haigde fer paquets de cada cosa per distingir els diferents estatus, al nen lipassa el mateix. El nen rep tanta informació que el seu cap és un caos,i per tant nosaltres hem de ser al seu costat per ensenyar-li a distingirquè pertany a què, què és la publicitat, la veritat científica, la moral, laliteratura, lopinió, etcètera, perquè si no seguirà vivint en el caospermanent.Magradaria molt acabar amb un repte que per a mi és essencial. En lasocietat actual, malauradament, se separa massa el plaer i la intel-

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4217


Philippe Meirieu

ligència. Duna banda hi ha el plaer, que normalment sassimila ambles bèsties, i duna altra hi ha la intel·ligència, que sassimila a lavor-riment. El repte de qualsevol ensenyant és que es pot trobar plaer enlensenyament, i com a educadors loperació més subversiva i útil quepodem fer actualment és demostrar que pot haver-hi plaer en la in-tel·ligència. Refusem dividir els homes en dos grups: duna banda elsque comprenen les coses, i de laltra els que es poden manipular. Éscada dia, en cada gest i en cada classe, que podem demostrar que hiha un lligam entre plaer i intel·ligència.

Us desitjo una molt bona Escola dEstiu, perquè estic segur que seràun exemple que es pot unir el plaer amb la intel·ligència.

TG1-Meirieu.pmd 15/06/2010, 12:4218

19

Crisi financera, crisi econòmica, crisi educativa?


Moltes gràcies, Ricard i Joan Badia. Bon dia a tothom. El títol de lameva intervenció no el vaig triar jo, però mha agradat molt: «Crisieconòmica, crisi financera i crisi educativa». El podríem posar entreinterrogants. No hi són, però ara en parlarem. Suposo que molts devosaltres, per no dir tots, entreu en pàgines web i sabeu què són lesMFQ. En gairebé tots els webs que fan coses hi ha un raconet on potsclicar a les MFQ, que vol dir «Most Frequent Questions». Quan vastreballant en una matèria ja saps quines són les coses que la gentpregunta sempre, i a lapartat de MFQ hi la llista de les preguntes mésfreqüents i les respostes. A mi aquests dies em passa. No a la web,perquè no tinc cap web, però sí amb la gent que em trobo al carrer, alsdinars, a les reunions, a la feina, o fins i tot amb gent que no conec.Sempre que em trobo algú em fa tres preguntes: «Què és el que no et

Crisi financera, crisi econòmica,crisi educativa?

Joan MajóEnginyer industrial

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4219


Joan Majó

creus?», «Per què no tho creus?» i «Quan sacabarà la crisi?» Aquestaés la que em fan cada vegada més.Quan em fan aquesta darrera, que repeteixo que me la fan molt sovint,jo contesto a la gallega i pregunto de quina crisi parlem. Perquè larealitat és que hi ha una enorme confusió, com explicava el Ricard:tots parlem de la crisi, però no tots parlem del mateix.Hi ha unes crisis presents de les quals parlem i unes crisi futures deles quals no parlem, però totes van lligades. Mexplico. Ens hem passatpràcticament sis mesos, del setembre fins al març, convençuts queteníem una crisi financera. No us ho cregueu, i us dic que jo no mhocrec. A Espanya no tenim una crisi financera, en absolut. Què vull diramb això? És veritat que arreu del món hi ha hagut una crisi financerahorrorosa que pràcticament ha enfonsat el sistema financer mundial;en aquest moment no sé el percentatge exacte, però el 60 per cent delsbancs anglesos estan nacionalitzats. Els tres o quatre bancs alemanysmés importants estan nacionalitzats. La Société Generale francesa estànacionalitzada. El Fortis belga està nacionalitzat. Els bancs americansno estan nacionalitzats, perquè això de nacionalitzar als americans elssona molt malament i diuen que estan intervinguts, però Merrill Lynch,Goldman Sachs, Bank of America, City Group, totes aquestes entitatsestan intervingudes.És a dir, la crisi financera internacional és dun abast impressionant, iel podreu mesurar a través duna xifra. Als balanços de lany 2006 quepublica la revista Forbes, que és la revista del capitalisme, el capital detots els bancs del món suma una mica més de quatre bilions i mig dedòlars. Alguns es van començar a enfonsar i a tenir problemes, i elsgoverns van haver dactuar perquè no senfonsessin. Només en vandeixar enfonsar un, el Lehman Brothers, i van dir que prou, que aquestés lúltim, si no això serà un caos mundial. I per evitar que senfonsinels bancs els diferents governs lamericà, langlès, lalemany, el fran-cès hi han anat injectant diners, han anat reposant el capital delsbancs. En aquest moment quan vaig escriure el llibre no, perquèaleshores tot estava molt enredat la suma dels diners que tots elsgoverns del món han posat als bancs és de 3,7 bilions de dòlars, quanla suma del seu capital era de 4,5 bilions de dòlars. Daquí a tresmesos ja hi hauran posat 4,5 bilions de dòlars. Què vol dir? Que hanrefet tot el sistema financer, lhan reconstruït tot, lhan recapitalitzatamb diners públics, perquè els diners privats shan enretirat. Amb diners

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4220

21



públics, amb els pressupostos públics, han recapitalitzat tots els bancsdel món. Això sí que és una crisi financera de cavall, per dir-ho així.I això no té res a veure amb nosaltres. El govern espanyol no ha posatni un euro en el capital de cap banc, perquè aquesta crisi financeraglobal és conseqüència de les subprimes americanes, que de fet tenenuna part ben petita de la culpa: el problema de les subprimes suposavamig bilió de dòlars, i no pot ser que això ho enfonsi tot. Si les subprimesho han enfonsat tot és perquè ja estava tot corcat, podrit. Doncs el casés que els bancs espanyols no van comprar ni una subprime, i per tantel seu capital no era fictici, com el de la majoria dels bancs americans.Per què els bancs espanyols no van comprar actius tòxics als EstatsUnits? Primer perquè el banc dEspanya no els va deixar per tant,chapeau per al banc dEspanya, però segon, i sobretot, perquè en elsúltims sis o set anys la situació del nostre sistema financer era exac-tament la contrària: els bancs espanyols no anaven a comprar actius afora, sinó que el que anaven a buscar a fora eren diners. Aquí no hi ha-via estalvi, la gent i les empreses no estalviaven; tothom consumia iinvertia, la gent en pisos i les empreses en altres coses. Els bancs i lescaixes espanyoles no tenien diners, no tenien estalvis, per deixar i perconstituir crèdits. Per tant, el que feien era anar buscar diners a fora,als bancs alemanys, francesos, anglesos, americans, etcètera. Això vasuposar que hi hagués un flux de diner cap a Espanya; no hi va havercap sortida de diner per comprar coses. Es van anar a buscar moltscrèdits, perquè la situació que sestava vivint a Espanya era fruit duncreixement absolutament equivocat ara ho analitzem bastant, peròfa uns mesos no ho fèiem.El problema dEspanya no és un problema financer, no és lenfonsamentdels bancs. Els bancs no shan quedat arruïnats i shan de rescatar. Elproblema dEspanya és que durant set o vuit anys la nostra economiaha estat creixent. Quan leconomia europea creixia de mitjana entreun 1,5 i un 2 per cent, nosaltres creixíem amb un 4 per cent. Creixíemel doble que tots els altres països europeus. Moltíssima gent se nhabeneficiat i molt, però aquest creixement superior al dels altres païsosera un creixement equivocat. Era un creixement cancerigen; és unaparaula que fa nosa, però a mi magrada dir-la. No tot creixement ésbo. Quan tens vuit anys si el que et creix és el cervell, doncs perfecte,però si el que et creix és una cosa que no tha de créixer no és bo.Durant set o vuit anys el que hem estat fent nosaltres ha estat inflar de

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4221


Joan Majó

manera artificial el creixement dun sector que no tenia per què créixer.Tenint en compte la demografia espanyola, els experts diuen queEspanya necessitaria cada any, aproximadament, entre tres-cents i tres-cents cinquanta mil pisos o habitatges nous. En aquesta última època,alguns anys se nhan construït vuit-cents mil, perquè la gent elscomprava. Si sofereix un producte i es compra, doncs van fent. Perquè els comprava la gent? Tres-centes mil persones els compravenperquè els necessitaven, però les altres cinc-centes mil per què elscompraven? Per dues raons: en primer lloc, perquè el finançamentarribava al 100 per cent, i fins i tot al 120 per cent del preu de lhabitatge.Es donaven més diners dels que shavien de pagar pel pis. I en segonlloc, perquè la persona que el comprava però no el necessitava deia:«Em financen el pis i daquí a dos anys valdrà més, per tant mel com-pro. Si daquí a dos anys la cosa no va bé, em vendré el pis i com amínim faré negoci.»Així doncs, durant tot aquest temps hem creat una bombolla de de-manda artificial que ha generat una oferta artificial. Hem fabricat méspisos dels que havíem de fabricar. I hem fet venir gent de fora perquèaquí no nhi havia prou i hem anat alimentant la situació.Fins quan? El que sí que ha provocat la crisi financera internacional ésque explotés la nostra crisi. Per què? Perquè, com acabem de dir, enun moment donat tot el finançament que els bancs i les caixesespanyoles donaven als seus clients lanaven a buscar fora. En elmoment en què hi ha hagut la crisi financera internacional sha col·lapsatel sistema internacional, i per tant els bancs i caixes espanyoles no hanpogut anar a buscar diners a fora. Al contrari, els bancs europeus elshan dit: «Escolteu, el crèdit que venç el mes que ve ens lheu de tornar,perquè ara nosaltres no el podem renovar.» Això ha fet que es col·lap-si el finançament; la crisi espanyola no ha passat perquè els bancssenfonsessin, sinó perquè no tenien líquid. No tenien líquid perquèno tenien estalvis, que és don surten els diners, i els de fora no els endeixaven. I en el moment en què es va acabar el finançament es va aca-bar la música que estàvem ballant. La gent ja no va comprar més pisos,alguns van començar a vendre perquè ja van veure que no pujarien devalor i tot es va enfonsar. I tot això sha acabat amb 1,2 milions dhabi-tatges acabats que no tenen comprador, perquè hem tornat a la realitat.Fixeu-vos que representen quatre anys, tenim estoc per a quatre anys.Podríem estar quatre anys sense fer ni un pis i anar venent lestoc.

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4222

23



El primer gran problema és aquest: ens hem quedat amb 1,2 milionsdhabitatges sense comprador i, molt pitjor que això, ens hem quedatpràcticament amb dos milions de persones sense feina, més de la meitatde les quals són del sector de la construcció. Els altres aturats sónconseqüència del fet que en molts casos el consum sha reduït. Lanostra no és una crisi financera, sinó que és una crisi econòmica. Ésuna crisi de model de creixement, i ens indica que hem de canviar elsistema de creixement i el motor que limpulsa. I perquè daquí a unany ningú no em pugui dir que no tenia raó, ja aviso que ara sí quetindrem una crisi financera. Per què? Perquè els bancs i caixesespanyoles, que ara presenten uns balanços correctes, aviat tindranuna quantitat enorme de crèdits que no els tornaran: molts dels crèditsque han donat a les constructores, a les immobiliàries, a les personesque volien una hipoteca, no els hi tornaran. Llavors sí que començarana tenir uns actius que no els recuperaran. El gran avantatge parcialrespecte a la crisi internacional és que els bancs de fora shan enfonsatperquè tenien actius ficticis, i als bancs espanyols no els tornaran elscrèdits, però si més no els tornaran el pis, que ja val alguna cosa. Val-drà molt menys del que sen va pagar, però almenys val alguna cosa, iara haurem dorganitzar un sistema impressionant per veure com acon-seguim donar sortida a aquest estoc de més dun milió de pisos. Elsprincipals propietaris dhabitatges seran les caixes espanyoles; segura-ment seran els primers propietaris dhabitatges dEuropa. No és el temade la meva xerrada, però hem de trobar una manera de resoldre-ho, ijo crec que la solució no és que el govern espanyol o els autonòmicsdonin diners als bancs o caixes, sinó que els comprin molts daquestspisos, i ja discutirem a quins preus. Amb això es podrien fer companyiespúbliques o semipúbliques de lloguer o dhabitatge social, i això per-metria per una banda que lestoc es reduís molt, sobretot si hi ha moltde lloguer, i per laltra deixaria un cert mercat per a la construcció quereactivaria aquest sector i així evitaríem la caiguda de les caixes i elsbancs.Així doncs, jo ja us anuncio que lany que ve Espanya es trobarà enuna crisi financera, però per ara encara no hi hem entrat. Nhem tingutuna mostra amb Caixa Castella-la Manxa, que li ha passat exactamentel que us acabo dexplicar: el 80 per cent del crèdit de Caixa Castella-la Manxa depenia del sector de la construcció, i a la mínima que shanparat totes les construccions a la zona entre Toledo i Madrid, que està

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4223


Joan Majó

plena de grues aturades, lògicament aquesta caixa se nha anat a ferpunyetes. El problema que tenim plantejat no és resoldre la crisifinancera, i és una llàstima, perquè la crisi financera es resol bé. Si hiha cinc bilions de dòlars que han desaparegut, quan els governs tornina posar els cinc bilions de dòlars, tot arreglat. Després ja veurem comels paguem, perquè en el fons són diners de tots nosaltres, però lescrisis financeres sarreglen perquè són un problema de diners. Les cri-sis de model de creixement no sarreglen amb tanta facilitat. Per tant,quan sacabarà la crisi? La crisi financera internacional sacabarà curant.Només cal que vulguin Obama, Merkel, Brown, Sarkozy i dos o tresmés i diguin: «Escolta, què sha de fer per acabar això duna vegada?»Crec que hi estan bastant disposats; de fet ja he comentat que ja handonat 3,7 bilions de dòlars. Els països que estaven creixent bé, comAlemanya, que creixien a l1 o el 2%, sense bombolles com la quehem viscut nosaltres, en el moment en què va haver-hi la crisi financerai els bancs van deixar de donar crèdit la seva economia es va enfonsari ara està decreixent. El dia que sarreglin els bancs, leconomia alemanyaes recuperarà i tornarà a créixer a l1 o el 2 per cent. Hi haurà el queentenem per una recuperació econòmica. Però el dia que la crisi inter-nacional sarregli aquí estarem igual, perquè aquest no ha estat el nostreproblema, això nostre no és una recuperació.Pobres de nosaltres que la solució a aquesta crisi fos que un milió depersones aturades tornessin a posar totxos. Seguiríem la mateixa dinà-mica maleïda que hem portat durant aquest temps. La solució de lanostra crisi econòmica és molt més seriosa, molt més llarga i molt méscomplexa, perquè vol dir, entre altres coses, que ens hem dinventardos milions de llocs de treball per a una gent que ha de passar a fercoses que no feia abans. Potser sí que, daquests aturats, mig milió sónconseqüència del tancament duna botiga, i quan torni a funcionarleconomia la botiga tornarà a obrir i ells tornaran a tenir feina. Però detotes les persones que durant aquest any i mig han passat a latur, quantornin a treballar entre un milió i un milió i mig faran feines diferentsde les que estaven fent, i això no és fàcil i implica a tothom. Això no hoarreglarà el govern, perquè no és resol posant-hi diners.És una situació molt semblant a la que jo vaig viure al ministeri quanvam fer la reconversió industrial. Vam haver de fer exactament això,de manera que ho explico amb coneixement de causa. Jo vaig entrar alministeri amb un 24 per cent de la població a latur, ara estem en un

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4224

25



17 per cent i estem esverats, amb molta raó. I aleshores hi havia un 16per cent dinflació; imagineu-vos-ho: a més del 24 per cent datur, lagent que tenia un subsidi cada any perdia el 16 per cent del seu poderadquisitiu. Aquesta va ser una crisi molt pitjor que aquesta i ens envam sortir, però vam tardar anys.No ho faré ara, perquè no em toca ni tinc gaire temps, però vull expli-car que dedico la segona part del meu llibre als àmbits en els qualscrec que es poden generar llocs de treball durant els anys vinents; sónàmbits on ara no hi ha llocs de treball o nhi ha pocs. On hi hauràcreixement de locupació? En les tecnologies de la informació i lareconversió energètica. El repte que representa en aquest moment elnostre desgavell lhem de saber aprofitar per sortir de la crisi. Crec quedurant uns anys tota la gent que ha estat posant totxos per fer pisos queno calien hauria de seguir posant totxos, però per construir altres co-ses. No shan de fer pisos, sinó rehabilitar tots els nostres habitatges,que tenen una eficiència energètica baixíssima: canviar els aïllaments,canviar els sistemes de calefacció, de refrigeració, canviar les teules iles pissarres per un tipus de cèl·lules fotoelèctriques. Les teules el quefan és absorbir la calor, i llavors des de dintre has de posar refrigeracióper evitar la calor que entra, etcètera. Siguem una mica racionals: posemun element que transformi aquesta calor del Sol directament en energiai així ens estalviem electricitat. Hi ha una sèrie enorme de coses a fer.I qui diu això pot parlar dels automòbils. Daquí a deu anys lautomòbilno sha dassemblar en res a lautomòbil actual. Dentrada no ha defuncionar amb un motor dexplosió, ni amb petroli. Ja veurem ambquè funciona, però no és només això: lautomòbil ha de ser molt méseficient, i també ho ha de ser el sistema energètic. Perquè el problemaenergètic no és només trobar noves fonts denergia, sinó que és sobretotreduir el consum energètic per tenir el mateix tipus de vida. Sempre hoexplico i magrada fer-ho: els europeus del segle XV gastaven 10.000quilocalories al dia: sen menjaven 2.000 i les altres 8.000 són les queobtenien gràcies al foc, al vent, etcètera. Ara vivim molt millor, evi-dentment, gastant 160.000 quilocalories al dia per càpita. És clar quevivim millor, només faltaria. El problema no és que aquestes 160.000quilocalories que traiem del petroli les haguem dobtenir de lenergiafotovoltaica, de la nuclear, etcètera. No, la primera cosa que hem defer és dir: «Podríem viure igual de bé amb 60.000 quilocalories?» Sí,però ens hi hem de posar. Per exemple, tornant al cotxe: quan la roda

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4225


Joan Majó

del meu vehicle va per lautopista fa un treball, gasta, produeix unaenergia mecànica i al mateix temps està consumint una certa quantitatde gasolina. Lenergia mecànica que està fent la roda no arriba al 15per cent de lenergia que tenia aquella gasolina quan era al fons delpou de petroli. Això vol dir que en el procés que se segueix per ferfuncionar un cotxe perdem el 85 per cent de lenergia. Cada vegadaque pujo a Montjuïc amb el meu cotxe no hi vaig gaire sovintpenso el mateix. I no ho arreglo anant amb un taxi. Per pujar els meussetanta quilos de pes arrossego una tona i mitja. Si et mires aquestamena de coses amb un esperit tècnic, dius: «No pot ser.» El cotxe delfutur ha de tenir un altre combustible, un altre motor, no ha de ser deferro, ja que el que interessa del cotxe és la rigidesa, no el pes. Shande trobar sistemes en què el coeficient de rigidesa i pes sigui deu vegadesmillor, i avui dia ja hi ha materials que ho permeten.Finalment, hi ha un últim sector que també ha de ser objecte dunaatenció especial: els serveis personals, latenció directa a les persones.Daquí a uns anys ha de crear més ocupació, perquè en el fons respona una realitat, que és la de les deslocalitzacions, quan traslladem unafàbrica dun lloc a un altre. La deslocalització més gran que hi ha haguten lúltim segle és la deslocalització dels serveis de la família, que araofereix el mercat. És a dir, quan jo era petit em cuidava la meva mare,però els meus néts van a la llar dinfants. Quan jo era petit dinava i so-pava a casa. Ara moltes vegades no dino ni sopo a casa. Quan estavamalalt em cuidaven a casa, ara em porten a lhospital. Els meus aviseren vells, doncs hi havia una filla que vivia amb ells, però a mi potserem portaran a una residència. Hem deslocalitzat el servei a les perso-nes cap a leconomia. Duna part en diem serveis socials, perquè sóndaquella gent que no sho pot pagar, i per tant shaurà de pagar ambdiners públics, però una altra part són serveis mercantils que creixeranduna manera impressionant i que shan de professionalitzar.Vaig acabant. I leducació què? Des del meu punt de vista, la crisieducativa sestà gestant i està a punt de petar. Això que acabo dexplicarla posarà encara més en qüestió, perquè aquesta transformació que usestic definint més o menys representa que, no només ens hem dinventarmilions de feines per fer coses noves, sinó que a més ens hem dinven-tar milions de feines que les facin duna altra manera. Per tant, nonomés hem de canviar els coneixements de les persones, sinó quehem de canviar els valors, les actituds i els costums. Tot això és educació,

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4226

27



que no vol dir tot ho hagi de fer lescola, ni molt menys. En leducacióhi ha molts actors, entre els quals un de molt important és lescola,però probablement és més important la família, gairebé tant com elsmitjans de comunicació.Què vull dir amb això? Respecte als coneixements, vosaltres ja hosabeu, tot això, no us ho he dexplicar. El problema que tenen ara lespersones joves amb els coneixements és el contrari del que tenien faun segle, quan aquests eren escassos. No nhi havia prou i la feina erabuscar, adquirir coneixements. La feina dara és que en tenen massa.Hi ha massa informació, hi ha massa coneixements. Les actituds quefeien estimular ladquisició de coneixements, avui dia han destimularladquisició selectiva de coneixements. Hem daprendre a seleccio-nar-los abans de processar-los, perquè si no ens omplen el cervell, i elnombre dentrades i de gigues que caben al cervell està limitat; lacapacitat del nostre cervell és més o menys dun gigabyte. Hem passatde lescassetat a la superabundància. No només hi ha massaconeixements, sinó que tenen una durada molt més curta. La vida útildels coneixements és cada vegada més curta. No fa gaires anys la vidaútil dels coneixements coincidia bastant amb la vida demogràfica deles persones. Ara la dels coneixements és molt més curta que lademogràfica. La vida demogràfica de les persones sha allargat i la delsconeixements ha disminuït.Avui en dia educar no vol dir traspassar coneixements, sinó prepararla gent perquè pugui canviar de coneixements cinc o deu vegades enla seva vida, en tots els camps. Això des dun punt de vista educatiu ésfonamental. Exagerant, el concepte del sistema educatiu com a eina deformació en les primeres edats se nha anat a fer punyetes. Hi ha uneslògan molt maco que reclama «leducació al llarg de la vida», i ésuna gran veritat, no només pel que fa a la feina o als coneixementstècnics o científics, sinó en tot. Els meus néts, que els grans tenentretze o catorze anys, amb una mica de sort es moriran el 2080 o el2090... com serà tot això el 2080? Els meus néts suposo que seran méso menys com jo. Jo sempre els dic a les seves mestres: mesteu preparantels meus néts per al que els heu de preparar?En això que us deia hi ha un altre aspecte fonamental. Acabada lapreponderància del treball industrial, aquests nous tipus de feines,aquestes noves maneres de fer, laugment de feines en els serveis, de-manarà unes actituds absolutament diferents de les que sol tenir avui

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4227


Joan Majó

la població. I el més important és que caldrà una autonomia molt su-perior. El treball industrial és un treball reglat en què saps a quina horahas de ser en quin lloc, a quina hora entres i a quina plegues, quanarribes allà et diuen que thas dasseure i que quan arribi el cargollhas de posar, etcètera. És una feina molt poc autònoma, i les feinesque no són industrials deixen de ser això. El treball industrial hacondicionat molt la nostra vida, ens ha ensenyat que hi ha un lloc pertreballar i un lloc per viure, i això passarà cada vegada menys. Lasocietat industrial, en què el paradigma és la fàbrica, només funcionasi totes les persones que hi treballen són al mateix lloc a la mateixahora; si no, no va. En aquesta societat les persones que viuen aquí handanar allà, però com que tots van cap a la feina a la mateixa hora estroben que totes les autopistes acaben col·lapsades, tots tenen festadissabte i diumenge i els altres dies a treballar, i tots tenen vacances alagost. Totes aquestes coses són fruit de la societat industrial, i vandesapareixent. El contracte laboral actual en el fons és un contracte delloguer de temps: jo et llogo tantes hores a la setmana per tants euros ala setmana i durant aquestes hores algú ja em dirà el que haig de fer.Llogo el temps. Cada vegada més el contracte laboral serà més, no uncontracte de llogater, sinó de pagar un servei o un producte. Per tantno es parlarà de temps, ni de lloc ni dhorari de treball, que són lesclàusules fonamentals dun contracte laboral. Aquest tipus de fun-cionament molt més autònom, autodeterminat, autoresponsable, crea-tiu, demana una altra manera de ser. Quan veus que laspiració dalgúés entrar a treballar a La Caixa, dius «pobre nano», i ja sé que la majoriade vosaltres sou funcionaris, però podria dir exactament el mateix. Lesfeines dels anys vinents seran feines en què aquestes dimensions queacabo dexplicar seran absolutament preponderants en tots els noustipus de treball. Aquí torna a haver-hi un altre repte important per alsistema educatiu les escoles i més, no només pel que fa a la trans-missió de coneixements, sinó pel que fa a la formació dactituds, decostums i dhàbits per a les persones joves que es trobaran en aqueststipus de societats.Jo tinc sis fills i cinc gendres o nores; al voltant meu tinc trenta perso-nes de trenta a quaranta-cinc anys. Daquests sis fills i cinc gendres onores, sis no són assalariats, són autònoms, petits empresaris, pro-fessionals independents. I això per mi anirà in crescendo sense capdubte.

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4228

29



Sr. Aja: Buenos días. Primero de todo, agradecer la invitación a com-partir estos espacios y felicitar a la organización, porque realmente elesfuerzo que hacen es enorme. Segundo resaltar que las primerasEscoles dEstiu que se hacen en Barcelona datan de 1914, y el hechode que se sigan manteniendo significa que tienen una importancia,que son un espacio de libertad, de discusión, de diálogo, de aprendi-zaje, de estímulo hacia algunos aprendizajes o un espacio compartidopor los compañeros. En tercer lugar, siempre es un placer compartirespacio con el doctor Joan Majó, persona de prestigio internacional yreconocido compromiso social.Mi planteamiento va a ir por otro lado. Podemos hablar de crisis eco-nómica y de crisis educativa por separado o plantear que la crisis edu-cativa y la crisis económica tienen relación. Mi tesis es que una crisiseconómica surge a partir de una crisis educativa. Para argumentar mitesis y después poder debatir con ustedes voy a utilizar tres puntos dereferencia.El primer punto de referencia es diferenciar entre educar y enseñar,porque creo que se está confundiendo. Una cuestión es utilizar el con-cepto genérico de educación y otra cosa es saber diferenciar qué esenseñar y qué es educar. El segundo aspecto son unas reflexiones so-bre la importancia que tienen la sanidad y la educación como baremosen cualquier periodo del mundo. La tercera referencia será la impor-tancia de la relación entre lo político, lo educativo y lo económicocomo elementos fundamentales para el desarrollo de un país.La primera reflexión sobre el tema de diferenciar entre educar y ense-ñar, la fundamento en el hecho real de que hoy día todavía estamosviendo en múltiples escuelas que nos llegan papás y mamás que nosdicen al maestro: «A ver si tú puedes hacer algo con este niño, porqueyo no hay forma de controlarlo en mi casa.» Este adulto a veces no esconsciente que le está pasando un problema a la maestra o maestro,que además de ese niño con ciertas dificultades de comportamientotiene veinte o treinta y pico más en el aula. Yo creo que la educaciónes fundamentalmente familiar. Todos nosotros, nuestros primeros ín-dices educativos los hemos recibido en nuestra casa. En nuestra casa,nuestros padres nos enseñaban a no mentir, a ser respetuosos, a saber-nos comportar, etc. Y ahora resulta que se quiere que el maestro o lamaestra asuma unas responsabilidades que comprenden a la familia.Bastante problema tiene ya la maestra o el maestro para poder trabajar

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4229


Joan Majó

adecuadamente en su núcleo central, que es la transmisión y creaciónde un espacio de conocimientos, para además asumir una competen-cia que no es suya. Yo creo que la familia educa y enseña, y que laescuela enseña a través de la educación. Es importante mantener esadiferencia de principios para saber cuál es la responsabilidad de cadauno. En ese sentido, señor Majó, me va a permitir discrepar un poqui-to, porque yo creo que la crisis económica viene por una pérdida devalores sociales. Voy a poner dos ejemplos.Uno, que lamentablemente aún sigue en pie, es la guerra de Irak. Laguerra de Irak todos sabemos que se fundamentó en una mentira, esdecir, en un valor. La mentira como valor. Esa mentira lleva comoconsecuencia la inversión de un montón de millones, de gastos absur-dos, en matar, lo más lamentable de todo, un millón de personas. ¿Ycuál ha sido la respuesta? Socialmente no se ha pedido ninguna res-ponsabilidad a las personas que mintieron. Nos movemos en un en-torno socioeducativo donde el niño empieza a ver que qué más daengañar, porque el primer valor es el dinero. Cuando en una sociedadel primer valor es el dinero, es el primer paso para cualquier tipo decrisis. El dinero no puede ser jamás el primer valor de una sociedad,sino que es un medio para conseguir otros objetivos.También tenemos varios dados recientes, como el que indica que Es-paña está a la cola de la lucha contra la corrupción política y social.¿Cuáles pueden ser los valores de este país? ¿Cómo es posible estar ala cola de Europa en la lucha contra la corrupción? Hay otro dato quecreo que salió ayer: una investigación de catedráticos de ética denun-cia que el 35 por ciento de la ciudadanía española no ve mal el nepo-tismo. Es decir, no ven mal que cuando tienes poder hagas chanchu-llos con amigos y familiares. Podríamos referirnos a dos casos recien-tes, como el de Valencia o el de Berlusconi. Resulta que Berlusconisale favorecido en las encuestas a pesar de todo lo que está ocurriendoen ese país desde el punto de vista de los valores morales.Si no diferenciamos una cosa de la otra, difícilmente vamos a poderencontrar soluciones eficaces para poder salir de la crisis. Yo creo quela situación de crisis requiere unos planteamientos de valores, es decirunos planteamientos educativos.El segundo aspecto sobre el que reflexionar es la importancia de laeducación y la sanidad en un país como medidor, como baremo decómo va ese país. Me van a permitir contar una anécdota: hace mu-

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4230

31



chos años tuve la suerte de comer con el doctor Aymemí, especialistaen traumatología, lamentablemente ya fallecido. Cuando ya comía-mos, en un momento determinado me planté y le dije: «Qué lindo eltrabajo que hacen ustedes y el que hacemos nosotros, ¿no? La educa-ción y la sanidad son la base de toda sociedad.» Él me respondió:«Mire, José Manuel, es mucho más importante el trabajo que hacenustedes», y yo le contesté: «No, hombre, doctor, ustedes salvan vidas»,y me dio una respuesta tan simple, pero tan importante, como esta: «Siyo salvo vidas, es porque tuvo buenos maestros.» Pues es verdad. Esdecir, todo proceso formativo en cuanto a conocimientos empieza enla escuela. No es que no lo haya en casa, pero de forma institucionalempieza en la escuela. Entonces, la educación es mucho más impor-tante que la sanidad. Es verdad que para ser un buen arquitecto o unbuen maestro tienes que tener buenos maestros. ¿Nuestra sociedadestá realmente valorando eso? Yo tengo mis dudas, por diferentes cau-sas. Una es la formación de los maestros, y yo trabajo en eso, ya lo hadicho Nuria, la presentadora. La formación de maestros por suerte vaa cambiar, pero hasta este momento y durante muchísimos años hasido de tres años, mientras que la formación de un especialista envinos o la de un veterinario creo que es o era de cuatro. Resulta quepara los que se ocupan de la formación de niños, la suya es de tresaños. No es cuestión únicamente cuantitativa, es también cualitativa.Pero es un factor que pone en duda si realmente nuestros políticos,nuestros poderes educativos, están valorando cuál es la importanciade eso.También es cierto que últimamente nos están avasallando con infor-mes, evaluaciones y estadísticas. El informe PISA ha dejado malpara-dos a los maestros, y yo cuando lo veo lo primero que me pregunto esqué tiene que ver Finlandia con nosotros, y cómo entramos en unacomparación con unos países que ni físicamente, ni económicamente,ni alimenticiamente tienen nada en común con nosotros, o muy poco.Sin embargo, es curioso que no se hayan resaltado algunos aspectosde Finlandia como por ejemplo que allí los maestros estudian seisaños, no tres. ¿Tendrá algo que ver que la promoción sea de seis y node tres? En Finlandia para poder acceder a magisterio hay unos contro-les y unos filtros importantísimos, no entra cualquiera. Del porcentajede personas que entran a estudiar magisterio, un 25 por ciento no fi-naliza los estudios, porque hay un nivel de exigencia muy alto. Ahora

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4231


Joan Majó

me estoy cuestionando mi propia universidad, mi propio centro deformación, pero no como crítica, sino como reflexión para poder me-jorar. ¿El nivel de exigencia del estudiantado y del profesorado es eladecuado para obtener un país con un desarrollo oportuno o no lo es?Insisto que los análisis comparativos a veces se sacan de contexto. Yocreo que el último trabajo que ha hecho el doctor Prat, en que presen-tó una evaluación con sesenta mil niños entre once y doce años enCataluña, es un estudio muy bien realizado y sumamente interesante,porque de alguna forma ahora podemos saber qué es lo que está pa-sando con la educación de este país. Mi duda es: ¿una vez que losabemos, le vamos a poner remedio? Ahí entran la economía y la in-versión. La Generalitat decía el otro día que este año iba a ahorrar 940millones de euros, y que esto no va a afectar a la educación, ni a lasanidad, ni a los servicios sociales, pero sin embargo anteayer ya hubouna manifestación en la plaza Sant Jaume de una serie de colectivos osindicatos que han detectado que se van a reducir los presupuestos,por ejemplo, en la ayuda de las bibliotecas. Se va a incrementar el nú-mero de grupos de alumnos, pero no se tiene previsto incrementar elnúmero de maestros en las escuelas. Ayer mismo leía que Sanidad nogarantiza que haya suficientes médicos para suplir este verano las po-sibles bajas. Entonces, ¿es posible creerse que vas a reducir 940 millo-nes de euros y esto no va a afectar a la educación? ¿La educación tieneun peso importante en nuestro país? ¿Tiene el peso y el respaldosocioeconómico que se merece o no?Yo soy bastante entusiasta, quizás por defensa mental: no quiero serpesimista, quiero ser optimista. Ayer se aprobó una ley de educación,no por consenso, que es lo que hubiéramos deseado todos, pero yocreo que es una ley en que, aunque tiene sus pros y sus contras, losaspectos positivos son mayores que los negativos. De todos modosestá por ver, está por llegar. Considero que la universidad tiene muchoque decir, pero también necesita un cambio para avanzar un pocomás y proponer alternativas innovadoras. Por ejemplo, yo consideroque en los centros de formación de maestros de los centros universita-rios estamos alejados de la realidad escolar. Esto no es bueno paranadie: ni para el futuro maestro, ni para nosotros que estamos fuerade contexto y no conocemos la realidad, ni para los maestros quenos puedan ayudar. Yo considero fundamental crear un espacio den-tro de los centros de formación del profesorado, universitarios o no

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4232

33



universitarios, con interlocutores válidos, como pueden ser los movi-mientos de renovación pedagógica, los sindicatos o colectivos de maes-tros. No hay que ir tan organizado, ni tan determinado. Hay personasque están haciendo un trabajo bárbaro en el mundo de la educación yque no son valoradas en absoluto. Es lamentable pero es así.Sin embargo, hay una imagen pesimista de los maestros: que son gran-des vividores, que tienen tres meses de vacaciones, que no pegan unpalo al agua, etcétera. Mi experiencia personal desmiente totalmenteestos tópicos: yo tengo amigos, compañeros y gente muy conocidaque a veces les llamo por teléfono a las siete de la tarde y están en laescuela, porque están preparando una reunión con los papás, y lashoras que hacen de cinco a siete no se las pagan. Están allí porquecreen realmente en la educación. A este tipo de maestros que estándando parte de su vida, de su dedicación, con mucha ilusión, conmucho afecto y cariño, hay que mimarles, considerarles, tenerles encuenta, darles protagonismo, tanto por parte de la administración comode la universidad. A veces parece que para la universidad seas un entealejado, y eso es un absurdo, no tiene sentido. La universidad serámejor o peor dependiendo de si está más o menos cerca del suelo, dela realidad socioeducativa de este país; no le sirve de nada estar en lasnubes.Otro aspecto importante de la universidad son los planes de estudios.Seguramente ahora voy a ser muy criticado, pero no me importa: ten-go que decir que, lamentablemente, los planes de estudios es cono-cido de casi todos, por lo menos en la universidad se hacen desdeuna visión departamental y para beneficio de los departamentos. Lodigo porque yo he sido director de la formación, yo he vivido estassituaciones donde no se hace un plan de estudios pensando en la in-novación educativa, pensando en el futuro de la juventud de nuestropaís, que es el futuro educativo, económico y social, sino buscando elbeneficio de los departamentos. Así no se puede ir bien, es imposible.No solamente debe cambiar la escuela, también debe cambiar la uni-versidad. Hay que modificar un montón de aspectos, y no sé si launiversidad está dispuesta a hacer este cambio, Yo creo que todo cam-bio crea ilusión, pero todo cambio que se genera des de la base. El queviene impuesto desde arriba no genera ilusión, porque muchas vecesestos cambios no están desarrollados. Yo soy defensor de potenciarlos cambios a través de la reflexión de base, y a partir de ahí contar

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4233


Joan Majó

con los apoyos económicos de quien corresponda, sea de la adminis-tración, de la central o de quien corresponda.No quisiera alargarme mucho más, porque hay que dejar tiempo parala reflexión y el debate, pero sí quisiera acabar argumentando algunosaspectos que yo considero importantes y a tener en cuenta.Yo creo que la administración tiene que mostrar más confianza en losmaestros. Esta confianza será un estímulo y un beneficio para todos.No hay que ampliar las horas de trabajo de los maestros pagándolesmás dinero. Eso no es bueno, porque el maestro ya trabaja sin tenerningún reconocimiento económico y cree en ello. La solución es con-tratar más maestros en las escuelas. No en todas las escuelas, sino enalgunos centros que tienen ciertos proyectos y que potencian determi-nadas experiencias. Hay que contratar más personal, y por tanto esta-mos hablando de disponibilidad económica.Hay que pedir responsabilidades. Este es el país en el que nunca pasanada, pase lo que pase nunca pasa nada. No le pasó a Bush y no lepasó a nadie y montaron una guerra. En Cataluña hay un 33 por cientode fracaso escolar, increíble pero cierto, pues hay responsables. Elfracaso escolar empieza en la universidad, no empieza en la escuela.Ya lo he dicho antes: en la medida que nosotros formamos mal a losmaestros, esto ya es un paso para el fracaso escolar, por lo tanto hayque revisar todos estos procesos. Y también mantengo que el fracasoempieza en la familia: el escolar empieza en la universidad, y el edu-cativo, en la familia. Hay que buscar puntos de confluencia para queese fracaso desparezca o, como mínimo, disminuya el máximo posi-ble. Los responsables de la economía de este país no deben tener mie-do a invertir en educación, porque a la larga será altamente benefi-cioso.El Departamento de Educación tiene una serie de inspectores que ha-cen de intermediarios entre la administración y los maestros. Hay querevisar cuál es el papel del inspector. Si es meramente un informadorque va de un lado para otro, entonces ¿para qué necesitamos un infor-me PISA? ¿Cómo es posible que la información no llegue por otrasvías cuando nosotros ya tenemos unos medios, que son los directoresde los centros o los inspectores? Con eso ya es suficiente para saberqué pasa en el sistema educativo de este país. Si lo que buscamos sonalternativas para mejorar, no creo que tengamos que esperar que nosvenga nadie y nos diga lo mal que estamos funcionando. Muchas ve-

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4234

35



ces desconfiamos de nuestra propia realidad, se atreven a decirnos enqué estamos funcionando mal. Yo creo que sería bueno replantearsealgunos aspectos de estos trabajos de inspección. Es muy positivo, y laley de educación lo recoge, tener en cuenta los proyectos innovadoresque se llevan a cabo en los centros, generados por los propios maes-tros en base a su realidad escolar. No es lo mismo una escuela en unpueblecito que otra en el centro de Barcelona, pero hay que potenciary animar esos proyectos innovadores. Hay que ayudarles con dinero,porque desde luego la economía tiene un grandísimo papel.Hay que innovar en aspectos como la interdisciplinaridad. Llevamosaños hablando de ella y sin embargo no se pone en práctica, ni en launiversidad, en la formación de los maestros, ni en las escuelas. Yocreo que la interrelación de diferentes áreas con un foco o un núcleocentral es algo fundamental para avanzar hacia esa mentalidad dife-rente que decía el señor Majó; hay que ver las cosas de forma diferen-te. Por ejemplo, al tema corporal se le sigue dando una importanciamínima, pero resulta que un día las corrientes educativas de las inteli-gencias múltiples demuestran el papel fundamental que tiene el movi-miento en los procesos formativos de una persona. Stoiquinas es ungran neurólogo colombiano que trabaja en Estados Unidos, y mantie-ne la tesis que la inteligencia del ser humano surgió a lo largo de millo-nes de años gracias al movimiento; eso es inmenso. Y la inteligenciano surge de cualquier movimiento, porque los animales se muevenmejor que nosotros, sino de los movimientos intencionados. ¿Cómoes posible que el sistema educativo no haya recogido todavía la impor-tancia del movimiento como elemento generador de múltiples inteli-gencias?También debemos referirnos a la inteligencia emocional, otro temaque es muy bonito y todo el mundo habla de ello, pero ¿se está llevan-do a cabo? ¿Realmente se está teniendo en cuenta su importancia enlos procesos formativos y educativos de la persona? Ya les digo que noquiero ser pesimista, pero sin embargo yo creo que lo que estoy co-mentando invita a la reflexión.También hay que observar las plantillas de los centros de las escuelas.No se pueden montar proyectos si se están cambiando los profesorescada dos por tres. Es de una lógica tan aplastante que no entiendocómo eso puede ocurrir todavía. Creo que también sería bueno favo-recer que los profesores que quieran puedan optar por la jubilación

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4235


Joan Majó

anticipada, con unas condiciones dignas. Realmente, en contra de loque mucha gente piensa, el trabajo de la educación es agotador ydesgastador. Creo que es bueno que entre gente joven con ilusión,con fuerza, reconocer a las personas que se han pasado media vidatrabajando con una jubilación digna o asignándoles otro tipo de fun-ciones, pero que no estén directamente con los niños. No hay quedesaprovechar su gran experiencia.Creo que también sería bueno revisar las oposiciones, que ahora nogarantizan que los que pasen sean los mejores, pero como hace mu-cho tiempo que están así no se cambia nada. Hay que modificar elsistema de oposición; las actuales no son la mejor manera de seleccio-nar a los maestros. ¿Cuál es la mejor manera? Sentémonos, hablémos-lo y dialoguemos, y tomemos como referencia una vez más lo que yaestá funcionando en las escuelas. ¿Qué es lo que realmente te va ayu-dar a saber quién puede ser el mejor o el peor maestro?Voy a terminar con dos comentarios. En la educación ocurre como enfútbol: todo el mundo entiende, todo el mundo se atreve a hablar deeducación o a cuestionar al maestro. Yo creo que esto viene, una vezmás, del cambio de los valores: como el dinero es el valor númerouno, el que tiene dinero se cree que el maestro está a su disposición.Entonces al final quien manda en la escuela es el papá del niño, y yocreo que no tiene que ser así. Hay que recuperar la dignidad y el valordel maestro.Finalmente, vuelvo a un tema del que el señor Majó también puedehablar ampliamente: el tiempo libre. Pongo un ejemplo: desgraciada-mente, esta semana murió Vicente Ferrer. Este personaje significabauna alternativa educativa, económica y política, los tres puntos de re-ferencia que les decía antes, y la televisión ha hablado de él. Este señorestaba planteando, y además se creía, que es posible acabar con elhambre en el mundo. Yo también, y supongo que muchos de ustedestambién piensan lo mismo, pero hace falta voluntad política, poneruna economía a su función y tener unos valores educativos. El tiempoque le han dedicado a la historia de Vicente Ferrer en comparación altiempo que le han dedicado los medios de comunicación a la muertede Michael Jackson, contra el cual yo no tengo nada como cantante, esincreíble. La televisión sigue teniendo un potencial enorme en la trans-misión de valores, y resulta que ha quedado mucho más importante lamuerte de un cantante, con todos mis respetos, que la muerte de una

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4236

37



persona de la que se han limitado a contar cuatro notas, pero sin en-trar en la cuestión de lo que significaba realmente Vicente Ferrer. Porlo tanto, reclamo una vez más la reflexión sobre el tiempo libre comomedio de educación.El otro día leí unas encuestas que decían que los niños de dos añosven un promedio de dos a tres horas diarias de televisión en EstadosUnidos, y los de tres años, de tres a cinco horas de televisión, y esosignifica que cuando tengan trece años habrán visto 18.000 asesinatosficticios y 250.000 tipos de agresiones diferentes. Al niño le tienendelante del televisor para que no moleste en casa o no incordie y estáviendo unos programas que le deslumbran, pero que están transmi-tiendo, incluso dentro de la propaganda, una serie de valores total-mente negativos. Es para cuestionárselo y para plantearse realmentequé podemos hacer ante una influencia tan potente como los mediosde comunicación en el ámbito educativo.Yo les dejo estos pensamientos, los lanzo al viento, como decía elpoeta, para que podamos entrar en una reflexión.

Irene: Moltes gràcies. Vull felicitar lescola virtual per aquest desè ani-versari i per aquesta trobada esplèndida que ens estan oferint a tots i atotes les escoles destiu de Catalunya. A mi magradaria que el senyorMajó no avui, perquè segurament no hi haurà temps desenvolupiles tres idees sobre el que ha de canviar de lescola, perquè em semblaque són extraordinàriament estimulants. En certa mesura aquestes ideesvinculen lescola que vam perdre a la guerra civil i la que encara nohem recuperat al segle XXI, una escola que demana una autonomiasuperior a la persona, que els nois i les noies aprenguin a seleccionarels coneixements; aquesta és la idea descola que durant tot un seglehem intentat defensar, orientats per grans pedagogs. Mha cridat moltlatenció una diferència substancial que tenim en aquest moment, queés la velocitat dels canvis. Aquest sí que és un element nou de la nostrasocietat que ens hem de plantejar a lescola, també les persones queintentem fer realitat lescola activa, perquè realment és un canvi profundde la nostra societat. Si pogués explicar alguna cosa més daquest puntem sembla que tots lhi agrairíem.

Joan: He demanat intervenir per al·lusions, sobretot per algun temadel qual ha parlat el doctor Aja, i em limitaré a això. Sí que voldria

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4237


Joan Majó

agrair als dos conferenciants la magnífica conferència que han donattots dos, cadascun amb una perspectiva diferent, però, com ha dit laIrene Balaguer, prou estimulant per pensar i reflexionar sobre la situacióactual de leducació a casa nostra i arreu del món en general, en uncontext de crisi que ofereix una oportunitat per a la reflexió i per prendredecisions en determinats aspectes. Només voldria recordar-li, senyorAja, que hi ha una tesi doctoral de Xavier Melgarejo que analitza elsistema educatiu de Finlàndia, i en aquesta tesi doctoral la conclusió aquè sarriba és que el factor determinant que diferencia Finlàndia de laresta de països, és, sobretot, la formació inicial del professorat. Pertant, efectivament les universitats tenen un gran paper i hauríem detenir-les més a prop del sistema educatiu no universitari. Per ser breu,simplement li diré que jo ja he fet propostes als degans de facultats deciències de leducació daquest país que no costarien ni un euro i demàmateix es podrien posar en marxa. Al cap de tres o cinc anys dhavertret una promoció, als nois o noies que han anat a la facultat sels potdemanar hi si la formació que han rebut els ha estat útil o no i en quèels ha estat útil. Això ja ho fan moltes facultats com a autoestímul pera formació de professionals, però les facultats de ciències de leducacióencara no ho fan. Per què? I això no costa ni cinc. També es podriaanar als directors i directores dels centres on han anat a parar elsestudiants i demanar-los si la formació que han rebut aquests nois inoies és bona o no, què es pot millorar, etcètera. Accions com aquestesno ens costarien ni cinc cèntims i ens ajudarien molt a millorar. Arabé, abans la universitat hi ha de creure.

Companya 1: Estic totalment dacord amb el senyor Aja, i midentificomolt amb el seu optimisme. Penso que el primer pas per avançar éspensar i reflexionar. Els mestres vivim una mica lefecte salmó, que jofa molts anys que el sento, i és que nedem contra corrent. I aquest cor-rent en contra cada vegada sents que és més fort, perquè ve de totarreu: no només de dalt, sinó de les vores, de baix, de la família, deladministració, etcètera. Llavors què passa, et demanes, vols arribar aalgun objectiu? Doncs sí. Com? Amb el que tens a la mà. I què és elque tens a la mà? La nostra eina són els nens. I els nens, gràcies a Déu,tenen i penso que tindran sempre una capacitat dentendre les cosesque si la sabem aprofitar té un gran valor, són el futur de la nostrasocietat. No ens hem de queixar i esperar; pensar que ara el moment

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4238

39



és dolent, que després potser serà molt dur, però que al final seràperfecte. Mentre esperem i protestem que està molt bé hem dactuar,perquè cada dia tenim uns nens que ens esperen amb molta il·lusió alescola. I aquesta il·lusió no lhan de perdre mai.Vostès han parlat de la publicitat, i només faré aquest petit comentari:jo tinc dos fills i el petit mira molt la tele, i jo ho vaig aprofitar per in-tentar que el meu fill fos molt crític. Si intentem educar en el pensamenti en la crítica, estem preparant persones que es podran plantejar tot elque els vingui. Per exemple, el dia que un noi prengui una decisió noen donarà la culpa als altres. Això ho trobem en els adolescents dara,que són molt grans dalçada, però molt petits dautoestima, amb moltainseguretat; pensen que en la societat tot passa per manipular-los itreurels el que volen, que són els diners. Hem dintentar educar en lacrítica i en lautoestima, que també vol dir saber escoltar els nens,intentar que trobin el camí per ells mateixos, no que segueixin el quenosaltres pensem que és el bo. Jo trobo molts companys que intenteneducar com fa vint anys enrere i els dic que això no els servirà, això jano serveix! No sabem què és el que servirà, però hem dintentar quecadascú agafi el millor camí, perquè a la llarga vivim per ser feliços. Jaés prou dur estudiar i preparar-te per a una cosa que pensis quetagradarà per, a més a més, haver de fer el que et diuen els teus pares.Llavors què has de fer? Tot el que tenim, per negatiu que ens sembli,ho hem dutilitzar, que això sí que és a la nostra mà, per intentar edu-car persones que el dia de demà sho plantegin tot, sàpiguen criticarconstructivament, respectant el de la vora, no aclaparant-lo, i ajudar-los a trobar el camí que a la llarga serà el seu. Així no caldrà donar laculpa a ningú, perquè hauran pres la seva pròpia decisió.

Companya 2: Intentaré ser molt sintètica. Faré tres preguntes en formade comentari de tres temes. Gràcies per les conferències, molt interes-sants. El sistema educatiu es basa en leducació. Leducació es basa enel sistema educatiu, i aquest sistema el formem les persones; per tant,què és el que més sha de cuidar en leducació? Les persones, i tal comens ha dit el nostre company de Lleida, la formació inicial permanentsom les persones. Estan molt bé els portàtils, els ordinadors, els diners,etcètera, però sobretot hem de pensar en els mestres, en les persones,en tothom. Com deia el senyor Majó, que ens ha donat aquesta pers-pectiva més global de les crisis, i enllaçant societat, economia i edu-

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4239


Joan Majó

cació, la formació ha dabastar tots aquests camps. Quan arribem a lesescoles els mestres hem de saber educar i ensenyar, però també hemde ser complets, i això és una qüestió dactitud, cultura, interessos,expectatives, motivacions i de voler i saber anar més enllà, que peraixò ens dediquem a aquesta feina. I això ha de començar en la formacióinicial, que ha de fer entrar aquest cuc als alumnes. I lúltim comentariés que per a tot això que sha anat dient en les xerrades que sha depensar, reflexionar, investigar, fer recerca, treballar en equip, que elsmestres col·laborem amb les universitats, etcètera necessitem temps,i el temps val uns diners, però necessitem TEMPS. Jo posaria enmajúscules totes les lletres. És important tenir temps per fer educació,per pensar; no podem tenir només mestres que haguem destar ambnens sempre. Hem de tenir molts moment de temps per trobar-nos,pensar, crear, intercanviar i per veurens entre tots i per fer-ho anarendavant. Jo no sé com saconsegueix, com es paga o com es fa entrardins del pressupost, però el temps és molt important.

TG2-Majo.pmd 15/06/2010, 12:4240

41

El temps lliure, de la necessitat al dret


Durant molts anys hi ha hagut el debat entre el sistema escolar encontraposició a tots els sistemes de fora de lescola el parvulari, lesllars dinfants. Però al final es van adonar que el que feien era portar aterme activitats molt diferents en els dos tipus de sistemes. Per ells vaser molt important arribar a entendre les diferències reals que hi haviaentre els dos sistemes, i així poder argumentar a favor de tenir espaisnomés perquè els nens puguin passar el seu temps lliure. La con-tradicció era principalment entre aquestes dues paraules: pedagogiasocial i escolarització.En danès el sintagma pedagogia social sutilitza per referir-se a tota lafeina pedagògica que es fa amb els nens a les escoles bressol, els par-vularis i els centres extraescolars, que és molt diferent de la feina quees fa com a escolarització. Les dues coses no tenen res a veure. Durant

El temps lliure, de la necessitat al dret

Claus JensenPedagog social

TG3-Jensen.pmd 15/06/2010, 12:4341


Claus Jensen

molts anys va ser molt important diferenciar clarament la feina quetenia un professor i la feina que ells anomenen pedagogia. La maneracom els nens sorganitzen entre ells mateixos i la manera com el siste-ma educatiu tendeix a organitzar les activitats dels nens són moltdiferents.Ara us donaré alguns exemples de què és lestructura formal de les-colarització, i després us explicaré lestructura de la pedagogia social,que és molt més informal. Aquestes diferències es poden veure di-rectament en el mobiliari i en la manera com organitzes una sala, i lla-vors ja veuràs també quines activitats vols desenvolupar-hi pel mobiliarii lorganització que hi ha.Aquesta setmana estava fent un taller sobre lespai i la classe que teníemera molt semblant al tipus de sala on som ara. Ara tots mesteu mirant,menys els que estan dormint, i aquesta és la idea principal. Esteu esperantque jo digui alguna cosa important, però les relacions que sestableixensón molt clares: tots esteu parant atenció al que passa aquí dalt encomptes de parar atenció a les relacions interpersonals entre vosaltres.Això no té res a veure amb el temps lliure. Segur que si estiguéssiu enel vostre temps lliure mai no us organitzaríeu com a grup daquestamanera. Aquesta estructura també pot ser molt útil; segur que hi habones activitats de professorat que es fan amb aquest tipus destructura.La qüestió és quantes hores necessitem passar en una estructura comaquesta durant el dia o si també seria necessari passar part del nostretemps en estructures diferents on cadascú pot afrontar els seus

44a Escola d™Estiu - Associació de Mestres Rosa Sensat · 2019. 3. 12. · 4 44a Escola...

Documents

Transcript of 44a Escola d™Estiu - Associació de Mestres Rosa Sensat · 2019. 3. 12. · 4 44a Escola...