ABENCERRAJES - CAPITAN 1995

A B E N C E R R A T G E S A N Y D E C A P I T À

INSTITUCIONAL i CÀRRECSSalutació 1erTró

Julio Richart 3

Presentació del Capità

Jordi Botella 5

Carta del Capità

Santiago Guillem Mataix 6

Poema "Al Capità dels Abencerrajes 1995"

Ernest Valor Calatayud 6

San Jordiet

S.B.C 8

L'Endemà

Paco Payà Martí 10

Invocació de l'Atzúvia

Jordi Botella 14

OPINIÓ 15L'Historicisme a les festes de Moros i Cristians

d'Alcoi

Ricardo Baho i Armiñaña 16

La Necessitat d'una Història Social de la Festa

Josep Torró - Lluís Torró 20

La Ideologia de les Ambaixades

Miquel Santamaría 24

La Festa Interactiva

Pep Jordà 30

140 Anys d'un gènere

Jordi Botella 34

Música, Festera, Alcoiana

Àngel Lluís Ferrando Morales 37

"A les cinc, el Capità en la Plaça"

Josep Mª Segura i Martí 42

COL·LABORACIONS 45San Jorge y el arquetipo de héroe

Luis Mataix 46

Aportación de los Abencerrajes a la

Fiesta de Alcoy

Julio Berenguer Barceló 49

Algunas personalidades destacadas de

los Abencerrajes

Julio Berenguer Barceló 54

La Festa en un Xip

Amàlia Garrigós Hernàndez 58

Acariciant el temps vençut

J. Sou 59

LLISTES 61

Relació Càrrecs Històrics 60

Listado de Individuos de la Filà por

orden de antigüedad 62

Relación de socios simpatizantes y

protectores 65

Junta Directiva 66

ANUNCIS

EditaComparsa Abencerratges

FotosArchivo

ImprimeGràficas BORMAC, S.L.Tel. (96) 238 24 50 - Fax (96) 238 70 48Carrer de la Trama, 4 - 46870 Ontinyent (Valencià)

Depósito Legal: V-1293-1995

tradicions les sentim i treballem dia a dia, cre-ant així una peculiar forma de relació socialentre els alcoians. Aquestes tradicions s'hanadaptat històricament als successius canvissocials i formes de pensar del nostre poble. Grà-cies a açò. Hem heretat dels nostres avant-passats una festa vital i plena d'energies, queés important a l'entramat social d'Alcoi.

He d'agrair l'oportunitat que em dónaaquesta revista de Capitania Abencerratge peranalitzar la important repercussió del càrrec deCapità a aquesta filà, Una volta havent passatun Alteris i Sant Jordiet amb grans logres estèticsi d'una emotivitat difícilment alcançable,

Hem d'afrontar la Capitania com un reptequant a superació i risc, sense oblidar altresfacetes, com ressaltar la unió dels Abencerrat-ges pels treballs desenvolupats a la Capitania,per tal de donar-li màxim lluïment.

El nostre Capità, Santiago Guillem, personaestimada per tots amb una llarga i importanttrajectòria com a fester Abencerratge. Serà lacimera de la nostra unió,

També, la Capitania, ens brinda l'ocasiód'ésser més coneguts pel món fester i pel pobled'Alcoi, a través de les nostres activitats.

Aquestes transmiteixen la nostra formad'ésser i entendre la festa, que ha sigut des dela nostra fundació, una contínua aposta peldesenvolupament de noves formes estètiques imusicals. Hem soportat els riscos que açò porta.sempre amb la fi de mantindré les nostres tradi-cions al màxim de la seua vitalitat les nostres

Les nostres festes es distingeixen principal-ment per la seua projecció al futur, no siguentnomés una mirada al passat, que produiriasacralització i immobilisme i separaria la festade la realitat vivencial de la gent, caent en unalitúrgia repetitiva més o menys estètica.

Aquesta revista, que és el preludi de la nos-tra Capitania, esta orientada per expressar lesdiferents i contrastades formes de pensar delsAbencerratges sobre la Nostra festa.

Els Abencerratges, liderats pel seu Capità.Santiago Guillem, passarem al record de la gentd'Alcoi i de la Crònica de Festes, sentint-nos parten tot moment del nostre Capità com a màximpersonatge Moro de 1995 i orgullosos per oferirtot el millor de nosaltres, per Alcoi i per Sant Jordi.

Julio Richart

PRESENTACIÓ

SANTIAGO GUILLEM

CAPITÀ ABENCERRATGE 1995La història dels abencerratges és la histò-

ria de la lleialtat a uns principis. Per això, en elstemps crítics que els tocà viure foren fidels al seurei fins perdre la vida. I per això foren capaçosde fer de l'amor i l'honor una sola cosa.

Segles més tard, ara fa cosa de norantaanys, un grup d'alcoians arreplegaren aquestesperit romàntic i l'aportaren a la festa de morosi cristians des d'una Societat com "Apolo" defen-sora d'uns ideals altruistes basats en la difusió dela' cultura i en el conreu d'un elevat esperit cívic.

Quasi bé un segle després, els abence-rratges de hui ens sentim deutors d'aquest ànimgenerós que inspirà els nostres avantpassats acrear la filà. Continuador d'aquesta filosofiafilantròpica fa un any el nostre Alferes Paco Payàva assumir un càrrec caracteritzat pel seu contin-gut obert i innovador.

Ara el Capità Abencerratge, SantiagoGuillem, reprèn aquest missatge que ens vinculaal món modern i alhora als nostres orígens.

D'ahí que el protagonisme de SantiagoGuillem simbolitze enguany un missatge que elsabencerratges segellaren amb la seua sang cincsegles arrere, i que ha quedat en la història a tra-vés del Romancer Vell i la novel·la de Chateau-briand. Una preceptiva moral fonamentada enla lleialtat, la convivència amb les altres religions iel respecte per totes les cultures. Observant unaèpoca tan convulsa com la del XV l'exempledels abencerratges ens ha d'encoratjar per aca-rar molts conflictes del món actual resultants dela intolerància i el dogmatisme.

rit que busca el diàleg i no la imposició, el res-pecte i no els autos de fe, la veritat i mai la traï-ció.

I així al voltant del nostre Capità els Aben-cerratges llançarem a través de la festa un mis-satge universal que ha sobreviscut als segles, lesbatalles i les fronteres: el d'una convivència fruitdel diàleg i el pacte.

Qualificats com a "família" els abence-rratges per l'homogeneïtat i l'esperit de grup queels caracteritzava, xifren en la seua etimologia -"Ibn sarrach": "fill de qui fa selles de muntar acavall"- el significat últim d'aquesta CapitaniaMora: fer possible que els "altres" -festers i ciuta-dans- pugen al "Cavall de la Festa" en allò queté de germanor i sentiment col·lectiu.

Santiago Guillem, home que amb la seuabiografia ja ha donat proves de ponderació i tre-ball laboriós, és l'home idoni per a conduiraquest "Cavall de la Festa" sobre el qual hemcavalcat els alcoians a través dels segles.

Estigau segurs, doncs, amics, moros i cris-tians, que, com a bon abencerratge, SantiagoGuillem tindrà la prudència del millor genet, lamà esquerra del més noble negociant, i elcoratge del més valent adversari. Tres qualitatsque han fet del "Cavall de la Festa" un signed'identitat per als alcoians. Tres qualitats queexpliquen el nostre passat com a poble, ens aju-den a viure el temps present i ens obrin les portesdel futur.

Jordi Botella

Santiago Guillem encarnarà aquest espe-

SALUDA DEL

CAPITÀ

Desde que mi Filá, dicho se sin ánimoposesivo, tuvo la delicadeza de otorgarme elcargo de Capitán, no ha pasado ni un minutoque no pensara si tengo o no el suficiente méritode ostentar tan singular menester, no obstante, loque si sé es que pondré todo el empeño posible,dentro de mis posibilidades; para que, vuelvo arepetir mi Filá, salga airosa de tan difícil y a la vezhonorable trance que nos depara la regla crono-lógica festera.

Por supuesto que, al decir que pondrétodo mi empeño posible debo pluralizar en lugarde singularizar, por la sencilla razón de que estoyseguro de que todos los componentes de mi Filáharán lo propio para que la Trilogía Festera deeste año sea recordada por todos los alcoyanosy personas que nos visiten, con el grato saborartístico, lúdico y fraternal del que siempre tan agala tenemos y que han demostrado nuestrosantepasados conciudadanos.

Sin ánimo de ser reiterativo os digo ami-gos Abencerrajes que estoy seguro que arropa-réis esta Capitanía, con todo el calor que oscaracteriza, para que raye a la máxima altura, aligual que hacéis cuando se trata de cualquierproyección altruista.

No quiero terminar este saluda sin antesdecir que me siento muy dichoso al pensar queestamos en los albores de esos días maravillososen que todos somos iguales por indiosincracia,no sabemos de ninguna barrera que nos separade la índole que fuese y por cuya sencilla razón,mira por donde, nos sentimos hermanos, ojaláfuera así siempre.

Me despido pues con la convicción deque todo saldrá aceptable porque cuento conla inestimable ayuda de Nuestro Patrón.

"VIXCA SANT JORDI"Santiago Guillém Mataix

AL CAPITÀ DELS ABENCERRAJES 1995

S onar de clarins, posa en peu a la gent.

A I punt de quatre i mija, arranca l'ENTRÀ.

N i un nuvolet amenaça l'ambient.

T otes les miraes, a tu van, CAPITÀ.

I en un tronar de banderes onejant,

A vança el boato voltat d'ostentació.

G ojosa fruïció d'odalisques dansant.

0 mplin els carrers de primors abundo.

G loria i grandea, ABENCERRAJE distinguit.

U nanim es l'aplauso, Alcoy s'ha rendit.

I nvicte CAPITÀ: el meu vers, es incens.

L a musica vella, acompanyante va.

L 'entrà dels moros contrapunt posa ya,

E n una vesprà que s'ha parat el temps.

M iliunanits sensuals cautiven l'inmens.

M iran-te SANTIAGO, yo estic desllumbrat.

A I Azraq revixcut; caudill afamat.

T ot Sant Nicolauet vibra d'emoció.

A deu CAPITÀ, quedarà memòria.

I el teu càrrec tindrà un lloc en l'historia.

X ixanta Cavallers et fan sumissió.

Ernest Valor Calatayud

Capità MORO 1995Santiago Guillém MataixFilà Abencerratges

SANT JORDIET

A Jorge

Tirillas de cuerofoman tus SANDALIASbordado de platallevas en tu capa.-Sonrie la mañana--Alcoy se levama-Baño de clavelesde aroma y colorcaricia en los ojos.Beso de minadas,SUSURRO de vocesr

Latido de Palmas...Campanas que Tañen,que hablan, que llaman:¡Samt Jordiet, amigo...ven a nuestra casa!

S.B.C.

JORGE

BALAGUER

C ATALÀ

SANT JORDI

1994Queridos amigos Abencerrajes:

Deseo saludaros y recordar los aconteci-mientos que más me ilusionaron el pasado año1994, Sobre todo el día de San Jorge cuandorecibí mi Primera Comunión. El Obispo, D. RafaelSanus, me llamó a su lado en la homilía y me pre-guntó, fuera de protocolo, qué cosas pediría enesa ocasión tan señalada. Yo le contesté ense-guida: "Pido por nuestro pueblo de Alcoy, portodas las familias para que tengan trabajo y porla paz del mundo". Lo mismo que deseo en estemomento. No sé por qué se pusieron todos tannerviosos. Yo sabía lo que decía, tal vez porqueme ayudó un poco San Jorge. Como desdeahora pido que nos guie y nos ilumine con suejemplo a todos desde el cielo. Será un buenregalo que recibiremos con alegría. Convencidode que nos acompañará siempre como buenamigo de los alcoyanos, me despido con unabrazo muy cariñoso.

¡Visca Sant Jordi!

L'ENDEMÀ

Hubo en Granadaun linaje de Caballerosque llamaban los Abencerrajes,que eran la florde todo aquel Reino.

Sense la poesia i la música perpeana mai haguera pogutrepresentar la imatge del càrrecd'Alferes Moro 1994.

A tu, bon amic i estimat Santiago,et desitge de tot cor que la teua Capitania etfaça raspar el cel com a mi.Jo ho puc dir perquè ja l'he vixcut,i perquè he tingut la fortuna de ser Càrrec d'unagran Filà:La teua.

L'Endemà

Són les nou del mati. El cel està coronatper un relluent sol que sembla estar celós perquèningú li fa cas.

En la falta que ens fea tres dies abans iarà ningú alça els ulls cap a dalt per a dir-li "grà-cies",

És ben cert que enguany hem gojat d'untemps fenomenal, i que, de segur, hauran ajudata fer de trenca tronaes les dotzenes d'ous que,de tradició, s'envien a les mongetes agustinesper a què no ploga en festes, i que, per cert,aquestes dotzenes són de frare, es a dir, setzeous.

Gràcies sol per no haver-nos jugat nin-guna mala passada.

Gràcies, a la fi, Sant Jordi, perquè a més,tu estaves ahí atent prop de Sant Pere influint pera què no menejara els mobles de lloc i ensenviarà una tronà.

Ara tot està mut.

La fresqueta de les matinades, l'herberet,"L"enramà", els penjolls de serpentines, els ado-

quins rentansse de confetti pel camió de l'Ajun-tament, la paraeta de regalisia, les cadires para-des en la seua etiqueta passàda, el llençol blancen la creu rotja, el castell, la posada d'agulletes,el piropo, el descaro, l'aplaudiment, el colpet decafé, el fester queferós, el trabuc, les campanes,el bullici, el soroll...

Tot està mut.

Són les nou del matí. El sol voldria acaro-nar les cares de les persones, però les personesno hi són. Els carrers estan buits de gent. On seràla gent? Es pregunta el sol.

La gent, de cert ben cansada, estàencara dormint, i mentre, somiant; però sobretot, fent esforços per a no despertar, ja que obrirels ulls es acceptar que hui ja es l'endemà.

Són les nou del mati, i totes aquestes refle-xions les vaig pensant camí de ma casa, ja ambroba de paixà.

La camisa, el sueter i el pantaló vaquer etfreguen el cos i et sents estrany. Ja res t'apreta,no t'estira l'arnés, ni et degolla els ferros de lapitrera. Alces els braços i notes com si portaresplomes a les ombreres... Que còmode m'hi trobei malgrat tot això, quant note a faltar la cariciad'eixa túnica, l'encorsetament del peto de pell,el petit soroll dels metalls, la dolçor de la capa,les cuscanelletes que de quan en quan et feiendamunt de les celles els penjollets de metall delturbant que semblaven llagrimetes.

Però ni.ha força de coses o moments quehan quedat darrere que et fan a l'ànima altretipus de cuscanelles, i no sols pej que acabe deviure els propassats tres dies, sinó de dies i dies, isetmanes, i mesos...

Si em pose a rebobinar en el record, totcomença en un nou de gener de 1993, quan lienvie una nota al Primer Tro de la Filà solicitant.li,per Alcoi i per Sant Jordi, l'assumir el properCàrrec d'Alferes Moro Abencerratge.

Aquest fou el principi, com si d'una

10

declaració amorosa es tractarà, i des d'aci ja totseria un embolic d'idees i pensaments que emsucgería el rneu cor per congraciar a la nòvia, laqual no es altra que l'esperit de la festa, dels seushomens, i del poble que l'abraça.

Ben fàcil es pot compendre doncs, que,amb aquesta convicció havia de nàixer el mésdelicat regal de boda:

La invocació de l'Atzúvia,

on festa, poesia i música havien de donar-se lama per expresar un desig de compartició ecu-mènica de sentiments entre cultures i races.

Portat a efecte a l'Alqueria de L'Atzúvia,en LA VALL D'ALCALÀ, al lloc mateix on va ser, famés de set-cents anys visir d'aquelles terres elpropit cabdill AL-AÇRAC. I tot això, gràcies a lacàlida ploma de Jordi Botella, a la inspiraciómusical de Gori Casasempere, i digam-hotambé, a la sinuosa màgia en que va ornaraquest bell poema la dansa d'Anà Calvo, onpareixia que al seu ritme anaven despertantcadascuna d'aquelles pedres centenàries, comsi d'un pas de pols d'estrelles es tractarà.

No menys sentit, fou l'acte de nomena-ment dels meus CAVALLERS o EMIRS, precisamentací, al voltant d'aquelles pedres històriques, onno pas blandit cap arma, sinó possant les meusmans damunt dels seus muscles, dotze homensben amics i ben festers del tallatge de RafaelAndrés, Ximo Balaguer, Indalecio Carbonell,Vicent Corbí, Antoni Donoso, Casto Fuentes,Xavier Garcia, Joan Garcia, Jordi Jordà, PabloPayà, Rafael Ponsoda, i Antoni Sirvent, accepta-ven ser la meua guàrdia.

Tant es eixí, que no entenc que pugahaver un després si no exjsteix un abans, i aquest,t'enlaira molt més si està ben farcit de sommis ipors, d'ilusions i dificulats.

que,ja dintre de la Trilogia, tampoc entenc

* No pot haver unes entrades, si abans non'hi ha eixe ave marià matinera i una arrancà deDiana.

* No pot haver una entrà de Cristians ode Moros, si abans no n'hi ha una vestida, unarebolica, uns nervis i un "avant l'entrà".

* No pot haver un elefant, ni una carrossa,ni un càrrec damunt, si abans no n'hi ha una gar-bera d'ulls mig plorosos al seu pas.

* No pot haver un fester, si al costat no téun músic.

* No pot haver un músic, si al costat no téun fester.

* No pot haver una procesó, si abans non'hi ha el voler a un Patró.

* No pot haver una pólvora, si abans non'hi ha un esperit de conquesta.

* I no pot haver una rendició, si abans non'hi ha un abraç del guanyador.

Eixa i no altra és la meua festa. L'únicaque sé.

Sol ocórrer que quan sents l'inici d'unamelodia, et ve a la ment records nostàlgics demoments passats de la teua vida. Doncs bé, pera mi, apretar el "play" i escoltar "Any d'Alferes","Dansada", "Per Uzul", "Invocació a l'Alferis", obé La Simfonia de Bacarisse, m'atorrollen l'ànimade goig perquè em fan reviure eixa pàgina d'orque ha quedat escrita en la meua vida, i què,cuant més temps pasa, més fresc hi mantenc elseu record.

Per concloure, es de noblesa el confessarque tot aquest capdell de bogeries és impossibleel realitzar-les si no tens el suport d'un equiphumà que et fa cas, t'espenta i t'ajuda.

D'aní la meua declaració d'insolvent engratitud perquè mai quedaré en pau per la feinaque han fet els homens de Junta Directiva, elsmeus Cavallers, tota la meua Filà, la meua prò-pia familia, sense oblidar tot el poble d'Alcoi quem'ha rebut amb els braços oberts.

Com anomenar ací a més persones o ins-titucions seria ben cansat, sols em queda elregust d'enviar a tots vosaltres, amics o conciu-dadans, el més preciat dels misatges que hetractat de transmetre com a signe de ternura ide solidaritat entre els homens:

Blanca.Vos envie a cadascú una Coloma

Paco Payà MartíAlferes Moro Abencerratge 1994

Alcoi.

11

Fa molts anys, sobre aquestes terresS'alçava una alqueriaQue junt amb altres set formavaEl Senyoriu d''Al-Açrac.Cabdill de Xare Al-Andalus."L'Atzuvia" era el seu nom:"El colf" on pasturaven les cabresY rodava l'almàssera.

Del castellEstant, alt llindar de la Gallinera,Veia tot el seu terme, bancals. servs,i ramats, terres que els seus avishavien cultivat fins enriquirEI secà amb civada, ametla i oliva.

Després vingueren temps de guerra.Jaume el Conqueridor i els seus colonsRepartiren la terra, imposarenLlengua i religió. Estaven units,Eren forts i la nostra culturaHo barrà el pas a les seues armes.I les nostres aixades no poguerenAïmb les seues espases. La perfectaConstrucció dels bancals no fou murallaPerquè els havíem fet per al profitDe la gent i no fruit de l'estratègia.

Per això en evocar el passat nostreEvoque allò que mai ens sostragueren:La pau i el somni d'una pàtria lliure.Ho sotmesa a la creu cristianaHi a cap poder.

Ací entre les muntanyesVam viure, treballar i tindre fills,hui st--cents anys més tard som fidelsA aquells que ens precediren i ensenyarenLliçons de valentia amb l'invasor.3 amable convivència amb els colonsQue baixaren del Nord per garantirEl Pa de llurs famílies.

EducatsEn el respecte a l'altre, la naturaI els bons costums foranis: educatsA apendre dels estranys la ciènciaPer ensenyar-la als pobles ignorants.De ben menuts sabérem que el paísD'un home és allí on naix, viu i treballa.Els avantpassats nostres vinguerenD'altres llocs dient-nos sempre

Que mai ningú te dret sobre cap terraSi no la llaura, rega i respectaCom a sa mare. Abans de nosaltresAcí vivien altres pobles.3 molts més anys arrere encara méspobles, Ara som fills de tots aquellsQue ens precediren: com les roderesBel temps es superposen en el corD'un tronc serrat.

Els nostres paresEns educaren a viure, estimar3 heure el millor profit de les coses.Férem de l'aigua un ferramentbell i útil que restava esforç a l'homeOmplint humils catufols de les sínies.Daurant amb màgics sons els silencis.Férem de l'alcohol una metzina,Be la pólvora un joc, i de l'amorUna filosofia.

Si envaíremPaïsos, assetjàrem ciutats3 posseïrem quasi l'orb sencerFou la rauxa per fer arribarA. tot el món la ferma creençaEn un món millor on el progrés3 la cultura foren una cosa-Feta déu- destinada al bé de l'home...

Fa molts anys sobre aquestes pedresS'alçava un país que féu de la mesclauna bandera i del respecte un himne...huí. després de tants anys, aquest paísPerviu en cadascú de nosaltresSi front a l'arbitrària barbàrie.La intolerància i imposicióBe raça, costum o litúrgia.

Si front a la ignorànciaBrandem l'espasa de la ciènciaQue trau la boira dels nostres cervells3 ens allibera de falses quimeres.Si front al rígid dogmaQue ens aboca a l'exili i l'holocaustEnlairem el coltell del lliure dubte3 la creença que no ni ha cap fronteraHi signe en la pell o banderaQue diferencie un home de l'altre.Car tots estem fets d'aigua i sang.Somnis i pors, desig i fang.

Jordi Botella

14

L'HISTORICISME A LES

FESTES DE MOROS I

CRISTIANS D'ALCOI

En record del meu avi Antonio ArminanaAbad, Abencerratge d'Honor.

Encara que ho comprenc, cada volta menys,mai no estaré d'acord en qui hagen temes"tabú" en les nostres Festes de Moros i Cristians, imenys que no s'accepten crítiques. A voltes favergonya aliena sentir opinions sobre determi-nats actes festers tractant de justificar l'injustifica-ble. Un d'aquest temes "maldits" gira en torn alrigor històric en que es celebren les nostres FestesMajors, ja que una opinió no ortodoxa equival aser considerat més o menys com un empestat. Ésevident que les Festes de Moros i Cristians sónimportants en la vida alcoiana, però Alcoi ésquelcom més que les Festes de Moros i Cristians.Aquestes emboliquen gran nombre d'alcoiansperò hem de serconscients quetambé a gran nom-bre no els en diures, i per això nodeixen de sentir-sealcoians. Crec quecal trencar moltstòpics que giren alvoltant de la festivi-tat centrada ensant Jordi.

És evident quesobre les nostresFestes de Moros iCristians s'han fetmolts estudis,alguns d'ells moltseriosos i compe-

tents, d'altres "fum de canyot", i encara se'nfaran més, però crec que cap sobre el rigorhistòric que deuen tindré.

La ideologia de dites festes es basa en un fethistòric, la lluita entre musulmans i cristians alsegle XIII al Regne de València, presentat d'unamanera religiosa-hagiogràfica: els musulmanscapitanejats per Al Azraq va ser vençuts davantde les muralles d'Alcoi gràcies a la intercessió desant Jordi, o siga, amb les nostres festes comme-moren una victòria cristiana esdevinguda enl'any 1276. Tanmateix, el rigor històric mostrad'una manera més que patent que de victòriares, més bé va ser una derrota amb totes les dela llei dels cristians a mans dels musulmans, que sívan perdre al seu cap Al Azraq, a la Canal;

"Entra deis moros" 1925.

16

alguns alcoians moriren-hi i d'altres van roman-dre presoners algun temps i el seu alliberamentva costar diners. Degut a açò hem de canviarl'esquema de les nostres festes, o preguntatd'altra manera, s'ha d'imposar la història, la reali-tat, sobre la tradició? Evidentment que no, la jus-tificació de la intervenció divina, sant Jordi, enajut dels cristians forma part de la història de lesmentalitats de l'Edat Mitjana. És tractaria de justi-ficar l'injustificable, l'expulsió dels musulmans,alcoians de sempre o de feia molt de temps,recorrent a la religió. Les nostres Festes de Moros iCristians tenen per tant una base històrica desdel punt de vista de la ideologia o de les mentali-tats o de l'etnologia, però sense perdre de vistaesta realitat. I des d'aquest punt de vista un histo-riador com jo, perdó per la pretensió, ho veig i lesjustifique així.

Un altre possible anacronisme, aquest més cri-daner, seria la celebració del tercer dia, l'Alardó.Lògicament en 1276 no existien les armes de foc iper tant des d'un punt de vista rigorosament his-toricista aquest acte deuria de desaparèixer.Però no deu ser així. L'ús de la pólvora té un justi-ficant històric: al segle XVI, quan encara la Festano tenia l'estructura actual però ja començavaa marxar, el dia de sant Jordi s'acompanyava alpatró durant la processó fent alardó, o siga, dis-parant salves de pólvora. Els participants enaquest alardó semblen ser les milícies urbanesalcoianes que "s'entrenaven" alguns dies a l'anyen l'ús de les armes de foc per a estar preparatsen cas de que foren cridats per les poblacionsde la Marina atacades pels pirates berberiscs: unenfrontament cristià-moro posterior al segle XIII,però enfrontament històric a la fi.

L'assumpte de les Ambaixades per a mi n'ésuna altra qüestió. El text, del segle XIX, és pocrepresentatiu i, sobretot, poc rigorós, tant histò-rica com religiosament. L'únic al seu favor és quefa més de 150 anys que es declama però l'anti-gor, relativa per altra banda, no és causa a tin-dré en compte, d'altres actes amb més "vellea"han estat suprimits. I més indefendible és que sigarecitat en castellà. La seua qualitat literària tam-poc és massa destacable. Opine que sobreaquest assumpte sí caldria parlar i discutir i veurela possibilitat de variar alguna cosa.

També s'ha parlat alguna que altra voltasobre la historicitat de la vestimenta festera, seriael cas dels Maseros i, sobretot, Contrabandistes

en el bàndol cristià i totes les filaes moresexcepte Abencerratges i Marrasqueschs -pel querespecta a la dicotomia faldilla versus pantaló.Respecte a la primera filà, els Maseros, és evidentque el vestit oficial no és el representatiu del'agricultor alcoià, sinó més bé del que l'Horta deValència, d'Alacant o de Múrcia, zones més càli-des que les nostres. Pense que en aquest castambé caldria decidir alguna mesura. Però el casmés cridaner, se n'ha parlat alguna volta ja, és elcas dels Contrabandistes, per altra banda la filàmés antiga del bàndol cristià. El seu vestit és mésbé de finals del segle XVIII que no del XIII. Però ésclar que al segle XVIII les Festes de Moros i Cris-tians adopten l'estructura actual i, ja ho he dit, lafilà més antiga és la de Contrabandistes, i pertant el seu deganat seria una raó per a la seuaconservació. D'altra cosa seria autoritzar hui endia una filà amb vestit especialment anacrònic.Pel que respecta a la dualitat faldilla-pantalonapuntada més amunt, cal dir en defensad'aquesta segona vestimenta el mateix que res-pecte a l'Alardó: al segle XVI, segle del naixe-ment de les nostres Festes de Moros i Cristians, elperill musulmà provenia del nord d'Africà, part ipeons de l'Imperi Turc, on la vestimenta sí queera en pantalon. Per tant encara que la faldillaestiga més justificada històricament no per aixòel pantalon està injustificat. Si que caldria, en elcas de que s'aprovaren nous dissenys de filaesmores evitar l'excessiu colorit en la confecció deles vestimentes.

I deixe per al final, encara que podríem parlard'altres molts aspectes historicistes, un tema moltvolgut: la denominació de les filaes. Responenaquestes a la història? En parlarem una a una,fent notar, però, que al bàndol moro hi trobemmés anacronismes que no en el cristià:

- Llana: Denominació que res té a veure ambla història. Fa al·lusió a la matèria primera de laseua vestimenta.

- Jueus (Judios): El poble jueu sota els musul-mans, a l'Edat Mitjana, van gaudir d'una total lli-bertat (n'era un poble, com els cristians consideratcom del Llibre), mentre que sota els cristians no.Per tant denominació justificada històricament.

- Domingo Miques: Denominació totalment iclarament anacrònic.

- Xano: El mateix en podem dir.

17

1976 Glòria Centenària. Abencerratge, disseny antic.

- Verds: Fa al·lusió la seua denominació alcolor del pantaló, res a veure amb la història.

- Magenta: El mateix que l'anterior.

- Cordón: Sembla que la seua denominació fareferència al seu fundador i res a raons històri-ques.

- Ligeros: Denominació anacrònica.

- Mudèjars: La denominació fa referència alsmusulmans que vivien sota el domini cristià. Elsalcoians, musulmans tots ells, d'abans de JaumeI, seran, els pocs que hi hauran, després del 1245mudèjars. Per tant denominació totalment justifi-cada històricament.

- Abencerratges: Família àrab que va dominarpart de la vida política del Regne de Granadaals segles XIII-XIV. Denominació històrica.

- Marrakesch: Ciutat de Marroc, o siga de part

de la zona de la que són naturals els Moros. Esevident que alguns d'ells serien de la zona deMarrakesch. Justificada la denominació històrica-ment.

- Realistes: El seu norn primitiu Cavalleria deMoros està totalment justificat històricament.L'actual res a veure amb la història a no ser quela paraula "realista" la considerem com part del'exèrcit del rei de Granada, en aquest casMuhammad II.

- Berberiscos: Habitants del nord d'Africà, Ber-beria, per tant dins de la denominació Moro.Denominació històrica.

- Benimerins: Imperi musulmà d'Africà que alsegle XIII van ajudar a Al Azraq a revoltar elsmusulmans del Regne de València. Per tantmolts d'ells atacarien Alcoi en 1276 i seguida-ment derrotarien els alcoians a la Canal. Desdel punt de vista de la Tradició víctimes de santJordi.

18

- Andalusos: Denominació no històrica. Elshabitants de la Hispània musulmana, Al Andalús,s'anomenaven andalusís. L'apel.latiu amb quesón coneguts, Contrabandistes, prové de que aAndalucia a principis del segle XIX era endèmic ila comparació andalús igual a contrabandista,ajudat per la seua peculiar vestimenta, van con-tribuir a aquesta denominació popular.

-Asturians: Denominació històrica.

- Cids: Sinònim de valent i ossat. La figura delCid ha estat malt utilitzada popularment i peralguns historiadors, d'heroi cristià res. Denomina-ció no històrica.

- Llauradors (Maseros): Denominació genèricad'un sector econòmic molt nombrós en el segleXIII i per tant històrica però de concreció vapo-rosa.

- Gusmans: Li podem aplicar a aquesta deno-minació el mateix que el referit a la filà Cids.

- Vascos: Denominació històrica.

- Mossàrabs: Esta denominació fa referènciaals cristians que viuen sota el domini musulmà.Generalment van ser ben tractats. Al Regne deValència al segle XIII eren pràcticament inexis-tents. Un segle abans el rei Alfons el Batalladord'Aragó va fer una incursió per Al Andalús i enretirar-se se'n va portar amb ell molts d'aquests,que ja n'eren poc nombrosos, i els va utilitzar pera repoblar la part sud d'Aragó, l'actual provínciade Terol. Denominació històrica.

- Almogàvers: Denominació històrica, fareferència a la gent que a l'Edat Mitjana es dedi-cava a la guerra com a ofici.

- Navarresos (Navarros): Denominació histò-rica. Sembla ser un grup nombrós el de navarre-sos que van intervindre en la conquista delRegne de València i després s'hi instal·laren.

- Tomasines: Denominació no històrica. Fareferència a la jaqueta del vestuari que teniaabans la filà (la de la cançó de Ja baixen lesTomasines...).

- Muntanyesos: Denominació massa genèricaper a referir-se a un grup en concret.

- Croats (Cruzados): Denominació històrica.Alguns consideraven la lluita contra els musul-mans al Regne de València com a una veritableCroada i alguns historiadors (Burns sobretot) aixípensen.

- Alcodians: Habitants d'Alcoi quan Al Azraql'ataca. Aquests alcoians van substituir els ante-riors de religió musulmana. Denominació històricaperò errònia, el correcte és "alcoians".

- Aragonesos: La denominació més històricade totes les cristianes. Després dels catalans elgrup més nombrós en la conquista, fundació ipoblació del Regne de València hi pertanyia.

Així i tot en el cas que s'autoritzarà una novafilà cristiana caldria ser rigurós en la seua denomi-nació, rebutjant aquelles no històriques. Cridal'atenció que no hi hoja una filà anomenadaCatalans, sent així que aquest grup era el mésnombrós en la població del Regne de València ia ells els devem, entre d'altres factors, la llengua.

Resumint podem dir que les nostres Festes deMoros i Cristians no són una Tesi Doctoral d'Histò-ria i per tant no cal ser radical en aquestaspecte. Jo almenys, i crec haver-ho demostraten el present treball, però no hem de baixar laguàrdia, la seriositat i el rigor que caracteritzenles nostres Festes quedaria malmesa sino ho tin-gueren en compte, si la Festa fora sols lúdica isense cap ideologia rigorosa seria una carnaval. Ides d'ací faig un prec, seria la conclusió del tre-ball, a l'Associació de sant Jordi, aquestacompta en el seu si amb algunes assessories peròcap de caire històric que evite la introducciód'elements estranys i anacrònics en la Festa;seria convenient, doncs, la creació de dita Asses-soria que filtre tots els elements de les nostres Fes-tes des d'ara mateix a l'igual que passa ambaltres elements festers. Pense que és necessàriala creació de dita Assessoria Històrica.

Ricard Baño i Arminana

19

LA NECESSITAT D'UNA

HISTÒRIA SOCIAL

DE LA FESTA

Abencerratges: Banda El Romeral, 1925.

Totes les tradicions són invencions. La festad'Alcoi és una tradició i, per tant, el resultatd'una superposició d'invencions produïdes alllarg del temps, No es tracta, és clar, de crea-cions arbitràries, sinò de manifestacions conce-budes per persones que actuen en funció d'inte-ressos i pensaments marcats per les circumstàn-cies històriques pròpies del moment en quèviuen. No volem dir que la gent no siga cons-cient, d'alguna manera, que la festa ha canviatmolt en el temps. Però aquesta consciència eslimita als aspectes formals, ja què la festa tambéés percebuda amb un fort grau de mistificació,com una cosa immutable i atemporal que ensha arribat no se sap ben bé com.

Actualment disposem de treballs rigorosos,

v e r i t a b l e m e n texhaustius, sobrel'origen i desenvolu-pament de la festad'Alcoi. Els autorsreconeixen, en laseua totalitat, l'evo-lució constant de lafesta, la seua vincu-lació al momenthistòric, però sols enallò relatiu a lesm a n i f e s t a c i o n sexternes: canvis d'iti-neraris, d'indu-mentària, aparició idesaparició d'actes,etc. Aquest estudidescriptiu pot ser unreflex de la concep-

ció esmentada abans, tot i que, al mateix temps,contribueix a reforçar aqueixa forma d'entendrela festa. L'explicació tendeix a ser idealista i espi-ritual, sense tenir massa en compte els vinclesestrets de les manifestacions festeres a l'entornsocial que les crea. Ateses les dimensions que lafesta assoleix i la forta implicació social querepresenta en l'àmbit d'una població com Alcoi,considerem necessari un esforç per abordar elseu estudi des de perspectives racionalitzadores,que permeten la seua comprensió com a pro-ducte social.

Potser el símptoma més evident de l'estat decoses al què estem referint-nos el trobem enquè, fins la data, ningú no sembla haver-se ado-nat que la cristal.lització de les estructures for-mals de la festa coincideix exactament amb el

20

desenvolupament inicial del procés d'industrialit-zació d'Alcoi (finals del segle XVIII i inicis del XIX).No s'ha reflexionat el suficient sobre el fet que elsnuclis d'agrupament festers, de les característi-ques amb què es desenvolupen a Alcoi, solspoden sorgir i reproduir-se en el marc d'unasocietat industrial, ja què responen plenament ales seues particulars formes de sociabilitat. I, amés, no ha existit la més mínima preocupació persituar i avaluar l'extracció social dels participants,actius i passius, en l'espectacle.

L'estudi social de la festa pot proporcionarconstatacions insospitades. De revelació forçasorprenent podem qualificar la imatge que elssainets del segle XIX, analitzats per Jordi Botella,ens mostren: el cos bàsic dels figurants són treba-lladors industrials i, el que és més important, l'altaburgesia local roman com a espectadora alsseus balcons. Aquest fet té dues lectures. D'unabanda ens informa de les actituds recíproquesde les classes socials presents i de les seues con-cepcions envers l'expansió lúdica. D'una altra,ens forneix el context que permet comprendreperquè les festes tenien la forma que tenien: pre-carietat, anacronisme, irregularitat, etc. Les filaesdel segle XIX tenien molts pocs mitjans i la capa-citat de participació dels seus membres estavatotalment condicionada pels cicles industrials. Unany de crisi podia comportar la defecció demolts festers i la desaparició o suspensió de lesfilaes menys nombroses. La Quinta de Lana eraconeguda popularment com a Tapiadors; ladada és interessant perquè suggereix que estracta d'un grup de treballadors de la construc-

ció (les cases de veïns a Alcoi es feien de tàpia) i,a més, sabem que eren pocs: la seua desapari-ció no pot estranyar-nos, doncs.

Amb aquestes consideracions pretenem res-saltar la necessitat d'engegar una nova formad'abordar l'estudi de la festa. No cal dir que elprincipal escull es trobarà en les fonts a utilitzar.La festa no és el resultat d'un procediment admi-nistratiu i, per tant, les informacions d'arxiu -i lesescrites en general- són força minses i esbiaixa-des. Els recursos més adients per a l'anàlisi socialde la festa els trobarem a unes fonts dissortada-ment molt poc sovintejades pels historiadors: lafotografia i, sobretot, els testimonis orals. Açòmarca una limitació cronològica evident -nopodem aspirar a anar més enllà del final delsegle XIX-, però podria ser subsanada amb unarelectura acurada de les fonts literàries i l'avalua-ció d'indicadors com ara la presència i dimensióde les bandes de música.

Malgrat aquestes insuficiències, a hores d'ara,ja es poden avançar algunes hipòtesis fonamen-tades sobre el que hauria estat l'evolució de lafesta des del punt de vista social. Com que el tre-ball està per fer encara, ens limitarem a descriuresumàriament allò que considerem les línies gene-rals d'aqueixa evolució.

Les filaes naixen cap a 1800 (de 1804 és la pri-mera referència, relativa als anomenats CapasColoradas). La data és significativa perquècorrespon a un moment en què els gremis, lesprincipals unitats d'enquadrament social a la

vila, deixen d'existir com atals. L'evolució de la festa,des de la seua reinstaura-ció el 1741, i a través de lesinterrupcions subsegüents,sembla respondre a unaprogressiva "popularitza-ció". Des d'una organitza-ció més aviat rígida, contro-lada per la Junta d'Electes ila participació de les duescompanyies preceptives (ladels arcabussers moros i ladels cristians), creades desde dalt -des d'instànciesexternes als grups- i indife-renciades internament, espassarà a un panorama demajor espontaneïtat i auto-nomia en el que sorgeixenles filaes pròpiament dites.

Diana, 1958.

El fet que els membres de la primera filà cone-guda volgueren anar-se'n pel seu compte aprendre part en les festes de Beniatjar pot ser unsímptoma significatiu, com ho és el mateix nomdel grup, les Capas Coloradas, alié a la jerarquit-zació clàssica posterior (1ª de Lana, 2ª de Lana,etc.).

L'aparició dels grups festers, tanmateix, es sot-metria a control posteriorment amb la conforma-ció d'una assemblea o concòrdia en 1825 i,sobretot, la superposició d'una junta directòriaestable que marcava les jerarquies i l'ordre, cre-ava reglaments etc., fet que es consolida el 1839amb l'aprovació dels primers estatuts escrits. Ésara quan veiem la jerarquització esmentada dela Llana i la Seda al bàndol moro. Ens trobem ja,doncs, davant una organització madura, canalit-zadora de la formació i l'activitat de les filaes. Ésmolt probable que aquesta organització descan-sarà en membres de l'artesanat independent i lapetita burgesia, ambcerta instrucció i vinculatsa la xarxa seglar del'església. La hipòtesi potsostenir-se, també, perexclusió: la massa de tre-balladors industrials no tétemps, ni formació, nigaudeix d'una presènciaadequada per a la repre-sentació i les formalitatseclesiàstiques de la festa;tampoc eren, comsabem, grans burgesos.Potser la figura d'AntonioCordón siga representa-tiva d'aquest grup: bar-ber, veí del carrer Sant

Nicolau i membre de la 4ª de Lana, era elmembre més capacitat de la seua filà perrepresentar-la com a primer tro i exercir decapità en els anys 1840.

La transformació més decisiva en la histò-ria de la festa vindrà donada per la incorpo-ració de l'alta burgesia alcoiana -si més nouna part d'ella- als actes. Els primers en vestir-se seran el grup de joves amics, socis delCasino Alcoyano que faran la seua caval-cada particular, acompanyats no res mésque de 133 músics (en uns moments en quèdiverses filaes encara ixen amb cornetes itabals) com els quaranta cavallers del reiJaume. Però açò sols és un precedent, on ja

advertim unes característiques claus que apor-tarà la implicació burgesa en la festa: la renova-ció estètica des de pautes historicistes i la valorit-zació del paper de la música.

Aquesta tendència desembocarà en la cre-ació de les primeres filaes "burgeses": elsMarraquesch (1902), els Abencerrajes (1904) iels Gusmans (1907). A través d'elles, els mem-bres de les classes benestants de la ciutat parti-cipen en la festa i introdueixen el gust per lanova indumentària i denominacions, pretesa-ment medievals, i el fast de l'atrezzo fester. Amés, propicien la maduració de les composi-cions musicals específiques per a fester i, enespecial, d'un tipus d'obra molt adequat a lamagnificència i port amb què podien veure'smés inclinats a eixir al carrer: la marxa mora.Crearan un model que les altres filaes tendirana imitar i que, en bona mesura, segueix vigenten l'actualitat.

La diferenciació entre filaes populars i burge-ses -ben palesa i conflictiva en els anys de laRepública- tendirà a esvair-se en la posguerra. Apartir dels anys '40 hi haurà una forta penetracióde personatges adinerats al si del conjunt sencerde filaes aprofitant les dificultats econòmiques del'època. D'aquesta manera s'introduïen a l'inte-rior dels grups festers unes pautes de comporta-ment que acabaran per trencar definitivament elcontingut popular que conformava la seua iden-titat i funcionament. La situació política, a més,contribuirà a accentuar la vessant jeràrquica del'entramat organitzatiu de la festa. Així mateix,

s'anirà configurant, poc a poc, una nova mane-ra d'entendre-la més procliu a la magnificació imistificació.

Josep Torró - Lluís Torró

LA IDEOLOGIA DE

LES AMBAIXADES

Embaixades 1968 - Capità Abencerratges Jorge Mira Rovira - Alférez

Com quasi tots els elements que formen partde la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi, lesAmbaixades han estat tractades sovint tant pelque fa al seu contingut teatral -indubtable-, coma la posada en escena -molt acurada, incloent-hi un excepcional escenari com és la Plaça i elCastell-, i la mateixa forma literària del text,Recentment, també, ha hagut diverses aporta-cions sobre la seua probable paternitat. LesAmbaixades, a hores d'ara, són centre d'atenciórepetida.

Hi ha un altre factor, però, que poques volteshem vist tractat als fòrums habituals dels debats"festers": el contingut ideològic i, diguem-ho cla-rament, polític del text que, any rere any, esconstitueix en l'argument oficial de la Festa-Representació, Simptomàticament, hi ha unatendència del sector més tradicional dels autorsalcoians per tal de parlar de la Festa com a"auto sacramental" i, de moment, poques veus,de les moltes possibles, han posat les coses al seulloc.

I el cas és que les Ambaixades són una de lesreferències més importants per a la imatgepública de la Festa, fixen el seu contingut i lesjustifiquen, en certa manera, tintant-ho amb unvernís historicista -que no històric, com veuremdesprés-.

L'Ambaixada, per exemple, va representar laFesta d'Alcoi a València, quan allò del 750 Ani-versari de la fundació del Regne, i van ser decla-mades des de les Torres dels Serrans. Molt més aprop en el temps, el 1994 va estar declarat per laUNDEF l'Any de les Ambaixades de Festes deMoros i Cristians. És cert que Alcoi no és membrede la UNDEF però, casualment, un dels ponentsprincipals del congrés celebrat a Villena peldesembre passat, era alcoià i teòric assenyalatde la Festa. Veiem, doncs, que cal ser conscientsdel que es declama cada 24 d'abril, i pensaralhora en que el públic -foraster o alcoià- prenl'acte com la quintaessència de la ideologia fes-tera, sense plantejar-se ni la crítica que tan fàcil-ment podria fer-se en altres circumstàncies, ni ladutxa ideològica que li cau des dels merlets delcastell.

Allà per l'any 1962, (i pensem quant han can-viat les coses d'allà a ací) Joan Fuster es decan-tava per una definició de la Festa que, a la vistadels alcoians ortodoxes, podia ser quasi ofensiva:"En conjunt resulta com un carnaval magnífic,exultant i lleugerament piadós". La distànciageogràfica i ideològica li permetien l'atreviment iel de Sueca, com sabem, no tenia pèls en la llen-gua. Algú, a casa nostra, es va ocupar de maleirl'assagista de per vida i l'afer encara es recor-dava amb motiu de la seua visita a Alcoi (divuitanys després!) per inaugurar la Mostra Culturaldel País Valencià.

Deixem-nos, però, de polèmiques viscerals iparlem de l'acte i del contingut de l'Ambaixada.Evidentment, ens trobem davant d'un fet teatral,com es diu ara. La teatralització, és ben cert, nopot considerar-se com a factor negatiu en unafesta de les característiques de la nostra, sempreque hom siga conscient dels seus límits. Però pelmateix motiu també és perillosa pel poder que téen crear imatges "pre-elaborades" que fàcil-ment s'assumeixen com a "la versió que calacceptar". Qui ho va inventar, no ho dubtem, hosabia i les seues intencions eren clares, Al segleXIX, després de les guerres napoleòniques, i en elcontext del reforçament dels estats unitaris arreud'Europa, els romanticismes ideològics es decan-taven cap a opcions ben clares. També era un

moment on podien començar a apuntar-sealgunes renaixences culturals (i qui sap també sipolítiques), que no s'avenien massa amb lesvisions imperials. Ja sabem des de fa temps quetots els recursos són bons per combatre els des-viaments ideològics.

Per arrodonir el panorama, la tradició anti-islà-mica, sorgida de les predicacions del primerbarroc i per les obsessions espanyolistes castella-nitzants de molts erudits, ha fet d'ells enemicsestrangers i perillosos, cosa a la qual han contri-buït també les successives guerres d'Àfrica. Alllarg del segle XX, per altra banda, quan es confi-gura definitivament la Festa tal i com la conei-xem ara, poques seran les oportunitats en quèpodrà optar-se al canvi dels factors ideològics,Potser la Segona República va ser un d'eixosmoments fugissers, però allò se'n va anar en orris ino cal parlar com va ser de dura la reacciódurant les quatre dècades que vingueren des-prés. A partir de 1978 (a nivell estatal) i 1979 (pelque fa a Alcoi), encetava una nova etapa que,de moment, ha aportat ben pocs canvis enl'estat de la qüestió.

Veiem, doncs, com estan les coses en la pri-mera font que tenim per conèixer les Ambaixa-des: el mateix text de l'acte. De la primera lec-tura, assossegada, se'n desprenen els fonamentsideològics, poc dissimulats, de l'argument: elsseus versos són una contínua declamació depropaganda nacional-catòlica, esquitxada fins itot de xenofòbia, que conta la versió de la histò-ria que més interessava a la ideologia oficial deltemps on va sorgir o a les circumstàncies políti-ques que la mantenen sense canvis parlant, coma últim recurs, del text de les Ambaixades com a"tradicional". Més tradicional era, fins fa menysde dos segles, el drac del Sant Jordi, i ja veiemon ha anat la tradició.

Les Ambaixades presenten la clàssica divisióde la península entre bons (els cristians, hereusde totes les bones accions i defensors de la seuaterra), contra l'enemic extern, el negre, el moro,usurpador de terres i bens, traïdor i mentider,ambiciós i, finalment, justament castigat per lagosadia d'atacar a Déu (el vertader, és clar, elnostre) i a Espanya (l'Espanya eterna, la nostra), Ila història la conten els que guanyen, o siga,nosaltres. I, amb això, ja sabem que guanyaremsempre, perquè estem protegits i son invulnera-bles i tenim la raó, totes les raons.

El plantejament general és, doncs, d'una gran

confrontació entre dues nacions. Primera pífia. Elscavallers enviats com a socors des de Xàtiva perJaume I, tenim entès, eren 7. Comptant amb totel seguici que es vulga, la indicació de les pro-porcions de la batalla és clara.

Aquest enfrontament, a més, es fa en el con-text de guerra religiosa entre dos móns: l'islam i eicristianisme, suposadament irreconciliables i con-traposats. No hi ha referència al tercer gran com-ponent religiós medieval -el jueu- oportunamenteliminat per la intolerància espanyola al segleXV. Pel que fa a aquest punt, sabem que era nor-mal el transvasament de mercenaris d'un bàndola l'altre. El famós Cid, posava la seua espasa alservei del moro de Saragossa, que era qui lipagava millor. El rei moro de València, haviaaconseguit la trona gràcies a les tropes castella-nes arribades de Toledo, ciutat que els havia ren-dit poc abans. En la presa de Morella, el noblearagonès Balasc d'Alagó s'ajuda dels reis morosde València per fer-se amb aquest famós castell.Els exemples són abundosos: el mateix Jaume Ipactava amb qui li venia de gust, cristià o no,per aconseguir els seus propòsits. I precisamentun dels enfrontaments constants del seu regnatera amb els cristianíssims castellans.

I, pel que fa a l'argument concret, la repre-sentació fa prendre el castell als moros per poderdesprés recuperar-lo els cristians amb la interven-ció de Sant Jordi. Això, potser, seria disculpableconsiderat com a recurs de l'argument teatral.Cap cosa es diu, no obstant, sobre el vertaderenfrontament -el del Barranc de la Batalla- que,curiosament, va ser una gran derrota cristiana.

Pensem que no cal insistir massa per aquestcamí, perquè és vergonyosament fàcil de des-muntar un bastiment tan feble com aquest. Peraixò, potser, val més fer la reflexió des de la pura idura lectura del text (versió de Joan Valls), delqual n'hem extret algunes de les frases més cri-daneres, tot i que moltes altres serien un exempleigualment expressiu. I recordem que no parlemde "neteja ètnica", ni som a Bòsnia:

Així es parla de la superioritat moral dels cris-tians, adobada d'un discurs teològic digne delConcili de Trento:

Ambaixador Cristià:

"et diria que en mi obra una força superior..."

"en forma de triomf sacramental,

va salvar tot el món que era captiude l'horrible opressió del seu pecat..."

"va vèncer Lucifer, també la mort..."

"el pèrfid Alcora, secta malvada..."

Dels moros, allò millor que se'n desprèn és quesón guerrers conquistadors i ambiciosos:

Ambaixador Moro

"nostres armes ditxosesper vós ja son triomfals,altívoles i ufanes,de l'infeliç i pobrissó cristià".

Abaixador Cristià:

"l'ambició i la cobdícia que vos cegaper voler ocupar nostres villatges,i opine que les vostres ambicionsvos costaran al fi cares, molt cares".

Són cruels:

Ambaixador Moro:

"La bèl·lica fúria dels meus soldatsesclatarà cruel, sense medirningún escull d'estat, edat ni sexe..."

Són falsos i traïdors:


"ja conec la teua astúcia,puix quan vosaltres tracteual cristià amb delicadesaés que vos mou l'interès"

Són estrangers (granadins-africans):

Ambaixador Moro:

"El complit Alarmar, rei granadí (...)m'ha encarregat (...) i així el dicen son nom..."

Ambaixador Cristià

"Les africanes hostes vore esperealternant amb la queixa i el sospir"...

Els moros odien els cristians i no creuen enJesucrist com a profeta:

Ambaixador Moro

"Sobre vosaltres, cristians maleïts,caurà l'odi del meu rei i senyor"

(i referint-se a Jesucrist):"Es un profeta fals!"

I ara, per contraposició, observem com es

presenten els cris-tians. Abans queres, la seua identitatnacional: el reiJaume és arago-nès, tant se fa queparlés català ihagués nascut aMontpeller:

Ambaixador Moro:

"i oblides eixe reiaragonèsque es creu queeste bell regne hadominat;"


"feliç aragonèsd'excelsa fama,les victòries del qualjustes s'igualen..."

En la mateixa líniade referència cons-tant al regned'Aragó, oblidaque els repobladorsd'Alcoi eren, quasitots, catalans:


"Alcoians! Per SantJordi i Aragó!A defensar la fe deJesucrist!"

No sabem si açò téalguna cosa aveure en que nohaja pogut quallaruna filà amb el nomde "Catalans". I

una pregunta a l'aire: ¿Es cert que la darrerarefundació dels Aragonesos, en 1962, anava peraquest camí fins que "algú" ho va desbaratar?De totes maneres, per si de cas, no va mal unreforçament del sentiment unitari espanyol:


"En els cims intrincats de Covadongaun petit grup d'asturs vos arrasaren"...

N

Ambaixador Moro:

"Don Pelayo i el gran cidpregueu al cel que renasquen;invoca a eixe sant quimèric,invoca a Fernan Gonzàlez"...

Això sí, que no hi haja dubte, Alcoi és la terradels cristians des de sempre, No hi fa res que elsseus habitants hagen vingut del nord fa menysvint anys, ni que les seues intencions foren detraure els anteriors pobladors (descendents, enbona manera, dels ibers de la Serreta). Però, ai!en aquest moment, eren de cultura musulmana,tenien terres i alguna riquesa i, sobretot, unaorganització social que no es basava en la gue-rra com el feudalisme cristià.


"Esta Vila que esteu ara ocupantés ma pàtria, senyor, és, sí, ma mare"...

"Sepulcre dels meus pares i els meus avis,els ossos d'ells en pau ací descansen"..,

"A la vora del Serpis, riu tranquilque Alcoi, ma pàtria, generosament banya"..,

"Pensatiu l'alcoià plora febrildel funest desconsol sa pena estranya,i mil llàgrimes tristes ha vessaten vore's del seu poble desterrat."

"En contemplar sa pàtria, dolça amada,en poder del cruel mahometà;la mitja lluna ufana i exaltada,posseint els seus bens tan inhumà:"

També és curiosa la por, vista des dels seglesposteriors, de què els cristians restaren en poderdels musulmans, quan l'autor del text sap, comtots, que van ser els moros els esclavitzats desprésfins la seua expulsió final en 1609:


"I veja's l'alcoià lliure i en paude l'enemic que vol tornar-lo esclau".

Davant d'un text tan explícit, sobren mésparaules. Només farem tres matisacions finals:

En primer lloc, que tot el que hem exposat potextrapolar-se, corregit i augmentat, a les ambai-xades de totes les festes de moros í cristians, que

es fan i es desfan en terres valencianes i tambéfora del país. Les excepcions poden comptar-seamb els dits de les orelles.

Després, i ara ja pel que toca a Alcoi, plante-jar d'una vegada per totes la definitiva valencia-nització del recitat del text. A hores d'ara no hiha excusa possible. El fet d'haver admès envalencià l'oració del cristià, prèvia a l'ambai-xada de la vesprada, com reconeix la mateixabíblia festera, Nostra Festa, només es justifica per-què "por características y significada...". Es a dir,com que és una reflexió íntima, d'anar per casa,li val el valencià, Però per les coses importants, elcastellà. Ningú trau ací l'alcoiana ni la fidelitathistòrica -"per favor, a l'entrada no porteu ulleresde sol...", "les dones no, perquè no hi havia gue-rreres...". Com diem a Alcoi, tot romanços. O ésque els moros parlaven castellà?. I si d'interna-cionalisme va la cosa, preguntem als andalusos sipensen cantar les saetes en anglès...

I per concloure, ressaltar una nota positivaque ens fa pensar en una possible evolució queobrirà les portes als nous vents. Així podria inter-pretar-se l'acte extraordinari celebrat a l'Atzúviapels Abencerratges en 1994, constituït en intentseriós, noble i convincent de compensació histò-rica, d'acord amb l'esperit de la concòrdia que,pensem, ha de ser consubstancial a la Festa.

Miquel Santamaría

29

LA FESTA INTERACTIVA

La festa es participació, cerimònia col·lectivaque es realitza en memòria d'un fet per diverti-ment de la gent. El teatre, en canvi, és represen-tació, execució pública d'una acció o un textamb l'objectiu de distreure la gent. Festa i teatretenen molt en comú: afavoreixen una espèciede catarsi emocional, permeten una descàrregadels sentiments i canalitzen les inquietuds cultu-rals d'un determinat conjunt d'individus. Festa iteatre, també, mantenen entre sí grans diferèn-cies -sobretot pel que fa al paper del públic-. Enla festa el públic és audiència i a la volta actor,mentre que en el teatre el públic és nomésespectador.

Potser per això caldria preguntar-se si la nos-tra festa, la que escrivim en majúscules, la cele-bració per antonomàsia a la ciutat no faria millord'anomenar-se teatre de moros i cristians. Jaque des de fa molt de temps, gairebé des delsseus orígens, va decidir renunciar a la seua ves-sant ritual i lúdica per a convertir-se en unarepresentació -més o menys fidel- d'un fet histò-ric puntual.

Tot va començar a mitjans del segle XVIIquan algunes de les companyies de soldadescaque participaven en la festa dedicada a SantJordi van caracteritzar-se com a ChristianosMoros i com a Cathólicos Christianos. Es alesho-res quan s'inicia el camí sense retorn que aca-barà transformant la commemoració íntima,local i popular en un espectacle escènicd'interès turístic internacional.

La identificació dels soldats com a personat-ges d'època, anirà acompanyada d'una sèried'aportacions i canvis que incidiran enl'aspecte teatral de la festa i que arribaran finsal segle XX. En primer lloc es procedirà a situarl'acció narrativa en el temps de la Reconquesta-inicialment barrejada amb episodis de la socie-tat morisca-. Més tard es fixarà l'argument del'obra -entrades, processons i alardo-, tot i que,durant molt de temps diverses escenes -la cuca-fera, la conversió del moro, la cavalcada histò-rica del Rei En Jaume- aniran afegint-se o des-penjant-se de la trama, deixant ben manifestque l'argument de la festa, encara és un text

obert. Acte seguit s'iniciarà la construcció del'escenografia -en 1741 ja es té noticia d'unafortalesa envoltada de cases que s'anomenaAduar el Puche- i de tota una sèrie d'objectesornamentals -columna de Sant Jordi, draperia,fanalets- encarregats de delimitar l'espai escè-nic. Pel que fa als actors, és en esta èpocaquan comencen a agrupar-se en companyies ofilaes, quan inicien la seua especialització enmoros i cristians i quan estrenen la identificacióamb el paper que representen.

Amb actors, escenari, argument i decorats japodríem parlar de la festa com a teatre si no fosper que el públic encara no té massa assumit elseu paper d'audiència. A banda d'unes poquestarimes que acullen els càrrecs polítics i militars, ideixant de costat els balcons particulars i el del'Ajuntament -amb un aforo molt reduït- no hi hacap altre lloc des d'on assistir als actes.

Així les coses el poble alcoià ha d'amuntegar-se dempeus al llarg dels itineraris, participant, detant en tant, en l'acció i donant-li un aspecte ala festa més semblant a les representacions delsjoglars o dels corrals de comèdies que al granespectacle de masses cap a on ja apuntava.

A primers del segle vint, la divulgació del cine-matògraf començarà a desplaçar al teatre coma medi de distracció popular. Això no alterarà enel més mínim la vessant dramàtica de la festaque ràpidament sabrà reaccionar i adaptar lesseues estructures a tan curiós invent. En primerlloc es replantejarà l'espai escènic adaptant-lo ales necessitats del cel·luloide i els distints elementsdecoratius dispersos per la ciutat es concretaranen la construcció de la primera enramada.

Seguint la moda imposada pel cinema elsactors-festers esdevindran en primes donnes,copsant tot el protagonisme i canalitzant permig de la festa la seua concepció burgesa delmón. La identificació amb les grans estrelles deHollywood arribarà a tal punt, que gairebé totsels festers desfilaran amb ulleres de sol com sid'uns Rodolfos Valentinos d'anar per casa estractarà.

També el públic haurà de sofrir les conseqüèn-cies d'aquest pas endavant de la festa. En 1912es col·loquen cadires a la Plaça en benefici delsferits de la guerra de Melilla, i a partir dels anysvint -amb la modificació i prolongació dels itine-raris- gran nombre de cadires i taulons ompliran

el recorregut de l'entrada, amb l'excepció de laplaça de Ramon y Cajal i la Bandeja, que seranpotestat de l'Associació de Sant Jordi. Aleshores,i encara que tímidament, el públic comença aacceptar ja el seu paper d'espectador en lesfestes. I tot i que un important sector resisteix

dempeus el pas de les desfilades, el camí presper les festes apunta a que eixe públic-actor téles hores contades.

Subratllant la dimensió cinematogràfica que,a estes altures, la festa havia assolit resta la pro-posta feta per la Twenty Century Fox -responsa-ble de títols com Cleopatra, Laura o La Guerrade les Galàxies- per rodar una pel·lícula sobre elsmoros i cristians d'Alcoi. El projecte que finalmentno es va dur a terme, potser pels fets polítics oco-rreguts poc abans de la celebració de la trilogia-abdicació d'Alfons XIII i proclamació de laRepública- va servir, no obstant, per avalar ladecisió pressa per la nostra festa de convertir-seen un espectacle de primera magnitud.

A principis dels anys cinquanta assistim al'època daurada del cine. L'aparició del color, lainvenció del cinemascope i les millores tècniquesper a la reproducció del so converteixen el cine-matògraf en el medi d'evació més acceptatpopularment. Curiosament la festa també conei-xerà, durant esta època, la seua etapa de con-solidació -fins ara- definitiva. En primer lloc es fixa-ran els itineraris i les escenes del guió. Més tard, ibasant-se en les grans superproduccions hollywo-dienses, es procedirà a una normalització estè-tica amb cert aire carnavalesc. Acte seguit i perarrodonir la part escenogràfica es construirà unanova enramada inspirada en l'Alhambra.

Finalment, la banda sonora, fins eixe momenttan sols integrada per pas-dobles i marxes mores,vora augmentades les seues prestacions ambl'aparició de la primera marxa cristiana -Aleluya(1958)-. També els actors assistiran en esta èpocaa la seua estabilització definitiva, i des de l'any1962, amb la incorporació dels Aragonesos i afalta de la colorista aportació dels Benimerins, elquadre artístic de la pel·lícula es mantindrà sensevariacions.

Paral·lelament a la configuració de les festesen llarg metratge assistim a l'acceptació totaldel públic del seu paper com a espectador. Altemps que s'ordena l'aforo en: general, tribuna igalliner o, dit d'altra manera: cadires, balcons, iarbres o qualsevol altre objecte susceptible dedeixar-se pujar, s'estableix una entrada. A partird'ara la gent haurà de pagar per vore l'especta-cle. Esborrant d'esta manera i d'una forma defi-nitiva qualsevol possibilitat de participació delpoble en la nostra festa. Este fet, curiosament, noprovocarà cap tipus de reaccions per part del'audiència que des d'eixe moment es prendrà la

festa com una estrena cinematogràfica, assistinta les projeccions amb gran provisió d'entrepans irefrescos i transformant el carrer Sant Nicolau enuna prolongació dels cines Avenida o Monterrey.

La popularització, a finals dels anys seixanta,de la televisió comportarà nous canvis per a lafesta. Estos canvis que no alteraran, gens ni mica,ni els seus propòsits ni la seua estructura; modifi-caran notablement el seu àmbit d'actuació id'influència atorgant-li unes connotacions d'uni-versalitat i perdurabilitat, fins eixe moment, des-conegudes. En primer lloc, la televisió traurà lesfestes d'Alcoi -cosa que només havia aconseguitFontilles-. Conseqüència immediata d'aquest fetserà l'aparició d'una quantitat notable de nousespectadors via ones hertzianes. Espectadorsque, bocabadats per la visió insinuada en lapantalla, abans o després, acudiran a Alcoi perverificar in situ la magnificència del succés. Esteincrement d'audiència deixarà al descobertgreus mancances d'infrastructures. Plantejant ala volta qüestions candents per pal·liar el pro-blema i que, encara hui continuen sense solució,com l'allargament dels itineraris o dels dies defesta.

Als espectadors vinguts de fora s'afegirà unaltre col·lectiu compost pels visitants d'excepcióque volen participar com actors en l'espectacle.La presència d'estes estrelles invitades -personat-ges polítics i culturals de major o menor relleu-augmentarà el caràcter de telefilm d'èxit que,en eixe temps, manté la celebració dels moros icristians. I si be la seua actuació, de tant en tant,crearà problemes amb els actors secundaris, lesfacilitats que els invitats atorgaran per a la pro-ducció i distribució de la nostra festa faran reco-manable la seua inclusió en els rètols de crèdit.

Una dècada després l'abaratiment de mag-nestocopis, cameres i projectors contribuirà a ladifusió i popularització del vídeo. Si amb la televi-sió les festes van ultrapassar els estrets límits delcarrer Sant Nicolau per esdevindre en internacio-nals, amb el vídeo abandonaran la seua adscrip-ció a unes dates concretes del mes d'Abril. Ioportunament enllaunades -en forma VHS oBeta- es convertiran en punt d'encontre en qual-sevol època de l'any.

Aleshores al públic present en les representa-cions i al televisiu -que assisteix en la distànciaperò en directe als actes- se'ls afegirà un altre: elvídeo- addicte. Este últim grup, que a banda delsespectadors purs també contarà entre els seus

membres amb festers-actors, convertits ocasio-nalment en audiència, iniciarà una tímida reac-ció encaminada a prendre el paper protago-nista que, històricament, li havia negat la nostrafesta.

Este públic, en la intimitat de la seua llar, seràqui decidesca quin dia s'ha de celebrar l'home-natge al Patró i quin les Entrades, quina duradaha de tenir un boato o si mereix o no mereix lapena escoltar determinada melodia. Ell pujarà obaixarà el color del vestit de la favorita i ometrào estudiarà amb detall, l'arrencada del sergenten la Diana.

A banda de la recuperació del paper actiudel públic en la festa, el vídeo també propiciaràl'aparició d'especialistes en el tema, doctors enestètica i llicenciats en moros i cristians que ambel pas del temps provocaran una revisió histori-cista de les línies mestres de l'espectacle, Al'empar del públic, en esta època, un noucol·lectiu farà la seua aparició en els moros i cris-tians: els tècnics encarregats de gravar la repre-sentació. L'allau d'operadors, auxiliars i enginyersde so -treballant per captar les imatges de festaque el públic demanda- s'enfrontarà a tot tipusd'obstacles de l'Associació, que incapaços detrobar una solució al problema es conformaranamb dificultar la seua faena. Per contra lesretransmissions ofertes per la televisió valencianagaudiran de tot tipus de facilitats tot i que per ala seua realització haurà de transformar-sel'escenari de les festes en un vistós plató televisiu.

I així arribem al nostres dies, amb unes festesoriginalment lúdiques i populars convertides enun gran espectacle multimèdia. On el poble, ori-gen i destí de la celebració, només es audiènciai on els festers tan sols son actors que no podersortir-se, ni una coma, del guió. Una superpro-ducció que augmenta la seua durada any reraany i que amenaça amb mossegar-se la cua.Una estrena teatral que cada nova edició veuincrementat el nombre de figurants -única possi-bilitat de participació-. Un espectacle itinerantamb greus discriminacions -incorporació de ladona a la festa- i amb greus deficiències d'infras-tructura -manca d'aforo-. Un parc juràssic massaanquilosat per reaccionar a temps i massa lentquan decideix fer-ho.

Però, vés per on, la tecnologia una volta mésserà qui oferesca la solució als problemes de lafesta sin ella, com ho a fet al llarg de la seuahistòria, decideix continuar caminant de la mà

dels avanços tècnics. Si no ens enganya BillGates -patró i cervell de Microsoft- s'apropa unarevolució que per mig dels ordinadors trasbalsaràel món de la comunicació. Si a això afegim elsúltims èxits obtinguts en el camp de la realitat vir-tual vorem que el futur de nostra festa passa perla seua informatització. A no ser que l'Associacióho veja d'un altra manera i s'opose a donar esteproper i definitiu pas endavant cap a la popula-rització, democratització i modernització de lesnostres festes.

La incorporació de la microinformàtica alsmoros i cristians, permetrà en primer lloc el man-teniment per saecula saeculorum de l'essènciamés íntima de la festa adaptant-la, això si, a lesnecessitats actuals. Es podran instal·lar pantallesd'alta definició en qualsevol lloc de la ciutat -incloent els barris perifèrics i els habitatges parti-culars-, i solucionar d'esta manera la mancaactual de cadires per als espectadors. Pel que faa la incorporació de la dona, l'augment de parti-cipants en els boatos i fins i tot la creació denoves filaes, tampoc açò suposarà major pro-blema. Per mig d'un senzill PC i connectats a unmodern artefacte capaç de reproduir realitat vir-tual, tothom podrà vore's integrat en el lloc del'entrada que més li agrade, ja siga de rodella,de favorita o de capità. O reprogramar lesesquadres per què entre els seus membres tansols apareguen elements femenins. O agafar unbon guitarró sense moure's de la saleta d'estar.O fins i tot, canviar el desenllaç de la batalla i,permetre que algun any guanyen els moros encompte dels cristians.

Com es veu les possibilitats son gairebé il·limi-tades i ens agrade o no el nostre futur passaràper l'assimilació d'eixa tecnologia. Seria cosaestranya que la festa de moros i cristians aconse-guirà escapar a la seua influència. Més encaraquan l'esmentada tecnologia, promet tornar-li alpúblic el paper d'actiu protagonista que històri-cament li ha correspost en la celebració demoros i cristians, i al que fa molt temps i percapritxos d'altres modernitats hui desfasades, vahaver de renunciar. Ja ho diu la dita: Festa que liparla a l'ordinador abraça-la sense por.

Pep Jordà.

140 ANYS D'UN

GÈNEREDes que l'any 1855

apareixen editats elsdos primers sainets fes-ters -"Mentres passa ladiana" i "La nit quevenen els músics"...-fins hui, 1995, pot dir-seque el gènere ha tin-gut un recorregut sufi-cientment llarg comper gaudir d'una vidapròpia.

Al llarg d'aquestscent quaranta anys elsainet fester ha anatperfilant-se com agènere teatral fins elpunt de tindré uneslínies d'evolució que han permès que el sainetdispose d'unes característiques particulars, d'unscanvis i d'una existència, al capdavall, rica i irre-gular.

Aquesta "irregularitat", producte de la seuavitalitat, justifica que en aquest segle i mig es pro-duïxquen èpoques d'una gran efervescència, ièpoques en les què el sainet es fa fonedís per tor-nar a eixir al cap del anys injectat per les aporta-cions de nous autors.

Ara bé, en fer un balanç de la seua trajectò-ria, malgrat totes les possibles variables, a horesd'ara sí que pot dir-se que hi ha unes constantssobre les què es fonamenten la gran majoria deles peces. En principi tindrem el costumisme, entant en quant les obres serviran de reflex d'unasocietat, com és l'alcoiana, dinàmica. Desd'aspectes com la lluita de classes prèvia a la"Revolució del Petrolio" de 1873, fins la "TransicióDemocràtica" de 1975, els trobarem reflectits enaquestes obres. De la mateixa manera, tot uncostumari palès en cançons, gastronomia, perso-natges populars, licors, anècdotes... tindrà unpaper rellevant. Al voltant de la festa es concre-

tarà, doncs, un univers amb un esquema habi-tualment construït sobre un grup de persones i lesseues relacions amb i'entorn a través de la prò-pia festa. Sobre aquesta base tan simple, quasisempre ubicada en l'àmbit domèstic i fester, una"anècdota" vinculada per un "personatgeestrany" (músic, patrono, masero, turista, fan-tasma, extraterrestre..,) desencadenarà unasèrie d'embolics que justificaran l'interès de latrama.

Lògicament aquesta espina dorsal va reno-vant-se al llarg dels anys i adaptant-se a lesinquietuds de l'època. Haurem d'esperar alsanys seixanta del present segle per a què de lamà de Joan Valls i Armando Santacreu, sobretotaquest últim, se li dote al gènere d'un compo-nent ideològic específic, que sota la denomina-ció "alcoiania" otorgue al sainet un caràcteremblemàtic.

"L'alcoiania" podria definir-se com una menade fervor cec per la ciutat que es manifesta através d'un orgull visceral molt pròxim al xovi-nisme. Si en "La nit que venen els músics", 1855,en boca de "El Tió Chuan" ja s'insinua ("Alcoi.,,és una ciutat que ha lograt ser /l'admiració

d'Espanya..."), haurem d'esperar a Santacreuper a que consolide aquest esperit. Auspiciadaper l'amor a la festa, la devoció al patró i a laciutat, i l'enyorança envers un temps mític, qua-sibé idíl·lic, que es situa sempre en un "abans" alquè solen referir-se els personatges, "l'alcoiania"actuarà sempre signe d'identitat i punt de con-cergència entre tots.

Com s'ha pogut comprovar, doncs, el sainetfester és un gènere viu, mòbil, que respon semprea les expectatives del seu temps i s'adapta a lesnoves situacions i noves sensibilitats.

Aquests cent quaranta anys lògicament tin-dran diferents períodes. Seguint la bibliografia dequè disposem podríem parlar de quatre gransèpoques. Una primera l'anomenem "Fundacio-nal" i abarca de 1855 a 1871, anys on apareixenprimerament editades en un mateix volum "La nitque venen els músics" i "Mentres pasa la diana",d'autor anònim, i posteriorment "Tona y Toni o laFesta de Sen Chordi" de Juan Bautista Llorens,

Després d'aquests sainets es produirà un granbuit de cinquanta anys. Entrem en una segonaèpoca encapçalada amb el lema de "Super-vivència". En 1928 s'edita l'obra guanyadora del"Concurs de sainets de Lo Rat Penat" de 1927,"La nit de Panches-buides", de Vicent CaroAdam i Chaume Ferer Vercher. Un conegutactor, Enrique Valls estrena i edita l'any 1932 un"Matí de Glòria" i en 1944, sota el patrocini de

Falange Espatïola, ix al carrer "Estampas feste-ras", un breu opuscle coordinat per RafaelColoma i on s'inclouen "Una costum popularalcoyana" de José Llorca Pascual, 1916, "Camíde la Plasa", de Gonzalo Cantó, 1929, "El dia dela Diana", 1934, i "El pregó del Tió Graella", 1944,del propi Rafael Coloma.

L'any 1963 significa l'inici d'una etapa que ahores d'ara podria ser coneguda per "Edatd'or". Simultàniament, dos autors, Joan Valls iArmando Santacreu, estrenen "El Primer Tro" i"Primer la festa que els mobles". Aquesta fita sig-nifica el punt d'arranc de vint anys de generosacreativitat. No sols aquets dos autors dignificaranel sainet, Camilo Bito i Ernest Valor vindran a enri-quir aquest panorama teatral que amb els "Festi-vals" del mes d'abril i del "Mig Any", octubre, arri-baren a estrenar alhora dos sainets en unamateixa funció.

La dècada dels vuitanta representa un parèn-tesi motivat per una transició deguda a la pèr-dua de vigor dels dos autors-insígnia, Valls i San-tacreu. Amb un bon olfacte per a resoldreaquesta situació, l'Associació de Sant Jordi con-voca el "Concurs de Teatre" en 1976. Si els princi-pis foren irregulars, en la seua tercera edició,1991, un jove autor, Ximo Llorens, amb "El fan-tasma de Jordà", aconsegueix un èxit que des-perta les esperances sobre un canvi generacio-nal en la creació del sainet fester. Les següentsedicions ho confirmen. "La Nova se'n va a l'Orà"d'Adriàn Espí Valdés, 1992, "Les xiques delboato", de Ramon Climent Vaello, 1993, i "Un

extraterrestre en la Plaça de dins" de Miquel Pei-dro, 1994, demostren que pot parlar-se d'unanova etapa en la història del sainet, la de les"Expectatives".

En conclusió, podem afirmar que el sainet fes-ter és un gènere teatral -o un subgènere, tant fa-que d'una forma cíclica va renovant-se ellmateix. Gràcies a la seua permeabilitat va enri-quint-se del seu entorn i dels costums canviants,No és mai un teatre fossilitzat que només trobesentit en les referències al passat. Més aïna laseua força rau en la capacitat per connectaramb les sensibilitats del seu temps.

Les seues aportacions són d'un valor incalcu-lable no sols pel que fa a una informació, diríem,merament antropològica o social. Com a llen-guatge teatral gaudeix d'una personalitat quel'enllaça amb la millor tradició del teatre còmiccostumista i alhora, tanmateix, el fa reeixir, pos-seïdor d'unes claus pròpies per damunt del tradi-cional "sainet valencià".

Pel que fa al valor lingüístic el testimoni del sai-net fester és de gran importància a l'hora deconèixer quin era l'estat de l'idioma en èpoquesencara molt allunyades de qualsevol mena decodificació. Sorprèn, sobretot en les obres delsegle XIX, l'ús acurat del català, ateses les limita-cions que suposa l'absència de normativa al'abast, i també la notícia al respecte dels inci-

pients conflictes lingüístics que comencen a sor-gir a mesura que, gràcies a l'empenta de laindústria, la societat alcoiana s'obri més i tendeixa imitar models socials de l'exterior. En aquestsentit s'haurà d'assenyalar també com cent anysdesprés, els dos autors emblemàtics, Valls i Santa-creu, opten per posicionaments ben distints res-pecte a l'ús acurat de la llengua. Mentre Vallsadopta una normativa escaient, tot adaptant-laals modismes i locucions alcoianes, sorprèn comSantacreu menysprea qualsevol millora idiomà-tica.

Per últim, si analitzem el sainet com a text lite-rari, no seria agosarat dir que fins l'obra poèticade Joan Valls i la narrativa del seu coetani JordiValor i Serra, l'aportació alcoiana al gruix de laliteratua catalana estiga protagonitzada peraquest teatre fester. El motiu és clar: fins els dosautors abans esmentats tota la producció cata-lana local haurà estat escadussera, relacionadaamb la lírica popular, d'exaltació festera o reli-giosa, però mai ens haurem trobat amb capvoluntat de construir una "obra" amb un valorafegit, a més, com és el de la seua projecciópopular a través de les representacions i de lesedicions.

Jordi Botella

MUSICA, FESTERA,

ALCOIANA

L'evolució de la festa des dels seus inicis ésuna cosa ben evident per a tothom. No tenenres a veure els primers actes de festa -de caireeminentment militar- al desenvolupament d'unaentrada com la coneixem hui. L'evolució no éstant sols una conseqüència del transcórrer deltemps, sinó una realitat donada per la conjuncióde voluntats i esdeveniments històrics i socials. Esper tant inevitable í alhora necessària.

La música com a expressió de l'home estàpresent a la gran majoria de les manifestacionsde caràcter festívol, tal volta en totes. No conce-bem determinades activitats lúdiques sense laintervenció d'aquesta manifestació artística. Eselement indispensable per a expressar tot allòque comporta la paraula festa.

Si observem els nostres origes, la trobem comuna de les primeres formes d'expressió i comuni-cació. Al llarg dels segles evoluciona paral·lela-ment al gènere humà, i es posa al seu serveicreant una ferma relació entre tots dos. Músicade tota mena i funció, es desenvolupa conjunta-ment en el temps fins a l'actualitat.

En el camp de la música festera alcoiana iabans de passar avant, hem de precisar que comel seu nom indica en primer lloc és música,desprès festera, i per últim alcoiana. Dir açò quepodria parèixer una ximpleria, no ho és tant sianalitzem que la nostra música festera no és unacosa apart, sinó un cúmul de circumstàncies quel'han feta evolucionar d'una determinadamanera. No podem parlar, per tant, d'un feno-men únic i alié a l'evolució de la música feta pera la festa, ni tan sols a la de la música en general.

Es sabut que des de la gènesi de la festad'Alcoi hi ha música, en un principi per als actesreligiosos i desprès per als pròpiament festersquan la figura de Sant Jordi i la festa que gira al

seu voltant comencen a ésser més importants.De totes maneres, coneixem ben poc del que esfeia, encara que pareix cert que es tractavad'acompanyaments musicals amb formacionsmolt ximples: dolçaines, tabals i potser alguns ins-truments de metall. La música que s'interpretava-lògicament determinada per la formació instru-mental- hauria de ser de caràcter popular i for-malment molt variada.

Poc més coneixem fins a la consolidació deles bandes a la nostra ciutat l'any 1830, però és apartir d'aquest moment quan canvia sensible-ment la situació, encetant-se la darrera etapade la nostra festa i per tant de la seua música,una música que evolucionarà dintre del marc enel que està inmersa: una situació generald'estancament on la formació musical és proudeficient.

La música espanyola permaneix molt aïlladade les corrents estètiques Europees -on estàtriomfant el Romanticisme- i segueix repetint elsesquemes heretats dels segles precedents, queno presenten massa innovacions des del segleXVI, el vertader segle d'or de la música espan-yola. La música religiosa continua essent el pilaron es recolza la gran part de la producció musi-cal. (1) En quant a la música utilitzada per a lanostra festa és de caràcter divers, on s'amalga-men tot tipus de formacions instrumentals i for-mes: pasdobles militars, música popular (des dedances fins a zarzuela), ballables, etc. Pocdesprès, no obstant, ja tenim documentacióescrita on se'ns parla de la ràpida acceptacióque te la "nova" formació instrumental. A l'any1840 totes les filaes disposen ja d'una banda"bien uniformada" per als actes de carrer. (2)Aquest fet ens fa pensar en la importància quecomencen a tenir determinats actes festers i ensindica el començ d'una evolució en el món fes-ter més pròxim a nosaltres.

SE

GTARRECEBA

SL

E´D

AXI

ARRAGAL

La major presència en la vida social de la bur-gesia industrial alcoiana junt amb el floriment delmoviment Nacionalista, (3) influeix en la tascacreadora dels nostres compositors que als darrersanys del passat segle acaricien la idea de fermúsica pensada per a la major funcionalitat enla festa de Moros i Cristians. En un primer momentes tracta de composicions (generalment pasdo-bles) que no presenten novetats importants. Elpropi Mahomet, del que tant s'ha parlat, solsaporta com a nou el seu títol. No obstant, lanecessitat d'una major adequació musical per adeterminats actes i el propi creiximent de lafesta, desencadenaran el que la música festeravaja transformant-se, tant temàtica com formal-ment, fins trobar la forma definitiva.

Aquesta transformació gradual al llarg del pri-mer terç del nostre segle, unida a l'ampliacióque va fent-se en tot l'estat espanyol del pano-rama musical ens porta al punt culminant de lamúsica per a la festa. La formació i informacióexterior (4) dels nostres compositors unit al

moment de creixement de la festa (fins la guerracivil) afavoreix el que es cònjuge qualitat i quan-titat. Un dels aspectes més importants d'aquestmoment és el descens del tempo (5), que deforma paulatina va introduint-se en la interpreta-ció de la música festera. Creem que aquestaadequació als actes festers (encara poc nom-brosos) compleix una finalitat enimentment fun-cional, ja que de fet en la major part de les parti-tures no apareix una estricta indicació de la velo-citat i quan apareix una xifra metronòmica ésencara elevada, (ó)

Per tot l'exposat abans, assistim a la creacióde la marxa mora, de la que temin les primeresnoticies al primers anys del segle XX. La marxamora era necessària en primer lloc per al desen-volupament de la seua entrada, i d'altra bandaper a donar un major espai d'acció i creació alscompositors, que en aquell moment es fan ressòd'un cert regust historicista, amb una fortacàrrega orientalista, que impregna els cerclesd'intel.lectuals i artistes a la nostra ciutat,

La guerra civil, pel que afecta a la música, noés una separació tant clara com pareix en unprincipi. Els músics no fan música diferent a laque feien abans del 36, una vegada acabada laguerra. I tots, a la fi, fan música que va quedardefinida als anys 20, i que anirà evolucionant finsels 50. Pel que respecta als compositors, cal

assenyalar que trobem un grup de músics queescriuen la major part de la seua producció des-prés de la guerra, però que sintetitzen totes lesinfluències de corrents estètiques anteriors. Noobstant, es fan aportacions molt importants en eltractament harmònic i rítmic, aportant-se novessonoritats amb clares influències impressionistes i

postromàntiques en el llenguatge i la forma(música programàtica, descriptiva) o en lamateixa denominació de les obres (poemasimfònic, estampa, escena, etc). A més es conso-liden els temps com els coneixem a l'actualitat,encara que en aquest moment el llenguatge decada compositor serà molt lliure i presentaràcaracterístiques personals en tots els àmbits. Enaquest marc, i per les mateixes raons anterior-ment esmentades, apareix la marxa cristianacom a element nou i indispensable per a l'evolu-ció de la festa i la seua música.

Els darrers anys son de tots coneguts, d'unabanda la producció musical ja no guarda l'equi-libri entre qualitat í quantitat, i per altra part elmón de la música festera té més vincles d'unióamb altres llocs on també es fa festa de moros icristians. Tot açò fa el que hi haja molta diversitaten quant a música es refereix, diversitat refle-xada en varietat d'estils, formes, temes i tempis.

Menció apart mereix la aparició d'un altraforma diferent de fer música pensada per a lafesta: les composicions per als boatos. Era nece-sari plasmar musicalment el desenvolupamentque els acompanyaments dels càrrecs han tinguten els darrers déu anys. La seua aparició haseguit les mateixes pautes que la de les altres for-mes, d'una part la funcionalitat i d'un altra larecerca d'innovació, originalitat i personalitatpròpia en la creació.

Es encara prompte per fer valoracionsd'aquest darrer període, però el que està benclar és que estem en un,moment de transició i eldesenvolupament (tal vegada excessiu) dedeterminats moments de la festa han de cami-nar cap a un lloc que ben aviat vorem tots.

Àngel Lluís Ferrando Morales

NOTES

1. Des de un primer moment les bandes creen al seu siuna formació instrumental específica per a l'interpre-tació de la música religiosa: la capella.

2. Guia del forastera en Alcoy de José Martí. Imprentade Martí. Alcoi 1864.

3. Anomenem Nacionalisme al retrobament d'unesarrels (generalment al folklore) d'una conciencia imúsica pròpia. S'enceta en l'últim terç del segle XIX is'extendrà fins la mitat del XX.

4. En aquest moment hi ha un gran moviment d'avançen el terreny musical. Es creen societats filarmòniques,orquestres i als conservatoris hi ha una activitat com-positiva important. Així mateix el públic comença aconèixer compositors essencials com Debussy, Ravel oStravinsky i la proximitat de França ens acosta l'altragran corrent artística del segle XX: l'impresionisme.

5. Quan parlem de tempo es referim a la velocitat dela música. Aquesta indicació ve donada per una xiframetronòmica o un matís que, col·locat a l'inici de lapartitura, ens dona una referència del moviment queha de tenir en la seua execució.

6. "Tac-tac-tac" d'Àngel l·luís Ferrando. Article publicata la revista de la filà Aragonesos amb motiu de l'alfe-recia. Alcoi 1994.

"A LES CINC,

EL CAPITÀ

EN LA PLAÇA"

Evolució d'horaris i itineraris en l'Entradade Moros.

Encara que la majoria dels actes de laFesta alcoiana es mostren quasi inaltera-bles davant els nostres ulls (almenys per alsdels més joves), i fins i tot semblen estarestructurats amb precisió matemàtica, éscert que molts d'aquest actes han sofert -iseguiexen sofrint- constants variacions, tantpel que fa a la seua estructura originalcom respecte dels horaris i itineraris.

Els motius d'aquests canvis tal volta hajaque buscar-los en l'evolució dels propisactes -els quals han anat acomodant-seals nous temps- directament condicionatsal model de participació de les filaes.També caldria analitzar el "factor" delpúblic alcoià (sempre tan exigent), aixícom els criteris dels organitzadors (temero-sos que es produesca un tall, o que es per-llongue excessivament l'acte).

L'Entrada de Moros de les Festes d'Alcois'anuncia actualment en el Guió d'Actescom "Fantasia de sumptuositat orientalque evoca les formacions morunes delcabdill Al-Azraq que assetjaren la vila".Aquesta sumptuositat ha anat creixent anyrere any, per motiu de l'elevada participa-ció de festers i per la incorporació de boa-tos, tal volta massa ostentosos, queinclouen una nombrosa participació degrups. També, si ho comparem amb lesEntrades de Moros de fa un segle, el ritme

actual s'ha ralentitzat i és més cadenciós que eldel matí, per motiu del ritme que impose lamarxa mora.

Al segle passat i a principis d'aquest l'Entradade Moros anuncia el seu inici a les 2 de la ves-prada (1). Tingam en compte que la Dianacomençava a les 5 del matí, i que els cristiansfeien la seua Entrada a partir de les 10 hores. Enfinalitzar els moros tenia lloc l'acte del PasseigGeneral, el qual s'escomençava a les 16'30 h., ion prenien part ambdós bàndols.

El programa de l'any 1918 indica que l'actes'iniciarà una hora més tard que la prevista, permotiu d'un canvi d'horari respecte del solar,

doncs sembla que en tot l'Estat havien adelantatl'hora oficial i els alcoians van voler seguir regint-se per l'horari solar, tal i com es veu en el pro-grama de 1919 en què s'anuncia l'Entrada deMoros a les 15 h.

L'any 1920 el programa indica que l'actecomençarà a les 14'30 hores, i a partir de les fes-tes de 1917 (que per cert es van celebrar al mesde maig) es consolida l'horari d'eixida a les 15'30hores, fins quen en els anys 1930 a 1932 tornarà aser a les 14'30, per canviar a les 15 h. en 1933-1935 (anys en què es va suprimir el Passeig). (2)

Després del parèntesi de la Guerra Civil, laFesta de l'any 1940 assenyala l'hora d'inici de

l'Entrada de Moros a les 14'30 hores, però a partirde 1941 i fins l'any 1964 els moros arrancaran ales 15'30 h., exceptuant-ne l'any 1961 en quès'anuncia a les 16 h.

De 1965 a 1974 l'hora d'inici de l'acte quedafixada a les 16 h., i a partir de 1975 a les 16'30 h.,tal i com segueix fent-se actualment. L'únicaexcepció en l'aplicació d'aquest nou horari vatindré lloc l'any del Vllè Centenari (1976), en quèles festes es van allargar al mes de maig, i lesEntrades -tan la de Cristians com la de Moros- esvan iniciar a les 5 de la vesprada dels dies 27 i 28de maig, respectivament.

Respecte dels itineraris, l'Entrada de Moross'ha mantes fidel al trajecte tradicional, almenysen el punt d'inici de l'acte (el Partidor, anterior-ment anomenat Porta del Molinar) (3), així comen el recorregut pel carrer de Sant Nicolau i laPlaça. A partir d'aquest punt l'itinerari ha canviaten moltes ocasions, doncs antigament finalitzavaen la placeta del Fossar; posteriorment davantde l'Ajuntament; en 1942 les Entrades finalitzendavant l'església de Sant Jordi i en 1962 s'allargael recorregut pel carrer de Sant Llorenç i l'actualavinguda del País Valencià. (4)

Un precedent de l'itinerari actual -encara queocasional per motiu de la inauguració del ferro-carril Alcoi-Gandía-, va ser el que es realitzà l'any1893 a sol·licitud dels veïns dels carrers del Mer-cat (actualment el tram inicial de Sant Llorenç),Sant Llorenç i Sant Cristòfol (inici de l'avingudadel País Valencià), els quals demanaren que al'arribada de l'Entrada de Moros a la Plaça con-tinuarà pels carrers esmentats.

L'expressió "A les cinc, el Capità en la Plaça",tan coneguda en l'argot fester, es refereix a lanorma preceptiva que obliga al Capità Moro esrealitzar el recorregut entre el Partidor i la Plaçaen el temps d'un hora (5). La norma -seguramentestablida per controlar l'horari- segueix actual-ment en vigència però adaptada a l'hora del'arrancada (les 16'30 hores), encara que deter-mina l'arribada a la Plaça a les 17'25 h. per recu-perar cinc minuts que, de segur, ompliran elsgrups de boato que actualment s'hi incorporendarrere del càrrec.

Josep Mª Segura i MartíCronista de l'Associació de Sant Jordi

NOTES

1. El llibre d'Actes (Tomo I, 1839-1870), que es con-serva a l'Associació de Sant Jordi, inclou els Capítulosformados para el buen orden y régimen de la fiestadel Patrón de esta villa, S. Jorge Màrtir y Actas de lassesiones celebrades por la Junta General desde 1839.El capítol ó es refereix a ... que el Sargento cristianotenga obligación de asistir el 22 de abril a las 9 ó 10 dela manana al sitio que se le designarà parte que lascomparsas de los cristianos hagan su entrada en estavilla. Y lo mismo ejecutará el de Moros de una a lasdos de la tarde del mismo dia 22.

2. El Passeig tornaria a fer-se fins que l'any 1961 esva suprimir del programa,

3. La Guia del Forastera... (1864, pàg. 212), descriul'itinerari següent: Por la tarde à las 2 hacen tambiénsu entrada todos los moros en igual órden, desde lapuerta del Molinar por la calle de S. Nicolàs y plaza S.Agustín, haciendo descanso en la del Fosar.

4. Per a conèixer més informació veure: SEGURAMARTÍ, J. M. Evolució d'horaris i itineraris en l'Entradade Cristians. Filà Muntanyesos, rev. Capità, 1992.

5. Aquesta expressió tal i com la coneixem, "A lescinc, .,.", es gestoria entre 1965 i 1974, anys en elsquals l'Entrada de Moros començà a les 4 de la ves-prada. La norna està inclosa a l'annex "La Fiesta deMoros y Cristianos en 1965" que arreplega l'edició del'Estatuto de la Asociación de San Jorge (1965, pàg.110),

A B E N C E R R A T G E S V,k A N Y D E C A R I T A

SAN JORGE

Y EL ARQUETIPO

DEL HÉROE

Deseo iniciar respetuosamente este acerca-miento a nuestro Santo Patrón desde un puntode vista extríctamente psicológico. El nivel reli-gioso ya ha sido ampliamente analizado por per-sonas mucho mejor preparadas que el que sus-cribe.

Para la Psicología actual, las imágenes yleyendas atribuidas a Son Jorge son verdadespsíquicas, existen en la realidad. No son invencio-nes.

Pero ¿Qué es una verdad psíquica?

San jorge es algo más que un Guerrero típicode la Edad Media, la afirmación de sí mismo, sutestimonio y presencia, lo elevan al nivel deHéroe universal.

Sobre el Santo, Consuelo Seco nos habla de"ese ALGO, algo sublime que ha movido a loshombres..." (1)

En el nivel psíquico humano podemos distin-guir dos estratos muy diferentes: el nivel del YoConsciente y el nivel del Inconsciente ya sea per-sonal o colectivo.

Efectivamente: Por debajo del Yo-Conscientemuchos filósofos y psicólogos descubrieron ele-mentos psíquicos que escapaban al control dela mente consciente. Freud, Adler y Jung fueronlos pioneros en investigar, en el Siglo XX, este"sótano" de nuestra psique.

Dentro de la tópica metapsicología Jungiana,

se denomina "Insconsciente Colectivo" (2) alnivel más profundo de la psique y es común atodos los seres humanos de cualquier cultura operíodo histórico, Este Inconsciente Colectivoestá formado por Arquetipos (3) (Tipos arcaicos)que forman las unidades básicas de nuestro psi-quismo. Son como los cimientos de la personali-dad. No pueden verse pero sí podemos detectarsu presencia a través de las imágenes arquetipa-les que crean. Se parecen a moldes a través delos cuáles fluye la energía psíquica tomandodiferentes formas.

Estos Arquetipos se corresponden con los ins-tintos biológicos pudiéndose decir que cadaArquetipo es el aspecto psíquico de cada unode ellos. Así, por ejemplo, en el niño al nacer, elinstinto básico del hambre se corresponde con elArquetipo de la Madre nutricia y constela (4)todo el mundo de la comida y bebida. En esteterreno se sitúa la participación tradicional de lamujer alcoyana en la Fiesta.

Existen muchos instintos vitales con sus corres-pondientes Arquetipos psíquicos pero en estepequeño escrito sólo voy referirme a unos pocos.

El instinto de Seguridad necesario para lasupervivencia lleva aparejado el Arquetipo deDefensa del territorio y la lucha contra el invasor.

El instinto Sexual se corresponde con el Arque-tipo de la Relación, de la Unión, de la Fusión, dela Comunicación en último término,

El instinto de Reflexión tiene su equivalente en

47

la búsqueda de Sentido de la vida, el desarrollodel pensamiento, las ideas, conceptos y valoresque cada uno tiene respecto a la vida. En razóndel mismo nos preguntamos "¿Cuál es la natura-leza del Universo?, ¿Cuál es nuestra posición enél? ¿Cuál es su propósito? ¿Quienes somos y cuáles el significado de nuestras vidas?. (5)

El instinto de movimiento que Aristóteles loelevó a ley universal al hablar en su "Física" deun "impulso a la actividad en todo en universo",se traduce en el Arquetipo de la Acción. Herá-clito diría "No hay nada permanente excepto elcambio". La Psique está en constante desarrolloy evolución.

Los arquetipos nos ayudan a hacernos connuestro poder y a afirmar nuestra identidad en elmundo.

Cada Arquetipo tiene su propia energía psí-quica en estado latente; esta energía se activaespontáneamente cuando las circunstanciasexteriores o interiores lo requieren, Sin embargo,pueden ser activados por el Yo conscientemediante la invocación por palabras, ritos, etc.que podemos encontrar en todas las culturasconocidas a través de la historia. De la integri-dad con uno mismo dependerá el resultado dela invocación.

Quizá el Arquetipo que más nos interesa seña-lar con respecto a San Jorge es el del Héroe quese manifiesta a través del Yo.

Podríamos describirlo de una forma someracomo la persona que con la primera ayuda dela Madre Nutricia se afirma a sí mismo, defiendesu territorio y lucha en defensa de sus ideas.Vemos, pues, que el Arquetipo del Héroe cons-tela o activa varios arquetipos.

El Arquetipo del Héroe lo llevamos todos den-tro de nuestra psique, formando parte de nuestravida cotidiana y en resumen, la vida de cada serhumano puede ser definida como heroica.Podemos observar que en el aspecto psíquicode San Jorge se reúnen estas características típi-cas del Héroe.

Según la hagiografía (6) nos indica, la nutri-ción espiritual la recibió de su madre, es decir latransmitió el Sentido de la vida, su filosofía yforma de pensar. Posteriormente se afirmó en sí

mismo de acuerdo con sus pensamientos e ideasy luchó para defenderlas hasta la muerte, (laresistencia es una forma legítima de lucha).Cuando las personas tienen el coraje de lucharpor sí mismas, pueden cambiar el mundo.

Para Miguel Julia, San Jorge "Representa laserenidad, el valor de las convicciones, la firmezahasta el sacrificio de lo que más estima el hom-bre: la propia vida". (7)

He aquí a San Jorge manifestando los valoresarquetipales del Héroe, que repito, reside dentrode cada uno de nosotros, activando numerososarquetipos colaterales. Nuestro Joan Valls dijo "ASan Jorge lo llevamos en la masa de la sangre".

De esta riqueza arquetipal se deriva laenorme difusión que S. Jorge tuvo en toda laEuropa Medieval tan dada a las luchas caballe-rescas.

Cuando una constelación de arquetipos seactiva dentro de nosotros se nota una fuerzainterior y una gran confianza en nosotros mismos.

Enrique Luis Sanus lo expresa muy biencuando escribe "Por ello, cada vez que te invo-camos nos sentimos más unidos, más fuertes, másesperanzados". (8)

La forma de activar al Arquetipo del HéroeSan Jorge varía según las personas; unos prefie-ren la oración, otros la procesión. Muchos prefie-ren usar una sóla palabra com ¡Walí! ¡Walí! o¡Firam!¡Firam! o sencillamente exclamar ¡Visca S.Jordi y el seu Capitá de Abencerrajes!.

Luis Mataix

NOTAS

(1) Consuelo Seco. Revista de Fiestas, Las mayúsculasson de la autora.(2) "Arquetipo e Inconsciente Colectivo", C. G. Jung.Ed Paidós.(3) Ibid,(4) Constelar es una palabra derivada de la astrono-mía y significa el hecho de que varias estrellas se reú-nan o las reunamos para formar una constelaciónastral.(5) "El Héroe interior" Carol S. Pearson. Ed. Mirach.(6) "Acta Sanctorum" Juan Bolando. Amberes.(7) Miguel Julia. Revista de Fiestas, 1932.(8) Enrique Luis Sanus, Revista de Fiestas.

APORTACIÓN DE LOS

ABENCERRAJES A LA

FIESTA DE ALCOY

Es curioso que el nombre de nuestra entidadapareciera en 1870, en una croniquilla que 'ElParte Diario' inserta: "Diez y nueve son las músi-cas o bandas de esta ciudad y pueblos de lasprovincias de Alicante y Valencia que, aparte demuchos clarines y atabales, han tomado parteen las fiestas. Creemos satisfacer la curiosidad denuestros lectores citándoles los puntos de proce-dencia de las mismas y comparsas a que perte-necen". En dicha referencia, antes de las caba-llerías moras, leemos las denominaciones: "Tune-cinos, atabales; Cegríes, Música de Sella; Aben-cerrajes, Bocairente..." Tal relación no con-cuerda con las listas de las Actas de la Asocia-ción; posiblemente eran apelativos más o menosfugaces, pues los Abencerrajes no constan enningún expediente oficial hasta su auténtica cre-ación a principios del siglo XX.

Fue en la regla-mentaria reunión del11 de mayo de 1902,cuando se Inscribe:"Terminada la reno-vación de la JuntaDirectiva procedióseá la presentación dediseños para formarnuevas comparsas,siendo aprobados lossiguientes: Núm. 1Moros Abencerrajes,presentado por D.Remigio Valor Peidro,Núm. 2 Moros Elegan-tes por D. FranciscoCabrera. Núm. 3Arcabuceros por D.Salvador Peiró. Losdos primeros pertene-

cen al bando moro y el último al cristianohabiendo abonado los tres Sres. que los presen-taron 25 pesetas por derechos de aprobación".

Los Abencerrajes, con un precioso diseño deRafael Peidro Peidro, que rompía moldes por laaudacia de su túnica amarilla, aportaban, conlos Marrakesch, vida nueva a la estética de lafiesta. Ambas filadas Iban a remover los formatosal uso, Introduciendo un ajustado sabor árabeque rápidamente acabaría con el monótono eIngenuo esquema turco que matizó toda laanterior centuria.

No obstante lo dicho, el óleo de los Abence-rrajes tuvo que ratificarse al año siguiente, el 25de abril, quedando definitivamente admitido enla junta general del 24 de mayo de 1903.

La nueva corporación mora traía otra pecu-liaridad: era fruto de la simbiosis entre los sociosde Apolo y la banda Primitiva; y en la Gloria de1904 Santiago López Satorre vestía el originalatuendo, que con su alba capa, turbante concasquete metálico, almalafa amarilla, y lanza,marcaba una revolución en el vestuario del granespectáculo abrileño.

Y siguió la comparsa transfundiendo vitalidad.En la junta del 7 de abril de 1904, los Abencerra-jes imprimen un cambio radical a la manera dedesfilar: "Por la comparsa Abencerrajes -reza eldocumento- se dio cuenta que en el acto de laentrada se proponían modificar la formaciónque se observa en cada comparsa, prescin-diendo de la escuadra de gastadores y optandopor otra distinta, en la que sus individuos vayanen lanzas y rodelas y en el centro uno de ellosvestido de santón árabe montado sobre unacaballería, colocando detrás de esta figura unpalanquín conducido por esclavos en el queserán llevadas algunas niñas vestidas con la pro-piedad que requiere el acto. La Directiva, dis-puesta siempre a dar la mayor brillantez a lasfiestas, aprobó lo propuesto por dicha comparsaasí como también habiendo indicado que pen-saban uniformar la música, si bien no igual alparecido de la misma, se acordó concederles lapensión de 100 pesetas". El lujo, la sorpresa, ladignificación de la entrada de moros, había sidoobra de los inquietos socios de Apolo.

En 1906 otra importante incidencia. Comobien explica Ernesto Valor Calatayud, lo propiode aquellos tiempos era desfilar en la entrada demoros al son de unpasodoble, "hastaque el maestroAntonio Pérez Verdú,notable compositor ydirector a la sazón dela banda Primitiva,escribe y dedicaAbencerraje, la pri-mera marcha morade que se tiene noti-cia, con acompaña-miento de atabalespequeños y redoblan-tes en forma debombo, batiendo ados mazas". La mar-cha de "Tónico la

Guapa", tal era el sobrenombre del inspiradoPérez Verdú, "aparte de constituir la novedaddel siglo -insiste Valor- obtuvo un ruidoso éxito".Los Abencerrajes y sus melodías señalaban parasiempre el moderno andamiaje de la oníricatarde primaveral.

Ligeras rozaduras internas obligaron a unafugaz ruptura, y en la trilogía de 1912 los Abence-rrajes contratan a la banda "Beneficencia deAlicante", aunque pronto volverían a su maridajecon La Vella.

En 1915, por no haber tomado parte en el pro-grama del primer día los Marrakesch, pasandelante los Abencerrajes, ganando un puesto enel orden de antigüedad.

Llegado 1921, aprovechando las fiestas deSan Jorge, Alcoy decide conmemorar las del ter-cer centenario de San Mauro. Con tal coinciden-cia -fueron huéspedes de honor el Nuncio (Mon-señor Ragonesi), el cardenal Benlloch, y el gene-ral Primo de Rivera- la Asociación abre un con-curso de faroles-guía para la Retreta. Los Aben-cerrajes, siempre en vanguardia, ingeniaron unamagnífica carroza iluminada, como insignia,impulsando así aquel acto, que ya empezaba adecaer por lo simple de los farolillos. Pero su acu-cia, su diligencia por enaltecer la Retreta fue envano, ya que el 5 de mayo el jurado no premió elmérito de los de Apolo, excusándose en que elsimbólico vehículo no se ceñía al pensamientoanunciado. Únicamente se otorgó a los Abence-rrajes una medalla especial. El disgusto fue

mayúsculo: En la Junta Directiva del 14 dediciembre "se leyó una comunicación de laComparsa de Abencerrajes con la que devol-vían la medalla de oro y diploma que se les con-cedió... por no estar conformes con el fallo delJurado". Airado, el asesor, don FernandoCabrera, amenaza con la dimisión, lo mismo queel presidente, don Miguel Payá, ante lo cual seconvocó una junta general extraordinaria el 18de diciembre. En la misma, el responsable de losAbencerrajes manifestó que, aunque considera-ban que no debió ser excluido su colosal farol,no querían ser causa de disensiones, dándosepor satisfechos y rogando por todo volviera a suscauces. Nombróse, entonces, una comisión,para visitar a los señores Cabrera y Payá y hacer-les desistir de su inflexible renuncia.

El 7 de enero de 1923 se propuso, por donCamilo Badía Grau, el prolongar en adelante acuatro jornadas la ejecución de las fiestas. Sedejó a la consideración y reflexión de la asam-blea. Esta, convocada el día 14, demenuzó el

proyecto. "Hizo uso de la palabra -escribe elsecretario- el Sr. Sanz, representante de la Com-parsa de Abencerrajes, oponiéndose a los cua-tro días de fiesta, haciendo constar lo pesadoque resultaría para los festeros", y "en vista delaspecto que había tomado la discusión la presi-dencia propuso y fue aprobado la continuaciónde los festejos de Moros y Cristianos en tres días".Llegado abril, remarca el periódico 'La Voz delPueblo' el acierto conseguido con "la reformadel alumbrado arqueado de la plaza de la Cons-titución". Correspondió el capitán a los Abence-rrajes, que, otra vez más, pusieron una nota deoriginalidad: Compartieron el traje de jerarcamoro, costeado por los fondos de la comparsa,José Sanz Herrero en la entrada, Francisco Sato-rre Miralles en la procesión de la mañana,Simeón Pastor Espí en la de la tarde, AgustínColomer Tomás en la Retreta, y Rafael PascualAznar en el disparo. Un alarde de pomposidadsarracena ofrecieron los Abencerrajes, con visto-sísima escuadra de bereberes de diferente con-fección cromática. Se estrenó el pasodoble deCamilo Pérez Monllor 'Els tres capitans', alusivo aSanz, Pascual y Pastor, y una tonadilla que iba deboca en boca:

'Tenim tres capitansen diferent estat;en tenim uno viudo,uno fadrí i ú casat.Aixina es que, xiquetesreballeu el ullet,i a vore si peíxqueua Sans, qu'es el viudet".

La jocosa trova la alternaban los Abencerrajescon otra, algo más incisiva, irónica protesta a lapoca estima que se tuvo en 1921 de su vigorosailusión por dignificar el mortecino desfile del díadel Patrono:

"Tenim el Capità;gran derroche farem;pero pa la retretafarol no em traurem.Pues l'añ qu'el vaem traurevarem quedar escarmentats,perqué guañantse el premitno mos el varen donar.Pero en cara podem dirque mos va pareixer be;pues aíxó els Abencerrajesno hu tenim que menester".

Tal costumbre de recorrer las calles con festi-vas jácaras fue, pues, obra de los Abencerrajes,que contaban con el apoyo de la agrupaciónde cuerda La Infantil, nacida de entre sus com-ponentes, que más tarde sería núcleo de lanotable Armónica Alcoyana.

Y lo que en reciente acuerdo fue establecido,la "roda", también se originó por una moción delos Abencerrajes. En la general ordinaria del 24de mayo de 1925, nuestro portavoz Insinuó"modificar el turno de Comparsas, haciéndolovariar alternativamente cada año, pasando alúltimo lugar a medida que fuesen desempe-ñando la obligación del Empleado, para que deeste modo ocupando cada año diferentepuesto perdieran el derecho de ir siempredelante las que lo tienen adquirido por antigüe-dad; fundando dicha petición en que el día delalardo, particularmente el bando Moro que esmás numeroso, las últimas Comparsas no salendel Castillo en el simulacro de la batalla, por loque no pueden tomar parte en dicho acto, yestableciendo el turno en la forma solicitada norecaería tal perjuicio siempre en los mismos..."

No se vio con buenos ojos el planteamiento,pues el primer tro de la Lana y el señor Domé-nech Aura adujeron que la rueda no conveníaporque es saludable el sacrificio que la antigüe-dad impone y merma los abusos que se comete-rían en el incumplimiento de horarios. La cuestiónse removió en la asamblea del 8 de febrero de1931: "El Jefe de Abencerrajes haciendo uso de

la palabra sostuvo su primitivo criterio por serautor de la proposición", pero "el vocal Sr.Coderch terminó la discusión, después de hacerconstar varios inconvenientes que el caso ofre-cía, pasándose a votación nominal que dio unresultado de veintiséis votos en contra por nueveen favor de la proposición, por lo que quedódesechada". Allí, no obstante, quedó el germende la "roda"; los Abencerrajes habían sembradouna opinión que con el tiempo -tardó bastante-se reglamentó y así se viene haciendo.

Tras la guerra civil, los Abencerrajes continúancon su empuje fiel a la fiesta; los años de alférezy capitán se vivieron con muy decoroso resul-tado; aunque también sufrieron la incomprensiónde la autoridad: La general de mayo de 1944trajo a la mesa movido debate en torno al cas-tigo impuesto a la escuadra de los Abencerrajes,que en la entrada de moros, en la calle de SanNicolás fue hecha retirar, pidiendo Indalecio Car-bonell que se le dieran las oportunas explicacio-nes: "El Sr. Coderch indicó al Sr. Carbonell, segúnse le denunció, el que la escuadra de la Com-parsa Abencerrajes había Interrumpido la mar-cha en la entrada durante tres veces desde lapuerta de La Glorieta hasta la casa señalada porcasa de Bray... El Sr. Castañer, D. Manuel, deja ypregunta a la consideración de la Presidencia,qué habría pasado caso de una negativa porparte de la escuadra de Abencerrajes a las indi-caciones hechas por el Sr. Coderch para disol-verse..." La buena voluntad y la mediación delos reunidos valió para que los comentarios se

cortasen y acabara la junta a satisfacción detodos.

Fue una lástima que el aguacero estropearala tarde del 22 de abril de 1954. Nuestra filá con-trató para su alférez un auténtico camello, y lacomitiva, hermosísima, según plasma en sumemoria don Francisco Boronat, soportó, conadmirable estoicismo, el inclemente diluvio quellegó a reblandecer la tersa piel de los timbalesque percutía Gregorio Casasempere Juan.Música inconfundible, inclusión de animales exó-ticos, cohesión ejemplar de sus componentes,revelaban la gran influencia que sobre la fiestahan ejercido siempre los Abencerrajes.

De su seno surgió también el joven compositorAmando Blanquer Ponsoda, que con su marchaárabe 'Abencerrajes-Tarde de Abril' (1957) enal-teció la participación del colectivo de la Socie-dad Apolo. Diez años después, la singular vesti-dura del alférez, Pepito Sanz, incidió en la esté-tica de la alcoyana fiesta, y de emocionante yúnico en los anales de la localidad puede califi-carse el hecho de que, tras la Aparición, el alfé-rez, en señal de vasallaje y respeto, llevó las rien-das del caballito de verdad que retornaba a sudomicilio al niño Sant Jordiet, GuillermitoBerenguer. De estos días fue un proyecto innova-dor que propugnó el primer tro Abencerraje,Rafael Bou: que unos cuantos festeros, desde elcastillo, tras las almenas, dispararan sus arcabu-ces para dar más realidad a la escena; tal vez elpeligro que ello conllevaría, determinó que laexposición del sr. Bou cayera en saco roto.

En el mundo cultural ha descollado amplia-mente la producción de muchos Abencerrajes.Músicos eximidos, como Amando Blanquer yGregorio Casasempere Gisbert, en épocaactual; escritores, como Ernesto Valor, a quien sedeben varios saínetes populares y serios estudiossobre distintas facetas; Julio Berenguer, autor dela 'Historia de los Moros y Cristianos' y de la pri-mera 'Historia de Alcoy'; Juan Belda, que editósu interesante 'Llibret del coto'; Josep Sou, sólidopoeta que ha introducido en la Revista anual lacomezón por la poesía visual; Francisco Payá yJulio Cornelia Richart, promotores de apretadasrelaciones con el rescoldo islámico de Granada.En la plástica, el gran pintor Ramón Castañer, elcolorista Gonzalo Matarredona, y el dibujante aplumilla Pedro Estevan. La enumeración se haríaextensísima; valgan estos pocos nombres para

dejar constancia de la continuada preocupa-ción de la filá por los temas artísticos y literarios.

Debemos terminar, pues no caben en un artí-culo-ráfaga las referencias sobre lo que losAbencerrajes han aportado a la fiesta. Si acasoapuntar la transformación lograda en la alfere-cía mora de 1980. Dice el cronista oficial:"Mucho se había especulado sobre la entrada yel boato del alférez -Luis Mataix Arañó-, y, la ver-dad sea dicha, la filá Abencerrajes causaimpacto en el público en general, en los entendi-dos y en los que no lo son tanto. Usando una ter-minología teatral -y lo creemos justo, puesto quela gran compañía de La Cazuela forma parte detodo el show-, su puesta en escena ha sido inusi-tada, todo lo más lejos de la costumbre e inclusode la tradición. Los percusionistas, perfecta-mente ensayados y en su papel; los nobles yenlutados caballeros, un tanto tartáricos, y lapresencia del propio alférez sobre una carretatirada por una yunta de bueyes, causó sorpresa.Estéticamente no puede pedirse más. El alférez,ataviado como un nómada del desierto, y laescuadra especial con túnica talar y un apara-toso yelmo, causa, igualmente, desconcierto.Para los tradicionalistas la idea está falta decolor, para otro sector de público todo formauna hilazón desde el principio al fin". Fue comoun panorama -añadimos nosotros- de delicadarareza, que impuso cánones atrevidos en lassiguientes exhibiciones de los cargos festeros.

Julio Berenguer Barceló

ALGUNAS PERSONALIDADES

DESTACADAS DE LOS

ABENCERRAJES

"Si por ventura -escribe, en 1954, Ángel LlopisPérez- Aben Hamet, el último Abencerraje quesalió de Granada, hubiese sido infiel a su religiónpara merecer la mano de doña Blanca de Vivar,a cuya doncella amó más que a su gloria ymenos que al honor, y hubiese recibido su fe y suamor al pie del altar de los cristianos, a buenseguro que al paso de los siglos algún varón dela descendencia de ambos, habría optado, alconocerlas, por departir las fiestas alcoyanascon quienes tomaron el nombre de la poderosafamilia de los Abencerrajes". Y bien se mereceesta filà el elogio transcrito, por su trayectoria his-

tórica y buen hacer en el conjunto de la fiestade San Jorge.

Citar el sinnúmero de personajes relevantesque han nutrido la agrupación es tareaímproba, pero sí queremos resaltar en estapágina el nombre de algunos destacados miem-bros, empezando por la relación de los fundado-res, a comienzos de siglo: José Miralles Pastor, Isi-dro Moltó Ortiz, Tomás Marzal, Francisco Payá,Pedro Pujol, José Sanz Herrero, Enrique TurVicedo, Joaquín Carbonell Santonja, RodolfoTerol Pastor, Santiago Blanes Santos, Camilo

Beneyto Pastor, Remigido Valor Peidro, JoséCarbonell Monerris, Enrique Ripoll, Antonio Pérez,Manuel García Falcó, Enrique Miralles, EduardoCandela, Jorge Gisbert Botella, y Santiago LópezSatorre,

De entre ellos, nos detenemos en José SanzHerrero (1884-1939). Fue un buen político, yhabiendo crecido entre obreros, se afanó siem-pre por el bienestar social, procurando lamejora económica y cristiana de la clase popu-lar. Concejal en dos ocasiones, ocupó el sillónde la alcaldía desde el 27 de marzo de 1935hasta el 5 de febrero de 1936. Y, aficionado a lamúsica, fue uno de los fundadores, en 1915 delconjunto de púa La Infantil. Como festero, eracordial, ocurrente y muy caballero. Llevó eltraje de alférez en 1910, y el de capitán en1923. Gustaba de escribir sencillas rimas, y úni-camente guardó su túnica amarilla cuando,durante la segunda República, el malenten-dido sobre la figura de San Jorge hizo zozobrarla secular tradición.

Su descendiente, José Sanz Llopis -PepitoSanz-, siguió los pasos del padre. Fue presidentede Apolo, primer tro de la filá, y presidente de la

Asamblea de la Cruz Roja. Festero visceral, repre-sentó el alférez en 1967, con una vestimentainnovadora que resaltó, apoyado en su lanza,sobre artística carroza. Ahora, sus hijos, Jorge yJosé Antonio, ingenieros titulados, nos recuerdanla estirpe de sus mayores.

Otro fundador subrayable: José CarbonellMonerris, "El Kacique", que en 1905 y 1906 ejercióde Embajador cristiano; ocupando, luego, la pre-sidencia de La Infantil (1917) y del Centro Instruc-tivo Apolo (1920). Un hijo suyo, Indalecio, dirigióla comparsa de 1940 a 1949, y dícese de él queera uno de los mejores cabos de escuadra. En1919 el compositor José Pareja le dedica el paso-doble "Els Acacauats", y Gonzalo Blanes, en1947, hizo lo propio con la partitura de la marchamuslime "Abencerrajes y Cegríes". Una admira-ble saga, continuada por Indalecio CarbonellLlopis -queridísimo compañero y modélicoempresario- que rigió la Sociedad Apolo entre1978 y 1984, y perteneció, como Mayoral, a laAsociación de San Jorge. Dos de sus hijos, Indale-cio -presidente actual de Apolo-, y Vicente -Licenciado en Derecho, secretario de la asam-blea general 1985-1989-, caminan por el mismosurco de sus predecesores.

Por su afamada fábrica de licores era cono-cido de todos Francisco Pérez Torres, SOU, alférezy capitán en el bienio 1941-42. Su hijo, Abelardo,ha llevado igualmente el traje con gran dignidad,dejando semilla, hoy ya fructífera, en sus vastagosAbelardo y Josep, ambos catedráticos, y esteúltimo -que hace poco fue nuestro gloriero- crea-dor envidiable de inspiradísimas poesías.

Jorge Mira Rovira (nacido en 1907), especiali-zado en la confección de géneros de punto,secretario en 1939 de la Cruz roja, fue capitán delos Abencerrajes en 1968, acompañándole ungrupo de damas de Petrel, que él invitó, atavia-das con lujosísimos detalles moriscos. Jorge Silves-tre Andrés, hoy todavía adscrito a la filá, llegó aser presidente de la Asociación de San Jorge,Alcalde de la ciudad, y Presidente de la Diputa-ción Provincial.

Querido de todos fue Francisco Satorre Mira-lles (1887-1963), de probada habilidad como car-pintero. Acudía por las noches al local socialpara jugar a cotos, animando siempre la tertuliacon sus anédotas; se le conocía por "El Rica-chón", pues, a pesar de su modesta economía,obtenía del Banco de España billetes taladrados,y llenándose los bolsillos con recortes de los mis-mos, iba regalándolos en el Paseo General,alcanzando ente el público el rimbombanteadjetivo ante tamaño "dispendio".

Ya en la posguerra, fue alma de los Abence-rrajes Manuel Castañer Abad, primer tro 1950-1955, que además fue regidor municipal de fies-tas, padre del famoso pintor y AbencerrajeRamón Castañer Segura, realizador del nuevoboceto cuando en el diseño se cambió lahechura de la faja, y colaborador constante entodas las manifestaciones plásticas llevadas acabo en Apolo. Por esta época exhibió nuestrotraje el que era alcalde de Alcoy, Enrique OltraMoltó, después gobernador civil de Valencia,quien, muchos años, robando unos días a suquehacer oficial, retornaba con nosotros parasalir a la fiesta. Enamorado de la misma, y sosténde la Armónica Alcoyana, fue Joaquín MartíBorras, experto fabricante de correas.

Consignemos, además, el honor que suponeel que varios coroneles de la plaza -recordemosa Guillermo Prieto Madassú, a Joaquín PachecoSantana, y a Carlos Valero Coll (que gozaba delo lindo con las partidas de cotos)- vistieran nues-tros colores, derrochando camaradería y apre-cio hacia todos. Igual que en reciente edición,en que el alcalde, José Sanus Tormo, y el presi-dente de la asociación, Octavio Rico Jover, for-maron en la Diana a los acordes del marchosopasodoble 'El Desgavellat'.

Teniente alcalde de fiestas fue SantiagoMataix Pastor, y, años más tarde, Julio BerenguerBarceló, que publicó la primera 'Historia de losMoros y Cristianos'.

Tesorero, casi perpetuo, fue Rafael BotellaSempere, quien, trabajador incansable por todolo que significase fiesta, alegró continuamentelas reuniones con sus coplillas. A vía de ejemplo,he aquí dos de ellas:

" De totes les comparsesque a festes eixiránson els Abencerrajesels que mes lluirán,Perqué sentim la festaamb molt gran il.lusió,¡ tenim gran carínyoper Sant Jordi el Patró. "

" La filá els Abencerrajessempre dins de la bona amistad,ha fet unes cançonetesmig en broma, míg en verítat.Si alguna no els agradam'hos ho diuen i la retirem,perqué son pa cantarles en testesi volem qu'estiguen tots contents."

A ambas seguían los inacabables estribillos,que reflejaban con graciosa chanza determina-dos momentos o actitudes.

En la pléyada musical, copiosísima, queremosmencionar a Amando Blanquer Ponsoda, que enocasiones se indumento para desfilar en laentrada de moros, y a Gregorio CasasempereGisbert, actual director de la banda Primitiva,que cada año remueve la fibra cordial de losespectadores con sus concertados arreglos devibrante percusión.

En 1956 y 1971 tuvo las riendas de la com-parsa Jorge Pérez Pérez, comerciante en made-ras, presidente que fue de Apolo. Su carácterbondadosísimo, su afabilidad, hiciéronle unaespecie de patriarca de aquellos lustros. Seme-jantes cualidades heredaron sus hijos Jorge yAntonio.

Ya en la década de los sesenta, debemoscitar la impar labor como primer tro de JoséBotella Vilaplana, hoy número 1 de la lista deantigüedad. José Botella repitió de nuevo sumandato en 1977, y encumbró, ayudado por suhermano Antonio, todas las facetas culturales yde recreo, consiguiendo atraer muchos simpati-zantes para engrosar las filas, un tanto merma-das. Su hijo, Jorge Botella Miró, profesor y escritor,es cronista de la filá.

De 1965 a 1970 fue primer tro Rafael Bou Apa-ricio, más tarde vocal de la Junta Directiva de laAsociación. Por entonces animaban el colectivolos abogados Enrique Bosch Olcina, José PascualAlfonso, y Carlos Company Muntó; el arquitectoAntonio Doménech Pastor; los médicos IgnacioAlbalá Rodríguez, Antonio Cantó Ridaura y JuanSirvent Brotons; los ingenieros Rafael Romá Ripolly Alejandro Giménez Boronat; el contable Ger-mán Gisbert Mullor; el dibujante a plumilla PedroEstevan Juan, y el perito químico Rafael PérezSantonja.

Presidente de Apolo y simpatiquísimo festerofue -y aún milita como numerario- el industrialEugenio Raduán Boronat, a quien siguió el infati-gable promotor Francisco Blanes Gisbert, quelogró el traslado el magnífico edificio de la callela Cordeta, arreglando sus locales bajo la direc-ción de los profesionales Luis García y FranciscoPicó.

En 1980 representó el alférez Luís MataixArañó, de conocidísima familia, ofreciendo suboato una inusitada formación que iniciaba osa-das innovaciones. Al siguiente año, GonzaloMatarredona Llopis, deslumbre el paisanaje en sucapitanía. Por cierto, de Matarredona han sidomuchísimos bocetos de la fiesta, pues no envano mereció en su día el primer premio del con-curso de carteles.

Nuevas promociones: Vicente Corbí Soler (pri-mer tro), Enrique Rodes Payá, Rafael Moya Ber-nabeu, Antonio Sirvent Mira, Jorge Jordá Payá,Félix Pascual Ferrándiz, Rafael Bou Pérez, JorgeTerol Cervera, Alberto Pérez Pascual, FranciscoAznar Jordá, Rafael Andrés Cortell, Enrique Ber-disa Cátala, José Sempere Carbonell, Jorge Sal-vat, y el inconmensurable Francisco Payá Martí(primer tro 1982) que con su inefable personali-dad imprimió un sello de paz y majestadhaciendo de alférez en 1994. En la Gloria de esaefemérides, salieron Javier García Gisbert y JoséAntonio Pérez García, signados de campecha-nía y festerismo probado.

Este año será capitán Santiago GuillemMataix, inquebrantable defensor del progresotextil alcoyano, quien desde siempre ha movidolas cenas y veladas del día de San Jorge, lle-gando incluso a cantar melodiosos boleros anteel improvisado micrófono. Toda la familia, sucuñado Camilo Ferrándiz Soler, y sobre todo, sushijos están cooperando para que la orientalparada de la tarde del 22 sea un completo éxito.Así viene apoyándolo el actual primer tro, JulioCornelia Richart Martínez, ingeniero técnicoindustrial, que se desvive por conjuntar los mildetalles que absorben sus horas al frente de losAbencerrajes.


LA FESTA

EN UN XIPQuan més a prop de nosaltres és produeix

una notícia, més ens interessa. Segons aquestateoria, primer volem saber el que passa a la nos-tra finca, després al barri, al poble, a lacomarca, al país... I així anem ampliant el cer-cle. Es per això que els alcoians i alcoianes somels qui més valorem les nostres festes i que, elperiòdic d'Alcoi "Ciudad" (des del seu primernúmero el 1953) i Ràdio Alcoi són els que més imillor tracten el tema de la festa.

Tots sabem que Alcoi té una gran tradicióperiodística. Cada any s'edita la revista del'Associació de Sant Jordi, es fan concursos decartells, de redaccions, s'escriuen guions radiofò-nics, es publiquen suplements extraordinaris...

Una volta eixim de la nostra "olleta", la Festaté gran incidència en els periòdics provincials"Información" i "La Verdad" i en altres de laComunitat com "Las Provincias" i "Levante elMercantil Valenciana". Fora de les nostres fronte-res els mitjans de comunicació estan dominatsper l'actualitat estatal i internacional. La Festaqueda relegada a ressenyes d'oci, espais decultura o reportatges molt concrets com els quesol publicar "El Pais". No obstant això, la Festa hasigut en alguna ocasió portada d'ABC i YA.

Fins ací molt bé. Però no cal menysprear lesrevistes turístiques ni els follets de propaganda.Fa uns anys viatjava en avió cap a Londres i vacaure en les meues mans una d'aquestes revis-tes. Els ulls se me posaren com a plats quan vaigvore un monogràfic de quatre pàgines a totcolor dels moros i cristians d'Alcoi. Una voltacreuat el "xarco" els meus amics anglesos ale-manys i japonesos coneixien la Festa. Com pot-ser? El teòric de la comunicació Marshall MeLuhan ja ho predia en els anys 60: la televisiótraspassaria totes les fronteres i el món es con-vertiria així en una "aldea global". S'haurien figu-rat els germans Lumière la trascendència de laimatge en moviment? Doncs, ací estem, en l'era

de la imatge, celebrant el primer segle de vidadel cinema.

Fa cinc anys va nàixer Canal Nou TVV. Finseixe moment era TVE a través del centre regio-nal Aitana que transmetia alguna entrada i infor-mava de la Festa. Canal Nou, des del seu primerany d'existència emet en directe les entrades;elabora reportatges en programes com DOS-SIERS; entrevistes en magazines com ENTRE SET-MANA i dona informació diària des del diu-mentge de Glòria. Ràdio Nou dedica tota laseua programació un dia sencer (cada 23d'abril) a la Festa, en viu i en directe des de laPlaça de Dins per tal que tots els alcoians ialcoianes hi participen. Però com deia Mario Sil-vestre en un article, "les nostres festes no sónnomés les desfilades de les comparses. En cadafester (en cada alcoià) hi ha mil argumentscapaços de convertir-se en documental cine-matogràfic". I n'estic d'acord. La informació deles festes és massa fragmentada. Hi ha massaparaules solemnes i veus engolades i falta senti-ment.

Els mitjans de comunicació han avançat molten la tasca de divulgar la Festa. Ja queda moltllunyana aquella primera pel·lícula (1923) sobreels moros i cristians d'Alcoi feta amb unacamera fixa des del Cantó del Pinyó, pel·lícularescatada pel cinèfil Enrique Llorens. Les primeresimatges d'aquesta cinta corresponen als capi-tans dels abencerratges (va ser l'any dels trescapitans). Enguany tindrem un capità que valper tres. Santiago Guillem serà un dels protago-nistes que acapararà l'atenció dels mitjans decomunicació. La nostra Festa comptarà amb ungran desplegament de cameres en moviment.Però que la tècnica no es menge l'ànima decada alcoià i alcoiana, festers o no.

Amàlia Garrigàs HernàndezPeriodista

ACARICIANT EL TEMPS

VENÇUT

Si escorcollem dins l'entrellat d'aquest tempspretèrit que encara ens escalfa la vida troba-rem, al si de la petita història de la nostra filà,fets que substancien el discurs lògic de la nostraaspiració d'ésser vivents arreu les possibilitatsque se'ns presenten al davant. Avui faréreferència d'aquells dies que visquérem aple-gats amb Jordi Manuel Sempere quan, desprésd'haver-hi guanyat el privilegi de conduir elsxiquets "gloriers", encentava camí des del Parti-dor i cap a la plaça. Un temps, com dèiem, simés no, per a l'enyor i per als records... quètambé conformen, amb les fórmules de la com-pilació, un bon cabdal per fer el camí que enscorrespon de travessar.

Si diposite l'esguard damunt les imatges quepengen de les parets del renovellat local de lafilà, la del xiquet que enlaira els braços amb lavoluntat de suportar les veïnes, em corprèn perdiverses raons, La primera d'elles -i puc dir-hoamb la impudícia de l'afecte i de la tendresa-perquè em retorna el moment d'encetar enl'any de 1986 la Glòria Infantil al Partidor (casagran del nostre pàlpit col·lectiu) i, també,l'emoció que ens comunicà a tots els que hiérem reblerts d'esperança de que allò anava aquallar en èxit assegurat. No sols els diminutsfilaments -ornat de la llança- tremolaven per ladelicada brisa abrilenca, també la sensibilitatde tots nosaltres amb la menuda esquadra i elseu feliç comandament. I, segur, veiem l'eficaçconsell al darrere, i la mà per al bon guiatgedel pare. El pasdoble que creix en la proposta iel somrís, i les mans, i la vida que se'ns surt pelsporus com un fuet que crida a xiscles. Doncs, ésclar, la volem la "nostra festa".

La segona de les raons per les què em com-mou l'esguard amatent d'aquest retall d'abrilés per l'oportuna col·locació al si del marcgeneral de la paret. Veïna com és de tantesaltres memòries -tan nostres- les mans que enllur viatge cap al cel, transporten un grapatd'amics i d'estreta història compartida, són lespenyores de la generositat. Mai no un tot sol,ans al contrari, història íntimament viscuda per

Sargent Infantil. Jorge Manuel Sempere Gosalbez 1986-87-88.

a fer-la rendible d'esperances plurals,

I la darrea gentilesa que em propicia aquestfotograma, si fa no fa, viu pròxima a la segure-tat, en veure'l envoltat d'arguments sòlids de latradició, de que la festa mai no deixarà de tibarfort del nostre comú sentiment.

Avui Jordi Sempere és un xic gran, ambil·lusions i, segurament, imatges encastades a focde la seua recent infantesa, i com un espill ensreflecteix la nostra, la pròpia, en mirar-se'l recres-cut per la vena infinita del carrer Sant Nicolaufent via cap a la complicitat de l'alegria en laFesta.

J. Sou

LLISTES

RELACIÓ CÀRRECS

HISTÒRICS

PRIMER TROJosé Miralles Pastor

Ricardo Miralles Pastor

Francisco Miralles Pastor

Manuel Llacer Julià

Rafael Pascual Aznar

Indalecio Carbonell Pastor

Manuel Castatïer Abad

Remigio Cremades Domènech

Jorge Pérez Pérez

José Botella Vilaplana

Rafael Bou Aparicio

Jorge Pérez Pérez


Francisco Payà Martí

Vicente Corbí Soler

Julio Cornelio Richart Martínez

SANT JORDIETFrancisco Gisbert Gosàlbez

Guillermo Berenguer Jordà

Jorge Balaguer Català

1904

1921-1922

1923-1925

1926-1931

1940-1949

1950-1954

1955

1956-1959

1960-1964

1965-1970

1971-1976

1977-1981

1982-1986

1987-1989

1990

1963

1967

1994

CAPITÀEnrique Solbes García 1911

José Sanz Herrero (Entrada) 1923

Francisco Satorre Miralles (Procesion Mahaha)

Simeón Pastor Espí (Procesion Tarde)

Agustín Colomer Tomàs (Retreta)

Federico Moltó Ortiz (Embajada)

Rafael Pascual Aznar (Alardo)

Francisco Pérez Torres

Francisco Satorre Miralles

Jorge Mira Rovira

Gonzalo Matarredona Llopis

Santiago Guillem Mataix

1942

1955

1968

1981

1995

GLORIEROGLÒRIA CENTENÀRIA 1976

Filà Abencerrajes - José Botella Vilaplana

Filà Vizcaínos - Francisco Blanes Gisbert

CABO GLÒRIA INFANTIL 1986-1987-1988

Jorge Manuel Sempere Gosàlbez

ALFÉREZJosé Sanz Herrero

Isidro Moltó Ortiz

Francisco Pérez Torres

José Payà Pérez

José Sanz Llopis

Luis Mataix Arahó

Francisco Payà Martí

1910

1922

1941

1954

1967

1980

1994

OFICIAL INFANTIL

Santiago López Satorre 1904

Rafael Bou Aparicio 1956

Camilo Albors Cantó


1960

1961

Joaquín Martí Borras

Antonio Pérez Climent

Andrés Cátala Barceló

José Sanz Llopis

Rafael Romá Ripoll


Jorge Mira Esteban

Ignacio Albalá Rodríguez

Juan Sirvent Brotons

Camilo Albors Cantó

Carlos Company Muntó

Francisco Payá Martí

José Sempere Carbonell

Alejandro Jiménez Boronat

Indalecio Carbonell Pastor

Salvador Esteban Esteban


José Pérez Tomás

Gonzalo Matarredona Llopis

Luis Sainz Raduán

Alberto Pérez Pascual

Germán Gisbert Mullor

Enrique Bardisa Carato

Rafael Moltó Llorens

Enrique García Abad

Jordi Botella Miró

Vicente Carbonell Pastor

Jusep Pérez Tomás

Julio Cornelia Richart Martínez

Vicente Corbí Soler

Javier García Gisbert

Enrique Rodes Payá

1963

1966

1967

1968

1969

1970

1971

1972

1973

1974

1975

1976

1977

1978

1979

1980

1981

1982

1983

1984

1985

1986

1987

1988

1989

1990

1991

1992

1993

1994

Jordi Botella Miró

Jordi Botella Miró

Antonio Botella Mira

Rafael Llopis Miró

José Ignacio Sirvent Mira

Gonzalo Matarredona Terol

Vicente Albors Botella

Rafael Romá Ferré

Miguel Romá Ferré

Gabriel Romá Ferré

Camilo Albors Botella

Pablo Payá Guillem

Jaime Sirvent Mira

Miguel Ángel Tejedor Belda

Oswaldo Bordera Vidal

Francisco Blanes Nules

Eduardo Blanes Nules

Jorge Mira Boronat

Enrique J. Bardisa Trelis

Joaquín Sanz Silvestre

Javier García Colón de Carvajal

Jorge Sanz Silvestre

Ignacio García Colón de Carvajal

Miguel Pérez Jordá

Francisco J. Payá Guillem

Indalecio Carbonell Pascual

Mauro Sanz Silvestre

Mario Mira Boronat

Abel Andrés Guillem

Adrián Soler Muiña

1965

1966

1967

1968

1969

1970

1971

1972

1973

1974

1975

1976

1977

1978

1979

1980

1981

1982

1983

1984

1985

1986

1987

1988

1989

1990

1991

1992

1993

1994

LISTADO DE INDIVIDUOS

DE LA FILA POR ORDEN

DE ANTIGÜEDAD.

Los no clasificados corresponden a "Indivi-duos adultos", Juvenil es ambivalente: Infantil-Alevín-JuvenilF.A.F.: Fecha alta Filà

José Botella VilaplanaRafael Bou AparicioAbelardo Pérez PascualJulio Berenguer BarcelóCarlos Company MuntóSantiago Guillem MataixJorge Pérez ClimentIndalecio Carbonell LlopisAntonio Botella VilaplanaRafael Romá RipollÁngel Soler ColomerRafael Pérez SantonjaPedro Estevan JuanAntonio Pérez ClimentFrancisco Blanes GisbertFrancisco Payá MartíEugenio Raduán BoronatAlejandro Giménez BoronatRafael Moya BernabeuJorge Sanz PayáJosé Antonio Sanz PayáJorge Jordá PayáSalvador Estevan EstevanGermán Gisbert MullorCamilo Ferrándiz SolerJosé J. Sempere CarbonellEnrique Bardisa CátalaJaime Bordera GilRafael Moltó LlorénsEnrique García AbadJorge Botella MiróVicente Carbonell Pastor

JubiladoJubilado

Asimilado

Jubilado

Jubilado

F.A.F.4351515157585859606060626464

2.6.6971727272737373757575

1.6.761.6.76

7676777777

Josep Pérez i Tomás 77Julio Richart Martínez 77Indalecio Carbonell Pastor 1,3.78Luis Sainz Raduán Asimilado 78Alberto Pérez Pascual 78Guillermo Berenguer Jordá 78Enrique Rodes Payá 78Francisco Aznar Jordá 78Vicente Corbí Soler 78José Luis Bordera Gil 79Damián Pascual Boixader 79Santiago Guillem Picó 79Gonzalo Matarredona Terol 79Francisco Blanes Nules 79Rafael Romá Ferré 79Antonio Sirvest Mira 79Miguel Pascual Boixader 79Julio Berenguer Jordá 79Eduardo Blanes Nules 79Fernando Garcia Cantó 79Miguel Romá Ferré 79Miguel Ballbé Calatayud 79Antonio Guillem Picó 79Jorge Mira Boronat 79Gabriel Romá Ferré 79Jorge Blanes Nules 79Carlos Company Navarro 79Jorge Company Navarro 79Fernando Raduán Reig 79Pablo Payá Guillem 79Luis Rafael Sainz Llin 79Juan Antonio Ferrándiz Guillem 79Juan Sirvent Mira 79Víctor Mira Boronat Juvenil 79Rafael Cáscales Pascual 79Alejandro García Raduán Juvenil 1.6.79Jorge M. Sempere Gosálbez Juvenil 1.6.79Ricardo Amorós Bernabeu 15.7.80

64

Rafael Andrés CortellJuan Belda MiróAgustín Soler BouAbelardo Pérez ClimentPedro Luis Esteban HernándezVíctor Gomls HernándezMiguel Pérez JordáJaime Slrvent MiraEduardo Botella PovedaJorge Richart PastorXimo Sanz SilvestreJorge Sanz SilvestreMauro Sanz SilvestreFélix Pascual FerrandizJorge Terol CerveraFrancisco Jorge Paya GuillemIndalecio Carbonell PascualFrancisco Orts MaiquezJosé Luis Matarredona CátalaAbelardo Pérez TomásJosé Jorge Diaz TomásJuan Jorge Cuesta SotoFrancisco Cuesta SotoGuillermo Cuesta SotoEnrique Llorens MsiáFrancisco Miró ClimentTobías Pía FerrandoJuan Antonio Fernandez GuelserJavier García GisbertJavier García Colón de CarvajalIgnacio García Colón de CarvajalErnesto Gabriel Gómez OrtsIgnacio Francisco Gómez OrtsMario Mira BoronatAbel José Andrés GuillemMauro Jorge Aznar CloquellJoaquín Balaguer FausJulián Pareja GarcíaGabriel Lucas BernabeuJorge Raduan GandíaIgnacio Miró QuilezSantiago Ubeda SolerJosé Luis Masanet MasanetPedro Luis Esteban MoltóJorge Balaguer CátalaJuan Balañá RaduanJorge Balañá RaduanIván Pareja AuraCristian Pareja AuraAdrián Soler MoiñaJuan Carlos Garcís LlorensFrancisco Masía EsteveVirgilio Tomás BarcelóJosé Vicente Juan PérezJorge Manuel Arenas JiménezRamón Gisbert Abad

JuvenilJuvenilJuvenilJuvenil

JuvenilJuvenilJuvenil

JuvenilJuvenil


JuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenil

JuvenilJuvenil

JuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenil

15.7.8030.7.80

8080808081818181818181818181

21.1.82828282828282828383838383838383838383838484848484858585858585858585868686868686

José Sanz FerrandizJorge Gomís HernándezCarlos Carbonell PascualJorge Jordá HernándezJorge Corbí TormoFrancisco Orts BernabeuGonzalo Matarredona RoldanRoberto Cátala DoménechVicente Soriano ChinchillaJosé Antonio Pérez GarcíaCarlos Amorós ChinchillaJuan Amorós ChinchillaJorge Andrés GuillemJuan Balaguer MasiáFrancisco Picó SilvestreCarlos Pérez FerréManuel Marcos SanchoElíseo Calabuig CortellJosé Jordá MonllorJuan Bosco Valor VicentAlfonso Valor VicentRafael Vicedo MeliáXimo Cardenal MonllorSergio Bernal ValorIgnacio Vicedo JordáFrancisco José Rodes GisbertRafael Bou PérezFrancisco Javier Miró VerdúMarcelo Bengochea CantosJosé Antonio Rubio FuentesJosé Luis Blanquer MarsetJosé Jordá LópezPablo M. Marcos SanchoFrancisco Javier Soler JordáAlfonso Carbonell GisbertJorge Carbonell GisbertIgnacio Miró EstruchPablo Bou MiraMarcelo Bengochea AnónAlejandro Bengochea AnónMiguel Cátala RamírezÁngel Llopís GiménezPablo Marcos FerréJoaquín Sanz FerrandízLuis R. Verdú MírallesRoberto Armada JordáSantiago Guillem ReigAdrián Albero MartínezJorge Esteban HernándezRemigio Sorolla CodertFrancisco Javier Jordá HernándezJavier Jordá SempereJorge Jordá SempereMauro Serrano PenadésJosé Ignacio Robles MiróRoberto Bravo Mompó

JuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenil



JuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenil

JuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenil

15.4,861.6.86

19.11.86868686

3.2.871,5,87

1.11.871,12.871.12.871.12.87

1.1,881.1.881.4.88

8888888888888888

1.10,8815.11.88

898989898989898989898989898989898989898989898989

1.4.901.4.90

10.4.9010.4.9025.4.90

1.5,901.5.90

Miguel Sarrión PérezCarlos Ferrandiz PastorLuis Francisco García PovedaEvaristo Grau AlarioDavid Sarrión GómezGuillermo Berenguer JoverMauro Calabuig ValorJavier Diaz TomásAndrés Pascual OrtizFernando Guillem FerrandizJavier Jorge Simó BásJuan Bordera RomaLuis Mataix ArañóJorge Bravo EstruchJuan José Doménech BravoEstelio Pons MataixGabril Aznar CloquellFrancisco Navarro BotellaSalvador Castelló PérezOctavio Raduan VeraMauro Garcia AlzinaGabriel Doménech BardisaJosé Doménech BardisaJosé Vicente Arques TobarOsear Sorolla FerreroJuan Antonio Blanquer VanóJorge Ramón Sanchis LópezJuan José Espinosa LópezJorge Salvat CalvoFrancisco Masiá MartínezJosé Miguel Masiá BernabéLuis Jacobo García GarcíaBruno García GarcíaEnrique Sanus TormoAlejandro Llopis GiménezAlberto Andrea SaldovalGerardo Andreo SaldovalJosé Doménech BardisaAndrés Balaguer RomeuSalvador Estevan PascualJorge E. Moltó SamperEnrique Rodes GisbertMauro Sirvent MengualDaniel López SlazarCarlos Alborch SandovalJavier Grau MartínezLisardo Catalina SalasJorge Juan RipollJosé María Vicedo ConcaFrancisco Rodes CarbonellCarlos Paya FerriFernando Mayor VitoriaM. J. García CardenalSalvador Arevalo CortizoRafael Ortiz Jordá

JuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenil

JuvenilJuvenil


Juvenil



JuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenilJuvenil

1.5.901.5.901.5.901.5.901.5.90

20.5.9025.5.9011.6.904.10.90

1.1.9120.3.91

1.4,911.4.91

15,4.9115.4.9122.4.9115.6.911.10.911.10.911,10.912.11.9114.1.9214.1.92

1.2,925.2.922.3.922.3.92

11.5.921.11.92

11.12.9212.12,9218.12.9218.12.9222.1.9322.1.93

1.2.931.2.931.2.937.3.938.3.93

15.4.9312.5.9329.5.931.10.939.12.93

11.12.931.3.94

24.3.9421.4.9418.6.9423.9.94

11.10.9417.1.955.2.95

23.2.95

METODOLOGÍA EMPLEADA PARA LACONFECCIÓN DE ESTAS LISTAS.

1.- En los primeros números se han seguido loslistados clasicos.

2.- Para el resto de números se ha procedidodel siguiente modo:

a) el mismo año de alta, los nombres que seconoce día y mes van delante del resto. En todocaso los adultos delante de los juveniles para elmismo año.

b) en el caso de los juveniles, para la mismafecha de alta va primero el de mayor edad. Sino conoce la edad prevalece el orden alfabé-tico.

Fuentes.-

Registro de Socios años 69-72-74-76-77-78-79-80-81

Cartas de regularización del año 89.Informes particulares de Individuos históricos

de la Filá.Fichas de alta que se dispone.Resolución Acta Asamblea de Marzo del 78

en vigor año 79.Reglamentos Estatutos Octubre del 83 y

Noviembre del 91.(*) "En el momento de su inscripción en la Filá, seles otorgará un número que corresponde a laantigüedad general de individuos". Art. 14párrafo 3e Estatutos 8.11.91.

Copia del informe Belda de Diciembre de1991 actualizado en Febrero del 95.

66

RELACIÓN DE SOCIOS

SIMPATIZANTES

Y PROTECTORES

Blanquer Ponsoda, Amando

Peidro Quiles, José Cipriano

Corbí Castelló, Emilio

Jordá Paya, Teobaldo

Más Bosque, Isidro

Peris Richart, Manuel

Molina Martínez, Sergio

Femando Morales, Ángel

Carbonell Peris, Ricardo

Castañer Segura, Ramón

García Soez, Antonio

Linares Nacher, Hermelando

Ochando Tejedor, Fermín

Rico Jover, Octavio

Casasempere Gisbert, Gregorio

Ferrando Morales, Jaime Jorge

Alarcom Orts, Alfonso

Boronat Marín, Antonio

Cardenal Casanova, Ximo

Cuesta Berenguer, Juan

Doménech Pastor, Luis

Jordá Pérez, Jorge Antonio

Miró Rodríguez, Francisco

Penadés Navarro, Miguel

Tejedor Escribano, Ángel

Molina Prats, Pablo

Ballbé Abad, Domingo

Botella Vi/aplana, Demetrio

Corbí Castelló, Casimiro

Donoso Sánchez, Antonio

Jordá Terol, Javier

Mestre Ortega, José

Andreo Hernández, Luis Alberto

Gutiérrez Ruiz, Cosme

Gisbert Beltrán, Jorge

Moltó Llorens, Francisco

Payá Roque, José María

Masiá Pérez, José Miguel

Navarro Verdejo, Francisco

Cabello Carmona, Rafael

Salvador Arévalo, Indalecio

Sirvent Jiménez, Luís

Jordá Pérez, Teobaldo

Matarredona Terol, Jaime

Masiá Pastor, Ramón

Sanz Agulló, Joaquín

FUNCIONES Y RESPONSABILIDADES PARA LOSANOS DE CARGO

ORGANIGRAMA

COORDINACIÓNPRIMERT TRÓ

Darrer Tró

ROBA

EliseoA. ValorX. Balaguer

TICKETS

E. RodesR. Ortiz

MENÚS CONSEJEROS ADMINISTRACION BOATO

Julio R. Pepe BotellaRafael BouGermàn GisbertPaco Payà

Enrique RodesPepe JordàBosco ValorRafael AndrésJuan Belda

DESARROLLO DEL NOMENCLÀTOR

ADMINISTRACION:

CONSEJEROS:

CULTURALES:

PROTOCOLO:

Pepe Sempere

Santiago GuillemPaco Payà(Por razón del cargo)

PROTOCOLO

Vicente CorbíAntonio Sirvent

CULTURALES

Vicente CorbíJordi Botella

REVISTA

Jordi BotellaAntonio SirventJuan Belda

Funciones propias de Secretaria yTesorería.Opiniones y/o consultas de los histó-ricos de la filà y conexión con laAsociación de San Jorge.Actividades no conectadas directa-mente con la "Festa". Concursos,exposiciones, torneos, etc.En este caso, corresponde a los for-malismos en los actos que desarrollela filà. Invitaciones oficiales, saludas,distintives entraetes, obsequios, etc.

EL RESTO DE FUNCIONES SE DEFINEN POR SI MISMAS.

NEGRES ALFÉREZ:Paco PicóPaco Rodes

NEGRES CAPITÀ:Luis Sainz

PABELLON FESTEROXimo BalaguerIndalecio CarbonellPaco PicóLuis García

CABALLEROS:MÚSICA:

CARROZAS:CHICAS:

Juan SirventPaco PayàGregorio CasasempereEnrique RodesJuan Bosco Valor

Los cuadros se integran pormiembros de Junta y

Colaboradores

Informe Belda

de calidad.

}/ mejor café seleccionado es elingrediente que hace posible nuestros

famosos Aperitivos de Café:Cerol, Sancho y Olcina, así comola Crema de Café y el Caliblan.

)l natural e inconfundiblesabor de la naranja contribuye aconseguir un licor original, para

paladares exquisitos.

I más universal de lossabores silvestres posibilita la

obtención de nuestro inconfundibleLicor de Mora.

rr>cjf^jas mejores variedades de cerezasde la Montaña de Alicante dan comomultado un Licor de Cerezas de una

calidad inigualable.

)a maceración y el destilado dela mejor canda de Ceyián

posibilitan la obtención del exóticoIjcor de Canela.

5 / cantueso es la planta silvestreque, por maceración y posterior

destilación, permite la obtención dellicor de su mismo nombre.

5/ destilado de las mejoresavellanas de España nos proporciona

un licor de sabor intenso y suave.

inojo, salvia, manzanilla,poleo-menta, y otras plantas

autóctonas, posibilitan laelaboración de nuestro Licor de

Hierbas.

Williams nos permite conseguirun licor de aroma natural y sabor

ligero y agradable.

} I melón posibilita la obtenciónde un licor de sabor suave y delicado,

con un aroma inconfundible y natural.

i manzana -verde proporciona unsabor intenso y penetrante, además de

un aroma delicado y natural.

(7)O£JM maceración de los mejores

melocotones de la región y su destilacióncon alcoholes de primerísima calidadpermite la obtención de nuestro suave

Licor de Melocotón.

}l aroma y la suavidadnatural de la reina de las frutasqueda patente en nuestro Licor de

Manzana.

)as mejores variedades denísperos de Callosa dEnsarria,

mediante su maceración y posteriordestilado, dan como resultado un

suave licor de aroma natural.

¡a mezcla de sabores frescos ytropicales de varias frutas, permite

obtener un licor original einigualable.

d 0wi Sit 2 a 2 =X id 3

rt°

LICORES SINC, S.A. POLÍG. INDUSTRIAL COTES BAIXES • Calle C, parcela ne 3 • 03800 ALCOY (ALICANTE)Tels. 96 / 533 05 60 - 533 09 44 • Fax. 96 / 533 55 62

~M

MUTUA VALENCIANA LEVANTEMUTUA DE ACCIDENTES DE TRABAJO Y ENFERMEDADES PROFESIONALES DE LA SEGURIDAD SOCIAL N815

• -

•Mí

•F

i i

FUNDITUBOCONSTRUCCIÓN

Sistema SUPER METALLIT• Resistencia al fuego• No emisión humos tóxicos• Insonoridad• Dilatación mínima• Flexibilidad en movimientos

sísmicos• Resistencia al impacto• Durabilidad• Montaje fácil• Sistema de cierre «clip»

de gran seguridad• Manguito de elástomero

antideslizante• Ensamblaje en 30 segundos• Par de apriete: 8 Newt. x m.

[SuperMétallit]

TUBERÍA Y ACCESORIOS DEFUNDICIÓN PARA EVACUACIÓNDE ABUAS PLUVIALES, NEGRASY FECALES.

DISTRIBUCIÓN PARA LEVANTE. MURCIA Y ALBACETE

TECNOLOGÍA APLICADA AL AGUA

TALLERES Y OFICINAS: ANSELMO ARACIL, 49 - © 533 03 55 - FAX 533 03 43 - ALCOY 03803

DAB&S

Emficío APOLO

a España, 16o 3801 5546713

55H2359

GRUPO TELEFÓNICA

VINALOPOEQUIPOS Y SERVICIOS TELEFÓNICOS

Plaza Mayor, n.9 2 Bajo A - Teléfono (96) 538 02 03 • Fax (96) 538 02 70 • 03600 ELDA (Alicante)

SERVICIOS DE TELEFÓNICA QUE PUEDEN SOLICITAR EN ESTE CAVEX

• ALTAS, CAMBIOS, AMPLIACIONESDE LINEAS Y SERVICIOS.

• CENTRALES Y TELEFONOS.ANALÓGICOS Y DIGITALES.

PRODUCTOS• CENTRALES, TELÉFONOS,

EQUIPOS DE CONTROL YTARIFICACIÓN.

•TELEFONOS MÓVILES "TMA"MOVILINE

• INSTALACIONES, SERVICIOSPOSVENTA, MANTENIMIENTOS, ETC.

GRUPO TELEFÓNICA

*

ALCOYEQUIPOS Y SERVICIOS TELEFÓNICOS

CENTRO DE ATENCIÓN POSVENTA "C A P", y DISTRIBUCIÓN OFICIAL DE

TELEINFORMATICA Y COMUNICACIONES, S.A. "TELYCO1

C/de Alzamora, 37 Tel. 96.5525720 Fax 96.552 5725 03802 ALCOY

LIBRETA CENTRAL HISPANO

A . • rt¿AUN

, :-

En menos de un año la Libreta Central Hispano harepartido más de 20.000 premios entre sus clientes:

Chalets, apartamentos, brillantes, premiosde un millón de pesetas. ...Y usted ¿aún no la tiene?

Sus ahorros merecen el máximo interés y todoslos meses hay sorteo millonario.

Infórmese en la sucursal más próximadel Banco Central Hispano.

Central HispanoEL B A N C O DE C A D A UNO

COMPAÑÍA ESPAÑOLA DE SEGUROS DE

CRÉDITO Y CAUCIÓN

AGENCIA PARA ALCOY Y COMARCA

JOSÉ A. SAN PAYALauria, 2 - Puerta accesoria - Apdo. Correos, 57

Teléfonos 96 - 554 27 88 y 554 06 33

Telex: 66020 - ausan-e

o

Vamos de fiesta,In el Banco Sabadelf estamos vamos de fiesta. Para celebrarlo

con la tradición, estamos con la juntos y disfrutar de unos díascultora y con el saber popular, Y inolvidables.también sabemos que esto es

Vamos donde usted vaya,muy importante para usted.Por eso en estos momentos Vamos de fiesta.

Banco Sabadell

T E J I D O S S I N T E J E R

JUAN ENRIQUE MIRALLES JORDA

LICENCIADO

EN CIENCIAS EMPRESARIALES

CARRET. BENAMER, S/N. - APARTADO, 19

TELEFONO (96) 553 02 11 - FAX (96) 651 62 36

03830 MURO DEL ALCOY (ALICANTE)

, i

JQtR

FRANCISCO JOVER, S.A. - Autovía Alcoy-Cocentaina Km. 797 - Tel. (96) 559 05 07 - Fax: (96) 650 04 02 - apdo. 84 - 03800 ALCOY

Sociedad Anónima de Seguros y ReasegurosFundada en 1877

MEDALLA DE ORO AL MÉRITO EN EL SEGURO

RAMOS:

RESPONSABILIDADCIVIL

INCENDIOS

ROBO

TRANSPORTES

INDIVIDUAL

CRISTALES

CAZADORES

AUTOMÓVILES

PÉRDIDA BENEFICIOS

AVERÍA MAQUINARIA

ASISTENCIA EN VIAJE

í i

MULTIRRIESGOS:

COMBINADO HOGARALTA PROTECCIÓN

MULTI-H06AR

MERCANTIL

MULTI-COMERCIO

COMUNIDADPROPIETARIOS

PEQUEÑAY MEDIANA

EMPRESA

DOMICILIO SOCIAL:Gonzalo Barrachina, 4 03801 ALCOY

Teléfono *554 00 99 (6 líneas)Fax: 554 06 89

exulto. S.D.F A B R I C A D E T E J I D O S

Calle D, PQ 8 (Polígono Industrial Cotes Baixes)

Tels. (96) 533 10 72 y 552 19 50Fax: (96) 552 01 12 - Apartado 203

03804 ALCOY

V I A T E X , S . A .

Carretera de Alcudia, 13

Tel. (96)5591325Fax: (96) 559 11 12

03829 COCENTAINA

(Alicante) - España

SUCESORES DE JOAQUÍN HERRERO, S. L,FÁBRICA DE GÉNEROS DE PUNTO

San Lorenzo, s/nTels: (96) 551 70 50 - 551 70 51 • Fax (96) 551 72 88

03810 BENILLOBA (ALICANTE)

limenV.̂ 1 REPRESENTACIONES

Suc. Pérez Castelló DIALMEN, S.L.CIRA. MURO - PEGO, KM. 3

TELS (96) 651 60 02 - 651 60 04

FAX (96) 553 16 07 - ARDO. 1

03830 MURO DEL ALCOY (ALICANTE)

A l C O I S A N T L l O R E N gT f N . 5 5 4 O 9

1 0

J/¡/atut*í ¿W<» -?• &

Alcudia, 192 - Ptda. JovadasTels. (96) 559 24 54 - 559 21 02

Telefax (96) 559 21 0203820 COCENTAINA (Alicante) Spain

Construcciünes'ffilbañilería*,**

JOAQUÍNf " *=

¿

ER FAUS

Avda. País Valenciano, 18 - Teléfono: 554 28 04

03800 A L C O Y (Alicante)

- , % ̂ v Í_JQ¿_ r*s> >or.. r*1-!

"VIXCA SANT JORDI"

_JÉ

SantiagoGuillem Sempere

( S U C E S O R )

. ,*••••% jmmmmm••*•**« tmmmmmm•«••*• ••••»

«•••t i » » « »>••** •••»*•••*•••

Ctra. Valencia, 83 - Teléfono 33 11 47

A L C O Y

TEJIDOS DE ALTA DECORACIÓN PARA EL HOGAR

Avinguda Xátiva 24 - Teléf, 96 / 650 03 48

03820 COCENTAINA (ALICANTE)

MATERIALES PARA INSTALACIONES DE

FONTANERÍA DE LA CONSTRUCCIÓN,

INDUSTRIA Y AGRICULTURA

Na Saurina de Entenza, 33

Teléfono 96 - 533 34 42 - Fax 96 - 552 19 05

03800 ALCOY

£> IÍ.LL) A para oficinas

o

Papelería B E L D A

tanto monta...

„• s

Banco AtlánticoA T O D A V E L A

Avinguda del País Valencia, 66Tinos. 55434 11 -55435 11

A L C O Y(Alicante)

MUTUALIDAD DE LEVANTEENTIDAD DE SEGUROS A PRIMA FIJA

SEGUROS DE AUTOMÓVILES

ACCIDENTES PERSONALES

INCENDIOS

MULTIRRIESGO PEQUEÑA Y MEDIANA EMPRESA

COMBINADO DEL HOGAR

CAZADOR

RESPONSABILIDAD CIVIL

Domicilio social: ROGER DE LLURIA 8 • Tel.: 96/55412 11 - 55413 77 • Telefax: 96/55413 94 - 03801 ALCOY

CENTRO INSTRUCTIVO MUSICAL

A P O L Olili,

CORPORACIÓN MUSICAL PRIMITIVA ALCOY

Correr La Cordeta, 10 - Teléfono 554 54 18

03801 ALCOY

clínicaVeterinaria

ENTENZA, 85 - TELF. 652 00 30 - 03803 ALCOY

VIRGEN DEL PILAR, 4 - TELF. 559 10 12 - 03820 COCENTAINA

VILLENA, 5 - TELF. 656 77 80 - 03450 BAÑERES

VETERINARIOS: JUAN SIRVENT MIRA Y W CANDELAS ESCODA VALERO

/ \

/ASESORÍA FISCAL, CONTABLE

Y LABORAL

SANTA ANNA, 1 - TEL. 96-554 30 33 (4 líneas) - FAX 96-554 16 10 - 03800 ALCOY Alicante

BANCO

ALICANTEARGENTARÍA

LUIS HERNÁNDEZ LÓPEZ, S.A.

FABRICA DE TEJIDOS PARA EL HOGAR

C/. INDUSTRIA, 11

TEL. (96) 559 11 65 - FAX: (96) 559 12 26

03820 COCENTAINA (ALICANTE-SPAIN)

Escultor Peresejo, 30 - Tel. y Fax: 552 50 49

03802 ALCOI (Alacanr)

•<•» 1

* * i

B A R

ISABEL LA CATÓLICA, 39TEL. 652 07 26

ALCOY

SOMBRERERÍA

HISPANIA

Plaza Pintor Gisbert, 10

Teléfono 54 47 87

A L C O Y

MOLTO Y MASÍA, S.L.Casa Fundada en el año 1946

TEJIDOS PARA LA DECORACIÓN

Paseo Viaducto, 10 y 12

Tel. y Fax. (96) 554 05 06 - Tel. Móvil. 908 07 30 29

03801 ALCOY (ESPAÑA)

kflLLITOR

aw, d 4*¿ de cada día

C/. San Juan Bosco, s/n.Tel.; (96) 552 25 08 - 552 05 09 - Fax: (96) 552 25 08

03800 ALCOY (Alicante)

PARKING DEL RACÓ

JAVIER JORDATEROL

S E R V I C I O DE L A V A D O Y E N G R A S E

Gonzalo Barrachina, 2 - Teléfono 554 31 06

03800 A L C O Y

ALCOY

| PICAJE DE CARTONES PARA TEJIDOS LABRADOS

ISABEL LA CATÓLICA, 38 (Chaflán C/. Perú)TELEFONO 533 15 35

03800 ALCOY

ííLLDc10 LLDo

TRANSPORTESINTERNACIONALES

C/. Industria, 4y6

Tels. (96)5591378-5591452

Fax: (96) 559 26 42

Telex71789GISB-E

03820 COCENTAINA (Alicante)

D

CALEFACCIÓN ELÉCTRICA

POR ACUMULACIÓN DE CALOR

C./Anselm Aracil, 5

Tel.: (96) 552 50 80

ALCOI

• •

/A

O f l N H A TflUTOMRTISMOS POftfl PUCRTflS

RRTICUIOS D€ PI€L

BOLSOS

DISTRIBUIDOR

BILL€T€ROS

CA SAN NICOLÁS, 115

Tel. 55411 71

ALCOY (ALICANTE)

EXPOSICIÓN Y TALLER:

RECONQUESTA, 4

TELÉFONO Y FAX: (96) 533 81 49

03803 ALCOI (Alicante)

fc*>

REGEX, S.AHILADOS-TEJIDOS

TRAFALGAR,4,12.'

08010 BARCELONA

PROMOCIÓN Y

CONSTRUCCIÓN DE

VIVIENDAS EN ALCOY:

Residencial Clot de CollaoViviendas de V.P.O. en

C/Caballero Merita

BISCOY SI. iTels. 555 11 96-908761794

PAN

IBISANTA ROSA, 9 - ALCOY

SABADELL 19-ALCOY

Donem les gracies a les persones que han colaborat

material i intelectualment a la realització d'aquesta revista.

La Junta.

BlfiflOS EXÍGEOSRESPÜESIflS.

Te damos la solución paraganar más con tu nómina.

SOLUCIONES PDRfl

* CfllflCaja de Ahorrosdel Mediterráneo

ABENCERRAJES - CAPITAN 1995

Documents

Transcript of ABENCERRAJES - CAPITAN 1995