BVTLLETI - UAB Barcelona · giaterra i d'Irlanda, de Venècia, Grècia, de ciutats hispàniques,...

ANY XLV MAIG DE 1935 NÚM. 480

BVTLLETI

DEDEL CENTRE EXCURSIONISTA

CLVB ALPÍCAT AL V NYA ESO-VÍ CLVB CA ALA

SUMARI: Festa Patronal de Sant Jordi.—La TONI RAMON I ARRUFAT, O. S. B.—"', perrepresentació del Sant Jordi al cor de ]a Ciu- RAFAEL PATXOT 1 JUBERT. —Per dalt de]tat, per JOAQUIM RENART. —Sant Jordi Cadi amb esquís, per ROSSENDFLAQUERI1935, per CLEMENTINA ARDERIU.— L'obra GIL.—Tossa i Toses, per F. MASPONS 1 AN-de Dom Bonaventura Ubach, per DOM AN- ^ GLASELL.— Crònica .- Bibliografia. - Noticiari

Festa Patrona! de Sant Jordi

Ofrena de la Medalla d'Or a Dom Bonaventura Ubach O. S. B.

UN any més en la vida ascendent i ja gloriosa del CENTRE Ex-CURSIONISTA DE CATALUNYA, 1 una Festa Patronal més, cele-

brada en la Diada de Sant Jordi d'enguany amb la solemnitat tra-dicional amb què la nostra entitat honora el Sant Cavaller.

Prengueren seient a 1'estrada, el President de] CENTRE, senyorPau Vila; el Vice- President, senyor Francesc Blasi i Vallespinosa,el senyor Rafael Patxot i Jubert, soci i instituïdor de la Medallad'Or, de la qual es fa lliurament en aquesta Festa al qui n'ha re-sultat adjudicatari per acord de la Junta Directiva del CENTRE; elmernbre directiu i Medallista, senyor Pelegrí Casades i Gramat-xes, els altres directius senyoreta Maria de Quadras, senyorsFrancesc de P. Maspons i Anglasell, Frederic Damians i Josep M.aGuilera; la poetessa senyora Clementina Arderiu de Riba, i elsoci senyor Joaquim Renart.

Obert l'acte pel President i concedida la paraula al senyorRenart, aquest féu una interessant dissertació entorn del tema«La representació de] Sant Jordi al cor de la Ciutat» que acompa-nyà d'escollides projeccions que posaren de relleu com els artistescatalans s'han captingut sempre d'honorar el nostre Patró a tra-vés de les arts escultòrica i pictòrica. La brillant dissertaciódel senyor Renart, meresqué entusiastes aplaudiments.

166 BUTLLET! DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Seguidament la senyora Clementina Arderiu de Riba, llegí unapoesía dedicada a Sant Jordi, els versos de la qual l'auditori co-ronà amb una llarga ovació, mentre era ofert a la inspirada poe-tessa un bell ram de flors.

Tot seguit es donà lectura a l'acord de la Junta Directiva delCENTRE atorgant la Medalla d'Or corresponent a l'any 1934, ins-tituïda pel senyor Rafael Patxot i Jubert, al P. Dom BonaventuraUbach O. S. B. per tal com se n'ha fet creditor pel seus mereixe-ments ben adquirits en les activitats dins ]'excursionisme per lesterres bíbliques i per la seva fecunda tasca en pro de la cultura pà-tria amb la seva traducció i illustració de la Biblia. Aquesta me-rescuda adjudicació és acollida amb nombrosos aplaudiments, í fetel silenci, el P. Dom Antoni Ramon i Arrufat, llegeix una documen-tada biografia del nou Medallista, en la qual hom remarca l'encertde la Junta del CENTRE. En finalitzar el P. Arrufat la seva lectura,l'auditori Ii dedicà una forta ovació, que es repetí llargament enaixecar-se a parlar el senyor Rafael Patxot.

L'illustre ínstituïdor de la Medalla d'Or del CENTRE va pronun-ciar un bell parlament sobre la perennitat dels valors de l'huma-nisme í de ]'idealisme, amarat de gran fervor patriòtic, en acabarel qual esclatà una sorollosa ovació.

Immediatament el President del CENTRE, senyor Vila, anunciàque anava a procedir -se a fer lliurament de la Medalla, i no po-dent fer-se personalment a l'il.lustre homenatjat per trobar-se aJerusalem, en la prosecució dels seus treballs bíblics, la va rebreen representació seva el P. Dom Agustí Figueres, O. S. B. el qualen nom de Dom Ubach digué uns mots de pregona reconeixençatot enaltint l'obra del CENTRE i de l'excursionisme català. Enmigd'aplaudiments, passà a ocupar un lloc a ]'estrada presidencial.

El President va fer tot seguit un breu resum dels parlamentspronunciats i agraí la valuosa col.laboració dels qui prenguerenpart a la Festa, així corn a les entitats excursionistes i culturalsque ens honoraren amb llur assistència o adhesió, entre les qualsrecordem el Club Excursionista de Gràcia, Circol Artístic de SantLluc, Orfeó Català, Ateneu Barcelonès, Acadèmia de Ciènciesi Arts, Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, Casaldels Lluïsos de Gràcia, Foment de les Arts Decoratives, Sindicatde Metges de Catalunya, etc., etc., i després d'aquests mots d'a-graïment el President clogué l'acte.

LA REPRESENTACIÓ DEL SANT JORDI AL COR DE LA CIUTAT 167

MEDALLISTES

1. 1923. SR, CÈSAR A. TORRAS I FERRERI t - II. 1924. SR. ROS-

SEND SERRA 1 PAGÈS t - I11. 1925. SR. PELEGRÍ CASADES 1

GRAMATXES - IV. 1926. SR. IGNASI FOLCH I GIRONA. - V. 1927.

SR. FRANCESC MATHEV 1 FORNELLS - VI. 1928. SR. LLUÍS ES-

TASEN 1 PLA - VII. 1929. MOSSÈN JAVME OLIVERAS I BROSSA

VIII. ¡930. SRA. FRANCESCA BONNEMAISON, VDA. VERDA

-GVER. - IX. 1931. SR. JAUME MASSÓ I TORRENTS - X. 1932.

SR. PERE PACH 1 VISTVER - XI. 1933. SR. TOMÀS RAGUER I

FOSSAS. - XII. 1934. DOM BONAVENTURA UBACH, O. S. B.

La representació del Sant Jordial cor de la Cíutat

CAP llegenda tan bella com la del Sant Cavaller. És d'una be-llesa que raja claror, rutilant i magnífica, i que ens dringa

totes les cordes del sentiment. Sensible a pures afeccions í sensi-bilitats, porta a més l'estètica del gest, la força d'una plàsticatriomfant i engrescadora.

La gesta de Sant Jordi, llegenda i somni de colors irisats, enclouun teixit de joventut, d'heroisme, d'ideal desiliurador, de fortitudí de fe, ideal fet gesta viva, apoteòsica, d'un triomf viril i contun-dent. Simbolitza, també, l'enemic de totes les lletjors que les passaa fil d'espasa, blanc sobre blanc, i damunt el pit la roentor de lacreu que ens sembla una rosa tota encesa, a l'igual com ens can-ten els versos d'En Sagarra posats al peu del boix d'En Canyelles:

Sant Jordi té una rosa mig desclosa,pintada de vermell i de neguit;Catalunya és el nom d'aquesta rosa,i Sant Jordi la porta sobre el pit.

Molts pobles van prendre Sant Jordi per Patró, enamorats detot el que el cavaller representava. Patró de la vella Rússia, d'An-giaterra i d'Irlanda, de Venècia, de Grècia, de ciutats hispàniques,italianes i germàniques. Patró també de Catalunya, des dels tempsdels grans reis aragonesos, patronatge fortament arrelat segonspodein estudiar en la iconografia del Sant, des dels monumentsmedievals de Catalunya fins als nostres dies.

168 BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Artistes d'arreu d'Europa, els millors í de tots temps, han plas-niat la figura de Sant Jordi en obres que són joies de l'art univer-sal. Seguir-les seria tasca llarga. I així nosaltres, que segonsl'enunciat havíem de tractar el tenla de Sant Jordi en l'esculturaí pintura catalanes, hem pensat era millor no sortir-nos de Barce-

lona. I encara més. No moure'ns d'aquest clos estimat de la ciutatvella, veritable pot de la confitura, on dintre la iconografia del

Sant, bé podem dir que hi tenim i hi hem tingut, exemplars únics.Un d'ells, la clau de volta del templet del claustre de la Seu de

Barcelona, on hí ha el brollador de l'ou com balla. El lloc alt d'em-plaçament no permet de veure bé la joia de la talla en pedra, joielldel nostre art del segle quinzè. En determinades hores del dia, lallum reflectint -se en l'aigua del brollador, encén la clau i n'ense-nya totes les belleses. La pedra, doblegant -se al gran art dels es-

cultors quatrecentistes, es converteix en una floració magnífica.Us recomanem la contemplació directa, en l'hora que la llum

del sol daura les pedres del claustre i el ressol llanterneja per totsels recons, d'aquesta clau excepcional que tants barcelonins no han

mirat mai. Aquesta clau en pedra brodada del nostre gòtic racial,possible obra d'Antoni Claparós i del seu fill, on hi ha tot el deco-ratívísme raonat i senyor, que omplena tan bé el camp i és alhoraun perfecte exemplar d'escultura, hauríem de veure'l més prodigat ireproduït. Que el mostréssim en totes les ocasions. Les nostres va-lors han estat sempre casolanes, com si tinguessin por o tinguéssimtemença de fer-les sortir de les Rambles i que fessin coneixences.

Tornant a la clau, veurem com dintre els diversos elements quel'escultor utilitzà per a la composició, la figura eqüestre de SantJordi queda prou espaiada per a retallar-se darnunt un fons rebai-xat que queda a l'ombra. Veurem la princeseta en un reconet delcostat esquerre amb el xai als peus. També la filigrana dels mot

-llurats fent arcs apuntats, fistonejats per altres petits arquets, or-lats amb la fulla de col estilitzada, i el tot dintre un cercle d'àngelsque sostenen aquest joiell de clau del nostre gòtic racial.

Sense deixar el lloc inefable de la glorieta claustral que cobrí-cella la clau magnífica, el record ens fibla i evoquem aquella altra

imatge de Sant Jordi, deliciosa figura en bronze que hí havia almateix brollador de la glorieta. Un Sant Jordi fent brincar el ca-vall damunt una tofa de molsa, on l'aigua regalimava. Cada any,per la festa del Corpus, es treia la figura per a posar al seu llocla cistella tota guarnida de cireres que s'encenen veient ballar l'ouenmig el joc de l'aigua. Un dia, ja no es veié més el grup del

BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XXXIII

HONO r ' !fl LA AMEDALLA D'OR DEL CENTIIE, COD IIESPONENT A L'ANY 1934

BUTLLETI DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XXXIV


cavall í el cavaller. L'havien furtat. La glorieta í la font restarentristes sense aquell símbol graciós que s'hi retallava í que ani-mava, juntament amb el soroll de l'aigua, com un scherzo, la quie-tud i la poesia de] claustre. Aquella enyorada figureta havia entratdintre l'ànima popular í ens van robar quelcom que era tot nostre.

El lloc de la glorieta que remata la clau que abans hem glossat,ens evoca notes de color i alegries d'infantesa. Sentim olor de gi-nesta í d'humitat perfumada, i oïm la cridòria dels menuts enfilatsa les reixes, embabaiats amb la dansa de l'ou simbòlic. El brunyitde les cireres es fa més viu, i el claustre, curull de la gent que novol deixar-se perdre l'espectacle tradicional, sembla somriure ambl'alegria de la mainada.

El Sant Jordi ha vist fondre-s'hi generacions de barcelonins, entotes les edats, i les ha viscudes des del seu alt lloc, on també lesorenetes hi han niat.

Recó pairal que ha servit de model tradicional a tants artistesnostres. Pensem només amb les aquarellles i dibuixos del vell Ri-galt, de l'Eusebi Planas, de Josep LI. Pellicer, de Mas i Fontdevila,de Ferrer i de Calvo, de Carrera i del mestre Soler i Rovirosa.

A poques passes, en una de les capelles del claustre, a mà es-querra de la porta de la Pietat, veiem la figura de Sant Jordi dintreel retaule de tots els Sants, exemplar gòtic del segle xvi, en tallapolicromada. Aquest relleu fa alguns anys que el van treure de lesgolfes de la catedral, gràcies al zel de l'artista Llorens i Riu, fusterde la mateixa catedral, i que era tota una institució. Sant Jordi hiés a peu, occint el drac, sobre mateix de Sant Cristòfol i fent cos

-tat a altres Sants patronímics, dintre la disposició primitiva, planai característica. Un Sant Jordi tot bonissó que fa acte de presènciai que àdhuc trobant-se en lluita amb un dragó sembla traspuar lapan de les oques veïnes, que prenen el pa de la mainada des detemps remots.

Eixint de la Seu, dalt la paret costera de la porta de Sant Iuí enfrontant -se amb l'Arxiu de la Corona d'Aragó veiem una gàr-gola, digna pariotla de les altres de la Seu. És una gàrgola de temadesacostumat, i segons opinió de molts entesos, representa SantJordi. En veritat, la figura d'un cavaller no és gens freqüent en unagàrgola. És, cons totes les altres, extraordinàriament decorativa.Del taller estant de l'Arxiu Mas, finestral obert en un tros inefablede la Barcelona bàsica, podem veure aquest cavaller llança en nià,posat al lloc estratègic que domina l'absis i el carrer dels Constesí tot el Palau de la Corona.


Amb les seves germanes les gàrgoles de la Seu, les de la Co-rona d'Aragó, les de la vella façana de la Casa de la Ciutat, i lesde la Generalitat i Pati dels Tarongers, per no citar -ne Inés, merei-xerien un detingut estudi, que bona part está per encetar. Estudiar-les i divulgar-les per a fer-ne relluir llur gran bellesa, i l'excellènciad'aquells anònims escultors d'un enginy superior, que jugaven l'ex-pressió i el decorativisme amb el quimèric i la justa observació delnatural, esdevé un deure que el qui ho portí a cap caldrà agrair-li.

El cavaller de la gàrgola, atalaia vigilant, tot ell noblesa, ensmostra al seu escut la creu de Sant Jordi. L'escultor degué volerremarcar la gràcia del personatge, í hi posà per veïnes, en fortcontrast, les gárgoles de l'unicorn i de l'elefant. Podríem veure-hi,també, ]'evocació de països llunyans, de l'Orient í de llegendes, dela faula i del misteri, de monstres i de forçuts, que ens fan més no-ble la figura del cavaller. Ell ha viscut els segles de quietud delcarrer dels Comtes, i oït el cant de les monges de Santa Clara, í elpas dels enamorats a la llum de la teiera.

A dues passes també, pujant l'escala que mena a l'Arxiu de laCorona d'Aragó, hi ha el grup en guix, de tamany natural, del SantJordi dalt de cavall. Tot és allí quietud. Fins per a fer més quiet ellloc es van endur tot el bé de Déu de pedres esculturades que om

-plenaven el pati, í que bona part de les quals avui són al nostreMuseu d'Art de Montjuïc. La blancor del Sant Jordi contrastava alcostat de les pedres negroses í tristoies que hi jeien escampadescom en un hospital de nafrats.

Els que visiten el noble Casal no tenen prou ulls per a admirarla bellesa del pati í després, escala amunt, aquell grandiós entei.-xinat que tants barcelonins no han vist mai. Al primer replà, veiem,guardià dels tresors de l'Arxiu, tot vigoria i joventut, E1 Sant Jordide l'escultor Aleu,variant del de la façana de la Generalitat a la pla-ça de la República. És una escultura ben representativa del nostreart de la segona meitat del segle xix, i Feliu Elies, en el seu llibresobre l'Escultura catalana moderna, la posa en un lloc preferent.

També aquest Sant Jordi podria explicar-nos coses de rel paí-ral, testimoni de solitud en un lloc on tot proclama la nostra

nacionalitat.De dret al carrer del Bisbe, pensem amb la miniatura, molt

malmesa pel temps, que representa Sant Jordi, que encapçala elmanuscrit que guarda la Biblioteca de Catalunya. Tot el manuscrít,que és de lletra de les darreries del segle xv o principis del xvi, ésocupat per la llegenda i miracles del Sant, text valuós que serví

LA REPRESENTACIÓ DEL SANT JORDI AL COR DE LA CILITAT 171

a l'illustrat historiador Ramon d'Alós per al seu llibre «Sant Jordi,Patró de Catalunya ».

Baixant pel mateix carrer del Bisbe, us enjoia la noble façanade la Generalitat de Catalunya, on, damunt la porta, fent medalló,hi ha el magnífic relleu de Sant Jordi, obra de l'escultor Pere Jo-

han, feta l'any 1416. El marc i tot el que l'acompanya, són dignesde tal obra mestra.

La bellesa cent per cent d'aquest relleu tallat en pedra, obra

d'un artista genial i sensible, no cal pas ponderar-la. Tota l'obrarespira el gran art del fill de Jordi Johan, l'escultor quatrecentistacatalà que, si bé dintre l'estil gòtic, havia humanitzat la figura il'havia sabuda portar pel millor camí.

Els barcelonins podent vanagloriar-nos de posseir un exemplarde tanta envergadura. És a gran relleu i d'una força escultòricaincontrastable. Les figures hi són isolades, tot meravellosamentcompost, i produeix emoció contemplar -ne els detalls, el ritme delconjunt í la seva senyorívola distinció. És el gran secret de PereJohan, el qual després el veiem repetir-se i superar-se en el retaulemajor de la Seu tarragonina, i més tard en el gran retaule de laSeu de Saragossa, que l'arquebisbe Dalmau de Mur li encarregà.Més tard també, el reí Alfons el Magnànim cridà Pere Johan quanvolgué refer el Castell Nou de Nàpols, fet que assenyala l'extensióde l'art català per tots els dominis de la Corona.

Pere Johan és considerat com el representant de la nostra ve-ritable escola escultòrica que començà amb Jordi de Déu, seguirenels mestres Cascall i Aloy, i que tingué el seu punt àlgid amb PereJohan. Després d'ell foren els artistes estrangers, els alemanys es-pecialment, els qui s'apoderaren de la seva herència artística.

Com s'ha dit, l'escultura de Pere Johan es caracteritza per lahumanització de les figures. Aquesta de Sant Jordi cavaller no ex-clou la seva gran ornamentació, els recursos sobirans de l'artistai la broderia i filigrana de guarniments i atuells que la fan a postaper a anar al davant de tota la nostra ja rica iconografia jordiana.

Amb el relleu cal assenyalar la fastuosa barana, els finíssinis ar-quillons del fris i la filera de gàrgoles, que són altres tantes merave-lles. Hi ha, però, un cas curiosíssim en aquesta processó de gárgo-les que s'aboquen al carrer del Bisbe fent guàrdia al relleu del SantPatró de Catalunya. L'escultor posà en la primera gárgola de l'es-querra la mateixa princesa alliberada, ricament vestida i completantel magnífic conjunt. Així l'escena central surt del marc per a lligar

-se, d'una manera tau senzilla í original, amb la resta de la façana.


Quan el sol s'hi esquitlla í els batiments acusen relleus i mot-llures, i les gàrgoles s'animen com si tot prengués vida i volgués

parlar, l'obra de Pere Johan ens mostra, amb el daurat de la pedra,tota la seva gran vàlua. Per aquest relleu representatiu, els cata-lans podem sentir el goig de la nostra nacionalitat, car es lliga enun tot amb nosaltres. Visqué la pujauça, velé la davallada i ha tor-nat a veure el gran esforç per a la nostra reconstrucció nacional.

El dia de Sant Jordi pot sentir l'ànima popular feta pomells deroses i encisos de primavera. La fira de les roses oloroses, els corsenamorats, el jugar l'espiga i la rosella i el sentir flaires de joven-tut i optimisme que omplenen el patí i s'enfilen escala amunt, in-vadint la galeria gòtica, la capella del Sant, el Pati dels Tarongersí totes les dependències. Abril tnagnificent, que tot canta perquètot és elegria i a tots ens sembla deslliuranÇa.

Els artistes costumistes ens han pintat aquesta alegria de lafont tradicional de Sant Jordí, que els nostr es avís també gaudiren,sentint la caricia de la diada i la bellesa del tot.

En els anys d'eufòria, s'oïa la cridòria de la una de la tarda, elcasal fet un formiguer i en cada cor la rosa encesa de qué ensparlava el poeta Sagarra.

A la mateixa galeria gòtica veurem altres representacions deSant Jordi ornamentant uns sobrepones. El de la porta lateral és,dintre l'estil gòtic, d'una ben curiosa originalitat, ja que tots elselements són fets a base de figures, fins la garlanda d'infants, queés del tot graciosa. Podríem dir-ne la porta dels Cavallers. Dintreel cercle central la figura eqüestre de Sant Jordi. En els dos res-tants, altres cavallers, els quals podrien ésser Sants Patrons deGremis o Germandats, com Sant Martí.

Damunt la porta que dóna al Pati dels Tarongers es veu unaaltra representació gòtica del Patró de Catalunya, graciosament ta-llada i digna de la bellesa que l'envolta. L'escultor sembla que portíencara l'empenta filigranada dels artistes poetes que, dirigits perMarc Çafont, ornaven el gran portal de la capella del Sant, on, a lapart superior, la pedra s'és feta un pur brodat. El motiu decoratiu dela garlanda que sostenen petits angelons, és senzillament deliciós.

¡El que hauran vist l'un i l'altre sobreportesl Tot un curs d'His-tòria de Catalunya. Grandeses i tristors. La Catalunya, mestressad'ella mateixa, gaudint dels seus nombrosos furs i privilegis, queés quan a mitjans del segle xv es construí el rnagnífic Casal dela Generalitat.

Els arribaren, a l'acabament del segle xvi, les remors i el tragí

BUTLLETI DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XXXV

c i. A. M..

BARCELOxA-C.rrEI)IL J.. CLAU IEL 'ro-.MmLET DEL BHOLLAIOIl

BUTLLETI DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XXXVI

Ea

cc e

G

cr

ár,ua

W6


de les obres de l'històric Saló de Sant Jordi, el Saló de tres nausper a reunir-s'hi cada un dels tres Braços, independents l'un de]'altre. Veieren passar la gran figura de Pau Clarís i sentiren el seumemorable parlament cridant enardit ajut a França perquè recol-zés les aspiracions i drets de Catalunya. També, com diu l'enyoratRuiz i Porta, sentiren, amb la tragèdia del 1714, el socarrin delsnostres «Privilegis i dels «Dietaris de la Generalitat », cremats pelbutxí en l'històric Saló de Sant Jordi.

Les pedres parlen. Ara passa un monarca d'Aragó, vingut pera presidir les Corts, i se n'entra a la Sala Parlament. Ara damesgentilíssimes, del braç de Diputats honorables, deambulant pel Patidels Tarongers, en dies de gran festa. La cançó dels records. Veie-ren la Reial Audiència ocupar, més tard, el Palau, í com l'anà des-figurant fins a tapar les arcades i el conjunt de la nobilíssima Gale-ria arnb unes vidrieres i uns compartiments amb prestatges, quefeien fortor de gat í d'escopidora. Han vist, per fi, la reconstruccióactual, en qué el Casal es pot mostrar en tota la seva bellesa.

Al pati dels Tarongers, un altre Sant Jordi dalt de cavall brin-queja damunt un brollador. El van posar en temps de la Dictadura,i és una rèplica del de Frémiet, l'escultor francés que tingué granpredicament a principis del segle actual. La molsa i el verdet hihan fet de les seves. També les pedres i les gàrgoles que li emmar-quen el cel. 1 amb aquella virtut d'assimilació que té el nostre po-ble, el Sant Jordi del Patí dels Tarongers ja s'ha adaptat al nostrecel i a les nostres característiques.

Les cridòries de les orenetes xisclant alegroies per damunt laTorre de les Hores, en aquest temps primaveral, lí han cantat lamillor de les nostres cançons.

Dintre la capella del Sant hi ha el gran frontal que representael combat de Sant Jordi amb el drac. Tots el coneixem. Es el fron-tal brodat pel mestre Sadurní, llavors que tot es posava a contri-bució perquè la capella del Sant Patró esdevingués quelcom de fas-tuosament artístic i perfecte í contribuís a la major glòria del Sant.

Es tracta d'una pzça d'art sumptuari, prodigi de concepciói realització, a mig relleu, fet amb sedes de colors, que constitueixun exemplar únic en el seu gènere. La seva composició ens fariarecordar la magna pintura de Carpaccio que hi ha a Venècia. ElSant Cavaller està en plena gesta deslliuradora, en tant, al mur dela ciutat, el rei amb tot el poble mira i espera l'adveniment del fet.

Al frontal es poden veure totes les característiques parelles deles taules estofades del nostre segle xv gloriós, sense regustos im-


portats i respirant en tot la nostra racialitat. Dintre la gran icono-grafia jordiana, el frontal del mestre brodador Antoni Sadurní,

pura obra de broderia del pas del segle xv al xvi, és d'una vàluadocumental, artística í decorativa sense parió. Mestre Sadurní fouel brodador del General, hereu de gent de l'ofici que, com diu Puigi Cadafalch, era originària de Montblanc.

El públic podia admirar el frontal un cop cada any en la diadade Sant Jordi, penjat en una de les sales de l'antiga Audiència. Mésque un deslliurador semblava un presoner dins el seu propi Casal.

Procedent de la mateixa capella de la Generalitat, tenim la mag-nífica figura en argent, que orna l'altar, feta per l'honorable Mos-

sèn Joan Bravo de Sarana. Res de tan graciós com aquesta figu-reta de guerrer, obra del segle xv, on tot sembla convergir a unasuprema elegància. L'artista volgué siluetejar-lo, retallar -lo, si-tuar-lo dintre la seva funció elegant i jovenívola. No li cal cavall,sinó el gest de la gràcia, al ritme de la mateixa gràcia que és lavirtut dels qui bastiren el Palau i la Capella del Sant.

Mirant aquesta figureta representativa, que ens recorda l'admi-rable de Jacques de Baerze, de Dijou, tomba del Duc de Borgonya,podríem endevinar-hi moltes de les nostres virtuts; perquè tambéen tenim. Una d'elles, l'optimisme que mai no ens podrà deixar.Esforç també de cada dia, en correcció i puntal, anib elegància,amb gest obert, com solcant la terra i enterrant-hi la llevor.

A la clau de la pròpia Capella, obra del segle xvi, hi ha un altreSant Jordi que occeix el drac. Gairebé els mateixos elements delde la glorieta de l'ou com balla, però sense aquell encís i mestratgeque fan de la primera una peça única.

Testimoni constant de magnes cerimònies, culminades en ladiada de] Sant, en qué el Palau de la Generalitat era tot engarlan-dat de flors i de fullatge. Molta lluminària, el lluenteig dels brocatsd'or de Florència, els sermons patriòtics i les obres polifòniquesque per a tal festivitat escrivia el famós mestre Joan Pujol delsanys pretèrits.

En les grans funcions lítúrgíques ha vist desplegar-se el ternriquíssim, el tern que pertanyia igualment a la Capella de SantJordi i que prompte veurem definitivament ínstallat en un dels nos-tres Museus d'Art. Aquest tern, que acredita el gran art dels nos-tres artífexs, és brodat en or i sedes, sobre fons carmesí. Entra enel període del Renaixement, si bé conserva tota aquella tradiciógòtica que caracteritzà un passat gloriós de la nostra terra.

Cada peça del tern porta uns requadres amb escenes de la vida


o del rnartirí del Sant Cavaller de Lydda. Res en ells no hí és des-

cuidat. Els tenies hi són glossats ingènuament i mestrívola, i de tanpositiva vàlua que convindria que cada un dels requadres del tern

es divulguessin per tal que tothom en copsés la seva importància.Veiern el gran màrtir de l'església grega davant el rei, batejant

els gentils, obrant el miracle, bevent el verí, dintre la caldera d'oli

bullent, en oració ran dels turments, en el seguici reia], i martirit-zat damunt la creu d'aspa.

De la representació de Sant Jordi en coneixem, especialment, laimatge de l'heroi dalt de cavall. Aquest altre caire de les escenes del

Sant que ornegen el tern famós, i que, per cert, també veiem repeti-des en compartiments de retaules escampats per Catalunya i forade Catalunya, convindria ordenar-lo i divulgar-lo com es mereix.

Altres peces de gran rnèrit desaparegueren al llarg dels anys,les guerres í els robatoris. Esmentarem també un Sant Jordi a ca-vall, amb el drac als peus, tot en argent polit.

Cal no oblidar, com deia Ruiz i Porta, que artistes de tots esta-ments - pintors, argenters, dauradors, illuminadors d'impresos i deinanuscrits, teixidors de brocats í brodadors - tots treballaren pera embellir la Capella, la qual arribà a posseir un veritable tresoren joies í draperies.

Tornant a la clau de la capella i al seu alt testimoniatge, l'abanscitat Ruiz i Porta, que tant coneixia la Història del Casal, poguéescriure: «Aquest local encisador, l'Audiència el destinava a ca-pella dels sentenciats a mort; niés tard, a dipòsit de les bombes delsanarquistes, i en els últims temps els agutzils hi criaven gallines...».

Més modernament, aixoplugà, recollint la devoció i el sentimentpopular, la mortalla del gran patrici Prat de la Riba, el presidentque havia sabut retrobar l'ànima catalana i havia començat lagran obra de reconstrucció.

En els antics segells de la Generalitat també hí veiem la imatgede Sant Jordi. No podia mancar-hi, reblat amb tot quan era í re-presentava l'antiga Generalitat de Catalunya, que de la llegendacreadora de l'heroi n'havia fet, amb el símbol, una devoció i unaforça. L'antic segell major fou obrat, probablement, per l'alemanyHans Trarner, mestre argenter. De molt bon gust i dintre l'estilgòtic, és de creure que estigué en ús fins a darrers del segle xvi,per tal com s'ha trobat encara en documents del 1578.

La llegenda diu: «Segell del offici de la deputació del generalde Cathalunya». Servia per a segellar les lletres trameses de partdels diputats i totes les altres lletres closes adreçades al Papa, als

176 BUTLLETt DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

cardenals, al rei i a altres persones reials que fossin fora del Prin-cipat de Catalunya í encara fora de la senyoria del mateix reíd'Aragó.

En el segle xvli, aparegué un nou tipus com a segell de ]'Oficide la Diputació del General de Catalunya, també amb la imatge deSant Jordi. Se'l troba usat del 1638 al 1650. En alguns, el segell téla particularitat que el cordó que rodeja la llegenda está formatamb flors de llir, senyal del reialme de França sota el protectoratdel qual estava aleshores Catalunya.

Els darrers segells que usà la Diputació del General de Cata-lunya fins a la seva extinció, porten també la imatge de Sant Jordi.El cavall hi és bon xic de front, í el segell porta encimbellada unagrossa corona.

Podem anotar encara la pintura que representa Sant Jordi encombat amb el drac, que es trobava al Saló de Sessions de l'antigaDiputació Provincial, més tard portada al Palau de Justícia í unaaltra volta al Saló de la Generalitat. Obra del segle xvn, la sevavàlua és purament anecdòtica.

Del Palau de la Generalitat passarem a l'avui Plaça de la Re-pública per admirar-hi el grup ben representatiu, tallat en marbre,del Sant Jordi a cavall lluitant amb el drac, que per cert són pocsels que l'han mirat amb l'atenció que es mereix. El va esculpirl'escultor vuitcentista Andreu Aleu, considerat per la crítica coll]un artista pulcre, honest, noble í digne. Li va ésser encarregat perconcurs i per unanimitat el 1856 i collocat al fornícol central de lafaçana de l'antic Palau de la Diputació de Barcelona, l'edifici que,cap a les darreries del segle xvi, bastí el gran arquitecte barceloníPere Blay. L'academísme í el gran equilibri ornamental que cam-peja en tot el grup, l'encaixa perfectament en un tal lloc d'honor.És una obra feta amb el zel característic de] vell Aleu, que no des-cuida cap detall, í es preocupa de la llum i del volum alhora quede la noblesa en traduir l'esperit de la gesta deslliuradora. Podríemdir que aquest grup va donar la pauta a moltes altres representa-cions del Sant Cavaller, i que és un magnífic exemplar.

Tot i tractar -se d'una obra relativament moderna, ha viscut unavida interessantíssima. 'Testimoni principal, ha sentit a frec a frecla paraula vibrant i engrescadora que parlava al poble. Ha vist lesmultituds omplenant la Plaça de la República en els grans mo-ments de vibració popular i ciutadana. Ha vist el poble en turbu-lència í en la pau de nits de ballades i concerts públics. Ha viscutvora tres quarts de segle d'història barcelonina, passant-li tota pel

BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XXXVII

CLAU DI L A CAPELLA DE SANT JORDI DE LA GENERAUT:'T DE CATAI.UNY.%

el A. M.a

DETALL DEL TERN DE LA CAPELLA DE SANT JORDI EXISTENT AL MUSEU DE BARCELONA

BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XXXVIII

„-niUNA visió DE LA FESTA DE LES ROSES, A LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX

PINTURA DE A. DE FERRER

EL BROLLADOR DEL CLAUSTRE DG LA SEU DE BARCELONA. AQUAREL'LA D'AGUSTI RIGALT. 1888


seu davant, tràgica, pintoresca, anecdòtica, popular, xiroia, costu-mista, patriòtica o simplement de pura bonhomia.

Som lluny, però, d'aquella bonhomia i quietud, la Plaça feta unrecer de solell, on es venien auques de rodolins i on l'home de laplaneta, amb les gàbies dels ocells ensinistrats, podía posar paradaal mig de la plaça sense por al trànsit ni al que digués el municipal.

Sentí la proclamació de la República del 73 ran de l'abdicaciódel rei Amadeu, el poble invadint la Plaça de Sant Jaume, pres degran entusiasme. Les estampes i dibuixos de ]'època ens pinten laplaça plena de soldats, í s'hi veuen homes amb barretina i barretde copa alta, i les dones amb mocador al cap i faldilla de percala.Per damunt les testes un bosc de culates enlaire i de capells quesaluden, amb gent que fraternitza i que gesticula. Al peu del portalla garita del sentinella.

Testimoni de la gesta de l'Exposició Universal del 88 í de tot elque se'n derivà, veié els municipals de l'època de Rius i Taulet, queforen quelcom d'únic al món. Veié passar les Catalanes arrossega-des per cavalls, el cotxer amb brusa blava i el clavell a l'orella.També els tortells del Forn de Sant Jaume, que el «senyo Esteve»no es descuidava de comprar els diumenges i festes de precepte.

Ha vist processons cíviques í religioses, í grans enterraments,com el del poeta Verdaguer i el de Prat de la Riba. Les paradesdels autos, les ballades deis gegants, les lluminàries, els cotxes depunt, les parades de la fira, les visites de grans personatges, lesbarricades, i els «Coros de Clavé» en nits de concert públic, en quèdesprés dels clàssics rigodons d'Els Néts dels Almogàvers, laPlaça de Sant Jaume era tota un espatec de bengales i petards.

Ha estat testimoni de tot, fidel al seu lloc d'honor, arma al braçi envestint la fera. Sentí proclamar la República Catalana pel granpatrici Macià. I ha sentit també retrunyir el canó i el xiulet de lesbales, í el terrabastall de quelcom que semblava que s'ensorravaper sempre. Beneït grup de Sant Jordi el Cavaller, marbre magnífic,que avui ha fet esplaiar -nos en comentaris í records de tot allò queha vist i viscut, i ens ha anat fent més catalans i més barcelonins.

Modernament, hi ha hagut la tendència a fer de la imatge de SantJordi, no un guerrer en acció, sinó una figura símbol, niés a prop dela idea que informà la famosa escultura de Donatello, d'un esguardpenetrant í llunyà. A casa nostra, l'escultor Josep Llimona en féufelices temptatives. En Rebull l'ha seguit després. Sant Jordi és jala figura serena que no combat, sinó que ja ha combatut. L'equili-bri, la placidesa, la confiança sereníssima seran, des d'ara, les al-


tres gestes del Sant Patró de Catalunya. L'ideal és tan reblat, queencara que sembli desdient del moment actual, no calen per a la re-presentació gráfica ni cavalls, ni selles, ni guarniments, ni actitudsheroiques. Així el velem collocat, obra de Josep Llimona, al pati delTrentenarí de Casa la Ciutat, al peu de l'escala d'honor, guardià dela Barcelona d'ahir, d'avui i de demà; la Barcelona rica í plenad'un futur magnífic, de riu a riu estesa, tal com la cantà, en versosformosíssims, el seu gran poeta Mossèn Jacint Verdaguer.

Permeteu encara un record, i acabo, a la imatgeria popular deSant Jordi que hem vist per les típiques botigues dels carrers de laLlibreteria í de Jaume I, del Bou de la Plaça Nova, de la Palla i dela Corríbia. Litografíes, estampes, goigs, figuretes de plom, boixos íestampetes orlades de punta, que vénen a portar-nos la seva ofrenade modèstia dintre la rica floració jordiana que avui hem vist í se-guit en aquest clos pairal de la Barcelona dels nostres amors.

JOAQUIM RENART

Sant Jordí 1935

Quina ombra més violetaté enguany el roser floritpel record d'aquella nitque es perdé tota una pleta.

Teníem l'ànima francaí ara sols tenim enyor

Sant Jordi,pòsa't una flor blanca;Sant Jordi,porta'ns amor.

Arrenca al cel una estrellaque ens doni bon entenenti ens omplí de fe novellacom fe d'un adolescent.

Sant Jordi,posa't una llum blanca,Sant Jordi,porta'ns amor.

Desembosca aquella feraque a la donzella aterríi ara torna-la a colpirtot venint per la sendera.

I et rebrem amb una brancaamarada de llangor.

Sant Jordi,posa't l'espasa blanca;Sant Jordi,porta'ns amor.

Per tot aquest bé que ens mancadeixeu-nos fer un crit sonorl CLEMENTINA ARDERIU

L'OBRA DE DOM BONAVENTURA UBACH 179

L'obra de Dom Bonaventura Ubach

(llustre patrici, instituïdor d'aquesta medalla, no pretenguépremiar amb el seu atorgament cap gesta de l'excursionisme

eixorc que tant abunda per dissort fins a casa nostra, consistenten eíxir fora de ciutat per fer una arrossada í passar el dia entretabola, ni tampoc es fixà en el turisme fácil que avui dia moltíssimspractiquen a bord d'un vaixell comodíssim o de cotxes conforta-bles. El senyor Rafael Patxot, amb visió clara i penetrant, es pro-posà premiar el «mèrit excursionista= per tal d'estimular els seusaficionats a treure profit de llurs viatges i excursions a dins i afora de la nostra terra. 1 perquè la tria de l'afavorit reunís mésgaranties de selecció volgué encomanar aquesta missió a la insti-tuc íó cabdal de l'excursionisme a Catalunya, al gloriós CENTRE

EXCURSIONISTA DE CATALUNYA, l'historial del qual és la més granfermança de probitat i altesa de mires.

La tasca del CENTRE, doncs, sí bé és delicada, proporciona al'excursionisme català ocasió de descobrir valors que altramentrestarien inèdits o molt desdibuixats en la penombra. Una provad'això és l'haver-se fixat enguany en els mèrits de Dom Bonaven-tura Ubach per tal de portar-los a plena Llum des de la fosca onestaven embolca ll ats. Tal vegada algú sabia que Dom Ubach arafa vint-i-cinc anys havia fet un viatge al Sinaí í també hom hauràllegit en alguns diaris les seves darreres excursions pel PròximOrient, però seran pocs els que sàpiguen que Dom Ubach ha re-corregut en pla d'excursionista l'Egipte, Península Sínaítica, Nordd'Aràbia, Palestina, Transjordània, Síria, Assíria, Mesopotàmí.a,Irak, Armènia, Kurdistan, Pèrsia, Turquia, Grècia i Itàlia amb llurspaïsos i illes adjacents, que el que practica és un excursionismepur, com veurem niés tard, i que el profit de les seves excursionsredunden en glòria de Catalunya i augmenten el nostre crèditdavant l'estranger.

Actualment les activitats excursionistes i científiques de DomUbach ja no es poden amagar, per la qual cosa el CENTRE, ambjust criteri, ha volgut premiar el mèrit del monjo català que, llunyde la terra, ha sabut posar ben alt el nom de Catalunya.


Per això ara, senyores i senyors, ens permetreu que distreguiuns moments la vostra atenció mentre dono, en un ràpid esbós, uncop d'ull a la tasca excursionista, científica í cultural que 1'home-natjat ha dut a terme en el transcurs de la seva ja llarga i fe-

cunda vida.L'afició excursionista nasqué en Dom Ubach juntament amb la

seva vocació religiosa, car essent un vailet de dotze anys i sen-tint-se cridat a la vida monàstica pujà a peu la Muntanya de Mont-serrat. Tot just iniciat en els estudis eclesiàstics sent una vocaciódecidida, ïndeturable: l'estudi de les ciències bíbliques. Tan fortaés l'afició, tan gran l'ímpetu amb qué es llança a estudiar tot el quede lluny o de prop té relació amb el Pròxim Orient Bíblic que homha cregut veure en aquest moviment instintiu un cas d'atavisme.Durant el noviciat ja l'interessa per damunt de tot 1'esludi deissalms i no triga a recitar-los en la seva llengua original, l'hebreu,fins que se li torna familiar. A mesura que avança en la carrera esperfila definitivament la seva afició a la Sagrada Escriptura, queocupará el centre de la seva vida. Prou ha sentit més d'un cop lesveus de sirena d'altres ciències, però com un nou Ulisses no s'hadeixat seduir.

Terminats els estudis acaronà la gran illusíó d'anar a Palestinaa completar els seus coneixements escripturístics sur place, però,cal saber, senyores i senyors, que l'Abat Doni Josep Deàs estavaprou preocupat en la reconstrucció del Monestir i amb la fundaciód'altres cases perquè fixés l'atenció en l'afició d'un de tants mon-jos. Dom Ubach no es desanimà í continuà estudiant i ensenyantllengües í exegesi bíblica bo í esperant que sonés la seva hora.Aquesta sonà en 1906, quan obtenia del Rdm. Doni Deàs permísper a traslladar-se a Jerusalem i lliurar-se de pie a les seves afi-cíons. Els primers quatre anys d'estada de Dom Ubach a Palestina,que ell creia els únics, foren aprofitats dia per dia i minut perminut.

Els seus plans consistien en recórrer tot l'Orient Bíblic alhoraque seguir els cursos a l'Escola Bíblica deis PP. Dominicans, a laCiutat Santa, sota la direcció del gran exegeta P. Lagrange. Duesempreses a realitzar amb mitjans migradíssinis que haurien desco-ratjat a tota persona que no hagués posseït el tremp indomablede Doni Ubach. En efecte, el Monestir benedictí francés, en el qualresidia, dista tres quarts de l'Escola, í aquest camí, no massa cò-mode, l'havia de fer dues vegades al dia tant a l'estiu com a 1'hi-vern. Però, ¿qué no hauria suportat el monjo català per escoltar les


lliçons d'aquells mestres eminents en el rang escripturístic? I s'as-siiuilà tan bé llurs ensenyaments que aquells l'han consideratsempre coni un deis niés illustres deixebles de l'Escola.

Durant el primer any d'estada en aquelles terres realitzà el seuprograma mínim d'excursions. Aprofità totes les sortides collectí.-ves de l'Escola, les setmanals í mensuals, i també les particularsen diades determinades per a visitar tots els indrets bíblics de laJudea. En aquesta contrada es pot dir que cada ciutat, cada replecdel terreny recorda algun passatge escripturístic, í per això la re-corregué tota de nord a sud í d'est a oest.

Ben aviat eixamplà el seu radi d'acció i la Samària, la Galilea,la Transjordània, el Nègheb i la Síria foren el teatre de llarguesi interessants excursions que enriquiren moltíssim el seu bagatgefolklòric del poble alarb i li proporcionaren un coneixement precísde la topografia coni pocs l'hagin aconseguit. Penseu, senyoresi senyors, que en aquella época no hi havia un sol auto en tot l'im-peri turc í les carreteres i camins eren de l'estil més primitiu. Doncs,a peu o amb una humil cavalcadura, Doni Ubach visità í exploràtots aquests països d'interès cabdal en qüestions escripturístíques.

Perquè hom es faci ben bé carrec de la manera de viatjar delmonjo català només esmentaré un cas. Romangué una llarga tem

-porada a la Universitat de Beyrout, a Síria, per tal de perfeccio-nar-se en la llengua alarb, i després, per tornar a Jerusalem, sabeucom s'arranjà? S'avingué amb un Pare Jesuïta i compraren un ru-que t í una tenda de campanya amb les provisions de boca mésestr ictament necessàries i a peu emprengué la tornada a Jerusalem,i no pas pel camí ral, sinó per viaranys en els quals poguessin vi-sitar indrets bíblics. De nit dormien a la tenda, i de dia alternavena cavall del ruquet. Al cap d'un nies de fer vida nòmada arribavena Jerusalem sans í estalvis.

En el seu propòsit entrava visitar tots els països petjats perpersonatges bíblics. Fins ara hem vist que en determinat radi resno s'ha escapat a la seva impulsiva avidesa; però, a més a niés,hi ha altres indrets que l'atreuen amb força, i de lluny el fan delir.Ara, que les despeses són tan costoses que ultrapassen el seu mi-grat pressupost. Restará, per exemple, sense visitar l'Àsia Menor,teatre de les gestes apostòliques de Sant Pau? Prou tem veure'sobligat a renunciar -hi, però quan l'esperança semblava deixar -loli cau, ploguda del cel, una ocasió que aprofita amb goig. Es tractad'un nord-aruericà, proveït d'una bona bossa, que l'invita a fer-lide cicerone en una visita que té projectada a les set esglésies de

182 BUTLLETt DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

l'Àsia, citades en l'Apocalipsí. Ell accepta de bon grat, i en l'ex-cursió, de cicerone passa a director efectiu, per la qual cosa potvisitar folgadament tot quant de bíblic hi ha a I'Àsía Menor des deSíria al Taurus i a l'Armènia. Enmig de tot encara està de sort.

Però, en aquest neón tot passa. El temps que li ha estat conce-dit de romandre a l'Orient està a punt d'expirar, i li cal tornara Catalunya. Ara, que aquesta tornada no es farà sense posar uncoronament digne a la seva estada. Dom Ubach, en els quatreanys de permanència, ha visitat i estudiat pam per pany tota laTerra Santa que petjà Jesús durant la seva vida mortal i en la qualfou promulgada la llei nova, però el seu pensament vola sovint a laMuntanya on fou promulgada la ]]ei antiga i cada vegada s'encén endesig de visitar-la, per a posseir així la clau dels dos Testaments.

De bell antuvi lí sembla un somni irrealitzable: despeses supe-riors a les seves possibilitats, perills de tota mena, dificultats detots cantons. Amb tot, sempre optimista, confia tornar realitataquest somni. Comença a fer guardiola reduint tota mena de des-peses - el seu punt d'honor li impedeix demanar el que seguramentli hauria estat atorgat -, el tracte amb els beduïns li ha proporcio-nat el coneixement de llur caràcter, està assabentat de les precau-cions que cal prendre per viatjar pel desert, i, finalment, té vèrbolasuficient í prou convincent per fer cedir els cobdiciosos orientalsen llurs pretensions.

Quan al seu entorn, al Monestir i a l'Escola, corre la nova delseu propòsit, tothom es fa un deure de dissuadir-lo perquè en lescircumstàncies en què vol realitzar-lo és una cosa arxitemerària,niés clar, se'n va de dret a la mort. Escolta talc consideracionscom aquell que sent ploure í. per res del neón no vol renunciar a laseva excursió màxima, tant de temps acaronada. Perquè us po-guéssiu fer càrrec, senyores i senyors, de la magnitud í heroïcitatde l'empresa de Dom Ubach caldria que llegíssiu tot el dens volumque escriví a la tornada, sota el títol «El Sinaí. Viatge per l'AràbiaPètrea cercant les petjades d'Israel ». Amb la realització d'aquestviatge Doni Ubach pot equiparar-se, tant per les dificultats natu-rals i morals que hagué (le vèncer cony pel profit científic que entragué, als gratis exploradors de contrades o als escaladors decims elevadíssims.

Coronada dignament la seva estada a l'Orient Dom Ubach re-torna el 1910 a la seva estimada Catalunya. En les vetlles domini-cals explica a la Rda. Comunitat les seves excursions per les terresbíbliques bo i fent passar davant els ulls admirats de tots, cente-


nars de diapositives d'aquells indrets. Sempre recordaré la im-pressió que les seves explicacions causaven en la meva mentd'infant. Però, la seva vàlua no pogué restar gaire temps amagada

i a no trigar fou sollicitat per tal de professar llengües orientalsen el Collegi Internacional Benedictí de Sant Anselm de Roma.

Això era el 1913. Montserrat el perdé momentàniament, peròaquest pas es pot dir que fou el portell pel qual pogué reprendre

les seves activitats preferides. En efecte, les vacances de 1914 vaa passar-les a l'Orient per completar estudis í excursions. Malau-radament la guerra europea trencà la tasca novament iniciada.Torna precipitadament a Roma i davant la dispersió dels monjosdels països belligerants li cal encarregar-se d'administrar l'edificidel collegi requisat pel govern italià i utilitzat com hospital desang.

Acabada la conflagració i represes les activitats docents con-tinuà ocupant la mateixa càtedra. Al cap d'alguns anys, però, sentíl'enyorament de les terres orientals i demanà per fer-hi una altraestada.

En 1922 marxava de bell nou cap a Jerusalem, però no per res-tar-hi, sinó de pas cap a la Mesopotàmia. Fixà la seva residènciaa Bagdad i en diferents excursions recorregué tot el que de mésimportant es troba en els antics imperis assiris i babilònics. Es-colteu només un episodi perquè us feu càrrec del caire de les se-ves sortides. En visitar les excavacions d'un temple babilònic esdeleix davant les inscripcions cuneïformes gravades en grossosmaons que es troben escampats per allí terra. Quin goig, pensa,farien en el museu bíblic de Montserrat! 1 com que diuen que l'oca-sió fa el lladre, no pot estar-se d'agafar-ne un parell i endur-se'lscap a Bagdad. No us penséssiu que siguin cap cosa que es puguiportar a la butxaca, almenys fan tres totxos dels nostres i el tra-jecte a salvar amb el seu pes és llarg. La calor és sufocant i gaire-bé vençut per la fatiga més d'un cop està a punt de descarregar

-se'l i deixar -lo al peu del caní, però el seu amor a la peça magní-fica pot més i amb penes i treballs aconsegueix arribar a termeamb la feixuga i alhora dolça càrrega. Ah! si la major part delsobjectes del nostre museu bíblic poguessin parlar, que en diriende coses que palesarien el doll d'entusiasme i de privacions delseu autor per aplegar-les.

L'any 1923 tornà a Roma a prosseguir els seus cursos de llen-gües orientals. Però, ara sí que per poc temps, car l'any següentera tramés definitivament a Terra Santa per emprendre la magna


obra de la Bíblia de Montserrat que serà sens dubte el corona-ment de la seva llarga carrera escripturística. A Catalunya ningúno estava tan ben preparat com ell i ningú no podía vessar en el

comentari i en la illustració el devessall de coneixements i expe-

riències que havia emmagatzemat en més de vint anys.Durant els onze anys que fa que viu de faisó permanent a Pa-

lestina les excursions realitzades han estat tan nombroses, arris-

cades i profitoses que caldria un fort volum només per esbossar-les. Ens acontentarem, doncs, d'esmentar les principals. Primegen

dues noves anades a la Muntanya del Sinaí. En 1928, un amic seu,Mr. Bourdon, Director de Trànsit del Canal de Suez, li ofereix po-sar a la seva disposició un vaporet que, costejant la PenínsulaSinaítica, el deixarà a Et-Tor, el port immediat al Monestir. Aques-

ta vegada és veritat que viatja en vaixell, però a cada punt de lacosta que li interessa explorar, salta a terra i emprèn jornades apeu cap a l'interior per tal de constatar aquesta o aquella estaciódel pas dels israelites. Quan surt del Sinaí ja no fa el retorn per lavia marítima, sinó que, amb un camell í un guia beduí, s'exposa atotes les incomoditats i perills d'una excursió de molts dies peldesert.

Encara, però, no resta del tot satisfet de les seves recerques ala Península Sinaítica i per això el juliol del 1932 emprèn una ter-cera expedició que no desdiu pas de les anteriors en peripècies.L'anada la fa damunt la coberta d'un vaixell de cabotatge, entre-mig de pelegrins musulmans que van cap a la Meca; Dom Ubachprefereix aquesta companyia a la dels turistes senyorívols. Des deEt-Tor va al Sinaí a peu suportant una temperatura de 489 Comque aquesta vegada no porta presses, té lleure per a dedicar-se afer d'alpinista escalant el pic de Santa Caterina que està a 2.600metres damunt el nivell del mar. Després de sis hores de lluita perindrets escarpats i difícils ateny el cinc, just a la posta del sol. Lanit la passa a la serena amb el fred consegüent. Un altre objectiudel seu viatge era la recerca del mannà sinaític i lí cal suportarles fatigues més grans per obtenir els bells exemplars que avuillueixen al Museu de Montserrat. Vencent la por natural assisteixde nit al sacrifici de la camella que fan les tribus nòmades d'aquellsdeserts i en treu detalls interessantíssims. La tornada és a base devisitar a peu i en camell els indrets que encara li manquen refe-rent a l'itinerari dels israelites. Arriba a Stiez després de set jor-nades de sol infernal i de set nits dormint damunt la dura terra.

Una de les excursions de Dom Ubach més accidentades fou la


que en octubre del 1926 realitzà pel sud de la Mar Morta, per in-

drets tan perillosos que nii els mateixos policies el volgueren es-

cortar a causa de la inseguretat. Ell, coratjós com sempre, no

s'acovardí í desenrotllà el seu programa, però en el retorn caiguéen un parany en el qual estigué a punt de perdre-hi la vida. En

efecte, passat el Torrent Arnon, a la riba oriental de la Mar Morta,es veu atacat per un escamot de bandolers els quals li apunten elscanons de llurs pistoles i li ensenyen les fulles dels seus punyals.

Ja anava a restar sepultat en aquell revolt feréstec quan la pa-raula convincent del seu guia fa desistir els assassins de llevar-lila vida; no pogué evitar arnb tot de veure's espoliat, si bé salvàels clixés trets durant l'excursió.

Pel juny del 1932 realitzà una de les expedicions més llargues,perilloses i també més profitoses. Baixà de la Judea cap al Nèghebper explorar la tomba d'Aaron al Djebel Madera, indret fins ales-hores inèdit perqué ningú no s'havia arriscat a arribar -hi. Tresdies els passa en ple desert cercant els límits meridionals de laPalestina. Però l'objecte cabdal de l'excursió és la recerca de latomba de María, germana de Moisés, que trobà a la regió de Ca-dès. L'Osservatore Romano felicitava el valent explorador d'unindret bíblic tan interessant. Una altra finalitat era fixar algunesestacions de la banda oriental de la Península sinaítica del pasdels israelites en la darrera etapa en el seu viatge cap a Palestina.Passant mil incidències i vencent tota mena de dificultats reeixí apetjar Assiongaber que mai ningú encara no havia pogut visitar.Ell mateix diu que les aventures d'aquesta excursió omplirien unvolum si les contés en detall.

Acabem de veure a grans trets les excursions cabdals de DomUbach a través les terres bíbliques. Bo será que diguenn ara duesparaules sobre la manera de realitzar-les. Durant l'època de l'im-peri turc, en l'avant guerra, no es serví niés que de les pròpiescarnes, del burret, del cavall o del camell; per anar a païssos llu

-nyans, corn és ara a Grècia í a 1'Àsía Menor, utilitzà el vaixell conymitjà imprescindible, però molt sovint viatjà damunt la coberta.Una norma en les seves excursions és d'ésser sol, per tal de poderfer-les al seu grat i no subjectar-se en cap cas a exigéncies d'altri.Jo sé que diverses vegades li ha estat ofert de realitzar-ne en com

-panyia de persones que li prometien mitjans rapidíssiuis i còmo-des i la resposta en bones paraules ha estat: «Quan em convinguija hi aniré sol». Val a dir que serien ben pocs els que es subjec-tessin al tenor de vida que es fixa i al régini dietètic que observa.


Vegeu el que respongué a l'Arquebisbe del Sinaí en dir-li les con-dicions en qué pensava fer el viatge: «Nostra tenda de campanyaserà la volta del firrnament, nostre llit la terra dura, com els be-duïns. De cuina no en necessiten i per menjar tenim conserves.»Em sembla que no hi ha cap desert del Pròxim Orient en el qualDom Ubach no hi hagi dormit a la serena i no s'hi hagi exposata tota mena de temperatures í perills. Per simplificar el bagatge enté ben bé prou amb una manta per abrigar-se que de coixí ja entroba en la dura roca. El menjar, coli acabem de dir, es composade conserves í per beguda empra te; això en circumstàncies nor-mas, car en un viatge que féu d'Atenes a Alexandria, en l'èpocaheroica, passà dies sencers respirant l'aire del cel, i en dir-li elspassatgers perquè no menjava, responia que per mar els alimentsno li provaven. Algunes vegades que sortíem amb ell d'excursiói portava un fogonet per fer un dinar passable, deia que allò hofeía en honor nostre car, quan anava sol, mai no es permetiaaquell luxe. En cap dels seus innombrables viatges i excursionsha anat vestit altrament que amb el seu hàbit de monjo; aquest i laseva magnífica barba li han valgut més simpaties dels beduïns queels bachsischs repartits. Coneixedor de la llengua i dels costumsdels habitants del desert ha pogut conviure anib aquells nòmadescom en família i treure un gran profit de les seves nombroses es-tades amb ells.

Ja és hora que parlem de l'obra científica de Dom Ubach. Elseu primer fruit madur fou la relació de l'heroic viatge al Sinaíper l'Aràbia Pétrea cercant les petjades d'Israel. Aquest llibre, de370 pàgines i 150 illustracions, malgrat d'haver -se esgotat ràpida-ment, és poc conegut i certament que val la pena no solament pelseu çaire anecdòtic sinó pel seu valor científic, car estudia qües-tions d'un alt interés bíblic. A l'època en qué ell realitzà la sevagesta eren ben pocs els que havien recorregut aquells indrets de-serts i gairebé inaccessibles, per això moltes de les seves asser-cions fan opinió entre els exegetes. Lliurat de ple a la tasca do-cent no trigà a ésser autor d'una gramàtica hebrea que, compostaamb procediments moderns, facilita moltíssim l'estudi de la llenguaescripturística per excellència; ben aviat l'adopten diversos cen-tres d'ensenyança i u'ha de fer una segona edició. Si hagués con-tinuat en la càtedra avui tindríem d'ell gramàtiques siríaques, ara-mees, alarbs, etc., tasca que va acomplint el seu successor DomLluís Palacios, com ell monjo de Montserrat. En 1924 li fou propo-

L'OBRA DE DONI BONAVENTURA UBACH 187

sat pels superiors de traduir, comentar i illustrar la Bíblia i sensevacillar és llança a aquesta empresa que avui honora Montserrati Catalunya davant el món científic. En aquesta obra ha abocattot el devessall dels seus coneixements filològics, exegètícs, geo-gràfícs, arqueològics i folklòrics que havia emmagatzemat en tren-ta anys d'aprofundiment constant en les ciències bíbliques. Ha ex-cellit d'una manera extraordinària en la illustració, car encara mainingú no havia intentat una obra de tal envergadura, no solamenta casa nostra sinó a l'estranger. Per fer aquesta mena de treballcalia haver recorregut amb l'aparell fotogràfic a la mà totes lesterres bíbliques cosa que, com acabem de veure, ell realitzà de lafaisó més abnegada i apasionada. En les seves pàgines hi ha foto-grafies úniques d'indrets que mai ningú encara no havia petjat;per aquesta mateixa raó també tenen un valor extraordinari elsitineraris que ell ha traçat, fruit de les seves experiències topogrà-fiques. En un mot, Dom Ubach s'ha fet creditor a la més profun-da admiració de nacionals i estrangers per la seriositat del seutreball i per l'escrupulositat dels seus procediments.

La cultura no és menys deutora a Dom Ubach pels seus tre-balls científics que per la fundació del Museu Bíblic de Montse-rrat, únic al món en la seva finalitat explicativa de la SagradaEscriptura. He tingut ocasió d'acompanyar-hi professors i honresde ciència italians, francesos, aleo anys í anglesos i tots m'hanconfessat no haver vist enlloc una cosa pariona. La naixençad'aquest Museu és deguda al mateix entusiasme que li féu recór-rer adaleradament totes les contrades bíbliques. En l'arreplec delmaterial que hi figura hi ha posat el mateix amor que una mareenvers un fill. Ah, senyores i senyors, si cada un dels objectes queresten immòbils en les vitrines poguessin contar la manera comhan vingut a parar al clos magnífic! Uns ens dirien que es deuenal que estalvià per poder-los comprar, altres ens explicarien lessuors que li han costat de transportar-los a través del desert, al-tres ens farien comprendre la saliva que li ha calgut gastar merca-dejant amb jueus i beduïns, altres encara la paciència a colleccío-nar-los i classificar-los. Els orígens foren humils, però mercès a laseva constància s'ha eixamplat fins arribar a comprendre les tresimportants seccions actuals: Palestinòleg, Egigtològic i Assiriòleg;totes tres dotades de peces i exemplars preuadíssims, procedentsd'excavacions fetes en l'època moderna. I com el té en ]'íntim delseu ésser ho demostren les lletres que escriu en les quals sempre


pregunta per l'estat del seu Museu i comunica satisfet l'adquisicióde nous elements que l'han d'enriquir. En els vint -i-cinc anys desde la seva fundació ha calgut eixamplar tres vegades el local per aencabir-hi els nous exemplars. A la primeria era un petit clos re-servat a la Rda. Comunitat i alguns amics del Monestir, avui dia,per la seva importància està obert al públic que hi acut contínua

-ment a admirar els objectes que, alhora que interessants arqueo-lògicament, són una explicació eficaç dels passatges de la Bíbliamés incomprensibles per nosaltres occidentals.

Em penso, senyores i senyors, que ja he cansat prou la vostraatenció explicant-vos l'obra de Dom Bonaventura Ubach en elsseus diferents aspectes. Ara només demano que tots sapiguemapreciar la tasca que ha dut a terme en la forma més abnegadaí ignorada. Com deia al començament, el mèrit tard o d'hora sura,i el CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA, sempre encertat, l'ha anata cercar on era per tal de premiar-lo com cal.

DOM ANTONI RAMON I ARRUFAT, 0. S. B.Monjo de Montserrat

P ARLEM-NE.

Vull dir: considerar el nostre estat d'esperit avui, respectedels entusiasmes d'ahir, í dels senyals del demà que s'endevina.

La història, essent un documental viscut, ha de servar el batecd'emoció que l'ha impulsada, i quan s'esdevé, com a_r a, que la ri-uada boteix i regolfa aparentment enrera, cal aprofitar l'avinentesade fer examen de consciència, mentre van revenint les idees quesobreixiran la resclosa.

D'ençà que ací ens aplegàrem, hem vist coses, hem sentit coses,masses o massa poques, segons com ho mireu, a les quals la nostraimpressionabilitat mediterrània atorga una transcendència exa-gerada en la seqüença ideològica i sentimental que compartimi dintre la qual som nats.

Nosaltres estem vivint tràgicament un problema humà que de-bades es vol escamotejar o desfigurar amb habilitats contrapro-duents. Resultant complexa d'antecedents seculars, agravada perconcauses actuals que la reforcen, aquest problema es reprodueix

* 189

i es reproduirà àdhuc malgrat les nostres pròpies errades, perquèés reacció psicològica de la natura contra les decadències socialsi la manera de preparar -hi la substitució de les caducitats. La tota-litat del procés, l'heni presenciat en una experiència suara i enstrobem al mig d'altres processos semblants.

Les idees que són patrimoni. dels Pobles s'esplaien en la seria-ció de generacions, però, com que l'home es troba cenyit pel temps,naturalment s'impacienta si no pot heure realitzacions durant laseva vida, que referida a ]'existència i a la trajectòria dels Pobles,no passa d'un episodi individual, és una frase secundària o un mersigne de puntuació. Situant -vos en aquest ritme, no tindreu innpa-ciències de cap mena i sentireu la vostra efectivitat; llavors, tambécomprendreu com certes coses que ens sorprenen í contorben, sóndictats d'una justícia superior, ]'actuació de la qual té una ampli-tud que descompassa de molt la vida personal i per això ens costade correlacionar.

Sobretot malfien -nos d'aquell estat passiu, fatalisme vergo-nyant, que alguns disfressen cònnodament de resignació í que noés més que la temptació habitual de les terres assolellades.

Si accepteu que vellesa sia la maturitat i, per tant, la plenitudde la jovenesa, i si recordeu, amés, que en la maduresa hi ha l'o

-frena de llavor, aleshores la florida intimarà amb el fruit, per a mi-llor acomplir llur missió de continuïtat.

Entremig de les boires dominants, que no són pas les primeresen aquesta Festa anual, el Medallista d'enguany ens hi fa una cla-riana amb les lluïssors de sol ixent que l'acompanyen.

Ell representa la visió catalana d'aquell Orient, que passant el* Pont de la Mar Blava », dugué somriures a la nostra infantesanacional, somriures que Catalunya retornà amb gestes de creixen

-ça. És a Orient que resplendí l'Estel prometedor, d'Orient ens hapervingut sensibilitat ií ardéncia espirituals i d'Orient venienaquells Tres Reis que no paraven d'esguardar el cel i, en pac d'ai-xò, encara segueixen venint en perpetual jovenesa, doncs saberentrobar la Fontana de Jovença.

Però, de moment, a nosaltres faria major bé la Fontana de]'Oblit, que ens ajudaria a compadir àdhuc la desamor d'aquellsque no paren de donar-nos turment, perquè voldrien conservarl'ànima llur, no respectant, sinó ferint, l'ànima nostra.

Ja que no haveu pogut venir a rebre el nostre homenatge, Abuna,de Llevant estant compartíreu la dolença del nostre Poble, Vós quesou en aqueixes contrades d'Israel, on fou així mateix occida la


Germanor Suprema i per això la faç de la terra s'hi escrostonàen pedregam.

I el cor prou endevina la resposta mental que fareu al nostreplany: el vostre ascetisme en sap una de deu per a guarir el nostreturment í és la que adolla del Sermó de la Muntanya; malaurada-ment, són molts els que l'han oblidada; d'altres, la troben massalluny, í n'hi ha que, amb migradesa de delit, hi arriben tan car.çats,que es deturen al peu de la Muntanya i aprofiten l'aigua quan ja ésembrossada pels oportunismes del davallant, i són massa pocs elsfervents que segueixen el coster i pugen fins al cine, que és on ladoctrina raja en puritat.

Parlem sempre de cara a Orient, en la clariana de] Medallista,perquè, tal com ens ho dóna l'aforística popular, concentrant lafrase de l'Alt Rei En Jaume, el Ponent no vol ésser aco ll idor, i peraixò soni aplegats en la vora mediterrània, on sempre trenca l'albaque argenta la Mar Nostra, preludiant el sol ixent.

Si volem romandre una comunitat natural, o sia, un Poble exís-tent, cal que el nostre jovent s'afanyi a refer la continuïtat catalana,que la dictadura volgué esborrar, però, al dir continuïtat, no en-tenc pas l'estabilització de] passat, sinó que el necessitem per fo-nament i socolada de l'esdevenidor, natura non facit saltus, i lahumanitat, ans que tot, és un fet natural.

Som en uns temps quan, a més del viure nacional, perilla ma-jorment l'home moral, ofegat per l'automatisme d'una civilització

artificiosa, que Ii imposa el deure d'ésser-ne víctima, bo i privant-liel dret de reivindicació i prenent-li els medis de defensa pròpia.

Actualment hi ha gent que, collint garbelladures de l'antigor,s'encanta amb l'adveniment d'una societat unificada mitjançantl'anullació de la personalitat humana. Els tals ignoren que, fa mésde dos mil anys, Aristòtil, bellament humà i traduint l'experiènciade centúries anteriors, ja predicava que sense individualitat no pothaver-hi vida social.

De cara a Llevant, jo voldria contar í fer sentir a la nostra jo-venesa, alguna de les emocions que aconhortaren la vellesa delsnostres avis: escoltareu el món d'ahir parlant amb l'entusiasmede l'època, un anacronisme que amorosirà les asprors d'avui i unaencoratjadora esperança de les generacions de demà passat, quantornin a humanitzar-se, en sortir de l'obaga on actualment s'haesgarriat la societat.

Correntment, ja el tenim el sentiment d'afirmació; més, en l'ac-tuació de Catalunya hi ha quelcom d'infantívol, massa preocupació

* s * 191

forana, que potser ens fa molta honor, però també molt mal profit,perquè, amb aquella preocupació, no sotgem prou els dracs de lapròpia família, a casa nostra mateix. De vegades, minva inopor-tuna la persistència d'afirmació, car de grat ens lliurem a les la-mentacions, que són defallior de l'esforç personal i feblesa de lavida pública.

Després d'aguantar sense brúixola tants de temporals, ara quetenim nord desdiríem, perquè en una trabutxada fora temps ens hafallat la virada, quan de terra estant la intelligència es decantade la nostra banda?

En el present garbuix de negacions, hem de recordar que totanegació és reconeixement implícit de l'afirmació corresponent: síens neguen, és que existim; per tant, continuarem proclamant lanostra personalitat individual com homes que som, i la collectivacom Poble viu, amb l'ànima catalana.

Quan, precedits de gran desplegament de lirismes, els exèrcítsde Napoleó írrvadiren les terres d'altri, produïren un tràmpol quedurà temps í fou aleshores que molts pobles somnolents es desper-taren i s'adonaren que tenien una ànima que els pertanyia, peròque se l'havien deixat estrafer. Aquest deixondiment parlà a casanostra per boca de N'Aribau en 1'«Oda a la Pàtria », inici d'una re-naixença que ha refet els esperits, assolint una transcendència dela qual no es donen compte - i per això no agraeixen prou - la ma-jor part dels qui en són fílls í en frueixen els guanys.

Moguts pels neguits d'enyorança, que és manera somorta Ta-mor, els vidents d'aquella renaixença feren llur sembradura entemps de saó í la nostra terra donà un esplet on trobaran remeicerts pessimismes, freqüents en una mena de voluptat d'inanició.

Malgrat les temences primeres - perquè la recança llur no eraencara plenament amor, el qual no es deixa condicionar i vol pos-se s s íó completa - En Milà í Fontanals tou arrossegat per l'alça

-ment que havien provocat els Jocs Florals i, saltant les convulsionspolítiques que sacsejaven els Estats i els barratges que aleshorestambé ja entr ebancaven, ProvenÇa í Catalunya es trobaren i reco

-negueren en el reialme de la Poesia. Això s'endevingué en aquellahir, quan els poetes catalans bevíeu en la «Copa» de Mistral, illu-minats per la fulgència de la Santa Estela.

Fou durant aquella efusió que somniaren l'acoblament de lafamília llatina, per a festejar la qual, un empordanès, N'Albert deQuintana, posava a concurs el «Cant del Llatí» i, ohl sorpresa!, la

192 BU'TLLETI DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

proposta catalana la guanyà un autor, fill d'una terra germana queper oblit ni tan solament havia estat convidada a la Festa: era unpoeta de Romania el qui, a través de tota l'Europa, copsà la cridad'Amor.

El nostre Poble recobrava l'ànima i escoltava embadalit comels trobaires medievals alliçonaven els novençans, í amb llur mes-tratge, sorgiren les creacions d'on treieni la força moral que ensve sostenint.

L'estrofa verdagueriana féu retornar l'Atlàntida i moure el Pi-reneu; En Guimerà sobtà el nostre Teatre í posava en cadèncial'enamorament redemptor de Maria de Magdala, pintava vigorós elfuror tràgic de Cleopatra i ens contava l'esfereïment de l'Any Mil;els Balears compareixien amb llur parament de nítid classicisn,eí En Maragall, després de la lliçó cruenta de l'Església cremada»,se n'anava «Enllà », fins al «Cant Espiritual».

I aquesta resurrecció, posada en obra, permeté a En Prat de laRiba aplegar les nostres gents per damunt de l'esquarterament deCatalunya, colgant així les «províncies» de patró franco-espanyol.

També, ara que hem après cons fan malbé àdhuc les figures queens emmanlleven, caldria retreure aquella sentència lapidàriad'En Prat de la Riba - que no us diré pas - i que defineix una nor-ma moral, preventiva i superpolítica.

Sots pena d'ingratitud i d'ignorància, tenen el deure d'aprendre,recordar i venerar tot això, els fills pròdigs que es creuen que lacivilització comença amb ells, mentre el món pla bé que n'era devell quan ells nasqueren.

Ço que els conqueridors pensen fer amb la violéncia, ço que elsdictadors realitzen per l'arbitrarietat, ço que molts polítics cerquenamb traïdoría, es fa millor altrament í amb noblesa perdurable:com ho fiu espiritualtrtent la Hèllade amb la íntelligéncia í hoha fet humanalment la Palestina amb el cor desfent -se en cari-tat i deixant una empremta tan fonda, que d'ella arrenca la nostracronologia.

L'home fóra criatura ben miserable sí no deixés rastre del seucontacte amb la terra í per això els pobles van fent-hi un solc queafita la Pàtria, família externa que ens abriga, Casal de tots onflameja la llar de la Mare, que l'absent enyora planyívol en la to-nada de L'Emigrant; el nostre altar on complim el deure devers elproísme, clos on s'arrecera í exhala el ben obrar, que l'espirituali-tat recull i en fa ofrena al patrimoni de la civilització.

Aquesta resultant pairal es complementa amb la d'altres pobles

* 193

per a constituir verament la Societat, en el més alt sentit de la pa-raula, i d'ací ve que la Pàtria sia talinent un ciutadà de la Huma-nitat, amb el dret natural inherent a la seva ciutadania.

I aquest sentiment, que no comporta estipulacions artificiosessense que es mori o el que és pitjor, transmudi d'essència, aquestsentiment que els poetes han cantat arreu, des de la feble com

-planta fins a l'èpica retrunyent, és la bella ídealitat que ara esmenysprea en nom d'una humanitat empírica, amorfa i mesella desentiment, en nuesa d'espiritualitat.

La Pàtria és devers la terra ço que la família devers la societat:un centre d'atracció afectiva que dóna estabilitat als pobles. Enella som posseïts de tot quant ens envolta, hi ressona el passat, higlateix el present i l'avenir s'hi asserena, perquè nia l'Amor en lasisa de la Pàtria, on l'arrelament secular ens guarda d'esdevenirvoliaines de qualsevol ventada i les deus tan fondes que nodreixenla nostra saba ens mantenen la florida, malgrat l'eixut que puguiaclivellar l'escorça.

Aqueixes emocions encoratjaren i endolciren la vellesa delsnostres avis, els quals ens en feren ]legat moral amb una amorque, sobreposant -se a l'home i a la terra, s'allibera del presenti esdevé Fe, que és assedegament i certesa de cosa venidora,triomf de l'esperit damunt la còrpora i perdurança enllà.

Així ressorgí la nostra ànima nacional, í sense saber sí nosal-tres el prearíem com es mereix i ells se l'estimaven, els passats ensconfiaren el fruit de la vida llur, en aquella refiança de sentimenti virtualitat de creença, que fan l'heroisme de la ídealitat.

La deixa dels nostres avis és el cant de recobrament d'ahir,però, nosaltres, de quina manera mantenim avui aqueixa comandadel passat?

Aquell jovent nostre, que cresqué sota la petja de la primeradictadura, forçosament havia d'eixir-ne deformat, perquè no li dei-xaren compartir les intimitats del nostre ésser nacional: les incer-teses i desorientació del present, són en bona part produïdes peraquest desarrelament.

I la malura àdhuc torba certes directrius, que enlloc de roman-dre fidels a la doctrina que representen, la vinclen a modalitatstransitòries i s'hi balancegen, entelant així la seva austera eficàciai perennitat. Cal anar ainb molt de compte; la manca de seny enles altures fàcilment acaba en estimbada. Hi ha principis que nos'han d'arremolinar en el bufarut de confusió que está passant;


hi ha sentiments que no poden deixar-se anar al corrent del dia,ni disfressar-se amb vestit d'època, perquè fóra deixatar -los enpassions terreres i desésser espiritualitat, com ho veien en la de-magogia suaument adjectivada que es predica, per a la reconquestade materialitats impenitents.

La societat organitzada s'ha aficionat massa a les generalitza-cions. Per autor d'elles ha baratat l'home humà per l'home abs-tracte i a profit d'aquest va estructurant sísteines materials com

-plicadíssims, plens d'engranatges trituradors de l'home real, elqual no pot viure mancant-li el sentiment i la ídealitat que, d'unamanera o altra, són necessaris a la nostra existència. Més, quanve el moment que per llei de la vida, l'home real es deslliura d'a-quells gavials í reprèn la seva plenitud moral seguint una altra via,les falses estructures s'esfondren en llur pròpia buidor, i l'homeabstracte que les usufructuava, resta aleshores tal com hi empas-seguem sovint: deshumanitzat.

La tragèdia social d'avui en dia - no parlo individualment, sinóreferint -me a les grans multituds que engolfen l'home - és el di-vorci de la Humanitat- natura amb la civilització-artifici; talmentsembla que l'existència humana no sigui compatible amb la vidasocial. Uso els mots en llur sentit estricte i prescindint dels con-vencionalismes í parcialitats que els han desfigurat. Una anécdotahistòrica, no gaire llunyana, precisarà els meus conceptes.

Tots els que tinguin bona memòria, recordaran que al comen-çament de la guerra europea, els exèrcits no batallaven en diu-menge, i s'esdevingué que, en un d'aquests, els combatents d'amb-dues bandes eixiren desarmats i s'aplegaren en el no man's land,la feixa sense amo, entremig de les trinxeres, í allà passaren ladiada en partits de futbol, de tennis o bé fent córrer la hebra: allòera la protesta, el triomf, de la Humanitat- natura.

A entrada de fosc, els companys d'esplai i de sofrença, s'enca-tauaren en llurs trinxeres respectives, enginy del crim collectíu,i el solell d'humanitat ja no tornà més, perquè l'aplec festiu fouprohibit i, orfes de germanor, després aquells companys guerreja

-ren sense treva, de dia i de nit, festa o no festa, per l'aire i sotaterra, fins que la bèstia estigué sadolla de carnatge i calgué nopodent-ne més. Aquesta disbauxa de crueltat és la cimera de labarbàrie estatal, que ha considerat la guerra, cínicament, com una«revisió de valors », i per boca d'un governant digué, no fa pasgaire, que la missió de la dona era proveir de soldats el camp debatalla, apologia brutal d'una maternitat monstruosa. La civilitza-

* ` 195

ció s'està abaixant í rebaixant de tal manera, que aviat la llei dela jungla africana será el dret dels salvatges d'Europa.

Amb la glorificació de tants mals exemples, ¿qué té d'estranyque, en la vida interna dels pobles, la deshumanització dels unscontínuï bregant amb la inhumanitat dels altres í afavoreixi l'eclo-sió de parasitismes mantenidors del neguit í 1'esberlament socials?

L'obsessió de les generalitzacions, que ha aterrat civilitzacionssenceres, legalitzant tanta destrucció moral í material, s'encobreixtambé amb el nom d'«unitat», que els actuals tornaveus pregonení reforcen amb entonacions poliglotes.

Jo no hi puc fer més, però quan em parlen d'aqueixes unitatsexternes, de seguida sento que em volen prendre quelcom del meuésser, el qual les repelleix, perquè són unitats d'absorció í renún-cia, pesades unilaterals, eufemismes capciosos de domini, i exten-sió modernitzada de la burja del Comte d'Olivar, que fa centúriesel nostre Poble coneix de sobres. El triomf d'aquesta llei d'unitats,esfumaria la íntelligència mundial en una monotonia letàrgica.

La unitat vera ja la tenim d'ençà que existeix la Humanitat,puix és consubstancial amb ella; síntesi d'objectivitats diverses, ésquelcom per damunt í enllà de la materialitat: espiritualment, endiem consciència, i moralment, la segella el cor. Aquests principis,en estat de puresa, sempre són dreturers í en canvi, molta pretesacivilització, no és més que un corpus de sofismes per a boronar-loso malmetre'ls. Presentment, la civilització divergeix de la Humani-tat i s'està encomanant la feresa, en el regne de l'animalitat su-prema ]ex.

Guaiteu l'estelada i trobareu el Cosmos sublim en l'essènciad'una multiplicitat incommensurable.

Quan el P. Ubach, en companyia d'un sacerdot d'altra naciona-litat i seguits de beduïns, s'arriscaren per les solituds de l'AràbiaPètria, tualgrat llur diversitat de llengües, de raça i de sentiments,no els mancà pas la unitat d'assolir el Sinaí, tan diferentment con-siderat per ells.

Ben altrament, els filatelístes coneixen uns segells amb la lle-genda Seid einig, einig, einíg, unitat triplicada que fou el clarí deguerra, per consolació de la qual aparegué fa poc un llibre efec-tista, glossant unes absoltes on se sent la unitat desesperaciócantant a l'uníson del determinisme.

No se'm digui que proclamo la indisciplina, perquè de seguidarespondré que disciplina, no és més que convenciment obrat en vo-luntat i el convenciment prové d'aquella altra unitat, no pas ex-


terna, sinó moral, que és la que estic defensant, perquè és l'ànimade la Humanitat í la que li permet remuntar els temporals socials.

Precisament la malaltia que ara patim és minva de voluntat perfalla de convenciment, i com que aquest estimula el deure, man-cant el deure, tot es vol resoldre per imposició, que essent con-trària del convenciment - com diria Ramon Lull - produeix lacovardia í la revolta, dues negacions d'una mateixa provinença,tan abundoses en el present.

És amb exemplaritat de convenciment i fermesa de voluntat,que el nostre jovent avui té la missió i el deure de refer la conti

-nuïtat d'ahir trencada per la guerra i la dictadura: en l'ahir hi haun llevat del qual no ens podem passar.

Continuïtat, vol dir fer escola en el sentit doctrinal del mot,i tenir escola, és ratificació de la unitat nostra i manteniment de laseva vitalitat, amb una reserva espiritual.

Penseu una nuca tot el que Catalunya ha perdut i està perdent,de temps, d'avinenteses i d'esforç, per culpa de la discontinuïtat.Mentre no corregim això, n'haurem el càstig que porta; el nostrePoble viurà a batzegades, que és un mal viure. En canvi, la conti-nuïtat és amorosa, per tant, serenament soferta i fidel.

A aquest jovent que tots estimem, com s'estilua l'esperança,jo li recomano que en comptes de distreure's amb les aparatosi-tats versàtils i sonores que ara transiten, posi tota la seva volun-tat a enfondír els conceptes permanents, puix que la vida dels po-bles és cosa enterament distinta de les superficialitats amb lesquals s'entreté la gent i d'altri especulen.

¿Que no heu vist que el sentiment de Catalunya és massa extensi complex perquè el pugui monopolitzar cap partit polític? Som unfet extrapolític i com tal, guarda la nostra salvació.

¿Que no heu vist com la consciència catalana segueix la sevaLlei, malgrat la xarxa de lleis que li han imposat els violadorsde pobles? Som un fet metajurídic i com tal, enclou l'esperançanostra.

Essent així, situeu -vos, sense por, al fons de les coses i enaquell estament de fermesa, a mesura que s'enrunin les ficcionsi malvolences al vostre entorn, us escaurà la dita millenària delpoeta: Impavidum t'erient ruinae.

Quan hàgiu de resoldre problemes, us cal plantejar-los rigoro-sament, tant si agraden com si no; altrament, obtindreu solucionserrades o imaginàries, que us esguerraran l'enunciat. Perquè la ve-ritat només pot existir sencera i nua; si l'embolqueu, deixa d'ésser

* 197

veritat; si la trossegeu, esdevé mentida; i l'existència dels pobles

és una conjunció d'heroïcitats invisibles, però devotes de la veritat.

I mai no heu d'oblidar que la llengua és el verb de la nostra inde-pendència mental, posició inexpugnable amb la força material.

Segueixo parlant a la jovenesa, preferentment.

Per reacció d'urgència contra les regressions actuals i per a des-lliurar-vos de la persistent íncongruença de voler fer humanitat

començant per negar ]'home, jo us proposo que us avanceu a laliquidació de la vostra época emparant-vos en l'ideal de l'«huma-nisme», no pas merament en el sentit clàssic medieval de litteraehurnaniores, sinó com reivindicació de l'home en tota la seva inte-gritat, moral i espiritual.

És seguint aquest ideari defensiu, que s'han fundat de poc al'Anglaterra i als Estats Units, «Lligues de Llibertat», expressantamb aquest inot, una facultat essencial de l'home - sí vol romandreessent home - facultat que no té res a veure, ni amb el mercan-tívol esquer polític que tant es grumeja, ni amb els incentius dema-gògics, que han envilit el seu nom.

Si voleu transcendir, heu d'ésser amatents a no deixar-vostancar dintre del materialisme que ara tot ho encrosta; la matèriafàcilment llordeja i la «Fontana de Jovença», únicament la troba-reu en el reialme de l'esperit.

Heu d'ésser ardits, perquè després de la tensió de la guerra,que destruí l'estalvi de la Humanitat, ha sobrevingut una crisi deraó, un torciment del seny, que va esventant igualment les reservesespirituals i no comporta les generacions idealistes; per això lestraba i tracta de paralitzar-les, mentre espera que sia enllestida lafabricació dels autòmates que tenen de substituir-les.

I aquesta amenaça contra l'home, contra l'ésser moral, asse-nyala l'entrada de demà.

Assagem de fer-ne un pronòstic.Ja fa mitja centúria que tinc amistat amb els estels i no em vé-

nen de nou els horòscops; prendrem uns quants clixés d'actualitatí els comentarem seguint la regla.

D'aquesta manera oïreu la condemna que fem de la novíssímacivilització els que rebutgem les seves dogmàtíques fal.làcies, per-què no tenim vocació d'esclavatge i som creients d'aquella ascen-sió humana que constitueix la civilització secular, car, els qui envolen fugir, hi tornen a caure, però fent un salt enrera de centúries,que és l'espectacle de l'Europa contemporània, on rumbeja altre


cop la parella del servatge i la inquisició, lluint uns vestits nous,que són le dernier crí de la regressió dominant.

L'home -autòmata, producte de la indústria social venidora, no

percebrà, ni necessitarà, cap sintonització de l'ànima, ni ànima tam-poc; ell no tindrà altre llinatge que la martellada amb què l'hauranreblat; les seves sensacions no passaran de l'impuls o les interrup-

cions que Ii transmeti el circuit en el qual l'hauran connectat, i el

seu viure será fermat als commutadors que hi hagi en el tauler de

distribució niecánico-social; l'horitzó, ja li enfocaran prèviament.És clar i lògic que una societat organitzada així, no vulgui, ni

pugui, tolerar la personalitat humana, perquè, de seguida, pro-duiria enormes pertorbacions de corrent, que espatllarien el fun-

cionament del sistema, tallarien el circuit i la maquinària s'enca-

llaria aviat.(M'adono perfectament que el llenguatge se'm va eixerreint,

però és que parlem de demà i el progrés s'ho porta; no obstant,aprofitem la lliçó muda d'humilitat que hi ha en el fet que elmodernisme s'hagi d'expressar amb mots de naixença arcaica).

D'altra banda, fixeu- vos-hi, aquell dispositiu que havem consi-derat , deixat a l'albir del manipulador audaç o transgressor que

se n'apoderí, donará els resultats que podeu comprovar en la pre-sent geografia social.

L'home humà serà intervingut, però no es podrà intervenir ellmateix, perquè ja l'intervindran de fora estant; tot li será micro-mètricament reglamentat i no li caldrà tenir consciència, puix queli faria massa nosa i en patiria greument.

La família, que ara ja és una dependència d'Estat, s'acabarà dedesfer amb la masculinítzació de la dona, i l'efeminament del'home, produint una igualtat que anullarà l'humanal gradienti aleshores, la família restarà esvanida.

Suprimida la personalitat i la família, el proveïment d'autòmatespassarà exclusivament a càrrec de la secció social d'eugènica, de-penent del Ministeri d'homicicultura, la finalitat primordial del qualserá la standardítzació absoluta de les seves llocades, per tal quesien totes intercanviables i les colles es mantinguin ben rases; peraixò fer, tindrà àmplies facultats, fins a la painless extinctiori delspassats ultramalthusians, Ni un bri d'herba no podrà sobresortir enl'estepa social futura, perquè trencaria la llisor i feriria la igualtat.

Aquestes prediccions s'acompliran en una natura espaimada,on els celatges no trobaran lluna per a irisar-se, ni les nuvolades,malgrat llur feixuguesa, no arribaran a llampegar, i on les multi-

199

tuds es mouran d'esma, reproduint inconscients la llegenda del'home «sense ombra ».

Amb la prohibició del dret d'opinar, s'anorrearà tota contradic-ció íi s'enquistarà la intelligèucia, íi com que el cor ja serà mate-rialitzat d'abans, per fi el progrés tindrà vida lliure, perquè res nohi ha tapi entrabancador per a l'automatisme, com les idees i elssentiments, i aquestes falòrnies anacròniques ja no seran més detémer: no tenint funció, el cervell i el cor s'atrofiaran i desaparei-xeran, seguint la teoria darwiniana.

Així deslliurada del món moral, la civilització mecánica abas-segarà el món material, de molt més fàcil maneig. La ciutat absor-birà la pagesia un cop l'hagi ben pervertida.

L'economia, intervinguda i dirigida, després de castigar la ini-ciativa privada, d'anorrear la previsió i de matar l'estímul personal,amalgamará totes les possibilitats i seran sotmeses a un feix devectors que convertiran la terra en una superfície equipotencialnegativa, l'eficiència de la qual podríem formular, ja des d'ara,amb una equació on el zero fóra símbol de la inhumanitat imperant.

Oblidàvem una constatació, important pel que revela: per amorde la uniformitat, que és la rambla de l'automatisme, les lleis no con-tindran cap dret personal i totes seran promulgades retroactives.....

Prou n'hi ha de visions malastrugues í desmoralitzadores!Afanyem-nos a esmicolar uns clixés que tan malament auguren

el demà i no ens diuen, cruels, que la Humanitat té cura de deturara temps les societats absurdes i sap sobreposar-s'hi de bracet ambla natura, tal com consta en el llibre de la història, perquè l'homeés espiritualment massa gran per a poder engorgar-se en les civi-litzacions abismals.

Tenint ferrrrança d'un bell redreçament, nosaltres hem d'ésserprovidents i per això ens cal abrandar la idealitat fins que flamegi,a fi que, quan illuminats pel sol de demà passat, que será eld'ahir i el mateix de sempre, els autòmates redimits tornin a ferombra i, vivificant -se, recobrin les dignificadores cobejances del'humanal voler, si resten esmaperduts en el mon novell que se'lsdesclourà, puguin veure la flamera del nostre solc, que els rebràjoiós amb una salutació poemàticament sintètica, acord triomfalde la natura, moral i física:

«Veniu cap ací, on soni una clapa d'homes que encara tenimPàtria!»

RAFAEL PATXOT 1 JUBERT


Per dalt del Cadí amb esquís

D Es de l'any passat que hi havia un gran interès per a fer perla banda alta - per la carena - la serra del Cadí amb es-

quís. Era qüestió, només, de trobar l'oportunitat que s'escaigues-sin uns dies de festa - almenys dos i mig - en què hi hagués laneu suficient per a poder portar a cap aquell recorregut tan inte-ressant í per una muntanya coin és la serra del Cadí, que conté unseguit d'aspectes í de visions dolomítiques coin puguin oferir alvisitar' t les muntanyes del Nord d'Itàlia.

Aprofitant, doncs, les festes del 24 i 25 del març passat, ungrup format per Joan Andreu, Lluís Estasen, Josep M. Nubíola,Albert Oliveras, Joan Peradejordi, Ricard Rafael, Josep Torent, i elque signa l'article, acompanyats d'André Degrernond, decidíremprovar el que feia temps que «teníem en cartera». Prèviament in-formats, els qui encara no hi havien estat en època d'hivern, queel Cadí exigeix gairebé sempre dur a l'esquena els equis durantuns trajectes a voltes considerables, fins al punt d'ésser enutjós,es posà en marxa la caravana un diumenge primaveral.

Eren les 6 h. 15 nl. del matí del dia 24 quan travessàvem, a Mar-tinet, el Segre, les aigües remoroses del qual feien un brogit quese sentia de Lluny. No cal dir que començàrem la jornada duenta l'esquena els esquís fins a la font del Maleríc (20 minuts mésamunt de Can Esconsa, última casa del terme de Montellà).

La neu, dura al començament, i més tova a mesura que el díaavançava, no dificultava la marxa pel camí ja conegut. El sol,malgrat deixar-se sentir, tampoc no molestava. El gruix de la neu,des del coll de l'Home Mort, era considerable. En arribar al colletde sota el grau de Prat d'Aguiló, els uns continuaren pel camí, mi-llor dit, per oli se suposa que passa el camí, puix que la quantitatde neu és tal, que a voltes no es distingeixen les sinuositats delterreny; tot ell és una capa uniforme. Els altres s'enfilaren per as-solir el grau de Prat d'Agulló, bella terrassa per a contemplar lagran mola del Cadí amb els seus boscos, que li reten homenatgeconstant, i també per a contemplar el bell recó que envolta el san-tuari de Bastaníst i les muntanyes andorranes i cerdanes. Sí el dia

BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XXXIX

SIuI A DEL CADf, ¡ROl DE LA CANAL ti iIANA

01.3. M. w

SERRA DEL CADÍ, SOTA LA CANAL BARIDANA

BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA LÀM. XL

SEH1A iii. (.ii. 1 )lTLl.

I 4{

Pula TAnIus, Pni'i' n'AGuIIú 1 11IFuGI (Ijl A. 'I',IlIl.

PER DALT DEL CADÍ AMB ESQUÍS 201

és clar, com ho era aquell, s'albira bé el muntanyam pallarès i, alLluny, alguna cosa de la Ribagorça.

Entre les 11 i 11 h. 30 rrr., tothom era ja al Refugi Cèsar A. Tor-ras, i començà tot seguit l'enrenou de consuetud. Calla arranjar-loi proveir -lo del necessari per a poder passar bé el que restava deldía fins 1'endernà de bon matí. De llenya n'hi havia poca, i se n'ha-gué d'anar a cercar. L'aigua va ésser la que donà més feina, puixes volia trobar la font i, per més sondeigs que hom va fer, fou im-possible trobar-ne; no hi hagué altre remei, per a obtenir-ne, queaprofitar la del desglaç de la neu de la teulada del Refugi, cosaben còmoda i que ens permeté d'estalviar força llenya.

La tarda anava llanguint. Mentre uns prenien el sol darrera elRefugi, d'altres feien pista i evolucionaven per aquells pendentsaptes per a tals exercicis, o bé feien fotografíes a pleret i algundibuixet; motiu, tot plegat, de distracció i passatemps al defora, onfeia de molt bon estar.

Vingué la fosca sense companyia; la nit era quieta; el vent noestava per ella, ni el fred tampoc. Els estels lluïen força, í «parpe-llejaven» el mateix que els llunyans i minúsculs agrupaments dellumets dels diferents poblets de Cerdanya, que semblaven comesmaperduts dintre d'aquelles pregones tenebres. Una contínuai llunyana remor cus indicava que el Segre no reposava.

Les nits, dintre dels Refugis, són gairebé iguals: el mateix en-renou, la mateixa feina, el mateix programa, i la mateixa clàssicaí suculent sopa collectiva, on hi ha una mica de menja de cadamotxilla.

El «plat fort» fou el dia següent, el 25. Un cop consumat el nu-tritiu desdejuni, a base, aquesta vegada, d'una barreja de llet enpols i condensada, es va procedir, com sempre, a la neteja del Re-fugi, el qua] vàrem deixar a les 6 h. 15 in. El día era bo, clar i demolta visualitat. Corn a mesura preventiva, sortírem ja de] Refugiamb els crampons posats i en dírecció a les inclinades pales, exis-tents en época d'hivern, que hi ha dessota el Pas dels Gosolans, elqual fou franquejat a les 7 h. 30 ni. després de nombroses ziga-zagues i amb una neu en bones condicions. Ja dalt del Cadí, eraqüestió només de temps i de paciència l'arribar a la Canal Bari

-dana. A mesura que anàvem marxant en aquella direcció, el vastpanorama s'albirava força bé i s'anava destriant davant del nos-tre esguard. El Pedraforca, a la nostra esquerra, era bonic, i lallun y i la neu li donaven un relleu magnífic; niés enllà i cap a po-nent, la Serra de] Port del Comte estava tota cofoia amb el seu


mantell blanc, que li arribava gairebé fins als peus; les serres delVerd i d'En Cija, també ensenyorides de llur nou vestit blanc, erenencisadores. A la nostra dreta i a l'altra banda del Segre, és veienbé el seguit i niés seguit de muntanyes d'una blancor enlluerna

-dora, la inajor part de les quals recorregudes amb esquís per nos-altres en diferents excursions.

Tot el que té de bonic el panorama que es domina des de daltestant, té de pesat el recorregut que s'ha de fer. Imaginem -nos unes«muntanyes russes» irregulars, de grosses dimensions i fetes a peu,i us fareu càrrec, sense sortir de la vostra imaginació, que transi-teu per aquelles alçades, que oscillen al voltant dels 2.500 metres.D'aquesta manera, i acariciats per un ventijol fresc, anàrem tra-vessant i seguint els diferents passos i canals en un pujar i baixarcontinu que, com més va, més ganes teniu que s'acabi. A les 12 h.30 ni. arribàvem al final de la primera etapa: al cap damunt de laCanal Baridana.

A muntanya - més que en altres llocs - passa molt sovint quefalla la vista, í, des de lluny o de relativament prop d'un determi-nat indret, no sembla pas que hom hi pugui passar. És un fenomende perspectiva de difícil acostumar-s'hi per a aquells a qui, coma mi mateix, es presenta sovint í, tot i saber que és una ficció, s'hiencaparren i fins que ja han passat allò, estan neguitosos i preo-cupats. Això és el que enl va esdevenir fins a arribar a la CanalBai, idana. De totes maneres sorprèn a qui de cop i volta la veu dedalt estant atapeïda de neu, i l'obliga a tornar-la a mirar niés d'uncop abans d'emprendre'n el descens. El bon estat de la neu per-meté de baixar-la cara avall i en cosa de mitja hora. El gruix quehi havia arribava fins a genoll, i no oferia, malgrat dur posats elscrampons, cap dificultat, car no s'arribava, ni de bon tros, a tro

-bar la neu glaçada que hi pogués haver sota de tot. En començar-ne el descens ja se n'havia esvaït del tot la preocupació que teniade si seria possible o no, baixar-la. La veia més practicable a me-sura que l'anava descendint. Encaixonats tots nou entre aquellesenormes parets tan gratades i escarbotades pels elements, feiaforça bonic, i emocionava alhora, de veure'ns baixant per aquellpendent tan inclinat, la fi del qual era allà lluny i a baix de tot, onuns piquets foscos damunt la catifa blanca ens indicaven els pinsdel bosc que niés tard vorejaríem amb els erguís. El Querforadatfeia el mateix efecte que vist d'un avió, era petit petit, cons de jo-guina. Posats de nou els esquís, en poca estona ens trobàrem abaíx de tot. La neu que esdevingué tova a mesura que anàvem

TOSSA i TOSES 203

baixant, ens va permetre, encara que poc, poder fruir d'una es-quiada que, si no hagués estat pel cansament que poc o moltdúiem, hauríem assaborit millor. Quan ens giràvem per veure el

que havíem fet, ens sorprenien aquelles grans parets a plom de

roca nua i de color gris clar al damunt nostre, amb un sens fi derelleixos í rebrecs, tots coberts de neu, que les embellien. Ens feienrespecte i atreien sovint el nostre esguard. La mateixa Canal Bari

-dana, vista de baix estant, semblava d'impossible descens: aparei-

xia com una franja blanca d'extraordinari pendent. El sol, en aque-lla hora (al voltant de les 15 hores) batia de ple el Cadí, i ]i dona-va un aspecte ferreny í majestuós al mateix temps, difícil d'ésserdescrit. Semblàvem traslladats, en aquells moments, a un bell recóde les própies Dolomites: amb això resta dit tot.

Un bell camí de bosc ens dugué, amb força entrebancs, alscamps de blat de] Querforadat - futures pistes d'esquí -, on enca-ra vàrem poder esquiar una mica malgrat estar ja bastant despro-veïts de neu. Després, seguint un camí entre marges i amb neu ex-cellent, vàrem poder fer l'última esquiada a pocs centenars de me-tres del Quer. I vingué tot seguit la part pesada: haver de dur du-rant dues hores ]largues i fins a Martinet, on sojornàrem, els es-quís damunt les respectives espatlles i per un camí de ferraduraon el fanc i l'aigua anaven a dojo. En tombar Can Bima vàrempoder contemplar per última vegada el Cadí, que apareixia bonicde debò. El sol se n'anava a la posta, i nosaltres, a la recerca d'unbon sopar i un bon llit.

ROSSEND FLAQUER 1 GIL

Tossa í Toses

UN estudiós í observador empordanès es planyia fa poc, enuna conversa privada, que anés prenent volada un error de

toponímia que caldria evitar.L'error consisteix en parlar de «Tossa de Mar» per a designar

la població de Tossa.L'origen del nom «Tossa» és prou conegut perquè sigui neces-

sari recordar la seva ascendència romana.L'afegitó «de Mar» no hi té res a veure. És modern, i fou moti-


vat pel desig d'evitar que la població pugui ésser confosa amb capaltra del mateix nom.

Es el cas de les poblacions que duen el nom de Santa Coloma,que porten el de «Gramanet», de «Queralt» per a distingir-se l'unade l'altra; el de ]'Espluga, «Calva», «de Francolí» o «de Serra»a la Conca de Tremp, i el de les altres poblacions que es trobenen situació semblant.

Succeeix, però, que, de població que tinguí el nom de «Tossa »,a Catalunya no n'hi ha més que una; només hi ha la que s'ha do-nat en anomenar Tossa de Mar.

En tot el territori català sols és emprat el nom de «Toses»que correspon al poble més alt del Rigat; ço és Sant Cristòfol deToses que avui ha esdevingut l'estació més alta del Transpire-nenc.

La necessitat, per tant, de distingir Tossa, de l'altra poblaciódel mateix nom no existeix; i no havent-hi causa, no és justificableque hi hagi efecte, i, per tant, d'afegir-hi el «de Mar» per a dis-tingir-la.

A més el nom de Toses fins té una grafia diferent perquè had'ésser escrit arnb sols una s, i, de sobrepuig no té res a veureetimològicament arnb el de Tossa.

Toses ve de «tondrer»; és la població bastida on les ovellessón toses; d'aquí ve igualment el nom de la collada, que és tot elcontrari d'una tossa muntanyenca, com la tossa d'Alp: la colladade Toses, anella d'unió de les carenes de PuígllanÇada i d'Alpamb les que acornpanyen el Segre fins a Puigmal per la banda deMigdia, és el lloc de fer les toses de bestiar.

D'aquesta rel etimològica a la del nom de Tossa hi ha unmón de distància, i posa de manifest el que hi ha entre les duespoblacions, hístòricarnent.

Ni el naixement, ni la vida de Tossa tenen cap punt de contacteamb el de Toses.

Per què, doncs, s'ha de mantenir una desfiguració innecessàriad'un nom històric?

Mossèn Josep Soler de Morell el pacient investigador del passatde Tossa, i els entusiastes recercadors de la nostra història, po-dríeil aclarir la qüestió decisivament, sí contrastessin aquest pareramb el que posen de manifest els documents antics.

F. MASPONS I ANGLASELL

CRÒNICA

205

ELS NOSTRES CONGRESSOSD'ENGUANY

IV CONCURS INTERNACIONAL DEL MI-LLOR FILM D'AMATEUR I 1 CONGRÉS DECINEISTES AMATEURS. BARCELONA, 1935.—Comité d'Honor.—L'Alt Patronatgede] Concurs i del Congrés ha estatacceptat per les autoritats i perso-nalitats convidades a tal propòsit,per la qual cosa s'ha constituït elComité d'Honor en aquesta forma:

Excm. Sr. President de la Gene-ralitat de Catalunya; Excm. Sr. Al-calde de la Ciutat de Barcelona;Illustre Sr. Conseller de Cultura dela Generalitat de Catalunya; IllustreSr. Conseller de Cultura de l'Ajun-tament de Barcelona; Illustre senyorPresident del Comitè de Cinema dela Generalitat de Catalunya.

Senyor President de l'Associacióde Cinema Amateur de Barcelona;senyor President de l'Associació deCinema Amateur de Mataró; senyorPresident del Cinemàtic Club Ama-teur, de Barcelona; senyor Presidentde la Federació Catalana de CinemaAmateur; senyor President de laSecció de Cinema d'Amics de lesArts, de Terrassa; senyor Presidentde la Secció de Cinema de l'Agru-pació Excursionista, de Badalona;senyor President de la Secció deCinema de l'Associació d'Alumnesde l'Escola de Belles Arts, de Bar-celona; sen yor President de la Sec-ció de Cinema de l'Associació d'A,-lumnes de la Unió Industrial, deBarcelona; sen yor President de laSecció de Cinema de l'Ateneu En-ciclopèdic Popular, de Barcelona;senyor President de la Secció deCinema de l'Ateneu Popular de Grà-cia, de Barcelona; senyor Presidentde la Secció de Cinema del CentreExcursionista de la Comarca de Ba-ges, de Manresa; senyor Presidentde la Secció de Cinema del Centre

Excursionista del Vallès, de Saba-dell.

Nacions participants al Congrés.—Tenim a les mans gairebé la tota-litat de les respostes i opinions tra-meses per les nacions participantsal Congrés. Moltes d'elles no podentrametre una delegació (fet que do-nàvem per descomptat) però hanprecisat amb tot detall els respec-tius criteris que caldrà exposar da-vant el Congrés.

Heus ací la llista de les nacionsque s'hi veuran representades: Ale-manya, Argentina, Bèlgica, Canadà,Espanya, Estats Units, França, GranBretanya, Hongria, Itàlia, Iugoslà-via, Japó, Pa'isos Baixos, Portugal,Suècia, Suïssa i Txecoslovàquia.

Aquest acte es desenrotllarà dinsel calendari següent:

16 de maig. 6 tarda: Recepció deDelegats al CENTRE.

17 de maig. Io matí: Nomenamentdels representants de les nacionsabsents i formació del Jurat delConcurs. 12 matí: Recepció a l'A-juntament de Barcelona. 4 tarda i Ionit: Sessions de Fall. -18 maig. ¡omatí i 4 tarda: Sessions de Fall.-19 maig. I Congrés de CineistesAmateurs. 9 nit: Apat a honor delsdelegats estrangers. (Restaurant dela Font del Lleó).-2o maig. 5 tar-da: Sessió de clausura, lectura deles conclusions del Congrés i delsresultats del Concurs, al Saló deSessions de la Generalitat. Io nit:Sessió de gala al Cinema cFèmina,,amb projecció per Rúnica, vegadadels millors films estrangers pre-sentats.

Els llocs i hores no precisats enaquesta nota, així com les varia-cions que puguin introduir-se, estrobaran en el programa que s'edi-tarà oportunament.

206 BUTLLETI DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Els films que ens representen.—Al'estatge del CENTRE, i convocats comde costum per la revista trimestralCinema Amateur, es reuniren el dia16 d'abril els delegats de totes lesentitats que dediquen una atencióespecial al cinema d'aficionat. Elnombre deis d'enguany ha estat no-table: ultra les cinc entitats de laFederació (Associació de CinemaAmateur de Barcelona, ídem de Ma-taró, Cinemàtic Club Amateur, elsAmics de les Arts, de Terrassa, i elC. E. del Vallès, de Sabadell), hi ha-via representants de l'AgrupacióExcursionista de Badalona; de l'As-sociació d'Alumnes de Belles Arts;de la Unió Industrial; de l'AteneuEnciclopèdic Popular; de l'AteneuPopular de Gràcia; del Centre Ex-cursionista de la Comarca de Bages,així com del CENTRE i de la revistaCinema Amateur.

Es projectaren un gran nombre defilms i s'escolliren els següents:

16 mm. Argument: L'/zome impar-tant, de Domènec Gimènez. Viatgesi Documental: Pallars 1 Ribagorça,de Joan Salvans. Tenia Lliure: LaVolta al A[ón, de J. A rgemí.

9 I ^z mm. Argument: Sisif, deFrancesc Gibert. Viatges i Docu-mental: La Pesca del Ve,-o, d'A. Sar-sanedes. Tema Lliure: Reflexos, deDomènec Giuiènez

Films en colors: De Barcelona aPort de la Selva, del Dr. Pinós.

Aquesta reunió de selecció d'unsol film per tamany i tema que potpresentar cada nació, dóna lloc auna reunió amistosa de tots elsClubs. Això, unit a l'avantatge querepresenta que la selecció nacionalsigui veritablement feta entre totsels films i per totes les entitats, ésuna de les característiques més in-teressants del Concurs Internacio-nal del Millor Film d'Amateur.

V CONGRÉS INTERNACIONAL D'ALPI-NISME I II ASSEMBIEA GENERAL DE LAU. I. A. A.—Programa d'excursions.A més de les sessions plenàries iper seccions que han de constituirel V Congrés d'Alpinisme i la II As-8 emblea de la U.I.A.A. a Barcelona

el CENTRE s'ha preocupat d'oferir alscongressistes algunes excursionscomplementàries.

Excursió a ¡Ifontserrat.—Dins elprograma oficial del Congrés figuraper al dissabte, dia 6 de juliol l'ex-cursió a Montserrat amb la qual elCENTRE vol obsequiar els congres

-sistes-delegats deis diferents Clubsalpins munclials.

La visita a la muntanya està pro-jectada per a fer-la en dos grups: eldeis turistes i el deis excursionistes.Mentre els primers es limitaran arecórrer els voltants del Monestir,els excursionistes faran l'ascensióals Ecos i a Sant Jeroni pels caminsque ha valorat i obert la nostra Sec-ció d'Esports de Muntanya. Ambdósgrups s'aplegaran al Monestir per avisitar els Museus i Biblioteca i re-tornar plegats. L'excursió es faràamb autocars, i s'efectuarà el tombcomplet a la muntanya.

Setmana als Pireneus.—El Congréss'acabarà el diumenge, dia 7, amb lasolemne sessió de clausura i el ban

-quet dedicat als congressistes es-trangers.

Immediatament començarà, del 8al 14 de juliol, la setmana d'excur-sions pels nostres Pireneus, per a laqual s'ha previst la formació de tresgrups diferents d'expedicionaris, se-guint el que s'acostuma a fer enreunions semblants.

Hi haurà el grup A o alpinistes,el grup B o excursionistes i el grupC o turistes. Els primers haurand'acomplir fortes marxes per mun-tanya amb escalades als cims mésimportants. Els segons la formaranels bons marxadors que puguin efec-tuar jornades de cinc a sis hores,amb travessies de colls, i els tercersviatjaran sempre amb autocar i eslimitaran a petites passejades.

Els grups A i B passaran diversesnits ai campament que la Secciód'Esports de Muntanya installaràexpressament al Campament deSant Maurici. Els alpinistes visitarana més el Xalet de la Renclusa i efec-

CRÒNICA

207

tuaran l'ascensió als pics d'Anetoi de la Maladeta. Els turistes visita-rau Núria i faran cap al nostre Xa-let de la Molina. Tots els grups s'a-plegaran el diumenge, dia 14, a laVall d'Aran on tindrà lloc el dinarde comiat d'aquesta setmana d'ex-cursions pirenenques.

A toles aquestes excursions nosolament hi poden prendre part elsnostres socis, sinó que són pregatsque ho lacin per tal d'acompanyarels congressistes forasters i d'ajudara la millor organització de cada undeis tres grups.

Confiem que els caps de grup queel CENTRE oportunament designarà,es veuran secundats en llur missióde fer més agradosa l'estada delscongressistes a les nostres munta

-nyes, amb l'entusiasta collaboracióde molts dels associats.

CENTREIBERISME I TOPONÍMIA IBLRIQUES. —En

les vetlles dels dies zo de febrer i13 de març el senyor Carreres i Can-di continuà les seves anunciadesconferències sobre aquest tema. Enla primera, tractà de «La civilitzacióibèrica. Llenguatge i toponímia»; ien la segona, parlà de «L'erradainterpretació de les etimologies ibè-riques a Espanya».

La gran erudició de què donàmostra l illustre conferenciant en leslliçons en què desenrotllà ampla

-ment el tema, són palesa mostra delfruit dels seus estudis durant bonapart de la seva llarga i profitosa ac-tivitat dedicada a aconseguir algunaclarícia en la fosca que encara ésmassa atapeïda per a permetre sen-tar afirmacions definitives sobre elsproblemes que es presenten als in-vestigadora de la prehistòria lill-güística de la Península. Es un tre-ball no escàs de dificultats, haventcontribuït, en això, en gran part,com féu observar el senyor Carre-ras i Candi, la fantasia dels autorsque abans d'ara s'han ocupat d'a-questa branca tan important de lanostra Història, efecte, sens dubte,d'haver interpretat equivocadament,

o despreciat ]'estudi, de l'origen isignificació de la toponímia, tal ve-gada la font més genuïna de segurainformació. L'obsessió romanística,o sia, la pruïja de cercar l origende la nomenclatura de molts llocso dels accidents topogràfics, en lallengua forastera que imposarenels romans, ha enfosquit el verita-ble origen dels noms que no sónoriginaris o derivats del llenguatgeoficial d'aquell poble dominador,car és de sentit comú creure queels indígenes tenien un llenguatgepropi i que, pel seu mitjà, indicarienels noms dels llocs on habitaven,aixà és, de les muntanyes, dels rius,de les valls, dels conreus, del bes-tiar, etc., la major part dels qualstenen encara ús corrent en el llen-guatge popular, més o menys modi-ficat pel temps i per les influènciesexòtiques.

El desconeixement de la llenguai civilització indo-ària, afirmà el se-nyor Carreras i Candi que era lacausa d'haver desviat els autors, desde molt antic, de la interpretació deles etimologies ibèriques, i és tambémotiu de la imprecisió que hi ha, notenir una noció clara de la llenguaibèrica popular, diferent de la lite-rària, patrimoni de les castes sacer-dotals, la qual cosa contribueix a laconfusió regnant en la llatinitzaciódels toponímics.

Secció de FotografiaEXCURSIÓ I SESSIONS DE PROJECCIONS.

—Els dies 21 i 22 d'abril aquestaSecció efectuà una excursió al san-tuari de Falgàs, castell d'Areny iBorredà.

També celebrà les acostumadessessions de projeccions explicades,el dia 4, sobre Amèrica del ZlTord, i eldia II, sobre Canadà, ambdues acàrrec del senyor Francesc Blasi iVallespinosa; i el dia 25, sobre laVall d'Aran, de diapositius de l'Ar-xiu Fotogràfic del CENTRE.

Secció d'Esports de Muntanya

ScRIE D'ExcuRSlons. —Dies del z al8 de març. Excursió a Salardú, Ba-

208 BUTLLE11 DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

jergue, vall de 1'Iuyola, port de laBonaigua, pic Ganabeira i Esterrid'Aneu. Participants: Joan Perade-jordi i Josep Torent.

Del 16 al 19 de març. Excursió aEsterri d'Aneu, santuari de lesAres, cercle de Gerbé, pie BasieroOriental, vall de Cabanes, santuaride les Ares, port de la Bonaigua iEsterri d'Aneu. Participants: JosepPuntas, Emili Tintoré, FrancescBroggi, Joan Peradejordi, Suara, De-gremount i Josep Torent.

30 i 31 de març Excursió a Núria,Puigmal, pla de les Salines, colladade Toses, pla d'Anyella i la Molina.Participants: Joan Peradejordi i Jo-sep Torent.

6 i 7 d'abril. Excursió a Núria, piede Finestrelles, vall d'Eina i Eina.Participants: Joan Peradejordi i Jo-sep Torent.

Del 13 al 22 d'abril. Excursió aSaragossa, Sabiñànigo, Sallent deGàllego, pie de l'Infern, llac de Te-barray, pie de Piedrafita, coll a lle-vant del pie de Piedrafita, refugi dePiedrefita, coll de la Facha, pic dela Gran Facha, refugi de Piedrafita,pie Gabizo Cristal, refugi de Piedra-fita, pic Balaitous, forqueta de Pie-drafita, Sallent de Gàllego, balnearide Panticosa, llac Brazato, pie Bra-zato, Panticosa, Sallent de Gàllego,Tramacartilla, cabana sota la PeñaTelera, Sallent de Gàllego, Sabinà-nigo, Saragossa. Barcelona. Partici-pants: Ernest Mullor i Josep Torent.

AL CILINDRE D'Asconss.--El dia 24

de març, fou efectuada la primeraascensió d'hivern a l'esmentat «ci-lindre» pel soci Jaume Tiana acom-panyat del senyor Joan Cardona.Sortiren de la cabana de Besines, onferen nit. Els esmentats senyors, fo-ren els primers, també en èpocad'hivern, d'assolir l'Encantat «fàcil»,l'any passat per Setmana Santa.

A L'ARAN. — Els socis senyorsEduard Buisen, Josep M . i FerranVilarmau i Josep Gallart, sortiren eldia darrer de març d'Esterri cap aMontgarri, tot seguint la ribera d'A-lós i el curs de la Noguera Pallaresa.

El dia següent fou dedicat a pujar-amb esquís, naturalment- al piede la coma de Parros i a arribar, pelpla de Beret, fins al curet de Salar-dú i retornar a Montgarri.

El dia 2 d'abril sortiren de Mont-garri, junt amb un altre company,

cap a la vall de Bonac i coll de Mon-toliu, amb l'intent d'arribar, pel collde Mauberme, fins a Liat, on ja te-nien preparada una cabana ambqueviures per a poder passar unparell de dies i recórrer els rasosde Liat i alguns pies del seu voltant.

El temps no ho permeté; en ésseral llac de Montoliu i començar la pu-jada cap al port d'Urets per a anardesprés planejant al coll de Mau-berme, es desencadenà un temporalde vent i de neu, acompanyat deboira, que no permeté altra cosaque arribar al port d'Urets on ha-vien vist una cabana enrunada. Amig dia com que el temporal es re-fermà i la boira era niés espessa,treballaren per a habilitar I'esmen-mentada cabana a fi de fer-la servirde refugi.

Arribaren a encendre foc i lesprovisions foren reaccionades, carno es podia preveure el fi del maltemps, el qual durà aquella nit, totel dia i nit següents fins al tercerdia a les nou del matí, en què vaparar el vent i s'aixecà la boira. Elsrefugiats en aquella cabana d'antigaexplotació minera, aprofitarenaquell esdeveniment per a empren

-dre la davallada fins al llac de Mon-toliu per a retornar pel coll del ma-teix nom a Montgarri.

S'havia posat un metre de neunova i la temperatura era glacial.Després d'un dia de repòs a Mont

-garri, retornaren per la mateixa vallque a la pujada, car el temps tor-nava a ésser insegur i no creguerenprudent baixar per la Bonaigua.

EXCURSIÓ AI. PIC DE L'INFERN I ES-TANYS DE CARANÇÀ. —El dia 7 d'abrilels socis senyors Acarín, Bofill, Buil,Codina i I. i S. de Quadras sortirende Núria a les 8. A les 9 h. 5o m. ar-ribaren a Noucreus, on s'aturarenuns minuts per tal de treure les pells

CRÒNICA

209

de foca. Com que feia vent, cerca-ren a poca distància un lluc arrece-rat per a esmorzar.

A les Io h. 30 m. tornaren a cm-prenclre la marxa per la cresta finsal pie (le Vaca, es posaren els es-quís per a baixar una pala fins ar-ribar al coll de Tirapits, i d'allí,seguint a peu la cresta, arribaren alpic de l'infern a les i i h. 50 m. L'a-resta final era molt dreta, perú es-tava bé. Com que per la banda deCarançà la baixada es veu proble-màtica, baixaren tot seguit per labanda de Coma! Mitjana. A les 12 h.25 nI. travessaren per un collet de-fensat per una cornisa, la cresta queels separava de Fossa Gran, i des-prés d'una magnífica davallada ar-ribaren a l'estany inferior de Ca-rançà a la i h. 15 m.

A les dues emprengueren la pu-jada. Arribaren a Noucreus a les3h.4om. í a Núria a les h. 15 m.

EXCIRSIó A MONTGARRI.—Un grupde sis socis sortiren de Barcelona eldia 1 7 i passaren la nit a les Ares.El dia 18, amb esquís, anaren aMontgarri, on passaren tres dies, itornaren el dia 22. De Montgarriestant efectuaren excursions al picde Mauberme, a Parros i portilló deMarimanya. Més endavant donaremdetalls d'aquesta excursió.

EXCURSIÓ ALS PORTS DE TORTOSA. —Fou efectuada pels socis senyorsMaria Raventós, Emili Amatller, iM. Pijoan i dos companys més, eisdies del zo al 22 d'abril.

El dia 21, sortiren de Tortosaamb automòbil, que els portà finsal final de la carretera que, passantpel port del Cargol, els deixà a lafont del Teix, en pie i ufanós boscde pins. Muntaren el campament iel mateix automòbil els deixà sota lacanal de l'Esquirol, i en una horaassoliren el cim del Caro (1. 44 7 m.),on romangueren bona estona con-templant l'immens panorama quees domina. Retornaren a la carre-tera i feren a peu tot el quilome-tratge fins al campament.

El dia 22 baixaren fins al «Cel,

del riu Parrissal, lloc anomenat aixíper la gent del país perquè és suma-ment difícil veure el pas del riu perun engorjat molt estret (dos metresaproximadament). Aquest riu neixa la mateixa font del Teix i tot se-guit es fica a les gubies que tantad'anomenada li han donat i li dona-ran. Tornaren al campament i hi di-naren. El retorn a Barcelona l'efec-tuaren pel mateix lloc de l'anada.

Secció d'Arqueologia

VISITA DE LA BIBLIOTECA DELS MU-

SRUS D'ART I ARQUROLOGIA Da l3ARCH-LONA. - El diumenge dia 31 de marçdarrer, la Secció visità aquella Bi-blioteca, amabilíssimament acompa-nyats i atesos per 1'illustrat bibliote-cari senyor Esteve Cladellas.

La disposició del local consta decines paris principals: una d'elles laintegra una espaiosa i ben arranjadasala de lectura o consulta per al pú-blic en general i per a persones es-tudioses; l'altra, o sigui la part re-servada, està distribuïda en diversosdepartaments, curulls tots de llibresi altres materials metòdicamentagrupats.

A mesura que es recorren les de-pendències, el conjunt va causantun excellent efecte que, des del pri-mer moment s'empara del visitant,i li suggereix la convicció que estroba a presència d'un servei orga-nitzat amb cura, competència i no-ble presentació.

Quant al fons de la Biblioteca,com és natural tractant-se d'una vi-sita feta ràpidament, sols poguerenhaver-ne una noció lleugeríssima,ben illustrada sempre pel senyorCladellas, les explicacions del qualels donà idea de la munió de publi-cacions reunides en aquell Centre,ultra les quals figuren nombrososi notabilíssims gravats i dibuixos dediferents gèneres, tècnica, èpoquesi autors. Però el que podríem quali-ficar, potser, de cabdal de la Biblio-teca el formen uns llibres de passan-tia, de l'antic gremi d'argenters ijoiers de Barcelona, testimoni ines-timable de la manera d'ésser pro-


fessional dels nostres orfebres i dellur art en el passat.

Resumint la impressió rebuda,diríem que fou la de què la referidaBiblioteca no és sols un element au-xiliar de treball per als tècnics delsMuseus, sinó, també, un abundósaplec de material de consulta perals artistes, els estudiosos i el pú-blic en general.

RECITAL DE Poss,Es. —El dia i d'a-bril, tingué lloc una audició poèticaa càrrec de la senyoreta JosefinaDaura, la qual recità admirablementdiverses composicions del nostreimmortal Mossèn Jacint Verdaguer.

A la primera part ens oferí dosfragments de «L'Atlàntida» (La No-va Hespè-ia i Color) i Els dos cani-panars, de «Canigó». Amb una im-pecable naturalitat i amb una ajus-tadíssima força expressiva, anà des-granant la resta del programa, cons

-tituït, a la segona part, per diversesodes; finalitzà amb la magnífica Odaa Barcelona.

Acabada aquesta, la senyoretaDaura fou obsequiada amb un ar-tístic ramell de flors, i a continuaciórecità, fora de programa, algunespoesies de Ruben Darlo.

Secció de Cinema

L'ÉXIT DE LA SESSIÓ PÚBLICA.—NO espot deixar de citar la nota agradableque fou la sessió pública del dia 30d'abril al «Fèmina». L'ampli locals'omplí totalment, no tan sols de ea-res amigues sinó també d'uu grannombre de persones que anaren aconèixer el que és això del cinemaamateur, atrets pel prestigi que vaassolint.

LA SESSIó INTERNACIONAL DE FILMS.

Els millors films estrangers presen-tats al IV Concurs Internacional esprojectaran ((Una sola vegada» da-vant els nostres socis i el públic, alcinema Fèmina, la nit del 20 demaig. Podem assegurar que la sessiósera plena d'interès. Vegeu-ne mésdetalls a la Secció «Els nostres Con-gressos d'enguany».

Secció d'Esquí

Canípionat de Catalu,zva de Baixadai Slalom

Els 20 primers classificats en lacursa de descens Noucreus-Núria,celebrada el 24 del passat mes defebrer, es disputareu a les pistes deNúria el dia 7 d'abril la prova d'sla-loan per a establir el Campionat deCatalunya de Baixada i slalom.

Classificació de la baixada:I G. Carandini . 4 m. 17 s.2 0. Canals . 4 » t7 » I/53 E. Mullor .. 4 » 214 L. Rigat 4 » 2I » 4/5

5 J . Monjo . 4 » 22 » 3/56 C. Bertrand 4 » 28 » 3/57 J. Boix. . . 4 » 4 0 »8 R. Costa . 4 » 40 » 3/59 J. Torres . 4 » 43 » 3/5to R. Monneusse . 4 » 44 »u, L. Caries; I2, A. Guerrero; 13,L. Ibars; 14, J. Bultó; 15, J. Prat;16, R. Roig; 17, F. Planas; 18, P. Aca-ríu; 19, E. Bachs; 20, M. Argueta.

Fins a 49 classificats.

Resultats tècnics de la provad'slalom:I C. Bertrand 1 m. 44 S. 2/52 J. Monio . 1 » 47 » 2/53 R. Monneusse . I » 5 i »4 L. Rigat . I » 31 » I/5

a5 M. Argueta 1 » 53 » 8, 56 0. Canals . I » 58 » 2/57 A. Guerrero . 2 » I2 » 4/5

y8 P. Acarín . 2 » 18 »9 E. Mullor .. 2 » 20 » 3/5Io L. Ibars 2 » 22 »I I F. Planas 2 » 22 » 2/512 J. Boix. 2 » 35 » 2/513 J. Bultó. . . 2 » 38 » I/5

¡4 R. Costa . 2 » 51 » I/515 J. Torres . 3 » 7 »16 E. Bachs 3 » 9 » 2/517 G. Carandini . 3 » 39 »

Prova combinada:Punts

I C. Bertrand . C. E. de C. 195,662 J. Monjo . » 195,013 L. Rigat . » 192,044 0. Canals. » 188,075 R. Monneusse C. A. N. 184,506 E. Mullor. . C. E. de C. ¡72,70

BIBLIOGRAFIA

211

7 M. Argueta . C. A. N. 167,978 A. Guerrero . » 166,499 J. Boix » 16x,o6

lo L. Ibars . » 159,95ji P. Acarín. U. E. C. 153,9012 R. Costa . C. E. M. 152,5413 J. [3ultó . . C. E. de C. 152,2014 F. Planas . C. E. M. 151,161 5 G. Carandini . C. E. de C 147,5516 J. Torras . C. A. N. 146,4217 E. Bachs . . C. E. de C. 133,25

Classificació per entitats:I CENTRE EXCURSIONISTA DE CATA-

LUNYA.2 Club Alpí Núria.

IV Cursa de descens Noucr.eus-Núria

El mateix dia, 7 d'abril, es dispu-tà la IV Cursa de descens, amb par-ticipació internacional, que cadaany ve organitzat el C. E. Rafel deCasanova.

Resultats:1 M. Duviui . C.E.deC. 3m. 45 S.2 L. Pedrero] . » 4 » 103 0. Canals » 4 » II »4 J. Monjo . » 4 » II »5 R. Monneusse C. A. N. 4 » 16 »6 F. Mullor. . C.E.deC. 4 » 17 »7 A. Guerrero . C. A. N. 4 » 20 »8 C. Bertrand . C.E.deC. 4 » 21 »9 L. Rigat . » 4 » 30 »

lo L. Ibarz .. C. A. N. 4 » 33 »u, A. Figueras; 12, J. Bultó; 13, J.Torres; 14, G. Carandini; 15, M. Ar-gueta.

Segueixen fins a 39 classificats.Classificació per entitats:

1 CENTRE EXCURSIONISTA DE CATA-I.UNYA.

2 Club Alpí Núria.3 C. E. Rafel Casanova.4 C. E. Montserrat, de Manresa.S C. E. de Vic.

BIBLIO G RAFI A

JOSEP IGLÉSIES I JOAQUIM SANTASUSAG-Ns.— Les Valls del Gaià, del Foixi de Miralles.—Guia itinerària imonogràfica, publicada pel Centrede Lectura de Reus. -544 PP .

-32 làmines i 6 mapes.—Ptes. 12'50.1934.Amb aquest volum, el tercer de

la sèrie de guies monogràfiques delsvoltants del Camp de Tarragona,diuen els autors que la tasca que esvan imposar, set anys enrera, haquedat acabada. La regió compresaen les tres guies és ben detalladad'itineraris per a recórrer-la, aixícom ben presentada sota tots elsaspectes. El mateix ordre i sistemad'exposició apareix en els tres vo-lums, d'idèutic format, petit, pràctic,avaluat amb gravats curosamenttriats per a donar també la sensaciógràfica del terreny que és descriten el text.

Els autors i el Centre de Lecturade Reus, per la constància en el tre-ball i l'activitat demostrada ambaquestes publicacions, mereixen to-

ta la simpatia i consideració delsexcursionistes catalans. La millorprova que hom pot fcr als autors del'agraïment per la tasca que han feten benefici de tots, és adquirir lesguies, llegir-les, comentar-les i ani-mar-se a seguir els itineraris i ca-mins descrits, per tal de no deixarenvellir aquest treball, i afegir lesaportacions d'observacions perso-nals, producte de les seves visites,per a ampliar i corregir tot allò quesigui necessari.

Amb aquesta col•laboració, la me-nor que hom pot demanar als mun-tanyencs, les entitats que s'organit-zen per a divulgar la terra catalanaamb publicacions dignes,sabran quellurs esforços no són eixorcs, sinóal contrari, agraïts i avaluats en totel que representen.

Voldríem demanar a]s autors i alCentre de Lectura de Reus, que noconsideressin el treball acabat. Que-den encara terres importants senseordenació adequada que les posia l'abast de l'excursionista encurio_


sit, per a motiu de nous esforços.Volem trobar altres ocasions defranca lloança.

A. O. F.

UNA GUIA DE LA VALL D ORDRSA.-

Sabem que la «Comisaría de Par-

ques Nacionales» està enllestint unaguia corresponent a la bonica iatractiva Vall d'Ordesa i dels seusencontorns amb mapes detallats. Es-perem veure dintre de poc algunexemplar entre nosaltres i celebra-rem que sigui un èxit de venda.

NOTICIARIUN DESCOBRIMENT ARQUEOLÒGIC A SA-

GUNT.—Aquest ha tingut lloc darre-rament. Les excavacions que s'estanfent al pujol del castell han tornat ala llum una escultura que consisteixen el fragment d'un bust de dona querecorda la Dama d'Elx. Com aques-ta obra de l'art íbero -grec, la darre-rament descoberta presenta el ca-racterístic ornament en ambdóscostats de la testa, que tapen lesorelles i les galtes, sota la forma derodes, adornaments que les noiesdel país, seguint l'antiquíssima tra-dició, porten encara fets de cabells,amb el nom de cocais. A Inés, en lapart corresponent a la tannara, s'al-ça una a manera de pinta, com laque serveix encara per a sostenirla mantellina de puntes que usenles dones de les terres del sudestd'Espanya. Encara que l'esculturaesmentada està molt mutilada i,per tant, no pot comparar-se amb laque es portà al Museu del Louvre,aquest exemplar no perd interès pera l'arqueologia, i la seva troballafa esperar que es descobriran nousmonuments de l'iberisme en la regióon tants descobriments s'han fet.

C.

EL MONESTIR DE SANT JOAN DE LA

PENYA. — Aquest primitiu panteódeis reis d'Aragó, per fi ha estat res-taurat mercès a la costosa campa-nya, duta a bon terme, pels entu-siastes de l'històric monument.

Tan laudable obra es completaràamb la recerca que s'està fent per

al descobriment de les cendres deisprimers monarques aragonesos, pera la qual cosa hom té fundades es-perances d'èxit. Ultra l'interès his-tòric, Sant Joan de la Penya té unaexcepcional importància entre elsmonuments arquitectònics que entinguin més a Espanya, puix hi res-ten elements arquitectònics mossa-ràbics, romànic primitiu, romànicavançat i gòtic del segle xv. En l'ac-tual restauració s'han retornat a llurrespectiva vàlua aquests diversossectors de la construcció, i hom l'halliurat deis estimboris que el malgust havia deixat en el seu pas pelmonestir, entre ells el de Carles III,que destruí l'enterrament primitiudeis reis, substituint-lo per un la-mentable panteón. L' encertad a res-tauració actual ha produït el desco-briment de la nau romànica de l'es-glésia alta, lliurada del revestimentbarroc que la disfressava, i dels típicsabsis del segle xi; s'han consolidatels arcs de la Sala deis Concilis,obra de] segle xu; s'han descobertles primitives ares deis altars; va-luoses restes de pintures romàni-ques de l'absis mussàrab del templevell i s'ha restaurat el claustre ro-mànic. L'obra, completada per Pe-re I d'Aragó, últim monarca enter-rat al monestir pinnatense, car elsdels seus immediats successors, elsnostres comtes-reis, ho foren en ter-res catalanes, queda des d'avui re-tornada, en el possible, als seus vellsprestigis com a monument religiós,patriòtic i artístic. C.

Redacció: carrer del Paradís, 10, pral.-Barcelona- Telèfon 19385

BVTLLETI - UAB Barcelona · giaterra i d'Irlanda, de Venècia, Grècia, de ciutats hispàniques,...

Documents

Transcript of BVTLLETI - UAB Barcelona · giaterra i d'Irlanda, de Venècia, Grècia, de ciutats hispàniques,...