CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XXXIX | NÚM. 20572,90 € | 24 FEBRER 2019

Abusos: del silenci a l’acolliment

EDITORIAL I EN PRIMER PLA (P. 3, 8-11)

Exe Lobaiza

L’Església catalana es compromet a protegir els infants i adults vulnerables P. 36-37

EN PRIMER PLA (P. 8-11)

50 anys dels fets de Palau-sator

Club més AmicsAssociació Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel

ContacteTel. 934 092 700

info@clubmes.catwww.clubmes.cat

GC 1478Organització tècnica

PELEGRINATGE A TERRA SANTA Camí de fe, cultura i història

20 AL 24 DE MAIG PELEGRINATGE A PAMPLONA-VALL DEL BAZTAN I SANTUARIS DEL PAÍS BASC30 MAIG AL 10 JUNY SENEGAL I GÀMBIA 23 AL 30 DE JULIOL GRÈCIA (PARRÒQUIA DE CARDONA SANT PAU i la DESCOBERTA dels ORÍGENS de la CULTURA MEDITERRÀNIA)AGOST CANADÀ5 AL 18 D’AGOST XINA ÈTNICA (LA RUTA DE SHANGRI-LA)SETEMBRE ETIÒPIA (TRIBUS DEL SUD)OCTUBRE REGNES DE L’HIMÀLAIA: NEPAL I BUTAN NOVEMBRE PORTUGAL TEMPLARI + FÀTIMA NOVEMBRE NOVA YORK (LLUMS DE NADAL)DESEMBRE PESSEBRES DELS ABRUÇOSDESEMBRE CAP D’ANY A EGIPTE

DEL 9 AL 20 DE MAIGDEL 13 AL 24 D’OCTUBRE

JAPÓUn viatge de la tradició a la modernitat

JULIOL

PERÚ (Cuzco i Machu Pichu)

DEL 24 AL 29 D’ABRIL

Pasqua ortodoxa al LíBAN

DEL 25 AL 29 DE MARÇ

MALTA

DEL 19 AL 28 DE FEBRER iDEL 21 AL 28 DE MARÇ

DEL 9 AL 16 DE MAIG

Mesopotàmia Turca:Ruta per Terres Aramees

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

En diverses ocasions a Catalunya Cristiana ens hem fet ressò dels abusos d’eclesiàstics a menors. És sabut —en-cara que els grans mitjans de comuni-cació sovint ho obviïn— que la majoria d’abusos es produeixen al si de les famí-lies. Potser alguns dels abusadors han patit ells mateixos abusos quan eren infants o adolescents. Per tant, cal anar a l’arrel: tota tasca de prevenció hauria de començar ja en el si de la mateixa família formant-se en una relació de recíproca confiança, de respecte, de diàleg i de tendresa entre pares i fills, entre germans, entre avis i nets o amb d’altres familiars. No és fàcil perquè, entre d’altres aspectes, com sosté el teòleg Antoni Bentué, la cultura he-donista «va inflant el sexe com a valor desvinculat de l’amor humà». I les rela-cions de poder entren al cos. Els bisbes de la Tarraconense han assenyalat que una altra concreció de les mesures de prevenció és «la formació d’aquells a qui els seran confiades tasques de res-ponsabilitat i educatives». A Xile —on aquest dolorós tema ha provocat una crisi eclesial sense precedents— tota persona que col·labori voluntàriament o remunerada en l’Església ha de tenir una formació bàsica en la prevenció dels abusos. El Consell Nacional de Pre-venció d’Abusos i Acompanyament a les Víctimes imparteix la formació de formadors, perquè siguin ells mateixos

els encarregats dins l’àmbit local de formar els agents pastorals i els fidels.

Els bisbes de les diòcesis amb seu a Catalunya també han demanat pú-blicament perdó a les víctimes, s’han solidaritzat amb el seu dolor i han anunciat que «l’Església actuarà amb determinació per protegir els infants i els adults vulnerables, eliminant tot tipus de tolerància o encobriment». Tot abús provoca un dol i si aquest dol no es pot expressar ni verbalitzar —de ve-gades durant molts anys— esdevé un dol major. És un dol, entre molts d’altres motius, perquè hi ha una pèrdua de la innocència i de confiança en aquell que havia esdevingut un referent. Per això el dol s’ha de saber acompanyar. Se-gons Maria Teresa Compte, politòloga, sociòloga i presidenta de l’associació Betània —creada recentment per laics catòlics per atendre víctimes d’abu-sos— «el repte és l’acompanyament i la curació, perquè hi ha moltes víctimes que han patit en silenci i fins i tot s’han revictimitzat».

El P. Arturo Sosa, general de la Companyia de Jesús, en la seva visita a Barcelona, en ser preguntat per aquest tema, recordava també la importància de no oblidar la misericòrdia; no fos cas que un zel excessiu per la denúncia i la penalització ens fes oblidar el perdó en totes les seves fases, també la de la reparació.

Abusos: prevenció i dol

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

12 Opinió

15 Vida eclesial

24 Reportatge

28 La veu dels pastors

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Cultura

39 Vida Creixent

41 Cultura

46 Agenda

47 Des del carrer

Cimera vaticana sobre els abusos a menors

En record de Mons. Jaume Traserra

Catalunya, encara cristiana?PÀGINA 20

PÀGINA 16 PÀGINA 18

23Església al Pakistan

38500 anys d’història

LA SETMANA

Zoom

L’efemèride de la setmana

La setmana en tuitsCARDENAL SISTACH @SISTACHCARDENALArquebisbe emèrit de BarcelonaA la UE, EE.UU. i Canadà creix el nombre d’esglésies sense culte. Què n’hem de fer? El Papa ens diu que és un signe dels temps i que cal posar-les al servei de les persones i dels pobres. Les grans ciutats les necessiten davant de la incomuni-cació i la soledat

ASTRID BARQUÉ @ASTRIDBARQUEAssessora alimentàriaFa dies que penso a iniciar cam-panya a les xarxes que viralitzi bo-nes experiències amb l’Església, perquè els qui no la viuen no es quedin amb la idea que tots són uns abusadors, ja que les úniques notí-cies que se senten són nefastes (i malauradament reals) però també es fa bona feina i no es veu

EDUARD BRUFAU

ANNA ROIG @ANNAROIGCap de Comunicació de Càritas BarcelonaPle de gom a gom a la jornada d’habitatge #LaLlarÉsLaClau de @caritasbcn El tema interessa! I molt! Segurament és el problema més important que tenim actual-ment com a societat

JOSÉ MANUEL VIDAL @JOSMVIDAL1Director de religiondigital.comDavant del judici pel procés no és fàcil per als bisbes mantenir-se en el paper de pastors de tothom, com els demana el Papa. En la nota ho aconsegueixen, apel·lant als sacro-sants principis del diàleg, del res-pecte i de la magnanimitat. Amén

5CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

1 de març del 2002: l’euro queda com a única moneda de curs legal i desapareix totalment la pesseta.

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

El Dia Mundial El Dia Mundial de la Ràdio va ser

protagonista el dimecres 13 de fe-brer. En el programa A primera ho-ra, Joan Trias començava explicant, a les 8 h, que aquest mitjà havia marcat la seva vida des de petit, amb música i veus que s’hi anaven afegint per diverses emissores. Va parlar de ràdio amb dos professio-nals que tenen curiosament el seu mateix nom: el sotsdirector d’in-formatius de Catalunya Ràdio i el director de programes i productor musical d’IB3 Ràdio.

Cap a les 18.30 h, al programa El Mirador de l’actualitat, la redac-tora Guadalupe Galisteo va oferir un recorregut històric per la ràdio, amb fragments emblemàtics. Es va reproduir la transmissió, l’any 1931, per la CBS als Estats Units d’una su-posada invasió de marcians en un espai que adaptava l’obra d’Orson Welles La guerra dels mons. També va sortir la veu de Maria Sabater en la primera emissió radiofònica a Espanya, EAJ1 Ràdio Barcelona, la de Neil Armstrong, quan trepitjava la lluna el juliol de 1969, i la d’un locutor que narrava el gol d’Inies-ta a la final del Mundial Sud-àfrica 2010.

Davant de l’església de Santa Anna de Barcelona, on funciona el conegut Hospital de campanya, s’ha instal·lat una escultura de l’artista canadenc Timothy Schmalz. L’obra representa Jesús, identificable per les nafres dels peus, dormint en un banc com un sensesostre. D’aquesta manera, es vol conscienciar que la misericòrdia pels que pateixen forma part de l’ADN del cristianisme.

Agustí Codinach

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

PENSANT-HO MILLOR

Cadascú el seu camí

«Tots hem estat invitats a ser sants vivint amb amor i oferint el nostre propi testimoni en les ocupacions de cada dia»

El títol d’aquesta reflexió pot fer pensar en una invitació a l’egoisme i al menyspreu dels altres. Res d’això.

Em refereixo al camí de sante-dat, en aquest cas després d’haver llegit uns fragments del llibre In-troducció a la vida devota, de sant Francesc de Sales, en ocasió de la seva festa litúrgica (24 de gener). De ben segur que, si l’escrigués avui, el títol d’aquest llibre seria In-troducció a la vida santa, atribuint a l’adjectiu «santa» el mateix sentit que el papa Francesc li ha donat en l’exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, sobre el camí de sante-dat. Allà on sant Francesc de Sales va parlar de «devoció», avui parlaria de «santedat».

Sant Francesc va escriure: «En la mateixa creació de les coses, Déu, el creador, manà a les plantes que cadascuna llevés fruit segons la se-va espècie; igualment als cristians, que són plantes vives de la seva Església, va manar-los que cadas-cun d’ells llevés fruit de devoció se-gons la qualitat, l’estat i la vocació que tingués. Dic, doncs, que hem d’exercitar la devoció de diverses maneres: d’una manera el noble i d’una altra l’obrer, d’una manera el servidor i d’una altra el príncep, d’una manera la viuda, d’una al-

tra la dona casada, i d’una altra la noia soltera. Ara, que ni amb això no n’hi ha prou, sinó que la matei-xa pràctica de la devoció s’ha de veure acomodada a les forces, les ocupacions i els deures de cadas-cú en particular.» I més endavant sant Francesc cita exemples més concrets.

Amb la mateixa idea de fons, el papa Francesc ho ha expressat així: «Tots els cristians, sigui quin sigui el seu estat i condició, són cridats pel Senyor —cadascú seguint el seu camí— a aquella perfecta santedat que és pròpia de Déu Pare» (GE 10). «El que interessa és que cada cristià discerneixi quin és el seu propi ca-mí, que faci sortir de si mateix allò que és més ric, els dons personals que Déu ha dipositat en el seu cor» (GE 11). «Molt sovint tenim la temp-tació de pensar que la santedat és reservada tan sols als qui tenen la possibilitat de distanciar-se de les ocupacions ordinàries per dedicar temps a la pregària. Aquesta no és la qüestió. Tots hem estat invitats a ser sants vivint amb amor i oferint el nostre propi testimoni en les ocu-pacions de cada dia, en el lloc on cadascú es trobi» (GE 14).

És a dir, cadascú el seu propi camí.

FRANCESC RIU, salesiàMissioner de la Misericòrdia

OPINIÓ

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

Alan Kurdi

El vaixell alemany «Alan Kurdi» es dedica a salvar la vida dels refugiats que fugen de la violència i la injustícia

Aquest és el nom de l’infant kurd mort a la platja, a Turquia, el dia 2 de setembre de l’any 2015, la imatge del qual va donar la volta al món i que havia naufragat amb el seu ger-mà Ghalib i la seva mare Rehana. «Alan Kurdi» és el nou nom que ha fet seu el vaixell alemany amarrat al port de Palma, a Mallorca, en me-mòria de les innombrables víctimes que quasi a diari perden la vida al mar Mediterrani, convertint-lo en un cementiri.

Aquest vaixell, tot un símbol —com altres— d’ajuda humanitària pertanyent a l’ONG alemanya Sea-Eye, es dedica a salvar la vida dels refugiats que fugen de la violència, la fam i la injustícia. Una crida, una veu profètica que és un toc a les nostres consciències instal·lades en la comoditat i la indiferència, quan no en el rebuig que impedeix l’acollida i l’ajuda urgent dels qui demanen que els sigui reconeguda la seva dignitat humana. Com han explicat, ni Malta, ni Itàlia, ni Tunísia no els han obert els braços.

El capità Klaus Stadler i els tri-pulants del vaixell de rescat «Alan Kurdi» ens han demanat que els portem la benedicció del Senyor, i així ho hem fet. L’emotiva sorpresa ha estat comptar amb la presència del pare del petit Alan Kurdi, Ab-dullah Kurdi, vingut expressament

des de Síria, amb la seva cunya-da Fàtima Kurdi, amb l’objectiu de participar en aquest esdeveniment que ha posat el nom del seu fill i nebot a un vaixell que vol ser per a molts un signe més de salvació. «És un honor que el nom del meu fill estigui en un vaixell que es dedica a salvar vides», ha dit emocionat el pare. Hem ruixat el vaixell amb aigua beneïda, signe de vida en les nostres tradicions religioses i hem compartit —cristians i musul-mans— la pregària dirigida a Déu, Pare de tots, perquè acompanyi i ajudi sempre aquesta organitza-ció humanitària, testimoni del seu amor misericordiós.

Amb aquest text concloíem la pregària: «Que el Déu de l’amor, Pare de nostre Senyor Jesucrist i per la força del seu Esperit, guiï els vostres camins pel mar, perquè fa-ceu el viatge en pau i ajudeu amb la vostra actitud humanitària i tota la nostra solidaritat i ajuda, a viure la dignitat dels fills de Déu i gaudir de tots els drets als qui seran aco-llits i traslladats. Al mateix temps, demanem que comenci una nova era de pau i benestar en els països d’on tanta gent fuig de la misèria, la injustícia, la violència i la fam.» Una experiència viscuda que recla-ma de tots noves actituds i noves accions humanitàries.

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

Abusos: quan la llum de l’Evangeli s’enfosqueix

JOAN ANDREU PARRA

Analitzem com aborda l’Església catalana la pedofília i les oportunitats de regeneració

9CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

Certament, són colpidors l’abai-xament del Papa emèrit Benet XVI i del papa Francesc a l’hora d’enfron-tar-se a la qüestió dels abusos sexu-als a menors en el si de l’Església. La contrició, la petició de perdó, els rostres greus, els escrits i les cartes pastorals elaborades per tots dos marquen un camí a seguir davant d’uns fets que «han enfosquit la llum de l’Evangeli com no ho havi-en fet segles de persecució» [de la carta pastoral del papa Benet XVI als catòlics d’Irlanda, 19/03/2010].

De ben segur, tots dos es van veure remoguts i consternats quan van acollir i escoltar diverses vícti-mes d’aquests abusos i la seva mi-rada a la qüestió va poder ser com-pleta. «El que no hem fet és obrir les portes i no hem permès que les persones agredides poguessin par-lar-ne perquè no hem ofert respos-tes», observava M. Teresa Compte, presidenta de l’Associació per a l’Acollida i l’Acompanyament Betà-nia, en l’entrevista que vam publicar la setmana passada.

Per això és significatiu quins són els deures que el papa Francesc ha posat als presidents de les confe-rències episcopals que assisteixen aquesta setmana a la cimera anti-

abusos a Roma: haver-se entrevis-tat prèviament amb víctimes d’abu-sos sexuals per sentir de primera mà el seu testimoni. «No hem de tenir por de les víctimes. Què és el que temem? Les persones ferides, ultratjades, intimidades, arraco-nades... són elles les que ens fan por?», insistia M. Teresa Compte.

I és que la qüestió dels abusos a menors és un mal globalitzat: «És una infecció que està en tot el cos; hem d’obrir-la i erradicar-la encara que això signifiqui perdre diners, fama, la nostra imatge o poder», assegura el jesuïta Hans Zollner, membre de la Pontifícia Comissió per a la Protecció dels Menors [La Vanguardia, 15/10/2018]. El mateix Zollner sosté que entre el 1945 i el 2010 la mitjana de sacerdots abusa-dors està entre el 3,5% i el 6%, sent més alta en diocesans que en reli-giosos. I, pel que fa als abusats, el 70-80% dels casos està concentrat en nois adolescents.

«A Catalunya no hi ha un nivell de casos com hi ha hagut en altres indrets del món. Tot i així, si es va 40 o 50 anys enrere pot ser que apareguin alguns casos de mala actuació per part de consagrats o sacerdots», sosté el vicesecretari

EN PRIMER PLA

Seminaris, noviciats i insti-tucions eclesials escolars i de lleure són els llocs on la Tarraconense vol extremar les mesures de prevenció per mitjà de la formació.Cathopic.com.

NORBERT MIRACLE «A Catalunya no hi ha un nivell de casos com hi ha hagut en altres indrets del món»

«Hem d’estar preparats per prevenir que en el present i en el futur no hi hagi cap tipus d’abús»

24 FEBRER 201910 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA

de la Conferència Episcopal Tarra-conense, Norbert Miracle. De fet, en la darrera reunió ordinària els prelats catalans han condemnat amb contundència aquests fets i s’han compromès a «actuar amb determinació per protegir els in-fants i els adults vulnerables».

«D’entrada, hem de saber con-demnar amb tota l’energia aquells casos que realment s’hagin donat. Hem d’estudiar també la nostra història per conèixer si hi ha pecat, per guarir la pròpia història actu-al —continua Miracle— i, sobretot, hem d’estar preparats per prevenir que en el present i en el futur no hi hagi cap tipus d’abús ni sexual, ni de consciència, ni de poder pel que fa als religiosos i sacerdots.»

Neutralitzar els factors que han afavorit els abusos

El mateix Benet XVI enumerava, a la carta pastoral mencionada que adreçava als catòlics irlandesos, quins factors havien contribuït a la crisi: «Procediments inadequats per determinar la idoneïtat dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa; insuficient formació hu-mana, moral, intel·lectual i espiri-tual als seminaris i noviciats; una tendència a la societat a afavorir el clergat i altres figures d’autoritat; i una preocupació fora de lloc pel bon nom de l’Església i per evitar escàndols.»

Per la seva banda, el papa Fran-cesc a la carta que va fer sobre els abusos sexuals, el 20 d’agost pas-sat, accentuava que «s’ha d’erra-dicar l’afany de domini i possessió que sovint esdevé l’arrel d’aquests mals». El professor a la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile, Antoni Bentué, hi coincideix: «La diferèn-cia de poder entre víctima i victi-mari és desproporcionada, la qual cosa fa més greu encara l’abús. La víctima se sent culpable perquè veu una autoritat sacralitzada.» Per a Bentué és il·lustratiu que hagin de passar «tants anys abans que les víctimes puguin dir res: és perquè és un poder que segueix tenint mol-ta força».

Aquest teòleg català afegeix el factor de la hipocresia celibatària: «Molta gent veu que els que repre-sentaven l’autoritat moral i que a vegades penalitzaven d’una ma-nera molt forta el sexe, resulta que fan trampa», fet que «tendeix a des-prestigiar el celibat com a testimoni

i ha passat a ser escàndol». Igualment, hi ha un context cultural del qual no es pot prescindir: «L’exhibició del sexe és un valor molt important en les nostres societats, sembla que la vida val la pena quant més sexe tens i això és una tram-pa. Mentre la cultura hedonista vagi inflant el sexe com a valor desvinculat de l’amor humà, els abusos sexuals per part de gent malalta o amb problemes psicològics seguiran», prediu Bentué.

A la vegada, Bentué assenyala la hipocresia cultural que fa que hi hagi «un càstig mediàtic molt fort a les fa-lles sexuals dels eclesiàstics, però en l’àmbit civil el sexe continua sent el te-ma estrella. És el que deien els romans Corruptio optimi pessima, allò que és el millor de l’existència humana com és l’amor sexualitzat, quan es fa malbé re-sulta el pitjor; és com la religió». I també el fet que «pot haver-hi aprofitament d’aquesta situació eclesiàstica per part d’una cultura anticlerical, per rebentar l’Església sense discerniment del que és bo i dolent».

Tolerància zero

És obvi que tres dies a Roma amb tots els presi-dents de les Conferències Episcopals del món no fa-ran que de la nit al dia can-viï la situació de la pedofília en el si de l’Església. Més encara quan és cada país, amb les seves circums-tàncies, qui ha de posar les eines i els recursos per protegir els menors i evi-tar la proliferació de més casos. Per exemple, els ca-tòlics nord-americans ja van patir una crisi d’abu-sos sexuals a mitjans dels 80 i se’ls va prometre que la qüestió estaria resolta el 2002. Disset anys després, continuen presentant-se casos.

Allò que sí que es pot esperar de la trobada és que les conferències episcopals del món sur-tin convençudes que han d’adoptar mesures i unes orientacions mínimes per als bisbes per gestionar les denúncies per abús. Per al vaticanista John Allen Jr., editor de Crux, serà l’opor-tunitat per al papa Fran-cesc per «estipular que la tolerància zero és l’estàn-dard global de l’Església catòlica. I això no vol dir només que l’Església no to-lerarà l’abús infantil, sinó més específicament, que el personal de l’Església serà apartat permanentment del seu ministeri —i si són clergues, en la majoria de casos expulsats de l’estat clerical— davant d’un sol càrrec substanciat d’abús sexual a un menor.»

Benet XVI i Francesc han donat molta importància a la trobada amb les víctimes d’abusos sexuals, com en aquesta del 2015.Infobae

ANTONI BENTUÉ«La diferència de poder entre víctima i victimari és desproporcionada, la qual cosa fa més greu encara l’abús»

«La mort del poder eclesiàstic pot implicar ressuscitar el veritable significat del cristianisme original»

11CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019EN PRIMER PLA

Oportunitat per a la regeneracióL’acompanyament de les vícti-

mes, la recepció i seguiment de les denúncies i la prevenció dels abu-sos acostumen a ser els tres àmbits per abordar la matèria. Pel que fa al primer, les línies-guia publicades a diferents conferències episcopals recomanen afavorir l’encontre amb les víctimes, comptar amb una per-sona encarregada a tal fi i disposar de mecanismes de col·laboració amb la Fiscalia per facilitar les de-núncies. «Les víctimes d’abús a Xile inculpen els bisbes com a encobri-dors que no es posen clarament del costat de les víctimes, malgrat que el Papa sí que les va acollir. La queixa principal és que l’autoritat eclesiàstica prefereix dissimular o no prendre’s seriosament la víctima per salvar la dignitat eclesiàstica que representa», indica Bentué. De fet, a Xile hi ha el Consell Nacional de Prevenció d’Abusos i Acompa-nyament a Víctimes que depèn de la Conferència Episcopal xilena, i en qui, segons Bentué, «els bisbes han delegat sense liderar».

Pel que fa a l’àmbit de la recep-ció de denúncies i seguiment, a Catalunya els diferents bisbats i institucions que s’han vist afectats

per casos d’abusos han creat co-missions amb personal indepen-dent per tal d’investigar i estudiar els casos. De fet, els bisbes de la Tarraconense han reiterat el «ferm compromís amb el compliment de la legislació vigent canònica i civil», informant-ne al Ministeri Fis-cal, instant les víctimes a denunciar els fets davant les autoritats civils i informant-ne a la Congregació per a la Doctrina de la Fe de qualsevol cas d’abús fonamentat.

Pel que fa a la prevenció i per evitar-ne la repetició, els bisbes de la Tarraconense adoptaran «rigoro-ses mesures de prevenció, a partir de la formació d’aquells a qui els seran confiades tasques de respon-sabilitat i educatives». Norbert Mi-racle assegura que «tant als semi-naris, com als noviciats, com a les institucions d’Església educatives o de lleure, cal extremar les mesures de prevenció per tal que no hi hagi ningú que tingui una tendència de la cultura de l’abús i pugui caure en aquesta realitat».

El mateix vicesecretari de la Tar-raconense posa en valor «els milers de joves que estan en institucions d’Església (catequesi, esplai, esco-les, escoltisme...) i en les quals els seus pares confien. Això és un bon senyal i un signe de gran vitalitat». Per això, anota que «seria molt trist i lamentable que perdéssim la cre-dibilitat i que la gent no confiés en l’Església no tant per nosaltres, sinó pel missatge que proposem, l’Evangeli de Jesucrist, un missat-ge d’alliberació, de guarició, de redempció...».

Per a Bentué, «l’oportunitat pre-cisament és la humiliació que im-plica això. Assumir positivament el fet que no hem estat el que havíem de ser per culpa d’una seguretat que donava el poder eclesiàstic». I posa exemples de casos d’abusos que s’han perpetuat al llarg dels anys. Bentué no dubta que «l’Es-perit de Déu està present i ajuda que aquest ídol s’ensorri. Sustentar una institució pel poder que té és un mal suport teològic». I recorda que «l’Església s’ha d’autobuidar de la dignitat eclesiàstica. El Déu revelat en Jesucrist no és un Déu de poder, és un Déu d’autobuidament del po-der». I conclou: «El que estem vivint afecta el poder eclesiàstic i això és positiu, és una mort que pot implicar ressuscitar el veritable significat del cristianisme original.»

OPINIÓ12 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

Sense canvis en el tractament fiscal de les aportacions voluntàries a la concertada

Recentment ha circulat la no-tícia que Hisenda estava revisant les desgravacions practicades per aquest concepte i que podrien no ser correctes.

L’Agència Tributària ha deixat clar que «els donatius que alguns pares realitzen a fundacions de col-legis concertats seran deduïbles en l’IRPF si compleixen els requisits le-gals». L’Agència, en casos puntuals,

si ha detectat que un donatiu no era tal perquè hi havia contraprestació ha exigit una regularització. Per tant, no s’ha produït cap canvi legal ni de criteri d’actuació per part d’Hi-senda.

Els principals requisits per tal que aquestes aportacions siguin desgravables són: la voluntat lliure de donar; que la donació no es rea-litzi en concepte de contraprestació per un benefici; que l’entitat recep-tora estigui acollida al règim fiscal de la Llei 49/2002; que la donació es destini als seus fins propis; que els destinataris de les accions siguin una col·lectivitat genèrica i que l’en-titat receptora declari el donatiu.

El que motiva aquestes aporta-cions és la insuficiència del finan-çament públic que reben les esco-les concertades. El concert  obliga a prestar el servei de l’ensenyament

reglat en règim de gratuïtat, sense exigir cap pagament a les famílies. En contrapartida l’escola hauria de rebre de l’administració el finança-ment necessari per fer-ho possible, però aquest ha estat sempre insufi-cient i les escoles necessiten altres recursos.

Hi ha escoles que ofereixen serveis addicionals de pagament: l’activitat complementària o sisena hora, el menjador, la venda de llibres i equipament, les activitats extraes-colars... Les quotes corresponents a aquests serveis no tenen cap be-nefici fiscal. També hi ha escoles que sol·liciten a les famílies altres aportacions amb caràcter voluntari i sense cap contrapartida directa. En aquest cas, les famílies que hi contribueixen sí que poden obtenir aquests beneficis fiscals previstos a la Llei 49/2002.

A l’entrada de la sala capitular del monestir de Montserrat hi ha aques-ta inscripció: «Dominici schola ser-vitii.» Escola del servei del Senyor. És la definició de monestir que sant Benet proposa al pròleg de la seva Regla per als monjos. Els monjos són deixebles, aprenents. Mai per-fectes. Mai acabats. Heus ací els ad-jectius que el mateix sant Benet els aplica: desobedients, contumaços, indòcils, rudes, febles, imperfectes, etc. Aquest és el material humà amb què compta i a partir del qual edi-fica el seu projecte, el monestir: la casa de Déu, com també l’anome-na. Vaig tenir la sort de ser deixeble d’aquesta escola durant tres anys (1984-1987) com a monjo aprenent, i més tard (2000-2005), essent ja monjo de Poblet, com a estudiant.

Montserrat

A Montserrat vaig aprendre a acceptar-me imperfecte, feble, i, a partir d’aquí, a créixer humanament i espiritualment. Vaig aprendre que, a tot estirar, el monjo, com a deixe-ble, pot aspirar a conèixer-se una mica ell mateix, amb les seves llums i les seves ombres, mentre s’es-merça a cercar Déu. I prou. Aquest procés sant Benet l’explica molt bé al capítol 7, de la humilitat, amb la imatge d’una escala descendent i alhora ascendent, com la de Jacob,

que fa, d’aquest projecte humà tan pobre, tan fràgil, un projecte diví, obrint-lo a la veritat de l’amor.

Montserrat em va lliurar un tresor inestimable: la pregària dels salms, la lectura de l’Escriptura i la vivència de la fraternitat. Una comunitat que aprèn a ser humana tot estimant-se pot trobar la seva identitat només en la pregària dels salms, que són l’alè de Déu barrejat amb la carn de l’home.

Tot el que sé de la vida monàs-tica, a banda de l’experiència que hom va adquirint amb el temps, ho dec al mestre de novicis que vaig tenir a Montserrat i que ara és el seu abat. El meu agraïment, doncs, la meva admiració i el meu respecte per ell i la seva comunitat, enmig de la qual, a més de monjo, vaig aprendre a ser una mica més humà.

L’Agència Tributària ha deixat clar que «els donatius que alguns pares realitzen a fundacions de col·legis concertats seran deduïbles en l’IRPF si compleixen els requisits legals»

Tot el que sé de la vida monàstica ho dec al mestre de novicis que vaig tenir a Montserrat i que ara és el seu abat

DES DEL MONESTIRLLUÍS SOLÀMonjo de Poblet

CARLES ARMENGOLPedagog

PUNT DE VISTA

13CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / secretaria@catedralbcn.org

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyàynaraja@gmail.com

Recolliment

Alguna vegada m’han preguntat com es conjuminen diverses afirma-cions dels evangelis. Per exemple, com es lliga l’oració litúrgica i la per-sonal. En els inicis de la Quaresma, escoltarem del capítol 6 de sant Mateu: «...Quan preguis, entra a la teva cambra, tanca la porta i prega al teu Pare que és en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t’ho recompensarà.» Jesús orava a casa, a la sinagoga i al temple.

Com s’enllacen la pregària en se-cret i la pregària en la litúrgia? Si lle-gim l’Escriptura, trobarem les dues maneres ben integrades. Abraham demana a Déu i ofereix sacrificis co-munitaris. El problema rau a arribar a l’entitat de l’oració? El camí és pre-gar en tota ocasió. La fe i l’amor de-semboquen en la pregària allà on et trobis. A casa, al carrer, a l’autobús

i al temple. Avui he estat repassant un llibre d’espiritualitat i m’he aturat una estona en una pàgina que parla del recolliment com a trampolí per resar. L’autor remarca la necessitat d’un clima especial (anar a l’habi-tació, apartar l’ambient habitual, deixar de parlar). Es pregunta pel significat de la paraula recolliment; vol dir deixar el que ens dispersa. Hem d’apartar-nos del soroll, del que ens distreu. Ho compara amb una expressió oriental, vàlida també per a nosaltres: les aus rapinyaires concentren les seves forces per arri-bar a caçar una bèstia determinada.

Com trobem el Senyor? Unifi-cant el nostre interior, agrupant les energies, apartant-nos del soroll, enfocant l’atenció en el centre que és Crist.

Hi ha un altre mot a aclarir: con-

centrar-se, que vol dir tenir un únic centre. Diuen els psicòlegs que la concentració dona més força i una gran llibertat per estar realment pel que faig. Això és orar. Amb una gran claror. Tant en el res personal com en el litúrgic.

Una autoritat eclesiàstica un dia se’m queixava de la polifonia que acompanya algunes celebracions. Em sortí ràpidament la resposta: «Sap què ha de fer mentre sent el cant? Resar!»

Per trobar el Senyor, cal que agrupem les energies i que ens apartem del soroll

Catòlica, apostòlica i… profètica

Hi va haver un temps que, al ter-ritori on visc, es recitava el Credo i s’afegia al símbol dels apòstols l’apel·latiu de «romanos» a l’Esglé-sia. Les reformes dels llibres litúrgics van obligar a suprimir-lo, perquè ja n’era, com podia haver estat d’An-tioquia, si Pere s’hi hagués quedat.

Segles després, quan l’Església passava per etapes d’estructures velles i de costums caducs, Déu va suscitar en la ment del papa Joan XXIII el desig imperatiu d’un canvi a millor. Inesperadament, va convo-car un Concili, que ens va sorpren-dre a tots, malgrat que feia temps que s’estudiava aquesta possibilitat. El Papa ja era gran i no es podia desprendre de costums arrelats i també va anunciar un Sínode per a la seva diòcesi. El bon home hi

va posar molta il·lusió. Va convidar els diocesans perquè el preparessin amb interès. Devia ser un inici, una prova, un ensenyament per a tots els que anessin al Concili.

Pensava jo en les notícies que tenia d’altres sínodes. Eren tasques de renovació pura, dins de la tec-nocràcia espiritual a la qual l’època estava inclinada. Les notícies de la preparació, en concret, les comis-sions, els projectes i els decrets, no ens entusiasmaven, però, malgrat tot, es va celebrar, es va clausurar i se’n van guardar amb seguretat les conclusions en lloc segur. Tot i que,

si en recordem algunes, són anèc-dotes jocoses.

Va arribar el Concili. Els co-mentaris que circulaven no entu-siasmaven ningú. Es va inaugurar i, per primera vegada a la història, es van poder veure tots els detalls d’algunes reunions per televisió. La premsa especialitzada n’explica els detalls. El Papa no va assistir a les sessions, però hi mantenia el con-tacte des de la seva residència. Un dia vam saber que va baixar a la basílica per presentar amb molta il·lusió el projecte d’un document. L’assemblea, però, mitjançant les consultes i les votacions, no va ac-ceptar aquella redacció. I també hi va haver altres mostres d’un capte-niment semblant.

Què era allò? Ens van preguntar sorpresos. Era un signe que el bon Papa era un profeta, del qual teníem tanta necessitat.

Déu va suscitar en la ment del papa Joan XXIII el desig d’un canvi a millor

14 24 FEBRER 2019CatalunyaCristiana

Cal poder distingirla veu de les víctimes del soroll ambiental

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA LLANSANAllserrall@gmail.comMés enllà de la pressió

mediàtica

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. viquimolins70@gmail.com Una felicitat que ve

de dins

Quan conflueixen molts ele-ments, fins i tot de contradictoris, entorn d’un problema, com és el cas de la pederàstia, es pot perdre de vista l’objectiu essencial. L’Església farà bé de no deixar-se endur per les sacsejades mediàtiques per po-der distingir la veu de les víctimes del soroll ambiental. Sentir la veu de les víctimes la situarà al lloc just per impulsar en aquest tema una transformació profunda al servei de la persona. Sense defenses es-tèrils ni excuses fàcils. El punt de partida no és la pressió mediàtica sinó la voluntat interna de cicatrit-zar les ferides de les víctimes, de no caure en l’ocultació i d’evitar en el futur comportaments inadmissi-bles. Només una atenció indefugi-ble a les víctimes, una purificació radical d’aquestes conductes i una

Hi ha un noi que em crida l’aten-ció. Sempre està feliç i s’hi mani-festa. Quan arribo a l’Hospital de campanya, una de les primeres abraçades que rebo, i que faig, és la seva. Només parla anglès, idioma que jo no parlo, però ens entenem amb gestos i amb l’única paraula que ha après: mama, amb la qual surt al meu encontre.

Amb mímica li pregunto si ha dormit bé o si ha passat molt de fred al carrer. Amb un somriure d’orella a orella, li treu importància i em diu —també amb mímica— que, amb les mantes i el cartró, ha estat bé. I jo m’avergonyeixo d’haver dormit al meu llit.

L’altre dia va arribar amb un ale-gria encara més palesa. No venia sol, sinó acompanyat d’un africà encon-

prevenció seriosa a llarg termini els permetran com a conseqüència re-cuperar la seva credibilitat i la con-fiança social en aquest camp. Men-tre calgui demanar perdó, mentre hi hagi alguna víctima, no hi ha excusa per relegar aquestes tasques.

Quan les denúncies siguin veri-tables, no hi ha res a dir. No obstant això, quan s’hi endevinen intenci-ons extraperiodístiques, quan hi ha acarnissament mediàtic, quan es discriminen les víctimes segons els seus agressors, quan el tempo està perfectament orquestrat per donar rellevància a l’escàndol, quan s’eti-

queta la institució i els seus prota-gonistes de manera simplista, quan s’ignora el tot en funció d’una part, quan no es matisa el delicte, quan s’aprofita l’ocasió per destruir sím-bols (Montserrat a Catalunya n’és un) a les portes d’un judici sense precedents, quan la mort dels pre-sumptes agressors pot dificultar la confrontació de les acusacions, quan existeixen situacions confu-ses, quan tot això i més passa, què es pot fer? No separar-se gens ni mica de la prioritat fixada. La temptació és distreure’s de l’objectiu fonamental. Quan ja no es fa res malament, no cal demanar perdó. Sempre hi po-drà haver un pederasta que actuï, però mai no hi haurà d’haver enco-briment. Una transformació tan pro-funda requereix el seu temps. Sense pressa i sense dilacions.

git de fred. Amb gestos i alguna pa-raula que vaig entendre, em va dir que l’havia trobat buscant menjar a les escombraries.

Van entrar tots dos i va demanar que li donessin un esmorzar calent. No el va deixar sol. Es va asseure al seu costat.

Aquell petit signe de fraternitat, reconeixent el nostre servei com a punt de referència, em va emocio-nar. Ja no només venen els que ens coneixen o aquells a qui han parlat de l’Hospital de campanya, ara al-guns de bon cor es converteixen en guies i amfitrions dels que ho necessiten.

Vaig entendre la felicitat que sempre desprèn aquest noi. És una felicitat que surt de dins del cor, del seu cor bo i compassiu.

I vaig recordar la conversa que vaig tenir ahir a la presó amb un noi que em va arribar a dir: «Ara soc fe-liç. Em poden prendre la llibertat, l’honra, totes les coses que tinc, però ningú no em podrà prendre mai la felicitat, perquè la meva, la que jo ara sento, no ve de fora, sinó de dins de la meva ànima.»

Quines lliçons de vida que po-dem rebre cada dia quan tenim les orelles atentes a la bonhomia de la gent que ens envolta i, sobretot, d’aquells que aquí són els últims i que un dia seran els primers!

Si mantenim les orelles atentes, rebrem moltes lliçons de vida de la bondat de la gent

OPINIÓ

Vida eclesial

Aquesta setmana parlem de la cimera vaticana sobre abusos, recordem Mons. Traserra, Carmina Gómez reflexiona sobre el cristianisme, recollim un testimoni de l’Església pakistanesa i Mn. Bruno Bérchez explica com acompanyar els joves

1524 FEBRER 2019 CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA A ROMA16 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

La cimera vaticana assumeix que no hi ha solucions «màgiques»

Responsabilitat, rendició de comptes i transparència: claus contra els abusos

«Hem de ser clars en els procedi-ments tant com sigui possible, però això no resoldrà màgicament un pro-blema arrelat en una realitat molt més profundament del que imaginem.» Així ho ha assegurat el president del Centre per a la Protecció de Menors de la Pon-tifícia Universitat Gregoriana, el jesu-ïta Hans Zollner, en una trobada amb periodistes. El P. Zollner és membre del comitè organitzador de la cimera vaticana sobre la protecció de menors a l’Església, que se celebra aquests dies a Roma.

Segons Hans Zollner, aquesta reu-nió «és un pas important, però també és part d’un llarg procés que l’Església va iniciar fa 35 anys en alguns països com els Estats Units i Irlanda, que va continuar en fa 9 a Alemanya i Europa occidental, i que continua avui, apun-tant altres països perquè s’afegeixin en aquest camí».

Per al P. Zollner, les claus de la cime-ra vaticana, en la qual el Papa ha con-vocat els presidents de les conferències episcopals d’arreu del món, són la res-ponsabilitat, la rendició de comptes i la transparència. Com ha explicat el jesuïta alemany, es tracta d’una reu-nió «educativa i pastoral» perquè els bisbes «s’adonin, cada vegada més, de la seva responsabilitat en l’àmbit pas-toral, jurídic i espiritual».

«Moltes persones creuen que els problemes es poden resoldre amb una llei nova. Necessitem normes, un canvi legal dins de l’Església —considera el jesuïta—, però les reformes que el papa Benet XVI va introduir el 2001 i 2010 en elles mateixes serien suficients per afrontar tots aquests casos.» Amb tot, subratlla, «desafortunadament és un fenomen humà que sempre ha existit en la història i que sempre existirà. El que hem de fer és comprometre’ns i as-

segurar-nos que no passi més».

Escoltar les víctimesEl Papa vol un canvi d’actitud, que

es tradueixi en mesures concretes. I una d’aquestes mesures és reunir-se amb les víctimes, «perquè si real-ment et reuneixes amb una víctima asseguda davant teu i n’escoltes el clam d’ajuda, el plor, les ferides», in-dica el P. Zollner, «immediatament la psique, el cos, el cor i la fe ja no poden continuar com abans. Si un realment escolta, en surt transformat».

En aquest sentit, recomana «es-coltar realment amb la ment oberta, amb les oïdes, amb el cor. Aquesta va ser la condició per a tots els partici-pants a la cimera: conèixer les vícti-mes i escoltar-les en els seu idioma, en el seu context, per comprendre completament tot el que significa es-tar profundament ferit». Cal no obli-

P. ZOLLNER«Si realment et reuneixes amb una víctima i n’escoltes el clam d’ajuda, el plor, les ferides, no pots continuar com abans»

REDACCIÓCiutat del Vaticà

ESGLÉSIA A ROMA 17CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

la qual s’han tractat és un qüesti-onament en què cal aprofundir i donar una resposta pastoral i un canvi d’actitud.»

John Henry Newman, santD’altra banda, Francesc ha apro-

vat un segon miracle per interces-sió del beat cardenal John Henry Newman, que serà proclamat sant. Es tractaria de la curació inexplica-ble d’una dona la vida de la qual es-tava greument amenaçada pel seu embaràs. Newman es va convertir al catolicisme als 44 anys. Després de la seva conversió, va ingressar a l’orde dels oratoris de Sant Fe-lip Neri, va ser ordenat sacerdot catòlic, va establir a Anglaterra la Congregació de l’Oratori, va fundar una universitat catòlica a Dublín i va supervisar una nova traducció de la Bíblia.

dar, afegeix, «que gairebé totes les víctimes que van ser maltractades pel clergat estaven molt a prop de l’Església. A moltes els van prendre la fe, la fe en altres persones. N’hem de ser conscients».

Segons el P. Zollner, l’objectiu és sensibilitzar l’Església per la qual cosa algunes víctimes participen en aquesta cimera i hi donen el seu testimoni. Al mateix Hans Zollner encara li toca escoltar en molts llocs que «aquest problema aquí no existeix», cosa que significa que «no se’n parla».

D’aquí la importància d’aquesta cimera, en la qual es reflexiona so-bre els abusos. Una qüestió vincu-lada als abusos de consciència i de poder. Com va assenyalar el Papa en una carta als bisbes dels Estats Units el 2 de gener: «Aquests casos d’abusos greus i la negligència amb

ESGLÉSIA EN SORTIDA

JOSEP M. MASSANA

Sortir a les perifèries

Aquesta frase que encapçala l’article ha estat encunyada pel papa Francesc. La fa servir sovint, i, sobretot, la posa en pràctica.En el conclave, quan no som-niava esdevenir Papa, li van preguntar com hauria de ser el nou Papa. Ell en va fer un «retrat robot» així: «El Papa ha de ser un home que, des de la contemplació i l’adoració de Jesucrist, ajudi l’Església a sortir d’ella mateixa cap a les perifèries, no solament les geogràfiques, sinó també les existencials: les del misteri del pecat i del dolor, la injustícia, la ignorància, la indiferència religiosa, i qualsevol misèria.»El Papa distingeix entre el cen-tre i les perifèries: el centre és l’espai que controlem, on hi trobem seguretat. A mesura que ens n’allunyem anem fent experiències noves de fragili-tat i dissort. El Papa ha viscut aquest camí vers les perifèries, ell que coneix tan bé els bar-ris-misèria de la megalòpolis de l’Argentina: Buenos Aires.En els seus viatges pastorals no hi falta mai una visita a les àrees marginals, que viuen si-tuacions límit, «per tocar», diu, «la carn de Crist en la humani-tat ferida». Bergoglio compa-deix, abraça i ajuda, i fa sentir el rostre misericordiós de Déu i la seva tendresa: plora amb el qui plora, anima poblacions indígenes, dona confort als desesperats.

IN MEMORIAM18 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

Mons. Jaume Traserra

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euroswww.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

XAVIER NOVELLBisbe de Solsona

Fa unes setmanes va morir el bisbe emèrit de Solsona, Mons. Jaume Traserra. Us comparteixo una mirada sobre la seva persona des dels nou anys que vaig passar amb ell com a secretari i també fa-mília, des de la col·laboració pas-toral durant tot el seu pontificat solsoní i des de l’amistat fins al final.

Fou un bisbe d’una extraordinà-ria formació, avesat pastoralment a la immensa Barcelona. Molts, quan el van nomenar bisbe de Solsona, van considerar que es desapro-fitava la seva preparació i la seva vàlua. Ell, però, va ser feliç a Sol-sona i no es cansava de repetir-ho a tothom qui pensava que lluny de la capital es marcia inútilment. Va venir a Solsona content i il·lusionat. La terra natal del seu pare hi aju-dava, la coneixença de les classes de Dret Canònic amb els capellans més joves també, el vincle d’amistat i d’ajuda espiritual amb un servidor ho arrodonia. Quan durant aquests darrers temps recordàvem els anys de Solsona, ell repetia sovint: «Els millors anys de la vida!»

El bisbe Traserra, des de bon començament, va fixar l’evangelit-zació com a gran prioritat del seu pontificat. Només cal llegir la seva primera carta pastoral Torneu de la part de Déu. Va creure i confiar en un conjunt de capellans joves que, anguniejats pel desafiament de la

secularització, ens vam aventurar a explorar nous mètodes per anunci-ar l’evangeli i fer deixebles. Si el bis-be Antoni Deig va impulsar la for-mació dels laics a través de l’Escola d’Agents de Pastoral, ell va conso-lidar-la amb una aposta decidida pels laics, contractant-ne per a de-dicar-los al treball apostòlic. Va in-augurar el diaconat permanent i va ordenar els quatre primers diaques de la diòcesi. Va beneir la importa-ció del Tornar a Creure, dels Cursos Alpha, de l’Oratori dels nens petits, de les Cèl·lules parroquials d’evan-gelització. Amb ell, el nostre Semi-nari diocesà va viure una revifada i la formació del clergat feu un gran pas endavant amb l’enviament de molts capellans joves a fer estudis a l’estranger i molts de més grans a fer un mes de reciclatge a Roma. L’impuls pastoral i la visió de futur que fa que la diòcesi de Solsona esti-gui ben preparada per al dificilíssim canvi que tenim al davant es deu so-bretot a Mons. Traserra.

L’amistat i la convivència que

L’impuls pastoral i la visió de futur que fa que la diòcesi de Solsona estigui ben preparada per al dificilíssim canvi que tenim al davant es deu sobretot a Mons. Traserra

IN MEMORIAM 1924 FEBRER 2019 CatalunyaCristiana

Tradició i qualitat alservei de l’hostaleriades de 1880

Venda T 93 318 14 95 F 93 412 44 45 Roger de Llúria, 12-14 08010 Barcelona

Lloguer T 93 308 01 04 F 93 308 71 93 Pg. de la Verneda, 150 08030 Barcelona

www.casagay.com

Litúrgia de les Hores en veu alta als peus del seu llit. Gaudia estudiant i meditant la Sagrada Escriptura i les grans obres dels mestres espiri-tuals. Tot i llegir moltíssim, mai va cansar-se de rellegir sant Joan de la Creu, especialment la seva obra poètica. Devot de la Mare de Déu des dels seus anys de congregant a la Companyia de Jesús, sempre es-tava prompte al res del Sant Rosari. Els darrers moments de la seva vida els va passar escoltant fragments del Kempis sobre la vida eterna. Era el llibre que més va meditar aquests darrers mesos.

Tot i que per a molts era vist com una persona distant, un bon grup de capellans i laics vam gaudir de la qualitat del seu tracte interper-sonal. Era comunicatiu, afectuós, comprensiu, acollidor, simpàtic, ocurrent, graciós, educat i respec-tuós. Tenia una dimensió paternal molt bella amb els més joves. Per a mi, allò que resumeix millor la qua-litat del seu tracte personal és que mai no vam tenir ni una discussió.

No estava avesat a manifestar els sentiments, però era una àni-ma sensible. Li agradava la músi-ca, l’art, la poesia. El seu esbarjo del diumenge a la tarda eren els concerts de cap d’any a Viena o les grans òperes. Disfrutava als grans museus. I s’emocionava amb la po-esia del Segle d’Or espanyol. Les darreres vegades que va presidir les festes de Corpus a Berga o del Claus-tre a Solsona hom el va poder veure emocionat. Ens ha deixat una gran persona, un gran cristià i un gran bisbe. Que Déu el tingui a la glòria.

vam compartir em permet dir una paraula sobre la seva vida espiritu-al, les seves relacions interperso-nals i la seva sensibilitat. Home fi-delíssim a l’oració de l’Ofici Diví i a la celebració diària de la Santa Missa, mai va dispensar-se ni d’una cosa ni de l’altra, ja fos per malaltia o per altres circumstàncies. En aquests darrers temps, agraïa que li resés la

El bisbe Traserra imposant les mans a Xavier Novell en la seva ordenació episcopal, el 12 de desembre del 2010.

Tot i que per a molts era vist com una persona distant, un bon grup de capellans i laics vam gaudir de la qualitat del seu tracte interpersonal

Catalunya, encara cristiana? Aquesta pregunta m’ha tornat una cascada d’interrogants en-tre els quals en destaco alguns: 1. Catalunya és cristiana segons els indicadors estadístics? 2. Con-serva Catalunya les seves arrels cristianes? 3. És cristiana amb espiritualitat d’Encarnació? Com entreveure si Catalunya «encara» viu en Crist?

Faré un ràpid «passeig» pels primers interrogants i faré «para-da i fonda» en l’últim: «Es viu “en-cara” a Catalunya el cristianisme amb espiritualitat d’Encarnació?»

1. Les estadístiques mesuren la «pràctica religiosa» a partir d’uns indicadors externs concrets que, en el cristianisme, solen ser: «anar a missa» els diumenges o la pràctica d’alguns sagraments amb forta connotació en la vida social (baptisme, primera comu-nió, nupcialitat, funeral...). Però, on queda el missatge de Joan: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi que begui, perquè diu l’escriptura: del seu interior bro-llaran rius d’aigua viva»; o el de Mateu: «Us ho asseguro, tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu», o el de Lluc: «Benaurats els pobres, benaurats...»

Segons això, podem assegurar que quan les estadístiques es feien ressò de les esglésies plenes en la «missa» de diumenge, Catalunya era més cristiana? En aquell temps es vivia més en sintonia amb l’Es-perit de Jesús?, Catalunya era més cristiana segons l’Esperit de Jesús o és que estava més d’acord amb les «normes» de la «religió» cris-tiana?

2. Conservar les «arrels cristia-

Cristianisme amb espiritualitat d’Encarnació

CARMINA GÓMEZFundadora del Centre Passatge i de la Fundació Viarany

20 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019 CATALUNYA, ENCARA CRISTIANA?

Conservar les «arrels cristianes» hauria de ser «caminar» en la quotidianitat guiats per la llum i la força interior de l’Esperit de Jesús

Tant de bo que la crisi de fe i de sentit eclesial que detectem sigui l’oportunitat per recobrar l’essència de l’ésser cristià i un estil d’Església evangèlic i actualitzat

nes» entenc que hauria de ser viure segons l’Esperit, com diu Pau als Gàlates i, també, caminar segons l’Esperit com diu en la seva carta als Romans, és a dir, conservar les «arrels cristianes» hauria de ser «caminar» en la quotidianitat guiats per la llum i la força interi-or de l’Esperit de Jesús. Un rep-te i un desafiament avui titànics, donada la gran fractura que hi ha entre els paràmetres que regeixen la vida social i els que ens obren a viure en l’Esperit. També hi ha una distància abismal entre la visió del món que avui ens aporta la ciència i «les teologies» que sustenten la nostra fe.

Cal una lectura actualitzada del

2124 FEBRER 2019 CatalunyaCristianaCATALUNYA, ENCARA CRISTIANA?

nostres vides i també és obligat, com ja he dit, expressar el concepte de Déu amb llenguatge intel·ligible als homes i a les dones del segle XXI.

3. Catalunya és cristiana amb es-piritualitat d’Encarnació? Com entre-veure aquest «encara» viure en Crist?

La primera clau per situar-nos en aquest interrogant és distingir entre espiritualitat i religió. No són el mateix, la religió pot estar buida d’espirituali-tat i manifestar-se en rituals i norma-tives buides. L’espiritualitat comporta viure l’experiència de Déu. Com diu K. Rahner, sense experiència de Déu no hi haurà creients.

Jesús va ser un jueu fervorós, «complidor», però lliure dels lligams de la religió, «obedient» al Pare, crí-tic amb manifestacions religioses que posaven la llei per davant de l’home, per exemple el valor del dissabte com narra Marc, o les normes de la puresa ritual que recull Lluc, etc. El centre del seu missatge no és el compliment d’uns ritus, sinó un estil de vida que do-na testimoni que la presència del Reg-ne de Déu només és compatible amb el rebuig de la riquesa, amb la coherència de vida, amb l’actitud misericordiosa, amb la dignificació de la dona, donant prioritat als pobres, etc.

Ser cristià és viure segons el mis-satge de l’Evangeli, és saber trobar el sagrat en la quotidianitat, i és viure tot això en un marc comunitari, l’Església com a comunitat de comunitats orants i alliberadores, comunitats amb rostre públic i amb dimensió social.

Hi ha una quarta pregunta que em queda al tinter: és l’Església —entesa com a comunitat formada per tots els batejats— encara cristiana? És cris-tiana en la seva manera d’entendre’s com a comunitat, en la seva manera de celebrar la fe, en la seva autoexpres-sió com a «poble» de Déu? És mística, profètica i alliberadora? Mostra, en el seu viure, el rostre de Crist i fa present en la Història el Regne de Déu? És una Església pobra i amb els pobres? És una Església oberta al diàleg amb al-tres tradicions religioses? Tant de bo que la crisi de fe i de sentit eclesial que detectem sigui l’oportunitat per reco-brar l’essència de l’ésser cristià i un estil d’Església evangèlic i actualitzat.

Si aquesta és la vara de mesurar la fe d’un poble, Catalunya, encara cris-tiana?

contingut de la fe cristiana i un llen-guatge que pugui ser entès pels ho-mes i les dones d’aquest temps. No podem seguir condemnant el món, el dimoni i la carn com a «enemics de l’ànima» o proclamant solemne-ment cada diumenge, en el credo que defineix la nostra fe, que Jesús «va pujar» al cel i «està assegut» a la dreta de Déu Pare. Si, com diu el teòleg exbenedictí Willigis Jäger, les persones necessitem imatges i conceptes per conèixer Déu i la nostra visió de Déu reflecteix la nostra visió del món, és obligat re-visar el nostre concepte de Déu a la llum de la cosmologia actual que «ni és total ni és definitiva», però és en la qual avui «caminen» les

Il·lustració: Jordi Maragall

Com ens ha dit el Sínode, una Església que acompanya els joves és una Església que escolta, que es preocupa per allò que els preo-cupa, que coneix tant allò que els agrada, com allò que els fa patir, i que no vol que deixin de ser joves del segle XXI per ser cristians. Qui-na música escolten? Quines sèries miren? A quins youtubers seguei-xen? Escoltant-los a ells i a allò que els interessa, descobrirem què hi ha en el seu cor. Tant allò que cer-quen com allò que necessiten, com faria Jesús.

Una Església que acompanya no veu la joventut com un molest tràmit per ser adult. L’adolescèn-cia i la joventut són un moment clau en la formació de la identitat

22 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

CAMÍ SINODAL

MN. BRUNO BÉRCHEZMembre del SIJ i delegat de Joventut de l’arxidiòcesi de Barcelona

A vegades per pors, falta de fe o prejudicis hem presentat un Jesús tan light que no atrau ningú

Com acompanyar els joves?

d’una persona. No seríem qui som sense persones que, quan érem jo-ves, ens van escoltar i van ser-nos referents. Qui soc jo? Què haig de fer amb la meva vida? Cap a on ca-mino? Són preguntes que tot jove s’acaba fent. Però, qui l’ajuda a tro-bar la resposta? Nosaltres no la te-nim. Jesús sí. La nostra missió és ser com Joan Baptista i portar-los a Jesús perquè l’hi preguntin.

Per aquesta raó és tan impor-tant no amagar Crist als joves. Ell és l’interessant, no nosaltres, ni els nostres valors ni les nostres idees. Portem-los a Jesús. A vegades per pors, falta de fe o prejudicis hem presentat un Jesús tan light que no atrau ningú. L’hem maquillat o fins i tot amagat als joves, no fos cas que s’espantessin. I després ens hem estranyat que no el coneguessin. No tinguem por i confiem en Ell. El jove és una esponja, i quan el poses davant del misteri d’un Déu que l’estima bojament, mai resta indiferent. Portem-los sense por a la pregària, a l’adoració, a pelegri-natges, a voluntariats, etc.

Una Església que acompanya té la missió d’ajudar els joves a descobrir el somni que Déu té per a ells. Un somni que si és de Déu es traduirà en donar la vida. Però on i com? Ajudem-los a trobar-lo confiant-los a ells responsabilitats. Així podran experimentar la joia de donar-se i veuran que són capaços i necessaris. És així com podran sen-tir la crida de Déu.

Poques vegades un jove dema-narà ser acompanyat. Però no ens deixem enganyar. Això no vol dir que no desitgi tenir un espai on ser escoltat, i així trobar llum per saber cap on dirigir els seus passos en la vida i la fe. Com estàs? Vols que quedem un dia per parlar? No tinguem recança de preguntar-l’hi. Segurament ens n’endurem sor-preses.

Només cal estar enamorat de Crist, estimar els joves tal com són, volent sobretot el seu bé espiritual i personal, i tenir temps per escol-tar-los. La resta ja és cosa d’ells dos: de Jesús i dels joves.Exe Lobaiza

2324 FEBRER 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA AL MÓN

JOSUÉ VILLALÓNAjuda a l’Església Necessitada

Fatima Villa’s és una petita i pobra colònia de majoria cristiana als afores de Rawalpindi, al nord del Pakistan. Està fora del centre urbà, creuant el riu Soan, un dels molts afluents de l’Indo. Fins a aquesta zona van arribar a la segona meitat del segle passat milers de persones buscant una vida millor, en l’alesho-res incipient estat dels musulmans del subcontinent indi.

«La parròquia va ser constitu-ïda el 1980. Aquí vivia un grup de famílies cristianes, però no hi havia cap església. El primer temple, que encara es conserva, va ser constru-ït pels mateixos feligresos. Ales-hores hi havia unes 200 persones cristianes. Actualment som més de 1.000», explica el pare Silvestre Joseph, rector de Santa Teresa de Calcuta a Fatima Villa’s.

La fe dels feligresos és molt sen-zilla però sòlida. En una societat fortament islamitzada, no és fàcil el dia a dia per a un cristià. Els ba-tejats es veuen marginats, ocupen

els treballs més humils, com la reco-llida d’escombraries, la fabricació de totxanes o la venda ambulant. «Formo part del grup del Roser, cada dia celebrem junts l’Eucaris-tia acompanyats pels capellans. La pregària és el que ens manté dem-peus», confessa Felmina Mukhtar, responsable del grup del Roser de la parròquia.

Felmina és una de les pioneres, prové de Karachi, al sud del país. Quan era jove va créixer en ella la devoció a la Mare de Déu, així que en arribar a la seva nova llar va crear un grup de pregària marià: «Maria és el camí per arribar a Jesús. Si te-nim cap problema en la nostra vida, la solució la trobarem ràpidament si demanem la seva intercessió. Resem pel Papa i pel nostre bisbe. Quan algú està malalt, també re-sem per ell i el visitem a casa, per acompanyar-lo i resar plegats el Rosari.»

Les 4.000 persones que atén la parròquia no únicament viuen a Fatima Villa’s; estan disperses en diversos barris, alguns distants a 2 hores en cotxe. La tasca pastoral

seria impossible sense el treball dur d’un equip de laics catequis-tes. Babbu (catequista, en panjabi) Abid Niamat és un jove pare i marit de 31 anys: «La meva família és ca-tòlica, des que era petit anava a l’es-glésia amb els pares. Quan em vaig casar, la meva dona i jo vam decidir servir Déu i el poble de Déu com a catequistes. L’església cobreix les nostres despeses, vivim aquí a la parròquia. Els diners que rebem no són gaires, però suficients per viure. Estem contents amb la nos-tra missió.» Abid ha organitzat un comitè de benvinguda per rebre amb cants i balls una petita dele-gació d’Ajuda a l’Església Necessi-tada, que ha finançat el nou temple parroquial, inaugurat fa poc, amb 25.000 euros.

«És una benedicció per a nosal-tres comptar amb aquesta nova es-glésia, que ens permet acollir més gent, ara que la comunitat ha cres-cut. Sou un signe de la unitat dels catòlics d’arreu del món. Us tenim presents cada dia en les nostres oracions», s’acomiada el P. Silves-tre.

TESTIMONIS DE FE

Abid Niamat, catequista de la parròquia, amb la seva dona, Sumaria Abid, i les seves filles, Sandiya i Christiana.

Aju

da a

l’E

sglé

sia

Nec

essi

tada

Construint l’esperança al Pakistan

24 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019 REPORTATGE

CARME MUNTÉ

Víctimes de la violència a la República Centreafricana

Oxfam Intermón proporciona ajuda humanitària a més de 200.000 persones

2524 FEBRER 2019 CatalunyaCristianaREPORTATGE

Des del desembre del 2012 la República Centreafricana està im-mersa en un clima de violència que amb els anys ha anat adoptant dife-rents formes: el que va començar com un enfrontament per motius econòmics, ha anat desembocant en motivacions religioses i tribals, però sempre amb els recursos na-turals com són or i diamants en el punt de mira.

Un dels moments àlgids del cli-ma de violència en un país enorme en extensió però relativament pe-tit pel que fa a població (uns cinc milions d’habitants) va arribar el desembre del 2013, quan més de la meitat dels veïns de Bangui, la capital, van haver de fugir i refu-giar-se en els llocs més inversem-blants, des de l’aeroport fins a la gran mesquita o recintes catòlics. Un total de 400.000 persones, de religió musulmana, desplaçades i mancades del més elemental per sobreviure.

Des del gener del 2014 una de-legació d’Oxfam Intermón treballa a la zona proporcionant ajuda hu-manitària a més de 200.000 perso-nes. L’organització treballa en les següents àrees: distribució d’aigua potable, rehabilitació i construcció d’infraestructura de sanejament i higiene, activitats de seguretat alimentària i suport per a la reac-

tivació agrícola i petit comerç, així com activitats de protecció. «Vam començar a Bangui, però amb el temps hem obert projectes a altres zones del país, de manera que avui també som presents a Bria, Paoua i Batangafo, zona d’intersecció entre les milícies cristianes i mu-sulmanes», explica el cooperant català Ferran Puig Abós, director d’Oxfam Intermón a la República Centreafricana.

Els episodis de violència inter-mitents des del 2012 provoquen desplaçaments constants de la població. De fet, es calcula que 1 de cada 5 centreafricans ha hagut de fugir de casa. I això malgrat la tasca de la MINUSCA (Missió Unidi-mensional Integrada de les Naci-ons Unides per a l’Estabilització de la República Centreafricana), que es va posar en marxa el 7 d’abril del 2014.

La situació dels camps de des-plaçats és dramàtica. «Són gent que ho ha perdut tot, que han ha-gut de fugir de casa seva», relata Ferran Puig, «viuen amuntegats en un camp a tocar de la MINUSCA per sentir-se protegits, es fan cabanes amb branques i palla, mengen un cop al dia, dos a tot estirar, i tenen molt limitat l’accés als mitjans de subsistència». «Com que no po-den sortir de la zona perquè és

«El programa humanitari és la resposta immediata a les necessitats, però ara volem afavorir que la societat civil treballi per reconstruir el país centreafricà»

Ferran Puig, a la dreta de la imatge, supervisant la feina de potabilització de l’aigua.

FERRAN PUIG

26 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019 REPORTATGE

perillós, tampoc no poden conre-ar els camps ni produir menjar, de manera que viuen una situació de dependència total de l’ajuda huma-nitària.» Les dones que s’arrisquen a conrear una mica d’hort i vendre el producte al mercat són víctimes en molts casos de violacions. «Ai-xí com l’home ha d’amagar-se pel risc de ser assassinat, les dones es queden amb els fills i acaben sent víctimes de violacions. En tenim identificats nivells altíssims.»

Precisament, les dones i els joves són el sector de població que pot afavorir un clima de pau i reconciliació pensant en el futur. «Volem treballar amb la societat civil perquè s’organitzi i trobi una solució al conflicte», exposa Fer-ran Puig. «El programa humanitari és la resposta immediata a les ne-cessitats però ara volem afavorir el programa de bona governança perquè la societat civil treballi per reconstruir el país centreafricà.»

El programa sobretot està en-focat a les associacions de dones i de joves, que són els pilars de la solució. «Els joves per tal d’evitar que vagin a les milícies i les dones perquè són l’element estructural de tots els països africans: la do-na assegura el sosteniment de la família, és la que té una visió a llarg termini. Si busques solucions has de treballar amb les dones», afir-

ma el cooperant català, que tam-bé manté l’esperança en l’acord de pau del 3 de febrer, auspiciat per la Unió Africana i l’Organització de Nacions Unides, que han reunit els líders de les milícies en una matei-xa taula de negociació.

Tot és possible, com es va com-provar al país arran del viatge del papa Francesc per a l’obertura de l’Any de la Misericòrdia, a la cate-dral de Bangui, el novembre del 2016. Aleshores també es vivia un moment especialment crític, amb explosions de violència, de mane-ra que el contingent francès que havia d’assegurar la protecció del Papa va desaconsellar el viatge. I això no obstant, «el Papa va decidir anar-hi, va celebrar actes a la cate-dral, a l’estadi i també a la mesqui-ta central, en ple barri musulmà», recorda Ferran Puig. «Va ser un moment de remoure esperits i de promoure la concòrdia i reconci-liació entre catòlics, protestants i musulmans.» Certament, no va du-rar per sempre, «però almenys va permetre que les eleccions presi-dencials que s’havien de celebrar transcorreguessin amb pau i sense problemes».

L’esperança avui és que aquell moment il·lusionant, arran de la visita del papa Francesc, reviscoli de nou amb l’acord de pau a què recentment s’ha arribat.

«La dona assegura el sosteniment de la família, és la que té una visió a llarg termini. Si busques solucions has de treballar amb les dones»

«El viatge del Papa va ser un moment de remoure esperits i de promoure la concòrdia i reconciliació entre catòlics, protestants i musulmans»

Infants del camp de desplaçats de Bria, a la República Centreafricana.

FERRAN PUIG

2724 FEBRER 2019 CatalunyaCristianaREPORTATGE

Ferran Puig és el director d’Oxfam a la República Centreafricana.

FERRAN PUIG ABÓS ha passat unes setmanes a Barcelona, la seva ciutat natal, descansant, visitant família i amics però també carregant piles. La Repúbli-ca Centreafricana no és el primer destí d’aquest coo-perant de 50 anys, enginyer de Telecomunicacions, que un dia va deixar la feina en una multinacional per em-brancar-se en la cooperació internacional, primer al Txad, amb el Servei Jesuï-ta als Refugiats i Intersos, i després a Moçambic i el Sudan del Sud amb Oxfam Intermón. Des de fa dos anys i mig, és el director d’Oxfam Intermón a la República Centreafrica-na. El seu compromís a la República Centreafricana té vigència fins al juliol del 2020. «Després? Ja ho veu-rem, segurament tornaré a canviar de context, de tant en tant cal renovar.»

JAUME PUJOL BALCELLSArquebisbe de Tarragona i Primat

ALS QUATRE VENTS «Al principi Déu va crear el cel i la terra…» Així comença el primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, que nar-ra la creació del món, el paradís ter-renal, el primer pecat, la promesa de redempció, i la vida des d’Adam i Eva fins als nostres primers pares en la fe, com Abraham, Jacob, Jo-sep, patriarques amb els quals Déu segella la seva Aliança.

Rellegir aquestes pàgines sublims a poc a poc i amb esperit d’escolta, ens permet conèixer millor el Creador de l’univers, i en-dinsar-nos en els traços doctrinals fonamentals de la nostra fe, com la unitat de Déu, la omnipotència divina, la justícia i la misericòrdia.

També ella, la misericòrdia, que tindrà la culminació explicativa en el Nou Testament, apareix ja en les primeres pàgines de l’antiga Llei. Després de la temptació i la caiguda, quan l’ésser humà s’aver-gonyeix de la seva nuesa i s’ama-ga de la mirada del seu creador, Déu li surt a l’encontre i li promet la redempció amb aquella figura de la dona que donarà a llum un fill que esclafarà el cap del diable.

Misericòrdia també per a Caín, el primer de la llista inacabable d’homicides que hi ha hagut al món, quan li posa un senyal al front per a salvaguardar-lo: «El Senyor el va marcar amb un senyal, perquè

no el matessin els qui el trobarien» (Gn 4,15b).

El Gènesi, amb un llenguatge no científic, presenta la magnificència de Déu i episodis tan alliçonadors i suggeridors com el de l’arca de Noè i la torre de Babel, fins entrar en una segona part amb els patriarques, començant per Abraham, amb qui Déu fa la promesa de lliurar-li una terra, que serà Palestina, i fer-lo pa-re d’una gran descendència.

Abraham, exemple de fe, surt de la terra dels seus pares sense saber on anava, se’ns diu (cf. Gn 12,1), però fidel a la paraula de Déu, fins i tot quan el sotmet a la prova màxima del possible sacrifici del seu fill Isaac.

Cada patriarca ens ofereix lliçons de vida inigualables en aquests textos immortals, com el somni de l’escala de Jacob, la vocació de Josep després de ser venut pels seus germans, i molts altres que han inspirat artistes du-rant segles i que han permès als teòlegs conèixer millor la intimi-tat divina. Recomano, en aquest sentit, el llibre Viure amb la Bíblia, del cardenal Carlo Maria Martini, retrat excepcional, amb múltiples ensenyaments que ens transmeten aquests primers patriarques.

Després del Gènesi la Bíblia con-tinua amb l’Èxode, el personatge central del qual, Moisès, mereixerà l’atenció de tot estudiós de la Bíblia.

28 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019 LA VEU DELS PASTORS

El Gènesi, porta de la Bíblia

LA VEU DELS PASTORS 29CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

CARTA DOMINICAL JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

Els joves, l’ara de Déu

construcció d’un futur més pròs-per. Durant la JMJ de Panamà, el papa Francesc ens convidava a tre-ballar plegats sense perdre l’espe-rança ni l’alegria: «Un altre món és possible [...] els joves ens conviden a involucrar-nos en la seva cons-trucció perquè els somnis no que-din en una cosa efímera o etèria, perquè s’impulsi un pacte social en què tots puguin tenir l’oportunitat de somniar un futur: el dret al futur també és un dret humà.»

El futur incert de les noves ge-neracions ens hauria de fer obrir els ulls i adonar-nos que és urgent que connectem l’economia amb el bé comú i la dignitat de les persones. Estic convençut que si els valors de l’Evangeli —continguts en la Doctrina Social de l’Església— els apliquem a l’economia i a la políti-ca, serem capaços de transformar la societat i edificar un món més just, més fratern i en pau.

En la cloenda de la JMJ, a Ciutat de Panamà, el Sant Pare va exhor-tar els joves a ser conscients del seu paper com a cristians i a pren-

La joventut és una etapa clau en la formació de la persona i en el progrés de la societat. Des de l’Església catòlica en som molt conscients i, per això, recentment, hem organitzat dos esdeveniments d’àmbit mundial on hem compartit amb els joves les seves angoixes i alegries. El primer va ser el Sínode dels Bisbes del passat mes d’octu-bre; i el segon, aquest gener, la Jor-nada Mundial de Joventut a Panamà (JMJ). La visita del papa Francesc a aquest país centreamericà ha fet que milers de joves d’arreu del món, carregats de somnis i d’esperança, hagin pregat junts i hagin renovat el seu compromís de transformar el món vivint a l’estil de Jesucrist.

Es diu sovint que els joves són el futur i l’esperança del món i de l’Església. Ara bé, ser jove no és gens fàcil. A molts els toca viure moments difícils i d’incertesa. A Europa el problema es concreta principalment en l’atur juvenil i en l’accés a l’habitatge.

Tots hem d’implicar-nos en la

dre’s la vida seriosament, ja que en paraules del Sant Pare, els joves no són el futur, sinó l’ara de Déu. Cal, doncs, que obrim als joves més es-pais de participació i de decisió en la societat. Cal també que oferim als joves cristians camins per in-tervenir en la vida de l’Església i en les seves respectives institucions socials o religioses.

El proper diumenge 10 de març a les sis de la tarda, a la Sagrada Família, tenim una nova cita amb tots els joves de la nostra diòcesi. Amb ells volem començar la Qua-resma, pregarem amb la creu de Cambodja i celebrarem l’Eucaristia acompanyats de Mons. Enrique Fi-garedo, SJ, prefecte apostòlic de Battambang. Ell ens aproximarà a la situació de l’Església a Cambodja i compartirà amb nosaltres el seu testimoni, conjuntament amb dos joves natius. Ens relatarà com aju-den els joves afectats pels danys de les mines antipersones.

Animo tots els joves de la diò-cesi a participar-hi. Bon diumenge a tothom!

Ameu els vostres enemics, feu el bé als qui us odien

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / riuscamps@yahoo.es

PER A CONSULTES: REDACCIO@CATALUNYACRISTIANA.CAT

IGNASI RICARTClaretià i biblista

Jesús ha instruït els seus deixebles en el Sermó de la planu-ra, proposant-los una sèrie de benauran-ces i de malaurances. Ara s’adreça a tots els seus oients jueus, procedents de la di-àspora o autòctons d’Israel. El tema cen-tral de la seva ense-nyança el formula a l’inici: «Ameu els vos-tres enemics.» I per si quedés encara algun dubte, ho recalca tot seguit: «Feu el bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien.» No són paraules buides. No era aquest el llen-guatge que corria en temps de Jesús en la societat jueva tan aclaparada pels impostos de guerra dels vencedors romans. Aquest no és tampoc el llenguatge corrent entre nosaltres. A mi m’és del tot impossible de compaginar aquest manament nou de Jesús (ve-geu Jn 13,34; 15,12.17: «Ameu-vos els uns als altres com jo us he amat») amb el Jesús guerriller i violent que més d’un historiador actual pretén inculcar-nos. Tampoc no tinc cap dubte que entre els deixebles de Jesús, i en concret entre els Dotze, n’hi hagués una bona part que fos-sin violents i que, volent-se alliberar dels romans, el comprometeren i el portaren al patíbul del Gòlgota. N’hi ha prou de recordar l’escena de la compartició dels pans, quan cinc mil homes adults el volien fer Rei en ple desert i ell s’esmunyí tot sol cap a la muntanya. En la recapitulació insisteix en aquest tema tan cen-

tral: «Ameu els vostres enemics, feu el bé i presteu sense esperar res en retorn: així serà gran la vostra re-compensa i sereu fills de l’Altíssim, perquè ell és bondadós envers els desagraïts i dolents. Sigueu com-passius com també el vostre Pare és compassiu.» La millor definició de Déu ens la lliurà Moisès en el Sinaí quan pronuncià el nom: «El Senyor, el Déu compassiu i miseri-cordiós» (Ex 34,6 LXX). Els fills de l’Altíssim, del Déu compassiu i be-nigne, no podem ser mai violents. Les nostres reivindicacions perquè es faci justícia, les hem de fer sem-pre de manera pacífica.

CONSULTORI BÍBLIC

Quina era la condició de la dona jueva en temps de Jesús? (i VI)

Coneixem el nom d’algunes de les dones de l’entorn de Jesús. Ma-ria de Magdala ocupa un lloc pre-eminent, ja que sempre ve citada en primer lloc, tal com Pere entre els homes. Pel que sembla, tres do-nes són les més properes a Jesús: Maria Magdalena, Maria —mare de Jaume el Menor i de Josep— i Maria de Salomé. Altres dones molt esti-mades per Jesús van ser les germa-nes Marta i Maria, que l’acollien a la seva casa de Betània. Cada vegada hi ha menys dubtes que les dones van prendre part en l’Últim Sopar. Per què haurien hagut d’estar absents d’aquest sopar de comiat elles que, d’ordinari, menjaven amb Jesús? Qui s’hauria posat a preparar i servir de-gudament el banquet sense l’ajuda de les dones? L’exclusió d’elles és en-cara més absurda si es tractà d’un sopar pasqual, al qual les dones hi assistien. On haurien pogut menjar la Pasqua, elles soles, a la ciutat de Je-rusalem? En aquesta casa de l’últim sopar s’hi reunien sempre els deixe-bles aquells dies, fins i tot després de la crucifixió de Jesús, però no sols els Dotze, sinó «juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d’ell» (Ac 1,14). Tant a Maria de Magdala com a Pere se’ls atribuïa un paper important en l’ori-gen de la fe en Jesús ressuscitat. Les dones no discuteixen, com els homes, sobre qui tindrà més poder en el Regne de Déu. El seu fort és «servir». Aquest servei és model del que ha de ser l’actuació de tot dei-xeble: «Qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? No és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, soc com el qui serveix» (Lc 22,27). El perfum de l’Evangeli s’escampa arreu.

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

GLÒRIA MONÉS

31CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019BÍBLIA

1Sa 26,2.7-9.2-13.22-23

Déu t’havia posat a les meves mans,però jo no he volgut fer res de mal

Lectura del primer llibre de Sa-muel:

En aquells dies, Saül, amb tres mil homes d’entre els millors guer-rers d’Israel, baixà al desert de Zif a buscar-hi David. David i Abisai entraren de nit al campament de Saül, i el trobaren dormint, ajagut al centre de tots. Tenia la llança clavada a terra vora el seu capçal. Tot al voltant jeien Abner i els al-tres homes. Abisai digué a David: «Avui Déu ha fet caure el teu ene-mic a les teves mans. Ara mateix el clavaré a terra d’una llançada. No en caldran pas dues.» Però David li contestà: «No el matis pas. ¿Qui quedaria net de culpa si amb les se-ves mans feia res de mal a l’Ungit del Senyor?» Llavors David agafà la llança i el gerro d’aigua que Saül tenia vora el capçal i se n’anaren. Ningú no ho veié, ni se n’adonà, ni es despertà. Tothom dormia. El Se-nyor havia fet caure sobre ells un son profund. David passà a l’altra banda i s’aturà un tros lluny, dalt la muntanya. Els separava una bona distància. David cridà: «Aquí tinc la

1Co 15,45-49

Abans érem semblants a l’home fet de pols, després serem semblants a l’home que és del cel

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint:

Germans, quan Déu modelà Adam, el primer home, es convertí en un ésser animat, però el darrer Adam es convertí en Esperit que dona vida. No va ser primer el cos espiritual, sinó el cos animat. El cos espiritual vingué després. El primer home, fet de terra, era de pols. Però el segon home és del cel. Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. Abans érem semblants a l’home fet de pols; després serem semblants a l’home que és del cel.

102

Beneeix el Senyor, ànima meva,del fons del cor beneeix el seu sant nom.Beneeix el Senyor, ànima meva,no t’oblidis dels seus favors.

R. El Senyor és compassiu i benigne.

Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia;rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable. R.

El Senyor és compassiu i benigne,lent per al càstig, ric en l’amor.No ens castiga els pecats com mereixíem,no ens paga com deuria les nostres culpes. R.

Llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’Occident.Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels. R.

Diumenge VII de durant l’any

Lectura primera

Evangeli

Lectura segona

Salm responsorial

Al·leluia

Lc 6,27-38

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «A vosaltres que escolteu, jo us dic: Estimeu els enemics, feu bé als qui no us esti-men, beneïu els qui us maleeixen,

Jn 13,34

Us dono un manament nou, diu el Senyor;que us estimeu els uns als altrestal com jo us he estimat.

quan saben que els recobraran. Però vosaltres heu d’estimar els enemics, heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos: llavors la vostra recompensa serà gran i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. Sigueu compassius com ho és el vostre Pare. No judiqueu i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condemnarà. Absoleu, i Déu us absoldrà. Doneu i Déu us donarà. Us abocarà a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet.»

pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres. Feu als altres allò que voleu que ells us fa-cin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d’agrair? També els pecadors estimen aquells que els estimen. Si heu fet bé als qui us en fan, qui us ho ha d’agrair? També ho fan els pecadors. Si presteu diners als qui de cert us els tornaran, qui us ho ha d’agrair? També els peca-dors presten diners als pecadors

llança del rei. Que vingui a buscar-la un dels teus homes. I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres que és de debò magnànim i lleial; avui el Senyor t’havia posat a les meves mans, però jo no he volgut fer res de mal a l’Ungit del Senyor.»

24. DIUMENGEDiumenge VII de durant l’any, Verd. Lectures: 1 Samuel 26,2.7-9.12-13.22-23 / Salm 102 / 1 Corintis 15,45-49 / Lluc 6,27-38SANTORAL: beata Josepa Naval, rel.; Modest, b.; Primitiva, vg.; Ser-gi, monjo i mr.

25. DILLUNSFèria, Verd. Lectures: Siràcida 1,1-10 / Salm 92 / Marc 9,14-29SANTORAL: Cesari; beat Sebastià d’Aparicio, rel.; Valeri, erm.

26. DIMARTSFèria, Verd. Lectures: Siràcida 2,1-13 / Salm 36 / Marc 9,30-37. Girona i Sant Feliu de Llobregat: Santa Pau-la Montal (MO), Blanc.SANTORAL: Alexandre, b.; Nèstor, mr.; Porfiri, b.

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC C; FERIAL I)

TEMPS DE DURANT L’ANY

(SALTERI: SETMANA 3)

Febrer27. DIMECRESFèria, Verd. Lectures: Siràcida 4,12-22 / Salm 118 / Marc 9,38-40SANTORAL: Baldomer; beata Fran-cina-Aina Cirer, rel.; Gabriel de la Dolorosa, rel.; Honorina, vg.

28. DIJOUSFèria, Verd. Lectures: Siràcida 5,1-10 / Salm 1 / Marc 9,41-50SANTORAL: Hilari, p.; Rufí, mr.

Març1. DIVENDRESFèria, Verd. Lectures: Siràcida 6,5-17 / Salm 118 / Marc 10,1-12SANTORAL: Eudòcia i Antonina, mr.; Lleó, mr.; Rossend, b.

2. DISSABTEFèria, Verd. Lectures: Siràcida 17,1-13 / Salm 102 / Marc 10,13-16SANTORAL: Agnès de Praga, rel.; Àngela de la Creu, rel. i fund.; Ge-nara, mr.; Lluci, b.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

El Sant 27 FEBRER

Beata Francina-Aina Cirer

Fins al segle XIX el món pagès tradicional a casa nos-tra era indiscutiblement cristià. Dins d’aquella espirituali-tat caracteritzada pel pes de la moral, les devocions i les obres caritatives, moltes persones senzilles hi trobaven la seva manera de viure el seguiment de Crist. Un dels casos més rellevants és el de la beata mallorquina Fran-cina-Aina Cirer (1781 – 1855).

Filla d’una família pagesa del poble de Sencelles, Fran-cina-Aina no sabia ni llegir ni escriure. Des de petita ja va destacar per una gran pietat i es va dedicar a ensenyar doctrina als nens i a visitar malalts, però de jove no va poder entrar a la vida religiosa a causa de les obligacions familiars. Només passats els quaranta anys va començar una vida de comunitat juntament amb altres companyes, i va continuar les obres de caritat. La beata es va anar fent coneguda entre els veïns i els capellans, fins que l’any 1851 ella i les companyes es van constituir com a comunitat religiosa dins de les Germanes de la Caritat. Francina-Aina Cirer va ser beatificada per Joan Pau II el 1989.

33CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019LITÚRGIA

Cal beneir les coses?

Aquests darrers dies l’Església ha beneït moltes coses: els animals, les escudelles o calderades, els panets de Sant Antoni abat, festa dels pagesos, les candeles de la Candelera o els fruits de Sant Blai. El dimecres de Cendra, es beneirà la cendra que ens recorda el començament de la Quaresma. En finalitzar la Quaresma beneirem rams i palmes per inaugurar la Setmana San-ta. A la Vetlla Pasqual, beneirem el foc nou, el ciri pasqual i l’aigua baptismal. Durant el temps pasqual, en molts llocs també hi ha el bon costum de beneir les cases, i arribada la primavera (per Sant Marc), des de les creus de terme, es beneeixen els camps i conreus per-què donin els bons «fruits de la terra i del treball de l’home». I sempre quan finalitza una acció litúrgica, sobretot l’eucaristia, els sacerdot o el bisbe acaba amb una benedicció sobre els presents, i en ocasions, aquesta bene-dicció es més solemne.

A nivell més reduït, molts fidels demanen beneir aigua, per a la seva purificació. Sovint als sacerdots se’ls demana la benedicció de rosaris, es-capularis, imatges i altres objectes normalment religiosos. També hi ha famílies que demanen la benedicció de la seva nova llar. Hi ha pares que beneeixen els seus fills/es. Encara que potser actualment amb no tanta fre-qüència, també es beneeixen edificis nous, comerços públics, carrers, ponts i places noves de pobles o ciutats. Es conserva bastant el bon costum de be-neir la taula al començament dels àpats familiars, i sovint també els comunitaris i festius.

Certament, que no totes les bene-diccions són iguals, n’hi ha que són pròpies de la litúrgia, i les trobem in-closes en el mateix missal, i d’altres que en són més populars, i es troben en el llibre litúrgic del Benediccional. Les que són més de devoció privada utilitzen formes i fórmules més senzi-lles per beneir. La paraula benedicció ve del llatí bene dire, que vol dir «dir bé». Per tant, quan beneïm diem i desit-gem el bé d’una cosa o d’una persona, i demanem a Déu que ens concedeixi el bé desitjat. En tota benedicció pro-clamem la Paraula de Déu (encara que sigui breument) i lloem la bondat de Déu demanant el seu ajut celestial, mit-jançant l’oració de benedicció.

Els evangelis ens expliquen que Je-sús beneïa els infants, els malalts, els pans que va multiplicar i, sobretot el pa eucarístic que ens va donar per a la nostra salvació. L’Església va aprendre de Jesús a beneir, i al llarg de la història ha utilitzat la benedicció com un sa-gramental al servei dels fidels cristians perquè siguin santificats per la gràcia divina que es desprèn de la benedic-ció que és un do de Déu. La cultura cristiana, transmesa per l’Església, ha enriquit la nostra societat amb el do de les benediccions.

Valorem doncs, les benediccions. Necessitem que Déu ens beneeixi a nosaltres i també les nostres coses. No caiguem en la superstició però tampoc desvalorem la benedicció. Preparem-les amb una bona catequesi, convidem-hi familiars i amics creant un ambient re-ligiós i eclesial. La benedicció sempre és un bé de Déu per a tothom.

F. XAVIER PARÉS SALTOR Delegat diocesà de Litúrgia d’Urgellxpares@bisbaturgell.org

EL CONSULTORI

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:elconsultori@hotmail.com Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

ESPAI LECTORS34 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

ESTHER RIÓN

Som a les portes d’una nova celebració del Dia Mundial de Pre-gària. La d’enguany la farem a la parròquia de Sant Albert Magne de Barcelona i el país encarregat de preparar la litúrgia ha estat Es-lovènia. Tindrem l’oportunitat de conèixer una mica millor aquest país des de la mirada de les seves dones. El tema escollit és: «Veniu, que tot ja està preparat!», sobre la paràbola que narra l’evangeli de Lluc al capítol 14.

La paràbola del gran banquet ha estat interpretada de diverses maneres al llarg de la història i sovint ha estat font de conflictes i de confrontacions. Les dones d’Eslovènia ens proposen diri-gir la mirada cap a la teologia de la justícia envers els pobres. L’evangeli de Lluc deixa clar que el Regne de Déu i l’arribada de

Dia Mundial de Pregària

Confessió onlineDavant de la crisi que avui dia pateix

la confessió em pregunto si és possible que l’Església faciliti les coses autorit-zant confessar-se online, és a dir, per-metent que la persona mantingui el seu anonimat. De fet, existeixen assessories psicològiques que atenen consultes per telèfon o internet.

Fa anys que atenc consultes sobre la fe i la vida cristiana des d’internet. Cada dia rebo correus amb tota mena de pre-guntes. I, efectivament, una de les coses que em demanen més és poder confes-sar-se telemàticament. La meva resposta sempre és la mateixa: no és possible. Els sagraments requereixen la presència per-sonal tant del ministre com del receptor. Els dic, i ho entenen, que tampoc no els puc donar la Sagrada Comunió a distàn-cia. Una vegada algú em va objectar que complia el precepte dominical seguint la Santa Missa per televisió perquè estava malalt i no podia sortir de casa. Òbvia-ment, no és així, perquè aquesta persona, a causa del seu estat, estava dispensada del precepte. És bo recordar-ho perquè hi ha moltes persones que, podent anar a la parròquia, segueixen la missa per la televisió. No val, i això no suposa negar el gran servei de la missa televisada per a la gent gran i els malalts. La qüestió de l’anonimat quedaria perfectament co-berta si s’observessin les disposicions de l’Església per a l’administració de la Peni-tència: hi ha d’haver confessionaris amb reixetes. Cada vegada més ens adonem de la saviesa i la prudència d’aquestes mesures que s’han menyspreat insensa-tament. Una noia m’explicava que va anar a confessar-se a una església i va pregun-tar a un sacerdot on era el confessionari. El sacerdot li va dir que no li calia, que podia anar al despatx i així «es veien la cara». La noia li va contestar: «Jo no he vingut a mirar-li la cara i tampoc no vull que vostè vegi la meva en confessió.» I va buscar-se un altre temple on sí que s’utilitzava el confessionari i, per cert, ca-da dia hi anaven diverses persones. Una altra cosa són les consultes doctrinals o espirituals que es poden atendre a través de mitjans telemàtics. Jo n’atenc moltes, però gairebé sempre acabo derivant-los a la visita presencial a un sacerdot. Aques-tes consultes ajuden i disposen per a la trobada personal.

Jesús canviaran el món i revolu-cionaran la seva estructura i els seus valors.

Els àpats estructuren l’evan-geli de Lluc i situen els lectors amb Jesús d’àpat en àpat. Jesús és capaç d’asseure’s a taula amb diferents persones: fariseus, pe-cadors, pobres i rics. El focus està a compartir un àpat i que n’hi hagi per a tothom, on el més important és menjar tots junts en una comunitat nova. Persones de diferents estrats socials, unides per la fe en Jesús. Mitjançant els àpats, Jesús desenvolupa la seva teologia d’una nova comunitat, on tothom comparteix el que té, especialment els que són rics.

Divendres 1 de març a les 19 h hores - Parròquia Sant Albert Magne (Dominiques de l’Ense-nyament): carrer de Mallorca, 349, cantonada Roger de Flor de Barcelona.

Cartell de la pregària del divendres 1 de març.

35CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019ESPAI LECTORS

Cartes

Podeu enviar les cartes a: redaccio@catalunyacristiana.cat

Postals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

Maria, la «influencer» de Déu

Un influencer, ho sabem prou bé, és una persona que té certa credibilitat sobre un tema concret, i per la seva presència i influència, es pot arribar a convertir en un «prescriptor» interessant per a una marca. Influencer és un terme que s’utilitza cada vegada més, amb més freqüència, als mitjans de comunicació social, malgrat que el concepte no forma part del diccionari. El terme influ-encer significa «influenciador» i la seva figura aconsegueix que les aportacions a la xarxa disposin de certa credibilitat.M’ha cridat l’atenció que el papa Francesc assenyalés la Verge Maria, com la influencer de Déu. En la tradicional vetlla de la JMJ, a Panamà, Francesc va recórrer al terme influencer per destacar la dimensió del «sí» de Maria. Amb un llenguat-ge natiu digital, va convidar a ser autèntics influencers del segle XXI, a l’estil de la Mare de Jesús. Estem cridats a marcar tendència, a crear estil de vida, a ser testimonis creïbles que Déu actua i viu en nosaltres.Maria, la «influenciadora» de Déu, la que pot fer més com a Mare nostra perquè escoltem la Paraula i en seguim l’exemple, sobretot, al peu de la Creu. El Papa també va animar els joves a no caure en la «cultura del bullying, de l’assetjament, de la intimidació, de l’acarnissa-ment amb el feble». Paraules noves per a missatges eterns. Paraules que els joves ja com-parteixen i dominen en el seu llenguatge.

Bones notíciesÉs un plaer llegir l’article «No

oblidem Haití!», publicat al número 2.055, i felicito la direcció i l’equip de redacció del setmanari. Alhora recordo Isa Solá, religiosa de Jesús Maria, que va donar la vida en el servei als haitians.

Suggereixo a TV3, especialment als responsables dels Telenotícies, que, a més de parlar de pederàstia, abusos sexuals i altres desgràcies, informin de l’activitat diària dels missioners, homes i dones, laics i religiosos, que tant de bé fan a paï-sos del Tercer Món. Serà una ocasió per donar també bones notícies.

PERE GRAU I VERDAGUERBarcelona

«Mans Unides» 2019

La meva admiració per a Mans Unides. Amb el lema «Creiem en la igualtat i en la dignitat de les per-sones», s’ha celebrat, enguany, la campanya de Mans Unides. Aquest cop, l’organització ha posat l’accent en la dona, la dignitat i drets de la qual encara no estan reconeguts en països del Tercer Món, on ni tan sols compta la seva veu.

Mans Unides és una organitza-ció de l’Església que van fundar les dones espanyoles d’Acció Catòlica el 1960 per lluitar contra la fam al món. Els seus projectes es basen, sobretot, en el desenvolupament agrícola, la promoció educativa, l’atenció sanitària i la promoció de la dona.

Els fons provenen de les col-lectes que es fan, amb aquest propòsit, als col·legis catòlics i a les parròquies d’Espanya el segon diumenge de febrer; a més, compta amb quotes dels socis i amb do-

natius. Hi ha parròquies que s’im-pliquen en projectes concrets que Mans Unides aprova i s’encarrega de supervisar i de dur a efecte. Per la seva tasca humanitària i social, que ha millorat la vida de milions de persones arreu del món, Mans Unides té, entre altres guardons, el premi Príncep d’Astúries de la Con-còrdia (2010). Com Càritas i Vida Humana Internacional, és una de les grans obres socials de l’Església catòlica, expressió viva de la seva misericòrdia.

JOSEFA ROMOValladolid

Victòria de la mort

L’alcalde demòcrata de Nova York, que es considera catòlic, va signar la llei que permet l’avorta-ment durant els nou mesos d’emba-ràs, fins al moment de néixer.

Vivim una veritable cultura de la mort on l’assassinat és legal. No val l’argument per justificar l’in-fanticidi que suposa dir que «les dones tindran el dret fonamental de controlar el seu cos» quan es vulnera el dret fonamental a la vida del no nascut. Quan ja se senten els batecs del cor, és que hi ha vida, i, si s’elimina, és un assassinat per definició. Amb aquesta llei, a més, es permet que si el nadó aconse-gueix superar l’avortament, és a dir neixi amb vida, se l’hagi de deixar morir i aquí no passa res. Com es pot legalitzar aquesta atrocitat? Per celebrar aquella victòria de la mort es va il·luminar de rosa el World Trade Center. Ja s’han contagiat a seguir l’exemple l’estat de Virgínia i Rhode Island, per començar. Sense paraules.

LOURDES CAMPS CARMONABarcelona

24 FEBRER 2019 CULTURA36 CatalunyaCristiana

JOAN PALLARÈS-PERSONAT

L’art és subjectiu, cada persona el pot percebre de manera comple-tament diferent, fins i tot un mateix, davant de determinada obra, pot tenir sentiments i emocions ben di-ferents segons l’època de la seva vida i la circumstància. Les perso-nes sensibles, enamorades de l’art, poden tenir parers diferents, però sempre respecten les obres. Quan una obra d’art rep blasmes o fins i tot atacs, segur que són motivats per gent ben poc sensible, que no està gens interessada en les obres, perquè només obeeixen la seva ideologia intolerant.

Fa poc, a l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat, a Tortosa, contemplava les pintures de Joan Lahosa i Valimanya (Prat de Comte 1902 - Barcelona 1981) i recordava les agres crítiques que va rebre quan va pintar el santuari de la Fontcalda, a Gandesa, passada la guerra civil. Lahosa va combatre, mobilitzat per lleva, amb els repu-blicans. També havia utilitzat per model alguna persona amb les se-ves mateixes circumstàncies i això a alguns els semblava sacríleg per a un lloc sant.

Avui, encara, en qualsevol bran-ca artística hi ha susceptibilitats ideològiques, però en temps de la dictadura no només la censura im-pedia prèviament moltes expressi-ons creatives, sinó que si passaven el garbell, encara hom es podia ex-posar a la sanció, fins i tot detenció governativa.

Als anys quaranta i cinquanta, el marge de maniobra de la creati-

Els fets de Palau-sator de fa cinquanta anys

vitat va ser mínim, però avançant els seixanta, el règim, al qual no li agradava gaire la innovació ni la modernitat i apostava per un art nacional, abeurat del passat, va contemporitzar més amb els cor-rents moderns. El cas de Dalí va ser el paradigma en la dèria per apa-rentar la normalitat dins el món de l’art i va tenir una tímida obertura.

Però no a tothom li agradava que l’aire fresc entrés per la finestra i grups de nostàlgics del passat, tal com havien campat sense aturador per la universitat, irromprien en la vida pública, fins i tot protegits per alguna autoritat, amb total impu-nitat i amb pintades, amenaces i agressions personals. Alguns còc-tels Molotov sembrarien el terror durant llarg temps.

No poques vegades aquests grups, que se solien proclamar defensors de la fe i la religió, fari-en de la pròpia Església (capellans, parròquies, persones catòliques significades, locals socials, etc.) un

El tema era innovador: un Crist desclavat de la creu, uns protagonistes que anaven des dels Reis Catòlics fins a personatges llavors de moda

Els agressors, membres del grup terrorista Guerrilleros deCristo Rey, van ruixar el mural amb pintura negra i vermella, fins a destruir-lo completament

37CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019CULTURA

objectiu sobre el qual descarregar la seva ira i fer-la víctima dels seus atemptats.

Ara fa cinquanta anys, concreta-ment va ser el 4 de febrer del 1969, va succeir una d’aquestes agressi-ons a l’església de Palau-sator (Baix Empordà), concretament al temple parroquial de Sant Pere, un temple romànic, construït entre finals del segle XII i principis del XIII, ampliat el XVI-XVII i restaurat el 1943.

Al llarg del 1968 el pintor Lluís Bosch i Martí (Girona, 1941) va de-corar l’absis de l’església. A l’estil d’aquells muralistes mexicans dels anys trenta, el tema era innovador: un Crist desclavat de la creu, uns protagonistes que l’envoltaven que anaven des dels Reis Catòlics i les àligues imperials, fins a personat-ges polítics llavors tan de moda com el Che Guevara, mort feia poc, Fidel Castro o John F. Kennedy, el nazi Adolf Hitler, els capdavanters de la no-violència Ghandi o Martin Luther King, assassinat poc abans,

Pierre Teilhard de Chardin, l’histò-ric pensador Ramon Llull, Jaume I, l’abat Oliba, l’abat Escarré, també mort feia ben poc, el cardenal Vidal i Barraquer, Salvador Espriu, que llavors destacava com a intel·lec-tual compromès...

L’obra d’art, bo i acabada, esta-va esperant inaugurar-se quan una persona va quedar amb el rector de la parròquia, Mn. Nicolau Mon-cunill, perquè un grup d’estudiants d’art, de la Universitat de Barcelona, visitessin les pintures, que havien despertat cert interès, i rebessin les explicacions personals de l’artista.

A les set del vespre del dimarts 4 de febrer del 1969 el grup va comparèixer. Mentre el pintor, acompanyat del mossèn, iniciava l’explicació, uns quants del grupet el van agredir al crit de «A por ellos» i «Viva Cristo Rey», van colpejar el pintor i el sacerdot, els van abatre a terra, els van insultar i els van vexar. Al mossèn li van trencar les ulleres, i tot esgrimint pistoles, els taparen la boca amb cinta adhesiva i els lliga-ren als bancs de l’església, després d’haver-los robat les carteres a tots dos. També al pintor li tallaren els cabells.

Reduïdes i lligades les dues víc-times agredides, els agressors, que foren identificats com a membres del grup terrorista autodenominat Guerrilleros de Cristo Rey, es van dedicar a ruixar el mural amb pintu-ra negra i vermella, fins a destruir-lo completament.

Dos dies després, el bisbat de Girona va emetre una nota, publi-cada als principals diaris catalans, condemnant els fets i anunciant el dictamen desfavorable de la Co-missió Diocesana d’Art Sacre, raó per la qual s’emblanquinà l’absis i desaparegueren les pintures de l’artista i dels vàndals.

Ara, i amb motiu del 50è ani-versari del fet, l’Ajuntament de Pa-lau-sator, partint de l’única diapo-sitiva que es coneix sobre el mural, ha refet mitjançant la tècnica del mapping aquella pintura que la in-tolerància d’un grupuscle exaltat va atacar fa mig segle, a la vegada que ha recuperat la memòria d’un fet lamentable, avui ben poc conegut per tothom.

Foto: Restitució virtual de les pintures en un acte celebrat el 4 de febrer passat.

Fidel Torrent

24 FEBRER 2019 CULTURA38 CatalunyaCristiana

Finestra oberta a 500 anys d’història de la ciutat de Barcelona

Digitalització de l’arxiu de la Fundació Casa de Misericòrdia, fundada el 1581

La Fundació Casa de Misericòr-dia de Barcelona ha enllestit la feina de digitalització del seu arxiu, co-sa que suposa una finestra oberta a 500 anys d’història de la ciutat. Aquesta institució es va fundar l’any 1581 per tal d’assistir les persones més necessitades de Barcelona. Ho

de Barcelona, de la Fundació Escola Vicenciana.

La tasca ininterrompuda de la Fundació Casa de Misericòrdia ara és més accessible que mai tant per als historiadors com per al públic general. La digitalització del seu ar-xiu ha generat un total de 320.000 fitxers, a partir de 5.709 documents digitalitzats i de 391.120 pàgines escanejades. S’hi pot trobar docu-mentació sobre el funcionament mateix de la institució, però també sobre la tasca social que desenvo-lupava. «La recerca en aquest arxiu assistencial, poc explorat, porta de forma immediata a la història de la ciutat en molts aspectes, com són el teixit social i religiós», ha mani-festat Josep Maria Genescà. Es pot consultar a la pàgina web www.ar-xiufcmb.org

L’acte de presentació de la di-gitalització de l’arxiu ha tingut lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. A banda de Mn. Joan Galtés i de Jo-sep Maria Genescà, també hi han participat Miquel Térmens, degà de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona i coordinador del pro-jecte de digitalització de l’arxiu, i Sergi Deltor, consultor en comu-nicació gràfica.

La digitalització va començar el gener del 2013 i es va fer a partir de l’inventari fet fa vint anys per l’arxivera Rosa Pardo. L’objectiu és evitar el deteriorament per mani-pulació dels originals, afavorir la difusió i l’accés a l’arxiu i assegurar la sostenibilitat del sistema tant a nivell econòmic com tècnic.

CARME MUNTÉBarcelona

va fer gràcies a l’impuls de Diego Pérez Valdivia, sacerdot i catedràtic de la Universitat de Barcelona, amb l’ajut del Consell de Cent.

«La fundació s’emmarcava en un moviment més ampli que es va produir arreu de la península Ibè-rica propiciat per un debat sobre la pobresa, la caritat i l’assistència als pobres», ha manifestat Mn. Joan Galtés, prior de la Fundació Casa de Misericòrdia. Amb aquesta inquie-tud, al segle XVI van néixer les ca-ses de misericòrdia en ciutats com Madrid, Toledo o Granada, i també a Barcelona. L’objectiu era oferir aco-lliment, feina i formació humana i cristiana. «Les cases de la miseri-còrdia van tenir una gran acollida social i eclesial», ha destacat Galtés.

Avui dia, la Casa de Misericòrdia continua fidel a la seva missió. Així, tal com ha explicat el president de la Fundació, Josep Maria Genescà, disposa d’una residència que acull una trentena de nenes en risc d’ex-clusió social, d’una casa de colò-nies a Sant Andreu de Llavaneres i d’una residència per a estudiants universitaris. També és propietària de l’edifici cedit a l’Escola Labouré

Pati i església de la Casa de Misericòrdia l’any 1920.

Presentació de la digitalització a la

seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

39CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019VIDA CREIXENT

AGENDA

MARÇDijous 7: reunió d’anima-dors, a les 5 de la tarda, a València, 244, planta 4a, sala d’actes. Tema VII: Antoni Gaudí i Cornet.

Gianna Beretta Molla, una dona entregada als malalts

El capítol 6è del temari d’enguany ens parla d’una gran dona: Gianna Beretta Molla. La seva vocació va ser l’atenció als malalts. No era religiosa, sinó mare de família. Ella també va patir la malaltia. Al 1961 li van tro-bar un càncer. La van operar i se’n va sortir. Al cap de set mesos va néixer el seu quart fill. El seu exemple, la seva dedicació, és un bon referent ara que parlem tant del paper dels laics a l’Església. Una vida dedicada al servei dels malalts. En els seus escrits diu: «Nosaltres tenim moments que el sacerdot no té. La nostra missió comença quan les medecines ja no fan res...»

En la nostra reunió mensual d’animadors vam parlar molt de la malaltia. Per intro-duir-nos en el tema, va parlar una perso-na que també va patir la malaltia i se n’ha sortit, igual que la Gianna. Certament, des de l’experiència personal podem ajudar molt millor. Ens podem fer més càrrec del que la persona està patint i, alhora, podem mostrar molt millor l’esperança que prové de la nostra fe. Encara més, els malalts ens poden ensenyar. Perquè acompanyar un malalt també és estar obert a aprendre...

Ara recordo una experiència que vaig tenir justament amb un malalt de càncer. Llavors anava a visitar malalts a Sant Pau, a la planta d’oncologia. Un cop em vaig trobar un malalt amb un càncer de coll inoperable. Li quedaven dies. Observant les visites que tenia sovint em preguntava: qui visita a qui? Perquè la fe d’aquell home era tan gran que era ell qui animava la gent... D’ell recordaré sempre el que em va dir: «Vosaltres no sabeu el que esteu fent. No saps el que és per a mi que em portis l’eucaristia...»

També recordo un altre malalt. El Dijous Sant es va aixecar a llegir la lectura d’Isaïes, la del Servent Sofrent. Quasi bé no tenia veu però la va llegir tan bé que tothom es va quedar admirat, jo el primer. Tots sabíem que tenia càncer i que li quedaven dies. I és que ho va llegir des de dins, des de la seva malaltia. Jo crec que Déu toca espe-cialment aquestes persones. A la Facultat ens parlaven sovint dels «llocs teològics», és a dir, llocs —no necessàriament referits a l’espai— en els quals Déu es fa present d’una manera especial. Doncs bé, la malaltia és un lloc teològic. N’estic convençut. Potser per això trobem que Jesús sempre estava amb els malalts...

Podem trobar Déu en la feblesa? Potser podríem començar per no queixar-nos tant quan tenim alguna cosa...

XAVIER MORETÓConsiliari de Vida Creixent de Barcelona

Foto: Santa Gianna Beretta Molla, pediatra i metgessa, un bon referent del paper dels laics a l’Església.

PUBLIREPORTATGE

Connectats a la cultura

La nova maqueta, realitzada per l’escultora tàctil Ana María Marín, està emplaçada de forma permanent a l’espai cotxeres del Palau Güell de la Diputació de Barcelona. Forma part del pro-grama la Mirada Tàctil. Es tracta de l’inici d’un recorregut senso-rial que, amb una visita guiada, permet a les persones amb dis-capacitat visual copsar l’espai i la bellesa d’una de les primeres obres d’Antoni Gaudí.

És la primera vegada que en Joan visita el Palau Güell. La seva vista ja no és el que era, però el seu gust per la cultura continua intacte. Sap que davant d’ell es troba la gran escalinata princi-pal, comença a pujar, pot palpar, sentir i «veure» una de les grans obres de Gaudí.

El Palau Güell ofereix un ampli ventall de possibilitats per facili-tar la transmissió dels continguts a grups de visitants que reque-reixen especial atenció visual, auditiva i cognitiva, i assegurar l’accessibilitat cultural a tots els visitants.

En matèria de cultura, la Di-putació de Barcelona ha assolit i consolidat els darrers anys un elevat grau de compromís i de

La Diputació de Barcelona treballa perquè tothom tingui accés als equipaments culturals

servei envers els ajuntaments i la ciutadania.

Es treballa en àmbits com el patrimoni cultural, la difusió ar-tística, els recursos, les activitats culturals, i també la cultura popu-lar i tradicional.

Un bon exemple és la Xarxa de Museus locals integrada per 68 equipaments de 52 municipis i coordinada per l’Oficina de Pa-trimoni cultural de la Diputació que posa a l’abast dels municipis serveis i accions destinades a mi-llorar la gestió, la conservació i la difusió del patrimoni i dels equi-paments museístics. L’objectiu és que esdevinguin espais referents de preservació de la identitat i la memòria col·lectiva, alhora que nous llocs d’aprenentatge, de socialització, d’oci i de desenvo-lupament del territori.

En paral·lel, l’Oficina de Pa-trimoni Cultural posa a l’abast d’equipaments culturals expo-sicions itinerants produïdes per l’OPC i pels museus que formen part de la Xarxa. La Diputació es fa càrrec de la coordinació de la itinerància de les exposicions a cadascun dels municipis que apropen els museus i el seu pa-trimoni a tota la societat.

L’astronomia ha progressat molt els últims anys. Però no ho ha com-près encara tot. Se saben moltes coses dels forats negres, de les es-trelles noves i supernoves, de les radiacions còsmiques, dels espais interestel·lars... Però això no vol dir que no restin fenòmens còsmics in-explicats. Tot sovint, els astrofísics es troben amb esdeveniments que no saben interpretar. I un d’ells és el que han detectat no fa gaire: una ex-plosió d’un astre que els ha descon-certat perquè no es veu que sigui de cap de les explosions típiques conegudes i estudiades.

La cosa començà el 16 de juny del 2018. El telescopi Atlas de l’Ob-servatori Haleakala (Hawaii) va foto-grafiar un punt lluminós a la cons-tel·lació d’Hèrcules que no hi era a la nit anterior. Què havia passat? No cal dir que tot seguit començaren les anàlisis. I l’astrònom Stephen Smart de la Universitat Queen’s de Belfast (Regne Unit) n’inicià l’estu-di. «Aquella troballa des de Hawaii em va deixar estupefacte», digué. I és que descobrí que es tractava d’un objecte còsmic situat a uns 200 milions d’anys llum de la Terra que havia fet explosió fins a arribar a una lluminositat equivalent a uns 10.000 milions de vegades la del nostre Sol. I molts astrònoms es posaren a investigar a fons fins a

CULTURA 41CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

l’octubre passat, que va ser quan, a causa del moviment de la Terra, l’as-tre se situà darrere del nostre Sol i ja no va ser possible continuar-ne l’observació. I ara s’estan esperant per reprendre’n l’estudi. L’astre ha rebut el nom de AT2018cow.

I què és el que se’n pot dir fins ara? Tot són hipòtesis i res segur. No pot ser una supernova. Les més brillants fins ara observades no han arribat mai ni a una desena part de la brillan-tor que ofereix aquest AT2018cow. Ja s’han proposat tres possibles ex-plicacions, però cap de convincent: una supernova que hagués originat una monstruosa estrella neutrònica que ara giraria a gran velocitat pro-vocant un intensíssim camp magnè-tic. O bé una estrella enorme que va col·lapsar bo i formant un forat negre que interaccionaria amb una gran quantitat de gasos que hauria deixat. O, encara, l’explosió d’una es-trella feta a miques per la proximitat d’un gran forat negre. Cap d’aques-tes explicacions no ha estat accepta-da com a segura. Totes tenen punts discutibles. I Smart diu: «Espero que aconseguim noves dades quan torni a sortir de darrere el Sol, a partir de finals de gener.» Nosaltres encara no sabem si ja ho han aconseguit. Quedem-nos amb el fet que hi ha problemes astronòmics poc fàcils de resoldre.

Els astrònoms encara es troben amb sorpreses

El telescopi Atlas de l’Observatori Haleakala a Hawaii.

CatalunyaCristiana CULTURA42 24 FEBRER 2019

El moniato és un dels tubercles de conreu més antic als territoris de l’Amèrica Central. La seva tradició es remunta a més de 8.000 anys i arribà a Europa al segle XVI. Estudis recents han posat de manifest que el moniato té més sodi que la patata i és molt ric en potassi, a més, és una font excel·lent de la provitami-na A i vitamina E i C. Els moniatos, menjats en temps tardoral, ajuden al trànsit intestinal, reforcen la melsa i el pàncrees i són molt bons per al fetge, els ulls i la pell. Amb aquests tubercles es poden preparar tant plats dolços com salats.

El moniato, conegut també com a patata de Màlaga (llat., Ipomoea batatas i Convolvulus batatas; cast., boniato, batata), s’adapta molt bé a les terres lleugeres on hi ha el clima temperat i càlid. Menjat al caliu, el moniato és de molt bon nodriment, especialment en dietes vegetaria-nes, i a més d’ajudar a prevenir l’es-trenyiment també regula el trànsit intestinal. Entorn de la festa de Tots Sants és força tradicional de men-jar-ne cuits al forn per acompanyar les castanyes torrades i els pane-llets.

Els antics frares elaboraren

aquesta descripció de les mates del moniato que era un tubercle molt apreciat i que conreaven as-síduament en les hortes conventu-als, particularment les situades en la zona mediterrània: «Es una plan-ta vivaz de tallo rastrero. Sus hojas son grandes, cordiformes y de color verde obscuro y brillante. Sus flores, campanuladas, violetas o rojizas, no aparecen más que en los climas cálidos y semejan a las de la corre-güela o campanilla. Los tubérculos son alargados y redondeados, muy aharinosos y algunos reprochan su sabor dulce y aromático [...] Es esen-cialmente un planta de las regiones cálidas y requiere una tierra ligera y enriquecida por los estercolados an-teriores. El arranque debe hacerse con tiempo seco y teniendo cuidado de no mutilar los tubérculos» (T. A., Propiedades de las plantas, s. f.).

En la tradició gastronòmica dels frares, per a les festes que coinci-dien en temps de tardor, en alguns dels convents es preparava una me-na de pastís fet amb pasta de moni-ato. A l’article vinent, si a Déu plau, us parlaré de la castanya i les seves peculiars virtuts gastronòmiques i remeieres.

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESAArxiver dels caputxins

TRADICIONS REMEIERES

El moniato

CULTURA 43CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

MARÍA-EULALIA PALAU DEL PULGARNÚRIA RAJADELL-PUIGGRÒS (COORDS)¿Son protagonistas niños y niñas de sus derechos y deberes?Edicions Saragossa, 2018, 226 pàg.

Aquesta obra és fruit de la col·la-boració entre dos grups de professi-onals: GIAD (Grup d’Assessorament i Investigació Didàctica) i ACIM (As-sociació Catalana per a la Infància Maltractada). A través de diferents capítols es repassen drets tan bà-sics com la identitat, la salut, l’esco-la, la família o el respecte, i s’aporten reflexions sorgides des de la mirada epistemològica i cinematogràfica.

FRANCESC PUIGPELATHistòria d’una dona en un Seat 600Pagès Editors, 2019, 216 pàg.

Novembre del 1975: un dona perd el control del seu Seat 600 i s’estavella contra un camió. El seu fill de setze anys, Damià Mesquida, no pot evitar una sospita. I si no ha-gués estat un accident? Atrapat en una teranyina de dubtes, intuïcions i mitges paraules, el Damià emprèn una enquesta que el porta a un car-reró sense sortida, que només pot superar després de la confessió del seu pare.

RACHEL LANDONSuperhierbasEdiciones Urano, 2019, 282 pàg.

Sens dubte, tots coneixeu les qualitats calmants de la camamilla, però sabíeu que posseeix propie-tats importants antibacterianes? O que la civada protegeix contra l’osteoporosi i enforteix el sistema endocrí?

Superhierbas aplega fins a vint adaptògens, els més eficaços i ac-cessibles, amb informació abun-dant sobre els beneficis per a la ment, el cos i l’ànima.

JENNIFER EGANManhattan BeachTraducció de Josefina CaballEdicions de 1984, 2019, 544 pàg.

Anna Kerrigan, una nena de dot-ze anys, acompanya el seu pare a la casa de Manhattan Beach de Dexter Styles. La platja que descobreix en aquella visita la meravella tant com el secret que envolta la relació entre tots dos homes.

Amb l’atmosfera d’una novel·la negra de misteri, l’autora ens fa endinsar magistralment en la Nova York de la Segona Guerra Mundial.

ANTONIETTA POTENTEComo el pez que está en el marLa mística, lugar del encuentroPaulinas, 2018, 149 pàg.

Per parlar de la mística, l’autora fa servir una expressió: «Com peix que és al mar», presa de santa Caterina de Siena en el seu Diàleg. Així el Mis-teri diví que ens envolta i habita el podríem comparar al mar, on ens endinsem confiadament. Es pretén que la mística arribi a ser accessible a tothom, conreant-la en els diàlegs, i sabent que posseeix una enorme força transformadora.

CAMRON WRIGHTAl otro lado del puenteEdiciones Palabra, 2018, 430 pàg.

Katie Connelly sempre ha viscut a San Francisco. El seu difunt pa-re treballava al Golden Gate. Quan li demanen que escrigui sobre la història del pont, la investigació la durà a trobar un diari secret amagat a l’escriptori del seu pare. Les paraules del diari parlen d’un anell de compromís i d’una història d’amor, pistes que poden servir de resposta als seus problemes sense resoldre.

´

AMB BON HUMOR

CULTURA44 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

La Universitat de Hadleigh acull a l’interior del campus una capella, la de Saint James. Fa molts anys que està edificada, molts més que la mateixa Universitat, que es podria dir que va néixer i créixer a recer de la capella.

Un bon dia el rector i la Junta Di-rectiva de la Universitat decideixen que la capella s’ha d’enderrocar i, al seu lloc, construir-hi un recinte per a activitats estudiantils. Segura-ment, als acadèmics no els interes-sa ni la religió, ni la fe, ni la veritat, ni la seva recerca. Ni, tampoc, el bé que ha fet la capella a tots els que s’hi han acostat perquè volen i necessiten respondre’s preguntes vitals. Els erudits desitgen posar fi a la relació que durant molts anys hi ha hagut entre intel·lectualitat i espiritualitat.

Casualment un incendi provoca dues conseqüències nefastes. La primera, la mort de Jude, el pastor que havia començat aquell mateix dia a ajudar a la parròquia. La se-gona, la crema d’una gran part de l’edifici. Els combatents aprofita-ran aquests fets per, sense diàleg, per la força i la violència, eliminar qualsevol indici de religió en l’àmbit universitari.

El pastor Dave, responsable de la capella, pren, aleshores, una postu-ra més bel·ligerant davant l’autoritat de la Universitat. En la seva lluita té

al seu costat el seu germà advocat, en Pierce, que defensarà la causa al tribunal, si arriba el cas.

Paral·lelament es narra la història d’Adam Richersten, el jove causant «involuntari» del foc. Viu angoixat pel pes i dolor que sent dins seu per l’accident que ha ocasionat alhora que l’inquieta i tem pel seu futur si confessa la veritat. I la història de la Keaton, la seva parella, que té molts dubtes de fe, moltes preguntes, però que continua endavant en la seva recerca sabent que, si en algun lloc li poden respondre de debò, és a l’Església. Aquesta mateixa Esglé-sia a la qual la Universitat vol tapar la boca, de la qual no vol que se n’escolti la veu.

En aquesta situació, en Dave es comporta com qualsevol altra per-sona del món; «no sou d’aquest món» diu Jesús a l’evangeli de Jo-an (Jn 15,19). És en la pregària que s’adona que ell, com a creient i mi-nistre, ha de refermar la seva fe. Ell ha de portar l’amor i el perdó a la seva feligresia. Ell ha de ser llum que il·lumini i no ho és. Ans al contrari, és més foscor en la tenebra.

Al final de la pel·lícula, en una escena molt simbòlica, el pastor es-devé llum que il·lumina els del seu voltant, els qui en el món encara es continuen fent les grans preguntes sobre l’ésser humà i el sentit de la vida.

Diàleg i reflexió

DIOS NO ESTÁ MUERTOUNA LUZ EN LA OSCURIDADDIRECCIÓ: Michael MasonINTÈRPRETS: Megan Alexander, Carrlyn Bathe, Samantha Boscarino, Jennifer CipollaMÚSICA: Pancho Burgos-GoizuetaGÈNERE: drama105 minutsEstats Units

CRÍTICA DE CINEMA

MONTSERRAT CLAVERASDra. en Història de l’Art i professora de Religió

RAUXACRÍTICA LITERÀRIA

EDUARD BRUFAU

CULTURA 45CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

El fangar

El cadàver d’un home apareix enmig d’unes obres absoluta-ment enfangades i paralitzades per un temporal de pluja que no s’atura. Així comença l’últim lli-bre d’Andrea Camilleri sobre el comissari Montalbano traduït al català, Una piràmide de fang, que s’endinsa en les relacions corruptes entre la màfia sicilia-na i l’adjudicació d’obra pública.

De fet, així que Montalbano es posa a investigar, comença a aparèixer el fang sicilià: joc brut, amenaces, corrupció, relacions inconfessables entre màfia i política, blanqueig de capital, economia submergida… Tot un podrimener que explica situaci-ons tan pintoresques com la de l’escenari del crim: unes obres que havien de canalitzar l’aigua d’un riu que, coses de la vida, han desviat. Amb el riu desviat les obres esdevenen inútils, però així i tot s’han d’acabar per no haver d’indemnitzar l’empresa adjudicatària de l’obra. Sense comentaris.

«El comissari es va quedar encantat contemplant-la. Una piràmide de fang. Exactament la representació alhora concre-ta i simbòlica de tot allò que, a poc a poc, cada cop s’estava fent més clar dintre el seu cervell.» El fang. El fang acumulat per hores i hores de pluja intensa. El fang de les obres. El fang del crim, de la corrupció, de la injustícia. El fang que empastifa jutges i po-lítics, que esberla la divisió de poders, que eixampla l’escletxa entre la gent i el poder. Aquest fangar és el de Sicília i, tanma-teix, només cal seguir la nostra actualitat política per veure’l ben a prop. De fet, mentre llegia el llibre pensava que als catalans aquesta piràmide de fang ja ens arriba al coll.

ANDREA CAMILLERI(Traducció de Pau Vidal)La piràmide de fangEdicions 62, 2017, 256 pàg.

La «incidència»

Després d’un dia de feina torno amb tren cap a casa. Va ple fins dalt. Just a mig entrar a una estació molt concor-reguda, ens aturem en sec. Alguns passatgers que s’es-peraven a l’andana s’acosten al nostre vagó i miren entre les rodes amb una expressió estranya. Em temo el pitjor. Al cap de poc, el maquinista, amb la veu entretallada, ens fa saber que, efectivament, el tren ha atropellat una per-sona. Dues adolescents que tinc al costat reaccionen amb una rialla que soc inca-paç de comprendre. D’altres passatgers continuen en-ganxats als mòbils, com si res. I un metre i mig per sota nostre aquell pobre desgra-ciat o desgraciada. Quan a la fi el personal de seguretat ens fa sortir, hi ha gent que vol saber quan «es restablirà el servei».

Al lloc on va passar ningú no hi ha deixat flors. Aques-tes només són per als qui moren d’accident o assas-sinats. Els diaris i les xarxes socials es limiten a informar de les «afectacions a la viabi-litat» que ha provocat aques-ta «incidència». Ben gestio-nada, la «incidència» queda resolta i tot torna a funcio-nar. «La vida continua.» Però, aquella munió de persones que ens amunteguem cada dia als vagons i les andanes com un ramat que menen a l’escorxador, de quina mena de vida participem? El pobre causant de la «incidència», no era tal vegada fins fa ben poc un dels nostres? En reali-tat, no som tractats ja en vida com una incidència?

DAVID CLARET I PUYALArquitecte i geògraf

GRUPS DE DIÀLEGEl dilluns 25 de febrer, a les 21.00, diàleg amb Clara Gomis Com acom-panyar la família en la malaltia i en el dol. Què fer, què dir? (sala parroquial Mn. Joan Vinyeta de Vilafranca del Penedès).

SANTUARI EL MIRACLEEl cap de setmana de l’1 al 3 de març, Natura i espiritualitat: l’hivern, amb Lourdes Estrada i Ramon Ribera-Ma-riné (tel. 973 480 002).

SAGRAT COREl divendres 1 de març, a les 19.00, Enric Capdevila parla sobre La fe de Solivella en el Sagrat Cor de Jesús: testimonis d’ahir i d’avui a la parrò-quia de Santa Maria de Solivella.

CENTRE CULTURAL MARATAEl diumenge 3 de març, a les 10.00, concert de Camerata Egara amb obres de Bach. Parròquia de Santa Coloma de Marata – les Franqueses del Vallès.

PASTORAL PENITENCIÀRIAEl dissabte 2 de març, a Jesús (Tor-tosa), XXIII Jornada de Pastoral Peni-tenciària dels bisbats amb seu a Ca-talunya. Inscripcions: tel. 933 176 397.

COVA DE MANRESAEl cap de setmana 2 i 3 de març, re-cés multigeneracional amb Rafael Abós, Glòria Andrés i Jaume Casas-sas. Informació: tel. 938 720 422.

TALLERS D’ORACIÓ I VIDA (P. LA-RRAÑAGA)El dimarts 26 de febrer, a les 18.00, sessió informativa a l’església de Ma-ria Mitjancera de totes les Gràcies de Barcelona (c/ Còrsega, 67). Contacte: Eulalia, tel. 646 570 313.

PARRÒQUIA DELS SANTS GERVASI I PROTASIEl dimarts 26 de febrer, a les 21.30, conferència de Ramon M. Nogués La crisi cristiana europea a Catalunya: comunitats cristianes de diàspora. Pl. Bonanova, 12 – Barcelona.

FUNDACIÓ ACOLLIDA I ESPERANÇAEl dijous 28 de febrer, a les 18.30, celebra el 25è aniversari al Teatre El Círcol de Badalona (c/ Sant Anastasi, 2). Inscripcions: tel. 934 658 286.

AMICS DE SANT FRANCESCEl dijous 28 de febrer, a les 20.00, xerrada Els mitjans de comunicació, al servei de la veritat amb fra Carles Fuentes (c/ Santaló, 80 – Barcelona).

PREGÀRIAEl divendres 1 de març, a les 19.00, celebració del Dia Mundial de Pre-gària Veniu, que ja està tot preparat, amb la litúrgia preparada per Eslovè-nia. El que es reculli a les ofrenes es destinarà a un projecte d’ajuda social per a dones i nens d’aquell país. Es-glésia de Sant Albertus Magnus, c/ Mallorca, 349 – Barcelona.

PARRÒQUIA DE LA CONCEPCIÓEl divendres 1 i el dissabte 2 de març organitza a Tiana el recés de Quares-ma Conversió i evangelització avui (amb Mn. David Compte, vicari gene-ral de la diòcesi de Vic, i Teresa Vale-ro, delegada de Nova Evangelització del bisbat de Solsona). Informació: tel. 934 576 552, www.parroquiacon-cepciobcn.com.

BENAURANCESEl dijous 28 de febrer, a les 20.15, conferència de Mn. Enric Tubert La proposta espiritual del papa Fran-cesc. Les benaurances, camí de san-tedat als locals de Santa Maria dels Turers de Banyoles.

AGENDA

Agenda Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa Peraire

Lingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Carles Armengol, Pilarín Bayés, Bruno Bérchez, David Claret, Montserrat Claveras, Agustí Codinach, Joan Guiteras, Antonio Gil, Carmina Gómez, Josep M. Massana, Joan A. Mateo, Ignasi Miranda, Victòria Molins, Glòria Monés, Xavier Moretó, Francesc Nicolau, Xavier Novell, Joan Pallarès-Personat, F. Xavier Parés, Quique, Ignasi Ricart, Francesc Riu, Josep Rius-Camps, Lluís Serra, Valentí Serra, Lluís Solà, Sebastià Taltavull, Josué Villalón, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

46 CatalunyaCristiana 24 FEBRER 2019

www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

PREGUEM PER LES INTENCIONS DEL PAPAPer l’acollida de les víctimes del tràfic de persones, la prostitució forçada i la violència.

Barcelona

Vic

Girona

Sant Feliu de Llobregat

Solsona

Tarragona

Terrassa

Tortosa

DES DEL CARRER 47CatalunyaCristiana24 FEBRER 2019

La trajectòria del jesuïta Agus-tín Goytisolo ha transcorregut per viaranys ben diferents respecte de la dels seus cosins germans, els es-criptors Juan i Luis Goytisolo. Men-tre uns es dedicaven a la literatura, ell es va fer jesuïta i ha passat 50 anys com a missioner a l’Àfrica. Des del setembre del 2018 torna a viure a Barcelona, la seva ciutat natal, si bé als estius viatjarà a l’Àfrica per mantenir el contacte i l’amistat. Fi-nalment, als seus 82 anys, ha acabat seguint l’exemple dels seus cosins i ha volgut posar negre sobre blanc les seves experiències en un llibre, Caminando por África, que es publi-carà properament.

El setembre del 1968 va iniciar una experiència de 50 anys de mis-sioner a l’Àfrica.

Des de jove m’havia interessat l’aventura missionera, seguint l’exemple de jesuïtes com el mateix sant Francesc Xavier. Per això, quan el pare Arrupe va demanar expres-sament missioners per a l’Àfrica no m’ho vaig haver de rumiar gaire.

El resultat han estat 36 anys de missioner al Txad i més de 12 anys a Burkina Faso. Dos països del Sahel africà marcats per la guerra, la fam, la pobresa.

El més important és l’amis-tat. Cal acostar-se a la gent sense prejudicis i posar-se al seu nivell. L’amistat és la porta d’entrada del missatge evangèlic. Amb el temps et trobes amb els problemes del pa-ís, com la guerra o la fam. Per tant, cal ajuda espiritual però també aju-da per al desenvolupament.

Es pot evangelitzar quan cal el més elemental per viure?

La veritat és que són un gran exemple per a nosaltres. Necessi-ten poca cosa per viure, el que de-sitgen més és l’amistat i l’obertura espiritual, així com una formació i educació per a la vida moderna.

L’Àfrica és coneguda per la fam, les guerres, gairebé sembla un càs-tig diví. Per què l’Àfrica, malgrat la

tes, descobreixes les seves rique-ses: els valors humans, el treball de la dona, la cura de la terra... També és un món molt obert a la realitat religiosa, on l’Església catòlica ex-perimenta una gran vitalitat.

Som prou hospitalaris amb els africans que venen a Europa cer-cant un futur millor?

A Catalunya som més hospita-laris que en altres lloc d’Europa, però tampoc no n’hi ha prou. Hem d’acollir i integrar els joves que arri-ben sols, sense família, perquè és el nostre deure. Tenim un deute amb l’Àfrica, perquè en el passat ens ham aprofitat d’ells en comptes de compartir el millor que tenim uns i altres.

CARME MUNTÉ El jesuïta Agustín Goytisolo, 50 anys de missioner a l’Àfrica

«L’amistat és la porta d’entrada del missatge evangèlic»riquesa natural, no és capaç de cre-ar riquesa per als seus ciutadans?

És una pregunta que ens hem de formular a nosaltres mateixos. El problema d’aquests països és que són molt rics pel que fa a recursos, i això ha despertat l’interès dels oc-cidentals. Així doncs, certament ha estat un problema per a ells l’acti-tud dels països colonitzadors, que els han oprimit i n’han xuclat les riqueses. Amb tot, també és veri-tat que els africans ho han fet ma-lament per manca de preparació i per la corrupció.

Quina és la petjada que li ha dei-xat l’Àfrica?

He descobert un món nou amb moltes capacitats. Quan t’hi acos-

Goytisolo, el 2008, a Burkina Faso, amb l’Associació de Voluntaris de l’Esperança, que atén malalts de sida.